Tècniques d'aplicació de tractaments locals

La termoteràpia consisteix en l’aplicació de calor o fred sobre l’organisme amb finalitats terapèutiques. Alguns autors descriuen la termoteràpia com un mètode local d’aplicació de calor i la crioteràpia com l’aplicació de fred. Amb els dos tipus de tractaments s’aconsegueixen efectes analgèsics semblants.

La crioteràpia és l’aplicació de fred sobre l’organisme amb finalitats terapèutiques. La temperatura que s’aplica és més baixa que la temperatura corporal. Els principals efectes que produeix la crioteràpia en l’organisme són:

• Analgèsic: alleuja el dolor local en lesions agudes.
• Vasoconstrictor: produeix una disminució del diàmetre dels vasos sanguinis i una disminució de la circulació sanguínia.
• Antiinflamatori: redueix la inflamació.

L’aplicació de fred sobre el cos està indicada en els següents casos:

• Per reduir la inflamació i el dolor deguts a un traumatismes en fase aguda.
• Per disminuir el mal de cap.
• Per prevenir l’aparició d’edemes i hematomes.
• Per al tractament de lesions produïdes per traumatismes o per sobrecàrrega (trencaments musculars o de lligaments…) durant les primeres hores.
• Per aturar hemorràgies.
• En cremades lleus disminueix l’aparició de butllofes.
• Per disminuir la temperatura corporal.

I alhora, està contraindicada en els següents casos:

• Persones amb problemes circulatoris.
• Persones amb ferides que no estan curades.
• Persones amb problemes cardíacs.

Els mètodes d’aplicació de fred que s’utilitzen amb més freqüència són les bosses de gel, els cold-pack i les compreses fredes; la seva aplicació és molt senzilla, només cal col·locar-los sobre la zona que es vol tractar:

• Bosses de gel: són unes bosses de material plàstic on s’introdueix gel (picat o glaçons) i s’aplica de forma local sobre una zona del cos. S’ha d’aplicar envoltada amb un drap o tovallola.
• Cold-pack: són paquets que contenen una substància química congelada, s’han d’aplicar de manera immediata durant 5-10 minuts sobre la zona del cos que es vol tractar (vegeu la figura).
• Compreses fredes: consisteix a mullar draps o compreses amb aigua freda, escórrer-ho i després aplicar-ho sobre la zona. S’ha d’anar repetint el procediment.

Font: www.firstaidshop.ie

El temps d’aplicació de fred recomanat és d’entre 15 i 20 minuts amb un període de descans de dues hores fins a la següent aplicació. Perquè sigui efectiu, el fred s’ha d’aplicar dins de les primeres 72 h d’haver-se produït la lesió.

La termoteràpia és l’aplicació de calor sobre una zona del cos amb una finalitat terapèutica. En aquest cas, l’agent termoterapèutic cedeix calor al cos, per tant, la temperatura que s’administra ha de ser superior a la temperatura del cos (superior a 34-36 °C).

Els principals efectes que produeix l’aplicació de calor en l’organisme són:

• Analgèsic: disminueix el dolor.
• Antiinflamatori (en processos inflamatoris crònics o subaguts, no s’ha d’utilitzar en la fase aguda de la malaltia; en aquest cas es pot agreujar el procés inflamatori).
• Relaxant i descontracturant: redueix la rigidesa articular (augmenta la mobilitat articular).
• Antiespasmòdic: disminueix els espasmes musculars.
• Vasodilatador: tonificant circulatori, augmenta la circulació sanguínia.
• Augmenta la freqüència cardíaca i disminueix la tensió arterial.
• Augmenta l’elasticitat dels teixits fibrosos.
• Augmenta la temperatura corporal, la sudoració i produeix hiperèmia.

L’aplicació de calor sobre el cos està indicada en els següents casos:

• Per al tractament del dolor de les inflamacions no traumàtiques de les articulacions.
• Per accelerar el drenatge en processos infecciosos (en fase aguda millor aplicar fred).
• Per relaxar la musculatura: prevenir i rehabilitar les lesions produïdes per sobrecàrrega, contractures o rigidesa articular o malalties degeneratives de l’aparell osteomuscular. Inicialment es recomana aplicar gel, s’ha d’aplicar calor una vegada transcorregudes 48-72 hores des de l’aparició de la lesió.
• Per aconseguir un efecte sedant.

I, alhora, està contraindicada en els següents casos:

• Persones amb lesions de la pell, infeccions cutànies i ferides obertes que sagnen durant les 24 primeres hores (augmenta el flux sanguini i afavoreix el sagnat).
• Persones que presenten inflamacions agudes: pot agreujar l’edema i l’hemorràgia per un augment del flux sanguini.
• Dones embarassades: sobretot s’ha d’evitar aplicar calor en l’abdomen i la zona pèlvica.
• Persones amb problemes circulatoris.
• Persones amb processos neoplàsics: la calor pot afavorir l’aparició de metàstasi.
• Persones que tenen zones del cos anestesiades.

Aquests mètodes d’aplicació de calor, en general, actuen en un nivell més profund, de manera que quan s’apliquen sobre el cos es genera un escalfament dels teixits més profunds, que produeix efectes biològics. Entre els més utilitzats hi ha:

• Els raigs infrarojos (superficials): l’aplicació local sobre la pell es fa a través de làmpades d’infrarrojos que actuen a nivell superficial. Se solen aplicar entre 10 i 30 minuts en la zona a tractar. Produeixen un efecte analgèsic i vasodilatació.
• Els ultrasons: les ones ultrasòniques generen calor a través de la vibració. S’utilitzen pel seu efecte analgèsic en lesions dels tendons (vegeu la figura).

Font: mlstatic.com

Aquests mètodes d’aplicació de calor produeixen un escalfament de la superfície corporal, la penetració és molt baixa. Entre els més utilitzats hi ha:

• Coixinet o manta elèctrica: són uns aparells en forma de manta o coixí que donen calor, s’apliquen sobre la zona que es vol tractar (vegeu la figura). Contenen un termòstat per regular la temperatura i mantenir-la constant. S’ha de vigilar el temps d’aplicació ja que poden produir cremades.

Font: istockphoto.com

• Draps o compreses mullades calentes: consisteix a mullar draps o compreses amb aigua calenta, escórrer-ho i posteriorment aplicar-ho sobre la zona. S’ha d’anar repetint el procediment (entre 5 i 30 minuts) a mesura que la compresa vagi perdent temperatura. La temperatura de l’aigua hauria d’estar entre 40 i 45 °C.
• Bosses d’aigua calenta: és una bossa de material plàstic on s’introdueix aigua calenta a una temperatura màxima de 60 °C i s’aplica de forma local sobre una zona del cos (vegeu la figura). S’ha d’aplicar envoltada amb un drap o tovallola, no directament sobre la pell.

Font: Wikimedia

• Hot-pack: és una bossa que conté un gel (substància química gelatinosa) que es pot escalfar submergint-lo amb aigua calenta o en un aparell microones. És d’aplicació local sobre la zona que es vol tractar (pot ser qualsevol zona del cos) durant un temps de 10 a 30 minuts aproximadament. S’ha d’aplicar envoltat d’una tovallola o teixit per evitar provocar cremades en la pell. S’ha d’anar controlant la pell de la persona.
• Termòfors: són cossos sòlids calents que s’utilitzen de forma local sobre una zona del cos; per exemple, pedres (vegeu la figura).

Font: istockphoto.com

El temps d’aplicació de calor sobre una zona del cos pot ser d’entre 10 i 30 minuts depenent del mètode utilitzat. S’ha de fer en períodes alterns de 20 a 40 minuts durant un màxim de 2 hores.

Vegeu el protocol d’aplicació de bossa d’aigua calenta a taula:

Són mètodes d’aplicació de calor seca o humida. Alguns exemples serien:

• Sauna o bany finlandès: en una cabina de fusta s’administra calor seca (70 i 100 °C) i una humitat no superior al 15% per provocar la sudoració del cos amb finalitat terapèutica o higiènica. La calor s’obté a l’escalfar pedres amb resistències elèctriques. Augmenta la vasodilatació, el ritme cardíac, elimina toxines, millora la respiració, alleuja el dolor, ajuda a la recuperació muscular després de la realització d’esport.
• Bany turc o hammam: bany de vapor, s’utilitza calor humida. S’aconsegueix una humitat del 100% a una temperatura entre 40 i 45 °C. S’aconsegueixen efectes relaxants de la musculatura, eliminació de toxines i descongestió de l’aparell respiratori.

Són mètodes d’aplicació de calor superficial. Alguns exemples serien:

• Parafina: és una substància sòlida que quan s’escalfa es transforma en líquida. Se sol aplicar per immersió o embenat en mans, canells, peus i turmells. Es manté l’aplicació durant 30-60 minuts (vegeu la figura).

Font: Wikihow

• Parafangs: són compostos formats per una barreja de parafina, fang i sals minerals. S’apliquen sobre un plàstic en forma d’embolcall a temperatures d’entre 47 i 52 °C durant 20 o 30 minuts.
• Peloides: són compostos formats per una barreja de substàncies orgàniques i/o inorgàniques seques (fangs) o barrejades amb aigües marines, minerals o medicinals. Poden ser d’aplicació general o local en forma de banys a temperatures que oscil·len entre 38 i 45 °C durant 15 o 20 minuts (vegeu la figura). N’hi ha de diferents tipus, formats per una part sòlida i una part líquida:
  • Fangs o llots: formats per substàncies minerals i aigües sulfurades o mesotermals.
  • Llims: compostos per substàncies minerals (tipus argila) barrejades amb aigua marina o aigua de llacs salats.
  • Turbes: formades per organismes animals i vegetals descompostos i aigües minerals o aigua de mar.

Font: Wikipedia

Els peloides aplicats sobre la pell produeixen efecte antiinflamatori, analgèsic i estimulant del reg sanguini dels capil·lars de la pell. El seu ús està indicat en malalties de la pell (psoriasi, cicatrius, dermatitis, acne…), malalties vasculars (varius, hemorroides) i malalties articulars, musculars i òssies (artrosi, artritis).

S’ha d’evitar l’ús de peloides en dones embarassades, persones amb insuficiència renal, persones amb hipertensió arterial i persones amb lesions greus de la pell.

Primer de tot, hem de conèixer la diferència entre hidroteràpia, balneoteràpia i talassoteràpia; totes utilitzen l’aigua com a eina per prevenir i tractar malalties, però l’aigua utilitzada en cada cas és diferent.

D’altra banda, en tots els casos s’ha de tenir en compte la temperatura d’aplicació de l’aigua:

• Hipertermal: més de 37 °C
• Mesotermal: entre 35 i 37 °C
• Hipotermal: menys de 35 °C
• Freda: menys de 20 °C

La hidroteràpia es defineix com l’ús d’aigua dolça provinent de la xarxa general d’abastiment per prevenir i tractar malalties, lesions o trastorns. La seva utilització es basa en les característiques físiques (estat sòlid, líquid o gasós), mecàniques (pressió) i tèrmiques (temperatura) de l’aigua. Els tractaments amb aquestes aigües es duen a terme en unes instal·lacions termals anomenades spa.

Està indicada per activar la circulació sanguínia, combatre l’estrès o tractar lesions musculars.

Podeu visualitzar el vídeo “Hidroterapia para paliar el dolor” de la Clínica Universitària de Navarra:

La balneoteràpia és un conjunt de cures i tractaments que utilitzen aigües mineromedicinals d’origen subterrani (deu) per prevenir i tractar malalties. La seva utilització es basa en les seves característiques físiques, tèrmiques i químiques (la seva composició química). Els tractaments amb aquestes aigües es duen a terme en unes instal·lacions anomenades balnearis.

Aquestes aigües es poden classificar segons el seu contingut en minerals: podem trobar aigües oligometàl·liques, de mineralització molt dèbil, de mineralització dèbil, mineralització mitjana i mineralització marina.

Així mateix, segons el component majoritari, l’aigua té diferents efectes sobre l’organisme (vegeu la taula).

La balneoteràpia està indicada en els següents casos:

• artrosi, artritis, contractures musculars, tendinitis, lumbàlgia…
• rinitis, sinusitis, laringitis, faringitis, asma, MPOC…
• infeccions de les vies urinàries, restrenyiment, hemorroides…
• sobrepès i obesitat, hipertiroïdisme, hipotiroïdisme…
• ansietat generalitzada i estrès crònic…
• dermatitis atòpica, urticària crònica, psoriasi…
• tractaments de salut i bellesa

La balneoteràpia està contraindicada en els següents casos:

• insuficiència cardiovascular, respiratòria, digestiva, hematològica greu
• immunodeficiències
• infeccions en fase aguda
• brots psicòtics
• ferides obertes

La talassoteràpia és un tipus de tractament preventiu i curatiu que utilitza aigua de mar. La seva utilització es basa en les seves característiques físiques, tèrmiques i químiques (segons la seva composició química). Els tractaments amb aquestes aigües es duen a terme en unes instal·lacions anomenades centres de talassoteràpia situats a prop del mar (vegeu la figura). Està indicada en cas d’hipotensió, malalties dermatològiques i síndromes bronquials.

