Suport psicològic en primers auxilis

En tota comunicació, un emissor emet un missatge cap a un receptor. El contingut d’aquest missatge és el llenguatge verbal; com es diu o com no es diu el missatge és el llenguatge no verbal.

En suport psicològic en primers auxilis és fonamental ajudar la persona a comunicar la seva vivència, reconstruir el succés i fer menor la seva angoixa. La manera com fem les preguntes pot influir en la manera com ens responen. Així, pel que fa a la comunicació verbal, podem distingir entre:

• Preguntes obertes: no exigeix una resposta concreta. Permet reflexionar sobre el contingut ajudant a compartir emocions.
• Preguntes tancades: obliga a una resposta restringida i concreta. Només s’ha d’utilitzar per aclarir una informació puntual.

S’ha de tenir en compte que en tot procés comunicatiu verbal hi ha una pèrdua d’informació entre la intencionalitat de la persona que emet el missatge i el que acaba interpretant la persona que ho rep. La informació es va perdent pel que fa a:

• El que vol dir l’emissor.
• El que realment diu l’emissor.
• El que sent el receptor.
• El que escolta el receptor.
• El que entén el receptor.
• El que interpreta el receptor.

Per la seva banda, la comunicació no verbal és aquella que no utilitza les paraules com a element de comunicació, sinó que es realitza gràcies al llenguatge corporal. Un expert en comunicació, Albert Mehrabian, va postular que l’impacte d’un missatge depèn en un 93% de la comunicació no verbal i només un 7% de la comunicació verbal; és a dir, pel que fa a un missatge:

• El 55% depèn de la cinèsica (moviments del cos, expressions facials, mirada).
• El 38% depèn del parallenguatge (to de veu, volum, ritme).
• El 7% depèn de la comunicació oral.

La cinèsica fa referència als gestos, les postures, les mirades, etc., que adoptem sense adonar-nos i que serveixen de vehicle en la comunicació. Un llenguatge ocult capaç de desvelar aspectes del nostre caràcter o dels nostres sentiments amb més claredat del que ens pensem. Diu el que les paraules no diuen, i en destaquem:

• L’aparença: la primera impressió que rebem d’una persona té gran influència sobre què en pensarem en un primer moment i està determinada pel nostre sistema de creences, prejudicis socials, cànons de bellesa…
• La mirada: quan mirem donem fiabilitat i consistència al missatge. La gent que mira als ulls és valorada com més agradable, segura i persuasiva. Indica que estem atenent, obre i tanca canals de comunicació, sincronitza i acompanya les paraules. Quan es mira durant molta estona fixament s’interpreta com a hostil i dominant. Deixar de mirar, mentrestant, és senyal de submissió. La dilatació pupil·lar indica interès per l’altra persona.
• Els gestos: algunes postures redueixen la distància entre dues persones, augmenten la predisposició d’obertura cap a l’altre, són càlides, amigables, íntimes… Les posicions càlides inclouen inclinar-se cap endavant, amb els braços i les cames oberts i les mans esteses cap a l’altre. La postura pot comunicar emocions específiques, com ara estar tens o relaxat. Els canvis importants de postura són útils per canviar de tema o donar èmfasi. Per exemple:
  • Espatlles encongides, braços alçats i mans esteses indiquen indiferència.
  • Inclinació cap endavant, braços estesos i punys tancats indiquen ira.

La proxèmia és l’estudi de l’espai personal i les distàncies d’aproximació. La manera com les persones fan servir l’espai influeix en la seva capacitat de relació amb els altres, de sentir-se’n proper o allunyat, i facilita assolir certs objectius comunicatius. Per tant, els elements que cal tenir en compte són:

• Orientació: els graus d’orientació assenyalen el grau d’intimitat o formalitat de la relació. Com més cara a cara és l’orientació, més íntima és la relació, i viceversa. L’orientació corporal que sol ser la més adequada per a una gran quantitat de situacions és la frontal.
• Espai que ocupem en la comunicació: s’ha d’ajustar a la situació. Quan compartim una preocupació ens acostem. Davant comportaments agressius, ens allunyem.
• Contacte físic: en el suport psicològic en primers auxilis, el contacte físic és prioritari. En situacions traumàtiques o davant la comunicació de males notícies hi ha una recerca instintiva de protecció i de contacte.

