Prevenció de les exposicions a agents químics

Els principis de l’acció preventiva aplicats a les activitats amb agents químics perillosos es deriven dels principis que hi ha en l’apartat 1 de l’article 15 de la Llei de prevenció de riscos.

Quan s’opera amb un agent químic, sempre són aplicables i exigibles les indicacions de l’RD 374/2001 sobre els principis generals per a la prevenció i la informació i formació dels treballadors (figura).

Una vegada s’hagi fet l’avaluació de riscos, es pot posar de manifest que la quantitat d’un agent químic perillós present al lloc de treball fa que només hi hagi un risc lleu per a la salut i seguretat dels treballadors, i només és suficient per reduir aquest risc l’aplicació dels principis generals per a la prevenció dels riscos per agents químics (article 4).

El resultat de l’avaluació de riscos també pot ser que el risc és no lleu. En aquest cas s’hauran d’implantar mesures específiques, que van més enllà de l’aplicació de principis generals (article 5).

Els principis generals per a la prevenció de riscos per agents químics s’hauran d’aplicar quan en l’avaluació de riscos s’arribi a la conclusió que el risc és lleu. Per tant, sempre que al lloc de treball hi hagi la presència d’un agent químic, suposi un risc lleu o no lleu, s’hauran d’aplicar els principis generals.

En la guia tècnica per a l’avaluació i prevenció dels riscos relacionats amb agents químics (RD 374/2001), es presenta el criteri per definir el risc lleu en funció del tipus d’agent químic perillós. Així tenim:

1. Agents sensibilitzants, cancerígens, mutàgens o tòxics per a la reproducció: s’hauran de prendre totes les mesures preventives específiques factibles, ja que per a aquests agents no hi ha exposicions “segures”. Per tant, per a aquestes substàncies, no hi ha el concepte de risc lleu i s’han d’adoptar mesures específiques, de vigilància de la salut, etc.
2. Agents químics amb un valor límit admissible (VLA) que s’ha definit per evitar irritacions lleus, molèsties, etc., o qualsevol altre efecte lleu que sigui fàcilment perceptible pels treballadors. En aquest cas, no és necessari adoptar mesures específiques.
3. Resta d’agents. Després de fer les mesures de la concentració en aire de l’agent químic en una jornada qualsevol, ens podem trobar amb dues possibilitats:
   1. Si l’exposició és menor o igual al 10% del VLA:
      • No calen mesures específiques, n’hi ha prou amb mesures preventives generals.
      • Aquest criteri per a la decisió de les mesures preventives que s’han d’aplicar no s’ha d’interpretar en el sentit de limitar o reduir les precaucions que cal prendre per protegir els treballadors especialment sensibles.
   2. Si l’exposició és més gran al 10% del VLA, aleshores calen mesures preventives específiques: vigilància de la salut, etc.

Com es mostra en la figura, els principis generals es basen en l’aplicació d’una sèrie de tècniques que facilita l’assoliment d’uns objectius bàsics i prioritaris per minimitzar els riscos causats per la presència d’agents químics perillosos després que la seva eliminació del medi laboral no hagi estat possible.

Els objectius dels principis generals són tres:

1. Reduir les quantitats d’agents químics perillosos presents al lloc de treball al mínim necessari per al tipus de treball de què es tracti.
2. Reduir el nombre de treballadors exposats o que puguin estar-ho.
3. Reduir al mínim la duració i intensitat de les exposicions.

Les tècniques o els mitjans per assolir aquests objectius són:

1. La concepció i organització dels sistemes de treball al lloc de treball:
   • Aconseguir una bona ventilació del local.
   • Intentar que el nombre de treballadors exposats sigui el mínim i que el temps d’exposició de cadascun d’ells sigui el mínim: rotació dels llocs de treball i repartiment de tasques.
   • Limitar les quantitats d’agents químics a les estrictament necessàries.
   • Limitar o eliminar la necessitat de la manipulació manual dels agents químics.
   • Delimitar i separar els llocs on s’utilitzen els agents químics perillosos.
2. La selecció i instal·lació dels equips de treball:
   • Tancar hermèticament les instal·lacions i els equips que continguin o generin agents químics perillosos, per exemple els equips de treball en atmosferes explosives.
   • Seleccionar els equips de treball tenint en compte la perillositat i les característiques de l’agent que s’utilitzarà i de l’entorn en què s’instal·li. També tenir en compte les exigències mínimes de seguretat i salut per a la utilització dels equips de treball per part dels treballadors (RD 1215/97).
3. L’establiment dels procediments adequats per a l’ús i manteniment dels equips per treballar amb agents químics perillosos, així com per a l’execució de qualsevol activitat amb agents químics perillosos, o amb residus que els continguin, inclosos la seva manipulació, emmagatzematge i trasllat al lloc de treball.
4. L’adopció de mesures higièniques adequades, tant personals com d’ordre i neteja:
   • Prohibició de menjar, beure o fumar al lloc de treball.
   • Protocol de neteja de la roba del treball.
   • Disponibilitat i utilització de les instal·lacions per a la higiene personal abans dels àpats i en finalitzar la jornada laboral.
   • Els sostres i parets han de permetre una neteja correcta.
   • Dissenyar el sòl del lloc de treball per tal que quan hi hagi el vessament d’un producte químic es pugui recollir o drenar amb facilitat i seguretat.
   • Tenir en compte les necessitats particulars de les treballadores embarassades o en període de lactància.

La necessitat o no d’adoptar mesures preventives específiques és determinada per l’avaluació de riscos, en què s’han d’incloure les mesures específiques que cal implantar.

L’empresariat ha de garantir l’eliminació o reducció al mínim del risc que comporti un agent químic per a la salut i seguretat dels treballadors durant el treball.

Quan la naturalesa del treball no permeti l’eliminació del risc per substitució, l’empresariat ha de garantir la reducció al mínim del risc aplicant mesures de prevenció i protecció que siguin coherents amb l’avaluació de riscos.

L’avaluació de riscos pot concloure amb la necessitat de programar mesures periòdiques de la concentració ambiental d’agent químic perillós.

Les mesures periòdiques poden ser considerades com una mesura específica de prevenció. La seva periodicitat depèn del resultat de les mesures que s’hagin dut a terme.

Les mesures de prevenció i protecció, per ordre de prioritat, inclouen:

1. La concepció i la utilització de procediments de treball, controls tècnics, equips i materials que permetin, en aïllar l’agent amb la mesura que es pugui, evitar o reduir al mínim qualsevol escapament o difusió a l’ambient o qualsevol contacte directe amb els treballadors que pugui suposar un perill per a la seva salut i seguretat.
2. Mesures de ventilació i altres mesures de protecció col·lectiva, aplicades preferentment en l’ordre del risc, i mesures adequades d’organització del treball.
3. Mesures de protecció individual, segons la normativa sobre utilització d’equips de protecció individual, quan les mesures anteriors siguin insuficients i l’exposició o contacte amb l’agent no es pugui evitar per altres mitjans.

En la majoria d’exposicions es poden identificar quatre elements, la interrelació dels quals condiciona el risc:

• l’agent,
• el procés,
• el lloc o local,
• el procediment de treball.

Això és així perquè el risc és deu al fet que hi ha un agent químic perillós que es manipula o processa en una instal·lació, ubicada en un local, seguint un procediment de treball determinat prèviament.

En la taula es presenta una enumeració de les mesures preventives possibles, classificades d’acord amb l’element sobre el qual actuen i segons l’objectiu que es pot aconseguir amb la seva implantació.L’objectiu, a les files de la taula, determina el nivell de prioritat. En igualtat de prioritat (la mateixa fila), són preferents les mesures preventives esmentades en les columnes situades més a l’esquerra de la taula.

L’extracció localitzada i la ventilació per dilució, encara que no són tècniques preventives de màxima prioritat d’implantació, sí que són les més freqüents en la pràctica, ja moltes vegades les mesures de reducció de riscos de més prioritat no són aplicables, o la seva aplicació implica costos no suportables per l’empresa.

No s’ha de recórrer a la protecció individual sense respectar l’ordre de prioritat de l’aplicació de les mesures preventives d’eliminar, en primer lloc, el risc, i en cas que no fos possible, intentar reduir-lo i controlar-lo.

Una vegada identificat i avaluat el risc, s’ha de decidir quines intervencions o mètodes de control són els idonis per a cada risc concret i amb quina prioritat s’han de dur a terme.

En general, per reduir l’exposició a agents químics, s’han de combinar diversos criteris que s’han d’estudiar i prioritzar abans de fer-los realitat. Alguns factors que cal tenir en compte serien:

• L’eficàcia dels controls que s’estableixen per mesurar l’exposició. De vegades, un excés de controls implica un risc afegit.
• Les mesures de control han de ser fàcils d’utilitzar. Normalment, els operaris acaben per no fer servir aquelles mesures que resulten incòmodes o interfereixen en el desenvolupament de la feina.
• El cost és un factor que s’ha de tenir en compte; cal implementar mesures que siguin assumibles i viables per a l’empresa.
• La freqüència de l’exposició és determinant a l’hora de triar les mesures que cal adoptar: no és el mateix una exposició diària a un agent químic que una exposició trimestral.
• Els requisits reglamentaris i legals: hem de complir les exigències legals quant al nivell d’exposició a agents químics.

D’entrada s’han de conèixer els riscos higiènics dels agents químics i dels procediments de treball.

En el disseny del procés productiu, és molt important tenir present en tot moment l’aspecte de seguretat i dissenyar les màquines i els procediments de treball per minimitzar l’exposició a agents químics.

El tancament d’un procés productiu i l’automatització d’algunes tasques són mesures molt efectives que redueixen l’exposició a agents químics, però que s’han de preveure en la fase de disseny del procés productiu.

Hi ha una sèrie d’aspectes i informacions previs a la fase de disseny que s’han de considerar. A continuació, en teniu alguns exemples:

• Propietats físiques i químiques dels agents químics.
• Velocitat de reacció entre matèries primeres, intermèdies o residus generats.
• Compatibilitat entre productes: perills de vessament i contacte accidental entre diferents substàncies presents al lloc de treball.
• Toxicitat: indica si s’han d’utilitzar EPI.
• Risc d’explosió: pot indicar la necessitat de tenir una atmosfera inerta.
• Fiabilitat dels serveis: en el cas d’errors en el subministrament elèctric, com es manté la calefacció i refrigeració?
• Instruments: quina és la freqüència d’errors?
• Materials de construcció: hi ha materials que són incompatibles amb algunes substàncies químiques. No podem posar un tub de ferro per transportar hipoclorit sòdic que és corrosiu.
• Pressió en la xarxa d’aigua: en el cas d’incendi, hem d’assegurar que sense subministrament elèctric, disposarem de prou pressió en la xarxa d’aigua.
• Temperatures: s’han d’establir toleràncies per a les condicions de sobreescalfament durant els incendis.
• Potencial humà: les proteccions cal que estiguin tan automatitzades com sigui possible, i s’ha d’intentar que la intervenció humana sigui la mínima possible.
• Inversió: les despeses en seguretat han d’equilibrar els efectes de producció nul·la en el cas d’accident, explosió o incendi.
• Situació de les instal·lacions: s’han de considerar els riscos de l’entorn. Per exemple, no és adequat situar una planta d’envasament de clor, gas molt tòxic (neurotòxic), al costat d’una població.

La identificació en origen implica fer una llista de totes les substàncies que puguin ser manipulades, s’originin o es presentin com a productes intermedis dels processos de fabricació.

Hi ha operacions que per les seves pròpies característiques presenten una alta probabilitat d’originar contaminants a l’aire.

La primera font d’informació són les etiquetes. Existeixen els símbols de perillositat que ens adverteixen dels perills que tenen les substàncies químiques i, també existeixen les frases de risc o frases H, i les frases de consell de prudència o frases P.

D’altra banda, cada vegada que es compra un nou producte s’ha de sol·licitar al fabricant la fitxa de dades de seguretat (FDS). És un document d’obligat ús per a totes les substàncies i preparats químics que es comercialitzin en l’àmbit de la Comunitat Europea. S’ha de lliurar la primera vegada que se serveixi un producte químic perillós. Conté un total de 16 punts:

1. Identificació del preparat i de la societat que el comercialitza.
2. Identificació de perills.
3. Composició i informació sobre components.
4. Primers auxilis.
5. Mesures de lluita contra incendis.
6. Mesures que cal prendre en el cas de vessament accidental.
7. Manipulació i emmagatzematge.
8. Controls d’exposició i protecció personal.
9. Propietats físiques i químiques.
10. Estabilitat i reactivitat.
11. Informació toxicològica.
12. Informacions ecològiques.
13. Consideracions sobre l’eliminació.
14. Informació relativa al transport.
15. Informació reglamentària.
16. Altres informacions.

Les FDS s’elaboren amb uns criteris que es poden resumir en els tres punts següents:

1. Han de proporcionar dades que permetin identificar el producte químic i el fabricant o subministrador, així com un número de telèfon en el qual fer consultes d’emergència.
2. Han d’informar sobre els riscos i perills del producte respecte a:
   • inflamabilitat,
   • estabilitat i reactivitat,
   • toxicitat,
   • possibles lesions per inhalació, ingestió o contacte dèrmic,
   • primers auxilis,
   • ecotoxicitat.
3. Han de formar l’usuari del producte sobre:
   • comportament i característiques;
   • correcta utilització (emmagatzamatge, manipulació, eliminació, etc.);
   • controls d’exposició;
   • mitjans de protecció (individual o col·lectiva) en el cas d’una emergència;
   • actuacions que cal dur a terme en el cas d’un accident: extintors adequats, control de vessaments, etc.

Molts dels productes químics que s’utilitzen als centres de treball, a més de comportar riscos per ells mateixos, en contacte amb altres productes poden produir reaccions molt perilloses. L’emmagatzematge incorrecte de determinades substàncies pot originar accidents que afectin la salut de les persones i del medi ambient. Per evitar aquests problemes, els magatzems de productes químics han de complir unes mesures i precaucions bàsiques de seguretat. Podem destacar-ne les següents:

• El magatzem s’ha d’ubicar en un lloc segur, lluny de les zones de treball i valorar possibles esdeveniments externs que contribueixin a accentuar o estendre el risc de les substàncies emmagatzemades: desplaçaments del terreny, inundacions, etc.
• S’ha de prestar una atenció especial a les incompatibilitats entre productes, ja que es poden produir interaccions entre ells. S’han d’agrupar per associació de riscos, i que no coincideixin a l’espai els incompatibles o molt reactius. Cal consultar la fitxa de dades de seguretat (FDS) (punts 3 i 7) per conèixer-ne les compatibilitats i incompatibilitats.
• S’han de tenir les quantitats de productes químics estrictament necessàries i respectar les alçades màximes d’emmagatzematge.
• S’ha d’utilitzar recipients normalitzats, amb la resistència física i química adequada, d’acord amb les seves característiques i respecte de la seva utilització i transport. S’ha de tenir en compte el possible efecte corrosiu que pugui tenir el producte químic sobre el recipient que el conté. També, s’han de revisar periòdicament els envasos de plàstic ja que el fred i la calor deterioren aquest tipus d’envasos.
• Cal evitar qualsevol vessament o fuita. S’han de col·locar els recipients que continguin substàncies corrosives, per exemple àcids i bases, separats entre ells i sobre safates que puguin retenir els vessaments en el cas de trencament dels recipients.
• Les vies d’accés, de trànsit normal i les sortides d’emergències dins del magatzem han d’estar lliures d’obstacles i senyalitzades.
• Tots els productes s’han d’etiquetar i identificar correctament.
• S’han de seguir els procediments segurs en les operacions de manipulació dins el magatzem, per la qual cosa cal que les persones que treballin estiguin formades i informades sobre els riscos que comporta treballar-hi.

La substitució és una mesura preventiva que consisteix a eliminar un risc determinat actuant en l’origen, ja sigui per la utilització d’un agent químic alternatiu o bé fent servir un altre procés. En la majoria dels casos, implica l’aparició d’un nou risc, necessàriament de menor magnitud, que s’haurà de valorar i controlar de manera adequada.

L’RD 374/2001 sobre la prevenció de riscos derivats dels agents químics perillosos en el treball és la normativa de referència respecte a la substitució d’agents químics perillosos. Aquest RD està plenament d’acord amb l’article 15 de la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals, en el qual s’estableix l’eliminació del risc en origen com a mesura preventiva prioritària.

Per als agents químics cancerígens, mutàgens i tòxics per a la reproducció, el principi de substitució deixa de ser una prioritat en el conjunt d’accions preventives per convertir-se en imperatiu legal “sempre que sigui tècnicament possible” (article 4 de l’RD 665/1997 sobre la prevenció de riscos derivats d’agents cancerígens i mutàgens en el treball).

La substitució pot arribar a ser la mesura preventiva més eficaç davant aquelles substàncies químiques per les quals és impossible establir valors segurs d’exposició. En aquesta categoria, s’inclourien els cancerígens, mutàgens, tòxics per a la reproducció i, també, els sensibilitzants o al·lèrgens.

En la substitució d’un agent químic perillós per un altre que impliqui menys perill, s’ha d’afrontar una sèrie de dificultats, com:

1. La recerca d’agents químics que siguin substituts viables des d’un punt de vista estrictament tècnic.
2. L’estudi i la valoració de la perillositat dels nous agents que, tot i que sigui menor que la de l’agent que cal substituir, no es pot menystenir en la majoria de casos.
3. La gestió dels canvis que suposa la introducció d’un nou agent en el procés, i el rebuig que això pot originar inicialment en diferents estaments de l’empresa (direcció, treballadors, etc.).

En qualsevol substitució hi ha una sèrie de factors tècnics i organitzatius involucrats:

1. Factors tècnics:
   • Recerca d’un substitut tècnicament viable.
   • Comparació de riscos (agent/substitut):
     • seguretat i salut dels treballadors,
     • medi ambient.
2. Factors organitzatius:
   • Adaptació al canvi: formació, nous procediments, etc.
   • Costos i inversions: nous equips, tractament de residus, formació, etc.
   • Beneficis potencials: millora de la qualitat dels productes, millora de l’ambient laboral, beneficis financers directes (reducció dels costos de prevenció, costos energètics, costos de les matèries primeres, etc.), millora de la productivitat i de la imatge pública, altres avantatges en l’àmbit del màrqueting, innovació, etc.

La recerca de substituts tècnicament viables no és un procés simple. Es tracta de substituir un producte per un altre amb propietats semblants i a més s’han de tenir en compte les implicacions que això pot comportar en el procés productiu, els equips, el procediment de treball, etc.

Una vegada identificades les alternatives s’han d’avaluar els riscos que generen i comparar-los amb els generats per la substància que cal substituir. Això requereix comparar la perillositat de les diferents substàncies en una primera fase i després valorar-ne els riscos reals dins el procés. Els canvis introduïts impliquen valorar tots els riscos, fins i tot els físics, ergonòmics, efectes sobre el medi ambient, etc., per això acostuma a ser necessària l’execució de proves pilot abans de la implementació del substitut.

S’han d’integrar tots els aspectes relatius a la dimensió tècnica de la substitució, salut, seguretat i medi ambient i s’han de valorar conjuntament, per evitar la transferència d’un risc d’un compartiment a un altre.

La informació que cal cercar per avaluar els nous riscos que implica la substitució d’una substància química es pot resumir en aquests aspectes:

• Propietats fisicoquímiques: està continguda en les fitxes de seguretat del producte (FDS).
• Propietats toxicològiques: hi ha molta informació disponible, però sovint està dispersa, cosa que dificulta la comparació entre les diferents substàncies. L’etiqueta i l’FDS són les primeres fonts d’informació, però no són suficients; cal profunditzar molt més en bases de dades internacionals, llibres tècnics, etc.
• Efectes sobre el medi ambient: a més de consultar l’FDS (apartat 12), s’ha de consultar la legislació mediambiental aplicable a cada cas, i tenir en compte que les disposicions van des de l’àmbit local fins a l’internacional.

La implementació dels canvis en l’empresa està condicionada a la capacitat d’innovació per part de l’empresa i un sentit de millora contínua dels productes i processos. En aquest sentit, les organitzacions sense una política de prevenció de riscos laborals correcta o simplement sense una gestió empresarial correcta no poden afrontar la substitució d’un producte químic perillós o un canvi de procés.

En la bibliografia podem trobar descripcions de diferents procediments generals per abordar la substitució. Alguns es poden aplicar a empreses amb grans recursos tècnics i econòmics, altres estan pensats per a petites i mitjanes empreses.

Un exemple dels primers seria el procediment descrit per Gérin (figura), basat en nou etapes i que considera la intervenció d’una empresa externa per portar a terme el procés de la substitució. Aquest procediment requereix una gran especialització i pot ser aplicat solament per grans empreses.

Adaptat de Gerín, París (2002).

Hi ha també models simplificats, adreçats a les petites i mitjanes empreses. Un exemple és el model de columnes, desenvolupat per l’Institut alemany de les mútues professionals (BIA). Consisteix a comparar les característiques de perillositat de la substància que cal substituir, del seu substitut i d’algunes variables de procés, mitjançant la classificació d’ambdós agents químics en una taula en la qual hi ha els diferents nivells de riscos (molt alt, alt, mitjà, baix, insignificant) i cinc categories de continguts, com per exemple:

• toxicitat aguda i toxicitat crònica,
• risc d’incendi i explosió,
• exposició potencial als perills,
• riscos associats al procés,
• riscos per al medi ambient.

