Col·lectius amb més vulnerabilitat sociolaboral

El tècnic en integració social treballarà, dins de l’àmbit de la inserció sociolaboral, amb col·lectius que a més d’una baixa empleabilitat i de condicionants d’edat o de gènere presentaran altres característiques que els fan tenir una alta vulnerabilitat social i per tant presentaran més dificultats per inserir-se laboralment.

Aquesta dificultat es pot explicar en gran part per la gran estigmatització, desconeixement, discriminació i rebuig social que representa pertànyer a algun d’aquests col·lectius.

Tot i que hi ha una gran diversitat de col·lectius per estudiar, podem establir tres grans grups de persones:

  • Persones amb diversitat funcional vinculada a una discapacitat.
  • Persones immigrants i que pertanyen a ètnies minoritàries, com és la població gitana.
  • Persones que sovint s’ha dit que estan en greu risc d’exclusió social, on incloem: persones recluses i exrecluses, persones exdrogodependents i persones sensellar.

Com a tècnics, haureu de saber caracteritzar aquests col·lectius i indicar les seves característiques comunes a partir dels factors d’ocupabilitat.

Programes per a persones amb diversitat funcional vinculada a una discapacitat

Quan com a tècnics en integració social treballeu per millorar l’ocupabilitat de les persones amb diversitat funcional vinculada a una discapacitat serà imprescindible tenir present el concepte de discapacitat amb què treballeu:

“El concepte actual de discapacitat és un concepte evolucionat i fa èmfasi en l’entorn de la persona. La discapacitat es considera el resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans. És a dir, que si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal no seria una discapacitat, perquè no hi hauria limitació en l’activitat ni restricció en la participació, no hi hauria una barrera que limités o impedís la participació plena i efectiva en la societat.”

ja.cat/iKqjY

Des d’aquest plantejament cal caracteritzar el col·lectiu a partir d’aquells factors d’incidència, ja siguin estructurals, personals o competencials que poden condicionar l’ocupabilitat d’aquest col·lectiu i atenent a característiques pròpies de la discapacitat: la tipologia, el grau d’afectació i el moment d’aparició de la discapacitat, per poder determinar les seves necessitats d’inserció sociolaboral, així com les línies generals d’actuació per procurar la seva inserció sociolaboral, amb la intenció de millorar la seva qualitat de vida.

Els programes d’inserció sociolaboral i algunes prestacions econòmiques s’adrecen a aquelles persones que tenen reconeguda la condició de “discapacitat” del 33% o més. És per aquest motiu que en aquest material parlarem de persones amb discapacitat per referir-nos a aquelles amb diversitat funcional vinculada a una discapacitat reconeguda del 33% o més.

Característiques de les persones amb discapacitat a partir dels factors d’ocupabilitat

El col·lectiu de persones amb discapacitats és molt divers, ja que dins la discapacitat podem parlar de diferents tipologies relacionant deficiència i funcionalitat: discapacitat física, discapacitat intel·lectual, discapacitat sensorial i discapacitat derivada de trastorn mental. Sense oblidar que hi ha la possibilitat que una persona pugui patir més d’un tipus de discapacitat, la pluridiscapacitat, que representa encara més dificultats per a la integració social i laboral. A més, també hem de tenir en compte que dins de cada tipologia podem trobar diferents graus d’afectació: lleu, moderat i sever, que condicionaran també la seva ocupabilitat, i per tant la seva inserció.

Partint que l’entorn té una gran influència en l’ocupabilitat de cada persona amb diversitat funcional vinculada a una, trobem en comú que la majoria acostumen a presentar el factor personal de trajectòria vital de la sobreprotecció que moltes famílies tendeixen a fer a les persones amb discapacitat.

La sobreprotecció familiar impedeix que la persona es pugui desenvolupar per si mateixa, generant una gran dependència, i en conseqüència, minvant la seva autonomia, iniciativa professional i desenvolupament personal. Així doncs, les persones amb discapacitat pot ser que mostrin inseguretat a l’hora de buscar feina i davant de les dificultats, acabant per refugiar-se en l’entorn familiar.

Contràriament al que podria semblar, és aquesta mateixa sobreprotecció que exerceix l’entorn familiar la que genera una falta de suport a la persona amb discapacitat quan decideix incorporar-se laboralment. En l’entorn familiar sorgeixen un seguit de desconfiances i pors, algunes motivades per la possibilitat de perdre alguna prestació social per discapacitat.

A més, no podem passar per alt els factors de discriminació social com són les creences i els prejudicis que té la societat i les empreses. Seguint Alcover, C. i Pérez V. (2011), és evident que la societat encara no està preparada per incloure-hi sense prejudicis o rebuig persones amb discapacitats.

De la mateixa manera, els empresaris acostumen a tenir una visió negativa sobre la contractació de persones amb discapacitat. Acostumen a mantenir prejudicis sobre la preparació de les persones amb discapacitat per desenvolupar les mateixes tasques que la resta de treballadors, consideren que el seu rendiment productiu és inferior… És una mostra de la falta de sensibilització i informació sobre les obligacions i els avantatges de contractar aquestes persones.

Així doncs, davant d’un fet vital com el d’incorporar-se al mercat laboral quan manca el suport familiar, i a més hi ha una pressió social per l’alta estigmatització del col·lectiu, ens trobem que la persona pot generar moltes pors de no ser acceptada, del rebuig, de fracassar en el desenvolupament professional. Per tant, el factor personal de posicionament davant del treball es veurà condicionat per aquesta baixa autoestima. És per aquest motiu que caldrà treballar el desenvolupament competencial per apoderar la persona, adquirir un concepte positiu d’ella mateixa i augmentar la seva autoconfiança.

També hem de considerar que la necessitat de rehabilitació o seguiment mèdic que acostumen a tenir les persones amb discapacitat pot condicionar els factors personals de la disponibilitat vers el procés de treball.

Des de la inserció sociolaboral hem d’analitzar diferents tipologies de diversitat funcional vinculada a:

  • Discapacitat física i/o mobilitat reduïda
  • Discapacitat intel·lectual
  • Discapacitat sensorial
  • Discapacitat derivada del trastorn mental

Com a futurs professionals haurem de tenir en compte que la intervenció serà molt diferent segons la tipologia i el grau d’afectació de la discapacitat, però estarà especialment condicionada pel factor personal de trajectòria vital del moment d’adquisició de la discapacitat, que pot ser congènita o adquirida.

Quan la discapacitat és adquirida, de manera sobtada, a una edat avançada, és molt més difícil acceptar-la i s’agreuja quan a més limita poder dur a terme la feina que es feia amb anterioritat i implica un canvi de professió. De tota manera, aquestes persones acostumen a tenir una bona base de les competències tecnicoprofessionals i de base, amb un cert nivell formatiu, i també alguna experiència laboral, aspectes importants per a la seva reorientació i inserció.

En el cas de discapacitats congènites o adquirides en edats primerenques, hauran desenvolupat més les habilitats adaptatives a la discapacitat, però, per contra, pot ser que tinguin més limitades les competències tecnicoprofessionals i de base perquè en els itineraris formatius en circuits especials no sempre hi ha la mateixa oferta que en els circuits ordinaris i que l’accessibilitat no sempre està garantida.

Discapacitat física i/o mobilitat reduïda

Si analitzem les diferents tipologies de discapacitats trobem que en les persones amb mobilitat reduïda o amb discapacitat física la principal dificultat per a la inserció és el factor estructural de la gran quantitat de barreres físiques amb què es troben, i que impedeixen o redueixen la seva mobilitat i accessibilitat, dificulten la realització de tasques quotidianes i els limita tant en l’aspecte personal com en el professional.

Aquestes barreres les trobem tant en el desplaçament cap al lloc de treball com en el mateix lloc de treball, ja que la majoria no estan adaptats. Tot i això, en l’actualitat la majoria d’aquestes dificultats es poden corregir eliminant les barreres arquitectòniques i/o utilitzant noves tecnologies per adaptar els llocs de treball.

Aquests obstacles, a més, poden comportar que siguin poc hàbils amb les competències transversals de relació, cosa que fomenta l’aïllament social perquè de vegades la persona redueix les seves sortides per no haver d’acudir a tercers, i això fa que el seu cercle de relacions, en molts casos, es limiti a la família. Aquesta manca d’habilitats socials acabarà dificultant també les relacions laborals.

En principi sembla que les persones amb aquesta tipologia de discapacitat no necessiten tenir una feina amb suport professional, però les inseguretats i les dificultats relacionals que es poden donar en alguns casos poden portar a problemes en el manteniment del lloc de treball.

Discapacitats intel·lectuals

La discapacitat intel·lectual pot limitar alguna de les següents àrees d’habilitats d’adaptació: la comunicació, la cura pròpia, les habilitats socials, l’ús de la comunitat, l’autogestió, etc., que condicionen la seva ocupabilitat i per tant la seva inserció laboral.

El factor personal de trajectòria vital de la sobreprotecció de la família i l’escola es dona especialment en les persones amb aquesta discapacitat. S’infravaloren les seves possibilitats fins al punt que se’ls pot arribar a considerar totalment disfuncionals per a qualsevol àmbit vital i evidentment laboral. De vegades la família no facilita l’adquisició de l’autonomia personal i pot interferir en el procés d’inserció.

En l’àmbit laboral, en el cas de no haver treballat mai, acostumen a tenir força mancança de competències de base d’accés a l’ocupació: un gran desconeixement de l’entorn laboral, tant a nivell de formació per a l’especialització d’una professió com de les competències necessàries per millorar la seva ocupabilitat, de la demanda d’ocupació i de les eines i dels processos de selecció.

Aquestes dificultats es poden vèncer amb un aprenentatge específic per a un lloc de treball i amb el treball amb suport, explicat en la unitat “Treball amb suport”, i fent un seguiment tant de la seva inserció com del manteniment del lloc de treball.

A més, poden presentar certes dificultats en les competències transversals de relació, tant entre companys com amb encarregats, per la falta de socialització a causa del fet que el seu cercle de relacions sovint es limita a la família.

Discapacitat sensorial

Dins la discapacitat sensorial en trobem principalment de dos tipus: la que impedeix una correcta percepció auditiva i la visual.

Les persones amb discapacitat auditiva en contextos no ajustats a les seves necessitats troben barreres en la comunicació i el llenguatge, fet que condiciona les competències transversals de relació, especialment en ambient i amb persones noves. Per exemple: no entendre el que s’està dient pot portar a una mala interpretació dels missatges, i existeix la tendència a fer veure que s’ha entès i a dir a tot que sí. Aquest fet, traspassat a l’àmbit laboral, pot comportar un desajust entre la demanda i la realització, així com problemes de relació.

Els factors estructurals seran la principal dificultat amb què es troben les persones amb discapacitat visual, i un seguit de barreres físiques, de mobilitat i d’accessibilitat del lloc de treball seran les que condicionaran la seva inserció.

Part de les dificultats amb què es troben ambdós casos es poden vèncer actualment amb mitjans tecnològics, adaptant el lloc de treball o creant productes de suport que permeten augmentar la seva autonomia.

Discapacitat derivada del trastorn mental

La discapacitat derivada del trastorn mental pot comportar limitacions en el seu funcionament cognitiu i de socialització. El factor estructural de discriminació social de l’estigma, els prejudicis i l’exclusió són les barreres principals que els impedeixen la seva participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb les altres persones i per tant la seva inserció laboral. Per tant, caldrà treballar molt la conscienciació de les empreses i la societat en general.

En persones en què la patologia és lleu o moderada aquesta no afecta directament el funcionament cognitiu i/o les competències tecnicoprofessionals, però a causa dels mateixos símptomes de la malaltia o dels efectes secundaris de la medicació poden aparèixer mancances o problemes actitudinals en moments de crisis o frustració.

Poden veure’s afectades algunes de les competències transversals d’identificació: l’autoconeixement de les pròpies capacitats, la capacitat de prendre decisions, la disposició a l’aprenentatge i sobretot la manca de motivació, així com les de situar-se en el context laboral en el cas que la malaltia es doni en etapes primerenques i no hagi fet mai una inserció laboral.

A més, els símptomes de la seva patologia solen dificultar l’adaptació a l’entorn cultural i social en què viuen. A causa d’aquest aïllament social, agreujat per la sobreprotecció que han tingut, també podem trobar que s’hagin de millorar les competències transversals de relació: la comunicació, la relació interpersonal i el treball en equip, així com competències transversals d’afrontament com són el grau d’autonomia, la gestió de l’estrès, la negociació… Totes aquestes, competències necessàries per a la inserció i el manteniment del lloc de treball.

El col·lectiu de persones amb discapacitat en el mercat laboral

La definició de discapacitat proposada ens fa veure que les persones amb discapacitat es troben amb diferents, i a vegades, més grans entrebancs per accedir a un lloc de treball que la resta de la població, tal com podem veure en la figura:

Figura Taxes d’activitat, ocupació i atur per sexe (Espanya, 2017)
INE, 2017

També podem observar que les taxes d’activitat i ocupació de les persones amb discapacitat són molt inferiors a les de la resta de la població per als dos sexes. La taxa d’atur, que és inversa, presentant una major taxa en les persones amb discapacitat.

A nivell general podem dir que la contractació de persones amb discapacitat representa l’1,43% del total de contractes fets l’any 2017; tenint en compte que la prevalença de discapacitat està establerta en el 6,1% de la població, queda palès que hi ha pocs llocs de treball per a aquest col·lectiu.

'Informe Olivenza'

L’informe Olivenza 2018, elaborat per l’Observatorio Estatal de la Discapacidad, sobre la situació general de la discapacitat a Espanya, d’on hem tret les següents dades, ens aporta molta informació per caracteritzar el col·lectiu. Aquest informe es publica anualment.

També esmenta que la durada de les contractacions, tot i que la de les persones sense discapacitat és lleugerament superior, no és molt diferent; per tant, ambdós grups tenen poca estabilitat contractual. La contractació temporal de les persones amb discapacitat l’any 2017 va ser del 90,3% del total.

Respecte als centres especials de treball (CET) podem parlar d’una clara tendència creixent com a pilar en la contractació de les persones amb discapacitat des del 2008, i que arriba a la quota més alta el 2017.

D’aquest informe extraiem la figura, que a partir de la taxa d’ocupació ens ajuda a caracteritzar la situació de les persones amb discapacitat en el món laboral en funció de diferents variables.

Figura Taxa d’ocupació de la població amb discapacitat (Espanya, 2017)
Adaptat de l'Informe Olivenza 2018

Així doncs, podem veure que en les àrees de més densitat de població les taxes d’ocupació de persones amb discapacitat són més grans.

Els joves amb discapacitat són els que tenen les taxes d’atur més altes, arribant al 60,6%, ja que es trobem amb una doble dificultat d’inserció: ser joves i amb discapacitat. I els més joves tan sols representen el 6,8% dels contractes realitzats. En la població general aquesta proporció no és tan baixa, sinó que suma el 18,9% de l’ocupació creada.

El nivell formatiu és una variable clau per a la inserció laboral: com més nivell, més taxa d’ocupació. Aquelles persones amb discapacitat amb estudis superiors mostren una taxa d’ocupació que supera amb més de 20 punts la mitjana. De la mateixa manera, la taxa d’atur està un 12,6% per sota de la mitjana. De tota manera, la majoria de contractacions són de nivells d’ESO, com a conseqüència del gran volum d’ocupació de baixa qualificació creat.

Les discapacitats de tipus sensorials, tant auditiva com visual, són les que acostumen a ocupar-se amb més facilitat, mentre que les discapacitats, tant intel·lectuals com mentals, són les que mostren més dificultats per a l’accés a l’ocupació, i aquesta està en correlació amb el seu grau de discapacitat. Tot i això, el major volum de contractacions és per a aquelles discapacitats de tipus físic.

El grau de discapacitat és una variable que condiciona la taxa d’ocupació. Els graus de discapacitat més alts tenen més dificultats per accedir a un lloc de treball. Aquelles persones amb un grau d’entre el 65 i el 74% són les que tenen més taxa d’atur, fins i tot per sobre dels graus superiors al 75%, possiblement a causa del fet que hi ha menys població activa en aquesta darrera franja.

L’informe també analitza la relació entre percebre una prestació i la taxa d’ocupació, i arriba a la conclusió que percebre una prestació, sigui quina sigui, és un factor que condiciona la taxa d’ocupabilitat del col·lectiu. Aquelles persones que no reben prestació s’integren en més quantitat al mercat laboral i presenten una taxa d’atur és més baixa.

Respecte als sectors d’ocupació, trobem que el sector de serveis, amb coherència a la tendència del mercat laboral, és el primer sector generador d’ocupació, i amb el col·lectiu de persones amb discapacitat encara pren més rellevància. L’activitat econòmica amb més contractacions són serveis a edificis i activitats de jardineria, representant el 13,78% de les contractacions. I les ocupacions on hi ha més contractes de persones amb discapacitat són neteja, peons de la indústria manufacturera, cambrers assalariats i peons agrícoles. Veiem, doncs, que són contractes d’ocupacions de baixa qualificació. En els nivells directius es computen molt pocs contractes.

Necessitats sociolaborals del col·lectiu

A partir dels factors d’ocupabilitat analitzats i de la situació del col·lectiu al mercat laboral establim quines són les principals necessitats d’aquest, classificant-les en les àrees següents:

  1. Àrea d’orientació
  2. Àrea de formació
  3. Àrea d’inserció
  4. Àrea personal

Àrea d'orientació

Depenent de si la persona ja havia estat inserida laboralment abans de l’adquisició de la discapacitat o no ens podem trobar davant d’una orientació laboral o d’una reorientació laboral.

Amb les persones amb discapacitat, gran part de la feina d’orientació consistirà a posar de manifest la feina que volen i poden realitzar per establir un objectiu laboral. Per això és molt important un bon autoconeixement per identificar els propis interessos, ja siguin els inicials o els nous, però sobretot per la necessitat de valorar les seves potencialitats i per la necessitat d’adonar-se de quins són aquells punts febles que cal vèncer per poder arribar a desenvolupar el seu objectiu.

Una altra part important de la tasca d’orientació serà aconseguir donar resposta a la necessitat de conèixer el mercat laboral, ja que en aquest cas concret és important que diferenciïn el mercat laboral ordinari del protegit, aprofundint en les ocupacions del seu interès, com són quins tipus d’opcions ofereix cadascun, quins requisits d’accés hi ha, quins avantatges i inconvenients, etc., per poder prioritzar o descartar les que no siguin d’interès i poder acabar definint un objectiu professional, així com alternatives.

Així doncs, per poder-ho dur a terme cal tenir desenvolupades les competències transversals d’identificació, tant les d’identificació de les pròpies capacitats com les de disposició a l’aprenentatge o les de situar-se en el context laboral.

Volem assenyalar la importància que té l’orientació en el cas que la discapacitat sigui adquirida, ja que pot implicar un canvi de professió, i aquest fet comporta un sobreesforç important si s’ha de tornar a formar en una nova ocupació, i pot produir-se frustració si s’escull un ofici que no es pot desenvolupar.

Àrea de formació

En aquesta àrea establirem, per a cada tipus de discapacitat, aquells aspectes més rellevants que es requereixen per assolir l’objectiu establert. En funció del tipus de discapacitat i del nivell formatiu, les persones amb discapacitats podran necessitar desenvolupar competències:

  • Tecnicoprofessionals
  • De base
  • Transversals

Segons l’Informe Olivenza 2018, les persones amb discapacitat física acostumen a tenir un nivell adequat de formació. Serà en el cas d’haver establert un nou objectiu professional que hi haurà la necessitat d’adquirir totes aquelles competències requerides per dur-lo a terme, normalment competències tecnicoprofessionals.

Pel que fa a les competències transversals de relació i afrontament, tenen la necessitat de superar, en el cas que es doni, l’aïllament social i dificultats relacionals i d’adaptabilitat a noves situacions laborals per tal de garantir el manteniment del lloc de treball.

Pel que fa a les persones amb discapacitat intel·lectual, acostumen a tenir necessitats en el desenvolupament de les competències de relació i afrontament. Pel que fa a les competències transversals de relació −la comunicació, saber expressar el seu pensament, saber escoltar, entendre els altres…−, la relació interpersonal amb companys i superiors serà una necessitat que caldrà adquirir.

Mentrestant, les competències transversals d’afrontament, com l’autonomia personal, la cura pròpia, la responsabilitat, l’adaptació a situacions laborals, l’organització de les tasques a desenvolupar, l’ús de la comunitat, l’autogestió, la gestió de l’estrès, etc., seran alguns dels aspectes que caldrà desenvolupar.

Generalment ens trobem que no han fet una especialització per a una professió, i per tant serà necessari d’adquirir totes aquelles competències tecnicoprofessionals i transversals per poder-la dur a terme amb garantia.

Les persones amb discapacitat sensorial, auditiva o visual, acostumen a tenir un alt nivell de formació, i és per això que normalment no trobarem moltes necessitats que caldrà treballar en les competències tecnicoprofessionals. Però en els dos casos les barreres físiques i en la comunicació i en el llenguatge que presenten condicionen les necessitats d’ajustar l’entorn i desenvolupar competències transversals de relació. A la vegada, en el cas de la discapacitat auditiva, facilita el seu procés d’integració a la feina si la resta de companys tenen coneixements de llengua de signes en què es comuniqui la persona.

En les persones amb una discapacitat derivada del trastorn mental, els factors que condicionen més la seva ocupabilitat són els factors estructurals de discriminació social: l’estigma, els prejudicis i l’exclusió. És per aquest motiu que gran part de les persones amb discapacitats acostumen a tenir la necessitat de vèncer pors del rebuig, del fracàs professional… Factors personals de posicionament davant del treball que condicionin la seva autoestima i autoconfiança.

Trobem que a causa dels símptomes de la malaltia o als efectes secundaris de la medicació poden aparèixer problemes actitudinals en moments de crisi o frustració. Tenen la necessitat de prevenir i gestionar aquests moments de crisi, i a més tenen necessitats en l’adquisició de competències transversals de relació: la comunicació, la relació interpersonal i el treball en equip, així com en el desenvolupament de competències transversals d’afrontament, com són el grau d’autonomia, la gestió de l’estrès, la negociació…

Amb referència a les competències de base, el fet de tenir una discapacitat no determina la necessitat d’adquirir competències instrumentals bàsiques. Seran les persones amb discapacitat intel·lectual les que és més probable que no tinguin la formació bàsica obligatòria definida per l’Administració educativa. En aquells casos en què no hagin finalitzat estudis bàsics obligatoris, ja sigui per abandonament o per ruptura de la seva trajectòria acadèmica, tindran la necessitat de finalitzar-los.

Pel que fa a les competències de base instrumentals específiques, pot haver-hi la necessitat en noves tecnologies i llengües estrangeres, però no és específic de cap tipus de discapacitat i hi ha gran diversitat de nivells.

Àrea d'inserció

Tot i que la inserció laboral pot ser tant al mercat ordinari com al protegit, aquest fet no condiciona especialment les necessitats en aquesta àrea, ja que les vies d’accés a les diferents alternatives laborals de les persones amb discapacitat són pràcticament les mateixes que qualsevol recerca de feina i procés de selecció de personal.

El moment d’adquisició de la discapacitat serà el què més ens determinarà les necessitats en aquesta àrea. En els casos de discapacitat congènita ens trobarem que la majoria no han fet mai cap inserció i per tant hi ha una gran necessitat de conèixer les competències de base d’accés a l’ocupació, tant eines, canals i processos de selecció com la capacitat de planificar el seu propi procés de recerca de feina.

Mentrestant, en els casos de discapacitat adquirida és probable que la persona hagués estat inserida en el mercat laboral en el moment de l’adquisició, i per tant la necessitat serà actualitzar aquells coneixements d’accés a l’ocupació en el cas que estiguin obsolets i potser treballar algun aspecte dels processos de selecció concret del nou perfil professional.

Àrea personal

Aquests usuaris necessiten tenir el certificat de reconeixement de la discapacitat igual o superior al 33%. En el cas que no el tinguin es dirigiran a l’òrgan competent.

El seu accés al mercat laboral pot ser al mercat ordinari o protegit, normalment condicionat al grau de discapacitat. Per aquest motiu és recomanable que diferenciïn entre el mercat laboral ordinari i el protegit. Pel que fa a les possibilitats d’inserció al mercat laboral ordinari, requereixen coneixement de les línies generals de la Llei general de discapacitat (LGD) i opcions que ofereix el Reial decret que regula el treball amb suport.

Per al mercat protegit cal que coneguin en quins tipus de centres s’ofereix: centres especials de treball, centres ocupacionals, tallers ocupacionals… Però a més, aquest col·lectiu té la necessitat de ser informat sobre:

  • Serveis i recursos de suport.
  • Ajuts, prestacions i pensions.
  • Tipus de contractacions.
  • Serveis que els poden oferir ajuts d’accessibilitat i mobilitat.

En general, les persones amb discapacitat poden presentar associats condicionaments de salut i necessitat de seguiment mèdic, que podrà influir en la seva disponibilitat de recerca de feina i d’inserció.

En aquelles persones amb discapacitat física o sensorial ja hem comentat que els factors estructurals i les barreres físiques, comunicatives, de mobilitat (servei específic de transport) i d’accessibilitat limiten la seva autonomia. Així doncs, caldrà que se suprimeixin aquestes barreres en el lloc de treball i/o de formació, i si pertoca cal que facin un entrenament per adaptar-se a aquestes modificacions per fomentar la seva autonomia.

Paral·lelament al treball amb els usuaris, cal fer un treball de conscienciació a les empreses i a les famílies.

Línies d’actuació amb el col·lectiu en els itineraris personals d'inserció (IPI)

De manera genèrica podem dir que per dur a terme les actuacions dels IPIS utilitzarem recursos normalitzats i que caldrà adaptar les activitats i la metodologia a cada tipologia de discapacitat i persona. El procés transcorrerà per les següents fases:

  1. Fase inicial
  2. Fase de treball
  3. Fase de tancament

El propòsit de la fase inicial serà que la persona estableixi un objectiu professional a partir de la confrontació de la demanda del mercat laboral i de les seves capacitats. Les entrevistes inicials en format de tutoria individual o en grup seran el recurs més utilitzat. També són útils les activitats en tallers a l’entitat de desenvolupament de les competències d’identificació.

En la fase de treball tindrà lloc la definició i el desenvolupament del projecte professional que implicarà la definició d’un objectiu laboral i possibles alternatives a partir de l’autoconeixement de les pròpies capacitats i potencialitats i el coneixement dels seus interessos professionals, oferint recursos i estratègies per a la presa de decisions informada, així com les accions adequades per assolir aquest objectiu i/o alternatives.

En la fase de treball, a partir de la definició i el desenvolupament del projecte professional, s’establirà un pla de millora de l’ocupabilitat i la seva execució.

Aquesta fase de treball s’acostuma a realitzar individualment i amb la metodologia de treball amb suport, on un cop la persona inserida a l’empresa es porta a terme un aprenentatge en el mateix lloc de treball de les tasques, així com de la cultura de l’empresa, amb la figura del preparador laboral i de suports naturals.

Pel que fa a les competències tecnicoprofessionals, normalment es derivaran a recursos externs on puguin fer la capacitació. Exemples de recursos són:

  • En l’ensenyament reglat: itineraris formatius específics, programes de formació i inserció, els cicles formatius, la Universitat, etc., com a formacions capacitadores.
  • La formació professional no reglada com una formació de curta durada i capacitadora.
  • També podem trobar cursos, tallers, formacions, etc., del seu interès.

Per les característiques pròpies de les persones amb discapacitat intel·lectual, també extrapolable a aquells casos provinents de salut mental, cal que els cursos siguin molt pràctics i que les seves necessitats es treballin de manera molt concreta i específica i si és possible en el seu mateix futur lloc de treball. El treball amb suport serà el recurs idoni per a la formació i inserció d’aquestes persones en el món laboral.

Els tallers a l’entitat, amb activitats i dinàmiques, en grup o individualment, seran el recurs més utilitzat per treballar les competències transversals.

Cal establir mecanismes per facilitar la comunicació i assegurar que la persona amb discapacitat entén els missatges perquè no necessiti mitjancers a l’hora de comunicar-se, en les instruccions, la realització de les tasques, normes explícites i implícites de l’empresa… També cal donar pautes i entrenament en habilitats socials per evitar possibles problemes de manteniment de la feina a causa d’una no-adaptació amb l’equip professional o les persones amb les quals hagi de mantenir tracte laboral.

En la majoria dels casos, a excepció de les discapacitats intel·lectuals més severes, el recurs idoni per finalitzar els estudis obligatoris i adquirir les competències instrumentals bàsiques seran les escoles d’adults o el IOC (Institut Obert de Catalunya), que en ser una opció a distància serà d’utilitat en el cas que tinguin dificultats de mobilitat i/o accessibilitat.

Depenent de la necessitat en les competències instrumentals específiques buscarem el recurs extern més pertinent per seguir fent formació continua en llengües estrangeres i en tecnologies de la informació i comunicació (TIC).

Pel que fa a les competències de base d’accés a l’ocupació, podem distingir entre aquells que ja estaven treballant en el moment d’adquisició de la discapacitat i entre aquells que faran la primera inserció. Es poden fer activitats en el club de feina de l’entitat, o externes, per anticipar i practicar els processos de selecció. Cal fer èmfasi que les persones amb discapacitat intel·lectual tenen especial necessitat de practicar com superar els processos de selecció.

Serà necessari establir entrevistes o tutories de seguiment que permetin fer el seguiment del pla de millora de l’ocupabilitat, així com possibles desviacions en aquest per introduir modificacions si es considera pertinent.

Finalment, en la fase de tancament cal establir tutories per fer el seguiment i veure possibles dificultats en el manteniment de la feina, així com valorar les necessitats per mantenir la feina.

Mesures de suport i recursos específics per al desenvolupament d'itineraris

Cal que les persones amb discapacitat tinguin clar que tenen dues opcions per entrar al mercat laboral: el mercat ordinari i el protegit. Cada tipus de mercat representa unes característiques que la persona ha de valorar i nosaltres hem de garantir que ho entenen per poder fer una presa de decisions informada.

Recursos del mercat laboral ordinari són:

  • La Ley General de Discapacidad (LGD) (Reial Decret Legislatiu 1/2013), antiga LISMI, Ley de Integración Social de los Minusválidos (Ley 13/1982), estableix que totes les empreses públiques i privades espanyoles de 50 o més treballadors han de tenir una quota de reserva a favor de les persones amb una discapacitat igual o superior al 33% corresponent al 2% de la plantilla. Aquesta llei pretén, entre altres objectius, impulsar i fomentar la integració laboral de persones amb discapacitat.
  • El Reial decret 870/2007 regula la modalitat de treball amb suport com a mesura de foment de treball de les persones amb discapacitat en el mercat ordinari de treball.
  • L’Equip d’Assessorament Laboral (EAL) de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) de l’Ajuntament de Barcelona és un servei que ofereix suport a la integració laboral de les persones amb discapacitat al mercat ordinari, treballant com a agent d’intermediació laboral per promoure la igualtat d’oportunitats davant l’accés al treball. Per aconseguir-ho ofereix diversos serveis: de valoració i orientació, formació, assessorament laboral, acompanyament i suport per a l’obtenció i consolidació del lloc de treball.
  • A més, hi ha un seguit de mesures que poden ajudar a fomentar la contractació de les persones amb discapacitat. Un exemple són la gran diversitat de tipus contractes; entre d’altres:
    • Pràctiques
    • Formació i aprenentatge
    • Indefinit
    • Indefinit per a persones procedents d’enclavaments laborals
    • Temporals de foment d’ocupació per a persones amb discapacitat
  • Mesures destinades a fonamentar i a crear autoocupació.

Els recursos del mercat laboral protegit són:

Per a més informació sobre els CET, els CO i els enclavaments laborals consulteu l’apartat “Recursos formatius i modalitats d’inserció sociolaboral” de la unitat “Context de la inserció laboral”.

  • Els centres especials de treball (CET).
  • Els centres ocupacionals (CO), adreçats a persones amb discapacitat intel·lectual.
  • Tallers prelaborals, adreçat a persones amb malaltia mental.
  • Enclavament laboral.

Per a les persones amb discapacitat visual, el recurs preeminent per a l’orientació laboral és l’ONCE. Els ofereix una gran gamma de serveis i recursos per a l’adaptabilitat i la inclusió social de les persones amb deficiències visuals. També podem trobar recursos per a l’adaptació formativa i laboral.

Programes per a persones immigrades

Abans d’endinsar-nos en la descripció del col·lectiu cal que el tècnic tingui presents dos conceptes: el d’estranger i el d’immigrant; segons el diccionari:

Marc legal en matèria d'immigració

Reial Decret 557/2011, de 20 de abril, pel qual s’aprova el Reglament de la Ley Orgánica 4/2000, sobre derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social, tras su reforma por la Ley Orgánica 2/2009 i les seves actualitzacions constitueixen el reglament actual vigent en matèria d’estrangeria.

  • Estranger és una persona que ha nascut en un altre lloc i que no disposa de nacionalitat del país on es troba.
  • Immigrant seria aquell que sent estranger s’ha quedat a viure en aquest. Així, un immigrant seria una persona estrangera que, en comptes de tornar a casa seva després de fer un viatge, una visita, una formació, etc., decideix quedar-se en un país del qual no té la nacionalitat.

En aquest sentit, resulta interessant observar com l’actual marc legal en matèria d’immigració aposta per parlar d’“estrangers”. Aquest marc legal classifica els estrangers en dos règims de residència:

  • El règim comunitari, aplicable als nacionals dels estats membres de la Unió Europea i dels estats part de l’Acord sobre l’Espai Econòmic Europeu (Noruega, Islàndia i Liechtenstein) i als familiars directes dels nacionals d’aquests països.
  • El règim general, aplicable als nacionals d’altres països.

Els estrangers amb règim comunitari compten amb la llibertat de lliure circulació de persones; això implica que un membre de la UE pot viatjar, estudiar o establir-se a un altre estat sense cap requisit, ja que es declara que és ciutadà europeu, amb els mateixos drets i obligacions arreu, establerts a partir del Tractat de Maastricht.

Els estrangers amb règim general tenen un seguit de requisits, que en funció de cada situació poden ser de difícil compliment, per poder accedir i mantenir-se de manera regular a l’Estat espanyol.

En aquest material ens centrarem en la inserció sociolaboral de persones immigrades en situació juridicoadministrativa regular, ja que aquesta és la que els dona els permisos de residència i treball.

Caracterització del col·lectiu de persones immigrades a partir dels factors d'ocupabilitat

És difícil definir les característiques d’un col·lectiu tan heterogeni i complex. Les principals variables que cal tenir en compte són: el gènere, el tipus de flux migratori, el país d’origen, la situació juridicoadministrativa, la formació… Tot i això, podem definir alguns aspectes comuns, vinculats a la inserció sociolaboral, a la majoria de les persones que formen el col·lectiu.

Respecte als factors personals de la seva trajectòria vital, destaquem dos que determinaran la seva ocupabilitat:

  • Un dels més importants és que ens podem trobar davant de persones que no sempre tenen cobertes les necessitats bàsiques, com són habitatge, educació, sanitat, alimentació…
  • L’altre, que no sempre tenen la seva situació juridicoadministrativa regularitzada, o que aquesta depèn del fet d’estar o no treballant. Parlem de tenir el permís de residència i/o treball en vigència.

Finalment, cal esmentar que per la seva trajectòria, i pel fet traumàtic de la migració en si mateixa, poden presentar la síndrome d’Ulisses, que es caracteritza per un estrès crònic que està associat a la problemàtica dels emigrants en establir-se en una nova residència.

Pel que fa a la trajectòria laboral i formativa, n’hi ha tantes com persones, però en alguns casos ens trobem amb una marcada manca de qualificació i d’experiència laboral, fet que dificulta molt la seva inserció.

Cal mencionar que pel que fa al factor personal de posicionament davant del treball, ens trobem amb persones amb una alta motivació econòmica per a la seva subsistència i sovint la de les seves famílies als països d’origen, però també per poder quedar-se en el país. Necessiten cotitzar a la Seguretat Social per mantenir el seu permís de residència i treball.

Si analitzem els factors competencials trobem que pel que fa a les competències tecnicoprofessionals, sovint o no en tenen o han de passar per un procés d’homologació per tal que se’ls reconeguin.

Pel fet que provenen de realitats molt diferents de la nostra hi haurà un gran desconeixement de les competències de base i d’accés a l’ocupació, així com de les instrumentals bàsiques de coneixement de l’entorn laboral i social, ja que presenten un xoc intercultural. Cal que coneguin, entenguin i s’adaptin a la societat d’acollida, a la vegada que aquesta fa els esforços per acollir-les. Alguns dels aspectes A què cal parar atenció són:

  • El coneixement dels aspectes no formals de relació, conductes i hàbits de la societat d’acollida.
  • El coneixement dels serveis, els recursos i la xarxa assistencial, la participació social i l’organització pròpia.
  • El coneixement per facilitar la mobilitat pel nou entorn.

També ens podem trobar, segons el país d’origen, amb casos d’analfabetisme, tant pel que fa a la lectoescriptura com en el càlcul funcional. Però un dels factors determinants de la seva ocupabilitat, en funció del país de procedència, és la dificultat amb la comunicació per una manca de coneixement de l’idioma del lloc d’acollida, el català i/o el castellà.

L’aprenentatge de les NTIC, o l’obtenció del carnet conduir, són instrumentals específiques que hauran d’adquirir per millorar la seva ocupabilitat.

En les competències transversals poden tenir dificultats en la d’identificació de situar-se en el context laboral, ja que tenen desconeixement de les característiques i els requeriments del context laboral i de quines ocupacions, llocs de treball, perfils professionals, etc., existeixen.

Pel que fa als factors estructurals de discriminació social, seguint Cachón, L. (2012), trobem que és un col·lectiu clarament marcat per la xenofòbia, els prejudicis, els estereotips de la societat que els ha d’acollir i directament de les institucions, els serveis i els empresaris, els treballadors i els clients.

Lorenzo Cachón és director del Departament de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid.

El col·lectiu de persones immigrades en el mercat laboral

Per poder tenir una primera imatge de les característiques de les persones immigrades a Catalunya, a partir del registre de població a 1 de gener de 2019 del Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat de Catalunya, podem dir que del total de la població el 84’2% té la nacionalitat espanyola, mentre que la nacionalitat estrangera representa el 15’8%.

Situació juridicoadministrativa

Cal tenir en compte que en aquestes dades i, per tant, en moltes de les estadístiques oficials sobre persones immigrants, no s’han comptabilitzat aquelles que estan en situació juridicoadministrativa irregular.

Dins aquesta població estrangera, en la taula podeu veure les 10 principals nacionalitats presents a Catalunya l’1 de gener de 2019. La nacionalitat predominant, amb gran diferència, un 10 %, és la marroquina, seguida de dues nacionalitats de la Unió Europea: romanesa i italiana. Després dues nacionalitats asiàtiques, la xinesa i la pakistanesa, i finalment una gran varietat de països llatinoamericans.

Taula Principals nacionalitats presents a Catalunya
Nacionalitat % sobre total d’estrangers Homes Dones
Marroc 18,6 125.472 100.918
Romania 8,5 51.237 52.151
Itàlia 5,4 36.469 29.359
Xina 5,2 31.382 32.218
Pakistan 4,1 35.326 14.537
Hondures 3,4 12.217 29.595
França 3,2 19.919 18.957
Colòmbia 3,1 17.203 20.938
Bolívia 2,5 13.135 17.426
Equador 2,2 14.155 12.819
Adaptat d'http://treballiaferssocials.gencat.cat

Si mirem els nombres absoluts i tenim en compte el sexe trobem que en la majoria dels països llatinoamericans hi ha més immigració de dones, destacant el cas d’Hondures, en què les dones representen el 70’9% de la migració d’aquest país, mentre que en països com el Marroc i Pakistan hi ha una clara migració masculina. En el cas de Pakistan, els homes representen el 70,9%. Trobem països on hi ha poca diferència entre sexes, com ara Romania, Xina i França.

És interessant indicar que en les dades no està inclosa l’economia submergida, la qual, segons Blázquez, M. i Herrarte, A. (2017), se situa per sobre del 20% del PIB en el cas de l’Estat espanyol.

Maite Blázquez és doctora en Economia per la Universidad Carlos III de Madrid i llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Salamanca.

Ainhoa Herrarte és doctora en Economia per la Universitat Autònoma de Madrid amb premi extraordinari i llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per la mateixa universitat.

“La Comissió Europea fa referència a l’economia submergida (també anomenada economia informal, irregular, encoberta, oculta… ) com aquella activitat remunerada que sent legal quant a la seva naturalesa no es declara a les autoritats públiques.”
M. Blázquez i A. Herrarte. (2017). Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2016, pàg. 160 (traducció pròpia).

Algunes conclusions a les quals arriben aquestes autores ens ajuden a caracteritzar la situació del col·lectiu de persones immigrades en règim no comunitari en el mercat laboral. Ens indiquen que la crisi econòmica va tenir més impacte en la població immigrada que en l’espanyola: la caiguda de la taxa d’ocupació entre el 2007, últim any d’expansió econòmica, i el 2013, últim any de recessió, en el cas dels immigrants va duplicar la dels espanyols, un 19,4% davant d’un 9,9%.

Tot i això, i malgrat que sembli contradictori, el mateix treball ens diu que els immigrants no comunitaris tenen una taxa d’activitat més alta que la dels espanyols, tant els homes com les dones. El quart trimestre de 2007, sobre la població potencialment activa (16 i més anys), el 52% dels espanyols estaven treballant (63% homes, 42% dones), mentre que els estrangers ho feien en un 66% (75% homes, 57% dones). Cachón conclou: “Podem dir que els estrangers treballen més que els espanyols”.

Aquest fet, però, pot venir explicat per la idea que aporta Vallejo (2004):

“L’immigrant ha de treballar no tan sols per viure, sinó també, si és que té una situació de residència regular, per poder cotitzar a la Seguretat Social i així renovar el seu permís de treball i residència fins a aconseguir, en successives etapes mai exemptes de contratemps, la tan anhelada residència permanent.”

Citat a L. Cachón (2012). “Inmigrantes y mercado de trabajo en España en la fase madura del ciclo migratorio. Observatorio de las Ocupaciones del SEPE” (traducció pròpia).

Seguint Cachón, si s’analitzen les característiques dels llocs de treball que ocupen les persones immigrades és fàcil entendre que hagin estat definits com les 3P: els més penosos, els més perillosos i els més precaris. Tot i així, convé tenir present que no totes les feines dels immigrants poden qualificar-se de “3P”.

La distribució d’aquesta població per sectors és un indicador de segregació, ja que es concentren en quatre branques d’activitat: construcció, agricultura, hostaleria i servei domèstic. Les condicions d’aquestes branques són pitjors que en la mitjana dels sectors, i conclou que una tercera part dels estrangers no comunitaris afiliats a la Seguretat Social ho fa en el grup més baix de cotització, el de peó.

D’altra banda, M. B. Fernández (2017) exposa que la crisi va contribuir a fer que l’accés dels estrangers a feines sigui cada cop més difícil, i això provoca que l’arrelament sigui l’única opció possible, amb el problema subjacent de la renovació de les autoritzacions.

Per contra, s’ha obert la via de l’autoocupació, privilegiada, per a estrangers amb recursos i/o qualificacions per poder mantenir els permisos de residència i treball. Per tant, serà important que en els itineraris personals d’inserció (IPI) s’inclogui la necessitat d’orientació cap a l’autoocupació o les cooperatives com a forma de treball per compte propi.

Exemple de cooperativa, Alencop

Alencop és una cooperativa d’iniciativa social creada per garantir les condicions de vida d’un col·lectiu en situació vulnerable. Va començar amb 15 nois d’origen subsaharià que treballaven recollint ferralla pel carrer. Ara continuen gestionant objectes usats però d’una manera digna. Amb aquest sistema cooperatiu d’intervenció social es cobreixen les mancances d’ocupació i d’habitatge i les necessitats bàsiques com l’alimentació o la roba. També els permet regularitzar les seves situacions gràcies al contracte de treball que han aconseguit (vegeu: alencop.coop).

Necessitats sociolaborals del col·lectiu de persones immigrades

Durant el procés d’inserció centrarem la detecció de necessitats en les quatre àrees habituals: orientació, formació, inserció i àmbit personal. Com a tècnics hem de tenir en compte que abans d’entrar en un procés d’inserció laboral cal que la persona tingui cobertes les següents necessitats:

  • Les necessitats bàsiques, com són habitatge, educació, sanitat, alimentació… Si no és molt difícil dur a terme el procés d’inserció.
  • La necessitat de tenir regularitzada la seva situació legal, que tingui el permís de residència i treball. Això no sempre és fàcil i és un peix que es mossega la cua. Per a la seva obtenció cal estar cotitzant a la Seguretat Social, i per cotitzar cal permís de treball.

Trobarem moltes necessitats per treballar en l’àrea d’orientació, per la mateixa idiosincràsia de ser persones estrangeres i de no conèixer el país d’acollida. Principalment les competències transversals d’identificació tenen la necessitat de situar-se en el context laboral. Hi ha la necessitat de conèixer les característiques i els requeriments del nou context laboral: la legislació laboral bàsica, el funcionament del mercat, els sectors productius amb més demanda, les ocupacions que hi ha, quins llocs de treball, quins perfils professionals…

Tot i que pot ser que en el seu país ja hagin tingut algun tipus de relació laboral, també cal conèixer el funcionament no formal, aquelles maneres de fer més culturals en temes de les relacions laborals, com són la puntualitat, els rols laborals, la relació amb els companys i/o superiors… La persona immigrada, quan arriba a un nou país i després d’un període d’orientació per situar-se en un nou context, en una nova realitat, té la necessitat de definir el seu l’objectiu professional.

Com a integradors socials hem d’aplicar la perspectiva de gènere i multicultural en els processos d’inserció. Per tant, cal deixar de banda els nostres prejudicis i estereotips i no orientar les persones immigrants als sectors i les feines preestablerts, ni les dones a les feines vinculades a un gènere, normalment el sector de serveis i de cura de les persones.

Pel que fa a l’àrea de formació, aquestes persones, a més d’orientar-se en l’entorn laboral, també tenen necessitats en les competències de base, en les instrumentals bàsiques de la necessitat de conèixer i integrar-se a la societat d’acollida. Aquesta necessitat inclou la necessitat de conèixer l’entorn, el coneixement de la societat d’acollida inclosos aquells aspectes i hàbits no formals, dels recursos i serveis de la ciutat que els poden ser d’utilitat per a la seva integració, si és possible participar en entitats o associacions… Sense oblidar la necessitat d’assolir un cert nivell d’autonomia en la mobilitat que serà d’utilitat per millorar la seva disponibilitat i en conseqüència ocupabilitat. Pel que fa a les competències:

  • En el cas de les tecnicoprofessional, ens trobem que en la majoria de casos tenen la necessitat de realitzar una formació per una ocupació específica. I en aquells casos que tenen formació en el seu país d’origen tenen la necessitat d’homologar els seus estudis. Aquest, però, és un tràmit d’una certa durada, limitant les seves possibilitats d’inserció.
  • En aquest grup de persones acostumem a trobar necessitats en les competències base, que sovint s’hauran de treballar abans o de manera paral·lela a les tecnicoprofessionals. La primera, dins les instrumentals bàsiques és la necessitat d’aprenentatge de l’idioma per poder comunicar-se amb un cert nivell de fluïdesa. Dins aquest grup de competències, en alguns casos, tindran la necessitat de superar l’analfabetisme, tant pel que fa a la lectoescriptura, com en el càlcul funcional.
  • Pel que fa a les instrumentals específiques, normalment tindran la necessitat d’aprendre les noves tecnologies, idiomes i obtenció del carnet de conduir per millorar la seva ocupabilitat, ja que actualment acostumen a ser requisits en moltes de les ofertes de feina.
  • Com a qualsevol altre grup d’usuaris cal analitzar cada persona per veure si té necessitats vinculades a les competències transversals de relació i/o d’afrontament per la seva inclusió en la programació de l’IPI.

Pel que fa a l’àrea d’inserció i pel mateix fet de no conèixer el mercat laboral, també hi ha necessitats en les competències de base d’accés a l’ocupació i en el coneixement de les tècniques de recerca activa de feina: canals, eines i processos d’accés a l’ocupació.

Per cobrir les necessitats de l’àrea personal, com a integradors sempre hem de treballar amb col·laboració amb altres professionals, però en aquest cas és especialment important fer-ho en col·laboració amb un advocat especialista en la Llei d’estrangeria, ja que l’assessorament jurídic és imprescindible. Algunes entitats d’inserció sociolaboral compten amb aquest servei

Línies d’actuació amb el col·lectiu en els itineraris personals d'inserció de persones immigrades

Per a cada col·lectiu, la importància i la durada de les fases és diferent depenent de les seves necessitats. La fase inicial, que és el primer contacte que té l’entitat amb la persona, sempre és important, però pren una altra dimensió amb les persones immigrades, ja que pel xoc cultural, pel procés de migració en si mateix i pel marc legal que ens afecta necessiten una especial acollida i una bona orientació. En general, el procés transcorrerà per les següents fases:

  1. Fase inicial
  2. Fase de treball
  3. Fase de tancament

És en la fase inicial quan es farà la primera entrevista inicial. Amb les persones d’aquest col·lectiu cal fer èmfasi en la recollida d’informació en aspectes com ara:

  • País d’origen i situació socioeconòmica i cultural.
  • Projecte migratori i de futur.
  • Si ha vingut sol o acompanyat.
  • Si és un home o una dona, ja que el procés de migració no és igual.
  • Situació legal en la qual es troba (com va arribar, quants anys porta aquí, permís de residència i/o treball i renovacions…).
  • Relació amb el seu entorn social actual, si disposa de xarxa social, vinculació a associacions d’immigrants o de barri diverses.
  • Trajectòria laboral i formativa al país d’acollida i al país d’origen.
  • Si té cobertes les necessitats bàsiques (habitatge, alimentació, ajuts socials, deutes i/o càrregues econòmiques, salut, tractaments, medicació…).

En el cas dels immigrants, ens podem trobar que la persona no tingui cobertes les necessitats bàsiques o que no tingui regularitzada la seva situació. Ambdós casos es farà un acompanyament en la derivació a recursos externs, explicant bé tots els passos: derivació a recursos i serveis assistencials, i/o a associacions de col·lectius d’immigrants, ONG, fundacions, sindicats, parròquies… que puguin ajudar a cobrir les necessitats bàsiques. I derivació a assessorament legal en el cas que la nostra entitat no disposi del servei.

A més, cal fer un treball d’ajustament de les expectatives amb la realitat de la societat d’acollida, atès que la idea preestablerta des del país d’origen a vegades no coincideix amb la realitat amb què es troben i això els genera frustració. Aquest treball es farà a través de tutories individuals o en grup.

Si bé en la fase inicial hi pot haver una primera introducció al coneixement del mercat laboral, amb les persones estrangeres no tan sols es requereix una pinzellada, sinó que caldrà treballar amb una mica més de profunditat i caldrà un cert temps. És per aquest motiu que ho farem en la fase de treball.

En la fase de treball, tots aquells aspectes que fan referència a conèixer el context laboral normalment es duran a terme a través de tallers a l’entitat d’inserció; dins aquests tallers es poden fer activitats molt diverses: dinàmiques de grup, debats de temes concrets, xerrades de convidats, visites a diferents recursos i entitats, gimcanes per treballar l’autonomia en la mobilitat… És interessant que aquestes activitats i l’ús de recursos es duguin a terme amb recursos o serveis de proximitat per poder anar creant arrelament social de la persona nouvinguda.

En el cas que, a causa d’aquesta manca de coneixement del mercat laboral, els usuaris no hagin pogut establir el seu objectiu professional en l’etapa inicial, seguiran aquesta tasca en la fase de treball. Serà normalment a través de tutories individuals, tot i que a vegades es pot utilitzar el recurs de tutories en grup.

Cal donar prioritat a l’aprenentatge de l’idioma, i fins i tot, cal posposar altres intervencions fins que adquireixin un mínim per poder comunicar-se. Els dos recursos més adequats són les escoles d’adults i el Consorci per Normalització Lingüística, que a part dels cursos de català té programes com acolliment lingüístic, voluntariat per la llengua… Aquestes mateixes escoles d’adults també permetran treballar la lectoescriptura i càlcul funcional en els casos que sigui necessari.

Trobem que hi ha un seguit d’entitats de caire més social que s’han especialitzat en el treball amb les persones immigrants i que a vegades fan cursos a nivell de primera acollida sobretot de català, castellà i noves tecnologies; són associacions de col·lectius d’immigrants, ONG, fundacions, sindicats, parròquies…

Pel que fa a l’adquisició de les competències tecnicoprofessionals caldrà buscar i dissenyar la formació necessària idònia i derivar cap a algun dels possibles recursos de formació professional reglada i/o no reglada o de programes de formació i treball. Hi ha dos tràmits que es poden fer amb els estudis fets a l’estranger:

  • L’homologació. Homologar els títols i els estudis fets a l’estranger és reconèixer la validesa d’un títol com si s’hagués estudiat a Catalunya. Habilita professionalment i permet continuar altres estudis.
  • La convalidació. Quan una persona interessada vol continuar els estudis en un centre educatiu pot sol·licitar la convalidació dels estudis estrangers realitzats en el seu país. Convalidar vol dir declarar vàlids estudis fets a l’estranger per poder seguir estudiant a Catalunya o a la resta de l’Estat.

Els problemes dels tràmits d’homologació són per una banda el temps d’espera de la resolució i per l’altra que sovint les persones no venen amb els seus documents originals i legalitzats des de l’inici de la seva migració; per tant, han d’esperar poder tornar al seu país d’origen, amb les dificultats econòmiques i de permisos que això representa, per recollir tota la documentació necessària. Aquest fet pot representar anys, i mentrestant aquestes persones consten com que no tenen cap tipus de formació.

Homologació i convalidació

La pàgina de la Generalitat de Catalunya “Estudiar a Catalunya” ens explica la diferència entre homologació i convalidació: bit.ly/2qqIUSR.

Per a l’aprenentatge de llengües estrangeres, noves tecnologies i carnet de conduir poden utilitzar els mateixos recursos especialitzats que la resta de població. Cal tenir present que hi ha escoles d’adults que també fan cursos de llengües estrangeres i noves tecnologies.

Per a l’adquisició de les competències de base d’accés a l’ocupació farem tallers de recerca activa de feina (RAF) que incloguin canals, eines i processos de recerca de feina i que els permetin practicar de manera més real possible les situacions en què es trobaran en els processos de selecció.

L’ús d’un club de feina, de la mateixa entitat o extern, és el lloc idoni per poder tenir els recursos i l’assessorament per realitzar correctament la recerca de feina.

Paral·lelament a tots aquests aprenentatges, és important que les persones immigrades mantinguin l’assessorament legal; també en la fase de treball, la renovació i el manteniment de permisos de residència i treball requereixen terminis cotitzats i supòsits que poden variar d’un cas a un altre. No sempre és fàcil.

Finalment, en la fase de tancament establirem entrevistes individuals de seguiment de manera periòdica. Pel poc arrelament que presenten, sobretot els primers anys, tenen alta mobilitat, i això fa que hi hagi més risc de desvinculació de l’entitat.

Mesures de suport i recursos específics per al desenvolupament d'itineraris de persones immigrades

Quan fem referència a les mesures de suport adreçades a la població immigrant, dins de l’àmbit de la inserció sociolaboral, cal tenir en compte el marc legal que regula la seva situació juridicoadministrativa i que possibilita el permís de residència i/o treball, les renovacions i les diferents situacions que poden afectar cada persona que es troba en aquesta situació; per aquest motiu serà bo comptar amb un advocat especialitzat en dret d’estrangeria.

La població immigrant en situació juridicoadministrativa regular podrà accedir als mateixos recursos que la resta de població pel que respecta a formació professional reglada o no reglada, programes de formació i treball, plans d’ocupació o projectes de suport a l’autoocupació.

Amb aquest col·lectiu cal destacar el paper de serveis i entitats, la majoria no específiques de l’àmbit laboral, ja que l’atenció a les persones immigrades és integral. A mode d’exemple, alguns serveis i entitats que tenen seu a totes les províncies catalanes i a moltes poblacions són el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de Barcelona, Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC), el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE), Càritas…

Exemples de serveis i entitats específiques del col·lectiu immigrant

El Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER, tinyurl.com/y6brbrep) de Barcelona. És un servei municipal especialitzat en mobilitat internacional, funciona des del 1989, i ofereix informació i assessorament sobre immigració, refugi, emigració i retorn voluntari a qualsevol ciutadà o ciutadana que visqui a Barcelona


L’Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC, www.associacioamic.cat) és una entitat sense afany de lucre que va néixer l’any 1993 a la seu del sindicat Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT de Catalunya). Treballa per aconseguir la plena integració laboral, social i política dels migrants. Alguns dels serveis i projectes que ofereix són:

  • Suport i assessorament jurídic en temes d’estrangeria
  • Homologació i convalidació de títols universitaris i no universitaris
  • Servei d’orientació formativa
  • Suport a la recerca de feina


El Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE, bit.ly/34FKsat) és una associació promoguda per CCOO de Catalunya que dona assessorament en matèria d’estrangeria, mobilitat internacional i sobre els drets socials i laborals de les persones immigrades. Alguns dels serveis i projectes que ofereix són:

  • Assessorament i orientació sobre la Llei d’estrangeria.
  • Tramitació de permisos de treball, de residència, de reagrupament familiar…
  • Informació sobre primera acollida i coneixement de l’entorn.
  • Impartició del mòdul de coneixements laborals previst a la Llei d’acollida de Catalunya.

Programes per a persones que pertanyen a ètnies minoritàries

Molts autors han dit que ser gitano és ser una persona com la resta però amb una cultura i uns costums diferents, amb una manera de viure i sentir la vida diferents. Per tant, treballar amb persones gitanes serà com treballar qualsevol persona dels col·lectius anteriorment explicats; tan sols cal tenir en compte que els tres grans factors que determinen l’ocupabilitat són:

  • Mancances de formació, de base, tecnicoprofessionals i digitals.
  • Factors estructurals de discriminació social.
  • Segons E. Conejo (2003), altres factors que també ens determinen la seva ocupabilitat és que tenen una alta dependència de prestacions socials i assistencials, una tradicional resistència al treball per compte d’altri i els hàbits i les tradicions que els fan difícil adaptar-se a les exigències de les demandes d’ocupació normalitzada. Per exemple, assistir a un funeral, a un casament, visitar un familiar malalt… El fet d’honorar la família del difunt o del casament són compromisos que estan fortament arrelats en els seus costums socials i de vegades poden entrar en conflicte amb les obligacions laborals.

Descripció del col·lectiu d'ètnies minoritàries i la seva situació en el mercat laboral

Tot i que no hi ha dades oficials de la població gitana actual a Catalunya, segons dades de les mateixes organitzacions gitanes podem dir que oscil·la entre les 80.000 i les 90.000 persones.

Hem considerat la població gitana com a col·lectiu d’alta vulnerabilitat pels clars desavantatges en la incorporació del mercat laboral, tal com es recull al Pla integral del poble gitano a Catalunya 2017-2020 (2018). La manca de formació acadèmica, així com la persistència dels prejudicis i estereotips envers el poble gitano en la cerca de feina, són alguns dels motius que expliquen aquesta desigualtat.

No obstant això, la comunitat gitana viu un gran moment de transformació; si bé fa uns anys estava exclosa de la nostra societat, actualment comença a formar-ne part.

Pel que fa al nivell d’estudis, seguint les dades de l’FSG, de l’any 2013, ens trobem amb un alt nivell d’analfabetisme tant absolut com funcional, i no tan sols en edats madures, sinó que trobem un abandonament prematur de l’escola.

Diferents formes d'analfabetisme

  • Analfabetisme digital: desconeixement que impedeix l’accés a fer ús de les TIC, com navegar en la web, accedir a continguts, socialitzar mitjançant xarxes socials, fer tràmits online, generar documents, cercar feina i presentar candidatures a través de diferents canals (correu electrònic, portals, oferta pública…).
  • Analfabetisme funcional: incapacitat d’una persona per llegir, escriure i fer càlculs en situacions quotidianes. La persona ha après a llegir o escriure, però té dificultats per llegir o escriure textos senzills.
  • Analfabetisme absolut: incapacitat per llegir, escriure i fer càlculs.

FGS són les sigles de la Fundació Secretariat Gitano; PIPG fan referència a Pla integral del poble gitano a Catalunya.

Respecte a la formació, segons l’FSG (2013) i el PIPG (2018), trobem un abandonament escolar prematur: hi ha infants que no acaben l’etapa d’educació obligatòria, tot i que en molt menor quantitat en primària que en secundària. Les taxes d’absentisme, abandonament i fracàs escolar a l’educació secundària són molt més elevades entre l’alumnat gitano. El 64% dels alumnes gitanos i gitanes (d’entre 16 i 24 anys) no conclou els estudis obligatoris, davant del 13% del conjunt de l’alumnat. És a dir, la diferència respecte a l’alumnat general és de 51 punts.

Si parlem de formació professionalitzadora, englobant la formació professional i la universitària, la diferència amb la població general catalana es veu accentuada amb les clares repercussions que això té en la seva futura inserció laboral i carrera professional.

Finalment, cal dir que aquesta manca de formació es veu agreujada per la seva manca d’accés a les noves tecnologies i per tant la presència d’un clar analfabetisme digital.

Pel que fa al món laboral, tal com veiem en la taula, si sumem les ocupacions que s’han considerat activitats tradicionals de les persones gitanes −processos de transformació (venda ambulant, recollida de residus urbans i temporers) i les professionals lliberals (antiquaris, comerciants…)−, trobem que entre un 55 i un 95% es dediquen a aquestes ocupacions.

Taula Principals característiques laborals de la comunitat gitana (1999)
Descripció Sector professional %
Professions tradicionals (generalment exercides per compte propi)En procés de transformacióVenda ambulant, recollida de residus sòlids urbans i temporerisme 50-80%
Professions liberalsAntiquaris, comerciants, professions relacionades amb el món de les arts 5-15%
Noves professions (generalment exercides per compte aliè)Sense qualificacióSector de la construcció, obres públiques, funcionariat no qualificat, altres 10-15%
Amb qualificació Funcionariat qualificat i d’altres
Font: Conejo, E. (2003).

Segons l’FSG (2006), un 51,5% de les persones gitanes ocupades són assalariades, davant d’un 81,6% del conjunt de la població espanyola, i el nombre de persones gitanes ocupades per compte propi ascendeix al 48,5%, mentre que en el conjunt de la població espanyola només s’ocupa per compte propi el 18,3%.

Aquestes dades ens posen de manifest l’esperit emprenedor que ha tingut sempre la població gitana. Però el problema d’aquestes activitats exercides pel seu compte, de caràcter familiar, és que moltes són informals, i malgrat que hi ha un procés de regulació encara hi ha altes taxes d’ocupació no declarada o feines submergides.

Tan sols entre un 10 i un 15% es dediquen a noves professions per a la comunitat gitana, i que normalment es duen a terme per compte d’altri, com ara la construcció, la neteja i l’hostaleria.

El Pla integral del poble gitano a Catalunya 2017-2020 (2018) ens aporta més dades per caracteritzar aquest poble amb referència al treball. La taxa d’atur a l’Estat espanyol el 2013 era del 56,7%, gairebé 23 punts percentuals per sobre de la resta de la població.

Com a aspecte igualment destacable de l’FSG (2006) cal ressaltar que l’ocupació de la població gitana es caracteritzava el 2006 per l’alta precarietat en l’ocupació en relació amb el conjunt de la població:

  • Un 42% dels assalariats gitanos realitza una jornada laboral a temps parcial, mentre que en la població espanyola només ho fa el 8,5%.
  • El 71% dels treballadors gitanos tenen contractes temporals, enfront del 31% de taxa de temporalitat en el conjunt del mercat de treball espanyol.
  • El 15% dels treballadors gitanos no tenen contracte (només acords verbals).

Seguint el FSG (2006), un detall de la població inactiva és que el 70% de la població gitana inactiva són dones, davant del 64,3% de dones del conjunt de la població espanyola. El 53,5% de les persones gitanes declaren estar inactives per exercir tasques de la llar, mentre que en el conjunt de persones espanyoles és del 32,5%.

Cada cop hi ha més persones gitanes que volen accedir a treballs assalariats perquè els donen molta més seguretat que els oficis que tradicionalment han desenvolupat.

També és un indicador de la transició a què hem fet referència la declaració que fa l’FSG (2006) dient que “la població gitana vol treballar”, afirmació que ve a desmuntar un prejudici encara generalitzat segons el qual els gitanos són uns mandrosos i no volen treballar i que, per tant, ells són responsables de la seva pròpia situació. Aquesta conclusió es recolza clarament en diferents dades recollides a l’estudi, com ara:

  • les altes taxes de població activa de la població gitana,
  • la duració prolongada de la seva presència en el mercat de treball (inici a edats més primerenques i abandonament més tard),
  • les expectatives i els desitjos que els gitanos mostren avui dia de cara al seu accés a una ocupació,
  • la motivació important i manifesta de la dona per la seva formació i la seva inserció laboral. Això ens confirma que la dona gitana és la que està fent un procés de transformació més gran i que serà una força important per al mercat laboral en poc temps.
  • la incorporació dels infants gitanos al sistema educatiu, a nivell de primària, ja està gairebé normalitzat, presentant només una diferència del 2% respecte a la població general.

Necessitats sociolaborals del col·lectiu d'ètnies minoritàries

Si analitzem el col·lectiu podem establir necessitats en els quatre àmbits habituals; orientació, formació, inserció i personal:

  1. Àrea d’orientació. En relació amb les competències transversals d’identificació, en funció de la persona podem detectar la:
    • Necessitat de reconèixer els seus propis interessos.
    • Necessitat d’analitzar els seus punts forts i febles.
    • Necessitat de conèixer el mercat de treball: sectors, ocupacions, perfils…
    • Necessitat de conèixer l’autoocupació i l’emprenedoria.
    • Necessitat de conèixer aquelles formacions que el poden dur a l’ocupació que volen.
    • Necessitat de poder fer l’anàlisi de la seva pròpia ocupabilitat.
    • Necessitat de definir el seu objectiu laboral o perfil laboral.
    • Necessitat d’establir un pla de millora de la seva ocupabilitat.
  2. Àrea de formació. Dins d’aquesta àrea, en funció de cada cas podem detectar:
    • Necessitat de realitzar una formació professionalitzadora.
    • Necessitat de conèixer competències de base instrumentals bàsiques: els recursos de l’entorn.
    • Necessitat d’adquirir competències de base instrumentals bàsiques: lingüístiques i càlcul.
    • Necessitat d’adquirir competències de base instrumentals específiques: digital i llengües. Aquesta actuació hauria de dur-se a terme no solament amb les persones més joves (en l’àmbit escolar i en l’àmbit formatiu), sinó també amb les persones adultes, homes i dones, vinculada a espais d’alfabetització general, formació ocupacional, professional…
    • Necessitat de millorar competències transversals per millorar la seva ocupabilitat, com són la iniciativa, l’autonomia, els hàbits relacionals, la responsabilitat en un lloc de treball, comprendre i integrar-se en els objectius d’una empresa i fins i tot la predisposició a generar una nova ocupació.
  3. Àrea d’inserció. Algunes necessitats vinculades a la recerca de feina que podrem detectar són, per exemple:
    • Necessitat d’adquirir les competències de base d’accés a l’ocupació: les tècniques de recerca activa de feina (eines, canals i processos).
    • Necessitat d’ús autònom de les tècniques de recerca activa de feina.
  4. Àrea personal. Quan parlem de la col·lectivitat gitana no parlem de la necessitat de l’apoderament individual, sinó d’apoderament de la comunitat, de l’apoderament de professionals gitanos creant nous referents que tingui un efecte multiplicador. Hem de ser conscients que els canvis sorgeixen des del si de la comunitat, fent-la partícip, implicant-la en aquesta transformació, i que aquests canvis són a mitjà i llarg termini. Alguns exemples de necessitats de l’àrea personal poden ser la necessitat de sensibilitzar el món empresarial i a la societat.
    A més, calen línies d’actuació que responguin a la necessitat de regularització, normalització i recolzament de les activitats professionals en les quals treballa un percentatge important de població gitana: establiment de sistemes de transició, adaptació progressiva a la normativa vigent, incentius, suports tècnics…

Línies d’actuació amb el col·lectiu en els itineraris personals d'inserció (IPI) per a ètnies minoritàries

A continuació dibuixem les possibles línies que pot prendre un IPI. En general, el procés transcorrerà per les fases habituals: inicial, de treball i de tancament.

Durant la fase inicial es farà l’acollida al dispositiu d’inserció a partir de tutoria individual (majoritàriament) o grupal. A continuació, un cop tinguem el compromís de participació de la persona, farem l’entrevista inicial. En aquests moments serà interessant adequar les expectatives dels participants a la situació real del món laboral en relació amb les ofertes i les demandes i la categoria professional.

En la fase de treball (si no s’ha fet a la fase inicial) caldrà definir l’objectiu laboral i determinar el pla de millora de l’ocupabilitat, que en funció del cas pot incloure el desenvolupament de:

  • Competències tecnicoprofessionals:
    • Facilitar la derivació a recursos externs ocupacionals que permetin la millora de les capacitats professionals, com la formació professional reglada i no reglada.
    • Acreditació de competències.
    • Plans d’ocupació o programes d’ocupació i formació, com els tallers d’ocupació.
    • Empreses d’inserció.
  • Competències de base:
    • Lingüístiques o càlcul: escoles d’adults o IOC quan vulguem formació reglada o tallers a l’entitat si no requereixen titulació.
    • Digitalització o llengües: recursos especialitzats de l’entorn, com escoles de formació de persones adultes.
  • Competències transversals:
    • Tallers amb diferents dinàmiques i activitats a l’entitat.
    • Simulacions de situacions possibles.
    • Visites a recursos.
    • Xerrades de professionals.
  • Competències de base d’accés a l’ocupació:
    • Tallers a l’entitat amb dinàmiques i simulacions de situacions reals.
    • Assistència a un club de feina propi o extern per afavorir la seva autonomia en el procés de recerca de feina.

En la recerca de feina serà important incloure empreses amb responsabilitat social corporativa, ja que d’entrada estaran més sensibilitzades de cara a la inserció de persones amb dificultats.

És important, a nivell metodològic, fomentar la participació de la persona en el seu itinerari d’inserció, que sigui protagonista i de forma autònoma.

Finalment, en la fase de tancament, aquestes persones requereixen un bon seguiment; en aquesta fase s’establiran tutories individuals que aniran espaiant en el temps.

Mesures de suport i recursos específics per al desenvolupament d'itineraris per a ètnies minoritàries

Les mesures de suport i els recursos espećifics seran les mateixes que per a la resta de la població general:

  • Contractes bonificats.
  • Formació professional inicial i Programes de formació i inserció.
  • Formació ocupacional, escola taller, cases ofici o tallers d’ocupació.
  • Plans d’ocupació.
  • Programes específics d’ocupació i formació.
  • Empreses d’inserció per a les persones que compleixin els requisits d’accés.
  • La recerca de feina: es recomana començar a fer-la en empreses amb responsabilitat social corporativa.
  • Centres socioeducatius: formació en idiomes, TIC, lectura, escriptura, etc., i tot tipus d’oferta formativa que podem trobar a la ciutat.

Aaquest col·lectiu compta amb entitats especialitzades, com la Fundació Secretariat Gitano (www.gitanos.org).

Programes per a persones en greu risc d'exclusió social

En el grup de persones en greu risc d’exclusió social hi trobem persones recluses i exrecluses, persones exdrogodependents i persones sense llar . Un dels principals trets que tenen en comú és que sovint es troben en situacions que s’han fet cròniques i que els han tingut molt de temps fora del sistema, amb la consegüent pèrdua d’hàbits i actualització professional.

Característiques dels col·lectius amb més vulnerabilitat a partir dels factors d’ocupabilitat

En aquest conjunt de persones, en un principi sembla molt heterogeni, podem observar alguns trets comuns.

Acostumen a presentar mancances en habilitats socials i laborals que repercuteixen de manera directa en les competències professionals i per tant disminueixen les opcions d’incorporar-se al mercat laboral. A més, podem trobar trajectòries vitals, situacions familiars i/o entorns difícils que fan que la seva inserció social esdevingui difícil i complicada.

Mercè Gómez Ubiergo (2009) fa referència a la importància de treballar aquests hàbits i habilitats com a base de treball de tot procés cap a la inserció social i laboral:

“En persones que estan vivint l’exclusió social, la intervenció educativa pot ser que hagi de començar des dels hàbits més bàsics, perquè potser han quedat al marge de les oportunitats [dels beneficis socials i personals] i econòmics que aporta el fet de treballar. En alguns casos cal començar la intervenció per poder tenir cura de si mateixes: tenir cura de la pròpia higiene, de l’alimentació, de la salut, de la imatge, de l’organització de rutines i ritmes de temps.”
Mercè Gómez Ubiergo (2009). “La intervenció educativa en el procés d’inserció laboral” (pàg. 17).

En aquests col·lectius, la part social de la inserció sociolaboral pren especial importància, ja que sovint partim de situacions d’exclusió social.

Cal recordar que els beneficis del treball per a la inclusió social que ajuden a mantenir o millorar l’ocupabilitat són diversos, ja que el treball:

  • És un factor decisiu per a la inclusió, atès que reordena i vertebra el temps personal: estableix rutines, hàbits i ritmes.
  • Millora la seva socialització, ja que amplia la xarxa social i les competències relacionals amb els companys de feina que poden anar més enllà de l’entorn laboral. De vegades afavoreix també que es recuperin antigues relacions familiars i socials.
  • Fomenta el desenvolupament i l’adquisició d’hàbits i comportaments laborals i socials saludables: puntualitat, higiene personal, assistència, responsabilitat i aprenentatge d’un treball específic. S’aprèn a postergar la recompensa (demora del reforç), la tolerància a la frustració i normes i pautes socialment vigents.
  • Fa sentir-se útil realitzant tasques noves i responsabilitats i té un paper important en la millora de l’autoestima, l’autocontrol, l’autonomia, la constància i la responsabilitat, perquè es descobreixen potencialitats pròpies.
  • A part de ser un lloc d’aprenentatge d’una professió, motiva a un canvi actitudinal i fa que les persones tinguin una projecció de futur a partir d’un salari.

Tot i que dins d’aquests col·lectius trobarem persones amb diferents graus d’ocupabilitat, podem dir que la majoria tenen moltes mancances en competències tecnicoprofessionals formatives, des d’un nivell bàsic fins a un tecnicoprofessional, així com poca o nul·la experiència professional. Això té com a conseqüència que les opcions laborals es redueixin a treballs que no requereixen qualificació amb condicions precàries i inestables associades.

Altres trets de l’àmbit personal que poden condicionar la seva ocupabilitat és que acostumen a presentar una baixa autoestima o autoconcepte, dificultats en l’anàlisi de situacions i poca capacitat d’espera del reforç associat a poca tolerància a la frustració, entre altres dificultats.

També ens trobem amb mancances en competències transversals de relació i afrontament: impulsivitat, agressivitat, temor davant de situacions i persones desconegudes, escassa empatia, opinions radicalitzades, polaritzades, relacions de dependència i hàbits sociolaborals difusos o desestructurats, entre d’altres.

Un altre tret en comú que condiciona l’ocupabilitat són els factors personals del posicionament davant el treball: no sempre troben la motivació per a la recerca de feina, l’atribució de les causes de la seva situació s’externalitza i de vegades no fan una lectura ajustada de la seva realitat.

En el cas dels sensellar pot ser que no tinguin la motivació o l’orientació per poder sortir del carrer. Això, unit a la seva situació de pobresa severa i a l’absència de vincles relacionals en què es troben, els situa en un estat de desprotecció extrem.

“Les persones sense llar solen ser considerades com infracapacitades -en general i en comparació amb la “resta”-, motiu pel qual ens pot semblar especialment colpidor que una persona sense llar toqui perfectament el piano, o que tingui estudis superiors acabats, ja que segons el nostre ‘patró’ estigmatitzador això no seria possible en algú que pateixi aquesta situació.”
Ajuntament de Lleida (2016). Projecte “Empodera’t”. Nou model d’intervencio social amb persones sense llar. De la lògica del rebre a la lògica de la reciprocitat. 2015-2016. (pàg. 5).

Sensellar, sensellarisme, sensesostre

El terme sensellarisme es refereix a la situació d’una persona que no disposa de les mínimes condicions d’habitatge que permeten viure amb dignitat. És un derivat de sensellar. Sensesostre, que es refereix a un tipus concret de sensellar, és qui viu al carrer en una situació d’exclusió social.

En els factors estructurals de discriminació social, tot i que tots pateixen una forta discriminació basada en estereotips i prejudicis, hi ha matisos diferents per a cada col·lectiu:

  • Pel que fa a les persones recluses i exrecluses, seguint Sancho et al. (2011) trobem que el mercat laboral es mostra hermètic per a aquestes persones. Les empreses es mostren reticents a oferir-los un contracte de treball, ja que els prejudicis es basen a associar l’internament penitenciari a conflictivitat, disrupció i baix rendiment laboral.
  • D’altra banda, el projecte Empodera’t (Ajuntament de Lleida, 2016) ens descriu alguns dels factors de discriminació específics de la realitat de les persones sensellar i evidencia que hi ha una construcció social de la persona sense sostre que pernocta a la via pública. Una construcció que atribueix al sensellarisme un significat que va molt més enllà de la mera descripció d’una situació o d’una relació amb l’habitatge. S’associa la persona sense sostre a una persona amb la identitat totalment deteriorada, a la qual se li esborren totes les capacitats o possibilitats com a persona.

El desconeixement, els estereotips i els prejudicis de la societat acaben generant en la persona que els pateixen, en aquest cas les persones sense llar, sentiments de culpa, vergonya o aïllament.

Persones penades

Si féssim una fotografia de l’estat actual del col·lectiu de persones que compleixen penes de presó, seguint el CIRE (2012), podríem caracteritzar-les com el que mostra la figura:

Figura Perfil dels usuaris del CIRE
Adaptat de la documentació de formació a centres educatius del CIRE (2012)

El perfil de l’usuari del CIRE és un home d’entre 31 i 40 anys. Un 40% dels usuaris són estrangers i tan sols un 7% dones. Respecte a la procedència, els joves provenen del medi obert, centres educatius i del servei de mediació i assessorament tècnic (SMAT), mentre que en el cas dels adults hi arriben des del règim ordinari, el règim obert, la llibertat condicional i mesures penals alternatives.

Centre d'iniciatives per a la reinserció (CIRE)

A Catalunya, el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) és una empresa pública del Departament de Justícia. Té per objectiu donar segones oportunitats a les persones privades de llibertat a través de la formació i el treball.
Al CIRE capaciten els interns dels centres penitenciaris i de justícia juvenil en oficis amb demanda en el mercat laboral. Així, disposen de tallers per tot el territori català, on empreses de tots els sectors encarreguen productes i serveis. D’aquesta manera contribueix a la reinserció d’un col·lectiu en risc d’exclusió social, com és el penitenciari i assumeix també criteris de responsabilitat social corporativa.
Trobareu més informació a: justicia.gencat.cat/ca/ambits/cire.

Seguint la Secretaria General d’Institucions Penitenciaries del Ministeri d’Interior, dins dels centres penitenciaris existeixen tres règims de vida diferenciats, que es corresponen amb cada un dels graus de classificació:

  • Règim tancat: s’aplica als penats classificats en primer grau per la seva perillositat extrema o manifesta inadaptació als règims comuns anteriors, i als preventius en els quals es presentin idèntiques circumstàncies.
  • Règim ordinari: aplicat als penats classificats en segon grau, als penats sense classificar i als detinguts i presos. Poden iniciar formacions i tallers productius
  • Règim obert: s’aplica als penats classificats en tercer grau que puguin continuar el seu tractament en règim de semillibertat. Es poden iniciar itineraris personals d’inserció.

Normalment serà a partir del tercer grau, o règim obert, o quan ja estan en llibertat, que es podran començar a plantejar itineraris d’inserció. Però dins els centres penitenciaris, els interns de segon grau el poden iniciar amb el CIRE en el moment que inicien formacions del sistema educatiu (GES, CFGM, CFGS…), amb l’adquisició de competències tecnicoprofessionals o de base, o quan fan tallers productius, adquirint competències tecnicoprofessionals a partir de l’experiència laboral real.

Algun dels resultats obtinguts per CIRE en els darrers anys ens queden reflectits en la figura. Vegem que s’ha assolit una millora de la inserció de les persones recluses al llarg dels anys. Passem d’una inserció d’un 32% respecte a les persones ateses l’any 2010 a un 37% d’inserció el 2018.

Figura Resultats del CIRE 2019
Extret de CIRE, 2019

Amb dades del Departament de Justícia (2018), veiem un augment molt considerable de persones que han realitzat itineraris d’integració laboral a través del Programa Reincorpora, i s’ha passat de 29 persones el 2011 a 613 el 2018, així com la certificació parcial o total de certificats de professionalitat basats en la formació professional per a l’ocupació (FPO).

Tot i vistos els resultats que ens presenta CIRE, també podem trobar persones poc implicades o sense motivació per a la seva inserció, en què l’internament penitenciari té un efecte negatiu, com diuen Sancho, P. et al (2011):

”Certament, els internaments perllongats empitjoren el problema de l’exclusió. La persona que està internada en un centre penitenciari o un centre de menors es desvincula del món laboral i, en certa manera, oblida les dinàmiques per les quals aquest es regeix. En conseqüència, en l’àmbit laboral es troben trajectòries laborals o professionals amb períodes molt llargs d’inactivitat atès que aquesta situació impedeix acumular experiència.“
P. Sancho (2011). La inserció posada en pràctica… (pàg. 13).

Aquest col·lectiu presenta una gran heterogeneïtat, la qual cosa exigeix que la intervenció i els accessos als recursos de formació i treball estiguin diversificats, ja que moltes persones penades presenten doble vulnerabilitat: Així, per exemple, podem trobar reclusos amb malalties mentals (trastorn antisocial, trastorn límit, esquizotípics, trastorn afectiu…), i també els col·lectius de dones (immigrants, mares, violència de gènere), joves, toxicòmans…, que necessiten accions més individualitzades i plans específics.

Amb aquest grup de persones, a més de les característiques individuals, cal tenir presents també les característiques de l’entorn de la persona, ja que té repercussions en la seva ocupabilitat. Aquest acostuma a ser desfavorit o vulnerable, amb dificultat d’accés a recursos i amb escassa xarxa social. Podem trobar un entorn familiar desestructurat i sense models de socialització de referència, condicions que afavoreixen l’aparició de certes variables de risc.

Aquestes condicions de l’entorn generen l’efecte “peix que es mossega la cua”: les poques opcions i males condicions laborals limiten la seva economia i per tant la seva autonomia, generen molt poques expectatives i finalment provoquen un sentiment d’aversió cap a aquest medi i s’incrementen les possibilitats de reincidir en la delinqüència. En aquest sentit, aconseguir una feina pot ajudar en gran mesura a la integració social.

Aquelles persones que surten de la presó, estan sense feina, consten con a demandants d’ocupació i han estat privats de llibertat per un temps superior a sis mesos tenen dret a rebre el subsidi d’alliberats de presó.

També en poden ser beneficiàries les persones menors privades de llibertat per més de sis mesos en un centre d’internament com a conseqüència d’un delicte que en el moment del seu alliberament siguin majors de 16 anys, així com les persones que han finalitzat la seva privació de llibertat després d’un tractament de deshabituació de la seva drogodependència per un període superior a sis mesos. En el cas que la persona treballadora tingués dret al subsidi de majors de 55 anys, és aquest el que percebria.

Persones drogodependents i exdrogodependents

Segons les dades de l’informe anual 2018 del Sistema d’informació sobre Drogodependències de Catalunya (SID), aquest any s’ha informat de 13.944 inicis de tractament (vegeu la figura); l’alcohol continua sent la droga que té més inicis de tractament, el 42,2%; la segona és la cocaïna, el 23,9%; seguida del cànnabis, amb el 13,8%, i de l’heroïna, amb el 11,5%. El tabac representa el 3,7% dels inicis de tractament i la resta de drogues, el 4,8%.

Figura Inicis de tractament segons la droga principal que els motiva (2018)
Sub-direcció General de Drogodependències (2018), pàg. 10

Hi ha un percentatge major d’homes que de dones que inicien tractament, i l’edat mitjana de sol·licitud de tractament és més alta en les drogues legals (alcohol: 47 o 48 anys, i tabac als 52 anys). L’edat mitjana de sol·licitud de tractament per cànnabis és la més baixa, 29 anys.

Les drogues per les quals tarden més temps a sol·licitar tractament per primera vegada des de l’inici del primer consum són les drogues legals, tabac i alcohol (32,4 i 28,1 anys, respectivament), seguides de la cocaïna (14,5 anys), i les drogues per les quals se sol·licita tractament més aviat són l’heroïna i el cànnabis (9,4 i 10,8 anys, respectivament).

No hi ha hagut cap canvi de tendència en la situació laboral de les persones que consumeixen drogues. Hi ha uns percentatges alts d’atur i incapacitats associats al consum de drogues, fet que remarca la importància dels costos socials associats a aquestes malalties. L’atur és menys significatiu en el tabac, però té un alt percentatge d’incapacitats. La presó és molt més prevalent entre els consumidors d’heroïna, i els estudis entre els de cànnabis.

Respecte a l’edat, cal tenir en compte que quasi un 60% del total de persones que inicien tractament tenen entre 31 i 50 anys. La franja de 41 a 60 anys representa un 44%.

Seguint Xavier Orteu (2007), per poder iniciar un procés d’inserció sociolaboral cal tenir en compte els següents aspectes mínims:

  • La persona ha d’estar en un programa de tractament per drogodependències i el seu estat de salut li ha de permetre iniciar el procés.
  • Ha de tenir un temps mínim de garantia d’estabilitat en el tractament i amb l’equip terapèutic.
  • És important que hi hagi motivació per l’esforç que representa la recerca de feina i disponibilitat horària per a les accions del programa i per a la inserció sociolaboral.
  • Cal tenir en compte possibles circumstàncies que poden obstaculitzar el procés un cop iniciat, com per exemple judicis, evolució de malalties, ingrés a la presó o d’altres.
  • L’equip terapèutic del CAS ha d’estar d’acord amb el fet d’incloure el procés d’inserció sociolaboral en el pla terapèutic.

La xarxa d’atenció a les drogodependències (XAD), en una primera fase, la d’acollida i valoració, disposa de centres d’atenció i seguiment de drogodependències (CAS) que ofereixen tractament ambulatori especialitzat a les persones amb problemes d’addicció. El CAS és la porta d’entrada del col·lectiu a la xarxa d’atenció sociosànitaria. En una segona fase, la de desintoxicació, trobem que es pot fer a nivell ambulatori a través del CAS, o a nivell hospitalari a les unitats hospitalàries de desintoxicació (UHD).

No serà fins a la tercera fase, la de reinserció, quan l’integrador social podrà iniciar el seu treball en l’àmbit sociolaboral. Hi ha diversos recursos assistencials o centres d’integració social que treballen en aquesta etapa de reinserció. Entre ells trobem:

  • els centres de dia
  • les comunitats terapèutiques
  • els pisos tutelats

Els centres de dia són serveis diürns de caràcter semiresidencial que ofereixen tractament tant en fase de deshabituació com d’incorporació social. Així mateix, faciliten l’equilibri en el sistema familiar i la integració en l’entorn social i laboral, promovent l’adquisició d’habilitats que possibilitin una conducta social normalitzada i la seva plena integració.

En els centres de dia es fan activitats educatives i ocupacionals per afavorir la incorporació social dels drogodependents en procés de deshabituació. Les activitats estan orientades a fer que adquireixin hàbits de vida normalitzats: horaris, distribució de temps lliure, esports, activitats laborals, culturals i educatives…

Comunitats terapèutiques (CT): són recursos de caràcter residencial en règim d’internament temporal, orientats principalment a la deshabituació i rehabilitació de persones drogodependents que per les seves circumstàncies i característiques no poden seguir amb garanties el seu tractament de forma ambulatòria. Aquests serveis fomenten l’educació en hàbits saludables, habilitats per a la vida, formació ocupacional i laboral i formació acadèmica adaptada.

La majoria d’aquests centres es troben aïllats dels nuclis urbans per allunyar el drogodependent del contacte amb la droga i el seu entorn habitual.

Pisos tutelats: són un dels recursos finals abans de la reinserció total de l’exdrogodependent. L’usuari es marca cada setmana, junt amb els professionals que tutoritzen el recurs, un pla de treball i uns objectius, i durant el dia tracta de complir-los. En principi no hi ha límit temporal d’estada, però l’habitual és de 6 mesos a un any.

Algunes de les línies de treball que presenten aquests recursos són:

  • Construir una nova xarxa social: incentivar les relacions socials noves i saludables.
  • Suport a la família i treball conjunt amb els familiars.
  • Incentivar les activitats saludables i la gestió del temps lliure.
  • Suport en la recerca de feina.

El treballador de l’àmbit social encarregat del pis és qui fa el seguiment personal, se li ofereixen recursos externs, ajuda per elaborar el CV, es porten a terme simulacions d’entrevista, assessorament, reorientació laboral i derivacions a empreses d’inserció especialitzades.

Persones sensellar

Tot i que a Catalunya no hi ha dades actualitzades que permetin saber quantes persones dormen al carrer, en els darrers anys onze municipis catalans han decidit organitzar recomptes per saber quantes persones dormen al ras als seus carrers i tenir xifres (vegeu la figura).

Figura Recompte de persones que dormen a Catalunya, 2019
Fundació Arrels (www.arrelsfundacio.org)

Deu d’aquests formen part de la llista d’onze municipis catalans amb més habitants (el 2019 no ha organitzat recompte la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat). En total, aquests 11 municipis acullen el 40% de la població catalana.

A partir d’aquests recomptes i de dades de l’INE podem oferir una imatge de com són les persones que dormen al carrer:

INE són les sigles de l’Institut Nacional d’Estadística.

  • Si analitzem les dades per nacionalitats (figura), la persona sensellar majoritàriament és espanyola (54%) i no estrangera (46%). Dins els estrangers, l’origen majoritari, i en gran diferència, és africà, seguit de persones de la Unió Europea i persones d’Amèrica. És quasi nul·la la presència de sensellar d’Àsia, Oceania i europeus de països que no siguin de la Unió Europea.
  • Si analitzem les dades per sexes (figura) veiem que la majoria, més d’un 80%, són homes, davant del quasi 20% de dones.
Figura Persones sensellar per nacionalitat (Espanya, 2012)
Figura Persones sensellar per sexe (Espanya, 2012)

Les persones sensellar es troben en un estadi de màxima vulnerabilitat i exclusió social. Les mancances i les necessitats són tan grans, i tan bàsiques, que la inserció laboral queda en un segon terme. Normalment cal fer primer una reconstrucció personal que pot durar mesos o anys. Dins aquesta cal incloure l’accés a un habitatge, ja que aquest proporciona estabilitat, intimitat i seguretat i és clau perquè les persones que han viscut al carrer puguin transformar la seva situació.

Dins aquest grup ens trobem amb persones que no tenen habitatge o si el tenen està per sota de les condicions mínimes d’habitabilitat. Tenen escassa o nul·la existència d’ingressos econòmics. Els vincles familiars i socials són molt febles o inexistents, arribant a la solitud i a l’aïllament social.

En moltes ocasions presenten problemes afegits a la seva condició de sensellar. Així, per exemple, les patologies més habituals són les malalties mentals i les addiccions, com l’alcoholisme i toxicomanies, de les que no acostumen a mantenir ni tractament ni seguiment mèdic, la qual cosa fa cròniques aquestes patologies. Però també trobem casos que pateixen altres malalties cròniques, persones amb una discapacitat, amb irregularitat documental…

Com més temps fa que la persona es troba al carrer, més deteriorament trobem, i es pot arribar a una persona que ha perdut els hàbits d’higiene, de la cura personal, alimentació…, tant sigui per la dificultat que representa mantenir-los al carrer com per una desatenció. Això porta finalment a una persona amb la salut física molt minvada.

El conjunt d’aquests factors genera que hi hagi una desvinculació del mercat laboral, o si encara mantenen un nivell de vinculació, aquest sigui molt precària i en el mercat no ordinari.

Exemple de treball amb persones sensellar, el model 'Housing First'

Des del 2014, la Fundació Arrels aposta per treballar amb les persones sensellar des del que s’anomena model Housing First, que prioritza l’accés des del primer moment a un habitatge individual, digne i estable, posant la persona al centre i tenint en compte la seva opinió. Housing First significa ‘a casa primer’ i ofereix a persones que es troben en una situació de màxima vulnerabilitat l’oportunitat d’accedir directament a un habitatge individual, estable i permanent. En trobareu més informació a: ja.cat/xVRXX.

Necessitats sociolaborals

Quan iniciem un itinerari personal d’inserció amb persones en greu risc d’exclusió social partim de la base que s’han adquirit els hàbits mínims per poder entrar en un procés d’inserció.

A continuació elaborem un llistat no exhaustiu de les diferents necessitats que es poden detectar, en funció de cada persona demandant, en cada àrea de necessitats; en general caldrà fer un treball de sensibilització en el món empresarial i en la societat:

  1. Àrea d’orientació. El fet d’haver estat molt temps fora del mercat laboral, de no tenir formació ni experiència, genera que pugui haver les següents necessitats:
    • Necessitat de reconèixer els seus propis interessos.
    • Necessitat d’analitzar els seus punts forts i febles.
    • Necessitat de conèixer el mercat de treball: sectors, ocupacions, perfils…
    • Necessitat de conèixer l’autoocupació i l’emprenedoria.
    • Necessitat conèixer aquelles formacions que el poden dur a l’ocupació que volen.
    • Necessitat de poder fer l’anàlisi de la seva pròpia ocupabilitat.
    • Necessitat de definir el seu objectiu laboral o perfil laboral.
    • Necessitat d’establir un pla de millora de la seva ocupabilitat.
  2. Àrea de formació. En funció de la persona i de l’objectiu professional, podran emergir les següents necessitats:
    • Necessitat de fer una formació professionalitzadora.
    • Necessitat de conèixer competències de base instrumentals bàsiques: els recursos de l’entorn.
    • Necessitat d’adquirir competències de base instrumentals bàsiques: lingüístiques i de càlcul.
    • Necessitat d’adquirir competències de base instrumentals específiques: digital i llengües.
    • Necessitat de millorar competències transversals per millorar la seva ocupabilitat, com són la iniciativa, l’autonomia, hàbits relacionals, saber estar en un lloc de treball, comprendre i integrar-se en els objectius d’una empresa i fins i tot la predisposició a generar una nova ocupació.
  3. Àrea d’inserció. Caldrà parar atenció a:
    • Necessitat d’adquirir competències de base d’accés a l’ocupació: les tècniques de recerca activa de feina (eines, canals i processos).
    • Necessitat d’ús autònom de les tècniques de recerca activa de feina.
  4. Àrea personal. En funció de cada persona, podrem detectar necessitats relacionades amb:
    • Cobrir necessitats bàsiques com habitatge, xarxa social de suport, econòmiques…
    • Necessitat de conèixer el possible accés a algun subsidi.

Línies d’actuació amb el col·lectiu en els itineraris personals d'inserció (IPI)

Quan ens plantegem l’elaboració d’un IPI amb aquests col·lectius pot ser que considerem com una bona inserció el fet d’entrar a treballar en un taller ocupacional o un taller de baixa exigència, però és important mirar més enllà i plantejar l’ús d’aquests com una inserció a curt o mitjà camí. És la reflexió que fa F. Esteban (2014):

“La majoria de les tasques en els tallers són rutinàries, reporten baixos salaris i són socialment poc desitjades, de manera que no produeixen satisfacció; però haurien de constituir només un primer pas, necessari per a molts, cap a millors condicions. Caldria, llavors, pensar en itineraris que incloguin certa mobilitat laboral a mitjà termini, recolzats amb programes de formació contínua.”
F. Esteban (2014). La inserció laboral d’exreclusos. Una aproximació qualitativa (pàg. 202).

El procés transcorrerà per les fases habituals: inici, treball i tancament.

En la fase inicial es farà l’acollida al dispositiu d’inserció a partir de tutoria individual (majoritàriament) o grupal. A continuació, un cop tinguem el compromís de participació de la persona, farem l’entrevista inicial. En aquesta es portaran a terme les diferents tasques:

  • Adequar les expectatives dels usuaris a la situació real del món laboral, en relació amb les ofertes i les demandes i categoria professional.
  • Recollida de dades i definició d’objectius.

En la fase de treball (si no s’ha definit objectiu laboral en la fase inicial) caldrà incloure la seva definició en el projecte professional, amb la consegüent anàlisi de l’ocupabilitat i determinació del pla de millora de l’ocupabilitat. A partir d’aquí es farà el desenvolupament de:

  • Competències tecnicoprofessionals:
    • Facilitar la derivació a recursos externs de formació professional reglada o no reglada que permetin la millora de les capacitats professionals.
    • Acreditació de competències.
    • Plans d’ocupació o programes d’ocupació i formació, com els tallers d’ocupació.
    • Empreses d’inserció.
  • Competències de base:
    • Lingüístiques o de càlcul: escoles d’adults o IOC quan vulguem formació reglada o tallers a l’entitat si no requereix titulació.
    • TIC o llengües estrangeres: recursos especialitzats de l’entorn o escoles d’adults.
  • Competències transversals:
    • Tallers amb diferents dinàmiques i activitats a l’entitat.
    • Simulacions de situacions possibles.
    • Visites a recursos.
    • Xerrades de professionals.

A nivell metodològic, cal parar atenció a:

  • Augmentar la participació personal en el seu itinerari d’inserció, que sigui protagonista i de forma autònoma.
  • Motivar cap al canvi actitudinal i aptitudinal, potenciant el desenvolupament de les habilitats personals i professionals que els participants necessitin per a la seva inserció sociolaboral.
  • Verificar la situació de la persona a partir d’un seguiment acurat de les seves capacitats i actituds, com pot ser l’observació en el marc d’un ambient de treball tutoritzat. Aquest contacte amb una feina ajuda a revisar el procés d’inserció laboral predefinit i a valorar les possibilitats d’inserció posteriors.

Altres maneres de treballar el seu apoderament i construcció d’un entorn i una xarxa social primària que faci la funció de contenció són:

  • Potenciar la responsabilitat i la participació en activitats de lleure i que aprengui a gestionar el temps lliure personal (organització i planificació).
  • Participar socialment des de la perspectiva de l’aprenentatge i servei, repercutint positivament en la societat i exercint la reciprocitat.
  • Promoure les relacions socials de les persones excloses i millorar la seva autoestima i les seves habilitats socials i personals.

Finalment, les competències de base d’accés a l’ocupació es desenvolupen mitjançant:

  • Tallers a l’entitat amb dinàmiques i simulacions de situacions reals.
  • Assistència a un club de feina propi o extern per afavorir la seva autonomia en el procés de recerca de feina.

Finalment, amb aquests col·lectius la fase de tancament requereix un bon seguiment de la persona, perquè existeix la possibilitat que hi hagi recaigudes, sobretot amb persones amb toxicomanies, on aquestes són més freqüents. Cal tenir en compte que una altra causa de la poca continuïtat en les feines és la baixa tolerància a la frustració, problemes amb les relacions amb els superiors… Però si s’ha fet una bona tasca en la fase de treball no té per què haver-hi conflictes.

Mesures de suport i recursos específics per al desenvolupament d'itineraris

És evident que la formació té un factor clau en gairebé tots els processos d’inserció laboral. En el cas dels col·lectius d’alta vulnerabilitat encara pot resultar més rellevant, ja que o bé no tenen formació o està desfasada o han de reorientar el seu perfil laboral per no tornar al seu anterior ambient professional.

Per tant, serà necessari formar-lo en nous coneixements tècnics per exercir una nova feina. Els recursos més adients seran:

  • Formació professional específica: fusteria, jardineria, pintura…
  • Formació ocupacional, escola taller, cases ofici o tallers d’ocupació.
  • Plans d’ocupació.
  • Programes específics d’ocupació i formació.
  • Tallers prelaborals: tenen com a objectiu adquirir uns hàbits laborals mínims abans d’intentar la recerca al mercat laboral ordinari.
  • Empreses d’inserció.
  • La recerca de feina: es recomana començar a fer-la en empreses amb responsabilitat social corporativa.
  • Centres socioeducatius: formació en idiomes, TIC, lectura, escriptura, etc., i tot tipus d’oferta formativa que podem trobar a la ciutat.

De cara a la contractació a l’empresa, caldrà tenir present els ajuts i bonificacions a la contractació laboral de persones en risc d’exclusió social i altres situacions.

Com en altres col·lectius, existeix un teixit de serveis, entitats i dispositius d’inserció que atenen persones en greu risc d’exclusió social amb qui haurem de treballar en xarxa per oferir una atenció més global, efectiva i eficient.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats