Altres formes de finançament vinculades als pagaments internacionals

El finançament especialitzat consisteix en una sèrie de serveis financers que faciliten la gestió de pagaments, cobraments i finançament amb els proveïdors i clients. Aquests serveis financers són prestats per bancs o per agències especialitzades com les societats de facturatge (factoring, en anglès) o d’altres tipus d’agències financeres, i es corresponen amb el facturatge, la confirmació (confirming, en anglès) i el forfetatge (forfaiting, en anglès).

El terme facturatge (factoring) prové dels factors, que eren els agents comercials de les empreses tèxtils transoceàniques que actuaven com a comissionistes durant la colonització d’Amèrica del Nord per part del Regne Unit.

En un contracte de facturatge intervenen tres parts: cedent, deutor i factor.

• El cedent és l’empresa que contracta els serveis d’una entitat de facturatge, cedint els seus comptes pendents de cobrar derivats de la seva activitat comercial. En el comerç internacional, es tracta de l’exportador.
• El deutor és a qui correspon l’obligació de pagament. En l’àmbit internacional són els clients de l’empresa exportadora (per tant, els importadors estrangers).
• El factor és l’entitat que adquireix els comptes deutors del cedent, i n’assumeix la gestió del cobrament. Els factors poden oferir altres serveis com són cobrir el risc d’insolvència o finançar el cobrament anticipat dels crèdits cedits. Els factors són entitats financeres, companyies d’assegurances o empreses especialitzades en la gestió de cobraments i pagaments.

El facturatge no es pot utilitzar per a operacions a més de 180 dies, és a dir, s’utilitza per a vendes a cobrar a curt termini (generalment amb venciments entre 60 i 120 dies). El document a partir del qual s’articulen les operacions de facturatge són les factures.

En l’àmbit del comerç internacional, es distingeix entre factor exportador i factor importador. El factor exportador es troba al país del cedent, gestiona i respon del pagament dels crèdits cedits, i és assessorat pel factor importador. El factor importador està establert al país del deutor i actua col·laborant amb el factor exportador per a aquelles tasques que el factor exportador no pot exercir. Per exemple, el factor importador pot donar informació al factor exportador sobre l’impagament del client i el factor exportador s’encarrega de gestionar aquest impagament.

Tant el cedent com el factor tenen tota una sèrie d’obligacions. El cedent té, segons el principi de globalitat, l’obligació de cedir tots els crèdits a cobrar (per evitar que només cedeixi aquells difícils de cobrar), només pot fer ús d’una agència de facturatge (principi d’exclusivitat), ha de pagar la comissió pactada (normalment és un % sobre el valor dels crèdits tramesos), ha d’informar el factor sobre cadascun dels seus deutors i ha de notificar als clients que els deutes seran cobrats pel factor.

D’altra banda, el factor ha de respectar la data de venciment de les factures que ha de cobrar i no pot recórrer els deutes per via judicial sense el permís del cedent preservant la confidencialitat de tota la informació que pugui obtenir. També assumeix el control i la gestió de tots els crèdits cedits, ha de remetre tota la informació comptable sobre aquests i ha d’abonar al cedent els crèdits que li hagi aportat.

El factor té tota una sèrie de drets respecte del cedent. En primer lloc, el factor pot imposar límits als crèdits que cal gestionar. Aquests límits poden ser temporals (pot evitar operacions excepcionals, per exemple, cobrar una operació que només es realitzarà amb un client en un moment determinat), sectorials (pot seleccionar de quin tipus de client cobrar (per exemple, seleccionar només majoristes i no minoristes), territorials (pot rebutjar clients de determinats països) o quantitatives (limitar l’import mínim o el venciment màxim). En segon lloc, té dret a accedir a la comptabilitat i documentació del cedent per tal de comprovar el principi de globalitat i ajustar els riscos. Donat que és una relació mercantil entre cedent i factor, el factor té dret a rebre del cedent una remuneració pactada (cost del facturatge) que dependrà dels riscos que assumeixi, dels serveis prestats, del volum dels crèdits cedits, de l’import mitjà de les factures, el sector d’activitat dels clients, els terminis mitjans de venciment, el nombre de deutors, el país en què es trobin els deutors, de l’antiguitat com a client del cedent i d’altres característiques d’aquest.

Segons la cessió del risc, hi ha el facturatge amb recurs i sense recurs. El facturatge amb recurs és aquell en què el risc d’impagament el manté el cedent, és a dir, en cas que el client no pagui serà l’exportador qui assumeixi el risc de possibles pèrdues. En aquest cas, el factor pot anticipar entre el 70-90% de l’import de les factures i només li abona la resta si finalment les cobra. En cas que hi hagi factures sense cobrar, el factor té dret a demanar que l’exportador li retorni l’import impagat (acció de retorn). El facturatge amb recurs té sentit quan els clients de l’exportador tenen solvència elevada i, per tant, no és necessari cobrir-se davant del risc d’impagament.

En el facturatge sense recurs el factor assumeix el risc d’insolvència. En cas d’impagament, el factor té l’obligació de pagar al cedent l’import dels crèdits cedits, independentment de si el deutor finalment ha satisfet o no el deute. La societat de facturatge actua com a entitat financera (perquè anticipa fons fins al 90%), companyia d’assegurances (perquè cobreix el risc d’impagament), societat d’informes (pel fet que obté informació actualitzada i real dels clients), gestora administrativa (perquè porta la comptabilitat dels cobraments de l’exportador) i gabinet jurídic (s’encarregaria de cobrar els impagaments en cas que es produeixin). És la modalitat més utilitzada, ja que s’ofereix al cedent (l’exportador) la garantia de cobrament. El facturatge sense recurs és aconsellable quan no es coneixen els clients estrangers o quan el risc país és elevat.

Segons el tipus de finançament, el facturatge pot ser convencional o al venciment. En el facturatge convencional, la totalitat del deute el paga el factor a l’exportador en el moment del lliurament de la mercaderia al client. Aquests fons són avançats pel factor a compte del deute cedit. D’altra banda, en el facturatge al venciment, el factor paga al cedent en una data determinada, que normalment coincideix amb la data de venciment del deute. En aquest cas, el cedent s’assegura el cobrament en la data de venciment, però no amb antelació.

Segons la residència de les parts, podem trobar facturatge nacional i facturatge internacional. Mentre que el facturatge nacional és aquell on tant cedent com deutor es troben en un mateix país, en el facturatge internacional tant cedent com deutor es troben en països diferents.

Les empreses que fan ús del facturatge es beneficien de més simplificació administrativa i estructural, perquè el cobrament dels comptes deutors els passa a gestionar el factor i, per tant, la relació és una relació amb un factor en lloc d’una relació amb molts clients.

En termes financers, el facturatge permet cobrir riscos derivats de la insolvència del clients (impagaments, despeses jurídiques…) i millorar la liquiditat, perquè permet tenir diner disponible abans de les dates de venciment dels deutes. A més, el facturatge resulta molt avantatjós per a les empreses exportadores. D’una banda, perquè permet que l’exportador ofereixi als seus compradors estrangers la possibilitat de liquidar els seus deutes fent ús de transferències sense incórrer en el risc que representen les exportacions en compte obert i evitant l’ús de mètodes més incòmodes com són les remeses o els crèdits documentaris. De l’altra, perquè es poden avaluar millor els riscos de les operacions ja que els factors importadors proporcionen informació dels clients i els possibles riscos.

El fet que el facturatge permeti realitzar bestreta de fons permet, d’una banda, obtenir finançament i, de l’altra, eliminar el risc de canvi. Un altre avantatge que dona la utilització del facturatge en la gestió dels cobraments és la no assumpció de risc d’impagament si es contracta sense recurs.

Quant als inconvenients, en primer lloc s’ha de comentar la manca de confidencialitat, en tant que el factor sap quins són els clients de l’empresa cedent. En segon lloc, el cost del facturatge és elevat i, a més, depèn de tota una sèrie de factors que avalua el factor.

El funcionament del facturatge en les operacions de venda internacional es pot seqüenciar en deu fases:

1. Contractació del facturatge: l’empresa cedent, és a dir, l’exportador, selecciona aquella companyia de facturatge que més s’adequa a les seves necessitats, tenint en compte els països amb què comercialitza, els clients, la quantia de les factures, etc. En aquesta primera fase factor i cedent signen el contracte de facturatge. Hi ha llibertat contractual per a la realització del contracte de facturatge, és a dir, unes clàusules generals que són comunes a tots els contractes i unes de particulars que són pactades entre cedent i factor. Normativament, el contracte de facturatge té caràcter mercantil i, tot i no tenir una normativa pròpia recollida en la legislació espanyola, es basa en la cessió de crèdit, figura que es troba definida en el Codi civil (articles 1.526 i següents) i en el Codi de comerç (articles 347 i 348).
2. Comunicació de l’operació: l’exportador comunica al factor totes les operacions que dur a terme, indicant-ne el venciment, la quantia del deute i el país d’on és cada client.
3. Estudi del deutor: el factor exportador es posa en contacte amb el factor importador del país on hi ha el client, i li transmet la informació de què disposa. El factor importador investiga sobre el deutor, comprova si té impagats o embargaments, i analitza el seu balanç per poder veure si podria fer front al deute amb l’exportador.
4. Aprovació: el factor importador envia la informació sobre el client al factor exportador i aquest aprova o denega l’acceptació de la cessió del deute. En cas d’acceptar-la, el factor decideix si pot acceptar o no facturatge sense recurs i quin límit de crèdit pot permetre. En aquells casos en què el risc sigui elevat, el factor opta per facturatge amb recurs.
5. Contracte de compravenda internacional: l’exportador i l’importador signen el contracte de compravenda.
6. Enviament de la mercaderia: l’exportador fa arribar la mercaderia a l’importador.
7. Comunicació de la cessió del crèdit: l’exportador comunica a l’importador que la factura de la compravenda serà gestionada pel factor.
8. Cessió del crèdit: l’exportador cedeix al factor el crèdit a cobrar.
9. Abonament del crèdit: el factor descompta la quantia del deute i se li abona per avançat (entre el 70 i el 90% del crèdit), si així s’ha establert al contracte entre factor i exportador. També és possible que el factor li pagui a l’exportador quan el deutor (l’importador) hagi fet efectivament el pagament.
10. Pagament: el deutor paga el deute al factor. En cas que el deutor no efectuï el pagament, si s’ha contractat facturatge sense recurs és el factor exportador (amb la col·laboració del factor importador) qui inicia la reclamació del cobrament del deute per mitjans judicials. Si, en canvi, s’ha fet facturatge amb recurs és el cedent qui ha de gestionar la reclamació del cobrament.

Els costos que té el facturatge per a un exportador es divideixen en les despeses d’estudi, les comissions i els interessos. Les despeses d’estudi corresponen a l’anàlisi financera, la determinació de risc dels clients estrangers i la classificació creditícia. D’altra banda, les comissions depenen dels serveis contractats i són un percentatge sobre l’import total del valor dels crèdits cedits (normalment entre l’1 i el 4%).

Com a serveis, s’ha de tenir en compte la quantitat i el tipus de serveis contractats, si es tracta d’un facturatge amb o sense recurs, l’import mitjà de facturació dels clients, el volum de vendes a factoritzar i nombre d’operacions, el nombre d’importadors i països, les condicions i el termini de pagament, la solvència dels importadors, entre d’altres. En el cas de ser un facturatge sense recurs, és a dir, que el banc cobreixi el risc d’impagament, el percentatge de comissió és superior com a compensació per portar a terme la cobertura del risc.

