Efectes del soroll sobre l'organisme. Vigilància de la salut

L’oïda és el sentit a través del qual es perceben els sons. Aquesta percepció constitueix l’audició i té lloc mitjançant l’òrgan corresponent, l’orella. L’orella és l’òrgan que percep les vibracions que produeix una ona sonora.

El so és una successió de canvis de pressió en un medi (sòlid, líquid o gas), provocats per una vibració que s’hi transmet en forma d’ones sonores. Els humans, i també molts animals, podem percebre el so mitjançant el sentit de l’oïda.

L’aparell de l’audició està constituït per un conjunt d’òrgans la finalitat dels quals és la percepció dels sons. Es divideix en tres parts (figura): orella externa, orella mitjana i orella interna o laberint.

• Orella externa. L’orella externa la formen el pavelló auricular i el conducte auditiu extern i acaba en la membrana timpànica. La seva funció és la recepció i conducció de l’ona sonora.
• Orella mitjana. L’orella mitjana és la zona que es troba entre la membrana timpànica i la finestra oval que comunica amb l’orella interna.
  Hi ha la cadena ossicular, formada pel martell, l’enclusa i l’estrep. Són ossos mòbils que condueixen la vibració sonora fins a la finestra oval i la transformen en ones mecàniques.
  Primer es troba el martell, que està fixat al timpà; després, l’enclusa, i finalment, l’estrep, que està soldat a la membrana que tanca l’orifici, la finestra oval. La cadena ossicular té dues funcions:
  • Transmetre el so fins a l’orella interna.
  • Modificar aquest so perquè s’amplifiqui o s’esmorteeixi en funció de la freqüència.
• Orella interna o laberint. L’orella interna està formada per dues parts: la part anterior o cargol i el laberint posterior.
  El cargol també se’l coneix com a conducte coclear.
  El laberint està format per canals semicirculars. La funció del laberint no és auditiva sinó que és l’òrgan de l’equilibri corporal.
  Dins el cargol es troba l’òrgan de Corti, que està constituït per milers de cèl·lules ciliades situades sobre la membrana bacil·lar que divideix el cargol en dos conductes. Aquestes cèl·lules, a més, estan immerses en un medi líquid, anomenat perilimfa, que omple tot el cargol.
  Les cèl·lules ciliades, que són el vertader òrgan receptor del so, són les encarregades de traduir l’excitació mecànica produïda per l’ona sonora en un impuls nerviós.
  Les cèl·lules ciliades són cèl·lules nervioses i, segons la zona dins l’òrgan de Corti en què es troben, recullen diferents tons i donen un senyal determinat al cervell, ja que de cada cèl·lula ciliada surt un filament i la unió de tots forma el nervi auditiu.

A diferència d’altres tipus d’energia (calorífica, lluminosa…), que poden viatjar a través del buit, el so necessita un medi material per transmetre’s. Aquesta transmissió és longitudinal en un fluid (líquid o gas) i transversal en un sòlid.

En la figura es pot veure una representació esquemàtica de com actua l’orella de qualsevol animal.

El procés que té lloc dins l’orella des que entra una ona sonora fins que percebem el so és el següent:

1. El pavelló auditiu capta les ones sonores i les fa arribar al timpà.
2. Les ones xoquen amb la membrana timpànica, que recull les variacions de pressió. Aquestes variacions de pressió es transmeten al sistema ossicular i fa moure l’estrep, fent d’amplificador del so o d’esmorteïdor.
3. La vibració passa a la finestra oval que contacta amb l’orella interna, on hi ha el cargol, i el líquid que conté vibra i excita els diferents grups de cèl·lules ciliades que conté, segons la freqüència rebuda.

La resposta de les cèl·lules ciliades és un estímul nerviós que arribarà a l’escorça cerebral a través del nervi auditiu.

I, finalment, en l’escorça cerebral es produirà la discriminació psíquica de les sensacions auditives.

El dany que s’origina per l’excés de soroll es produeix concretament en aquestes cèl·lules ciliades. Primer perden els cilis i si l’exposició elevada a soroll persisteix es degeneren les cèl·lules. No és possible regenerar aquestes cèl·lules.

Representació esquemàtica de l'orella

1. Arriba l’estímul (ona sonora) i fa vibrar el timpà.
2. Transmissió a la còclea i les cèl·lules receptores.
3. La resposta és l’espectre de freqüències.

Els dos factors principals que determinen la percepció dels sons per l’oïda humana són: el nivell de pressió acústica i la freqüència a la qual vibra l’ona sonora. El camp auditiu humà està definit pels conjunts de parells valors: pressió acústica-freqüència que l’orella humana és capaç de percebre.

El valor de pressió acústica més baix que l’orella humana pot percebre, que s’anomena llindar d’audició és de 2 10-5 pascals. Aquest valor es pren com a referència per al càlcul del nivell de pressió acústica expressat en decibels, i li correspon un valor de 0 decibels. I a l’altre extrem, el nivell de pressió a partir del qual comença a haver sensació de dolor és de 200 Pa i equival a 140 dB.

Respecte als valors de freqüències, l’orella humana percep sons que van de 20 a 20.000 Hz. Les freqüències inferiors a 20 Hz s’anomenen vibracions i les superiors a 20.000 Hz, ultrasons.

No tot el camp auditiu té la mateixa importància a l’efecte de preservar la capacitat auditiva de les persones. Si considerem fonamental que una persona pugui comunicar-se amb els altres, l’àrea més important del camp auditiu és aquella en què es desenvolupa la conversa.

Les freqüències conversacionals s’estenen bàsicament des de 500 fins als 2.000 Hz, i els nivells de pressió acústica varien de 40 dB a 70 dB.

En la figura es representen gràficament les zones auditives humanes en funció del nivell de pressió acústica (o sonora) i la freqüència de vibració de l’ona sonora.

S’han proposat diferents mecanismes per explicar la relació entre l’exposició al soroll i els seus efectes negatius sobre la salut. S’ha vist que la causa directa és la pèrdua d’audició, però també hi ha altres efectes. Els efectes que no apareixen directament associats a l’exposició a soroll són els que es poden donar si considerem el soroll com un agent estressant. Aquests efectes estressants poden aparèixer associats a altres factors causals i al vessant subjectiu que té el soroll.

Així doncs, els efectes del soroll es poden classificar en dos tipus:

• Efectes auditius.
• Efectes no auditius.

L’article 1 del Reial decret 286/2006 estableix les disposicions mínimes per a la protecció dels treballadors contra els riscos per a la seva seguretat i la seva salut derivats o que es puguin derivar de l’exposició al soroll; en particular, els riscos per a l’audició. És a dir, que només anomena explícitament els efectes auditius i el no auditius es poden intuir en les paraulesen particular. La redacció es justifica pel fet que només són directament avaluables i punibles els efectes auditius i, per això, en l’apartat de vigilància de la salut, només s’especifica la realització de controls de la funció auditiva.

Les pèrdues de l’audició produïdes pel soroll són l’efecte negatiu més conegut. Tots hem experimentat la sensació d’estar exposats a un fort soroll (discoteca, petards, etc.) i sabem que ens queda una sensació d’orella tapada o pèrdua de l’audició que es recupera ràpidament i de manera espontània; és el que s’anomena desplaçament temporal del llindar auditiu. Si s’està exposat de manera repetida al llarg dels anys a sorolls intensos i no deixem reposar l’orella, les lesions es poden fer irreversibles.

A més dels efectes objectius de pèrdua auditiva, temporal o definitiva, hi ha l’efecte emmascarador produït pel soroll que genera una mena de competència amb el so que cal sentir o que es vol sentir, i això té resultats perjudicials per a la persona.

Quan hi ha una exposició a nivells de soroll elevats en un període de temps breu es produeix una fatiga auditiva, però amb el descans auditiu (disminució del nivell sonor ambiental), després d’unes quantes hores, es recupera la capacitat auditiva normal. Aquest fenomen s’anomena desplaçament temporal de l’ombra auditiva.

El dany a l’oïda es produeix quan l’exposició a nivells de soroll excessius es repeteix, de manera que el sistema auditiu no té temps de recuperar-se entre una exposició i la següent. Si aquesta situació continua durant un temps prolongat, arriba a aparèixer una lesió irreversible; és el que s’anomena desplaçament permanent de l’ombra auditiva, o també hipoacúsia produïda pel soroll i més col·loquialment, sordesa.

Aquesta alteració de l’audició es produeix lentament: els nivells de soroll excessius han anat lesionant les cèl·lules nervioses del sistema auditiu intern fins que se n’ha produït la necrosi. Les primeres cèl·lules nervioses a danyar-se solen ser les encarregades de detectar els sorolls aguts de freqüència pròxima als 4.000 Hz i la lesió es va estenent a la resta de freqüències. La persona afectada és conscient de la lesió quan aquesta afecta les freqüències conversacionals.

Quan es parla dels efectes auditius mesurables, en general, podem fer servir una classificació com aquesta en funció de la gravetat de l’efecte.

• Tinnitus.
• Fatiga o cansament auditiu.
• Traumatisme acústic agut.
• Traumatisme acústic crònic o hipoacúsia neurosensorial.
• Sordesa professional.

