Material complementari

Per trobar l’origen d’aquest tipus de discriminació ens hem de remuntar a l’antiguitat. La desconfiança i la por del que és diferent ha existit des de l’origen dels temps, i hi ha qui ha justificat la discriminació de les persones de “raça negra” a partir de textos bíblics.

El descobriment del foc, per exemple, permeté a les persones establir-se en llocs que abans eren massa freds per viure-hi. Una cosa semblant va succeir amb la revolució agrària i la domesticació d’animals, que van possibilitar a les persones ubicar-se en llocs on d’altra manera difícilment podrien haver sobreviscut. A partir d’aquest moment, tots els desenvolupaments tecnològics no va fer més que multiplicar exponencialment les possibilitats migratòries de la humanitat: el descobriment del metall, de les embarcacions a vela, la revolució industrial i la dels transports en són exemples magnífics.

Tant la revolució neolítica al voltant del 8000 aC com la revolució industrial fa un parell de segles van provocar desplaçaments de milions de persones i canvis molt importants en l’estil de vida de la gent. La primera revolució va fer que les persones poguessin passar d’un estil de vida nòmada a un de sedentari, mentre que les conseqüències de la revolució industrial foren principalment el canvi d’estil de vida rural a l’urbà.

Històricament podem parlar d’immigració tal com l’entenem avui amb l’expansió de l’Imperi romà, quan els soldats s’establien en ciutats ja existents i les refundaven en colònies romanes. Els habitants de la nova colònia acceptaven l’onada d’“immigració” a canvi de convertir-se en ciutadans de l’imperi.

Així doncs, a partir dels primers processos de conquesta i invasions territorials, els habitants nadius començaren a desenvolupar un sentiment lògic de rebuig cap a l’estranger que s’apropiava de la seva terra i n’explotava els recursos. Un exemple sostingut en el temps són les invasions germàniques o “bàrbares”, que és com les anomenaven de forma pejorativa els habitants de les terres que limitaven amb l’Imperi romà. Les invasions bàrbares tingueren lloc del segle III al VIII dC i canviaren de manera dràstica el panorama europeu.

Va ser a partir del segle XIX i amb la generalització del colonialisme europeu a tot el món quan en les societats occidentals es desenvoluparen ideologies obertament racistes, el que George Mosse anomenà “el costat obscur de la Il·lustració”.

El filosof francès Joseph Arthur de Gobineau va ser el primer defensor de la filosofia racista amb la seva obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes. De Gobineau establí races superiors e inferiors: al capdamunt de la jerarquia es trobaria la raça blanca, i dins d’aquesta classificació la família ària, pensament que posteriorment inspirà el nazisme. Benjamin Disraeli, polític anglès de la cort victoriana i jueu convers, va ser qui va defensar públicament el racisme durant la Il·lustració.

Per combatre aquesta ideologia de De Gobineau, l’antropòleg haitià Anténor Firmin publicà el tractat De la igualtat de les races humanes. L’obra d’Anténor fou ignorada pel pensament europeu fins que la barbàrie i la pèrdua de referents morals que deixà l’holocaust nazi obligà el pensament acadèmic i social en general a prendre posicions antiracistes.

Charles Darwin, desenvolupant teories prèvies de Lamarck, va tenir també un paper important en les teories de discriminació racial amb la seva obra L’origen de les espècies, on defensava la lluita per la supervivència del més apte. En referència a la seva obra evolucionista s’ha dit que partia del trasllat de les teories evolucionistes socials a la biologia, les naturalitzava i d’aquesta manera les fonamentava com a base científica del racisme.

Els antropòlegs E. Taylor i L. H. Morgan, per la seva banda, traslladaren el darwinisme social a l’antropologia i defensaren l’evolucionisme cultural, on es mantenia la superioritat d’unes cultures sobre unes altres a partir d’una jerarquització d’elements culturals. És des d’aquest punt que parteix la discriminació cultural.

La colonització d’Europa va ser acompanyada i es va justificar a partir de la ideologia racista, que legitimava conquestes i el genocidi comès durant les campanyes de conquesta.

A la segona meitat del segle XIX, la ideologia racista, concretament el racisme científic, també fou determinant en els enfrontaments entre les diferents ètnies indígenes i els colons descendents d’europeus. Per tal de controlar les zones ocupades pels indígenes es van legitimar les “guerres contra l’indi” a l’Argentina, Xile, Mèxic i els Estats Units, i es va procedir a un extermini massiu dels indígenes. En aquest últim país, a més, es va posar en pràctica l’esclavitud amb persones d’ascendència africana i també ameríndia. També hi havia americans nadius i persones negres lliures que tenien esclaus.

L’esclavitud es va abolir als Estats Units el 1865, quan Abraham Lincoln, amb la proclamació de l’emancipació, va declarar la llibertat de tots els esclaus. Aquest fet es produí després de tres dècades d’intens moviment abolicionista.

Als Estats Units, després d’haver eliminat l’esclavitud, es va seguir practicant la segregació racial fins a mitjan segle XX. El 1964, la Llei de drets civils va prohibir l’aplicació desigual de requisits de registre de votants i la segregació racial en el treball, a les escoles i a les instal·lacions públiques en general. Rosa Parks fou una activista pels drets civils que va acabar a la presó per negar-se a cedir el seient a una persona blanca a l’autobús. Se la recorda com “la primera dama dels drets civils”, ja que s’atribueix a aquest empresonament el detonant per aquesta lluita.

Tornant al nou imperialisme, la brutal repartició d’Àfrica, justificada de manera determinant per la ideologia racista, va culminar en la Conferència de Berlín l’any 1885. En aquesta cimera França, Alemanya i el Regne Unit principalment, però també Itàlia, Portugal, Bèlgica i Espanya es repartiren el continent sense comptar en absolut amb la població indígena. La repartició és considerada com un dels detonants de la Primera Guerra Mundial.

El moment més favorable a la ideologia racista a Alemanya es va donar amb el moviment nacional socialista (nazisme) dirigit per Adolf Hitler. El nazisme va aconseguir liderar la ideologia de la societat alemanya durant els anys trenta i quaranta, fins que el país fou vençut en la Segona Guerra Mundial el 1945. La ideologia nazi va suposar el desplaçament, empresonament i posterior extermini d’entre 11 i 12 milions de persones, entre jueus, gitanos, negres, homosexuals, comunistes, anarquistes, opositors polítics en general i també catòlics i protestants.

El sionisme influenciat pels moviments europeus de l’època també tingué un fort component racista. El sionisme és un moviment polític que s’origina a principis del segle XX i que exigeix el dret a l’existència d’un estat jueu que pren forma com a estat d’Israel. El 1947, l’ONU determina la partició de Palestina en dos estats: un estat jueu, Israel, i un estat àrab, Palestina. En proclamar-se com a estat, Israel va expulsar centenars de milers de palestins de les seves terres mitjançant accions terroristes de grups paramilitars sionistes.

L’antisemitisme, o més concretament la judeofòbia o odi als jueus, atès que les persones amb arrels àrabs també són semites, no és gaire significatiu actualment a l’Estat espanyol, però va tenir un paper clau en l’ascens del nacionalsocialisme a l’Alemanya dels anys trenta.

És molt important distingir entre els termes antisemitisme i antisionisme: mentre que el primer terme fa referència a l’odi als jueus, el segon fa referència a l’oposició política al projecte opressor de l’estat d’Israel.

Un ultim exemple històric flagrant de racisme el constitueix el règim d’apartheid a Sud-àfrica. Va ser un règim de segregació racial que es practicà en aquest país des del 1948 fins al 1992. Va ser implantat pels colons neerlandesos o afrikaaner, i consistia en la segregació espacial per ètnies, la negació al sufragi de les persones negres i la prohibició de matrimonis interracials o fins i tot les relacions sexuals entre blancs i negres. Apartheid significa ‘separació’ en afrikaans, llengua derivada de l’holandès que es parla principalment a Sud-àfrica. Nelson Mandela va liderar l’oposició sud-africana al règim de l’apartheid, i per aquest motiu fou arrestat el 1962 i passà 27 anys empresonat, fins al seu alliberament el 1990.

A Europa viuen més de deu milions de persones gitanes que es distribueixen desigualment per tots els països; el major nombre es troba a l’Europa de l’est, als Balcans i a Turquia.

La seva història entre nosaltres sembla no haver llimat les desigualtats cap a les persones d’ètnia gitana, sinó que a dia d’avui segueixen patint la discriminació i l’exclusió social.

El terme gitano prové d’una distorsió del terme egiptano o egipcià, atès que erròniament es creia que els gitanos provenien d’Egipte. Actualment existeixen teories que pensen que això succeí perquè, en sortir de l’Índia, els gitanos s’assentaren durant un període a Egipte. Al segle VIII es confirmà que la llengua romaní, llengua dels gitanos, provenia del subcontinent indi i era molt propera al panjabi o a l’hindi. Juntament amb evidències genètiques, les confrontacions lingüístiques fan creure que els gitanos provenen de la zona de la frontera entre l’Índia i el Pakistan, probablement de la regió del Panjab. També es pot trobar que s’anomeni els gitanos poble rom o romanís, zíngars o bohemis.

El motiu de la seva diàspora continua essent incert, però a partir d’antics relats del segle X es creu que o bé pertanyien a una casta inferior i van ser enviats a lluitar contra els musulmans o bé els musulmans els van conquerir i esclavitzar i els van portar a l’oest. Sembla que va ser en aquest moment, al voltant de l’any 1000, quan els gitanos van començar el seu procés migratori.

A partir dels préstecs lingüístics del romaní es coneix el pas de les seves migracions per l’Afganistan, l’Iran, Armènia i Turquia. No consten proves escrites de les seves migracions fins al segle XV, quan es creu que van emprendre dues rutes: una des d’Armènia fins a Bizanci i l’altra des de Síria, passant per Orient Pròxim i arribant al Mediterrani i fins al nord d’Àfrica. D’aquesta manera es comencen a trobar pertot arreu.

El segle XV és conegut com l’edat d’or dels gitanos a Europa, ja que recorrien les ciutats i, encara que sovint eren expulsats, exercien una certa fascinació que es barrejava amb el rebuig. No va ser fins al segle XVI que van començar a ser perseguits, marginats de manera semblant als jueus i fins i tot esclavitzats, perquè van començar a ser percebuts com una amenaça per al poder, la població i les religions. A Romania l’esclavitud gitana no va ser abolida fins al 1864. Van ser expulsats d’Alemanya, Anglaterra i Bèlgica, i a Espanya se’ls va obligar a adoptar una vida sedentària.

A partir de finals del segle XVI es promulguen a tots els països d’Europa lleis contra la manera de viure dels gitanos. La seva adaptació a les circumstàncies, però, fa que es resisteixin a l’assimilació i conservin els trets més importants de la seva cultura pràcticament fins avui dia. La segona gran diàspora no va ser fins al segle XIX amb el salt al continent americà.

A principis del segle XX, a Prússia es condemnava a treballs forçats els gitanos que no tenien un treball estable, mesura que es va estendre a tot Alemanya. Durant la Segona Guerra Mundial, amb el nazisme, es va ordenar primer el seu internament i després el seu extermini; es considera que van morir de 50.000 a 80.000 gitanos. A l’Europa central sota règims comunistes els gitanos van patir restriccions a la seva llibertat cultural i la prohibició de la seva llengua, la seva música i la seva vida nòmada en diversos estats. A Txecoslovàquia es va arribar a esterilitzar les dones gitanes com a part de política de l’Estat.

La tercera i última diàspora arriba amb la caiguda del mur de Berlín i especialment després de la guerra de Iugoslàvia, quan comença un massiu moviment migratori cap a l’oest, als països de l’Europa pròspera, especialment Àustria i Itàlia.

Malauradament, els resultats de les enquestes continuen confirmant que un percentatge alt de la població se sent molesta amb els seus veïns gitanos. A Espanya podem trobar el 8% de la població gitana europea. A pesar del fet que el poble gitano porta gairebé 6 segles entre nosaltres a l’Estat, és només durant les darreres èpoques que l’animadversió contra el poble gitano a Catalunya ha estat superada per la de les persones provinents del Magreb. No obstant això, el poble gitano sofreix taxes d’atur i exclusió molt més altes que la resta de la societat, en especial els gitanos romanesos i búlgars.

A Espanya, on també es pot fer servir la paraula calé per referir-se a la persona d’ètnia gitana o caló per referir-se a la seva llengua, el 1499 va aparèixer la primera normativa contra la cultura gitana dictada pels Reis Catòlics, que obligava el poble gitano a assentar-se i a abandonar la seva vida sedentària o a desaparèixer.

Malgrat que la vida nòmada sempre s’ha considerat un fet identitari important del poble rom, i cal recordar que els càstigs cap aquest poble queien sovint sobre les poblacions sedentàries, fet que feia poc atractiu establir-se. A més, la restricció d’oficis va comportar l’exercici de professions itinerants i estacionals. Així doncs, és natural preguntar-se, com l’antropòloga Teresa San Román, si el nomadisme és una causa o una conseqüència de la persecució a la qual van ser sotmesos.

Molt més endavant, el 1749, Ferran VI va ordenar l’empresonament de tots els homes, dones i menors d’ètnia gitana, que no van poder ser alliberats fins al 1783. Aquest any es va declarar la llibertat de les persones gitanes per elegir la seva ocupació, i es van determinar sancions per als gremis que s’oposessin a l’admissió de persones gitanes. A més, se’ls exigia no utilitzar la seva llengua públicament, canviar la seva forma de vestir i abandonar la seva vida nòmada.

La Constitució de Cadis del 1812 va suposar un avenç en el reconeixement de la situació jurídica de les persones gitanes.

Aquesta època de reconeixement va durar fins al segle XX, i el 1933 es va aprovar la Ley de Vagos y Maleantes, que es va aplicar inflexiblement a les persones gitanes. La dictadura franquista va reprimir i perseguir durament aquesta comunitat: se’ls va prohibir parlar la seva llengua en públic novament, i la seva vida nòmada va ser criminalitzada.

L’inici del període democràtic va suposar un canvi de caràcter legal en el tractament de la comunitat gitana. El 1978 es va promulgar la Constitució que atorgava plena ciutadania i suposava una igualtat formal, en prohibir la discriminació racial.

La figura de l’immigrant islàmic ha estat carregada simbòlicament com a amenaçadora històricament. La seva religió, els costums diferents i la seva indumentària no fan més que contribuir a remarcar la seva diferència. Un dels factors que ha estat determinant per a la seva estigmatització definitiva, però, han estat els atemptats terroristes arreu del món infligits pel fonamentalisme islàmic, especialment remarcable el de l’11 de setembre de 2001 a Estats Units, o els atemptats de l’11-M de 2003 a Madrid. A partir d’aquests fets, les persones musulmanes són criminalitzades i reben agressions arreu del món. Un argument sovint utilitzat per justificar aquestes agressions és que la religió islàmica impedeix la integració de les persones immigrants que la professen i també que les dones són víctimes d’aquesta religió.

Entre les actuacions de discriminació contra les persones musulmanes podem trobar la prohibició en diferents contextos de vestir la indumentària islàmica com el burca o el vel, o fins i tot en alguns països, com Suïssa, la prohibició de construir nous minarets. Hi ha partits polítics a Catalunya que organitzen campanyes per lluitar contra la immigració, especialment la musulmana.

L’organització Amnistia Internacional defensa el dret dels musulmans a portar la seva indumentària, per exemple el vel, sense patir discriminació.

Cal destacar que a vegades a Catalunya es confonen àrabs amb magrebins, mentre que moltes vegades no s’associen les persones de Gàmbia, Senegal o Nigèria amb l’islam, malgrat que són musulmans, sinó que parlem de persones de l’Àfrica subsahariana. Això probablement succeeix perquè la seva imatge d’africans negres predomina per sobre de la seva religió.

Començarem per analitzar la discriminació més analitzada i combatuda al llarg del temps, la discriminació de la dona. Si bé les estructures patriarcals es configuraren com a marc de l’estructura social durant l’edat mitjana, cal tenir en compte que la discriminació per raó de sexe ha variat al llarg de la història.

Les dones a l’antic Egipte tenien drets econòmics i legals molt semblants als dels homes: les dones podien governar juntament amb els homes i fins i tot el divorci era practicat de manera normalitzada. És conegut el paper de dones egípcies importants en la vida social, com la reina Cleòpatra. No fou així en la Grècia clàssica, on hi ha constància de la discriminació de la dona en tots els àmbits de la vida social. Aristòtil afirmà que les dones eren el sector social més allunyat de la vida social, per sota dels esclaus. Paral·lelament, a l’Orient la situació de la dona no era menys desigual. Tradicionalment, a la Xina tenir filles portava menys alegria a les famílies que tenir fills, ja que es considerava les dones membres temporals de les famílies, atès que un cop casades passaven a formar part de la família del marit. Per aquesta raó, les famílies no invertien en les seves filles. Fins i tot és conegut que al segle I dC es col·locava les nenes acabades de néixer sota el llit i els pares podien decidir si recollir-les o no. Si no ho feien morien, tret que algú les recollís per servir com a esclaves.

Per altra banda, a Europa, durant l’època de l’Imperi romà, la dona no tenia existència legal i ni tan sols era considerada ciutadana. En arribar a l’edat mitjana les dones tenen una presència molt més notòria en la vida social i algunes fins i tot papers decisius com a reines; des de l’anàlisi històrica s’ha considerat que possiblement el canvi en la consideració de la dona des de l’Imperi romà fos a causa de la influència dels pobles germànics o nòrdics, molt més considerats històricament amb el paper familiar de les mares.

Amb un sol deu, masculí, les dones desapareixen dels temples i rituals. En paral·lel, a l’alta edat mitjana jurídicament les dones pertanyien als homes. A més, com a derivació de la interpretació de les escriptures bíbliques, la dona era associada simbòlicament a la maldat, el pecat i la degeneració, assimilant-la metafòricament amb l’Eva del paradís terrenal.

Saltant endavant en el temps, a la baixa edat mitjana (segles XI al XV), en consultar els arxius de ciutats europees de França, Itàlia i Anglaterra es constata que les dones eren violades amb freqüència. La llei castigava els violadors, però a la pràctica era difícil demostrar que les dones havien estat forçades.

Entre els anys 1450 i 1750 la situació de la dona s’agreujà, i fàcilment es podia criminalitzar les dones i executar-les sota l’argument de la bruixeria. Les bruixes solien pertànyer a estrats socials pobres i marginals socialment, la qual cosa les feia encara més vulnerables a les acusacions. Segons els càlculs històrics, en aquesta època van ser cruelment torturades fins a la mort unes 60.000 dones per aquesta causa.

El Renaixement va suposar un procés innovador perquè va recuperar elements de la cultura clàssica, però no va significar cap millora per a l’estatus femení amb l’excepció de monges que van poder dedicar-se a l’art, com ara Artemisa Gentileschi.

En el continent americà és difícil trobar dades de la situació de la dona indígena, ja que les qüestions al voltant del gènere no han estat estudiades fins fa poc. Malgrat aquest inconvenient, existeixen testimonis que les dones índies d’Amèrica del Nord podien arribar a ser dirigents locals, com és conegut el cas de Pocahontas (1595-1617) o Kikisoblu (1811-1896). No va succeir el mateix a l’Amèrica del Sud, on al segle XV la imposició del catolicisme i els valors culturals europeus situà les indígenes en una situació igual o pitjor que la de les dones europees.

Poc abans del segle XVIII, mentre el pensament generalitzat atribuïa a la dona incapacitat i manca d’intel·ligència, aparegué el feminisme.

Es creu que el pensament feminista s’inicià durant la Revolució Francesa, quan una gran quantitat de dones participaren en les accions revolucionàries reivindicant la igualtat de drets. Tot i i això, després d’aquests fets les dones no gaudiren de dret a vot ni de cap dret dirigit a elles en la Declaració dels drets de l’home i el ciutadà. Les dones continuaren organitzant-se en clubs i associacions fins que el 1793 tota associació política fou prohibida. El Codi Civil napoleònic va negar els drets civils a les dones i imposà lleis discriminatòries, com ara definir la llar com a tasca exclusiva.

A Anglaterra, Mary Wollstonecraft escriu l’obra Vindicació dels drets de la dona, en què denuncia l’exclusió de la dona. Es pot considerar aquesta obra el primer clàssic del feminisme, que no obstant això només va arribar a influir sobre petits cercles intel·lectuals.

Als Estats Units les dones van lluitar per la independència del país junt amb els homes, i després s’uniren a la lluita per l’abolició de l’esclavitud. A Londres, el 1840, al Congrés Antiesclavista Mundial es va negar el dret de participació a quatre dones. El 1848 es va aprovar la Declaració de Sèneca Falls, un dels textos bàsics del sufragisme americà. La declaració consta de dos grans apartats: un sobre les exigències per arribar a la ciutadania civil de les dones i l’altre sobre els principis que havien de modificar els costums i la moral. El sufragisme perseguia sobretot aconseguir el dret a vot i els drets educatius de les dones.

El moviment sufragista s’inicià a Anglaterra el 1851 amb l’aliança de John Stuart Mill, qui va presentar la primera petició a favor del vot femení al Parlament. Les dones angleses no van poder votar fins l’any 1928, després que durant la Primera Guerra Mundial haguessin sostingut la indústria, incloent-hi la bèl·lica, i part de l’Administració pública.

Cap als anys trenta la major part dels països desenvolupats havia reconegut el dret a vot de les dones, excepte Suïssa, que no el va acceptar fins al 1970. Les feministes en aquesta època plantejaven també el dret a accedir a estudis superiors i a totes les professions, la igualtat de drets civils, compartir la pàtria potestat dels fills, l’administració compartida dels béns conjugals i igual salari pel mateix treball.

Una de les principals teòriques que han contribuït al moviment feminista va ser Simone de Beauvoir amb la seva obra El segon sexe (1949), on la idea central del text és desmuntar la idea biologicista del gènere i la llibertat de la dona. Betty Friedman, per la seva part, va publicar La mística de la feminitat el 1963, que va ser una obra decisiva en el moviment feminista. El 1966, Betty Friedman va crear l’Organització Nacional de les Dones (NOW), que va ser l’organització feminista més influent als Estats Units. L’entitat treballava per tal que les dones poguessin exercir els drets adquirits tot incorporar-se activament a la vida pública, laboral i política.

El feminisme radical nord-americà es va desenvolupar entre els anys 1967 i 1975, i les seves dues obres fonamentals són Política sexual, de Kate Millet, i La dialèctica de la sexualitat, de Sulamit Firestone (1971). En aquestes obres es forjaren conceptes centrals per a la lluita feminista, com ara patriarcat i gènere. A mitjan anys vuitanta, però, amb la diversitat de corrents feministes i l’heterogeneïtat del moviment es va produir una crisi que va provocar tensions internes.

A l’Amèrica Llatina, en l’actualitat, més enllà de les diferències i els matisos entre els corrents interns, es pot afirmar que el feminisme està força institucionalitzat i que les dones s’agrupen en ONG i partits polítics.

Val a dir que el moviment feminista a Espanya va tenir una actuació social reduïda, incidint més en assumptes socials com el dret a l’educació o el treball que en les reivindicacions polítiques.

La història del col·lectiu LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) no va ser estudiada pels historiadors fins al anys setanta.

A l’antiguitat no es pot parlar de pràctiques homosexuals, ja que el més corrent després de l’heterosexualitat era la bisexualitat. Es descriuen pràctiques homosexuals des de l’antiga Mesopotàmia, però els primers documents escrits que detallen l’homosexualitat no apareixen fins a la Grècia antiga, on es combinava amb el matrimoni heterosexual. A la primera meitat de l’Imperi romà l’homosexualitat es va convertir en una pràctica totalment acceptada, i fins i tot practicada per emperadors entre els quals s’inclou Juli Cèsar, Trajà, Adrià i Heliogàbal. Aquestes pràctiques foren prohibides cap a la meitat de l’època imperial fins a castigar-les amb pena de mort en l’època cristiana, el 390. Van tornar a ser tolerades a l’alta edat mitjana, encara que eren considerades un pecat. La intolerància va anar creixent fins que les autoritats religioses començaren a perseguir els homosexuals sistemàticament a partir del segle XII.

No va ser fins a la Revolució Francesa que es despenalitzaren els delictes anomenats “imaginaris”, com la bruixeria, l’heretgia i la sodomia. El Codi Penal francès conservà la despenalització, qüestió que influencià diversos països europeus, com França, Espanya, Bèlgica, Luxemburg o Portugal. A Espanya es va despenalitzar l’homosexualitat el 1822, i la Inquisició es va abolir el 1834.

Una de les primeres obres que reflecteixen l’homosexualitat va ser Eros: l’amor entre els homes dels grecs, de Heinrich Hoessli, i entre els primers activistes del moviment es troben Karl Heinrich Ulrichs (1825-1895) i Edward Carpenter (1844-1929). A partir d’aquest moment, metges i científics començaren a estudiar l’homosexualitat, i es creà l’embrió del moviment LGBT, especialment en els països on l’homosexualitat seguia sent considerada un delicte.

A Alemanya, el 1929 es retirà l’article que penalitzava l’homosexualitat fins que aquest avenç s’enfonsà amb l’arribada del nazisme, quan els homosexuals van ser un dels col·lectius perseguits i massacrats. Alhora, els aliats feixistes d’Alemanya, com Espanya i Itàlia, duien a terme la seva pròpia persecució dels homosexuals. A Espanya, en concret, els homosexuals eren empresonats o confinats en camps de concentració o hospitals psiquiàtrics.

Contemporàniament a la persecució nazi, a la URSS també es considerava els homosexuals com a degenerats; a més, es creia que suposaven una amenaça per a la societat socialista i que per això havien de ser eradicats. Centenars de milers de persones homosexuals van ser confinades en camps de concentració, els gulags.

Entre el 1945 i la dècada dels seixanta aparegué el moviment homòfil, que utilitzava la paraula homofília per emfatitzar l’amor enlloc del sexe i allunyar-se dels estereotips promiscus de la comunitat homosexual. Era un moviment moderat que aconseguir fundar diverses associacions i que publicà revistes de caire científic que tractaven el tema des d’un punt de vista positiu. El moviment homòfil caigué en desús quan el 1969 aparegué el moviment d’alliberament gai. Un dels detonants que va promoure la formació del moviment van ser els disturbis de Stonewall, quan la negativa de llicència per servir alcohol en locals de Nova York freqüentats per la comunitat gai com a mitjà de repressió contra els locals va desencadenar disturbis que enfrontaren els homosexuals contra les forces policials durant tres dies.