Elements del llenguatge musical

El cervell discrimina i identifica els sons que li arriben a través de l’aparell auditiu. Aquests sons, quan els podem interpretar com a pertanyents al llenguatge musical, els representem gràficament mitjançant el que anomenem figures musicals. Aquestes figures musicals les podem interpretar amb la veu i els instruments.

Anatomia del procés d'escolta

Els sons són la matèria primera de la música. L’aparell que els capta i envia la informació al cervell és l’orella. Aquests són, doncs, els òrgans que intervenen en l’audició i la interpretació dels sons.

1. L’orella: Es compon de tres parts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna. L’orella interna rep, a partir de les sensacions que recull l’orella externa i transmet a la mitjana, les vibracions sonores produïdes pel moviment d’algun cos, vibracions que s’escampen en forma d’ones per l’aire i que són captades pel nostre cervell com a sons.

Equilibri

Quan fem un moviment molt ràpid amb el cap, si no arriba la informació al cervell de manera ràpida i adequada, perdem l’equilibri. De vegades ens passa quan ens ajupim.

  1. L’orella externa: formada pel pavelló auditiu , el que entenem per orella, és a dir, el cartílag que sobresurt del cap i que té com a missió captar les variacions en la pressió de l’aire que nosaltres captem com a so, i pel canal auditiu extern , que és el conducte que condueix el so que capta el pavelló auditiu fins a l’orella mitjana, i que protegeix l’orella dels canvis de temperatura i de la invasió de cossos estranys.
  2. L’orella mitjana: situada entre l’orella interna i l’externa, té com a funció transmetre els impulsos que rep de fora cap endins. El so que entra per l’orella externa xoca amb el timpà, membrana molt fina que recull la vibració i la deriva a través dels ossets, el martell, l’enclusa i l’estrep cap a l’orella interna, els quals amplifiquen el so rebut i el transmeten a l’orella interna. A l’orella mitjana també hi ha la trompa d’Eustaqui, que s’encarrega d’anivellar la pressió que hi ha entre les dues bandes del timpà.
  3. L’orella interna: es posa en funcionament quan hi arriben les vibracions provinents de l’orella mitjana. Està formada per tubs i conductes ossis membranosos que s’anomenen laberint, on es distingeixen dues parts: la còclea i el vestíbul, amb funcions diferents, una lligada a l’audició i l’altra lligada a l’equilibri.
    • La còclea, també anomenada cargol per la forma que té (una espiral d’aproximadament dues voltes i mitja), està plena d’un fluid que es mou en rebre la vibració provinent de l’orella mitjana; aquest moviment activa milers de fibres microscòpiques piloses que estan connectades al nervi auditiu, que finalment du la informació al cervell.
    • El vestíbul. A través de tres conductes també plens de fluid i de fibres microscòpiques piloses, que es mouen amb el moviment del propi cos, envia informació al nervi de l’equilibri i aquest la du al cervell, que descodifica els impulsos i els tradueix mantenint o modificant la postura, si és el cas, per tal de mantenir l’equilibri. Cal la participació de totes les parts de l’orella perquè arribi la informació adequada al cervell i aquest pugui desxifrar-la (vegeu la figura).
Figura Anatomia de l’orella humana

2. El cervell i el còrtex auditiu. Els dos hemisferis del cervell estan interconnectats per una extensa xarxa de fibres nervioses que coordinen les funcions d’ambdós, però moltes de les funcions es fan bàsicament en un dels hemisferis sense participació de l’altra. L’hemisferi esquerre és el “racional” i està lligat a la percepció, comprensió i elaboració del llenguatge; per contra, l’hemisferi dret és l’hemisferi “artístic” i està lligat al moviment i a l’expressivitat. En aquest hemisferi artístic hi ha els centres encarregats de comprendre seqüències melòdiques i, per tant, de la part creativa de les composicions, mentre que en l’esquerre, més analític i verbal en general, resideixen funcions com la de reconeixement de cançons.

Les zones relacionades amb l’audició estan situades entre el lòbul temporal, el parietal i el frontal.

  • Els diferents còrtex del cervell
  • Els diferents còrtex del cervell

La part del cervell que s’ocupa de l’audició és als lòbuls temporals i rep el nom de còrtex cerebral auditiu; aquestes àrees estan situades a la frontera entre el lòbul temporal i el parietal i frontal.

Quan els impulsos nerviosos provinents dels estímuls sonors arriben al còrtex auditiu primari cerebral i donen lloc a la sensació auditiva, a la percepció d’aquests estímuls, el cervell els reenvia a altres centres on són analitzats d’acord amb l’experiència prèvia; llavors es produeix la cognició musical, procés més voluntari que no pas la rebuda dels estímuls, que un cop registrats s’envien a altres àrees (com la de memòria i l’emocional) per tal que aquestes àrees els analitzin i produeixi la cognició.

El so

Atès que estem habituats a viure en un món “sonor”, sembla que tots sabem de què parlem quan parlem de so, per la seva pròpia vivència. Més enllà de la pròpia experiència, el so és el resultat d’un fenomen físic: el produeix la vibració dels cossos que ens envolten. Aquesta vibració és captada per la nostra oïda que envia la informació al cervell, el qual discrimina quines en són les característiques per tal d’interpretar-les i donar-hi sentit. L’oïda distingeix el timbre, per la qual cosa reconeixem l’objecte de què es tracta, la intensitat, per la qual reconeixem la força amb què es produeix el so, l’alçada que ens situa dins els paràmetres de greu i agut, i la durada, que constata el temps que el so és present.

Característiques físiques del so

Tots els humans, si no hi ha cap discapacitat, sentim els sons que es produeixen al nostre entorn. A través de l’orella ens arriba molta informació necessària per viure, conviure i sobreviure. Igualment, la majoria d’animals tenen desenvolupada la capacitat d’escoltar, i per a ells també és una eina per comunicar-se i, més important encara que en l’espècie humana, per sobreviure. Però, com és aquest procés de sentir?

