Introducció als contaminants físics

Encara que la higiene industrial és una tècnica d’aparició recent en la prevenció dels riscos professionals, es basa en dades experimentals que provenen de molts segles enrere. Però com a disciplina preventiva independent és relativament recent.

Com a primers antecedents de la higiene industrial se solen esmentar les descripcions sobre la patologia del plom efectuades per Hipòcrates i Galè. Però el terme higiene amb l’accepció que ens interessa no apareix fins al 1690 en l’obra De Morbis Artificium Diatriba de Bernardino Romazzini.

Però no va ser fins al segle passat que la creació d’organismes internacionals com l’Organització Internacional del Treball (OIT) i, més tard, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i el desplegament de la legislació laboral han impulsat els estudis de medicina del treball i les tècniques d’higiene industrial.

La higiene industrial és una tècnica relativament moderna, que s’ha desenvolupat paral·lelament als avenços de la medicina del treball i al desplegament del dret del treball.

Actualment, a Espanya, els higienistes treballen principalment a les administracions públiques, mútues d’accidents de treball i, últimament, des de la Llei de prevenció de riscos laborals (LPRL) i el Reglament dels serveis de prevenció (RSP), als serveis de prevenció, i en pocs casos són contractats directament per les empreses.

Es pot concloure que:

• L’objectiu de la higiene industrial és la prevenció de malalties professionals.
• La higiene industrial estudia l’ambient que envolta el treballador (no el treballador) i es planteja la modificació d’aquest ambient (el control).
• La metodologia de la higiene industrial està basada en la identificació, avaluació i control dels contaminants.

Per dur a terme aquesta tasca, la higiene, amb les seves àrees o branques, utilitza una metodologia d’actuació específica.

La higiene té relació amb altres disciplines, com la seguretat, l’ergonomia o la medicina del treball, i es fonamenta en altres com l’epidemiologia laboral.

Un dels objectius de la higiene industrial és prevenir les malalties professionals.

El concepte de malaltia professional es pot definir des de diferents perspectives: des d’un punt de vista tècnic o des d’un punt de vista legal.

Des d’un punt de vista legal, una malaltia professional és aquella malaltia concreta a conseqüència del treball per compte d’altri i que està reconeguda com a tal en la legislació.

El concepte de malaltia professional segons el punt de vista legal és més restrictiu que des del punt de vista tècnic, ja que només preveu les que estan incloses en el quadre de malalties professionals. La resta de malalties produïdes a conseqüència del treball, sempre que es comprovi que es van desenvolupar exclusivament pel treball, es defineixen com a malalties del treball i es tracten legalment com a accidents de treball.

En el nou RD 1299/2006, de 10 de novembre, s’aprova el quadre de malalties professionals en el sistema de la Seguretat Social, i s’hi estableixen els criteris per a la seva notificació i el seu registre.

Les malalties professionals es caracteritzen per ser irreversibles, de manera que, un cop es contrauen, encara que el treballador no torni a estar exposat a l’agent agressiu, la malaltia no desapareixerà i, en el millor dels casos, es mantindrà sense augmentar la seva gravetat.

La importància de l’epidemiologia laboral ha anat augmentant amb el temps, ja què, per desgràcia, durant els primers anys de la Revolució Industrial la relació causa-efecte entre el treball i la malaltia era tan evident que els estudis epidemiològics eren innecessaris. N’és un exemple la sordesa que patien els treballadors de la forja.

En l’actualitat l’origen de determinades malalties professionals no està tan clar, les causes no sempre són úniques i la seva diagnosi es basa tant en manifestacions subjectives com en manifestacions objectives. Això fa que l’aportació epidemiològica sigui absolutament imprescindible.

Algunes de les tasques concretes que exerceix l’epidemiologia laboral són:

• Tracta d’esbrinar les causes directes (contaminants) i indirectes (edat, nutrició, etc.) que produeixen les alteracions de la salut.
• Intenta determinar les fonts de producció de l’agent causal.
• Estudia la distribució de les malalties professionals.
• Analitza les condicions de la població.
• Estudia les vies de transmissió.
• Avalua els resultats de les mesures aplicades.

