El procés d'envelliment

Les millores en molts aspectes de la nostra vida (com en medicina, en higiene, alimentació, promoció de la salut, detecció precoç de malalties, prevenció d’aquestes, menys accidents laborals…) ha fet que es doni un augment de l’esperança de vida, que comporta un augment del segment de població de més edat, sobretot en els països desenvolupats.

Aquest fet també ha provocat canvis en les malalties, en la seva atenció i en les causes de la mortalitat; s’ha passat d’unes malalties infeccioses a problemes crònics relacionats amb l’envelliment.

Aquest augment de l’esperança de vida en la nostra societat té certes implicacions com:

• Aparició de noves necessitats socials i econòmiques en la nostra societat.
• Es fa necessari un canvi en polítiques de salut i atenció a aquestes persones; amb el nou paradigma es veu clara una modificació en els serveis i recursos existents, així com en la quantitat d’aquests serveis i recursos.
• Nou enfocament en l’àmbit de la cura i la necessitat d’ajuda. Actualment, els principals diagnòstics i causes de mort són per malalties degeneratives.
• Canvis en les condicions de vida, més persones grans viuen sense discapacitat i amb autonomia, per tant, apareix un augment en la demanda de serveis d’oci.
• Canvis en les estructures familiars. Necessitat d’ajuda, suport i orientació familiar. Nous rols de la persona gran.
• Nova perspectiva educativa per als professionals, formació basada en una atenció centrada en la persona (model d’atenció integrada social i sanitària).
• Canvi de visió de l’etapa de la vellesa, com un procés actiu i de noves oportunitats.

Com es pot observar en la taula i en la taula, sobre la població a Catalunya per franja d’edat i sexe (comparativa any 1999 i any 2019), ha augmentat considerablement l’esperança de vida. També es pot veure com aquesta és més alta en les dones que en els homes. Això és degut a diverses causes, com són: els hàbits de consum d’alcohol i tabac (històricament les dones no en consumien o ho feien en menys mesura), els accidents de trànsit, els accidents laborals…

Actualment, però, aquesta tendència s’està igualant, ja que han canviat els hàbits de consum de les dones pel que fa a l’alcohol i el tabac, amb la incorporació al món laboral, l’augment considerable en la conducció de vehicles…

La manera d’envellir durant l’etapa de la vellesa és important, sobretot pel que fa a la qualitat de vida: s’ha de prioritzar viure força anys lliures de malaltia i de discapacitat per tal de mantenir-se autònom.

L’envelliment no és atribuïble a un únic factor, hi ha diverses variables que condicionen aquest procés. Les teories cerquen explicar les causes que provoquen els canvis que es produeixen en aquesta etapa de la vida, les quals es classifiquen en tres categories: sociològiques, psicològiques i biològiques.

Teories sociològiques: la base d’aquestes teories és l’adaptació de la persona al mateix procés d’envelliment i la relació existent entre la persona gran i el sistema social. Algunes de les més importants són:

• Teoria de l’activitat: es basa en el fet que les persones grans per tenir un envelliment saludable s’han de mantenir actives, és a dir, involucrar-se en la societat i mantenir les relacions socials. Es dona importància als rols de l’individu perquè se senti útil.
• Teoria adaptativa: es basa en l’adaptació de les persones grans als canvis produïts en aquesta etapa i com influeix el medi ambient en tot aquest procés.
• Teoria de la modernització: tradicionalment, les persones grans es veien com a persones sàvies i amb experiència. Actualment, aquesta valoració ha canviat en la nostra societat.

Teories psicològiques: la base d’aquestes teories són els aspectes cognitius de la persona i la seva personalitat. Algunes de les teories més importants són:

• Teoria de l’individualisme de Jung: a mesura que la persona envelleix, hi ha un canvi d’enfocament des del món extern cap a una experiència interior. La persona per envellir correctament ha de reconèixer els seus propis èxits i els seus propis fracassos.
• Teoria de la integritat de l’ego: és l’acceptació que fa la persona de la seva vida, tant del que ha viscut en el passat com en l’actualitat.
• Teoria de la desesperació: aquesta teoria es refereix a la no integritat de l’ego; es dona quan la persona no accepta com ha viscut la seva pròpia vida.

Teories biològiques: aquestes teories es diferencien segons factors externs i interns; les primeres es basen en el fet que l’envelliment és degut a conseqüències d’alteracions que succeeixen al llarg de la vida i que es donen aleatòriament, en canvi, les segones es basen en el fet que l’envelliment és predeterminat, diuen que és la continuació del procés de desenvolupament i seria l’última etapa d’una seqüència de fets.

• Dues de les teories basades en factors externs són:
  • Teoria de l’encreuament: la teoria determina que l’envelliment i el desenvolupament de malalties és a causa dels enllaços i encreuaments entre les proteïnes i altres macromolècules.
  • Teoria dels radicals lliures: escrita per Denham Harman (1956), proposa que l’envelliment seria el resultat d’una insuficient protecció contra el mal produït pels radicals lliures (RL) als teixits. Els radicals lliures són molècules molt reactives que es produeixen com a residu durant el metabolisme cel·lular i provoquen un dany a través de les reaccions oxidatives.
• Dues de les teories basades en factors interns són:
  • Teories genètiques: aquestes teories es basen en el codi genètic de cada individu, i afirmen que l’envelliment és en la informació genètica, ja està escrit en cada una de les nostres cèl·lules quan el cos inicia el procés d’envelliment.
  • Teoria del cronòmetre cel·lular: afirma que el procés d’envelliment és un mecanisme programat, considera que les cèl·lules tenen un nombre predeterminat de reproduccions durant la nostra vida.

