Cartera de serveis d'un centre sanitari

Per poder entendre com s’organitzen els diferents serveis que s’ofereixen a la comunitat, s’ha de conèixer d’on neix la necessitat d’aquesta classificació.

La Constitució espanyola, a l’article 43, reconeix el dret a la protecció de la salut i, estableix, que és competència dels poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de prestacions i serveis necessaris. A més, l’abril de 1986 es va publicar la Llei General de Sanitat, la finalitat de la qual és fer possible i efectiu el que s’estableix a l’article 43 de la Constitució. Per tant, la Llei General de Sanitat va fer possible el canvi sanitari a l’actual Sistema Nacional de Salut (SNS) i va establir les característiques que ha de complir aquest, d’entre les quals destaquem les següents:

• Universalitat de l’atenció, és a dir, l’assistència sanitària ha de cobrir a tota la població del territori, independentment de la seva situació econòmica i de la seva afiliació o no a la seguretat social.
• Igualtat, és a dir, s’estableix que tota la població té dret a les mateixes prestacions i amb el mateix nivell de qualitat, sense tenir en compte les diferències territorials i socials de les persones.
• Prioritat de la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia, dirigides a fomentar un envelliment i entorn saludable i actuacions específiques per prevenir malalties concretes mitjançant, per exemple, vacunes, aconsellament, cribratge i tractament precoç.
• Descentralització, és a dir, la sanitat és un servei descentralitzat políticament i que depèn de les comunitats autònomes pel que fa a la presa de decisions sobre la gestió dels pressupostos i el mode d’utilització dels serveis. D’aquesta manera, s’agilitza el funcionament del sistema i s’assegura la màxima eficàcia en les diferents comunitats autònomes.

A la sanitat trobem els següents models organitzatius:

• Sistema sanitari públic.
• Sistema sanitari privat.

El Sistema sanitari públic garanteix cobertura a la gran majoria de la població. Però, no és homogeni en la seva organització i gestió. En ell es poden diferenciar subsistemes:

El Sistema Nacional de Salut: és el sistema hegemònic, que proporciona cobertura sanitària a la major part de la població (95% aproximadament). És el que es coneix comunament com Seguretat Social. Es tracta d’un sistema universalista i que es finança mitjançant els impostos i es caracteritza per ser integrat.

Les mutualitats: donen cobertura al 4% dels ciutadans. Els funcionaris de les diferents administracions públiques disposen de les seves mutualitats particulars, que són:

• MUFACE: Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat.
• SFAS: Institut Nacional de les Forces Armades.
• MUGEJU: Mutualitat General Judicial.
• MUNPAL: Mutualitat Nacional de la Previsió de l’Administració Local.

Mútues d’accidents de treball i malalties professionals: es tracta d’entitats col·laboradores de la Seguretat Social que atenen als treballadors en cas d’accident de treball o malaltia laboral.

Altres sistemes per col·lectius específics: els més importants en aquest àmbit són el col·lectiu de Defensa, de sanitat penitenciària i de les empreses col·laboradores. Aquestes col·laboren amb la Seguretat Social i assumeixen l’organització d’una o diverses prestacions de la institució per tots o part dels seus treballadors.

El Sistema sanitari privat està format per institucions sanitàries privades que són aquelles que no se sufraguen directament amb impostos o quotes de la Seguretat Social o altres entitats públiques.

L’article 88 del Capítol Primer del Títol IV de la Llei General de Sanitat, 14/1986, del 25 d’abril, reconeix el dret a l’exercici lliure de les professions sanitàries, d’acord amb el que s’estableix als articles 35 i 36 de la Constitució.

D’acord amb l’article 38 de la Constitució, es reconeix la llibertat d’empresa en el sector sanitari i es dona pas a la creació d’institucions sanitàries privades, i que les administracions públiques puguin establir concerts amb entitats privades per a la prestació de serveis sanitaris.