Per altra banda, es paguen interessos sempre que hi hagi bestreta de fons. En aquest cas, es calculen segons la fórmula del descompte bancari:

En el cas que les factures siguin en euros, s’aplica com a interès l’euríbor més un diferencial bancari, mentre que, si les factures són en divises, s’aplica el LIBOR de la divisa corresponent més un diferencial.

En les operacions de compravenda de béns que tenen un termini de cobrament a mitjà i llarg termini, la incertesa és més elevada i es requereix, per tant, un instrument que permeti gestionar aquests cobraments amb menys risc.

L’exportador cobra al comptat la seva exportació quan es finança sota aquesta modalitat, sense que l’entitat financera pugui exercir cap tipus de recurs contra ell. És a dir, si l’importador no paga, l’entitat perd el diner, mentre que l’exportador no assumeix cap risc d’impagament.

El forfetatge (forfaiting) transforma una exportació amb cobrament a termini en una venda al comptat, elimina totalment els riscos de canvi i comercials per a l’exportador, augmenta la liquiditat i millora l’estructura financera de l’empresa. Permet competir en els mercats internacionals oferint terminis de pagament més llargs per als seus clients, elimina els riscos d’interès, donat que el descompte es fa a tipus fix i, a més, s’eliminen les despeses corresponents als cobraments.

Les operacions de forfetatge es formalitzen mitjançant descomptes d’efectes com pagarés i lletres de canvi. L’entitat financera elabora un document d’acceptació de l’operació i en ell renuncia al recurs contra l’exportador en cas d’impagament de la venda per part del client. Com que el risc es traspassa de l’exportador a l’entitat financera, aquesta exigeix un aval o garantia, sobretot per a imports importants o quan hi ha un elevat risc país o risc comercial per part de l’importador.

A diferència del facturatge, que es pot utilitzar per a tot tipus de transaccions, el forfetatge s’utilitza generalment per a béns d’equip. A més, una altra diferència amb el facturatge és que en el forfetatge les operacions són a mitjà i llarg termini (d’1 a 5 anys). El forfetatge permet descomptar fins al 100% de l’import dels efectes.

La relació entre exportador i forfeter és esporàdica, perquè s’utilitza per a operacions puntuals i, per tant, no hi ha el principi de globalitat que sí que es dona en el facturatge. Sempre s’elimina el risc de canvi pel fet que l’exportador cobra la seva venda anticipadament.

La quantitat límit que un forfeter pot anticipar a un exportador ve donada en funció de la solvència que té, i no en funció de la solvència dels seus clients, a diferència del facturatge, en què el factor avalua la solvència dels importadors que realitzen les compres.

Les operacions de forfetatge tenen per a l’exportador tres tipus de costos: els interessos del descompte comercial, les comissions associades al risc i les despeses d’estudi i formalització.

• El tipus d’interès per realitzar el descompte és l’euríbor més un diferencial bancari si es tracta d’efectes (lletra de canvi, pagarés, etc.) en euros i el LIBOR de la divisa corresponent més un diferencial bancari si es tracta d’efectes en divises. El tipus d’interès és fix per a tot el període de vigència de l’operació.
• L’exportador paga una comissió en funció del risc de l’operació. Aquesta comissió depèn del termini de l’operació (com més termini, més comissió), de l’import de l’efecte a cobrar, de la qualitat del deutor, del nivell del risc comercial i país on es troba l’importador i de l’aportació o no d’avals bancaris.
• Les despeses d’estudi i la formalització són les relatives a l’estudi tant de l’importador o l’exportador com del país on se situa l’importador, així com totes les despeses administratives relatives a l’operació.

Les operacions de forfetatge s’instrumenten a partir de l’elaboració d’un contracte de forfetatge entre l’exportador i el forfeter (entitat financera o agència). En aquest contracte hi figuren totes les dades relatives a l’operació, és a dir: dades identificatives d’exportador i forfeter, detalls de l’exportació, interès a aplicar, comissió que ha de pagar l’exportador, document que justifica que s’ha realitzat l’exportació (coneixement d’embarcament, carta de port, etc.), jurisdicció que actuaria en cas de litigi, dades dels efectes i qualsevol altra dada que es consideri necessària.

Dins de la instrumentació de l’operació de forfetatge, el forfeter presenta una declaració en què renuncia a portar a terme qualsevol tipus de recurs davant l’exportador en cas d’impagament de l’importador. A més, l’exportador comunica a l’importador que ha cedit els drets de cobrament en favor del forfeter, per indicar-li que li haurà d’efectuar el pagament al forfeter i no a ell.

Els efectes que han format part d’una operació de forfetatge poden ser oferts en el mercat secundari per tornar a fer-se una operació de forfetatge, i es fa el descompte entre diferents entitats financeres fins al venciment de l’efecte comercial. És a dir, es transfereixen els efectes comercials (lletres de canvi, pagarés, etc.) que han format part d’una operació de forfetatge en la qual aquests efectes encara estan en vigor.

La confirmació (confirming) és un servei financer que inicia el client (a diferència del facturatge o del forfetatge, en què ho fa el proveïdor) per facilitar la gestió del pagament de compres. Per tant, la confirmació s’estableix entre l’importador i l’entitat financera.

En la confirmació hi intervenen tres parts: pagador o ordenant, entitat financera i cobrador o beneficiari.

• El pagador o ordenant és l’empresa que ha d’atendre el pagament de les factures amb els seus proveïdors. En el comerç internacional es correspon amb l’importador. Estableix el contracte amb una entitat financera o societat especialitzada per a gestionar els pagaments internacionals que ha de realitzar.
• L’entitat financera o societat especialitzada actua com a intermediària en l’operació de pagament. Rep de l’empresa ordenant la informació de les factures a pagar i fa les gestions oportunes per saldar-les en les dates acordades.
• El cobrador o beneficiari és l’empresa que té el dret de cobrament com a conseqüència de la venda d’un bé o la prestació d’un servei. En una compravenda internacional es correspon amb l’exportador.

