Treball amb fitxers

Una característica molt important de la qual han de disposar els sistemes operatius és la seguretat. En els sistemes multiusuari, tots els fitxers i directoris tenen un propietari i uns permisos que en garanteixen la seguretat. Qui ha treballat en sistemes monousuari del tipus DOS coneix el problema del manteniment dels fitxers: qualsevol altre usuari els pot eliminar, ja que no hi ha proteccions adequades. Aquesta classe de problemes no es poden produir en els sistemes multiusuari com Windows 7 o Linux, ja que apareix el concepte de propietari d’un fitxer o directori, juntament amb els privilegis d’accés que s’assignen a aquest propietari.

En els sistemes Windows anteriors a Windows Vista, la gestió de permisos que es podia fer sobre els fitxers era molt bàsica. A partir d’aquesta versió es va afegir una gestió més completa que prevé la modificació accidental o intencional de fitxers o directoris per part d’usuaris que no en siguin el propietari. Per tant, estableix que per poder accedir a aquests fitxers, modificar-los o eliminar-los cal prendre’n possessió i disposar els privilegis adequats.

Per fer modificacions sobre el propietari d’un fitxer o directori cal que, dins les “Propietats” d’aquest, mostrar la pestanya de “Seguretat”, tal com es mostra en la figura.

Un cop aquí, cal prémer el botó “Editar” per poder afegir nous usuaris als quals assignar permisos concrets (figura).

En la finestra d’edició es poden afegir o treure usuaris del fitxer (figura).

Un cop s’ha afegit un nou usuari al fitxer, el sistema permet que marquem els privilegis respecte d’aquest recurs, que es mostren en la figura i poden ser:

• Lectura: permet visualitzar el fitxer o carpeta, és a dir, proporciona els permisos necessaris perquè el fitxer no sigui ocult a l’usuari.
• Lectura i execució: permet l’obertura i l’execució de fitxers.
• Mostrar el contingut d’una carpeta: permet obrir i veure el contingut d’un directori.
• Escriptura: atorga els permisos d’escriptura i modificació sobre un fitxer o directori.
• Modificació: concedeix els permisos necessaris per modificar fitxers o directoris.
• Permisos especials: en aquest bloc es troben permisos com sincronitzar un fitxer, canviar els permisos, canviar el propietari…
• Control total: atorga tots els permisos disponibles.

Un dels mecanismes de control d’accés més utilitzat és el sistema de permisos tradicionals d’Unix. Tots els derivats d’Unix (i sistemes compatibles amb POSIX) com Linux o Mac OS X suporten aquest sistema i l’utilitzen per defecte. Malgrat això, hi ha altres sistemes de permisos com les llistes de control d’accés o ACL, utilitzades en els sistemes Windows i que es poden implementar també a Linux.

Un usuari és, per defecte, propietari dels arxius i directoris que crea i pot establir els permisos que vulgui sobre aquests per a la resta dels usuaris del sistema.

El sistema operatiu crea una sèrie de fitxers en el moment de la instal·lació que, per defecte, tenen assignat un propietari. Per això podem trobar, entre d’altres, els propietaris següents instal·lats d’una manera predeterminada al sistema: root, bin, sys, lp, uucp, etc.

Hi ha la possibilitat de canviar el propietari d’un fitxer mitjançant l’ordre chown. Té la sintaxi següent:

chown [opcions] nou_propietari fitxer

on, nou_propietari és el nom de l’usuari al qual se li assignarà el fitxer i fitxer, el camí al fitxer que es vol canviar d’usuari. Aquesta ordre només es pot executar amb el superusuari. Una de les opcions més interessants d’aquesta ordre és -R, que aplica el canvi de propietari d’una manera recursiva a un directori.

# chown rsala /var/www/index.html

# chown -R jlantunez /var/www/web1/

Els usuaris poden ser propietaris d’un fitxer o més, però, addicionalment, els fitxers i directoris tenen assignat un grup propietari.

La resta de grups als quals pertany un usuari es mostren al mateix fitxer /etc/group, en el quart camp. Per a cada grup del sistema, en aquest quart camp, hi ha un llistat d’usuaris que pertanyen de manera secundària al grup indicat.

Quan s’instal·la el sistema operatiu, es creen una sèrie de grups per defecte com root, bin, sys, mail, uucp, adm, other. Típicament, l’administrador del sistema és qui s’encarrega de fer els canvis de grups sobre fitxers o directoris, però un usuari pot canviar de grup un fitxer si també pertany al grup al qual s’està assignant el fitxer.