  • A la discoteca o si estem prop dels altaveus en un concert sentim la vibració de les ones sonores de tot el cos.
  • A la discoteca o si estem prop dels altaveus en un concert sentim la vibració de les ones sonores de tot el cos.

Allò que entenem com a so és el resultat d’una successió de canvis de pressió en un medi provocats per la vibració que es transmet en forma d’ona sonora. La velocitat del so depèn de la densitat del medi a través del qual es transmet. Cal que hi hagi medi, sigui el que sigui, perquè hi hagi so, perquè el so no existeix en el buit.

Bàsicament percebem els sons a través de l’orella, que és l’òrgan especialitzat en aquesta tasca per naturalesa, però segons la seva freqüència també els podem escoltar amb el cos.

Un so és greu si la seva freqüència és baixa dins del rang audible o bé és agut si la freqüència és alta. La franja d’audició per a l’orella humana està entre els 20 Hz i els 20 KHz, amb variacions, segons les característiques de la freqüència del so, del timbre, de la durada, de les condicions acústiques del lloc on es produeix el so i, evidentment, de les condicions particulars de cada individu (vegeu la taula).

El so és la sensació que produeix qualsevol vibració de la pressió de l’aire que pot ser detectada per la nostra orella.

Taula: Característiques del so
Característica Definició Sensació auditiva Exemples
Altura Està determinada per la freqüència, és a dir, pel nombre de vibracions per segon. Més freqüència: sons aguts
Menys freqüència: sons greus
En el conte de la caputxeta , la veu de la caputxeta serà aguda i la del llop greu.
Intensitat Està determinada per l’amplitud d’una ona de vibració, que depèn de la quantitat d’energia emprada. Més amplitud: sons forts
Menys amplitud: sons dèbils
Colpejar un pandero fort i després fluix.
Identificar sons com el so d’un lleó amb el fort i el so d’un ocell amb el fluix.
Timbre Qualitat de so que identifica una veu o un instrument o cos sonor i que té a veure amb la composició d’aquest cos sonor. Sensorialitat diferent per a cada cos sonor, el que es diu el color del cos sonor. La diferència entre una veu masculina i una de femenina.
El so d’un violí i el d’un piano.
Durada Persistència de l’ona sonora. Més durada: sons llargs \Menys durada: sons curts Ballar una melodia llarga i després una de molt més curta.

So, soroll i silenci

L’objectiu principal de l’educació musical en les primeres edats és la descoberta del so, és a dir, aconseguir despertar l’oïda del nen i la nena, desenvolupant-ne la capacitat de memòria i identificació auditiva.

Ja durant la gestació el bebè està envoltat de sons: el ritme del cor de la mare, la digestió, la respiració, els sons que li arriben de l’exterior… En néixer, i desaparèixer la protecció del cos de la mare, els sons del seu entorn encara són més evidents.

A mesura que vagi creixent, en el seu procés d’autonomia i coneixement de si mateix, paral·lel al domini del seu cos i a l’evolució cognitiva, anirà descobrint que hi ha sons que es produeixen sense la seva intervenció i d’altres que pot provocar ell bé amb el seu propi cos o bé amb objectes.

Només néixer el nadó es veu inundat de sons a la mateixa sala de parts: les veus dels pares, de les les persones que l’atenen, els caminars, l’instrumental…

A partir de l’activitat sobre els objectes i participant de les activitats del medi on creix, anirà descobrint que hi ha sons que són agradables, que li produiran alegria i benestar, i d’altres que no li agradaran gens. Probablement els sons agradables seran sons lligats o bé a moments de plaer (la de la veu del pare o la mare, els sons de la preparació del biberó que anuncien la pròxima arribada del menjar, del córrer de l’aigua que anuncia el bany…) o bé sons que comportin una lògica, és a dir, una certa melodia.

Dels sons que comporten satisfacció en direm pròpiament sons, i dels sons que provoquin més aviat rebuig, en direm sorolls.

Una manera de diferenciar so i soroll és la basada en la subjectivitat, però també podem diferenciar-los d’una manera més objectiva.

  • L'audició de sons i la seva interpretació permet a l'infant diferenciar els sons del silenci./-30
  • L'audició de sons i la seva interpretació permet a l'infant diferenciar els sons del silenci.

Si les vibracions sonores són periòdiques i regulars podem parlar de sons, i si són no periòdiques i irregulars podem parlar de sorolls.

A aquesta diferenciació so/soroll, cal afegir-hi la de silenci. El silenci és un acte d’inhibició voluntari que deté l’activitat exterior; el silenci absolut és la immobilitat absoluta, la qual cosa ens porta a una situació de descans, de relaxació, i ens permet escoltar sons gairebé imperceptibles de l’entorn i del nostre propi cos.

La vivència del silenci té un efecte relaxant, allunya els infants dels sorolls de l’entorn i del seu propi cos, i els condueix al despertar de l’audició interior i al desenvolupament de la capacitat de concentració.

El silenci és la manca absoluta de so.

L'educació del so i del silenci

El silenci és important a la vida de les persones i cal educar-lo des de bon principi, perquè es tradueix en l’adquisició del sentit de l’ordre i de la disciplina, i si més no, hi contribueix. El silenci i la combinació de sons formen el ritme d’una peça de música. Cal saber escoltar el silenci per poder també escoltar la música. Així és que ens hem de plantejar que els nens i nenes siguin sensibles al silenci i que sàpiguen valorar-lo.

En general, a l’educació, el silenci és primordial per poder iniciar qualsevol activitat. Tractant-se de música encara ho és més. L’educador ha de saber transmetre als nens i nenes una actitud de respecte, d’expectativa i de silenci per a l’activitat musical o per a qualsevol altra activitat que així ho requereixi. L’actitud de l’educador o un ritual, ja conegut pels nens, serà l’element que donarà entrada al silenci, a l’audició interior.

El mural sona/no sona

És un exercici per treballar el contrast so/silenci. Els infants hi han d’enganxar les imatges que triïn per representar allò que normalment emet sons i el que no n’emet. Un per un, els infants han de parlar de l’objecte que porten, si sona o no sona i l’han d’enganxar on consideri que correspon segons el seu argument.