En el sistema sanitari privat es diferencien els següents subsistemes:

• Els concerts sanitaris: És el cas de centres sanitaris i establiments, i en particular els hospitals, és freqüent que tinguin un contracte amb el Sistema Nacional de Salut (concerts) per a la prestació de serveis concrets amb finançament públic, donant prioritat, quan existeixi iguals condicions d’eficàcia, qualitat i costos, a tots aquells establiments i centres sanitaris d’entitats amb caràcter no lucratiu. Els concerts han de complir una sèrie de requisits mínims exigibles perquè a l’activitat se li doni suport econòmic amb fons públics (els serveis han d’oferir els mateixos preus, han d’estar sotmesos als mateixos controls de qualitat, entre d’altres).
• Les Companyies asseguradores: contractació d’una assegurança privada de malaltia comuna i accident no laboral amb una entitat determinada. Aquestes assegurances de caràcter privat funcionen de forma simultània amb el Sistema Nacional de Salut. Les principals entitats asseguradores privades són ASISA, SANITAS i ADESLAS. La persona assegurada, quan requereixi atenció sanitària, la podrà rebre de dues maneres:
  • Mitjançant l’elecció d’un professional sanitari al qual li abonarà una aportació en efectiu.
  • Mitjançant els professionals i centres acollits a l’assegurança privada concertada.

Per tal de poder definir com s’estructuren les diferents tipologies de serveis, les seves denominacions i la seva classificació, hem de fer referència al Reial decret 1277/2003, del 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les bases generals sobre autorització de centres, serveis i establiments sanitaris.

A continuació, definirem els conceptes de centre sanitari i servei sanitari, segons el que s’estableix a l’RD 1277/2003. A més, es detallarà la classificació relativa a aquests termes.

Conjunt organitzat de mitjans tècnics i instal·lacions en el que professionals capacitats, per la seva titulació oficial o habilitació professional, realitzen bàsicament activitats sanitàries amb la finalitat de millorar la salut de les persones. Els centres sanitaris poden estar integrats per un o diversos serveis sanitaris, que constitueixen la seva oferta assistencial. Els centres sanitaris que destaquem són els següents:

Hospitals (centres amb internament): centres sanitaris destinats a l’assistència especialitzada i continuada de pacients en règim d’internament (com a mínim una nit), la finalitat principal del qual és diagnòstic o tractament dels malalts ingressats en aquests, sense perjudici que també prestin atenció de forma ambulatòria. Dintre d’aquesta definició s’engloben els següents tipus:

• Hospitals generals: hospitals que ofereixen diverses especialitats mèdiques i que atenen una àmplia gamma de patologies.
• Hospitals especialitzats: hospitals destinats al diagnòstic i/o tractament de patologies concretes o de pacients amb característiques comunes, com per exemple, la franja d’edat.
• Hospitals de mitja i llarga estada: hospitals que atenen a pacients que requereixen períodes llargs d’internament, ja que, a causa de la patologia o per l’alta dependència funcional d’aquests pacients, requereixen cures sanitàries (generalment de baixa complexitat) que no poden ser proporcionades al domicili.
• Hospitals de salut mental i tractament de toxicomanies: hospital per a pacients que pateixen malalties mentals o trastorns derivats de les toxicomanies i que requereixen ser ingressats per al seu diagnòstic, tractament i seguiment.
• Altres centres amb internament: aquest grup engloba a aquells hospitals que no es corresponen a cap de les definicions anteriors o que reuneixen les característiques de més d’un d’ells.

Proveïdors d’assistència sanitària sense internament: es tracta de centres sanitaris els serveis dels quals es basen en la promoció i prevenció de la salut, diagnòstic, tractament i rehabilitació d’aquells pacients que no requereixen ser ingressats.

• Consultes mèdiques: centre sanitari on un metge realitza activitats de caràcter sanitari. També s’engloba dins d’aquest terme quan hi ha més d’un professional sanitari, però l’atenció se centra en el facultatiu i, la resta de professionals, desenvolupen el rol de suport d’aquest.
• Consultes d’altres professionals sanitaris: es tracta de centres sanitaris on un professional, diferent del metge o odontòleg, du a terme activitats sanitàries. També s’engloba dins d’aquest terme quan hi ha més d’un professional sanitari, però l’atenció se centra en un d’aquests i la resta de professionals desenvolupen el rol de suport.
• Centres d’atenció primària: centres sanitaris que no ofereixen internament del pacient. L’atenció es dirigeix a l’individu, la família i la comunitat, ja que es desenvolupen funcions de promoció de la salut, prevenció, diagnòstic, cures i rehabilitació mitjançant els mitjans propis i els equips de suport a l’atenció primària. Dins d’aquest grup s’engloben els centres de salut i els consultoris d’atenció primària.
• Centres polivalents: centres sanitaris on professionals sanitaris de diferents branques i especialitats duen a terme les seves activitats dirigides a pacients amb patologies diverses.
• Centres especialitzats: centres sanitaris on professionals sanitaris duen a terme les seves activitats sanitàries atenent a pacients amb unes determinades patologies o d’un determinat grup d’edat o amb unes característiques comuns. Dins d’aquest grup s’engloben diverses especialitats com, per exemple, clíniques dentals, centres d’interrupció voluntària de l’embaràs, centres de diàlisi, entre d’altres.