L’ordre chgrp permet fer canvis de grup sobre fitxers i directoris.

chgrp [opcions] nou_grup fitxer

on nou_grup és el grup al qual s’assigna el fitxer. Un cop més, es disposa d’una opció recursiva (-R) per a l’ús de l’ordre amb el contingut de directoris.

Aquests privilegis es determinen a partir de dos nivells:

• Cada fitxer té associats un propietari i un grup propietari. Amb aquests dos elements queden definides les tres entitats que poden interaccionar-hi: l’usuari propietari (u), el grup (g) i la resta d’usuaris del sistema (o).
• Per a cada usuari s’estableixen tres possibles modes d’accés: lectura (r), escriptura (w), execució (x).

La interpretació dels tres modes d’accés és diferent segons si es tracta d’un fitxer o un directori. La taula mostra com s’interpreten els fitxers per a permisos i directoris.

Amb això, si executeu l’ordre ls -l en qualsevol directori, entendreu el significat dels caràcters que apareixen al principi de cada línia:

$ls -l /etc
total 1092
drwxr-xr-x  3 root    root       4096 2010-08-16 11:48 acpi
-rw-r--r--  1 root    root       2981 2010-08-16 11:34 adduser.conf
drwxr-xr-x  2 root    root       4096 2010-08-16 11:51 alternatives
-rw-r--r--  1 root    root        395 2010-03-05 03:29 anacrontab
drwxr-xr-x  6 root    root       4096 2010-08-16 11:40 apm
drwxr-xr-x  3 root    root       4096 2010-08-16 11:47 apparmor
drwxr-xr-x  7 root    root       4096 2010-08-16 11:51 apparmor.d
drwxr-xr-x  4 root    root       4096 2010-08-16 11:50 apport
drwxr-xr-x  6 root    root       4096 2011-03-01 12:18 apt
-rw-r-----  1 root    daemon      144 2010-03-05 03:35 at.deny
...
drwxr-xr-x  2 root    root       4096 2010-08-16 11:47 xulrunner-1.9.2
-rw-r--r--  1 root    root        645 2010-04-15 09:59 zsh_command_not_found

El primer caràcter mostra el tipus de fitxer amb el qual es treballa. Les opcions més típiques que trobareu en aquest espai són les següents:

• -: arxiu convencional.
• d: directori.
• l: enllaç simbòlic.

Pel que fa a la resta de caràcters, es poden subdividir en tres grups:

• Els tres primers, que fan referència al mode d’accés de l’usuari propietari del fitxer.
• Els tres següents, que indiquen el mode d’accés del grup propietari del fitxer.
• Els últims, que es refereixen al mode d’accés de la resta d’usuaris del sistema.

En la figura podeu veure que el directori acpi pertany a l’usuari i grup root, té permisos de lectura, escriptura i execució per al propietari i lectura i execució per al grup i la resta d’usuaris del sistema. El fitxer adduser.conf, que pertany al grup i usuari root, té permisos de lectura i escriptura per al propietari i permisos de lectura per al grup i la resta d’usuaris del sistema.

L’assignació dels permisos és una de les eines que proporciona el sistema Linux per gestionar la seguretat de la informació.

Val a dir que en qualsevol moment un usuari pot canviar els permisos dels fitxers dels quals és propietari. Per fer-ho disposa de l’ordre chmod:

chmod [opcions] permisos fitxers

Els permisos poden ser assignats de dues maneres:

• Simbòlicament: se segueix la sintaxi qui operació permisos, on:
  • qui: és l’entitat o entitats a les quals volem assignar el permís: u (usuari), g (grup), o (altres), a (tots).
  • operació: es pot afegir un mode (+), treure un mode (-) o assignar un conjunt de modes eliminant qualsevol configuració prèvia (=).
  • permisos: és el conjunt de permisos que es volen concedir a les entitats indicades, mitjançant l’operació especificada.
• Numèricament: es representen els diversos modes d’accés mitjançant tres nombres en notació octal, en què el permís de lectura és un 4, el d’escriptura un 2 i el d’execució un 1. Vegeu la taula per obtenir una correspondència completa dels permisos en octal.

