Farmacologia general

A la persona malalta, un cop se li ha fet un diagnòstic del procés patològic, en general se li sol instaurar un tractament o teràpia, amb la intenció de restaurar la salut. Quant als tractaments, són intervencions destinades a corregir les causes del problema de salut. N’hi ha de molts tipus, un és el tractament farmacològic.

Els medicaments estan destinats als éssers humans i animals. Un medicament és una substància amb propietats per al tractament o la prevenció de malalties en els éssers humans. També es consideren medicaments aquelles substàncies que s’utilitzen o s’administren amb l’objectiu de restaurar, corregir o modificar funcions fisiològiques de l’organisme o aquelles per establir un diagnòstic mèdic.

Un excipient és un component d’un medicament diferent del principi actiu i del material de condicionament (envàs). Els excipients s’utilitzen per aconseguir la forma farmacèutica desitjada (dragees, càpsules, xarops…) i facilitar-ne l’elaboració i conservació. Alguns dels excipients més utilitzats a la indústria farmacèutica són els aglutinants (per unir i donar forma) o els edulcorants, utilitzats per donar un sabor més agradable, que es fan servir, per exemple, en algunes suspensions infantils.

Els excipients són substàncies inertes sense acció terapèutica i que generalment no produeixen cap efecte. Malgrat això, en determinades persones poden comportar reaccions al·lèrgiques o efectes adversos i modificar l’efecte d’altres medicaments (interaccions). Per això hi ha alguns excipients de declaració obligatòria, com és el cas de la sacarosa o el sucre de canya, de cara a possibles interaccions en persones diabètiques, o la lactosa, per possibles interaccions en persones intolerants a la lactosa.

Per tant, la diferència entre fàrmac i medicament rau en els aspectes següents:

• Un fàrmac és el principi actiu d’un medicament, mentre que el medicament és la forma comercial d’un fàrmac. El medicament inclou un o més principis actius (o fàrmacs) i l’excipient (allò que acompanya el fàrmac per a una correcta presentació). Per exemple, en el cas del medicament Aspirina®, el fàrmac o principi actiu és l’àcid acetilsalicílic (AAS) i un dels excipients que l’acompanya és el midó de blat, entre d’altres.
• Un medicament es pot trobar en diferents presentacions o formes farmacèutiques, com dragees, granulats, comprimits, suspensions… No té sentit parlar de la presentació d’un fàrmac. Sempre que es parla de presentacions, es parla de medicaments. En el cas de l’Aspirina®, hi ha diferents formes farmacèutiques, com els comprimits, comprimits masticables, comprimits efervescents o els grànuls.

El fàrmac es pot anomenar de diferents formes, tenint en compte la seva composició química (nomenclatura química) o donant un nom senzill a una complexa estructura que seria molt complicada d’anomenar segons les normes químiques. Aquesta darrera opció és la més usada en farmacologia i rep el nom de nomenclatura farmacològica, que està aprovada internacionalment amb les denominacions comunes internacionals (DCI).

El medicament genèric, segons l’OMS, és aquell que es ven sota la denominació del principi actiu que incorpora i és prou bioequivalent a la marca original, és a dir, és igual en composició i forma farmacèutica i amb una biodisponibilitat molt semblant a la de la marca original. Es pot reconèixer perquè a l’envàs del medicament, en lloc d’un nom comercial, hi figura el nom del principi actiu del qual està fet segons la DCI, seguit del nom del laboratori fabricant.

Els medicaments essencials són els que satisfan les necessitats prioritàries de salut de la població. Els medicaments essencials han d’estar disponibles en els sistemes de salut en tot moment, en quantitats suficients, en les formes farmacèutiques apropiades, amb garantia de la qualitat i informació adequada, a un preu que els pacients i la comunitat puguin pagar.

Els medicaments orfes són aquells destinats al diagnòstic, la prevenció o el tractament de malalties minoritàries. A la Unió Europea, es consideren malalties minoritàries totes aquelles malalties que presenten una prevalença inferior als 5 casos per cada 10.000 habitants.

Els fàrmacs tenen un nom comercial que és el nom del principi actiu (denominació comuna internacional). El nom amb què es ven un fàrmac (nom registrat pel laboratori amb el símbol ®) és un medicament (ja amb excipients). En cas que es tracti de medicaments genèrics, el nom comercial apareix amb la denominació del principi actiu i el laboratori. El cartonatge també incorpora el nom en Braille (sistema de punts en relleu per a invidents). El nom va sempre acompanyat per la forma farmacèutica (comprimits, supositoris, crema, col·liri…), la composició (dosi/unitat) i el laboratori fabricant.

Usualment, en un costat del cartonatge hi apareixen el lot i la caducitat. El lot és una sèrie de números i lletres que identifica dades de fabricació. És important, ja que de vegades sorgeixen alertes sobre lots defectuosos que cal retirar del mercat. La caducitat és la data a partir de la qual no es pot utilitzar el medicament (sempre que hagi estat correctament emmagatzemat). Està composta pel mes i l’any; aquell medicament es pot utilitzar fins a l’últim dia del mes i any que indiqui l’envàs.