Finalment, el terme parallenguatge fa referència al component vocal de la comunicació no verbal. Acompanya sempre el llenguatge verbal i comunica aspectes relacionats amb la seguretat, l’estat d’ànim, els sentiments, la credibilitat…

• Volum: un volum massa alt pot ser interpretat com a agressiu o com un senyal de nerviosisme. Un volum massa baix denota inseguretat, tristesa i timidesa. El volum caldrà ajustar-lo a la situació i a la persona amb la qual ens comuniquem.
• Entonació: serveix per comunicar sentiments i emocions. Una mateixa paraula pot expressar esperança, afecte, sarcasme, ira, excitació o desinterès, depenent de l’entonació amb què es diu. Per exemple:
  • Dóna sensació d’avorriment, desinterès o tristor: poca entonació, volum baix. Un patró que no varia pot ser avorrit o monòton.
  • Dóna sensació de dinamisme i interès: el canvi freqüent de l’entonació de la veu durant la conversa.
• Velocitat: si és massa ràpida indica nerviosisme, agitació o descontrol. Si és lenta indica avorriment i tristesa.
• Fluïdesa: facilitat per trobar paraules que expressin el que volem transmetre; com més facilitat molt millor.
• Durada: temps que utilitzem en la comunicació. No ha de ser ni massa ni massa poc.
• Claredat: fer més clar el missatge, vocalitzant adequadament i utilitzant paraules adaptades a la persona que atenem.

La nostra manera de comunicar-nos indica als receptors com som. Segons com sigui la imatge que donem, així reaccionarà la persona que tenim al davant. Aquesta forma de comunicar-nos és important en qualsevol relació interpersonal. Distingim tres estils comunicatius (vegeu la taula):

• Assertiu: quan una persona coneix els seus drets i interessos personals sobre un tema o situació determinada i els defensa usant unes habilitats socials que li permeten ser racional i respectuós amb els altres diem que aquesta persona és assertiva. Implica l’expressió directa dels sentiments, les necessitats, els drets i les opinions sense envair els drets dels altres. L’estil assertiu mostra l’individu tal com és i no com li agradaria ser o que el veiessin.
• Passiu: quan una persona canvia o varia per adaptar-se als objectius i els interessos dels altres. Les persones amb aquest tipus de conducta tracten d’acontentar els altres per evitar enfrontaments i discussions, a més de la por de perdre l’estatus, l’afecte o la pertinença a un grup. S’anteposen els desitjos i els drets dels altres als propis. Generalment es tracta de persones amb baixa autoestima.
• Agressiu: és aquell estil que es mostra contrari a tot. Es defensen els drets i els desitjos personals per sobre de tot, violant i transgredint, si és necessari, els dels altres. Situen els altres en un pla inferior i consideren els propis interessos prioritaris. Generalment són persones que es mostren a la defensiva i amb un ressentiment que els porta a pensar que tothom està contra elles.

Escoltar implica una actitud d’obertura i disponibilitat cap a l’altre, percebent els senyals verbals i no verbals per comprendre’l millor i demostrar interès. És connectar amb els sentiments dels altres, posar-se al seu lloc i mostrar empatia, sentint el mateix sense haver-ho de dir. L’empatia rau en adonar-se dels sentiments dels altres sense que ho hagin d’expressar.

Escoltar no és una actitud passiva en què només deixem de parlar per poder estar pensant en una altra cosa. Escoltar és una actitud d’obertura i de disponibilitat absoluta cap a l’altre; és estar atent i percebre tots els senyals verbals i no verbals que ens està donant la persona amb el seu missatge per comprendre-la millor i demostrar-li interès, perquè sàpiga que estem escoltant atentament allò que ens vol transmetre.

L’escolta activa té diverses funcions; s’utilitza per:

• Intentar que la víctima se senti segura i tranquil·la i pugui parlar amb claredat.
• Motivar la víctima perquè parli.
• Ajudar a neutralitzar els conflictes i reduir l’agressivitat.
• Convertir-nos en persones dignes de confiança.
• Estar segurs que si escoltem és més probable que després ens escoltin.
• Servir com a model de comunicació.

Per fer una bona escola activa hem de:

• Mostrar interès: tant de forma verbal com de forma no verbal; per exemple, “Pots explicar-me més sobre això?”.
• Aclarir: fer més clar un missatge. Amb això obtenim informació sobre què ens volen exposar; per exemple, “Des de quan sents això?” o “Per què creus que et va dir això?”.
• Parafrasejar: consisteix a repetir frases o paraules que ens diu la víctima, i demostra que estem atents al missatge; per exemple, “Llavors dius que vas trucar al 112 i que et van dir que…?”.
• Reflectir: dir amb les teves paraules els sentiments que l’altre s’expressa; per exemple, “Et fa sentir molt malament que no hagin donat importància a com et trobes?”.
• Resumir: agrupar la informació que ens han donat. Tant dels fets com dels sentiments; per exemple, “Llavors, si ho he entès bé…”.
• Donar temps: hem de ser capaços de regular la nostra participació, no hem de precipitar-nos a l’hora d’intervenir, però tampoc no intervenir. Saber administrar els silencis és molt important per facilitar a la persona que parla l’expressió de què vol dir.

És la capacitat per connectar amb els sentiments dels altres. Tot tractant de comprendre com se senten aquestes ens posem al seu lloc i intentem sentir el mateix que elles i els donem a conèixer que podem compartir aquest sentiment. L’essència de l’empatia resideix a adonar-se de què senten els altres sense que ens ho hagin de dir.

En el suport psicològic en primers auxilis és important saber valorar les emocions que les persones afectades expressen per poder donar l’atenció adequada. Amb l’empatia aconseguim posar-nos en la perspectiva de l’altre, i això canvia la nostra percepció.

Podem ser empàtics o transmetre empatia si:

• Transmetem cordialitat.
• Respectem la persona en la seva alegria, en la seva tristesa i en els seus silencis.
• No avaluem ni fem judicis de la persona.
• No insultem ni desqualifiquem.
• La víctima ha de sentir que prenem seriosament les seves emocions perquè no tingui por de compartir els seus sentiments.
• No donar el nostre punt de vista com l’únic raonable.
• No consolar dramatitzant ni activar l’autocompassió.
• No treure importància; per exemple: “Això li passa a qualsevol…”.
• No serveix presentar casos pitjors.
• No desviar el tema.
• No donar-li la culpa a un tercer.

L’ansietat és un dels trastorns més freqüents entre la població general i una de les reaccions més freqüents en situacions de crisi. Les primeres intervencions de primers auxilis psicològics són importants perquè, si són adequades, poden fer que el desenvolupament de l’episodi sigui molt més favorable. En situacions d’emergència, l’ansietat pot produir-se fonamentalment de dues maneres:

• Pel conjunt de reaccions d’ansietat i d’angoixa que té la persona de manera innata (de vegades desencadenada inesperadament).
• En una situació d’accident o emergència que ha estat tan impactant que ha provocat les reaccions d’ansietat.

En situacions en què algú es troba ferit resulta freqüent trobar l’individu emocionalment alterat i espantat per diverses raons: per veure sang, per veure una cama fracturada, per sentir que no es pot moure, per no saber on són els seus familiars, per no saber si sobreviurà…

Presenciar un accident de trànsit o patir-lo en primera persona, o veure com alguna persona estimada presenta ferides greus a conseqüència de l’accident, pot desencadenar reaccions d’ansietat importants i atacs de pànic. Moltes persones valoren la situació viscuda amb la sensació de mort imminent, sobretot si l’accident és molt greu i la persona veu un elevat nombre d’afectats o creu que la seva pròpia conducta ha influït en el que ha passat.

Com postulen alguns autors , els nivells de tensió i ansietat com els que es donen en un accident afecten els mecanismes de defensa de l’organisme i causen problemes orgànics posteriors. Per això, s’ha d’incidir en la disminució o canalització de l’ansietat.

Les reaccions d’ansietat en situació d’emergència són inevitables i, en certa mesura, positives per a la persona (sempre que no siguin prolongades i l’alterin personalment), perquè l’ajuden a afrontar el que ha viscut. Però en una situació de crisi, la intensitat de les manifestacions ansioses és tal que poden arribar a contagiar-se encara que no es pronunciï una sola paraula. Quan es tracta de familiars o acompanyants de la persona accidentada és imprescindible respondre a les necessitats d’informació de la persona si ens pregunta què ha passat.

L’actuació que cal dur a terme dependrà de com està la víctima i les necessitats que presenti en aquell moment. Per aquest motiu, la primera actuació del socorrista és fonamental. És important:

• Especificar qui som, en nom de qui treballem i què poden esperar de nosaltres. Això ens permetrà convertir-nos en persones de confiança per a ells i que recorrin a nosaltres en el cas que necessitin alguna cosa.
• Donar informació i instruccions de manera senzilla i calmada (a major nivell de descontrol de la persona, major fermesa i senzillesa). No perdre el contacte visual, verbal i tàctil de les persones a les quals estàs atenent.
• Animar i distreure: reforçar la seva col·laboració i fer preguntes obertes.
• Descartar causa orgànica, és a dir, que ja tingui alguna patologia anterior d’ansietat o ús subjacent de substàncies, medicaments o drogues.
• Estar alerta detectant necessitats per reforçar o donar suport tant a les víctimes com a la resta dels membres de l’equip d’emergències.
• Preguntar per antecedents psicològics (si li havia passat abans, en quines circumstàncies i com ho va afrontar).
• Procurar tranquil·litzar la víctima. la majria de víctimes manifesta la importància que en l’accident hi hagués una persona especialitzada per entaular un tracte més humà.
• Allunyar estímuls ansiògens, llocs amb estimulació sensorial intensa, veure moltes persones ferides…
• Normalitzar reaccions. Explicar quines són les manifestacions de l’ansietat. Les persones en crisi necessiten tenir la certesa que allò que estan experimentant és el correcte segons el moment en què estan i no una cosa que cal fer desaparèixer ràpidament.
• Escoltar perquè la víctima pugui desfogar-se, expressi les seves emocions i sentiments i comuniqui quines necessitats té.
• Evitar la hiperventilació. Si aquesta ha començat, animar a fer respiracions tranquil·les i reposades.
• Valorar administració d’un ansiolític per via intravenosa o intramuscular per part de personal facultatiu. Considerar si les manifestacions es perllonguen més de 20 minuts o són molt intenses, o en previsió d’empitjorament del quadre.