Barreres no aranzelàries: els certificats i les restitucions a l'exportació

Les mercaderies que es comercialitzen dins de la Unió Europea, així com les mercaderies que són importades, han de complir una sèrie de requisits específics. Els principals requisits es refereixen a:

• La seguretat dels productes: es regulen totes les fases de la producció d’aliments i la seva distribució; la traçabilitat dels productes; normes relatives a la higiene, residus, plaguicides i tots els controls i inspeccions destinats a assegurar el compliment de la normativa.
• La normalització tècnica: es regulen els procediments per avaluar la conformitat dels productes amb els requisits essencials continguts a les directives d’harmonització tècnica que han de desenvolupar tots els països, així com els controls de qualitat i de fabricació dels productes.
• L’envasat i l’etiquetatge: normes relatives a proporcionar informació sobre el producte, com ara la composició, precaucions especials; compliment de la normativa en matèria de protecció del medi ambient, entre d’altres.

Com a garantia del compliment de totes les especificacions tècniques estipulades per la Unió Europea s’estableixen els certificats, concretament:

• Certificats del Conveni sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i flora (CITES).
• Certificats del Servei oficial d’inspecció, vigilància i regulació de les exportacions (SOIVRE).
• Certificats de normalització, homologació i control de qualitat dels productes.
• Certificats sanitaris, fitosanitaris i veterinaris.

El Conveni sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i flora silvestre, més conegut com a Conveni CITES (Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora), busca preservar la conservació de les espècies amenaçades de fauna i flora silvestres mitjançant el control del seu comerç.

Va ser signat a Washington el 3 de març de 1973 per 21 països i va entrar en vigor el 1975. Actualment s’hi han adherit 180 països, denominats “parts”, és a dir, gairebé tots els països del món formen part de la Convenció. L’adhesió d’Espanya al Conveni CITES es va efectuar l’any 1986.

El Conveni CITES estableix una xarxa mundial de control del comerç internacional d’espècies silvestres amenaçades i dels seus productes, exigint la utilització de permisos oficials per autoritzar el seu comerç. Per tant, la protecció s’estén a animals i plantes, vius o morts, les seves parts, derivats o productes que els continguin.

L’objectiu del conveni és assegurar que el comerç internacional d’espècimens d’animals i plantes d’origen silvestre sigui sostenible i no posi en perill la seva supervivència. Això suposa essencialment prohibir el comerç de les espècies en perill d’extinció i regular el comerç de les espècies amenaçades o en perill d’estar-ho.

Els documents CITES es poden obtenir a través de qualsevol dels Serveis d’Inspecció SOIVRE. Ara bé, les operacions d’importació i exportació en matèria CITES s’han de despatxar per un dels punts autoritzats per la Unió Europea. Són els anomenats “punts d’inspecció fronterera” (PIF). A Espanya, el control i inspecció de les mercaderies CITES en aquests punts el porten a terme els 12 Serveis d’Inspecció SOIVRE de les direccions territorials i provincials de Comerç.

Altres autoritats encarregades de vetllar pel compliment de la normativa CITES són:

• Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil (SEPRONA)
• Servei de Vigilància Duanera
• Serveis de duanes
• Jutjats
• Altres autoritats locals i autonòmiques

Per saber si una espècie es troba regulada pel Conveni CITES cal conèixer el nom científic de l’espècie ja que és la forma internacionalment acceptada per designar-la.

Si només es coneix el nom comú d’un animal o planta s’haurà de comprovar el nom científic per poder determinar el seu estatus legal. Ara bé, de vegades hi ha sinònims o diferents noms comuns per denominar una espècie segons les regions o països i es poden emprar noms diferents.

Els documents CITES són necessaris qualsevol que sigui la finalitat autoritzada (comercial, científica, zoològica, personal, etc.), així com la procedència de l’espècimen (obtingut del medi natural, criat en captivitat, procedent de reproducció artificial, preconveni, etc.).

En funció de l’apèndix CITES en el qual s’inclogui una espècie, el seu origen legal o procedència, determinades finalitats poden estar prohibides o fortament restringides.

El Certificat CITES és necessari per importar a la Unió Europea espècimens d’espècies incloses en els annexos A o B del reglament (CE) 338/97. En podeu veure un model a la figura.

La sol·licitud d’importació s’ha de fer abans de l’arribada de la mercaderia a la UE ja que s’ha de valorar si procedeix l’autorització i emissió del permís d’importació.

El formulari consta de cinc exemplars:

• Original (full núm. 1), de color gris.
• Còpia per al titular (full núm. 2), de color groc.
• Còpia a retornar per la duana a l’autoritat expedidora (full núm. 3), de color verd.
• Còpia per a l’autoritat emissora (full núm. 4), de color rosa.
• Sol·licitud (full núm. 5), de color blanc, que ha de ser emplenada pel sol·licitant.

En el cas de sol·licituds d’importació d’espècimens silvestres d’espècies incloses en l’Annex A, el sol·licitant ha de justificar la necessitat d’introducció i facilitar informació sobre la finalitat a la qual es destinen els espècimens. En el cas d’animals vius s’han d’indicar també detalls sobre l’allotjament previst.

En el cas de sol·licituds d’importació d’espècimens criats en captivitat d’espècies incloses en l’Annex A i espècimens d’espècies incloses en l’annex B no és necessari justificar la introducció. Ara bé, si es tracta d’animals vius, el sol·licitant ha d’aportar documentació que justifiqui que les instal·lacions de destinació són adequades per a albergar-los.

La duana diligenciarà la casella 27 del permís d’importació, lliurant a l’importador la “còpia destinada al titular”. L’original del permís d’importació serà remès per la duana a l’autoritat administrativa CITES del país emissor.

Podeu veure un model de Certificat d’exhibició itinerant a la figura:

En el cas dels particulars, s’ha de tenir en compte que tota mercaderia que contingui espècimens CITES ha d’anar sempre acompanyada de la documentació que acrediti el seu origen legal, tant si es tracta d’una mascota personal (lloro yaco, iguana, cacatua), com d’un instrument musical (guitarra elaborada amb fusta protegida ), com d’un trofeu de caça (pell de lleó, ullal d’elefant, per exemple).

Determinats articles d’espècies CITES enumerats en l’Annex B (mai de l’annex A) del reglament (CE) 338/97 no requereixen presentar documents CITES d’importació, exportació o reexportació a l’entrada o sortida de la UE. Això és vàlid sempre que es tracti d’efectes personals o estris domèstics sense finalitat comercial continguts a l’equipatge personal dels viatgers que es desplacin o provinguin d’un tercer país fora de la UE, o bé, que es trobin entre els objectes personals d’una persona física que canviï el seu lloc de residència habitual, traslladant-se de la UE a un tercer país o viceversa.

Aquesta excepció s’aplica únicament a espècimens CITES sense finalitat comercial i, per tant, no és vàlida per les trameses per Internet, les importacions o reexportacions realitzades per empreses o persones jurídiques, els enviaments d’equipatge no acompanyats o els espècimens que s’utilitzin amb finalitats lucratives.

Els articles previstos en aquesta excepció són els següents:

• Caviar d’esturió (Acipenseriformes), fins a un màxim de 125 grams per persona.
• Pals de pluja de Cactaceae, fins a tres per persona.
• Espècimens processats morts de Crocodylia (amb excepció de la carn i els trofeus de caça), fins a quatre per persona. Aquí s’inclouen les manufactures o peces de vestir que continguin pell de cocodril, per exemple, bosses, cinturons, abrics, etc. considerant a cada parell de sabates com dos espècimens, de manera que, en aquest cas, el màxim seria 2 parells de sabates.
• Petxines de Strombus gigues (coneguda com petxina reina o botuto), fins a tres per persona.
• Hippocampus (cavallets de mar), fins a quatre espècimens morts per persona.
• Petxines de Tridacnida (cloïssa gegant), fins a tres espècimens per persona, sense excedir 3 quilos en total.

En el cas de la reexportació d’aquestes mercaderies fora de la UE, el país de destinació ha d’acceptar aquestes excepcions ja que es tracta d’una norma interna de la UE.

El Servei oficial d’inspecció, vigilància i regulació de les exportacions agrícoles a l’estranger (SOIVRE) va ser creat en els anys 30 per al control de l’exportació de cítrics. La seva comesa específica era la de regular i vigilar les exportacions, fixar les qualitats dels productes i les característiques dels envasos.

El creixement del comerç exterior i la necessitat de controlar la qualitat d’altres productes van fer necessària la reorganització del SOIVRE. Així, les seves competències es van veure ampliades tant a l’exportació com a l’importació d’una gran varietat de mercaderies. I d’aquí, l’organisme va passar a anomenar-se Servei oficial d’inspecció i vigilància del comerç exterior.

Amb el pas dels anys, el SOIVRE ha anat assumint tasques addicionals i des de 2008 col·labora amb les duanes espanyoles per al control a la importació de determinats productes industrials considerats “sensibles” pel que fa a la normativa de seguretat.

Es consideren “sensibles” els productes inclosos dins de l’Annex I del Reial Decret 330/2008, de 29 de febrer, pel qual s’adopten mesures de control a la importació de determinats productes respecte a les normes aplicables en matèria de seguretat dels productes.

El SOIVRE emet quatre tipus de documents:

• Certificats de control de qualitat comercial orientats, fonamentalment, a l’exportació de productes agroalimentaris.
• Certificats per assegurar que els productes compleixen amb la normativa internacional en matèria de protecció d’espècies protegides (en aplicació del Conveni CITES sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i flora silvestre).
• Certificats de conformitat amb les normes de seguretat aplicables a la importació de productes industrials de consum com tèxtils, calçat o joguines.
• Certificats de caràcter voluntari, ja sigui per interès privat i particular d’una empresa, o com a resultat d’acords subscrits amb països tercers, per a la facilitació del comerç de determinats productes.

A la taula podeu veure diferents mercaderies que necessiten un certificat Soivre.

La inspecció dels productes objecte de control es realitza:

• En els punts habilitats a aquest efecte o pel Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç.
• En els serveis d’inspecció SOIVRE de les direccions territorials i provincials de Comerç.
• En els propis recintes duaners.
• A les instal·lacions de confecció, envasament, producció, emmagatzematge, càrrega o distribució del mateix operador comercial.

Els interessats hauran de notificar, ells mateixos o per mitjà dels seus representants, al servei d’inspecció SOIVRE de les direccions territorials i provincials de Comerç que correspongui, les operacions de comerç exterior que siguin objecte de control per aquests centres.

Estan eximits de notificació, i per tant d’inspecció i control, les expedicions sense caràcter comercial.

Després de la recepció de la sol·licitud el servei d’inspecció haurà de dur a terme la inspecció prevista per tal de comprovar el compliment dels requisits de qualitat comercial indicats a les normes aplicables. Com a resultat d’aquesta inspecció, la mercaderia serà declarada conforme o no conforme, i serà expedit el corresponent “Certificat de control de qualitat comercial SOIVRE”, el “Certificat SOIVRE per a fruites i hortalisses”, o una “Acta de No conformitat”.

Quan una mercaderia hagi estat declarada “no conforme” pel servei d’inspecció no podrà, sense prèvia autorització, ser presentada a inspecció o control en un altre punt d’inspecció. En el cas de les fruites i hortalisses, la mercaderia refusada no es podrà moure sense l’autorització prèvia del servei d’inspecció SOIVRE que l’hagi refusat.

Tanmateix, davant de la notificació de no conformitat, l’interessat o el seu representant legal podrà sol·licitar per escrit, en un termini de quaranta-vuit hores a comptar de la notificació, una nova inspecció. El resultat es considerarà definitiu i li serà notificat per escrit a l’interessat, així com a les autoritats competents, si escau.

Podeu veure un model de Certificat SOIVRE a la figura.

La Direcció General de Comerç i Inversions manté iniciatives de col·laboració amb determinats serveis de control de països destinataris de les nostres exportacions. Aquestes col·laboracions han estat motivades pels problemes que les nostres mercaderies han anat trobant en destí, i que en un primer moment van ser resolts amb gestions ràpides, amb l’objectiu de plantejar solucions duradores a aquests problemes.

Amb aquestes iniciatives es pretén aconseguir que les autoritats competents del país de destinació reconeguin l’equivalència dels controls realitzats pel SOIVRE en origen amb els seus propis controls, de manera que en el moment de la importació, els enviaments que arribin acompanyats pel corresponent certificat de control SOIVRE, quedin alliberats del control preceptiu en destí.

Destaquem entre d’altres les col·laboracions següents:

• Certificació de contingut en histamines de semiconserva d’anxoves destinades a Canadà, realitzat després del control analític corresponent.
• Certificació de la idoneïtat dels tancaments dels envasos de conserves de baixa acidesa destinades a Canadà.
• Certificació del compliment de la legislació nord-americana de residus de plaguicides en els enviaments de clementines.

Els Certificats de normalització, homologació i control de qualitat dels productes formen part de les anomenades barreres tècniques del comerç que no són més que el conjunt d’especificacions i característiques que determinats productes han de complir amb relació a la qualitat o a la seguretat, entre d’altres, per a permetre la seva importació dins de la Unió Europea.

La normalització és un acord recollit en un document tècnic mitjançant el qual fabricants, consumidors, usuaris i Administració pública estipulen les característiques tècniques que ha de complir un producte o servei.

La importància de la normalització es basa en què estipulant els nivells de qualitat i seguretat que ha de tenir un producte, bé o servei s’aconsegueix transparència en el mercat, la qual cosa és primordial a l’hora de competir en els mercats internacionals.

D’acord amb les directrius de l’Organització Internacional de Normalització (International Standard 0rganisation, ISO) la finalitat de la normalització és:

• Obtenir solucions que optimitzin els recursos energètics en la fabricació de productes i que facilitin l’intercanvi dins dels mercats.
• Garantir els interessos dels usuaris mitjançant l’augment de la qualitat dels productes.
• Definir les característiques d’un producte pel que fa a la seva vida útil, fiabilitat i facilitat de manteniment, entre d’altres.
• Establir un llenguatge comprensible per a fabricants i usuaris.

La Unió Europea legisla per mitjà de directives, d’obligat compliment per als països, que afecten el desenvolupament tècnic dels productes o serveis; aquest desenvolupament tècnic es porta a terme a través de les normes. Com que la Unió Europea no té un organisme propi de normalització, encarrega les normes als organismes següents:

• CEN (Comitè Europeu de Normalització, European Committee for Standardization).
• CENELEC (Comitè Europeu de Normalització Electrotècnica, European Committee for Electrotechnical Standardization).
• ETSE (Institut Europeu de les Telecomunicacions, European Telecommunications Standards Institute).
• IEC/CEI (Comissió Electrònica Internacional, International Electrotechnical Commission).

En l’àmbit internacional, l’Organització Internacional de Normalització o ISO (International Organisation for Standardization) és l’organisme encarregat de promoure el desenvolupament de normes internacionals de fabricació, tant de productes com de serveis, per a totes les branques industrials. La seva funció principal és la de buscar l’estandardització de normes de productes i garantir la seguretat per a les empreses i organitzacions en l’àmbit internacional.

A Espanya, l’organisme encarregat de la normalització i certificació dels productes és AENOR. AENOR és l’Associació Espanyola de Normalització i Certificació, entitat encarregada de desenvolupar les activitats de normalització i certificació a Espanya.

Les normes elaborades per AENOR reben la codificació UNE (“una norma espanyola”). Quan les normes són europees es codifiquen amb les sigles EN, de manera que AENOR pot publicar, a més de les espanyoles, normes europees com si fossin pròpies, sota la denominació UNE-EN. Fins i tot, podria adoptar com a pròpies algunes normes internacionals ISO.

Totes les normes estan identificades per una espècie de matrícula, és a dir, una sèrie de lletres i números:

• Les lletres identifiquen l’organisme de normalització i el país.
• Els números indiquen l’any d’emissió, el document i el sector, entre d’altres.

Per cercar una norma a partir d’un codi, cal identificar les sigles de l’organisme emissor. Les més comunes són:

• DIN: Deutsche Industrie Norm.
• BSI: British Standard Institution.
• ASTM: American Standard for Testing and Materials.
• ANSI: American National Standads Institute.
• NEN: Nederlands Normalisatie-institut.

Un cop conegut l’origen, caldrà consultar el catàleg de normes d’aquest organisme. És aconsellable acudir a l’organisme de normalització nacional per esbrinar el títol de la norma, el número d’identificació del comitè, ja que indica el sector a què es refereix, i les correspondències possibles amb les normes nacionals (via ISO si fossin internacionals o EN si fossin europees).

També es pot cercar la norma pel tema, a través de l’ICS (Sistema de Classificació Internacional, International Clasification System). Aquest sistema classifica les normes pel tema a què es refereixen i els assigna un codi. La dificultat està en l’elecció de la paraula clau. Per exemple, si consultéssim el catàleg espanyol de normes d’AENOR o el llistat ICS i cerquéssim la paraula “bombeta” no la trobaríem. Sí que trobaríem, en canvi, la paraula “lluminària” amb el codi 29.140.40 i la paraula “llum” amb el codi 29.140.

Un altre aspecte a tenir en compte és la correspondència de les normes. Els organismes de normalització estan obligats a indicar en les seves normes la possible existència de correspondències. En el cas d’Espanya la correspondència entre dues normes d’organismes diferents pot venir per dues vies:

• ISO: organisme internacional de normalització.
• EN: normes europees confeccionades pels organismes de normalització europeus: CEN, CENELEC i ETSI.

La base de dades Perinorm va ser creada l’any 1989 per tres dels organismes més importants de la normalització europea, BSI del Regne Unit, DIN d’Alemanya i AFNOR de França. Aquesta base de dades proporciona, a més de les normes europees dels països occidentals, determinats reglaments tècnics nacionals. Hi ha dues versions, la Perinorm Europea i la Perinorm Internacional, que inclou a més de les europees les normes americanes (EUA) dels organismes més importants d’aquell país (ANSI, ASTM, etc), les japoneses de JIS i les Australianes de SAA. La comercialització d’aquesta base de dades la realitza AENOR.

La certificació és l’activitat que consisteix a testificar que un determinat producte, bé o servei, s’adapta a les especificacions i normes tècniques establertes.

Que un producte estigui certificat significa que compleix unes normes, i demostra davant del client o usuari que s’han aconseguit els nivells de qualitat que estableixen les especificacions tècniques. En aquest cas el producte acostuma a portar la marca de certificació pròpia de cada organisme certificador.

Quan la certificació afecta l’empresa, el que s’intenta és millorar el seu sistema de gestió que pot afectar a diferents aspectes, com la qualitat, la investigació i el desenvolupament (I+D), els riscos i accidents laborals, etc. En aquest cas la certificació s’atorga a l’empresa i no als productes que comercialitza. És el cas de les Normes ISO 9000.

El sistema de certificació té els següents avantatges:

• Dins de l’àmbit empresarial:
  • Millora la imatge de l’empresa i de la seva marca.
  • Augmenta la fidelització dels clients.
  • Millora el funcionament intern de l’empresa.
• Dins de l’àmbit nacional:
  • Millora la qualitat de la indústria i la imatge de qualitat del país.
  • Dóna suport i protegeix el consum dels productes nacionals.
• Dins de l’àmbit internacional:
  • Potencia els intercanvis comercials.
  • Protegeix davant de les barreres tècniques.

Perquè un producte o servei es pugui certificar és necessari que hi hagi:

• Un organisme de certificació amb capacitat per a certificar.
• Un comitè tècnic de certificació (CTC) i que el producte o servei estigui dins del seu àmbit d’aplicació.
• Un procediment de certificació aprovat per al sector o el producte en qüestió.

Per tant, abans de demanar una certificació serà necessari consultar el llistat dels organismes de certificació acreditats dins del país. En el cas d’Espanya, es pot consultar l’Entitat Espanyola d’Acreditació (www.enac.es, ENAC), on apareixen tots els organismes de certificació, així com els seus sectors d’activitat.

Amb la finalitat d’harmonitzar tots els procediments dels estats membres, es va establir un sistema de certificació unificat dins de la Unió Europea. Es van crear 8 procediments diferents de Certificació:

• Mòdul A: control intern de fabricació (Internal Control of Production).
• Mòdul B: examen de tipus (Type Examination).
• Mòdul C: conformitat amb el tipus (Conformity to Type).
• Mòdul D: assegurament de la qualitat de la producció (Production Quality Assurance).
• Mòdul E: assegurament de la qualitat del producte (Product Quality Assurance).
• Mòdul F: verificació del producte (Product Verification).
• Mòdul G: verificació de la unitat (Unit Verification).
• Mòdul H: assegurament total de la qualitat (Full Quality Assurance).

A cada mòdul hi ha una sèrie d’accions a realitzar tant per part del fabricant o empresari com per part dels organismes acreditats per intervenir en l’avaluació de la conformitat.

El sistema cobreix des del disseny del producte fins a la producció; els mòduls van des de les accions més senzilles, com per exemple el Mòdul A que és pràcticament una autocertificació de la pròpia empresa, fins a les més complexes, com el Mòdul H on hi ha una certificació d’un organisme acreditat que asseguri el sistema de qualitat de l’empresa.

Les disposicions legals relatives al marcatge CE procedeixen de la Unió Europea i formen part de les polítiques anomenades de “nou enfocament i d’enfocament global” que pretenen eliminar les barreres tècniques dins de la Unió Europea per facilitar la creació del mercat únic de béns i serveis.

Aquestes disposicions (directives) harmonitzen la legislació relativa a la seguretat dels productes subjectes al marcatge CE. Com que es tracta de directives, cal que cada estat membre les adapti a la seva legislació.

Les normes ISO 9000 són un conjunt de normes sobre qualitat i gestió de qualitat, establertes per l’Organització Internacional de Normalització (ISO). Especifiquen la manera en què una empresa treballa els seus estàndards de qualitat, temps de lliurament i nivells de servei.

La legislació de marcatge CE afecta principalment els fabricants i els importadors dels productes i estableix un conjunt de procediments que s’han de seguir per garantir el compliment dels requisits essencials de seguretat establerts per cada directiva. Els procediments varien per cada directiva, però en línies generals s’exigeix el següent:

• Complir els requisits essencials de seguretat establerts per la directiva corresponent, a partir de les especificacions de les normes tècniques europees harmonitzades.
• Avaluar la conformitat del producte respecte a la directiva en les fases:
  • Disseny, mitjançant els assaigs o estudis corresponents.
  • Producció, mitjançant un control de la qualitat, preferiblement basat en les normes ISO 9000.
• Elaborar la documentació tècnica requerida.
• Presentar la documentació a l’organisme corresponent.
• Redactar la declaració CE de conformitat i lliurar-la al client.
• Col·locar el logotip del marcatge CE en el producte i/o en l’embalatge.

Podeu veure un model de marcatge CE a la figura.

El marcatge CE ha d’aparèixer de forma visible en el producte o a la descripció de les característiques tècniques. Si no fos possible, hauria d’aparèixer a l’embalatge o a la documentació tècnica.

Es tracta de les marques registrades pels organismes de certificació. En el cas d’AENOR:

• Marca AENOR de producte certificat: certifica que el producte compleix amb les normes UNE.

• Marca AENOR de gestió ambiental: certifica que un producte compleix amb les normes UNE de medi ambient.

• Marca AENOR d’empresa registrada: certifica que l’empresa compleix amb les normes UNE-EN ISO 9000, relatives a la gestió de la qualitat.

La societat actual té un interès creixent per la protecció de la salut i la conservació del medi ambient. Això ha portat a les autoritats dels diferents països a adoptar mesures administratives, econòmiques i tècniques en forma de lleis, reglaments, directives, etc. que són de compliment obligatori.

El compliment dels reglaments tècnics sobre els productes es verifica mitjançant un procediment anomenat homologació.

En el cas de les importacions de productes dins de la Unió Europea, la duana ha de verificar prèviament si els productes han de complir alguna reglamentació tècnica que els reguli i, en aquest cas, exigirà que aquests productes estiguin homologats. Si els productes estan homologats i, per tant, compleixen amb la normativa, es podria importar; en cas contrari, seria rebutjat i no podria comercialitzar-se dins de la Unió.

En el cas que la duana comprovi que el producte que es vol importar no apareix als llistats de productes homologats, hi hauria dues possibilitats:

• La primera és que la duana comprovi si el procés homologador accepta la declaració de conformitat del fabricant o productor. Si fos així, el producte podria comercialitzar-se dins del mercat europeu. De vegades aquesta conformitat consisteix en un marcatge sobre el producte.

• La segona és que el reglament tècnic que regula el producte declari com a vàlid per a l’homologació el certificat emès per un organisme de certificació. És el cas dels certificats emesos per AENOR, que en molts casos s’equiparen a una homologació estatal.

A part que les certificacions tenen caràcter voluntari i que les homologacions tenen caràcter obligatori, entre les unes i les altres hi ha més diferències:

• La certificació té un nivell de qualitat i d’exigències tècniques més elevat que l’homologació. La raó és que l’Administració regula un producte o sector establint uns mínims que garanteixin la seguretat de les persones. Amb les certificacions es vol arribar a un nivell de qualitat dins del mercat que acostuma a ser molt exigent i competitiu.
• A la certificació es realitzen auditories sobre l’empresa i el seu sistema de qualitat; als processos d’homologació no és necessari.
• La certificació requereix un seguiment i un control del producte que es comercialitza, mentre que en l’homologació no és necessari.

La normativa de la UE en matèria de seguretat alimentària s’ha creat per protegir la salut humana, qualificada com un dels principis fonamentals per l’Organització Mundial de la Salut.

Les importacions d’aliments dins de la Unió Europea han de complir, entre altres, les següents condicions generals:

• Principis i requisits generals de la legislació alimentària: es regulen totes les fases de la producció d’aliments i pinsos així com la seva distribució.
• Traçabilitat: els importadors de productes alimentaris i pinsos han d’identificar i registrar el proveïdor al país d’origen.
• Normes generals relatives a la higiene dels productes alimentaris i a la higiene dels aliments d’origen animal.
• Normes sobre residus, plaguicides, medicaments veterinaris i contaminants dels aliments.
• Normes especials sobre aliments i pinsos modificats genèticament, bioproteïnes i nous aliments.
• Normes especials sobre determinades categories de productes alimentaris (per exemple, aigües minerals, cacau o ultracongelats) i aliments destinats a poblacions específiques (per exemple, lactants i nens petits).
• Requisits concrets de comercialització i etiquetatge de matèries primeres per a l’alimentació animal, pinsos compostos i pinsos destinats a la nutrició.
• Normes generals dels materials destinats a estar en contacte amb aliments.
• Controls oficials i inspeccions destinades a assegurar el compliment de la normativa de la UE relativa a aliments i pinsos.

La legislació alimentària s’aplica a totes les etapes de la cadena alimentària, durant la producció, la transformació, el transport, la distribució i el subministrament.

Quan l’anàlisi dels riscos per a la salut indica la presència d’un risc, els països de la UE i la Comissió poden aplicar el principi de precaució i adoptar mesures provisionals de prevenció.

En particular, les empreses alimentàries han de:

• Assegurar la traçabilitat dels aliments, pinsos i animals destinats a la producció d’aliments en totes les etapes de producció i distribució.
• Retirar immediatament els aliments o pinsos del mercat o recuperar els productes ja subministrats si es considera que són nocius per a la salut.
• Informar les autoritats competents i els consumidors quan correspongui.

Els països membres de la Unió Europea han establert l’anomenat “sistema d’alerta ràpida per a aliments i pinsos” (en anglès, Rapid Alert System for Food and Feed - RASFF).

El RASFF es basa en l’intercanvi ràpid d’informació sobre riscos per a la salut humana relacionats amb aliments i pinsos i, per tant, constitueix una important contribució a la seguretat dels consumidors.

En aquest enllaç de l’Agència Catalana d’informació alimentària trobareu informació sobre el sistema d’alerta ràpida de la Unió Europea: goo.gl/qcP47z.

El RASFF comprèn tres nivells d’informació:

• Notificació d’alertes: necessitat immediata d’adopció d’accions.
• Notificació d’informació: no existeix necessitat d’acció immediata, però serveix per prevenir situacions futures.
• Notícies: informació d’interès relacionada amb la seguretat dels aliments per a consum humà o animal.

Quan un aliment o pinso suposa un risc greu i incontrolable per a la salut o el medi ambient, la Comissió pot adoptar mesures de protecció d’emergència com la suspensió de la comercialització o importació del producte. Els països de la UE poden prendre mesures similars si la Comissió no actua.

Conjuntament amb l’autoritat competent i els països de la Unió Europea, la Comissió estableix un pla general de crisi per cobrir situacions en què les mesures de protecció d’emergència resultin insuficients. Quan es detecta un cas així, la Comissió ha de crear immediatament un protocol de crisi per identificar les opcions que hi ha per protegir la salut humana.

Les importacions de productes d’origen animal dins de la Unió Europea han d’anar acompanyades d’un certificat sanitari signat per l’autoritat competent del tercer país exportador que certifiqui que els productes en qüestió no són susceptibles de produir un risc per a la salut humana.

Hi ha diferents models de certificats d’acord amb el que estableix la legislació comunitària, que varien d’acord a cada categoria de productes, les espècies animals afectades i les condicions de salut especials que es puguin establir per a aquells productes en particular.

A Espanya, els controls de salut es duen a terme en els punts d’inspecció fronterers (PIF). Es tracta d’uns espais dins dels recintes duaners que s’estableixen com a únic punt autoritzat per a la realització dels controls veterinaris d’entrada a la Unió Europea d’animals vius i productes d’origen animal procedents de tercers països.

Per poder importar un producte d’origen animal dins de la Unió Europea serà necessari:

• Acreditar que procedeix d’un establiment autoritzat (escorxador, sala d’especejament, plantes de procés, etc.) que apareix dins d’una llista aprovada per la Direcció General de Salut i Seguretat dels Aliments.
• Presentar el certificat sanitari que correspongui d’acord amb la naturalesa del producte.
• Passar el control del Punt d’Inspecció Fronterer.

Les llistes d’establiments de tercers països autoritzats per a cada categoria de productes, així com altra informació detallada es pot trobar al web oficial de la Comissió Europea, a la Direcció General de Salut i Seguretat dels Aliments (goo.gl/Pw312r).

En qualsevol cas, si les autoritats consideren que els productes importats poden presentar un risc per a la salut tot i complir amb la normativa vigent, podrien suspendre les importacions de tot o part o inclús adoptar les mesures precautòries que siguin necessàries.

Les normes internacionals fitosanitàries són elaborades per la Secretaria de la Convenció Internacional de Protecció Fitosanitària com a part del programa mundial que porta a terme l’Organització de les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació, també anomenat FAO (Food and Agriculture Organization).

Una de les funcions principals de la FAO és la de sotmetre els estats membres a acords sobre qüestions relatives a l’alimentació i l’agricultura. Es pot accedir a la pàgina oficial de la FAO des de l’enllaç: www.fao.org/home/es.

Les normes internacionals en matèria fitosanitària (NIMF) són, com el nom indica, normes, directrius i recomanacions en matèria fitosanitària que apliquen els membres de l’Organització Mundial del Comerç.

L’Organització nacional de protecció fitosanitària (goo.gl/htR1cC, ONPF) és l’organisme oficial que s’encarrega de vetllar pel compliment de les normes internacionals en matèria fitosanitària, especialment pel que fa a les importacions. Podeu consultar la informació que trobareu a l’enllaç anterior.

El certificat fitosanitari s’expedeix per verificar que els enviaments que contenen plantes i altres productes vegetals compleixen els requisits fitosanitaris d’importació. S’exigeix només per als articles que es trobin reglamentats com:

• Plantes, bulbs i tubercles; flors i branques; llavors, fruites i hortalisses; flors i branques.
• Determinats productes vegetals que tinguin un alt potencial d’introducció de plagues, com la fusta o el cotó.
• Articles justificats per les mesures fitosanitàries com contenidors buits o vehicles.

La fusta s’utilitza amb freqüència per a l’embalatge. Pot ocórrer que aquesta fusta no sigui sotmesa a un tractament que elimini les plagues, convertint-la en una via per a la seva introducció i disseminació. A més, moltes vegades l’embalatge de fusta és reutilitzat o reciclat amb la qual cosa, resulta difícil determinar el veritable origen de qualsevol plaga.

El procés normal d’efectuar una anàlisi de risc per tal de determinar la necessitat de mesures sovint és impossible en el cas de l’embalatge de fusta, ja que és difícil determinar el seu origen i la seva situació fitosanitària.

Aquesta situació va quedar regulada gràcies al Tractat Internacional de Mesures Fitosanitàries (ISPM-15 o International Standard for Phytosanitary Measures), que té com a objectiu prevenir el contagi de plagues i malalties entre països, mitjançant l’ús d’embalatges de fusta tractats especialment.

La norma número 15 del tractat obliga a fer servir embalatges de fusta amb components que hagin estat tractats prèviament amb calor o amb productes químics (fumigats). La manera de verificar el compliment de la norma és mitjançant la presentació d’un certificat fitosanitari a més d’identificar els embalatges amb l’etiqueta que apareix a la figura.

Les diferents parts de l’etiqueta fan referència a:

• XX: indica el codi ISO del país (per exemple Espanya, ES).
• 0000: aquests números o lletres indiquen la identificació única de l’agent que ha tractat la fusta o del fabricant de l’embalatge.
• ZZ: indica el tipus de tractament a què ha estat sotmès l’embalatge o components. Per exemple, HT per calor (Heat Treatment) i MB per fumigació (Methyl Bromide). Si es fumiguen després de la seva fabricació es pot sol·licitar un certificat de fumigació emès per l’empresa fumigadora.

Ara bé, no tots els embalatges necessiten certificat fitosanitari. Hi ha diversos articles que n’estan exempts, atès que tenen un risc molt baix d’estendre malalties o plagues, com són:

• Embalatges de fusta fabricats íntegrament amb fusta fina (gruix de menys de 6 mm).
• Embalatges de fusta fabricats íntegrament de fusta processada, com el plywood o conglomerat, que s’hagi tractat amb resina, calor, pressió o una combinació d’aquests elements.
• Barrils de vi i alcohol que hagin estat tractats amb calor durant la seva fabricació.
• Caixes de regal per a cigars, vi i altres articles que hagin estat tractades o fabricades de manera que es garanteixi que no contenen plagues o malalties.
• Serradures i encenalls de fusta.
• Materials de fusta adherits permanentment a vehicles de transport o contenidors.

Tots els animals vius i els productes d’origen animal que arriben a les nostres fronteres han d’estar acompanyats d’un certificat veterinari amb l’objectiu d’evitar que malalties infeccioses existents en el propi bestiar arribin a altres països.

Totes les partides d’animals vius i productes d’origen animal procedents de països tercers serà sotmesa a control veterinari en el primer punt d’entrada a UE.

Tant a les importacions com a les exportacions, qualsevol inspecció sanitària s’ha de dur a terme a través dels Punts d’Inspecció Fronters (PIF) o als centres d’inspecció habilitats per als productes d’alimentació animal.

L’importador té l’obligació formal de notificar al personal veterinari del PIF l’arribada de productes animals sotmesos a control sanitari i veterinari abans que arribin físicament al territori de la Unió Europea. La notificació es pot fer per via telemàtica o en paper, mitjançant la presentació del Document Veterinari Comú d’Entrada (DVCE). Un cop els productes han arribat són conduïts, sota control oficial, a les instal·lacions del Punt d’Inspecció i només s’autoritzarà la sortida després de la realització de tots els controls veterinaris.

Podeu veure un model de Document Veterinari Comú d’Entrada a la figura.

En el cas d’una importació on se sospités que els animals es troben afectats per alguna malaltia, o en el cas que els certificats veterinaris no fossin correctes i de tot això es pogués derivar un risc sanitari greu, es podria acordar la destrucció o la reexportació de la partida, informant immediatament de la mesura a:

• L’autoritat duanera
• La Subdirecció General de Sanitat Animal
• La resta de punts d’inspecció fronterers
• La Comissió Europea, mitjançant el sistema TRACES.

El TRACES (Trade Control and Expert System) és el sistema d’informació i control animal de la Unió Europea. Entre d’altres, té les funcions següents:

• Crea una base de dades única per seguir els moviments d’animals i productes d’origen animal dins de la UE i des de tercers països.
• Emet certificats veterinaris de control a la importació de productes d’animals i intracomunitaris de forma electrònica.
• Centralitza els missatges d’alerta en cas de perill entre els serveis veterinaris i les duanes.
• Ajuda els serveis veterinaris en la presa de decisions sobre partides d’animals i productes importats que siguin susceptibles de perill.

Els certificats veterinaris poden ser de dos tipus:

• Genèrics: acrediten que la partida compleix amb tota la normativa que estableix la Unió Europea.
• Específics: quan es demanen requisits addicionals per als productes que s’importen dins de la Unió Europea.

Podeu veure un model de certificat veterinari a la figura.

Cerca de documentació necessària per a una importació.

Veiem ara quin tipus de control és necessari per a la partida aranzelària NC 0102.21.10.

Busquem al cercador de codis TARIC i comprovem, tal com podeu veure a la figura, que la partida es correspon amb “Vedelles” i que des de l’1-04-2012 necessiten un control veterinari previ a la importació.

Les restitucions a l’exportació constitueixen un pagament (està definit com una ajuda) que concedeix la Unió Europea als exportadors de països comunitaris que ho sol·licitin, com a conseqüència de l’exportació de determinats productes agrícoles, per facilitar la seva comercialització en els mercats mundials, per un import que cobreixi les diferències entre els preus del mercat interior comunitari (preus més alts) i el preu del mercat mundial (preus més baixos).

Les quantitats es fixen en euros, són les mateixes a tota la Unió Europea i els imports es publiquen periòdicament en el Diari Oficial de la Unió Europea.

Les restitucions poden ser:

• Diferenciades: la quantia de la restitució dependrà del país de destinació final del producte.
• No diferenciades: per tenir dret al pagament de la restitució només és necessària la sortida efectiva dels productes del territori duaner comunitari (TAC).

Per diferenciar els productes agrícoles als quals se’ls pot concedir una restitució a l’exportació s’ha creat una estructura de classificació pròpia denominada “nomenclatura de restitucions”. Aquesta nomenclatura està formada per un codi de dotze xifres de les quals:

• Les vuit primeres es corresponen amb el codi de la Nomenclatura Combinada (NC).
• Les següents són un codi addicional de quatre xifres. Dins d’aquest codi, el primer dígit (que ocuparia la posició 9) identifica el tipus de codi addicional i és sempre el número 9. Les altres tres xifres (posicions 10, 11 i 12) identifiquen la descripció del producte objecte de la restitució.
• En els casos en què no sigui necessari fer cap subdivisió de l’estructura de la NC el codi addicional serà el 9000.

Els productes que es poden beneficiar de les restitucions són:

• Cereals, farina i sèmoles de blat o de sègol
• Arròs i arròs partit
• Productes transformats a base de cereals
• Pinsos compostos a base de cereals
• Carn de boví
• Carn de porc
• Carn d’aus de corral
• Ous
• Llet i productes làctics
• Sucre blanc i sucre en brut sense transformar
• Xarops i altres productes de sucre

A la taula podeu veure com és la codificació NC d’un producte que es troba sotmès a restitució.

Les restitucions a l’exportació només es poden demanar per via telemàtica. Se’n demanarà només una per a cada operació d’exportació, excepte en els casos en què en una mateixa declaració d’exportació es puguin incloure diferents operacions amb el mateix codi de restitució; en aquests casos, es poden acumular fins a 15 operacions. Es presentaran per triplicat al FEGA que assignarà un registre d’entrada i tornarà una còpia a l’interessat.

La sol·licitud haurà d’estar signada per l’exportador o el seu representant autoritzat que haurà de garantir:

• L’autenticitat de la documentació
• L’exactitud de les dades
• El compliment dels requisits demanats per a la concessió de les restitucions

El termini de presentació de la sol·licitud és dins dels dotze mesos següents a la data d’emissió del DUA d’exportació. Per tant, és necessari omplir-lo correctament i consignar totes les dades necessàries per al càlcul de l’import de la restitució.

Podeu veure a la taula un detall de com es declaren les caselles 29, 31, 33, 37 i 44 del DUA:

El Document Únic Administratiu d’exportació (DUA) anirà acompanyat de tots els documents necessaris per al despatx: factura comercial, llista de continguts i tots els certificats que d’acord amb la naturalesa de la mercaderia es demanin, així com el Certificat AGREX.

El Certificat AGREX és un document de control comunitari que es gestiona a través de la Secretaria d’Estat de Comerç i Turisme; la seva finalitat és obtenir una informació prèvia i veraç sobre el volum de mercaderies exportades que poden ser objecte de restitució; es presenta a la duana on s’accepti la declaració d’exportació.

Per a l’exportador es tracta d’una subvenció. La Unió Europea, dins de la PAC (Política Agrària Comunitària) garanteix un preu mínim per a una sèrie de productes agrícoles. Això ho aconsegueix, per una banda, fixant aranzels per als productes que vénen de fora de la comunitat i, per l’altra, subvencionant els agricultors europeus quan venen els productes que es poden acollir a l’AGREX.

El mecanisme, a grans trets, és compensar per la diferència entre el preu que hi ha al mercat mundial i el preu mínim garantit a la Unió Europea.

La tramitació del certificat AGREX està subjecta a l’establiment previ d’una garantia per assegurar el compromís d’exportar les quantitats autoritzades en el certificat AGREX. L’import de la garantia varia segons el sector del producte de què es tracti.

Aquesta garantia es podria perdre:

• Quan no es portin a terme les exportacions sol·licitades.
• En el cas que no se sol·liciti la seva devolució en el termini màxim de dos mesos, després de la finalització del període de validesa del certificat.

Quan es presenta un certificat d’exportació, fixant de manera anticipada l’import de la restitució, és obligatori dur a terme l’exportació de la mercaderia de què es tracti durant el període de validesa del certificat.

La normativa comunitària (depenent de cada reglament sectorial concret) ofereix diverses possibilitats per al cobrament de la restitució:

• Pagament normal: l’exportador pot percebre l’ajut, un cop completat el seu expedient amb tota la documentació necessària per al cobrament.
• Pagament anticipat: l’exportador pot percebre l’ajut a partir de l’admissió de la declaració d’exportació per part de les oficines de duanes. El seu compromís d’exportar haurà de quedar avalat amb la constitució d’una garantia per import del 110% del valor de la restitució a percebre.
• Pagament prefinançat: també hi ha el sistema de pagament anticipat per als productes destinats a ser exportats després de la seva transformació sota control duaner; o el pagament anticipat per als productes destinats a l’exportació després d’haver estat introduïts en dipòsits duaners o zones franques, amb l’únic requisit que aquesta transformació o emmagatzematge se sotmeti a control duaner, juntament amb una garantia del 115% del valor de la restitució a percebre.