La vigilància de la salut implica la realització periòdica de diferents tipus de proves per verificar la incidència que els riscos laborals tenen sobre la salut del treballador. Així, doncs, no es tracta d’una comprovació genèrica de l’estat de salut del treballador, sinó d’una valoració específica, centrada en els riscos a què aquest subjecte es veu sotmès en l’exercici de la seva activitat laboral.

Les proves més habituals són els reconeixements o les revisions mèdiques i, per tant, sempre que s’ajustin a les directrius esmentades anteriorment es poden entendre com a vigilància de la salut.

La revisió mèdica és un instrument que, utilitzat de manera aïllada, és extremament limitat, però que, de manera integrada, pot ser útil tant per a la prevenció primària (mesures encaminades a evitar l’aparició de la malaltia), com per a la prevenció secundària (un cop iniciada la malaltia) i la prevenció terciària (evitar les recaigudes).

Si entenem la revisió mèdica com una eina preventiva de la salut laboral, cal adaptar-la a cada tipologia de lloc de treball.

L’LPRL i l’RSP estableixen els principis bàsics pels quals s’ha de regir la vigilància de la salut. L’LPRL regula la vigilància de la salut del personal al servei d’una empresa.

Quant a la documentació sobre la vigilància de la salut, l’empresari haurà d’elaborar i conservar la documentació relativa a la pràctica dels controls de l’estat de salut dels treballadors i les conclusions d’aquesta vigilància de la salut.

Cal remarcar que el Reglament dels serveis de prevenció, aprovat per l’RD 39/1997, concreta quan i com s’ha de dur a terme la vigilància de la salut:

A més, l’RSP estableix que la vigilància de la salut estarà sotmesa a protocols mèdics específics, amb respecte als factors de risc que incideixen sobre el treballador.

Els protocols mèdics es defineixen com una estratègia de vigilància de la salut que es porta a terme mitjançant proves específiques que ens permeten posar de manifest lesions derivades de les exposicions laborals. La seva finalitat és la detecció precoç de les alteracions de la salut.

Amb independència del protocol que es faci servir, els exàmens de salut hauran d’incloure com a mínim:

• Els antecedents o anamnesi.
• L’exploració clínica i el control biològic.
• Els estudis complementaris en funció dels riscos inherents al treball.
• Una descripció detallada del lloc de treball, el temps de permanència, els riscos detectats en l’anàlisi de les condicions de treball i les mesures de prevenció adoptades.
• Una descripció dels llocs de treball anteriors, riscos presents en aquests llocs de treball i el temps de permanència en cadascun dels llocs, si es disposa d’aquesta informació.

El personal sanitari que faci la vigilància de la salut haurà de conèixer les malalties que es produeixen entre els treballadors per poder identificar qualsevol relació entre la malaltia i els riscos identificats en els llocs de treball.

S’hauran d’estudiar i valorar especialment els riscos que puguin afectar dones embarassades o en període de lactància, menors o treballadors especialment sensibles a determinats riscos.

Per aconseguir el seu objectiu, la higiene industrial segueix una metodologia que comprèn quatre fases ben diferenciades (figura).

La identificació és el primer pas de l’actuació de la higiene industrial. Es basa a identificar els contaminants als quals estan exposats els treballadors.

El procediment d’actuació de la higiene industrial comença sempre per la identificació i localització dels riscos presents en els llocs de treball. Per això, en primer lloc cal fer-se les preguntes:

• Quin és el contaminant?
• Com es presenta?
• Quan es presenta?
• On es presenta?

La identificació dels riscos no sempre és fàcil. Hi ha factors ambientals que no presenten dubtes en la seva identificació, com per exemple el soroll o la temperatura.

En altres casos, els factors ambientals no són fàcilment perceptibles pels sentits humans. És el cas d’alguns contaminants físics, com les radiacions.

Un segon pas en la identificació és la localització del contaminat, que consisteix a situar-lo de manera temporal, és a dir, conèixer quan i on es presenta. Per això és important fer servir l’enquesta higiènica

Els objectius d’una enquesta higiènica són la determinació de quin o de quins són els agents agressius presents en l’ambient, les causes que els generen i qualsevol altra circumstància que incideixi sobre la intensitat o freqüència de l’exposició i, per tant, sobre la magnitud dels efectes patològics que es puguin produir.

Per fer l’enquesta higiènica és necessària la informació subministrada per la mateixa empresa i els treballadors afectats, documentació adient, instrumental de camp prèviament calibrat i una gran experiència.

Ens cal preguntar: quan n’hi ha?

En el cas dels contaminants físics, aquesta quantitat s’ha de mesurar energèticament i per fer-ho caldrà disposar dels instruments idonis, que són diferents segons el contaminant físic. Com a exemples, es poden esmentar els següents:

• Sonòmetres i dosímetres per al soroll.
• Acceleròmetres o vibròmetres en el cas de les vibracions.
• Monitors d’estrès tèrmic en els ambientals.
• Detectors de radiacions, comptadors o dosímetres en les radiacions.

Una vegada coneixem la informació qualitativa i quantitativa necessària per definir el factor de risc amb el màxim grau possible d’exactitud, és necessari avaluar-lo, és a dir, estudiar la probabilitat que aparegui un efecte perjudicial per a les persones que es troben en l’ambient estudiat.

Per avaluar el risc, ens cal plantejar les qüestions següents:

• Se superen els valors límit?
• Hi ha, doncs, una situació de risc?

Els valors límit ambientals són un conjunt de valors de referència per a les concentracions (mitjanes ponderades en el temps, per a una jornada normal de treball de vuit hores) i representen condicions en què es creu, basant-se en els coneixements actuals, que la majoria dels treballadors poden estar exposats dia rere dia, durant tota la seva vida laboral, sense patir efectes adversos per a la seva salut.

Amb el resultat de la comparació, decidirem si la situació és admissible o si, al contrari, és necessari corregir-la per reduir o eliminar els nivells de contaminació:

• Si la situació avaluada es considera segura (no se supera el valor límit), serà necessari verificar periòdicament, mitjançant controls ambientals o mèdics, que les condicions de treball es mantenen inalterables i continua sent segura.
• Si la situació és de risc (se supera el valor límit), s’hauran d’introduir les accions de control necessàries per corregir l’exposició.

El control és l’última fase de la metodologia d’actuació aplicada en higiene industrial.

L’autèntica acció preventiva realment es desenvolupa quan es du a terme el control de riscos.

El control no es pot dur a terme si abans no s’han fet totes les fases anteriors.

Un cop coneguda l’existència d’una situació de risc per als treballadors, s’ha d’eliminar o, si no es pot eliminar, reduir-lo fins a uns valors acceptables.

Per tal de disminuir l’exposició als contaminants físics s’hauran de desenvolupar accions de tipus tècnic per poder reduir magnitud del contaminant o bé accions organitzatives per intentar reduir el temps d’exposició dels treballadors.

De manera general podem dir que les mesures de control han d’actuar de manera seqüencial: en primer lloc, sobre el focus contaminant; en segon lloc, sobre el mitjà de propagació del contaminant, i finalment, sobre el treballador. Aquest darrer inclourà els equips de protecció individual (EPI). En la taula podeu veure un resum de les principals mesures de control.

L’OMS fa referènciaa la salut com “l’equilibri i benestar físic, mental i social”, i en aquest triple aspecte, dependrà fonamentalment de la interacció amb els factors ambientals.

Els factors ambientals, produïts com a conseqüència de l’exercici de l’activat laboral i de l’ambient en què es du a terme, els podem classificar en contaminants o agents químics, físics i biològics.

1) Contaminants químics: són els constituïts per matèria inerta orgànica o inorgànica, natural o sintètica, és a dir, no viva, en qualsevol dels seus estats d’agregació (sòlid, líquid o gas). Dins d’aquest grup podem indicar com a exemple la pols, les fibres, el fum, la boira, gasos, vapors, etc. Segons l’estat d’agregació, es poden classificar en els següents:

• En forma molecular (molècules individuals):
  • Gasos: no procedeixen d’evaporació.
  • Vapors: procedeixen d’evaporació o sublimació de substàncies.
• En forma d’agregats moleculars(aerosols):
  • Sòlids:
    • Pols: origen mecànic, no visible (0,1 i 25 µm).
    • Fum: origen tèrmic, visible (< 0,1 µm).
    • Fibres: varietat de partícula de pols (relació longitud/diàmetre superior a 3 µm).
  • Líquids: boira (no visible).