Els infants aprendran a reconèixer-lo per contrast amb el no-silenci. Els exercicis de control del moviment, les aturades en les marxes, preparen el silenci musical, element del ritme. Els contrastos entre l’activitat i el repòs ensenyen als infants les lleis del fraseig musical.

El treball i la classificació de sons a partir d’audicions permet als nens i nenes identificar-los auditivament i diferenciar-los; així, doncs, el procés d’assimilació de les diferents qualitats s’aconsegueix a partir de la maduració de l’infant i de les accions següents:

  • L’escolta dels sons
  • La imitació
  • El reconeixement
  • La reproducció
  • La creació

Les dues primeres accions es donaran en els infants més petits i s’aniran incorporant les següents a mesura que madurin les habilitats musicals.

En l’àmbit educatiu es pot treballar a partir de l’audició i la reproducció de diferents tipus de sons, aprofitant els de l’entorn immediat i ampliant-los amb altres sobre temes propers a l’infant com els fets amb el cos, els de la natura, els dels animals, etc.

Les qualitats del so

La música és un llenguatge i, com a tal, el seu discurs està marcat per elements diferents, com poden ser, a més del silenci, la intensitat del so, la qual, indicada amb gràfics o no, dóna sentit i ens permet entendre una peça musical, hi dóna expressivitat; la durada, que determina la figura musical que l’expressa i que marca el ritme; l’altura, que determina, juntament amb les qualitats anteriors, la melodia d’una peça; i, finalment, el timbre, que caracteritza i distingeix cada veu i cada instrument.

Intensitat

La intensitat és la qualitat del so basada en el contrast fort-fluix. Depèn de l’amplitud de les vibracions i aquesta amplitud depèn, a la vegada, de la major o menor força en què s’ha produït (la força que es dóna al cos sonor).

Per observar una manera de treballar les qualitats dels sons, visioneu els vídeos dels annexos de l’apartat web d’aquest mòdul relacionats amb les qualitats sonores.

La intensitat pot ser de fluix a fort, pot tenir una gradació molt àmplia, que va des del so gairebé imperceptible fins al so ensordidor. L’amplitud mínima perquè un so sigui percebut per una persona s’anomena llindar d’audició; quan l’amplitud augmenta, arriba un moment que produeix molèsties al timpà, i això s’anomena llindar del dolor.

  • En el CD Tot Sona de Damaris Gelabert hi ha peces musicals per treballar les qualitats del so amb infants./-20
  • En el CD Tot Sona de Damaris Gelabert hi ha peces musicals per treballar les qualitats del so amb infants.

Cal tenir en compte, però, que la intensitat del so també depèn de la distància entre la font sonora i l’orella que el percep. Sentirem més fort un so com més a prop estiguem de la font que l’emet i a la inversa, el sentirem més fluix quan malgrat la força d’emissió, estiguem més lluny.

La intensitat del so és una qualitat que ens permet trencar la monotonia i facilitar l’expressivitat, que podem traduir en l’àmbit corporal i verbal. De fet, és una qualitat que els nens assimilen aviat per la seva extensió a la vida quotidiana, on el missatge que es transmet determina la intensitat del so. Per exemple, els secrets i els misteris i intrigues es diuen ben fluixets, i els grans esdeveniments i alegries ben alt, si és que així ho podem generalitzar.

Musicalment, quan la intensitat augmenta progressivament fem servir el que s’anomenen reguladors del so i que ens indiquen si el so ha de créixer, amb el terme crescendo, o si ha de decréixer, amb el terme decrescendo, simbolitzats per signes gràfics (vegeu la figura).

Figura Signes gràfics del crescendo i el decrescendo

Aquestes dues maneres d’indicar l’evolució del so, quant a la intensitat, són arbitràries, no tenen un referent sensorial de representació gràfica que indiqui clarament a l’infant quina és la seva interpretació. Són més indicats per als infants altres símbols més fàcils d’associar per la seva proximitat al seu món més sensorial i concret (la figura, figura, figura presenten alguns exemples).

Intensitat

També es pot indicar amb:

  • .ff / fortíssimo (fortíssim)
  • .f / forte (fort)
  • .mf / mezzo forte (mig fort)
  • .piano / piano (fluix)
  • .pp / pianíssimo (molt fluix)
Figura Indicació per a la intensitat del so més gràfica
Figura Els guixots més o menys intensos simbolitzen la intensitat del so
Figura Reguladors per dibuixar el vaivé de la intensitat del so

Quan l’infant discrimina el contrast fort-fluix i sap fer una lectura adequada del grafisme que el representa, serà el moment d’introduir la interpretació de seriacions amb representació de la intensitat dels sons, que després donaran expressivitat a les seves produccions musicals. Així, per exemple, pot interpretar més fàcilment com ha de picar de mans davant la seriació següent (figura). De la mateixa manera, abans d’introduir els reguladors per indicar la variabilitat de la intensitat dels sons que se succeeixen en les frases musicals, podem fer servir altres maneres d’indicar-ho més properes a la sensorialitat de l’infant, com les de la figura.

Són molts els recursos que podem trobar per treballar amb els sons amb els infants; nosaltres mateixos podem fer un CD o una presentació amb sons quotidians, naturals, etc.

Figura Grafismes que indiquen la intensitat en una successió de sons
scb0m5u2_23.jpg
Aquests grafismes orientaran millor l'infant per reconèixer la intensitat en una successió de sons
Figura Grafismes de la cançó Sol Solet
Si passem la mà per damunt anirem indicant l'altura del so que hem de produir

Abans d’arribar a entendre aquest simbolisme, però, el nen viu la intensitat de manera sensorial i motriu a partir de les moixaines, els jocs de falda, d’escoltar cançons i audicions, de jocs motors en diferents nivells de la gradació fort/fluix.