Un efecte auditiu no greu però molest és el tinnitusque es manifesta amb la presència d’acúfens. Els acúfens són sensacions de xiulets, brunzits o explosió que se senten a les orelles. Una exposició excessiva al soroll augmenta el risc de patir acúfens. Si el soroll és d’impuls, per exemple d’una detonació, el risc de patir acúfens augmenta considerablement.

Els acúfens poden ser el primer indici que el soroll està danyant l’oïda.

En la fatiga auditiva es produeix un descens transitori de la capacitat auditiva i l’audició es recupera després d’un temps de repòs sonor. En funció de la intensitat i durada de l’exposició a un soroll intens i la resposta fisiològica de protecció de l’oïda cap a aquests sons d’intensitat elevada (de més de 90 dB), la recuperació de l’audició i del llindar auditiu serà més o menys ràpid un cop ha cessat l’exposició al soroll.

De vegades la sola exposició a un soroll de curta durada però de molta intensitat, com per exemple una explosió, pot donar lloc a una pèrdua auditiva sobtada i generalment dolorosa.

El traumatisme acústic crònic té lloc per exposicions a sorolls, en general, no extremament elevats (de més baixa intensitat que en el trauma acústic agut) però més perllongat en el temps. Ens podem trobar diferents tipus d’hipoacúsia (figura) que tenen una gran incidència en el món laboral (taula):

• Hipoacúsia de transmissió: necessitem un nivell sonor més alt per sentir el so (la via aèria està a un valor inferior).
• Hipoacúsia de percepció: el que disminueix és la via òssia Hi ha tres graus d’hipoacúsia de percepció:
  • Hipoacúsia lleu, quan només hi ha alguna de les freqüències conversacionals afectada.
  • Hipoacúsia moderada, quan estan afectades totes les freqüències conversacionals, però la caiguda del llindar d’audició no supera els 55 dB en cap de les freqüències.
  • Hipoacúsia avançada, quan estan afectades totes les freqüències conversacionals i almenys en una de les freqüències hi ha una caiguda del llindar d’audició de més de 55 dB.
• Hipoacúsia mixta, disminueixen la via aèria i la via òssia.

En la figura hi ha una representació de diferents audiogrames dels diferents tipus d’hipoacúsia.

L’eix d’ordenades representa la caiguda del llindar auditiu expressada en decibels. I l’eix d’abscisses són les diferents freqüències centrals de cada banda d’octava. Les línies contínua i discontínua del gràfic ens mostren la caiguda del llindar auditiu en cada banda d’octava i per a les dues orelles.

Qualsevol persona exposada a soroll de manera repetida pot desenvolupar una hipoacúsia progressiva al cap d’uns anys. La pèrdua auditiva comença a la zona extraconversacional i, per tant, el treballador no la percep. En fases posteriors, s’inicia la pèrdua de comprensió del llenguatge oral, sobretot en ambients sorollosos, cosa que fa saltar l’alarma en la persona afectada, que comença a buscar solucions, impossibles ja en aquest estadi. Si l’agressió no s’atura -deixa d’haver exposició a sorolls elevats, per sobre dels 80 dB(A)-, sobrevé la distorsió dels sons i sensacions d’inestabilitat, traduïdes com a vertigen o manifestacions neuronegatives fugaces.

La hipoacúsia per exposició al soroll no té tractament, per la qual cosa el que s’ha d’aconseguir és impedir-ne l’aparició.

Des del punt de vista legal, la hipoacúsia o sordesa produïda pel soroll està tipificada com a malaltia professional en el sistema de la Seguretat Social, dins l’apartat de malalties produïdes per agents físics. Indica que aquesta malaltia es pot produir en feines on els treballadors estiguin sotmesos a sorolls continus d’un nivell sonor equivalent o superior a 80 dB(A), durant vuit hores diàries o quaranta hores setmanals, i aporta una llista oberta d’activitats en què es pot donar una hipoacúsia.

El principal signe diagnòstic de la hipoacúsia per exposició al soroll és el canvi del llindar auditiu de manera permanent que es veu en una audiometria. La diagnosi és la mateixa que en el cas del traumatisme acústic crònic.

La pèrdua d’audició, un cop començada, té un patró audiomètric força típic. Els canvis inicials se solen veure a 4.000 Hz, però no és inusual que el pic màxim es trobi entre 3.000 i 6.000 Hz. En els primers deu anys, l’escotoma es fa més profund i després s’atura i el defecte apareix també en freqüències inferiors. Si l’exposició laboral a soroll elevat es manté, l’escotoma es fa més evident en les freqüències baixes i la corba audiomètrica adquireix un aspecte de cubell.

Els factors que més influeixen en el desenvolupament de la sordesa professional són:

• Intensitat del soroll.
• Freqüència del soroll.
• Durada de l’exposició.
• Susceptibilitat individual.
• Edat.
• Sexe.
• Malalties de l’orella mitjana.
• Naturalesa del soroll.

Es considera que el límit per evitar la hipoacúsia és de 80 dB(A) per a una exposició de 8 hores diàries a un soroll constant. Encara que no és un punt de total seguretat, per sobre d’aquesta xifra, la lesió apareix i augmenta en relació amb l’augment del nivell sonor.

Les cèl·lules ciliades més susceptibles corresponen a les freqüències entre 3.000 i 6.000 Hz, i la lesió en la banda de 4.000 Hz el primer signe en la majoria de casos.

La lesió auditiva induïda per soroll segueix una funció exponencial respecte al temps d’exposició. Si el deteriorament de les cèl·lules ciliades és important, pot continuar després de l’exposició.

Tot i que és difícil demostrar-ho, ja que té gran quantitat de variables que intervenen en el desgast fisiològic de la còclea, s’accepta com un factor de risc la susceptibilitat individual.

Quant a l’edat, encara que no hi ha acord, sí que hi ha estudis que diuen que a partir de mitjana edat hi ha una pèrdua de capacitat auditiva. De la mateixa manera que hi ha altres estudis que diuen que la dona pateix una pèrdua auditiva inferior.

Nivells d'audició per edat segons Leisti

Si hi ha hipoacúsia de conducció, es necessita més pressió acústica per estimular l’orella interna, però quan l’energia és suficient penetra directament i provoca un dany superior de l’esperat.

És evident que l’exposició al soroll de forma intermitent és menys lesiva. Un dels dos mecanismes organitzatius per disminuir la probabilitat de lesió és disminuir el temps d’exposició. Els sorolls permanents lesionen menys que els polsats, en les mateixes intensitats, gràcies al sistema muscular d’esmorteïment de l’orella mitjana.

La Societat Americana de Medicina Ocupacional i Ambiental (ACOEM) va elaborar l’any 2002 una declaració basada en l’evidència científica sobre la pèrdua auditiva induïda pel soroll. Segons aquest document, les principals característiques d’aquesta pèrdua auditiva d’origen laboral es resumeixen així:

• Sempre és una causa neurosensorial i afecta les cèl·lules sensitives de l’orella interna.
• Com que la major part de l’exposició al soroll és simètrica, la pèrdua auditiva és característicament bilateral.
• Típicament, el primer signe de la pèrdua auditiva és un descens (escotoma) en l’audiograma a 3.000, 4.000 o 6.000 Hz, amb recuperació als 8.000 Hz. La localització de l’escotoma depèn de diferents factors, entre els quals es pot incloure la freqüència del soroll lesiu i la longitud del canal auditiu extern.
• L’exposició exclusiva a sorolls rarament produeix una pèrdua superior a 75 dB en altes freqüències i de 40 dB en les baixes.
• La pèrdua auditiva per una exposició crònica al soroll és més gran durant els primers deu o quinze anys d’exposició i disminueix a mesura que augmenta el llindar auditiu. Això contrasta amb la pèrdua deguda a l’edat, que segueix un patró de pèrdua progressiva.
• L’evidència científica indica que les oïdes que han estat prèviament exposades a soroll no són més sensibles a una futura exposició i que la pèrdua auditiva deguda a l’exposició al soroll no progressa un cop ha desaparegut l’exposició al soroll.
• En obtenir la història de l’exposició al soroll, el metge ha de tenir en compte que el risc de pèrdua auditiva induïda pel soroll es considera que augmenta significativament amb exposicions cròniques de prop de 85 dB(A) per a jornades laborals de vuit hores.

L’RD 1995/1978, sobre malalties professionals (que ha estat derogat per l’RD 1299/2006), establia les següents activitats amb risc de patir la malaltia professional d’hipoacúsia:

• Calderer.
• Estampació, reblada, martelleig de metalls.
• Control i posada al punt de motors d’aviació, reactors, pistons.
• Martells perforadors pneumàtics.
• Sales de màquines de vaixells.
• Trànsit aeri, personal de terra, com ara els mecànics.
• Tala d’arbres amb serres portàtils.
• Sales recreatives.
• Ús de maquinària pesant, excavadores, pales…
• Treballs amb motors dièsel, vehicles en ruta, ferroviaris, mariners.

Amb posterioritat, es va publicar el Reial Decret en vigor actualment, el 1299/2006, que afegeix a les malalties establertes en l’RD 1995/1978 les activitats següents:

• Recollida d’escombraries domèstiques.
• Instal·lació i proves d’equips d’amplificació del so.
• Ús de vibradors per a la construcció.
• Treballs amb impremtes rotatives en la indústria gràfica.
• Mòlta de cautxú, plàstic i injecció per a l’emmotllament.
• Ús de maquinària de transformació de fusta, com serres circulars, cintes, raspalls, tupins, fresadores.
• Treballs de mòlta de pedres i minerals.
• Destrucció de municions i explosius.

I a més a més s’han de tenir en consideració, encara que no estiguin previstos en les activitats reconegudes per la llei, nous grups de risc emergents, com ara:

• Els educadors.
• El personal sanitari.
• Els treballadors de bars i restaurants.

Hi ha altres efectes del soroll que sovint no s’hi relacionen, però que sí que hi estan relacionats i que també són preocupants com la sordesa, ja que l’exposició a nivells elevats de soroll té efectes sobre la majoria d’òrgans del cos humà i pot alterar la salut de les persones exposades.

En la majoria d’aquests efectes no s’ha trobat una relació clara entre dosi-resposta i, a més, els efectes depenen de l’estat físic i psíquic del treballador.

• Reaccions fisiològiques. El soroll afavoreix l’aparició de situacions d’estrès i se sap que està relacionat amb nombroses malalties cardiovasculars: hipertensió, vasoconstricció; alteracions de l’aparell digestiu, com úlceres gàstriques; del sistema endocrí; etc.
• Interferència amb el son.S’ha demostrat que els treballadors exposats a nivells sonors elevats pateixen més insomni que els que no ho estan.
• Interferència en activitats mentals i psicomotores. El soroll interfereix en activitats mentals com llegir, estudiar o simplement en la concentració necessària per fer determinades tasques. Això és així perquè es crea un fons acústic monòton que produeix somnolència i sobrecàrrega d’estímuls.
• Molèsties generals. Es poden tenir molèsties a nivells equivalents diaris inferiors a 75 dB(A). Per sota d’aquest valor la comunitat científica internacional considera que no hi ha risc identificable de pèrdues auditives.
  Persones exposades a nivells elevats de soroll diuen que s’acostumen al soroll, però això, més que ser un avantatge, el que indica és que l’organisme s’ha renditdavant un element agressiu. A més a més, el fet d’estar acostumat no evitarà l’aparició de qualsevol dels altres efectes perjudicials.
  En el cas de les molèsties ocasionades pel soroll, sí que s’ha observat una relació entre els paràmetres acústics (intensitat i freqüència) i el grau de molèstia.
• Interferència en la comunicació i recepció de senyals acústics, fet que augmenta el risc d’accidents. La intel·ligibilitat de la paraula és un factor important a l’hora de fer el disseny dels entorns de treball. En la majoria de tasques és imprescindible la comunicació oral o mitjançant sistemes electroacústics (telèfons, intèrfons, sistemes de megafonia).
  A més, la impossibilitat de comunicar-se durant la jornada laboral augmenta l’aïllament dels treballadors i les condicions laborals són més penoses.
  També és important la interferència del soroll de fons amb la recepció de senyals acústics de perill o advertència, ja que els poden emmascarar per ser de freqüències similars; això pot comportar accidents laborals.
  A més de la malaltia professional directa reconeguda per l’exposició laboral al soroll, l’RD 1299/2006, en què es recull el quadre de malalties professionals, també apareixen com a malaltia professional que té com un dels factors de risc el soroll els nòduls a les cordes vocals a causa dels esforços sostinguts de la veu per motius professionals.
  Perquè es produeixin nòduls a les cordes vocals, s’han de presentar en el lloc de treball, a més del soroll, els factors de risc humitat ambiental elevada i partícules de pols en suspensió.
  Els nòduls a les cordes vocals a causa dels esforços sostinguts de la veu per motius professionals es troben dins l’agent L, subagent 01, activitat i codi 01.

A més dels efectes auditius i no auditius, l’exposició laboral al soroll pot comportar estar exposat a altres riscos que han aparegut com a conseqüència del soroll ambiental. Hi destaquen:

• Augment del risc d’accidents. El soroll pot provocar accidents de les maneres següents:
  • Dificultant als treballadors escoltar i comprendre correctament les veus i les senyes.
  • Ocultant el so d’un perill que s’aproxima o dels senyals d’advertència.
  • Poden provocar distracció dels treballadors.
  • Contribueixen a l’estrès laboral, que augmenta la càrrega cognitiva i incrementa la probabilitat de cometre errors.

  Un exemple de senyal acústic d’advertència és el de la marxa enrere dels vehicles.

• Alteració de la comunicació oral. En el treball és indispensable una comunicació eficaç, sia en una fàbrica, en una obra de construcció, en un centre de trucades o sia en una escola. Una bona comunicació oral requereix un nivell de veu a l’alçada de l’orella de la persona que escolta com a mínim 10 decibels superior al nivell de soroll ambiental.
  Sovint el soroll ambiental se sent com una alteració òbvia de la comunicació oral, sobretot:
  • Si sovint hi ha soroll ambiental.
  • Si la persona que escolta ja pateix una lleugera pèrdua de l’audició.
  • Si es parla amb una llengua que no és la llengua habitual de la persona que escolta.
  • Si l’estat físic o mental de la persona que escolta es veu afectat per una malaltia, un cansament o un augment de la càrrega de treball acompanyat de premura.
    \Els efectes d’un soroll ambiental elevat sobre la comunicació oral varien en funció de l’entorn laboral de què es tracti. Així, per exemple, el soroll pot obligar els professors a pujar la veu, cosa que pot provocar problemes a les cordes vocals; o un conductor o un operari d’una obra de construcció, si hi ha un soroll de fons elevat, poden entendre erròniament una instrucció oral, cosa que al seu torn pot causar un accident.
• L’estrès. L’estrès relacionat amb el treball apareix quan les exigències de l’entorn laboral superen la capacitat del treballador per ferlos front.
  Hi ha molts factors que contribueixen a l’estrès laboral i és molt poc usual que un sol factor el provoqui.
  L’entorn físic del treball pot ser una font d’estrès per als treballadors. El soroll al lloc de treball, fins i tot si no arriba a un nivell que exigeixi mesures per evitar la pèrdua d’audició, pot ser un factor d’estrès que s’uneixi a altres factors.
  El grau amb què el soroll afecta el nivell d’estrès dels treballadors depèn d’una complexa combinació de factors, entre els quals podem destacar:
  • La naturalesa del soroll, com el volum, el to i la previsibilitat.
  • La complexitat de la tasca que du a terme el treballador.
  • La professió del treballador i la importància que té l’oïda per al seu desenvolupament.
  • Les característiques pròpies del treballador, com la sensibilitat auditiva i els estats de cansament, que fan que un mateix soroll en determinades circumstàncies pugui contribuir a l’estrès i en altres ser innocu.

• El soroll i les treballadores embarassades. L’exposició de les treballadores embarassades a nivells de soroll elevats a la feina pot afectar el fetus. Una exposició prolongada al soroll pot provocar un augment de la pressió sanguínia i del cansament.
  Els resultats d’alguns experiments indiquen que una exposició prolongada a sorolls forts durant l’embaràs pot afectar posteriorment l’oïda del nadó. Els mateixos experiments han detectat que els sorolls de baixes freqüències tenen més possibilitats de causar danys. Els efectes més freqüents sobre el nen són:
  • Augment del risc de part prematur i baix pes del nadó en néixer.
  • Augment de la tensió arterial en la mare, de la fatiga i l’estrès.
  • Disminució de la capacitat auditiva del futur nen, que s’identifica entre els 4 i 10 anys d’edat.
    
    Les empreses estan obligades a avaluar la naturalesa, el grau i la durada de l’exposició al soroll de les treballadores embarassades, i si hi ha risc per a la seguretat i la salut de la treballadora o efectes sobre l’embaràs, l’empresa ha de modificar les condicions de treball de l’embarassada per evitar aquesta exposició.

  Exemples de focus de soroll

  Focus de soroll que puguin ser factor d’estrès són un telèfon que sona amb freqüència o un brunzit constant d’un equip d’aire condicionat.

  Si una tasca exigeix concentració, la conversa dels companys pot ser un factor d’estrès.

  Un músic pot estressar-se per la preocupació de perdre l’oïda.

  Alguns autors han posat de manifest que hi ha més fragilitat coclear a partir dels 50 anys, cosa que pot comportar més sensibilització davant sorolls elevats.

És necessari tenir en compte que l’ús d’equips de protecció individual (EPI) per part de la futura mare no protegeix el fetus dels riscos físics.

La principal normativa aplicable a la vigilància de la salut és:

• La Llei 31/1995, de prevenció de riscos laborals.
• El Reial decret 39/1997, sobre el Reglament dels serveis de prevenció.
• El Reial decret 286/2006, sobre la protecció de la salut i seguretat dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició al soroll.
• El Reial decret 1299/2006, on apareix el quadre de malalties professionals.
• La Llei orgànica 15/1999, de protecció de dades.

Els objectius principals de la vigilància mèdica es poden classificar en:

• Objectius individuals. Entre els quals podem destacar:
  • Detecció precoç dels efectes del soroll.
  • Identificació dels treballadors especialment sensibles.
  • Aptitud davant el soroll del treballador (mesures preventives especials; risc per a terceres persones).
• Objectius col·lectius. Els més importants són:
  • Diagnosi de situació i seguiment de la salut col·lectiva de la població treballadora.
  • Avaluació de l’efectivitat de les mesures preventives.
  • Promoció de la salut auditiva.

El Reial decret 286/2006, que és la normativa en la qual ens hem de fixar en higiene industrial, especifica únicament la pràctica del control audiomètric amb caràcter preventiu, amb la finalitat d’efectuar una prevenció secundària eficaç en els casos de la pèrdua auditiva relacionada amb el soroll. No obstant això, una actuació mínima davant el soroll haurà de preveure un estudi otoscòpic previ i una acumetria per discriminar l’origen d’una pèrdua auditiva en cas que s’evidenciï en l’audiometria. Per sort, la guia tècnica sí que parla del reconeixement inicial de la funció auditiva.

Respecte a la periodicitat, la normativa estableix que, per a exposicions laborals de vuit hores superiors a 85 dB(A), s’ha de fer una revisió de l’oïda com a mínim cada tres anys i cada cinc anys si s’està per sobre de 80 dB(A) i l’avaluació de riscos indica l’existència de risc per a la salut dels treballadors. La limitació de l’exposició a un màxim de 87 dB(A) fa desaparèixer la categoria del reconeixement mèdic amb periodicitat anual.

Un recull de la periodicitat de controls mèdics de comunitats sanitàries d’altres països són els següents:

• L’Acadèmia Americana d’Audiologia defensa la necessitat de practicar audiometries per via aèria amb caràcter anual, a partir d’un audiograma inicial (audiograma basal) per determinar de forma precoç una pèrdua significativa del llindar auditiu. L’aparició d’aquesta pèrdua significativa obligaria a practicar una nova prova en un període de 30 dies per confirmar-ho.
• La Health and Safety Executive (HSE) britànica aconsella fer un audiograma basal, en iniciar l’exposició, o bé per accedir a un nou lloc de treball o bé per canviar a un altre amb risc d’exposició a soroll. A partir d’aquí i en condicions de normalitat, la periodicitat és anual els dos primers anys i després passa a ser cada tres anys. Si hi ha alteracions en l’exploració auditiva, es pot baixar la periodicitat dels controls auditius.
• L’Administració australiana també s’inclina per efectuar un estudi audiomètric en iniciar l’exposició al soroll. Si no hi ha canvis significatius en les condicions de treball ni una pèrdua significativa del llindar auditiu, recomana efectuar audiometries anuals.

La normativa diu que la vigilància de la salut la portarà a terme un metge o una altra persona qualificada, sota la responsabilitat d’un metge.

El personal qualificat ha de tenir el títol de metge del treball, d’acord amb la Llei de prevenció de riscos laborals i el Reglament que la desplega.

El metge ha d’avaluar qualsevol lesió que detecti en fer els controls de la funció auditiva. Si la consideració és que la lesió detectada pot ser conseqüència d’una exposició al soroll, per les seves característiques i la seva evolució, ho ha de comunicar al treballador de forma confidencial.

Finalment, la norma no especifica durant quant de temps s’han de conservar els historials mèdics dels treballadors exposats al soroll, de manera que queda supeditat al que estableixin les normatives específiques referides a documentació sanitària i custòdia d’historials clínics.

La normativa espanyola no obliga a fer un control auditiu basal als treballadors, però l’explicació de l’articulat de la guia tècnica esmenta el reconeixement inicial quan parla sobre la periodiciat dels controls audiomètrics, per la qual cosa es pot considerar que és recomanable portar a terme el control auditiu basal dels treballadors que estiguin a punt de començar tasques amb risc d’exposició al soroll.

El principal efecte del soroll sobre les persones és la pèrdua d’audició progressiva que experimenta com a conseqüència de l’exposició excessiva. Per tant, és imprescindible i legalment obligatori en alguns casos conèixer la situació dels treballadors de l’empresa en relació amb aquest risc. S’ha de saber si l’audició és normal o està disminuïda i, si és així, en quin grau de deteriorament.

Per portar a terme el control de la funció auditiva, s’ha d’implantar a l’empresa un programa de vigilància de la salut específica que ha de desenvolupar el servei sanitari contractat.

La tècnica utilitzada per controlar la funció auditiva és l’audiometria tonal liminar via aèria. A més a més s’han de fer otoscòpies en cerca de possibles oclusions auditives, com taps de cera, cossos estranys, malformacions, i la possible presència de qualsevol lesió atribuïble al l’ús de protectors auditius.

Qualsevol programa de vigilància de la salut s’ha de basar en el coneixement de les diferents avaluacions de riscos que s’han fet abans a l’empresa. Amb aquestes dades es pot observar l’evolució de l’exposició en termes de nivell d’exposició i de les peculiaritats del soroll, i també les característiques sociodemogràfiques i de perfil prèvies de la població treballadora que cal protegir, i els accidents de treball soferts i els possibles problemes de rendiment o de relació laboral.

Una anàlisi de tota la informació prèvia permet classificar els treballadors en grups homogenis de risc en relació amb l’exposició actual al soroll i tenir controlades variables com coexposicions, exposicions anteriors, temps d’exposició, edat, sinistralitat i treballadors sensibles.

El disseny d’un protocol de vigilància mèdica específica hauria de respondre com a mínim preguntes com aquestes:

• Quins objectius persegueix el protocol de vigilància mèdica específica?
• A quins treballadors es vol aplicar i per què?
• Amb quina periodicitat?
• Quins tipus de controls mèdics es portaran a terme?
• Quins seran els criteris de diagnosi i d’aptitud?
• Quins instruments de mesurament es faran servir i com?
• Quines actuacions es derivaran de la recollida i anàlisi dels resultats?
• I com s’avaluarà l’efectivitat de les mesures preventives?

Els objectius del programa de vigilància de la salut són de dos tipus, objectius individuals i objectius col·lectius.

Els objectius individuals són la detecció precoç dels efectes del soroll, especialment els efectes auditius, sobre la salut dels treballadors, i comprovar l’estat de salut auditiva del treballador en relació amb el mínim de referència per al seu lloc de treball, si n’hi ha, perquè no es posi en perill ell mateix o a tercers.

Els objectius col·lectius són la diagnosi de la salut auditiva dels treballadors de l’empresa, la planificació de la intervenció en funció de les prioritats detectades, l’avaluació de les mesures preventives i control de les disfuncions a través dels indicadors de salut auditiva, i la promoció de la salut auditiva dels treballadors.

Des del punt de vista de la normativa específica del soroll, el valor mínim que donarà lloc a una acció pel que fa a la vigilància de la salut, és el de 80 dB(A) per al nivell d’exposició diària i 135 dB(C) per al valor pic.

Les respostes a la resta de preguntes estan resumides en la taula, on, en lloc de les preguntes en si, es poden veure els elements presentats en les qüestions i la descripció de les principals actuacions que cal portar a terme.

L’audiometria és una tècnica d’exploració que permet quantificar la pèrdua d’audició d’una persona a les diferents freqüències.

El procediment de realització d’una audiometria tonal liminar consisteix en determinar el llindar auditiu que correspon a cada freqüència amb un audímetre.

Les freqüències que s’analitzen són les compreses entre 500 i 8.000 Hz.

L’audímetre és un aparell que emet freqüències pures amb una intensitat que es pot fer variar.

Per portar a terme l’exploració, s’envia a l’oïda de la persona freqüències generades per l’audímetre des de la freqüència més petita i el metge va augmentant les intensitats fins que el pacient les detecta.

Hi ha diferents factors que poden influir en la validesa d’una audiometria, com ara l’estat anímic del treballador, el grau d’aïllament acústic del lloc de realització de la prova auditiva… El professional mèdic ha de procurar que les condicions de realització s’ajustin al mínim exigit per la normativa vigent.

Hi ha dos tipus de tècniques audiomètriques:

• Audiometria per via aèria. En les audiometries per via aèria, els sons purs de l’audímetre arriben a l’oïda de la persona examinada per uns auriculars.
• Audiometria per via òssia. En les audiometries per via òssia, es connecta l’audímetre al nervi auditiu.

L’audiograma (figura) és una representació gràfica dels llindars d’audició corresponents a les diferents freqüències, valorats per cadascuna de les dues orelles de la persona.

La funció de l’audiograma és facilitar la interpretació dels resultats obtinguts en les audiometries. Com que es disposen totes les dades en un sol gràfic, es veuen immediatament les relacions existents entre aquests resultats.

En els eixos d’abscisses de l’audiograma es representen les freqüències en Hz i en l’eix d’ordenades, els nivells sonors expressats en decibels.

Com que el que es busca és saber si hi ha pèrdua d’audició, l’escala de nivells sonors té sentit decreixent.

Els llindars mesurats durant l’audiometria es representen per punts en la intersecció de cada freqüència amb el seu nivell sonor. Aquests punts s’uneixen i s’obté un gràfic continu que és més fàcil d’interpretar.