$ ls -l alfa
-rw-r--r-- 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

$ chmod ug+rwx alfa
$ ls -l alfa
-rwxrwxr-- 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

$ chmod a-x alfa
$ ls -l alfa
-rw-rw-r-- 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

$ chmod u-r,g+w,o-r alfa
$ ls -l alfa
--w-rw---- 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

$ chmod g=w alfa
$ ls -l alfa
--w--w---- 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

$ chmod 421 alfa
$ ls -l alfa
-r---w---x 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

$ chmod 775 alfa
$ ls -l alfa
-rwxrwxr-x 1 estudiant estudiant 0 2011-03-09 10:01 alfa

Quan es crea un nou fitxer o directori, se li assignen uns permisos per defecte. Típicament, aquests permisos són 644 per als fitxers i 755 per als directoris, però aquesta configuració es pot modificar.

L’ordre umask permet establir els permisos que s’assignen per defecte als nous arxius o directoris creats. La instrucció umask treballa amb valors en octal:

$ umask valor

Si no s’indica cap valor, es mostren els permisos assignats per defecte actualment. L’ordre umask fixa la màscara en octal, indicant quins permisos no es volen per defecte per als elements creats. En el cas dels directoris, aquests permisos es restaran de 777 i en el dels fitxers es restarà de 666.

$ umask
0022

$ umask 027

$ mkdir hola
$ echo "hola" > hola.txt
$ ls –l
...
drwxr-x--- 2 estudiant estudiant  4096 2011-03-27 21:41 hola
-rw-r----- 1 estudiant estudiant     5 2011-03-27 21:41 hola.txt
...

El valor de la màscara assignada només té vigor en el terminal i sessió actual; per això s’acostuma a assignar de manera permanent per mitjà d’algun fitxer de perfil com /etc/profile o ~/.bash_rc.

A més dels permisos 644 per als fitxers i 755 per als directoris, hi ha tres permisos especials a Linux:

• El bit SUID (set user id). S’utilitza conjuntament amb el bit d’execució sobre fitxers i indica al sistema operatiu que el fitxer marcat amb aquest permís s’ha d’executar amb els permisos del propietari del fitxer, i no pas amb els permisos de l’usuari que l’està executant. Es materialitza com una s en el bit d’execució de l’entitat d’usuari. Si no hi ha permís d’execució, es mostra com a S.
• El bit SGID (set group id). Té el mateix funcionament que el SUID, però aplicat a grups; per això es mostra com una s en el bit d’execució de l’entitat de grup.
• El bit sticky. Per esborrar un fitxer només es necessita tenir permís d’escriptura sobre el directori que el conté. En alguns casos pot interessar que només el pugui esborrar el propietari d’un fitxer: aquesta és la utilitat del bit sticky. Quan un directori té activat aquest bit, només els pot esborrar el propietari dels fitxers que conté. S’indica com una t al bit d’execució dels altres usuaris (o T, si no hi ha activada l’execució).

Els permisos especials es poden assignar de manera octal o utilitzant notació simbòlica. Vegeu un esquema complet dels valors octals dels permisos en la figura.

# chmod u+s fitxer_executable
# chmod g+s fitxer_executable

# chmod 4755 fitxer_executable
# chmod 2755 fitxer_executable

# chmod u+t directori_compartit
# chmod 1777 directori_compartit

L’assignació de permisos a dos nivells que s’ha fet en aquest apartat també es pot dur a terme per mitjà de la interfície gràfica. Per fer-ho, cal prémer el botó dret del ratolí sobre l’arxiu o directori en qüestió i seleccionar l’opció “Propietats” (figura). En aquesta pantalla, si aneu a la pestanya “Permisos”, podreu assignar els privilegis bàsics que hem vist anteriorment.

Quan es treballa amb fitxers, de vegades és necessari poder accedir a un fitxer des de diverses localitzacions. Els enllaços permeten que un arxiu existeixi en diverses localitzacions del sistema sense duplicar informació, amb les possibles incoherències que això pot generar. Tots els sistemes operatius actuals disposen d’algun mecanisme d’enllaçat, tot i que la nomenclatura utilitzada sigui lleugerament diferent segons el sistema.

Gràcies als enllaços es poden assignar noms o camins alternatius que simplifiquin el treball amb fitxers que tenen camins més complexos.

A Windows hi ha tres tipus d’enllaços: enllaços forts, enllaços simbòlics i unions. En els tres casos, l’ordre que cal fer servir és mklink, una eina específica per a la creació de diversos tipus d’enllaços.

Els enllaços simbòlics es coneixen generalment com a enllaços directes a Windows. Per crear un enllaç directe a un fitxer o directori per mitjà de la interfície gràfica, cal clicar amb el botó dret del ratolí l’element del qual es vol crear un enllaç i seleccionar l’opció “Crear acceso directo”. Podeu veure aquesta interacció en la figura.

