Necessitats humanes, comportament humà i cicle vital

Com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència, l’objectiu de la vostra intervenció es donar resposta a les necessitats que presenten les persones ateses. Les necessitats són l’expressió d’allò que un ésser viu requereix indispensablement per a la seva conservació i desenvolupament.

A partir del model biopsicosocial podem dir que aquestes necessitats es donaran en tres nivells: biològic, psíquic i social. És a dir, les persones poden presentar tres tipus de necessitats:

• Necessitats biològiques: són les que afecten l’organisme i tenen a veure amb el creixement i les funcions vitals bàsiques, com la respiració, l’alimentació o la reproducció.
• Necessitats psíquiques: són les que afecten les funcions cognitives i emocionals, és a dir, com percebem i interpretem el món que ens envolta i com hi donem resposta. Hi tenen un paper fonamental la pròpia percepció, l’autoestima o l’autorealització.
• Necessitats socials: fan referència a la xarxa de relacions que cada persona manté amb el seu entorn, les amistats, sentir-se part d’un grup o tenir xarxa social i el paper que es vol desenvolupar en relació amb la societat.

El procés que les persones porten a terme per tal de donar resposta a aquestes necessitats és el que motiva i empeny la majoria de les accions humanes.

Existeixen diferents classificacions per tal de definir i ordenar les necessitats humanes; en concret, en destaquen les teories proposades pels autors següents:

• Des de la vessant de la psicologia humanista:
  • Maslow, la piràmide de necessitats.
  • Kalish, l’adaptació de la piràmide de Maslow.
• Des de la perspectiva de l’atenció sanitària:
  • Virginia Henderson, les catorze necessitats.
  • Marjory Gordon, els patrons funcionals.

Una de les teories sobre les necessitats humanes més acceptada és l’escala o piràmide de necessitats d’Abrahan Maslow (1943), segons la qual les necessitats serien progressives, i per arribar a un nivell superior cal haver cobert les necessitats del nivell inferior, les més bàsiques, que es trobarien en la base de la piràmide. Amb la seva teoria s’explica la motivació humana com a motor per a la superació d’aquestes necessitats. Les ordena en cinc nivells de necessitats (vegeu la figura):

1. Necessitats fisiològiques: inclou les activitats bàsiques per a la supervivència, com és respirar, menjar, descansar, moure’s, evacuar, tenir una temperatura adient i vida sexual.
2. Necessitats de seguretat: són les que impliquen la seguretat de l’individu, que es pot percebre en dos nivells: la necessitat de seguretat física i de salut (per exemple, en el cas dels nadons, és molt important evitar els perills de l’entorn, o en el cas de les persones amb situació de dependència, vetllar per la correcta administració de la medicació) i la necessitat d’estabilitat, protecció o ordre, que es pot cobrir tenint una llar, un suport econòmic…
3. Necessitats socials i de pertinença o d’afiliació: estan relacionades amb el marcat caràcter social de les persones i fa referència a les relacions que s’estableixen, ja siguin de parella, amistat o en família i a la necessitat de sentir-se acceptat, recolzat o que es forma part d’un grup social.
4. Necessitat d’estima o de reconeixement: aquesta es dona en dos nivells, l’estima o respecte vers un mateix, que inclou sentiments de confiança, competència o assoliment dels reptes personals, i d’altra banda, l’estima en relació amb els altres, que inclou l’estima, el reconeixement, l’estatus, la dignitat o la fama.
5. Necessitat d’autorealització: és el nivell més alt i complex en el qual les persones troben sentit a la seva vida i busquen una manera d’explicar la seva existència i contribuir al bé de la humanitat. Fa referència a la motivació de creixement i a la necessitat de viure en plenitud el potencial individual.

Tot i que la teoria de la piràmide de Maslow ha estat àmpliament acceptada, també hi ha hagut reaccions contràries. Richard Kalish (1983) és un autor que va proposar ampliar la classificació realitzada per Maslow, dividint la base, les necessitats fisiològiques, en dos (vegeu la figura):

• Necessitats de supervicència, que inclourien alimentar-se, respirar, descansar, manteniment de la temperatura o evitació del dolor.
• Necessitats d’estimulació, que inclourien el sexe, l’exploració o la novetat.

Virginia Henderson, com a professional de la salut, va analitzar les necessitats humanes de manera holística, tenint en compte les necessitats biològiques, les socials i les personals. L’escala que proposa s’utilitza àmpliament com a primera detecció de necessitats dels pacients mèdics i per elaborar el seu estudi inicial. Segons aquesta autora, la salut de la persona depèn de catorze necessitats:

1. Respirar amb normalitat: capacitat per respirar en un nivell suficient per mantenir-se oxigenat.
2. Menjar i beure de manera adequada: capacitat per menjar, beure, mastegar i deglutir, així com per tenir sensació de gana.
3. Eliminar adequadament les substàncies de rebuig i secrecions de l’organisme: capacitat per eliminar de forma autònoma orina i femta i mantenir la higiene íntima i corporal.
4. Moure’s i mantenir una postura adequada: capacitat de la persona per desplaçar-se sola o amb l’ajuda d’algun suport, i de conèixer els límits del propi cos.
5. Descansar i dormir: capacitat per dormir les hores suficients per sentir-se descansat i conèixer els límits del propi cos.
6. Seleccionar la roba adequada, vestir-se i desvestir-se: capacitat per vestir-se i desvestir-se i per seleccionar la roba i complements adequats a la pròpia identitat.
7. Mantenir la temperatura corporal: capacitat per abrigar-se en funció de la temperatura ambient i actuar sobre l’entorn si cal, obrint o tancat finestres.
8. Mantenir la higiene corporal: capacitat per rentar-se i mantenir la higiene personal i utilitzar productes per mantenir l’estat de la pell, cabells, dents…, i per sentir benestar.
9. Eliminar o reduir els perills de l’entorn: capacitat per mantenir i promoure la pròpia integritat física i mental i la dels altres.
10. Comunicar-se, expressar emocions, necessitats, pors o opinions: capacitat per ser comprès i comprendre els altres, per integrar-se en un grup social, gràcies a les habilitats comunicatives.
11. Actuar d’acord amb la pròpia fe i conviccions: capacitat per explorar, conèixer i promoure els propis principis, valors i creences, així com per donar sentit a la pròpia vida.
12. Treballar per sentir-se realitzat: capacitat per participar en activitats creatives o d’interès social que reforcin la seva autoestima i l’autorealització personal.
13. Entretenir-se i gaudir de l’oci i del temps de lleure: capacitat per distreure’s, entretenir-se i cultivar-se obtenint una satisfacció personal.
14. Aprendre, descobrir i satisfer la curiositat: capacitat per aprendre i evolucionar, capacitat per adaptar-se al canvi o per sobreposar-se als mals moments i per transmetre algun tipus de coneixement.