El lot i la caducitat han de constar tant al cartonatge com a l’envàs (blíster, tub, flascó). Si es treballa amb el sistema d’unidosi, el lot i la caducitat també han d’estar indicats. Per a tots els medicaments d’ús humà, la caducitat màxima és de 5 anys des de la seva fabricació. Els fàrmacs amb caducitat inferior porten el símbol d’un rellotge de sorra i poden tenir altres pictogrames al cartonatge (vegeu figura):

Font: CAPPontics

Als envasos dels medicaments es poden trobar aquestes sigles:

• H: ús hospitalari. Són aquells medicaments que es prescriuen, es dispensen i s’administren a l’àmbit hospitalari. Per tant, no poden ser dispensats en una oficina de farmàcia.
• DH: diagnòstic hospitalari. Són fàrmacs de malalties diagnosticades a l’hospital i que es prescriuen a l’hospital, però que es dispensen a l’oficina de farmàcia.
• ECM: especial control mèdic. Són els prescrits per metges especialistes que requereixen validació sanitària i es dispensen en oficines de farmàcia.
• TLD: tractament de llarga durada. La dispensació d’aquests medicaments es repeteix al llarg del temps.
• EFG: especialitat farmacèutica genèrica. Són fàrmacs que tenen el mateix principi actiu i han demostrat la mateixa eficàcia que el fàrmac de referència. Són els medicaments genèrics.
• EFP: especialitat farmacèutica publicitària. Són aquells que es poden publicitar, no són finançables pel Sistema Nacional de Salut (SNS) i tenen preu lliure. Són els que surten a la televisió: els que són finançables per la seguretat social, per llei no poden ser publicitats.

Prospecte

Un medicament, quant a composició, és la suma dels principis actius que el constitueixen i els excipients afegits. El medicament no només és composició, sinó que es pot prendre de diferents formes (xarop, comprimit, aerosol…). Aquestes diferents formes de poder-lo administrar són les formes farmacèutiques.

Hi ha molts tipus de formes farmacèutiques. Els tipus de formes farmacèutiques més comunes, segons el seu estat físic, són:

• Sòlides: pols, granulats, càpsules, comprimits, supositoris, òvuls.
• Semisòlides: pomades, cremes, gels.
• Líquides: solucions, suspensions, emulsions, xarops, elixirs, injectables.

Dins de la farmacologia hi ha dues branques d’estudi o dos conceptes molt importants en els tractaments farmacològics: la farmacocinètica i la farmacodinàmica. Mentre que la primera estudia els processos als quals un fàrmac és sotmès a través del seu pas per l’organisme (des del moment en el qual és administrat fins que s’elimina totalment del cos), la segona se centra en els mecanismes d’acció dels fàrmacs i els efectes bioquímics i fisiològics que produeixen en l’organisme, és a dir, la relació entre la concentració del fàrmac i l’efecte que té.

En farmacocinètica es veu la relació que hi ha entre la dosi administrada i la concentració al llarg de diferents moments al cos humà, que estableix un patró de pas del fàrmac.

La concentració del fàrmac depèn de cinc processos; la suma d’aquests és el que es coneix com el procés LADME:

• Alliberament (liberation en anglès): separació dels components de la forma farmacèutica en compostos més senzills perquè posteriorment es puguin absorbir. Depèn de la via d’administració i de la complexitat de la forma farmacèutica.
• Absorció: procés pel qual el fàrmac entra dins l’organisme fins a arribar al torrent sanguini.
• Distribució: dispersió del fàrmac a dins de l’organisme. Quan un fàrmac està unit a proteïnes normalment no pot travessar les parets ni produeix efecte farmacològic.
• Metabolització: procés mitjançant el qual el fàrmac s’altera químicament dins l’organisme.
• Eliminació: excreció del fàrmac fora de l’organisme. La via majoritària d’eliminació o excreció de fàrmacs és el ronyó, mitjançant l’orina, encara que no és l’única (també pot ser mitjançant femta, llet materna…).

D’altra banda, en la farmacodinàmica es veu la relació entre la concentració del fàrmac al cos humà i com aquesta té un efecte en determinats òrgans o teixits. Els fàrmacs poden produir diferents efectes terapèutics (acció principal) i efectes secundaris (no buscats, que poden donar problemes). A tots els prospectes dels medicaments es detallen els efectes principals dels medicaments i els possibles efectes secundaris.

Els factors que modifiquen l’efecte dels fàrmacs són molts. Els més freqüents són de tipus quantitatiu, és a dir, que augmenten o disminueixen l’efecte terapèutic del fàrmac. Els principals factors que poden modificar l’efecte dels fàrmacs són:

• Factors farmacocinètics: en qualsevol punt del procés LADME. Per exemple, si l’administració d’un fàrmac és per via parenteral, la biodisponibilitat és més gran que si es fa per via oral, ja que no hi ha ni alliberament ni absorció del fàrmac. Per tant, l’efecte d’un mateix fàrmac és major per via parenteral que per via oral.
• Factors d’interaccions medicamentoses: quan s’administren dos o més fàrmacs, cadascun d’ells pot influir en l’efecte de l’altre. En la majoria dels casos, les interaccions medicamentoses són perjudicials i provoquen una disminució de l’efecte terapèutic, encara que també poden potenciar-lo (és el cas de la presa d’antihistamínics i sedants). També es pot donar entre fàrmacs i aliments i begudes, com passa en prendre alcohol amb antibiòtics.
• Factors de tolerància: pot haver-hi disminució dels efectes d’un fàrmac després d’administrar-ne dosis al llarg del temps. La conseqüència és que, si es busca el mateix efecte, se n’ha d’anar apujant la dosi. Aquest factor passa amb alguns medicaments, com els barbitúrics.
• Factors fisiològics: els efectes dels fàrmacs estan relacionats amb l’edat (el nounat té immaduresa renal i la gent gran té disminuïda la funció renal), el pes (com més pes, més dosi) i el ritme circadiari (l’activitat metabòlica hepàtica i la secreció hormonal varien al llarg del dia i poden influir en la concentració dels fàrmacs).
• Factors patològics: alguns processos patològics modifiquen l’efecte dels fàrmacs. Per exemple, pacients amb diarrea tenen disminuïda l’absorció de fàrmacs i persones amb obesitat poden modificar la distribució de fàrmacs a l’organisme.
• Factors genètics: l’efecte d’alguns fàrmacs té un component genètic, ja que l’efecte que produeixen en algunes persones és diferent al que tenen en d’altres. Per exemple, els antiàlgics no tenen el mateix efecte en totes les persones.
• Altres factors: la dieta (els aliments poden modificar l’absorció dels fàrmacs) o el tabac poden influir en el metabolisme dels fàrmacs.

