Anatomia, fisiologia i patologies del sistema excretor

L’aparell excretor es troba a la cavitat abdominal i està format per (vegeu la figura):

• Els ronyons
• Les vies urinàries:
  • Urèters
  • Bufeta urinària
  • Uretra

Font: aula2005.com

El cos humà té dos ronyons situats a banda i banda de la columna vertebral, per sota del diafragma i el fetge. Se situen per sobre de la tercera vèrtebra lumbar, tot i que el ronyó dret es troba lleugerament més avall per deixar lloc al fetge. Els ronyons tenen forma de mongeta seca, pesen uns 160 g i mesuren uns 11 cm de llarg i 5-7 cm d’ample, o sigui, tenen la mida aproximada d’un puny. Contínuament, a cada ronyó es forma l’orina que drena cap a la pelvis renal, i d’allà és dirigida cap a les vies urinàries, concretament, als urèters.

Per fer la seva principal funció, l’eliminació de substàncies tòxiques de la sang, els ronyons estan altament vascularitzats i reben uns 1.200 ml de sang per minut. La sang arriba als ronyons directament de l’aorta descendent mitjançant l’artèria renal, i retorna a la vena cava inferior per la vena renal.

L’artèria renal s’introdueix al ronyó per la depressió interna de l’òrgan (zona còncava per on també surt l’urèter). Dins el ronyó es ramifica successivament en arterioles aferents fins arribar a cada una de les unitat funcionals del ronyó, les nefrones (vegeu la figura).

Cada ronyó té més d’un milió de nefrones i són les responsables de la formació de l’orina. Quan una arteriola aferent arriba a una nefrona, s’entortolliga formant com una bola o cabdell de capil·lars (l’anomenat glomèrul renal o de Malpighi) i aquest és englobat per la càpsula glomerular o de Bowman de la nefrona.

Font: aula2005.com

La nefrona és la unitat bàsica estructural i funcional dels ronyons. La seva estructura es pot diferenciar en dues parts contínues però funcionalment diverses:

• La càpsula glomerular (o càpsula de Bowman). Envolta el glomèrul (cabdell de capil·lars sanguinis arterials).
• El túbul, envoltat per una xarxa de capil·lars peritubulars formada per l’arteriola eferent quan surt del glomèrul. Aquesta xarxa de capil·lars peritubulars és on es reabsorbeixen gran quantitat d’aigua i sals minerals i s’hi secreten activament algunes substàncies de rebuig que encara quedaven a la sang. El túbul presenta tres parts anatòmiques:
  • El túbul contornejat proximal
  • La nansa de Henle
  • El túbul contornejat distal

Diversos túbuls contornejats distals de diferents nefrones desemboquen en un túbul col·lector. Aquests desemboquen als calzes renals (menors i majors), i posteriorment a la pelvis renal que comunica amb l’urèter (vegeu la figura). Paral·lelament, la xarxa de capil·lars peritubulars es recull en vènules que desemboquen a la vena renal que sortirà del ronyó cap a la cava inferior.

Font: aula2005.com

Mitjançant una secció frontal del ronyó (vegeu la figura) i observant-lo des de la part medial (còncava) cap al lateral (convexa), es distingeixen diferents zones i estructures:

• L’hil: fissura per on entren i surten les artèries i les venes renals, els nervis i l’urèter. Comunica amb la pelvis renal.
• La pelvis renal: és com un embut que recull l’orina dels nombrosos calzes renals i la condueix cap a l’urèter.
• Els calzes majors i menors: els calzes majors són la unió de dos o més calzes menors, que són la unió de diverses piràmides de Malpighi.
• Medul·la renal: és la zona central del ronyó i està formada per les piràmides de Malpighi, que es formen per la unió de diversos túbuls col·lectors (que recullen l’orina de diverses nefrones). En aquesta zona també hi ha alguns túbuls de la nefrona, com la nansa de Henle.
• Còrtex renal: és la zona cortical que conté els corpuscles renals (el conjunt de glomèrul renal i la càpsula de Bowman de la nefrona).
• Càpsula renal: capa de teixit conjuntiu fibrós i resistent que envolta el ronyó. Està recoberta externament per una gruixuda capa de teixit adipós que protegeix el ronyó de cops, esmorteint els moviments.
• Càpsula suprarenal: són glàndules endocrines situades a la part apical dels ronyons. Regulen la resposta a l’estrès, segreguen adrenalina i cortisol.