2) Contaminants físics: són els constituïts pels estats energètics que tenen lloc en el medi ambient (radiacions, soroll, vibracions, temperatura). Es poden classificar en:

• Mecànics: soroll, vibracions.
• Tèrmics: calor, fred.
• Electromagnètics(radiacions): ionitzant, no ionitzant.

3) Contaminants biològics: són els constituïts pels agents vius que contaminen el medi ambient i poden donar lloc a malalties infeccioses o parasitàries (bacteris, virus, fongs, etc.). Es poden classificar en:

• Bacteris.
• Virus.
• Fongs.
• Protozous.
• Paràsits.
• Prions.

Els contaminants físics són les diferents formes d’energia que, generades per fonts concretes, poden afectar les persones que hi estan sotmeses.

Aquestes energies poden ésser mecàniques, tèrmiques o electromagnètiques. Per les seves diferències essencials, produeixen efectes molt diferents entre si i requereixen mètodes de mesurament i d’anàlisi particulars.

En primer lloc, hem de remarcar els diferents aspectes que diferencien els agents físics dels químics i biològics:

• La seva naturalesa diferent. En els contaminants físics és deguda a una font d’energia.
• La percepció dels agents físics en el lloc de treball pot no ser tan evident com en els agents químics i biològics, per això és important la seva identificació i la de les possibles fonts de generació dels contaminants físics.
• Les vies d’entrada dels agents físics poden ser diverses i moltes vegades, generals.
• La valoració de l’exposició s’ha de fer de manera particular per a cada contaminat físic.

Per aquest motiu, a diferència dels contaminants químics, que es poden estudiar conjuntament, cadascun dels contaminants físics necessita una aproximació especial.

Els contaminats físics que estudiarem són els següents:

• Soroll.
• Vibracions.
• Ambient tèrmic.
• Radiacions.

El soroll es pot considerar l’agent contaminant físic més comú en els llocs de treball de qualsevol activitat industrial.

El soroll es defineix de manera genèrica com un so inarticulat, en general desagradable i molest, que pot arribar a constituir un risc en el treball si els treballadors hi estan exposats de manera perllongada i intensa.

El soroll és especialment important a les indústries. Les persones que treballen en entorns de fabricació es poden veure exposades diàriament a nivells mitjans de soroll de 90 dBA o superiors. No obstant això, són molts els treballadors de la mineria, la construcció, l’agricultura i el transport que també estan exposats a nivells perillosos de soroll.

Altres sectors d’activitat, aparentment menys sorollosos, no estan exempts d’aquest risc per als treballadors. Sectors com oficines i despatxos; activitats d’oci, discoteques, bars, restaurants, etc.; ramaderia, i fins i tot els que es fan en espais oberts, com les activitats agrícoles, poden suposar treballs en ambients exposats a nivells de soroll elevats, pels procediments de treball preestablerts o pels equips de treball utilitzats.

Per exemple, entre els equips existents en una oficina generadors de soroll, s’hi han d’incloure les impressores, el telèfon, els ordinadors o les fotocopiadores. Els nivells de soroll mesurats varien segons el seu funcionament i les seves característiques; per exemple, les impressores làser emeten un soroll tot just mesurable, mentre que les màquines d’escriure o les impressores matricials poden generar nivells de 70 dBA.

En aquest sentit, cal conceptuar el soroll com un agent contaminant agressiu que trobem en l’ambient de treball i al qual tradicionalment no s’ha donat la importància que té, atès que els danys que es poden derivar de l’exposició al soroll no apareixen, per regla general, de manera immediata.

