Sistemes informàtics de l’empresa

S’hi inclouen els elements de programari, maquinari i els recursos humans.

Elements constitutius d’un sistema informàtic:

• Part física
• Part lògica
• Part humana

L’element físic també es coneix amb el nom de maquinari (hardware). Està format per tot el que es pot veure i tocar.

La memòria consta dels suports físics següents:

• Memòria principal: lloc de l’ordinador en què es desen momentàniament les dades i els programes que ha d’executar un ordinador.
• Memòria auxiliar: dispositiu que permet guardar grans volums d’informació durant períodes llargs de temps.

L’element lògic es coneix també amb el nom de programari (software). Està compost per tot el que fem servir en el camp de la informàtica que no podem veure ni tocar. L’element lògic ha d’estar emmagatzemat en un suport físic. N’hi ha de dos tipus: bàsic i d’aplicació.

• Programari bàsic: és el conjunt de programes que l’equip físic necessita per treballar. Els programes configuren el que, en un sistema informàtic, s’anomena sistema operatiu. El programari bàsic està format per tots els programes que capaciten el maquinari per funcionar correctament.
• Programari d’aplicació: són els programes que fan que l’ordinador desenvolupi una tasca determinada.

L’element humà està compost per usuaris, que són persones que utilitzen la informàtica com a eina per dur a terme la feina o com a ajuda en una activitat. Cal tenir uns coneixements informàtics bàsics i un bon domini de l’aplicació informàtica que s’utilitza. Els usuaris finals es poden diferenciar en usuaris directes i usuaris indirectes.

Els usuaris directes són els que interaccionen amb el sistema. Ells l’alimenten amb dades (entrades) o reben sortides, potser per mitjà d’un terminal.

Els usuaris indirectes són els que es beneficien dels resultats o informes generats per aquests sistemes, però que no interaccionen amb el maquinari o amb el programari.

El personal informàtic és el conjunt de persones que desenvolupen diferents funcions relacionades amb la utilització dels ordinadors en una empresa. Controlen i manipulen les màquines perquè donin el servei adequat als usuaris.

N’hi ha de diversos tipus:

• Direcció: coordina i dirigeix la part informàtica o algunes de les seves àrees.
• Anàlisi: troba millores informàtiques o solucions als problemes que es plantegen.
• Programació: el personal de programació tradueix al llenguatge de programació les solucions proposades pels analistes.
• Explotació: executen els programes o les aplicacions i comproven el funcionament dels equips i dels sistemes.
• Operadors: s’encarreguen del funcionament, l’execució i els processos directes del sistema, la preparació dels suports, els perifèrics i el material.

La complexitat de l’empresa fa indispensable disposar d’una organització eficaç que permeti una gestió correcta de tasques tan variades com la compra i l’emmagatzematge de productes, la comercialització i la distribució de les vendes, la gestió econòmica de les finances i la gestió del personal.

Tota aquesta organització és més visible com més gran és l’empresa. A les empreses petites és molt freqüent que una mateixa persona assumeixi moltes tasques alhora, i això en desdibuixa una mica l’organització. No vol dir que no es facin totes les funcions, però, com que les executa una mateixa persona, des de fora no es veuen amb tanta facilitat. En canvi, en una multinacional és molt evident que cada activitat diferent està assignada a un departament específic i que hi ha mecanismes per gestionar-les i controlar-les.

Les empreses, grans o petites, necessiten disposar d’una estructura organitzativa que permeti que totes les tasques es puguin coordinar i així se’n garanteixi el funcionament.

Les empreses es poden organitzar per àrees o per departaments.

L’organització per àrees gira entorn de les funcions d’una empresa. L’esquema funcional per àrees no és el mateix en totes les empreses, ja que no totes duen a terme les mateixes activitats.

Una empresa es pot dividir en les àrees següents:

• Compres. Àrea que s’ocupa de comprar les matèries als proveïdors, de rebre-les, d’emmagatzemar-les i de distribuir-les internament.
• Producció. Àrea responsable de la fabricació i del manteniment de la qualitat dels productes. El control de la producció ha de mantenir els costos, la qualitat i les especificacions originals de producte al llarg de tot el procés, i ha de procurar millorar-lo sense incrementar-ne el preu.
• Vendes. Àrea encarregada de l’estudi de mercat, de la distribució i la venda del producte, de l’anàlisi del preu final dintre de la competència, de les campanyes de promoció i distribució i de la recerca de noves estratègies de venda.
• Finances. Àrea dedicada a analitzar les necessitats financeres de l’empresa, a obtenir recursos econòmics segons la situació i les necessitats que té i a estudiar nous projectes d’inversió.
• Recursos humans. Àrea que s’encarrega d’estudiar els llocs de treball que l’empresa necessita cobrir i el perfil i el grau d’especialització dels treballadors, i s’ocupa de cercar i entrevistar els candidats, triar els més adients i formar-los mentre treballin a l’empresa.
• Comptabilitat. Àrea que té com a funcions el seguiment, la comprovació i el registre de tots els fets econòmics que passen a l’empresa amb la finalitat de tenir-ne informació fiable de l’estat econòmic i financer constantment.
• Administració. Àrea funcional molt transversal, ja que la podem trobar gairebé en totes les altres àrees de l’empresa. S’encarrega de tasques com ara la gestió de les nòmines, la comunicació entre les diverses àrees de l’empresa, el correu intern i extern, la comunicació amb clients i proveïdors, l’arxiu documental, etc.
• Direcció. Àrea principal de l’empresa. Marca els trets generals del funcionament, els objectius a curt i a mitjà termini, les previsions de compres i vendes per als exercicis anuals, les noves estratègies de venda, i la gestió i el control generals.

Les xarxes es creen per administrar les necessitats informàtiques de les persones i de les organitzacions.

La comunicació es porta a terme mitjançant el que s’anomena protocol de comunicació, un conjunt de regles que descriuen, a grans trets, el següent:

• Identificació dels ordinadors a la xarxa.
• Accés dels ordinadors a la xarxa.

Una xarxa és un sistema al qual es poden connectar els ordinadors mitjançant un protocol de comunicacions adequat. La via de connexió es pot fer per qualsevol dels mitjans físics següents:

• Senyal elèctric a un cable (xarxa cablejada).
• Ones electromagnètiques a l’aire (xarxa sense fil).

El requisit indispensable és que tots els ordinadors connectats a una mateixa xarxa facin servir el mateix protocol de comunicacions. D’alguna manera, això es podria entendre com fer que tots els ordinadors parlin el mateix idioma entre ells. La família de protocols més estesa al món és la família TCP/IP, en la qual es basa el funcionament de la xarxa global coneguda com a Internet.

El protocol TCP/IP es necessita per connectar un ordinador a Internet i és el més habitual en qualsevol xarxa informàtica.

Les xarxes cablejades defineixen una topologia que forma part de la manera de governar l’accés dels ordinadors a la connexió. La majoria es configuraven històricament de les maneres següents:

• Bus (línia longitudinal) al llarg del qual es connecten els ordinadors. És el cas de les xarxes Ethernet, que són les més habituals.
• Anell (línia tancada sobre si mateixa) al llarg del qual es connecten els ordinadors. És el cas de les xarxes Token Ring.

El problema que presentaven aquestes topologies de xarxa és que, si es trencava el cable (bus o anell), la xarxa deixava de funcionar per a tothom. Per això s’ha acabat imposant la topologia física d’estrella, en la qual tots els ordinadors es connecten a un dispositiu central: si es trenca un cable, la xarxa només falla per a la màquina que penja d’aquest cable.

Aquest dispositiu central, des del punt de vista elèctric es comporta com un bus o com un anell, segons el cas, i rep el nom següent:

• Concentrador (hub), en el cas de la xarxa Ethernet més senzilla possible, és un dispositiu molt poc optimitzat.
• Commutador (switch), en el cas de la xarxa Ethernet més optimitzada.
• Concentrador o unitat d’accés múltiple (de la sigla anglesa MAU, multiple access unit), en el cas de la xarxa Token Ring.

Els concentradors o commutadors, si n’hi ha més d’un, estan connectats entre ells formant la xarxa, i en algun punt d’aquesta xarxa hi pot haver una via que proporcioni connexió amb Internet (encaminador).

El funcionament d’una xarxa sense fil es basa en el fet que els ordinadors, que han de contenir un dispositiu emissor/receptor, es comuniquen per ones de ràdio amb unes antenes base anomenades punts d’accés. El funcionament és similar al de la telefonia mòbil.

Els punts d’accés estan interconnectats i formen la xarxa, i en algun dels punts hi pot haver una via que proporcioni connexió amb Internet (encaminador).

