Els contaminants químics

Els contaminants es poden classificar, d’acord amb la seva naturalesa, en tres grans grups:

• Contaminants químics
• Físics
• Biològics

De tots aquests, es poden destacar els contaminants químics, per la seva gran utilització al món laboral i l’ampli ventall d’efectes que poden produir.

Els contaminants químics són tots aquells productes químics orgànics o inorgànics, naturals o sintètics, que es presenten a l’entorn laboral en forma de pols, fums, fibres, gasos, vapors, boires, etc. i poden afectar la salut dels treballadors.

Els contaminants químics es poden presentar, majoritàriament, de dues formes:

• En forma de molècules individuals (gasos i vapors)
• En forma de grups de molècules o agregats moleculars (aerosols)

En la figura es pot veure un esquema dels diferents tipus de contaminants químics.

Els gasos són substàncies que en condicions ambientals (25°C i 1 atm) es troben en fase gasosa. Els gasos no procedeixen, per tant, de l’evaporació.

Els vapors procedeixen de l’evaporació o sublimació de substàncies que en condicions ambientals (25°C i 1 atm) es troben en fase sòlida o líquida.

Els gasos i vapors, per la seva mida, en ser inhalats tenen un comportament similar al de l’aire.

Els aerosols, per la seva grandària, tenen un comportament en ser inhalats, diferent del de l’aire.

Segons les partícules en suspensió, els aerosols es classifiquen en aerosols sòlids i aerosols líquids:

1. Aerosols sòlids
   Dins els aerosols sòlids es poden distingir les fibres i les partícules (figura). Les partícules són sòlids finament dividits, en suspensió a l’aire, que poden tenir un origen mecànic o tèrmic. Dins les partícules es distingeixen:
   1. La pols. És una suspensió a l’aire de partícules sòlides esferoïdals que tenen un origen mecànic. Generalment les partícules de pols mesuren entre 0,1 i 25 μm.
   2. El fum. És una suspensió a l’aire de partícules sòlides esferoïdals que tenen un origen tèrmic. Les partícules de fum mesuren generalment menys de 0,1 μm.
      Les fibres són una varietat de partícula en les quals predomina una dimensió respecte a les altres dues.Es defineixen per conveni com a aerosols sòlids amb una relació longitud/diàmetre superior a 3 (figura 6). És a dir, les fibres compleixen que són més llargues que amples.
2. Aerosols líquids
   Quan els aerosols tenen en suspensió microgotes d’un líquid, es parla normalment de boires. Les boires es poden originar per la condensació de gasos o per la desintegració d’un líquid.

Segons la forma d’energia de què es tracti, els contaminants físics es poden classificar en:

• Mecànics: sorolls i vibracions.
• Tèrmics: calor i fred.
• Electromagnètics: les radiacions ionitzants i les radiacions no ionitzants.

A diferència dels contaminants químics, quan s’absorbeix un contaminant biològic, la quantitat de contaminant present a l’organisme no roman constant, sinó que pot augmentar.

Els contaminants biològics es divideixen en bacteris, virus, fongs i paràsits.

L’RD 664/97 es dedica als contaminants biològics i els classifica en quatre grups atenent la seva perillositat: grups 1, 2, 3 i 4 (de menys perillositat a més).

La perillositat dels contaminants químics és determinada tant per la forma com es presenten (boires, fibres, partícules, etc.) com per la seva composició. És a dir, pels diferents àtoms i molècules que formen part d’aquests contaminants.

Segons això, tots els compostos químics es poden classificar en dos grans grups:

1. Compostos inorgànics. Els compostos inorgànics són substàncies d’origen mineral. Es coneixen al voltant de 300.000 compostos inorgànics.
2. Compostos orgànics. Els compostos orgànics són substàncies que podem trobar a la naturalesa en animals i vegetals. Es caracteritzen perquè tots contenen àtoms de carboni (C) en la seva fórmula química. Es coneixen més de tres milions de compostos químics orgànics. Aquest gran nombre de compostos orgànics es pot explicar per la facilitat que tenen els àtoms de carboni per unir-se.

Els compostos orgànics i inorgànics, a més del seu origen, tenen altres característiques que els fan diferents:

• La seva solubilitat preferent: els compostos orgànics es dissolen preferentment en dissolvents orgànics (alcohol, èter, etc.) i els compostos inorgànics es dissolen preferentment en aigua.
• La seva estabilitat: els compostos orgànics són més inestables i es descomponen amb facilitat, fins i tot a temperatures relativament baixes.

• Les seves reaccions químiques: en el cas dels compostos orgànics, les reaccions que es produeixen són lentes i complexes; en el cas dels compostos inorgànics són reaccions pràcticament instantànies i senzilles.

Els compostos no són fruit de combinacions a l’atzar de diferents elements, sinó que són el resultat de la combinació, en unes proporcions determinades, d’elements que tenen una afinitat concreta.

Aquesta afinitat és determinada a per la seva valència, que és un número, positiu o negatiu, que ens indica el nombre d’electrons que guanya, perd o comparteix un àtom amb un altre àtom o àtoms.

Els compostos químics inorgànics es poden classificar en els grups següents:

1. Òxids o combinacions binàries d’oxigen. Els òxids són compostos binaris formats per la combinació d’un element i l’oxigen.
2. Combinacions binàries d’hidrogen. Els compostos derivats de la combinació de l’hidrogen amb la resta d’elements són molt dispars:
   1. Els hidrurs són les combinacions de l’hidrogen amb metalls. Alguns exemples són: l’hidrur de sodi (NaH) i l’hidrur de potassi (KH).
   2. Algunes combinacions d’hidrogen amb altres elements tenen noms específics. Alguns exemples són l’aigua (H₂O) i l’amoníac (NH₃).
   3. Els àcids hidràcids són les combinacions de l’hidrogen amb no-metalls. Per exemple, l’àcid fluorhídric (HF), l’àcid clorhídric (HCl), etc.

   Exemples d'òxids

   Alguns exemples d’òxids són l’òxid de liti (LiO), l’òxid de coure (I) (Cu₂O) i l’òxid de ferro (II) (FeO).

3. Àcids oxoàcids. Presenten la fórmula general: H_aX_bO_c. En la taula es poden veure les fórmules d’alguns dels oxoàcids més coneguts.
4. Bases o hidròxids. Les bases o hidròxids són uns compostos formats per la combinació de l’anió hidroxil (OH^-) amb diversos cations metàl·lics. Podeu veure alguns exemples d’hidròxids hidràcids en la taula.
5. Sals. Es poden distingir bàsicament dos tipus de sals:
   1. Les sals d’àcids hidràcids. Són les combinacions binàries formades per no-metalls i metalls. Podeu veure alguns exemples de sals d’àcids hidràcids en la taula.
   2. Les sals d’àcids oxoàcids. Són compostos ternaris formats per un metall, un no-metall i l’oxigen. S’obtenen a partir dels àcids oxoàcids en substituir-hi l’hidrogen per un metall. En la taula en podeu veure alguns exemples.

Els compostos orgànics contenen carboni. Els altres elements que s’uneixen al carboni per formar compostos orgànics són en primer lloc l’hidrogen (H), i després l’oxigen (O), el nitrogen (N), els halògens, el fòsfor (P), el sofre (S), etc.

Els hidrocarburs poden ser de cadena oberta (lineal o ramificada) o de cadena tancada (cíclics).

El més important dels hidrocarburs cíclics és el benzè. A aquest i als seus derivats se’ls coneix amb el nom d’hidrocarburs aromàtics. Són exemples d’hidrocarburs aromàtics el benzè, el toluè i el xilè.

A més dels hidrocarburs hi ha altres compostos orgànics. Qualsevol altre compost orgànic es pot considerar derivat d’un hidrocarbur, en el qual s’han substituït un o més àtoms d’hidrogen per àtoms d’altres elements.

L’àtom o grup d’àtoms que substitueix l’hidrogen s’anomena grup funcional. Cada grup funcional confereix als compostos que els contenen unes propietats determinades.

Molts compostos orgànics tenen més d’un grup funcional, la qual cosa dóna lloc a una gran varietat de substàncies amb propietats diferents entre elles. Els grups funcionals més importants es mostren en la taula.

Taula Principals grups funcionals

Grup funcional	Fórmula	Nom genèric del compost	Exemple
	R-OH	Alcohol	Metanol: CH3-OH
	R-CHO	Aldehid	Etanal: CH3-CHO
	R-CO-R’	Cetona	Propanona: CH3-CO-CH3
	R-COOH	Àcid carboxílic	Àcid etanoic: CH3-COOH
	R-COO-R’	Èster	Etanoat d’etil: CH3-COO-CH2CH3
	R-NH2	Amina primària	Metilamina: CH3-NH2
	R’-NH-R	Amina secundària	Etilmetilamina: CH3-NH-CH2CH3
	R-R“N-R’	Amina terciària	Trimetilamina: CH3-CH3N-CH3
	R-CONH2	Amida	Propamida: CH3CH2-CONH2
	R-CN	Nitril o cianur	Etanonitril: CH3-CN
	R-NO2	Nitroderivat	Nitrometà: CH3-NO2
	R-X	Derivat halogenat	Clorur de metil: CH3-Cl

Els contaminants químics presents a l’ambient laboral poden patir transformacions, i donar lloc a altres productes químics amb un grau de perillositat diferent.

En una reacció química els reactius són les substàncies inicials i els productes, les substàncies que se n’obtenen (figura).

Per expressar simbòlicament una reacció química s’utilitza una equació química.

Totes les reaccions químiques van acompanyades de despreniment o absorció d’energia i això permet classificar-les en reaccions exotèrmiques i reaccions endotèrmiques:

• Les reaccions exotèrmiques són totes les reaccions químiques que tenen lloc amb un despreniment d’energia.
• Les reaccions endotèrmiques són les que es produeixen amb una absorció d’energia.

Un altre factor important que cal tenir en compte en les reaccions químiques és la velocitat de reacció. Hi ha reaccions químiques que són molt ràpides i d’altres molt lentes.

Així per exemple, un tros de ferro reacciona lentament amb l’oxigen de l’aire i per arribar a observar la capa d’òxid que s’hi forma han de passar hores o fins i tot dies. En canvi, la reacció del sodi amb l’aigua és molt ràpida i mot exotèrmica, la qual cosa la fa perillosa.

La toxicologia laboral estudia la toxicitat dels productes químics que s’utilitzen en el treball.

La toxicitat és la capacitat d’un producte químic de provocar una resposta perjudicial, danys o fins i tot la mort, en entrar en contacte amb l’organisme.

La presència d’un contaminant en l’entorn laboral origina l’exposiciódels treballadors al contaminant.

L’exposició es pot definir com la quantitat de tòxic al qual han estat exposat els treballadors durant un període de temps determinat.

La quantitat de tòxic que l’organisme absorbeix a conseqüència d’aquesta exposició s’anomena dosi.

Per obtenir informació quantitativa sobre els tòxics es fan assajos per determinar la relació dosi-efecte i la relació dosi-resposta.

1) Relació dosi-efecte

L’estudi de la relació dosi-efecte permet definir la dosi màxima admissible (segons l’efecte màxim sobre la salut que es considera acceptable).

2) Relació dosi-resposta

L’estudi de la relació dosi-resposta permet obtenir criteris de toxicitat aguda. Els índexs més utilitzats són la dosi letal al 50% (DL₅₀) per ingestió oral, la dosi letal al 50% (DL₅₀) per penetració cutània i la concentració letal al 50% (CL₅₀) per inhalació.

L’acció dels tòxics sobre l’organisme segueix un procés en què es poden distingir les fases següents:

1. Penetració i absorció
2. Distribució i transport
3. Acumulació o dipòsit
4. Biotransformació o metabolisme
5. Excreció

Perquè una substància química produeixi un dany ha de ser absorbida per l’organisme. L’absorció d’un contaminant químic significa que s’incorpora a la sang i es distribueix per tot el cos.

Perquè l’absorció sigui possible, cal però que prèviament el contaminat entri a l’organisme. Aquesta penetració es pot produir per mitjà de diferents vies d’entrada.

A l’ambient laboral la via inhalatòria és la principal via d’entrada dels tòxics. La via d’entrada inhalatòria engloba tot el sistema respiratori (taula i figura).

L’aparell respiratori consta de les vies respiratòries, que permeten l’entrada de l’aire a l’organisme i els pulmons que permeten l’intercanvi de gasos amb la sang. Les vies respiratòries es divideixen en dos grups:

1. Les vies respiratòries superiors. Actuen com a porta d’entrada de l’aire dins l’organisme. Es consideren vies respiratòries superiors les fosses nasals, la boca, la faringe i la laringe.
2. Les vies respiratòries inferiors. Són exclusivament respiratòries, només hi entra aire, gràcies a la laringe, que les aïlla de les vies respiratòries superiors i de la via digestiva. La tràquea i els bronquis constitueixen les vies respiratòries inferiors.

Els pulmons són uns òrgans esponjosos situats dins la caixa toràcica. El seu interior és ocupat pel conjunt de bronquíols i alvèols pulmonars. En els alvèols pulmonars és on es produeix l’intercanvi de gasos amb la sang. És aquí, per tant, on s’incorpora l’oxigen a la sang, però també on es poden incorporar els contaminants i distribuir-se per tot l’organisme.

La via inhalatòria té una gran importància principalment a causa de tres factors:

1. La gran superfície d’absorció del tòxic que presenta el sistema respiratori.
2. L’espessor petita de la membrana (0,01 μm), cosa que fa que els tòxics la puguin travessar fàcilment.
3. El contacte directe amb el sistema circulatori. D’aquesta manera, els tòxics no passen pel “filtre” del fetge i s’incorporen ràpidament a la sang.

Quant al comportament de les substàncies, s’ha de tenir en compte que totes les substàncies presents a l’ambient de treball (gasos, vapors, fums, fibres, etc.) poden ser inhalades. Però el seu comportament pot ser molt diferent:

• El comportament dels gasos i vapors depèn de la seva solubilitat:
  • Si són hidrosolubles queden retingudes a la mucosa externa de l’aparell respiratori.
  • Si són liposolubles no s’absorbeixen a les mucoses externes de l’aparell respiratori i arriben fins als alvèols pulmonars i posteriorment a la sang.

  Impacte de les substàncies inhalades

  Els efectes de les substàncies que penetren per la via inhalatòria és molt diferent segons la seva capacitat de ser absorbides, distribuïdes i expulsades per l’organisme.

• El comportament de la pols, els fums i els aerosols depèn de la grandària i la forma de les partícules:
  • Les partícules més grans queden retingudes a la mucositat que cobreix les parets internes dels conductes respiratoris i s’eliminen per expectoració o deglució.
  • Les partícules mitjanes (entre 1 i 5 μm) arriben als pulmons i hi queden retingudes durant molt de temps, ja que no es dissolen en la sang. Poden causar dany als pulmons, fins i tot molt de temps després d’haver estat inhalades. És el cas de la sílice i l’amiant.
  • Les partícules petites (0,1-1 μm) són absorbibles i poden passar a la sang, i causar danys a altres òrgans.
  • Les partícules molt petites (inferiors a 0,1 μm) són exhalades cap a l’exterior.

La quantitat de contaminant absorbida depèn de la concentració en l’ambient, del temps d’exposició i del cabal d’aire conduït pel sistema respiratori.

La via dèrmica engloba tota la superfície exterior que envolta el cos humà, és a dir, la pell. La pell és l’òrgan que ocupa la major superfície del cos (entre 1,6 i 1,8 m² en general).

Perquè els tòxics penetrin a l’organisme per via cutània han de travessar una sèrie de capes de la pell (figura) fins a arribar a les terminacions capil·lars i poder ser absorbits per la sang. Les tres capes principals de la pell són:

• L’epidermis. És la capa més exterior de la pell i constitueix la seva barrera. Formada per diversos estrats, des de la zona interior, més activa, fins a l’estrat més exterior, format per cèl·lules mortes.
• La dermis. És la capa més activa de la pell. S’hi troben els capil·lars sanguinis i limfàtics, les terminacions nervioses, els pèls, les glàndules sudorípares i les glàndules sebàcies.
• L’hipoderma o teixit adipós. Actua d’aïllant tèrmic, com a amortidor mecànic i per acumular aigua i substàncies nutritives.

Aquestes tres capes de la pell contribueixen a les seves funcions: protegir l’organisme dels contaminants ambientals, termoregular la temperatura corporal, intercanviar substàncies amb l’exterior i rebre sensacions externes.

La pell no és massa permeable i constitueix una barrera eficaç al pas dels tòxics. No obstant això, alguns tòxics són capaços de travessar-la i acaben sent absorbits. Entre els factors que afavoreixen l’absorció dèrmica podem destacar:

• La solubilitat del tòxic. Les substàncies liposolubles hi penetraran més fàcilment.
• La grandària de les molècules, el grau d’ionització i la reactivitat del tòxic.
• La hidratació de la pell. Com més hidratada estigui la pell, és més elàstica i permeable i, per tant, més gran és el pas del tòxic.
• Latemperatura, que augmenta la difusió.
• La integritat de la pell que pot estar afectada per l’acció de sabons i dels dissolvents orgànics, que poden eliminar els greixos naturals que protegeixen la superfície de la pell.

Quant al comportament de les substàncies, no s’ha de confondre la via dèrmica amb l’efecte tòpic que pot produir una substància a la pell:

• Hi ha substàncies que provoquen un dany local a la pell però no arriben a penetrar a l’organisme. No són capaces de travessar la pell i, per tant, no es produeix absorció per via dèrmica. És el cas de molts àcids.
• D’altres substàncies són capaces de travessar la pell sense danyar-la i penetrar a l’organisme. És el cas d’alguns dissolvents orgànics.
• Finalment, hi ha substàncies que provoquen un dany local a la pell i a més són capaces de travessar-la i penetrar a l’organisme. És el cas per exemple del níquel.

La via digestiva comprèn la boca, l’esòfag, l’estómac i els intestins.

En alguns casos, això no obstant, s’ha de tenir en compte: per exemple, quan el contaminant es presenta en forma de pols i hi ha un contacte continuat entre els treballadors i el tòxic.

Aquesta via s’associa, en general, a hàbits incorrectes de treball i manca de mesures higièniques.

L’absorció dels tòxics per via digestiva és, per tant, fàcil d’eliminar, si s’estableixen unes mesures adients: la neteja personal, els procediments normalitzats de treball, la prohibició de menjar, beure o fumar al lloc de treball, minimitzen l’entrada de contaminants per aquesta via.

Els contaminants poden penetrar a l’organisme per la via digestiva de maneres diferents:

• Per ingerir-se accidentalment.
• Per contaminar-se el dinar, el beure o el tabac amb les mans brutes dels treballadors.
• Per deglució de les partícules retingudes en la mucositat de les vies respiratòries.

En general, si el tòxic no és soluble en els sucs digestius, és directament excretat. Si és fàcilment soluble, pot ser absorbit i arribar a la sang.

Alguns dels factors que influeixen en l’absorció intestinal són:

• Les propietats fisicoquímiques del tòxic
• La quantitat d’aliments presents
• Els enzims digestius
• L’estat de la flora intestinal
• L’estat de les mucoses
• El temps de permanència

La via d’entrada parenteral fa referència a la penetració directa del tòxic a la sang a través de ferides a la pell o per inoculació directa.

Aquesta via és majoritàriament accidental i té importància quan es manipulen objectes tallants o punxants amb certa regularitat. En aquests casos, s’ha de tenir en compte, ja que el contaminant pot passar directament a la sang sense barreres que ho impedeixin.

Aquesta via d’entrada comprèn les mucoses dels ulls, nasals, vaginals, etc. La penetració per aquesta via es produeix generalment per la projecció de contaminants, per la utilització de roba bruta, etc.

Es presenta en activitats agrícoles i ramaderes, a laboratoris, hospitals, indústries alimentàries, etc. Els plaguicides, per exemple, entren fàcilment al cos humà per les mucoses.

La via d’entrada de les mucoses és poc important a l’entorn laboral i sovint es considera inclosa en el grup de la via dèrmica.

Un cop que els tòxics penetren a l’organisme i s’incorporen al sistema circulatori es distribueixen per tot el cos.

La circulació dels tòxics es pot fer de dues formes, depenent de les seves característiques: de forma lliure, tal com han estat absorbits, o units a algun dels components de la sang. Aquesta segona forma és la més freqüent en el transport dels tòxics per l’organisme.

Les proteïnes plasmàtiques, i especialment l’albúmina, són el principal mitjà de transport dels tòxics.

Alguns dels factors que incideixen en la distribució del tòxic per tot l’organisme són:

• La solubilitat del tòxic a la sang.
• La capacitat de penetrar les membranes, tant si hi circulen en forma lliure, com si hi circulen units a proteïnes.
• La concentració a la sang.

Un cop que el tòxic s’ha distribuït per tot l’organisme, tendeix a acumularse en diferents òrgans o teixits, segons l’afinitat química que hi tingui. Aquests òrgans o teixits actuen com a dipòsit del tòxic.

El òrgans o teixits diana no han de coincidir amb els òrgans o teixits on s’acumulen.

L’organisme sotmet la majoria dels tòxics a una sèrie de transformacions que afecten la seva estructura molecular. Aquests processos de transformació s’anomenen transformacions metabòliques i dels productes que s’obtenen se’n diuen metabòlits.

Generalment, amb aquestes transformacions metabòliques, s’originen compostos amb una toxicitat menor que els tòxics inicials i es facilita la seva eliminació de l’organisme. No obstant això, en alguns casos, els metabòlits poden ser més tòxics que el compost del qual provenen.

Hi ha altres òrgans que també tenen certa capacitat de transformació com el pulmó, els ronyons, la pell, el cor, els músculs i el cervell.

Els tòxics i els seus metabòlits són eliminats de l’organisme per diferents vies. Les més importants són la via renal, la via biliar i la via pulmonar, però l’eliminació també es pot produir per les glàndules sudorípares, la llet materna o la saliva.

La via biliar és utilitzada per tòxics que s’incorporen a l’organisme per la via digestiva. Els tòxics passen pel fetge on es metabolitzen i poden ser excretats directament a la bilis i ser eliminats amb les matèries fecals. Aquests tòxics no arriben al sistema circulatori.

La via pulmonar, per mitjà de l’aire exhalat, permet eliminar gasos i vapors.

Com a resultat de l’exposició a un tòxic, el cos humà pot patir una sèrie d’efectes.

Els efectes poden ser molt variats i es poden classificar d’acord amb criteris diferents: segons la interacció entre ells, segons la seva evolució, segons el temps entre l’exposició i l’aparició de l’efecte, segons la relació amb la dosi i segons el lloc d’acció.

En la taula es pot veure un esquema de les diferents classificacions dels efectes dels contaminants.

En molts casos, els treballadors no són exposats a un sol contaminant, sinó que reben l’acció simultània de diferents contaminants. En aquests casos, les interaccions entre els contaminants són molt variades, i això condiciona l’efecte global produït. Així doncs, els efectes dels contaminants es poden classificar segons la interacció entre ells en:

• Efectes additius o combinats. Es diu que dos o més contaminants tenen efectes additius quan la magnitud dels seus efectes combinats és igual que la suma dels efectes individuals produïts separadament per cadascun dels contaminants sobre un mateix òrgan o teixit de l’organisme.
• Efectes sinèrgics. Es diu que dos o més contaminants tenen efectes sinèrgics quan la magnitud dels seus efectes combinats és superior a la suma dels efectes individuals produïts separadament per cadascun dels contaminants sobre un mateix òrgan o teixit de l’organisme.
• Efectes potenciadors. Es diu que una substància sense efecte tòxic té un efecte potenciadorrespecte d’una substància tòxica quan augmenta d’una manera considerable el seu efecte tòxic. És a dir, es tracta de substàncies que no són contaminants en elles mateixes, però que són capaces d’augmentar l’efecte que produeixen altres contaminants.
• Efectes antagònics o inhibidors. Es diu que una substància té un efecte antagònic o inhibidor respecte d’un altre quan interfereix en la seva acció i en redueix l’efecte contaminant.
• Efectes independents. Es diu que dos o més contaminants tenen efectes independents quan generen efectes diferents. Si aquests contaminants es presenten junts, els efectes de cadascun d’ells es manifesten de la mateixa manera que si aquests contaminants es presentessin per separat.

Quan un treballador deixa d’estar exposat a un determinat contaminant, pot ser que desapareguin els seus efectes. Però, en molts casos, això no és així, i el dany produït en el treballador és manté en cessar l’exposició al contaminant.