Marjory Gordon, considerada una de les millors infermeres de la història de la infermeria, destaca per la seva teoria de valoració d’infermeria coneguda com a patrons funcionals de salut, que consisteix en un sistema de valoració molt complet i útil per tal de valorar la situació de la persona en tots els nivells: físic, psíquic, social i de l’entorn.

M. Gordon va definir onze patrons d’actuació rellevants per a la salut de les persones, les famílies i la societat en general. Aquests patrons inclouen una relació de comportaments relacionats amb la salut, la qualitat de vida i l’assoliment personal. Són els següents:

1. Percepció-cura de la salut. Té en compte la pròpia percepció de la persona sobre la seva situació de salut i benestar, com per exemple els estils de vida, la promoció de la salut i la prevenció de riscos.
2. Nutricional-metabòlic. Té per objectiu conèixer el consum d’aliments i líquids de la persona en relació amb les necessitats del seu metabolisme.
3. Eliminació. Pretén conèixer els patrons d’eliminació de les persones, les excrecions, la sudoració…
4. Activitat-exercici. Descriu els patrons d’activitat, exercici, oci i entreteniment. Té en compte les activitats de la vida diària, la pràctica d’esport o les activitats d’oci.
5. Son-descans. Descriu els patrons de son, repòs i relaxació. Té en compte la quantitat i la qualitat del son i del descans.
6. Cognitiu-perceptiu. Descriu els patrons sensitius, perceptius i cognitius de la persona. Té en compte la situació dels sentits sensorials (vista, olfacte, oïda…) i també la utilització de sistemes de compensació o pròtesis.
7. Autopercepció-autoconcepte. Descriu els patrons d’autoconcepte i percepció de l’estat d’ànim. Té en compte l’actitud de la persona vers ella mateixa, la imatge corporal i el patró emocional, el patró de comunicació verbal i no verbal.
8. Rol-relacions. Descriu els patrons de compromís amb el rol i les relacions, com per exemple la satisfacció amb la família, el treball i les relacions socials.
9. Sexualitat-reproducció. Descriu els patrons sexuals i reproductius de la persona. Té en compte la satisfacció amb la sexualitat i el funcionament del sistema reproductiu.
10. Adaptació-tolerància a l’estrès. Descriu el patró d’adaptació i afrontament de la persona als processos vitals, com per exemple la gestió de l’estrès i la resiliència o capacitat de superació de les situacions més crítiques.
11. Valors-creences. Descriu els patrons dels valors i de les creences espirituals o religioses que influeixen en l’adopció de decisions, com per exemple la percepció de la qualitat de vida, els conflictes amb els valors o creences importants i les expectatives en relació amb la salut.

Les necessitats es poden donar en diferents nivells i poden canviar segons el moment i el lloc:

• Algunes d’aquestes podríem dir que són universals, és a dir, que s’han donat al llarg de tota la història i en totes les cultures, com per exemple les necessitats primàries o bàsiques per garantir la supervivència, com ara alimentar-se, reproduir-se…
• En cada context sociocultural, aquestes necessitats s’han anat adaptant a les característiques del moment; per exemple, en el nostre entorn social i en concret per als joves, tenir mòbil és una necessitat per tal de comunicar-se amb tothom, però si pensem en 20 o 25 anys enrere, aquesta necessitat no existia. En alguns països on no es disposa d’aigua corrent, la necessitat d’anar a buscar aigua és vital i s’hi dedicaran molts esforços cada dia per trobar-ne.
• En darrera instància, les necessitats són individuals, ja que cada persona pot tenir diferents necessitats en funció de la seva situació personal; per exemple, per un jove que es vol independitzar trobar feina serà molt necessari, mentre que per a una persona que s’acaba de jubilar necessitarà trobar noves ocupacions o activitats que l’omplin.

Segons la teoria de la piràmide de Maslow, les persones tendim a anar cobrint les nostres necessitats, des de les més bàsiques fins a les més complexes. Però què és el que ens fa persistir en aquesta recerca de noves necessitats? La motivació és la clau.

Els motius que ens activen per fer certes coses poden ser de dos tipus:

• Apetitius: el que ens mou és quelcom agradable; la gana en seria un exemple, quan la sentim ens activem per menjar alguna cosa i sentir-nos millor.
• Aversius: en aquest cas, el que ens mou és evitar un efecte negatiu, com un càstig o sentir ansietat. En aquest cas, un infant es posaria a fer els deures de l’escola per evitar un possible càstig.

En l’àmbit de l’atenció a les persones en situació de dependència, el vostre paper com a professionals serà cabdal en dos sentits:

• D’una banda, haureu de satisfer o ajudar a cobrir aquelles necessitats que la persona no pugui assolir per si mateixa, ja sigui per una situació de dependència, incapacitat o limitació. Tot i que potser les hagueu de cobrir vosaltres mateixos, com per exemple donar de menjar o fer la higiene, és important fer partícip la persona de tot aquest procés; per exemple, que triï què vol menjar, quina roba vol posar-se o quan prefereix dutxar-se.
• D’altra banda, en els casos en què la persona sí que pot fer certes coses autònomament, caldrà motivar-la i animar-la a superar les seves propies necessitats.

La psicologia és una disciplina que estudia el comportament i els processos mentals o psicològics de les persones, així com les seves emocions i fins i tot la personalitat. Com a tècnics d’atenció a les persones en situació de dependència, el primer que veureu d’una persona seran els seus actes, com es comporta. Però els actes tenen a veure sempre amb el que les persones senten i amb el que pensen. Per tant, conducta, emoció i pensament es relacionen entre si.

Com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència haureu de relacionar-vos amb les persones de manera global, i caldrà que us feu diverses preguntes en consonància amb la seva conducta, el seu pensament, les seves emocions i el seu ser en general, ja que les persones:

• Fan moltes coses, és a dir, actuen de determinada manera. Aquí la pregunta seria: “Quins aspectes heu de tenir en compte de la seva conducta?”.
• Pensen, i per fer-ho posen en joc diferents funcions cognitives. Aquí la pregunta seria: “Quines són les funcions cognitives bàsiques i les complexes?”.
• Senten, i expressen les seves emocions. Aquí la pregunta seria: “Quina és la importància de les emocions en el dia a dia?”.
• Són, expressen la seva manera de ser, o el que vindria a ser la seva personalitat. Aquí la pregunta seria: “Què és la personalitat?”.

La psicologia estudia la conducta tenint en compte els mecanismes que influeixen en el comportament humà i els aspectes mentals que determinen les accions.

En aquest sentit, com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència serà important saber identificar la conducta de les persones amb qui intervenim per comprendre-les i poder ajudar-les millor. Un aspecte important és identificar què ha fet activar cada conducta. En general, la conducta és la resposta que es dona davant de certs estímuls, que poden ser externs o interns:

• Estímul extern: són tots els esdeveniments de l’entorn més proper que afecten la persona i la fan reaccionar de determinada manera. Per exemple, si una persona ens crida de mala manera, és possible que ens posem a la defensiva i també responguem cridant. En canvi, si algú ens somriu és més fàcil que li tornem el somriure.
• Estímul intern: prové de l’interior del nostre organisme, com pot ser tenir mal d’orella o tenir gana. En aquests casos, la resposta pot ser tocar-se l’orella insistentment o voler menjar alguna cosa.

La conducta pot ser manifesta o observable. Per exemple, quan s’actua d’alguna manera o observem com augmenten les palpitacions o una persona es posa vermella, però també pot ser encoberta, quan la persona està centrada amb els seus pensaments o emocions, com la preocupació o la tristesa. No és possible l’absència de conducta, les persones sempre s’estan comportant d’alguna manera: per exemple, una persona pot estar callada, però potser està observant una escena per la finestra, o recorda algun fet important o potser està organitzant la llista de la compra.

En la resposta humana, o conducta, podem dir que hi intervenen tres components diferents:

• Component fisiològic: fa referència a la resposta interna de l’organisme, com per exemple una respiració accelerada, sudoració a les mans, tensió, ritme cardíac, tenir la boca seca, dilatació de la pupil·la, posar-se vermell…
• Component cognitiu: és el pensament que ens desencadena un estímul o situació concreta, que determinarà com actuem o ens comportem.
• Component conductual: consisteix en la resposta motora de l’individu, que pot ser d’acostament, d’allunyament o també pot ser la resposta verbal.

No totes les persones donen les mateixes respostes a situacions semblants. Hi ha diferents factors que afecten el comportament o les respostes que es donen:

• Factors individuals, com ara l’actitud o certa predisposició de la persona a un tipus de respostes. Es poden donar respostes agressives, passives o assertives.
• Factors socioculturals, com ara les normes socials o els valors apresos. Generalment, el pes social de les normes establertes, d’allò que es creu correcte o no, o fins i tot d’allò que està mal vist o penalitzat, condiciona les respostes. Segons el pes de l’entorn podem parlar de conductes adequades o conductes inadequades.

Segons la resposta que cada persona dona, es poden donar conductes agressives, passives i assertives:

• Conductes agressives: es caracteritzen per la utilització de violència física, verbal o psicològica. No es té en compte l’altra persona i es vol imposar l’opinió o manera de fer per sobre de tot. En serien exemples cridar, insultar, pegar, sacsejar, ridiculitzar o amenaçar.
• Conductes passives: es donen en casos de submissió, quan no se sap defensar els propis drets i interessos, com per exemple evitar una confrontació, tenir un to de veu baix o no mirar els ulls de l’interlocutor.
• Conductes assertives: en aquest cas es dona un equilibri entre saber defensar els propis drets i interessos tenint en compte també els drets i interessos dels altres. Són conductes que denoten seguretat, però sense imposar-se, amb respecte, sense avergonyir-se de res i sense presumir. Troben l’equilibri entre saber escoltar i fer-se escoltar.

Segons l’acceptació de l’entorn sociocultural podem trobar conductes adequades o inadequades:

• Conductes adequades: aquelles que socialment són acceptades o estan ben vistes i que tenen conseqüències positives, tant per a la persona que la fa com per qui la rep.
• Conductes inadequades: aquelles que a causa de les conseqüències negatives que ocasionen tant a la persona com el seu entorn no s’accepten socialment.

Com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència hem de propiciar les conductes assertives i les socialment adequades. Sabem que aquestes es poden aprendre; per tant, en primer lloc caldrà actuar sempre com a exemple, amb conductes dignes de ser apreses i repetides, i en segon, educar les persones ateses perquè canviïn certes conductes per vetllar per una bona convivència i per millorar la seva qualitat de vida.

Els processos o funcions cognitius s’activen per processar la informació que arriba a través dels sentits, per emmagatzemar, manipular i recuperar aquesta informació amb la finalitat de poder interactuar amb el món que ens envolta i de poder aprendre.

Així, són la base del coneixement i inclouen accions bàsiques com la percepció o l’atenció i d’altres més complexes com el pensament. Es poden diferenciar dos tipus de funcions cognitives:

• Les bàsiques: com la percepció, l’atenció, l’orientació i la memòria.
• Les superiors: com el pensament i el llenguatge.

Els processos de la percepció impliquen la decodificació cerebral per tal de trobar sentit a la informació que s’està rebent. Aquesta informació arriba a través dels diferents sentits: la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte i el gust. Però també es rep informació a través dels sentits cinestèsics, que informen de la posició de l’organisme i dels moviments de les seves parts; per exemple, dona informació sobre l’equilibri i sensacions de calor o dolor, entre d’altres.

La percepció és un procés complex i va molt més enllà de veure, olorar o sentir, comporta interpretar cada estímul i donar-li un significat (vegeu la figura). Les persones estan exposades constantment a múltiples estímuls; per exemple, quan s’està comprant al mercat se sent el soroll de fons de les parades, alguna conversa d’altres clients, es veuen el rètols que anuncien alguna oferta, se sent l’olor de la parada de llegums o del forn de pa…

Però no es para la mateixa atenció a tots els estímuls. En aquest cas, si algú té gana, possiblement se centri més en l’olor del pa acabat de coure, i si algú altre no porta prou diners potser es fixarà més en les ofertes del dia.

Adaptat de profesoressigloxxi.blogspot.com

La percepció es caracteritza per ser:

• Subjectiva: davant del mateix estímul no totes les persones el perceben igual. Per exemple, en una activitat de musicoteràpia s’escolta una cançó antiga; a una persona la pot fer plorar, perquè li genera un record, i a l’altra li pot donar indiferència perquè no és el tipus de música que li agrada o que havia escoltat temps enrere.
• Selectiva: una persona no pot percebre tots els estímuls que li arriben al mateix temps, sinó que selecciona determintats estímuls, aquells que són més significatius en cada moment. Per exemple, en una visita mèdica, segons la informació que ens donin, possiblement es pari més atenció a les paraules que ens estan dient i no ens fixem en si el metge té la taula ordenada, si hi ha fotografies, quina roba porta la persona que ens atén…
• Relativa: s’interpreta en relació amb el context on té lloc, el mateix estímul es percebrà de manera diferent en diverses situacions. Per exemple, al senyor Miquel li agrada molt la crema catalana, és el seu postre preferit, i ara que és a la residència els seus fills li n’han portat, però no l’ha trobat gens bona.
• Temporal: a mesura que augmenten les experiències i les necessitats, la percepció s’enriqueix, és a dir, depèn de l’experiència. A una persona que des de petita ha viscut en una casa on sempre hi havia crits, soroll i discussions no l’afecta de la mateixa manera viure una discussió que a una altra en l’entorn de la qual no hi havia disputes.

Les persones estem exposades contínuament a molts estímuls, però no els perceben tots amb la mateixa intensitat. La percepció és selectiva i aquesta selecció es realitza mitjançant l’atenció, que filtra la informació en funció de la intensitat o novetat de l’estímul.

Segurament heu sentit frases del tipus “Pareu atenció!”, “Fixa-t’hi bé” o “No ho he pogut evitar, però he sentit la seva conversa”. En aquests casos podem veure com en l’atenció hi intervenen dos factors:

• La capacitat de dirigir la consciència cap a un estímul determinat, focalitzant i concentrant tota l’activitat conscient sobre aquest.
• El factor afectiu, les persones centren l’atenció en allò que els interessa.

L’atenció està condicionada per dos factors, uns generals propis de l’estímul que es rep i d’altres individuals, com la disposició de la persona davant cada estímul:

• Factors generals de l’estímul: aspectes com la intensitat, la novetat o la durada de l’estímul fan que captem més uns estímuls que d’altres. Per exemple, enmig del soroll del trànsit de cotxes davant del so d’una sirena, els conductors es posen alerta per deixar passar l’ambulància o el cotxe de bombers.
• Factors individuals o disposició de la persona: l’estat d’ànim de cada persona o les seves necessitats fisiològiques poden facilitar o inhibir que l’atenció es posi en joc. Per exemple, el cansament, la son o la gana dificulten l’atenció, mentre que l’interès, la motivació o el bon humor són factors que l’estimulen.

Alhora, trobem diferents tipus d’atenció:

• Atenció involuntària: té lloc quan l’atenció s’activa de forma directa a un estímul nou i intens; per exemple, si sentim un soroll fort ens girem per veure de què es tracta.
• Atenció voluntària o focalitzada: s’activa de manera intencionada en funció dels propis interessos, necessitats o motivacions. Quan som en una ciutat nova i busquem un carrer concret en un mapa.
• Atenció sostinguda: és el temps màxim que una persona pot mantenir-se concentrada en una tasca.
• Atenció selectiva: és la capacitat de diversificar l’atenció i que ens permet desenvolupar diferents activitats al mateix temps; per sort, moltes de les activitats diàries es van automatitzant i no requereixen tota la nostra atenció. Per exemple, quan ja es té pràctica conduint podem circular per la carretera, escoltar música de fons i pensar en el recorregut que hem de fer.

Les persones captem informació del nostre entorn; en aquest sentit, la percepció de l’espaitemps és la capacitat de seleccionar i analitzar la informació per prendre decisions correctes en relació amb l’espai i el temps que ens envolta.