A nivell general, els efectes del soroll poden ser diversos. Hi destaquem:

• Psicològics: es manifesten amb cansament, irritabilitat, reducció de l’eficiència i la capacitat de treball, etc.
• Encobriment: per causa d’un soroll intens, l’oïda deixa de percebre altres sons, com la conversa i els senyals de perill; la qual cosa pot ocasionar una situació de perill.
• Fisiològics: a causa d’una exposició a sorolls intensos. Aquests danys es poden produir de manera instantània per efecte d’un soroll d’alta intensitat i curta durada, com ara una explosió, o de manera gradual, per causa d’una exposició contínua a nivells perillosos de soroll, que pot ocasionar sordesa professional o també anomenada hipoacúsia professional.
  Cal tenir present que la pèrdua auditiva ocasionada per un trauma acústic de vegades es pot guarir per mitjà de la cirurgia o d’un tractament mèdic, mentre que la pèrdua auditiva progressiva per exposició al soroll és inguarible.

Des d’un punt de vista físic el soroll ve definit per dues magnituds: la fre-qüència i l’amplitud.

Per mesurar el soroll s’utilitzen els sonòmetres, que són, bàsicament, aparells registradors del nivell de soroll mitjançant un micròfon incorporat.

El sonòmetre ha d’actuar amb una sensibilitat semblant a la que té l’oïda humana, per a la qual cosa en els seus circuits interns s’inclou un filtre anomenat de tipus A, que equival al que percep l’oïda humana. Així, els ni-vells obtinguts s’expressen en dBA (decibels A).

Un altre instrument que s’utilitza per mesurar exposicions durant gran part de la jornada laboral és el dosímetre.

Un dels valors que s’ha de calcular és el nivell diari, que dependrà del soroll i del temps d’exposició en relació amb vuit hores. És a dir, no es pot saber si un nivell de soroll pot produir risc de sordesa sense saber en quins termes està expressat i el temps d’exposició a què es refereix.

Els valors límit d’exposició al soroll estan previstos en la legislació espanyola en l’RD 286/2006, de 19 de març, i aquest té per objectiu la protecció dels treballadors davant els riscos derivats de l’exposició del soroll durant el treball.

Aquest RD 286/2006 ens indica els valors límit, que van des de 80 dBA, en què els treballadors han de disposar de protectors auditius, fins als 85 dBA, en què els han d’utilitzar obligatòriament. I ens indica un valor límit d’exposició, utilitzant els protectors auditius de 87 dBA.

Cal matisar que aquests valors són els que s’anomenen nivells equivalents diaris, tenint en compte sempre una jornada laboral de vuit hores.

En fer l’avaluació de l’exposició laboral al soroll, cal considerar els aspectes següents: el procés principal, els processos auxiliars, el manteniment, la neteja, etc.

Quant al control del soroll, cal seguir la pauta general d’actuació de la higiene industrial: en primer lloc, s’ha d’actuar sobre el focus de soroll (aïllament, confinament, etc.); en segon lloc, sobre el medi de difusió (barreres acústiques, etc.), i en tercer lloc, sobre el treballador (utilització dels EPI, com taps, orelleres, etc.).

Es defineix vibració com el moviment oscil·latori de les partícules dels cossos sòlids respecte a una posició de referència.

El nombre de vegades per segon que es realitza el cicle complet s’anomena freqüència i es mesura en hertz (Hz).

En la pràctica, les vibracions solen constar de moltes freqüències simultànies. Per poder fer una anàlisi de freqüències, caldrà doncs la descomposició dels senyals en els seus components singulars.

Les vibracions al món laboral s’acostumen a produir per efecte de toleràncies de fabricació, desgast de superfícies, excentricitats, modificació de la superfície de les dents d’un engranatge, desequilibri d’elements giratoris o alternatius, elements danyats dels coixinets, etc.

L’exposició prolongada a nivells de vibració elevats provoca desordres psicològics que poden originar malalties professionals.

Com a exemples, tenim els transports, amb una vibració de freqüència molt baixa, que provoquen un moviment de balanceig que origina trastorns en el sistema nerviós central, i produeix marejos i vòmits.

Una altra afecció de les vibracions són les originades en vehicles com tractors, maquinària d’obres, carretons, etc., que originen vibracions de freqüències baixes que provoquen lumbàlgies, hèrnies, pinçaments discals, i agreugen les lesions raquídies i provoquen símptomes neurològics, entre altres.