La confirmació té tota una sèrie de beneficis per a l’empresa ordenant. En primer lloc, suposa una millora de la imatge corporativa davant els seus proveïdors, perquè els pagaments estan avalats per una entitat financera (això pot comportar una millora en els preus). En segon lloc, també evita costos d’emissió de pagarés, xecs i manipulació de lletres de canvi. En tercer lloc, la utilització de la confirmació redueix despeses administratives de tot tipus, com poden ser el seguiment de comptes corrents o les despeses de comunicació amb proveïdors. En quart lloc, l’empresa ordenant rep informació que li pot ser útil per a gestionar les seves compres (estat dels pagaments, termini en què es fan els pagaments, imports pagats i pendents de pagar, etc.).

D’altra banda, la utilització de la confirmació com a mitjà de pagament també té inconvenients per a l’empresa ordenant. Donat que es cedeix la gestió de pagaments a una única entitat financera, l’empresa té una flexibilitat menor en la gestió dels pagaments. A més, es redueix la capacitat d’endeutament, pel fet que es perd amb el proveïdor la capacitat de negociar ajornaments en els pagaments.

Per a l’entitat financera que participa en la confirmació com a intermediària, suposa, d’una banda, una oportunitat de negoci, ja que obté ingressos per les diferents comissions que cobra (comissió d’obertura, comissió de gestió, comissió per bestretes, etc.) i, de l’altra, assumeix el risc d’impagament de l’ordenant.

Al cobrador, que l’ordenant hagi fet un contracte de confirmació li suposa tota una sèrie d’avantatges. Si accepta la bestreta de l’entitat financera, elimina el risc d’impagament del client i augmenta la capacitat d’endeutament. Es poden anticipar totes les factures que desitgi. A l’exportador, participar en una operació de confirmació li permet fer líquids els crèdits pendents de cobrar sense acudir al finançament bancari. Com a inconvenient per al cobrador es pot citar que només pot descomptar les factures amb el client en l’entitat financera que hagi escollit per realitzar la confirmació.

En la confirmació internacional, els pagaments han de fer-se mitjançant el sistema SWIFT i ha de figurar la divisa de pagament. A més, l’oferta de descompte comercial s’ha de redactar en anglès.

El funcionament d’una operació de confirmació segueix les fases següents:

1. Formalització del contracte de confirmació: l’ordenant (importador) i l’entitat financera estableixen les condicions de l’operativa de confirmació. L’entitat financera analitza el risc del client i estudia els proveïdors que té, i pot descartar aquells que consideri (per exemple, perquè les factures a cobrar són d’un import molt reduït –degut al fet que els costos de gestió del cobrament serien més elevats que l’import a cobrar– o massa elevat –en cas de demanar una bestreta, l’empresa de confirmació necessitaria molt de capital). Els proveïdors rebutjats no cobren per part de l’empresa de confirmació, sinó que ho fan directament del client.
2. Trasllat d’informació: l’ordenant comunica a l’entitat financera les factures a pagar i el seu venciment (amb totes les dades dels diferents proveïdors: raó social, direcció, compte bancari, etc.).
3. Comunicació als proveïdors: l’entitat financera comunica als proveïdors la realització de la confirmació i ofereix el finançament mitjançant la bestreta del cobrament de les factures pendents de cobrar. En aquest cas, funciona com un descompte comercial.
4. Acceptació o rebuig de la bestreta: el proveïdor pot acceptar (i cobrar anticipadament mitjançant transferència) o rebutjar el finançament (i cobrar les factures en la data del venciment). El tipus d’interès de la bestreta és el que l’ordenant ha negociat amb l’entitat financera i depèn dels dies que faltin fins al venciment de la factura.
5. Informació al client: l’entitat financera comunica al client quins proveïdors han acceptat la bestreta.
6. Venciment de factures: al venciment de les factures, l’entitat financera carrega en el compte del client l’import de totes les factures.

Els costos de la confirmació es divideixen entre aquells que ha de pagar l’importador (ordenant) i els que ha de pagar l’exportador (beneficiari). Per a l’importador, l’entitat financera o societat de confirmació pot cobrar diferents comissions com són, entre d’altres: la comissió d’obertura (es paga a l’inici del contracte i es calcula sobre un límit màxim de volum de factures a pagar), la comissió de pròrroga (es paga quan es renova el contracte), la comissió de gestió (és un percentatge sobre l’import de cada factura gestionada) i la comissió de petició de llistats (és una paga quan l’importador demana un llistat de les factures que s’estan gestionant).

A més, l’exportador paga, d’una banda, els interessos respectius a la bestreta de l’import de les factures que té pendent de cobrar i, de l’altra, una comissió relacionada amb els serveis proporcionats sobre aquesta bestreta.

Amb caràcter general s’anomenen mitjans de pagament internacionals els diferents sistemes que s’utilitzen en el reemborsament de les exportacions, tot i que mentre que per a l’importador és un mitjà de pagament per a l’exportador és un mitjà de cobrament.

Els mitjans de pagament internacionals més utilitzats són: xec personal, xec bancari, ordre de pagament simple, ordre de pagament documentari, remesa simple, remesa documentària, crèdit documentari, carta de crèdit comercial i carta de crèdit stand-by. Mentre que les remeses són iniciativa de l’exportador, la resta són iniciativa de l’importador.

Entre els diferents mitjans de pagament, l’exportador elegeix el que li proporciona més seguretat en el cobrament i l’importador escull el que li suposa menys costos. A més, l’exportador vol cobrar les seves vendes al més aviat possible i l’importador vol retardar el pagament. Com més seguretat proporcioni el mitjà de pagament, més cost suposa. Els mitjans documentaris són més cars que els simples.