Se situa l’agent químic que cal substituir i el candidat a ser substituït en cada nivell de risc per a cada categoria i s’obté una taula fàcil de llegir i interpretar.

Incloure modificacions rellevants en un procés de treball que ja està iniciat, ja sigui l’automatització, l’aïllament o els mètodes humits, comporta costos elevats i grans resistències per part dels tècnics que van dissenyar el procés i els empresaris, ja que sempre suposa una despesa econòmica important.

Qualsevol mesura preventiva afegida quan la instal·lació ja és en marxa serà molt menys efectiva i més costosa que si s’hagués plantejat en la fase de projecte del procés productiu. Per tant, en la fase de disseny cal integrar aquelles mesures que impliquin una millora substancial de les condicions de treball.

Tanmateix, en alguns treballs es pot modificar un procés sense alterar-ne el resultat, i rebaixar de manera radical els riscos a què s’exposen els treballadors. En la taula n’hi ha alguns exemples.

L’automatització aconsegueix evitar la presència de treballadors en l’execució de certes etapes productives que generen un risc alt.

El problema de l’automatització és que també genera riscos, no d’exposició a agents químics però sí de seguretat o ergonomia, que s’han d’analitzar i corregir.

L’aïllament és un mètode preventiu que implica l’execució d’operacions potencialment contaminants en un recinte específic separat de la resta de procés productiu. D’aquesta manera, es poden implantar en aquest recinte específic mesures preventives particulars, més efectives i amb un cost inferior que si aquestes operacions es desenvolupessin a la nau general.

L’aïllament també limita el nombre de persones exposades, ja que es restringeix l’accés dels que treballen en la secció considerada i és una bona tècnica preventiva en aquelles tasques que requereixin la participació d’un nombre reduït de treballadors.

L’aïllament es pot aconseguir aplicant-hi diferents factors:

• Separació física del focus de contaminació, amb l’emplaçament en una peça diferent de la resta.
• Separació temporal: instal·lació d’un equip semiautònom de manera que el treballador no hagi de ser constantment a prop del focus de contaminació.
• Separació a distància: implica la instal·lació de dispositius de control remot o teledirigits que permeten l’execució de tasques sense exposició.

L’aïllament total s’aconsegueix amb la mecanització i l’automatització del procés. Un exemple d’aïllament total serien les cabines de pintura d’automòbils.

Una alternativa a les barreres físiques són les cortines d’aire: es basen en la generació de raigs verticals d’aire amb impulsió i aspiració al voltant de la màquina o procés de treball, amb la finalitat de no dispersar el contaminant a altres zones; és una barrera invisible que no evita la contaminació sinó que la dirigeix cap a un altra zona.

Les concentracions de pols perilloses poden ser reduïdes mitjançant l’aplicació d’aigua o qualsevol altre líquid sobre la font que genera la pols. L’eficàcia d’aquest mètode resideix en l’aplicació correcta de l’aigua. De vegades, cal la participació d’un humectant que s’ha de retirar abans que s’assequi.

La conservació en condicions òptimes dels equips en retarda la degradació i contribueix a augmentar la seguretat de les persones i a reduir les desviacions de les condicions normals d’operació.

En la prevenció de riscos per exposició a agents químics, el manteniment és una tècnica “passiva”. Si es fa bé, no es nota; només se’n manifesten els errors.

Les operacions de manteniment mal executades són en elles mateixes un focus de contaminació tant per als treballadors del procés com per a la resta de treballadors.

Podem definir tres tipus de manteniment:

1. Manteniment correctiu. És el manteniment que es fa en una màquina o instal·lació quan l’avaria ja s’ha produït, per restablir l’estat operatiu habitual de servei. El manteniment correctiu planificat engloba les intervencions no planificades que es duen a terme en les parades programades.
2. Manteniment preventiu. Consisteix a programar les intervencions o canvis d’alguns components o peces segons una planificació en el temps i en l’espai feta amb uns criteris objectius com poden ser: hores de servei, quilòmetres recorreguts, tones de material produïdes, etc. L’objectiu d’aquest tipus de manteniment és reduir la probabilitat d’avaria o pèrdua de rendiment d’una màquina o instal·lació planificant unes intervencions que s’ajustin al màxim a la vida útil de l’element intervingut.
   L’origen d’aquest manteniment va sorgir d’analitzar estadísticament la vida útil dels equips i els seus elements mecànics i d’efectuar el manteniment basat en la substitució periòdica d’elements independentment del seu estat de deteriorament i desgast. La gran limitació d’aquest manteniment és el grau d’incertesa a l’hora de definir quan s’ha de fer la substitució de cada element.
3. Manteniment predictiu. És el manteniment subordinat a un succés predeterminat que posa de manifest l’estat de degradació d’una màquina o instal·lació. Es basa en el coneixement de l’estat operatiu d’una màquina o instal·lació. És assimilable al preventiu, però el coneixement de la condició operativa mitjançant la mesura d’alguns paràmetres determinats de la màquina o instal·lació: vibració, soroll, temperatura, etc., permet programar la intervenció abans que l’avaria s’arribi a produir, i elimina així la incertesa.
   El manteniment predictiu abraça un conjunt de tècniques d’inspecció, anàlisi i diagnòstic, organització i planificació d’intervencions que no afecten el servei de l’equip, i que tracten d’ajustar al màxim la vida útil de l’element en servei respecte del moment de la seva substitució.
   El manteniment més important és el de tipus preventiu. El departament de manteniment ha de vetllar per la seguretat del seu propi personal: s’han d’incorporar al programa de manteniment preventiu recomanacions i tècniques referents a mètodes per a la prevenció d’accidents.
   Per optimitzar el manteniment preventiu cal una millora contínua que s’aconsegueix amb la utilització d’una sèrie d’eines com per exemple:
   • Retroinformació de les persones que fan els treballs.
   • Anàlisi de les causes de les avaries.
   • Introducció de modificacions.
   • Estudi de l’evolució del cost del manteniment.
   • Programa de suggeriments per millorar-ne els procediments.
   • Anàlisi de l’eficàcia dels procediments.

De vegades, en els serveis de manteniment és habitual posposar per a més endavant l’assistència de les instal·lacions no implícitament productives, com poden ser els sistemes de ventilació, filtres dels sistemes de depuració, etc. S’han d’aplicar els mateixos criteris i pautes de manteniment a aquestes instal·lacions que a la resta, atès que incideixen directament en la salut dels treballadors.

Un sistema d’alarmes és un sistema que avisa quan la concentració del contaminant passa per sobre d’una quantitat prefixada. No és un sistema que redueixi o elimini el contaminant: és, per tant, un sistema de vigilància.

La instal·lació d’equips amb mesura directa de contaminants, així com el seu acoblament a sistemes d’alarma acústica o lluminosa, quan passen per sobre de certs nivells en la concentració de contaminants a l’ambient de treball, pot ser molt eficaç a zones adjacents a la font emissora o en casos en què per gradient tèrmic, s’acumuli el contaminant químic en una zona concreta.

El sistema d’alarma és molt útil en aquells contaminants que generin efectes aguts greus i poden anar instal·lats en un sistema de ventilació forçada de manera que quan se superi un valor llindar s’engegui la ventilació.

La sensibilitat dels detectors ha de ser tan alta com sigui necessària, per detectar baixes concentracions amb el menor nombre de falses alarmes. Normalment es regulen molt per sota del nivell de concentració perillosa per a la vida i la salut, amb la finalitat que hi hagi temps de posar en marxa el pla d’emergència i evacuació en el cas de ser gasos perillosos per a la vida.

L’evolució electrònica fa que cada dia s’implantin nous sistemes d’alarma, alguns d’utilització individual com els detectors d’oxigen, metà, monòxid de carboni i sulfur d’hidrogen per a aquells treballs que es fan a espais confinats i avisen l’operari d’una atmosfera perillosa.

L’ordre i la neteja tenen un paper transcendental en la prevenció de la salut, ja que impedeixen la difusió dels contaminants, sobretot en materials tòxics. La pols acumulada en un lloc de treball pot retornar a l’atmosfera pel trànsit, les vibracions, les corrents d’aire, etc., per la qual cosa, ha de ser retirada abans de la seva acumulació.

El mateix passa amb els vessaments al terra de dissolvents, draps bruts, màquines brutes, etc., que contaminen l’aire que les envolta.

S’ha de tenir un programa regularitzat i efectiu, així com immediat per a vessaments de tòxics i ubicar recipients hermètics per als residus generats. La neteja dels equips s’ha de fer per mètodes humits o d’aspiració, mai per impulsió d’aire a pressió.