Sol solet

Sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, sol solet, vine’m a veure que tinc fred. Si tens fred, posa’t la capa, posa’t la capa, si tens fred, posa’t la capa i el barret.

Timbre

El timbre és la qualitat del so que els nens diferencien primer. És la qualitat del so, tant emesa per una veu com per un instrument o un objecte, que permet diferenciar-lo d’altres veus, d’altres instruments o d’altres objectes.

El procés de desenvolupament auditiu és prou primerenc perquè el nen o la nena reconeguin, amb poc temps, la veu del pare, de la mare, dels educadors… així com la dels sons més quotidians. L’associació del timbre dels sons del seu voltant, intervé també en la capacitat d’anticipar els fets (l’hora de menjar, l’hora del bany, del passeig…).

El timbre, font de coneixement

A l’infant l’atrauen els sons i els sorolls perquè són eines per conèixer l’entorn. Només cal mirar com riu quan en llençar un objecte al terra aquest objecte fa molt de soroll. Ho farà tantes vegades com calgui fins que domini bé les propietats d’aquesta acció.

Per què passa això? Per què cada objecte sonor té un timbre diferent? Doncs perquè tots els cossos sonors (elements de la naturalesa, coses de casa, objectes de tot tipus i instruments) vibren d’una manera diferent, la qual cosa determina la qualitat de les ones sonores i, en conseqüència, el diferent timbre del so. Cal dir, però, que aquesta diferència no es dóna només per la mateixa naturalesa del cos sonor, sinó també per la manera com s’actua sobre el mateix. Qualsevol instrument, i qualsevol objecte, sona diferent segons la nostra acció, segons si el freguem, el rasquem o el colpegem, per exemple.

Per treballar el timbre a l’escola, ho farem a partir del material natural susceptible d’emetre sons, com pot ser el següent:

  • El propi cos: picar de mans, parlar, cridar, saltar, tossir, badallar…
  • Els objectes del nostre entorn: obrir i tancar portes, arrossegar les cadires, picar-hi de peus al damunt, arrossegar les joguines, picar de mans a la taula, picar amb els colors sobre la taula, arrossegar-la, obrir i tancar armaris, petar un globus, caminar sobre fulles, caminar sobre sucre, caminar sobre…
  • Amb els instruments convencionals.
  • Amb instruments improvisats.

La interacció amb l'objecte canvia el so

Una guitarra sona diferent si toquem les cordes amb les puntes dels dits o amb les ungles, un violí si freguem l’arc o si pessiguem les cordes amb els dits, un plat si el toquem amb una baqueta de fusta, de feltre o amb una escombreta metàl·lica…

Els primers instruments que introduïm són els de percussió; poden ser instruments reconeguts com a tals –panderetes, maraques, picarols, triangles…–, però també altres d’improvisats per a aquest fi: sonalls, martells sonors, caminadors, rodets de fotografia amb diferents materials…

Al començament es familiaritzaran amb els més coneguts i que ells poden agafar amb les mans i després anem introduint-ne d’altres i els acostumarem a acompanyar les cançons.

Durada

La durada d’un so és la permanència d’aquest so, el temps durant el qual està present. És la base de les figures musicals. Els sons poden ser més o menys curts o més o menys llargs, i les diferents figures musicals en són la representació gràfica.

La durada ens porta al ritme. La combinació de temps dels diferents sons que componen una peça musical marca la seqüència rítmica de la peça.

En les partitures musicals trobem que a l’inici, en el que s’anomena armadura, hi ha indicada la durada total de cada compàs, és a dir, els valors que han d’acumular el total de totes les notes que hi ha a cada compàs.

La manera per indicar la durada del so és a través de les figures musicals. De la seva combinació en surt el ritme. En la figura trobareu les diferents figures musicals.

Figura Les notes musicals amb els seus valors de duració

Una rodona dura tant com dues blanques o quatre negres, o vuit corxeres o setze semicorxeres, etc., o, dit d’una altra manera, una rodona dura tant com dues blanques, una blanca és igual a dues negres, una negra és igual a dues corxeres, una corxera a dues semicorxeres, i així successivament (vegeu en la figura l’arbre d’equivalències entre les diferents figures musicals).

Figura L’arbre d’equivalències

Com que la durada està relacionada amb la concepció del temps, i això és un concepte difícil de mesurar amb els petits, ho haurem de fer de la manera més representativa possible. Us presentem algunes propostes:

  • Caminar mentre duri el so i aturar-se en acabar.
  • Estirar una corda mentre duri el so i després veure’n la llargada.
  • Pintar a la pissarra mentre duri el so.
  • Pintar en un paper mentre duri el so i aturar-se quan no n’hi hagi.
  • Cantar un so segons veiem una línia que anem traçant a la pissarra.
  • Cantar segons la representació gràfica.
  • Fer la representació gràfica (vegeu la figura).
Figura Taula per representar la llargada dels sons
Si guixem mentre dura un so, després podem veure la llargada del so en paper

Altura

L’altura és la qualitat sonora més difícil per als nens perquè requereix més abstracció. Fa referència a l’escala musical, al registre sonor. Depèn de la rapidesa amb què es produeixen les vibracions dels cossos sonors. És a dir, l’entonació depèn de la freqüència de vibracions del so. Com més ràpides, més nombre de vibracions i, com a conseqüència, més elevació de so. Al contrari, com més lentes, menor nombre de vibracions i, per tant, menys elevació de sons.

El pentagrama

Rep el nom de pentagrama la pauta per escriure música formada per 5 línies horitzontals i els 4 espais que determinen aquestes línies. L’alçada d’un so (agut-greu), queda determinada per la situació de les notes entre les línies o els espais. Tant les línies com els espais es llegeixen de dalt a baix, i s’alterna la successió d’una línia i un espai per a la seva lectura.

Aquesta qualitat ens parla de l’escala musical i la continuïtat dels diversos sons, juntament amb el ritme o durada i la intensitat, és la que atorga la melodia a una peça musical.

