El sistema heliocèntric

El sistema geocèntric defensava que la Terra (en grec, geos) era el centre de l'univers, i que el Sol, la Lluna i els estels giraven entorn seu. El sistema geocèntric permetia explicar la successió dels dies i les nits i els moviments de la majoria dels estels. Però hi havia processos que no podia explicar bé:

• Per què el recorregut del Sol era més llarg els dies d'estiu que a l'hivern?
• Per què hi havia estels que no seguien el mateix moviment que els altres?

Aquests estels independents van rebre el nom de planetes, una paraula que vol dir vagabund, errant.

• Les idees de Copèrnic es resumeixen així:
• EI Sol ocupa el centre de l'univers i resta immòbil.
• La Terra és un planeta.
• Tots els planetes giren al voltant del Sol.
• La Terra té un moviment de rotació sobre el seu eix i un altre de translació al voltant del Sol.
• La Lluna gira al voltant de la Terra.
• Els estels es troben fixos en una llunyana esfera celeste.

A l'inici, la nova proposta no va tenir gaire èxit. Fins i tot mig segle més tard, la Inquisició va condemnar Galileu per defensar el sistema heliocèntric .

Va proposar un sistema en què la Terra i els altres planetes giraven al voltant del Sol, que restava immòbil. El sistema ideat era força similar al ptolemaic. La gran diferència era la proposta heliocèntrica, que va assenyalar l'enfonsament del món medieval i es va convertir en l'emblema de la revolució científica dels segles XVII i XVIII.

Tycho Brahe (1576-1596)

Va cometre l'error de considerar la Terra immòbil, però va fer un nombre extraordinari d'observacions que el van portar a elaborar el catàleg d'estrelles més exacte que s'hagi fet mai sense telescopi i a descobrir que els cometes eren de naturalesa celest. Tycho Brahe no va arribar a explicar què mantenia els planetes a les seves òrbites.

Johannes Kepler (1571-1630)

Va ser deixeble de Tycho Brahe, però partidari de Copèmic. Va descobrir que la velocitat d'un planeta no era uniforme respecte del Sol ni respecte de la seva òrbita, fet que el va portar a suposar que les òrbites dels planetes no eren circulars sinó el·líptiques. Les seves tres lleis que explicaven l'harmonia de l'Univers van servir de base a Newton.

Galileo Galilei (1564-1642)

Els seus descobriments telescòpics van contribuir a demostrar que la Terra era un planeta com qualsevol altre. Va poder admirar les fases de Venus i també les de Júpiter i els seus satèl·lits. D'aquesta manera va deixar clar que hi havia altres cossos celests que giraven a "entorn d'un planeta diferent de la Terra, a més de la Lluna.

Isaac Newton (1642-1727)

Va ser el fundador de la mecànica celest. Amb una única llei de valor per a tot l'Univers, la seva llei de l'atracció universal va eliminar la irracionalitat en el camp de la ciència en l'era de la raó. Va descriure un sistema basat en la gravitació universal, on les òrbites dels planetes eren el resultat de l'atracció gravitatòria regida pel principi d'inèrcia.

Juri Gagarin

EI 12 d'abril de 1961 la Unió Soviètica va sorprendre el món en posar a l'espai la primera nau on viatjava una persona. L'astronauta Juri Alexeievitx Gagarin va ser transportat a l'espai pel Vostok 1, una cambra esfèrica d'uns dos metres de diàmetre. Després d'un vol que va durar una hora i mitja, Gagarin va tomar sa i estalvi a la Terra.

Neil Armstrong

EI dia 21 de juliol a les 3.56 de la matinada, hora espanyola, l'americà Neil Amnstrong va trepitjar la Lluna. L'empremta del seu peu esquerre al terra lunar és la imatge de l'arribada de l'home a la Lluna, fet que 500 milions de persones van presenciar en directe per televisió. Armstrong va dir: "És un petit pas per a l'home, i un salt gegant per a la humanitat".

L'origen de l'Univers. El Big Bang

L'astrònom nord-americà Edwin HUBBLE, el 1924, va observar que, a més de la nostra galàxia, n’hi havia moltes més, amb àmplies regions d'espai buit entre elles. Va calcular la distància entre diverses galàxies i va observar que s'allunyaven de la nostra, la qual cosa significava que l'Univers s'expandia.

Les observacions de HUBBLE van suggerir a l'astrofísic George LEMAÎTRE que hi devia haver hagut un temps en què l'Univers era infinitament petit i infinitament dens. Era una enorme acumulació de matèria i energia extraordinàriament comprimida que va esclatar violentament. La hipòtesi d'aquesta explosió colosal s'anomena el Big Bang (gran explosió). Com a conseqüència la matèria es va dispersar a gran velocitat en totes les direccions de l'espai. Posteriorment, es van formar totes les unitats que constitueixen l'Univers.

Aquesta gran explosió va originar, l'espai, el temps i la matèria, i va crear un Univers en expansió. Si hi hagués hagut esdeveniments anteriors a aquest moment no es podrien pas conèixer perquè no en quedaria cap rastre.

La prova del Big Bang

Aquesta hipòtesi va ser corroborada el 1965 pels fisics PENZIAS i WILSON, que van captar, amb un radio-telescopi, una radiació de microones que, fos quina fos la direcció que escollien, tenia sempre la mateixa intensitat, és a dir, procedia de tot arreu. Els cientifics van interpretar aquesta radiació com una feble lluïssor que restava de la gran explosió.

El Big Crunch

Actualment, la majoria dels científics estan d'acord amb la teoria del Big Bang. Però sorgeix una nova pregunta l'Univers continuarà expandint-se o bé el procés serà cada cop més lent fins que arribarà a invertir-se? Si això s'esdevingués, l’Univers acabaria en el Big Crunch (gran crisi), que aniquilaria tota la matèria i totes les dimensions. En aquest cas, això s'esdevindria en un període de temps que oscil·laria entre 50.000 milions i 100.000 milions d'anys.

Resum

	Anterior	Inici	Següent