Així doncs, els efectes dels contaminants es poden classificar segons la seva evolució en:

• Efectes reversibles. Es diu que un efecte és reversible quan després de cessar l’exposició al contaminant, cessa l’efecte, és a dir, es recupera l’estat normal anterior a l’exposició.
• Efectes irreversibles. Es diu que un efecte ésirreversible quan en cessar l’exposició, no en cessa totalment o parcialment l’efecte; és a dir, no es recupera l’estat de salut previ.

Els efectes tòxics es poden presentar immediatament després que els treballadors hagin patit una exposició o un temps després, que pot arribar a ser d’anys, en el cas d’alguns contaminants.

Segons el temps entre l’exposició i l’aparició de l’efecte, els efectes es poden classificar en:

• Efecte agut. Es diu que un efecte és agutquan es manifesta en un temps d’exposició curt. Perquè es produeixi cal una exposició, de curta durada, a una concentració molt elevada del contaminant i una absorció ràpida del tòxic per part de l’organisme.
• Efecte crònic. Es diu que un efecte és crònic quan es manifesta després d’un període d’exposició llarg (mesos, anys). Els efectes crònics es produeixen per una exposició repetitiva a baixes concentracions d’un contaminant i donen lloc a malalties professionals.

Un factor important a l’hora de valorar el risc d’una exposició a un agent químic és la dosi que en reben els treballadors. En alguns casos, la dosi determina la gravetat dels efectes que es produeixen; en altres casos, no hi ha cap relació entre la intensitat de l’efecte i la dosi rebuda.

Segons la relació amb la dosi, els efectes dels contaminants es classifiquen en:

• Efectes estocàstics o no graduats. Es parla d’efectes estocàstics quan la probabilitat que es produeixin els efectes augmenta amb la dosi rebuda, però no la seva gravetat.
• Efectes no estocàstics o graduats. Es parla d’efectes no estocàstics o graduats quan la gravetat o intensitat de l’efecte depèn directament de la dosi rebuda, però no la seva probabilitat.

Els efectes dels contaminants es poden presentar en el mateix lloc en què es produeix el contacte amb l’organisme o en llocs allunyats del punt de contacte.

Així doncs, els efectes dels contaminants es poden classificar segons el lloc d’acció en:

• Efectes locals. S’anomenen efectes locals els efectes que apareixen en el lloc en què es produeix el contacte del contaminant amb l’organisme.
• Efectes generals o sistèmics. S’anomenen efectes sistèmics els efectes que apareixen lluny del lloc en què es produeix el contacte amb l’organisme. Per presentar-se, requereixen que el contaminant s’absorbeixi i distribueixi per tot l’organisme i arribi als òrgans diana, on exercirà la seva acció tòxica.

A nivell normatiu, dins els productes químics, es distingeixen les substàncies i les barreges.

• Substàncies: els elements químics i els seus compostos en estat natural, o els obtinguts mitjançant qualsevol procediment de producció, inclosos els additius necessaris per conservar l’estabilitat del producte i les impureses que resulten del procediment utilitzat, exclosos els dissolvents que es puguin separar sense afectar l’estabilitat de la substància ni modificar-ne la composició.
• Preparats: les barreges o solucions formades per dues o més substàncies.

La legislació bàsica sobre classificació, etiquetatge i envasat de productes químics està recollida al Reglament CLP. CLP són sigles que provenen de l’anglès: C, Classification (Classificació); L ,Labelling (Etiquetatge); P, Packaging (Envasat). Aquest reglament és una adaptació del sistema GHS de Nacions Unides (GHS són les sigles que provenen de l’anglès GHS: Globally Harmonized System, Sistema Globalment Harmonitzat) que té com a objectiu unificar la classificació i etiquetatge dels productes químics a nivell mundial, ja que s’havien trobat diferències en l’etiquetatge d’una mateixa substància en funció del país que realitzava la classificació: una mateixa substància podia ser no perillosa a la Xina, nociva per ingestió a Europa i molt tòxica per ingestió als Estats Units. L’objectiu és que tots els països acabin adoptant el GHS i una substància tingui la mateixa classificació i etiquetatge independentment del país de procedència.

Respecte a aquesta classificació s’ha de tenir en compte que una substància perillosa pot produir un o més efectes adversos alhora. A més, les característiques de la manipulació, el transvasament, el transport, etc. poden incidir en la gravetat d’aquests efectes.

La perillositat dels productes químics s’estableix a partir de dades existents, disponibles o obtingudes mitjançant mètodes d’assaig.

Fins a finals de 2010 la classificació i l’etiquetatge de les substàncies es regulaven pel Reial Decret 363/1995. Les barreges, fins el 31 de maig de 2015 es podien classificar segons el Reial Decret 255/2003, però totes les comercialitzades a partir del dia 1 de juny de 2015 obligatòriament han de classificar-se i etiquetar-se segons el Reglament CLP. El Reglament CLP introdueix canvis importants, com són, per exemple:

• L’aspecte dels pictogrames (abans quadres de color taronja i ara, amb el CLP, quadrats recolzats per un vèrtex amb franja vermella, fons blanc), canvien alguns símbols i se n’introdueixen de nous.
• Diferents criteris de classificació (per exemple una substància que podia ser nociva per ingestió, segons el CLP ara pot ser tòxica), a més a més augmenten el nombre de categories de perill.
• Diferències en el redactat de les frases de Risc (frases R) i Consells de Prudència (frases S) que al CLP passen a anomenar-se frases H i frases P, i n’hi ha moltes més amb molta més flexibilitat per part del fabricant, importador o usuari que realitza la classificació.
• Diferències a l’etiquetatge (per exemple apareix l’obligatorietat d’escriure-hi la paraula “PERILL” o bé “ATENCIÓ”, en funció del grau de perillositat de la substància o barreja).

D’altra banda, el Reglament REACH regula el registre, avaluació, restricció i autorització de productes químics. Tant el Reglament CLP com el REACH tenen per objectiu la protecció dels usuaris de tots els productes químics comercialitzats així com del medi ambient. Alguns productes químics també tenen normativa específica, com per exemple, els radioactius, els que podrien fer-se servir com a material de defensa i de doble ús, precursors d’explosius, precursors de drogues…

La normativa de transport de mercaderies perilloses estableix també una classificació i etiquetatge per a totes substàncies i barreges perilloses, així com uns requeriments específics durant la càrrega, transport i descàrrega d’aquestes mercaderies perilloses. Els criteris de classificació i etiquetatge són molt semblants als del CLP però hi ha algunes diferències.

Quan a més a més aquests productes químics són presents al lloc de treball s’aplica:

• El Reial Decret 374/2001, sobre la protecció de la salut i seguretat dels treballadors contra els riscos relacionats amb els agents químics.
• El Reial Decret 485/1997 sobre senyalització de seguretat i salut al lloc de treball, que comporten la senyalització del lloc de treball.

També en algunes empreses es poden trobar encara instal·lacions senyalitzades o productes etiquetats amb el sistema americà, segons la norma NFPA 704 (diamant de perill químic), tot i que als Estats Units també s’ha adaptat el GHS.

Cal doncs no confondre els diferents requeriments d’etiquetatge i senyalització. Cal centrar-se sobretot en la classificació CLPS, ja que és l’etiquetatge que legalment a Europa ha d’aparèixer als envasos dels productes químics perillosos, tot i que també podem trobar-nos el de transport en els embalums de mercaderies perilloses que han de ser transportades.

Dins de cada classe de perill, podem trobar una o més categories de perill diferents. Aquesta classificació es fa en funció de la perillositat de cada substància o barreja. Al reglament CLP s’estableixen criteris de classificació per poder decidir a quina classe de perill i categoria pertany cada substància o barreja. Pel que fa a aquests criteris els exemples més importants són: la classificació dels líquids inflamables, la classificació de les substàncies o barreges que presenten toxicitat aguda, la classificació dels corrosius.

Les característiques fisicoquímiques dels productes químics fan que tinguin comportaments més o menys perillosos. Segons els perills físics, el reglament CLP parla de diferents classes de perill: explosius, productes químics comburents, productes químics inflamables, productes químics pirofòrics, productes químics que reaccionen espontàniament, peròxids orgànics, gasos a pressió i productes químics corrosius per als metall.

Els explosius són substàncies i preparats sòlids, líquids, pastosos o gelatinosos que, fins i tot en absència d’oxigen atmosfèric, poden reaccionar de forma exotèrmica amb ràpida formació de gasos i que, en determinades condicions d’assaig, detonen, deflagren ràpidament o, sota l’efecte de la calor, en el cas de confinament parcial, exploten.