Finalment, podem esmentar les vibracions d’alta freqüència, provocades per eines manuals, com esmoladores, martells pneumàtics, polidores, etc., que ocasionen trastorns osteoarticulars, com artrosi, lesions del canell, rampes que poden produir pèrdua de sensibilitat (síndrome de Raynaud), o un augment de la incidència de malalties gastrointestinals.

Actualment, dins el marc de l’LPRL (RD 31/1995), tenim l’RD 1311/2005, de 4 de novembre, sobre la protecció de la salut i la seguretat dels treballadors davant els riscos derivats o que es puguin derivar de l’exposició a les vibracions mecàniques.

És en aquest RD 1311/2005 on trobem els valors límit d’exposició i els valors que poden donar lloc a una exposició sobre les vibracions, sempre referides a les vuit hores de la jornada laboral.

En estudiar les vibracions, podem trobar diferents criteris de valoració en funció del rang de les freqüències que presentin i de la seva localització corporal. D’aquesta manera, podem diferenciar:

• Vibracions globals del cos. Corresponen a vibracions que es transmeten al cos sencer a partir de la plataforma, el terra o el seient vibratori.
  Aquestes vibracions poden comportar riscos per a la salut i la seguretat dels treballadors; en particular, lumbàlgies i lesions de la columna vertebral.
• Vibracions mà-braç. Correspon a les vibracions transmeses a la mà i al braç per l’ús d’eines manuals amb motor. Aquesta vibració mecànica pot representar per al treballador riscos relacionats amb problemes vasculars, d’ossos o d’articulacions, nerviosos o musculars.

Per avaluar el nivell d’exposició a la vibració mecànica, s’ha de recórrer a l’observació dels mètodes de treball concrets i remetre’s a la informació apropiada sobre la magnitud probable de la vibració de l’equip o del tipus d’equip utilitzat en condicions concretes, incloent-hi la informació facilitada pel fabricant.

Aquesta operació és diferent del mesurament, que necessita l’ús d’aparells específics i una metodologia adequada.

L’equip bàsic de mesurament de les vibracions consta d’un transductor o acceleròmetre, en què es poden mesurar directament en les unitats respectives (m/s², m/s i m), o bé utilitzant el concepte de nivell, en aquest cas les magnituds s’expressen en dB.

Alguns equips poden actuar com a dosímetres integradors i expressar els resultats en percentatge de dosi de valoració respecte a l’exposició tolerada segons el criteri.

Les mesures preventives van dirigides principalment a disminuir les forces activadores de les vibracions, com és el desgast de superfícies, elements danyats en coixinets, etc.

La temperatura al lloc de treball pot donar lloc a dues situacions que tenen la mateixa font i determinen la manera d’avaluar el risc produït per aquest agent físic i les mesures preventives que cal adoptar. Aquestes són:

• Les situacions que presenten disconfort tèrmic, tant si és per calor com per fred.
• Les situacions en què es pateix estrès tèrmic, tant si és per calor com per fred.

La diferència entre totes dues es troba en el fet que les situacions de disconfort provoquen incomoditat, malestar i conseqüències lleus als treballadors, mentre que les situacions d’estrès tèrmic representen un risc per a la salut dels treballadors, que podrien arribar a patir conseqüències molt greus i irreversibles (fins i tot la mort) en períodes curts d’exposició.

La valoració del disconfort tèrmic correspon al camp de l’ergonomia, mentre que la de l’estrès tèrmic correspon al camp de la higiene industrial.

Actualment la legislació espanyola no disposa de cap normativa referent a l’exposició a les situacions d’estrès per calor i fred. Només podem trobar referències, més aviat de disconfort tèrmic, en l’RD 486/1997, referent a les condicions del lloc de treball.

En principi, cal diferenciar les situacions de risc d’estrès tèrmic a causa de la calor i les provocades pel fred.