Serveis sanitaris integrats en una organització no sanitària: serveis que desenvolupen activitats sanitàries en el marc d’una organització l’activitat principal de la qual no és sanitària. Un institut, la presó així com clubs esportius serien exemples d’aquest tipus de serveis sanitaris.

Unitat assistencial, amb organització diferenciada, dotada dels recursos tècnics i dels professionals capacitats, per la seva titulació oficial o habilitació professional, per realitzar activitats sanitàries específiques. Pot estar integrat en una organització l’activitat principal de la qual pot no ser sanitària, com per exemple, el servei de fisioteràpia que podem trobar a un club esportiu.

Cartera de serveis: la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut és el conjunt de tècniques, tecnologies o procediments, entenent cadascun dels mètodes, activitats i recursos basats en el coneixement i experimentació científica, mitjançant els quals es fan efectives les prestacions sanitàries.

La cartera conté els serveis bàsics i comuns, necessaris per dur a terme una atenció sanitària adequada, integral i continuada a tots els usuaris del Sistema Nacional de Salut. És a dir, la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut ha de garantir l’atenció integral i la continuïtat de l’assistència dels usuaris, independentment del nivell assistencial en què siguin atesos en cada moment.

Cal destacar que el Reial decret 1277/2003, del 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les bases generals sobre autorització de centres, serveis i establiments sanitaris, determina els serveis sanitaris que un centre sanitari pot oferir, tant públic com privat. No obstant això, un centre sanitari definirà els serveis que oferirà segons els següents elements:

• En un centre sanitari públic es tindrà en compte el tipus de centre i les necessitats de la població a qui presta serveis.
• En un centre sanitari privat es considerarà la rendibilitat econòmica del servei així com si el servei està o no inclòs en la pòlissa del ciutadà.

El Reial decret 1030/2006, del 15 de setembre, estableix el contingut de la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut. El contingut dels diferents apartats de la cartera de serveis comuns es podrà concretar i detallar-se per ordre del Ministeri de Sanitat i Consum, previ acord del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut.

El contingut de la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut s’engloba dins dels següents apartats:

1. Prestacions de salut pública.
2. Atenció primària.
3. Atenció especialitzada.
4. Atenció d’urgència.
5. Prestació farmacèutica.
6. Prestació ortoprotèsica (implants quirúrgics, pròtesis externes, cadires de rodes i ortopròtesis especials).
7. Prestació de productes dietètics (dietoteràpia complexa i nutrició enteral domiciliària).
8. Prestació de transport sanitari.

S’entén per prestació de salut pública com el conjunt d’iniciatives organitzades per les administracions públiques per preservar, protegir i promoure la salut de la població. És una combinació de ciències, habilitats i activitats dirigides al manteniment i millora de la salut de totes les persones a través d’accions col·lectives o socials.

Per fer efectiva aquesta prestació, la cartera de serveis de salut pública té una doble orientació:

• S’orienta al disseny i implantació de polítiques de salut:
  • Informació i vigilància epidemiològica.
  • Protecció de la salut: disseny i implantació de polítiques de salut i exercici de l’autoritat sanitària.
• S’orienta directament al ciutadà:
  • Promoció de la salut i prevenció de les malalties i de les deficiències.
  • Protecció i promoció de la sanitat ambiental.
  • Promoció de la seguretat alimentària.
  • Vigilància i control dels possibles riscos per la salut derivats de la importació, exportació o trànsit de mercaderies i del tràfic internacional de viatgers, per part de l’administració sanitària competent.
  • Protecció i promoció de la salut laboral.

L’atenció primària és el nivell bàsic i inicial d’atenció. Aquesta atenció garanteix la globalitat i continuïtat de l’atenció al llarg de tota la vida del pacient, actuant com a gestor i coordinador de casos i regulador de fluxos. Compren activitats de promoció de la salut, educació sanitària, prevenció de la malaltia, assistència sanitària, manteniment i recuperació de la salut, així com la rehabilitació física i el treball social.