L’altura d’un so està representada gràficament per la situació que la figura musical té dins el pentagrama. L’escala de do major, la més habitual en educació infantil, es representa com mostra la figura.

Figura L’escala de do major en clau de sol és la més habitual en educació infantil

Aquesta qualitat dels sons és la més difícil d’identificar. Per treballar amb infants partim de sons d’altures contrastades, amb interval de dues octaves, si pensem amb els més petitons, perquè la diferència sigui més evident, i després ja anirem retallant a una octava. I després a una cinquena, i si és possible a una tercera, aquesta última més difícil, fins i tot per als més grans i també per a alguns adults.

Les notes sobre el pentagrama indiquen quina és l’altura del so.

  • El Sr. Greu i el Sr. Agut. La casa dels sons: la part de baix de la casa representa el so greu, i l'agut és la part de dalt
  • El Sr. Greu i el Sr. Agut. La casa dels sons: la part de baix de la casa representa el so greu, i l'agut és la part de dalt

Les activitats referides a l’altura del so que es poden dur a terme a través dels contrastos s’associen a l’espai –dalt i baix–, per a la seva representació gràfica els associem als animals que coneixem, als objectes del nostre entorn i a la nostra pròpia veu. Així podem realitzar les següents activitats:

  • Posar-nos dempeus damunt d’una cadira per simbolitzar el so agut i baixar per simbolitzar el so greu.
  • Fer servir els titelles de la classe si adjudiquem a cadascun un to de veu agut i greu.
  • Imitar la veu greu d’un lleó o d’una gallina, i la veu aguda d’un canari o d’un pollastre.
  • Podem fixar-nos en el so agut que emeten les sirenes dels cotxes de bombers, policies o ambulàncies i comparar-lo amb el so greu dels motors dels cotxes i la maquinària en general.
  • Podem dibuixar les cases dels sons, al pis de dalt viu el senyor Agut i a baix el senyor Greu.
  • Amb els més grans podem jugar a col·locar fitxes que prèviament haurem repartit dins un ull dividit horitzontalment per una línia. A dalt posarem els sons aguts i a baix els sons greus (vegeu-ne un exemple en la figura).
Figura El greu i l’agut
  • Fins i tot podem pensar en un paisatge i que els infants el vagin omplint segons com identifiquin el so. Si és greu, un dibuix a la part baixa del paisatge, si és agut, un dibuix a la part alta (vegeu-ne un exemple en la figura). Quan els infants ja són més grans poden diferenciar perfectament dos sons i saber quin és el greu i quin és l’agut.
Figura El mar dels greus i dels aguts
scb0m5u2_31.jpg

Per treballar aquesta qualitat en nens petits, cal associar-la a amunt (agut) i a baix (greu), o bé amb el propi cos o bé amb l’espai immediat, i així com també amb el coneixement del nostre entorn.

Octaves i intervals

Un interval és la distància que hi ha entre dos sons. Es mesura per tons i per semitons. En l’escala de sol major entre els intervals són: una octava és la repetició d’una mateixa nota però en diferent índex acústic. Així per exemple l’octava d’un do és un altre do, més agut o més greu.

Cal destacar que la veu de cada persona té registres diferents. També és interessant jugar a fer veus diferents de la nostra: més altes, més greus… ens podem dir coses, ens podem saludar… amb altures diferents. Podem explicar contes caracteritzant clarament els personatges amb registres de veu diferents. El llop amb la veu molt greu, i la caputxeta amb la veu molt aguda, per posar un exemple.

El ritme

Us heu fixat mai com de diferent caminen les persones que ens envolten? Unes fan passes llargues i lentes i altres passes curtes i ràpides, o passes llargues i ràpides o… i és que les persones portem el ritme incorporat. El ritme, així, en general, està lligat a la vida. Hi ha un temps per a cada cosa, un temps de vetlla, un temps de vigília, el dia i la nit, un temps per enraonar, un temps per callar, un temps per menjar, un temps per pair… En la natura i, en general, en tot allò que es mou, sempre hi ha un moment d’activitat i un moment de repòs; també el nostre cor i els nostres pulmons bategen i s’omplen seguint un moviment rítmic.

Registres de veu

Segons l’altura del nostre registre de veu, les veus de dones es classifiquen per contralts i sopranos, les últimes són les que tenen un registre màxim de veu més agut. Les dels homes es classifiquen per tenors i baixos; els últims són els que tenen un registre de veu més greu.

  • Al gronxador els menuts viuen el ritme en la sensació de vaivé que sent el seu cos.
  • Al gronxador els menuts viuen el ritme en la sensació de vaivé que sent el seu cos.

”[…] l’educació del ritme té les seves arrels més profundes en la pròpia vida i en la relació amb l’entorn. El ritme musical no forma pas un element a part. És per això que en l’etapa infantil, i molt especialment en els dos primers anys de vida, és bo considerar el ritme com un element present en l’activitat quotidiana i en les activitats que es comparteixen amb l’infant. Cal observar el seu cos i les seves necessitats de moviment, de quietud, de descans i atendre-les, de manera que experimentin sensacions ordenades […].”

Teresa Malagarriga (2002).Anàlisi i validació d’una proposta didàctica d’educació musical per a nens de 5 anys. Tesi doctoral (pàg. 88).

El ritme de les passes en caminar podem mesurar-lo per l’espai que hem recorregut o bé pel temps que hem trigat a fer un desplaçament. I aquest espai i aquest temps el podem anar dividint per unitats constants que s’aniran repetint. Aquestes unitats constants no són música encara, perquè cal associar-les amb les qualitats del so, però són la pulsació, són el motor de la música.

L’acció que genera el ritme, la veu, un instrument o un conjunt d’instruments, és captat bàsicament per l’orella, però el cos també rep l’estímul; és per això que sovint el nostre peu marca la pulsació malgrat que sovint no és un acte conscient.

La durada, la intensitat, l’altura i també el timbre donen sentit al fet rítmic.

El ritme és la base de la música.