Si la xarxa té connexió amb Internet (el que es coneix com a connexió amb l’exterior), hi haurà un dispositiu més, anomenat encaminador (router). A l’efecte de funcionament intern, un encaminador és un ordinador amb dues connexions de comunicacions:

1. Connexió interna: la fa servir per reenviar dades cap a dins de la xarxa (trànsit interior) quan s’escau. Habitualment és una connexió de xarxa d’àrea local (Ethernet o Token Ring).
2. Connexió externa: la fa servir per retransmetre dades cap a Internet o per rebre dades des d’Internet (trànsit exterior). Habitualment és una connexió de xarxa d’àrea extensa (ADSL, Frame Relay, etc.).

El programa que governa l’encaminador discrimina quan la informació rebuda és trànsit interior o exterior, i en cada moment la retransmet pel canal que toca.

En general, un protocol de comunicacions, entès com a conjunt, defineix el següent:

1. Protocol d’adreça IP: marca l’adreça de l’ordinador; aquesta adreça ha de ser única a dins de la xarxa, igual que una persona té una adreça postal on rep les cartes, i una altra persona té una altra adreça perquè viu en una altra casa.
2. Protocol d’accés a la xarxa de comunicacions: quan un ordinador té alguna cosa per enviar ha d’esperar que el sistema li doni accés per tal que no hi hagi dues màquines accedint a la xarxa al mateix temps. A més, s’ha de definir com s’allibera el canal de comunicacions un cop acabada la transmissió.
3. Protocol de transmissió de dades: un cop l’ordinador ha accedit al canal de comunicacions, les dades han de ser transmeses amb un format concret, en termes del següent:
   • Codificació digital.
   • Modulació.
   • Longitud màxima del tros d’informació transmès (paquet).
   • Identificació de cadascun dels paquets de què consta un missatge (imprescindible per poder reconstruir les dades).

El format de les adreces que defineix el protocol IP perquè un ordinador es pugui connectar en xarxa i amb l’exterior és un conjunt de nombres de 32 bits amb diferent utilitat:

1. Adreça IP: identificador unívoc de l’ordinador a la xarxa. Cap altra màquina de la xarxa no pot tenir la mateixa adreça.
2. Màscara de subxarxa: plantilla que serveix per esbrinar, a partir de l’adreça IP d’un ordinador, quina és l’adreça de la xarxa sencera. Està formada per una sèrie d’uns seguida d’una sèrie de zeros.
3. Adreça de la porta d’enllaç (gateway): adreça a la qual s’han d’enviar els paquets que estan destinats a ordinadors de fora de la xarxa (a Internet, per exemple). Si l’ordinador no coneix aquesta adreça no tindrà connexió amb l’exterior, i a més ha de ser un ordinador de dins de la xarxa.
4. Adreces DNS (domain name server, ‘servidor de noms de domini’): ordinadors generalment externs a la xarxa que contenen llistes de correspondència entre URL i adreces IP (així, quan posem un URL al navegador, com ara http://ioc.xtec.cat, l’ordinador podrà esbrinar quina és l’adreça IP numèrica on ha d’enviar les dades, fent una consulta al DNS).

Evidentment, aquest tipus de servidors són imprescindibles per a l’usuari humà. L’adreça IP, la porta d’enllaç i la màscara de subxarxa han de ser úniques (només pot haver-n’hi una de cada), mentre que les adreces de DNS poden ser diverses. Per tal que les persones puguin treballar i reconèixer les adreces IP, en lloc de presentar els 32 bits en fila, els agrupen de vuit en vuit (en bytes), formant quatre bytes, que poden prendre valors entre 0 i 255. Així, les adreces del protocol IP tenen aspectes com ara 192.168.0.24.

Un dels criteris per diferenciar les xarxes informàtiques es basa en la classificació segons l’extensió geogràfica.

La localització geogràfica té en compte la distància que hi ha entre els ordinadors centrals (hosts) que intercanviaran informació. Depenent de l’extensió geogràfica de l’empresa podem trobar-nos tipus de xarxes diferents: xarxes d’àrea local, xarxes d’àrea metropolitana, xarxes d’àrea local, xarxes d’àrea estesa.

Permeten connectar totes les estacions de treball, perifèrics, terminals i altres dispositius ubicats dins d’un mateix edifici, facilitant que les empreses utilitzin la tecnologia informàtica per compartir d’una manera eficient diferents recursos.

Les LAN estan dissenyades per al següent:

• Operar en una àrea geogràfica limitada (un edifici).
• Permetre als usuaris accedir a serveis de banda ampla.
• Proporcionar connectivitat amb els serveis locals.
• Connectar dispositius adjacents.