Totes aquestes activitats, les quals es dirigeixen a les persones, a les famílies i a la comunitat, des de una perspectiva biopsicosocial, es duen a terme per equips interdisciplinaris; d’aquesta manera, es garanteix la seva qualitat i accessibilitat, així com la continuïtat entre els diferents àmbits d’atenció en la prestació de serveis sanitaris i la coordinació entre tots els serveis implicats.

L’atenció primària, que inclou l’abordatge dels problemes de salut i els factors i les conductes de risc, compren els següents apartats:

1. Atenció sanitària a demanda, programada i urgent, tant a la consulta com al domicili del malalt.
2. Indicació o preinscripció i realització, si són necessaris, de procediments diagnòstics i terapèutics.
3. Activitats en matèria de prevenció, promoció de la salut, atenció familiar i atenció comunitària.
4. Activitats d’informació i vigilància en la protecció de la salut.
5. Rehabilitació bàsica.
6. Atencions i serveis específics relatius a la dona, la infància, l’adolescència, els adults, la tercera edat, els grups de risc i els malalts crònics.
7. L’atenció pal·liativa en malalts terminals.
8. L’atenció a la salut mental en coordinació amb els serveis d’atenció especialitzada.
9. Atenció a la salut bucodental.

Atenció sanitària a demanda, programada i urgent, tant a la consulta com al domicili del malalt.

Comprèn totes les activitats de promoció de la salut, educació sanitària i prevenció de malalties realitzades pels professionals d’atenció primària. També s’inclouen aquelles d’atenció individual, diagnòstic, terapèutiques i seguiment de processos aguts o crònics.

Els processos aguts fan referència a problemes de caràcter respiratori, digestiu, cardiovascular, infecciosos, neurològics, dermatològics, oftalmològics, entre d’altres. La peculiaritat d’aquests processos radica en el fet que s’han d’atendre de forma protocol·litzada.

L’activitat assistencial es du a terme atenent a les necessitats del pacient, tant al centre sanitari com al domicili del pacient. Les modalitats que es presten són:

• Consulta a demanda, la qual es du a terme, preferiblement, concertant una cita prèvia.
• Consulta programada. És el professional sanitari qui estableix la cita.
• Consulta urgent, és a dir, requereix atenció immediata.

Indicació o preinscripció i realització, si són necessaris, de procediments diagnòstics i terapèutics.

Dins de l’atenció primària s’inclouen:

• Procediments diagnòstics:
  • Procediments diagnòstics bàsics realitzats a l’atenció primària com, per exemple, espirometria, obtenció de mostres biològiques, etc.
  • Procediments diagnòstics amb accés des d’atenció primària on s’inclouen proves de laboratori, anatomia patològica, diagnòstic per la imatge i endoscòpia digestiva.
• Procediments terapèutics, com infiltracions, extracció de taps auditius, extracció de cossos estranys, entre d’altres.

Activitats en matèria de prevenció, promoció de la salut, atenció familiar i atenció comunitària.

S’engloben aquelles activitats que tenen per objectiu la promoció de la salut, l’educació sanitària i la prevenció de la malaltia. Aquestes activitats es realitzen en l’àmbit de l’atenció primària, es dirigeixen a l’individu, les famílies i la comunitat, i es duen a terme tant al centre sanitari com en l’àmbit domiciliari i comunitari:

• Promoció i educació de la salut: promoció i educació en hàbits de vida saludables.
• Activitats preventives, com per exemple les vacunacions.
• Atenció familiar, és a dir, s’analitza l’entorn familiar del pacient per determinar la rellevància que pot tenir en la salut de l’individu.
• Atenció comunitària, és a dir, elaboració de programes dirigits a la comunitat els quals tenen la finalitat de millorar la salut d’aquesta.

Activitats d’informació i vigilància en la protecció de la salut.

S’inclou informació per tal de fer una anàlisi i una valoració de la comunitat així com activitats de vigilància epidemiològica.

Rehabilitació bàsica.

A partir d’indicació mèdica, es desenvolupen activitats de rehabilitació i que es poden realitzar també a domicili. Aquestes inclouen:

• Prevenció de trastorns musculoesquelètics.
• Tractaments fisioterapèutics en processos crònics musculoesquelètics i en trastorns neurològics.
• Fisioteràpia respiratòria.
• Orientació i formació sanitària.

Atencions i serveis específics relatius a la dona, la infància, l’adolescència, els adults, la tercera edat, els grups de risc i els malalts crònics.

