Intervenció en les habilitats d'orientació i mobilitat

La mobilitat és la capacitat de moure cadascuna de les extremitats del cos, possibilitant la deambulació d’un lloc a un altre mantenint una alineació i estabilitat corporals. El fet de poder-nos moure ens facilita:

• Millorar i afavorir les condicions musculars de l’usuari així com la seva autonomia alhora de desplaçar-se.
• Evitar postures incorrectes.
• Enriquir les interaccions socials amb altres persones o usuaris.

Els tècnics en integració social han de practicar diverses mobilitzacions de persones amb dependència. Per realitzar correctament la mobilització de persones dependents, s’han de tenir en compte les següents consignes ergonòmiques per tal de no lesionar-se el cos:

1. Mantenir l’esquena recta i els genolls flexionats.
2. Els peus hauran d’estar separats per millorar l’equilibri i un dels peus col·locat en la posició a la qual es procedirà a fer la mobilització.
3. En el moment de la mobilització, ens recolzarem sobre el nostre cos.
4. Mantenir una seguretat correcta a l’hora d’agafar la persona, perquè no ens caigui.
5. El cos ha d’actuar de contrapès.
6. Per moure persones amb greus dificultats de mobilitat, s’aconsella que la mobilització la facin dos professionals.
7. S’ha de fer de forma rítmica i suau.
8. Utilitzar una cadira, per ajudar l’usuari a aixecar-se sol sense perdre l’equilibri.
9. Intentar demanar la col·laboració de la persona us facilitarà la maniobra.

A l’hora de fer qualsevol mobilització, els tempos destinats a fer-la es regulen cada 2 o 3 hores, sempre respectant les hores de son.

Les ajudes tècniques que s’utilitzen per ajudar a facilitar les maniobres de mobilització són:

• Grues elevadores o de bipedestació, tant manuals com elèctriques
• Safata amb disc de desplaçament
• Cadires de rodes
• Llits articulats (vegeu la figura).

Quan tenim un usuari que ha de passar-se molt de temps enllitat i hem de realitzar els canvis de roba del llit, els tècnics hauran de seguir les següents consignes:

1. Preparem tot el material.
2. Per canviar els llençols ens col·loquem davant del llit.
3. Posem una mà a l’espatlla de l’usuari i l’altra a la seva cuixa.
4. La girem cap a nosaltres.
5. Enrotllem el llençol que volem canviar i en posem un de nou a la meitat del llit que tenim lliure.
6. Col·loquem de nou l’usuari de forma plana.
7. Ens dirigim a l’altre cantó del llit.
8. El tornem a girar cap a nosaltres.
9. Traiem el llençol brut i acabem de posar el net.

Quan fem aquesta mobilització haurem d’avaluar en primera instància si ens trobem davant d’un usuari que col·laborarà en la mobilització o ho haurem de fer nosaltres sols. Si es donés aquesta segona opció, sempre hem de fer la mobilització demanant ajuda a un altre professional. El procediment és el següent:

1. Ens col·loquem a un costat del llit.
2. Retirem els coixins i subjectem el cap de l’usuari.
3. Se li demana que s’agafi al capçal del llit i que flexioni els genolls tot recolzant els peus sobre el matalàs.
4. Col·loquem el nostre braç per darrere del coll portant-lo fins a l’esquena, tot assegurant l’estabilitat del cap.
5. L’altre braç el col·loquem per sota de les cuixes.
6. Col·loquem l’esquena recta i flexionem les cames.
7. Fem un senyal, l’aixequem cap a amunt i el conduïm amb la seva ajuda fins a l’extrem del llit.

Per portar a terme una mobilització lateral al llit, el procediment serà el següent:

1. Ens col·loquem al lateral del llit on farem la mobilització.
2. Comencem desplaçant la part superior del cos.
3. Col·loquem el braç per darrere del coll portant-lo fins a l’esquena, tot assegurant l’estabilitat del cap.
4. Elevem i desplacem el tronc de l’usuari cap a ell mateix i al mateix temps fem un balanceig de davant cap enrere.
5. A continuació passem a desplaçar la part superior del cos.
6. Col·loquem un dels nostres braços per sota de la lumbar de l’usuari i l’altre sota les seves cuixes.
7. Fem el mateix balanceig que en la part superior i l’apropem fins al lateral del llit.
8. Ara ja només falta desplaçar la part inferior del cos. Per fer-ho, col·loquem un dels nostres braços per sota de les cuixes de la persona i l’altre per sota del seu turmell i fem el desplaçament.

És una de les transferències més habituals de la nostra pràctica com a professionals. La taula us mostra els passos que cal seguir. La mateixa tècnica la podem aplicar quan passem l’usuari des de la butaca a la cadira de rodes o a la inversa; això sí, com a professionals hem de flexionar molt més els genolls; tal com mostra la taula.

Procés de la transferència del llit a la cadira

Passos de la transferència	Del llit a la cadira de rodes
(1) Anticipem a l’usuari el que farem perquè hi col·labori. L’asseiem al llit i li posem les sabates. (2) Ens col·loquem al davant i l’agafem per sota de la cintura. Seguidament, (3) li demanem que ens abraci. Flexionem els genolls.
(4) Posem els nostres peus davant dels seus. Després (5) l’aixequem i fem la rotació de cintura cap a on tenim situada la cadira.
(6) L’asseiem i felicitem l’usuari per la seva col·laboració.

Procés de la transferència de la cadira de rodes a la butaca

Passos de la transferència	De la cadira de rodes a la butaca
(1) Anticipem a l’usuari el que farem perquè hi col·labori. En el cas del llit, l’asseiem al llit i li posem les sabates. (2) Ens col·loquem davant seu i l’agafem per sota de la cintura. Seguidament, (3) li demanem que ens abraci. Flexionem els genolls.
(4) Posem els nostres peus davant dels seus. Després (5) l’aixequem i fem la rotació de cintura cap a on tenim situada la cadira.
(6) L’asseiem i el felicitem per la seva col·laboració.

Fan referència a les diferents posicions que ha d’adoptar el cos i l’alternança per evitar i prevenir possibles complicacions en la salut dels usuaris. Les funcions o objectius dels canvis posturals són, principalment:

• Prevenir úlceres per pressió.
• Mantenir un bon estat del sistema musculoesquelètic.
• Afavorir la funció cardiovascular i respiratòria.
• Prevenir complicacions genitourinàries o digestives.

Com a tècnics, haurem d’anar fent aquests canvis posturals cada dues hores aproximadament, si es tracta d’usuaris que es troben convalescents al llit. Si, en canvi, són usuaris asseguts a la cadira de rodes, s’han de fer cada hora. En aquest últim cas, seria molt convenient ensenyar-los a fer-los ells mateixos. Per portar-los a terme, ens ajudarem de coixins, i hem de tenir en compte la posició que emprem. En el nostre sector utilitzarem dos tipus de posicions, la de decúbit supí o decúbit lateral.

Per portar a terme el canvi postural en decúbit supí, el professional haurà de col·locar un coixí entre les cames i un altre als turmells per poder mantenir els talons elevats. En canvi, per portar a terme el canvi postural en decúbit lateral el professional posarà l’usuari de costat, posant-li un coixí entre les cames per evitar la pressió, i un altre coixí a l’esquena per evitar que es giri. La taula mostra quins són els passos a seguir.

Procés del canvi postural

Passos a seguir	Canvi postural al llit
(1) Agafem el braç de l’usuari que ens quedi més a prop nostre. (2) El separem del cos i formem un angle de 45°. (3) Flexionem l’altre braç sobre el seu abdomen.
(4) Creuem la cama més allunyada sobre la més pròxima.
(5) Agafem l’espatlla més allunyada amb una mà i el genoll flexionat amb l’altra i estirem, col·locant l’usuari en decúbit lateral.

Com a ajuda tècnica, podem fer servir els matalassos d’aire. Són uns matalassos que es posen sobre el matalàs i funcionen com un compressor, movent l’aire de dins i modificant constantment les zones de pressió.

La marxa és l’indicador principal de la conservació de l’autonomia amb relació al moviment i al desplaçament. Conservar-la implica controlar l’equilibri amb relació a la posició estàtica i en moviment. Les persones que pateixen dependència poden veure alterada de manera molt frustrant els nivells de la seva marxa. És per això que saber acompanyar correctament la persona dependent afavorirà els seus desplaçaments i li proporcionarà confort i seguretat. Hi ha diverses tècniques per ajudar a desenvolupar correctament la marxa dels nostres usuaris; en destaquen:

• La marxa guiada
• La marxa amb crossa o bastó
• La marxa amb caminador
• Les tècniques per afavorir la pujada i baixada d’esglaons

El tècnic o el cuidador s’ha de posar al costat de la persona que pretén guiar, una miqueta més avançat, però mai massa allunyat de l’usuari perquè no perdi el seu camp de visió. Seguidament ajudarà l’usuari perquè s’agafi de l’avantbraç del tècnic per tal de mantenir l’estabilitat de la marxa. Tot seguit, s’inicia la marxa, i el tècnic ha d’indicar en tot moment amb quina cama comencen a caminar i s’ha d’adaptar sempre al ritme de l’usuari (vegeu la figura).

El tècnic o el cuidador s’ha de posar al costat de la persona que pretén guiar, una miqueta més avançat, però mai massa allunyat de l’usuari perquè no perdi el seu camp de visió. Tot seguit se li dona el bastó perquè el faci servir com a suport. Se li ha de dir que agafi el bastó amb una mà i es recolzi sobre ell, sempre una miqueta més avançat que la resta del cos. El tècnic ha d’agafar el bastó per la part de sota de l’empunyadura i aguantar-lo durant tot el desplaçament.

L’altra mà l’ha de situar sobre la part baixa de l’esquena de l’usuari per tal d’afavorir la mobilitat. Aquesta mà l’ajudarà a poder iniciar i controlar el desplaçament. Un cop preparat se li diu a l’usuari que comenci a caminar tot avançant el bastó (vegeu la figura).

Les ajudes tècniques més habituals per millorar les maniobres en la marxa són els bastons i les crosses; ajudaran els nostres usuaris a millorar la seva estabilitat i disminuir càrrega en les cames.

El tècnic o el cuidador s’ha de posar al costat de la persona que pretén guiar, una miqueta més avançat, però mai massa allunyat de l’usuari perquè no perdi el seu camp de visió. Tot seguit li entrega el caminador perquè el faci servir com a suport. Li ha de dir que agafi el caminador amb les dues mans. El tècnic ha d’agafar el caminador amb una mà per sota, i situar l’altra mà sobre la part baixa de l’esquena de l’usuari per tal d’afavorir la mobilitat. Aquesta mà l’ajudarà a poder iniciar i controlar el desplaçament.

Un cop preparat, se li diu a l’usuari que comenci a caminar tot avançant el caminador (vegeu la figura). El solen emprar usuaris amb grans problemes d’inestabilitat o amb grans fatigues.

Aquesta tècnica s’hauria de desenvolupar sempre amb dos cuidadors, però si no disposem de ningú més, la podríem desenvolupar de manera individual.

El primer que farem serà situar la cadira de rodes d’esquena a les escales que volem pujar. El primer cuidador s’ha de col·locar uns esglaons més amunt i agafar ben fort les nanses de la cadira pressionant cap avall, fins a col·locar-la a dues rodes. Per altra banda, el segon cuidador s’ha de situar davant de la cadira i agafar-la pels pedals.

Serà necessari anivellar la posició de la cadira de rodes entre els dos cuidadors, per tal de no forçar l’esquena del cuidador que es troba situat a la part superior de l’escala i, a més a més, tots dos cuidadors hauran d’exercir el mateix nivell de força a l’hora de desplaçar la cadira. Recordeu que és molt important que feu lliscar la cadira, mai la pugeu a pols, ja que us podríeu fer molt mal a l’esquena.

Aquesta tècnica la pot portar a terme un únic cuidador i es desenvolupa amb la cadira mirant d’esquena a l’esglaó. Podeu veure els passos a seguir a la taula.

Maniobres de pujada d’esglaons amb una única persona

Passos a seguir	Pujada d’esglaons
(1) Primer col·locarem la cadira davant de l’esglaó. (2)Posteriorment agafarem ben fort les nanses de la cadira pressionant cap avall i elevant les dues rodes davanteres fins a recolzar-les en l’esglaó.
(3) A continuació, la impulsarem ben fort i l’elevarem cap amunt.

Aquesta tècnica la pot portar a terme un únic cuidador i es desenvolupa amb la cadira mirant d’esquena a l’esglaó. Podeu veure els passos a seguir a la taula.

Maniobres de baixada d’esglaons amb una única persona

Passos a seguir	Baixada d’esglaons
(1) Primer, col·locarem la cadira d’esquena a l’esglaó i el cuidador es col·locarà en un nivell superior.
(2) Posteriorment agafarem ben fort les nanses i la farem lliscar inclinant-la sobre nosaltres mateixos, fins que les rodes grans baixin per la força de gravetat l’esglaó.

Les cadires de rodes s’utilitzen quan l’usuari presenta una gran dificultat en la deambulació o es fatiga a l’hora de realitzar desplaçaments molt llargs. Hi ha dos tipus de cadires de rodes: manuals i de propulsió motoritzada.

Per poder ensenyar un usuari invident a orientar-se i moure’s per diversos espais, emprarem diversos programes d’entrenament on treballarem:

• La conscienciació dels sentits: com que l’usuari ha perdut el sentit de la visió, ens centrarem a reforçar i treballar la resta de sentits, sobretot l’oïda i el tacte.
• Conceptes d’espai i de recerca: la nostra missió és ajudar-los a adonar-se d’on estan ubicats els objectes.
• Guia amb visió: una segona persona que farà de guia a la persona invident.
• Protecció davant d’obstacles o perills aliens.
• Tècniques de bastó: es tracta d’ensenyar a la persona invident a moure’s i localitzar objectes emprant el bastó com a guia.

És molt important tenir present que els principis bàsics de l’orientació i la mobilitat (OiM) se centren en ajudar a l’usuari a:

• Definir la ubicació.
• Establir la destinació final.
• Decidir de quina forma arriba al seu destí.

El dia a dia de les persones que presenten discapacitat visual és ple d’imprevistos. És força habitual que aquestes persones, de tant en tant, demanin la col·laboració de persones vidents en la gestió i desenvolupament de les tasques de la vida quotidiana. Com a tècnics, haurem de tenir clares les següents consignes:

1. Una persona cega es pot tacar la roba mentre menja. Serà important notificar-li la situació amb tota naturalitat. De manera educada, ens aproparem a la persona cega i li direm que porta una taca a la roba, d’aquesta manera la posem en situació perquè de manera autònoma faci les gestions oportunes per solucionar el problema.
2. Salutació: abans d’acostar-nos a la persona cega, li anticiparem qui som amb total naturalitat. Si li volem donar la mà, també li anticiparem, d’aquesta manera l’avisem de l’acció que volem portar a terme.
3. Comunicació: quan ens dirigim a una persona invident, ho farem sempre mirant-la a la cara.
4. Ajudar una persona invident: abans d’ajudar una persona cega, ens aproparem i li preguntarem si vol que l’ajudem. Si accepta, li direm que s’agafi del braç i l’ajudarem a desplaçar-se. En cas de travessar per semàfors, se li anunciarà si està verd o vermell.
5. Acompanyar una persona cega al lavabo: quan fem de guia d’una persona cega, serà necessari indicar-li la localització geogràfica dels diferents objectes que hi ha al lavabo, perquè es pugui orientar més fàcilment i evitar així ensopegades o caigudes.
6. Riscos: davant d’un obstacle imprevist, farem exclamacions informatives com “aturi’s”, “pari”, per tal d’ajudar la persona a entendre que es troba davant d’un perill imminent.
7. Manipulació d’objectes: quan donem un objecte a l’usuari, l’hi posarem a la mà, tot descrivint-lo o deixant-lo en un lloc on l’usuari el pugui agafar.
8. Verbalitzacions a l’hora d’orientar: en el moment d’orientar un usuari invident, emprarem termes que s’entenguin, com per exemple a la seva esquerra, darrere seu… Hem d’intentar evitar utilitzar termes com aquí, allí, allò…, ja que els confonen molt.

Com a tècnics d’integració social, davant d’una persona que presenta discapacitat visual, sempre heu de:

• Oferir la vostra ajuda sempre que l’usuari cec us ho demani o ho necessiti.
• Parlar directament a l’usuari cec i no al seu acompanyant.
• Tractar-los com a adults que són.

Els programes d’entrenament de competències bàsiques de mobilitat i orientació de persones invidents consisteixen en una sèrie de tècniques que ajudaran la persona amb discapacitat visual a desplaçar-se amb autonomia, tant per espais oberts com per espais tancats.

Podem classificar les principals tècniques que s’ensenyen a aquests usuaris en les següents:

• Tècnica del guia vident
• Tècnica de protecció personal
• Tècnica de resseguir superfícies
• Tècnica de determinació de la direcció
• Tècnica d’enquadrament
• Tècnica de contacte amb persones vidents

La tècnica del guia vident es caracteritza per dotar l’usuari de les habilitats perquè es desplaci de forma autònoma dins d’espais coneguts i desconeguts, acompanyat d’un guia vident, un guia amb visió. Per portar a terme aquesta tècnica, serà necessari que l’usuari tingui consciència:

1. del seu propi cos i del cos del guia,
2. dels plans corporals,
3. dels diversos moviments,
4. de la postura i
5. de la marxa correcta.

Aquesta tècnica és de les primeres que se sol ensenyar; no només a l’usuari, sinó també als familiars. Pot passar que la persona amb discapacitat visual un dia necessiti un guia que no domini prou bé la tècnica. Per això la persona amb ceguesa ha de dominar prou bé la tècnica per poder-la ensenyar a altres usuaris vidents i evitar que aquests s’acabin posant davant seu, impedint o dificultant el seu desplaçament. La taula us mostra com podeu portar a terme la tècnica de guia vident.

Tècnica del guia vident; inici de la marxa

Passos a seguir	Inici de la marxa
(1) La persona amb discapacitat visual desplaçarà la mà fins a tocar el braç del guia.
(2) Es subjectarà al guia per sobre del seu colze, amb el dit polze en el costat exterior del braç del guia i creant un angle de 90 graus. D’aquesta manera, l’usuari pot detectar tots els moviments que fa el guia.
(3) La persona amb discapacitat visual se situarà per darrere del guia. (4) La persona que fa de guia mantindrà el braç sempre al costat del seu cos. (5) La velocitat de la marxa la marcarà l’usuari empenyent si vol anar més ràpid i estirant del braç si vol afluixar la marxa.

Per efectuar els girs, el guia no ha de separar el braç del cos, d’aquesta manera no augmentarà la distància que hi hagi entre les dues persones:

• Quan l’usuari cec vulgui canviar de direcció i el guia es trobi que hi ha molta gent al voltant, el més aconsellable és emprar el gir enfrontat.
• Quan l’usuari vulgui canviar de costat perquè necessita pujar o baixar esglaons o agafar-se de la barana, el guia es canviarà de costat o bé deixarà a l’usuari que efectuï per si sol el canvi.

Quan hi hagi baranes, el guia col·locarà la seva mà per sota de la mà lliure de la persona amb ceguesa i la situarà a la barana. Retirarà la seva mà i l’usuari podrà pujar o baixar de manera autònoma. Si no hi hagués barana, pot col·locar la mà a la paret perquè tingui un punt de referència.

Quan hi hagi voreres o esglaons, el guia aproximarà l’usuari a l’escala o a la vorera, es farà una parada per captar l’atenció de l’usuari davant el canvi que patirà en el seu recorregut. Es pot verbalitzar o bé esperar que l’usuari entengui que són davant d’un obstacle. El guia es col·locarà perpendicular a l’inici del primer esglaó i sempre s’avançarà un esglaó per davant de l’usuari. Al finalitzar, cal esperar i seguir la marxa.

La taula mostra els passos a seguir quan es vulgui passar per espais estrets o superar obstacles.

Tècnica del guia vident; evitar obstacles

Passos a seguir	Evitar obstacles
(1) La persona que fa de guia ha d’estendre el seu braç cap enrere i al centre de la seva esquena.
(2) L’usuari respondrà estenent el braç.
(3) I es col·locarà darrere del guia.

La taula mostra els passos a seguir en el moment de passar per les portes.

Tècnica del guia vident; passar per les portes

Passos a seguir	Passar per les portes
(1) El guia les obrirà i indicarà a l’usuari que en passar la torni a tancar, col·locant la seva mà al pom.
(2) En aquestes situacions, la persona invident és posicionarà darrere del guia, ocupant el mateix espai vital.
(3) Un cop passada la porta, el guia esperarà que l’usuari la tanqui.

La taula mostra els passos a seguir quan l’usuari vulgui seure.

Tècnica del guia vident; seure en una cadira

Passos a seguir	Seure en una cadira
(1) El guia li indicarà si la cadira la té d’esquena, de costat o de cara.
(2) Col·locarem la mà sota la mà de la persona cega per indicar-li on hi ha el respatller de la cadira.
(3) L’usuari tindrà una idea de la situació de la cadira i es mourà cap a ella. En altres ocasions, també pot utilitzar les cames per ubicar-se en l’espai i controlar on hi ha la cadira.
(4) L’usuari girarà per un costat.
(5) I finalment s’asseurà.

Els professionals s’encarregaran d’ensenyar als usuaris a protegir-se amb els seus braços i evitar així cops al cap, al tòrax o a la cuixa per obstacles o objectes mal col·locats o mal posicionats. Hi ha dos tipus de tècniques, alta o baixa; que es poden ensenyar de manera aïllada o combinant-les (vegeu la taula).

Tècnica de protecció personal; alta i baixa

Tècniques de protecció personal	Procés	Demostració
La tècnica de protecció alta ensenya l’usuari a protegir-se de donar-se cops amb objectes situats a l’altura del seu cap o tòrax, fent servir els braços.	Li ensenyarem a flexionar el braç en angle recte (90°) cap a l’espatlla contrària amb el palmell de la mà tancat.
La tècnica de protecció baixa és força semblant a l’anterior, la diferència recau que aquí l’usuari es protegeix dels obstacles estirant el braç des del pit fins a la zona de la pelvis o les cuixes. A banda de protegir-se, aquesta tècnica també li servirà per localitzar objectes que es trobin a una altura baixa.	Creuarem el braç diagonalment per davant del cos, amb el palmell de la mà obert mirant al cos i els dits apuntant cap a terra.

Es tracta d’una tècnica que ajudarà l’usuari a ubicar-se dins de l’espai; la taula indica els passos a seguir.

Tècnica de resseguir superfícies

Passos a seguir	Resseguir superfícies
(1) El que farem com a professionals es posicionar l’usuari invident al costat de la paret, sempre en paral·lel a aquesta.
(2) L’usuari haurà d’estirar el seu braç més pròxim a la paret i amb el palmell de la mà mirant cap avall es començarà a guiar.
(3) Continuarà caminant, sempre resseguint la paret amb els dits.

Abans d’analitzar tres noves tècniques cal fer una clara diferenciació entre dos aspectes, el recorregut i l’alineació.

El recorregut és el camí fixat per arribar a un objecte determinat. Mentre que l’alineació és el procés d’ubicació del cos respecte a determinats estímuls auditius, amb el propòsit d’establir una línia de direcció. Ajuda els usuaris a seguir una direcció, recolzant-se en un objecte (taula, cadira, armari…) per arribar a un punt determinat.

La tècnica de determinació de la direcció consisteix en que com a resposta a un determinat estímul, com per exemple la presència d’un objecte conegut, un so o una olor, l’usuari traça mentalment una línia recta des del punt on està fins al punt on hi ha l’estímul per poder-s’hi desplaçar autònomament. L’usuari s’alinea amb l’estímul, es recolza amb el lateral del seu cos (sigui el braç o la cama) contra una superfície que li serveix de guia, i es comença a desplaçar. Per exemple, en seria un cas una persona invident que sap fer el recorregut autònomament des de la porta de casa seva, passant pel forn a comprar el pa i acabant al quiosc a comprar el diari.

La tècnica d’enquadrament és similar a l’anterior però no hi ha cap estímul que determini l’orientació, només la capacitat de càlcul de distàncies de manera mental. Es tracta que l’usuari es col·loqui d’esquena al costat de la paret o de qualsevol mena d’objecte que li serveixi de punt de referència inicial per fer el seu recorregut i poder-se desplaçar autònomament, tot establint una línia de direcció mental. Per exemple, l’usuari es posa dret d’esquena a la butaca i sap que a tres passes trobarà el televisor.

A la tècnica de contacte amb persones vidents, la persona amb ceguesa és la que pren la iniciativa a través de l’expressió verbal, per exemple, saludant, per poder-se orientar a través del so. Quan l’altra persona li respon, el que farà l’usuari és alinear-se i desplaçar-se fins a la font sonora. Col·locarà la seva mà davant del cos de l’altra persona, amb el palmell de la mà cap avall, a una alçada d’uns 30 centímetres; d’aquesta manera evitarem que les dues persones xoquin frontalment.

A l’hora de cercar l’ajut tècnic més apropiat per al nostre usuari, podem fer servir la classificació del Centre Estatal d’Autonomia Personal i Ajudes Tècniques (CEAPAT). Dins del seu catàleg, podreu trobar una gran quantitat d’ajudes tècniques tenint en compte la diversitat funcional o el grau de dependència dels nostres usuaris.

Els ajuts tècnics tenen com a finalitat:

• Prevenir: donar seguretat, evitar caigudes i accidents, evitar lesions a la pell o altres, i especialment per al manteniment de la salut i per al manteniment de l’autonomia durant més temps.
• Millorar l’autonomia: compensar o suplir la limitació funcional i facilitar la participació de la persona en l’activitat.
• Facilitar la tasca del cuidador: evitar esforços en la cura de la persona amb discapacitat.

Alhora, els ajuts tècnics tenen diverses utilitats; així, serveixen:

• Per a tot tipus de discapacitat (física, sensorial, intel·lectual)
• En totes les etapes de la vida (nens, adults, persones grans)
• Per a tota activitat (mobilitat, activitats de la vida diària, comunicació, treball, lleure, esport…)
• Per a tots els llocs on hi poden haver les persones (espai residencial, transport, zones urbanes o rurals…)

A la taula podeu veure el tipus d’ajudes tècniques segons l’àrea d’afectació. Tots els materials presentats es troben regits per la norma ISO 9999; dins de la classificació de l’Associació de Teràpia Ocupacional, que pretén generar entorns i ajudes tan accessibles com sigui possible, tot generat materials eficaços, segurs i accessibles a qualsevol mena d’usuari i discapacitat.

A banda de les ajudes esmentades a la taula, n’hi ha dues que faciliten, especialment, els desplaçaments, l’orientació i la mobilitat de les persones que presenten discapacitat, per tal que se sentin més segures i autònomes en la realització dels seus desplaçaments. Ens referim a l’ús de gossos d’assistència i al bastó per a invidents.

Els gossos d’assistència són gossos ensinistrats per un centre oficial per a ajudar les persones amb una discapacitat visual parcial o total, o altres discapacitats, a desplaçar-se amb total seguretat i confiança; tant per entorns quotidians, com en una altra mena d’entorns.

L’acreditació de gos d’assistència la sol·licita la persona usuària o el centre d’ensinistrament al Departament de Benestar Social i Família (DBSF), que és l’òrgan competent de la Generalitat. S’entrega un carnet oficial i un distintiu que identifica l’animal com a gos d’assistència.

Pel que fa a l’actuació davant la presència d’un gos d’assistència, cal pensar que aquests gossos no són animals de companyia, sinó que estan ensinistrats específicament per ajudar les persones que pateixen alguna mena de discapacitat. Per tant, quan ens trobem amb algun gos d’assistència, haurem de tenir en compte les següents consignes:

• Es tracta de gossos que estan treballant per facilitar l’orientació i la mobilitat dels usuaris amb discapacitat; per tant, no els hem de tocar o acariciar, ni cridar-los l’atenció, ja que els podem distreure de la funció que hagin de desenvolupar i podem provocar un accident important.
• Els gossos d’assistència tenen permesa l’entrada a qualsevol espai públic, així com a qualsevol establiment privat, excepte quan el seu propietari ha d’entrar a una sala d’operacions.

Per servir a l’assistència, normalment s’utilitza una d’aquestes quatre races de gossos: golden retriever, labrador retriever, pastor alemany i coat retriever.

Pel que fa a l’assistència, actualment hi ha cinc tipus d’assistència amb gossos:

• Gos guia o gos pigall: gos educat per a guiar persones amb discapacitat visual o sordceguesa, ajudant la persona a superar obstacles físics, ajudant-les a seure, a travessar carrers, a entrar i sortir d’espais tancats…
• Gos de servei: gos educat per a ajudar persones amb alguna discapacitat física a portar objectes, obrir portes, prémer botons… Se centren en ajudar les persones amb discapacitat física a caminar, a mantenir l’equilibri, a poder-se vestir, a estirar de la cadira de rodes, ajudar-les en les activitats de la vida diària (AVD), entre d’altres. Estan entrenats per actuar tant en espais privats com en públics.
• Gos de senyalització de sons: gos educat per a avisar les persones amb discapacitat auditiva davant la presència de sons específics com el timbre de la porta, el telèfon, les alarmes, el fum…
• Gos d’avís: gos educat per a donar alerta mèdica a les persones amb epilèpsia, diabetis o altres malalties. Actuen donant resposta a atacs de cor, caigudes, atacs de pànic, d’estrès… Ajuden a prevenir el problema o actuar de forma segura davant la situació d’alerta.
• Gos per a persones amb trastorns de l’espectre autista: gos educat per a cuidar i vigilar persones amb autisme. Ajuden a prevenir el problema o actuar de forma segura davant una situació d’alerta.

El bastó és una de les ajudes tècniques més utilitzades per les persones que presenten discapacitat visual. El bastó les ajuda a protegir-se, a localitzar objectes, a proporcionar-los informació del context en el qual es troben immersos. La gran majoria de bastons estan fabricats d’alumini o de fibra de vidre; n’hi ha de dos tipus:

• Els de color blanc són els que utilitzen exclusivament les persones cegues.
• Els de color blanc amb franges vermelles són utilitzats per persones sordcegues.

Els moviments bàsics que cal tenir en compte, pel que fa a la utilització del bastó blanc, són tres:

• Plegar i desplegar el bastó blanc: serà el primer que ensenyarem a l’usuari. A la taula pots veure el procediment a seguir.
• Creació del moviment de l’arc: abans d’ensenyar a qualsevol usuari a utilitzar el bastó, primerament se l’haurà d’ensenyar a dissenyar l’arc des del terra. L’arc l’ajudarà a detectar possibles obstacles o a definir el tipus de terreny pel qual s’està desplaçant.
• Distinció de parets: serà important ensenyar als usuaris amb ceguesa a diferenciar les cantonades, les entrades d’un pàrquing, d’un portal… en el moment d’emprar el bastó.

Seqüència per plegar i desplegar el bastó blanc

1	2
3	4

La tècnica més habitual per desplaçar-se de manera segura i independent en exteriors coneguts i desconeguts és la tècnica Hoover. Aquesta tècnica consisteix a moure de manera rítmica el bastó per davant del cos, a un metre de distància, tot revisant la zona per on es camina per detectar-hi possibles obstacles, buits o altres irregularitats que podrien fer ensopegar la persona en la seva deambulació i recorregut.

El bastó pot ser portat tant a la mà esquerra com a la dreta; serà l’usuari qui determinarà quina de les dues mans prefereix per fer-lo servir. En qualsevol cas, la tècnica Hoover se centra en tres principis d’aplicació, que són:

• La subjecció del bastó. Es tracta d’ensenyar l’usuari a agafar amb una mà el bastó. Amb una mà se subjecta el bastó. El dit índex s’estira al llarg de la part plana del mànec del bastó i la resta de dits el subjecten. Això és molt important, ja que permet millorar la percepció tàctil i ajuda a imprimir la direccionalitat del moviment. Si el bastó no se centra prou bé, la persona podria deambular torçada.
• El moviment. L’usuari ha de moure el bastó fent semicercles sempre de dreta a esquerra. Per fer-ho s’ajudarà del canell. El bastó ha de tocar a terra amb els extrems drets i esquerre del semicercle, i l’arc ha de ser més o menys igual d’ample que les espatlles de l’usuari. Aquest moviment ajuda l’usuari a revisar per on s’està desplaçant i a protegir-se davant els possibles forats o obstacles que es pugui trobar dins del seu camí.
• El desplaçament. A mesura que l’usuari camina, ha de fer un moviment intercanviant el bastó amb el peu. Del que es tracta és que mentre el bastó es troba a la part esquerra, l’usuari desplaci el seu peu dret una passa endavant o a l’inrevés. És molt important que es mantingui el ritme i un cert moviment harmònic.

A banda de la tècnica Hoover, hi ha altres tècniques d’utilització del bastó, les més comunes les podem classificar en:

• Tècnica de lliscament: aquesta tècnica facilita el desplaçament per espais tancats, com ara centre comercials, hospitals o altres edificis. Es tracta de la primera tècnica que s’ensenya a les persones amb discapacitat visual. El bastó ha d’estar en posició diagonal i la virolla del bastó ha de lliscar per terra, sempre tocant la paret, però sense fer cap mena de cop (vegeu la figura).

• Tècnica del toc: permet donar més seguretat en els desplaçaments per terrenys muntanyosos o abruptes. Es recomana fer servir un bastó rígid que, a més d’oferir informació del terreny, serveixi com a suport en un moment determinat per a l’usuari. La tècnica consisteix en agafar el bastó per l’empunyadura en forma de suport, ubicant-lo davant i al centre del cos en paral·lel, fent dos o tres tocs al terreny en forma de picat.
• Tècnica per pujar i baixar escales: l’usuari amb ceguesa es col·locarà a la dreta de l’escala i agafarà el bastó en forma de pinça, de manera que la virolla del bastó haurà de servir per mesurar l’alçària i l’amplada del graó. Amb aquesta informació podrà superar els graons, amb el bastó sempre un graó per davant, tocant-ne la vora. Quan el bastó no percep més graons, significa que s’ha arribat a un replà de l’escala o que ja no hi ha més graons (vegeu la taula).

Tècniques per pujar o baixar escales

Pujar escales amb bastó i sense guia
Baixar escales amb bastó i sense guia
Pujar o baixar escales amb guia

Els programes d’entrenament d’orientació i mobilitat (OiM) de competències bàsiques aniran dirigits a donar eines i afavorir l’autonomia personal de les persones que pateixen discapacitat o dependència. Com a tècnics hem de tenir en compte que els processos seran lents i que haurem de motivar contínuament els nostres usuaris. L’entrenament requerirà temps i paciència per ambdues parts.

A l’hora de portar a terme els diversos programes d’entrenament, hem d’establir, en primera instància, quin necessitarà el nostre usuari. Per fer-ho, tindrem en compte les següents fases d’intervenció:

1. Primer ens limitarem a recollir informació sobre l’usuari: ho podem fer amb una entrevista personal o un petit qüestionari amb dades personals de l’usuari.
2. En segona instància farem un diagnòstic de funcionalitat amb l’objectiu de conèixer les capacitats sensorials i l’autonomia del nostre usuari. Per fer-ho, establirem el disseny del programa d’entrenament de les competències bàsiques que vulguem treballar, posarem en pràctica l’entrenament establint el tipus d’activitats que portarem a terme.
3. Finalment, l’avaluarem i realitzarem el posterior seguiment.

En el moment d’establir el tipus d’entrenament que portarem a terme amb el nostre usuari, serà necessari diferenciar quin tipus de programa, dels que presentem, s’adequa millor a les seves necessitats personals. Així doncs, els programes els podem classificar en:

• Programes sencers: es tracta de programes que van dirigits a aquells usuaris cecs que no són gens autònoms. S’hi treballen les habilitats personals i socials de la vida diària incidint en totes les àrees.
• Programes puntuals: a diferència dels primers, aquests van dirigits a usuaris cecs que ja tenen una certa autonomia, però que encara presenten mancances en alguna àrea de la vida diària, com per exemple canviar de feina i adaptar-se al nou recorregut i espai, canviar-se de pis…
• Programes d’assessorament: van destinats a aquells usuaris que només necessiten alguna mena d’assessorament puntual en alguna àrea de la vida diària, bé per millorar-lo o per reduir-lo.

En el moment de portar a terme els diversos programes, també haurem de partir d’una sèrie de característiques. En primer lloc, haurem d’establir en quin entorn realitzarem l’entrenament del programa; hi destaquen dues opcions:

• Entorns exteriors: desenvolupem el nostre programa en espais reals i significatius per a l’usuari.
• Entorns interiors: gestionem el nostre programa en un entorn sense interferències on portem a terme les activitats de la vida diària.

El més recomanable quan comencem a treballar amb persones amb discapacitat o dependència és realitzar l’entrenament en un entorn interior, ja que d’aquesta manera controlem els estats anímics de l’usuari i li facilitem l’èxit del objectius. A mesura que vagi dominant l’entorn, s’aconsella anar ampliant la dificultat de l’aprenentatge i anar-lo traslladant cap a entorns exteriors, fins que tingui la màxima seguretat i confiança en si mateix. Com a tècnics hem de garantir que els nostres usuaris a poc a poc van agafant seguretat en ells mateixos, van identificant les activitats, les van verificant, confirmant i processant.

Un cop hem escollit l’entrenament més adient per al nostre usuari i l’entorn on el desenvoluparem, el procediment d’entrenament es configurarà a partir d’una sèrie de fases:

1. Expliquem, en primera instància, quina habilitat o habilitats treballarem.
2. Expliquem per què volem portar a terme aquest aprenentatge i el que aconseguirem implementant-lo correctament.
3. Proposem una sèrie d’exercicis molt bàsics i els anem repetint fins que l’usuari adquireixi prou autonomia per fer-ho sol. El que pretenem és que, de manera autònoma, automatitzi els aprenentatge i els generalitzi en el seu entorn més immediat.

Com a tècnics, haureu de procurar potenciar les capacitats dels vostres usuaris, emprant estratègies que els ajudin a adaptar-se a la seva nova situació; sempre amb l’objectiu que aconsegueixin, de manera autònoma, realitzar totes les activitats de la vida diària (AVD). Serà de vital importància la col·laboració i el treball coordinat amb altres professionals, així com amb la família de l’usuari. D’altra banda, no hem d’obviar que haurem de desenvolupar una actitud empàtica, allunyada de la sobreprotecció; així com un llenguatge assertiu.

Serà molt important reforçar aquests aspectes amb els familiars dels usuaris, sobretot perquè no tendeixin a sobreprotegir-los o a gestionar-los les AVD. Com a professionals, sempre desenvoluparem una actitud col·laborativa envers l’usuari, però mai una relació afectiva. Dins de qualsevol dels programes d’entrenament d’orientació i mobilitat (OiM) crearem una actitud i ambient de treball on:

• L’usuari serà el principal agent responsable de la seva evolució i dels seus aprenentatges. Es respectarà sempre el seu dret d’autodeterminació.
• Se’ls motivarà constantment.
• Es faran pràctiques dins d’entorns reals, ja que d’aquesta manera l’aprenentatge serà més significatiu.
• Se’ls motivarà a generalitzar tots els aprenentatges en el seu dia a dia.
• Es treballaran destreses de mobilitat i orientació, de seguretat i eficàcia, mai altra mena d’activitats que no siguin exclusivament les proposades al programa.

Són un conjunt estructurat i sistemàtic d’actuacions que tenen com a finalitat augmentar o millorar les habilitats d’orientació i mobilitat dels diversos usuaris. Es troben organitzats en una seqüència de quatre accions:

La primera fase de la intervenció és la valoració inicial de les habilitats d’orientació i mobilitat. Es compon de dos processos:

• La recollida d’informació, que se centra en l’anàlisi del nivell funcional de l’usuari i dels factors ambientals en els quals es mou.
• La concreció d’aquestes necessitats en un diagnòstic de la funcionalitat.

Aquesta valoració no s’ha de focalitzar en les limitacions o dificultats de l’individu, sinó en la determinació del nivell de capacitat funcional que conserva l’usuari. A partir de l’anàlisi d’aquestes dades es farà un diagnòstic de la funcionalitat de la persona que permetrà iniciar la fase de planificació del programa.

La segona fase d’intervenció és la planificació del programa d’entrenament. Està formada per les següents etapes:

1. Plantejament dels objectius de la intervenció. Els objectius indiquen allò que volem aconseguir o els efectes i resultats que s’esperen quan es planteja un programa d’entrenament, ja que el que pretenem és modificar una determinada situació. Els objectius els redactarem en tres nivells; per donar resposta a tres preguntes:
   • Primerament definirem els objectius generals. Corresponen a les finalitats genèriques del nostre programa. Tenen com a missió definir el propòsit del programa. Així, responem la pregunta: què pretenem aconseguir?
   • Dels generals sorgeixen els objectius específics. S’encarreguen de concretar els generals tot indicant el camí a seguir per assolir-los. Així, responem la pregunta: quins canvis volem aconseguir?
   • Finalment, ens trobem amb els objectius operatius. S’encarreguen de concretar els objectius específics. A diferència dels anteriors són quantificables i mesurables a partir d’indicadors. Els objectius operatius ens ajudaran a realitzar el seguiment i l’avaluació del grau de compliment del nostre programa. En aquest cas, responem a la pregunta: quins efectes i resultats volem assolir?
2. Un cop hem concretat tots els objectius, passarem al disseny de les activitats, que ens ajudaran a definir les actuacions específiques i pràctiques que ens permetran desenvolupar les tasques d’entrenament.
3. Aquestes activitats hauran d’estar planificades a través d’un calendari, d’un cronograma que ens permeti saber en quina seqüència durem a terme les activitats.
4. També ens caldrà determinar les tècniques d’intervenció i els recursos necessaris que necessitarem per a portar a terme cadascuna de les activitats.

La tercera fase és l’execució del programa d’entrenament d’orientació i mobilitat. Un cop planificat el programa d’entrenament, el durem a terme tenint en compte sempre les necessitats i potencialitats de la persona usuària de les quals partim, és a dir, del diagnòstic de funcionalitat i dels objectius que ens hem proposat assolir.

Cal tenir en compte que els programes són més eficaços si es desenvolupen individualment, és a dir, sobre un sol usuari, ja que atendrem més i millor les seves necessitats. Per tant, prioritzarem l’entrenament individual.

També cal tenir en compte l’entorn de la persona usuària. En cas que l’entrenament es doni a la pròpia llar, disposar d’una llar adaptada és una condició bàsica perquè la persona en dependència pugui assolir la màxima autonomia possible.

La darrera fase és l’avaluació del programa. Permet valorar en quina mesura els objectius previstos s’han assolit. A més a més, s’encarrega de valorar els resultats i definir les conclusions oportunes amb relació a la consecució dels objectius establerts a l’inici. Ens ajuda a detectar deficiències i a reorientar-les.

Una vegada finalitzat el programa d’entrenament d’habilitats d’orientació i mobilitat, com a tècnics haureu d’elaborar un informe on es recullin totes les incidències esdevingudes durant la vostra posada en marxa del programa.

Les habilitats d’orientació i mobilitat (OiM) són necessàries perquè l’usuari es desplaci amb total seguretat, eficiència i autonomia, en qualsevol mena d’entorn, tant si és conegut com desconegut. La funció principal de l’OiM és facilitar i donar les eines perquè els nostres usuaris desenvolupin les habilitats necessàries per portar a termes les activitats de la vida diària (AVD) de manera autònoma.

Per això, tots els programes d’entrenament en OiM s’han de realitzar de manera individualitzada, adaptant-los a les característiques i necessitats de cada usuari i establint un període d’assimilació i acomodació dels nous aprenentatges, per aconseguir que l’usuari adquireixi la màxima autonomia possible, realitzant les tasques de manera eficaç i amb total seguretat.

Primerament, atendrem les circumstàncies particulars del programa d’entrenament en les habilitats d’orientació i mobilitat (OiM). Per fer-ho analitzarem totes les variables que es donen en el context d’actuació:

• La usuària cursarà 1r d’ESO i presenta certes dificultats d’orientació i mobilització en general.
• La situació a l’institut és totalment nova per a ella i requerirà un temps d’adaptació personal.
• La seva situació clínica implica un entrenament específic en l’orientació i els desplaçaments pel centre.

Per aquest motiu, plantejarem la següent intervenció:

1. Un programa d’entrenament en les habilitats d’OiM de caire individual al centre escolar.
2. Iniciar el programa dues setmanes abans de l’inici del curs escolar, d’aquesta manera podrem treballar amb l’Andrea de manera més tranquil·la l’orientació i els desplaçaments pels diferents espais amb total seguretat i sense interferències.
3. Treballar amb l’Andrea els següents aspectes espacials: nombre de plantes, estances que freqüentarà, recorreguts més recomanats, sistemes de protecció, possibles obstacles i percepció i integració de coordenades espacials.
4. Realitzar sessions diàries, de dilluns a divendres, de dues hores de durada, al llarg de les dues primeres setmanes de setembre, abans de l’inici del curs. Posteriorment, fer una supervisió amb total discreció de la mobilitat de l’Andrea durant els primers dies lectius a l’institut i, si fos necessari, establir noves sessions d’entrenament fora de l’horari lectiu.

A partir de la valoració inicial de la situació de l’Andrea (la usuària de l’exemple pràctic), concretem els objectius del programa segons els tres nivells de concreció: generals, específics i operatius. Tal com es mostra a la taula.

La metodologia emprada amb aquesta usuària serà participativa, alhora que educativa, ja que el que pretenem és que l’Andrea adopti noves estratègies que l’ajudin a afavorir la seva autonomia personal en relació amb les habilitats d’OiM.

Per fer-ho, farem servir tècniques que ens ajudin a millorar i potenciar les capacitats i funcionalitats en aquelles habilitats d’OiM on l’Andrea presenta més dificultats. A més, hem de tenir en compte que la nostra funció com a tècnics també és assessorar i entrenar en l’ús de productes de suport; tant a l’Andrea com a la resta de professorat. Per això, aplicarem una sèrie de tècniques que ens ajudaran a crear entorns més favorables i adaptats a les necessitats de la usuària.

Les tècniques que emprarem amb l’Andrea i la resta de professorat són cinc:

1. La primera tècnica que utilitzarem serà la reestructuració cognitiva, ja que ens ajudarà a modificar aquelles creences errònies que impedeixen que l’Andrea es comporti de manera assertiva envers el tècnic d’integració social i la resta de professorat. Com a tècnics encaminarem l’Andrea a detectar les seves pors i els seus errors de manera autònoma.
2. La segona tècnica que portarem a terme serà la instrucció verbal en què, com a tècnics, emprarem el diàleg amb l’Andrea per indicar-li i explicar-li tots els passos del programa que seguirem i com haurà d’actuar ella en determinades situacions. Per fer-ho, l’integrador/a social descriurà breument la configuració de l’institut, fent menció explícita i de manera clara de:
   • El nombre de plantes de l’institut.
   • La ubicació exacta de les estances més importants, com per exemple: ubicació de la biblioteca, els laboratoris, el gimnàs, els lavabos, l’ascensor, la seva aula….
3. La tercera tècnica serà la descripció de l’espai, d’aquesta manera ens assegurarem que l’Andrea ha entès correctament la posició i ubicació de cadascuna de les estances. Se li aconsellarà que verbalitzi i assenyali cadascuna de les estances. Per fer-ho més fàcil, com a tècnics emprarem l’ajuda tècnica d’una maqueta o un pla en relleu de l’institut, que ajudarà l’Andrea a ubicar-se millor i a interioritzar les seves rutes mentals de desplaçament.
4. La quarta tècnica serà la retroalimentació o el feedback, per fer-li saber l’evolució de les seves accions o bé per ajudar-la a corregir i millorar en aquelles activitats on encara presenta certes dificultats.
5. Finalment, acabarem utilitzant la tècnica de la reestructuració ambiental. El que farem és realitzar petites modificacions en el seu entorn quotidià i físic que l’ajudin com a suport diari.

Per desenvolupar totes aquestes tècniques, a més a més, emprarem els punts de referència, que ajudaran l’Andrea a orientar-se i a memoritzar-los amb més facilitat, i les distàncies que hi ha entre els diversos punts. També utilitzarem la tècnica del guia, per ajudar-la a integrar millor els desplaçaments interns i externs pel centre escolar.

En el moment de portar a terme el programa d’entrenament en les habilitats d’OiM, seguirem els següents passos per ajudar l’Andrea:

1. Primer l’informarem del que practicarem amb ella i del que volem aconseguir amb les activitats. Li explicarem detalladament les actuacions que durem a terme per assolir els objectius planificats i, en tot moment, l’animarem a superar les pors i a actuar amb fermesa i determinació.
2. Planificarem un cronograma on establirem les diverses activitats que ens hem programat amb la usuària i la instruirem a complir i seguir aquelles activitats. Se li explicarà a l’Andrea, un per un, els continguts a assolir en cadascuna de les sessions que portarem a terme i l’ajudarem a reconduir-les quan sigui necessari, sempre respectant el seu principi d’autodeterminació i actuant exclusivament quan considerem que veritablement és necessari.
3. Repetirem les activitats tantes vegades com calgui, fins que comprovem que l’Andrea les té completament automatitzades i que per si mateixa és capaç de desenvolupar-les, en aquest moment ja no farà falta la nostra supervisió, ja que la usuària haurà consolidat correctament les diverses conductes planificades.

Per poder portar a terme el programa d’entrenament en habilitats d’OiM de l’Andrea, ens hem proposat les següents cinc activitats:

Activitat 1: desplaçaments en línia recta.

• Descripció: iniciarem l’activitat explicant a l’Andrea l’estructura espacial de l’institut amb l’ajut d’una maqueta, concretant-li les diferents plantes del centre i la localització dels espais que utilitzarà més habitualment (lavabos, aules, pati, laboratori…), per tal que es faci una idea mental dels espais i els recorreguts que utilitzarà. La part pràctica es basarà en l’aprenentatge dels desplaçaments en línia recta a través del guiatge i de l’ús del bastó.
• Objectius operatius:
  • 1.1.1. Identificar les característiques dels espais que utilitzarà habitualment.
  • 1.1.2. Dominar les tècniques d’OiM que utilitzarà amb més freqüència.
  • 1.1.3. Aplicar estratègies d’autoprotecció davant de riscos i obstacles dels itineraris utilitzats.

Activitat 2: seure en una cadira.

• Descripció: amb aquesta activitat ajudarem l’Andrea a poder identificar la seva cadira dins de l’aula i a seure-hi. També treballarem la identificació d’altres cadires o bancs de l’institut.
• Objectius operatius:
  • 1.1.2. Dominar les tècniques d’OiM que utilitzarà amb més freqüència.
  • 1.1.3. Aplicar estratègies d’autoprotecció davant de riscos i obstacles dels itineraris utilitzats.

Activitat 3: pujar i baixar escales.

• Descripció: l’activitat pretén treballar la tècnica de pujar i baixar escales per poder desplaçar-se per les diferents plantes de l’institut, a través del guiatge.
• Objectius operatius:
  • 1.1.2. Dominar les tècniques d’OiM que utilitzarà amb més freqüència.
  • 1.1.3. Aplicar estratègies d’autoprotecció davant de riscos i obstacles dels itineraris utilitzats.

Activitat 4: obrir portes.

• Descripció: amb aquesta activitat ensenyarem l’Andrea com obrir les diverses portes del centre escolar.
• Objectius operatius:
  • 1.1.2. Dominar les tècniques d’OiM que utilitzarà amb més freqüència.
  • 1.1.3. Aplicar estratègies d’autoprotecció davant de riscos i obstacles dels itineraris utilitzats.

Activitat 5: planificació d’itineraris.

• Descripció: com a activitat final, li proposarem planificar diferents itineraris per tal que es pugui moure autònomament per tot l’institut.
• Objectius operatius:
  • 1.2.1. Identificar els punts de referència dels itineraris que utilitzarà habitualment.
  • 1.2.2. Utilitzar la tècnica d’OiM més adient per arribar als diferents espais interiors i exteriors de l’institut.

Per tal de realitzar les activitats sense interferències d’altres alumnes, el programa d’entrenament s’iniciarà la primera quinzena de setembre, abans d’iniciar-se el curs escolar. Es durà a terme en sessions diàries, de dilluns a divendres, d’una durada de dues hores, concretament, en horari de 10 h a 12 h. Un cop iniciat el curs escolar, si és necessari, es continuarà oferint suport a l’Andrea en allò que li calgui, ja sigui durant la jornada escolar o en l’extraescolar.

La nostra tasca se centrarà en una intervenció directa amb l’Andrea de caire educativa, és a dir, amb la finalitat d’assistir les seves necessitats però ajudant-la a adquirir de manera progressiva autonomia en l’acció. Alhora, no hem d’oblidar que, durant tot el procés, l’Andrea no estarà sola; per tant, farem assessorament i/o entrenament al professorat que treballa directament amb ella, a la família i a la resta de companys, perquè, de manera conjunta, puguin ajudar-la a assolir autonomia en les habilitats d’OiM.

En tot moment, ens assegurarem que les activitats s’aprenen de manera progressiva, a través de diferents sessions que persegueixen una única finalitat: conèixer el mètode, les tècniques i els recursos que afavoriran la seva autonomia en OiM mitjançant la pràctica diària.

Així, es proposa seguir el següent cronograma, de 20 hores de durada, que planifica les activitats previstes en sessions de dues hores diàries; la figura mostra com serà la distribució:

Les cinc activitats que hem planificat es basaran en el model d’aprenentatge significatiu d’Ausubel (aprenentatge d’assimilació i acomodació). Per portar a terme les diverses activitats, partirem del següent esquema seqüencial:

1. Presentació de les diverses activitats a l’Andrea.
2. Preparació de l’Andrea davant les activitats.
3. Instrucció a partir d’un model, en aquest cas el nostre com a tècnics en cadascuna de les activitats a desenvolupar.
4. Implementació de les diverses activitats de manera seqüenciada.
5. Feedback i retroalimentació.
6. Automatització dels diversos aprenentatges.
7. Consolidació dels aprenentatges.

Iniciarem la intervenció presentant-nos a l’Andrea i explicant-li que hem dissenyat un programa adaptat a les seves necessitats i característiques, que executarem de manera individualitzada les dues primeres setmanes de setembre, abans que comenci el curs escolar.

Li explicarem, de manera genèrica i amb llenguatge planer, les activitats que hem programat i els objectius que volem assolir amb cadascuna d’elles. També li explicarem la temporalització prevista i la importància de mantenir una actitud oberta i participativa.

Un cop explicat el programa i les cinc activitats previstes, passarem a implementar el programa seguint el cronograma preestablert.

Es tracta d’una activitat que pretén fer conscient l’Andrea dels desplaçaments en línia recta que pot portar a terme per dins del seu institut.

Primer de tot, caldrà explicar-li quina és l’estructura de l’institut. Per a fer-ho, el tècnic en integració social, amb la maqueta, li ensenyarà les diferents plantes, lavabos, aules, entre d’altres estances que componen l’institut en el qual està matriculada. D’aquesta manera l’ajudarem a fer-se una idea dels espais i dels recorreguts que haurà de memoritzar. Posteriorment, es procedirà a posar-ho en pràctica, primer amb la tècnica del guia i després amb la del bastó.

Pel que fa al guiatge, l’estratègia que seguirem serà:

1. Començarem iniciant la conducta de guiatge saludant l’Andrea i establint contacte.
2. Li demanarem que s’agafi del nostre braç, concretament del colze.
3. Establirem una distància entre el tècnic en integració social i l’Andrea, mantenint-nos en dos plans paral·lels i completament alineats.
4. Sortirem de l’aula i ens dirigirem fins al final del passadís.
5. Quan arribem al final, farem un canvi de costat sense deixar-la de guiar. Per fer-ho, estirarem del braç de subjecció i farem un moviment en quatre temps:
   1. Primer l’Andrea s’haurà d’agafar del nostre braç amb la mà que té lliure.
   2. Tot seguit, mourà la mà que tenia agafada del nostre colze i l’arrossegarà per la part de darrere de l’integrador fins que aconsegueixi agafar-se de l’altre braç.
   3. Quan acabi, passarà la mà que estava lliure per darrere del cos fins a arribar al colze oposat i, finalment, deixarà lliure la mà que inicialment estava agafada al colze.

D’altra banda, la tècnica del bastó és una de les ajudes tècniques més utilitzades per les persones que presenten discapacitat visual. El bastó ajudarà l’Andrea a protegir-se, a localitzar objectes, li proporcionarà informació dels diversos espais pels quals es mourà.

Com que l’Andrea només presenta dificultats de visió, emprarem el bastó de color blanc. Com a tècnics, el que pretenem és que aprengui a diferenciar els diferents desnivells que es pugui trobar en els seus desplaçaments a través del contacte indirecte amb el terra. Els principals punts que cal tenir en compte en la utilització del bastó són:

• Plegar i desplegar el bastó blanc: serà el primer que ensenyarem a l’usuari.
• Creació del moviment de l’arc: abans d’ensenyar-li a utilitzar el bastó, se li haurà d’ensenyar a dissenyar l’arc des del terra. L’arc l’ajudarà a detectar possibles obstacles o a definir el tipus de terrenys pel qual s’està desplaçant.
• Distinció de parets: serà important ensenyar-li a diferenciar les cantonades, les entrades d’un pàrquing, d’un portal…

A banda, hi ha diverses tècniques en la utilització del bastó, les més comunes les podem classificar en:

• Tècnica de lliscament: aquesta tècnica facilita el desplaçament per espais tancats, com ara centres comercials, hospitals o altres edificis. Es tracta de la primera tècnica que ensenyarem a l’Andrea. La virolla del bastó ha de lliscar, en posició diagonal, pel terra sempre tocant la paret, però sense fer cap mena de cop.
• Tècnica del toc: permet donar més seguretat en els desplaçaments per terrenys muntanyosos o abruptes. Es recomana fer servir un bastó rígid que, a més d’oferir informació del terreny, serveixi com a suport en un moment determinat.
• Tècnica del picat: consisteix en agafar el bastó per l’empunyadura en forma de suport, ubicant-lo al davant i al centre del cos en paral·lel, fent dos o tres tocs al terreny en forma de picat.
• Tècnica per pujar i baixar escales: l’Andrea es col·locarà a la dreta de l’escala i agafarà el bastó en forma de pinça, de manera que la virolla del bastó haurà de servir per mesurar l’alçària i l’amplada del graó. Amb aquesta informació podrà superar els graons, amb el bastó sempre un graó per davant, tocant-ne la vora. Quan el bastó no percep més graons, significa que s’ha arribat a un replà de l’escala o que ja no hi ha més graons.

Amb aquesta activitat volem que l’Andrea sigui conscient de la importància de saber-se ubicar en una cadira, per posteriorment efectuar el moviment de poder seure. L’activitat la dividirem en dues seqüències: davant i darrere de la cadira.

Amb l’Andrea davant de la cadira i mirant cap a ella, els passos a seguir seran els següents:

1. Situarem l’Andrea davant de la cadira.
2. Seguidament, agafarem la seva mà de subjecció i la situarem sobre la cadira de tal manera que pugui analitzar-la i seure autònomament.

Amb l’Andrea darrere de la cadira, els passos a seguir seran els següents:

1. Situarem l’Andrea darrere de la cadira.
2. Seguidament, agafarem la seva mà de subjecció i la situarem sobre l’espatller.
3. Li indicarem que envolti la cadira mantenint en tot moment el contacte continu amb l’objecte de tal manera que pugui analitzar-la i seure de manera autònoma.

Es tracta d’una activitat que pretén fer conscient l’Andrea de la importància de saber pujar i baixar correctament les diverses escales del centre educatiu. Per portar a terme l’activitat, acompanyarem l’Andrea i, de manera conjunta, realitzarem el procés. Per fer-ho, seguirem les següents consignes generals:

1. El tècnic aproximarà l’Andrea a l’escala.
2. Tot seguit, farem una parada per captar la seva atenció o bé li verbalitzarem que ens trobem davant de l’escala.
3. Ens col·locarem perpendicularment a l’inici del primer esglaó i avançarem sempre un esglaó per davant de l’Andrea.
4. Al finalitzar, ens esperarem i prosseguirem la marxa.

Per portar a terme l’activitat de baixar escales, acompanyarem l’Andrea i, de manera conjunta, realitzarem el procés. Per fer-ho seguirem les següents consignes:

• Aproximarem l’Andrea a l’inici del primer graó de l’escala del segon pis (serà important controlar la seva mà de subjecció per tal que no avanci més del compte i pugui caure).
• L’integrador iniciarà la marxa de baixada i l’Andrea el seguirà sempre un graó per darrere.
• A l’hora de portar a terme el desplaçament sempre ho farem d’una manera fluida i a la velocitat que ens marqui l’Andrea, mai a la nostra velocitat, ja que la podem espantar i provocar que caigui.
• Un cop arribem al replà de l’escala, l’integrador detindrà la seva marxa i esperarà que l’Andrea acabi de baixar l’últim graó.
• Quan l’Andrea ja es trobi al replà, reiniciarem la marxa.

Es tracta d’una activitat que pretén fer conscient l’Andrea de la necessitat de que aprengui a obrir les portes de les diverses aules. Per portar a terme l’activitat, l’acompanyarem i ho farem de manera conjunta. L’activitat la dividirem en dues seqüències, en funció de la direcció d’obertura de la porta:

Si la porta s’obre cap al mateix costat on es troba l’Andrea, seguirem els següents passos:

1. L’integrador subjectarà el pom de la porta.
2. Seguidament agafarà la mà de l’Andrea i la col·locarà sobre el pom, d’aquesta manera l’Andrea pot intuir cap a quin costat s’obre la porta.
3. Passem per la porta i tot seguit l’Andrea deixa anar el pom i permet a l’integrador tancar la porta.

Si la porta s’obre cap al costat contrari on es troba l’Andrea, seguirem els següents passos:

1. L’integrador subjectarà el pom de la porta amb la mà contrària al braç de subjecció.
2. Obrirà la porta i li dirà a l’Andrea que es canviï de costat seguint el seu braç.
3. L’Andrea d’aquesta manera subjectarà el pom de la porta i tot seguit la podrà tancar.

Es tracta d’una activitat que pretén fer conscient l’Andrea dels punts de referència més significatius perquè ella aprengui a desplaçar-se amb total autonomia per dintre i per fora del centre escolar.

En el moment d’iniciar l’activitat, acompanyarem l’Andrea i, de manera conjunta, seleccionarem els punts de referència més significatius per a ella. Calcularem la distància en cadascun dels recorreguts i establirem una ruta.

Per seqüenciar correctament aquesta activitat, li ensenyarem els següents passos:

1. Primer seleccionarem els punts de referència més importants de dins de l’institut.
2. Tot seguit calcularem la distància que hi hagi entre les diverses estances per les quals ens volem moure i establirem una ruta.
3. Agafarem la maqueta, i li indicarem la ruta i els punts de referència que passarem a treballar, tot indicant-li en tot moment quin tipus de mobiliari ens podem trobar.
4. La implementació del trajecte es realitzarà de manera conjunta, durant les dues primeres setmanes de l’entrenament.
5. La primera setmana li farem de guia, durant la segona només l’acompanyarem en els diversos trajectes i, la resta, només supervisarem els seus desplaçaments. Quan ja tingui l’aprenentatge consolidat, l’Andrea serà suficientment autònoma per desplaçar-se pel centre sense cap mena de dificultat.

L’avaluació del programa comprèn els següents apunts:

1. Avaluació dels participants
2. Avaluació de les activitats
3. L’autoavaluació

L’avaluació dels participants (en aquest cas, de l’Andrea) pretén valorar el grau d’assoliment de les cinc activitats treballades, així com dels objectius fixats per a cadascuna de les activitats. Per dur a terme aquesta avaluació, elaborarem una pauta d’avaluació que incorpori els objectius operatius que ens proposàvem assolir i un conjunt d’indicadors d’observació per a cadascun d’ells, valorats sota una escala d’estimació. Un exemple de taula d’avaluació podria ser la que us presentem a la figura.

L’avaluació de les activitats ens ha de permetre analitzar tots els aspectes implicats en la viabilitat de l’aplicació de les activitats, com ara la selecció de recursos materials, espacials, humans i/o econòmics, la temporalització preestablerta i la planificació del desenvolupament de cadascuna de les activitats i les tècniques d’intervenció aplicades. Per dissenyar la pauta d’avaluació, prendrem en consideració tots els aspectes que donin viabilitat a l’aplicació de l’activitat en si. Per tant, tindrem en compte els següents punts:

• El grau d’assoliment dels objectius.
• La idoneïtat de l’espai utilitzat per portar a terme les activitats.
• La temporalització destinada a les quatre activitats.
• La selecció dels recursos: materials, especials, humans i econòmics emprats.
• La planificació en el desenvolupament de les quatre activitats.
• I les diverses tècniques emprades.

Finalment, l’autoavaluació, tot i ser subjectiva, ens aporta moltes pistes de la implicació personal de tots els agents relacionats amb el programa d’entrenament de les habilitats d’OiM, ja sigui dels propis tutors legals o per l’equip de professorat que interactua diàriament amb l’Andrea. En aquest sentit, l’autoavaluació dels usuaris ens permetrà recopilar informació de la seva impressió subjectiva envers les activitats realitzades al llarg del programa d’entrenament de les habilitats d’OiM i l’assoliment dels objectius.

Pel que fa a l’autoavaluació dels professionals, podrem determinar com estan desenvolupant les competències necessàries per assolir òptimament els objectius del programa d’entrenament de les habilitats d’OiM i atendre les necessitats dels usuaris. Les pautes d’autoavaluació han d’incloure indicadors clars i concrets que permetin als usuaris i als professionals autovalorar el seu grau i qualitat de participació i implicació en el programa.

Una vegada finalitzat el programa, arriba l’hora de valorar tots els resultats. Cal recordar que la demanda d’intervenció es va fer per la preocupació del professorat de l’institut on l’Andrea s’ha matriculat.

Per portar a terme el programa d’entrenament en les habilitats d’OiM, es van establir els objectius generals, específics i operatius per portar a terme al llarg del programa i definir els tipus d’activitats més prioritàries a treballar.

Un cop acabada l’execució del programa d’entrenament en les habilitats d’OiM i analitzades les dades obtingudes envers el grau d’assoliment de les diferents activitats planificades, és el moment de dissenyar l’informe d’avaluació, tant per a la família de l’Andrea com per a l’equip de professorat que treballen diàriament amb ella.

L’informe el redactarem amb un estil proper i mostrant acompanyament, suport i seguiment en l’evolució de les habilitats d’OiM. Per aquest motiu, emprarem una escriptura clara i planera, gens tècnica però prou professional, sempre amb correcció ortogràfica i gramatical.

En l’elaboració de l’informe de l’Andrea detallarem els aspectes més rellevants sobre el funcionament del programa i l’assoliment dels objectius. És per aquest motiu, que l’informe tindrà els següents apartats:

1. Salutació inicial.
2. Un desenvolupament que inclourà els objectius que volíem aconseguir, les activitats que havíem planificat i les que hem fet, així com les orientacions que recomanem per afavorir l’autonomia d’orientació i mobilitat de l’Andrea.
3. Una cloenda d’acomiadament amb signatura o nom de la persona o de l’equip de persones que redacten l’informe.