Font: www.talasoatlantico.com

L’aplicació de les tècniques d’hidroteràpia (banys, dutxes, dolls…) pot ser total (tractament de tot el cos) i parcial o local (tractament d’una part del cos). Les variables que es fan servir són la temperatura i la pressió.

Els banys poden ser simples, parcials o de contrast:

• Bany simple (calents): en banyera, tanc o piscina s’utilitza per aconseguir un efecte relaxant. La temperatura de l’aigua ha de ser d’entre 34 a 40 °C i el bany ha de durar entre 15 i 20 minuts.
• Banys parcials: se submergeix una part del cos en l’aigua (mà, peu cama…). Un dels banys parcials més utilitzats és el bany de seient (figura), que consisteix a submergir la zona del glutis en el bidet amb finalitat curativa o de neteja, es fa amb aigua calenta (neteja de la zona) o freda (alleujar les hemorroides).
• Banys de contrast: consisteix en alternar la immersió del cos o d’una part del cos en aigua calenta i freda diverses vegades.

Font: Vitt a Vitt

D’altra banda, en les dutxes la sortida d’aigua es fa a través de diferents orificis i als dolls, a través d’un únic orifici:

• Dutxa de pluja: s’utilitzen dispersors d’aigua convencionals, durant 2-4 minuts amb aigua freda o calenta.
• Dolls a pressió: es projecta aigua sobre l’esquena a distància i a una elevada pressió, que produeix un efecte de massatge, i es pot utilitzar aigua freda o calenta. S’utilitza en casos de contractures i per estimular la circulació.

El massatge és un conjunt de manipulacions manuals o mecàniques que s’apliquen en una part o en tot el cos amb finalitat terapèutica, relaxant o estètica, entre altres.

Els efectes que poden produir els massatges sobre el cos poden ser de dos tipus:

• Efectes estimulants o tonificants: es donen quan les maniobres de massatge es fan de manera ràpida, brusca i irregular.
• Efectes sedants o calmants: s’aconsegueixen quan les maniobres de massatge són lentes, suaus i rítmiques.

Els massatges terapèutics estan indicats en els següents casos:

• Lesions musculars, de tendons o lligaments, contusions, contractures.
• Processos de recuperació física després d’un temps d’immobilització.
• Per millorar el dolor i la mobilitat de les articulacions.
• Per corregir problemes posturals.
• Per eliminar la retenció de líquids, reducció d’edemes.
• Per alleujar el dolor.
• Per reduir l’ansietat, combatre la tensió nerviosa, evitar l’insomni.
• Per millorar la circulació sanguínia.

I, alhora, estan contraindicats en els següents casos:

• Preseǹcia de febre.
• Malalties de la pell (infeccioses, èczemes, psoriasi…).
• Venes varicoses en estat avançat, flebitis, trombosi…
• Malalties hemorràgiques, tumorals i canceroses, ganglis inflamats.
• Traumatisme amb ferida oberta o fractura.
• Asma bronquial.
• Insuficiència coronària, problemes renals, hipertensió greu.
• Cremades.
• Després d’una cirurgia.

El professional que s’encarrega de fer els massatges terapèutics és el fisioterapeuta. Els massatges es poden aplicar superficialment o més profundament. Una sessió de massatge sempre s’inicia i s’acaba amb un massatge superficial suau, es poden anar combinant diferents tècniques:

• Tonificants: amassament, pressions, percussió, fricció.
• Calmants: fregament superficial, vibracions, percussions.

Els massatges superficials actuen suaument sobre les zones superficials del cos. Poden ser acariciaments, de pressió superficial o lliscament (vegeu la taula).

Massatges superficials

Nom del massatge	Descripció	Imatge
Acariciament o effleurage	Es fa un contacte superficial suau amb el palmell de la mà o amb els dits índex, cor i anul·lar junts relliscant sobre la superfície de la pell en la mateixa direcció. Es realitza a l’inici i al final del massatge.
Pressió superficial	Es tracta d’exercir pressió de diferent intensitat amb els dits, amb la mà o amb el taló de la mà o amb el puny de la mà.
Lliscament	Es fa una maniobra superficial lenta amb les dues mans des de les extremitats en direcció cap al cor per afavorir el retorn venós i limfàtic.

Fotografies: Ramiro Palau

S’apliquen en zones musculars voluminoses o sobre zones concretes (lligaments, contractures profundes…). Per fer un massatge profund es poden utilitzar una o dues mans.

Hi ha diferents tipus de massatges profunds: fregament, fricció, amassament, percussió, vibració, sacsejades i pessigament. Els teniu descrits a la taula:

Massatges profunds

Nom del massatge	Descripció	Imatge
Fregament	Aquesta tècnica consisteix a fer un lliscament profund, la mà ha de pressionar amb intensitat una part del cos per poder arribar a les zones més profundes (músculs). S’utilitza en articulacions, lligaments i tendons i per millorar la circulació venosa i limfàtica (en aquest cas el massatge es farà en direcció al cor).
Fricció	Per fer aquesta tècnica els dits (índex o polze) o el taló de mà de la persona que fa el massatge estan fixos sobre la pell (no es desplacen). El que es desplaça és la cara interna de la pell sobre les zones més profundes. Es fa per desenganxar la pell de zones més profundes.
Amassament o petrissage	Per a la realització d’aquesta maniobra de massatge es requereix l’aplicació de més força per comprimir i rebregar en massa la pell i el múscul i arribar a l’os. Es pot fer amb una o dues mans, s’agafa entre els dits la part del cos (el polze es col·loca oposat a la resta de dits) i es fa un amassament de la zona.
Percussió	En aquesta maniobra es donen cops alternant les mans (taló de la mà, dits, puny…) sobre el cos de la persona. Normalment es fa sobre la caixa toràcica per mobilitzar les secrecions dels bronquis.
Vibració	Són sacsejades suaus i ràpides en zones petites del cos. La mà de la persona que fa el massatge ha d’estar sempre en contacte amb la pell.
Sacsejades	Es fan moviments bruscos i vibratoris de diferents parts del cos (cames, braços..) agafant un extrem (mà o peu). Serveixen per alliberar tensió als braços i cames, restablir el to muscular i activar la circulació.
Pessigament	Es fa amb el dit polze oposat als altres, fent pessigades. S’utilitza sobretot en la zona abdominal.

Fotografies: Ramiro Palau

A la taula, teniu un exemple de protocol d’aplicació de massatge als peus a una persona usuària:

Protocol d’aplicació de massatge de peus

PROTOCOL D’APLICACIÓ DE MASSATGE DE PEUS
DEFINICIÓ
Els massatges als peus són una combinació de maniobres que es realitzen per relaxar, alleujar el dolor o millorar la circulació sanguínia.
OBJECTIU
• Realitzar un massatge als peus a la persona usuària.
MATERIAL NECESSARI
• Palangana amb aigua tèbia
• Tovallola
• Crema o oli corporal
PROCEDIMENT
1. Preparar el material.
2. Rentar-se les mans.
3. Comprovar la identitat de la persona usuària preguntant-li el nom o comprovant la polsera identificativa.
4. Informar la persona usuària de la tècnica que es farà i demanar-li el seu consentiment i la seva col·laboració. Preservar la seva intimitat.
5. Col·locar-la en la posició indicada, asseguda o tombada.
6. Posar-li els peus en remull en aigua tèbia uns 10 minuts. Assecar-los.
7. Col·locar una tovallola sota dels peus.
8. Aplicar una mica d’oli o crema per a massatges a les mans i fregar per escalfar el producte.
9. Començar a fer massatges a un peu acariciant la part superior amb moviments suaus que vagin des dels dits cap al turmell. Seguir després fins a la planta del peu.
10. Fer moviments circulars amb els polzes a la planta del peu, des de l’empenya del peu cap avall, regulant la pressió. Aplicar més pressió al taló. Repetir diverses vegades.
11. Aguantar un peu amb una mà, i amb l’altra girar-lo en ambdós sentits, amb suavitat. Repetir diverses vegades en cada direcció i després amassar amb el puny.
12. Amassar tot el peu amb la punta dels dits, des del dit gros i amb tots els dits. El moviment ha de començar a la base del dit i s’ha d’anar aplicant pressió suaument fins arribar a la punta del dit.
13. Netejar la resta de crema o oli del peu.
14. Repetir el procediment amb l’altre peu.
15. Una vegada finalitzat el procediment amb els dos peus, acomodar l’usuari en posició còmoda i adequada, que li permeti fàcil accés a timbre i objectes personals.
16. Acomodar l’usuari en posició còmoda i adequada, que li permeti fàcil accés a timbre i objectes personals.
17. Recollir el material utilitzat i rebutjar els residus als contenidors específics.
18. Acomiadar-se de la persona.
19. Treure’s els guants i realitzar la higiene de les mans.
20. Enregistrar el procediment i les incidències (comprovant reaccions adverses, si escau).
OBSERVACIONS
• L’inici del massatge ha de ser suau, s’ha d’anar augmentant la pressió progressivament sempre que no causi molèsties a la persona.

Imatges: Wikihow

El dolor es defineix com una experiència sensorial o emocional desagradable associada a un dany tissular real o potencial. És un símptoma de l’existència d’una inflamació i serveix per diagnosticar malalties i trastorns. Hi ha diversos tipus de dolor. Es pot classificar segons la durada, la localització, el curs o la intensitat:

• Segons la durada en el temps es pot classificar en dolor agut i dolor crònic:
  • Agut: el dolor està limitat en el temps. Per exemple, el dolor que provoca la fractura d’un os.
  • Crònic: el dolor és de durada il·limitada. Per exemple, el dolor d’un malalt amb càncer.
• Segons la seva localització, en el cos es pot classificar en dolor somàtic i dolor visceral:
  • Somàtic: és un dolor localitzat, punxant i que s’irradia seguint els nervis. Per exemple, el dolor ossi produït per metàstasi als ossos.
  • Visceral: és un dolor no localitzat en un punt concret, és continu i profund i es pot irradiar a altres zones del cos. Per exemple, els dolors que apareixen en un còlic.
• Segons el seu curs es pot classificar en dolor continu i dolor irruptiu:
  • Continu: és un dolor persistent que no desapareix.
  • Irruptiu: és un dolor transitori que apareix i desapareix.
• Segons la seva intensitat es pot classificar en dolor lleu, dolor moderat i dolor sever:
  • Lleu: la persona que el pateix pot realitzar les activitats de la vida diària amb normalitat.
  • Moderat: interfereix en les activitats de la vida diària d’una persona que pateix aquest tipus de dolor.
  • Sever: interfereix en les activitats de la vida diària d’una persona i en el seu descans.

Per fer una valoració del dolor que presenta una persona els professionals sanitaris utilitzen diferents eines que permeten conèixer el rang de dolor que presenta la persona. Entre els més utilitzats trobem les escales i els qüestionaris.

L’escala analògica visual (EVA) és una línia horitzontal de 10 cm, l’extrem esquerre representa cap dolor (o dolor de poca intensitat) i l’extrem dret representa dolor de màxima intensitat (vegeu la figura). La persona ha de marcar en la línia un punt que representarà la intensitat del seu dolor. Es mesura el punt marcat amb un regle.

L’escala numèrica (EN) es representa amb una línia horitzontal numerada de l’1 al 10, en què 0 representa absència de dolor i 10 representa un dolor de màxima intensitat (vegeu la figura). La persona ha d’assenyalar en la línia el número que representarà la intensitat del seu dolor.

També tenim el qüestionari de dolor de McGill, que consisteix en la realització d’un qüestionari on es demana a la persona que esculli un adjectiu de cadascun dels grups d’adjectius. A cada paraula escollida se li dona una puntuació específica.

Una persona que pateix qualsevol tipus de dolor pot presentar els següents efectes o alteracions:

• Augment de la freqüència cardíaca i la tensió arterial.
• Augment de la freqüència respiratòria.
• Augment dels nivells d’hormones com el cortisol o glucagó.
• Sudoració freda, nàusees, visió borrosa, atordiment, pell pàl·lida…

El tractament dependrà de la intensitat, tipus, durada del dolor que pateix una persona o de l’estat en què es troba:

• Per tractar el dolor es poden aplicar tècniques de calor i fred i tècniques d’hidrotèrapia.
• També s’utilitzen tractaments farmacològics:
  • Si el dolor és lleu o moderat es pot tractar amb analgèsics tipus paracetamol o AINES (antiinflamatoris no esteroides)
  • Si el dolor és sever es tractarà amb analgèsics opioides centrals com la morfina.