Es desenvolupen activitats diverses per a grups específics com la prevenció dels maltractaments en la dona, els trastorns en adolescents, els grups de risc, etc.

L’atenció pal·liativa en malalts terminals.

Assistència als pacients i familiars de patologies amb una esperança de vida limitada. Els tractaments que s’apliquen van encaminats a millorar la qualitat de vida, ja que, per la seva naturalesa, la malaltia no respon a tractaments terapèutics. L’atenció es du a terme al domicili o al centre sanitari.

L’atenció a la salut mental en coordinació amb els serveis d’atenció especialitzada.

S’inclouen, entre d’altres, prevenció i promoció de la salut mental en les diferents etapes de la vida, detecció de conductes additives, detecció de psicopaties de la infància o l’adolescència, etc.

Atenció a la salut bucodental.

Engloba activitats assistencials, diagnostiques i terapèutiques de salut bucodental. A més, s’inclouen activitats de promoció de la salut i prevenció de les patologies relacionades amb la salut oral. Són els odontòlegs i els especialistes en estomatologies els que determinen la realització d’aquesta prestació.

L’atenció especialitzada engloba les activitats assistencials, diagnòstiques, terapèutiques i de rehabilitació i cures del pacient, així com aquelles de promoció de la salut, educació sanitària i prevenció de malalties que, per la seva naturalesa, s’aconsella realitzar a aquest nivell d’atenció. L’atenció especialitzada garantirà la continuïtat de l’atenció integral al pacient un cop superades les possibilitats d’atenció primària i fins que el pacient pugui incorporar-se de nou a l’atenció primària.

L’atenció especialitzada la desenvolupen equips interdisciplinaris i es du a terme, sempre que les condicions del pacient ho permetin, en consultes externes i a l’hospital de dia.

L’atenció sanitària especialitzada compren:

1. Assistència especialitzada en consultes: compren les activitats assistencials, diagnòstiques, terapèutiques i de rehabilitació, així com aquelles de promoció de la salut, educació sanitària i prevenció de malalties que es presten al nivell d’atenció especialitzada en règim ambulatori.
2. Assistència especialitzada en hospital de dia, mèdic i quirúrgic: compren les activitats assistencials, diagnòstiques, terapèutiques i de rehabilitació destinades a pacients que requereixen cures especialitzades continuades, incloent-hi la cirurgia major ambulatòria, que no precisa que el pacient pernocti a l’hospital. La indicació per utilitzar aquest recurs correspon al facultatiu especialista responsable de l’assistència al pacient.
3. Hospitalització en règim d’internament: compren l’assistència mèdica, quirúrgica i pediàtrica o la realització de tractaments o procediments diagnòstics, a pacients que requereixen cures continuades que requereixen un internament. L’accés a l’assistència especialitzada en règim d’hospitalització es realitza per indicació del facultatiu especialista o a través dels serveis d’urgència hospitalària, quan el pacient necessiti previsiblement cures especials i continuades, no susceptibles a ser prestades de manera ambulatòria o a domicili.
4. Suport a l’atenció primària en l’alta hospitalària precoç i, si escau, hospitalització a domicili: compren les activitats diagnòstiques i terapèutiques que s’han de dur a terme de forma coordinada entre l’atenció primària i especialitzada. Això és pel fet que es tracta de procediments iniciats en l’àmbit de l’atenció especialitzada i que, juntament amb el nivell d’atenció primària, i de manera consensuada, han acordat que poden ser facilitats en l’àmbit domiciliari. D’aquesta manera es garanteix la continuïtat de l’atenció a l’usuari després de l’alta hospitalària. En aquells casos en què el pacient es trobi en una situació clínica que requereixi atenció continuada i no presenti una inestabilitat clínica que pugui representar un risc en la seva evolució, el servei de salut podrà optar per l’hospitalització a domicili.
5. Indicació o prescripció, i realització, si escau, de procediments diagnòstics i terapèutics: d’aquest apartat queden exclosos els procediments diagnòstics i terapèutics amb finalitat estètica, que no tinguin relació amb un accident, malaltia o malformació congènita, els tractaments en balnearis i les cures de repòs. Els serveis que s’inclouen en aquest apartat són prestats per les unitats assistencials corresponents, les quals queden recollides al Reial decret 1277/2003, del 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les bases generals sobre autorització de centres, serveis i establiments sanitaris, autoritzats per les respectives comunitats autònomes.
6. Atenció pal·liativa a malalts terminals: compren l’atenció integral, individualitzada i continuada de persones amb una malaltia en situació avançada no susceptible a rebre tractament amb finalitat curativa i amb una esperança de vida limitada (generalment inferior a 6 mesos), així com de les persones vinculades. L’objectiu terapèutic es basa en la millora de la qualitat de vida, respecte a les seves creences, preferències i valors. Aquesta atenció es du a terme al domicili del pacient o al centre sanitari, establint els mecanismes necessaris per garantir la continuïtat assistencial i la coordinació amb altres recursos i d’acord amb els protocols establerts pel corresponent servei de salut.
7. Atenció a la salut mental: compren el diagnòstic i seguiment clínic dels trastorns mentals, la psicofarmacoteràpia, les psicoteràpies individuals, les de grup o familiars, la teràpia electroconvulsiva i, si escau, l’hospitalització. Dins d’aquest grup queden exclosos la psicoanàlisi i la hipnosi. És necessari garantir la continuïtat de l’atenció a la salut mental.
8. Rehabilitació en pacients amb dèficit funcional recuperable: compren els procediments de diagnòstic, avaluació, prevenció i tractament de pacients amb dèficit funcional, encaminats a facilitar, mantindré o retornar el grau més gran de capacitat funcional i independència possible al pacient, amb la finalitat de reintegrar-lo al seu medi habitual. Queden incloses les rehabilitacions de les afeccions del sistema musculoesquelètic, del sistema nerviós, del sistema cardiovascular i del sistema respiratori. Es du a terme mitjançant fisioteràpia, teràpia ocupacional, entre d’altres.

