La Terra es va formar al mateix temps que el Sol i la resta de planetes. El sistema solar va aparèixer fa probablement 4.600 milions d'anys, quan un gran núvol de gas i pols, si¬tuat en un dels braços de la Via Làctia, va començar a con¬treure's i a girar sobre si mateix. La pressió i la temperatura al centre d'aquesta nebulosa es van fer tan grans que van possibilitar reaccions nuclears en què àtoms d'hidrogen, per reaccions de fusió, esdevenien àtoms d'heli. En aquestes reaccions es desprenen grans quantitats d'energia. Així va néixer el Sol. Al voltant seu, la resta de materials de la nebulosa anaven xocant entre ells per atracció gravitacional i anaven formant cossos cada vegada més grans que, a la llarga, es convertirien en els planetes del nostre sistema solar.

El sistema es diu solar perquè el Sol és el membre principal d'aquesta família. La seva massa és 740 vegades més gran que la de tots els planetes junts. Gràcies a aquesta gran massa, exerceix una força de gravitació molt alta sobre els altres membres (planetes, asteroides ... ), als quals manté descrivint òrbites el·líptiques al voltant seu. L'atracció del Sol sobre cada planeta es contraresta amb la força centrífuga deguda al moviment giratori del planeta. Això fa que cada planeta es mantingui estable descrivint una òrbita al voltant del Sol. Des del seu naixement, el Sol ha estat el proveïdor d'energia dels planetes, als quals fa arribar constantment llum i calor. La font d'energia solar resideix en el seu centre, on la temperatura arriba a més de 6.000°C i els àtoms d'hidrogen, per una sèrie de reaccions nuclears, es fusionen per formar àtoms d'heli. En el curs d'aquestes reaccions es produeix una gran quantitat d'energia que es desprèn a l'exterior. Per aquest motiu el Sol brilla intensament. Actualment es creu que el Sol conté prou quantitat d'hidrogen per desprendre energia durant molts bilions d'anys.

Els planetes

Els planetes també són cossos que formen part del sistema solar. Se'n coneixen nou. Tot i que sembla que es van formar al mateix temps i a partir de la mateixa nebulosa de gasos i pols que envoltava el Sol, hi ha grans diferències entre ells

. Els podem dividir en dos grans grups:

Planetes interiors (Mercuri, Venus, Terra i Mart): són els més pròxims al Sol, majoritàriament rocallosos i d'alta densitat.
Planetes exteriors (Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó): es troben més allunyats del Sol, constituïts bàsicament per gel i fluids, i de baixa densitat.

Mercuri
És el planeta més pròxim al Sol, de manera que presenta una temperatura molt alta en superfície. El 1974, el Mariner 10 mostrà que tota la seva superfície estava coberta per cràters com els de la Lluna. No té atmosfera.

Venus
Aquest planeta reflecteix el 75% de la llum que rep del Sol i això fa que brilli moltíssim. Per aquest motiu se'n diu l'estel de l'alba, encara que sigui un planeta. Té una atmosfera molt densa, amb un 90% de ca" que genera un efecte d'hiverncle i la manté a altes temperatures. És més a prop de la Terra que qualsevol altre planeta i, per tant, ha estat visitat pel Mariner, el Venera i el Pioneer més d'una vegada.

Terra
És l'únic planeta amb aigua líquida en superfície i amb una quantitat d'oxigen elevada a la seva atmosfera. És el planeta més dens (vuit vegades més que Saturn). És l'únic planeta amb vida, tal com la coneixem.

Mart
Anomenat el planeta roig ha estat un planeta amb una gran activitat volcànica. A causa que presenta una atmosfera molt prima, la seva superfície es coneix bastant bé, i fins i tot se n'ha pogut elaborar un mapa amb les fotos i les dades aportades pel Mariner i pel Viking. S'hi han trobat, de moment, les muntanyes més altes i les valls més profundes del sistema solar, com per exemple el volcà Olimpus de 25 km d'altura.

Júpiter
És el planeta més gran del sistema solar (142.800 km de diàmetre), amb molts satèl·lits que giren al voltant seu. Té una atmosfera constituïda per hidrogen i heli, com tots els planetes exteriors.

Saturn
És el planeta dels anells, que són una multitud de partícules que giren entorn seu en òrbites concèntriques. Té una gran quantitat de satèl·lits.

Urà
Gairebé no es coneixia abans de la visita del Voyager 2 de 1986. Presenta anells verticals, té pocs satèl·lits i és molt fred.

El Sol és un dels milions d'estels que hi ha a l'Univers.
És un estel groc taronja i, aproximadament, és a la meitat de la seva vida.
El Sol és una esfera gasosa enorme formada per hidrogen i heli. Té un diàmetre de més de 100 vegades el diàmetre de la Terra.
Gira sobre si mateix en sentit contrari al de les agulles del rellotge (com la Terra). També es desplaça tot girant al voltant del centre de la galàxia, a uns 20 km per segon.
La temperatura a la superfície és d'uns 6.000°C. A l'interior pot arribar a 14.000.000°C.
Aquesta temperatura tan alta és deguda al fet que a l'interior del Sol hi tenen lloc reaccions nuclears que desprenen una gran quantitat d'energia.
L'energia que irradia el Sol arriba a la Terra en forma de llum i calor i permet que hi hagi vida.

Els estels

Els estels són cossos esfèrics i lluminosos. A l'interior, s'hi produeixen una sèrie de reaccions que generen molta energia, la qual s'emet en forma de llum i calor. Aquestes reaccions no s'aturaran fins que l'estel mori.

Els estels estan constituïts per gasos a una temperatura molt elevada. Es formen per la concentració, a causa de la força de la gravetat, de núvols de pols interstellar i de gas.

No tots els estels són del mateix color. Segons la temperatura, els estels són blaus, blancs, vermells, grocs, etc.

També tenen dimensions diferents: n'hi ha des de gegants vermells fins a nans blancs. El Sol és un estel de mida mitjana i s'agafa com a unitat de mesura per comparar les característiques dels altres estels.

No tots els estels brillen de la mateixa manera. Tant la brillantor com la temperatura de cada estel depenen de la seva massa. Sírius, per exemple, és un estel blanc blavós que és 20 vegades més brillant que el Sol.

Resum

El sistema solar està constituït pel Sol i tota la família de planetes, asteroides, satèl·lits i cometes que descriuen òrbites al voltant seu.

La Terra es va formar al mateix temps que el Sol i la resta de planetes. El sistema solar va aparèixer fa probablement 4.600 milions d'anys, quan un gran núvol de gas i pols, situat en un dels braços de la Via Làctia, va començar a contreure's i a girar sobre si mateix. La pressió i la temperatura al centre d'aquesta nebulosa es van fer tan grans que van possibilitar reaccions nuclears en què àtoms d'hidrogen, per reaccions de fusió, esdevenien àtoms d'heli.

En aquestes reaccions es desprenen grans quantitats d'energia. Així va néixer el Sol. Al voltant seu, la resta de materials de la nebulosa anaven xocant entre ells per atracció gravitacional i anaven formant cossos cada vegada més grans que, a la llarga, es convertirien en els planetes del nostre sistema solar.


	Anterior	Inici	Següent

Foto d'una zona de formació d'estrelles

El naixement i evolució de les estrelles depèn de la seva massa. Es formen a partir d'una nebulosa que es compon de partícules de pols i gas hidrogen. La gravetat uneix aquest material en glòbuls, els centres dels quals s'escalfen fins que l'hidrogen comença a convertir-se en heli per reaccions nuclears. Després de desenes de milions d'anys, l'estrella central, amb més massa, comença a esgotar el seu combustible nuclear i explota com a supernova, deixant un púlsar. Després d'uns deu mil milions d'anys. Una estrella amb menys massa, comença també a arribar al final de la seva vida. Aquest nucli es desploma, formant una nebulosa planetària.

L'evolució dels estels

Tots els estels passen per diferents fases al llarg de la seva vida que poden variar segons les dimensions i la forma.

L'evolució d'una estrella sol ser la següent:

Es forma l'estel a partir d'un núvol de gas i pols.
Es fa gegant. Es produeixen reaccions nuclears. Masses de gas i pols es condensen al seu entorn (protoplanetes).
En la seva seqüència principal tenim l'estel amb planetes. L'estel segueix estable mentre es consumeix la seva matèria.
L'estel comença a dilatar-se i refredar-se.
Creix, engolint els planetes, fins convertir-se en un Gegant Roig.
Es torna inestable i comença a dilatar-se i encongir-se alternativament fins que explota.
Es transforma en una Nova. Llença materials cap a l'exterior.
El que resta, es contreu considerablement.
Esdevé una Nana. Es fa molt petita i densa i brilla amb llum blanca o blava, fins que s'apaga.