Si ens endinsem en la música, hem de dir que el ritme té a veure amb el temps, amb la reiteració d’una cadena de sons que es van repetint seguint una cadència lògica, constant, que fa previsible el que vindrà de nou. Quan un so, en totes les seves característiques de durada i d’intensitat és succeït per un altre i té continuïtat, es van creant seqüències en què els oïdors capten els moments musicals, i si aquests moviments són regulars provoquen en el cos respostes corporals també regulars.

El ritme és una harmoniosa successió de sons que alternen la seva intensitat i durada d’una manera repetitiva.

La manera com captem el ritme depèn de les característiques de cadascú; si parlem d’infants petits, que és la franja d’edat que ens ocupa, veurem que una mateixa música és capaç de suggerir moviments lents i amplis en uns casos, i moviments regulars i ràpids d’acord amb la pulsació en altres.

El compàs

El compàs és la mesura que es pren com a unitat per dividir una obra musical en trossos de la mateixa durada. Està indicat al començament dels compassos, i afecta i queda reflectit en el pentagrama per les línies divisòries perpendiculars que el tallen. Segons la quantitat de temps que tenen es poden considerar binaris (si tenen dos temps), ternaris (si tenen tres temps) i quaternaris (si tenen quatre temps).

El ritme és la base de la música, però cal incorporar-hi, per convertir-lo en un fet musical més complet, les qualitats del so. Vegem com es poden conjugar ritme i qualitat del so:

  • La intensitat dóna pas als accents rítmics del compàs musical. Cada compàs és idèntic als altres pel que fa a la durada però no pas a la intensitat. Cadascuna de les parts del compàs és la pulsació. En un compàs hi ha pulsacions que tenen força, intensitat, i d’altres no. És a dir, hi ha pulsacions fortes i pulsacions dèbils. El ritme se sent a partir de la combinació de pulsacions fortes i pulsacions dèbils. L’infant ho viu bàsicament emfatitzant més el moviment que dóna entrada a cada compàs.
  • La durada. El temps que duren els sons és la base del ritme. Al començament de les partitures es marquen els temps que durarà cada compàs, i cada temps pot estar format per diverses figures musicals que equivalen al que està marcat (vegeu a la figura com es representa gràficament la periodicitat en la cançó del despertador, cada compàs és de dos temps de negres).

Compassos

Un compàs ternari té tres temps, dels quals el primer és fort i els dos següents dèbils. Un compàs quaternari té quatre temps, dels quals el primer i el tercer són forts i el segon i el quart són dèbils. Un compàs binari té dos temps, dels quals el primer és fort i el segon dèbil.

Figura El compàs
Si canteu la cançó podreu comprovar com es tracta d'un compàs binari. En el primer temps de cada període cantem amb més intensitat.

Tipus de compàs

El tipus de compàs està marcat amb numeració com a mínim a l’inici de la peça, de vegades a cada sistema i sempre al mig quan canvia de ritme. El més general és que el so més fort recaigui sobre el primer temps de cada compàs. Els compassos estan marcats per les línies divisòries perpendiculars al pentagrama. Fixeu-vos que malgrat que no tenen les mateixes figures musicals sí que les diverses agrupacions de figures tenen el valor marcat al començament en tots els compassos.

El temps és la unitat temporal en què es divideix cada compàs. Poden ser temps de negres, de corxeres…

  • El timbre depèn de les mateixes característiques del cos sonor i de la manera en què el fem servir. Un instrument picat amb la baqueta o picat amb les mans, picat a la pell o picat a la fusta, si és el cas, pot no tenir la mateixa percussió.
  • L’altura. El joc amb les altures dels diferents sons que componen una obra musical fan la melodia, i aquesta melodia conjugada amb el ritme proporciona expressivitat a l’obra.

S’anomena sistema cada pentagrama. Una peça té tants sistemes com pentagrames necessita per escriure les notes.

La pulsació

La pulsació és la base del ritme, està estructurada per estímuls idèntics i regulars. Com que no és un concepte físic perquè no el podem tocar, sinó abstracte i vivencial, per treballar-lo començarem per la vivència en el propi cos a través de les moixaines i jocs de falda, i de l’observació de fets naturals i quotidians: caminar, saltar, ploure fort, botar una pilota, gronxar-se… per després poder-lo derivar cap a representacions pròpies del llenguatge musical.

Línies divisòries del pentagrama

Les línies divisòries travessen de manera perpendicular el pentagrama i indiquen el començament i final de cada compàs. Al final de l’obra hi ha una doble barra divisòria.

Com podem treballar l’educació del ritme a l’educació infantil?

  • En primer lloc, a través del contacte físic i afectiu: bressolant l’infant, acompanyat o no de canterelles; movent de manera cadenciosa l’infant amb les moixaines i els jocs de falda, acompanyant amb el gest i la veu, transmetent a través del tacte, de la pell i de l’afecte el ritme, que l’infant capta amb tot el seu cos.
  • Proporcionant estímuls perquè l’infant adeqüi el seu moviment al fet sonor. Aquí l’infant és més actiu perquè no només rep sinó també executa. Es tracta que l’infant adeqüi el seu moure’s a la pulsació que marquem amb la veu o amb un instrument.
  • A partir de fets rítmics de tipus visual que poden estar recolzats en estímuls sonors. Per exemple, recórrer un espai amb moviments regulars, adequar el moviment del cos al moviment d’algun objecte o d’algun altre infant que dirigeixi als companys, inventar-se moviments regulars… Les nenes més grans tenen molta tendència a fer-ho de manera espontània, per exemple, amb les canterelles que canten mentre juguen a picar de mans o a saltar cordes o gomes, per exemple.

Als annexos de la part web, podeu observar que el joc de falda marca i transmet el ritme a l’infant, i que per tendència natural l’infant es mou seguint el ritme de la música.