L’orientació espaciotemporal ajuda molt a estructurar l’entorn més proper i dona seguretat a la persona en les dues dimensions:

• Orientació espacial: és la percepció que es té de la localització del propi cos a l’espai i la relació que s’estableix amb aquest. Per exemple, saber on ens trobem (a casa, a la residència, en una habitació concreta, al barri, en una altra ciutat), la relació amb els punts que ens són familiars (“a prop de”, “al costat”, “lluny”) i poder representar mentalment la ubicació d’on ens trobem i on volem anar, o per on hem d’anar per desplaçar-nos d’un lloc a un altre.
• Orientació temporal: és la capacitat de situar-se en el temps: saber en quin moment del dia, quin dia de la setmana, quin mes o any i fins i tot en quina estació ens trobem. Inclou la capacitat per organitzar el dia (és hora d’esmorzar o de dinar), poder anticipar esdeveniments (els dilluns vaig al taller de memòria) o identificar la durada d’aquests (una hora, cinc minuts).

Per entendre el funcionament de la memòria cal explicar els processos que hi intervenen (vegeu la figura):

• Adquisició de la informació: és el procés responsable de l’entrada d’informació, en el qual la percepció i l’atenció hi tenen un paper important.
• Emmagatzematge de la informació: per introduir la informació rebuda a la memòria cal classificar-la: es codifica i s’organitza d’una manera significativa al cervell.
• Recuperació de la informació: té lloc quan es vol extreure informació que està emmagatzemada. Aquest procés s’acciona de manera intencionada, tot i que també es pot activar involuntàriament, ja sigui per reconeixement o per evocació.

Quan parlem de l’emmagatzematge de la informació trobem tres nivells diferents de memòria:

• Memòria sensorial: registra la informació que s’obté del medi extern, no més de 2 segons. Si no es processa en la memòria a curt termini es perd. És com es capta l’estímul extern, i funciona de manera automàtica i espontània.
• Memòria a curt termini: també s’anomena memòria operativa o de treball. La informació es codifica, s’analitza i s’emmagatzema o es descarta.
• Memòria a llarg termini: seria el gran magatzem de la informació, amb capacitat més àmplia i persistent per guardar informació. Hi trobem la memòria procedimental, que s’utilitza de manera automàtica, per exemple a l’hora de caminar, i la memòria declarativa, que inclou tant els coneixements generals com les experiències acumulades. La memòria emmagatzemada es pot recuperar de dues maneres:
  • Per reconeixement: quan s’identifica una situació, objecte o persona que ja s’havia percebut anteriorment. Per exemple, quan s’identifica una persona coneguda que feia molt temps que no es veia i s’ha reconegut la seva fisonomia.
  • Per evocació: quan es recupera la informació d’alguna cosa que no està present es necessita certa capacitat de representació mental o un cert grau de simbolització, com per exemple el llenguatge.

El pensament, juntament amb el llenguatge, són funcions cognitives superiors i són característiques dels éssers humans. En el pensament hi participen els processos psicològics bàsics: la percepció, l’atenció, la memòria i l’orientació. Si gràcies a la memòria podem acumular molta informació, el pensament serà clau per utilitzar-la.

Els problemes que ens trobem en el dia a dia es poden solucionar a partir de dos tipus diferents de pensament:

• Pensament convergent: és l’enfocament tradicional, primer s’analitzen les causes d’un problema, s’identifiquen diferents solucions i se selecciona la més racional.
• Pensament divergent: intenta arribar a solucions originals, trencant esquemes. Té a veure amb la creativitat, amb el fet de canviar la mirada o el punt de vista.

D’altra banda, el raonament i la creativitat són funcions del pensament necessàries per resoldre problemes:

• El raonament és el procés mental que permet resoldre problemes mitjançant la raó, és a dir, a partir de determinades premisses s’extreuen conclusions. Hi ha diferents tipus de raonament:
  • Raonament inductiu: parteix de casos particulars fins a obtenir un principi general.
  • Raonament deductiu: parteix d’un principi general, del qual s’interfereixen casos particulars.
• La creativitat és la generació d’idees noves que permeten donar un nou enfocament a una situació de partida. La creativitat s’associa amb el pensament divergent i amb la imaginació.

El pensament requereix el coneixement d’un codi o sistema de signes (ja siguin paraules, números, notes musicals, imatges…) per poder complir la doble funció del llenguatge:

• Funció comunicativa: en la mesura que el llenguatge permet expressar les idees pròpies, sentiments i pensaments i facilita que les persones que parlen un mateix idioma, és a dir, comparteixen el mateix codi, s’entenguin.
• Funció simbòlica: ja que el llenguatge permet “representar” les idees que hi ha en el pensament i la realitat que ens envolta. Fa referència a l’associació de cada signe (significant o paraula) a la realitat que representa (significat).

En l’atenció a persones en situació de dependència, el llenguatge serà un aspecte clau en la relació i comunicació amb les persones, però cal tenir en compte que aquestes poden presentar dificultats en aquesta àrea però també en les altres funcions cognitives que s’han estudiat, i que poden dificultar l’intercanvi de comunicació fluid. Cal tenir en compte que encara que no hi hagi paraules, a través dels gestos, les mirades i el contacte es poden comunicar les necessitats més bàsiques.

Durant molts anys, la psicologia definia i mesurava la intel·ligència al voltant de dues grans habilitats: la capacitat lògica i matemàtica (raonament) i la capacitat lingüística.

A finals del segle XX, el psicòleg Howard Gardner va introduir la idea de les intel·ligències múltiples, definint la intel·ligència humana en diferents dimensions. A la intel·ligència logicomatemàtica, la lingüística o la visual-espacial, hi afegia la fisicocinestèsica (o habilitat per fer moviments físics amb gràcia i precisió), la intel·ligència musical, la intel·ligència interpersonal i la intrapersonal. Aquestes dues són les que formen part de la intel·ligència emocional:

• Intel·ligència intrapersonal: és l’habilitat per conèixer i entendre els propis sentiments i emocions, i actuar en conseqüència.
• Intel·ligència interpersonal: és l’habilitat per comprendre els estats d’ànim de les peresones que ens envolten i la capacitat de donar-los resposta. També se l’anomena intel·ligència social. L’empatia és l’habilitat per entendre i posar-se en el lloc de les altres persones.

L’emoció es un impuls involuntari, que neix com a resposta a determinats estímuls. És com una reacció o excitació que ens porta a l’acció, i que es manifesta externament a través de gestos, prement els punys quan se sent ràbia, obrint la boca i els ulls davant d’alguna cosa que ens sorprèn, accelerant el pols quan tenim por… L’emoció és d’alta intensitat, però de curta durada.

Els sentiments són estats d’ànims, de menor intensitat però de llarga durada, que donen resposta a la manera com se sent una persona. El sentiment apareix quan reconeixem l’emoció i la interpretem de manera subjectiva.

Tot i que sembli que les emocions són difícils de controlar (ja que sorgeixen sobtadament davant la presència d’estímuls), podem controlar la manifestació externa d’aquestes emocions.

El control emocional és la capacitat que tenim per regular la manifestació de les nostres emocions. Per això és important saber identificar i entendre les pròpies emocions, quines són i com ens afecten. I encara serà més important quan treballem amb persones amb situació de dependència.

Podem entendre la personalitat com el conjunt de pensaments, sentiments, actituds, hàbits i conductes de cada persona que persisteixen al llarg del temps i que la caracteritza enfront d’altres persones. Es considera que la personalitat és producte tant de l’herència i els trets biològics com del medi ambient, i és fruit de l’experiència.

Des de la psicologia s’han desenvolupat múltiples teories per classificar els diferents tipus de personalitat per tal de poder comprendre com són les persones i com es relacionen, com la de l’eneagrama o la dels trets de la personalitat.

Les teories de les disposicions o trets de la personalitat parteixen de la idea que les persones presenten diferents trets o disposicions observables i estables que les fan diferents de la resta. Un dels autors destacats és Hans Eysenck, segons el qual la personalitat està dividida en tres dimensions: psicoticisme, extraversió i neuroticisme. Totes les persones presenten les tres qualitats en major o menor mesura:

• Psicoticisme: les persones amb elevades puntuacions de psicoticisme són impulsives, tenen poca empatia, són antisocials i egocèntriques. Al pol oposat hi ha les persones que saben controlar els impulsos.
• Extraversió: les persones extravertides són molt obertes, es relacionen amb facilitat, són actives i optimistes. Contràriament, les persones introvertides són més reservades, escolten el seu interior i són reflexives.
• Neuroticisme: les persones amb major puntuació en neuroticisme són persones inquietes, amb ansietat, irritables i agressives. Amb baixa puntuació són persones amb control emocional i calmades.

Per la seva banda, l’eneagrama és una teoria sobre les personalitats que es va desenvolupar fa més de 2.500 anys a l’Orient mitjà, i que ha estat actualitzada al llarg del segle XX. En concret, la teoria proposa una classificació de 9 tipus de personalitat, com es pot veure en la figura i en la taula.

Adaptat de www.testeneagrama.com

Hi ha dos aspectes de la personalitat que són molt importants per al dia a dia i que cal saber diferenciar:

L’autoconcepte i l’autoestima es construeixen a partir de les relacions amb les altres persones, per l’entorn familiar, educatiu o social. A partir de com creiem que ens veuen els altes creem la nostra pròpia imatge, a la qual després li donem un valor.

Algú que tingui una visió molt positiva de si mateix, pensant que és bon comunicador, amable amb les persones i que té èxit en allò que es proposa, direm que té una autoestima positiva o alta. Contràriament, en el cas d’una persona que creu que tot ho fa malament o que ningú vol estar amb ella, direm que té una autoestima negativa o baixa. És important adequar al màxim la imatge que es té d’un mateix amb la realitat.

Alguns estudis han destacat que tenir una baixa autoestima repercuteix negativament en la salut física de la persona, ja que s’associa a una major predisposició a tenir depressió, ansietat, fer menys activitat física, expressar més agressivitat, tenir anorèxia, bulímia, insomni…

Contràriament, una autoestima positiva afavoreix la seguretat amb un mateix i la capacitat per afrontar amb positivisme els reptes que ens proposem. Per exemple, el primer dia en una feina nova, si penso que soc una persona simpàtica i que caic bé a la gent segur que em sentiré amb més seguretat per presentar-me a la feina i conèixer els nous companys i companyes. En cas contrari, potser em quedaré més apartada i em costarà iniciar una conversa.

Com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència haureu de tenir en compte els següents aspectes per tal de potenciar l’autoconcepte i l’autoestima de les persones ateses:

• Reforceu sempre els aspectes positius de cada persona: “Que bé que t’ha quedat aquest dibuix!”.
• Valoreu els petits reptes de cada dia i animeu a assolir noves fites: “Avui has arribat passejant fins al jardí, demà intentarem arribar fins a la font”.
• Promoveu l’acceptació del grup i busqueu el reforç positiu de tots els seus membres: “Entre tots hem acabat el mural de la primavera, us felicito!”.

La psicologia evolutiva té per objecte descriure i explicar els canvis psicològics, intel·lectuals, socials i afectius que experimenta l’ésser humà durant el seu desenvolupament i al llarg de la seva vida. I pretén definir els nivells màxims de desenvolupament en totes les àrees que les persones poden arribar a assolir en les diferents etapes evolutives.

Per exemple, si es pensa en tres moments diferents de la vida de qualsevol persona, per exemple, la infància, l’adolescència i l’edat adulta, és fàcil veure que s’han produït grans canvis en els diferents àmbits: físic i motor, psíquic, lingüístic, social i de personalitat.

La intervenció dels tècnics d’atenció a persones en situació de dependència no es limita a una atenció assistencial, sinó que la seva tasca té un marcat caràcter educatiu. Per aquest motiu és important i necessari conèixer les etapes del desenvolupament humà, ja que permetrà adequar l’acció educativa al moment evolutiu de cada persona.

Per exemple, és important no infantilitzar certes conductes de les persones amb diversitat funcional intel·lectual només perquè el seu comportament aparentment respongui a una etapa evolutiva inferior, com repetir les coses o tenir un llenguatge molt bàsic, sinó que cal tenir en compte la seva edat cronològica i vetllar per fer una transició a la vida adulta inclusiva. Així mateix, en les persones grans, encara que perdin la memòria o tinguin dificultats en la mobilitat, sempre cal tenir en compte el seu bagatge i el moment maduratiu en què es troben.

És l’etapa que va des del naixement fins a la pubertat, moment en què comença l’adolescència. Els canvis que es donen al llarg d’aquests dotze anys són molt importants; per aquest motiu, l’estudi de la infància es divideix en dues etapes:

• Primera infància, dels 0 als 6 anys:
  1. del naixement als 3 anys i
  2. dels 3 als 6.
• Segona infància, dels 6 als 12 anys.

En el moment de néixer, un nadó necessita l’adult per satisfer totes les seves necessitats per sobreviure i presenta una absoluta dependència respecte al seu cuidador. Els primers mesos de vida, menjar i dormir seran les funcions principals per tal d’afavorir el seu creixement.

Al llarg dels dos primers anys el nadó creixerà ràpidament i passarà d’una dependència total a una relativa autonomia, assolint grans fites com aprendre a caminar, començar a menjar sol i adquirir les primeres bases per a la comunicació, el llenguatge i el pensament.

El sistema nerviós dels infants quan neixen encara és immadur i es desenvoluparà al llarg d’aquesta primera etapa; per aquest motiu cal estar atent en cas que es presenti un trastorn del desenvolupament, per detectar-lo com més aviat millor, diagnosticar-lo i fer una intervenció terapèutica precoç. Els Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAPS) són els encarregats de donar-hi resposta.

Dels tres als sis anys, l’infant anirà guanyant habilitat en les activitats psicomotrius. Tot i que pugui començar a relacionar-se amb altres infants, la influència de la família és cabdal, perquè és quan es comencen a aprendre les normes socials.

El joc i l’exploració són molt importants per estimular les capacitats cognitives; per aquest motiu, si un infant té alguna limitació física o funcional cal donar-li una atenció especial per afavorir el seu desenvolupament.

Dels sis als dotze anys té lloc la segona infància. Tot i que el desenvolupament psicomotriu continua sent important, són més rellevants els canvis que es donen en el desenvolupament social i intel·lectual. També s’experimenten grans avenços en la maduració socioafectiva, i per això és important rebre seguretat del seu entorn més proper per tal d’arribar a una etapa d’equilibri afectiu.

A mesura que l’infant creix, el grup d’amics comença a prendre major importància i s’inicia un lleuger distanciament del món familiar. A nivell cognitiu cal destacar els avenços en la capacitat d’anàlisi, de reflexió i de discussió.

L’adolescència és l’etapa que està entre la infància i l’edat adulta; tot i que pot variar segons cada cas, es podria dir que va dels 10-12 anys als 18-20, aproximadament. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’adolescencia com l’etapa compresa entre els 10 o 11 anys fins als 19 anys, i diferencia dues fases:

1. l’adolescència primerenca, dels 11 o 12 fins als 16 anys, i
2. l’adolescència tardana, dels 17 als 19 anys.

És un període marcat pels canvis en tots els àmbits que viuen els infants: a nivell hormonal, físic, de personalitat, intel·lectual, afectiu i en les relacions socials i familiars, entre d’altres. Durant l’adolescència es trenca l’equilibri i la seguretat que caracteritzaven el període anterior i comença una etapa de maduració individual abans d’integrar-se en la comunitat dels adults i acceptar les responsabilitats que això suposa.

A l’adolescència s’experimenten tants canvis que sovint creen un estat de crisi personal que pot influir en la seva conducta. La imatge que es té d’ells en aquesta edat és la d’una persona amb moltes contradiccions, impulsiva, molt sensible i amb sobtats canvis anímics. Sovint critiquen i s’enfronten a les idees transmeses per la família, que fins aleshores no havien qüestionat, ja que busquen la seva pròpia identitat principalment en els companys i colles d’amics.

La preadolescència, o adolescència primerenca, comença als 10-12 anys, i fins i tot una mica abans, amb els primers canvis físics que experimenta el cos, la pubertat. Alguns d’aquests canvis corporals són el creixement de pèl a les axil·les i a les zones genitals, el desenvolupament dels pits en les noies i dels testicles en els nois i l’aparició de la menstruació en les noies. En general, aquests canvis comencen un o dos anys abans en les noies.

En aquesta etapa de canvis tan marcats, l’acceptació del propi cos i la definició de la pròpia identitat seran dos aspectes a resoldre, sovint buscant la independència i la confrontació vers els pares o provant els límits que fins ara havien tingut marcats.

A l’adolescència tardana continuaran els canvis físics que van començar en la pubertat. En concret, en el cas dels nois destacarà el seu creixement sobtat (l’anomenada “estirada”) i el canvi en la veu, mentre que en les noies els canvis físics es completaran abans.

Les discussions amb els pares continuaran, per refermar-se en les pròpies idees i per tenir més independència. Passaran més temps amb el grup d’amics, on l’acceptació per part dels iguals serà molt important. El cervell continuarà canviant i madurant, però no serà fins entrada l’edat adulta quan dominaran la presa de decisions complexes, el control dels impulsos o la capacitat per tenir en compte diferents opcions o les conseqüències de les pròpies decisions.

Els adolescents es van convertint en adults joves en la mesura que reafirmen la seva individualitat amb uns valors propis i van definint els seus objectius vitals. En l’adultesa s’ha arribat al màxim desenvolupament físic i mental i és l’etapa en què les persones van adquirint majors responsabilitats: independència de la família i creació de la pròpia, estudis superiors, feina, integració social, cura dels fills i dels pares, estabilitat…

És una de les etapes més llargues de la vida, ja que el procés és gradual i no es donen tots els canvis de cop; en aquest sentit, es poden identificar dues etapes:

1. Adultesa jove o primerenca
2. Adultesa mitjana

L’adultesa primerenca va des de l’inici de l’edat adulta, que es pot situar en la majoria d’edat, els 18 anys, o fins i tot els 20, i s’allargaria fins, més o menys, els 40 anys. És una etapa en què el cos està en la seva plenitud i a nivell personal es poden assolir grans fites, com definir un perfil professional, incorporar-se al món laboral, tenir una parella estable, crear una nova llar, tenir fills, independitzar-se econòmicament…

Cap als 40 anys, quan més o menys s’han assolit totes les fites plantejades (estudis, feina, parella, fills, habitatge) es dona la crisi de la meitat de la vida, moment en què la persona fa una reavaluació de la seva vida, i sovint es planteja si allò que fa o allò que es respon al que realment volia.

L’adultesa mitjana aniria dels 40 als 65 anys, aproximadament. Si bé comença amb una crisi que fa replantejar-se qui s’és i allò que es fa, és una etapa de gran productivitat, en especial en l’àmbit professional, intel·lectual i artístic. Hi pot haver una època d’estabilitat, on l’experiència dona tranquil·litat, però de manera progressiva hi haurà una disminució de les capacitats físiques i també de les cognitives, sobretot a mesura que s’avança en la dècada dels seixanta.

El final de la vida laboral o productiva marca el canvi d’etapa, tot i que la persona pot continuar sent molt activa en altres àmbits, però es perd la valoració social que es dona al treball remunerat.

La vellesa és una etapa de la vida que cada vegada és més llarga a causa de l’augment de l’esperança de vida, que va incrementant gràcies als avenços mèdics, farmacològics, higiènics i fins i tot de promoció de la salut.

Ara bé, cal tenir en compte que no tothom envelleix de la mateixa manera; en funció del seu estat de salut, les experiències viscudes i l’entorn social el procés pot ser diferent. S’associa la vellesa a l’etapa en la qual moltes capacitats es veuen disminuïdes, com la memòria, la cognició, la mobilitat… Però també es considera que es consolida la maduresa personal.

En aquesta llarga etapa es poden donar alguns canvis físics i psicològics:

• Canvis fisiològics i anatòmics: els òrgans van disminuint la seva activitat, es perd claredat en la percepció, com per exemple la vista o l’oïda, en relació amb l’esquelet es perd fortalesa i coordinació, s’experimenta una reducció de la talla i la massa corporal, es perd dentició, apareixen les arrugues…
• Canvis psicològics: un dels més importants és la pèrdua de la memòria, en especial la de curt termini, però també disminueixen l’agilitat mental i la capacitat per aprendre, hi ha major rigidesa de pensaments…

Al llarg d’aquesta etapa es poden viure grans pèrdues; per exemple la mort de la parella o d’algunes amistats, ser conscient de la disminució de les pròpies facultats, la pèrdua de l’estatus social i econòmic, viure en solitud…

Es podrien distingir dues fases dins de la vellesa:

1. Dels seixanta i escaig, moment de la jubilació, fins als 80, o el moment en què comencen a aparèixer més senyals d’envelliment. En aquest primer moment es potencia la vida activa de les persones grans per tal de retardar al màxim els factors d’envelliment.
2. Comença quan la persona té un major debilitament de les funcions biològiques: hi pot haver debilitament mental, pèrdua d’autonomia i necessitat d’una atenció especialitzada.

Al llarg de tot el cicle vital es poden donar crisis, enteses com aquelles situacions que per les seves característiques suposen un canvi important en la persona. Aquestes poden ser de dos tipus: crisis evolutives o crisis circumstancials.

Les crisis evolutives o del desenvolupament poden arribar a ser predictibles i esperades, ja que a mesura que la persona creix i es desenvolupa hi ha certs canvis en la vida que cal afrontar. Les crisis evolutives són desajustaments que es donen en diferents moments del desenvolupament físic, psicològic i social que indiquen que una etapa conclou i s’inicia una altra.

Tot i que els diferents moments evolutius van seguint el seu curs i no haurien de suposar una readaptació vital, a vegades poden comportar alguna situació d’inadaptació o confusió, a la qual cada persona hi donarà resposta en funció de les seves capacitats o recursos per fer-hi front. Alguna d’aquestes crisis previsibles són:

• Crisi del naixement i infància
• Crisi de la pubertat i adolescència
• Crisi de la primera joventut
• Constitució de la parella
• Crisi de la maduresa (o edat mitjana de la vida)
• Naixement i criança dels fills
• Niu vuit (quan els fills s’independitzen)
• Crisi de la tercera edat

D’altra banda, les crisis circumstancials o imprevisibles són produïdes per esdeveniments inesperats, com pot ser la mort sobtada d’un ésser estimat, perdre la feina, tenir un accident, contraure una malaltia… Normalment es relacionen amb situacions de pèrdua o amenaça de pèrdua, de manera que es perd l’equilibri personal i poden aparèixer alteracions emocionals, físiques i de conducta. Algunes situacions que poden desencadenar una crisi circumstancial són:

• Processos de separacions de parella
• Pèrdues (mort)
• Malalties
• Atur o canvis de treball
• Patir una situació d’abús o violència (física, psicològica, sexual)
• Accidents

En general, davant d’una situació de crisi es desencadena una primera resposta de negació o de xoc a la situació inesperada, seguida d’un període de dol; però progressivament, i en funció de les vivències de cada persona, el suport del seu entorn o les perspectives de futur, s’anirà trobant la manera de fer-hi front.

Com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència, quan aquesta situació de dependència és inesperada, caldrà donar suport a les persones implicades, l’usuari i els seus familiars, perquè entenguin i facin front a la nova situació, sempre des del respecte i amb empatia.