Les nefrones no poden ser regenerades. Així doncs, les lesions, les patologies renals i l’envelliment produeixen una pèrdua progressiva del nombre de nefrones de cada ronyó, i s’estima en una reducció del 10% cada deu anys a partir dels quaranta anys d’edat. No obstant això, les nefrones restants s’adapten i mantenen la funcionalitat del ronyó.

Les vies urinàries són estructures de conducció i emmagatzematge d’orina, fins que aquesta és alliberada a l’exterior de l’organisme. Estan compostes pels urèters, la bufeta urinària i la uretra.

De cada ronyó en surt un urèter. Són conductes llargs d’aproximadament 27 cm que connecten els ronyons amb la bufeta urinària. Estan envoltats de musculatura llisa que fa contraccions peristàltiques (similars a les del tub digestiu) que faciliten el buidatge renal i la conducció de l’orina fins a la bufeta. Els dos urèters desemboquen a la part posteroinferior de la bufeta urinària.

La bufeta urinària és un òrgan buit muscular de forma piramidal que a l’omplir-se adquireix una forma ovoide. La bufeta urinària conté i emmagatzema l’orina fins que és expulsada del cos. Els meats uretrals (orificis d’entrada dels urèters) i el coll uretral (que connecta amb la uretra) formen el que s’anomena trígon vesical. En el coll uretral s’hi troben els esfínters intern (de contracció involuntària) i extern (de contracció voluntària). (Vegeu la figura).

Font: 3aexcretor2014.blogspot.com

La bufeta urinària està situada darrere el pubis. En la dona té una posició més anterior que en l’home per la presència de l’úter. La capacitat també es veu reduïda per aquest motiu i es fa notòriament significatiu durant l’embaràs. En l’home, està situada una mica més amunt per la presència de la pròstata que se situa just a sota.

Finalment, de la part inferior de la bufeta (el coll vesical) surt un sol conducte anomenat uretra que durant la micció condueix l’orina fins al meat urinari, orifici que comunica amb l’exterior del cos. En les dones, la uretra té una longitud aproximada de 4 cm i arriba a l’exterior a l’espai situat entre els llavis menors, per sota del clítoris. En els homes, la uretra té una longitud aproximada de 20 cm, arriba a l’exterior a la punta del penis, i és un conducte compartit amb l’aparell reproductor i la pròstata, així que la uretra masculina pot eliminar orina o semen.

El sòl pelvià o zona perineal és un conjunt de músculs, lligaments, teixits conjuntius i nerviós que estan situats a la part baixa de l’abdomen, a la cavitat pelviana. Embolcallen els òrgans ubicats a l’interior de la pelvis: la bufeta urinària, el recte i l’úter en el cas de les dones.

Juntament amb la musculatura abdominal i les cadenes musculars antigravitatòries, el sòl pelvià fa de sosteniment i de funció antigravitatòria amb l’objectiu de mantenir els òrgans de la cavitat pelviana en la posició correcta i assegurar-ne el seu bon funcionament.

A més a més, el sòl pelvià intervé en processos fisiològics com:

• Funció de continència: pel bon funcionament de la micció i la defecació, controlant els esfínters uretral i anal.
• Funció reproductiva: en el moment de l’expulsió del fetus.
• Funció sexual: necessària per la sensibilitat en les dones i l’ejaculació en els homes.

L’envelliment, l’embaràs, el part, les intervencions quirúrgiques i altres processos patològics poden provocar la debilitació de la musculatura del sòl pelvià, i poden aparèixer disfuncions fisiològiques (incontinència urinària i/o fecal), disfuncions sexuals i fins i tot el prolapse (caiguda dels òrgans sostinguts pel sòl pelvià).

Els mals hàbits com retenir molt de temps l’orina, expulsar-la amb força durant la micció, l’ús de roba ajustada o faixes, així com l’obesitat i el restrenyiment, també n’afavoreixen el debilitament. És per això que cal tonificar-lo mitjançant exercicis de Kegel i exercicis abdominals hipopressius.

Una de les principals funcions dels ronyons és eliminar l’excés d’ions i productes de desfet de la sang, netejant-la o aclarint-la i rebutjant les toxines mitjançant l’orina (vegeu la figura).

Font: recursos.cnice.mec.es/biosfera; adaptada.

En el procés de formació de l’orina es diferencien tres fases principals:

1. Filtració glomerular
2. Reabsorció tubular
3. Secreció tubular

Els capil·lars glomerulars i la paret de la càpsula de Bowman que hi està en contacte tenen grans porus, estan fenestrats. D’aquesta manera es filtra plasma sanguini (aigua, ions com sodi, potassi, clorur, bicarbonat i fosfat, i molècules dissoltes com glucosa i aminoàcids) però els porus són suficientment petits per evitar la filtració de proteïnes o components cel·lulars de la sang.

El líquid que entra a la càpsula de Bowman s’anomena filtrat o ultrafiltrat i es forma degut a la pressió que porta la sang arterial en aquests capil·lars glomerulars. Aproximadament el volum net de filtrat és de 115-125 ml per minut (cosa que suposaria 180 l al dia!) així que cada 40 minuts es filtra la totalitat del volum sanguini del nostre cos.

Al filtrat també se li afegeixen algunes molècules, com la urea, que passen per difusió facilitada (proteïnes transportadores la fan passar de la sang a la càpsula de Bowman).

L’aigua i alguns ions del filtrat són retornats al torrent sanguini:

• el 65% en el pas del filtrat pel túbul contornejat proximal, i
• el 20% en el pas per la branca descendent per la nansa de Henle.

Aquest retorn és passiu (sense consum d’energia) en el cas de l’aigua, el clor i la urea, però actiu (amb consum d’energia) en el cas del sodi. Així doncs, el filtrat s’anirà concentrant a través del seu pas pels diferents segments de la nefrona fins que es converteix en orina (1-2 l al dia). En situacions de deshidratació, el cos únicament excretarà com a mínim 400 ml, que és el que es coneix com a pèrdua d’aigua obligatòria, perquè és el mínim per eliminar el rebuig metabòlic de l’organisme.

La glucosa i els aminoàcids presents al filtrat glomerular són també reabsorbits completament, paral·lelament amb el sodi, i retornats a la sang i per tant seran absents a l’orina. Quan hi ha alts nivells de glucosa al filtrat, aquests transportadors es saturen i no donen a l’abast de retornar-la a la sang, i llavors queda glucosa a l’orina (glucosúria), com passa en el cas d’hiperglucèmia d’una persona amb diabetis mellitus no controlada.

Aquest desajust que fa augmentar l’excreció d’aigua per l’orina, pot provocar deshidratació i si és perllongat en el temps malmet els ronyons i pot desenvolupar una nefropatia diabètica.

Hi ha molècules considerades tòxiques per l’organisme que són activament secretades des dels capil·lars sanguinis cap al túbul de la nefrona mitjançant transportadors poliespecífics (actuen sobre un ampli ventall de molècules). Això permet eliminar ràpidament els tòxics de la sang. Així doncs, l’excreció urinària es pot expressar de la següent manera:

Quan el filtrat finalitza el recorregut pels túbuls de la nefrona, l’orina ja està formada. Llavors és recollida pels túbuls col·lectors, passa per les piràmides de Malpighi, els calzes menors i majors, i arriba a la pelvis renal, on és conduïda cap a l’urèter i d’aquí impulsada cap a la bufeta urinària mitjançant contraccions peristàltiques d’aquests conductes. A la bufeta urinària s’emmagatzema fins que la distensió vesical desencadena el reflex de micció per expulsar l’orina a l’exterior.

L’ompliment de la bufeta urinària activa els receptors d’estirament i envien impulsos al centre reflex de micció situat a la regió sacra de la medul·la espinal. En activar-se, es desencadenen contraccions rítmiques del múscul detrusor de la bufeta urinària i el relaxament de l’esfínter uretral intern (vegeu la figura).

És en aquest moment que el cervell rep la senyal de sensació d’urgència de micció, però encara exerceix el control voluntari de l’esfínter uretral extern, mantenint-lo tancat i per tant l’orina no flueix a l’exterior. Quan es produeix la relaxació conscient de l’esfínter extern, es contreu el múscul detrusor de la bufeta urinària i l’orina flueix per la uretra fins que s’expulsa totalment a l’exterior de l’organisme a través del meat urinari.

Quan alguns dels mecanismes de control, coordinació, percepció o desencadenament de la resposta falla, apareixen la incontinència urinària i altres pressions intravesicals que poden afavorir el reflux de l’orina cap a les vies urinàries superiors i causar-hi danys.

La distensió i atròfia del múscul detrusor i/o dels lligaments que sostenen la bufeta urinària, la flaccidesa del sòl pelvià i el prolapse dels òrgans interns causen disfunció en el buidat vesical. I l’orina residual propicia l’aparició d’infeccions urinàries recurrents que danyen i debiliten les vies urinàries.

La capacitat dels ronyons per mantenir el volum sanguini i la composició química de la sang en concordança amb les necessitats canviants de l’organisme requereix una funció de gran complexitat, que requereix la coordinació de les funcions renals amb altres sistemes del cos humà:

• El sistema circulatori: el cor secreta el pèptid natriurètic auricular que ajuda a regular la funció dels ronyons; l’eritropoetina dels ronyons estimula la producció de glòbuls vermells; els ronyons filtren la sang per regular el volum, la pressió i la composició de la sang.
• El sistema respiratori: l’excreció de CO₂ als pulmons col·labora amb els ronyons en la regulació del pH sanguini.
• El sistema esquelètic: emmagatzema calci i fosfat, col·laborant amb els ronyons en la regulació de les concentracions d’aquests ions a la sang.
• El sistema tegumentari: la pèrdua d’aigua per evaporació a través de la pell ajuda a regular la temperatura corporal però els efectes sobre el volum sanguini han de ser compensats pel ronyó.
• El sistema endocrí:
  • L’hormona antidiürètica estimula la reabsorció d’aigua als túbuls renals.
  • L’aldosterona estimula la reabsorció de sodi i la secreció de potassi dels ronyons.
  • Les hormones natriurètiques estimulen la secreció de sodi dels ronyons.
  • Els ronyons produeixen l’hormona eritropoetina.
  • Els ronyons secreten renina.

El pas del temps i el desgast de l’organisme afecta també l’aparell excretor ocasionant:

• Disminució del pes dels ronyons i enfosquiment per acumulació de pigments.
• Disminució del nombre de nefrones, així com dels glomèruls funcionals.
• Les artèries que irriguen els ronyons tenen acumulacions de col·lagen i perden elasticitat.
• Disminució de la taxa de filtració glomerular (velocitat a la que el plasma sanguini és filtrat en travessar els ronyons).
• Disminució de la capacitat de la bufeta urinària i aparició de diverticles.
• Augment de la freqüència de micció i del volum d’orina residual (que queda dins la bufeta després de la micció).
• Augment del volum de la glàndula prostàtica per hipertròfia, pressionant la uretra i dificultant la micció (en homes).

Genera les conseqüències següents:

• Més incidència d’infeccions urinàries i risc més alt de pielonefritis (moltes vegades inadvertida).
• La sensació d’orinar apareix quan la bufeta està molt plena, així que les persones grans moltes vegades tenen por d’allunyar-se del lavabo i tenir incontinència.
• Augmenta la freqüència de micció durant la nit, cosa que implica un augment en el risc de caigudes.