El procés d’envellir duu inherent una sèrie de canvis que incideixen en la persona. Aquests canvis no afecten tots els individus de la mateixa manera, per tant, hi ha unes diferències remarcables en les característiques d’aquests entre els individus.

Hi ha una gran variabilitat interindividual i intraindividual; cada persona envelleix a un ritme diferent. El que defineix aquesta etapa és l’heterogeneïtat; es pot afirmar que l’envelliment és un procés dinàmic, no estàtic. És en aquest sentit que parlem d’envelliment diferencial, ja que no totes les persones envelleixen al mateix ritme ni tots els sistemes i òrgans de la persona ho fan al mateix temps.

En l’explicació dels canvis biopsicosocials de la persona ens centrarem en el model biopsicosocial. El seu postulat bàsic és el fet que tant la salut com la malaltia no són més que la conseqüència de la interacció entre:

• factors biològics,
• factors psicològics i
• factors socials.

Les persones grans pateixen una sèrie de canvis biològics, com per exemple una lentitud més gran en l’agudesa dels sentits; sobretot pel que fa a l’oïda i a la vista. També hi ha una menor resistència a l’activitat física i es donen modificacions en la digestió dels aliments i en la seva absorció.

Cada persona afronta de manera diferent aquests canvis biològics, segons les estratègies emocionals de cadascú, les quals també es poden treballar.

En el procés d’envelliment es donen uns canvis en les capacitats sensorials; alguns òrgans dels sentits es veuen afectats de forma progressiva:

La vista: disminueix la capacitat de diferenciar colors, es redueix la secreció de llàgrimes, es perden pestanyes, es dona una pèrdua de la visió nocturna, hi ha una adaptació més lenta als canvis de llum, augmenten alguns trastorns que provoquen una disminució en l’agudesa visual. Els principals trastorns relacionats amb l’edat, que provoquen una disminució de l’agudesa visual, són:

• Presbícia: hi ha una pèrdua d’elasticitat del cristal·lí i una disminució de la capacitat de l’ull per enfocar els objectes.
• Cataracta: pèrdua de transparència del cristal·lí que permet enfocar a diferents distàncies. Mitjançant aquesta lent passen els raigs de llum cap a la retina i allà es formen les imatges. En la formació de la cataracta la lent es torna més opaca, i això fa que la llum no es pugui transmetre fàcilment a la retina i es produeixi una visió borrosa.
• Retinopatia: és un dany progressiu en la retina de l’ull que pot ocasionar pèrdua de visió; molts cops aquesta afectació és causada per hipertensió arterial o per una diabetis no controlada.
• Degeneració macular associada a l’edat (DMAE): afecta la visió central, és una malaltia de la retina que pot produir visió distorsionada i punts cecs.

L’oïda: presbiacúsia, menys capacitat de percebre sons d’alta freqüència, més dificultat en les relacions socials a causa de la dificultat que es presenta al no distingir el llenguatge oral d’altres estímuls (problemes per sentir correctament una conversa quan hi ha soroll de fons), alteracions de l’equilibri.

El tacte: es percep de forma menys intensa la sensació tèrmica i el dolor, això és degut al fet que disminueix el nombre i l’estructura dels receptors. Per tant, aquest fet pot provocar no saber si un objecte pressiona la pell, en quin lloc, si la temperatura és molt elevada o si hi ha molta humitat.

L’olfacte: menys capacitat de percebre les olors. Això pot provocar situacions com la no detecció de fuites de gas, aliments en mal estat o altres olors que avisin d’algun perill.

El gust: hipogèusia (pèrdua de la capacitat gustativa), fet que pot perjudicar l’alimentació de la persona provocant pèrdua de pes, empitjorament d’algunes malalties, malnutrició…

La gent gran pateix canvis en els teixits i òrgans de l’aparell digestiu; això té conseqüències en la salut i en la seva funcionalitat: es generen trastorns en la ingesta, en la digestió i en l’absorció d’aliments.

Els canvis en l’aparell digestiu poden afectar l’alimentació de la persona, provocar canvis en la regulació de la gana, fer aparèixer restrenyiment i produir altres alteracions. Alguns dels més destacats són els següents:

• Deteriorament de l’aparell bucodental, situació que condiciona la conducta alimentària de la persona.
• Reducció en la secreció de saliva, fet que causa sequedat a la boca i pèrdua de gust.
• Incapacitat per deglutir (disfàgia).
• Procés digestiu més lent.
• Dificultat d’assimilació de nutrients i de secreció de substàncies necessàries per a la digestió.

Amb l’edat es produeixen canvis en el cor i en els vasos sanguinis; si no es tenen en compte i no es tracten poden portar a una malaltia cardíaca. Alguns canvis en l’aparell cardiocirculatori són els següents:

• Augment de la pressió arterial: a les parets de les artèries s’hi concentren substàncies, calci i greix, que fan que aquestes s’endureixin i perdin elasticitat. Aquest fet provoca risc de patir accidents vasculars.
• Pot haver-hi anèmia, una de les causes de la qual és una absorció inadequada dels nutrients.
• El cor perd força, hi ha menys bombeig de sang, i per tant hi ha una disminució de la freqüència cardíaca, cosa que fa augmentar el problema de les arrítmies en persones grans. Quan es fa exercici físic o un esforç apareix més cansament i aquest sorgeix abans.