Gràficament, els enllaços simbòlics mostren una petita fletxa que els distingeix. Els enllaços directes tenen una dependència directa dels elements que enllacen: si desapareix o s’esborra el fitxer original, els enllaços queden inutilitzables.

Es poden crear enllaços simbòlics tant a fitxers com a directoris. La sintaxi per a la creació d’enllaços per mitjà de la línia d’ordres és:

> mklink [/d] enllaç original

Cal utilizar l’opció /d quan es crea un enllaç simbòlic a un directori, ja que l’opció per defecte fa referència a fitxers.

  > mklink simbolic.txt fitxer.txt
vínculo simbólico creado para simbolic.txt <<===>> fitxer.txt

  > dir simbolic.txt
 El volumen de la unidad C no tiene etiqueta.
 El número de serie del volumen es: 5465-4679

 Directorio de C:\Users\Estudiant\Desktop

25/03/2011  13:00    <SYMLINK>      simbolic.txt [fitxer.txt]
               1 archivos              0 bytes
               0 dirs  49.751.465.984 bytes libres

  > mklink /d Win C:\Windows
vínculo simbólico creado para Win <<===>> C:\Windows

Un enllaç fort de Windows és la representació que té el sistema de fitxers per a un fitxer que té més d’un camí dins un mateix volum per poder-hi arribar. Per crear un enllaç fort cal utilitzar l’ordre següent:

> mklink /h enllaç original

Si es modifica qualsevol dels fitxers, tant si és l’original com l’enllaçat, els canvis afecten tots dos fitxers, ja que físicament constitueixen un únic arxiu. No obstant això, els atributs que s’assignen a cadascun dels fitxers només afecten el fitxer al qual se li han assignat. Per exemple, si es marca un fitxer com a només lectura, només afectarà aquest fitxer específicament, no la resta de fitxers. Si s’elimina el fitxer original, l’enllaç o enllaços forts no es veuen afectats i romanen accessibles.

Windows només permet crear enllaços forts de fitxers, sempre que estiguin emmagatzemats en el mateix volum que els originals.

  > mklink /h test2.txt test.txt
Vínculos permanentes creados por test2.txt <<===>> test.txt

Quan es llisten, els enllaços forts no apareixen diferenciats, ja que, tant el fitxer original com l’enllaç, són igualment vàlids envers el sistema i només representen dos camins diferents per accedir a una mateixa informació.

A Windows, els enllaços forts entre directoris s’anomenen unions (junctions). La sintaxi per a la creació d’unions és la següent:

> mklink /j enllaç original

Les unions s’assemblen als enllaços forts entre fitxers, però tenen algunes diferències, com ara:

• Es permet la creació d’unions entre directoris de diversos volums, sempre que aquests volums siguin locals.
• Si s’elimina el fitxer original, la unió queda inservible.

A la pràctica, l’única diferència que hi ha entre un enllaç simbòlic a un directori i una unió és que, en el cas de l’enllaç simbòlic, quan s’accedeix a un directori, l’explorador de fitxers es trasllada al directori original. En canvi, en la unió, l’explorador de fitxers roman al directori-enllaç.

  > mklink /j media F:\Music
Unión creada para media <<===>> F:\Music

  > dir me*
 El volumen de la unidad C no tiene etiqueta.
 El número de serie del volumen es: 5465-4679

 Directorio de C:\Users\Estudiant\Desktop

25/03/2011  13:10    <JUNCTION>     media [F:\Music]
               0 archivos              0 bytes
               1 dirs  49.750.876.160 bytes libres

Per explicar el concepte dels enllaços a Linux, cal conèixer com s’emmagatzemen el fitxers en aquests sistemes i què és un node d’identificació (inode).

Dins la llista d’informació emmagatzemada per un node d’identificació no apareixen ni el nom del fitxer, que és emmagatzemat pel directori que el conté, ni el seu contingut, que és referenciat mitjançant punters a blocs de disc.

Això vol dir que podem tenir fitxers amb noms diferents o iguals (situats en directoris distints) que tenen el mateix número de node d’identificació; per tant, els continguts dels fitxers enllaçats seran els mateixos però físicament només ocuparan espai una vegada. A més, com que aquests fitxers comparteixen el node d’identificació, tindran les mateixes metadades (dades de modificació, permisos…).

En el moment en què es crea un enllaç fort a un fitxer, desapareix el concepte de fitxer original i tots els fitxers tenen la mateixa importància davant les dades emmagatzemades a disc. Els canvis realitzats en el fitxer original o en qualsevol dels enllaços els afectaran a tots. No obstant això, eliminar qualsevol dels fitxers no afectarà la resta.

Malauradament, els enllaços forts tenen una sèrie de limitacions, com ara la creació d’enllaços a directoris, que no està permesa, o la impossibilitat de crear enllaços entre sistemes de fitxers diferents.

Per crear enllaços forts s’utilitza l’ordre ln.

$ ln fitxer_original enllaç

on fitxer_original és el fitxer del qual es vol crear l’enllaç i enllaç, el nom de l’enllaç creat.

$ touch original.txt
$ ls -li original.txt
266713 -rw-r--r-- 1 estudiant estudiant 0 2011-03-20 12:38 original.txt

$ ln original.txt nou1.txt
$ ls -li original.txt
266713 -rw-r--r-- 2 estudiant estudiant 0 2011-03-20 12:38 original.txt
$ ls -li nou1.txt
266713 -rw-r--r-- 2 estudiant estudiant 0 2011-03-20 12:38 nou1.txt

$ ln original.txt nou2.txt
$ stat nou2.txt 
  File: «nou2.txt»
  Size: 0         	Blocks: 0          IO Block: 4096   fitxer ordinari buit
Device: 801h/2049d	Inode: 266713      Links: 3
Access: (0644/-rw-r--r--)  Uid: ( 1000/estudiant)   Gid: ( 1000/estudiant)
Access: 2011-03-20 12:38:47.741553869 +0100
Modify: 2011-03-20 12:38:47.741553869 +0100
Change: 2011-03-20 12:39:55.225537690 +0100

Habitualment, els enllaços forts es confonen amb les còpies, però amb els enllaços, els continguts només s’emmagatzemen una sola vegada al disc. A més, si es modifica el contingut o les metadades (permisos, marques de temps…) de qualsevol dels enllaços, aquests canvis es veuen reflectits sobre tots els fitxers, cosa que no passa amb les còpies.

L’altre tipus d’enllaç suportat per Linux són els enllaços simbòlics. Aquests enllaços són més flexibles que els forts: es poden crear enllaços simbòlics a fitxers i directoris i es poden enllaçar entre diversos sistemes de fitxers.

Atès que els enllaços simbòlics disposen de nodes d’identificació independents dels fitxers o directoris als quals apunten, si s’esborra el fitxer original, l’enllaç queda trencat. D’altra banda, si s’esborra el mateix enllaç, el fitxer original no es veu afectat.

Per crear enllaços simbòlics s’utilitza l’ordre ln -s.

$ ln -s original enllaç

on original és el fitxer o directori del qual es vol crear l’enllaç i enllaç, el nom de l’enllaç creat.

$ ls -li original.txt
266713 -rw-r--r-- 3 estudiant estudiant 0 2011-03-20 12:38 original.txt
$ ln -s original.txt nouS.txt
$ ls -li original.txt nouS.txt 
278808 lrwxrwxrwx 1 estudiant estudiant 12 2011-03-20 19:08 nouS.txt -> original.txt
266713 -rw-r--r-- 3 estudiant estudiant  0 2011-03-20 12:38 original.txt

Aquest tipus d’enllaços es poden crear fàcilment des de la interfície gràfica, fent clic amb el botó dret sobre el fitxer o directori al qual se li vol generar un enllaç i seleccionant l’opció “Crea un enllaç”, tal com podeu veure en la figura.

Els avenços recents en la cerca d’informació a Internet han fet que la localització immediata d’informació i arxius sigui tan simple que l’usuari, quan ha de localitzar qualsevol element, prefereix fer una cerca abans que recórrer el camí per trobar-lo.

Els sistemes operatius s’han fet ressò d’aquesta tendència, amb la qual cosa la cerca d’informació s’ha convertit en un dels pilars principals d’aquests sistemes.

Una de les grans aportacions de Windows 7 ha estat una millora qualitativa en la cerca d’informació. Gràcies a la cerca de Windows es poden trobar fitxers, programes, missatges d’una manera instantània. No cal saber el nom o la localització dels arxius, només cal escriure alguna paraula relacionada amb la capsa de cerca del menú Inici per trobar els elements organitzats per tipus (figura).

Per restringir la cerca als continguts d’un directori (i tot l’arbre de subdirectoris corresponent), només cal entrar al directori en concret i entrar el terme de cerca a la capsa de cerca, situada a la cantonada dreta de la finestra (figura).