Dins d’una LAN, hi pot haver xarxes més petites i especialitzades. Aquestes xarxes s’utilitzen per accedir a sistemes d’emmagatzematge, dispositius i sistemes amb tecnologia de centres de dades, intranets o extranets i VPN.

1. Xarxes d’emmagatzematge o SAN

Una xarxa d’àrea d’emmagatzematge (SAN) és una xarxa d’alt rendiment dedicada a tasques molt concretes, com moure dades entre servidors i oferir recursos d’emmagatzematge. Aquests tipus de xarxes SAN s’instal·len fora de la LAN per evitar el trànsit que ocasionen les connexions entre clients i servidors.

2. Xarxes privades virtuals

Les xarxes privades virtuals (VPN, virtual private networking) es creen dins de la infraestructura d’una xarxa pública, però no són xarxes físiques, sinó una organització d’una xarxa física, amb la finalitat de donar accés a determinats usuaris, grups de treball, etc. per la seguretat de les dades.

Amb una VPN, una persona pot accedir a la xarxa de l’empresa per mitjà d’Internet, fent una tunelització segura entre el seu ordinador personal i un encaminador VPN situat a la seu de l’empresa; l’ordinador personal pot estar ubicat en qualsevol lloc amb connexió a Internet, com per exemple l’oficina de treball, la residència habitual, la segona residència, un hotel, etc.

Tipus de VPN:

• VPN d’accés: donen accés remot a un treballador a la seu de la xarxa interna o externa, per mitjà de xarxes públiques (RTC, XDSI, ADSL, etc.).
• Xarxes internes VPN intranet: els servidors web de xarxa interna són diferents dels servidors web públics. El servidor web s’instal·la dins de la xarxa. La tecnologia del navegador s’utilitza com a interfície perquè els usuaris accedeixin a la informació. Connecten les diferents oficines i treballadors mòbils amb la xarxa interna de l’empresa, per mitjà de xarxes públiques, tot i que només hi poden accedir els treballadors autoritzats amb privilegis d’accés.
• Xarxes externes VPN extranet: són iguals que les internes, però permeten l’accés a usuaris que no pertanyen a l’empresa, utilitzen aplicacions i serveis de la xarxa interna. S’hi accedeix mitjançant contrasenyes i identificadors d’usuari.

Va arribar un moment en què empreses amb diverses seus en una mateixa ciutat tenien la necessitat de compartir informació d’una manera segura i ràpida. Les MAN estan dissenyades per proporcionar als usuaris la distribució de dades interconnectant les diferents XAL.

Les xarxes d’àrea local (XAL) estan formades per ordinadors, targetes de xarxa, cables, dispositius de control del trànsit de xarxa i dispositius perifèrics. Les XAL fan possible que les empreses que utilitzen tecnologia informàtica comparteixin d’una manera eficient arxius i impressores, i permeten la comunicació, per exemple, per mitjà del correu electrònic. Uneixen dintre seu: dades, comunicacions i servidors.

Les xarxes d’àrea estesa (WAN) normalment utilitzen línies de transmissió públiques, propietat en molts casos de companyies telefòniques. Aquestes línies són compartides per molts usuaris; per això hi ha unes especificacions legals, polítiques, econòmiques, etc.

Les WAN estan dissenyades per donar connexió a equips en una àrea geogràfica molt extensa.

El model client-servidor és un model d’arquitectura de programari que consta de dues parts, ordinadors client i ordinadors servidor, i tots dos es comuniquen per mitjà d’una xarxa informàtica. Una aplicació client-servidor és un sistema distribuït que consisteix en un programari a l’ordinador client i un programari a l’ordinador servidor (vegeu la figura).

El programari de l’ordinador client sempre inicia una connexió amb el programari de l’ordinador servidor, mentre que el programari de l’ordinador servidor sempre espera les sol·licituds de qualsevol ordinador client.

L’arquitectura client-servidor s’ha convertit en un dels models bàsics de computació en xarxa. Hi ha molts tipus d’aplicacions que s’han escrit utilitzant el model client-servidor. Les funcions estàndard de xarxa, com ara l’intercanvi de correu electrònic, l’accés a Internet i l’accés a bases de dades, es fonamenten en el model client-servidor. Per exemple, un navegador web és un programa client en l’ordinador de l’usuari que pot accedir a la informació en qualsevol servidor web en el món.