Algunes de les causes que poden provocar que el cor hagi de fer més esforç són:

• Esforç físic
• Malalties
• Alguns medicaments
• Infeccions

Pel que fa a la prevenció, hem de tenir en compte: seguir una dieta saludable, fer revisions mèdiques periòdiques, no fumar, fer exercici físic regular, evitar l’estrès i fer un control de pes, entre altres.

Els canvis en el sistema respiratori en les persones grans afecten de manera precoç, abans que les pèrdues en el sistema cardiovascular. Es té menys resistència a l’exercici físic, i és necessari un esforç més gran per a la seva recuperació posterior. Això és perquè el volum d’aire en circulació és menor. La gent gran és més propensa a patir infeccions bacterianes i víriques.

Alguns dels canvis que es donen són els següents:

• Els pulmons perden elasticitat, hi ha més aire residual en els pulmons, fet que causa una disminució en la capacitat inspiratòria.
• Hi ha un dèficit d’oxigenació a causa del canvi de forma que pateixen els alvèols.
• Més prevalença a tenir infeccions de l’aparell respiratori, fet que té un efecte directe en la salut i en la qualitat de vida de la persona.

Les persones grans pateixen canvis en el sistema urinari, especialment en els ronyons i en la bufeta, cosa que altera el seu funcionament normal de forma destacable.

Pel que fa a la sexualitat i l’afectivitat, en la gent gran té la mateixa importància que en etapes anteriors. En aquesta àrea hi influeixen factors fisiològics i socials, però els canvis fisiològics amb l’edat no comporten la pèrdua de la sexualitat de la persona.

Alguns dels canvis que es troben les persones en aquesta etapa de la vida són:

• Infeccions freqüents causades pel fet que la bufeta no es buida completament i queda orina residual, cosa que comporta la necessitat d’orinar de forma més seguida.
• Es veu afectada la funció dels ronyons, ja que aquests perden pes i volum.
• Augment de la incontinència urinària.
• Canvis fisiològics més importants en la dona: sequedat en la mucosa vaginal, pèrdua d’elasticitat de la vagina, picors, dolor durant la penetració…
• Canvis fisiològics més importants en l’home: augment de la pròstata, cosa que dificulta la micció, menys sensibilitat, menys erecció i més lenta, es pot produir manca d’ejaculació…

Es dona un deteriorament de l’estat físic i una disminució de la funcionalitat personal en l’envelliment. Es produeixen canvis destacables en la composició corporal, menys força i pèrdua de flexibilitat i equilibri.

Alguns dels canvis que es donen són els següents:

• Algunes alteracions metabòliques i esquelètiques freqüents, com ara: l’osteoartritis, l’artritis reumatoide i l’osteoporosi.
• Síndrome de fragilitat física de l’envelliment (moviment més lent en caminar i moure’s), fet no associat a cap trastorn o malaltia.
• Més facilitat de lesions en les articulacions a causa de la fragmentació dels lligaments i les fibres dels tendons.
• Disminució de la massa muscular.
• Augment del teixit gras.
• Disminució de la massa òssia.
• Canvi en la postura corporal: inclinació cap endavant del cap.
• Reducció de l’alçada.
• Més limitació en la coordinació de moviments, pèrdua d’agilitat.
• Més cansament en els moviments i en la marxa.
• Por i risc de caigudes.

El sistema immunitari ajuda a protegir el cos de diferents substàncies perjudicials o estranyes, com poden ser: virus, bacteris i cèl·lules canceroses.

L’envelliment cronològic causa canvis en el sistema immunològic, es dona una disminució progressiva de la funcionalitat del sistema anomenada immunosenescència. Aquest fet fa que es donin unes situacions que poden afectar la persona, com ara:

• Menys capacitat immunitària davant d’agents contagiosos; el sistema immunitari s’alenteix en el moment de donar una resposta, per tant, hi ha més risc de patir alguna malaltia. Augment de malalties infeccioses o inflamatòries.
• Les vacunes no tenen tanta eficàcia i no protegeixen de forma tan prolongada en el temps.
• El cos es cura més lentament.
• Més risc de patir càncer.
• La pell, l’òrgan més extens del cos humà, es veu afectada per l’envelliment. Aquest òrgan protegeix l’interior del cos d’agents infecciosos i és molt important per al sistema immunològic de la persona.

El sistema nerviós també es veu afectat per l’envelliment. Els canvis que es donen tenen conseqüències en la vida diària d’aquestes persones.

En el sistema nerviós es diferencia el sistema nerviós central (cervell, medul·la espinal i cerebel) i el sistema nerviós perifèric (els nervis). En el cervell és on es dona la interpretació de la informació que ens arriba dels sentits, hi ha un control de la temperatura corporal i trobem la gestió dels moviments voluntaris i involuntaris, entre altres funcions. El cerebel té control sobre la mobilitat i l’equilibri, i la medul·la espinal envia les sensacions que es recullen dels òrgans dels sentits mitjançant els nervis perifèrics.