Satèl·lits

Els satèl·lits són cossos que giren al voltant dels planetes, són més petits i, com els planetes, reben la llum del Sol.

La majoria són esfèrics, com ara la Lluna, tot i que també n'hi ha d'irregulars, com els satèl·lits de Mart: Fobos i Deimos.

Els grans planetes tenen una gran quantitat de satèl·lits. Destaca Saturn, que en té 17. Mercuri i Venus no tenen satèl·lits i Plutó només en té un, Caront, que per les seves dimensions sembla un planeta germà de Plutó més que no pas un satèl·lit. El satèl·lit més gran del sistema solar és, que és més gran que Mercuri, i el més petit, Leda. Tots dos pertanyen a Júpiter.

Els cometes

Els cometes són uns cossos del sistema solar que només són visibles quan s'apropen al Sol i aleshores mostren una vistosa cua que els diferencia de la resta dels astres. Els cometes estan formats per un nucli irregular, d'uns quants quilòmetres de diàmetre, format principalment per glaç i pols i, en menys quantitat, metà i amoníac en estat sòlid. Quan s'apropen al Sol, els components del cometa comencen a evaporar-se i arrosseguen les partícules de pols que formen la cabellera i la cua. Cada vegada que passen a prop del Sol, els cometes perden una petita part de la seva massa.

El cometa Linear C/1999 S4 es va descobrir el mes d'octubre de 1999 quan encara estava a l'altura de l'òrbita de Júpiter pel sistema de seguiment i detecció automàtica d'objectes propers a la Terra, conegut com LINEAR. En principi es va calcular que el cometa podria tenir un nucli d'entre un i dos quilòmetres de diàmetre i és molt probable, tal com s'ha comportat segons s'ha anat apropant al periheli, que sigui la primera (i última) vegada que visita les proximitats del Sol. Tot i així, alguns investigadors pensen que el nucli del cometa podria no tenir més de 200 a 300 metres de diàmetre. Quan es va descobrir el cometa i es van calcular la seva òrbita i efemérides es va veure que durant el mes de Juliol de 2000 podia arribar a la magnitud aparent 3.5 i, amb això, ser visible a primera vista. Durant el mes de Gener de 2000 el cometa va brillar entorn de la magnitud 14 i al març va arribar la 13. Un cop transcorregut el període de invisivilitat per la conjunció, al maig, només dos mesos abans del seu perigeu i periheli, el 1999 S4 LINEAR va ser observat amb una magnitud 11, a l'abast, doncs, dels telescopis de mitjana a petita obertura. Al juny va arribar la 9ª i des a finals d'aquest mes va anar incrementant ràpidament la seva lluminositat fins a brillar entorn de la magnitud 5.5 al juliol, en les dates properes al seu pas pel periheli.

Ida i Dactyl: asteroide i satèl·lit Crèdits: Galileo Project, JPL, NASA

Aquest asteroide té un satèl·lit!

La sonda automàtica Galileo, dedicada a explorar el sistema jovià, trobà i fotografià dos asteroides durant el seu llarg viatge interplanetari cap a Júpiter. Al segon asteroide que fa fotografiar, Ida, se li va descobrir un satèl·lit que apareix com un petit punt a la seva dreta a la imatge que publiquem de l'any 1993. El petit satèl·lit, anomenat Dactyl, té uns 1.800 metres d'amplada, mentre que Ida, amb forma de patata, fa uns 65 km de llarg i 25 km d'ample. Dactyl és el primer satèl·lit d'un asteroide que es va descobrir. Els noms d'Ida i Dactyl procedeixen de la mitologia grega. Ara es sap que molts altres asteroides també tenen satèl·lits.

Pluja de meteorits

El nostre planeta, en el seu viatge al voltant del Sol, sovint creua les òrbites de diversos cometes, i és llavors quan moltes de les partícules o fragments d'aquests cometes penetren en l'atmosfera terrestre, es tornen incandescents i es revelen com a ràpids centelleigs lluminosos. Es produeix així una pluja d'estrelles fugaces o meteors. És el cas de la pluja de les Perseides, la més coneguda de totes, que té lloc cap el 12 d'agost, i on el cometa responsable és el Swift-Tuttle.