A banda d’això, els fàrmacs poden produir efectes no desitjats, com efectes secundaris, reaccions al·lèrgiques i efectes de dependència física i tolerància. Aquests últims van lligats a l’administració de medicació com substàncies psicotròpiques i estupefaents.

Els fàrmacs es poden classificar segons els següents paràmetres:

• Origen (natural/artificial)
• Composició
• Acció (sistèmica/local)
• Lloc d’actuació en l’organisme

Segons l’OMS hi ha 27 grups de fàrmacs/medicaments essencials:

1. Anestèsics: usats per reduir l’activitat del sistema nerviós central amb l’objectiu de permetre intervencions mèdiques doloroses, com les cirurgies. Els anestèsics més usats inclouen la lidocaïna, el diazepam i la morfina.
2. Analgèsics, antipirètics, antiinflamatoris, antigotosos i antireumàtics: en aquest grup hi ha els antiinflamatoris no esteroidals (AINE) com l’ibuprofèn o l’àcid acetilsalicílic (AAS o aspirina); els analgèsics opiacis (codeïna, morfina); els antigotosos com l’al·lopurinol, o antireumàtics com la sulfasalazina.
3. Antial·lèrgics i antianafilàctics: les al·lèrgies són degudes a la hipersensibilitat del sistema immune pel que fa a determinats compostos, com poden ser el pol·len, àcars o determinats aliments. Per la seva banda, l’anafilaxi es defineix com una reacció al·lèrgica molt greu que posa en perill la vida. En aquest grup hi ha, per a casos més lleus, els antihistamínics i, per a casos més greus, corticoides com la prednisolona o la dexametasona.
4. Antídots: usats per contrarestar els efectes que ha provocat a l’organisme un determinat tòxic. Alguns exemples d’antídots són el carbó actiu, un antídot inespecífic o l’acetilcisteïna.
5. Anticonvulsius (o antiepilèptics): utilitzats per al tractament de les convulsions de l’epilèpsia i d’altres trastorns, així com per al trastorn bipolar. Això es deu als seus efectes estabilitzadors sobre l’estat d’ànim. La carbamazepina, l’àcid valproic i el fenobarbital són tres anticonvulsius molt comuns.
6. Antiinfecciosos: qualsevol medicament que s’utilitza per combatre els símptomes d’infeccions causades per qualsevol classe de patogen. Aquí s’hi inclouen els antibiòtics com l’amoxicil·lina, els antifúngics com el fluconazole o els antivirals com l’aciclovir.
7. Antimigranyosos: el medicament més recomanat per l’OMS per tractar la migranya és el propranolol, que s’empra també en múltiples alteracions cardiovasculars. Per al tractament del dolor un cop s’han produït els atacs s’inclouen els analgèsics, com el paracetamol i l’aspirina.
8. Antineoplàsics, immunodepressors i fàrmacs per a cures pal·liatives: usats per reduir l’activitat del sistema immunitari i evitar que l’organisme rebutgi els trasplantaments d’òrgans o de moll d’os. Els citotòxics o antineoplàstics combaten els tumors malignes en casos de càncer. Els fàrmacs usats en cures pal·liatives inclouen elements d’altres categories, com els analgèsics, per pal·liar el dolor.
9. Antiparkinsonians: la levodopa, la carbidopa o el biperidè alleugen els símptomes de la malaltia de Parkinson. El mecanisme pel qual exerceixen els seus efectes és la potenciació de l’activitat del neurotransmissor dopamina, relacionat amb el moviment, entre altres processos.
10. Antianèmics i medicaments que afecten la coagulació: l’àcid fòlic i el ferro (en sals) són fàrmacs que tracten l’anèmia, mentre que entre els medicaments que afecten la coagulació l’OMS destaca l’heparina sòdica, que s’administra per via subcutània.
11. Productes sanguinis i succedanis del plasma: els substituts del plasma (dextrà 70 i poligelina) permeten mantenir el volum sanguini en situacions de risc, principalment en casos de cremades, septicèmia i, de vegades, hemorràgies massives. La via d’administració és parenteral, mitjançant perfusions endovenoses.
12. Medicaments cardiovasculars: indicats per al tractament de malalties circulatòries, com la hipertensió arterial (atenolol, enalapril), l’arrítmia (digoxina, lidocaïna, adrenalina), la insuficiència cardíaca (furosemida, hidroclorotiazida) o l’angina de pit (atenolol, dinitrat d’isosorbida).
13. Medicaments dermatològics o tòpics: aplicats de forma directa sobre la pell. Així, per exemple, el miconazole combat els fongs i la betametasona redueix la inflamació.