Els instruments de música

El nostre entorn de vida sempre és ple de sons, i fins i tot el cos humà és capaç d’emetre infinitat de sons. I tots són objecte d’investigació de l’infant en el seu afany de descobrir-se a si mateix i les propietats dels objectes que l’envolten. Des dels primers mesos de vida, els infants se senten atrets per tot allò que sona. S’entretenen molt en l’experimentació dels objectes que estan al seu abast, s’entusiasmen especialment en aquells que produeixen alguna mena de so, i encara més si en són els propulsors bé sigui sacsejant-los, llençant-los al terra, fent-los rodar, colpejant-los…

En el seu afany investigador van fent proves de com “actua” l’objecte sonor segons modifiquen el moviment. Piquen fort, piquen fluix, no piquen, fan sons llargs, fan sons curts… i cerquen els contrastos, a la vegada que acompanyen el moviment i el so dels objectes amb el moviment del seu cos i amb els seus sons. El divertiment va per dues bandes: una el descobriment de les propietats de l’objecte i l’altra el descobriment de les seves pròpies capacitats d’actuació. Aquesta activitat investigadora és una activitat natural i espontània en l’infant, que així, d’aquesta manera, va descobrint les qualitats musicals dels objectes sonors.

Crear un instrument musical

Ompliu una ampolleta d’aigua, poseu-hi una mica de paper arrissat del color que més us agradi; quan hàgiu pintat l’aigua afegiu-hi una mica de purpurina, unes quantes pedretes, i ja teniu un instrument de percussió que a més enlluernarà l’infant pel moviment de l’aigua acolorida i la purpurina.

  • Instruments casolans de percussió./-15
  • Instruments casolans de percussió.

Així és que qualsevol objecte capaç d’emetre sons pot ser considerat un instrument musical. I està bé treballar-hi, independentment dels instruments musicals construïts ja específicament per produir sons i ser interpretats.

Per possibilitar la investigació infantil en el món sonor, podem posar tot tipus de material al seu abast:

  • Un altre exemple d'instruments de percussió per treballar amb infants. Els tam-tam fabricats amb material reciclat (capsetes de formatgets)/10
  • Un altre exemple d'instruments de percussió per treballar amb infants. Els tam-tam fabricats amb material reciclat (capsetes de formatgets)

  • Joguines sonores: mòbils, sonalls, caixetes amb sons, pilotes amb alguna cosa dins que soni, centres de joc amb música.
  • Estris casolans: pots i olles i les tapes, culleres de metall i de fusta, remena sopes, estalvis…
  • Instruments construïts a casa o a l’aula: maraques fetes amb pots de iogurt, amb ampolles o llaunes de begudes, timbalets fets amb capses de formatgets, tambors amb capses metàl·liques, guitarres amb capses i gomes, pals de pluja fets amb tubs de cartró i arròs…
  • Instruments musicals, bàsicament de percussió: caixes xineses, campanes, picarols, triangles, platerets, panderetes, castanyoles, picarols, panderos… però també, i segons l’edat, xiulets, flautes, carillons, xilofons…

Qualsevol d’aquests objectes els servirà per treballar de manera espontània les qualitats del so, sense ni adonar-se’n, perquè serà fruit d’una curiositat natural. En el segon cicle d’educació infantil podem començar a introduir els instruments de música considerats com a tals.

Els instruments més adequats per a infants de fins a 6 anys són els instruments de percussió, perquè el ritme es capta ben aviat i és més fàcil de seguir, i després perquè per tocar un instrument “melòdic” cal que l’infant tingui un cert domini de l’escala musical, i això, en general, a aquestes edats és difícil si no és que l’infant està molt entrenat. D’altra banda, el seu domini de la mà encara no té la precisió necessària per tocar segons quin instrument.

Com es poden presentar els instruments

Si creiem que la música està lligada a la màgia de la vida, la manera com presentem els instruments als infants haurà de respondre a aquesta creença. És adequat crear expectatives que despertin en els petits les ganes de conèixer-los. Una manera de fer-ho és explicar alguna història sobre l’instrument que volem presentar, o explicar com ha arribat a parar a les nostres mans, a mode de conte, o què significa per a nosaltres. Sigui com sigui, els instruments no han d’estar de qualsevol manera com qualsevol altra joguina, primer perquè es malbaratarien i després perquè no és la seva funció.

  • Caixa d'instruments. Podem presentar els instruments dins una caixa, motivant així l'interès dels nens i les nenes per l'exploració i el coneixement de diferents instruments, preferiblement de percussió.
  • Caixa d'instruments. Podem presentar els instruments dins una caixa, motivant així l'interès dels nens i les nenes per l'exploració i el coneixement de diferents instruments, preferiblement de percussió.

Certament, els instruments criden l’atenció dels infants, que senten la necessitat d’investigar què és i com funciona, però un instrument de música no és qualsevol cosa, és un instrument de música, un instrument de màgia. Podem optar de deixar-los a disposició dels infants, però prèviament haurem creat l’atmosfera de respecte necessària per a que després no els malmetin, els considerin un objecte important per la seva capacitat d’emetre sons agradables i gaudeixin de les seves audicions. Com en totes les coses, la importància i consideració que l’educadora doni als instruments musicals, serà la importància i consideració que tindran els infants cap als mateixos instruments musicals.

Els instruments musicals com a recurs

La presentació dels instruments és una eina, juntament amb les audicions, per treballar les qualitats del so. És important que quan els presentem als infants ho fem amb intenció de comunicar, perquè així és com tindran sentit en els infants.

Amb els instruments els nens i les nenes poden veure que la música té una estructura, que sempre té un començament i un final, que hi ha sons més forts i sons més fluixos, sons aguts i sons greus, sons curts i sons més llargs…, que pot haver diàleg entre diversos instruments, que hi ha frases que es van repetint al llarg d’una obra que tenen una intencionalitat comunicativa, que si hi ha diversos músics, s’han de posar d’acord per coordinar-se perquè la música sigui reeixida.

Els infants, que per la seva necessitat de conèixer el món investiguen i toquen els objectes que els envolten per tal de dominar-los i sentir-se capaços i autònoms, aprenen a respectar el material sonor, s’adonen que per tocar els instruments han de saber esperar i respectar el torn i que si s’acoblen als companys el so encara és més “gran”.