• L’estrès tèrmic a causa de calor es pot trobar en feines com foneria, injecció de plàstics, processos de termoconformació (premsatge amb calor), recobriment de superfícies, fabricació de pa, metal·lúrgia i feines a l’exterior en època estiuenca, entre altres.
  Cal considerar que les situacions d’estrès tèrmic requereixen la combinació de temperatures altes (per sobre de 27 ºC) i d’activitats intenses. Però no s’han de deixar de banda factors com la humitat elevada i focus de radiació, tant si són estufes com les radiacions solars (insolació).
  Així mateix, és necessari quantificar l’aïllament de la vestimenta (clo) i l’activitat física dels treballadors (W/m², kcal/h).
• L’estrès a causa del fred se sol donar en feines en què es treballa en cambres frigorífiques, en el sector alimentari dels congelats i en les indústries de la carn i en les feines a l’exterior a l’hivern.
  Contràriament a les situacions d’estrès tèrmic per calor, l’estrès tèrmic per fred requereix la combinació de temperatures baixes (per sota de 14 ºC) i d’activitats de poca intensitat.
  Factors com ara humitats elevades i corrents d’aire forts s’han de tenir en compte a l’hora d’avaluar la situació de risc pel fred.

L’avaluació de les situacions termohigromètriques se sol fer amb aparells que integren les variables ambientals de temperatura, humitat i velocitat del vent, i que calculen un índex que ens donarà una idea de la situació del treballador. Aquests valors s’han de contrastar amb el valor de la calor produïda pel metabolisme i després fer una valoració de la situació del treballador.

Últimament han aparegut moltes aplicacions informàtiques que ajuden els higienistes a avaluar aquestes situacions d’estrès tèrmic o de fred.

La prevenció i el control dels riscos produïts per la calor s’han de centrar en la reducció de l’agressivitat ambiental, o bé interposant pantalles de protecció en el cas de radiacions degudes a un focus energètic, o bé controlant la humitat i temperatura elevades que es poden donar en certs ambients interiors.

En el cas dels ambients exteriors, on és molt complicat el control ambiental, cal actuar sobre altres paràmetres, com la reducció de la càrrega metabòlica, o sigui la feina que du a terme el treballador, o la reducció del temps d’exposició, i poder oferir-li espais on l’ambient és controlat perquè pugui descansar o recuperar-se.

En certs casos és imprescindible l’actuació mitjançant la utilització dels equips de protecció individual (EPI).

D’altra banda, és molt important tenir en compte que en les exposicions pròximes al límits màxims recomanats, cal que el treballador, a més d’estar informat dels riscos amb què es pot trobar i format en la prevenció d’aquests riscos, passi prèviament per un període d’aclimatació, que li farà més suportable la situació ambiental, reduint el ritme cardíac i reduint la concentració salina de la suor.

En el cas de les situacions de risc per fred, la protecció es basarà, si no és possible la modificació de les condicions ambientals, en la utilització de roba de protecció adequada, sia per a les baixes temperatures i/o sia per al vent. També caldrà ajustar la feina (metabolisme) a les condicions ambientals i tenir present la formació i informació del treballador, a més de l’aclimatació.

Les radiacions són una forma de propagació de l’energia que té l’origen en els canvis del nivell energètic dels àtoms o de les molècules i que es poden originar en fonts naturals o artificials.

Cal saber que tots els cossos emeten i absorbeixen radiacions, és a dir, les radiacions interaccionen amb la matèria.

Les radiacions (figura) es caracteritzen per la seva freqüència, el nombre de cicles per segon (en Hz), per l’energia en electrovolts (eV) i per la seva longitud d’ona (λ).

L’energia està relacionada amb la freqüència, de manera que, com més freqüència té una ona electromagnètica, més gran és la seva energia.

D’aquesta manera, es configura l’espectre electromagnètic, que va des d’unes ones de freqüència extremament baixa, com els camps electromagnètics originats per les línies d’alta tensió elèctrica, les ones de ràdio i comunicacions, les microones, passant per les radiacions òptiques, fins als rajos X i gamma.

Sobre la base dels seus efectes biològics, es distingeixen dos tipus de radiacions: les ionitzants i les no ionitzants, amb mecanismes d’interacció amb els teixits dels organismes vius molt diferents.