Un mètode molt efectiu en la recollida de líquids vessats és la utilització de productes absorbents que faciliten la recollida completa del líquid. Lamentablement, són freqüents els accidents i les intoxicacions que passen com a conseqüència de manipular materials recollits en operacions de neteja de tallers com si es tractés de pols domèstica.

Per tant, la neteja és una mesura preventiva primordial quan es treballa amb contaminants que s’acumulen al sòl, a les màquines o a les estructures i poden passar de nou a l’ambient.

Habitualment, s’ha de fer una neteja general del local i lloc de treball una vegada finalitzada la jornada o després d’una operació especialment bruta, i s’ha d’intentar mantenir sempre un ordre.

Quan es manipulen substàncies d’alta toxicitat com el plom o l’amiant és especialment important mantenir un estat de neteja perfecte: la normativa obliga que en aquestes instal·lacions, les superfícies siguin llises, impermeables, sense discontinuïtats, sense racons de difícil accés.

La neteja escrupolosa s’ha d’ampliar també a la roba de treball, en què els contaminants es poden acumular i fomentar-ne el contacte directe amb el propi organisme.

La implantació d’unes bones pràctiques d’higiene personal és un requisit elemental, en qualsevol lloc de treball, que pot contribuir sobre manera a eliminar o reduir els riscos causats per l’exposició a agents químics perillosos.

Algunes mesures higièniques son:

• Prohibició de menjar, beure o fumar. És una necessitat que es justifica per ella mateixa, sense necessitat que hi hagi un risc evident de contaminació.
• Manteniment dels mínims de neteja de la roba de treball i l’ús habitual d’aquesta roba en lloc de la roba de carrer.
• Disponibilitat i utilització de les instal·lacions per a la higiene personal abans dels àpats i en finalitzar la jornada laboral.
• Els productes de neteja i cura de la pell a les instal·lacions per a la higiene al treball no han de tenir mai productes agressius, per exemple, lleixiu o aiguarràs per rentar-se les mans.
• Tenir en compte les necessitats particulars de les treballadores embarassades o en període de lactància.
• Els sostres, parets i terres han de permetre una neteja correcta.
• Quan s’hagi d’evitar el vessament o fuita d’un agent químic perillós, el disseny del terra ha de permetre recollir o drenar a un lloc segur els agents químics.
• Les operacions de neteja, siguin programades o puntuals, no han de constituir per elles mateixes una font de risc per als treballadors que les fan o per a terceres persones.

L’article 18 de la Llei de prevenció de riscos laborals, referent a la informació, consulta i participació dels treballadors, estableix l’obligació de l’empresariat d’informar els treballadors dels riscos existents en tota la seva extensió, de les mesures i activitats de prevenció i protecció que s’hi apliquen i de les mesures d’emergència.

Aquesta informació es pot canalitzar mitjançant els representants legals, encara que s’haurà d’impartir directament als treballadors amb relació als riscos del seu propi lloc de treball i les mesures de prevenció i protecció aplicables.

En l’article 19 de la Llei de prevenció de riscos laborals, referent a la formació dels treballadors, disposa que l’empresariat garanteixi que cada treballador rebi formació en matèria preventiva en el moment de la seva contractació, quan es produeixin canvis en les funcions que desenvolupi o s’introdueixin noves tecnologies o canvis en els equips de treball.

La formació ha de ser teòrica i pràctica, suficient i adequada i s’ha de centrar específicament en el lloc de treball o funció de cada treballador. L’haurà d’impartir l’empresa amb recursos propis o aliens. Els costos són a càrrec de l’empresa i s’ha de fer dins la jornada de treball.

Es consideren bàsics els continguts següents:

1. Identificació dels productes que utilitzen els treballadors i informació sobre la seva perillositat. Tipus de risc (categoria/indicació i pictograma) i la seva descripció (frases R).
2. Informació sobre les mesures preventives que s’han d’adoptar (frases S).
3. Límits d’exposició professional.
4. Equips de protecció individual i col·lectiva que cal fer servir per al desenvolupament del procés.
5. Actuació en el cas d’emergència: vessament, incendi, etc.

La informació es pot obtenir de diferents punts de la fitxa de dades de seguretat. Per als productes intermedis, residus, etc., dels quals no es disposi de FDS, s’haurà de cercar i proporcionar la informació en altres fonts d’informació.

Quan s’hagin d’implantar mesures específiques de protecció per evitar o reduir els riscos, s’elaboraran procediments de treball que hauran de ser coneguts pels treballadors implicats.