L’estructura interna d’un equip informàtic consta bàsicament de quatre elements que permeten establir la relació directa entre l’usuari del sistema i la CPU, com es pot veure en la figura.

1. Unitat central: habitualment té forma de caixa tancada i concentra la CPU o microprocessador, la memòria del sistema, les unitats d’emmagatzematge i les connexions d’entrada i sortida.
2. Monitor: pantalla de visualització, que és la via de comunicació principal entre l’ordinador i l’usuari.
3. Teclat: juntament amb el ratolí, és la manera que té l’usuari de comunicar-se amb l’ordinador, en aquest cas en mode text.
4. Ratolí: juntament amb el teclat, és la manera que té l’usuari de comunicar-se amb l’ordinador, en aquest cas en mode gràfic.

Tot aquest material constitueix el maquinari de l’ordinador (hardware, ‘ferramenta, material dur’); és a dir, la part física:

• Circuits.
• Cables.
• Dispositius.

Així mateix, l’usuari necessita alguna cosa que faci d’intèrpret entre ell i l’ordinador. Aquesta feina d’intèrpret és el que fa tota una categoria que s’anomena programari (software, ‘material tou’) i que inclou, a grans trets, tres grans grups de programes:

1. Sistema operatiu.
2. Programes d’usuari.
3. Controladors de maquinari.

El programari és el sistema lògic que governa l’ordinador, amb totes les parts de què consta.

En la figura podeu veure un diagrama molt resumit de com funciona un sistema informàtic.

De l’esquema de la figura es pot deduir que l’usuari posa a funcionar els seus programes sobre el sistema operatiu, i que això és l’únic que veu.

Efectivament, és així: si la CPU és d’un tipus o d’un altre, per exemple, l’usuari no s’ha de preocupar perquè pot estar fent servir el mateix sistema operatiu amb els mateixos programes (situació que s’anomena ser transparent a l’usuari). En resum, si l’equip funciona correctament, a l’usuari no li importa quina n’és l’estructura interna.

D’una banda, sota la categoria de maquinari hi ha una sèrie de dispositius que poden ser de presència obligada o no en un equip informàtic. D’altra banda, aquests dispositius poden tenir característiques molt diverses.

El nucli central d’un ordinador està format per l’associació entre la CPU i la memòria, i aquests dos elements són els que marquen, en general, la potència del sistema, concretament en termes de:

• Velocitat de rellotge de la CPU.
• Capacitat de memòria RAM.

Aquests elements (CPU i memòria RAM) se situen sobre el que s’anomena placa base de l’ordinador que, a més, habitualment disposa del següent:

• Connectors per a l’alimentació del sistema.
• Controladors de discos.
• Connectors per a l’expansió del sistema (ports d’expansió), que acostumen a ser de tipus AGP i PCI.
• Controladora de so.
• Controladora de xarxa de tipus Ethernet.
• Controladores d’entrades i sortides en sèrie, en paral·lel i USB.
• Controladors de teclat i ratolí.

A cadascun d’aquests ports i controladors s’aniran connectant els vostres dispositius, com ara discos, impressores, teclat, targeta gràfica, etc. Podeu veure l’aspecte d’una placa base qualsevol en la figura.

La font d’alimentació es fa servir per donar energia a tots els dispositius que hi ha a l’interior de la caixa de la unitat central. Se sol trobar integrada a la carcassa metàl·lica de la caixa, com es pot apreciar en la figura.

El disc dur és el sistema d’emmagatzematge massiu que té un ordinador. És on hi haurà dipositat tot el que fa referència al programari que hi hagi en el sistema:

• Sistema operatiu instal·lat i fitxers de configuració.
• Controladors de maquinari instal·lats.
• Programes d’usuari instal·lats.
• Dades dels usuaris (fitxers emmagatzemats).

En la figura podeu veure l’aspecte interior d’un disc dur. Bàsicament està format per un conjunt de discos rígids superposats, que es llegeixen i s’escriuen mitjançant uns capçals electromagnètics que viatgen per la superfície del disc.

En la figura podeu veure l’aspecte final d’un disc dur instal·lat en una caixa.

Altres unitats d’emmagatzematge molt habituals en un sistema informàtic estàndard són les següents:

• Unitat de disc flexible (floppy disk) o disquetera: de capacitat molt baixa, existeix només de cara a la portabilitat de les dades, però amb la irrupció dels sistemes d’emmagatzematge USB ha caigut en desús.
• Unitat de CD / DVD / BlueRay Disc: d’ús molt generalitzat, permeten emmagatzemar una gran quantitat de dades en discos òptics.