14. Agents de diagnòstic: tipus de medicament que serveix per diagnosticar malalties. La tropicamida s’usa per explorar alteracions internes dels ulls, mentre que l’amidotrizoat o el iohexol són mitjans de contrast radiològic.
15. Desinfectants i antisèptics: els desinfectants (com el cloroxilenol o el glutaral) són compostos que interfereixen amb la proliferació de microorganismes en fase vegetativa perquè no perjudiquin la salut de la persona. Els antisèptics són un tipus de desinfectant que mata els patògens o que fa que no puguin desenvolupar-se, i inclouen l’etanol, la povidona iodada i la clorhexidina.
16. Diürètics: els més recomanats per l’OMS són la furosemida i la hidroclorotiazida, tot i que l’OMS també destaca l’amilorida, l’espironolactona i el mannitol.
17. Medicaments gastrointestinals: s’inclouen els antiemètics com la metoclopramida (Primperan®), que serveix per a alleujar les nàusees i els vòmits, així com els laxants (senet), els antidiarreics, els antiàcids (com la ranitidina) i antiinflamatoris com la sulfasalazina i la hidrocortisona.
18. Hormones, altres medicaments endocrins i anticonceptius: la divuitena divisió de la llista de l’OMS inclou les hormones suprarenals, les hormones tiroidals i els antitiroidals, andrògens com la testosterona, estrògens com l’etinilestradiol, progestàgens com la noretisterona, els anticonceptius hormonals (orals i injectables), els dispositius intrauterins i els mètodes de barrera (preservatius i diafragmes), entre altres medicaments.
19. Productes immunològics: inclou les vacunes (antigripals, antiràbiques, antitetàniques, contra la varicel·la…), sèrums com l’antitoxina diftèrica, la immunoglobulina anti-D i altres, i la tuberculina, un agent de diagnòstic injectable.
20. Miorelaxants perifèrics i inhibidors de la colinesterasa: s’inclouen en aquesta secció 20 dels relaxants musculars d’acció perifèrica com la neostigmina.
21. Preparats oftalmològics: els col·liris, també anomenats preparats oculars o oftalmològics, poden tenir efectes antiinfecciosos (gentamicina, tetraciclina), antiinflamatoris (prednisolona), anestèsics (tetracaïna), miòtics (pilocarpina, timolol), midriàtics (atropina)…
22. Oxitòcics i antioxitòcics: els medicaments oxitòcics (ergometrina i oxitocina) s’usen per estimular les contraccions de l’úter amb l’objectiu d’afavorir el part o de reduir-ne l’hemorràgia derivada. Per contra, els antioxitòcics prevenen els parts prematurs. En aquesta classe, l’OMS hi inclou la nifedipina com a medicament essencial.
23. Solució de diàlisi peritoneal: s’administren en el peritoneu, la membrana que recobreix l’interior de l’abdomen, en casos d’insuficiència renal. Estan compostos per sodi, clor i carbonat d’hidrogen (o un precursor d’aquest) i poden contenir més calci, magnesi i potassi.
24. Medicaments psicoterapèutics: hi ha molts tipus de psicofàrmacs que tracten diferents problemes psicològics. Els antidepressius (amitriptilina, fluoxetina), els ansiolítics i sedants (diazepam, lorazepam), els antipsicòtics (haloperidol, clorpromazina)… Els antiepilèptics (valproat, carbamazepina) s’administren com a estabilitzadors de l’ànim en casos de trastorn bipolar.
25. Medicaments que actuen en les vies respiratòries: l’OMS destaca especialment els medicaments que es fan servir per tractar l’asma i la pneumopatia obstructiva crònica, entre els quals hi ha el salbutamol (Ventolin®) i la beclometasona.
26. Solucions per a trastorns hidroelectrolítics i de l’equilibri acidobàsic: aplicats per via oral o parenteral amb l’objectiu de rehidratar persones deshidratades. Inclouen el clorur de potassi, el de sodi, la glucosa i el lactat de sodi, entre d’altres.
27. Vitamines i minerals: les vitamines A, B1, B2, B6, B12, C, D o K s’administren per tractar estats de desnutrició específics o algunes malalties relacionades. Quant als minerals, cal destacar el ferro, el calci, el iode i el fluorur, que s’administren en forma de sals per afavorir-ne l’absorció.

Les vies d’administració dels medicaments són les rutes d’entrada del medicament a l’organisme, les quals influeixen en la intensitat i la durada de l’efecte de la substància.