El sistema de cerca de Windows manté un índex amb totes les paraules clau, associades amb els arxius i continguts d’aquests, tasques habituals del sistema, programes, pàgines web… Els sistema de cerca indexa automàticament la majoria de tipus de fitxers típics i no indexa els fitxers que no se cercaran habitualment (fitxers del sistema, per exemple). Quan s’hi introdueix una paraula, Windows només cerca en l’índex, no en els arxius reals del sistema.

Si es desplega la capsa de cerca es poden realitzar cerques avançades, tal com es pot observar en la figura.

Els paràmetres de cerca es poden guardar per reutilitzar-los en el futur. Les cerques emmagatzemades es mostren al menú de favorits, al panell del lateral esquerre (figura).

En qualsevol moment es poden modificar les localitzacions que Windows indexa. Per fer-ho, cal anar a “Opciones de carpeta”, dins del menú “Herramientas” de qualsevol directori. En aquesta pantalla, a la tercera pestanya, hi ha les opcions de cerca de la figura.

També podeu cercar “Opciones de indización” a la barra de cerca. A la figura, figura i figura podeu veure les opcions més importants d’aquesta pantalla.

Ubuntu incorpora una eina potent de cerca de fitxers, situada al menú “Aplicacions”, dins de l’opció “Accessoris” (figura).

Aquest programa permet la construcció senzilla de filtres de temps, de mida, d’usuari o de grup, entre d’altres. A més, totes les finestres de l’explorador de fitxers Nautilus disposen d’un botó de cerca que permet localitzar elements dins del directori que s’estigui visualitzant. Malgrat això, la potència real en les cerques dels sistemes Linux es troba al terminal, gràcies a les ordres find i locate.

L’ordre find s’utilitza per localitzar fitxers. Aquesta instrucció és recursiva per defecte; per tant, buscarà en l’arbre complet del directori indicat. Quan no s’indica cap directori, l’ordre find cerca a partir del directori actual. La sintaxi de l’ordre és la següent:

$ find camí expressió

on camí és el camí absolut o relatiu del directori a partir del qual es realitzarà la cerca, i expressió és el conjunt de paràmetres de cerca que determinaran el fitxer o fitxers a localitzar.

Aquesta ordre realitza la cerca per força bruta, examinant tots els fitxers. Això fa que tingui un ús molt efectiu, però pot arribar a ser lent en alguns casos.

En la taula disposeu dels paràmetres més comuns de cerca de l’ordre find.

En les opcions de la taula en què s’indica [+-] es pot filtrar per més dels elements indicats (+n), menys dels elements indicats (-n) o exactament els elements indicats (n).

$ find . -type f -name *.txt

$ find / -type d -maxdepth 1

$ find ~ -maxdepth 2 -type f -size +100k -perm 644

$ find /tmp -type f -user estudiant -atime +3

L’ordre find permet l’execució d’accions amb els resultats de la cerca mitjançant el paràmetre -exec seguit de la instrucció que s’ha d’executar. Per poder fer referència a cadascun dels resultats de la cerca es fan servir les claus {}.

$ find . -type f -name *.txt -exec cp {} text \;

$ find . -type d -perm 777 -exec chmod 755 {} \;

L’eina locate funciona d’una manera similar a find si es vol localitzar un fitxer pel nom, però té dues grans diferències respecte de l’anterior:

• Les opcions de locate són molt menys completes que les de find. Generalment, només s’utilitza per cercar fitxers pel nom.
• Locate utilitza una base de dades que s’actualitza gràcies a una tasca programada (típicament s’executa cada nit, però es pot forçar aquesta actualització amb l’ordre updatedb, que cal executar com a superusuari). Per aquest motiu, hi pot haver inconsistències entre la base de dades i el contingut real del sistema de fitxers. D’altra banda, gràcies a la base de dades, la cerca amb aquesta eina és molt més ràpida que amb find.

La sintaxi de l’ordre és la següent:

$ locate [opcions] patró

Observeu l’exemple següent:

$ locate *.txt

En molts casos, cal consultar quin programari hi ha instal·lat en una màquina. Tant Windows com Linux disposen d’eines per a la gestió del programari instal·lat a la màquina que, entre altres funcionalitats, permeten la instal·lació, desinstal·lació, comprovació o actualització del programari.

Per identificar el programari instal·lat a Windows cal anar al menú d’Inici i entrar a “Panel de control > Programas > Programas y características”.