Els dispositius externs, o perifèrics externs, són tots els aparells que connectem a la unitat central mitjançant algun dels ports d’expansió que es troben a disposició de l’usuari. Actualment, el port USB és el més utilitzat. Per això, els ordinadors cada cop tenen més ports d’aquest tipus.

Els perifèrics externs més habituals són els següents:

• Monitor (pantalla).
• Teclat.
• Ratolí.
• Escàner.
• Impressora.

El monitor és el dispositiu que s’encarrega de la presentació de les dades a l’usuari. Va associat a la targeta gràfica (vegeu la figura), que s’instal·la inserida sobre la placa base de l’ordinador, habitualment al connector AGP que té la placa.

Entre la targeta gràfica i el monitor configuren la potència gràfica de l’ordinador, en termes del següent:

• Resolució màxima que es pot assolir; s’expressa donant les dimensions de la pantalla en píxels quadrats, per exemple, 1.024 × 768.
• Profunditat de color; s’expressa en el nombre de bits amb què es codifiquen els colors en pantalla, per exemple, 32 bits.

Imprescindibles en un ordinador estàndard, són els dispositius necessaris perquè l’usuari pugui treballar amb l’ordinador.

Es connecten a l’ordinador mitjançant els ports USB o els PS/2; aquests darrers, de forma rodona.

L’escàner és un dispositiu que digitalitza imatges per poder fer-ne el tractament posterior a l’ordinador. Habitualment es connecta al port USB. La qualitat de l’escàner es mesura en termes de la quantitat de punts per polzada que és capaç de generar en digitalitzar una imatge, procés que rep el nom de digitalització.

Lògicament, com més resolució té una imatge més gran és l’arxiu que la conté.

La impressora és un dispositiu que genera còpies en paper de documents enviats des de l’ordinador. Es connecta a la màquina mitjançant el port paral·lel o el port USB.

N’hi ha de molts tipus, però els més habituals són els següents:

• Injecció de tinta.
• Làser.

Les seves característiques es defineixen en termes del següent:

• Resolució (punts per polzada) que manipula.
• Tractament del color (B/N o color).

Dos o més ordinadors es poden interconnectar de diverses maneres: en xarxa o sense fils.

La diferència fonamental entre totes dues connexions és que per a la connexió en xarxa cal la utilització de cable i, en canvi, per a la connexió sense fils, no.

Alhora, també hi ha perifèrics que es poden connectar sense cables a l’ordinador, com pot ser el cas de certs teclats i ratolins que s’alimenten mitjançant piles.

Un altre bon exemple de connexió sense cables és l’anomenada tecnologia Wi-Fi, que també se sol emprar per connectar-se a Internet.

Com a avantatge principal de les connexions Wi-Fi, podem destacar que ofereixen més comoditat perquè qualsevol persona amb accés a la xarxa pot connectar-s’hi des de diferents punts.

Quant als inconvenients, com qualsevol altra tecnologia sense cables, les connexions Wi-Fi perden velocitat en comparació de les connexions amb cables, per culpa de les interferències i les pèrdues de senyal que l’ambient pot comportar; d’altra banda, els dispositius de seguretat no són del tot eficaços si no es configuren correctament.

Els controladors de maquinari (drivers) són imprescindibles perquè el sistema operatiu reconegui la presència dels dispositius físics que teniu a l’ordinador i en faci l’ús correcte. Quan es parla d’una configuració de l’ordinador correcta es fa referència, entre altres coses, als controladors de maquinari.

Tot dispositiu que es connecta a l’ordinador necessita un mòdul lògic que informi el sistema operatiu sobre com l’ha de gestionar. Aquest mòdul lògic en forma de programa s’anomena controlador. Molts dispositius són controlats pel sistema operatiu per defecte perquè el sistema ja incorpora els controladors adequats. Altres controladors són proporcionats pel fabricant i s’han d’instal·lar perquè el dispositiu funcioni correctament.

Els programes d’usuari són imprescindibles per poder fer coses amb l’ordinador; sense aquests programes tindríeu a les mans una màquina inútil. Sota aquesta categoria s’inclouen totes les utilitats, programes d’entreteniment i eines que es fan servir en un ordinador per fer quelcom, com poden ser, entre d’altres:

• Programes d’ofimàtica (processadors de text, fulls de càlcul, etc.).
• Jocs.
• Editors de text.
• Editors de vídeo i d’àudio.
• Navegadors d’Internet.
• Simuladors.

