Activitats

• Controlar la situació transmetent tranquil·litat i confiança per tal d’evitar el pànic.
• Protegir-se i protegir la víctima.
• Actuar amb rapidesa però de manera segura sense precipitació, pensant què es fa.
• Saber reconèixer una situació d’aturada cardiorespiratòria (ACR).
• Posar en marxa el suport vital bàsic (SVB).

• Comprovar la respiració després de posar la víctima en PLS. Això és incorrecte; primer es comprova la respiració, una vegada comprovat que respira, es posa la víctima en PLS.
• Les posicions en què posa els braços no és correcta. S’ha de posar la mà sota la galta perquè la víctima estigui estable i no tingui fregaments amb la galta al terra.

Perquè la majoria de les morts sobtades en adults són d’origen cardíac, per això es comença per les compressions toràciques. En canvi, en nens i lactants la causa principal d’aturada cardiorespiratòria és l’aturada respiratòria. Per això les maniobres de reanimació comencen amb la respiració artificial (5 insuflacions de rescat).

1. Comprovar precisament si està conscient. Per fer-ho, sacsegeu la víctima amb suavitat per les espatlles i pregunteu-li, “Senyor/a, es troba bé?” o “Què li ha passat?”, per comprovar si respon:
   • Si respon. Està conscient i per tant la respiració i la circulació són prou eficaces. Cal aleshores deixar la persona en la posició en què estava, continuar amb l’avaluació urgent, demanar ajuda si és necessari i actuar segons les lesions que la persona presenti.
   • Si no respon. Vol dir que està inconscient, llavors:
     • Demanar ajuda a les persones més properes, sense abandonar la víctima.
     • Posar la víctima en decúbit supí i obrir-li la via aèria.
2. La comprovació es fa amb el procediment de mirar, escoltar i notar:
   • Mirar si se li mou el tòrax.
   • Escoltar si hi ha sorolls respiratoris.
   • Notar a la galta el corrent de sortida de l’aire.
3. El dubte principal és decidir si la respiració de la persona és suficient. Perquè la respiració sigui suficient, ha de ser més intensa que una alenada esporàdica o que uns intents dèbils de respirar. En els primers moments de l’aturada cardiorespiratòria són comunes les petites alenades agòniques, que és una respiració dèbil, pesada, sorollosa i entretallada.
4. L’actuació si no respira, o no ho fa amb normalitat, serà la següent:
   • Demanar que una altra persona truqui al 112. Si no hi ha ningú més, deixar la víctima un moment i fer un mateix la trucada.
   • Després continuar amb el procediment, iniciant les maniobres combinades de compressions toràciques i ventilació artificial.
5. Si es tenen dubtes sobre si la respiració és eficient, cal actuar com si no ho fos.

1. Serveix per obrir la via aèria per facilitar l’entrada i sortida de l’aire. Amb aquesta maniobra s’estén el coll de la persona, es desplaça la mandíbula endavant, i se separa la llengua de la faringe, deixant la via oberta, que s’havia pogut tancar per la caiguda de la llengua provocada per la relaxació dels músculs a causa de la pèrdua de consciència. L’execució és la següent:
   1. Posar una mà al front de la víctima i els dits de l’altra subjectant-li la part òssia del mentó.
   2. Empènyer suaument el front enrere i alhora elevar el mentó.
2. Bàsicament, la diferència està en l’extensió del coll. En infants no ha de ser tan pronunciada com en les persones adultes i en lactants ha de ser neutra. La raó és que els lactants i en menor mesura els infants tenen l’occipital prominent, la qual cosa provoca que al posar-los en decúbit supí el coll queda estès, per tant no cal fer aquesta operació en lactants, i fer-la molt lleugera en infants.

• Punt que es comprimeix: el centre del tòrax.
• Posició de la víctima: en decúbit supí sobre pla dur.
• Posició de les mans: posar el taló de la mà dominant –la part entre el palmell i el canell– al centre del tòrax de la víctima i el taló de l’altra mà sobre el primer. Aixecar els dits de la mà dominant per evitar comprimir les costelles de la víctima o bé flexionar els de l’altra mà per subjectar els primers.
• Posició del socorrista: de genolls al costat de la víctima i amb els braços estirats, de manera que pugui fer força des de dalt amb el pes del seu cos.
• Pressió que s’ha de fer: flexionar els malucs i deixar caure el pes del tronc durant un moment, de manera que empenyi 4 o 5 cm l’estèrnum de la víctima cap a la seva columna vertebral. Aquesta acció requereix una força equivalent a un pes d’uns 40 kg. Després relaxar la pressió un moment, però sense separar les mans del seu pit. La durada de la compressió ha de ser la mateixa que la de la relaxació.

Si no es fa correctament:

• No es donarà el flux de circulació necessari (per exemple si es fan massa fluixes o no es fan al lloc indicat).
• Causaran l’esgotament del socorrista (per exemple si la posició no és l’adequada i no s’aprofita l’impuls del propis cos).
• Pot causar lesions a la víctima si no es fa la tècnica correctament, com pot ser la fractura de costelles…

1. Si la insuflació no ventila, perquè el tòrax de la víctima no s’eixampla, és segurament perquè algun objecte obstrueix el pas de l’aire a la boca o la faringe. Pot ser un tros de menjar, la dentadura postissa parcial desplaçada o substàncies aspirades, com sang, mucositats, vòmit…
   1. Haureu de revisar la boca de la víctima per verificar l’existència d’un cos estrany:
      • Si es veu i és accessible, cal extreure’l amb dos dits, protegits amb un mocador o una gasa.
      • Si es veu però no s’hi arriba, cal aplicar les maniobres per eliminar cossos estranys (OVACE).
      • Si no es veu, no cal buscar-lo a cegues amb els dits, perquè amb els moviments el podríeu empènyer o clavar més.
   2. Tornar a practicar la maniobra front-mentó per assegurar-vos que la via aèria està oberta i continuar la ressuscitació, tan sols amb compressions toràciques.
2. Li pot passar que:
   • L’aire no li arribarà als pulmons i morirà.
   • L’aire anirà a l’estómac i aquest es dilatarà i pot produir-se una regurgitació.
3. L’ERC considera que és una opció acceptable i fins i tot igual d’eficaç, perquè considera que la falta d’oxigen en els òrgans ve de la disminució de la circulació, més que de la falta d’oxigen a la sang.

1. Dependrà de cada aparell; generalment constarà de:

• Dos o tres botons: un d’encesa, un d’anàlisi (que pot ser que no existeixi, perquè el procediment sigui automàtic) i un de senyalització de les descàrregues.
• Dos elèctrodes, cadascun connectat a un pegat, per enganxar-los a la pell del pacient. El cable de l’elèctrode connecta amb l’aparell.
• Un altaveu.
• Una pantalla indicadora.
• Un lot de bateries d’un sol ús.

2. La desfibril·lació és la detenció de la fibril·lació ventricular mitjançant una descàrrega elèctrica apropiada, subministrada per un desfibril·lador, que permet que el cor torni al ritme normal.

En el 85% dels casos de d’ACR la causa és un trastorn anomenat fibril·lació ventricular. Aquest és un trastorn del sistema elèctric del cor en el qual hi ha impulsos elèctrics, però descoordinats i mal distribuïts per l’òrgan, de manera que les contraccions de les fibres miocàrdies són ineficaces per impulsar la sang.

Explicat més a poc a poc, en la fibril·lació ventricular hi ha impulsos elèctrics que circulen d’una manera caòtica i fan que les fibres musculars dels ventricles del cor es moguin desordenadament les unes respecte a les altres –per això els ventricles més aviat tremolen, en lloc de contreure’s– i sense coordinació amb les contraccions auriculars.

El que s’aprecia clínicament és que el cor batega molt dèbilment i que no es troben pols ni tensió arterial. Per tant, funcionalment és com una aturada cardíaca, en el sentit que el flux de sang no arriba a alimentar els òrgans.

Aquesta manca de sang oxigenada causarà la mort de la persona en pocs minuts. Si la persona estava prèviament sana o, si més no, no se li coneixien malalties greus, parlarem d’una mort sobtada.

La causa més freqüent de la fibril·lació ventricular és un flux insuficient de sang al cor, com a conseqüència d’una obstrucció de les artèries de l’òrgan –les artèries coronàries–, d’un infart o d’un xoc per malaltia cardíaca.

1. Els DESA estan dissenyats per a infants de més de vuit anys. Si són menors, és recomanable disposar d’un sistema d’atenuació de descàrrega o usar un model pediàtric, però en el cas que no estiguin disponibles serà millor usar un DESA estàndard que no fer res. Però no s’han d’usar en menors d’1 any.
2. La decisió del pacient adult i capacitat per decidir ha de respectar-se sempre. Fet i fet, el que fa és rebutjar una assistència mèdica.
3. Igual que amb la RCP bàsica. No s’ha de suspendre la reanimació fins que:
   • La víctima es mogui o respiri espontàniament.
   • Arribin persones amb més coneixements sanitaris que els vostres o amb capacitat legal que assumeixin la responsabilitat de la suspensió.
   • Arribeu a l’extenuació.