A la pantalla de la figura, podreu filtrar el programari mostrat (gràcies a la capsa de cerca) o consultar les actualitzacions realitzades sobre el programari ja instal·lat, amb l’opció “Ver actualizaciones instaladas”. La pantalla permet també organitzar la informació en funció de qualsevol de les columnes per tal de fer una consulta més personalitzada.

El sistema operatiu Ubuntu 10.04 incorpora dues eines gràfiques de gestió de programari:

• El centre de programari d’Ubuntu (situat al menú d’Aplicacions, figura).
• El gestor de paquets Synaptic (que es troba al menú Sistema > Administració, figura).

La interfície de treball de totes dues aplicacions és força similar, tot i que el gestor de paquets Synaptic proporciona una interfície de treball més completa que permet identificar més bé el programari instal·lat i la selecció dels paquets que s’han d’instal·lar.

El gestor de paquets Synaptic permet llistar els paquets per:

• Secció: l’àmbit al qual pertany (administració del sistema, ciència, editors…).
• Estat: com es troba el paquet (instal·lat, actualitzable, no instal·lat…).
• Origen: la font de programari de la qual prové el paquet.
• Filtres personalitzats: filtres que es poden definir al menú Paràmetres > Filtres.
• Resultats de cerca: buscar una paraula concreta i treballar amb aquests resultats.

La pantalla de personalització de filtres (figura) permet establir paràmetres sobre l’estat del paquet, la secció on s’inclou aquest o restriccions concretes sobre qualsevol camp d’informació del paquet, com ara el nom o la versió d’aquest. Aquests filtres es poden emmagatzemar per fer-ne un ús posterior (el programa proporciona una sèrie de filtres ja preinstal·lats).

El sistema de paquets d’Ubuntu disposa d’una base de dades centralitzada que conté els paquets instal·lats, entre molta altra informació. Aquesta base de dades és accessible tant a la interfície gràfica com per mitjà de la línia d’ordres. L’eina que dóna accés a les dades és dpkg i, tot i que per poder instal·lar programari a Linux cal ser superusuari, totes les instruccions que es treballaran en aquest apartat es poden executar com a usuari convencional, ja que només es realitzen consultes sobre la base de dades de paquets.

Per mostrar informació general sobre un paquet instal·lat, cal utilitzar l’ordre següent:

$ dpkg -s nom_paquet

Aquesta ordre retorna informació molt interessant sobre els paquets; per exemple, el mantenidor que té o aspectes com la mida, la versió, les dependències i la descripció. A més, mostra l’estat en què es troba aquest paquet dins el sistema (si està instal·lat, si no ho està…).

$ dpkg -s vlc
Package: vlc
Status: install ok installed
Priority: optional
Section: video
Installed-Size: 3792
Maintainer: Ubuntu Developers <ubuntu-devel-discuss@lists.ubuntu.com>
Architecture: i386
Version: 1.0.6-1ubuntu1.5
Replaces: vlc-nox (<< 1.0.4-2)
Provides: mp3-decoder
Depends: vlc-nox (= 1.0.6-1ubuntu1.5), libaa1 (>= 1.4p5), libc6 (>= 2.8), libdbus-1-3 (>= 1.0.2), libfreetype6 (>= 2.2.1), libfribidi0 (>= 0.19.2), libgcc1 (>= 1:4.1.1), libgl1-mesa-glx | libgl1, libglib2.0-0 (>= 2.12.0), libgtk2.0-0 (>= 2.8.0), libnotify1 (>= 0.4.5), libnotify1-gtk2.10, libqtcore4 (>= 4:4.6.1), libqtgui4 (>= 4:4.6.1), libsdl-image1.2 (>= 1.2.5), libsdl1.2debian (>= 1.2.10-1), libstdc++6 (>= 4.2.1), libtar, libvlccore2 (>= 1.0.0~rc1), libx11-6 (>= 0), libxcb-keysyms1 (>= 0.3.6), libxcb1 (>= 0), libxext6 (>= 0), libxinerama1, libxv1, libxxf86vm1, zlib1g (>= 1:1.2.3.3.dfsg), ttf-dejavu-core
Recommends: vlc-plugin-pulse (= 1.0.6-1ubuntu1.5)
Suggests: mozilla-plugin-vlc, videolan-doc
Description: multimedia player and streamer
 VLC is the VideoLAN project's media player. It plays MPEG, MPEG2, MPEG4,
 DivX, MOV, WMV, QuickTime, mp3, Ogg/Vorbis files, DVDs, VCDs, and multimedia
 streams from various network sources.
 .
 VLC can also be used as a streaming server that duplicates the stream it
 reads and multicasts them through the network to other clients, or serves
 them through HTTP.
 .
 VLC has support for on-the-fly transcoding of audio and video formats, either
 for broadcasting purposes or for movie format transformations. Support for
 most output methods is provided by this package, but features can be added
 by installing additional audio plugins (vlc-plugin-pulse, vlc-plugin-sdl)
 or video plugins (vlc-plugin-sdl, vlc-plugin-ggi, vlc-plugin-svgalib). There
 is also a web browser plugin in the mozilla-plugin-vlc package.
Homepage: http://www.videolan.org/vlc/
Original-Maintainer: Debian multimedia packages maintainers <pkg-multimedia-maintainers@lists.alioth.debian.org>