Classificació dels instruments musicals

Un instrument musical és un objecte construït amb la finalitat de produir sons, compost per, com a mínim, un sistema ressonant i que té una manera de fer-se sonar estipulada. N’hi ha molts, moltíssims; l’home sempre ha estat atret pel so i això ha fet que sempre cerqués noves maneres de produir-ne. Si a això hi sumem les característiques culturals de les diferents societats, els diferents gustos i els diferents materials, tècniques i coneixements, que han anat succeint-se al llarg de la història de la humanitat, serà fàcil entendre la gran diversitat que hi ha d’instruments musicals. La classificació més clàssica és aquella que presenta els instruments de l’orquestra simfònica d’acord amb el criteri del material o de l’ús: vent, corda o percussió. Aquesta divisió, d’una banda, és curta perquè només fa referència als instruments d’una orquestra, i, d’altra banda, també és insuficient perquè no preveu els instruments que les noves tecnologies han aportat. En la taula us en proposem una classificació més àmplia.

Per ampliar la informació sobre els instruments musicals vegeu la secció “Més informació” d’aquesta unitat al web del mòdul.

Taula: Classificació dels instruments musicals
Famílies d’instruments Element que vibra Exemples
Nom tècnic Nom comú
Cordòfons Instruments de corda Corda Guitarra
Aeròfons Instruments de vent Aire Flauta
Membranòfons Instruments de percussió Membrana Timbal
Idiòfons Instruments de percussió Cos de l’instrument Bastons
Electròfons Instruments elèctrics Corrent elèctric Guitarra elèctrica

L'arquet és una vareta de fusta que subjecta una munió de crins de cavall que en fregar contra les cordes d'un instrument les fa vibrar i emetre so.

Aquesta taula resumeix de manera pràctica i directa la classificació dels instruments, però en parla poc. Queda clar que allò que fa que un instrument pertanyi a una categoria o a una altra és la manera que té d’emetre el so, si és bufant, fregant o percutint, però també depèn de les característiques del cos vibrador i dels materials amb els quals estan fets. Si es combinen aquests elements hi ha multiplicitat d’instruments. Vegem ara els que són més usuals en la nostra cultura:

  • Diferents instruments musicals.
  • Diferents instruments musicals.

  • Cordòfons: popularment coneguts com a instruments de corda, tenen cordes i caixa de ressonància. El so que emeten el produeix la vibració d’una corda tensa o diverses. Es poden classificar segons la manera de generar la vibració de les cordes:
    • Corda fregada: generalment produeix el seu so pel fregament de l’arquet. En són exemples el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix.
    • Corda polsada: el so es produeix bé sigui pel pessic amb els dits directament sobre les cordes, com ara el caps de la guitarra, l’arpa o el llaüt, be sigui amb una pua, com ara la mandolina, la bandúrria i el banjo o bé mitjançant un teclat, com ara el clavicèmbal.
    • Corda percudida: el so es produeix per la vibració que causa un martell de fusta o de pelfa que colpeja la corda que li correspon quan es prem una tecla. L’instrument percudit per excel·lència és el piano, però també el clavicordi.
  • Aeròfons: popularment coneguts com a instruments de vent, produeixen el so mitjançant la vibració d’una columna d’aire, introduït a través del buf a l’embocadura o de manera mecànica. Les embocadures poden ser:
    • Embocadura de bisell: l’embocadura té un forat; quan l’instrumentista bufa, l’aire es reparteix per l’interior de l’instrument. En són exemple: la flauta de bec o la flauta dolça i la flauta travessera.
    • Embocadura de canya o llengüeta: els instruments d’aquest grup tenen una canya a l’embocadura. La vibració de l’aire en passar de la canya i l’embocadura produeix el so. En són exemples de canya simple el clarinet, el saxofon; i de canya doble: l’oboè i el fagot.
    • Embocadura de metall: els instruments d’aquest grup tenen l’embocadura en forma d’embut. La manera com l’instrumentista introdueix l’aire en l’embocadura en produeix el so característic. En són exemples: la trompeta, la trompa, el trombó i la tuba.
    • D’aire mecànic: no tenen embocadura però el so també és produït per l’aire, que s’introdueix de forma mecànica. En són exemples l’acordió, l’orgue i l’harmònium.
  • Membranòfons: reben aquest nom perquè el seu so es produeix per la vibració de la membrana o membranes subjectades a un cos com a caixa de ressonància. Són instruments de percussió; alguns es percudeixen amb les mans, altres amb baquetes. Segons el tipus de so que generen es classifiquen en:
    • Membranòfons de so determinat: es diuen així perquè tensant més o menys la membrana es pot aconseguir el so que es vulgui associat a alguna nota de l’escala musical. En són exemples les timbales, els congues i els bongos.
    • Membranòfons de so indeterminat: es diuen així perquè l’altura del so no es pot associar a cap nota de l’escala musical. En són exemples: el pandero, el bombo i el tambor.
  • Idiòfons: també són bàsicament instruments de percussió, es diferencien dels membranòfons pel fet que la vibració es produeix en el mateix cos de l’instrument. Segons la manera de produir els sons es classifiquen en:
    • Idiòfons de fusta, com el xilofon, els bastons o les castanyoles.
    • Idiòfons de metall, com els plats, els cròtals, els picarols i el gong.
    • Idiòfons de materials diversos, com les maraques.
  • Electròfons: el so és generat per mitjans electrònics. En podem diferenciar dos grups:
    • Electrònics: quan el so l’emeten directament els generadors i transformadors elèctrics. En són exemple la guitarra elèctrica, l’orgue electrònic, el baix i el sintetitzador, instrument electrònic actual capaç de generar i transformar totes les qualitats del so.
    • Electroacústics: reben aquest nom els instruments tradicionals als quals s’ha incorporat una petita cèl·lula electromagnètica, el que s’anomena una pastilla, a la caixa de ressonància, així mantenen el seu so acústic, però amplificat a través dels altaveus.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats