Avaluació i control de les radiacions ionitzants

Parlem d’exposició a radiacions ionitzants quan una persona està sotmesa a l’acció i als efectes de les radiacions ionitzants. Segons com sigui aquesta exposició, parlem d’irradiació externa o de contaminació radioactiva.

Hi ha risc d’irradiació (figura) quan la persona està exposada a una font de radiació no dispersa i externa, i no hi ha un contacte directe amb la font. La irradiació cessa quan ens allunyem de la font radioactiva.

Hi ha risc de contaminació radioactiva (figura) quan l’organisme entra en contacte directe amb la font, que pot estar dispersa en l’ambient o dipositada sobre una superfície. La contaminació radioactiva pot ser interna o externa:

• La contaminació radioactiva és interna quan la font penetra dins l’organisme per qualsevol via. Quan un element radioactiu penetra en l’organisme, la irradiació continua mentre que l’element està actiu a l’interior.
• La contaminació radioactiva és externa quan afecta només la superfície de l’organisme. Quan un element radioactiu es diposita sobre la pell, la contaminació continua fins que es retiri de la pell.

La contaminació radioactiva és més greu que la irradiació, ja que la persona continua exposada a la radiació fins que s’eliminen els radionúclids (per exemple per metabolisme) o decau la seva activitat radioactiva.

L’avaluació de les exposicions a radiacions ionitzants requereix la realització de mesuraments. Els instruments de mesurament de les radiacions es basen en la utilització d’alguns dels efectes que produeixen les radiacions en interaccionar amb la matèria: la ionització de gasos, l’excitació de luminescència en sòlids i l’ennegriment de plaques fotogràfiques.

Aquests instruments generalment són portàtils i indiquen en la pantalla la taxa de radiació, és a dir, la dosi de radiació en un període de temps curt.

Són detectors de radiació: la cambra de ionització, els comptadors proporcionals, els comptadors de Geiger-Müller, els detectors de centelleig, els detectors semiconductors.

• Cambra de ionització. Una cambra de ionització és un recinte tancat, ple d’un gas, en què es troben dos elèctrodes entre els quals s’aplica una diferència de potencial.
  Quan una radiació ionitzant interacciona amb el gas, part dels seus àtoms s’ionitzen. Els ions produïts es desplacen cap a l’elèctrode de signe contrari (els ions de càrrega positiva es desplacen cap a l’elèctrode de càrrega negativa, i a l’inrevés), amb la qual cosa es crea durant un instant un corrent a la cambra (es genera un impuls de corrent). El corrent que travessa la cambra, en determinades condicions, és proporcional a la radiació i es pot amplificar i mesurar directament amb un electròmetre, o amplificar i registrar mitjançant un circuit electrònic.
• Comptadors proporcionals. Els comptadors proporcionals es basen en el mateix principi que la cambra de ionització, però s’hi aplica una diferència de potencial molt més elevada. D’aquesta manera, els impulsos que es generen són més grans i el circuit que cal per detectar-los és més simple.

• Comptadors de Geiger-Müller. Igual dels comptadors proporcionals, els comptadors de Geiger-Müller, o simplement comptadors Geiger, es basen en el mateix principi que la cambra de ionització. En aquest cas, però, la diferència de potencial que s’hi aplica encara és molt més elevada, i per tant els impulsos que es generen són molt més grans i no cal una amplificació posterior. El circuit electrònic associat és molt simple.
  Entre els inconvenients d’aquest tipus d’instrument podem destacar que són exactes només per al tipus de radiacions pels quals s’han calibrat i que la velocitat d’operació és relativament lenta.

• Detectors de centelleig. Els detectors de centelleig es fonamenten en la propietat d’alguns sòlids i líquids transparents de produir luminescència quan incideix una radiació sobre ells.
  En interaccionar una radiació ionitzant amb aquestes substàncies anomenades fluorescents, perd energia i dóna lloc a l’emissió de llum visible o ultraviolada.
  La quantitat de llum que es produeix depèn de l’energia de la radiació incident, i per tant s’obté una mesura de la radiació a partir de la detecció, mitjançant una cèl·lula fotoelèctrica, d’aquesta llum emesa.
  En molts camps d’aplicació, el comptador de centelleig és superior a la resta de dispositius de detecció.
  L’elecció de la substància luminiscent es farà en funció del tipus de radiació que es vulgui mesurar. Així, per exemple, s’utilitzen:
  • Cristalls de iodur de sodi per rajos X i radiacions γ.
  • Líquids, antracè o plàstic per a la detecció de partícules β.
  • Cristalls de sulfurs de cinc activat amb plata, per a la detecció de partícules α.

  L’aplicació més habitual dels comptadors de Geiger-Müller és la detecció de radiacions electromagnètiques i partícules β.

  Invenció del comptador de Geiger-Müller

  El comptador de Geiger-Müller va ser desenvolupat pel físic alemany Hans Geiger i millorat posteriorment pel mateix Geiger i pel físic nord-americà d’origen alemany Walter Müller el 1928.

• Detectors semiconductors. Els detectors semiconductors es fonamenten en els parells electró-forat que produeix una radiació ionitzant en travessar un cristall semiconductor, al qual s’aplica una diferència de potencial en les cares oposades.
  Els forats són mancances d’electrons en els enllaços de l’estructura cristal·lina. Els electrons i els forats es desplacen al pas de la radiació, cosa que permet mesurar-la.
  Els detectors semiconductors utilitzen menys energia per produir un parell forat-electró que la necessària per produir la ionització dels àtoms en la cambra de ionització, per la qual cosa el seu rendiment energètic és superior.

Els dosímetres estan dissenyats per mesurar la dosi de radiació durant períodes relativament llargs.

El dosímetre per mesurar la dosi del cos sencer s’ha de portar a una altura compresa entre les espatlles i la cintura, en un punt on es pugui preveure que l’exposició serà màxima.

Quan sigui necessari, per les condicions d’exposició, es portaran altres dosímetres en determinats llocs, per avaluar l’exposició localitzada. Així, per exemple, es poden portar dosímetres a les mans o als canells per avaluar l’exposició a les extremitats; a l’abdomen, per avaluar l’exposició d’un fetus; en una cinta o barret al front, per avaluar l’exposició del cristal·lí dels ulls, etc.

Els dosímetres personals indiquen únicament la radiació a la qual ha estat exposat el dosímetre. Assignar l’equivalent de dosi del dosímetre a la persona o als òrgans de la persona és acceptable si la dosi és petita, però si el dosímetre indica dosis grans, s’ha d’analitzar amb precaució la col·locació del dosímetre i els camps de radiació reals per estimar la dosi que realment ha rebut el treballador.

Els principals tipus de dosímetres són el dosímetre de cambra de ionització, el dosímetre de pel·lícula fotogràfica i el dosímetre de termoluminescència.

Els dosímetres de cambra de ionització, per la seva dimensió i per la seva forma s’anomenen també detectors de butxaca, detectors de llapis i detectors de ploma. Els dosímetres de cambra de ionització estan formats per un condensador elèctric que es carrega prèviament i que sota l’acció de la radiació, per la ionització de l’aire interposat entre les seves plaques, perd gradualment la càrrega.

Aquests dosímetres permeten al treballador conèixer ràpidament la dosi absorbida per unitat de temps, però només es poden utilitzar per temps breus i els resultats són poc precisos, per això només són vàlids com a valors indicatius de la dosi absorbida. Per aquesta raó, sempre s’han de complementar amb dosímetres termoluminescents o de pel·lícula, que són més exactes i fiables, encara que no donen resultats immediats.

La utilització dels detectors de butxaca és molt freqüent per accedir a zones de radiació elevada, en què es podrien rebre dosis molt altes en molt poc temps.

L’ennegriment produït en la pel·lícula utilitzada per un treballador exposat es compara amb el d’altres pel·lícules exposades a quantitats de radiació conegudes, cosa que permet determinar l’exposició del treballador.

Aquests instruments tenen l’avantatge que les pel·lícules es poden conservar durant anys, de manera que es poden repetir les lectures. Com a inconvenient, es pot esmentar que es tracta d’un procediment relativament complex, quant a l’emmagatzematge de les pel·lícules verges, el revelatge, la conservació, etc. A més, cal destacar que la resposta de l’organisme a la radiació no és igual a la resposta de les pel·lícules.

Aquests cristalls sòlids retenen en algunes zones electrons excitats per la radiació, la qual cosa implica una energia emmagatzemada que no es pot escapar. En escalfar aquests materials, l’energia s’allibera en forma de llum que es mesura amb cèl·lules fotoelèctriques. La quantitat de llum emesa pels cristalls termoluminescents és proporcional a la radiació rebuda.

Com a avantatges d’aquest tipus de dosímetre podem destacar que són més precisos i que el rang de dosis per a les quals es pot utilitzar és més ampli. Com a inconvenient podem esmentar la incapacitat de desar un registre permanent, a diferència dels dosímetres de pel·lícula fotogràfica.

L’avaluació de les radiacions ionitzants requereix l’establiment d’unes dosis límit amb les quals comparar els resultats dels mesuraments efectuats en els diferents llocs de treball.

Aquests límits s’apliquen a la suma de les dosis rebudes per exposició interna i externa en el període considerat i són valors que no s’han de sobrepassar mai.

En la taula es fa un resum dels límits de dosi establerts en la normativa.

La legislació espanyola que recull els límits de dosi per radiacions ionitzants és l’RD 1029/2022, pel qual s’aprova el Reglament de protecció sanitària contra radiacions ionitzants. En aquesta normativa s’estableixen límits de dosi per als treballadors exposats en general, per a les dones embarassades o en període de lactància, per a persones en formació i estudiants, i per al públic en general.

El límit de dosi efectiva per a treballadors exposats és de 20 mSv per a qualsevol any oficial.

A més, la normativa estableix el límit de dosi equivalent anual per a diferents parts del cos: 100 mSv durant 5 anys oficials o 50 mSv/any per al cristal·lí, 500 mSv per a la pell (calculant la mitjana sobre qualsevol superfície cutània d’un cm²), per a les mans, els avantbraços, els peus i els turmells (taula).

La protecció del fetus ha de ser similar a la del públic en general. Per això, les condicions de treball de les dones embarassades han de fer que la dosi equivalent del fetus sigui la més baixa possible, de manera que sigui improbable que excedeixi d’1 mSv (taula). D’altra banda, a les dones en període de lactància, no se’ls ha d’assignar treballs amb un risc significatiu de contaminació radioactiva.

Els límits de dosi per a persones en formació i estudiants de més de 18 anys seran els mateixos que per als treballadors exposats.

En cas que els estudiants tinguin entre 16 i 18 anys, el límit de dosi efectiva s’estableix en 6 mSv per any oficial; el límit de dosi equivalent per al cristal·lí, en 15 mSv anuals, i els límits de dosi equivalent anual per a la pell (calculant la mitjana sobre qualsevol superfície cutània d’un cm²), les mans, els avantbraços, els peus i els turmells, en 150 mSv anuals (taula).

Aquests límits només s’apliquen en el cas d’aprenents i estudiants que pels seus estudis estan obligats a utilitzar fonts radioactives. En cap cas no se’ls han d’assignar tasques als menors de 18 anys que els converteixin en treballadors exposats.

Els límits de dosi per a persones en formació i estudiants d’edats inferiors han de ser els mateixos que els establerts per al públic en general.

El límit de dosi efectiva anual establert per al públic és d’1 mSv. En circumstàncies especials, el CSN pot autoritzar un valor de dosi efectiva superior en un únic any oficial, sempre que la mitjana durant cinc anys oficials consecutius no sobrepassi 1 mSv per any oficial.

El límit de dosi equivalent anual (taula) establert per al cristal·lí és de 15 mSv i per a la pell (calculant la mitjana sobre qualsevol superfície cutània d’1 cm²), de 50 mSV.

La protecció radiològica té com a objectiu la protecció de les persones i del medi ambient dels riscos derivats de la utilització de fonts radioactives, tant naturals com artificials. Aquesta protecció pretén eliminar o reduir al mínim els efectes nocius de la radiació ionitzant en els treballadors, en el públic en general i en el medi ambient, sense obstaculitzar la seva utilització en activitats beneficioses.

Actualment hi ha normes molt estrictes de protecció radiològica en la majoria de països, que solen incorporar les recomanacions de la Comissió Internacional de Protecció Radiològica (ICRP). Es tracta, doncs, de legislacions bastant homogènies.

La protecció contra les radiacions ionitzants inclou, d’una banda, una sèrie de principis de tipus general i uns principis de protecció dels treballadors exposats que afecten qualsevol instal·lació radioactiva. D’altra banda, una sèrie de mesures bàsiques específiques, segons el tipus d’exposició present.

En l’àmbit de la Unió Europea, el tractat EURATOM (constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica) acorda que la comunitat ha de disposar de normes uniformes en matèria de protecció sanitària contra els riscos de les radiacions ionitzants, que com a mínim estableixin les dosis límit, els nivells de contaminació màxima admissible i els principis fonamentals de vigilància sanitària dels treballadors.

Seguint aquestes directrius, la Directiva 2013/59/Euratom estableix les normes bàsiques relatives a la protecció sanitària dels treballadors i de la població contra els riscos que resulten de les radiacions ionitzants.

La Directiva 2013/59/Euratom ha estat transposada a la legislació espanyola mitjançant l’RD 1029/2022, pel qual s’aprova el Reglament de protecció sanitària contra radiacions ionitzants.

S’ha incorporat a l’RD 1029/2022, les dades de l’antic RD 413/1997, que regula la protecció operacional dels treballadors externs amb risc d’exposició a radiacions ionitzants per intervenció en zona controlada. Les trobareu al Capítol VI de l’RD 1029/2022.

Altres disposicions que recullen normes preventives sobre radiacions ionitzants són:

• L’RD 815/2001, sobre justificació de l’ús de les radiacions ionitzants per a la protecció radiològica de les persones amb motiu d’exposicions mèdiques.
• L’RD 1836/1999, pel qual s’aprova el Reglament sobre instal·lacions nuclears i radioactives.
• L’RD 39/1997, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció, en què es classifiquen els treballs amb risc d’exposició a radiacions ionitzants d’especial perillositat als efectes d’impedir a l’empresari que exerceixi personalment l’activitat preventiva i d’obligar l’empresari a constituir un servei de prevenció propi quan es tracti d’una empresa entre 250 i 500 treballadors.

En el treball amb radiacions ionitzants s’han de considerar una sèrie de principis bàsics, com ara que el nombre de persones exposades és el mínim, que l’activitat que impliqui aquesta exposició està justificada pels avantatges que proporciona i que les exposicions es mantenen al nivell més baix possible, sense sobrepassar els límits legalment establerts.

El sistema de protecció radiològica actualment recomanat per l’ICRP, i adoptat per la legislació espanyola, recull aquests principis fonamentals: principi de justificació, principi d’optimització i principi de limitació de la dosi.

• Principi de justificació. El principi de justificació estableix que tota exposició a radiacions ionitzants ha d’estar justificada, és a dir, que el benefici que ens aporti ha de ser superior al risc derivat de l’exposició.
  Dit d’una altra manera, no es permetran activitats que originin riscos, llevat que proporcionin un benefici als individus exposats o a la societat, que compensi el perjudici que poden ocasionar.
  Aquest principi s’ha d’aplicar a totes les activitats que impliquin un risc derivat de les radiacions ionitzants que procedeixin d’una font artificial o bé d’una font natural de radiació.
• Principi d’optimització. El principi d’optimització de la protecció es fonamenta en el criteri ALARA (as low as reasonably achievable), segons el qual totes les exposicions s’han de mantenir tan baixes com sigui raonablement possible, tenint en compte factors socials i econòmics.
  Aquests principis s’han d’aplicar a totes les activitats que impliquin un risc derivat de les radiacions ionitzants que procedeixin d’una font artificial o bé d’una font natural de radiació.

• Principi de limitació de la dosi. El principi de limitació de la dosi estableix que la dosi de radiació total que pot rebre qualsevol persona no pot superar els valors establerts com a límits legals, en funció de si es tracta de treballadors exposats, persones en formació i públic en general. Aquest principi no s’aplicarà a cap de les exposicions següents:
  • L’exposició de persones per al seu propi diagnòstic o tractament mèdic.
  • L’exposició deliberada i voluntària de persones, quan no constitueixi part de la seva ocupació, per ajudar a pacients en diagnosi o tractament mèdic.
  • L’exposició de voluntaris que participin en programes de recerca mèdica i biomèdica.
    A més, en determinades situacions excepcionals, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) podrà autoritzar exposicions laborals individuals superiors als límits. La situació que impliqui aquest risc es considerarà com a exposició especialment autoritzada.

La protecció dels treballadors exposats inclou una sèrie de principis aplicables a qualsevol tipus d’exposició. D’acord amb l’RD 1029/2022, la protecció dels treballadors exposats s’ha de basar en els principis següents:

1) Classificació, delimitació i senyalització de les zones. Classificació dels llocs de treball en diferents zones, atenent les dosis anuals previstes, el risc de dispersió de la contaminació i la probabilitat i magnitud de les possibles exposicions. Es defineixen les zones següents:

• Zona controlada: és la zona en què hi ha la possibilitat de rebre dosis efectives superiors a 6 mSv per any oficial. També es consideren zones controlades les zones en què és necessari seguir procediments de treball per restringir l’exposició a la radiació ionitzant, evitar la dispersió de contaminació radioactiva, o prevenir o limitar la probabilitat i magnitud d’accidents radiològics o les seves conseqüències.
  A més, dins les zones controlades, es defineixen les zones següents:
  • Zona de permanència limitada: és la zona en què hi ha el risc de rebre una dosi superior als límits de dosi establerts.
  • Zona de permanència reglamentada: és la zona en què hi ha el risc de rebre en curts períodes de temps una dosi superior als límits de dosi establerts.
  • Zona d’accés prohibit: és la zona en què hi ha el risc de rebre, en una exposició única, dosis superiors als límits de dosi establerts.
• Zona vigilada: és la zona, que no és zona controlada, en què hi ha la possibilitat de rebre dosis efectives superiors a 1 mSv per any oficial.

Les zones controlades i vigilades han d’estar delimitades adequadament i l’accés ha d’estar limitat a les persones autoritzades, que hagin rebut les instruccions adients al risc existent a l’interior.

A més, les zones controlades i vigilades han d’estar senyalitzades a l’entrada de manera visible. El risc d’exposició ha d’estar senyalitzat, mitjançant un trèvol emmarcat per una orla del mateix color que el trèvol. El fons del senyal ha de ser blanc i el trèvol i el marc, segons la zona que senyalitzin:

• Verd, per a les zones controlades.
• Groc, per a les zones de permanència limitada.
• Taronja, per a les zones de permanència reglamentada.
• Vermell, per a les zones d’accés prohibit.
• Gris blavós, per a les zones vigilades.

A més, el senyal també ha d’indicar si el risc existent és només d’exposició externa (irradiació), fonamentalment de contaminació o conjuntament d’exposició i contaminació (figura). S’ha d’utilitzar:

• El trèvol amb puntes radials, quan el risc és d’exposició externa.
• El trèvol en camp puntejat, quan el risc és de contaminació.
• El trèvol amb puntes radials en camp puntejat, quan coexisteixen els dos riscos.

Els senyals es complementen amb la indicació del tipus de zona a la part superior i el tipus de risc a la part inferior.

2) Classificació dels treballadors exposats. Classificació dels treballadors exposats en diferents categories, segons les condicions de treball. Els treballadors exposats es classifiquen en dues categories:

• Categoria A: pertanyen a aquesta categoria les persones que, per les condicions en què es du a terme el seu treball, poden rebre una dosi efectiva superior a 6 mSv per any oficial, o una dosi equivalent superior a 15 mSv/any oficial al cristal·lí o superior a 150 mSv per la pell i les extremitats superiors.
• Categoria B: pertanyen a aquesta categoria les persones que per les condicions en què es du a terme el seu treball, és molt improbable que rebin dosis superiors 6 msV per any oficial, o una dosi equivalent superior a 15 mSv/any oficial al cristal·lí o superior a 150 mSv per la pell i les extremitats superiors.

3) Avaluació i aplicació de les normes i mesures de vigilància i control. Avaluació prèvia de les condicions laborals i aplicació de les normes i mesures de vigilància i control relatives a les diferents zones i a les diferents categories de treballadors exposats, incloent-hi la vigilància individual.

L’aplicació de les normes i mesures de vigilància i control comprèn l’examen i control dels dispositius i tècniques de protecció i dels instrument de mesurament, que s’ha de fer d’acord amb els procediments establerts i ha d’incloure, en concret:

• L’examen previ dels projectes de la instal·lació, des del punt de vista de la protecció radiològica.
• L’autorització de posada en servei de fonts noves.
• La comprovació periòdica de l’eficàcia dels dispositius i tècniques de protecció.
• El calibratge, la verificació i la comprovació periòdica del bon estat i funcionament dels instruments de mesurament.

L’avaluació de l’ambient de treball inclou el mesurament de les dosis externes i el mesurament de les concentracions d’activitat a l’aire i la contaminació superficial. En qualsevol cas, s’hi ha d’especificar la naturalesa de les radiacions.

Aquests mesuraments es poden utilitzar per estimar les dosis individuals en els casos en què no és possible o no és adient el mesurament individual.

Respecte a la vigilància individual, les dosimetries les han d’efectuar els serveis de dosimetria personal autoritzats pel Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i els resultats s’han de fer arribar al Servei de Prevenció que desenvolupa la funció de vigilància i salut dels treballadors.

En els cas de treballadors de categoria A, és obligatori:

• Si el risc és d’exposició externa, la utilització de dosímetres individuals que mesurin la dosi externa, durant tota la jornada laboral.
• Si el risc és d’exposició parcial o no homogènia, la utilització de dosímetres adients en les parts més afectades.
• Si el risc és de contaminació interna, la realització dels mesuraments o les anàlisis adients per avaluar les dosis.

En el cas de treballadors de categoria B, les dosis individuals es podran estimar a partir dels resultats de la vigilància realitzada en l’ambient de treball.

És obligatori registrar totes les dosis rebudes durant la vida laboral dels treballadors exposats en un historial dosimètric individual, que s’ha de mantenir actualitzat i a disposició del treballador. En el cas dels treballadors de categoria A, a més, aquest historial dosimètric ha d’incloure el seu historial mèdic.

Respecte al contingut de l’historial dosimètric, la llei estableix que s’han de registrar, en el cas dels treballadors de categoria A, les dosis mensuals, les dosis acumulades en cada any oficial i les acumulades durant cada període de cinc anys consecutius. En el cas de treballadors de categoria B, s’han de registrar les dosis anuals estimades o determinades.

Els historials dosimètrics s’han d’arxivar fins que els treballadors tinguin 75 anys i, com a mínim, durant 30 anys des que finalitza l’exposició laboral del treballador.

4) Vigilància sanitària dels treballadors exposats. Per poder començar a treballar com a treballador de categoria A, cal un examen de salut previ. L’objectiu d’aquest examen de salut és comprovar que la persona és apta per a aquest tipus de treball, conèixer el tipus de treball fet anteriorment i , si escau, l’historial dosimètric anterior.

A més, s’hauran de fer exàmens de salut periòdics, com a mínim anuals, per verificar que el treballador continua essent apte. Quan sigui necessari, per l’estat de salut del treballador, per les condicions de treball o pels incidents, s’ha d’augmentar aquesta periodicitat.

En cas que se superi o es consideri que es pot haver superat algun dels límits establerts, s’haurà de fer una vigilància sanitària especial.

5) Informació i formació. Abans que iniciïn la seva activitat, s’ha d’informar els treballadors sobre:

• Els riscos radiològics existents, així com la importància del compli- ment dels requisits tècnics, mèdics i administratius.
• Les normes, procediments i precaucions que s’han d’adoptar.
• En el cas de dones, la necessitat de comunicar ràpidament l’embaràs o la situació de lactància.

A més, abans d’iniciar l’activitat i periòdicament, se’ls ha de formar sobre les mesures de protecció radiològica, en funció de la seva responsabilitat i del risc al qual estan exposats.

En la taula es pot veure un resum de les mesures bàsiques de protecció radiològica.

La protecció contra la radiació ionitzant inclou una sèrie de mesures bàsiques, en funció del tipus d’exposició present.

La dosi rebuda en les proximitats d’una font de radiació depèn bàsicament del temps d’exposició, de la distància entre la persona exposada i la font, i de la matèria interposada entre les dues. Per tant, per aconseguir una protecció adequada contra la irradiació externa, les mesures de protecció han d’actuar sobre aquests factors.

1) Limitació del temps d’exposició. Si es disminueix el temps d’exposició, la dosi rebuda pel treballador disminuirà, ja que la dosi rebuda és directament proporcional al temps d’exposició.

Per això, s’ha de procurar que les operacions amb fonts radioactives es facin en el menor temps possible, tant la utilització de les fonts com les operacions de manteniment i de preparació. I no s’ha de fer a prop de les fonts cap operació que es pugui fer en un altre lloc.

Tot això és possible amb un coneixement de les operacions que s’han de dur a terme, amb una bona planificació i amb l’entrenament dels treballadors.

2) Augmentar la distància. Si doblem la distància del treballador a la font radioactiva, la dosi rebuda disminueix a una quarta part. Això és el que es coneix com a llei de la inversa del quadrat: la dosi rebuda és inversament proporcional al quadrat de la distància a la font radioactiva. Així doncs, com més lluny s’està de la font radioactiva més disminueix la dosi rebuda.

Per això s’ha de procurar incorporar dispositius i procediments de treball que augmentin aquesta distància a la font, com per exemple la utilització de comandaments a distància, la utilització de barreres de protecció per mantenir allunyades les persones de les zones perilloses, etc.

3) Utilitzar pantalles o blindatges de protecció. La interposició de certs materials entre la font i el treballador (figura) atenua totalment o parcialment la intensitat de la radiació ionitzant i permet una reducció notable de la dosi rebuda pel treballador.

Les radiacions, en interaccionar amb la matèria disminueixen la seva intensitat, en funció del tipus de radiació de què es tracti i del material d’interacció. Així doncs, les partícules α s’aturen amb un full de paper o amb l’epidermis, les partícules β requereixen per aturar-se uns centímetres de material lleuger, com el vidre, la fusta o l’alumini, i les radiacions ionitzants electromagnètiques requereixen materials més pesants, com el plom o el formigó.

Hi ha dos tipus de pantalles o blindatges: les barreres primàries (atenuen la radiació del feix primari) i les barreres secundàries (eviten la radiació difusa). Alguns blindatges protegeixen davant la radiació directa, però no davant la radiació difusa.

La forma més segura de protecció és tancar la font en un recinte blindat. Els recintes blindats són espais tancats construïts per contenir la radiació ionitzant i que proporcionen prou blindatge a totes les persones que es troben en zones contigües. La seva dimensió i les seves característiques són variables en funció del tipus de radiació, de les dimensions de la font radioactiva, etc.

La contaminació radioactiva normalment és el resultat d’una pèrdua del control sobre els materials radioactius durant la producció o l’ús d’isòtops. Per exemple, si un radioisòtop utilitzat en imatges mèdiques es vessa accidentalment, el material el poden difondre les persones que el trepitgin.La contaminació radioactiva també pot ser el resultat inevitable de determinats processos, com ara l’alliberament de xenó radioactiu en el reprocessament de combustible nuclear.

Quan hi ha un risc per contaminació radioactiva, les mesures de protecció s’encaminen a evitar el contacte directe amb la font radioactiva i impedirne la dispersió.

Les mesures de protecció s’han de triar en funció de la radiotoxicitat i activitat de la font, i han d’actuar sobre les instal·lacions i zones de treball i sobre el personal exposat.

1) Actuacions sobre les instal·lacions i zones de treball. A les instal·lacions amb risc de contaminació radioactiva, s’hi han d’aplicar una sèrie de mesures, entre les quals podem destacar:

• Les superfícies han de ser llises i sense porus ni fissures, per permetre una descontaminació fàcil.
• Els sistemes de ventilació han de ser adients, per permetre una evacuació eficaç dels gasos o aerosols produïts i evitar l’evacuació a l’ambient amb filtres.
• S’han de controlar els residus líquids i sòlids que es puguin generar.
• S’han d’efectuar controls periòdics de la contaminació a la zona, els materials i les robes utilitzades.
• Els materials de construcció han de tenir una resistència al foc adient.
• S’ha de disposar dels sistemes de detecció i extinció d’incendis necessaris.

2) Actuacions sobre el personal. S’ha d’actuar sobre les persones que treballen en instal·lacions amb risc de contaminació radioactiva, amb informació, formació, establiment de procediments de treball i altres mesures de protecció per disminuir el risc. Entre les mesures que cal aplicar sobre les persones podem destacar:

• El personal ha de conèixer amb anterioritat la informació relativa a les mesures preventives que s’hi han d’adoptar, als sistemes de descontaminació i d’eliminació de residus i al pla d’emergència.
• En les instal·lacions amb risc de contaminació radioactiva ha d’estar absolutament prohibit fumar, menjar, beure i utilitzar cosmètics.
• A la sortida de les zones controlades i vigilades s’ha de comprovar la possible contaminació utilitzant els detectors adients.
• La utilització de proteccions personals ha de ser obligatòria a les zones controlades i vigilades. Els EPI han d’estar perfectament senyalitzats, ser preferentment d’un sol ús i no sortir de la zona fins que no estiguin descontaminats.