Algunes modificacions i conseqüències d’aquestes en el sistema nerviós són les següents:

• Pèrdua neuronal variable.
• Menys flux sanguini cerebral.
• Reducció o pèrdua de reflexos o sensibilitat.
• Alteració dels mecanismes de control de la temperatura i la set, fet que pot comportar deshidratació.
• Trastorns del son (menys hores de son i menys efecte reparador).
• Pot aparèixer incontinència urinària a causa de problemes en la regulació del control d’esfínters voluntaris i la regulació del to muscular.

En la nostra societat hi ha la creença que l’envelliment comporta una davallada en les funcions intel·lectuals de la persona. Això no és així, ja que la persona gran pot mantenir les seves habilitats cognitives o en alguns casos fins i tot millorar-les.

Les capacitats cognitives afectades són, generalment, la memòria i el llenguatge; fets que provoquen canvis en la personalitat.

La memòria és la capacitat del nostre organisme per codificar, emmagatzemar i recuperar la informació; permet a la persona retenir experiències del passat, i es pot classificar en:

• Memòria sensorial: quan es capta l’estímul extern. De manera automàtica, aquesta informació es registra, no més de 2 segons, i o bé es processa a la memòria a curt termini o es perd.
• Memòria a curt termini: es pot mantenir la informació fins a 30 segons. Si es produeix un dany en aquest tipus de memòria es perd la capacitat de mantenir la informació durant aquest període de temps. Per exemple, això podria fer que la persona perdi el fil d’una conversa.
• Memòria a llarg termini: podem codificar i retenir la informació durant un període llarg de temps. Els records poden ser-hi presents des d’uns segons fins a anys.

La memòria és influïda per alguns factors que són presents en l’envelliment. En la taula es poden observar les variables que condicionen la memòria en l’envelliment.

Per evitar la davallada de les funcions cognitives i la pèrdua de memòria, és important tenir en compte diferents mesures; algunes d’aquestes són:

• Hàbits de vida saludables: alimentació apropiada per a la persona, entorn saludable, ús adequat dels medicaments…
• Relacions socials: evitar l’aïllament de la persona potenciant el contacte amb el seu entorn, participació en activitats del barri, assistir a un centre social, realització de tallers…
• Activitat física i mental: caminar, nedar, jugar a cartes, tallers de memòria…

Alguns aspectes que es poden treballar per tal de millorar la memòria són:

• L’atenció: una atenció òptima ens permet relacionar i donar resposta als estímuls rellevants.
• L’ansietat: una persona amb ansietat pateix problemes d’atenció.
• L’interès de la persona: una persona estarà més disposada a fer una activitat si aquesta és del seu interès.

La persona quan envelleix presenta una sèrie de canvis condicionats per diversos factors. Un d’aquests canvis és l’aprenentatge, però això no vol dir que deixi d’aprendre, sinó que ho fa d’una altra manera i a un ritme diferent. La persona gran necessita més temps per realitzar un aprenentatge, però no perd la capacitat de fer-ne de nous.

En el següent vídeo, “Soc gran, i què?”. Diuen que les persones grans són rígides, ja no aprenen coses noves (10 d’abril de 2017), podeu observar el testimoni de diferents persones sobre aquesta etapa de la vida i l’aprenentatge:

Trobem dos tipus d’intel·ligència:

• Intel·ligència fluida: capacitat de raonar de forma abstracta, realitzar operacions mentals, per resoldre problemes sense que hi condicionin les experiències prèvies i els aprenentatges anteriors.
• Intel·ligència cristal·litzada: resolució de problemes a partir dels recursos dels quals disposa la persona, els coneixements previs i les experiències anteriors.

Aquestes dues intel·ligències van evolucionant al llarg de la vida de la persona, però cada una d’elles aconsegueix el seu punt màxim en una etapa diferent, la fluida durant l’adolescència i la cristal·litzada al voltant dels seixanta-setanta anys. Per tant, les persones grans tenen més capacitat reflexiva, i això indica que la intel·ligència no es perd amb els anys, més aviat que es modifica.

En aquesta etapa algunes funcions lingüístiques presenten més afectació que d’altres. La persona gran pot presentar dèficits sensorials i perceptius que afecten la capacitat lingüística i un desgast en la memòria de treball (permet emmagatzemar i manipular la informació en un espai de temps curt), això té conseqüències en el processament de la informació, que s’alenteix. Però en l’envelliment també es preserven algunes funcions com: el vocabulari, la fonologia (pronunciació de les paraules) i el llenguatge escrit.

La personalitat és el conjunt de les característiques d’una persona que el fan diferent dels altres. Aquestes característiques marquen el comportament i la conducta de l’individu. Els gens, en gran part, determinen la personalitat de la persona, però també hi ha factors ambientals i de l’experiència que hi poden intervenir.

En el canvi de la personalitat d’una persona gran hi tenen molt a veure els factors següents:

• La gestió emocional en l’afrontament dels canvis físics, socials i biològics. Per exemple: una persona que veu minvada la seva capacitat física i té dificultats per fer les tasques de llar o una persona gran que ha perdut el seu marit i algunes de les seves amistats.
• Afectació de malalties físiques o mentals. Per exemple, una persona gran que pateix una depressió.

Algunes persones grans desenvolupen uns trets més marcats de la seva personalitat; això és a causa de la interacció entre algunes variables situacionals més la base genètica de la seva personalitat. Per exemple: una persona introvertida, poc comunicativa, que es vegi afectada per una pèrdua de la parella pot accentuar més aquest tret de la personalitat.

La persona gran pateix uns canvis biològics, psicològics i socials que el poden afectar en les seves relacions afectives i sexuals. No totes les persones pateixen els mateixos canvis ni de la mateixa manera, com tampoc reaccionen igual davant d’aquests. Un altre punt a destacar són els recursos dels quals disposa cada persona (propis o de l’entorn) per afrontar les diferents situacions en què es va trobant.

Alguns factors que condicionen l’entorn socioafectiu i sexual de la persona gran són:

• La jubilació
• La pèrdua de persones properes
• El sentiment de soledat
• La sexualitat en l’envelliment

La jubilació és una etapa que ha d’afrontar la persona. Hi ha qui viu aquesta etapa com una millora en la seva qualitat de vida, com un temps per dedicar-se a coses que abans no podia fer, però altres persones ho viuen com el final d’un cicle de vida. Sigui com sigui, la jubilació és un procés de canvis, en el qual és necessari un temps per tal que la persona s’adapti a la nova etapa.

La nostra societat no ha tingut en compte la necessitat d’una preparació per a aquesta vivència, tot i que actualment per treballar aquesta transició es fan formacions específiques a través d’entitats o fundacions.

Alguns dels factors que influeixen en el procés de jubilació són els següents:

• Actitud de la persona: tota persona reacciona diferent davant d’un canvi. En aquest punt entra en joc la manera de gestionar la nova etapa, en la qual apareixen molts sentiments i emocions. La persona té més temps lliure, ha d’aprendre a saber ocupar el temps adequadament amb nous projectes que li aportin satisfacció, no ha de passar a la inactivitat, però tampoc ha d’omplir tot el seu temps en activitats, ja que potser algunes d’aquestes no es basen en el seu interès.
• Nou rol vital: moltes persones veuen aquesta etapa com una pèrdua de la seva identitat. Això passa sobretot en les que han centrat el seu autoconcepte en el rol professional. També hi ha la visió que deixen de ser productius, fet que els causa ansietat i sentiment de perdre la seva capacitat laboral i les seves competències davant de la societat. Aquest fet també es veu condicionat per la professió que han realitzat i la dedicació que hi han destinat durant tot el temps que ha durat la feina.
• Relacions socials: a la feina es creen moltes relacions socials. Si pensem que al llarg de la nostra vida ens passem moltes hores en el nostre entorn laboral entendrem que en aquest context es formen molts lligams d’amistat i d’afectivitat. Molt sovint passem més hores amb les persones de la feina que amb altres amistats i familiars, això canvia en la jubilació, fet que pot causar una pèrdua de les relacions socials important.
• Recursos de l’entorn: els recursos que ofereix l’entorn també afavoreixen en major o menor mesura aquest procés de canvis. Els cursos de preparació, els centres on es porten a terme activitats, el suport a la persona; tot això i d’altres mesures potencien una millor adaptació a la nova etapa.
• Càrregues familiars: el tipus de família i la relació existent també té una influència directa en aquest procés de jubilació. Actualment, ens trobem amb molta gent gran que cuida dels seus nets, però també hi ha casos de persones que tenen càrregues econòmiques envers els fills si aquests últims tenen dificultats per fer front a alguns pagaments. La persona gran pot gaudir d’una manera o d’una altra de nous projectes en la jubilació segons el que hagi de fer front davant de la família.
• Salut: la salut condiciona com es viu aquesta etapa. Una persona que pot realitzar projectes en aquesta fase en condicions de salut favorables viu l’etapa com a molt més positiva que si per motius de malaltia o dependència no pot realitzar les activitats desitjades o ha perdut l’interès en qualsevol tema.

El dol en la nostra societat encara és tabú, no ha estat tractat tal com seria necessari. Cada persona, davant d’una pèrdua o un dol, té uns recursos personals per fer-hi front; però també hi juguen un paper molt important altres variables, com ara:

• L’experiència de la persona.
• La personalitat.
• La xarxa social, el suport (família, veïns, amics…).
• La situació actual de la persona (salut).

Les persones grans tenen unes necessitats, com tota persona, davant del dol; han de ser escoltades, se’ls ha de donar suport i s’han de sentir estimades. En l’etapa de la vellesa la persona viu un moment de la seva vida en què les pèrdues són força contínues, no únicament de persones, sinó també físiques, materials, de memòria, d’autonomia, de rol, en seguretat, de salut, de la llar (quan va a viure en una residència), entre d’altres. El fet que la gent gran visqui la proximitat de la seva mort davant de les pèrdues de les persones estimades fa que molts cops aparegui angoixa per fer front a aquest sentiment.

Un dels fets que es pot donar en aquesta etapa és la pèrdua de la parella; això implica canvis en el dia a dia, en l’estil de vida, en el rol dintre de la llar i en la dedicació del temps compartit amb l’altra persona, entre d’altres. Hi ha casos en què la persona té dificultats en la realització de les tasques que feia la seva parella, en feines marcades segons el gènere de la persona (en generacions passades aquesta situació era més establerta).

Actualment, moltes persones tenen un sentiment de soledat, hi ha hagut canvis en la nostra societat que han propiciat això, com les noves estructures familiars, els prejudicis cap a l’envelliment i el temps lliure de la persona després de la jubilació. Aquest fet pot afectar la qualitat de vida de la persona i el seu benestar emocional.

