Les assegurances en el transport i la logística

El contracte d’assegurances està regulat per la Llei 50/1980 de 8 d’octubre (LCS). Aquesta llei està dividida en quatre títols i diferents seccions.

• Títol I: amb quatre seccions i diferents normes comuns aplicables a totes les assegurances.
• Títol II: amb deu seccions dedicades a l’assegurança contra danys. La secció quarta està dedicada a l’assegurança de transports terrestres, la secció cinquena al lucre cessant i la secció vuitena a l’assegurança de responsabilitat civil.
• Títol III: format per cinc seccions dedicades a les assegurances de persones.
• Títol IV: dedicat a les normes de dret internacional privat.

La Llei d’ordenació dels transports terrestres LOTT, el seu Reglament ROTT i també la Llei 15/2009 d’11 de novembre fixen un límit de responsabilitat del transportista en un terç de l’IPREM per dia i per kilogram brut de mercaderia perduda o danyada. En cas de retard la indemnització té com a límit el preu del transport.

El Conveni CMR estableix el límit de responsabilitat del transportista en 8,33 DEG per kilogram brut de mercaderia transportada. No estableix que el transportista hagi de fer una assegurança. Sí que hi ha companyies asseguradores que han adaptat les seves pòlisses al que estableix el Conveni CMR

El contracte d’assegurança és diferent al contracte de transport de mercaderies i al contracte de compravenda. Els tres són complementaris.

Sí que és obligatòria l’assegurança de responsabilitat civil de l’automòbil i també hi ha una assegurança obligatòria per a viatgers.

En el mercat actual hi ha una gran quantitat i varietat de productes d’assegurança, que s’organitzen segons els tipus de risc assegurable. Aquest és establit per la llei del contracte d’assegurances, que diferencia perfectament les assegurances per danys i les assegurances de persones.

En les assegurances per danys, el que es cerca és la indemnització que correspongui per danys reals derivats del sinistre. Mentre que a les assegurances de persones, el càlcul de la indemnització és una mica més complicat, ja que és difícil fer una valoració objectiva. Per exemple, de la pèrdua d’un membre del cos i encara més si es tracta de la mort d’una persona. El que es fa en aquests casos és pactar una quantitat en el contracte del valor de la indemnització que rebrà el beneficiari de l’assegurança.

Hi ha diversos criteris de classificació, ja que els productes d’assegurances van canviant d’acord amb les necessitats del mercat. Entre aquests, podem fer la classificació següent:

1. Segons el nombre d’assegurats:
   • Individual. La pòlissa cobreix els riscos només a un assegurat. Per exemple, una assegurança de vida.
   • Col·lectiva. La pòlissa cobreix els riscos de vàries persones que formen part d’un grup o col·lectiu homogeni. Per exemple, els arquitectes adscrits al Col·legi d’Arquitectes.
2. Segons el nombre de riscos:
   • Simple. En aquest tipus d’assegurances, la pòlissa cobreix un risc amb unes característiques concretes. Per exemple, una assegurança d’incendis.
   • Combinada. Una sola pòlissa cobreix diversos riscos de diferent naturalesa referits a un mateix objecte assegurat. Per exemple, una assegurança multiriscos de la llar (incendi, responsabilitat civil, robatori, inundació…).
3. Segons la llibertat de contractació:
   • Obligatòria. L’Estat imposa als ciutadans la contractació d’una pòlissa d’assegurances i fixa les condicions, com ara els límits de les prestacions i les primes. Actualment són obligatòries les assegurances de responsabilitat civil d’automòbils, de caça, de viatgers, de risc nuclear i aeri.
   • Voluntària. Els prenedors (ciutadans o empreses) decideixen lliurement contractar una pòlissa d’assegurances. Per exemple, l’assegurança de transport de mercaderies.
4. Segons l’organisme públic o privat:
   • Socials. La seva finalitat és protegir la classe treballadora de determinats riscos, per exemple, la mort, els accidents, la invalidesa, les malalties, la desocupació o la maternitat. Són obligatòries, les seves primes van a càrrec dels assegurats i els empleats i, en alguns casos, l’Estat també hi aporta una part per tal de finançar les indemnitzacions. Una altra característica d’aquestes assegurances és que no tenen una pòlissa que indiqui els drets i les obligacions de les parts, ja que aquestes s’estableixen per llei.
   • Privat. Aquest tipus d’assegurances es dona quan l’assegurat contracta voluntàriament per protegir-se de certs riscos mitjançant el pagament d’una prima que va només a càrrec seu. A part d’aquestes característiques, cal destacar que les assegurances privades es concreten mitjançant l’emissió d’una pòlissa on s’indiquen els drets i les obligacions de l’asseguradora i de l’assegurat. Al nostre país, la majoria d’aquestes assegurances les exploten companyies privades, mutualitats i cooperatives.
5. Segons el ram:
   • Danys o patrimoni. La seva finalitat és indemnitzar l’assegurat del dany econòmic que pot patir el seu patrimoni.
   • Persones. El seu objectiu és cobrir econòmicament els riscos que poden afectar l’existència, la integritat corporal o la salut de l’assegurat.

L’assegurança de transport forma part de les assegurances anomenades de coses o sobre coses. La finalitat de l’assegurança és la de cobrir els riscos que puguin haver-hi durant el transport de mercaderies d’un lloc a un altre i també les operacions de càrrega i descàrrega.

Les assegurances del transport de mercaderies es poden classificar segons els criteris següents:

1. Segons el mitjà de transport:
   • Marítim. Assegura la mercaderia durant el transport marítim per mar i per vies navegables.
   • Terrestre. La pòlissa cobreix els riscos de danys materials, accidents i robatoris entre d’altres en transport per carretera i ferroviari.
   • Aeri. Assegura les mercaderies transportades per via aèria.
   • Multimodal. Quan es transporten mercaderies amb diferents tipus de transport.
2. Segons la durada:
   • Temporal. Es fa una assegurança per totes les operacions que es realitzen en un temps determinat preestablert, que pot ser un mes o un any. El més habitual és que es faci per un any i prorrogable.
   • Per viatge. Es fa una assegurança que cobreix un únic viatge.
3. Segons la cobertura:
   • Cobertura mínima. És la cobertura establerta per llei. Per exemple en una assegurança d’un vehicle hi ha una assegurança de responsabilitat civil
   • Cobertura a tot risc. Contemplen tots els imprevistos que es poden donar i els cobreixen.
4. Segons l’objecte de l’assegurança:
   • De vehicles de transport. Cobreix els riscos deguts a la conducció de vehicles a motor. És una assegurança obligatòria.
   • De mercaderia transportada. No depèn de la responsabilitat del transportista sinó de determinades circumstàncies com pèrdua o danys a la mercaderia. La contracten o el carregador o el destinatari.
   • De responsabilitat civil. Cobreix la responsabilitat del transportista en l’àmbit nacional i internacional. En l’àmbit nacional, segons el que estableix la Llei del contracte de transport, i en l’àmbit internacional, segons el que estableix el CMR. La contracta el transportista per cobrir-se dels danys que puguin causar a un tercer les seves accions com a professional del transport. És a dir, cobreix la pèrdua, avaria o retard en el transport de les mercaderies causat per les accions que ha fet el transportista. El Conveni CMR defineix la responsabilitat del transportista.
5. Segons altres aspectes:
   • Tipus de ruta. Les asseguradores cobreixen les mercaderies transportades per empreses que tenen flotes de vehicles i en particular per tipus de ruta.
   • Emmagatzematge. Assegurança que cobreix els desperfectes que poden patir les mercaderies el temps que estan magatzem.
   • Naturalesa de la mercaderia transportada. El seu objectiu és cobrir els riscos que pateixin les mercaderies que tenen uan naturalesa determinada. Es farà una assegurança per productes peribles, una altra per mercaderies d’alt valor… Es fa una assegurança diferent segons el tipus de mercaderia.

L’interès assegurat és un dels elements que formen part del contracte d’assegurança i és fonamental que existeixi un interès assegurable perquè es pugui signar el contracte. És l’interès econòmic que una persona té sobre un bé que es troba exposat qualsevol tipus de risc. Seria l’interès de l’assegurat de que no es produeixi un sinistre que afecti el bé assegurat i que no acusi un perjudici en el seu patrimoni.

En un transport de mercaderies per carretera qui fa el contracte d’assegurança és el propietari de la mercaderia o del vehicle. Per tant, l’interès a fer una assegurança normalment recau en un dels dos, però també hi ha altres actors que poden estar interessats en què el sinistre no es produeixi com poden ser el carregador que no és propietari de la mercaderia, el transitari…

El dany és el deteriorament, trencament o pèrdua dels béns assegurats a causa de l’acció d’un factor extern.

El risc és la probabilitat de patir una pèrdua o un dany, un esdeveniment incert o aleatori, que si ocorre donarà lloc a un sinistre, que comporta conseqüències econòmiques desfavorables per a l’empresa o persona que el pateix. Per exemple, patir un incendi que destrossi totalment un vehicle. Tenir un accident laboral que provoqui la pèrdua parcial o total de la capacitat de desenvolupar la nostra activitat…

S’anomena risc pur aquell que comporta una pèrdua patrimonial per a qui el pateix; enfront hi ha el risc especulatiu, que pot comportar un guany o una pèrdua.

Els riscos logístics són els que estan associats al transport de mercaderies i a les operacions de manipulació com la càrrega, descàrrega, estiba i desestiba.

Som conscients que durant el desenvolupament de les nostres activitats ens col·loquem en situació de risc i que ens hi hem d’enfrontar, ja que és inevitable. De tota manera, per minimitzar els riscos podem fer diverses accions:

• Actitud d’indiferència. Quan no es pren cap mesura davant la probabilitat d’un sinistre, perquè entén que no passarà mai res, i en el cas que es produís, s’afrontaran les conseqüències. Exemple, ens roben la mercaderia del camió i afrontem la seva pèrdua.
• Actitud de prevenció o protecció. Quan s’adopten mesures de seguretat per tal d’aconseguir disminuir la possibilitat que es produeixi el sinistre o minimitzar-ne els efectes.
• Actitud de previsió. Hi ha tres formes de constituir un fons econòmic que permetin afrontar les pèrdues econòmiques produïdes pel sinistre:
  • Estalvi: quan una part de la renda no es consumeix i es destina a un fons de reserva, és a dir, s’acumula un capital permet afrontar els riscos i les seves conseqüències.
  • Autoassegurança: consisteix a afrontar les conseqüències econòmiques derivades d’un sinistre amb el patrimoni personal o de l’empresa, per tant, és com si el particular o l’empresa fes d’entitat asseguradora.
  • Assegurança: és la solució inversa a l’anterior, perquè en lloc de fer el particular o l’empresa d’autoassegurador, externalitza a una companyia asseguradora el risc, que a canvi del pagament d’una prima s’encarregarà d’assumir els costos del sinistre.

  Mesures de prevenció

  Instal·lar en el vehicle una barra bloquejadora de la direcció i una alarma, o aparcar en un aparcament amb vigilància, i així disminueix la probabilitat de robatoris. Posar a les instal·lacions de l’empresa extintors, i en el supòsit d’incendi, els seus efectes seran menors.

Hi ha empreses amb poca experiència en l’àmbit internacional o que tenen una visió particular de la logística que fan les vendes amb Incoterms curts com l’EXW i l’FCA perquè d’aquesta forma transmeten el risc al comprador en el país d’origen. És el comprador qui assumeix el risc logístic, ja que gestiona el transport internacional.

Les empreses que tenen èxit en l’àmbit internacional controlen el risc i això no s’aconsegueix traspassant el risc al comprador, sinó escollint una bona companyia de transports i contractant una assegurança que cobreixi el màxim de riscos possibles. Hi ha altres variables que influeixen en la decisió de pactar un Incoterm curt, com el fet que el comprador tingui millors costos de transport, que el venedor tingui pocs coneixements en comerç internacional, que el comprador conegui millor les infraestructures del seu país…

En les operacions de comerç internacional els trajectes són molt llargs i, en conseqüència, els riscos que es corren són més alts. Hi ha empreses que decideixen no fer assegurances sobre les mercaderies i afrontar les conseqüències econòmiques que comporten els sinistres, però quan es produeix una pèrdua total de la mercaderia la pèrdua econòmica que han d’afrontar és molt gran. Això es podria haver evitat contractant una assegurança.

A vegades, una mateixa operació està assegurada per diferents companyies d’assegurances, ja que el venedor assegura el seu tram del transport tenint en compte l’Incoterm pactat i el comprador assegura la part que li correspon. Quan es produeix un sinistre o quan la mercaderia arriba a destí i presenta algun trencament, robatori parcial…, el problema és determinar en quin punt del trajecte s’ha produït el dany i qui és el responsable. Moltes vegades això pot comportar conflictes entre el venedor i el comprador. També es produeixen conflictes entre asseguradores per veure qui ha de tramitar el sinistre.

Per evitar els conflictes hi ha empreses que fan assegurances per la totalitat de l’operació des de l’origen fins al destí, independentment de l’Incoterm pactat. Aquest cost s’imputa al preu de venda del producte si qui ha contractat l’assegurança és el venedor, i com un descompte en el preu si és el comprador.

No tots els riscos són assegurables, per ser-ho, han de complir les següents característiques:

• Possible: ha d’existir alguna probabilitat o possibilitat que el succés es pugui produir. Aquesta possibilitat o probabilitat té dues limitacions, la freqüència i la impossibilitat. El fet que el risc no es pogués convertir mai en un sinistre situaria l’entitat asseguradora en una posició privilegiada, ja que percebria uns ingressos que no correspondrien a cap contraprestació, cosa que resultaria absurda. Per exemple, no té sentit assegurar el risc d’inundacions en el desert.
• Incert o aleatori: el succés ha de ser incert, perquè si sabem segur que es produirà (cert) o que no es produirà mai (impossible) no pot generar incertesa. Sabem que la mort d’una persona (defunció) és un succés cert, però a la vegada aleatòria perquè no se sap quan es produirà.
• Fortuït: que es tracti d’un risc totalment fortuït sense intervenció directa o indirecta de l’assegurat. Ha de ser independent de la voluntat humana, ja que si s’asseguressin els actes voluntaris, s’estaria donant cobertura a l’engany o el frau. Per exemple, si es comet un incendi de manera intencionada, la companyia asseguradora queda exempta de l’obligació d’indemnitzar els danys produïts.
• Lícit: en la mesura que no es poden assegurar fets l’assegurament del qual sigui contrari a l’ordenament jurídic. Per exemple, no es poden assegurar els riscos suportats en operacions il·lícites com el contraban o el tràfic de drogues.
• Concret: homogeni qualitativament i quantitativament. Que hi hagi un grup raonablement nombrós de riscos similars que puguin assegurar-se. Per exemple, no poden assegurar-se amb la mateixa prima un pis i una mansió, perquè depèn de la superfície, la localització…
• Econòmic: el risc ha de ser mesurable en termes econòmics perquè sigui assegurable.

El transport de mercaderies comporta l’existència de diferents riscos:

• Riscos de l’entorn. Riscos que es produeixen en l’entorn on es desenvolupa l’activitat de l’empresa i poden causar danys o pèrdues a la mercaderia o al vehicle. Poden ser fenòmens meteorològics adversos que poden causar danys a les persones a les mercaderies o als vehicles, accidents, incendis, explosions o fenòmens extraordinàries.
• Riscos de les mercaderies. Les mercaderies poden patir trencament, infeccions i danys diversos.
• Riscos per acció de les persones. El transportista o altres persones manipulen les mercaderies objecte de transport i poden patir trencaments, robatoris…
• Pèrdues. La mercaderia es pot perdre per no arribar a temps a la seva destinació en el cas de mercaderies peribles o també en el cas que es produeixi retard en el lliurament pot haver-hi una pèrdua per paralització de la cadena productiva…
• Danys a les persones. En el transport de mercaderies en cas que es produeixi un sinistre es poden produir danys al transportista o a terceres persones.

La cobertura dels riscs d’una assegurança es pot realitzar per un sol assegurador o compartir-la amb diverses asseguradores. Aquest tipus de distribució de riscos es dona en grans riscos que són impossibles d’assumir per una sola companyia d’assegurances.

Per poder afrontar aquestes indemnitzacions milionàries, s’han creat les institucions de reassegurança i la coassegurança amb l’objectiu de protegir el patrimoni de la companyia asseguradora, ja que no hi ha cap entitat que sigui prou gran per a afrontar uns riscos tan elevats en solitari.

Veiem aquestes dues formes bàsiques de distribuir voluntàriament la cobertura dels riscos entre asseguradores: la reassegurança i la coassegurança.

La reassegurança és un contracte entre companyies asseguradores mitjançant el qual una transfereix a l’altra la totalitat o part d’un risc que tingui assegurat i sense que això pugui afectar a les a condicions de l’assegurat. Amb la reassegurança es limiten les responsabilitats assumides, perquè si es produeix el sinistre, l’entitat reasseguradora respon davant el cedent, i aquest davant l’interessat. No hi ha relació directa entre l’assegurat i els reasseguradors. Les funcions primordials de la reassegurança són tres:

• Ser un factor de disminució del risc, evitant pèrdues descomunals o possibles fallides: una companyia signa un contracte de reassegurança quan el risc d’un contracte excedeix el límit tolerable, anomenat ple, que podria suportar.
• Funció de finançament: permet a les companyies asseguradores incrementar el volum dels seus negocis, en tenir la seguretat d’un suport afegit, accepten més riscos i signen un major nombre d’assegurances.
• Estabilitzadora: estabilitza el mercat de l’assegurança, en repartir les pèrdues entre una o més reasseguradores.

D’altra banda, en una coassegurança diversos asseguradors asseguren un mateix risc i tots responen a la proporció (percentatge) que tinguin en coassegurança. Des d’un punt de vista tècnic, la coassegurança és un dels sistemes emprats pels asseguradors per homogeneïtzar quantitativament la composició de la seva cartera, ja que a través d’ell només participen respecte a determinats riscos en proporcions tècnicament aconsellables.

Jurídicament parlant, l’avantatge de la coassegurança davant la reassegurança és que en la primera cada coasseguradora només respon per la participació que ha assumit, mentre que en el cas de la reassegurança és l’assegurador qui respon per tot el risc, encara que, passat el sinistre, pot recobrar la participació corresponent de les seves reasseguradores.

Administrativament, la coassegurança pot ser de pòlissa única, en aquest cas en la mateixa pòlissa signen tots els coasseguradors, fixant-se en ella el percentatge de participació de cada un sobre el total del risc, o de pòlisses separades si cada coassegurador emet la seva pròpia pòlissa, garantint-hi la seva participació individual en el risc.

En alguns casos el càlcul, és relativament fàcil, sobretot si es tracta de despeses mèdiques, però altres vegades és una mica més complicat.

En les assegurances a persones, s’opta per una valoració subjectiva a priori de la suma assegurada, que queda establerta expressament en la pòlissa i que es correspon exactament amb la indemnització.

Pel que fa a la seva classificació, les assegurances de les persones busquen la cobertura de tots els riscos que puguin afectar la vida de les persones, des de la mort (assegurances de vida) a la integritat física (assegurances d’accidents), al deteriorament de la salut (assegurances de malaltia) i a la seva recuperació (assegurances d’assistència sanitària).

Aquesta assegurança es pot fer a títol individual o col·lectiu, sempre que se seleccioni un grup de persones que estiguin afectades pel mateix risc.

El contracte d’assegurança de vida conté els mateixos elements personals que qualsevol altre contracte d’assegurances. Aquests components són:

• Assegurador: entitat que ofereix la contraprestació a canvi de la prima.
• Prenedor de l’assegurança: persona que contracta la pòlissa i assumeix el pagament de la prima.
• Assegurat: persona que cobreix els seus riscos per la pòlissa.
• Beneficiari: persona que resultarà indemnitzada amb la contraprestació de l’assegurança.

El funcionament d’aquesta assegurança és el següent: l’assegurador ha de pagar la prestació establerta al beneficiari quan es produeixi la defunció de l’assegurat.

A diferència d’altres assegurances, en els de vida, el prenedor que no vulgui o no pugui continuar el contracte, té dret a percebre una compensació per les primes que ha pagat fins aquell moment, sempre que aquesta condició figuri estipulada en la pòlissa. És el que es coneix com a drets de rescat i reducció de la pòlissa.

Les assegurances de vida es poden classificar segons el tipus de risc que cobreixen en: assegurances en cas de supervivència, en cas de mort i mixtes.

El beneficiari rep una prestació econòmica prefixada si sobreviu a partir d’una data determinada o arriba a una certa edat. Usualment, en aquest tipus d’assegurança, el prenedor, el beneficiari i l’assegurat solen ser la mateixa persona. Són assegurances d’estalvi (permeten estalviar la quantitat de les primes que es van pagant que li serà retornada juntament amb la rendibilitat obtinguda durant aquest temps) i assegurances de jubilació, que permeten cobrar una quantitat quan l’assegurat arriba a una edat determinada.