Els explosius són substàncies o barreges sòlides o líquides que, de forma espontània, per reacció química, pot desprendre gasos a una temperatura, pressió i velocitat tals que poden ocasionar danys al seu entorn. En aquesta definició queden incloses les substàncies pirotècniques, encara que no desprenguin gasos. Es classifiquen en 6 divisions diferents (les divisions 1.5 i 1.6 no tenen pictograma associat). Les divisions que presenten un perill més greu (1.1, 1.2, 1.3 i 1.5), cal indicar la paraula : Peligro a l’etiqueta; les divisions menys greus com la 1.4 ha de portar la paraula Atención a l’etiqueta. La divisió 1.6 no té associada cap paraula d’advertència. A cada divisió s’associa una frase H (d’indicació de perill) diferent. Les frases han de figurar en un dels idiomes oficials al país on es comercialitza la substància o barreja i que estigui publicat al reglament.

• Divisió 1.1→ H201: Explosivo, peligro de explosión en masa.
• Divisió 1.2→ H202: Explosivo, grave peligro de proyección.
• Divisió 1.3→ H203: Explosivo, peligro de incendio, de onda expansiva o de proyección.
• Divisió 1.4→ H204: Peligro de incendio o de proyección.
• Divisió 1.5→ H205: Peligro de explosión en masa en caso de incendio.
• Divisió 1.6→ Sense indicacions de perill. Sense paraula d’advertència.

Els comburents són substàncies i barreges que, sense ser necessàriament combustibles en si, en general en desprendre’s oxigen, pot provocar o afavorir la combustió d’altres materials.

Per als gasos comburents només hi ha una categoria i la indicació de perill relacionada és H270: Puede provocar o agravar un incendio; comburente i la paraula d’advertència és: Peligro.

Tant per als líquids comburents com per als sòlids comburents hi ha 3 categories:

• Categoria 1→ H271: Puede provocar un incendio o una explosión; muy comburente i la paraula d’advertència Peligro.
• Categoria 2→ H272: Puede agravar un incendio; comburente i la paraula d’advertència Peligro.
• Categoria 3→ H272: Puede agravar un incendio; comburente i la paraula d’advertència Atención.

Gasos inflamables Són aquells que s’inflamen amb l’aire a 20⁰C i a una pressió de referència de 101,3 kPa. Existeixen dues categories, amb diferents indicacions de perill associades (frases H):

• Categoria 1 → H220: Gas extremadamente inflamable. Paraula d’advertència: Peligro.
• Categoria 2 → H221: Gas inflamable. Paraula d’advertència: Atención. No té associat cap pictograma de perill.

Aerosols inflamables Aerosols inflamables (generadors d’aerosols), recipients no recarregables que contenen gas comprimit, liquat o dissolt a pressió, amb o sense líquid, pasta o pols i dotats d’un dispositiu de descàrrega per expulsar el contingut. En funció dels components que continguin, els aerosols poden ser inflamables (si contenen líquids amb punt d’inflamació ≤ 93⁰C o gasos inflamables o sòlids inflamables).

Existeixen dues categories d’aerosols inflamables:

• Categoria 1 → H222: Aerosol extremadamente inflamable i la paraula d’advertència és: Peligro.
• Categoria 2 → H223: Aerosol inflamable i la paraula d’advertència és: Atención.

Líquids inflamables Són aquells que tenen un punt d’inflamació inferior a 60⁰C. Es poden dividir en tres categories (taula).

• Categoria 1 → H224: Líquido y vapores extremadamente inflamables i la paraula d’advertència és: Peligro.
• Categoria 2 → H225: Líquido y vapores muy inflamables i la paraula d’advertència és: Peligro.
• Categoria 3 → H226: Líquido y vapores inflamables i la paraula d’advertència és: Atención.

Sòlids inflamables Són aquells que s’inflamen amb facilitat o que poden provocar foc o contribuir a provocar foc per fricció. Poden ser substàncies en pols, granulars o pastoses, que són perilloses en situacions en les quals és fàcil que s’inflamin per un breu contacte amb la font d’ignició, tal com un misto encès, i si la flama es propaga ràpidament.

• Categoria 1 → H228: Sólido inflamable i la paraula d’advertència és: Peligro.
• Categoria 2 → H228: Sólido inflamable i la paraula d’advertència és: Atención.

Els gasos a pressió són gasos que es troben en un recipient a una pressió de 200 kPa (indicador) o superior, o que estan liquats o bé liquats i refrigerats. Tenen associada la paraula d’advertència: Atención i poden tenir dues indicacions de perill diferent, en funció de si es tracta d’un gas comprimit, liquat, liquat refrigerat o dissolt.

• Gas comprimit, liquat o dissolt: H280: Contiene gas a presión; peligro de explosión en caso de calentamiento.
• Gas liquat refrigerat: H281: Contiene gas refrigerado; puede provocar quemaduras o lesiones criogénicas.

Els gasos (excepte l’aire) són tots asfixiants, a causa que els humans necessitem respirar una barreja específica de gasos, en concret, necessitem al voltant d’un 21% d’oxigen. Així, els gasos nobles o el nitrogen que no tenen cap tipus de reactivitat, són gasos asfixiants: si respirem una atmosfera sense oxigen, ens asfixiarem.

Substàncies tèrmicament inestables, líquides o sòlides (auto-reactives), que poden experimentar una descomposició exotèrmica intensa fins i tot en absència d’oxigen (aire). En aquesta definició no s’inclouen els explosius, ni els comburents ni els peròxids orgànics. Es classifiquen en els tipus: A, B, C, D, E, F i G. En funció d’aquesta classificació se’ls assigna una determinada indicació de perill.

• Tipus A → H240: “Peligro de explosión en caso de calentamiento”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Tipus B → H241: “Peligro de incendio o explosión en caso de calentamiento”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Tipus C i D → H242: “Peligro de incendio en caso de calentamiento”. Paraula: “Peligro”.
• Tipus E i F → H242: “Peligro de incendio en caso de calentamiento”. Paraula: “Atención”.
• Tipus G → No té assignats elements a l’etiqueta.

Substàncies o barreges orgàniques sòlides o líquides que contenen l’estructura bivalent -O-O-, i poden considerar-se derivades del peròxid d’hidrogen (H₂O₂) en el qual un o tots dos àtoms d’hidrogen s’han substituït per radicals orgànics. Els peròxids orgànics són substàncies o barreges tèrmicament inestables, que poden patir una descomposició exotèrmica autoaccelerada. A més a més, poden tenir una o vàries de les propietats següents:

• Ser susceptibles d’experimentar una descomposició explosiva
• Cremar ràpidament
• Ésser sensibles als xocs o als fregaments
• Reaccionar perillosament amb altras substàncies

Es classifiquen en els tipus: A, B, C, D, E, F i G. En funció d’aquesta classificació se’ls assigna una determinada indicació de perill.

• Tipus A ⇒ H240: “Peligro de explosión en caso de calentamiento”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Tipus B ⇒ H241: “Peligro de incendio o explosión en caso de calentamiento”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Tipus C i D ⇒ H242: “Peligro de incendio en caso de calentamiento”. Paraula: “Peligro”.
• Tipus E i F ⇒ H242: “Peligro de incendio en caso de calentamiento”. Paraula: “Atención”.
• Tipus G ⇒ No té assignats elements a l’etiqueta.

Substàncies o barreges, que, en contacte amb l’aigua, desprenen gasos inflamables o barreges sòlides o líquides que, per interacció amb l’aigua, es tornen espontàniament inflamables o en desprendre gasos inflamables en quantitats perilloses. Existeixen 3 categories.

• Categoria 1→ H260: “En contacto con el agua desprende gases inflamables que pueden inflamarse espontáneamente”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Categoria 2→ H261: “En contacto con el agua desprende gases inflamables”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Categoria 3→ H261: “En contacto con el agua desprende gases inflamables”. Paraula d’advertència: “Atención”.

Substància sòlida o líquida que, tot i en petites quantitats, pot inflamar-se després de cinc minuts d’entrar en contacte amb l’aire. Només existeix una categoria de classificació. La paraula d’advertència associada és: “Peligro” i la indicació de perill (frase H) que tenen associada és: H250: “Se inflama espontáneamente en contacto con el aire”.

Una substància o barreja sòlida o líquida que pot escalfar-se espontàniament en contacte amb l’aire sense cap aport d’energia. Aquesta substància o barreja es diferencia d’una pirofòrica que només s’inflama quan està present en grans quantitats (kg) i després d’un llarg període de temps (hores o dies). L’escalfament espontani que experimenten algunes substàncies o barreges i que donen lloc a que entrin en combustió espontània es deu a que reaccionen amb l’oxígen de l’aire i a que el calor generat no es dissipa en l’ambient amb suficient rapidesa. La combustió espontània es produeix quan la producció de calor és més ràpida que la seva pèrdua i s’assoleix la temperatura de combustió espontània.

Existeixen dues categories:

• Categoria 1→ H251: “Se calienta espontáneamente; puede inflamarse”. Paraula d’advertència: “Peligro”.
• Categoria 2→ H252: “Se calienta espontáneamente en grandes cantidades; puede inflamarse”. Paraula d’advertència: “Atención”.

Una substància o barreja és corrosiva per als metalls quan, per la seva acció química, poden fer malbé o fins i tot destruir-los. Només existeix una categoria de classificació. La paraula d’advertència és “Atención” i la indicació de perill que se li assigna és: H290: “Puede ser corrosivo para los metales”.

La classificació segons les propietats toxicològiques es basa tant en els efectes aguts o immediats com en els efectes crònics o a llarg termini que produeixen els productes químics a conseqüència d’una sola exposició o d’exposicions repetides o prolongades.

Amb relació a les propietats toxicològiques el Reglament CLP classifica les substàncies i barreges en diferents classes de perill i dintre de cada classe poden haver-hi diferents categories de perill.

La toxicitat aguda es refereix als efectes adversos que es manifesten després de l’administració per via oral o cutània o d’una sola dosi d’una substància o barreja, de dosis múltiples administrades al llarg de 24 hores, o com a conseqüència d’una exposició per inhalació durant 4 hores.

La classe de perill toxicitat aguda es diferencia en:

• Toxicitat oral aguda
• Toxicitat cutània aguda
• Toxicitat aguda per la inhalació

Per poder classificar un producte com a tòxic s’ha de disposar de paràmetres que determinin la seva toxicitat per mitjà de qualsevol de les vies d’entrada a l’organisme (respiratòria, dèrmica, digestiva, etc.). Els paràmetres més significatius són la dosi letal i la concentració letal o estimacions de la toxicitat aguda (ETA).

Per calcular la dosi letal s’administren a un conjunt d’animals de laboratori, per la via que es vulgui estudiar, dosis creixents del producte químic, s’espera un temps determinat i se n’observen els efectes produïts. També es fan servir programes informàtics que poden preveure aquests efectes, com per exemple el (Q)SAR, desenvolupat per l’OECD (Organisation for Economic Co-operation and Development).

Les dosis s’expressen en mg/kg de pes de l’animal. Les més utilitzades són:

• La dosi letal al 50% (DL₅₀) per ingestió oral, correspon a la dosi per via oral que produeix la mort del 50% dels animals d’experimentació.
• La dosi letal al 50% (DL₅₀) per penetració cutània, correspon a la dosi per via dèrmica que produeix la mort del 50% dels animals d’experimentació.
• La concentració letal al 50% (CL₅₀) per inhalació, correspon a la concentració ambiental que per exposició durant un temps determinat produeix la mort del 50% dels animals d’experimentació. És la concentració letal més utilitzada.

D’acord amb aquests paràmetres els productes tòxics es classifiquen en 4 categories de perill diferent. A cada categoria els hi correspon un pictograma, una frase d’advertència i una indicació de perill concreta. Les tres categories més crítiques (les que tenen uns valors més baixos d’ETA o de DL₅₀), han de portar el pictograma de la calavera i la paraula d’advertència Peligro. En canvi la categoria 4, que presenta un menor risc per la salut ha de portar el pictograma del símbol d’exclamació i la paraula Atención.

En la taula es resumeixen els valors dels diferents paràmetres que permeten aquesta classificació segons el Reglament CLP.

Taula Elements que han de figurar a l’etiqueta dels productes tòxics

Classificació	Categoria 1	Categoria 2	Categoria 3	Categoria 4
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	PELIGRO	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill (oral)	H300: Mortal en caso de ingestión	H300: Mortal en caso de ingestión	H301: Tóxico en caso de ingestión	H302: Nocivo en caso de ingestión
Indicació de perill (dermal)	H310: Mortal en contacto con la piel	H310: Mortal en contacto con la piel	H311: Tóxico en contacto con la piel	H312: Nocivo en contacto con la piel
Indicació de perill (inhalació)	H330: Mortal en caso de inhalación	H330: Mortal en caso de inhalación	H331: Tóxico en caso de inhalación	H332: Nocivo en caso de inhalación

Les indicacions han d’aparèixer en un idioma oficial on es comercialitza el producte i ha de ser un idioma en el qual hagi estat redactat el Reglament.

A més a més, han de figurar les frases P (Consells de Prudència). Aquestes frases les ha de triar el fabricant, importador o formulador de la llista que proposa el Reglament per a cada classe de perill. En total, no han d’haver-hi més de 6 frases P per a cada substància o barreja.

A l’Annex IV del Reglament trobareu el significat d’aquestes frases, que també està recollida a la NTP 878 de l’INSHT.

Alguns consells de prudència per als productes d’aquesta classe són:

• P262 Evitar el contacto con los ojos, la piel o la ropa.
• P264 Lavarse concienzudamente tras la manipulación.
• P270 No comer, beber ni fumar durante su utilización.
• …

En alguns casos, el fabricant o proveïdor a d’acabar de completar aquestes frases indicant per exemple amb què és necessari rentar-se o donant alguna informació addicional.

Corrosió cutània és l’aparició d’una lesió irreversible a la pell, a través de l’epidermis que arriba a la dermis, com a conseqüència de l’aplicació d’una substància d’assaig durant un període de fins a 4 hores. Les reaccions corrosives es caracteritzen per úlceres, sagnat, i després d’un període d’observació de 14 dies, per decoloració deguda al blanqueig de la pell, zones completes d’alopècia i cicatrius.

Els productes, o la seva dissolució amb aigua, que tinguin un pH extrem, és a dir que siguin fortament àcids o fortament bàsics, s’associen a efectes corrosius i irritants sobre teixits humans.

L’interval de pH de 4 a 9 es considera, en general, exempt d’aquest tipus de perill.

Una barreja es pot considerar corrosiva cutània si té un pH ≤ 2 o bé pH ≥ 11,5. Tot i així, es poden requerir assajos per a comprovar la corrosivitat.

Irritació cutània és l’aparició d’una lesió reversible de la pell com a conseqüència de l’aplicació d’una substància d’assaig durant un període de fins a 4 hores.

Els pictogrames associats a la corrosió o irritació cutània són els que es troben a la taula.

Taula Elements que han de figurar a l’etiqueta dels productes corrosius o irritants

Classificació	Categoria 1A, 1B, 1C	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H314: Provoca quemaduras graves en la piel y lesiones oculares graves	H315: Provoca irritación cutánea

Els efectes d’aquests productes són variats. A la pell i mucoses poden produir des d’un envermelliment lleu fins a úlceres. A l’aparell respiratori poden causar insuficiència respiratòria immediata, acompanyada d’esternuts, llagrimeig, dificultats per empassar, etc.

En la taula es mostra la relació entre el nivell d’acidesa/basicitat i els efectes corrosius i irritants.

La lesió ocular greu és un dany als teixits de l’ull o deteriorament físic important de la visió, com a conseqüència de l’aplicació d’una substància d’assaig a la superfície anterior de l’ull, no completament reversible als 21 dies següents de l’aplicació.

Irritació ocular és la producció d’alteracions oculars com a conseqüència de l’aplicació d’una substància d’assaig en la superfície anterior de l’ull, totalment reversible als 21 dies següents a l’aplicació.

Els criteris de classificació estan basats en assajos realitzats i estan descrits al Reglament CLP. Els pictogrames associats es poden consultar a la taula.

Taula Pictogrames associats a la corrosió o irritació ocular

Classificació	Categoria 1	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H318: Provoca lesiones oculares graves	H319: Provoca irritación ocular grave

El sistema immunològic posa en marxa un mecanisme de defensa davant les substàncies sensibilitzants que es manifesta en reaccions al·lèrgiques en alguns individus. Aquests efectes es poden produir a la pell o al sistema respiratori. Els sensibilitzants respiratoris són més perillosos.

Els sensibilitzants (vegeu taula) no afecten tots els individus de la mateixa manera. Són especialment perillosos perquè una persona que està sensibilitzada a una substància o preparat determinats, quan torna a exposar-s’hi, encara que sigui en concentracions molt petites, pot patir efectes adversos importants. És a dir, quan es treballa amb sensibilitzants, pràcticament no hi ha cap concentració segura, l’única mesura preventiva és evitar el contacte dels individus sensibilitzats amb aquests productes.

L’actuació dels sensibilitzants es desenvolupa en dues fases:

• Primera fase. Aquesta primera fase és la fase de sensibilització. L’exposició a l’agent sensibilitzant aparentment no produeix símptomes, però l’individu exposat hi pot quedar sensibilitzat.
• Segona fase. En aquesta fase, l’individu que està sensibilitzat pateix una resposta immunitària exagerada quan es produeix una exposició, fins i tot a intensitats molt petites.

Taula Pictogrames associats a sensibilitzants

Classificació	Categoria 1	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H334: Puede provocar síntomas de alergia o asma o dificultades respiratorias en caso de inhalación	H317: Puede provocar una reacción alérgica en la piel

Una mutació és un canvi permanent en la quantitat o en l’estructura del material genètic d’una cèl·lula. El terme “mutació” s’aplica tant als canvis genètics hereditaris que poden manifestar-se a nivell fenotípic com a les modificacions subjacents de l’ADN quan són conegudes (inclosos, per exemple, canvis en un determinat canvis de bases i translocacions cromosòmiques). Els termes “mutagènic” i “mutàgen” s’utilitzen per a designar aquells agents que augmenten la freqüència de mutació en les poblacions cel·lulars, als organismes o en tots dos. Existeixen dues categories.

La categoria 1 inclou les substàncies de les quals se sap o es considera que indueixen mutacions hereditàries en cèl·lules germinals humanes. Dintre de la categoria 1, es distingeixen la categoria 1 A i la categoria 1 B, en funció dels estudis o assajos disponibles. Els de la categoria 1A està ben demostrat que són mutagènics, per exemple a partir d’estudis epidemiològics en humans. Els de la categoria 1B hi ha resultats positius en assajos in vivo en mamífers o en cèl·lules de persona). A la categoria 2 pertanyen les substàncies que són motiu de preocupació perquè poden induïr mutacions hereditàries en cèl·lules germinals humanes, en funció de proves i assajos existents.

Pel que fa a la paraula d’advertència, fixeu-vos que els de la Categoria 2 és Atención, mentre que els de la Categoria 1A i 1B és Peligro (vegeu taula).

Taula Pictograma associat als mutagènics per a totes les categories

Classificació	Categoria 1A o 1B	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H340: Puede provocar defectos genéticos	H341: Se sospecha que provoca defectos genéticos

A la indicació de perill cal indicar la via d’exposició si s’ha demostrat que el perill no té lloc per cap altre via.

El càncer és una malaltia que es caracteritza per un creixement incontrolat de les cèl·lules.

Els productes cancerígens es classifiquen de la manera següent:

Existeixen dues categories, en funció de les proves existents. La categoria 1 inclou les substàncies de les quals se sap o es considera que indueixen càncer. Dintre de la categoria 1, es distingeixen la categoria 1 A i la categoria 1 B, en funció dels estudis o assajos disponibles. Els de la categoria 1A existeixen proves en humans, per exemple a partir d’estudis epidemiològics en humans. Els de la categoria 1B hi ha resultats positius en proves en animals. A la categoria 2 pertanyen les substàncies que són motiu de preocupació perquè poden provocar càncer, en funció de proves i assajos existents, que no són prou convincents com per a incloure’ls a les categories 1A o a la 1B.

Pel que fa a la paraula d’advertència, fixeu-vos a la taula que els de la Categoria 2 és “Atención”, mentre que els de la Categoria 1A i 1B és “Peligro”.

Taula Classificació productes cancerígens

Classificació	Categoria 1A o 1B	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H350: Puede provocar cáncer	H351: Se sospecha que provoca cáncer

A la indicació de perill cal indicar la via d’exposició si s’ha demostrat que el perill no té lloc per cap altre via.

Entre els productes tòxics per a la reproducció hi ha els productes teratògens, que són les substàncies o preparats que poden produir efectes negatius no hereditaris en el desenvolupament dels éssers humans o augmentar-ne la freqüència.

La toxicitat per a la reproducció inclou els efectes adversos sobre la funció sexual i la fertilitat de les persones adultes, i els efectes adversos sobre el desenvolupament dels descendents. Les definicions aquí presentades són adaptacions de les acordades com a definicions de treball en el document 225 del IPCS/EHC, titulat Principles for evaluating health risks to reproduction associated with exposure to chemicals. Així doncs, els productes tòxics per a la reproducció són aquells que poden produir efectes negatius no hereditaris en el desenvolupament dels éssers humans o augmentar la seva freqüència, o afectar de manera negativa la funció o la capacitat reproductora.

Entre els productes tòxics per a la reproducció, hi ha els productes teratògens, que són les substàncies o preparats que poden produir efectes negatius no hereditaris en el desenvolupament dels éssers humans o augmentar-ne la freqüència.

Tenim dos tipus de productes tòxics per la reproducció, en funció dels efectes que produeixen:

• Efectes adversos sobre la funció sexual i la fertilitat.
• Efectes adversos sobre el desenvolupament dels descendents.

Els productes tòxics per a la reproducció es classifiquen en dues categories.

• La categoria 1 inclou les substàncies de les quals se sap o es considera que són tòxiques per a la reproducció humana. Dins de la categoria 1 es distingeixen la categoria 1A i la categoria 1B, en funció dels estudis o assajos disponibles. En la categoria 1A existeixen proves en humans, per exemple a partir d’estudis epidemiològics en humans. En la categoria 1B hi ha resultats positius en proves en animals.
• La categoria 2 està formada per les substàncies que són motiu de preocupació perquè poden ser tòxiques per a la reproducció humana, en funció de proves i assajos existents, que no són prou convincents com per a incloure’ls a les categories 1A o 1B.

Pel que fa a la paraula d’advertència, fixeu-vos que els de la categoria 2 és Atención, mentre que els de la categoria 1A i 1B és Peligro. Existeix una categoria addicional per als efectes sobre la lactància. Es reconeix que no existeix informació sobre els efectes adversos que, a través de la lactància, moltes substàncies poden originar en els seus descendents. No obstant això, les substàncies que són absorbides per les dones i de les quals s’ha demostrat la interferència amb la lactància o que poden estar presents en la llet materna (o els seus metabòlits), han de classificar-se i etiquetar-se per indicar el perill que pot representar per als nadons alimentats amb la llet materna. Aquesta classificació pot fer-se en base a:

• Proves en humans que indiquin que existeix un perill per als lactants.
• Resultats d’estudis en una o dues generacions d’animals que proporcionin proves clares de l’existència d’efectes adversos en els descendents, transmesos a través de la llet, o d’efectes adversos en la seva qualitat.
• Estudis d’absorció, metabolisme, distribució i excreció que indiquen la probabilitat que la substància estigui present en la llet materna, a nivells potencialment tòxics.

El pictograma associat als tòxics per a la reproducció és el mateix que s’utilitza per als cancerígens i mutàgens (vegeu taula).

Taula Pictograma associat als tòxics per a la reproducció

Classificació	Categoria 1A o 1B	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H360: Puede perjudicar a la fertilidad o dañar el feto	H341: Se sospecha que puede perjudicar a la fertilidad o dañar el feto

A la indicació de perill cal indicar la via d’exposició si s’ha demostrat que el perill no té lloc per cap altra via. Si es coneix l’efecte específic (dany a la fertilitat o dany al fetus) cal indicar-lo.

S’entén per toxicitat específica en determinats òrgans (exposició única) la toxicitat no letal que es produeix en determinats òrgans després d’una única exposició a una substància o barreja. S’inclouen tots els efectes significatius per a la salut que poden provocar alteracions funcionals, tant reversibles com irreversibles, immediates i/o retardades que no hagin estat tractats específicament en les classes de perill descrites anteriorment.

Aquests efectes poden afectar el funcionament o la morfologia d’un teixit o òrgan, o poden provocar alteracions importants de la bioquímica o l’hematologia de l’organisme.

Existeixen 3 categories, en funció de les proves existents (vegeu taula).

Taula Pictogrames associats a substàncies i barreges que poden provocar toxicitat específica en determinats òrgans (exposició única)

Classificació	Categoria 1	Categoria 2	Categoria 3
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN	ATENCIÓN
Indicació de perill	H370: Perjudica a determinados órganos	H371: Perjudica a determinados órganos	H335: Puede irritar a las vías respiratorias Puede provocar somnolencia y vértigo

A la indicació de perill de les categories 1 i 2 cal indicar la via d’exposició si s’ha demostrat que el perill no té lloc per cap altre via. També s’han d’indicar els òrgans afectats, si es coneixen.

S’entén per toxicitat específica en determinats òrgans (exposicions repetides) la toxicitat no letal que es produeix en determinats òrgans després de diverses exposicions a una substància o barreja. S’inclouen tots els efectes significatius per a la salut que poden provocar alteracions funcionals, tan reversibles com irreversibles, immediates i/o retardades que no hagin estat tractades específicament en les classes de perill descrites anteriorment.

Aquests efectes poden afectar el funcionament o la morfologia d’un teixit o òrgan, o poden provocar alteracions importants de la bioquímica o l’hematologia de l’organisme.

Existeixen dues categories, en funció de les proves existents (vegeu taula)

Taula Pictograma associat a les substàncies i barreges que poden provocar toxicitat específica en determinats òrgans (exposicions repetides)

Classificació	Categoria 1	Categoria 2
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO	ATENCIÓN
Indicació de perill	H372: Perjudica a determinados órganos por exposición prolongada o repetida	H373: Perjudica a determinados órganos por exposición prolongada o repetida

A la indicació de perill de les categories 1 i 2 cal indicar la via d’exposició si s’ha demostrat que el perill no té lloc per cap altre via. També s’han d’indicar els òrgans afectats, si es coneixen.

Per «aspiració» s’entén l’entrada d’una substància o d’una mescla, líquida o sòlida, directament per la boca o el nas, o indirectament per regurgitació, a la tràquea o en les vies respiratòries inferiors.

La toxicitat per aspiració pot comportar greus efectes aguts com ara pneumònia química, lesions pulmonars més o menys importants i fins i tot la mort per aspiració.

L’aspiració comença amb, i dura tot el temps de, una inspiració durant la qual el material que es tracta es diposita en el lloc on conflueixen les vies respiratòries superiors i el tracte gastrointestinal superior, a la regió laringofaríngea.

L’aspiració d’una substància o barreja pot produir-se per regurgitació després de la ingestió. Això té conseqüències per a l’etiquetatge, en particular quan, a causa de la toxicitat aguda, una recomanació a considerar seria la de provocar el vòmit en cas d’ingestió. No obstant això, si la substància o barreja presenta més un perill de toxicitat per aspiració, no s’haurà de recomanar que es provoqui el vòmit.

Existeix una única categoria (vegeu taula).

Taula Pictograma associat al perill per aspiració

Classificació	Categoria 1
Símbols
Paraula d’advertència	PELIGRO
Indicació de perill	H304: Puede ser mortal en caso de ingestión y penetración por las vías respiratorias

La classificació de les substàncies i barreges perilloses per al medi ambient té com a objectiu principal alertar els usuaris sobre els riscos que substàncies i preparats determinats representen per als ecosistemes.

Segons els ecosistemes sobre els quals incideixen es poden classificar en:

• Productes perillosos per al medi aquàtic
• Productes perillosos per al medi no aquàtic.

Toxicitat aquàtica aguda és la propietat intrínseca d’una substància que provoca efectes nocius en els organismes aquàtics després d’una exposició de curta durada.

Disponibilitat d’una substància indica en quina mesura aquesta substància es converteix en una espècie soluble o desagregada. Per als metalls indica en quina mesura la part d’ions metàl·lics d’un compost metàl·lic pot separar-se de la resta del compost (molècula).

Biodisponibilitat (o disponibilitat biològica) indica en quin punt una substància és absorbida per un organisme i distribuïda en una de les seves zones. Depèn de les propietats fisicoquímiques de la substància, de l’anatomia i la fisiologia de l’organisme, de la farmacocinètica i de la via d’exposició. La disponibilitat no és un requisit previ de la biodisponibilitat.

Bioacumulació és el resultat net de l’absorció, transformació i eliminació d’una substància per un organisme a través de totes les vies d’exposició (és a di: aire, aigua, sediment o sòl i alimentació). Bioconcentració és el resultat net de l’absorció, transformació i eliminació d’una substància per un organisme causada per l’exposició a través de l’aigua.

Toxicitat aquàtica crònica és la propietat intrínseca que té una substància de provocar efectes nocius en els organismes aquàtics durant exposicions determinades en relació amb el cicle de vida de l’organisme.

Degradació és la descomposició de molècules orgàniques en molècules més petites i finalment en diòxid de carboni, aigua i sals.

Els elements bàsics de classificació dels perills per al medi ambient aquàtic són:

• Toxicitat aquàtica aguda
• Capacitat de bioacumulació o bioacumulació real
• Degradació (biòtica o abiòtica) de productes químics orgànics
• Toxicitat aquàtica crònica

Així, en funció de les dades experimentals obtingudes es realitza la classificació. El nucli del sistema de classificació de les substàncies consta d’una categoria de toxicitat aguda i tres de toxicitat crònica. Les categories de classificació aguda i crònica s’apliquen independentment. els criteris per classificar una substància en la categoria 1 de toxicitat aguda estan definits només en base a les dades de toxicitat aguda aquàtica (CE50 o CL₅₀), mentre que els relatius a la toxicitat crònica combinen dos tipus d’informació, és a dir, dades de toxicitat aguda i dades del comportament o destinació de la substància en el medi ambient (dades sobre degradabilitat i bioacumulació).

El pictograma utilitzat per la toxicitat aguda (categoria 1) i crònica (categories 1 i 2) el trobem a la taula.

Taula Pictograma per a la toxicitat aguda i crònica

Classificació	Categoria 1 i 2
Símbols
Paraula d’advertència	ATENCIÓN
Indicació de perill	H400: Muy tóxico para los organismos acuáticos

Les categories 3 i 4 no porten pictograma de perillositat a l’etiqueta.

Perillós per la capa d’ozó

Com a substàncies perilloses per a la capa d’ozó s’entenen aquelles substàncies que, segons les proves disponibles sobre les seves propietats i el seu destí i comportament en el medi ambient (predits o observats), poden suposar un perill per a l’estructura o el funcionament de la capa d’ozó estratosfèric.

Els elements que han d’aparèixer a l’etiqueta són els següents:

• Paraula d’advertència: PELIGRO
• Indicació de perill: EUH059, Peligroso para la capa de ozono

Fixeu-vos, que enlloc d’H059, apareix EUH059. La inclusió de les lletres EU indica que és un perill addicional que ha afegit la Unió Europea, és a dir, no està incorporat al GHS (Sistema Globalment Harmonitzat).

Hi ha més frases específiques que ha incorporat la Unió Europea, relacionades amb altres tipus de perills. Totes comencen per les lletres EU.

Els efectes dels contaminants químics sobre l’organisme són molt variats. La intensitat d’aquests efectes, però, es pot veure agreujada o disminuïda per diferents factors.

1. Propietats de la substància
   Les propietats dels contaminants que incideixen en la intensitat dels efectes que es produeixen són totes aquelles que en faciliten l’entrada, l’absorció i la distribució per l’organisme. Per exemple:
   • Les dimensions de les partícules són determinants perquè arribin o no arribin als pulmons.
   • La solubilitat del contaminant farà o no farà que sigui capaç de travessar la pell i arribar al sistema circulatori.
2. Característiques de l’exposició
   Les característiques pròpies de l’exposició que determinen els efectes dels contaminants sobre els treballadors són:
   • La concentració ambiental del contaminant
   • El temps d’exposició dels treballadors exposats
   • La via d’entrada a l’organisme (les vies d’entrada més efectives són, en primer lloc, la parenteral i, en segon lloc, la inhalatòria)
3. Factors ambientals i biològics
   Alguns dels factors ambientals que s’ha demostrat que poden incidir en l’absorció dels tòxics són la temperatura, la humitat i l’hora del dia en què té lloc l’exposició.
   D’altra banda, els efectes dels contaminants són condicionats també per les característiques biològiques individuals dels treballadors exposats: l’edat, el sexe, l’estat de salut, etc.