Algunes de les causes que propicien la soledat de les persones grans són:

• Envelliment de la població i pèrdua d’autonomia: la nostra societat es va envellint, les persones vivim més anys que fa unes dècades. Aquest fet, entre d’altres, és a causa de la millora en sanitat, alimentació i condicions laborals. Però viure més anys també comporta adquirir i desenvolupar més malalties al llarg del temps i perdre més autonomia, fet que fa que la gent gran no pugui realitzar moltes activitats i tasques que feia anteriorment, com per exemple sortir al carrer com feien habitualment.
• Canvis en les estructures i dinàmiques familiars: actualment, en la nostra societat, el concepte de família ha canviat, han sorgit nous models i aquests han anat evolucionant. Algunes de les estructures d’avui en dia són: famílies monoparentals (constituïdes per una mare o pare sols, amb un o més fills), sense fills i reconstituïdes (persones amb fills que refan la seva vida amb una altra parella). Tradicionalment la família era compresa per avis, fills i nets, que molt sovint vivien tots junts, fins i tot en algunes llars hi podien residir d’altres persones com oncles (família extensa). L’emancipació dels fills, la residència d’alguns en un altre país per motius de feina, famílies nuclears, reducció de la quantitat de fills i el paper de la dona al món laboral (principal cuidadora de la gent gran) han comportat que moltes persones grans visquin soles.
• Canvis en el món laboral i econòmic: el fet que l’esperança de vida hagi augmentat en els últims anys ha fet que moltes persones un cop jubilades tinguin més temps lliure (algunes d’elles també jubilades anticipadament per causes de l’empresa), aquest canvi de vida i les seves conseqüències poden comportar un temps de solitud per a la persona si no es disposa dels recursos adequats o aquests no se saben gestionar adequadament. Uns altres fets, ja citats, són la incorporació de la dona al món del treball i la feina dels fills a l’estranger, molts cops ja formant una família en un altre país. Un fet econòmic a destacar és la pèrdua de poder adquisitiu de molta gent gran, com també l’existència d’abusos i estafes cap a aquestes persones. Tampoc ajuda en la nostra societat la necessitat d’adaptació constant al món laboral; la persona ha de formar-se contínuament per a una societat que canvia ràpidament, ha de fer front a noves oportunitats i molts cops ha de posar en joc molts valors professionals i personals, cosa que causa molt sovint deixar en un segon pla la família i les relacions socials.
• Desvalorització de la gent gran: s’ha donat un canvi important de la visió que té la societat de la gent gran i l’envelliment; hi ha estereotips i prejudicis envers aquesta etapa de la vida. No es dona importància a l’experiència que poden aportar aquestes persones, i això provoca baixa autoestima i ofereix un sentit negatiu de la vellesa. En aquests moments ens hem convertit en una societat de consum, en la qual no hi ha gaire temps per dedicar a la gent gran. Aquest fet fa que la xarxa social de suport s’hagi reduït considerablement.
• Pèrdua de la parella i de persones properes: la pèrdua de la parella i de les persones properes és un fet que causa angoixa, tristesa i solitud. La persona perd relacions socials, però també un dia a dia, unes rutines i un rol personal. La gent gran ha de fer una adaptació a aquests canvis, i molts cops els costa, ja que ells poden viure la mort de les persones estimades també com un final de la seva vida.

La soledat té unes conseqüències tant físiques com psíquiques i emocionals per a la persona. Algunes de les més importants són:

• Menys realització d’activitats, les quals estimulen el funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional de la persona.
• Més probabilitat de patir accidents en la llar o en els entorns on es mou la persona.
• Es redueixen els suports quan hi ha propensió a patir abusos o ja existeixen.
• Més probabilitat de patir depressió.
• Pot causar trastorns del son.
• Augmenta la debilitat del sistema immunològic.
• Risc més alt de patir problemes cardiovasculars.
• Augment de dificultats en el sistema digestiu.
• Empitjora la mobilitat.
• Causa problemes en malalties neurodegeneratives.
• Eleva el risc de morir.

Per prevenir la soledat, hi ha diferents mesures que s’han de tenir en compte. Algunes les podem oferir com a tècnics d’atenció amb persones en situació de dependència, quan estem en contacte amb persones que viuen soles; altres les poden portar a terme entitats de caràcter social que promouen programes d’intervenció social. En aquest sentit, es poden prendre les mesures de prevenció següents:

• Observació i atenció a les necessitats de la persona; ja que sovint els costa expressar directament que se senten sols, però ho manifesten amb altres símptomes, dolors, depressions, trucades a teleassistència…
• Afavorir relacions socials i familiars satisfactòries.
• Aportar estratègies personals davant d’aquest problema, identificar algun veí que estigui en una situació similar.
• Potenciar els recursos familiars, buscar la seva implicació i acompanyament.
• Incentivar la xarxa social de la persona.
• Fer prescripció social oferint recursos socials: serveis, centres i voluntariat.
• Portar a terme programes de prevenció i control de la soledat, organitzant visites als domicilis de persones usuàries del programa de teleassistència que expressen la seva soledat.
• Realitzar programes d’educació intergeneracional, per prevenir estereotips i prejudicis i per promoure activitats on es relacionin infants, joves i gent gran.
• Promoure la formació específica de professionals per detectar i fer front a aquesta situació de soledat.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la salut sexual com un estat de benestar físic, mental i social en relació amb la sexualitat. Requereix un enfocament positiu i respectuós de la sexualitat i de les relacions sexuals, així com la possibilitat de tenir experiències sexuals plaents i segures, lliures de tota coacció, discriminació i violència.

