La intervenció educativa en el desenvolupament d'hàbits d'higiene en els infants

Com en totes les necessitats bàsiques, la higiene en els primers anys de vida és a càrrec de les persones adultes. En aquest moment l’adult intervé directament en la cura i la higiene del nadó i l’infant. Aquesta intervenció, però, també té la funció de desenvolupar l’adquisició de l’hàbit de la cura, la higiene i el vestit.

En el desenvolupament de l’hàbit de la higiene personal, en el primer moment, el nadó té una actitud passiva. És a dir, és l’adult qui duu a terme les activitats d’higiene. A mesura que l’infant creix comença a col·laborar en la seva pròpia higiene: l’adult s’encarrega de la higiene i l’infant l’ajuda, fins que de manera progressiva s’intercanvien els papers i és l’infant qui se n’encarrega mentre que l’adult assumeix la funció d’ajudar-lo. El progrés en l’adquisició de l’hàbit continua fins que l’infant va fent de manera independent les tasques d’higiene personal. En aquest darrer moment, la funció de l’adult passa a ser de supervisió.

A les escoles d’educació infantil, assolir els hàbits de la higiene comporta per als infants fer-se autònoms per dur a terme voluntàriament els comportaments implicats. L’aprenentatge més complex en aquesta vessant del desenvolupament és el control dels esfínters anal i vesical per retenir i expulsar les femtes i l’orina de manera controlada. Altres hàbits d’higiene personal que es treballen a l’escola són la neteja de mans, cara i dents, vestir-se i desvestir-se, mocar-se, tenir cura de la pròpia roba, etc.

En l’adquisició dels hàbits en general i també en els de cura, higiene i vestir és imprescindible l’actuació conjunta i coordinada entre la família i l’escola. Treballar de manera conjunta i coordinada, utilitzant les mateixes pautes i estratègies, permetrà una eficiència en l’adquisició de l’hàbit.

Sobre la base d’una relació afectiva ferma i positiva, com la resta d’hàbits, duem a terme el canvi de bolquers repetint una seqüència estable, molt pautada en els seus esdeveniments bàsics, i oberta a les iniciatives previsibles i imprevisibles del bebè. Aquests comportaments ritualitzats, on els infants van introduint cada dia les seves aportacions, els dóna una estructura facilitadora perquè despleguin la seva activitat.

Disposarem d’una zona especial per al canvi de bolquers, amb finestra independent per ventilar-la a part de l’aula, i amb visibilitat total de la resta del grup. Aquesta zona ha d’estar equipada amb un canviador on puguem estirar el nen; al nostre abast hem de tenir els bolquers de cadascú i les tovalloletes per netejar-los, així com la seva crema, si en fan servir, per cu- rar possibles irritacions a la pell.

Esquemàticament, la pauta que haurem de seguir inclou:

• Posar el nen al canviador.
• Treure-li la roba i el bolquer.
• Agafar les tovalloletes i rentar el culet.
• Posar el bolquer net.
• Vestir-lo.
• Deixar el petit a terra.

Cadascun d’aquests passos està en una relació de continuïtat molt estreta amb els altres, i inclou reaccions del nen i l’adult lligades a cada canvi de bolquer en particular.

Quan tenim la intenció d’acostar-nos a l’infant per comprovar com té el bolquer, hem de captar la seva atenció. Podem fer servir el llenguatge sonor, preguntant-li si té caques al cul, de manera que el nostre timbre de veu, el ritme i la cadència amb què parlem l’interessin. Simultàniament, mantenim contacte amb la mirada, i dirigim els nostres moviments i gestos corporals cap a ell.

Per la seva banda, l’infant ens respon amb l’expressivitat de la seva cara i del cos, modificant el seu to muscular i la postura, apropant-se a l’adult si vol participar o mirant de separar-se’n si no vol. Mai els hem d’agafar i portar d’aquí cap allà sense solta. Val la pena dedicar un temps previ a establir la interacció i donar cabuda i suport a la seva participació. Quan ja caminen, poden venir de la nostra mà o tots sols fins al canviador, on els ajupim i els estirem per desvestir-los des de la cintura i els traiem el bolquer brut.

Passar d’estar dret als braços a estar ajagut sobre la superfície més freda del canviador pot despertar neguit. En aquests casos, per tranquil·litzar-los, intensifiquem el contacte a través de la veu, els gestos, la mirada, o el tacte.