• Via oral (vo): és la més utilitzada per a l’administració de fàrmacs, ja que és una via senzilla, ben acceptada i segura. S’ingereix per la boca i el fàrmac s’absorbeix al tracte gastrointestinal. Té com a inconvenient que no es pot utilitzar en persones amb dificultat per deglutir, amb vòmits o si estan inconscients; molt sovint els fàrmacs poden tenir sabor desagradable i poden produir irritació gàstrica. Les formes farmacèutiques més comunes són: pols, dragees, comprimits, càpsules, xarops, elixirs i suspensions.
• Via sublingual (sl): el fàrmac és administrat sota la llengua, sense empassar-se’l ni bevent cap líquid, ja que en aquest punt hi ha una absorció ràpida. Aquesta és la via utilitzada per a l’administració de fàrmacs que han de ser absorbits molt ràpidament, com la nitroglicerina, utilitzada en atacs cardíacs. Es troba sobretot en comprimits.
• Via rectal (vr): el fàrmac s’introdueix al recte per aconseguir efectes locals. És una via utilitzada en nens, ja que no sol ser gaire tolerada en adults (excepte en el cas d’hemorroides o de restrenyiment, on s’utilitzen els supositoris de glicerina). Trobem com a formes farmacèutiques: supositoris, ènemes, cremes o pomades.
• Via respiratòria (o inhalatòria) (vi): el fàrmac és introduït en vies respiratòries altes en forma de gas o polvoritzats. L’acció pot tenir acció local o sistèmica. El medicament s’administra en accions locals mitjançant nebulitzadors (transformen els líquids en un vapor fred) o bé en inhaladors/aerosols (amb pols o líquid); en accions generals, s’utilitzen els gasos, siguin sols (oxigen medicinal) o bé medicinals (anestèsics generals).
• Via tòpica (vt): els fàrmacs s’administren directament sobre pell i mucoses. Són vies dintre de la via tòpica: la via oftàlmica, la via òtica, la via nasal i la via dermatològica o tòpica pròpiament dita (sobre de la pell), ja que l’acció és local. Com a formes farmacèutiques de la via tòpica dermatològica trobem sobretot pomades, cremes, gels, pastes i pegats; per a la via oftàlmica, col·liris i pomades; per a la via òtica, gotes, pomades i cremes; per a la via nasal, gotes, cremes i pomades.
• Via vaginal (vv): el fàrmac s’introdueix a través del canal vaginal. Es troben com a formes farmacèutiques ènemes, òvuls, comprimits vaginals, dispositius intrauterins (anells vaginals, utilitzats com a anticonceptius), cremes i pomades.
• Via parenteral: significa que el fàrmac s’introdueix en el cos mitjançant una injecció, per tant, és necessària la presència de xeringues i agulles o bé alguna via on vagi connectat algun sèrum. Els usos més comuns de la via parenteral són: via intradèrmica (id), via subcutània (sc), via intramuscular (im) i via intravenosa (iv). És una via d’urgència. Les formes farmacèutiques són els injectables, que sempre han de ser estèrils i apirògens. Els fàrmacs d’ús parenteral es presenten en forma líquida dins dels vials per ser administrats directament, o bé en forma de pols amb un dissolvent per reconstituir. La reconstitució del fàrmac s’ha de realitzar sempre amb asèpsia.

En la documentació sanitària, les formes farmacèutiques sovint apareixen abreviades. En general, una forma farmacèutica sol anar lligada a l’administració per una determinada via, que ve definida per les característiques galèniques del medicament (vegeu taula).

Quant a les abreviatures usades en l’administració de medicaments en relació amb l’horari de l’administració, vegeu la taula:

Pel que fa a les abreviatures usades en l’administració de medicaments en relació amb els dies de la setmana, vegeu taula:

El tècnic té com a funcions la preparació de la medicació i l’administració de medicacions via oral, rectal i tòpica, sempre sota delegació i supervisió de l’infermer universitari. El tècnic ha de comprovar la prescripció facultativa (ordre mèdica) i reconèixer el medicament que cal administrar (identificant l’etiqueta del medicament, generalment en unidosi) i comprovar que coincideixen. Posteriorment, ha d’interpretar la documentació tècnica (ha de saber el procediment del centre sanitari on treballa), confirmar l’absència d’al·lèrgies medicamentoses, identificar la via i la dosi que cal administrar, seleccionar el material per al procediment i verificar la dosi i preparar el medicament, si escau.

Per preparar la medicació que necessita una persona usuària el tècnic seguirà la regla dels “5 correctes” que inclou les comprovacions que ha de fer abans d’administrar un medicament, sota supervisió de l’infermer, per prevenir errors de medicació:

1. Fàrmac/medicament correcte (inclou comprovar que té una conservació correcta). No es pot confondre ni en principi actiu, ni en dosi. Ho ha de posar al cartonatge, al prospecte i al blíster. Si no és un medi hospitalari, s’ha de llegir detingudament el prospecte del medicament. Cal conèixer els efectes de la medicació abans d’administrar-la per si cal informar la persona usuària d’alguna particularitat.
2. Dosi correcta. La dosi la indica el metge. Cal fer un càlcul, si escau.
3. Usuari correcte. Cal comprovar la història clínica i mirar la prescripció/ordre mèdica, contrastant-ho amb l’usuari (per a la comprovació del nom). Cal preguntar sempre si presenta al·lèrgies o pren algun tipus de medicació.
4. Via d’administració correcta. Cada medicament està preparat per a ser administrat per una via determinada i perquè exerceixi la seva acció de la manera més convenient. S’ha de comprovar que la via enviada pel servei de farmàcia és la mateixa que s’indica a la prescripció mèdica. Aquesta comprovació és funció de l’auxiliar, sobretot en administracions fetes pels auxiliars. Per a cada via d’administració pot haver-hi formes farmacèutiques diferents: per via oral (vo) poden ser comprimits, suspensions, solucions, xarops, elixirs, etc. No es poden fer manipulacions ni triturar comprimits, ni fer barreges sense consultar el metge o farmacèutic prèviament. Els medicaments recoberts o els de llarg alliberament no es poden triturar, a menys que ho indiqui el metge, ja que la coberta protectora fa una funció.
5. Hora correcta. És important administrar els medicaments a l’hora prescrita pel metge, i no en d’altres. Així, habitualment i a manera d’exemple, els antidiabètics orals s’han d’administrar mitja hora abans de menjar, com també l’amoxicil·lina/àcid clavulànic (es redueixen molèsties gàstriques i l’àcid clavulànic té una major absorció), i no es pot trencar el ritme de l’antibiòtic (si és cada 8 hores, s’ha de ser al màxim de puntual). També cal respectar l’hora d’aquells medicaments que s’han de prendre fora dels àpats, com el cas del ferro (ja que, si no, s’absorbeix malament), les tetraciclines (fora dels menjars, sobretot sense làctics). D’altres s’han de prendre amb els àpats, com l’àcid acetilsalicílic (AAS, Aspirina®) per evitar molèsties gàstriques.