Per obtenir el llistat complet de paquets que segueixen un patró cal utilitzar l’ordre següent:

$ dpkg -l patró

El patró és un paràmetre opcional. Si no s’indica, llistarà tots i cadascun dels paquets disponibles a la base de dades de paquets del sistema.

$ dpkg -l gnome*
  Desired=Unknown/Install/Remove/Purge/Hold
  | Status=Not/Inst/Cfg-files/Unpacked/Failed-cfg/Half-inst/trig-aWait/Trig-pend
  |/ Err?=(none)/Reinst-required (Status,Err: uppercase=bad)
  ||/ Nom                 Versió             Descripció
  +++-=====================================
  ii  gnome-about         1:2.30.2-0ubuntu1   The GNOME about box
  ii  gnome-accessibility 2.30.0-0ubuntu1     accessibility themes for the GNOME   desktop
  un  gnome-accessibility <cap>               (no hi ha cap descripció disponible)
  un  gnome-admin         <cap>               (no hi ha cap descripció disponible)
  un  gnome-app-install   <cap>               (no hi ha cap descripció disponible)
  ii  gnome-applets       2.30.0-0ubuntu2     Various applets for the GNOME panel - binary files
ii  gnome-applets-data  2.30.0-0ubuntu2     Various applets for the GNOME panel   - data files
  ii  gnome-bluetooth     2.30.0-0ubuntu3     GNOME Bluetooth tools
  ...

Si s’observa la sortida d’aquesta instrucció, les tres primeres columnes fan referència a l’estat en què es troba el paquet indicat. En concret:

1. Estat de selecció: quan es treballa amb paquets des d’eines com el gestor de paquets Synaptic, s’assigna un estat de selecció que pot ser:
   • Unknown: l’estat de selecció és desconegut.
   • Install: el paquet està marcat per ser instal·lat.
   • Remove: el paquet està marcat per ser esborrat.
   • Purge: el paquet està marcat per ser purgat.
   • Hold: el paquet està marcat per mantenir-se bloquejat i no ser actualitzat.
2. Estat actual: indica l’estat real del paquet dins el sistema:
   • Not installed: el paquet no es troba instal·lat en el sistema.
   • Installed: el paquet està instal·lat.
   • Configuration files: el paquet està desinstal·lat, però els seus fitxers de configuració romanen en el sistema.
   • Unpacked: el paquet s’ha desempaquetat i està preparat per ser instal·lat.
   • Failed configuration: s’ha produït un error durant la configuració del paquet.
   • Half installed: s’ha produït un error durant la configuració del paquet.
3. Condicions d’error: únicament si hi ha un error amb el paquet, el resultat apareix en aquesta columna:
   • Reinstallation required: el paquet necessita ser reinstal·lat.

Quan s’estudia la relació entre fitxers i paquets les consultes acostumen a ser dues:

• Conèixer el llistat de fitxers instal·lats per un paquet.
• Saber quin paquet o paquets va instal·lar un fitxer concret.

Per conèixer quins fitxers ha instal·lat (o requerit) un paquet concret, cal utilitzar l’ordre dpkg -L.

$ dpkg -L paquet

I, per obtenir la informació contrària, cal emprar l’ordre dpkg -S.

$ dpkg -S patro_o_fitxer

Aquesta segona instrucció permet la utilització de patrons amb comodins, de manera que es pugui fer referència a un conjunt determinat de fitxers.

$ dpkg -L vlc
/.
/usr
/usr/bin
/usr/bin/qvlc
...
/usr/share/man/man1/qvlc.1.gz
/usr/share/man/man1/svlc.1.gz
/usr/share/bug/vlc

$ dpkg -S /usr/bin/svlc
vlc: /usr/bin/svlc