Les malalties de l’aparell excretor són diverses, però la majoria acaben produint el deteriorament de les nefrones i per tant la pèrdua en la funcionalitat renal.

Les patologies més freqüents de l’aparell excretor són: les infeccions del tracte urinari, els càlculs a les vies urinàries (litiasi), la insuficiència renal, la bufeta neurogènica i la glomerulonefritis.

Les vies urinàries són estèrils en persones sanes i per tant la bufeta urinària conté orina estèril, lliure de bacteris o altres microorganismes. No obstant això, qualsevol segment de les vies urinàries pot infectar-se.

S’anomenen infeccions urinàries baixes quan es tracta de la infecció de la bufeta urinària (cistitis), o infecció urinària alta quan es tracta de la infecció dels ronyons (pielonefritis).

• Etiologia. Els microorganismes causants de la infecció poden arribar a les vies urinàries per dues vies: el meat urinari i el torrent sanguini.
  La majoria de les infeccions urinàries són d’origen bacterià (com l’Escherichia coli), tot i que també poden donar-se per virus (com l’Herpes simple), fongs (com la C. albicans) i paràsits (com la Trichomonas vaginalis).
  Més del 85% de les infeccions bacterianes arriben per la primera via, el meat urinari, i són causades per bacteris provinents de l’intestí o de la vagina, però generalment són expulsats per arrossegament amb el raig d’orina durant la micció. En homes, com que la uretra és més llarga, és més difícil la infecció per aquesta via. Però a partir dels cinquanta anys, la incidència és igual en ambdós sexes.
  Els factors que faciliten l’entrada de microorganismes infecciosos a través de la uretra són:
  • L’obstrucció de les vies urinàries per càlculs.
  • Malalties neurològiques que impedeixen el buidatge correcte de la bufeta de l’orina.
  • Pèrdua del to de l’esfínter uretral i, per tant, més facilitat d’accedir a la bufeta des de l’exterior.
  • Inserció de sondes vesicals o altre instrumental mèdic a través de la uretra.
  • Les relacions sexuals.
  • Connexió anòmala (fístula) entre la bufeta urinària i la vagina o l’intestí.
  • Hipertròfia o infecció de pròstata en homes.
  • Les infeccions urinàries propagades des de la sang són poc freqüents, però pot donar-se en casos de septicèmia (infecció generalitzada de la sang) o d’infecció de les vàlvules cardíaques.
• Simptomatologia. En cas de cistitis, els símptomes principals són: disúria, tenesme vesical, dolor, incontinència, nictúria i orina tèrbola. En canvi, en la pielonefritis la persona afectada pot tenir calfreds, febre, dolor lumbar, nàusees i vòmits. En persones grans pot aparèixer deliri o confusió.
• Diagnòstic. Cal efectuar una anàlisi d’orina ràpida, com les tires reactives per la detecció de nitrits produïts pels bacteris, així com també un antibiograma i una anàlisi més detallada al microscopi per a la detecció de glòbuls vermells i glòbuls blancs en l’orina. El cultiu d’orina és interessant per conèixer el tipus de microorganisme causant de la infecció i així poder realitzar un tractament més específic i efectiu. De vegades també cal fer una anàlisi de sang i proves de diagnòstic per la imatge, com una ecografia o una tomografia computeritzada helicoidal.
• Tractament. El seu tractament serà pautat pel personal mèdic i pot consistir en l’administració de fàrmacs antibiòtics (un o diversos), antifúngics o antiparasitaris, analgèsics i, si està causada per una obstrucció, caldrà una intervenció quirúrgica.
• Prevenció. Una ingesta correcta de líquids, evitar llargs períodes sense evacuar, tractar el restrenyiment, així com una bona higiene que eviti el pas de restes fecals cap a la zona del meat urinari i cuidar la flora vaginal són mesures preventives de les infeccions urogenitals.

Els càlculs o pedres són masses dures de cristalls minerals (calci, àcid úric, cistina…) que es formen a les vies urinàries. No solen tenir una superfície llisa, i per tant el seu desplaçament causa dolor i fins i tot lesió amb hemorràgia, facilitant la infecció o fins i tot bloquejant el flux d’orina.