Com a mesura higiènica per evitar la transmissió d’infeccions entre bebès a través de les femtes i orines, abans d’estirar l’infant al canviador podem posar la seva tovallola particular o un tros de paper que llençarem amb el bolquer en acabar el canvi.

Un cop estirat, el desvestim de cintura cap avall i traiem el bolquer brut. Després netegem la zona genital i els esfínters anal i uretral amb molta cura, fent servir tovalloletes d’un sol ús, com a norma general. Si es fan servir draps, s’hauran de rentar amb aigua i sabó després de cada ús, i deixar-los assecar abans de tornar a utilitzar-los, ja que en un medi humit els organismes infecciosos sobreviuen i proliferen. En les nenes la neteja es fa des de la vagina al cul per evitar estendre bacteris dels intestins a la vagina o a la bufeta, i disminuir el risc d’infeccions. En els nens la neteja es duu a terme des de les cuixes fins al penis, assegurant-nos que no quedin restes d’orina ni de femtes entre la rugositat dels testicles. Mentre netegem, el prepuci s’ha de desplaçar cap enrere amb suavitat per no fer-los mal. A continuació eixuguem, especialment la zona dels plecs. Si hi ha ir- ritacions podem posar crema protectora a tota la zona, evitant que la cre- ma entri a la vagina en el cas de les nenes.

Posem el bolquer aixecant les cames i la pelvis del bebè per col·locar-lo a sota, mirant que l’extrem quedi a l’alçada de la cintura. Baixem les cames de l’infant i amb la part davantera del bolquer cobrim fins a la panxa, on ajuntem els adhesius laterals per tancar el bolquer. No pot quedar ni massa ajustat, perquè faria mal al bebè, ni massa ample, perquè s’escaparia l’orina i les femtes.

Tan important com atendre la necessitat de neteja és satisfer la necessitat de relació i comunicació amb l’adult. Amb aquesta finalitat, mantenim el joc de mirades, l’intercanvi de sons i paraules, que inclou anomenar parts del cos, verbalitzar allò que fem i fa el nen, etc. El diàleg de postures també és molt significatiu: arriba un moment en què l’infant sap que després de treure el bolquer brut agafem una tovalloleta i li netegem, després agafem un bolquer nou, estirem les cames enrere, etc. De manera que preveu el moviment següent i pot col·laborar adequant la seva posició voluntàriament.

Quan queden despullats, alguns nens dediquen uns moments a tocar-se, explorar-se el cos, agafar-se les cames, el penis o la vulva, etc. Mirarem de no destorbar-los i prendrem mesures higièniques, com rentar-los les mans quan acabem, abans que s’incorpori als jocs o activitats que estaven fent.

Un cop posat el bolquer net, els vestim, i arriba el moment de baixar del canviador i introduir-los de nou en la situació de classe. Amb els bebès, aquesta transició s’ha de dur a terme més a poc a poc, ja que després d’una interacció individual amb l’adult s’han de separar, i en alguns casos els hem d’ajudar a assumir-ho amb normalitat. Per això, podem allargar la fi de la situació, acompanyant-los una estona mentre s’incorporen al grup. En canvi quan són més grans, cap a l’any de vida, molts cops tenen interès que ens afanyem amb el canvi de bolquers per tal de poder continuar amb les activitats o els jocs que estaven fent.

El control d’esfínters pot ser un procés molt senzill, que tots els infants duen a terme amb naturalitat, si sabem escoltar i esperar el moment adequat, en què per si mateixos decideixen assolir el comportament més madur i autònom de fer pipís i caques als llocs i moments oportuns, en lloc de fer-s’ho a sobre, tacant-se, fent mala olor i havent d’aguantar el pes i la humitat en el cul fins que l’adult li ho tregui.

Un primer requisit és la maduració i desenvolupament neuromuscular.

En el lactant, la bufeta es buida automàticament quan està plena. Aquest mecanisme canvia amb el creixement, de manera que quan la bufeta o els intestins estan plens, l’infant rep la sensació local i pot decidir si obre l’esfínter i deixa sortir el contingut o tanca i reté els líquids i sòlids. És habitual que això succeeixi al voltant de l’any i mig. Però rebre el senyal no vol dir estar preparat per exercir el control voluntari.