La sexualitat de les persones grans s’ha vist, i es continua veient, com un tema tabú; es nega la seva expressió, però tot i aquest fet, la gent gran la pot viure de forma satisfactòria. Es donen uns canvis fisiològics que la poden afectar, com també algunes malalties, la medicació, les creences de cadascú i els efectes de l’envelliment del cos en l’autoestima i en l’estat emocional. Altres circumstàncies que hi poden influir són:

• La mort de persones estimades: pot afectar emocionalment i a conseqüència d’això pot disminuir la capacitat de sentir desig i gaudir de la sexualitat, com també pot afectar directament la pèrdua de la parella sexual.
• Falta d’intimitat en l’habitatge: això pot ser degut a diferents situacions: persona cuidadora residint a la mateixa llar, convivència amb altres familiars o persones grans vivint en una residència.

En l’etapa de la vellesa, les persones donen més importància a la comunicació, a un contacte íntim de carícies que a l’acte sexual en si mateix.

Cada societat té uns models sexuals; la manera de fer i pensar està influïda per aquestes pautes. En cas de persones grans amb diferent orientació sexual de la que marca la societat de pertinença viurà una negació encara més accentuada. Hem de tenir en compte que tota sexualitat viscuda és diferent de les dels altres i que hi ha molts tipus de parella. S’ha de fomentar la sexualitat amb naturalitat.

Quan una persona ha d’entrar a viure en un centre residencial per a gent gran, la seva intimitat es redueix; el tema de la sexualitat en molts serveis no es té en compte i, per tant, no se’n parla ni s’afavoreixen aquest tipus de relacions. Aquesta situació també es dona en el mateix domicili; la persona necessita un suport, però l’ajuda molts cops no té en compte la part afectivosexual de la persona. Aquest fet invisibilitzat es fa més patent en persones amb altres orientacions sexuals.

Per a un millor tractament i actuació sobre la sexualitat de les persones grans són necessàries algunes mesures d’intervenció:

• Normalitzar la sexualitat entre la gent gran. Eliminar falses creences.
• Respectar orientacions sexuals, gustos i creences personals.
• Afavorir l’expressió d’opinions i dubtes. Coneixement d’un mateix per a poder prendre les pròpies decisions.
• Informar sobre la sexualitat en les diferents etapes de la vida (matèria d’educació sexual).
• Informar i orientar, impartició de xerrades per a les persones grans, familiars i professionals.
• Preservar la intimitat de la persona o persones dintre de la llar.
• Crear i desenvolupar protocols d’actuació, segons determinades situacions, en els recursos residencials per a gent gran.

En l’etapa de la vellesa ens trobem algunes diferències segons el gènere de la persona; aquestes diferències condicionen la qualitat de vida. Alguns aspectes de la vida de la persona on es poden observar aquestes desigualtats són els següents:

• La jubilació
• Soledat
• Sexualitat i afectivitat
• Violència

En la jubilació, les pensions públiques actuals són molt més baixes en les dones que en els homes, aquesta situació està canviant molt lentament. Algunes de les seves causes són les següents:

• Dones que han tingut cura dels fills i/o familiars i no han pogut treballar o no ho han pogut fer durant un període de temps.
• Han realitzat feines amb menys retribució econòmica que els homes.
• No han tingut una feina fora de la llar.
• No han treballat a fora de la llar a temps complet.
• Han portat a terme feines sense contracte laboral.

El nombre de dones que cobren una pensió de viudetat és molt més elevat que el d’homes. Una de les causes d’això és que les dones tenen una esperança de vida actual més alta. La quantitat de diners que reben és molt reduïda, i això fa que moltes persones grans tinguin greus dificultats econòmiques, problema que s’incrementa quan han d’ajudar fills i/o nets, ja que la crisi econòmica va agreujar moltes d’aquestes situacions precàries.

Algunes de les causes perquè les dones grans pateixin soledat són les següents:

• Es donen pèrdues de relacions socials i familiars en l’edat més avançada de la vida i és en aquesta etapa on les dones tenen més esperança de vida que els homes.
• En la vellesa és més difícil crear nous vincles relacionals.

Vegeu el següent vídeo, guanyador del concurs de microrelats “Històries de dones grans que viuen soles” (Sara María Laborda, 2018):

En la nostra societat, la sexualitat s’ha vist com un tema tabú. Actualment patim aquesta herència, sobretot la gent gran i la seva manera de viure-la. Pel que fa a la nostra història es va viure una època, el franquisme, que va condicionar la visió de l’afectivitat i la sexualitat, sobretot en la dona. Alguns dels fets són els següents:

• La dona no casada era mal vista.
• El divorci va ser anul·lat.
• No existia l’educació sexual, i tampoc s’oferia informació sobre el tema.
• Els mètodes anticonceptius es van prohibir.
• L’adulteri de la dona era considerat un delicte.
• Hi havia una autoritat paterna o del marit cap a la dona.
• Rols molt marcats segons el gènere pel que fa a la sexualitat i afectivitat, funcions de cada un dintre de la família.

