Components físics dels sistemes informàtics

El cicle de vida de desenvolupament de sistemes informàtics es pot dividir en activitats o fases que, en general, s’ajusten a l’esquema que es mostra en la figura. Aquest esquema és el cicle de vida típic, ja que hi ha una gran quantitat de variants que depenen de l’organització, del tipus de sistema que es realitzarà, de les preferències dels administradors, dels temps d’entrega, etc. Per exemple, en cas d’haver de muntar un sol equip informàtic no es farà la part de creació de prototipus, mentre que pot ser necessari fer-la si s’han de muntar un nombre elevat de màquines iguals per a una empresa.

Les activitats típiques del cicle de vida són:

1. Estudi de viabilitat.
2. Anàlisi de requeriments.
3. Disseny.
4. Creació de prototipus.
5. Implementació.
6. Validació i prova.
7. Operació i manteniment.

Fer el disseny d’un equip és complicat, ja que hi ha molts paràmetres en joc. La utilització de l’anàlisi estructurada té com a objectiu reduir aquestes dificultats mitjançant la subdivisió del sistema en els components que el formen i la definició d’un model de l’equip.

Aquest mètode es pot integrar en les etapes inicials del cicle de vida de l’equip, que comporten elements d’anàlisi i disseny. L’anàlisi estructurada se centra en l’especificació d’allò que es requereix que faci el sistema i després d’això es podrà elaborar un disseny físic que especifiqui els components per al seu ús previst.

Per tant, en aquest apartat ens centrarem en el procés de disseny de l’equip, des de l’anàlisi de requeriments fins al disseny.

En l’etapa d’estudi de viabilitat es vol assegurar que el projecte serà realitzable i tindrà una bona rendibilitat econòmica.

En el cas del muntatge d’un ordinador no és necessari fer un estudi, ja que es tracta d’un projecte aïllat, però si es vol fabricar el mateix ordinador en cadena, caldrà realitzar-lo per tal de garantir-ne l’èxit, ja que ens permetrà definir els requisits, i a partir d’aquests avaluar la relació entre beneficis i costos.

Els equips informàtics estan constituïts per un conjunt de components compatibles. Per a cada component es pot trobar molta varietat de tipus i de prestacions.

Tot i que per a fer certes tasques es necessita un “equip a mida”, no sempre és possible trobar-lo entre els equips comercials que hi ha en el mercat. Llavors cal cercar un equip amb unes prestacions superiors a les que es necessiten o bé cercar un equip de prestacions inferiors i acoblar-hi nous components o substituir els que no compleixen els requisit, o bé muntar l’equip que es vol a partir de components de mercat combinats adequadament. Per a dissenyar aquest equip, caldrà fer una anàlisi i definició dels seus requeriments funcionals i tècnics, a fi de definir els components que formaran el sistema.

Un cop definits els requeriments del nostre sistema informàtic, es pot definir un model essencial que ens donarà les característiques bàsiques que ha de tenir. El model essencial reflecteix què ha de fer el sistema per a satisfer els requeriments de l’usuari, sense especificar com s’implementarà, és a dir, no especifica com es duen a terme les funcions, ni on ni què o qui les fa.

Els components d’un model essencial, tal com el defineix l’anàlisi estructurada, són:

• Model ambiental: defineix la frontera entre el sistema i el món exterior.
• Model de comportament: defineix les funcions del sistema perquè interactuï amb èxit amb l’ambient.

El model ambiental defineix la frontera entre el sistema i el món exterior. En altres paraules, diu què forma part del sistema i què no.

Concretament, podem dir que allò que defineix el model ambiental és:

• Fronteres: determinen fins on arriba el sistema.
• Ambient: grup de sistemes, persones o organitzacions amb els quals un sistema interactua.
• Interfícies: mostra l’intercanvi de dades entre el sistema i l’ambient.
• Esdeveniments: determina els esdeveniments que ocorren en l’ambient als quals el sistema ha de reaccionar.

Per la seva banda, el model de comportament és el conjunt de models que reflecteixen què ha de fer el sistema i com ho ha de fer.

Aquesta etapa centra l’atenció en la interacció dels usuaris amb el sistema. Els passos a seguir són:

• Obtenció de requeriments: cerca i obtenció dels requeriments consultant els usuaris.
• Anàlisi: comprovació de la consistència i completesa dels requeriments.
• Verificació: constatació que els requeriments especificats són correctes.

Hem de tenir en compte que, perquè els requeriments siguin realment funcionals, cal que compleixin una sèrie de característiques, que són:

• Actual: el requeriment no s’ha de tornar obsolet amb el pas del temps.
• Cohesió: el requeriment s’ha de dirigir a una única cosa.
• Complet: el requeriment ha d’estar completament declarat en un únic lloc, sense que falti informació.
• Consistent: el requeriment no ha de contradir cap altre requeriment i ha de ser completament coherent amb tota la documentació.
• Correcte/necessari: el requeriment ha de complir amb la necessitat declarada pels interessats en el sistema/programari.
• Factible/viable: el requeriment s’ha de poder implementar.
• No ambigu: el requeriment ha d’estar declarat concisament; ha d’expressar fets objectius, no opinions; s’ha de poder interpretar d’una única manera.
• Obligatori: el requeriment ha de representar una característica definida pel grup interessat en el desenvolupament del sistema/programari, i la seva absència no es pot reemplaçar.
• Observador extern: el requeriment ha d’especificar una característica observable externa o experimentada per l’usuari del producte.
• Verificable/demostrable: la implementació del requeriment s’ha de poder resoldre amb el mètode d’inspecció, anàlisi, demostració o prova.

Per a analitzar els requeriments del nostre equip, caldrà determinar-ne la potència necessària a partir de les especificacions de l’equip a muntar. Per a això, s’han de contestar les preguntes següents:

• S’han de fer càlculs gaire complexos i repetitius? Si la resposta a aquesta pregunta és positiva, vol dir que es necessita un processador força potent i amb força memòria cau. Els requeriments del processador s’avaluen a partir d’aquesta resposta.
• Quanta memòria requereixen el sistema, els programes que s’utilitzaran i les dades que han de restar permanentment en la memòria? Depenent de la resposta, caldrà una quantitat de memòria més o menys gran. Els requeriments de memòria s’avaluen a partir d’aquesta resposta.
• Quin volum de dades s’ha de manipular? És gaire gran? Aquí es podran determinar la velocitat dels busos i la capacitat d’emmagatzematge.
• Quin volum d’informació s’espera obtenir? És gaire gran? Amb aquesta pregunta es vol valorar la capacitat d’emmagatzematge i possiblement la capacitat de comunicació, i si cal o no un sistema d’emmagatzematge extern. Els requeriments de velocitat dels busos de la placa base i el model d’interfície amb els sistemes d’emmagatzematge s’avaluen a partir de la resposta a aquesta pregunta i a l’anterior.
• Quants programes s’han d’emmagatzemar? Quin volum aproximat tenen? També són vàlides per a determinar la capacitat d’emmagatzematge que caldrà. Els requeriments de capacitat i de velocitat dels sistemes d’emmagatzematge s’avaluen a partir de la resposta a aquesta pregunta i a les anteriors.
• Es treballarà amb informació gràfica? Quina definició es necessita? Valen per a determinar la resolució tant del monitor, com de la memòria i resolució de la targeta gràfica.
• Es treballarà amb animacions gràfiques? Amb quina definició? Quants quadres per segon? Amb aquestes preguntes es pot valorar si és necessària una targeta amb processador gràfic i amb una extensió de memòria gran i les seves característiques. Els requeriments de la targeta gràfica es determinen a partir de la resposta a aquesta pregunta i a l’anterior.
• Cal comunicar-se amb l’exterior? Quin sistema de comunicacions es necessita? Amb quins tipus de mitjans s’ha de connectar? Per a determinar quins mitjans de comunicació seran necessaris.
• Quin volum de dades s’han de rebre/enviar? En quant de temps? Per a determinar la velocitat dels mitjans de comunicació. Els requeriments de tipus de connexió i velocitat es determinen a partir de la resposta a aquesta pregunta i a l’anterior.

De la resposta d’aquestes preguntes, n’ha de sortir el perfil de les prestacions que ha de tenir l’equip i, en conseqüència, de les característiques que han de tenir els components amb què s’ha de construir.

Després cal seleccionar el material necessari per a la composició de l’equip que compleixi els requeriments mínims, i es pot elaborar el pressupost del cost.

Un cop recollida tota la informació sobre què volem que faci el sistema i com ho volem, hem acabat el procés d’anàlisi de requeriments i tenim la informació necessària sobre el funcionament de l’equip a dissenyar.

El pas següent serà la definició de requeriments. Els requeriments són declaracions que identifiquen atributs, capacitats, característiques i/o qualitats que ha de complir un sistema perquè tingui utilitat per a l’usuari. En altres paraules, els requeriments mostren quins elements i funcions són necessàries per a l’equip.

Per tant, per a disposar d’un equip que tingui les prestacions exigides per les tasques que ha de realitzar, s’han de triar els components que donin la potència necessària a l’equip. Per a això, caldrà esbrinar quines seran les necessitats de cada una de les àrees: la de procés, la d’emmagatzematge, la gràfica i la de comunicació. Trobareu una esquematització d’aquest procés en la figura.

La potència de procés d’un ordinador es pot mesurar en MIPS (milions d’instruccions per segon), però aquesta mesura només permet comparar processadors d’un mateix tipus d’arquitectura de processament i de potència d’instrucció.

La mesura de la potència de procés es determina per la quantitat d’instruccions per segon que és capaç d’executar un ordinador amb un model determinat de programa que té en compte la majoria de situacions que es poden produir.

Els programes per a mesurar la potència de procés s’anomenen programes de benchmark.

La tasca d’executar un benchmark, originalment, es reduïa a estimar el temps de procés que tarda l’execució d’un programa que executa un nombre d’instruccions conegut (mesurat en milers o milions d’operacions per segon). Més endavant, en millorar els compiladors i amb la gran varietat d’arquitectures i situacions diferents, s’ha fet d’aquesta tècnica tota una especialitat. Els diferents tipus de sistemes i les diferents situacions de treball fan que la tasca de comparar dos o més sistemes sigui força complicada. A més, les comparacions possibles de temps d’execució tracten sobre tasques molt específiques i l’ús per part d’aquestes tasques dels recursos, com pot ser quantitat de memòria usada, quantitat d’accessos als recursos i temps d’utilització dels busos entre altres.

Per tant, per a determinades aplicacions, pot ser que el rendiment d’un sistema quant a potència de procés no estigui determinat tan sols per la freqüència del processador o processadors, sinó també per la quantitat i nivell de memòria cau, la memòria de treball de què disposa o el model d’accés als busos del sistema. Vegeu en la figura un exemple de processador Intel.

El processador és el màxim responsable de la potència de procés, però cal que l’acompanyin components adequats.

Molt sovint, en treballs informàtics, cal processar una gran quantitat de dades, o el resultat d’un procés pot donar una gran quantitat d’informació o, fins i tot, pot ser que mentre dura un determinat procés es necessiti tenir a l’abast del sistema un espai de reserva per a desar temporalment una gran quantitat de dades intermèdies.

També pot ser necessari tenir reservada una gran quantitat d’informació o de programes per a l’ús del mateix sistema, o perquè el sistema és un servidor de dades o d’aplicacions. En aquests casos, el fet de disposar en l’ordinador de força espai d’emmagatzematge dóna una potència d’emmagatzematge alta, però s’ha de poder accedir a aquesta informació en un temps raonable per als processos.

Els programes de benchmark mesuren la velocitat d’accés a les dades emmagatzemades i donen el rendiment del dispositiu.

En alguns casos, els sistemes han de ser capaços de generar i mostrar imatges molt complexes -com és el cas de sistemes de modelatge o de disseny gràfic− o bé de generar i mostrar imatges molt detallades amb una cadència elevada -com pot ser el cas de les animacions cinematogràfiques o dels videojocs d’alta definició.

En aquests casos, les targetes gràfiques tenen un paper molt important, ja que la seva resolució, la quantitat de memòria disponible per a intercanviar imatges i la presència en la mateixa targeta d’un o més processadors gràfics -que poden substituir amb avantatge el processador del sistema en les tasques dels càlculs de projecció geomètrica i d’il·luminació− pot fer que el sistema es pugui considerar com una estació gràfica prou potent.

Molts dels programes de benchmark també mesuren aquesta potència gràfica.

Actualment, l’ordinador no és un element aïllat, sinó que moltes vegades està connectat a una xarxa o bé forma part d’un sistema més gran. Cal, doncs, que disposi de capacitat per a comunicar-se amb una o més xarxes −com podria ser el cas d’un sistema que fes les funcions d’un encaminador-, o amb altres sistemes dels quals forma part com, per exemple, un clúster d’ordinadors.

La potència de comunicació es pot mesurar amb programes d’anàlisi de comunicacions.

Un cop coneguts els requeriments cal definir el model a partir del qual muntarem el nostre equip. En aquest cas el model essencial dependrà del tipus d’utilització que tindrà el nostre ordinador. Per a aquest projecte limitarem al muntatge d’un equip de sobretaula destinat a l’ús domèstic com a estació de treball. En aquest sentit farem una divisió, de les moltes possibles, dels diferents tipus d’ordinadors que es podrien muntar:

• Ordinador ofimàtic: es tracta d’un ordinador que s’utilitzarà com a “màquina d’escriure”; en general no necessitarà components d’altres prestacions.
  • Potència de procés: per tal fer servir processadors de textos o fulls de càlcul no es farà ús d’una potència de procés alta.
  • Potència d’emmagatzematge: els documents ofimàtics ocupen molt poc i, per tant, aquesta també serà baixa.
  • Potència gràfica: el monitor haurà de ser d’una mida adequada per a no cansar la vista de l’usuari, però no farà falta un resolució gaire alta ni capacitat de modelat 3D.
  • Potència de comunicació: l’ordinador ha d’estar connectat a Internet, però no necessitarà una connexió de banda ampla si només s’utilitza el correu electrònic i programes navegadors web.
• Ordinador lúdic-multimèdia. En aquest cas pot ser un ordinador dedicat a la reproducció d’arxius multimèdia o a la utilització de jocs en entorn gràfic. En els dos casos els components hauran de tenir unes prestacions elevades per a funcionar adequadament amb els programes corresponents. Com podeu veure en la figura, la carcassa d’aquest tipus d’ordinadors pot ser molt semblant a un aparell hi-fi.
  • Potència de procés. Encara que molt del processat en el cas de les imatges estarà realitzat per la targeta gràfica, cal un processador de gamma alta per a donar el rendiment adequat amb els programes d’última generació.
  • Potència d’emmagatzematge. Els arxius multimèdia, sobretot els vídeos, i també els jocs d’última generació necessiten molt d’espai en el disc dur, de manera que caldrà un espai d’emmagatzematge gran i amb una bona velocitat de lectura/escriptura.
  • Potència gràfica. És un dels punts més importants d’un ordinador d’aquest tipus. Cal que porti una targeta gràfica de qualitat, capaç de generar textures i polígons 3D en temps real. Els jocs d’última generació requereixen una gran capacitat de processament que ha produït una carrera espectacular en el món de les targetes gràfiques. El cas d’un reproductor de vídeo no necessita una potència tan elevada, però no totes les targetes integrades reproduiran vídeos d’alta definició en bones condicions.
  • Potència de comunicació. Malgrat el fet que fins fa uns quants anys els ordinadors multimèdia no havien d’estar necessàriament connectats en xarxa, avui dia és molt habitual descarregar continguts multimèdia d’Internet, i fins i tot veure’ls directament en la xarxa mitjançant la reproducció en temps real o streaming. En el cas dels jocs, n’hi ha diversos que requereixen connexions a la xarxa per a partides en grup, encara que en aquest cas els requeriments de velocitat de transferència de dades no són tan elevats. Aquest tipus d’equip es pot encabir en una caixa de tipus bastidor o “rack” per a utilitzar-lo a la sala d’estar. Observeu els connectors frontals i el teclat sense fil que hi ha a sobre de l’aparell.
• Ordinador servidor SOHO (small office home office server): es tractaria d’un ordinador que s’encarregués de fer de servidor (de fitxers, d’Internet, proxy, etc.); en aquest cas la potència no seria un factor crític sempre que no estigués donant servei a molts clients.; a més, fins i tot es podria tractar d’un equip sense monitor al qual s’accedís mitjançant una connexió remota.
  • Potència de procés: podria ser una potència de procés mitjana/alta, capaç de treballar amb algunes connexions simultànies.
  • Potència d’emmagatzematge: depenent de l’ús que s’hi donés podria ser el punt crucial de l’equip; en el cas d’utilitzar-se com a servidor de fitxers hauria de tenir una bona capacitat d’emmagatzematge i també tenir en compte la seguretat, implementant, per exemple, RAID 0 per a assegurar més les dades.
  • Potència gràfica: no és un factor crucial. Una targeta gràfica integrada seria suficient, i no tindria necessitat d’una gran resolució; fins i tot en cas d’instal·lar un servidor Linux en mode text no faria falta entorn gràfic.
  • Potència de comunicació: un ordinador destinat a fer de servidor hauria de tenir una bona connexió de banda ampla, i també la xarxa interna hauria de complir requeriments de velocitat de transferència elevats.

Evidentment hi ha altres tipus d’ordinadors, però aquests tres representen prou adequadament els perfils d’els que es munten en caixes ATX, les quals són l’objectiu del nostre projecte de muntatge. Per tant, l’anàlisi dels requeriments de cadascun d’aquests equips ens permetrà una tria acurada dels components que haurem d’utilitzar per a ajustar-nos en prestacions i preu a allò que volem aconseguir.

El conjunt d’elements que constitueixen un ordinador i que són físicament palpables és el que s’anomena components físics. En el cas d’un projecte de muntatge també podrem parlar de components comercials, ja que evidentment ens trobem limitats als dispositius que puguem trobar en el mercat.

Per fer una tria dels components que formaran part del nostre sistema informàtic, caldrà que en coneguem en profunditat les característiques tècniques, que escollim els components segons un compromís entre la qualitat i el preu, i que ens assegurem que són adequats per a la tasca que hauran de fer.

La varietat dels components físics fa que en primera instància en fem una classificació segons la tasca que duen a terme i on estan situats.

Alguns dels components estaran determinats per la tria d’un component previ. Per exemple, si escollim una placa base determinada a partir de les seves prestacions quant a connexionat, estem escollint implícitament un joc de xips o chipset, i una gamma de processadors que poden funcionar en aquesta placa base.

En aquest projecte ens centrarem bàsicament en el muntatge de la CPU (unitat central de procés), però també trobareu una sèrie d’indicacions per a la tria dels perifèrics adequats, que només caldrà connectar un cop muntat l’equip.

La tria del processador és un dels punts crucials a l’hora de determinar el rendiment del nostre sistema. Malgrat que hi ha diversos fabricants que fan processadors (ARM, VIA, etc.), en el mercat domèstic i de sobretaula es tracta d’una guerra entre dos: Intel i AMD. Pel camí van caure alguns contendents, com Cyrix o Motorola, però durant molt de temps la major part del pastís se l’han repartit aquests dos. Per ser més exactes, Intel ha anat generalment per davant, però AMD ha aconseguit tenir una part important del mercat malgrat la superioritat econòmica del seu adversari.

L’un i l’altre fabricant intenten a cada moment treure al mercat nous processadors que aportin alguna millora als seus predecessors: més velocitat, una velocitat de bus més alta, nous jocs d’instruccions, més nuclis, etc. En tot cas es tracta d’un món en moviment en què un processador comprat avui probablement serà antiquat l’any que ve. Llavors, se’ns pot plantejar la pregunta: quin processador m’he de comprar?

La resposta, malgrat no ser única, es pot concretar en la següent: compreu el processador més nou i avançat que us pugueu permetre.

Això pot semblar una obvietat, però l’explicació més detallada és la següent: l’últim processador que hagi sortit al mercat serà caríssim, mentre que el que va sortir fa sis mesos i que probablement no té tantes grans diferències amb el que acaba de treure Intel o AMD segurament val la meitat o la quarta part dels cents d’euros que costava quan va sortit al mercat; per tant, l’habitual per a un ordinador domèstic serà comprar aquest penúltim model que donarà un rendiment fantàstic a un preu acceptable.

En quins casos ens decantarem per un processador més avançat? Evidentment quan necessitem la màxima potència de processament possible, com en el cas de voler muntar un equip per a l’última generació de jocs, o quan es tracti d’un equip que hagi de fer edició de vídeo.

I en l’extrem oposat, quan ens conformarem amb un processador menys potent? Es donarà el cas quan només necessitem poca potència, com en el cas d’un equip destinat a usos ofimàtics.

La tria d’un determinat processador determina quines plaques podrem utilitzar al nostre sistema i l’arquitectura del sistema.

A continuació us presentem la llista de les característiques fonamentals d’un processador que el defineixen de forma inequívoca:

• Sòcol (socket). Es refereix al tipus de connector amb la placa base. El sòcol del processador també està determinat pel fabricant que hàgim triat. Hem de tenir en compte que busquem processadors per a muntar un equip de sobretaula. Per tant, en el cas del processador Intel podem trobar-ne de sòcol LGA478 (Pentium4), LGA775 (Pentium4, Celeron, Core 2, Xeon), LGA771 (Core 2 Extreme, Xeon), LGA1366 (Core i7) o LGA1156 (Core i7, i5) . Quant a models AMD, el mercat ofereix sòcol AM2 (Athlon 64 X2, Sempron, Opteron, Phenom), AM2+ (Athlon, Opteron, Phenom, Phenom II) o AM3 (Athlon II, Phenom II, Sempron). Aquesta llista no és exhaustiva, ja que cada sòcol ha estat capaç d’acollir diversos tipus de processador, però com la major part de components informàtics, aquest també evoluciona de manera molt ràpida.
• Freqüència. Quan parlem de la freqüència d’un processador ens referim a la seva velocitat de rellotge. Aquest paràmetre indica amb quina rapidesa la CPU és capaç d’executar les seves instruccions. Suposant que s’executa una instrucció per cicle de rellotge, com més ràpid vagi aquest més ràpid serà el nostre ordinador. Hem de tenir en compte, però, que l’increment d’aquesta freqüència també comporta un increment de la dissipació de calor a la nostra màquina, que se soluciona afegint-hi dissipadors i ventiladors cada cop més eficients. El nivell actual d’aquest paràmetre està entorn de 2GHz o 3 GHz.
• FSB (front side bus). Del bus ens interessa sobretot la velocitat. Aquesta dada es refereix a la velocitat de transferència amb què la CPU es comunica amb els altres components. Tant la CPU com la placa base han de funcionar a la mateixa velocitat de transferència de dades. Encara que no és una relació lineal, com més alta és aquesta velocitat, millor és el rendiment del nostre ordinador. La freqüència de l’FSB serà un submúltiple de la velocitat del processador. De manera que f_FSB x multiplicador = f_CPU. Actualment la freqüència és de prop de 1.000 MHz, mentre que la velocitat de transferència serà més alta perquè es transmet més d’una dada per cicle.
• Memòria cau (cache). La memòria de treball actua com un espai de treball d’alta velocitat per a la nostra CPU, i desa les dades amb què aquesta treballa en un moment donat. Amb això s’aconsegueix que el processador no hagi de fer càlculs amb dades desades en la RAM (molt més lenta). Com major sigui la memòria cache, més ràpidament i eficientment funcionarà el processador. Actualment els processadors AMD arriben a tenir fins a tres nivells de memòria cache (L1,L2 i L3). Habitualment la cache de nivell 1 es divideix en dos (una de dades i una d’instruccions). Les capacitats són d’entre 64 KB i 128 KB (L1), 512 KB i 1 MB (L2) i 4 MB (L3). Quant als models Intel s’utilizen dos nivells de cache, en què les capacitats són de prop de 4 x 8 / 16 KB en les L1 i 2 x 4 MB en les L2.
• Longitud de paraula. Entre 32 bits i 64 bits. Es refereix a la mida de les instruccions de treball de la CPU. En processadors de sobretaula actuals, la pràctica totalitat tenen una longitud de paraula de 64 bits, de manera que seria aconsellable utilitzar sistemes operatius també de 64 bits. Només en el cas de processadors d’equip portàtil o de baix consum encara s’utilitzen processadors de 32 bits, com és el cas de l’Intel Atom.
• Tecnologies incloses. Aquest punt es refereix als jocs d’instruccions que inclou el processador, i que van des de les ja venerables MMX (multimedia extensions) d’Intel o el seu equivalent 3DNow d’AMD, passant per les SSE/SSE2/SSE3/SSE4 (que han afegit noves instruccions progressivament) fins als jocs d’instruccions de 64 bits (EM64T d’Intel o AMD64 d’AMD).
• Consum energètic. Aquest paràmetre deriva de la freqüència de treball, com també de la tecnologia de fabricació i el voltatge del nucli. Depenent del consum del nostre equip també ens variarà el grau de soroll que genera, ja que un dels components que en genera més és el ventilador del processador (com més potent sigui més soroll produirà).

Cal tenir clars aquests paràmetres per saber comparar els processadors i triar-ne un determinat model amb coneixement de causa.

A la placa base es connecten tota la resta de components: el processador, la memòria de treball, les targetes d’expansió i els dispositius d’emmagatzematge.

Per triar bé la placa base, cal que coneguem quines característiques hem de tenir en compte per a comparar unes plaques amb les altres:

• Sòcol del processador. Es tracta d’un dels punts més importants, ja que ens indicarà quin tipus de processadors podem utilitzar en el nostre equip. Es tracta bàsicament d’un connector amb cents de contactes que ens permet connectar el processador. En alguns equips el processador es troba integrat a la placa base. Això té sentit si el sistema no ha de ser actualitzat, com pot ser el cas d’un sistema integrat o un telèfon mòbil, però en el cas d’equips de sobretaula actualment sempre tindrem la possibilitat de substituir el nostre processador si s’ha avariat o si volem més prestacions a l’equip. La placa també limita quins processadors és capaç de suportar.
• Sòcol de memòria. La memòria de treball del nostre equip estarà inserida en aquestes ranures. Actualment es tracta de sòcols o sockets DIMM (DDR2 o DDR3). Les especificacions de la placa base ens indicaran quina freqüència és capaç de suportar la nostra placa per a col·locar-hi la RAM adequada. Actualment la memòria DDR2 encara dóna molt bon rendiment a preus baixos, encara que això està canviant de manera molt ràpida. Si la placa suporta la tecnologia dual channel això comporta un increment del rendiment en l’accés a la memòria, ja que s’accedeix simultàniament a dos blocs de memòria (es fa a blocs de 128 bits en lloc dels tradicionals 64).
• Connexions d’energia. Generalment les plaques actuals disposen de connectors ATX 2.2 de 24 pius amb suport per a dispositius PCI-Express i un connector ATX12V dedicat al processador (des del Pentium 4), encara que podeu trobar alguna placa que només tingui un connector de 20 pius juntament al connector ATX12V.
• Joc de xips o chipset . El conjunt de xips controladors no són actualitzables i depenen en tot cas de la placa base que hàgim triat. Habitualment se subdivideix la seva funcionalitat en dues parts: north bridge (amb un ventilador), que controla els dispositius més ràpids, com la memòria, i south bridge, que s’encarrega de les funcions d’entrada i sortida i, per tant, dels dispositius més lents. Aquesta és una subdivisió que utilitza Intel, ja que els processadors AMD de fet fa molt temps que tenen el controlador de memòria integrat al processador. També podem trobar sistemes en què el joc de xips és un sol xip o són més de dos. Fins i tot alguns sistemes compactes tenen el processador i el joc de xips tot integrat en un sol xip.
• BIOS i pila . El model de BIOS de què disposi la placa base és un apartat important a l’hora de saber com interaccionarà amb els components de la placa. D’altra banda, depenent del fabricant del xip tindrà millor o pitjor suport a l’hora d’actualitzar-ne el microprogramari o firmware. La pila inclosa ha de permetre el funcionament de la BIOS sense connexió elèctrica.
• Dispositius integrats . Una de les característiques que hem de conèixer és quins dispositius ja porta integrats, que poden ser la targeta gràfica, la de so o la de xarxa, entre d’altres.
• Ranures o slots d’expansió. Un dels punts importants a l’hora de triar la placa serà veure si és extensible fàcilment. Per a això disposarem d’una sèrie de connectors que permetran la connexió de dispositius addicionals:
  • Ranures PCI . Es tracta d’una de les ranures d’expansió més utilitzades i des de fa més temps. Encara té utilitat per a dispositius que no requereixin una gran velocitat de transferència de dades, com pot ser una targeta sense fil.
  • Ranures PCI-Express . Utilitzades inicialment per a l’adaptador gràfic, s’han convertit en un connector per a tot tipus de perifèrics interns. Cal saber quantes ranures té la placa base i de quin tipus són, ja que depenent del nombre de canals la velocitat és més o menys gran.
  • Ranura AGP . La podem trobar encara en algunes plaques antigues. Utilitzada per a connectar la targeta gràfica.
  • Connectors IDE . Cada cop menys utilitzats, però la major part de plaques encara en porten un o dos per a connectar discos d’aquesta tecnologia (dos per connector).
  • Connectors de disquet . De la mateixa manera, es conserva per raons de compatibilitat (en alguns casos és necessari per a l’actualització de BIOS o instal·lació de controladors o drivers de la placa base).
  • Connectors S-ATA . Els dispositius que s’hi connecten donen una velocitat de transferència de dades molt més alta que els dispositius IDE. Només se’n pot posar un per connector, de manera que és preferible tenir-ne almenys quatre.
  • Connexionat . El nombre de ports USB i Firewire que permeti connectar la placa base ens limitarà el nombre de sortides a l’exterior que té el nostre equip. Com més elevat sigui el nombre més possibilitats de connexió de perifèrics tindrem. Han de permetre posar en funcionament els connectors del tauler frontal de la caixa, com també els del tauler posterior.
• Altres connectors . Malgrat que ja no s’utilitzen gaire, encara podem trobar plaques base que inclouen ports en paral·lel i en sèrie en el cas de necessitar-los per connectar algun component antic.

Habitualment en una caixa ATX podem instal·lar una placa ATX o microATX. Evidentment en una caixa microATX no podrem instal·lar una placa ATX. La font serà del tipus ATX2.2, amb suport per a dispositius PCI-E.

El nom BIOS és l’acrònim anglès de basic input-output system, que podem traduir com sistema bàsic d’entrada/sortida.

El BIOS s’encarrega, en primera instància, de detectar i comprovar tots els components connectats a l’ordinador per oferir connexió d’aquests cap al sistema operatiu. Aquest procés s’anomena POST (power-on self-test).

La configuració del BIOS es pot fer per mitjà d’una interfície d’aplicació no visual que es pot carregar en iniciar l’ordinador, normalment prement una tecla. La majoria de sistemes usen Esc, Del, F1, F2, Ctrl-Esc o Ctrl-Alt-Esc per entrar en el setup. Habitualment podreu veure una línia de text en la part baixa de la pantalla en engegar el sistema, que us indicarà “Press ___ to Enter Setup”. Heu d’estar atents a aquest missatge si no coneixeu la combinació de tecles correcta.

Les funcionalitats més habituals i útils són les següents (figura):

• Canviar la data i hora del sistema.
• Visualitzar i configurar els dispositius d’emmagatzematge (discos durs, CD, DVD, etc.).
• Canviar la contrasenya d’accés al BIOS.
• Configuració de dispositius tipus teclat.
• Plug and Play: canviar la configuració de l’estàndard d’autodetecció de dispositius; ha d’estar en yes si l’ordinador i el sistema operatiu ho suporten.
• Configuració dels ports i dispositius PCI, USB, etc.
• Configuració de paràmetres avançats, com ara de freqüència del processador, memòria, actualització del BIOS, etc.
• Configuració de sistemes d’estalvi d’energia (per a monitor i discos).
• Seqüència de dispositius d’arrencada o boot (ordre en què s’iniciarà la càrrega del sistema). Se sol deixar en primer la unitat òptica −per introduir un disc de recuperació en cas necessari−, disc dur principal −per carregar, per defecte, el sistema operatiu que té instal·lat− i unitat de CD. Actualment també és comú deixar en primer lloc l’arrencada des d’USB.
• Desar o no els canvis realitzats.

En sortir de l’aplicació de configuració del BIOS, es poden acceptar i emmagatzemar els canvis introduïts o bé sortir sense gravar-los. En cas de no estar segurs dels canvis introduïts, la millor opció és deixar la configuració inicial.

En l’aplicació de configuració del BIOS, es pot introduir una contrasenya perquè usuaris no autoritzats no la puguin reconfigurar. També des del BIOS es pot establir una contrasenya d’accés a l’ordinador.

Actualment, també, els fabricants permeten actualitzar el programari del BIOS per obtenir noves funcionalitats o controls. L’actualització del BIOS és un procés delicat perquè una mala configuració podria deixar l’ordinador sense funcionar.

Assegureu-vos que la BIOS està configurada amb el dispositiu d’arrencada correcte, o és possible que l’ordinador no es posi en funcionament adequadament.

Cal anar amb compte a l’hora de fer canvis en la configuració de la BIOS. El fet d’equivocar-se en els paràmetres pot fer que l’ordinador deixi d’arrencar. Quan acabeu de fer els canvis en la configuració, recordeu triar l’opció per a desar els canvis realitzats: Save changes abans de sortir. Llavors la BIOS reiniciarà l’ordinador de manera que els canvis realitzats tinguin efecte en el sistema.

L’altre component fonamental del sistema és la memòria de treball, que usualment s’anomena memòria RAM. La quantitat i tipus de memòria que tingui el nostre equip n’afectarà molt el rendiment, ja que es tracta del lloc en què es desen els programes i les dades mentre s’estan utilitzant, de manera que com més ràpidament s’hi pugui accedir millor. Consulteu la figura per veure esquematitzada l’arquitectura d’un ordinador, en què s’indiquen tots els nivells de memòria (registre, memòria interna i externa).

Les característiques bàsiques que defineixen la memòria RAM són:

• Capacitat. Els mòduls de memòria RAM es poden trobar en mides diverses, que van des de 128 Mb fins a mòduls de 4 Gg o 8 Gg. En equips antics podem trobar mòduls de mides més reduïdes. La capacitat de la memòria és important per a aconseguir un bon rendiment en un ordinador. Es pot trobar RAM en paquets o packs que ens asseguren que tots els mòduls són de la mateixa sèrie.
• Mètode d’accés. La memòria RAM actual és en tot cas SDRAM (synchronous dinamic random access memory), en la qual els accessos a la memòria se sincronitzen amb el rellotge del sistema. La tecnologia anterior era asíncrona i, per tant, no esperava el rellotge per enviar o rebre dades.
• Velocitat d’accés. A més de la velocitat de rellotge, les noves tecnologies (DDR, DDR2, DDR3, etc.) permeten que cada cop s’enviï més informació per cada cicle de rellotge, de manera que com més nova sigui la tecnologia de memòria més ràpida podrà ser enviant i rebent les dades al processador.
• Tipus de mòdul. Ens indica el format físic dels mòduls de memòria (actualment el format DIMM). Coincideix amb la tecnologia emprada, de manera que resulta impossible connectar mòduls de memòria en sòcols que no siguin compatibles (per exemple, un mòdul DDR2 no encaixa en un sòcol DDR3).

Encara que les memòries actuals tenen velocitats de rellotge molt elevades, continuen sense poder competir amb la que tenen els processadors, de manera que aquests encara necessiten “sales d’espera” com són les memòries cau L1, L2 i L3, que permeten minimitzar el temps que el processador ha d’esperar que la memòria li enviï les dades que necessita a cada moment.

La tria de la memòria RAM depèn un altre cop de quina memòria suporti la placa base. En resum caldrà triar entre memòria DDR2 i DDR3.

La quantitat de memòria que necessitarem dependrà de l’ús que vulguem donar al sistema i, en gran mesura, de quin sistema operatiu vulguem instal·lar.

En general els sistemes operatius Windows necessiten més memòria que els equivalents d’escriptori de la rama GNU/Linux. Un equip amb 1 GB de RAM podrà fer córrer bé un sistema Windows XP o Linux 9.04, mentre que per a utilitzar Windows Vista sense problemes d’alentiment s’aconsella un mínim de 2 GB (encara que és molt millor si són 4 GB). Les versions del Windows 7 que s’han provat fins ara prometen funcionar sense tants requeriments de memòria, encara que 2 GB pot ser una bona mida per a començar.

S’ha de tenir en compte que els sistemes operatius de 32 bits d’escriptori no seran capaços en principi d’encaminar més de 4 GB, de manera que no té sentit posar més RAM en l’ordinador si no s’ha d’utilitzar un sistema de 64 bits.

Malgrat que encara es poden trobar SIMM de memòria DDR, per a actualitzar equips antics, la gran majoria de plaques actuals funcionen amb memòria DDR2, mentre que cada cop més trobarem sistemes que aprofiten les millors prestacions de velocitat ofertes pels mòduls DDR3.

És recomanable comprar parells de mòduls de memòria, encara que la placa base no suporti dual channel (la majoria ho fan). D’aquesta manera, encara que un dels mòduls deixés de funcionar, el sistema podria continuar funcionant amb l’altre i, d’altra banda, ens resultarà més econòmic per a la mateixa quantitat de memòria. L’inconvenient és que ens serà més complicat ampliar la memòria de l’ordinador, ja que tindrem més ranures ocupades.

Si observeu l’esquema bàsic d’un ordinador (figura) recordareu que la memòria principal és l’encarregada de fer les operacions que es produeixen en un moment determinat. Però hi ha una sèrie de dades que no s’estan utilitzant i que cal tenir desades. Aquesta tasca és de la memòria externa o secundària, que habitualment és el disc dur. També es troben incloses en aquesta categoria les unitats òptiques, els lectors de targetes flaix, etc.

Les interfícies de connexió d’aquests dispositius són actualment:

• EIDE (enhanced integrated drive electronics). És un format en què el dispositiu té integrada tota l’electrònica que antigament calia posar a una targeta ampliadora del PC. Els dispositius també s’anomenen P-ATA (o parallel advanced technology attachment referint-se al tipus de connector) i es connecten mitjançant un cable de tipus cinta on poden anar dues unitats, una configurada com a master (mestre) i l’altra com a slave (esclau).
• SATA. S’anomenen serial ATA (utilitzen transferència de dades serial) en contraposició als dispositius ATA anteriors que usaven la transferència paral·lela. Només es connecta una unitat per cable, però els cables són menys voluminosos i permeten una organització millor de la caixa i també una circulació millor de l’aire per aquesta. La transferència de dades també és molt més ràpida en les unitats S-ATA. Actualment hi ha una connexió per a dispositius externs anomenada external SATA (eSATA), que permet connectar dispositius SATA (com discos durs) directament a l’exterior de la caixa.
• SCSI. Acrònim anglès de small computers system interface (sistema d’interfície per a petits ordinadors). Per poder muntar-lo és necessari que tant el dispositiu com la placa base disposin de controlador SCSI. S’havia utilitzat freqüentment en tot tipus d’ordinadors, però avui dia només continua essent popular en llocs de treball d’alt rendiment, servidors i perifèrics de gamma alta.
• USB/Firewire. Aquest tipus de dispositius estan pensats per a ser connectats de manera externa a la caixa, de manera que es poden transportar fàcilment d’un ordinador a un altre. Es poden connectar “en calent” a l’equip. Hi ha una àmplia gamma de mides i capacitats, tant de discos durs com d’unitats òptiques externes.

A part de la diferència de concepte entre memòria principal i secundària, els discos durs són diferents de la RAM en el fet que es tracta d’una altra tecnologia. Els discos durs actuals utilitzen discos magnètics per a emmagatzemar les dades, en front de la memòria RAM que utilitza transistors per a desar els uns i zeros.

Per a escollir un disc dur per al nostre equip també haurem de conèixer les característiques principals que el defineixen:

• Capacitat. Podem resumir aquest punt en la pregunta següent: “quanta informació hi puc posar?” Els discos durs actuals es mesuren en gigabytes, encara que comencen a ser comuns els mesurats en terabytes. Sempre que puguem escollir, és interessant tenir un disc dur tan gran com sigui possible.
• Velocitat de rotació. Indica amb quina velocitat giren els discos situats dins el disc dur. Com més ràpid ho facin més eficientment es localitzaran les dades adequades. Les velocitats són aproximadament de 7.200 rpm, 10.000 rpm, etc.
• Temps de cerca (seek time). Indica com de ràpid un disc dur pot localitzar una dada determinada. Es mesura en mil·lisegons (ms). Depenent de la gamma, els valors es poden trobar entre 5 ms i 10 ms.
• Buffer. El buffer d’un disc dur funciona com la memòria cau de la CPU. S’encarrega d’“avançar” dades que encara no s’han demanat de manera que n’incrementa el rendiment. Els valors del mercat estan entre 32 Mb i 64 Mb en discos destinats al consum domèstic.
• Mida física. La majoria de discos durs són de 3,5 polzades, de manera que encaixaran en un compartiment estàndard d’aquesta mida. La major part de caixes ATX tenen diversos compartiments disponibles per a aquest tipus d’unitats. Els discos de 2,5 polzades s’utilitzen a ordinadors portàtils. Tant una mida com l’altra es poden utilitzar com a unitats externes, i encabir-los en una caixa amb adaptador SATA-USB de la mida adequada.

Les unitats òptiques han estat durant anys el mitjà per excel·lència per a transportar dades d’un sistema a un altre utilitzant un suport físic. A més, el mercat musical i de pel·lícules ha estat dominat per aquest format gràcies als CD i DVD. Els ordinadors personals amb una unitat òptica permeten llegir i enregistrar suports òptics amb facilitat. Malgrat que encara són molt utilitzats, la popularització dels suports USB i les targetes de memòria, i també els continguts en línia, estan fent baixar la utilització d’aquest mitjà. Sigui com sigui avui dia encara us serà necessari instal·lar una unitat òptica, i per a això cal conèixer-les una mica millor.

Les característiques principals, semblants a les dels discos durs, són:

• El temps de cerca aleatòria representa el temps que costa al capçal del disc arribar fins a una dada concreta. Els temps són de prop de 100 ms. Com més petit sigui aquest temps més ràpid accedirem a una dada.
• La taxa de transferència de dades sostinguda indica amb quina rapidesa la unitat pot transferir dades sense modificar la velocitat. Són valors normals entre 2.000 Kbps i 20.000 Kbps.
• La taxa de ràfaga ens diu la velocitat de pic que pot donar una unitat. Aquesta pot ser d’uns 33,3 Mbps per a un dispositiu ultraDMA.

Malgrat que hi ha molts formats de suport òptic —CD-ROM, CD-RW, DVD-RW, DVD-RAM, DVD-R, etc.—, avui dia és aconsellable instal·lar una unitat que sigui capaç de treballar amb tots aquests formats. També hem de tenir en compte la possibilitat de posar a l’equip una unitat de blueray, amb capacitats de fins a 50 GB per disc en front dels 9,4 GB d’un DVD de doble capa i doble cara. Com a similituds entre els dos formats d’alta definició trobem que tots dos es basen en el làser blau, utilitzen el mateix format de compressió de vídeo i la mateixa mida que un CD/DVD, és a dir, 12 cm de diàmetre. Les diferències es deuen sobretot a la capacitat d’emmagatzematge (en el blueray és més gran i, per tant, té un preu més elevat). Malgrat que va sorgir com un format per a reproductors de vídeo domèstic, com sempre van acabar sorgint les unitats reproductores i enregistradores compatibles amb ordinadors personals.

Els lectors de targetes s’han convertit en el substitut de facto de les antigues unitats de disc flexible i s’estan convertint també en els substituts de les unitats òptiques (de fet alguns ordinadors com, per exemple, els UMPC ja les han descartat a favor d’altres tipus de connectivitat).

Per a triar un lector de targetes cal fixar-se sobretot en les velocitats de transferència de dades i també en la quantitat de tipus de targetes que sigui capaç de llegir. De fet, quan comprem un d’aquests dispositius podem llegir que es tracta, per exemple, d’un dispositiu 16×1. Amb això el fabricant ens indica que podem llegir setze tipus diferents de targetes flaix amb un sol dispositiu adaptador. En la figura s’aprecia el frontal d’un ordinador amb un lector de targetes conjuntament amb una unitat de disc flexible.

A l’hora de triar la targeta gràfica cal conèixer també què és tot el que el mercat té per oferir-nos. Primer que res cal conèixer quines són les característiques més importants que defineixen aquest dispositiu:

• GPU (graphics processing unit).
• Quantitat de memòria.
• Interfície de la memòria.
• Freqüència de rellotge.
• Freqüència de la memòria.

El primer pas per a triar serà conèixer si la nostra placa base porta incorporada una targeta gràfica integrada. En cas afirmatiu, és possible que aquesta targeta sigui suficient per a les nostres necessitats gràfiques. Habitualment això passarà si no necessitem una targeta amb grans capacitats de processament o de modelatge 3D. En cas contrari, o si igualment volem afegir-la, seguirem el procés següent.

En primer lloc, triarem quina GPU volem, basant-nos en les característiques que realment ens són necessàries. Després d’això buscarem una targeta que inclogui aquesta GPU fixant-nos en el preu. Algunes de les companyies que fabriquen GPU són ATI (actualment, propietat d’AMD), Nvidia, Intel o S3 Graphics (propietat de VIA Technologies).

Podem trobar GPU d’una àmplia gama de preus, entre les quals les més cares estan destinades als PC de més rendiment (en molts casos, ordinadors destinats als jocs 3D). La gamma mitjana és adequada com a reproductor multimèdia, mentre que la gamma baixa és suficient per a tasques ofimàtiques.

En cas d’haver d’instal·lar una targeta gràfica a l’equip, aquesta ha de ser compatible amb el bus de gràfics de la placa base. En alguns casos, sobretot si estem reaprofitant una placa, encara podem trobar el bus AGP, encara que a les plaques actuals ha guanyat la competició el bus PCI-Express.

Hi ha molts fabricants de targetes gràfiques malgrat els pocs que hi ha de GPU. Habitualment els fabricants de GPU són molt exigents quant a les especificacions que han de complir les targetes, de manera que és prou segur comprar qualsevol marca basant-se en el preu un cop trobades les característiques que es buscaven.

En el moment de triar la targeta de so ens trobem en un cas semblant al de la targeta gràfica. Moltes plaques base actuals porten integrada una targeta de so que serà suficient per a la major part de tasques de reproducció de so. Almenys, però, hauríem de tenir en compte si la targeta té els connectors adequats per al sistema d’altaveus que vulguem instal·lar. Si ens conformem amb un sistema de dos altaveus estèreo i només necessitem reproduir àudio d’una bona qualitat, qualsevol targeta (incloent-hi les integrades) serà suficient.

Si no disposem d’una targeta de so integrada o volem ampliar-ne les capacitats, podem optar per un model amb connexió al port PCI o fins i tot PCI-Express.

Malgrat no ser un component informàtic, la caixa és indispensable per a contenir tots els nostres components. Caldrà triar-la atentament perquè s’ajusti als nostres requeriments, tant de connexionat com d’espai que ocuparà o, fins i tot, de l’aspecte que ha de tenir el nostre ordinador.

Una caixa estàndard és un xassís habitualment fet de metall (que resulta un bon lloc per a fer de presa de terra dels components i de l’electricitat estàtica que portem al damunt). Les plaques que tanquen el xassís habitualment també són de metall, però de vegades n’hi ha de plàstic. La placa frontal -on trobem el botó d’engegada i els indicadors de funcionament (LED) entre altres coses− és habitualment de plàstic.

Malgrat que hi ha diversos tipus de caixes, ens concentrarem en les caixes ATX, tal com ja hem fet amb les fonts d’alimentació. Es tracta del tipus més comú de caixes i, per tant, són les més fàcils de trobar i de poder escollir entre diversos models. Hi ha altres factors de forma, com les caixes de mida petita (per exemple, mini-ITX) que no permeten una instal·lació i actulització fàcil per la falta d’espai, encara que tenen altres avantatges, o les caixes de tipus “torre” que habitualment s’utilitzen per a servidors de mida gran que necessiten una gran quantitat d’unitats d’emmagatzematge o equips de refrigeració líquids que ocupen més espai que els que funcionen per aire.

De fet, la caixa pot ser de la mida microATX o ATX, encara que ens decantarem per models ATX, ja que ens donen més capacitat de maniobra i comoditat en el muntatge de components per a la mida més gran. Quant als components, totes dues tindran bàsicament els mateixos, que inclouran connectors PS/2; USB; components d’àudio, de xarxa i, fins i tot, connectors en paral·lel i en sèrie, malgrat que ja no s’utilitzen. Un altre dels paràmetres a tenir en compte serà el nombre de compartiments (espai destinat a unitats d’emmagatzematge) de 3,5 o 5,25 polzades de què disposa la caixa. N’hi ha tant d’externes com d’internes.

Una altra de les característiques de la caixa és el nombre de compartiments de què disposa. Els compartiments són espais de mida estàndard pensats per a situar-hi components informàtics a dins d’una caixa d’ordinador. En general es troben a dins de la caixa, i poden ser interns o externs, entenent com a externs els que ens permeten l’accés al component des de l’exterior de la caixa (com, per exemple, en el cas d’una unitat de CD). Usualment els compartiments s’utilitzen per a unitats d’emmagatzematge, encara que hi podem posar altres dispositius com ports USB, lectors de targetes, pantalles LCD d’estat de l’ordinador, i altres.

Moltes caixes porten integrada la font d’alimentació, però probablement ens interessarà muntar la que hàgim escollit nosaltres. Per a tenir un equip realment estable, necessitem posar-hi una font d’alimentació que sigui suficient per a tots els components que hi muntem i amb una fiabilitat adequada perquè no falli en moments inadequats. Per a saber de quina potència (en watts) hem de posar la nostra font tenim una manera senzilla de fer-ho:

1. Consultarem els components a muntar per veure quins requeriments de potència tenen (en alguns casos els trobarem en volts × amperes, que haurem de multiplicar per a trobar els watts).
2. Sumarem les potències de tots els dispositius per saber quin serà el consum màxim de la nostra font.
3. Escollirem una font que superi amb escreix la suma de les potències que hem vist abans.

I per què hauríem de triar una font més gran que el que aparentment ens fa falta? És molt senzill: és molt habitual que el nostre ordinador hagi de ser actualitzat en qualsevol moment, i cada un dels components que hi afegim se sumarà a la potència incial que havíem calculat; i, d’altra banda, si la font està treballant sense haver d’arribar fins als seus límits, amb això també aconseguim que la potència subministrada sigui molt més estable que amb una font que estigui treballant “forçada”.

El projecte de muntatge no comporta el muntatge dels perifèrics, ja que aquests ja venen muntats a l’hora de comprar-los i només caldrà connectar-los. De totes maneres els hem d’incloure en el projecte de creació del sistema informàtic, ja que sense aquests no hi podria haver interacció entre l’usuari i el seu ordinador.

De manera que en aquest apartat veurem com s’escullen els perifèrics bàsics que ens han de permetre comunicar-nos amb el nostre equip.

Necessitarem tant perifèrics d’entrada (teclat i ratolí) com de sortida (monitor):

• Monitor. El mercat actual ja està dominat per les pantalles LCD/LED. Els connectors que podem utilitzar són el venerable connector VGA, i el connector DVI, encara que moltes targetes de vídeo porten altres connectors com l’S-vídeo, que permetran connectar l’ordinador a un televisor amb aquest connector integrat (també pot ser que tingui entrada DVI).
• Teclat. El teclat per a un ordinador domèstic pot ser un teclat estàndard de cent quatre tecles, que inclou les dedicades al sistema operatiu Windows, o també pot ser un teclat multimèdia, que afegeix tecles amb funcions especials: accés al reproductor multimèdia, llançament de programes, etc. La interfície amb el PC pot ser del tipus PS/2, USB o sense fil. La més utilitzada en els ordinadors actuals és la USB, encara que podem trobar dispositius dels altres tipus sense problemes.
• Ratolí. Tots els sistemes operatius actuals (amb entorn gràfic) necessiten un ratolí (mouse) perquè l’usuari interaccioni amb l’entorn de finestres. Sens dubte, el ratolí serà del tipus amb almenys dos botons i rodeta de desplaçament. La connectivitat del mouse serà per al mateix tipus de ports que la del teclat, i també és molt comú el connector USB.

A part d’aquests perifèrics bàsics, qualsevol ordinador actual en necessitarà d’altres que faran la feina més productiva o més agradable, com poden ser la impressora, escàner (també els equips multifuncionals), equips d’altaveus, comandaments per a jocs, etc.

Ja coneixem tots els components. Ara és el moment de decidir quins haurem de posar al nostre sistema. Amb aquest conjunt de components podem crear un model essencial del nostre equip que inclourà totes les peces que hi instal·larem, els connexionats, i les característiques bàsiques dels components. En aquest esquema s’inclouran tots els components de la llista següent, que caldrà comprar o reaprofitar. La llista hauria d’incloure:

• Una caixa o xassís del factor de forma adequat.
• Una font d’alimentació que encaixi amb el factor de forma de la placa base i la caixa.
• Una placa base amb el factor de forma adequat i que suporti la CPU escollida.
• Un processador que funcioni amb la nostra placa base.
• Una memòria que funcioni amb la nostra placa base i processador.
• Una targeta gràfica que pugui funcionar amb la placa base (pot ser integrada).
• Una targeta de so que funcioni amb la placa base (també pot ser integrada).
• Un disc dur (SATA o IDE).
• Una unitat òptica (també SATA o IDE).
• Una unitat de disquet.
• Uns altaveus.
• Un teclat.
• Un ratolí.
• Un monitor.

També és important disposar d’una llibreta de muntatge en què anotarem els components que s’han d’instal·lar. Aquesta documentació serà molt útil durant el procés, ja que la podrem actualitzar amb totes les incidències que es produeixin durant el muntatge o actualització de l’equip.

Segons els tres models escollits anteriorment, els següents són un exemple de configuració per als components bàsics de cada gamma (vegeu les taules 6, 7, 8 i 9). S’ha considerat que els equips poden funcionar amb monitor, caixa, teclat i ratolí estàndard, encara que es podrien modificar per a adaptar-los encara més a l’equip dissenyat. Els components que s’han personalitzat (processador, placa base i memòria RAM) es consideren els bàsics per a un ordinador quant a capacitat de processament i prestacions. Els components triats, en configuració Intel i AMD, serien:

En aquest cas (taula), l’ordinador porta totes els controladors integrats en la placa base i no té una gran potència de processament. El preu dels components respecte a l’ordinador sencer és d’aproximadament el 40%. Només caldrà afegir-hi un disc dur IDE o SATA de gamma baixa.

En aquest cas (taula) caldria afegir:

• Un disc dur SATA-II
• Sintonitzador de televisió

Els components fonamentals es troben en un rang de preus i prestacions mitjà. En aquest cas el preu dels components bàsics ja comporta un pes aproximat del 60% del total.

Per completar l’equip (taula) caldria afegir-hi :

• Almenys dos discos durs SCSI per a muntar-los en RAID (depenent de la configuració de RAID implementada).

Als tres models ja vistos, podem afegir un model d’“altes prestacions” (taula), que s’utilitzaria en tasques que requerissin la màxima potència en totes les seves variants. Això es produirà sobretot en equips destinats a l’edició de vídeo i a funcionar com a estació de jocs d’última generació.

Per tant, aquest tipus d’ordinador té algunes particularitats quant a potència de processament i qualitat dels components que augmenten el preu. Els components fonamentals ja són de qualitat molt elevada i, per tant, comporten aproximadament un 80% del total del preu de l’equip.

En aquest cas caldria afegir:

• Dos discos durs SATA-II Hitachi HDT721010SLA360 1 TB per a muntar-los en RAID-1 (mirall).
• Targeta gràfica d’altes prestacions, si és possible que suporti SLI o Crossfire.
• Targeta de so de gamma alta.
• Sistema de refrigeració per aire de gamma alta o líquid.

Aquest perfil d’ordinador representa la gamma més alta en el mercat de consum domèstic. El preu per als components bàsics és alt, ja que es tracta dels més avançats que es poden trobar. De la mateixa manera que en el cas de l’ordinador servidor, els components fonamentals tindran molt pes en el preu, i aquest es pot moure entre el 80% i el 90% del total de l’equip depenent de si el muntem amb components AMD o Intel.

A l’hora de comprar els components d’un sistema PC, a part de tots els detalls tècnics que hem tingut en compte a l’hora de triar el component (atributs, característiques, limitacions i costos), també hauríem de valorar quin tipus de component comprarem. Molts components de PC estan disponibles en dues formes similars, però diferents: al detall o OEM. Les unitats poden semblar gairebé iguals però poden ser molt diferents a l’interior, o en com el fabricant les tracta després de la venda. Aquest és un tema molt important en el mercat dels PC d’avui, així que cal tenir-lo en compte.

Una de les claus per a l’èxit de la plataforma de PC fou l’aparició del mercat de fabricació casolana i el PC fet a mida. Això és possible perquè la majoria de components són estàndard i intercanviables. No fou fins fa pocs anys que l’usuari final va poder comprar els components interns, ja que primer només es venien a fabricants finals. El mercat va madurar i els “clons” van començar a dominar el mercat amb l’aparició de gran quantitat de marques i models. Això va permetre a l’usuari l’actualització de la seva màquina i la construcció de PC a mida. En entreveure aquest nou mercat, els fabricants van començar a fabricar versions comercials empaquetades dels components interns, amb manuals d’usuari, programari de suport i, evidentment, amb un preu superior que el que tenien els que ja estaven muntats.

Els fabricants continuaven venent components “a l’engròs” per als fabricants de PC (o muntadors). Són els anomenats components OEM, en referència a un terme comú per a un constructor d’equip gran: fabricant d’equips originals (original equipment manufacturer). Finalment, a mitjan anys noranta els fabricants van començar a vendre els seus excedents de components OEM a particulars o petites empreses, principalment per correu o canals d’Internet. Després d’un quant temps, els venedors van començar a demanar els components OEM específicament per a la revenda als usuaris finals, sense necessitat de vendre’ls amb l’equip ja muntat.

Cal comprar components OEM assumint-ne les responsabilitats, ja que són components pensats per a fabricants a gran escala.

Les diferències entre peces OEM i retail són les següents:

• Embalatge i contingut. Normalment, els components al detall són envasats amb tots els materials de suport que l’usuari final haurà d’instal·lar i configurar. Les parts OEM solen ser més simples: el component es proporciona només amb els elements de suport que un fabricant necessita per a instal·lar el dispositiu. Generalment s’inclou el component en un mínim d’embalatge -potser només una bossa antiestàtica- i potser alguns jumpers i un disc de controladors (vegeu-ne un exemple en la figura). Normalment, no tindrà un manual a tot color, una caixa de luxe, accessoris de muntatge, cables i altres accessoris. Això estalvia molts diners al fabricant.
• Personalització. Quan un fabricant d’ordinadors grans vol signar un contracte amb un fabricant de targetes per a comprar quantitats molt elevades, generalment pot fer alguns “ajustaments” al producte per a reduir-ne els costos o canviar-ne les característiques. Una vegada més, això estalvia els diners d’OEM, i en última instància, estalvia als usuaris finals dels seus equips. Però per al comprador de components, això significa que potser no compra exactament el que pensa que necessita. Per exemple, una targeta de vídeo té memòria de vídeo més lenta, o els processadors OEM sovint no tenen ventiladors de CPU, perquè els fabricants d’equips utilitzen la seva pròpia solució de refrigeració. D’altra banda, alguns components poden ser exactament el mateix, però amb menys embalatge. Els components retail són pensats per al mercat de consum i inclouen tots els manuals, garanties i discos de controladors oferts pel fabricant.
• Garantia. Aquest és potser el problema més gran de tots quan es tracta de components OEM: els fabricants de components solen negar-se a proporcionar-los la mateixa garantia. Això es deu al fet que són productes destinats al muntatge en grans quantitats, de manera que la garantia la donaria el fabricant de l’equip.
• Suport tècnic. De manera similar a la qüestió de la garantia, les peces OEM es venen normalment als fabricants d’equips sense cost addicional per a cobrir els previstos de suport tècnic. El fabricant de components sovint no donarà suport a l’usuari final.

Els components OEM estan pensats inicialment per a grans majoristes, i generalment només inclouen el component en una bossa antiestàtica i un disc de controladors.

Els punts anteriors no han de ser motiu per a evitar els components OEM, sinó que cal saber de quin peu calcen perquè no ens agafi de sorpresa. Si la rebaixa en el preu (que fins i tot pot ser del 20%) ens compensa les limitacions de la peça OEM, la comprarem sense cap problema, sempre sabent a què ens exposem.

Per a cada component hauríem de saber clarament quines característiques necessitem i assegurar-nos que és compatible amb la resta de components del sistema. Per exemple, no utilitzarem un disc dur IDE si la nostra placa base ja no porta aquest conector.

En aquest punt caldria definir específicament quins són els components que volem muntar. Podem comprar les peces a diversos llocs, segons les nostres possibilitats:

• Distribuidor físic. Es tracta de botigues d’informàtica que venen tant components com ordinadors muntats. És útil en cas que tinguem problemes en els processos d’instal·lació, ja que podem acudir al servei tècnic de la botiga, que ens ajudarà per un preu acordat.
• Distribuidor amb espai de muntatge. Algunes botigues permeten comprar tots els components i ofereixen un espai perquè l’usuari es munti l’equip. L’ajuda del tècnic de la botiga és opcional i, evidentment, de pagament.
• Botiga en línia. En aquest cas podem comprar els components i ens els enviaran a casa a canvi del pagament de les despeses d’enviament. Habitualment el preu serà més baix que en una botiga física, ja que s’estalvien les despeses del distribuïdor, encara que no tenim la possibilitat de consultar el servei tècnic de manera presencial, i en cas d’haver de retornar algun producte gairebé sempre haurem de tornar a pagar les despeses d’enviament. La botiga pot ser nacional o internacional. El fet de comprar en botigues internacionals afegeix el problema de la distància i en molts casos dels impostos de duana, que s’afegeixen al preu del producte si aquest ve de fora de la Comunitat Europea. D’altra banda, també pot ser que la botiga en línia tingui associades botigues físiques, de manera que tindrem un lloc on anar a presentar reclamacions si escau, o que es tracti només d’un magatzem de distribució, de manera que només el podrem utilitzar per a comunicar-nos per telèfon o Internet.
• Pàgines de subastes. És habitual comprar components electrònics en pàgines de subastes (com eBay). En alguns casos es tracta de components posats a la venda per botigues i, en altres, per particulars. Malgrat que no tots els venedors tenen la mateixa garantia, molts cops les empreses de subhastes tenen assegurances que protegeixen el consumidor en cas d’estafa.

Tant si volem comprar els components a una botiga física o en alguna botiga en línia, és interessant que busquem exemples dels components que ens anírien bé per a tenir més clar què és el que hem de comprar. Per a això podem buscar diverses pàgines en què trobarem els models que hi ha en el mercat dels components desitjats. Aquest tipus de pàgines ens ofereixen comparatives, notícies sobre els components més actuals, consells d’instal·lació, etc. En fi, tota classe d’informació perquè puguem escollir i muntar els nostres components amb garanties.

Una altra possibilitat és la compra d’equips premuntats, que cada cop es troben a un preu més baix, i que podem actualitzar al nostre gust afegint els components adequats.