En segon lloc, la decisió d’obrir o tancar els esfínters requereix que el nen s’adoni que el que ell faci no és indiferent. Ha de poder discriminar cognitivament que és una decisió a prendre entre dues alternatives i que està al seu abast. En la base de prendre la decisió de no cedir a les seves necessitats fins a arribar al lloc convenient hi ha la voluntat de ser com els adults i identificar-se amb les seves normes.

Finalment, a més de comprendre-ho, el nen ha de desitjar emocionalment assolir el control. Arriba un moment en què l’infant manifesta interès en el món adult i el desig d’assolir un comportament més madur i autònom. És aquest desig, quan es manifesta, que hem d’observar i acompanyar, reconeixent els seus esforços, sense exagerar ni distreure’l de la seva pròpia i intrínseca satisfacció, del seu orgull pels nous coneixements i les noves capacitats que està construint. Les motivacions intrínseques, que vénen d’un mateix, condueixen a la veritable autonomia, que va mes enllà d’assolir un comportament extern encertat. El nostre objectiu és més ambiciós, consisteix a experimentar la satisfacció de realitzar-se a un mateix.

L’edat d’inici i la durada del procés pot variar molt d’uns infants a uns altres. En investigacions fetes per metges pediatres a l’Institut Emmi Pikler, de Budapest, van trobar que fins als dos anys, la majoria dels infants que no han estat forçats, no intenten fer servir l’orinal. En canvi, als tres anys, tots han fet intents reeixits. Sobre la durada del procés, un terç dels infants als quals es va fer el seguiment van trigar una mitjana de nou mesos i mig a completar el procés; un 25% ho van aconseguir en cinc mesos. Els més ràpids, una minoria del 10%, van assolir el control voluntari d’esfínters en dos mesos de mitjana, mentre que els més lents van trigar setze mesos de mitjana, i eren el 25% de la mostra estudiada. Van trobar també que les nenes controlen els esfínters més aviat que els nens.

Hem d’observar els senyals que ens indiquen en cada nen el moment crític en què vol assolir nous comportaments d’autonomia. Triar el moment òptim per asseure’l a l’orinal i per treure-li el bolquer facilita tot el procés d’aprenentatge. En canvi forçar-ho, voler avançar-ho o endarrerir-ho massa genera molts problemes innecessaris.

Un senyal extern que s’ha produït la maduració necessària per començar a fer pipís a l’orinal ens la dóna el bolquer. Si cada vegada que el traiem està totalment mullat o totalment sec, vol dir que reté l’orina a la bufeta fins a deixar-la anar tota alhora. Però a més de la maduració neuromuscular, com ja hem dit, el control voluntari dels esfínters requereix un cert desenvolupament cognitiu i emocional. Un element comú en tots els infants és que l’adquisició del control va precedida per la utilització de la primera persona del singular i del jo en el llenguatge parlat, que manifesta una major consciència d’un mateix. Observar el llenguatge, els jocs i fantasies dels infants ens dóna pistes sobre el moment en què es troba cadascun.

Els metges pediatres de l’Institut Emmi Pikler, de Budapest, van trobar que els infants només seien a l’orinal quan ells ho demanaven o quan ells mateixos treien l’orinal.

Un cop iniciat el procés, la freqüència amb la qual seuen a fer les seves necessitats depèn de cada infant. Podem observar individualment a quines hores fa les seves necessitats amb més probabilitats, i preveure-ho quan arriba el moment. A l’aula, acostumem a reservar els moments d’abans i després de dinar, i abans i després de dormir, per seure a l’orinal o, si ho prefereixen, al vàter, adaptat per als petits, on poden seure sense ajuda, i amb l’opció de col·locar adaptadors per facilitar la posició asseguda.

La nostra intervenció en funció del resultat que hi hagi a l’orinal és significativa. Si entenem el procés de control d’esfínters com un entrenament de l’hàbit, llavors haver fet pipís (o caques) serà considerat un èxit i el reforçarem externament amb felicitacions; mentre que no fer res serà un fracàs que compensarem amb frases consol com “potser la propera vegada…”. Aquest sistema utilitza el poder de les recompenses externes per modelar el comportament: si un comportament és seguit d’un premi es reforça, si és seguit d’un càstig es debilita. !

Si entenem el control d’esfínters com un pas endavant en la construcció de la seva autonomia, llavors trobar pipís (o caques) a l’orinal ens farà contents perquè connectem amb el sentiment d’eficàcia i competència de l’infant. Hem de manifestar que estem contentes sense donar elogis especials ni suplantar la seva pròpia satisfacció. Si no hi ha pipís ni caques a l’orinal no li ho retraiem ni el consolem, com si hi hagués alguna cosa a lamentar.

Al començament del procés de control d’esfínters és freqüent fer-se pipí fora del vàter, apujar-se els pantalons abans que els calçotets o les calcetes, etc. Procurarem que s’adoni de la dificultat sorgida, que pensi a trobar-hi solucions i que cooperi amb allò que li demanem.

És freqüent també que l’infant mostri curiositat pels líquids o sòlids que surten del seu cos, i que, per tant, no poden ser dolents, ja que són part seva, una prolongació seva. Intrigat, pot voler tocar-ho i jugar-hi. Els infants són molt sensibles a la nostra intervenció en aquest terreny. Hem d’evitar les actituds excessivament fortes i negatives, que bloquegen les persones i el desenvolupament.

El primer cop que ja no duu bolquer és convenient que ho visqui a casa. A l’escola, li recordarem que quan tingui ganes de fer pipí o caca ens avisi corrents.

Aquests primers dies estarem més pendents d’aquestes necessitats. Cada matí ens informarem de si ha fet caca a casa; ens fixarem en els líquids que pren, li recordarem on trobarà l’orinal, i li podem preguntar de tant en tant si en té ganes, però sense exagerar per no despertar neguit i resistències.

A vegades, l’infant s’ho farà a sobre sense dir res fins que ens n’adonem i li preguntem què ha passat. En altres ocasions potser ens avisarà però no arribarem a temps i s’embrutarà la roba. Aquests incidents, no els hem d’interpretar com un caprici o una conducta d’oposició. Els hem d’aprofitar per recordar al nen que ha d’estar molt atent per adonar-se i poder fer els pipís i caques a l’orinal o al vàter.

Als pares els demanarem calcetes o calçotets de recanvi en previsió dels errors i les carreres en què, malgrat tot, arribem tard. També els aconsellarem que vesteixin l’infant amb roba fàcil de treure per no perdre temps en els moments crítics de seure i deixar anar les deposicions.

El bolquer es retira de forma definitiva. No s’ha de tornar a posar excepte a la migdiada i la nit, quan sí que el durà per tal que dormi més tranquil, sense la responsabilitat de vigilar que no se li escapi res.

Assolir el control d’esfínters els permet comprovar la seva competència, la seva capacitat de progressar, d’aconseguir el domini del cos i satisfer els criteris d’independència i autonomia propis i del seu entorn.

Les regressions en el control d’esfínters són molt habituals. El naixement d’un germà o germana, separacions d’éssers estimats, com la mort d’un avi, les relacions conflictives a casa, etc. representen canvis massa grans per a l’infant, que té mitjans d’expressió i representació sense elaborar. L’actitud més adequada per part nostra és la de ser tolerants amb aquestes dificultats en el creixement, i mostrar confiança i la seguretat que se superaran.

Als 4 anys, tots els infants acostumen a ser capaços de controlar els seus esfínters de dia i de nit.

Als 5 anys ja són totalment independents. És poc freqüent que se’ls escapin les excrecions de dia; de nit encara pot passar ocasionalment.

Rentar-se les mans i la cara, rentar-se les dents i mocar-se són situacions d’higiene que cal treballar al llarg de l’etapa. Cal un cert desenvolupament motor, de control del propi cos, per poder dur-les a terme. A més, una aula preparada amb lavabo, molt habitual a les escoles bressol, facilita les tas ques, però són més difícils de trobar al parvulari, on el treball d’aquests hà bits no es considera tan important.

En el primer cicle d’educació infantil, posar els infants a rentar mans i cara és d’allò més habitual. Ho fem cada dia abans i després de dinar, abans i després de berenar, i cada cop que s’embruten especialment les mans, sigui al pati, o amb activitats didàctiques com l’experimentació amb farina, la pintura, l’hort, etc.