Quan la situació clínica d’un pacient requereix l’atenció sanitària immediata, es pot recórrer a la prestació d’atenció d’urgència. Es podrà gaudir d’aquesta atenció tant a centres sanitaris com fora d’ells, incloent-hi el domicili del pacient i l’atenció in situ, és a dir, al lloc on es troba en aquell moment, com pot ser un accident.

Aquesta prestació es du a terme les 24 hores del dia mitjançant l’atenció mèdica i d’infermeria, amb la col·laboració d’altres professionals, com, per exemple, el personal de transport sanitari.

Aquesta prestació es regula pel que s’estableix a la Llei 29/2006, del 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris.

S’inclouen els medicaments i productes sanitaris, així com totes aquelles actuacions adreçades a fer que la recepció s’ajusti a les dosis requerides, a les necessitats clíniques del pacient, durant el temps adequat i al menor cost econòmic possible, per als pacients i per a la comunitat. Cal destacar que aquesta prestació no té cap cost en cas de pacients hospitalitzats.

Amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i l’autonomia dels pacients, la prestació ortoprotèsica fa ús de productes sanitaris per tal de substituir totalment o parcial una estructura funcional, o bé, modificar, corregir o facilitar la seva funció. Aquests productes poden ser implantats en el pacient o accessoris en el seu dia a dia.

Els grups de productes inclosos en aquesta prestació són:

• Implants quirúrgics: productes implantats totalment o parcial al cos humà mitjançant intervenció quirúrgica.
• Pròtesis externes: producte que requereix una elaboració o adaptació individualitzada i substitueix totalment o parcial un òrgan, estructura corporal o la seva funció.
• Cadires de rodes: vehicle individual per al trasllat de persones.
• Ortesis: producte d’ús extern no implantable que, adaptat al pacient, modifica les condicions estructurals o funcionals del sistema neuromuscular o esquelet.
• Ortopròtesis especials: producte no implantable que substitueix una estructura corporal o la seva funció.

Aquesta prestació es pot materialitzar directament pels serveis de salut o es pot obtenir una ajuda econòmica per satisfer-la. Això no obstant, la prescripció d’aquests productes ha de ser realitzada per un metge d’atenció especialitzada, especialista en la matèria corresponent.

Aquesta prestació engloba la dispensació de tractaments de dietoteràpia a aquelles persones que pateixin trastorns metabòlics congènits com, per exemple, galactosèmia o fenilcetonúria, entre d’altres. També inclou la nutrició enteral domiciliària per a aquells pacients que, a causa de la seva situació clínica, no poden cobrir les seves necessitats nutricionals amb aliments ordinaris. La indicació d’aquests tractaments la realitzen facultatius.

Es basa en el trasllat de malalts o accidentats per causes exclusivament clíniques que per impossibilitat no puguin fer ús del transport ordinari per arribar a un centre sanitari o al seu domicili després de rebre l’atenció sanitària.