Els càlculs es formen al ronyó, però poden augmentar de mida a l’urèter o a la bufeta urinària. Depenent d’on estigui situat el càlcul s’anomena: càlcul renal, càlcul uretral o càlcul vesical. El càlcul en asta de cérvol o coral·liforme és un tipus de càlcul gran i ramificat que pot arribar a ocupar gairebé tota la pelvis renal i els conductes que hi desemboquen (els calzes).

L’orina estancada en el lloc de la litiasi pot facilitar la proliferació de bacteris i produir una infecció. Quan l’obstrucció és important i dura molt de temps, l’orina queda atrapada al ronyó, provocant un augment de pressió per la inflamació (hidronefrosi) fins a lesionar-lo.

• Etiologia. Els càlculs es formen quan l’orina està massa saturada de sals minerals, com per exemple en casos de deshidratació, però també com a conseqüència d’una dieta rica en proteïna animal i vitamina C, o un consum insuficient d’aigua o calci. Els antecedents familiars també hi influeixen.
• Simptomatologia. Els càlculs renals, si són molt petits, poden ser asimptomàtics, però quan obstrueixen la pelvis renal o l’urèter produeixen dolor lumbar, de vegades insuportable. Aquest dolor sol ser intermitent, augmenta gradualment fins a la seva màxima intensitat, i desapareix al cap de 20-60 minuts. Aquests símptomes tan intensos són coneguts com a còlic renal i poden anar acompanyats de vòmits, nàusees, sudoració, calfreds, presència de sang a l’orina, febre, orina fètida i tèrbola, i coïssor en orinar.
• Diagnòstic. Els símptomes i la palpació dolorosa a l’esquena, a més de la presència de sang a l’orina, són suficients per al diagnòstic. No obstant això, el dolor abdominal intens també pot donar-se en casos de peritonitis, còlic biliar, obstrucció intestinal, pancreatitis o aneurisma aòrtic, i per tant caldrà recórrer a tècniques de diagnòstic per la imatge per millorar el diagnòstic. L’ecografia abdominal és una tècnica sense exposició a la radiació, útil quan els càlculs són grans però no quan són petits i localitzats a l’urèter, ni per localitzar exactament l’obstrucció de les vies urinàries. En canvi, la tomografia computeritzada helicoidal permet localitzar els càlculs i indicar el grau d’obstrucció, i fins i tot descartar l’aneurisma aòrtic o l’apendicitis. No obstant això, aquesta tècnica exposa la persona explorada a la radiació i per tant no és un tècnica a utilitzar en persones amb càlculs recurrents.
• Tractament. El tractament en cas de còlic consisteix en l’administració de fàrmacs antiinflamatoris. Els càlculs que no s’eliminen a través de les vies urinàries es poden eliminar amb litotrícia (trencament dels càlculs mitjançant ones de xoc) o mitjançant la col·locació d’un stent i posteriorment una tècnica endoscòpica d’extracció. Com a alternativa per drenar l’obstrucció urinària i evitar la hidronefrosi, es pot fer la inserció d’un tub de drenatge a l’esquena fins a l’interior del ronyó (tub de nefrostomia).
• Prevenció. De vegades, la formació de càlculs es pot evitar amb canvis en la dieta o augmentant la ingesta de líquids (8-10 gots de 300 ml al dia). Si els càlculs són de calci, les dietes pobres o en excés de calci n’afavoreixen l’aparició, així com les dietes riques en proteïna animal i els aliments rics en oxalats (com per exemple els espinacs i el cacau) i cal augmentar la ingesta de vitamina B6. Els càlculs d’àcid úric estan causats per acidesa en l’orina i, igual que en el cas anterior, cal reduir la ingesta de proteïna animal i augmentar el consum d’aigua.

En la insuficiència renal els ronyons són incapaços d’eliminar els productes de rebuig i regular les concentracions d’electròlits de la sang, ja sigui de forma temporal o permanent. Això provoca el desequilibri del pH sanguini en un període de temps relativament curt (entre hores i dies), un augment de la pressió arterial i urèmia (augment de concentració d’urea a la sang) i augment de ions potassi a la sang.

Quan la insuficiència renal és crònica, els ronyons perden capacitat de sintetitzar eritropoetina i apareix anèmia, i també perden capacitat de produir calcitriol, i això afecta el creixement ossi en nens i debilita els ossos en nens i adults.

• Etiologia. La insuficiència renal pot estar causada per la destrucció de nefrones, que provoca la glomerulonefritis crònica, la infecció de la pelvis renal i de les nefrones (pielonefritis), o la pèrdua d’un ronyó, així com la disminució de la funcionalitat d’aquests degut a la diabetis mellitus, la disminució del flux sanguini per isquèmia o arterioesclerosi, o per l’obstrucció per càlculs renals. Fins i tot l’ús excessiu de determinats fàrmacs (com els antiinflamatoris no esteroides o AINEs) o dietes desequilibrades amb excés de proteïna, que també poden provocar insuficiència renal.
• Simptomatologia:
  • Cansament i fatiga
  • Alteracions de la visió
  • Pell resseca i amb taques
  • Alteracions de la micció: poliúria o oligúria
  • Edemes als turmells
  • Alteracions en l’orina: hematúria o albuminúria
  • Set
  • Rampes musculars
  • Hipertensió arterial
• Diagnòstic. El control del balanç hídric, fins i tot podria ser d’utilitat l’ús de sonda vesical amb uròmetre per mesurar la diüresi horària. Les anàlisis de sang amb els nivells de creatinina, urea i altres proteïnes a nivells elevats, així com les tècniques de diagnòstic per la imatge com les ecografies, els TACs o les ressonàncies magnètiques són necessàries per al diagnòstic de la insuficiència renal.
• Tractament. En la insuficiència renal és important mantenir l’equilibri hídric restringint la ingesta de líquids, administrant únicament 500 ml més del que s’elimina en 24h (seria la corresponent a pèrdues insensibles com la respiració, les femtes…).

La dieta ha de ser baixa o sense proteïnes, baixa en potassi i elevada en hidrats de carboni.
Aquest tipus de patologia requereix l’administració de gran varietat de fàrmacs com antihipertensius, suplements de ferro i àcid fòlic, antiàcids o diürètics. Cal tenir en compte que l’administració d’aquests fàrmacs amb la disminució de la funció renal poden ocasionar intoxicació i per tant cal controlar-ne i reajustar-ne la dosi sistemàticament.
A més a més, les persones amb insuficiència renal que presenten o que potencialment poden tenir urèmia, cal sotmetre-les a un tractament renal substitutiu mitjançant un aparell de diàlisi, o sigui, amb un “ronyó artificial”, per tal de realitzar la separació de molècules tòxiques de la sang (hemodiàlisi). És freqüent realitzar l’hemodiàlisi tres vegades per setmana durant diverses hores cada sessió. Aquest tractament ha fet que la insuficiència renal passi de ser una malaltia mortal a una malaltia crònica, però el seu elevat cost econòmic ha de plantejar la gran importància d’una bona prevenció.
Una tècnica més recent anomenada diàlisi peritoneal ambulatòria contínua (DPAC) utilitza les membranes peritoneals (les que envolten la cavitat abdominal) de la persona amb insuficiència renal per realitzar la diàlisi. Consisteix en introduir líquid de diàlisi a la cavitat i passat un temps eliminar-la juntament amb els productes de rebuig. Es pot fer diverses vegades al dia fins i tot pels mateixos pacients, i és més còmoda i menys costosa que l’hemodiàlisi, però menys eficaç i freqüentment es complica amb infeccions.
En casos extrems d’insuficiència renal, pot ser necessari fins i tot el trasplantament renal.
En tots els casos, el suport emocional del pacient és de gran importància.

• Prevenció. Per cuidar els ronyons i prevenir la insuficiència renal és important:
  • Mantenir una estil de vida actiu i saludable.
  • Beure aigua (sobretot recordar-ho a infants i gent gran).
  • Evitar el sobrepès i l’obesitat.
  • Controlar la dieta, no carregar-la de proteïnes per no estressar els ronyons.
  • Reduir el consum de sal.
  • Evitar els aliments processats o amb fosfats.
  • Reduir el consum de sucre, alcohol, begudes ensucrades i carbonatades.
  • Evitar el consum d’antiinflamatoris sense prescripció mèdica.
  • No fumar.
  • Controlar els nivells d’urea, creatinina i glucosa en sang i orina.

La falta de control del buidatge de la bufeta urinària degut a una alteració del sistema nerviós que danya o interfereix amb els nervis que controlen la bufeta urinària o l’esfínter uretral s’anomena bufeta neurogènica.

Hi ha diferents tipus de bufeta neurogènica:

• Flàccida: la bufeta no es contrau fins que no està totalment plena i goteja.
• Espàstica: hi ha contraccions vesicals involuntàries, normalment descoordinades amb l’esfínter urinari, i la persona percep la necessitat d’orinar encara que la bufeta no estigui plena o fins i tot quan està buida.
• Mixta: quan la persona presenta elements d’ambdós tipus de bufeta.

Les persones amb bufeta neurogènica presenten més risc d’infeccions, càlculs i també d’hidronefrosi per acumulació d’orina en els ronyons.

• Etiologia. Persones que han patit una lesió o traumatisme medul·lar, ictus, esclerosi lateral amiotròfica (ELA), Parkinson, esclerosi múltiple, neuropatia diabètica o lesions durant una cirurgia pelviana, poden presentar bufeta neurogènica.
• Simptomatologia. El símptoma principal és la incontinència urinària (pèrdua incontrolable d’orina), pèrdua contínua de petites quantitats d’orina, nictúria i tenesme vesical.
• Diagnòstic. El diagnòstic de bufeta neurogènica es fa mesurant la quantitat d’orina excretada en cada micció, també mitjançant la realització d’una ecografia de les vies urinàries, i de vegades també és necessària una cistografia (proves de diagnòstic per la imatge amb administració de contrast mitjançant un catèter introduït per la uretra).
• Tractament i prevenció. El tractament consisteix en el buidatge periòdic de la bufeta urinària, ja sigui per sondatge intermitent o permanent (mitjançant un catèter) i/o fàrmacs. També cal regular la ingesta de líquids, i en molt pocs casos es pot realitzar cirurgia. En tots els casos, un tractament precoç i un seguiment mèdic regular poden prevenir la disfunció permanent i el dany renal.

La glomerulonefritis és la inflamació dels glomèruls renals, que provoca que la quantitat de glomèruls viables es redueixi i que s’augmenti la filtració a les proteïnes plasmàtiques, produint l’acumulació de líquid al ronyó (hidronefrosi).

L’evolució d’aquesta patologia pot ser aguda, d’aparició brusca, però que es resolgui en poc temps (de vegades sense tractament), o subaguda o crònica, i en aquests casos es desencadena una insuficiència renal crònica.

• Etiologia. Es pensa que es tracta d’una malaltia autoimmunitària (els propis anticossos de la persona actuen en aquesta estructura, malmetent-la). També pot produir-se com a conseqüència de la resposta a infeccions estreptocòccies (p. ex. una amigdalitis estreptocòccia).
• Simptomatologia. En cas de glomerulonefritis l’orina és rosada per la presència de sang (hematúria) i espumosa per la presència de proteïnes (proteïnúria). A més a més, la persona presenta la pressió arterial alta i edema (retenció de líquids) que provoca la inflamació de la cara, les mans, l’abdomen i les extremitats inferiors.
• Diagnòstic. Anàlisis d’orina i de sang, proves del funcionament renal o fins i tot una biòpsia seran necessàries pel seu diagnòstic.
• Prevenció i tractament. La seva prevenció i tractament són similars als de la insuficiència renal. El personal mèdic pot prescriure també antibiòtics o immunosupressors, depenent de la causa.