• Les radiacions ionitzants són molt energètiques i provoquen la ionització, la fragmentació dels àtoms.
  En aquest procés es poden generar alteracions en el material genètic (ADN) que poden originar alteracions cromosòmiques, és a dir, mutacions, i fins i tot la mort cel·lular, o bé es poden ocasionar transformacions en l’estructura química de les molècules i les alteracions poden passar a generacions posteriors.
  En l’àmbit industrial es poden trobar aquests tipus de radiacions ionitzants a les centrals nuclears, en la detecció de defectes de soldadures, en la detecció de metalls, en l’esterilització de material quirúrgic, etc. I en l’àmbit sanitari, en el radiodiagnòstic (rajos X), en anàlisis clíniques, en la medicina nuclear, en la radioteràpia, etc.
  L’avaluació de les radiacions ionitzants es fa de manera molt precisa, utilitzant tant els dosímetres personals incorporats als treballadors, com comptadors de radioactivitat ambiental.
• Les radiacions no ionitzants no tenen prou energia per ionitzar la matèria.
  La interacció d’aquest tipus de radiacions amb l’organisme ocasiona efectes diferents segons la freqüència, però tenen en comú el fet que indueixen corrents elèctrics al nostre cos, que poden alterar la permeabilitat iònica, i el fet que produeixen escalfament de la matèria, la qual cosa és més evident com més energia i més freqüència té la radiació.
  La magnitud d’aquests efectes i la possible aparició de malalties més greus o certs tipus de càncers en la població exposada és objecte d’estudis continus i, per tant, cal mantenir una actitud prudent.
  Podem fer una senzilla classificació dels diferents tipus de radiacions no ionitzants, segons la seva freqüència i l’activitat laboral en què es poden trobar:
  • Camps de freqüència molt baixa:aparell de diagnòstic per ressonància magnètica nuclear, línies elèctriques, estacions transformadores, monitors d’ordinadors, etc.
  • Camps de freqüència baixa: fonts d’inducció, antenes de radioaficionats, soldadura, assecadors de pintura, etc.
  • Camps de freqüència mitjana: sales de fisioteràpia i rehabilitació, telefonia mòbil, radars, etc.
  • Camps d’alta freqüència (infraroig, visible, ultraviolat): aparells d’infraroig, vidrieries, acereries, soldadura autògena, làmpades germicides, cabines de simulació solar, soldadura en arc, etc.

L’ésser humà està envoltat de tot tipus de radiacions i exposat a aquestes radiacions; en particular, les no ionitzants. És possible que la presència de radiació en el lloc de treball no sigui tan evident com ho podria ser la presència d’un agent químic o la presència del soroll, els quals es poden percebre (encara que no sempre) de manera sensorial.

L’avaluació de les radiacions no ionitzants s’acostuma a fer amb aparells que discriminen un tipus de freqüència específica, la qual correspondrà a un tipus de radiació determinada.

En el cas de les radiacions no ionitzants, la legislació referent a la radiació la trobem en:

1. Directiva 2013/35/UE, en què es marquen les disposicions mínimes de seguretat i de salut relatives a l’exposició dels treballadors als riscos derivats dels agents físics i camps electromagnètics.
2. Reial Decret 486/2010, de 23 de abril, sobre la protecció de la salut i la seguretat dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a radiacions òptiques artificials, que trasposa la Directiva 2006/25/CE.

Quant a les radiacions ionitzants, tenim l’RD 783/2001, en què es fa referència a la protecció sanitària contra les radiacions ionitzants, i en què figuren els valors màxims fixats de les dosis efectives i equivalents que poden rebre els treballadors, les dones gestants, els aprenents i estudiants, i el públic en general.

El control de les exposicions per radiació s’ha de basar en l’aplicació de les mesures de protecció col·lectives. Aquestes es basaran fonamentalment en tres factors fonamentals:

• La distància entre la font i l’individu.
• El temps de permanència.
• La matèria interposada entre l’un i l’altre.

Així, si augmenta la distancia, disminueix l’acció de la font radioactiva, seguint la llei de la proporcionalitat inversa (si augmentem el doble la distancia, la dosi rebuda es reduirà una quarta part).

La disminució del temps de permanència davant la font radioactiva i la interposició d’un blindatge constituït per material absorbent d’una composició i d’un gruix apropiats, en funció de la radiació, són una bona mesura de control.

Finalment, cal referir-se a una senyalització correcta dels diferents espais, i a la formació i informació dels treballadors.