Els fàrmacs no sempre venen presentats en unidosi. Sovint s’han de preparar altres medicaments, perquè estan en una forma que no és l’estàndard o perquè un pacient acaba d’arribar i cal preparar la medicació de la farmaciola de planta/unitat. Així, hi ha 8 punts per a la preparació de forma segura dels medicaments que no es disposen en unidosi:

1. Llegir i analitzar la prescripció o ordre mèdica.
2. Netejar i assecar la superfície (taula) sobre la qual es prepararà el medicament.
3. Rentar-se les mans.
4. Disposar en estoc de medicament en multidosi per preparar el medicament unidosi.
5. Verificar els 5 correctes.
6. Preparar el medicament i retolar-lo (identificar-lo).
7. Comparar el preparat amb el prescrit.
8. Fer un trasllat segur del medicament (en safata).

El personal tècnic té com a funcions la preparació de la medicació i l’administració de medicacions via oral, rectal i tòpica; sempre sota delegació i supervisió de l’infermer universitari.

En general, a l’hora d’administrar un medicament cal seguir un procediment bàsic del qual no es pot oblidar cap dels 9 punts:

1. Preparació del material: verificació dels 5 correctes del fàrmac que s’ha d’administrar i contrast amb les indicacions de l’ordre mèdica prescrita (identificació del fàrmac, via, dosi, horari). Confirmació de la data de caducitat del fàrmac, el bon estat del fàrmac, el bon emmagatzematge (si cal nevera). Els fàrmacs oberts o que no estiguin en òptimes condicions no seran administrats mai.
2. Preparació del personal: rentat de mans i col·locació de guants.
3. Identificació de l’usuari (comprovant la polsera identificativa, preguntant el nom a l’usuari o familiars, etc.): aquest pas només caldria si és un usuari d’institucions, en atenció domiciliària no seria necessari.
4. Informació a l’usuari i/o família del procediment (administració de la medicació) i la seva finalitat.
5. Col·locació de l’usuari en la posició adequada: posicionar-lo correctament, segons la tècnica.
6. Procediment específic: administració de la medicació per via rectal, oral o tòpica o ajuda en la preparació, segons els protocols establerts.
7. Acomodament de l’usuari.
8. Recollida de material utilitzat i rebuig de residus als contenidors específics. Rentat de mans. Acomiadament de l’usuari.
9. Enregistrament del procediment i les incidències (cal comprovar reaccions adverses, si escau).

La via d’administració oral és una tècnica senzilla, còmoda, no dolorosa i econòmica. Això permet en la majoria dels casos l’autoadministració del preparat farmacèutic, perquè no requereix fórmules d’aplicació especials. És una via segura, no invasiva, ja que l’administració no altera cap protecció del cos, com és el cas de la pell en la via parenteral. Cal tenir en compte que certes presentacions amb cobertes entèriques o retardades no es poden triturar ni trencar (si no és que ho indica el metge). En casos de sobredosi, part del fàrmac que romangui a l’estómac es pot eliminar mitjançant rentat gàstric.

L’efecte del fàrmac no apareix ràpidament, de manera que no pot emprar-se en casos d’urgència o quan es requereixi un efecte ràpid. Alguns medicaments com els antiinflamatoris no esteroidals (ibuprofèn, diclofenac) produeixen irritació gàstrica, fet que impedeix utilitzar-los en alguns pacients.

Vegeu el protocol per a l’administració de medicació per via oral a taula:

La via d’administració sublingual és una tècnica senzilla, còmoda i no dolorosa per a la persona usuària. Permet l’autoadministració del medicament. L’efecte és més ràpid que per via oral.

Només es poden administrar medicaments liposolubles potents per garantir l’efecte desitjat a partir de l’absorció de poques molècules. Característiques com l’acidesa, el mal gust i d’altres no permeten que molts medicaments s’administrin per aquesta via. És una via d’administració molt ràpida, degut a la vascularització de la zona, i és utilitzada en casos d’urgència. Per exemple, s’usa amb la nitroglicerina, que s’utilitza en casos d’angina de pit o d’asma. El procediment és molt semblant al de la via oral.

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via sublingual a taula:

La via tòpica utilitza la pell i les mucoses per a l’administració del fàrmac. Això inclou la mucosa conjuntival, oral i urogenital. La característica d’aquesta via és que busca fonamentalment l’efecte local i no interessa l’absorció dels principis actius. Si es parla de via cutània, es tracta de la via tòpica dermatològica.