La cartera de serveis de prestació de transport sanitari inclou:

• Transport sanitari no assistit: trasllat de malalts o accidentats que no requereixen assistència tècnic-sanitària en ruta.
• Transport sanitari assistit: trasllat de malalts o accidentats que requereixen assistència tècnic-sanitària en ruta.

La planificació de la cartera de serveis d’un centre sanitari segueix pautes similars a qualsevol altra empresa. Consegüentment, són tres els apartats que s’han d’analitzar:

• Els clients.
• La competència.
• la capacitat i/o possibilitat de prestar els serveis i el nivell d’eficiència.

Per una banda, s’analitzaran els clients, és a dir, els pacients o usuaris als quals van dirigits els serveis. Per a poder garantir que els serveis que s’ofereixen cobreixen les necessitats dels usuaris, hem de saber qui són, quines són les seves necessitats, quina és la seva localització o quin és el seu nivell socioeconòmic, entre d’altres. El nivell socioeconòmic dels usuaris de la cartera de serveis té importància, principalment, quan es tracta de la planificació de la cartera de serveis d’un centre privat.

Per altra banda, es durà a terme un anàlisi de la competència, és a dir, d’aquelles empreses que ofereixen els mateixos productes o serveis que nosaltres i que, per tant, competeixen pels mateixos clients. Per tal de dur a terme una bona anàlisi de la competència i obtenir resultats efectius, hem d’identificar cadascuna d’aquestes empreses competidores, examinar-les i detectar les seves fortaleses i debilitats.

En conseqüència, haurem de saber qui són, on es troben localitzades, quines són aquelles característiques que les diferencien de la resta de serveis, quins nivells de preus ofereixen, entre d’altres. Això no obstant, a la sanitat pública pràcticament no existeix aquesta competència, per tant, les variables per a definir la cartera de serveis d’un centre sanitari públic seran:

• La localització dels pacients.
• La piràmide poblacional del territori i la morbiditat, ja que el coneixement d’aquestes dades donarà una imatge de les necessitats de la població.
• La proximitat d’altres centres sanitaris públics.
• La cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut.
• El pressupost disponible.

El tercer punt a analitzar a l’hora de dissenyar i planificar la cartera de serveis d’un centre sanitari és la capacitat i/o possibilitat de prestar aquests serveis, així com el nivell d’eficiència que es podrà aconseguir. L’eficiència és un aspecte especialment important quan es tracta de centres sanitaris privats. Per tant, cal avaluar els proveïdors i els recursos humans disponibles de la zona per tal de poder garantir una adequada cobertura sanitària i, en el cas privat, també una suficient rendibilitat.

Conèixer els recursos humans de què podem disposar ens permetrà saber quins serveis som capaços d’oferir d’una forma més eficient. D’aquesta manera, s’evita haver d’apropar persones d’altres zones, fet que ens faria incrementar el cost, principalment, en el cas d’oferir serveis que requereixin personal altament especialitzat. Dels recursos humans disponibles a la zona on es situarà el centre sanitari, cal conèixer les capacitats i especialitzats que hi podem trobar, així com el número disponible de cadascuna d’elles.

Tanmateix, hem de poder garantir un subministrament eficaç i eficient del material sanitari i dels equips mèdics necessaris. Per això, és clau conèixer els proveïdors que poden dur a terme l’aprovisionament i, així, conèixer amb una alta aproximació el cost de les compres i inversions que haurem de realitzar, i preveure si es podrà obtenir el nivell de rendibilitat desitjat o, en el cas que es tracti d’un servei públic, que pugui estar inclòs dins del pressupost assignat.

Per altra banda, caldrà conèixer els productes i serveis oferts pels proveïdors, així com la seva qualitat i aspectes diferencials, els preus a què s’ofereixen i la localització d’aquests. D’aquesta forma, sabrem de quins recursos disposem i el cost d’obtenir-los i/o transportar-los en el cas que fos necessari.

Un dels elements més oblidats de la planificació de la cartera de serveis és l’adaptació d’aquesta als continus canvis de l’entorn i, en especial, de les necessitats i característiques dels pacients i usuaris a qui es presta serveis sanitaris. Per tant, és fonamental la planificació dels mecanismes i processos per dissenyar les actualitzacions que s’implementaran en la cartera de serveis de centres tant públics com privats.