Parlar de programari lliure és parlar de llibertat i no de diners, tot i que en anglès free té els dos sentits (‘gratuït’ i ‘lliure’). De fet, això és el que remarca d’una manera insistent Richard Stallman, creador del projecte GNU (acrònim de GNU’s not UNIX), que es va iniciar el 1984, i de la Free Software Foundation (FSF), organització que el difon. Per a ell, “refusar de compartir informació és una promesa de traïció a la resta del món” perquè “la missió de la ciència i la tecnologia és treballar en benefici de la humanitat”.

Per això va definir que, en el moviment del programari lliure, l’usuari forma part del sistema i té la llibertat d’utilitzar el programa com vulgui i de modificar-lo com més li convingui, a més de copiar-lo i distribuir-lo a altres usuaris.

Aquestes propietats estan relacionades amb quatre graus de llibertat que Stallman defineix de la manera següent:

• El grau 0 permet executar un programa.
• El grau 1 permet estudiar el codi per satisfer les nostres necessitats.
• El grau 2 permet ajudar els veïns, distribuint-ne còpies.
• El grau 3 permet ajudar la comunitat tot arreglant els problemes detectats.

Els graus 1, 2 i 3 distingeixen el programari lliure, el qual, segons Stallman, té un suport tècnic més bo que el programari propietari i és més segur.

El programari lliure s’associa al codi obert (open source), és a dir, a la possibilitat d’accedir al que podria ser l’esquelet del programa per modificar-lo i millorar-lo, però no és el mateix. Stallman insisteix que “el moviment open source només proporciona raons tecnològiques i deixa de banda la dimensió ètica” del programari lliure. Molts programes que tenen el codi font disponible no atorguen als usuaris la llibertat de redistribuir-lo i en restringeixen l’ús comercial.

En contraposició amb el programari lliure, el programari propietari és el que està subjecte a una llicència d’ús que limita el que l’usuari pot fer-hi. Molts, però, prefereixen pagar aquesta llicència per assegurar-se que al darrere hi ha una gran corporació que pot respondre si hi ha problemes. Sovint, això no és cap garantia i molts errors i forats de seguretat s’arreglen abans apel·lant a la comunitat, en el cas del programari lliure, que no pas recorrent a l’empresa. Només cal comparar, per exemple, el ritme d’actualització del navegador Firefox amb el de l’Internet Explorer de Microsoft.

A més de les llibertats assenyalades per l’FSF (Free Software Foundation), el programari lliure té altres avantatges, com ara que hi ha aplicacions per a totes les plataformes (Linux, Windows, Mac OS) que són gratuïtes, o que tenen un preu generalment més baix que les propietàries, i que són molt estables, ja que els errors es poden arreglar ràpidament. Però també té inconvenients. Algunes aplicacions que corren sota Linux són una mica complicades d’instal·lar i, de vegades, presenten problemes d’incompatibilitat amb el maquinari.

El programari lliure proporciona alternatives gratuïtes i de qualitat a programes d’ús corrent que requereixen llicència d’ús.

Entre els exemples més coneguts figuren els sistemes operatius GNU/Linux, BSD i Open Solaris, que constitueixen una alternativa a Windows i Macintosh.

Els entorns de finestres KDE i Gnome fan que l’usuari gairebé no noti la diferència amb la manera de funcionar de Windows. Ubuntu també és una solució força accessible per a usuaris novells. Fa un temps es deia que els sistemes operatius alternatius tenien limitacions gràfiques i audiovisuals, però avui dia es disposa de solucions multimèdia molt avançades per a aquests entorns.

Pel que fa a les eines Internet, cal destacar el projecte Mozilla, que inclou el navegador Mozilla Firefox i el client de correu Mozilla Thunderbird.

En l’entorn gràfic, el programa més utilitzat és el Gimp, que té prestacions semblants al Photoshop d’Adobe.

I, finalment, cal esmentar l’aplicació ofimàtica OpenOffice, que ofereix les mateixes opcions que l’Office de Microsoft i, a més, està disponible en català.

Un sistema operatiu és imprescindible per poder utilitzar l’ordinador; és la plataforma sobre la qual funcionen els programes d’usuari i els controladors de maquinari, tot i que el sistema operatiu, per se, no fa res més que permetre la utilització de programes.

A grans trets, les tasques que fa el sistema operatiu són les següents:

• Presentació de cara a l’usuari.
• Gestió de les unitats de disc del sistema.
• Gestió dels perifèrics (mitjançant els controladors).
• Gestió de les comunicacions (xarxes).

Si el sistema operatiu no és capaç de gestionar un dispositiu perquè no té el controlador corresponent instal·lat o configurat correctament, cap programa que tingueu no el podrà fer servir, i serà com si aquest dispositiu no existís en l’ordinador.

Les dues grans famílies de sistemes operatius que acaparen la immensa majoria d’ordinadors PC al món són les següents:

• Windows: sistema operatiu privatiu (de pagament) de l’empresa Microsoft. Segurament és el sistema més estès de tots els que hi ha, tant en ordinadors domèstics com corporatius.
• Linux: “clon” gratuït del sempitern sistema operatiu de xarxa Unix. Està mantingut per la comunitat, cosa que fa que l’actualització i millora del sistema sigui ràpida i contínua. N’hi ha múltiples distribucions, com ara Ubuntu, Debian i Fedora, entre d’altres.

Per gaudir d’una bona seguretat informàtica, s’han de tenir en compte unes regles bàsiques que tot usuari d’Internet ha de conèixer:

• No s’han d’obrir els missatges electrònics d’origen desconegut.
• No s’han de facilitar dades personals ni codis PIN d’accés.
• No s’han d’obrir arxius de remitents desconeguts.
• No s’ha de confiar mai en els regals i les promocions fàcils d’obtenir, ni respondre missatges que demanin informació d’una manera urgent.
• Cal tenir un sistema antivirus, fer-lo servir i actualitzar-lo periòdicament. També és convenient instal·lar un sistema antiespia per evitar els programes espia i de publicitat no volguda.
• Cal tenir actualitzat el navegador, i també instal·lar els pedaços del sistema operatiu.
• És necessari mantenir-se informat sobre la seguretat general en l’ús d’Internet.

Una altra qüestió important que cal tenir en compte en relació amb la seguretat informàtica és la protecció de dades de caràcter personal.

La Llei regula, entre d’altres matèries, les obligacions que corresponen als titulars de fitxers de dades de caràcter personal i els agents responsables de dur a terme el tractament d’aquests, les mesures de seguretat que s’han d’adoptar i els drets de les persones interessades.

L’objecte de la LOPD és garantir i protegir, en tot el que fa referència al tractament de les dades personals, les llibertats públiques i els drets fonamentals de les persones físiques i, especialment, del seu honor i intimitat personal i familiar.

Pel que fa a l’àmbit d’aplicació, s’aplica a les dades de caràcter personal registrades en suports físics que les faci susceptibles de tractament, i a qualsevol modalitat d’ús posterior d’aquestes dades per part dels sectors públics i privats.

Tot seguit definim els conceptes clau que circumscriuen la protecció de dades personals:

• Dades de caràcter personal: qualsevol informació numèrica, alfabètica, gràfica, fotogràfica, acústica o de qualsevol altre tipus concernent a persones físiques identificades o identificables.
• Fitxer: tot conjunt organitzat de dades de caràcter personal que permet l’accés a les dades segons uns criteris determinats, independentment de la forma o la modalitat de la creació, l’emmagatzematge i l’organització del fitxer i de l’accés a aquest.
• Afectat o interessat: persona física titular de les dades que són objecte del tractament.

En les empreses, la informàtica es pot convertir en un servei més com el telèfon o l’electricitat, serveis que són prestats per organitzacions externes a les empreses.

Les característiques d’aquest servei, d’aquesta contractació, són molt peculiars i exigeixen una coordinació perfecta entre el contractant i el contractat, i també l’existència de garanties per part d’aquest últim que el servei es farà d’una manera acceptable, garantint la confidencialitat, la qualitat i l’accés a la informació.

Els motius principals que indueixen a externalitzar els serveis informàtics en les empreses són els següents:

• Estalviar recursos.
• Aprofitar els avenços tecnològics.
• Centrar-se en la pròpia activitat.

Tanmateix, també cal saber que hi ha arguments en contra de l’externalització dels serveis informàtics:

• Es pot perdre independència.
• El personal subcontractat no és tan eficient.
• Els contractes d’aquest tipus són cars.

L’externalització pot ser total (hi ha inclosos tots els serveis informàtics) o parcial (només se n’inclouen alguns).