Tot i que la via tòpica està pensada per a l’ús local del fàrmac, la pell permet (per la seva naturalesa) el pas d’algunes substàncies fins a arribar als capil·lars dèrmics i des d’aquí arribar a la circulació general. Això permet la utilització dels STT (sistemes terapèutics transdèrmics) ideats per aconseguir l’aportació percutània de principis actius a una velocitat programada, o durant un període establert, que poden arribar a circulació general. A aquesta via també se la coneix com a via percutània. Per via tòpica dermatològica s’administren banys, locions, pomades o ungüents, cremes, gels, apòsits, pegats transdèrmics, etc.

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via tòpica dermatològica a taula.

Les formes farmacèutiques oftàlmiques són productes preparats mitjançant mètodes que n’asseguren l’esterilitat. Per tant, és convenient respectar de forma molt estricta les normes de conservació, manipulació i caducitat establertes pel fabricant. Hi ha tres tipus de formes farmacèutiques oftàlmiques:

• Pomades i cremes oftàlmiques: preparacions semisòlides destinades a ser aplicades sobre la conjuntiva.
• Col·liris o gotes o instil·lacions oftàlmiques: solucions o suspensions aquoses o olioses destinades a la instil·lació ocular.
• Banys oculars: solucions aquoses destinades al rentat ocular. Es poden administrar amb l’ajuda d’uns envasos anomenats banyeres oculars.

Els col·liris tenen una caducitat, un cop oberts, d’un mes, encara que la data de caducitat que posi a l’envàs sigui una altra. Quan el tractament és múltiple, amb diferents col·liris, l’administració de cada un s’ha de fer almenys amb un interval de 5 minuts.

Quant a l’administració de la pomada oftàlmica, s’ha d’aplicar una tira fina de pomada (sense tocar les parpelles, globus ocular o conjuntiva i rebutjant la primera part de la pomada que surt) en el sac conjuntival des de l’interior cap a l’exterior de l’ull, mentre que per al bany ocular s’han de separar les parpelles amb els dits índex i polze i abocar el líquid damunt de l’ull, des de la part interna a l’externa. Sempre cal assecar la zona.

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via tòpica oftàlmica a taula.

La via tòpica òtica consisteix en l’aplicació de medicaments al conducte auditiu perquè exerceixin la seva acció a l’orella. L’aparell auditiu està dividit en tres parts: orella externa (pavelló auricular i conducte auditiu extern), l’orella mitjana i l’orella interna.

Aquesta via s’utilitza per al tractament local d’infeccions o inflamació a les orelles (otitis), l’alleujament del dolor o reblaniment de taps de cera al canal auditiu. Les gotes o instil·lacions òtiques són preparats líquids destinats a ser aplicats al conducte auditiu extern per exercir una acció local. El fàcil accés a l’orella fa que molts processos otològics siguin susceptibles de ser tractats tòpicament.

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via tòpica òtica a taula:

L’administració de medicaments via nasal consisteix en l’administració local nasal aplicada en casos de congestió nasal i inflamacions en la mucosa nasal. Sobretot s’utilitzen formes farmacèutiques com les gotes nasals (instil·lacions nasals) i els nebulitzadors, encara que també es poden fer servir cremes i pomades (que seran administrats seguint el procediment d’una via tòpica dermatològica).

Quant a les instil·lacions nasals, s’administren per instil·lació sobre cada fosa nasal i s’envasen en flascons comptagotes. Els nebulitzadors s’apliquen pressionant un recipient de plàstic de parets flexibles a cada fosa nasal.

No es poden compartir amb ningú ni el comptagotes ni el nebulitzador. Abans d’administrar el preparat cal mocar-se suaument. Mentre s’aplica, s’ha de respirar per la boca. Després de l’administració pot ser que es noti el gust del medicament, això és normal. No s’ha d’abusar de l’administració d’aquests productes. Cal consultar el metge o farmacèutic sobre la freqüència i durada del tractament.

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via tòpica nasal a taula:

L’administració de medicació per via inhalatòria consisteix en la introducció per la boca de medicaments continguts en esprais, en forma de petites partícules o de gotes minúscules, que arriben a través del tracte respiratori fins als pulmons. Els medicaments s’introdueixen directament als pulmons fent una inhalació. L’efecte és molt ràpid i s’empren dosis molt baixes. No obstant això, moltes vegades hi ha un desconeixement dels mecanismes per fer les inhalacions i, per tant, l’efecte queda minvat.

Hi ha tres tipus de dispositius per a l’administració inhalada: els aerosols, els nebulitzadors i els dispositius en pols seca. Moltes vegades els aerosols s’utilitzen amb càmeres especials d’inhalació per facilitar-ne l’administració.

En l’administració de medicació per via rectal s’administra el medicament a través de l’anus, introduint-lo pel recte. L’absorció per via rectal és bona perquè és una zona molt vascularitzada per les venes hemorroidals. A més, s’evita el pas pel fetge de la sang que porta el fàrmac des de la mucosa rectal (així s’evita l’anomenat “efecte de primer pas”). S’utilitzen supositoris i ènemes.

Un supositori és una forma farmacèutica que s’introdueix pel recte, de consistència sòlida i forma cònica i arrodonida en un extrem. Té una longitud de 3-4 cm i un pes d’entre 1-3 g. Cada unitat inclou un o diversos principis actius, incorporats en un excipient que no ha de ser irritant, el qual ha de tenir un punt de fusió superior a 37°C i inferior a 43°C.

L’ènema o lavativa és el procediment d’introduir líquids en el recte i el còlon (en la porció terminal de l’intestí) a través de l’anus. Es poden emprar com a evacuants (ènemes d’evacuació o de neteja, que són els més freqüents), per exercir una acció local o sistèmica (ènemes de retenció) o amb fins diagnòstics (ènemes amb substàncies radioopaques). Quan el volum que s’ha d’administrar és petit, s’anomenen microènemes. Els ènemes estan contraindicats per a pacients amb malaltia anorectal (hemorroides doloroses, fissures, abscessos) o amb intervencions quirúrgiques recents a la zona (vegeu la figura).

Font:Wikimedia

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via rectal a la taula.

La vagina té una extensa xarxa vascular que fa que s’hi puguin administrar molts fàrmacs, sobretot de natura local (amb funció espermicida, antifúngica i antisèptica), però també amb efectes sistèmics (per exemple, els anticonceptius). Els medicaments que s’administren per aquesta via són pomades, cremes, òvuls, supositoris, tauletes i anells vaginals. La biodisponibilitat dels medicaments per a l’administració vaginal varia segons factors fisiològics com l’espessor de l’epiteli vaginal, la composició del fluid vaginal i el pH.

Un dels beneficis d’aquesta via d’administració relacionada amb l’anticoncepció hormonal és la possibilitat d’utilitzar medicaments d’administració mensual. Per tant, només amb una dosi al mes compleixen la seva funció durant 28 dies, i s’eviten errors de posologia de la via oral.

Vegeu el protocol d’administració de medicació per via vaginal (òvuls) a la taula i un exemple gràfic de la seva aplicació a la figura.

Font:Wikimedia

Els medicaments utilitzats per via parenteral són els que s’introdueixen mitjançant una xeringa o catèter en el cos humà, per evitar al màxim l’alliberació i absorcions del procés LADME i perquè es puguin distribuir ràpidament. És la via utilitzada en situacions d’urgència.

Les injeccions es poden utilitzar per les vies intradèrmica, subcutània, intramuscular i intravenosa. El tècnic té prohibida l’administració de medicaments via parenteral, però pot col·laborar en la preparació de l’administració amb l’infermer universitari en la tècnica, si és que els protocols del centre ho permeten. Ha de tenir alguns coneixements bàsics.

Vegeu els usos més comuns de la via parenteral a la taula.

Les xeringues que se solen utilitzar són d’un sol ús i tenen el cilindre graduat en centímetres cúbics (cm³) o mil·lilitres (ml), que indica la capacitat del líquid. Actualment, les xeringues més utilitzades són de plàstic, estèrils i envasades individualment. Sempre han d’estar ben retolades i han de mantenir-se sense obrir. Consten de tres parts: un conus per connectar l’agulla, un cos mil·limetrat i un èmbol. Un cop extreta la xeringa del seu envàs, cal seguir conservant l’esterilitat del conus i de l’èmbol (d’aquest, només se n’ha de tocar la llengüeta quan es manipula). Existeixen xeringues de capacitat 1, 2, 5, 10, 20 i 50 ml, i és la quantitat de fàrmac que s’ha d’administrar la que determina la capacitat que cal. Les xeringues de 50 ml s’utilitzen per a bombes de perfusió portàtils i per a nutrició enteral.

Les agulles són de metall, van protegides amb un caputxó i estan envasades individualment, també de forma estèril. Consten de dues parts: un conus, que és la part de plàstic acolorit que està en contacte amb la xeringa, i la punta metàl·lica, bisellada, que vol dir que forma un angle perquè travessi millor la pell. N’hi ha de diferents mides, segons el calibre (mesurat en nombres G, com més calibre, menys nombre G) i la longitud (varia segons el nombre de capes de teixit a travessar: com més nombre de capes, més longitud). Els conus de l’agulla pot ser de diferents colors, ja que no venen determinats internacionalment, sinó per les cases comercials.

L’agulla hipodèrmica és utilitzada per injectar substàncies o medicaments al cos. Està formada per una agulla buida que se sol utilitzar amb una xeringa. Les agulles hipodèrmiques tenen un codi per colors, segons les seves dimensions i la via en què pot ser utilitzada; vegeu, a la taula, els colors més freqüents i la seva correspondència.

Vegeu el protocol d’ajuda a l’infermer universitari de preparació medicaments per via parenteral a la taula.

En la via parenteral, hi ha usuaris que poden tenir una infusió (o perfusió) endovenosa estàndard, amb microdegotador o bé amb macrodegotadors:

Font: Wikicommons

• Equip estàndard: amb ampolla de sèrum, sistema de goteig, regulador de flux i clau de tres passes. Està indicada en perfusions en adults. Són per gravetat i poden ser transparents o opacs, per a medicacions fotosensibles. Tenen una velocitat de 20 gotes/ml (figura).
• Microdegotadors: indicats en perfusions precises per a adults o bé per a pediatria. Poden portar o no una cambra dosificadora extra. Són per gravetat i tenen una velocitat de 60 gotes/ml.
• Bombes de perfusió: habitualment són macrodegotadors. Poden ser volumètriques o peristàltiques. Utilitzades en perfusions que s’administren en bombes de perfusió, com en citotòxics en quimioteràpia. Tenen una velocitat de 10 gotes/ml (figura).

Font: Wikimedia

Vegeu els sistemes de perfusió de la via parenteral i la seva velocitat a la taula.

La tècnica de la perfusió, tant de la venopunció com de la connexió al sistema, com qualsevol tècnica de via parenteral, la duu a terme l’infermer universitari. El tècnic pot fer tasques únicament de col·laboració, sempre que els protocols del centre ho permetin i estigui delegat per l’infermer.