Actualment, encara es donen uns condicionants que afecten la dona i la seva sexualitat:

• Idea que el sexe s’acaba quan s’arriba a una etapa no reproductiva i amb la menopausa.
• La dona quan manté relacions amb un home més jove és mal vista; en cas contrari la visió no és negativa.
• L’atracció sexual i la bellesa és considerada exclusivament de la gent jove.

S’està parlant molt de la violència de gènere cap a la dona, però molts cops s’entén aquesta dirigida a una persona adolescent o en etapa adulta, però no en una persona gran. Es fa necessària una actuació cap a aquesta situació existent i present, que actualment és poc tractada en la nostra societat.

Les circumstàncies que marquen aquesta situació són:

• Societat on hi ha més violència física cap a les dones.
• Herència d’una societat marcadament patriarcal.
• Dones que han patit violència de gènere i han “normalitzat” la seva situació o han callat pels fills, per la vergonya davant dels altres…
• Educació rebuda centrada a atendre la llar i el marit.
• Molts cops aquestes dones no tenen recursos econòmics i depenen d’una altra persona.
• Persones que no disposen de recursos socials o els desconeixen.

En aquest vídeo podeu veure el testimoni d’una dona gran maltractada:

En l’etapa de la vellesa es donen diferents factors que poden repercutir en l’autonomia de la persona. Aquesta situació varia segons els recursos personals i de suport de què es disposi. La qualitat de vida de la persona va en funció de l’autonomia que presenti, per tant, s’ha de treballar per la millora o pel seu manteniment.

En la nostra societat s’han donat uns canvis sociodemogràfics que han modificat les necessitats de la gent gran, com també els seus interessos i motivacions. Això ha fet necessari un canvi de model i un major nombre de serveis i recursos destinats a aquestes persones. Els canvis sorgits han tingut diferents repercussions, tal com es mostra a la taula:

:::

Els hàbits de vida saludable, com les millores mèdiques, fan que moltes situacions de salut i/o diversitat funcional es donin cada cop a edats més avançades.

En augmentar l’esperança de vida ha fet pujar el nombre de persones en l’etapa de la vellesa, cosa que ha repercutit en la necessitat de serveis i recursos, com la seva tipologia. El tipus de servei ha variat, sobretot a causa de les millores sanitàries. Anteriorment, la gent moria més jove i no es desenvolupaven tantes malalties per envelliment com actualment. Les persones viuen més anys, però hem d’aconseguir que aquest temps sigui amb bona qualitat de vida, no només en l’àmbit sanitari, per tant, cal una atenció integral.

La gent gran també disposa de més temps lliure, que es pot destinar a activitats d’oci i, per tant, es fa necessària una oferta en aquest camp. La situació que ens podem trobar són persones vivint soles, sense capacitat de planificació ni coneixement dels recursos existents. La solitud de la persona gran, molts cops és deguda, com s’ha comentat, a les noves estructures familiars i el canvi en les relacions socials de l’entorn.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 2002 va definir el concepte d’envelliment actiu com “el procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat amb la finalitat de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen”. I l’any 2010, s’hi va afegir l’aprenentatge al llarg de la vida, arran de la Conferència Internacional sobre Envelliment Actiu que es va portar a terme a Sevilla.

Per tant, és important conèixer les oportunitats i possibilitats de viure amb més autonomia, i no només considerar l’atenció sanitària en aquesta etapa de la vida. L’objectiu és arribar a aquesta edat en unes condicions òptimes de salut i qualitat de vida, i per això ha de donar-se una situació personal, social i econòmica que ajudi la persona a assolir-ho.

L’envelliment s’ha d’entendre com un procés que es dona al llarg de la vida. D’aquesta manera en cada etapa la persona ha de realitzar unes accions per arribar a una bona qualitat de vida. La gent gran ha de poder tenir la capacitat i l’autonomia per a la presa de decisions.

En aquest sentit, els quatre pilars de l’envelliment actiu són (figura):

• Salut: estat complet de benestar físic, mental i social, i no únicament l’absència de malaltia.
• Participació: àmbit familiar, comunitari i social i el desenvolupament d’activitats que promoguin l’autorealització personal.
• Seguretat: protecció, seguretat i dignitat de les persones grans.
• Aprenentatge al llarg de la vida: adquisició de coneixements, habilitats, destreses i valors al llarg del cicle vital de la persona mitjançant diferents metodologies, com per exemple l’observació i la simulació pràctica.

L’esquema ens indica que els quatre pilars de l’envelliment actiu es retroalimenten. És a dir, si una persona gaudeix de bona salut, podrà participar en la societat de forma adequada; de la mateixa manera que guanyarà seguretat en ella mateixa i el seu entorn i continuarà aprenent al llarg de la vida.

L’aprenentatge al llarg de la vida també ajuda a saber gestionar una bona salut, fet que condiciona la seguretat personal i la participació en diferents aspectes de la societat. Amb tot això cal l’autodeterminació de la persona i uns suports que s’han d’oferir per tal d’arribar a una qualitat de vida òptima en tot el procés de l’envelliment actiu.

Un exemple on es treballa per l’envelliment actiu és el programa “Soc_blogger!”, el qual pretén potenciar el talent i les habilitats de les persones grans com a reporters, periodistes i fotògrafs per a crear continguts que els siguin afins i històries en primera persona sobre com es viu a Barcelona.