L’ús d’un o altre mitjà de pagament a escala internacional depèn, a més, de diferents variables: la distància que ha de recórrer el mitjà de transport utilitzat i el nombre de transbordaments, les legislacions i els sistemes jurídics dels països, els riscos comercials, polítics i extraordinaris, els idiomes, la documentació comercial que requereix el mitjà…

Els mitjans de pagament es poden dividir entre mitjans de pagament simples i mitjans de pagament documentaris. Els mitjans de pagament simples impliquen que la documentació comercial és enviada per l’exportador directament a l’importador i, per tant, no es condiciona el lliurament de la propietat de la mercaderia al pagament o promesa de pagament i el risc d’impagament és possible. D’altra banda, els mitjans de pagament documentaris són aquells que és aconsellable utilitzar quan l’exportador pensa que hi pot haver risc d’impagament mitjà-alt i, per tant, vol mantenir el control de la mercaderia fins que no es produeixi el pagament o promesa de pagament, evitant així el risc d’impagament. Per a aquest fi els documents comercials són lliurats per l’exportador a la seva entitat financera, que els lliurarà a l’importador quan pagui la mercaderia o subscrigui un compromís de pagament futur.

Alguns mitjans de pagament internacional poden proporcionar bestretes de fons a l’exportador, en cas que ho necessiti. Entre aquests hi ha la carta de crèdit, les remeses, el crèdit documentari i el xec bancari, que poden proporcionar bestretes de fons de manera fàcil.

El crèdit documentari és el mitjà de pagament que ofereix un nivell més alt de seguretat en les vendes internacionals, ja que assegura a l’exportador el cobrament de l’operació.

En l’operació d’un crèdit documentari hi participen quatre parts: importador (ordenant), exportador (beneficiari), banc emissor i banc avisador.

Mentre que l’importador sol·licita al seu banc, anomenat banc emissor (emet el crèdit documentari), l’obertura d’un crèdit documentari, l’exportador, com a beneficiari, percep l’import del crèdit sempre que compleixi totes les condicions exigides i en les dates estipulades. A més, un banc situat al país on es troba l’exportador, anomenat banc avisador o notificador, notifica la disposició del crèdit a l’exportador a petició del banc emissor. A vegades, també hi poden actuar un banc confirmador, que és el que confirma el crèdit a petició del banc emissor, i un banc designat, que és on el crèdit està disponible.

El crèdit documentari té una triple funció, ja que actua com a instrument de pagament, instrument de garantia i instrument de crèdit. És instrument de pagament perquè el comprador paga les mercaderies a través del crèdit emès per un banc que abonarà al venedor l’import de la compra (passant prèviament pel banc avisador). És instrument de garantia per a l’empresa exportadora perquè s’assegura el cobrament de l’operació. És instrument de crèdit perquè el comprador no paga al banc fins al moment que aquest li presenta els documents que ha enviat el venedor.

Els crèdits documentaris estan regulats per la Cambra de Comerç Internacional (CCI). Concretament, les normes referides als crèdits documentaris són: regles i usos uniformes relatius (RUU) als crèdits documentaris (publicació 600 de la CCI), RUU per als reemborsaments interbancaris relacionats amb els crèdits documentaris (publicació 525 de la CCI), regles per a la resolució de disputes en crèdits documentaris (publicació 577 de la CCI), pràctica bancària internacional estàndard per a l’examen dels documents de crèdits documentaris (revisió de les RUU 2007), incoterms 2010.

Els documents més habituals que es requereixen per a realitzar un crèdit documentari són: la factura comercial, els documents de transport i l’assegurança, i se n’hi poden afegir altres sol·licitats per les parts. Tota la documentació pot ser enviada en format electrònic.

• La factura comercial l’ha d’emetre l’exportador i a nom de l’ordenant i ha de contenir com a mínim: la descripció de les mercaderies, els preus unitaris i l’import de les mercaderies expressat en la divisa del crèdit, les condicions del lliurament de la mercaderia i les observacions especials que es puguin exigir.
• Els documents de transport depenen del mitjà de transport escollit. Més concretament són: el coneixement d’embarcament, la carta de transport aèria, la carta de port per ferrocarril o carretera i el coneixement de transport combinat.
• Els documents de l’assegurança han de ser expedits per les companyies d’assegurances corresponents i han d’estar valorats en la mateixa moneda que el crèdit.
• Quan s’exigeixen altres documents diferents dels esmentats anteriorment, el crèdit ha d’especificar qui els ha d’emetre i quines dades han de contenir. Són exemples d’altres documents: el certificat d’origen, les factures consulars, les factures de duanes, els certificats d’anàlisi, els certificats d’inspecció, els certificats de pesos, la llista de continguts, etc.

Els crèdits documentaris poden ser amb pagament al comptat, amb pagament diferit, per acceptació o per negociació. Els casos més habituals són el pagament al comptat i el pagament diferit. En els crèdits documentaris amb pagament al comptat (també anomenats a la vista), l’exportador cobra la venda en el moment de presentar la documentació, és a dir, cobra la venda al comptat.

El funcionament del crèdit documentari amb pagament al comptat segueix els següents passos:

1. L’importador (l’ordenant) sol·licita l’obertura del crèdit documentari a la seva entitat financera (banc emissor).
2. El banc emissor, un cop estudiat el risc que contrau, avisa de l’obertura del crèdit documentari un banc que es troba al país de l’exportador (banc avisador).
3. El banc avisador avisa del crèdit a l’exportador (beneficiari).
4. L’exportador, un cop ha examinat el contingut del crèdit, si hi està d’acord, procedeix a enviar la mercaderia a l’importador.
5. L’exportador lliura la documentació al banc avisador i aquest, un cop revisats, procedeix al pagament de l’exportació.
6. El banc avisador remet la documentació al banc emissor i li reemborsa el seu import, si tot està correcte.
7. El banc emissor lliura els documents a l’importador i apunta el deute.
8. L’importador retira la mercaderia del lloc indicat.

En el cas dels crèdits documentaris amb pagament al comptat el risc per a l’exportador és mínim donat que té la seguretat plena de cobrament si el crèdit és confirmat i, per tant, no requereix que la confiança en l’importador sigui elevada. L’exportador no envia la mercaderia fins que no l’avisen del crèdit. A més, la comanda no es pot cancel·lar, perquè els crèdits documentaris són irrevocables per regla general (excepte que es marqui el contrari; si fos revocable, no es tindria la seguretat de cobrar).

D’altra banda, en els crèdits documentaris amb pagament diferit, l’exportador concedeix un ajornament del pagament a l’importador. L’importador retira la documentació, però l’exportador només rep l’import de la venda en una data posterior a la presentació dels documents (per exemple, 90 dies després).

En el cas dels crèdits documentaris amb pagament diferit, les fases de l’operació són les següents:

1. L’importador (l’ordenant) obre un crèdit documentari a la seva oficina bancària (banc emissor) amb pagament diferit a X dies a comptar des d’una data concreta (per exemple, des de la data de presentació del coneixement d’embarcament).
2. El banc emissor comunica al banc avisador que s’ha procedit a l’obertura d’un crèdit documentari amb pagament diferit.
3. El banc avisador, situat al país de l’exportador, avisa l’exportador (beneficiari) que s’ha obert un crèdit documentari.
4. L’exportador procedeix a l’enviament de la mercaderia.
5. L’exportador presenta els documents al banc avisador i, com que és un crèdit amb pagament diferit, el banc avisador confirma per escrit a l’exportador que li pagarà en la data X que s’ha determinat.

Els crèdits documentaris per acceptació es diferencien dels crèdits documentaris amb pagament diferit pel fet que l’exportador presenta amb els documents una lletra de canvi a càrrec del banc emissor, per l’import de l’operació i amb el mateix venciment que la data que s’ha fixat per al cobrament. La lletra de canvi és acceptada i pot ser descomptada sense recurs en una entitat financera, si és que necessita finançament.

En els crèdits documentaris per negociació, l’exportador lliura una o diverses lletres de canvi amb els venciments que s’han establert en el crèdit i que són lliurats contra algun dels obligats (banc emissor o banc confirmador, si es donés el cas). El banc designat com a negociador, un cop examinats els documents i si tot és correcte, està obligat a aplicar el descompte dels efectes i pagar-ne l’import.

Hi ha diferents tipus de crèdits documentaris especials, que tenen unes característiques diferents de la resta de crèdits documentaris. D’entre els crèdits documentaris especials, els més comuns són els crèdits rotatius i els crèdits transferibles.

Els crèdits documentaris rotatius o revolving són aquells que es renoven automàticament després d’utilitzar-se, tants cops com indiqui el crèdit. Perquè un crèdit documentari tingui consideració de rotatiu, s’ha d’indicar en el document d’obertura. S’utilitza quan el comprador és un client habitual de l’exportador.

Els crèdits documentaris transferibles són aquells en què el beneficiari pot donar instruccions al seu banc avisador perquè el crèdit sigui utilitzat parcialment o totalment per un o més beneficiaris d’un país o més. S’utilitza quan l’exportador no disposa directament de la mercaderia sinó que l’adquireix del seu proveïdor. Els crèdits documentaris transferibles són també divisibles, és a dir, es poden dividir entre diferents empreses. Per regla general, els crèdits documentaris no són transferibles.

En el cas dels importadors, un dels avantatges és que s’asseguren rebre la mercaderia i els documents que garanteixen la possessió de la mercaderia si l’exportador vol cobrar i, a més, s’estableix la forma i data del pagament. Donat que és una garantia que l’exportador cobrarà, es poden negociar unes millors condicions de compra. Com a inconvenient, el procès és més lent que no pas en altres modalitats de pagament.

Per a l’exportador, el fet de fer ús del crèdit documentari li dona una seguretat absoluta que rebrà l’import de la venda si compleix amb les condicions pactades. A més, aquest manté la possessió de la mercaderia fins que rebi el cobrament, si es tracta d’un crèdit documentari amb pagament al comptat.

Com a inconvenient, el crèdit documentari té un cost (comissions, honoraris i altres despeses), que assumirà l’importador. Pot ser que entre importador i exportador s’indiqui el contrari i que l’exportador assumeixi alguns dels costos, normalment, aquells que fan referència a les comissions de confirmació, d’avís, de transferència o de pagament en efectiu. Globalment, el cost de la utilització dels crèdits documentaris pot arribar a ser del 3,5% de l’import de les mercaderies. De fet, el crèdit documentari és el mitjà de pagament més car.

Per a l’exportador l’operativa és més complicada, perquè hi ha tota una sèrie d’obligacions i s’han de lliurar tots els documents que es requereixin.

Els importadors i exportadors que ja tenen certa confiança mútua poden fer ús d’un altre mitjà de pagament, amb uns costos inferiors als crèdits documentaris, com ara les remeses. Les remeses estan regulades per les RRUU, publicació 522, de la Cambra de Comerç Internacional.

Mitjançant les remeses l’exportador ordena a la seva entitat financera que gestioni els documents financers seguint les seves instruccions. Hi ha dos tipus de remeses, les simples i les documentàries. Mentre que en les remeses simples la documentació comercial és enviada directament d’exportador a importador, en les remeses documentàries la documentació comercial s’envia prèviament als bancs, tant d’exportador com d’importador.

En les remeses simples hi intervenen: exportador, banc de l’exportador, banc de l’importador i importador.

• L’exportador elabora el document financer i el lliura al seu banc amb les instruccions sobre com efectuar el cobrament o l’acceptació, segons correspongui.
• El banc de l’exportador, també anomenat remitent, s’encarrega d’enviar la documentació financera a l’estranger per a procedir al cobrament o recollir l’acceptació.
• El banc de l’importador, també anomenat presentador, procedeix al cobrament o a recollir l’acceptació.
• L’importador és el lliurat de l’instrument financer (normalment la lletra de canvi) i ha de pagar o acceptar el document financer, segons pertoqui.

La utilització de les remeses simples suposa per a l’importador pagar les comissions d’acceptació i d’ajornament, mentre que per a l’exportador suposa la comissió d’acceptació i de gestió del cobrament.

Per a l’exportador la utilització de remeses simples implica un risc elevat, atès que es desprèn de la mercaderia i dels documents abans de rebre el cobrament o d’acceptar la lletra. Pot succeir, a més, que en les vendes amb pagament ajornat, l’importador accepti la lletra però finalment, al venciment, no efectuï el pagament.

Hi ha dos tipus de remeses simples: les remeses contra acceptació i les remeses contra pagament. En les remeses simples contra acceptació l’exportador concedeix un ajornament del pagament a l’importador, amb l’objectiu que aquest últim signi l’acceptació formal.

L’operació s’articula de la següent manera:

1. Un exportador envia la mercaderia a l’importador i li envia els documents comercials corresponents (documents de transport, certificats, assegurances, etc.).
2. L’exportador lliura a la seva entitat financera el document financer (normalment una lletra de canvi) per a pagament futur, amb les instruccions que reculli l’acceptació de l’importador.
3. El banc de l’importador presenta el document financer a l’importador perquè l’accepti. En cas que l’importador es negui a acceptar-lo, el banc de l’importador ho ha de comunicar al banc de l’exportador i demanar-li com actuar.
4. El banc de l’importador remet la lletra de canvi acceptada a l’exportador.

En les remeses simples contra pagament l’importador està obligat a pagar tan bon punt se li presenta el document financer.

El procediment és el següent:

1. Un exportador envia la mercaderia a l’importador i envia els documents comercials corresponents (documents de transport, certificats, assegurances, etc.).
2. L’exportador envia a la seva entitat financera la documentació financera, generalment una lletra de canvi. Aquesta lletra de canvi es lliura a càrrec de l’importador per al seu pagament, amb les instruccions corresponents al cobrament.
3. El banc de l’importador lliura el document financer a l’importador sempre que aquest el pagui. Si l’importador es nega a pagar, l’entitat financera ha de comunicar-ho al banc de l’exportador i demanar-li instruccions sobre com actuar.
4. El banc de l’importador transfereix l’import de l’operació al compte del banc de l’exportador i aquest, al compte corrent de l’exportador.

A partir de les remeses simples l’exportador pot rebre finançament, descomptant els documents financers acceptats, que normalment són lletres de canvi. A més, la utilització de remeses simples és una mostra de confiança entre exportador i importador. D’altra banda, com a inconvenients, l’exportador queda a l’espera de la voluntat de l’importador per acceptar o pagar el document financer. A més, el cost de la remesa simple és relativament elevat. Finalment, un altre inconvenient és el relatiu a l’elevada complexitat en la gestió del cobrament, donat que ha de preparar l’efecte financer i les instruccions per a l’operativa que ha d’efectuar el banc remitent.

Per a l’importador, la utilització de remeses simples suposa com a avantatge que, d’una banda, pot negar-se a pagar o no acceptar el document financer fins que no comprovi la idoneïtat de la mercaderia que ha de rebre. A més, obté un ajornament en el pagament, en el cas que sigui per acceptació. D’altra banda, com a aspectes negatius hi ha el fet que el cost de la utilització de les remeses simples és relativament elevat, tot i que inferior a les remeses documentàries o els crèdits documentaris. A més, un cop ha acceptat la lletra, el pagament queda vinculat a la normativa del país de cobrament.

La remesa documentària és un sistema de cobrament de les exportacions i té com a origen una ordre donada per un exportador a la seva entitat financera per cobrar de l’importador una suma determinada a partir del lliurament per part seva dels documents requerits a la seva entitat financera.

En una remesa documentària hi intervenen cinc parts: exportador o cedent, banc remitent, banc cobrador, lliurat i banc avalista.

• L’exportador o cedent lliura els documents al seu banc per tal que els tramiti.
• El banc remitent s’encarrega de la tramitació i el cobrament de la remesa, a partir de les instruccions donades per l’exportador.
• El banc cobrador o presentador és el banc de l’importador, que presenta els documents i efectua el cobrament del document financer o en gestiona l’acceptació.
• El lliurat és l’importador, que ha d’efectuar el pagament del document financer.
• El banc avalista és l’entitat financera del país de l’importador que avala, en cas que sigui necessari, el document financer (lletra de canvi, pagaré, etc.).

Hi ha principalment dos tipus de remeses documentàries: contra pagament i contra acceptació. Mentre que en les remeses documentàries contra pagament l’importador només rep la documentació comercial si efectua el pagament, en les remeses contra acceptació els documents comercials es lliuren a l’importador si accepta el document financer que s’ha establert.

L’esquema de les remeses documentàries contra pagament és el següent:

1. L’exportador formalitza el contracte de compravenda amb l’importador on s’estableix quin document financer liquidarà l’operació.
2. L’exportador envia la mercaderia a un punt acordat amb l’importador, tot i que no es desprèn de la propietat.
3. L’exportador lliura al banc remitent els documents comercials que sol·licita l’importador i un document financer (normalment una lletra de canvi) lliurat a càrrec de l’importador i per l’import de l’operació. L’exportador dona al banc remitent la instrucció que es lliurin els documents comercials a canvi del pagament del document financer.
4. El banc remitent envia la documentació i les instruccions al banc cobrador, que és l’indicat per l’importador en el seu país.
5. El banc cobrador lliura la documentació per tal que sigui examinada per l’importador i, si tot és correcte, aquest autoritza el pagament i pot rebre la mercaderia (traslladar-la des del punt acordat a les seves instal·lacions) ja que disposa de la documentació comercial corresponent.
6. El banc cobrador abona en el compte del banc remitent l’import de la mercaderia.
7. El banc cobrador abona en el compte corrent de l’exportador l’import de la mercaderia.

En les remeses documentàries contra pagament hi ha el risc que l’importador no retiri la documentació i que, per tant, no es faci càrrec de la mercaderia pel fet que no efectuï el pagament corresponent. Com a avantatge, l’exportador no perd la propietat de la mercaderia fins que l’importador no ha pagat el document financer.

En les remeses documentàries contra acceptació l’exportador assumeix un risc més alt, donat que finança a l’importador mitjançant l’ajornament del pagament, és a dir, que l’importador pagarà la mercaderia en una data futura determinada. En aquest tipus de remeses, l’exportador lliura la mercaderia quan l’importador ha acceptat formalment els documents financers establerts (normalment lletres de canvi).

L’esquema que segueixen les remeses documentàries contra acceptació és:

1. L’exportador formalitza el contracte de compravenda amb l’importador i allà s’estableix quin document financer ha de liquidar l’operació.
2. L’exportador envia la mercaderia a un punt acordat amb l’importador, tot i que no es desprèn de la propietat.
3. L’exportador lliura al banc remitent els documents comercials que sol·licita l’importador i un document financer (normalment una lletra de canvi), lliurat a càrrec de l’importador i per l’import de l’operació. L’exportador dona al banc remitent la instrucció que es lliurin els documents comercials a canvi de l’acceptació formal del document financer.
4. El banc remitent envia la documentació i les instruccions al banc cobrador, que és l’indicat per l’importador en el seu país.
5. El banc cobrador lliura la documentació per tal que sigui examinada per l’importador i, si tot és correcte, aquest accepta formalment el document financer, és a dir, accepta pagar l’import de la importació en una data futura fixada. Un cop feta l’acceptació, l’importador rep la documentació comercial i podrà fer-se càrrec de la mercaderia (traslladar-la des del punt acordat a les seves instal·lacions).
6. El banc cobrador comunica al banc remitent que s’ha efectuat l’acceptació del document financer.
7. En la data acordada, l’importador efectua el pagament de la importació al banc cobrador, que fa l’enviament del capital al banc remitent i aquest, finalment, a l’exportador.

En les remeses documentàries contra acceptació el primer risc que té l’exportador és el de la no acceptació formal del document financer per part de l’importador (la mercaderia es troba en un punt acordat a l’estranger i continua sent propietat de l’exportador). En aquest cas, el banc cobrador comunica aquesta circumstància al banc remitent demanant-li instruccions sobre com actuar. A més, un altre risc important és el de l’impagament per part de l’importador quan l’importador accepta formalment efectuar el pagament en una data futura i obtenir la propietat de la mercaderia, però finalment no paga. En aquest cas, l’exportador pot actuar judicialment contra l’importador.

En el comerç internacional hi ha una figura de caire molt especial que estalvia costos de finançament, on no es fa reemborsament d’efectiu, coneguda com la compensació internacional. Mentre que en una operació normal de comerç internacional l’exportador es limita a vendre el seu producte a un altre país i l’importador té l’obligació de pagar la compra, mitjançant l’ús d’algun mitjà de pagament internacional, en la compensació internacional, el pagament de l’operació s’efectua totalment o parcial amb el lliurament d’altres béns o serveis, fet que evita haver de disposar dels recursos monetaris o de recórrer al finançament per pagar l’operació.

El comerç de compensació es pot utilitzar per diferents causes:

• El país importador no disposa de divisa suficient: en alguns països en vies de desenvolupament, la manca de divises fa que no es pugui efectuar el pagament dels aprovisionaments necessaris i, per a aquest fi, decideix compensar amb mercaderies. Per exemple, quan un país es troba en una situació financera com la que va patir l’Argentina amb el corralito pot intercanviar carn de vedella per maquinària.
• Un país en vies de desenvolupament té producció excessiva en alguns productes i els necessita exportar. Un exemple podria ser quan Cuba decideix intercanviar canya de sucre per medicaments.
• Un país fixa restriccions al pagament d’importacions per no desequilibrar la seva balança comercial. Armènia té dèficit en la seva balança comercial i restringeix el pagament de determinades importacions, obligant a fer intercanvi de béns en cas de voler importar un determinat producte (per exemple, cotxes).
• Acords entre companyies privades per decisió pròpia, normalment, perquè l’importador té dificultats per a efectuar el pagament. En aquest cas, el valor de contrapartida ha de coincidir. Un exemple seria quan una empresa catalana que fabrica seients de vehicles realitza comerç de compensació amb una empresa russa, i rep plàstic a canvi.

El comerç de compensació internacional té tota una sèrie d’avantatges associats, com que no es requereix la utilització de mitjans de pagaments internacionals, que permet accelerar els processos productius en el països implicats, que és una forma de penetració a nous mercats en què seria difícil entrar i que s’elimina el risc de canvi si s’efectua simultàniament, etc.

Per a la realització del comerç de compensació internacional, molts cops és necessària la participació de les anomenades trading houses. Són companyies privades que coordinen el comerç de compensació. A vegades, són els propis bancs, els que tenen un departament específic dedicat a les operacions de compensació internacional. Aquest departament s’encarrega d’assessorar, obtenir informació, avaluar riscos i gestionar la documentació necessària de les operacions.