La planificació de projectes d'intervenció social

No és suficient la bona fe per dissenyar projectes d’intervenció social; calen coneixements sòlids i destreses teoricopràctiques. La planificació és essencial, ja que una intervenció social no pot fer-se a la babalà ni confiant en la sort o la improvisació. La creativitat i la imaginació són necessàries, però han d’incorporar-se al procés de planificació per generar una major capacitat de transformació social.

La realitat generarà imprevistos que caldrà gestionar. La capacitat d’adaptació a situacions imprevistes és un valor, però més important és la capacitat de preveure dificultats amb antelació i programar alternatives per resoldre problemes i assolir objectius.

Un model d’intervenció social (Viscarret, 2009) és un conjunt de principis d’acció per a unes circumstàncies determinades. Tot i ser simbòlic, el model acaba resultant en la planificació i execució d’accions concretes. Els models ens ajuden a explicar la realitat, assenyala problemes i proposa mètodes i tècniques adients. A més, el model no s’esgota en l’explicació teòrica de la realitat problematitzada, sinó que acaba proposant solucions a aquesta problemàtica.oferint solucions a la problemàtica.

Hi ha diversos models que proposen accions diferents per a un mateix problema, acceptant una mirada crítica i podent estar carregats ideològicament. L’adopció d’un model depèn de les necessitats, preferències, anàlisi i diagnòstic d’una situació, antecedents i principis d’intervenció.

Adoptar un model o un altre vol dir també adoptar una concepció de la metodologia de treball, de la temporització, del lloc on hem d’intervenir, relacions amb els usuaris i fins i tot la forma de redactar els objectius d’intervenció. D’aquí la importància de conèixer els diferents models de planificació de la intervenció social.

El model psicodinàmic se centra en l’individu, les seves capacitats i problemes. En lloc d’analitzar les condicions socials, es mira què pot fer l’individu segons les seves habilitats i situació emocional. Es posa l’èmfasi en la condició humana i es defineixen patrons sans de comportament.

La intervenció es basa en donar eines als individus per superar les seves dificultats internes, dipositant gran part de la responsabilitat en ells mateixos. Woods i Hollis (Contreras, 2006) parlen de model psicosocial, que requereix una comprensió global de les relacions de l’individu amb altres persones i el seu context social.

Segons aquest model, no hi ha una única intervenció per a una problemàtica i cada persona pot necessitar accions diferents ja que, en definitiva, unes mateixes dificultats poden tenir causes diverses segons variables personals i psicosocials. Hi ha diversos mètodes que poden aplicar-se des d’aquesta perspectiva.

Els mètodes directes es dirigeixen a l’individu o al grup concret d’intervenció.

• Tècniques de suport: el professional crea o reforça actituds positives en l’usuari per tal que aquest s’involucri activament en el seu procés de canvi.
• Tècniques d’influència directa: el professional, a través de l’autoritat, dirigeix determinades decisions de l’usuari si considera que aquest està tan afectat que té compromeses algunes capacitats que el permetin ajudar-se a si mateix.
• Tècniques de discussió reflexiva: el professional apel·la a aspectes de la cognició de l’usuari i a la seva capacitat per explicar i explicar-se la realitat sense distorsions.

Els mètodes indirectes es basen en la manipulació i el control d’aspectes externs a l’individu assistit, principalment persones rellevants i contextos socials propers.

• Referència: el professional pot actuar de mediador amb altres recursos de l’entorn de l’usuari si preveu que no és capaç de gestionar-los adequadament.
• Ajuda material: cal tenir en compte que aquesta ajuda sempre s’ha d’entregar sense menystenir la dignitat de l’usuari i sense crear una relació de dependència.
• Control de l’ambient: el professional intervé en el context de l’usuari per facilitar algun o alguns elements dificultadors de l’adaptació de l’individu o del grup.

Segons Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), modificar la conducta (actes observables d’un individu) pot ser una manera relativament simple d’eliminar els problemes d’integració social o de facilitar la seva convivència amb els altres. Normalment quan es parla d’una problemàtica social es tracta dels inconvenients que determinats patrons de conducta provoquen en alguns individus. Més enllà de les causes d’aquests patrons de conducta, el fet que una conducta inadaptada sigui visible és el que provoca les conseqüències directes sobre la vida dels usuaris. Des d’un punt de vista conductista, s’intenta analitzar i comprendre la conducta observable més que analitzar i comprendre la consciència de l’individu. A més,se suposa que si canvia la conducta també podria canviar, a través de determinats mecanismes, la forma com l’individu pensa i sent.

El model de modificació de la conducta pressuposa que la conducta (qualsevol conducta, incloent les problemàtiques però també les que no ho són) ha estat apresa a partir del que anomena processos de condicionament, que no són altra cosa que els efectes que els estímuls ambientals operen en l’individu. El model busca modificar conductes inadaptades substituint-les per altres d’adaptades. És una intervenció que es basa no tant en les causes de la conducta com en els factors que la mantenen i, per tant, busca aplicar reforços (o càstigs) que afavoreixin les conductes desitjades i evitin les indesitjades. En aquest model el professional té un rol de lideratge ja que és qui proposa els distints aspectes del canvi de l’usuari. Tot i així, la participació de l’usuari també és fonamental ja que sense el seu compromís no pot arribar-se a una situació d’autonomia.

Seguint amb Viscarret (Viscarret, 2009), el model d’intervenció en crisi parteix de la idea que qualsevol persona o grup pateix alguna o diverses crisis al llarg de la seva vida. Les crisis, tot i ser normals, són viscudes com intenses situacions d’estrès i solen requerir atenció immediata. No tots els individus que pateixen alguna crisi cerquen ajuda especialitzada, però quan aquesta ajuda professional és requerida és imprescindible que tant l’usuari com el professional trobin algun mecanisme per alleugerir les dificultats i les problemàtiques ja que, en cas contrari, poden aparèixer sentiments d’impotència o incompetència.

Les crisis són normals en la vida dels individus. El desencadenant de la crisi pot ser un fet (o uns fets) més o menys greu, però allò realment rellevant, més que la gravetat objectiva, és com l’individu es percep afectat per aquest fet. Pot donar-se el cas que la crisi estigui relacionada amb altres elements del passat de l’individu i, a més, pot donar-se el cas que la crisi se solucioni o superi d’una manera inadaptada, fet que pot provocar altres crisis en el futur. Ara bé, la crisi és també una oportunitat, ja que si se soluciona de forma correcta (i la solució depèn més de lea accions del present que d’altres elements arrelats en el passat de l’individu) dota l’usuari d’aprenentatges molt rellevants.

El model d’intervenció en crisi pressuposa que el professional intervé de forma activa i dirigida en la vida dels individus, centrant-se en el present i en la necessitat, per part de l’usuari, d’arribar a una situació estable i confortable al més aviat possible. Per la mateixa natura de les crisis (esdeveniments breus) la intervenció també ha de ser breu i ràpida. Això implica un important compromís per part del professional i una predisposició de l’usuari a rebre suport, consell i direcció.

Maria Angélica Contreras (Contreras, 2006) sosté que, igual que el model d’intervenció en crisi, aquest model es basa en intervencions de durada breu. Els aspectes cognitius de l’usuari tenen un pes molt important i pressuposa que aquest és capaç d’examinar correctament la pròpia situació i proposar els canvis que vol assolir. El protagonista és l’usuari o el grup d’usuaris, que es comprometen a treballar activament a favor d’un canvi que ells mateixos han definit. Aquest model d’intervenció dota a l’usuari de les eines necessàries per determinar què necessita i com ho vol aconseguir, de manera que el rol del professional és el d’acompanyant en el procés de canvi. Tot i així, el professional ha d’aportar el seu punt de vista i la seva experiència professional a l’hora de fer obvis problemes o dificultats que poden ser ocultats pel mateix usuari o per la seva situació.

El model centrat en la tasca és un procés d’intervenció en diverses etapes:

1. Especificació del problema. Etapa en la qual tant el professional com l’usuari han d’arribar a un acord sobre quin és el problema que vol abordar-se.
2. Contracte. Etapa en què s’arriba a un acord entre el professional i l’usuari respecte els objectius de la intervenció i el que l’usuari ha de fer per assolir-los. Aquest contracte és d’obligat compliment, però està obert a una possible renegociació si apareixen noves dificultats o hi ha, al llarg del procés, una reformulació del problema.
3. Plantejament de la tasca. Etapa d‘especificació de l’acció o accions que l’usuari ha de dur a terme per tal de solucionar o millorar la seva situació actual.
4. Establiment d’incentius. Etapa molt relacionada amb l’anterior, és el moment en el qual han de fer-se explícits els beneficis per a l’usuari si s’acompleixen els objectius marcats.
5. Anàlisi i resolució d’obstacles. Etapa en la qual es fa un exercici de prospectiva per tal de valorar les possibles dificultats que l’usuari pot trobar en el seu procés de transformació i la manera d’abordar-les.
6. Simulació i pràctica guiada. Etapa en què a partir de dramatitzacions o assajos el professional comprova el grau de destresa de l’usuari i el seu repertori de conductes.
7. Revisió de la tasca. En diverses sessions s’examina amb l‘usuari el grau de compliment de les tasques encomanades així com els beneficis d’haver seguit endavant amb el procés de transformació i on poden proposar-se tasques noves, si així ho acorden el professional i l’usuari.
8. Finalització. Etapa de revisió dels assoliments i tancament de la intervenció si els objectius han estat assolits.

Segons Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), més que un catàleg de tècniques i mètodes d’intervenció, el model humanista se centra en una filosofia basada en el respecte total cap a la persona o grup amb el qual es treballa. El procés d’intervenció ha de ser consensuat amb l’usuari, que ha de donar el seu consentiment.

El model humanista considera la persona de manera holística, tenint en compte factors físics, psicològics, emocionals, ideològics, espirituals, cognitius, etc. No pren aquests factors de manera aïllada, sinó que veu l’usuari com un ésser complet amb la capacitat de desenvolupar-se correctament. Els problemes que experimenta una persona tenen a veure amb contradiccions internes, que poden tenir el seu origen en potencialitats no desenvolupades.

La tasca del professional es basa a assegurar-se que l’usuari trobi aquestes potencialitats i les exploti de manera correcta. L’usuari es converteix en la part central del procés d’intervenció i, a més, és tractat sempre de manera respectuosa.

Juan José Viscarret (Viscarret, 2009) defensa que el model crític es basa en teories marxistes i en l’obra de teòrics com Paulo Freire. Aquest model allunya els usuaris de la culpabilitat sobre les seves situacions, atribuint les causes a circumstàncies contextuals com injustícies i desigualtats.

Si el context social és hostil, no és just suposar que l’individu ha de canviar el seu comportament. Encara que l’individu canviï, la seva situació seguirà sent desfavorable dins d’un context injust. El protagonista del canvi és l’usuari, que ha de convertir-se en agent de transformació del seu medi social i cultural. Els usuaris han de prendre consciència per ser protagonistes del canvi social i millorar les seves condicions de vida.

Els processos comunitaris són importants perquè hi ha problemes estructurals que generen dificultats d’integració i desequilibris de poder. El model crític se centra a denunciar aquestes relacions de dominació i a oferir als usuaris eines per analitzar la situació, proposar solucions i organitzar-se per dur-les a terme.

En el model crític o radical hi ha quatre conceptes bàsics a tenir en compte:

1. Les teories socials crítiques busquen explicar l‘ordre social. Per fer això es basen en la idea que la societat funciona com un tot globalitzador (l’estructura social condiciona les relacions entre els membres d’una societat) i que, a més, els problemes locals (o individuals) troben la seva causa en aspectes globals.
2. El conflicte és etern i estructural donat que estructuralment hi ha diferències de poder entre les persones i els col·lectius. Hi ha opressors i oprimits en conflicte mentre no s’acabi aquesta relació de domini entre uns i altres.
3. L’autoconsciència racional és la precursora del canvi. Per assolir aquesta autoconsciència, individus i grups han de reflexionar al voltant de les seves condicions de vida i les ideologies (i pràctiques concretes) que les provoquen. Els oprimits, després de la presa d’aquesta autoconsciència, tenen la possibilitat d’alliberar-se triant una nova forma d’organització social més justa que satisfaci les pròpies necessitats.
4. Els oprimits han de participar en el procés de canvi. Els individus han de prendre el control de la seva consciència, i també de la seva situació. No pot haver-hi canvi si aquest canvi no parteix des dels usuaris. Així s’acaba amb qualsevol forma de tutela.

El model crític és un model que té una forta càrrega de compromís, tant del professional com dels usuaris. A més s’intenten esborrar les diferències entre professionals i usuaris pel que fa a la posició de poder. Aquest model vol dotar de valor els coneixements previs dels usuaris. Es considera que ha d’existir un aprenentatge mutu en totes les fases del procés d’intervenció que, a la força, ha de ser col·legiat. Així, l’experiència de l‘usuari es converteix en un valor fonamental i és imprescindible incloure-la en qualsevol solució proposada.

Segons Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), el model de gestió de casos busca solucionar ineficiències en la intervenció social, eliminant duplicitats i millorant els temps d’atenció. Cada usuari és únic, amb problemàtiques i causes diferents. El professional posa en marxa els dispositius necessaris per solucionar cada cas, tenint en compte que aquests poden variar segons el moment.

Aquest model és útil per a usuaris o grups que necessiten atenció perllongada. El nivell d’intensitat i tipus de serveis varien segons les necessitats dels usuaris. És essencial una correcta planificació per ajustar el grau d’atenció a les necessitats canviants de l’usuari.

El professional ha d’assegurar-se que l’usuari s’implica en totes les fases de la intervenció. L’objectiu final és l’autonomia de l’usuari, que ha de participar en la identificació de necessitats i presa de decisions, compartint la responsabilitat amb el professional.

Seguint Maria Angélica Contreras (Contreras, 2006), l’ecologia és la ciència que tracta de la relació entre els organismes vius i els elements del seu ambient: com assoleixen l‘equilibri i per què de vegades fracassen a l’hora d’assolir aquest equilibri.

Els éssers humans viuen en constant interacció amb el seu entorn, amb el qual se suposa que estan en equilibri. Si hi ha inadaptacions, problemes d’integració, dificultats individuals o grupals…, aquestes poden ser degudes a alguna mena de desequilibri ecològic.

Des d’aquest model, quan es formula un problema s’examinen tres àrees d’influència:

1. Atributs personals de la persona que rep l’assistència: edat, gènere, condicions físiques i de salut, experiències acumulades, classe social… Tots aquests atributs es manifesten en la interacció de la persona amb el seu ambient. També són la identitat, la manera d’establir relacions, les competències (i les competències que no té), però també les seves possibilitats d’autonomia.
2. Qualitats de l’ambient: aspectes polítics, econòmics, culturals i, també, aquells que tenen a veure amb la salubritat i la contaminació (relacionats, per descomptat, amb els anteriors).
3. Relacions entre la persona i els seus atributs i el context on viu. Aquesta es l’àrea principal del model sistèmic o ecològic, perquè és a partir de la natura de les relacions entre les dues àrees anteriors com es modela a l‘individu i es fan òbvies les dificultats que pot patir. Les dificultats apareixen quan l’ambient no li dona a l’ésser humà allò que aquest necessita, quan hi ha discrepàncies entre les necessitats de l’ésser humà i el que l’ambient li pot oferir.

Un sistema és un conjunt d’elements que interactuen entre ells. Els components formen part d’un tot superior, i una modificació en un element pot afectar els altres. Aquest és el punt de partida del model sistèmic.

Segons Juan José Viscarret (Viscarret, 2009), el model sistèmic se centra en com els elements del sistema es relacionen i interactuen. En una intervenció sistèmica, les relacions socials són el més important.

La intervenció és un procés planificat que no es centra en les característiques de l’usuari, sinó en la totalitat del sistema. El professional ha de contactar amb tots els implicats per resoldre el problema.

El propòsit principal del professional és millorar les comunicacions i interaccions entre persones i institucions implicades. També busca millorar la capacitat dels usuaris per resoldre problemes en les interaccions socials. Els usuaris han d’estar en contacte amb sistemes que els ofereixin recursos i ser capaços de donar feedback. La relació entre usuari i professional és bidireccional, ambdós aprenen i es transformen.

El model evita explicacions simples sobre la conducta dels individus i els fenòmens socials, ja que les troba insuficients per explicar la realitat social i els comportamanets. No veu els problemes com atributs de les persones, sinó com fruit de les relacions socials. El procés d’intervenció és un contínuum d’accions constantment avaluades per veure si ha canviat la qualitat de les relacions socials de l’usuari.

En general, qualsevol acció de transformació del medi (no referit únicament a allò social) necessita una tasca prèvia de planificació. Aquesta planificació pot ser formal o no, però, en última instància, existeix. És complicat assolir uns objectius determinats si no estan suportats per una mínima preocupació previsora, o si no s’ha fet abans alguna tasca prèvia que prepari les accions ulteriors.

És més cert encara per a les tasques d’intervenció social en les quals es treballa amb altres éssers humans que, a més, poden estar en situació de vulnerabilitat i necessitar atencions complexes que posen en joc multitud de recursos. La planificació en la intervenció social parteix de la mateixa filosofia que en qualsevol altra disciplina: organitzar i descriure els mitjans per tal d’assolir unes metes concretades previament. Però també presenta unes especificitats que cal tenir en compte.

Les ciències socials, que segueixen el mètode científic, són una ciència probabilística. Els esdeveniments socials són de difícil predicció, i molt sovint els científics socials tenen la possibilitat d’explicar els fets una vegada ja formen part del passat, cosa que tot i ser un exercici acadèmic de gran valor no serveix per protegir els col·lectius que pateixen els efectes d’aquests esdeveniments. En primer lloc, cal acceptar aquesta realitat i entendre que la capacitat de predicció (el fet que les previsions s’acompleixin) és limitada.

Amb Vilar (Vilar, 1996) coincidim a assenyalar les dificultats existents a l’hora d’analitzar els contextos socials. La planificació no es fa sobre una realitat tancada i estàtica, sinó sobre un entramat en constant moviment. Planificar, per tant, redueix allò indeterminat, però no és capaç d’eliminar-ho per complet.

A partir de la definició d’E. Ander-Egg es desgranen diversos aspectes que han de regir una bona acció planificadora:

• Major racionalitat en les accions. Tan evident és que cal estalviar recursos com que, si és necessari, en determinades ocasions cal mobilitzar tots els recursos. La racionalitat parla de la necessitat de marcar objectius realistes i raonables que puguin ser assolits amb els mitjans disponibles.
• Articulació de les accions. En moltes ocasions la intervenció social pot prendre la forma d’accions benintencionades però aïllades entre si.És tremendament important que això no succeeixi en tant que es poden duplicar accions o atendre problemes aparents en lloc de problemes que tenen causes més profundes i efectes més perjudicials.
• Assoliment d’objectius en el futur. La planificació funciona com una màquina del temps ja que permet fer la previsió d’allò que esdevindrà, i dels objectius que s’assoliran, alhora que explica com ho farà.
• Ús eficient de recursos limitats o escassos. Si l’eficàcia és la capacitat d’assolir uns objectius determinats i l‘eficiència és la capacitat d’assolir-los amb la mínima despesa possible de recursos, és necessari que les intervencions socials estiguin planificades de tal forma que els objectius marcats siguin assolits de manera eficient. És imprescindible aprofitar els recursos de la millor manera possible per tal d’obtenir els millors resultats amb la menor despesa econòmica o d’altres recursos.

La planificació presenta uns trets que la fan característica. Planificar implica que l’equip de planificació deliberadament pensi i ordeni unes determinades accions que més endavant s’executen tal com han estat disposades.

Els elements que caracteritzen la planificació (Ander–Egg, 1989) són:

• Planificar com a procés. La planificació pot semblar una acció que es du a terme en un moment determinat, però com que l’aplicació de la planificació (les accions) s’allarga en el temps, la planificació ha de ser entesa també com les accions de revisió d’allò planificat. Per tant, és molt important que es despleguin dispositius de revisió de les accions en execucció i que permetin reajustar les accions a la realitat, que pot ser canviant, d’acord amb els recursos existents. Improvisar no és desitjable: cal incloure en la planificació els elements necessaris per fer front als imprevistos de la manera més eficaç possible, sense arribar a desnaturalitzar el projecte d’intervenció.
• Planificar com a element preparatori. En la planificació es preparen els mitjans, es mobilitzen els recursos, es formen tècnics i professionals i es copsa la realitat de les persones usuàries de les activitats d’intervenció. La planificació és el primer pas de molts altres que han de conduir a l’assoliment dels objectius.
• Planificar com a interrelació d’un conjunt de decisions. La planificació també és l’eina que posa en ordre un conjunt d’accions per evitar que siguin disperses o incoherents. És important mantenir una visió global del problema que permeti plantejar solucions veritables i duradores.
• Planificar com a mirada al futur. La planificació pretén crear les condicions adequades per tal que succeeixin uns fets predeterminats pels agents planificadors.
• Planificar com a eina dirigida a l’assoliment d’uns objectius. Aquest és un dels elements fonamentals de la tasca planificadora i està relacionat amb l’anterior. Quan hi ha una intervenció social s’intervé perquè hi ha alguna cosa que no agrada de la realitat social. Cal marcar la situació desitjable, però com que la realitat social és un ens que no depèn d’un únic factor sinó que està relacionat amb un conjunt de variables interdependents entre si, cal reduir les transformacions a un nombre limitat de proposicions adequadament mesurables i controlables: els objectius.
• Planificar com a elecció de mitjans preferibles. Entre tots els mitjans disponibles s’han de triar els que d’una manera més adequada i eficient serveixin per assolir els objectius. De vegades l’elecció d’uns o altres mitjans té a veure amb la disponibilitat (o amb el preu) d’aquests mitjans. Altres vegades, però, hi ha diferents mitjans i la tria condiciona la marxa del procés d’intervenció. La tria no és neutra i cal estar convençuts que s’adequa a la filosofia d’intervenció (que respon al model d’intervenció i que marca, per tant, la metodologia).

En definitiva, la planificació en intervenció social ha d’estar guiada per diferents elements o principis (Lafourcade, 1974):

• Coherència. Les accions planificades sempre van en relació amb els objectius determinats i cal posar cura perquè no hi hagi accions contradictòries entre si.
• Funcionalitat. Allò programat ha de ser funcional (ha de complir una funció) per als destinataris de l’acció.
• Equilibri. S’han de destinar els majors esforços als objectius més complexos.
• Flexibilitat. La flexibilitat permet introduir modificacions i adaptar-se a una realitat dinàmica sense haver de desvirtuar allò planificat.
• Pertinença. Entre diverses opcions cal escollir la més útil en comparació amb les altres possibilitats.
• Economia. El principi d’economia ha de regir tota l’actuació i està relacionat amb la recerca d’eficiència.

La planificació és un procés que es du a terme al llarg del temps i en aquest procés no sempre succeeixen les mateixes coses i no sempre han d’acomplir-se les mateixes tasques.

Hi ha nivells de planificació basats en les distintes possibilitats que ofereix l’activitat planificadora. No és el mateix pensar en erradicar la pobresa a Catalunya que pensar en com reduir les agressions físiques i verbals entre els alumnes d’un centre educatiu concret.Sembla evident que no poden tractar-se de la mateixa manera.

Els nivells de planificació permeten acotar, en diverses dimensions, l’objecte de la intervenció i, alhora, definir realment on i quan cal intervenir. Les competències professionals del títol d’integració social parlen exclusivament de la presència del professional en l’elaboració i en la implementació de projectes d’intervenció social. Aquesta unitat se centra en aquest nivell de planificació (el nivell operatiu, referit al document conegut com a projecte) però, en tot cas, és necessari conèixer els nivells superiors de planificació per tal de tenir una visió general de la realitat del procés planificador.

A nivell canònic, se suposa l’existència de tres nivells de planificació. Tot i així, aquí s’esmenten quatre nivells de planificació, i altres autors (Mille, 2002; Ander-Egg, 1989) parlen fins i tot d’un cinquè nivell. Els tres grans nivells són: estratègic, tàctic i operatiu. Hi afegim l’executiu (activitats) i, més enllà, també es pot parlar de les tasques com a unitat mínima que pot planificar-se. D’acord amb José Manuel Mille (Mille, 2002), vegeu la taula.

Tant el pla, com el programa i el projecte són documents escrits on hi ha reflectida la planificació establerta. El fet que siguin documents escrits no implica que siguin documents tancats, els documents escrits no poden barrar la possibilitat d’adaptar i flexibilitzar les accions si això és necessari. La finalitat del procés de planificació és dur a terme allò definit com a necessari, amb la qual cosa no pot considerar-se acabat ni esgotat el procés de planificació amb la presentació del document.

Nivell estratègic

El nivell estratègic és el màxim de planificació i es coneix com a pla. El pla indica els objectius generals d’un procés d’intervenció i sol referir-se a un àmbit geogràfic extens i de llarga durada.

Els plans tenen una intencionalitat política i són elaborats per institucions, associacions i/o persones amb capacitat per considerar canvis a llarg termini. Inclouen previsions pressupostàries i estratègies a seguir.

Els plans inclouen programes i projectes, però són més que la suma d’aquests (Ander-Egg, 1989), ja que deriven d’objectius més amplis. El pla defineix com afrontar un problema significatiu, tenint en compte els objectius a llarg termini i els recursos generals (Espinoza, 1986).

En resum, el nivell estratègic és el nivell de planificació que inclou tots els altres nivells. Planteja els objectius generals i polítics, i presenta les línies generals d’actuació que marcaran els límits dels següents nivells de planificació, inclosos els pressupostaris.

Nivell tàctic

El nivell tàctic és un nivell intermedi de planificació, corresponent al programa, amb objectius més específics que el pla.

Un programa ordena recursos i prioritats per a la provisió de serveis i béns, i es pot expressar en projectes (Ander-Egg, 1989). És l’operacionalització del pla, organitzant projectes per assolir objectius concrets. Els programes amb semblances estratègiques poden estar sota un pla comú. El nivell tàctic està entre el pla i el projecte.

El nivell tàctic pot organitzar-se segons diversos vectors:

• Àmbit geogràfic: Si el pla afecta un territori ampli, el programa pot concretar aquesta afectació a una regió o comarca.
• Sectorial: Tractar específicament alguns objectius generals del pla.
• Temps: El nivell tàctic cobreix períodes més curts que l’estratègic, amb resultats més concrets i parcials, generalment en dos o tres anys.

Nivell operatiu

El nivell operatiu és el nivell inferior de planificació on es produeix el contacte directe amb l’usuari. Aquí es proveeixen béns i serveis que transformen individus i col·lectius.

El nivell operatiu es correspon amb el projecte. Un projecte és un conjunt d’activitats interrelacionades que proveeixen béns i serveis per satisfer necessitats o resoldre problemes (Ander-Egg, 1989). El projecte és un document escrit que es concreta amb activitats (nivell executiu). Sense activitats, un projecte no pot assegurar la transformació social.

En aquest nivell es seleccionen objectius concrets i es determinen les activitats necessàries. Es relacionen recursos amb objectius per a un període concret, amb pressupostos i temporitzacions dissenyats amb precisió. La planificació operativa treballa en el curt termini (normalment menys d’un any), amb processos d’avaluació per mesurar els progressos.

Els projectes tenen una durada més curta que els programes, sovint menys d’un any, i un àmbit geogràfic més reduït (barri, municipi, comarca, centre educatiu). Aborden aspectes concrets de la realitat, amb problemàtiques ben definides per obtenir evidències mesurables de la transformació social.

Un projecte d’intervenció social és una metodologia de treball útil per si mateixa (Mille, 2015). Pot ser autònom, sense estar inclòs en un programa o pla, i ha de ser viable. Un projecte defineix accions per a un període determinat per assolir objectius concrets, que s’expressen en termes de transformacions mesurables de la realitat. Els objectius han de ser realistes i la manera de mesurar-los ha de ser clara i raonable.

Nivell executiu

El nivell executiu és el nivell de planificació relacionat amb les activitats. Les activitats són essencials per als projectes i permeten el contacte directe amb l’usuari. El projecte és un document escrit, però les activitats el converteixen en un instrument de transformació social.

L’activitat és el mitjà d’intervenció sobre la realitat, realitzant seqüencialment diferents accions (tasques) per assolir les finalitats del projecte. Les activitats han de quedar reflectides al projecte en forma de fitxes d’activitat amb una estructura concreta. L’àmbit temporal i sectorial de l’activitat ha de ser més concret o igual que el del projecte. Alguns objectius de l’activitat poden estar apartats dels objectius del projecte, sempre que no entrin en contradicció amb aquests i vagin acompanyats d’altres objectius que sí coincideixin amb els del projecte.

Seguint la classificació d’Ander-Egg (1989), es diferencien diferents fases de planificació.

• Moment analític/explicatiu
• Moment normatiu
• Moment estratègic
• Moment tàctic/operacional

Moment analític/explicatiu

La fase o el moment analític són les preguntes sobre què està succeint en l’àmbit d’intervenció: la situació inicial des de la qual cal partir. És molt important tenir en compte que les intervencions socials tenen com a principal objectiu reparar una situació d’injustícia o desigualtat, millorar la qualitat de vida de les persones (sigui quin sigui el punt inicial) i afavorir el fet que la població diana pugui desenvolupar totes les seves capacitats humanes, individualment o en grup.

Aquests objectius nomes poden dur-se a terme de forma adequada si es demostra un important coneixement de la situació de partida: no únicament un coneixement descriptiu (també imprescindible), sinó també un coneixement que permeti explicar el perquè d’una situació donada.

Cal fer un treball de diagnòstic. Però no val qualsevol tipus de diagnòstic, sinó que el diagnòstic ha d’abocar els aspectes bàsics de la situació en la qual cal intervenir des de quatre perspectives:

1. Descripció de la situació i factors que han contribuït a provocar-la, assajant una primera explicació de la causalitat.
2. Prognosi o prediccions respecte al futur.
3. Judici de valor al voltant de la situació, tenint en compte que cal donar una explicació sobre per què la situació ha pres una forma determinada.
4. Descripció i anàlisi dels actors socials i dels factors que influeixen en la situació.

Per a aquest treball analític/explicatiu és necessari descriure correctament els antecedents de la situació, així com el context actual en el qual es troba l’individu o grup. També cal explicitar el problema principal que vol abordar-se, fent èmfasi en les seves característiques i en els elements que el fan rellevant i, en darrer terme, investigar els probables escenaris futurs al llarg del procés d’intervenció.

Moment normatiu

El moment normatiu és la fase en la qual es defineix la norma, és a dir, allò que es vol que succeeixi. Fa referència al punt on es vol arribar, cosa que implica definir els objectius. El moment normatiu és, per tant, un marc referencial que orienta l’acció i que marca els objectius concrets a assolir.

Moment estratègic

El moment estratègic és la fase en la qual es decideixen les accions més eficaces per assolir els objectius. A partir de les dues fases anteriors i de la informació recollida o elaborada, el planificador ha d’efectuar la tria sobre com han d’assolir-se els objectius. Aquí es veu la importància d’haver efectuat un bon diagnòstic en el moment analític i d’haver establert uns objectius raonables al moment normatiu. En el moment analític cal haver fet un bon treball perquè, en cas contrari, les accions que es determinen poden no correspondre a les necessitats reals d’individus o col·lectius. Pel que fa al moment normatiu, és necessari haver establert correctament objectius factibles i mesurables que puguin orientar correctament les accions a dur a terme.

En el moment estratègic és quan cal preguntar-se per la viabilitat d’allò que es planifica: si és viable des del punt de vista polític, des del punt de vista econòmic, des del punt de vista organitzatiu, ecològic i ètic… La viabilitat parla de la possibilitat de dur a terme allò planificat i d’assolir-ho amb èxit, i també de la possibilitat de mantenir els resultats positius una vegada assolits, ja que de poc serveix assolir uns determinats resultats si després és impossible mantenir-los en el temps.

La qüestió fonamental d’aquesta fase és saber quin camí cal fer per transformar la situació inicial d’acord amb els canvis que cal realitzar per arribar a la situació-objectiu que es pretén assolir (Ander-Egg, 1989) o, des d’un altre punt de vista, com superar els obstacles i les restriccions que dificulten la realització de les operacions i activitats proposades.

Moment tàctic/operacional

El moment tàctic és la fase en què es decideix com treballar per arribar als objectius, fet que suposa contestar determinats dubtes metodològics. És el moment en què es donen els fets i les operacions que provocaran el canvi situacional. És el moment en què s’executa allò que s’ha planificat i, per tant, cal instrumentalitzar i implementar el moment normatiu. Això vol dir que és el moment de fer que allò qualificat com a desitjable passi a la realitat. És el moment, també, en què es trien els mitjans a partir dels quals assolir els objectius i es defineixen els cursos d’acció. Cal, en definitiva, buscar la coherència, la compatibilitat, la consistència, l’operativitat i la integralitat de les diferents accions.

Sigui com sigui, cal recordar que el procés de planificació no és un procés que hagi d’implementar-se de manera seqüencial. Evidentment hi ha fases (o moments) que per força han de dur-se a terme abans que d’altres, però la línia d’acció accepta múltiples excepcions i, a més, necessita contínues revisions i adaptacions. Les fases s’interrelacionen, i això vol dir que unes depenen de les altres, inclús de manera retroactiva. Tot i que el diagnòstic hagi de realitzar-se a l’inici del procés, és necessari prestar atenció a les possibles modificacions del context, que poden tenir conseqüències directes sobre la utilitat o inutilitat de les accions.

En el mateix sentit, la planificació de determinades accions o la utilització de determinats recursos pot variar d’acord amb la variació dels elements que han definit la metodologia d’intervenció o allò acceptat com a normatiu en un moment donat. Així, els moments o les fases de planificació han de servir com a orientació del que cal fer, acceptant l’adaptació a situacions concretes que necessitin altres fases o moments.