Aplicació de tècniques de suport vital bàsic i desfibril·lació externa

L’aturada cardiorespiratòria (ACR) és la interrupció brusca i inesperada del batec cardíac, amb la conseqüent interrupció de la circulació sanguínia i, per tant, s’interromp l’aportació d’oxigen als teixits i això provoca la pèrdua de coneixement i de moviments respiratoris. El cervell es veu afectat per la manca d’oxigen, de tal manera que en qüestió de minuts aquesta manca d’oxigen provoca danys irreversibles al cervell i la mort cerebral en vuit o deu minuts.

Determinar amb exactitud aquesta patologia és difícil per a la majoria de la ciutadania, per això els metges recomanen trucar al 112 immediatament, davant d’una víctima inconscient que no respira, amb l’objectiu d’activar l’atenció sanitària d’emergència, que es facin compressions toràciques i que s’utilitzi el desfibril·lador més proper de manera immediata.

Una víctima està en aturada cardiorespiratòria quan, de sobte, no respon i no respira, és a dir, quan ens apropem a valorar algú que necessita ajuda i veiem que no respon a estímuls i a més a més no respira amb normalitat de manera espontània. És una situació, d’entrada, potencialment reversible, però cal actuar amb molta rapidesa i responsabilitat.

Hi ha moltes causes d’aturada cardiorespiratòria, però la més freqüent, quan es produeix en una persona adulta, és la patologia cardíaca. L’ACR pot ser causada per:

1. Una aturada respiratòria: hi ha circumstàncies en les quals es produeix una aturada respiratòria i el cor continua funcionant de tres a cinc minuts, fins que l’absència d’oxigen origina un cessament de la funció cardíaca. Entre les possibles causes d’una aturada respiratòria hi ha intoxicacions, obstrucció de la via aèria, trastorns del sistema nerviós central, traumatismes toràcics… És la causa més freqüent en nens.
2. Una aturada cardíaca: provoca la manca d’oxigen en òrgans vitals com ara el cervell, i a l’instant es produeix l’aturada respiratòria. Entre les possibles causes d’una aturada cardíaca hi ha trastorns del ritme cardíac o atacs cardíacs com a conseqüència d’una obstrucció de les artèries coronàries, que provoquen una angina de pit, un infart i l’ACR. La majoria d’ACR en els adults són per causa cardíaca.

A vegades l’ACR pot afectar persones que sembla que es troben en plena forma física i que, en principi, gaudeixen d’una salut òptima. És el que es coneix com a mort sobtada. Es desencadena principalment per una arrítmia cardíaca, com bradicàrdia, taquicàrdia ventricular i, amb més freqüència, per fibril·lació ventricular. Les persones que han tingut una mort sobtada perden la consciència i la capacitat de respirar, la causa és un problema elèctric en el cor.

L’aturada cardiorespiratòria és la principal causa de mort a Espanya. Hi ha més de 3.500 casos a Catalunya cada any. Això representa que a Catalunya es registren, cada dia, cinc casos de persones que pateixen mort sobtada o parada cardíaca, dels quals un 70% es produeix en un entorn familiar o laboral. Un 30% dels afectats mor abans de ser atès en un hospital. Moltes d’aquestes morts s’evitarien amb la presència de testimonis que, des dels primers minuts, posessin en marxa l’anomenada cadena de supervivència.

Trucar al 112, el massatge cardíac i l’ús d’un desfibril·lador extern automàtic (DEA) són les baules principals mentre no arriben els serveis mèdics. Per això cada cop hi ha més ajuntaments que instal·len DEA en llocs públics o els adquireixen per als seus vehicles policials, amb l’esperança que es pugui ajudar ràpidament una possible víctima. Però el desplegament dels DEA, amb un cost aproximat d’entre 1.000 i 1.500 euros per aparell, no és fàcil i no s’ha fet seguint un patró únic arreu del país.

Amb la reanimació cardiopulmonar no n’hi ha prou per a restablir la víctima; la desfibril·lació (ús del DEA) es considera l’única teràpia efectiva en el 80 % de les aturades cardíaques en un adult, sempre que s’actuï ràpidament. Amb la descàrrega elèctrica realitzada amb un desfibril·lador es pot aconseguir que el cor que ha patit una aturada torni a bategar amb normalitat i disminuir, així, les possibles seqüeles, produïdes, en la majoria dels casos, per la manca d’oxigen al cervell (anòxia).

Si la intervenció amb un desfibril·lador es produeix al primer minut, la recuperació del ritme cardíac és del 90% i, cada minut que passa, les possibilitats de sobreviure es redueixen entre un 7 i un 10 per cent. Per tant, és molt important poder actuar immediatament amb un desfibril·lador a l’abast; per això és tan important que la població general ho conegui. A més, la majoria d’aquests fets tenen lloc en l’àmbit extrahospitalari, on és difícil que hi hagi algun sanitari, i en canvi és de vital importància iniciar les maniobres de reanimació fins que puguin arribar els serveis d’emergències.

Davant de la pregunta de si és possible algun tipus de mesura preventiva, els metges recomanen una bona prevenció de riscos cardiovasculars i uns bons hàbits de vida. Cal remarcar, també, la importància que té en aquest cas la feina del metge de capçalera i de tots els equips d’atenció primària. Si es detecta qualsevol anomalia, cal actuar i fer-ne un seguiment. Actualment, hi ha molta sensibilització en la necessitat de difondre les maniobres de reanimació a la població general. Per això es fan xerrades, cursos i actes divulgatius.

Per sort, actualment, hi ha molts desfibril·ladors cardíacs instal·lats als carrers i espais públics de molts municipis de Catalunya (alguns cossos policials, com la Guàrdia Urbana o Mossos d’Esquadra, també en porten un de mòbil al cotxe patrulla). En els darrers anys, han evitat desenes de morts sobtades de persones d’entre 16 i 86 anys que havien patit aturades cardiorespiratòries. Ara bé, és tan important disposar d’aquests aparells a l’abast i en un lloc cèntric com saber-los fer funcionar.

Encara que l’ús és senzill i disposen de les corresponents instruccions (aquests aparells ja van donant els passos que cal seguir per a la seva utilització, a mesura que es posen en marxa), no sempre hi ha la destresa que es requereix en uns moments crítics com quan hi ha una aturada cardiorespiratòria. En qualsevol cas, el desfibril·lador és l’eina que, per si sola, ha demostrat més supervivència. Si en una persona inconscient que no respira activem el DEA i li col·loquem els elèctrodes que porta incorporats, només amb aquesta acció podem salvar-li la vida.

ILCOR és l’acrònim d’International Liaison Commitee on Resuscitation; és a dir, el Comitè de Coordinació Internacional sobre la Ressuscitació. Aquest comitè es va fundar el 1992 i està format per les següent institucions:

• American Heart Association (AHA)
• The European Resuscitation Council (ERC)
• The Australian and New Zealand Committee on Resuscitation (ANZCOR)
• The Resuscitation Council of Southern Africa (RCSA)
• The American Heart Foundation (IAHF)
• The Resuscitation Council of Asia (RCA)

La seva funció és identificar i examinar els coneixements rellevants per al suport vital bàsic i suport vital avançat i buscar un consens en les recomanacions de tractament; això es fa cada 5 anys. En la Conferència Internacional de Consens, els revisors experts presenten les proves, projectes i les conclusions, que són discutides pels grups de treball durant la conferència i d’aquí en surten les recomanacions provisionals, que a la vegada són revisades per les organitzacions membres de l’ILCOR i el consell editorial. Aquesta estructura garanteix que les recomanacions finals són producte d’un vertader consens internacional. La institució que representa els europeus dintre de l’ILCOR és l’European Resuscitation Council (ERC).

L’ILCOR defineix el suport vital (SV) com una sèrie d’actuacions que van des de la protecció de la zona o el medi afectat fins a la posada en marxa de l’anomenada cadena de supervivència o cadena de vida. Les primeres anelles o primers passos de la cadena de supervivència són:

1. L’avís del sistema d’emergències mèdiques, és a dir, trucar al 112 quan veiem que la víctima no respira.
2. L’inici de les maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP). Fa referència a la capacitat per mantenir la via aèria permeable i donar un suport ventilatori i circulatori, i comprèn els següents elements: valoració inicial de la persona, comprovació de la ventilació i realització de massatge cardíac extern.
3. La desfibril·lació precoç: la creació d’espais cardioprotegits on hi ha a disposició un desfibril·lador extern automàtic (DEA) i personal entrenat per fer-lo servir pretén optimitzar l’execució de la cadena.

Alhora, l’ILCOR distingeix entre dos tipus de suport vital:

• Suport vital bàsic (SVB): fa referència a les dues primeres baules/anelles de la cadena de supervivència vida: alerta immediata; reanimació cardiopulmonar (RCP) bàsica. Actualment, sempre que hi hagi un DEA a l’abast (i cada vegada n’hi ha més), s’ha d’utilitzar; per tant, també es pot afegir a l’SVB la tercera baula, la desfibril·lació.
• Suport vital avançat (SVA): el fa un equip sanitari especialitzat, fent servir material especialitzat i fàrmacs, i oferint cures postreanimació.

Cada cinc anys, l’ILCOR publica les noves recomanacions en suport vital bàsic i avançat. No només és important conèixer el seu procés d’elaboració, sinó també el rigor científic que tenen els procediments que s’usen. Així, des del seu inici fins que s’obtenen les recomanacions finals hi ha un llarg camí. Aquestes recomanacions finals són les que formaran les noves guies internacionals per a l’SBV i l’SVA; a Europa, les conegudes Guies de l’ERC.

D’altra banda, el setembre de 2003 es va signar, a Catalunya, un acord entre les societats científiques d’Anestèsia, de Cardiologia, de Medicina Intensiva i Crítica, de Medicina Familiar i Comunitària, d’Urgències i Emergències i de Pediatria que pertanyen a l’Acadèmica de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, pel qual es va constituir el Consell Català de Ressuscitació (CCR).

El CCR sorgeix amb la voluntat de ser una organització oberta a la societat, multidisciplinària pel que fa a les especialitats mèdiques i transversal quant als col·lectius professionals. Vol ser capaç d’aglutinar, d’impulsar i de col·laborar amb totes les entitats i professionals l’àmbit d’actuació dels quals estigui totalment o parcialment vinculat al suport vital.

La seva finalitat, doncs, és promoure, coordinar i estandarditzar les activitats formatives, de recerca, de difusió i de bones pràctiques en suport vital i ressuscitació cardiopulmonar arreu de Catalunya. Aquesta activitat, d’incidència directa en la promoció i prevenció de la salut, es desenvolupa seguint les directrius de l’European Resuscitation Council, organisme al qual el CCR està vinculat.

La cadena de supervivència o cadena de vida (definida així per l’European Resuscitation Council) és el conjunt d’actuacions que, quan es posen en marxa de manera ràpida i ordenada davant d’una aturada cardiorespiratòria (ACR), condicionen la major probabilitat de supervivència de la víctima, amb el menor risc de seqüeles. Perquè aquesta cadena sigui eficaç, són necessàries baules sòlides (accions adequades) i unides estretament (accions immediates i ben coordinades), que són les quatre baules/anelles de la figura).

Consell Català de Ressuscitació (CCR)

1. Reconeixement precoç i petició d’ajuda: aquesta primera baula/anella consisteix en reconèixer ràpidament una ACR. Reconèixer el problema cardíac abans que la víctima caigui estesa a terra permetrà al servei mèdic d’emergències arribar més aviat i potser abans que es produeixi l’ACR, i així millorarà la supervivència. S’ha de sospitar algun problema cardíac que pot acabar amb una aturada cardiorespiratòria (ACR) quan una víctima té un dolor fort, opressiu i persistent al centre del pit que no cedeix amb el repòs. El dolor pot anar al braç, mandíbula o coll i és freqüent que la víctima tingui mareig, nàusees, suor…

Quan ens trobem una persona desplomada a terra, adonar-se de la seva importància d’això i saber que s’ha d’actuar amb rapidesa és essencial. En aquest cas s’ha de comprovar si respon a estímuls i respira.

Si no ho fa s’ha d’avisar al 112 informant que és un cas de possible parada cardíaca i la localització més exacta possible. Si es fa de forma correcta, el servei d’emergències enviarà al més ràpid possible un equip mèdic d’emergències… Quan es truca al 112 s’ha d’informar de:

• La identificació de qui truca.
• El motiu de la trucada.
• La localització del lloc del succés.
• El nombre de víctimes i el seu estat.
• Els possibles riscos afegits.
• Les mesures que s’estan adoptant.

2. Reanimació cardiopulmonar (RCP) bàsica: aquesta segona baula/anella comporta l’execució de maniobres de reanimació cardiopulmonar bàsica, per qualsevol testimoni de l’emergència, que substitueixin la circulació i la respiració, afavorint una oxigenació d’emergència.

Perquè sigui eficaç s’han d’iniciar les compressions toràciques immediatament, per la qual cosa els resultats són molt millors si la primera persona que acudeix al lloc dels fets inicia la reanimació. Si s’espera els serveis d’emergència sense fer res, el més probable és que la víctima mori.

Durant els darrers anys s’ha comprovat que la respiració boca a boca és eficaç quan la persona que la fa està entrenada i la sap fer bé, però resulta innecessària i ineficaç quan la fa personal no entrenat (en aquest cas és correcte només fer compressions toràciques). El que és realment important és realitzar un massatge cardíac correcte:

• S’han de posar les dues mans entrecreuades en el centre de l’estèrnum de la víctima.
• Fer compressions amb els braços estesos en angle recte respecte al cos de la víctima.
• S’ha de comprimir l’estèrnum cap a baix uns 4-5 cm, amb una freqüència aproximada de 100 vegades per minut.
• S’ha d’intentar que las compressions siguin rítmiques i regulars, és a dir, amb les mínimes interrupcions possibles.
• Les compressions s’han de mantenir fins que la víctima recuperi el coneixement o fins que arribi l’assistència mèdica.

3. Desfibril·lació precoç: aquesta tercera baula/anella és la mesura més eficaç per al tractament de la fibril·lació ventricular.

Consisteix en administrar al cor de manera precoç una descàrrega elèctrica controlada amb un dispositiu anomenat desfibril·lador. Bàsicament, el que fa aquest dispositiu és descarregar l’activitat elèctrica de totes las cèl·lules del cor a la vegada i, al reiniciar “des de zero” l’activitat del cor, aquest recupera el seu ritme habitual normal. Si la desfibril·lació es fa en els primers 3-5 minuts del col·lapse pot produir taxes de supervivència de fins a 50-70%.

Els desfibril·ladors s’usen en medicina des de 1947, inicialment limitats a un ús hospitalari. Des de ja fa anys s’han desenvolupat equips portàtils i autònoms que han permès apropar la desfibril·lació a la població. El desfibril·lador extern automàtic (DEA) és un aparell senzill, que no requereix una instrucció prèvia i que pot salvar moltes vides.

4. Reanimació cardiopulmonar (RCP) avançada: aquesta quarta baula/anella és el darrer pas de la cadena de supervivència i pretén la restauració de les funcions vitals interrompudes per part de l’equip especialitzat. És molt important, però si no s’ha mantingut la víctima amb vida durant els minuts que pot tardar l’ajuda especialitzada, en la majoria dels casos l’SVA serà inútil.

L’European Resuscitation Council (ERC) és una organització que forma part de l’ILCOR i que es va fundar el 1992. S’encarrega d’adaptar a les característiques europees les recomanacions difoses per l’ILCOR, pel que fa als primers auxilis de l’aturada cardíaca.

Un dels punts claus de les Guies de l’ERC és la recomanació d’activar al més aviat possible la cadena de la supervivència, ja que una reanimació cardiopulmonar (RCP) precoç i efectiva disminueix la mortalitat de les víctimes.

Els principals algoritmes de l’ERC respecte al suport vital bàsic són:

• Suport vital bàsic adult amb DEA
• Suport vital bàsic pediàtric

Les guies de l’ERC s’actualitzen cada 5 anys, la darrera actualització corresponia a l’any 2020 però a causa de la pandèmia de COVID-19 van retrassar aquestes recomanacions i es van publuicar al 2021.

El suport vital bàsic en adults amb DEA és un dels principals algoritmes de l’European Resuscitation Council (ERC). Actualment, se segueixen els protocols i les especificacions de les Guies de l’ERC 2021. L’ERC publica fullets i pòsters (figura) per fer promoció del Dia Europeu de la Conscienciació sobre l’Aturada Cardíaca (el 16 d’octubre) amb diferents lemes, com ara “Tots els ciutadans del món poden salvar una vida” del poster de l’any 2021.

ERC (CCR 2021)

Cada any, en aquesta data, es duen a terme activitats i cursos d’RCP (reanimació cardiopulmonar) per tal d’instruir i conscienciar la població sobre la necessitat d’actuar davant la mort sobtada i ACR. Vegeu-ne el següent vídeo divulgatiu:

En aquestes publicacions queda clar que cada vegada l’algoritme d’actuació es va fent més senzill amb el propòsit que la ciutadania el recordi i sigui capaç d’actuar per salvar vides. En les guies ERC 2021 marca com a punts claus:

• Reconeixer l’aturada
• Trucar al 112
• Començar compressions toràciques
• Aconseguir un DEA
• Aprendre tècniques d’RCP

En el SVB de l’adult les guies 2021 no presenten canvis respecte les guies del 2015.

A la figura, podeu veure un altre grafisme divulgatiu sobre els passos del procés. I en el següent vídeo podeu veure tota la seqüència del suport vital bàsic en l’adult.

Les Guies de l’ERC 2015 remarquen la importància de la interacció entre l’operador del telèfon d’emergències, el ciutadà que realitza l’RCP i la utilització a temps d’un DEA. Una resposta de la comunitat coordinada i efectiva que uneixi aquests elements és clau en la millora de la supervivència de les aturades fora de l’hospital.

Les guies de l’ERC 2021 remarquen que sempre que hi hagi només un intervinent sempre s’ha de posar el mòbil en mans lliures per poder parlar amb 112 i començar SVB. Si hi ha dos intervinents un truca i l’altre comença SVB. Es recomana també l’us de videotrucada. Sempre es trucarà o es farà videotrucada quan ja s’ha verificat que l’entorn és segur, s’ha comprovat si la víctima respon, s’han obert vies aèries i s’ha comprovat la respiració (aquestes dades s’hauran de donar al 112)

En aquesta etapa s’han de considerar diferents passos (vegeu la figura):

1. Verificar la seguretat de l’entorn/aproximació segura.
2. Comprovar si la víctima respon/comprovar el nivell de consciència.
3. Obrir les vies aèries.
4. Comprovar la respiració.
5. Actuacions en cas que no respiri.
6. Demanar el DEA.

Verificar la seguretat de l’entorn o fer una aproximació segura significa que davant d’una situació d’emergència s’ha de valorar ràpidament, però de manera serena i controlada, la seguretat del lloc on s’ha produït el succés: cal protegir-se un mateix, protegir la víctima i protegir terceres persones (qualsevol espectador dels fets). Quan oferim l’ajuda, hem d’indicar que tenim coneixements de primers auxilis.

A banda, s’han d’analitzar:

• El tipus de ferits que s’hi trobaran (per exemple, en una piscina s’ha pogut produir un ofegament; en un incendi és possible que hi hagi hagut algun cremat…).
• Els possibles riscos existents tant per a la víctima com per al socorrista; per exemple, si la víctima està estirada al voral de la carretera, pot ser atropellada tant ella com la persona que l’auxiliï, si hi ha perill per l’electricitat, materials d’enderroc…

És molt important assegurar la zona, atès que les condicions que han provocat l’accident encara poden suposar un perill. Una mesura tan senzilla com apagar un interruptor pot ser suficient perquè la zona sigui segura. Si no es pot eliminar un perill, s’ha d’intentar distanciar la víctima i reduir el perill al màxim. Com a últim recurs, cal allunyar la víctima del perill.

El nivell de consciència és el primer que es valora, perquè determinarà la gravetat de la víctima. És molt important apropar-se i tractar la víctima sempre des d’un costat, agenollat a prop del pit o del cap. Aquesta posició serà la més adequada per realitzar totes les etapes de la reanimació: verificar la consciència, respiració i fer compressions.

Per saber si la víctima està conscient o no, cal preguntar-li amb veu alta i clara si es troba bé, què ha passat o demanar-li que obri els ulls. També es pot sacsejar suaument per les espatlles. Poden passar les següents coses:

• La víctima contesta, per tant, està conscient i respira; per la qual cosa s’ha de:
  1. Deixar la víctima en la mateixa posició en què s’ha trobat comprovant que no hi ha cap perill.
  2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda si és necessària.
  3. Mentre el socorrista està amb la víctima ha de valorar regularment el nivell de consciència i respiració fins que arribi l’ajuda o es recuperi.
  4. Esbrinar qualsevol lesió que es detecti.
• La víctima no contesta, per tant, està inconscient (encara no sabem si respira o no); per la qual cosa s’ha de:
  1. Cridar demanant ajuda per si algú que està a prop pot ajudar.
  2. Si és possible, deixar la víctima en la posició en què s’ha trobat. Si cal canviar-la de posició es col·locarà sobre l’esquena/decúbit supí/panxa enlaire, sobre una superfície llisa i dura.
  3. Obrir les vies aèries (següent etapa).

Quan la víctima està inconscient i en posició de decúbit supí / panxa enlaire, hi ha risc que la llengua es relaxi, caigui enrere i obstrueixi el pas de l’aire. Per això, el primer que s’ha de fer és afluixar-li la roba si dificulta la respiració i obrir la via aèria per permetre el pas d’aire als pulmons mitjançant la maniobra front-mentó, tret de si se sospita que hi pot haver una lesió cervical. En aquest cas s’ha de fer servir la maniobra d’elevació mandibular. Així s’aconseguirà una tracció de la llengua i s’alliberarà el pas de l’aire (vegeu la taula).

Taula Maniobra front-mentó

Passos	Descripció gràfica
Per fer la maniobra front-mentó, cal agenollar-se al costat de la víctima, que està en posició decúbit supí / panxa enlaire. Es col·loca una mà al front de la víctima i es fa bascular amb suavitat el cap cap enrere.
L’altra mà, amb el tou dels dits, cal col·locar-la sota el mentó de la víctima elevant el mentó per obrir la via aèria

En cas que se sospiti d’algun traumatisme cervical, no s’ha de fer la maniobra front-mentó, sinó la maniobra d’elevació de la mandíbula.

Consisteix a fixar el cap en una posició estable, però sense fer hiperextensió, evitant que es desplaci en qualsevol direcció, i elevar la mandíbula fent tracció cap amunt, sense estirar el coll.

Una vegada oberta la via aèria, caldrà observar que no hi ha res que l’obstrueixi. Per fer-ho, s’ha d’observar si té objectes estranys dins la boca (restes de menjar, dentadura postissa…). Si fos així, el socorrista haurà de fer servir la maniobra de ganxo que consisteix en introduir un dit pel lateral de la boca i després utilitzar el dit com un ganxo per extreure el cos estrany.

Si se sospita que l’obstrucció es troba més avall, s’han de posar en pràctica les tècniques de desobstrucció de les vies aèries.

Amb les vies aèries obertes el socorrista ha de col·locar l’orella a prop de la boca i del nas de la víctima. S’ha d’observar si el tòrax es mou; intentar sentir el so de l’entrada i la sortida de l’aire, i notar l’aire expirat a la galta. No s’ha de dedicar més de 10 segons a fer tot això. Si hi ha respiració agònica (respiració lenta i forçada), es considera que la víctima no respira normalment, que està en aturada cardiorespiratòria i requereix reanimació cardiopulmonar (figura).

Font: SEM

Si la víctima respira:

1. Cal buscar qualsevol lesió potencialment mortal, com per exemple una hemorràgia greu, i tractar-la si és necessari.
2. Col·locar-la en posició lateral de seguretat (PLS).
3. Observar les constants vitals.
4. Trucar al 112.

Si la víctima no respira:

1. Cal trucar immediatament al 112. Si el socorrista no està sol, cal que truqui al 112 una altra persona que estigui ajudant (figura).
2. Iniciar la reanimació cardiopulmonar o RCP (següent etapa).

Font: SEM

La posició lateral de seguretat (PLS) és la posició d’espera indicada per a persones inconscients no traumàtiques que respirin. Té la finalitat de controlar el vòmit i l’ofegament evitant la caiguda de la llengua cap enrere. La posició ha de ser estable, propera a una posició lateral, amb el cap inclinat cap avall i evitant la pressió sobre el tòrax que dificultaria la respiració. Aquesta posició garanteix que la víctima respiri amb normalitat. Els passos per fer la tècnica de la PLS són els següents; al final, hi trobareu un vídeo il·lustratiu:

1. Alinear la víctima, panxa enlaire, sobre una superfície dura i llisa.
2. Agenollar-se al costat de la víctima.
3. Assegurar-se que la persona respira encara que estigui inconscient.
4. Retirar tots els objectes que puguin produir-li algun dany (ulleres, corbata…) i qualsevol objecte voluminós que tingui a les butxaques (mòbil, clauers).
5. Assegurar-se que les dues cames de la víctima estan estirades.
6. Col·locar el braç de la víctima més proper al socorrista en angle recte amb el cos, el colze doblegat i el palmell de la mà cap amunt (figura).
7. Posar l’altre braç de la víctima creuat per damunt del seu tòrax fins que el dors de la mà toqui la seva galta. Com que la víctima està inconscient, aquesta mà l’haurà de subjectar el socorrista.
8. Agafar pel genoll la cama de la víctima més allunyada del socorrista i creuar-la amb l’altra cama mantenint el peu a terra. Subjectar la víctima per la part de darrere del genoll d’aquesta cama i per l’espatlla. També es considera adequat subjectar la víctima pel maluc en comptes de creuar les cames i agafar el genoll.
9. Girar la víctima 90° cap a la banda del socorrista, de manera que un dels seus genolls (de la víctima) toqui el terra fent de suport per evitar que la víctima giri sobre ella mateixa i el palmell de la mà del braç que estava més allunyat del socorrista quedi a sota de la galta de l’accidentat per mantenir-li el cap estable i evitar lesions a la cara. És una maniobra fàcil que no requereix gaire força perquè el socorrista fa servir el seu propi pes per fer-la (figura). En cas que les cames no quedin en la posició correcta, el socorrista les ha d’acabar de posar bé per garantir l’estabilitat de la víctima (figura).
10. Inclinar el cap cap enrere per mantenir la via aèria oberta.
11. Trucar al 112 i informar que hi ha una persona inconscient que respira i que s’ha posat en PLS.
12. Si la víctima roman en PLS més de 30 minuts, s’ha de canviar la posició i girar-li el cap cap a l’altre costat.

Font: SEM

Font: SEM

Font: SEM

En cas que la víctima no respiri, caldrà trucar al 112, tot indicant:

• La identificació de qui truca.
• El motiu de la trucada.
• La localització del lloc del succés.
• El nombre de víctimes i el seu estat.
• Els possibles riscos afegits.
• Les mesures que s’estan adoptant, és a dir, si s’estan fent maniobres de reanimació cardiopulmonar o no.

L’operador del telèfon d’emergències mèdiques té un paper important en el diagnòstic precoç de l’aturada cardíaca, la realització d’RCP assistida per l’operador (també anomenada RCP telefònica), la localització i enviament d’un DEA.

És molt important deixar el mòbil en mans lliures per anar seguint les instruccions del teleoperador. Potser el rescatador sap què ha de fer, però, si no ho sap, seguint les indicacions del teleoperador pot arribar a fer el suport vital bàsic de manera adequada.

Quan el rescatador verifica que la víctima està inconscient ha de demanar ajuda de manera alta i clara perquè algú que estigui a prop vingui a ajudar. Es demanarà a aquesta persona que vagi a buscar un DEA sempre que es consideri viable que n’hi hagi algun, per exemple en algun centre cívic, gimnàs, ajuntament, CAP, metro… Actualment hi ha moltes aplicacions de mòbil que indiquen on és el DEA més a prop. Per exemple l’aplicació per a telèfons intel·ligents Cardiocity 112.

Per tenir aquesta app, s’ha de descarregar al mòbil i us heu de registrar com a experts en DEA. Us demanarà dues adreces; es recomana donar l’adreça personal i la de la feina.

A continuació, podeu veure dos vídeos. En el primer s’expliquen detalladament els passos d’aquesta etapa de l’algoritme de l’RCP. Al segon, coneixereu l’exemple d’una app (n’hi ha altres) on a més a més de trucar al 112 davant de qualsevol emergència i que el 112 us localitzi immediatament, indica on hi ha els DEA més propers del lloc on som, sempre que tinguem el GPS actiu. Tothom que tingui activada aquesta app, rebrà el missatge que hi ha una víctima i si estem a prop hi podrà anar a ajudar.

La reanimació cardiopulmonar (RCP) consisteix a fer compressions al tòrax de la persona afectada i, si és possible, administrar aire mitjançant el boca a boca per intentar mantenir el flux sanguini al cervell, al cor i als altres òrgans vitals fins que arribin els equips mèdics (vegeu la figura).

ERC

El motiu per començar amb les compressions és perquè, durant els primers minuts d’una aturada cardiorespiratòria, el cor disminueix la seva feina, però l’oxigen en sang continua sent alt, motiu pel qual caldrà ajudar el cor a fer la seva feina d’impulsar la sang principalment cap al cor (miocardi) i el cervell. S’ha demostrat que quan es fan compressions toràciques hi entren petits volums d’aire que permeten elevar la probabilitat de supervivència.

Si al lloc de l’accident o del succés hi ha més d’una persona, és convenient dividir la feina: un s’encarregarà de demanar ajuda i l’altre comprovarà si la víctima té objectes estranys a la boca, obrirà vies i començarà les compressions toràciques. Perquè les compressions siguin efectives és molt important que la víctima estigui recolzada en una superfície dura i que el rescatador tingui una posició correcta.

Actualment, a les Guies ERC 2021 s’indica que si el socorrista està format i és capaç de fer-ho ha de fer compressions toràciques + insuflacions. Si el socorrista no està preparat o no es veu capaç de fer insuflacions pel risc de contagi, por o aprensió, és vàlid igualment fer només compressions toràciques, atès que el més important en el suport vital bàsic són les compressions toràciques per restablir la circulació i aplicar el DEA per revertir la fibril·lació.

A continuació, explicarem com fer la tècnica de la reanimació cardiopulmonar: primer us mostren gràficament com fer les compressions (taula) i després exposem, un per un, els passos que cal fer per a fer les insuflacions.

Taula Com fer les compressions dintre d’un procés d’RCP

Descripció dels passos	Exemple gràfic
1. Verificar que les vies aèries estan obertes.
2. Agenollar-se al costat de la víctima a l’altura del pit.
3. Posar el palmell de la mà recolzant el taló de la mà al centre del pit de la víctima (en el punt mitjà dels dos mugrons).
4. Enllaçar les dues mans.
5. Sempre que sigui possible, cal fer les compressions directament a la pell de la víctima. Si la víctima va molt abrigada, si és possible, se li tallarà la roba, abric, jersei… Si no és possible s’ha de tenir present que quan es facin les compressions toràciques el tòrax ha de baixar 5 cm perquè les compressions siguin efectives.
6. Cal posar els braços rectes i col·locar les mans enllaçades a la part central del pit per començar a fer les compressions. És molt important tenir els braços rectes i fer el moviment amb tot el cos, en bloc, i no només amb els braços.
7. Cal fer 30 compressions toràciques fent força amb el cos sense doblegar els braços, amb una freqüència d’unes 100-120 compressions per minut.
8. Les compressions han de ser d’una profunditat d’aproximadament 5-6 cm.
9. Cada 30 compressions, s’ha d’obrir la via aèria amb la tècnica front-mentó, tapar el nas i fer dues insuflacions mitjançant el boca a boca, comprovant de reüll que el pit de la víctima s’eleva.

La segona part de la tècnica per fer l’RCP són les insuflacions; els passos són els següents (vegeu la figura):

1. Tornar a obrir les vies aèries amb la maniobra front-mentó.
2. Pinçar les aletes nasals de la víctima amb els dits índex i polze.
3. Obrir la boca de la víctima mantenint la mandíbula elevada.
4. Realitzar uns inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca de la víctima fent que la unió sigui hermètica.
5. Si es té protector facial o màscara, cal col·locar-la sobre la cara de la víctima. En l’embolcall de les mascaretes indica com s’ha de fer servir. Si no se’n té, s’han de fer les insuflacions directament. Insuflar de forma constant durant 1 segon aproximadament dins de la boca de la víctima al mateix temps que s’observa de reüll que el tòrax s’eleva, per assegurar-nos que les insuflacions s’han fet correctament.
6. Mantenir el cap de la víctima inclinat i la barbeta aixecada i comprovar que el tòrax descendeix en sortir l’aire insuflat prèviament.
7. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior, per efectuar en total dues insuflacions efectives.
8. En el cas que durant aquestes maniobres no s’observi elevació del tòrax abans del proper intent, caldrà:
   • Revisar la posició del cap i de la barbeta.
   • Revisar la boca de la víctima i eliminar elements estranys, per exemple pròtesis, pírcings…
   • No fer més de dos intents per aconseguir insuflacions efectives, se seguirà amb les compressions toràciques.

Captura de YouTube

Després d’haver fet les compressions i les insuflacions, també serà important tenir en compte aquestes recomanacions finals:

• No estar més de 10 segons obrint les vies aèries i fent les dues ventilacions.
• Seguir fent cicle 30 compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajuda amb el DEA, s’apliqui el DEA i s’indiqui que s’ha de parar de fer l’RCP.
• En cas que no es disposi de DEA cal seguir fent RCP amb cicle 30 compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajuda especialitzada, la víctima comenci a respirar o el rescatador estigui extenuat.
• En cas que hi hagi dos socorristes o més, haurien de fer torns de dos minuts cadascú. Això evitarà el cansament i permetrà mantenir la bona qualitat de les compressions toràciques. Dos minuts representen 5 cicles de 30 compressions toràciques / 2 ventilacions o insuflacions.

La reanimació cardiopulmonar (RCP) no s’ha d’iniciar en els casos següents:

1. La víctima presenta lesions mortals (per exemple, una decapitació, un traumatisme cranioencefàlic amb sortida de massa encefàlica…).
2. La víctima mostra signes evidents de mort biològica (hi ha rigor mortis: porta temps mort i les articulacions estan rígides, amb livideses…).
3. L’ACR es produeix com a conseqüència d’una malaltia terminal.
4. Quan han transcorregut més de deu minuts sense aplicació de les tècniques d’SVB. En cas de dubte sobre el temps que ha transcorregut, cal començar amb l’RCP. Si l’ACR s’ha produït per una hipotèrmia o una intoxicació (drogues o fàrmacs), cal reanimar la víctima durant més de deu minuts. És recomanable, però, iniciar-la tot i que no es recuperi la vida de la persona, per la possibilitat de donació dels òrgans.
5. Si s’endarrereix l’aplicació de les tècniques d’SVB per atendre altres víctimes amb més probabilitats de supervivència.
6. Si hi ha risc greu per al rescatador o altres víctimes.
7. Quan existeix el desig exprés i per escrit de la víctima que no vol ser reanimada (testament vital).

Totes aquestes accions estan resumides en l’algoritme mostrat a la figura. I en el vídeo final queda resumida aquesta segona etapa de l’SVB: l’RCP sense DEA i amb DEA.

La causa més comuna d’aturada cardíaca és un ritme anormal del cor, que es coneix com fibril·lació ventricular. Aquest ritme anormal pot donar-se quan no arriba prou oxigen al cor o quan el cor resulta malmès com a conseqüència d’un infart de miocardi, i només pot revertir-se mitjançant la desfibril·lació cardíaca (vegeu la figura).

ERC

La majoria de casos d’aturada cardiorespiratòria (ACR) tenen lloc fora d’un centre sanitari, motiu pel qual el Consell Europeu de Ressuscitació (ERC) està recomanant que la desfibril·lació automàtica la facin les primeres persones que hi intervinguin.

El desfibril·lador extern automàtic (DEA) és un equip tècnic homologat segons la legislació vigent, capaç d’analitzar el ritme cardíac, identificar les arrítmies candidates de desfibril·lació i administrar una descàrrega elèctrica amb la finalitat de restablir el ritme cardíac viable, amb alts nivells de seguretat. Quan aquest aparell requereix una acció humana de prémer el botó de connexió, s’anomena desfibril·lador extern semiautomàtic (DESA).

Actualment hi ha DEA/DESA a la majoria de llocs públics: aeroports, metro, estacions de tren, centres cívics, alguns instituts, centres esportius, camps de futbol, centres comercials, cinemes…, atès que està regulat per la normativa de Catalunya. La ubicació del DEA ha d’estar indicada amb un senyal clar.

Els DEA han de reunir les característiques següents:

• Ser fiables, específics i fàcils d’usar. Han de pesar poc i ser portàtils.
• Tenir un baix cost i requerir el mínim manteniment.
• Han de donar ordres orals i en pantalla, i disposar d’un sistema d’anàlisi de l’electrocardiograma (ECG) estandarditzat.
• Han de tenir nivells d’energia de descàrrega d’ona monofàsica de desfibril·lació de 200-200-360, tot i que s’admeten altres alternatives. Disposaran de botó d’encesa, anàlisi i descàrrega.
• Després d’un intent de desfibril·lació, s’inicia l’RCP de manera immediata, començant per les compressions. Al cap de dos minuts (cinc cicles 30:2) es reavalua el ritme cardíac i s’administra una altra descàrrega si està indicat així.
• Han de disposar de dispositius de gravació per facilitar el control mèdic dins del SEM.

Les Guies 2021 de l’ERC sobre teràpies elèctriques inclouen les següents indicacions:

• Es fa molt més èmfasi en minimitzar la durada de les pauses predescàrrega i postdescàrrega; es recomana continuar les compressions mentre es carrega el desfibril·lador.
• També es destaca la importància de reprendre immediatament les compressions toràciques després de la desfibril·lació i continuar les compressions mentre es carrega el desfibril·lador. No s’haurien d’interrompre durant més de 5 segons per realitzar la desfibril·lació.
• La seguretat del socorrista continua essent essencial, però en aquestes guies es reconeix que el perill que el socorrista prengui mal en utilitzar un desfibril·lador és molt petit, sobretot si duu guants. Es destaca la importància d’una comprovació de seguretat ràpida per minimitzar la pausa predescàrrega.
• Es recomana un major desenvolupament dels programes DEA. Això és necessari per a la implantació dels DEA tant en les àrees públiques com en les residencials.

La seqüència que cal seguir per a l’ús dels DEA, partint del pas en què el rescatador està fent l’RCP i està esperant que algú porti el DEA, és la següent:

1. Un cop tenim el DEA, cal encendre’l i connectar els elèctrodes. Cal tenir en compte que en la utilització dels DEA, alguns d’ells es posen en marxa de forma automàtica quan s’obre la tapa. En altres aparells cal que es premi el botó.
2. Si hi ha més d’un rescatador present, cal continuar amb la reanimació cardiopulmonar (RCP) mentre es porta a terme l’encesa i la connexió dels elèctrodes.
3. Seguir les directrius/instruccions de veu/visuals.
4. Perquè els elèctrodes facin la seva funció correctament, abans de posar-los a la víctima hem de tenir en compte:
   • Treure o tallar la roba que cobreix el pit de la víctima.
   • Assecar la suor si n’hi ha.
   • Si hi ha molt pèl al pit s’ha d’afaitar. La majoria de DEA porten un kit per al rasurat.
   • Si la víctima porta cadenes, NO les traurem però sí que les retirarem cap endarrere.
   • Si porta pírcings als mugrons, com que els pegats han d’estar lliures de metalls, s’ha de tenir en compte que els pegats no hi estiguin en contacte.
   • Si la víctima porta marcapassos o port-a-cath, detectarem un prominència en la zona subclavicular. En aquest cas hem de tenir cura que el pegat superior no toqui aquesta zona.
   • Si la víctima porta un embenat toràcic s’haurà de tallar per assegurar el contacte dels pegats amb la pell.
5. Retirar la coberta de paper dels elèctrodes, enganxar-los al pit de la víctima com s’indica en els mateixos elèctrodes. Normalment un dels elèctrodes es col·loca sota l’aixella esquerra i l’altre elèctrode per sota de la clavícula dreta i a prop de l’estèrnum.
6. El desfibril·lador començarà a analitzar la víctima.
7. Cal assegurar-se que ningú toqui la víctima mentre el DEA indica que no es toqui, perquè està analitzant el ritme cardíac. Si es toca la víctima durant l’anàlisi es poden provocar moviments que interfereixin en el reconeixement del ritme cardíac i per tant es pot retardar l’administració d’una descàrrega.
8. Si indica que està preparat per fer una descàrrega:
   • Cal assegurar-se que ningú toca la víctima. Cal cridar “Aparteu-vos” i comprovar visualment que ningú està en contacte amb la víctima.
   • Prémer el botó de xoc/descàrrega tal com indica l’aparell (en els DEA completament automàtics es descarrega el xoc/descàrrega automàticament).
   • Continuar segons les directrius de la veu del DEA.
9. Si no està indicat la seva utilització:
   • Reiniciar l’RCP immediatament, utilitzant una relació de 30 compressions i 2 insuflacions.
   • Continuar segons les directrius de la veu del DEA.
10. Continuar seguint els missatges del DEA fins que:
    • Arribi l’ajuda qualificada i se’n faci càrrec.
    • La víctima comenci a respirar normalment tot deixant els elèctrodes enganxats al pit: si la víctima no és traumàtica i segueix estant inconscient cal girar-la a la posició de recuperació / posició lateral de seguretat.
    • S’estigui esgotat.

Les següents són algunes consideracions que cal tenir en compte en la utilització del DEA:

• Humitat al pit: algunes víctimes poden tenir el pit humit. Cal eixugar ràpidament el pit abans d’enganxar-hi els elèctrodes del DEA.
• Pèl al pit: en poques ocasions el pèl al pit provocarà problemes d’adherència dels elèctrodes del DEA. En aquests casos pot ser necessari afaitar o tallar el pèl per aconseguir un contacte adequat. No s’ha d’afaitar de forma rutinària, perquè es malgasta un temps que pot ser valuós. Molts DEA/DESA porten un kit d’afaitar a una butxaca de la funda.
• “Pegats” de medicació: algunes víctimes poden dur pegats de medicació enganxats al pit. S’han de retirar, perquè podrien provocar cremades durant la desfibril·lació.
• Marcapassos: algunes víctimes porten implantat un marcapassos. Habitualment és visible sota la pell del pit, per sota la clavícula. Cal assegurar-se que els elèctrodes del DEA no quedin col·locats damunt del marcapassos, sinó al costat o per sota.

A la figura podeu veure resumit l’algoritme del DEA. I al vídeo següent, podreu veure resumida aquesta etapa, tot indicant les diferències entre DEA i DESA:

La legislació és diferent segons de quina comunitat autònoma es tracti. A Catalunya es regeix segons el Decret 151/2012, de 20 de novembre, en què s’estableixen els requisits per a la instal·lació i l’ús de desfibril·ladors externs fora de l’àmbit sanitari i per a l’autorització d’entitats formadores.

En aquest decret en l’article 6 és on s’especifica qui està autoritzat per fer servir el DEA. En aquest decret s’explica que sempre que hi hagi personal sanitari o persones acreditades en ús del DEA han de ser elles qui el manipulin (si hi ha personal sanitari, metges, infermers, tècnics en emergències, són les persones indicades per fer-ne ús, després personal no sanitari acreditat); però en cas que no hi hagi ni personal sanitari ni personal acreditat en ús del DEA, en aquell moment qualsevol ciutadà el pot utilitzar amb finalitat terapèutica (és a dir, en cas d’aturada cardiorespiratòria). Aquest fet és lògic, si pensem que cada vegada hi ha més DEA a l’abast de la ciutadania i està comprovat a més a més que l’ús del DEA és realment el que salva les vides en aturades cardíaques. A continuació, s’exposen en castellà, tal com apareixen al decret, els punts que descriuen qui pot manipular el DEA; pareu especial atenció al punt 6.3:

En l’etapa de la infància es produeixen amb més freqüència aturades cardiorespiratòries per causa respiratòria, ocasionades per hipòxia cerebral, aspiracions broncopulmonars, infeccions, malformacions severes, hemorràgies o altres malalties.

Les ACR són més freqüents en el nadó i durant el primer any de vida (mort sobtada del lactant), tot i que en l’actualitat és poc freqüent. L’aturada cardiorespiratòria en el nen té conseqüències greus, ja que la majoria dels supervivents presentaran importants lesions neurològiques.

Hi ha diverses maneres de dur a terme el suport vital bàsic en la infància, en funció de l’edat del nen; per això es diferencia entre SVB en els nens i SVB en els lactants.

Respecte a l’ús del DEA en els nens, es tenen en compte les següents consideracions:

• Igual que en l’adult, en el suport vital del nen també es podran fer servir dispositius per poder revertir una situació d’ACR, com ara els DESA (desfibril·ladors semiautomàtics).
• En nens majors de vuit anys s’utilitzarà el mateix tipus d’elèctrodes que en l’adult. En nens entre un i vuit anys, es recomana utilitzar elèctrodes pediàtrics específics o dispositius atenuadors d’energia que mitiguin la potència de la màquina a 50-75 J. Si no és possible administrar una descàrrega amb energia atenuada o no es disposa d’un desfibril·lador manual, es pot utilitzar un DEA per a adults en els nens de més d’un any (recomanacions ERC2015).
• Hi ha casos descrits de l’ús amb èxit del DEA en nens menors d’un any. Tot i que és poc habitual, en el cas que un nen menor d’1 any presenti un ritme desfibril·lable, és raonable utilitzar un DEA (preferiblement amb un atenuador de dosis) amb els quals s’utilitzaran atenuadors d’energia (50-75).

Afortunadament, les situacions d’aturada cardiorespiratòria en el nen són força infreqüents i, a diferència de l’adult (on la causa d’aturada cardiorespiratòria és la fallada en el cor), la causa principal d’aturada cardiorespiratòria (ACR) en els nens és la fallada de la respiració, que acostuma a donar-se de manera més gradual, i pot ser per diferents causes.

Considerem nen l’infant entre un any i la pubertat, aproximadament fins als catorze anys. La figura mostra l’algoritme de l’European Resuscitation Council (ERC) respecte al suport vital bàsic pediàtric (directrius 2021).

Consell Català de Ressuscitació

Les etapes a seguir a l’hora de portar a terme un suport vital bàsic (SVB) en nens són les següents:

1. Valorar la seguretat de l’entorn: tenir la certesa que no hi ha cap perill ni per al nen ni per al socorrista.

2. Comprovar consciència: es comprova sacsejant el nen suaument per les espatlles i parlant-li alt i clar prop de l’orella. Pot passar:

• Hi ha resposta: el nen està conscient i per tant respira. Camí que cal seguir:
  1. Deixar el nen en la mateixa posició que s’ha trobat, comprovant que no hi ha perill.
  2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda si és necessària.
  3. Valorar regularment el nivell de consciència i la respiració fins que arribi ajuda o el nen es recuperi totalment.
• No hi ha resposta: el nen està inconscient i encara no sabem si respira o no. Camí que cal seguir:
  1. Cridar demanant ajuda.
  2. Si és possible, deixar el nen en la mateixa posició en què s’ha trobat, comprovant que no hi hagi perill. Si hem de canviar de posició del nen, es col·locarà panxa enlaire / decúbit supí en una superfície llisa i dura.
  3. Obrir les vies aèries. En cas que el socorrista estigui molt nerviós, dubti de què ha de fer o no sàpiga què fer, si veu que no respira ha de trucar directament al 112 i el teleoperador el guiarà en el suport vital bàsic.

3. Obrir les vies aèries: cal agenollar-se al costat del nen i fer la maniobra front-mentó. Per fer la maniobra front-mentó, cal agenollar-se al costat de la víctima que està en posició de decúbit supí / panxa enlaire. Es col·loca una mà damunt del front de la víctima i es fa bascular amb suavitat el cap cap enrere. L’altra mà, amb el tou dels dits, cal col·locar-la sota el mentó de la víctima elevant-lo per obrir la via aèria (figura).

4. Comprovar la respiració: un cop es tenen les vies aèries obertes, s’ha de mirar si es mou el tòrax, s’han de sentir sorolls respiratoris de la boca del nen i s’ha de notar en la galta del socorrista l’alè del nen. Es procurarà no estar més de 10 segons comprovant la respiració.

• Si el nen respira:
  1. Buscar alguna lesió potencialment mortal, com ara una hemorràgia greu, i tractar-la com correspongui.
  2. Col·locar el nen en posició lateral de seguretat (PLS) i controlar la respiració i la consciència.
• Si el nen no respira:
  1. Si el socorrista no està sol, l’altra persona trucarà al 112, mentre el socorrista fa 5 insuflacions de rescat i segueix amb 15 compressions - 2 insuflacions.
  2. Si el socorrista està sol, ha de fer 5 insuflacions de rescat i seguir amb 15 compressions - 2 insuflacions durant 1 minut (ja es trucarà al 112 després).

5. Realitzar la respiració artificial / ventilació / insuflacions: cal estar segurs que les vies respiratòries estan obertes posant una mà al front i dos dits de l’altra sota la barbeta; és molt important treure qualsevol cos estrany que es vegi si es pot fer fàcilment. Els passos d’aquesta tècnica són els següents:

1. Obrir vies aèries amb maniobra front-mentó.
2. Pinçar les aletes nasals del nen amb els dits índex i polze de la mà que té el socorrista al front.
3. Obrir la boca del nen.
4. Fer una inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca del nen fent que la unió sigui hermètica.
5. Insuflar de manera constant dins de la boca del nen durant un segon al mateix temps que s’observa l’elevació del tòrax.
6. Mantenir el cap del nen inclinat i la barbeta aixecada i, apartant la boca del nen, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.
7. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior un total de 5 vegades i així aconseguir les 5 insuflacions de rescat. A continuació, s’han de començar les compressions toràciques.

6. Compressions toràciques: quan ens trobem un nen inconscient i que no respira hem d’iniciar al més aviat possible les compressions toràciques. L’objectiu que busquem amb les compressions toràciques és substituir la funció del cor per portar sang a les diferents parts del cos fins que el propi cor sigui capaç de fer-ho per si sol. Els passos són els següents:

1. Agenollar-se al costat del nen al costat del pit.
2. Col·locar la mà del socorrista al centre del tòrax del nen, aproximadament enmig dels mugrons; només amb una mà (a diferència de l’adult que es posen les dues mans). Aquest és el punt on s’ha de fer la compressió. S’han d’aixecar el dits per no estrènyer les costelles. Si el nen té el cos semblant a un adult o el socorrista és menut, s’utilitzen les dues mans per fer les compressions toràciques, com es fa en les compressions d’un adult.
3. Inclinar-se completament sobre el nen amb el braç recte pressionant de dalt a baix sobre l’estèrnum fins que el tòrax baixi 1/3 de la seva profunditat.
4. Deixar d’efectuar pressió sense que la mà perdi el contacte amb l’estèrnum.
5. Comprimir el tòrax 15 vegades a un ritme de 100 compressions per minut.

7. Obrir vies aèries amb maniobra front-mentó, aixecar el mentó i fer dues insuflacions.

8. Seguir aquest cicle alternant 15 compressions/2 insuflacions; fins que:

• Arribi el suport vital avançat.
• El socorrista estigui exhaust.
• El nen torni a respirar.

Les aturades cardiorespiratòries en el lactant (a diferència de l’adult, causades per la fallada en el cor) són causades per la fallada de la respiració, que acostuma a donar-se de manera més gradual i pot ser per diferents causes. Per aquest motiu, primer cal fer la respiració artificial i després les compressions toràciques (com en el nen).

Quan es determina que el lactant no respira, s’ha de demanar a algú que truqui al 112 mentre el socorrista atén el lactant. Sempre és millor emprendre alguna acció que no fer res per tenir dubtes. Si es desconeix com fer l’RCP al lactant però es coneix l’RCP de l’adult no s’ha de dubtar i s’ha de posar en acció aquesta.

El procediment que seguidament s’explica correspon a les etapes a seguir per a un lactant menor d’un any, a qui s’ha trobat aparentment sense vida. Per a un lactant més gran és millor usar la tècnica de suport vital bàsic en el nen.

Però abans mireu el vídeo de la St. John’s Ambulance. És en anglès, però interessa molt que us fixeu en les imatges (i si l’enteneu, molt millor!).

Les etapes que cal seguir a l’hora de portar a terme un suport vital bàsic (SVB) en lactants són les següents:
1. Valorar la seguretat de l’entorn: tenir la seguretat que no hi ha perill ni per al lactant ni per al socorrista.
2. Comprovar consciència (vegeu la figura): fregar la planta de peu del lactant suaument i/o donar-li suaus copets a la planta del peu per veure si té alguna resposta; no s’ha de sacsejar mai un lactant. Pot passar el següent:

• Hi ha resposta: està conscient, per tant respira. Camí a seguir:
  1. S’ha de buscar ajuda portant el lactant en braços.
  2. Controlar la consciència i la respiració fins que arribi l’ajuda especialitzada.
• No hi ha resposta: està inconscient i encara no sabem si respira o no. Camí que cal seguir:
  1. Cridar demanant ajuda.
  2. Obrir les vies aèries.

Manual de primers auxilis de la Creu Roja (2007)

3. Obrir les vies aèries: s’ha de fer la maniobra front-mentó modificada, és a dir, posar una mà al front del lactant i inclinar-li el cap amb cura cap enrere; treure qualsevol obstrucció que es vegi sense fer fregament i posar el tou d’un dit de l’altra mà del socorrista sota la punta de la barbeta del lactant aixecant-la suaument.

4. Comprovar la respiració: amb les vies respiratòries obertes cal veure si el tòrax es mou, s’han de sentir els sorolls respiratoris de la boca del lactant i s’ha de notar l’alè del lactant a la galta del socorrista. No s’han de dedicar més de 10 segons a la valoració de la respiració.

• Si el lactant respira:
  1. Cal buscar alguna lesió potencialment mortal, com ara una hemorràgia greu, i tractar-la com correspongui.
  2. Sostenir el lactant en posició lateral de seguretat (PLS) i controlar la respiració i la consciència.
  3. Per fer la PLS en lactants s’ha d’agafar el lactant en braços, fent com un bressol, i sostenir-lo amb el cap inclinat cap avall. Aquesta posició evita que el lactant s’ennuegui amb la llengua o aspiri el vòmit. S’han d’anar controlant les constants vitals fins que arribi l’ajuda.
• Si el lactant no respira:
  1. Si el socorrista no està sol, l’altra persona trucarà al 112, mentre el socorrista fa 5 insuflacions de rescat i segueix amb els cicles de 15 compressions / 2 ventilacions.
  2. Si el socorrista està sol, ha de fer 5 insuflacions de rescat i 15 compressions / 2 insuflacions durant 1 minut; i després trucar al 112.

5. Fer la respiració artificial o respiració de rescat: cal estar segurs que les vies respiratòries estan obertes posant una mà al front i un dit de l’altra mà sota la barbeta; és molt important treure qualsevol obstrucció que es vegi, si es pot fer fàcilment. Els passos són els següents:

1. Fer una inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca i el nas del lactant intentant que la unió sigui hermètica.
2. Insuflar de manera constant durant un segon al mateix temps que s’observa l’elevació del tòrax.
3. Mantenir el cap del lactant inclinat i la barbeta aixecada i, apartant la boca del lactant, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.
4. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior un total de 5 vegades per així aconseguir les 5 insuflacions de rescat. A continuació començar les compressions toràciques.

6. Compressions toràciques. Els passos són els següents:

1. Posar el lactant sobre una superfície plana a l’altura de la cintura del socorrista.
2. Col·locar el tou de dos dits de la mà del socorrista sobre el pit del lactant. Aquest és el punt on s’ha de fer la compressió.
3. Pressionar verticalment cap avall sobre l’estèrnum i abaixar el tòrax 1/3 de la seva profunditat.
4. Deixar d’efectuar pressió sense que els dits de la mà perdin el contacte amb l’estèrnum.
5. Comprimir el pit 15 vegades a un ritme de 100 compressions/ minut.

7. Inclinar el cap, aixecar el mentó i fer dues insuflacions.

8. Seguir aquest cicle alternant 15 compressions / 2 insuflacions fins que:

• Arribi el suport vital avançat.
• El socorrista estigui exhaust.
• El lactant torni a respirar.

Vegeu el següent vídeo de la Creu Roja Biscaia, que explica les diferències entre l’SVB del nen menor de vuit anys i el lactant:

L’aturada cardiorespiratòria és un problema d’extrema gravetat que ha de ser identificat i resolt tan ràpid com sigui possible, no només per la supervivència a curt termini, sinó també per les possibles conseqüències, generalment neurològiques, que acompanyen una reanimació tardana, defectuosa o inapropiada. Però, quan és aconsellable fer la reanimació cardiopulmonar (RCP)? En quins casos és preferible no reanimar?

Davant d’una situació d’emergència, tots els esforços s’han d’abocar en la identificació precoç de signes i símptomes per valorar si s’ha de fer una RCP de seguida o si s’ha d’evitar fer-la.

Quan es produeixi l’aturada, s’han d’identificar correctament i ràpidament aquells pacients que siguin candidats a iniciar les maniobres d’RCP, i també aquells en els quals no s’ha d’iniciar l’RCP per qüestions mèdiques o ètiques. En qualsevol cas, si existeixen dubtes raonables, s’ha de començar la ressuscitació fins a obtenir més dades objectives, ja que el principi del benefici del dubte afavoreix sempre la víctima.

És important assenyalar que l’objectiu de l’RCP no és la mera restauració de les funcions vitals, sinó la supervivència amb un mínim de qualitat de vida. L’aplicació indiscriminada d’aquest tipus de maniobra implica, també, el risc de no tenir en compte la dignitat de morir i deixar els pacients amb greus conseqüències neurològiques. Per això és molt important considerar una obligació mèdica i ètica al reanimar una persona amb una aturada cardiorespiratòria.

Les decisions en l’RCP s’han de basar en els principis bàsics de l’ètica, malgrat s’entén que les situacions d’emergència vital fan més difícil la presa de decisions. En els menors d’edat les decisions són determinades pels seus pares i/o tutors considerant el millor interès del menor. Hi ha situacions en les quals està clarament indicat l’inici de l’RCP i altres en les quals es justifica suspendre les maniobres. Altres aspectes ètics inclouen: possibles víctimes que poden ser considerats donants i l’aprenentatge de maniobres, en aquest cas el seu objectiu és la supervivència de la víctima i no la restauració de funcions vitals.

En l’actualitat, hi ha la convicció generalitzada que l’RCP no ha de ser aplicada indiscriminadament a tota persona que pateixi la cessió de la seva funció cardíaca o respiratòria, ja que en molts casos l’aturada es produeix en el moment de la mort natural i esperada d’un pacient que no té possibilitat de continuar vivint, ja sigui per:

• Un esdeveniment agut irreparable (per exemple un accident).
• Una malaltia progressiva (per exemple, càncer o demència).
• Deteriorament crònic de funcions que fins ara no són compatibles amb la vida (per exemple, insuficiència crònica d’alguns òrgans).
• L’esgotament de les capacitats fisiològiques per una malaltia aguda (per exemple, fallada orgànica múltiple).

Tots aquests exemples s’entenen com a casos en què l’aplicació de maniobres d’RCP resulta una acció mèdica fútil.

A les Guies d’actuació clínica de la Societat Espanyola de Cardiologia en Ressuscitació Cardiopulmonar es donen les següents indicacions per iniciar l’RCP:

• Quan l’RCP es produeixi en persones sanes o amb malaltia aguda o crònica que no suposi un pronòstic immediat mortal, sense que consti l’oposició expressa a la seva pràctica i no hagin passat més de 10 minuts de l’aturada.
• Si en pacients amb les característiques del grup ja han transcorregut més de 10 minuts, està indicada l’RCP si l’aturada cardiorespiratòria és per intoxicació barbitúrica o en situacions d’hipotèrmia o en fumadors, en especial si són nens o individus joves (per la seva major resistència a la hipòxia).
• En les persones en qui no és possible determinar el moment de l’aturada però existeixen possibilitats que hagi passat poc temps.
• Si no coneixem o existeix un dubte raonable sobre les característiques de la víctima i/o del temps i circumstàncies de l’aturada cardiorespiratòria, s’ha de començar l’RCP.

A les Guies d’actuació clínica de la Societat Espanyola de Cardiologia en Ressuscitació Cardiopulmonar es donen les següents indicacions per no iniciar l’RCP:

• Que l’RCP sigui l’episodi final d’una malaltia cardíaca o respiratòria crònica, un procés maligne intractable, una malaltia degenerativa en la seva fase final, una fallada multiorgànica… En tots aquests casos la indicació de no reanimar és de caràcter tècnic i, per tant, habitualment la decisió correspon a l’equip assistencial.
• Quan hi ha criteris inequívocs de mort irreversible, com ara la presència de rigidesa, livideses o descomposició. Les pupil·les dilatades i la falta de reflex pupil·lar suggereixen la mort cerebral, però poden ser conseqüències de fàrmacs o una patologia preocular.
• Quan es comprova l’existència simultània de lesions traumàtiques incompatibles amb la vida, la pèrdua de massa encefàlica o grans amputacions (hemisecció).
• Quan la pràctica de les maniobres d’RCP exposa greus riscos o lesions per al personal que l’ha de dur a terme, per exemple, en el cas de les electrocucions, si persisteix el contacte entre el pacient i la font elèctrica.
• Quan en situacions de catàstrofe la pràctica de l’RCP suposa demora per a l’assistència a altres pacients amb més probabilitats de supervivència.
• Que el malalt hagi manifestat els seus desitjos de no ser ressuscitat en cas de patir una aturada cardiorespiratòria i hagi efectuat una directiva avançada, testament vital o instrucció prèvia, d’acord amb la normativa legal vigent, rebutjant l’RCP i es comunica de forma explícita.
• Si ha transcorregut molt temps (> 20 min) o si no es coneix el temps que ha transcorregut, però hi ha símptomes evidents de mort, no s’ha de començar la reanimació.
• Si la situació s’ha produït a l’hospital i en la història clínica hi ha una ordre signada pel seu metge de “no RCP”.

Qui ha de decidir? L’afirmació que només correspon a la persona afectada prendre decisions que afectin la seva pròpia vida, si bé és correcta en la seva essència, es troba amb importants limitacions en la realitat. L’ordre, des del punt de vista administratiu, recaurà en el metge.

Quan s’ha de suspendre l’RCP? A les Guies d’actuació clínica de la Societat Espanyola de Cardiologia en Ressuscitació Cardiopulmonar es donen les següents indicacions per suspendre l’RCP:

• Quan es comprova la indicació errònia d’RCP, per fals diagnòstic d’aturada.
• Quan es comprova la presència d’activitat cardíaca elèctrica intrínseca acompanyada de presència de pols.
• Quan transcorren més de 15 minuts d’RCP i persisteix l’absència d’activitat elèctrica cardíaca (asistòlia). Això suposa que no s’ha de deixar l’RCP mentre el pacient presenta activitat elèctrica cardíaca, és a dir, fibril·lació ventricular.
• Quan es produeix fatiga extrema del reanimador / dels reanimadors, sense esperança d’ajuda o col·laboració immediata.
• Després de l’inici d’RCP es notifica que l’aturada és resultat d’una malaltia terminal.
• El lloc de l’aturada es troba molt lluny del centre d’assistència vital avançada.
• L’interval entre el suport vital bàsic i l’avançat és superior a trenta minuts.
• És un sol reanimador i està exhaust.
• S’aconsegueix reanimació exitosa.

Llavors, quan no s’ha de suspendre l’RCP?

• Si hi ha fibril·lació ventricular.
• Si hi ha taquicàrdia ventricular.
• Si la causa desencadenant és susceptible de corregir (ex. pneumotòrax una tensió, taponament cardíac, descàrrega elèctrica).

El metge té la doble obligació de no aplicar mesures que consideri fútils (no indicades) i d’utilitzar els recursos de la manera més eficient i equitativa possible. Per això, quan no hi ha possibilitats raonables de recuperació, s’ha de limitar o suspendre el tractament, ja que mantenir el tractament pot contribuir a retardar la mort en lloc de prolongar la vida, i ser més aviat una crueltat que atempti contra la dignitat de la persona i vulneri els principis bioètics fonamentals de no-maleficència i beneficència.

D’altra banda, els recursos malmesos en aquests pacients podrien ser útils per a uns altres, i amb això es trenca també el principi ètic de justícia.

Finalment, es pot indicar que tothom té dret a morir amb dignitat, fet que es coneix tècnicament com a ortotanàsia. La mort digna es refereix a l’actuació correcta davant la mort per part dels qui atenen la persona que pateix una malaltia incurable o en fase terminal. És el dret del pacient a morir dignament, sense la utilització de mitjans desproporcionats i extraordinaris per al manteniment de la vida. Davant de malalties incurables i terminals s’ha d’actuar amb tractaments pal·liatius per evitar sofriments, recorrent a mesures raonables fins que la mort arribi. L’ortotanàsia es distingeix de l’eutanàsia perquè la primera no pretén mai deliberadament l’avenç de la mort del pacient. L’ortotanàsia és l’actitud defensada per la majoria de les religions.