Segons la manera de satisfer la prestació, poden ser de:

• Assegurança de renda vitalícia diferida. L’entitat asseguradora lliura a l’assegurat una renda de per vida si és viu a la data de venciment del contracte. Però si mor abans, l’asseguradora no retorna les primes abonades, excepte si s’ha pactat el seu reemborsament als hereus.
• Assegurança de renda vitalícia immediata. L’assegurat entrega una prima única i a canvi l’asseguradora queda obligada a pagar una renda periòdica després de la jubilació.
• Assegurança de capital diferit. L’entitat asseguradora lliura a l’assegurat una quantitat concreta en un sol pagament si és viu a una determinada edat establerta en el contracte.

El beneficiari rep de part de l’asseguradora una prestació econòmica prefixada en forma de capital o renda quan l’assegurat mori. L’assegurança de vida en cas de mort no és una forma d’estalvi, sinó una assegurança on la prestació es lliura en el moment de la mort.

Aquestes assegurances de risc, cobreixen la probabilitat aleatòria que la mort arribi, i poden ser de:

• Assegurances de vida sencera. El cobrament de la prestació és independent de quan mori l’assegurat.
• Assegurances de supervivència. L’asseguradora paga un capital al beneficiari, en el cas que l’assegurat mori abans que el beneficiari.
• Assegurances de vida temporals. L’obligació de pagar la indemnització per l’assegurador només sorgeix quan l’assegurat mor dins d’un determinat període que s’ha pactat a priori.
• Assegurança de vida terme decreixent o d’amortització de préstec. L’import que pagarà la pòlissa es redueix en forma decreixent durant el temps de protecció. És comú prendre aquesta assegurança per pagar el saldo d’una hipoteca d’habitatge en cas de defunció de l’assegurat. La durada de l’assegurança serà el mateix que tingui la hipoteca. La prima a pagar es manté constant durant tot el contracte. L’assegurança es fa càrrec del deute pendent. El pagament de les primes és anual.

Són una barreja de les dues anteriors, i combinen les assegurances per a cas de mort o per a cas de supervivència a partir d’una data determinada. Uneixen les pòlisses d’estalvi amb les de risc. Aquestes assegurances poden ser, entre d’altres:

• Assegurança mixta ordinària. L’assegurador s’obliga a pagar tant si mor l’assegurat o sobreviu a una determinada data.
• Assegurança mixta a terme fix. L’assegurador s’obliga a pagar un capital a una data determinada, sigui al mateix assegurat, si llavors visqués, sigui al beneficiari designat, però cessant l’obligació de pagar la prima si l’assegurat morís abans d’aquest terme.

El beneficiari per aquests tipus d’accidents, que han provocat unes conseqüències físiques i econòmiques, ha de rebre unes indemnitzacions que poden ser una quantitat fixa, proporcional ordinària, segons les conseqüències de l’accident (mort, invalidesa temporal o permanent) i uns barems previstos en el contracte.

Encara que és una assegurança que es pot contractar de manera independent, també pot incloure com a complement altres assegurances (per exemple, automòbils, responsabilitat civil, multirisc…).

Les assegurances d’accidents poden ser dels següents tipus: individuals o col·lectives, anuals o temporals (per exemple, per a la durada d’un viatge), i voluntàries (assegurança escolar) o obligatòries (assegurança obligatòria de viatgers).

Aquestes assegurances poden incloure les cobertures següents, que, d’altra banda, són les més habituals:

• Defunció. Una malaltia no és un accident, tret d’excepcions. La indemnització només es paga quan la defunció s’ha produït a causa d’un accident.
• Invalidesa. Que pot ser: absoluta permanent, parcial transitòria i parcial permanent i invalidesa total. Quan la invalidesa és total, l’asseguradora té l’obligació d’abonar la totalitat de la suma assegurada, i si la invalidesa és parcial, la indemnització es fixa en funció d’un barem establert a la mateixa pòlissa; i si la invalidesa és temporal, la indemnització serà d’una renda diària prefixada.
• Assistència sanitària. L’asseguradora es fa càrrec de totes les despeses mèdiques, quirúrgiques, hospitalàries i farmacèutiques previstes en la pòlissa.

L’assegurança obligatòria de viatgers està regulada pel Reial decret 1575/1989 de 22 de desembre, i la seva finalitat és indemnitzar els viatgers quan tinguin algun dany corporal en accidents en un mitjà de transport públic col·lectiu de persones, siguin urbans o interurbans i en els que el mitjà de transport sigui superior a 9 places.

Es tracta d’una assegurança privada d’accidents individuals i que cobreix els danys que pugui patir un viatger que utilitzi el transport públic col·lectiu de persones.

La cobertura d’aquesta assegurança és la indemnització pecuniària i l’assistència sanitària a conseqüència d’un accident produït en un transport públic de viatgers i que provoquin la mort, la invalidesa permanent o la incapacitat temporal del viatger.

El transportista està obligat a contractar una assegurança obligatòria de viatgers amb alguna de les asseguradores autoritzades. Els assegurats són les persones que en el moment de l’accident tinguin un títol de transport.

Els riscos que cobreix l’assegurança són les lesions corporals que pateixin els viatgers a conseqüència del xoc, volcament, sortida de la via, trencament, explosió, incendi, cop exterior o qualsevol altra avaria.

Les assegurances de danys cobreixen l’assegurat de possibles accidents o fets que afectin els elements patrimonials de la persona que subscriu l’assegurança. Els danys i el seu valor s’estableixen de manera objectiva, de tal forma que l’entitat asseguradora està obligada a reparar els danys que l’assegurat hagi patit realment.

La Llei de contracte d’assegurances (llei 50/1980, de 8 d’octubre) estableix que l’assegurança no pot constituir una forma d’enriquiment injust per a l’assegurat. Per determinar els danys, es tindrà en compte el valor de l’interès assegurat en el moment immediatament anterior a l’esdeveniment del sinistre.

L’assegurador no cobreix els danys per fets derivats de conflictes armats, hagi precedit o no una declaració oficial de guerra, ni els derivats de riscos extraordinaris sobre les persones i els béns, llevat de si hi ha un pacte en contra.

Hi ha una gran quantitat d’aquests tipus d’assegurances, les distingim entre:

• Assegurança de danys. Es tracta de danys a les coses en què l’objecte assegurat no és un element personal sinó un element material, i l’interès recau sobre coses concretes i determinades, com en robatoris o incendis, entre d’altres.
• Assegurança patrimonial. Són aquelles els que protegeixen el patrimoni de les persones en general, per exemple contra les responsabilitats en què puguin incórrer o en el cas de pèrdues econòmiques, segons les cobertures contractades i recollides en la pòlissa; com ara responsabilitat civil o defensa jurídica, entre d’altres.

Com funciona la fiscalitat de les assegurances de danys i patrimonials? Pel que fa al pagament de la prima d’assegurança, tan sols les persones jurídiques (també els empresaris individuals) podran deduir-s’ho com una despesa. I si ens referim al cobrament de la indemnització, tant per a les persones jurídiques com les físiques, aquesta serà un guany patrimonial i els danys soferts, una pèrdua.

Entre les nombroses assegurances de danys, les més habituals són les assegurances d’incendis, de robatori, de transport i de vehicles.

En el cas de l’assegurança d’incendis, l’objectiu de la cobertura són els danys produïts en l’objecte assegurat per un incendi fortuït, per malvolença d’estranys, per negligència pròpia o de les persones de les quals es respongui civilment, és a dir, sempre que l’incendi no sigui intencionat. Es considera incendi la combustió i l’abrasament amb flama, capaç de propagar-se, d’un o més objectes que no estaven destinats a ser cremats al lloc i en el moment en què s’origina.

Segons l’article 49 de la Llei de contracte d’assegurances (LCS), l’entitat asseguradora ha d’indemnitzar tots els danys i les pèrdues materials causades per l’acció directa del foc i també els danys produïts per les conseqüències inevitables de l’incendi, en particular:

• Els danys que ocasionin les mesures necessàries adoptades per l’autoritat o per l’assegurat per impedir, tallar o extingir l’incendi, excloent-hi les despeses que generi l’aplicació d’aquestes mesures, llevat d’un pacte en contra.
• Les despeses que ocasioni a l’assegurat el transport dels efectes assegurats o qualsevol altra mesura que s’adopti amb l’objectiu de salvar-los de l’incendi.
• Els menyscabaments que pateixin els objectes salvats en les circumstàncies que es descriuen als dos punts anteriors.
• El valor dels objectes desapareguts, sempre que l’assegurat n’acrediti la preexistència i llevat que l’asseguradora provi que havien estat robats o furtats.
• Qualsevol altre que consti a la pòlissa.

En el cas de l’assegurança de robatori, la finalitat de la cobertura és indemnitzar la sostracció il·legítima per part de tercers de les coses assegurades. La cobertura inclou els danys causats per la comissió del delicte en qualsevol de les seves formes.

Segons l’article 51 de la LCS, la indemnització per part de l’asseguradora inclourà necessàriament:

• El valor de l’interès assegurat quan l’objecte assegurat s’hagi sostret i no s’hagi trobat dins el termini establert al contracte.
• Els danys que la comissió del delicte, en qualsevol de les seves formes, hagi causat a l’objecte assegurat.

Però, llevat d’un pacte en contra, aquesta obligació no té efecte per a l’assegurador, si el sinistre s’ha produït per una de les causes següents:

• Per negligència greu de l’assegurat, del prenedor de l’assegurança o de les persones que en depenguin o que hi convisquin.
• Quan l’objecte assegurat s’hagi sostret fora del lloc descrit a la pòlissa o amb motiu del seu transport, llevat que una circumstància o l’altra hagin estat expressament consentides per l’asseguradora.
• Quan la sostracció s’hagi produït amb motiu de sinistres derivats de riscos extraordinaris.

Una vegada que s’ha produït i s’ha comunicat degudament a l’asseguradora el sinistre, l’article 53 de la LCS estableix que cal observar les regles següents:

• Si l’objecte assegurat es recupera abans que finalitzi el termini establert a la pòlissa, l’assegurat l’ha d’acceptar, llevat que s’hagi reconegut expressament a la pòlissa la facultat de cedir la seva propietat a l’asseguradora.
• Si l’objecte assegurat es recupera un cop hagi transcorregut el termini pactat i s’hagi pagat la indemnització, l’assegurat pot retenir la indemnització percebuda i cedir a l’asseguradora la propietat de l’objecte assegurat, o recuperar-lo, per mitjà de la restitució, en aquest cas, de la indemnització percebuda per l’objecte restituït.

Pel que fa a l’assegurança de transport, l’objectiu de cobertura és la prestació d’indemnitzacions derivades dels danys materials de les mercaderies ocasionats en el transport terrestre, aeri i marítim, del mitjà utilitzat i altres objectes assegurats.

En cas que el viatge es faci amb diversos mitjans de transport i no es pugui determinar el moment en què es va produir el sinistre, cal aplicar les normes de l’assegurança de transports terrestres si el transport pel medi terrestre constitueix la part més important del viatge.

Poden contractar aquesta assegurança no solament el propietari del vehicle o de les mercaderies transportades, sinó també el comissionista de transport i les agències de transport, o qualsevol persona que tingui interès en la conservació de les mercaderies.

L’assegurança de transports terrestres es pot contractar per a un viatge o per a un temps determinat. En qualsevol cas, l’asseguradora té l’obligació d’indemnitzar els danys que siguin conseqüència de sinistres ocorreguts durant el termini de vigència del contracte, encara que els seus efectes es manifestin amb posterioritat, però sempre dins dels sis mesos següents a la data d’expiració.

La cobertura de l’assegurança comença, llevat d’un pacte exprés en contra, quan es lliuren les mercaderies al transportista per al seu transport en el punt de sortida del viatge assegurat. I acaba quan aquestes s’han lliurat al destinatari en el punt de destinació, sempre que el lliurament es faci dins el termini previst a la pòlissa, i també inclou, si no s’indica el contrari, el dipòsit transitori de les mercaderies i la immobilització del vehicle o el seu canvi durant el viatge, quan això sigui necessari a causa de les incidències pròpies del transport assegurat.

Quan es fa una assegurança de transport pot passar que un cop signada la pòlissa es produeixin alguns canvis com la modificació del mitjà de transport o un canvi en la data de lliurament de la mercaderia. L’article 60 de la Llei del contracte d’assegurances LCS, estableix que l’assegurat no perdrà el dret a la indemnització encara que es produeixin canvis en el mitjà de transport, en l’itinerari o en els terminis del viatge.

Finalment, a l’assegurança de vehicles l’objectiu de cobertura és la prestació d’indemnitzacions derivades dels danys directes o indirectes ocasionats per un accident de circulació sobre terceres persones, i segons el tipus de contracte, les cobertures poden ser també de les despeses de la seva defensa jurídica, danys propis del vehicle…

La Llei exigeix a Espanya l’obligatorietat de contractar una assegurança* quan es condueix un vehicle, es tracta de la Responsabilitat Civil Obligatòria i l’absència del mateix comporta sancions o multes que ascendeixen dels 600 als 3.000 euros. El seu objectiu és que es garanteixi que les pòlisses cobreixin les indemnitzacions, i així evitar que les víctimes quedin desprotegides davant problemes d’insolvència de l’infractor.

A banda, els tipus d’assegurances de vehicles poden ser de responsabilitat obligatòria o voluntària.

L’assegurança de responsabilitat obligatòria de dany contra tercers, l’han de tenir contractat tots els propietaris d’un vehicle. Per tant, s’ha de mantenir activa una pòlissa d’assegurança que cobreixi la responsabilitat civil del conductor que es derivi dels danys, tant personals com materials, ocasionats a terceres persones a conseqüència d’un fet de la circulació.

Aquesta assegurança cobreix la responsabilitat civil del conductor enfront de tercers, però no els danys personals ni materials que pateixin el conductor o el seu cotxe. A més no cobreix, entre altres, els danys soferts ni pel vehicle assegurat, ni pel conductor del mateix si el vehicle és conduït per alguna persona no autoritzada, o és robat, o és conduït sota els efectes de l’alcohol o les drogues.

Cal mencionar que si ens roben el vehicle i amb aquest provoquen un accident, els danys personals i materials produïts seran indemnitzats pel Consorci de Compensació d’Assegurances que pot exigir legalment al culpable que assumeixi aquests danys.

La finalitat de l’assegurança de vehicles amb responsabilitat voluntària és cobrir les mancances de l’assegurança obligatòria, com poden ser:

• Assegurança de responsabilitat civil il·limitada. Cobreix, tret d’algunes excepcions, qualsevol quantitat imposada pels Tribunals. Per exemple, si la indemnització que correspon al tercer supera els capitals fixats per l’assegurança obligatòria el conductor responsable haurà de fer front amb el seu patrimoni a la diferència d’indemnització fixada, i per evitar això, els conductors acostumen a fer-se aquesta pòlissa complementària voluntària.
• Assegurança de protecció jurídica de l’automobilista. Aquestes pòlisses inclouen la garantia de defensa penal, fiances i reclamacions judicials o amistoses dels danys ocasionats pel conductor o pel vehicle.
• Assegurança a tot risc. Cobreix independentment del fet que el conductor sigui o no responsable de l’accident, a més dels danys a tercers, els danys propis al nostre cotxe, i, segons les clàusules de la pòlissa també per exemple, un complement com ara assistència mecànica, cobertura per la pèrdua de punts, accés a altres assegurances en condicions preferents. Dins d’aquest tipus, hi ha a més l’assegurança a tot risc amb franquícia.

Tota persona física o jurídica és susceptible de produir un dany a un tercer, sigui per acció, omissió o negligència. L’assegurança de responsabilitat civil és un contracte mitjançant el qual l’assegurat transfereix les seves obligacions legals envers terceres persones, a una companyia d’assegurances, dins dels límits establerts per la llei i per la pòlissa.

Com que és un risc en què es perjudica un tercer i les indemnitzacions solen ser costoses, hi ha certs productes de contractació obligatòria per imposició legal. La majoria dels productes del ram de responsabilitat civil, però, són voluntaris. Ara bé, la manca d’assegurança, en els casos en què sigui obligatòria, serà sancionada administrativament.

En el transport tant nacional com internacional s’estableixen els límits d’indemnització. En l’àmbit nacional, segons el que estableix la Llei del contracte de transport, i en l’àmbit internacional, segons el que estableix el CMR. La contracta el transportista per cobrir-se dels danys que puguin causar a un tercer les seves accions com a professional del transport.

L’assegurança de defensa jurídica és l’assegurança pel qual l’assegurador s’obliga, dins dels límits establerts en la llei i en la pòlissa, a fer-se càrrec de les despeses en què pugui incórrer l’assegurat a conseqüència de la seva intervenció en un procediment administratiu, judicial o arbitral, i a prestar els serveis d’assistència jurídica judicial i extrajudicial, derivats de la cobertura del risc.

Queden exclosos de la cobertura de l’assegurança de defensa jurídica el pagament de multes i la indemnització de qualsevol despesa originada per sancions imposades a l’assegurat per les autoritats administratives o judicials.

Pel que fa a l’Assegurança de lucre cessant, també anomenada tradicionalment de pèrdua de beneficis, ara la llei (LCS) distingeix dos conceptes, considerant la pèrdua de beneficis per al benefici net, i el lucre cessant per a les despeses generals o fixes.

Per l’assegurança de lucre cessant l’assegurador s’obliga, dins dels límits establerts en la llei i en el contracte, a indemnitzar l’assegurat per la pèrdua de rendiment econòmic que hagués pogut assolir en un acte o una activitat si no s’hagués produït el sinistre descrit en el contracte.

El titular d’una empresa pot assegurar la pèrdua de beneficis i les despeses generals que hagi de continuar suportant quan l’empresa quedi paralitzada totalment o parcialment a conseqüència dels esdeveniments delimitats del contracte.

A l’assegurança de caució, l’assegurador s’obliga, en cas d’incompliment per part del prenedor de l’assegurança de les seves obligacions legals o contractuals, a indemnitzar l’assegurat a títol de rescabalament o penalitat pels danys patrimonials soferts, dins dels límits establerts en la llei o en el contracte. Tot pagament fet per l’assegurador ha de ser reemborsat pel prenedor de l’assegurança.

En aquesta definició apareixen les tres parts que configuren l’assegurança de caució:

• El prenedor de l’assegurança o contractant, que és la persona que contracta una assegurança en nom propi o a favor de tercers. En aquest últim cas, l’assegurança constitueix una garantia de compliment de les obligacions que s’hagin contret.
• L’assegurat o beneficiari, que és el que encarrega una obra, sol·licita ofertes o lliura un subministrament i exigeix al prenedor la garantia que complirà el seu compromís.
• L’asseguradora, que és l’empresa asseguradora que emet la pòlissa, cobra les primes i garanteix a l’assegurat el cobrament de la indemnització si el prenedor no compleix els seus compromisos (és a dir, quan es produeix el sinistre).

L’assegurança de caució neix per imposició legal, és a dir, per mitjà d’un manament judicial o reglamentari o d’un acord contractual entre les parts que és el resultat de l’establiment d’una relació jurídica obligatòria que impliqui el compliment d’unes obligacions.

En l’assegurança de crèdit l’assegurador s’obliga, dins dels límits establerts en la llei i en el contracte, a indemnitzar l’assegurat les pèrdues finals que experimenti a conseqüència de la insolvència definitiva dels seus deutors. Es reputa existent la insolvència definitiva del deutor en els supòsits següents:

• Quan hagi estat declarat en fallida mitjançant resolució judicial ferma.
• Quan hagi estat aprovat judicialment un conveni en què s’estableixi un quitament de l’import.
• Quan s’hagi despatxat manament d’execució o constrenyiment, sense que de l’embargament resultin béns lliures suficients per al pagament.
• Quan l’assegurat i l’assegurador, de comú acord, considerin que el crèdit resulta incobrable.

No obstant això, transcorreguts sis mesos des de l’avís de l’assegurat a l’assegurador de l’impagament del crèdit, aquest li abonarà el cinquanta per cent de la cobertura pactada, amb caràcter provisional i a compte d’una liquidació definitiva ulterior.

En cas de sinistre, la quantia de la indemnització vindrà determinada per un percentatge, establert en el contracte, de la pèrdua final que resulti d’afegir al crèdit impagat les despeses originades per les gestions de recobrament, les despeses processals i qualssevol altres expressament pactats. Aquest percentatge no pot incloure els beneficis de l’assegurat, ni ser inferior al cinquanta per cent de la pèrdua final.

Finalment, trobem l’assegurança multirisc. La pòlissa multirisc és una assegurança combinada que inclou diferents tipus de garanties i que, per tant, cobreix, en un únic contracte, diferents tipus de riscos i d’accidents imprevistos; com assegurances personals o assegurances de danys als béns, entre d’altres.

Aquestes assegurances van sorgir per evitar els inconvenients que patia en molts casos una persona o una empresa que havia de subscriure diverses pòlisses per assegurar un mateix risc, que li comportava determinar cobertures diferents, pagar diferents primes amb dates de venciment diferents…, i amb aquesta assegurança combinada, l’assegurat obté avantatges importants, perquè es beneficia d’una major protecció, els tràmits i procediments se simplifiquen de manera important (respecte de la contractació de les diferents garanties per separat) i, lògicament, el cost de l’assegurança conjunt és sensiblement inferior.