El lavabo acostuma a tenir una pica a l’alçada dels infants amb 2 o 3 aixetes. Cada infant es posa en una d’aquestes piques, obre l’aixeta perquè corri l’aigua, es mulla les mans, els posem una mica de sabó i els animem a fregar una mà contra l’altra i si cal també la cara. Hem de vigilar molt fins que l’hàbit està ben assolit, perquè l’aigua corrent per l’aixeta té molt atractiu, i com que és un mitjà líquid les possibilitats d’amarar-se i omplir d’aigua tot al voltant són grans. Per acabar de treure tota la brutícia de mans i cara els ajudem. Un cop nets, els animem a buscar la seva tovallola i eixugar-se. Finalment, han de tornar a col·locar la tovallola en el seu penjador.

Les institucions i organismes oficials recomanen assolir aquest hàbit per prevenir la càries dental, que pot afectar les dents de llet des de la primera infància.

Allò més habitual és fer servir raspalls dentals de cerres fines i un dentifrici adequat, que protegeixi l’esmalt natural de la dent. Hi ha partidaris de no fer servir dentifricis i netejar només amb aigua i el raspall, mentre que d’altres proposen fins i tot no utilitzar el raspall i simplement, esbandir-se la boca amb aigua. Si es fa servir raspall de dents, el primer és mullar-lo amb aigua, després es posa el dentifrici (si es fa servir) i es raspallen les dents de dalt a baix per la cara externa, i després per la interna. Per acabar, s’esbandeix bé la boca, fent passar el líquid entre totes les dents.

L’horari per posar en pràctica aquest hàbit a l’escola és després de cada àpat. A casa, és molt important no oblidar la higiene de les dents i la boca a les nits, abans d’anar a dormir, ja que en aquests moments, les restes de menjar a la boca, especialment els dolços, creen el medi propici per l’aparició de la càries.

De setembre a juliol, a les aules d’educació infantil, sempre ens estem mocant.

Quan advertim que algun infant té mocs al nas, dirigim la seva atenció cap aquest fet: podem dir-los “quins mocs tenim!”, o preguntar-los “que tenim mocs al nas?”, assenyalant el nas. Amb la seva atenció en el nas, a mesura que van millorant en el domini del seu cos, podem oferir-los un mocador i demanar-los que se’ls treguin. Al principi haurem d’intervenir-hi molt, continuant ajudant-los cada cop. Perquè es moquin bé, podem actuar com a models i dir-los “fes com jo”.

Els mocadors els podem col·locar al seu abast perquè ells mateixos se serveixin cada vegada que ho necessitin: això pot requerir un aprenentatge previ per no malgastar-los ni fer-los malbé jugant.

És un hàbit molt lligat al del son i la higiene. Cada cop que els canviem el bolquer i cada cop que fan pipí o caca s’han de despullar de cintura cap avall. Igualment, per anar a dormir primer traiem gairebé tota la roba i quan es desperten s’han de tornar a vestir.

Amb els més petits, mentre els vestim i els desvestim aprofitem per assenyalar, anomenar la roba i les parts del cos implicades per tal que tinguin protagonisme. A finals del primer any, participen adoptant postures que faciliten la tasca de posar-se o treure’s la roba.

A l’aula dels que ja tenen un any, els comencem a demanar que participin, i en alguns casos surt d’ells mateixos, traient-se peces fàcils, com les sabates, o començant a descordar-se. Demanem també que col·laborin a portar i endreçar la roba al seu prestatge. Al llarg del curs van reduint la quantitat d’ajuda que necessiten, alhora que desenvolupen més llibertat de moviments i autonomia.

Als 3 anys, si la roba és senzilla de posar i treure, sense botons ni cremalleres, pot vestir-se i desvestir-se amb poca ajuda. Pot cordar-se els botons senzills abans dels 4 anys. Comença a ser conscient del seu aspecte.

Entre els 4 i els 5 anys ja és molt autònom. Es vesteix i desvesteix necessitant ajuda només per descordar i cordar algunes peces. Sap encaixar les dues bandes de les cremalleres, cordar sivelles i botons. Pot plegar-se la roba en desvestir-se i deixar-la ben endreçada.

Als 6 anys, comprova que la roba li queda ben posada, i sap vestir-se d’acord amb el lloc on ha d’anar.