Resum

Els éssers humans són éssers que es van transformant al llarg de la seva vida. Des del punt de vista biològic són éssers molt complexos, constituïts per més d’un bilió de cèl·lules. La cèl·lula, segons la teoria cel·lular, és la unitat funcional i morfològica de tots els éssers vius que pot realitzar les tres funcions vitals: relació, nutrició i reproducció.

Segons la seva estructura, les cèl·lules es poden dividir en cèl·lules procariotes, que no tenen membrana nuclear i són característiques d’organismes primitius (com els bacteris), i les cèl·lules eucariotes, més complexes i presents als organismes més desenvolupats (com l’ésser humà).

Les cèl·lules que formen part del cos humà són les cèl·lules eucariotes. Totes les cèl·lules eucariotes tenen una estructura similar, amb membrana plasmàtica, citoplasma i nucli, encara que algunes característiques poden variar, en funció de l’especialització.

En els éssers més complexos, com l’ésser humà, les cèl·lules que fan una mateixa funció s’agrupen formant un teixit. En el cos humà existeixen quatre classes o tipus principals de teixits: el teixit epitelial, el conjuntiu, el muscular i el nerviós. Cada teixit té unes cèl·lules característiques amb unes funcions molt marcades i específiques.

Els òrgans estan formats per un conjunt de teixits, amb una funció comuna. Dintre de la complexitat biològica, els òrgans es troben entre un nivell d’organització superior al teixit i inferior al sistema. Els òrgans, segons la seva funció, s’agrupen en sistemes.

Les agrupacions d’òrgans en sistemes/aparells en el cos humà són: el sistema nerviós, el sistema endocrí o hormonal, el sistema immunitari, l’aparell (o sistema) digestiu, l’aparell (o sistema) respiratori, l’aparell (o sistema) excretor, l’aparell (o sistema) circulatori, l’aparell (o sistema) reproductor i l’aparell locomotor, que en realitat és l’agrupació de dos sistemes: el sistema muscular i el sistema ossi.

La part de l’anatomia que estudia les descripcions de la forma, la superfície, la posició, les direccions, els plans, el pes i la mida de les parts que componen el cos humà és l‘anatomia descriptiva.

Quant a una vessant més biològica, per tal de ser precisos en la localització de les parts corporals s’han de seguir les consideracions anatòmiques: les direccions anatòmiques, que descriuen les posicions relatives dels òrgans corporals, els plans corporals i les cavitats corporals, que són respectivament els plans i els espais que es troben dins el cos i on es troben els òrgans interns o vísceres.

La posició anatòmica humana és aquella en què, per consens, l’individu està dempeus, amb el cap erecte mirant cap endavant, els peus estirats i junts (en adducció) i els palmells de les mans mirant endavant (avantbraços en supinació) estirats i enganxat al cos.

A partir de la posició anatòmica es poden considerar tres plans a l’espai:

• Pla frontal o coronal: pla longitudinal, orientat de forma vertical, dividint el cos en anterior o ventral i posterior o dorsal.
• Pla sagital o lateral: s’orienta de forma vertical, dividint el cos en dreta i esquerra.
• Pla transversal, horitzontal o axial: pla horitzontal, dividint el cos en la part superior o cranial i la inferior o caudal.

S’utilitzen diferents adjectius oposats per relacionar i comparar diferents estructures anatòmiques:

• Anterior o ventral/posterior o dorsal: anterior o ventral indica la superfície frontal del cos, mentre que posterior o dorsal indica la superfície dorsal.
• Medial/lateral: medial s’utilitza per indicar estructures que estan properes al pla sagital del cos, mentre que lateral indica que una estructura està allunyada d’aquest pla sagital.
• Superior o cranial/inferior o caudal: superior es refereix a una estructura més a prop del cap, mentre que inferior o caudal es refereix a una estructura més a prop de la planta dels peus.
• Proximal/distal: per comparar posicions més properes o més allunyades de l’arrel d’un membre o de la cara central d’una estructura lineal.
• Intern/extern: intern significa ‘dintre’ (o proper al centre), sense tenir en compte la direcció, mentre que extern significa ‘fora o lluny del centre d’un òrgan o cavitat’.

L’ésser humà també té diferents cavitats: la cavitat dorsal (que conté la cavitat cranial i la cavitat espinal) i la cavitat ventral, integrada per dues grans cavitats: la cavitat toràcica i la cavitat abdominopèlvica, que a la vegada se subdivideixen en d’altres més petites.

Hi ha altres sistemes per localitzar òrgans i zones corporals. Per exemple, el sistema de quadrants utilitzat per delimitar zones de la cavitat abdominal.

La patologia és la part de la medicina que estudia les malalties. Conèixer les causes de les malalties és molt útil per poder fer un bon diagnòstic que es basa en l’entrevista clínica (el pacient refereix els símptomes) i durant l’examen físic (el metge busca signes) i de les proves complementàries, per realitzar posteriorment el tractament. L’etiologia és la part de la medicina que estudia les causes de les malalties.

La salut i la malaltia han de ser tractades des d’una vessant integral de l’ésser humà i implica conèixer no tan sols l’enfocament biològic de la persona, sinó també el psicosocial. Per tant, s’han de considerar tots els aspectes i les variables que puguin influir en el procés salut-malaltia, que no són només biològics.

El nom d’una malaltia o d’un terme mèdic/sanitari pot tenir diferents orígens. Així, el vocabulari sanitari que utilitzen els professionals de la salut està constituït per una gran majoria de termes d’origen grecollatí (sobretot formats per derivació de prefix i sufixos) i una minoria de termes provinents d’altres llengües, sobretot l’anglès. Per tant, un dels més comuns és que hi hagi prefixos o sufixos que determinen el seu significat.

La semiologia mèdica és l’estudi de les manifestacions de les malalties, tant les manifestacions clíniques objectives i mesurables (signes) com les percepcions subjectives i no mesurables (símptomes).

Són símptomes les manifestacions de la malaltia perceptibles per la persona malalta i no es poden comprovar amb l’exploració o les tècniques diagnòstiques. Tenen una vessant més subjectiva. Els símptomes els referencia el pacient a l’entrevista clínica. Per comprovar aquests símptomes, el metge intenta trobar els signes de les manifestacions clíniques perceptibles per la persona que realitza l’exploració física (inspecció, palpació, percussió, auscultació, olfacte) o bé mitjançant tècniques diagnòstiques (diagnòstic per imatge, estudis mitjançant impulsos elèctrics, estudis biològics o proves funcionals). Són exemples de signes la febre (es pot mesurar amb un termòmetre), la ginecomàstia (es pot veure l’engrandiment de les mames en els homes), l’eritema (es veu l’envermelliment d’una zona del cos) o l’esternut (es veu l’expulsió violenta i sorollosa d’aire dels pulmons).

Els símptomes són manifestacions de la malaltia que sols són perceptibles per la persona malalta i no es poden comprovar amb l’exploració o les tècniques diagnòstiques. Tenen, per tant, una vessant més subjectiva. Són exemples de símptomes el dolor (no hi ha cap aparell que el mesuri, i per això hi ha escales subjectives), les nàusees, la cefalea, l’astènia o el mareig. Així, les malalties són entitats clíniques completes de les quals es coneixen els mecanismes, la causa, les manifestacions, el diagnòstic, el tractament i el pronòstic.

La nosologia és la branca de la medicina que estudia les classificacions de les malalties. Hi ha diferents formes de classificar-les. Una primera classificació atén la durada de la malaltia. En aquest cas hi ha malalties hiperagudes, agudes, subagudes o cròniques. Una altra forma és classificar-les segons el component de l’ésser humà afectat, és a dir, si són malalties somàtiques, mentals o socials. I una classificació atenent les característiques anatomicofisiològiques o altres característiques rellevants de la malaltia: malalties inflamatòries, neoplàsiques, degeneratives o al·lèrgiques, entre d’altres.