Introducció a les instal·lacions de telecomunicacions en els edificis

Les instal·lacions de telecomunicacions en els edificis han evolucionat des de l’aparició dels primers serveis de telecomunicacions fins a l’actualitat.

En l’actualitat, la infraestructura comuna de telecomunicacions (ICT) d’un edifici garanteix als seus usuaris l’accés als serveis de televisió, telefonia i telecomunicacions i facilita l’adaptació de les instal·lacions a nous serveis d’implantació futura.

La proliferació de les instal·lacions en els edificis ha anat creixent a mesura que s’han desenvolupat els diferents serveis de telecomunicacions:

• TV i ràdio terrestre.
• TV per satèl·lit.
• Telefonia i Internet.

Les primeres instal·lacions d’antenes de televisió terrestre van aparèixer amb l’arribada de la televisió al nostre país als anys 60.

A mesura que un nou usuari comprava un receptor de TV necessitava la seva pròpia instal·lació, de manera que era necessari instal·lar una antena de TV a la teulada de l’edifici i instal·lar un cable coaxial fins a la ubicació del receptor de TV. La instal·lació d’aquesta línia de transmissió es realitzava normalment pels celoberts o per la façana dels edificis.

Cada vegada que els usuaris instal·laven les seves antenes, l’impacte visual augmentava (figura). La implantació de noves emissions i l’ampliació del servei de ràdio FM va agreujar el problema.

La televisió per satèl·lit també ha evolucionat fins a assolir la situació actual:

• En una primera etapa, durant l’aparició de la televisió analògica, es distribuïa un nombre reduït de canals i la utilització d’equips de processament col·lectius situats a prop de l’antena requeria acords de la comunitat de veïns difícils d’aconseguir.

• En una segona etapa, amb l’arribada de la televisió digital i l’aparició dels primers operadors que ampliaven l’oferta de canals, va començar la proliferació d’instal·lacions individuals on l’antena satèl·lit se situava en els balcons, finestres i façanes de l’edifici. Això va ocasionar un gran impacte visual. Per altra banda, molta població no tenia accés a aquests serveis, ja que no podien instal·lar cap antena perquè no tenien visió directa al satèl·lit.

• En una tercera etapa, les ordenances municipals dels ajuntaments van limitar la instal·lació dels sistemes individuals i van aparèixer les primeres instal·lacions col·lectives, recolzades per l’interès dels mateixos operadors de satèl·lit, que van augmentar les seves ofertes per incentivar aquests tipus d’instal·lacions.

L’evolució de la telefonia va seguir un procés semblant. Inicialment, van sorgir les primeres xarxes de telefonia d’àmbit local aïllades. Més tard les xarxes van anar creixent i es van interconnectar, augmentant la seva complexitat.

Aquestes xarxes es van desenvolupar completament als anys 80, desplegant fins als abonats les seves línies d’accés basades en parells de cable de coure (bucle d’abonat).

L’evolució tecnològica, la liberalització del sector de les telecomunicacions i l’aparició de nous serveis i operadors (accés a Internet, operadors de cable, fibra òptica, etc.) va augmentar el nombre de línies que calia instal·lar en cada edifici.

Per altra banda, cada operador de telefonia ofereix els seus serveis de telecomunicacions mitjançant una infraestructura pròpia. Per exemple, els operadors de cable i de fibra òptica posen les seves arquetes a les voreres o teulades dels edificis i cablegen per les façanes o patis interiors dels edificis fins cadascun dels habitatges que contracten els seus serveis (figura).

Com que no existeix una infraestructura comuna, quan un nou veí s’abona a un servei, l’operador distribueix un nou cable fins al seu habitatge.

D’aquesta manera, conviuen en l’edifici un conjunt d’instal·lacions individuals que no garanteixen un servei de qualitat i dificulten el seu manteniment.

La configuració d’aquestes instal·lacions ha evolucionat al llarg del temps per adaptar-se a les necessitats de cada moment.

La primera necessitat d’utilitzar-les va sorgir en el moment en què, a les teulades dels edificis, van començar a aparèixer multitud d’antenes (una per veí), amb els consegüents problemes estètics i d’interferència entre elles.

Per regular el problema de les instal·lacions individuals de TV, l’any 1966 va aparèixer la primera reglamentació sobre instal·lacions col·lectives (Llei 49/1966, de 23 de juliol), que obligava als edificis la instal·lació d’un sistema de recepció i distribució del senyal col·lectiu. En aquesta llei es van definir aspectes com ara el nombre de preses d’usuari necessàries, els paràmetres de qualitat del senyal rebut en cada presa, la utilització d’antenes i la distància mínima entre elles, etc.

Aquesta llei abordava el problema de les instal·lacions de TV però no afectava a altres serveis de telecomunicacions com ara les instal·lacions de telefonia.

Per resoldre aquest problema, l’any 1998 es va aprovar la normativa relacionada amb les infraestructures comunes de telecomunicacions (ICT).

Actualment, la normativa que regula tots els aspectes d’una instal·lació col·lectiva de recepció i distribució de senyals de televisió i de telecomunicacions és la coneguda com a ICT (Infraestructura Comuna de Telecomunicacions), que queda recollida en les normes següents:

• Llei ICT, Reial decret llei 1/1998, de 27 de febrer.
• Reglament ICT, Reial decret 346/2011, de l’11 de març.
• Ordre ITC/1644/2011, del 10 de juny, que desenvolupa el reglament de la ICT.
• Ordre ECE/983/2019, de 26 de setembre, que modifica determinats annexos del Reglament de la ICT.

Aquesta normativa recull un conjunt d’especificacions tècniques que defineixen aspectes com ara els diferents tipus d’instal·lacions que es poden muntar, com han de ser els tipus de canalitzacions utilitzades i quantes n’hi ha d’haver, les característiques tècniques que han de tenir els components i materials utilitzats, els requisits per inscriure’s com a empresa instal·ladora de telecomunicacions, els nivells de qualitat dels diferents senyals distribuïts per la instal·lació, entre molts altres aspectes.

Una ICT és una normativa reguladora que neix a partir de les necessitats següents:

1) Liberalització de les telecomunicacions. En el moment en què es van liberalitzar els serveis de telecomunicacions i es va permetre que hi hagués més d’un operador autoritzat a oferir aquest tipus de serveis, va sorgir la necessitat de facilitar la lliure competència i donar les mateixes oportunitats d’accés als edificis a tots els operadors.

També s’havia de garantir que qualsevol usuari fos lliure de contractar els serveis de l’operador que més li convingués.

Fins a aquell moment, les infraestructures dels edificis no permetien d’una manera senzilla ni l’accés dels nous operadors, ni la llibertat dels usuaris per contractar els serveis de telecomunicacions que més els convinguessin. D’una banda, l’absència de canalitzacions lliures en l’edifici per poder instal·lar els cables necessaris fa que els nous operadors de telecomunicacions no tinguin les mateixes oportunitats que els que ja estaven instal·lats i, d’una altra banda, el fet que els usuaris puguin gaudir d’un determinat servei, implica demanar el permís de la comunitat de propietaris per fer les instal·lacions pertinents, cosa que no sempre s’obté.

2) Necessitat de regulació del sector de les telecomunicacions als edificis. A mesura que apareixen nous serveis, s’ha de preveure la manera de distribuir-los col·lectivament, i evitar així la proliferació d’instal·lacions individuals que poden arribar a trencar l’estètica dels edificis i, a més, dificultar la distribució d’aquests serveis de manera racional.

3) Evolució dels sistemes de telecomunicació. Aquests sistemes estan en evolució constant, apareixen noves maneres de transmissió de veu i d’imatge (televisió digital terrestre i per satèl·lit, ràdio digital…) i sorgeix la necessitat d’integrar nous serveis de banda ampla (Internet, televisió per cable, fibra òptica…).

Les normes incloses en el reglament de la ICT, relatives a les infraestructures comunes de telecomunicacions, s’apliquen als següents tipus d’edificacions:

• A tots els edificis i conjunts immobiliaris en què hi hagi continuïtat en l’edificació, d’ús residencial o no, i siguin de nova construcció o no, que estiguin acollits al règim de propietat horitzontal.
• Als edificis que, en tot o en part, hagin estat o siguin objecte d’arrendament per un termini superior a un any, llevat dels que tinguin un sol habitatge.

Exemple d'edificis on és obligatòria l'aplicació del reglament de la ICT

En la figura es mostra a tall d’exemple alguns edificis on s’aplica el reglament de la ICT.

En resum, una ICT s’aplica en aquells edificis de nova construcció o en què calgui realitzar una rehabilitació important, en els quals hi hagi diferents propietaris (llei de propietat horitzontal) i existeixin zones comunitàries compartides. Dins d’aquest àmbit s’inclouen els edificis d’habitatges, hi hagi o no locals comercials i oficines, els edificis destinats principalment a locals comercials o oficines i als conjunts d’habitatges unifamiliars.

Aquesta instal·lació necessita un enginyer de telecomunicacions que elabori un projecte de telecomunicacions i faci el certificat de fi d’obra. Per tant, l’enginyer és responsable del compliment del projecte ICT i, en conseqüència, de la llei i el reglament ICT.

L’execució del projecte tècnic, segons les especificacions previstes en el projecte, la porta a terme l’instal·lador de telecomunicacions, que, en acabar, haurà de lliurar el butlletí de la instal·lació i el protocol de proves.

L’article 3 del Reial decret legislatiu 1/1998 requereix que, en sol·licitar la llicència d’obres per a nova construcció o rehabilitació integral d’edificis, s’adjunti el projecte d’ICT al projecte arquitectònic.

Amb l’objectiu de garantir que les xarxes de telecomunicacions a l’interior dels edificis compleixin les normes tècniques que estableix el reglament de la ICT, s’ha de realitzar el projecte tècnic corresponent.

El projecte tècnic ha de tenir l’estructura i els continguts que determinen la normativa i ha d’incloure, almenys, els documents següents:

• Memòria. L’objecte de la memòria és la descripció de l’edifici per al qual es redacta el Projecte Tècnic de Telecomunicacions, la descripció dels serveis que s’inclouen a la ICT, així com els senyals d’entrada i altres dades de partida, càlculs o resultats, que determinin les característiques i la quantitat de materials que cal utilitzar, la ubicació de les diferents xarxes i la forma i característiques de la instal·lació.
• Plànols. En aquest document s’inclouen els plànols que mostren la ubicació dels diferents elements de la infraestructura i els esquemes de principi bàsics de les xarxes instal·lades.
• Plec de condicions. En aquest document es determinen les qualitats dels materials i equips i les condicions del seu muntatge. Es completa amb aquelles recomanacions específiques que s’hagin de tenir en compte de la legislació aplicable. També inclou una relació nominativa de les normes, legislacions i recomanacions que, amb caràcter genèric, s’han de tenir en compte en aquest tipus d’instal·lacions.
• Pressupost. En aquest document s’especifiquen el nombre d’unitats i preu de la unitat de cadascuna de les parts en què es puguin descompondre els treballs d’instal·lació, i queden definides les característiques, models, tipus i dimensions de cadascun dels elements.

L’instal·lador s’encarrega de dur a terme la instal·lació de la ICT, seguint les especificacions previstes en el projecte tècnic de telecomunicacions.

L’instal·lador que vulgui realitzar la instal·lació o manteniment d’una ICT s’ha d’inscriure al registre d’instal·ladors de telecomunicacions, en la categoria d’habilitació de tipus A (habilitació per a la instal·lació i el manteniment d’ICT) o de tipus F (habilitació per a la instal·lació i el manteniment d’ICT de nova generació).

Els instal·ladors habilitats han de complir una sèrie de requisits: titulació acadèmica, disponibilitat de l’equipament necessari en funció de la seva activitat, tenir subscrita una assegurança de responsabilitat civil, estar al corrent de pagament de les obligacions tributàries i de les quotes de la Seguretat Social, etc.

Els tipus d’instal·ladors de telecomunicacions relacionats amb una ICT són els següents:

• Tipus A: Infraestructures de telecomunicació en edificis o conjunts d’edificacions no definides en el tipus F. En aquest grup s’inclouen totes aquelles instal·lacions que, si bé poden tenir relació amb l’exterior, serveixen exclusivament per a la distribució de senyals de telecomunicació dins d’edificis i d’habitatges, i que no estiguin incloses en el tipus F. A títol d’exemple, podem incloure en aquest grup les instal·lacions destinades a:
  • Captació i distribució de senyals de radiodifusió sonora i televisió.
  • Distribució de senyals de telefonia disponible al públic, des del distribuïdor de l’edifici fins als punts de connexió dels aparells.
  • Distribució de senyals de telecomunicacions per cable.
  • Sistemes de porteria electrònica, sistemes de videoporteria o sistemes de control d’accessos, totes elles realitzades en edificis o conjunts d’edificacions.
• Tipus F: Infraestructures de telecomunicació de nova generació i xarxes de telecomunicacions de control, gestió i seguretat en edificis o conjunts d’edificacions. En aquest grup s’inclouen totes les instal·lacions d’infraestructures de telecomunicació en edificacions executades mitjançant tecnologies d’accés ultraràpides integrant els equips i dispositius per l’accés als serveis següents:
  • Radiodifusió sonora i televisió.
  • Sistemes de porteria i videoporteria electrònica.
  • Sistemes de videovigilància, control d’accessos i equips tècnics electrònics de seguretat, exclosa la prestació del servei de connexió a centrals d’alarma.
  • Xarxes, equips i dispositius per a la gestió, control i seguretat que serveixin com a suport als serveis relacionats amb la llar digital i la seva integració amb les xarxes de telecomunicació.

Quan es finalitzen els treballs d’execució del projecte tècnic, l’empresa instal·ladora de telecomunicacions que ha executat l’ICT ha de lliurar al titular de la propietat un butlletí d’instal·lació, com a garantia que la instal·lació s’ajusta al projecte tècnic.

El butlletí d’instal·lació sempre s’ha d’acompanyar del protocol de proves, elaborat per comprovar l’execució correcta de la instal·lació.

El protocol de proves és un conjunt de verificacions i mesures que l’instal·lador porta a terme per comprovar que les instal·lacions compleixin amb la normativa i, per tant, que aquestes funcionen de manera correcta.

Per poder executar la tasca d’instal·lador, dins de les categories definides en el registre d’instal·ladors de telecomunicacions, cal fer una declaració responsable de disponibilitat de l’equipament mínim (figura) necessari per a cada tipus d’instal·lació:

• Tipus A. Infraestructures de telecomunicació en edificis o conjunts d’edificacions no definides en el tipus F:
  • Multímetre.
  • Mesurador de terra.
  • Mesurador d’aïllament.
  • Mesurador de camp amb pantalla i possibilitat d’anàlisi espectral i mesures de taxa d’error sobre senyals digitals QPSK i COFDM.
  • Simulador d’FI (950-2150 MHz).
• Tipus F. Infraestructures de telecomunicació de nova generació i xarxes de telecomunicacions de control, gestió i seguretat en edificis o conjunts d’edificacions:
  • Multímetre.
  • Mesurador de terra.
  • Mesurador d’aïllament.
  • Mesurador de camp amb pantalla i possibilitat d’anàlisi espectral i mesures de taxa d’error sobre senyals digitals QPSK i COFDM.
  • Simulador d’FI (5-2.150 MHz).
  • Mesurador selectiu de potència òptica i tester de fibra òptica monomode per a FTTH.
  • Equip per a empalmament o connectorització en camp per a fibra òptica monomode.
  • Analitzador/certificador per a xarxes de categoria 6 o superior.

Una ICT es materialitza en un conjunt de canalitzacions que integren, en un edifici, les xarxes de les instal·lacions següents:

• Instal·lació de ràdio i televisió, tant terrestre com per satèl·lit.
• Instal·lacions de telecomunicació per al servei de telefonia disponible al públic i de banda ampla.
• Instal·lacions de les infraestructures que donen suport a la llar digital.

El reglament de la ICT vigent actualment està aprovat pel reial decret 346/2011.

Les especificacions tècniques del reglament de la ICT estableixen els requisits mínims que, des d’un punt de vista tècnic, han de complir les xarxes i les canalitzacions que formen la infraestructura comuna de telecomunicacions (ICT) d’un edifici.

D’aquesta manera es facilita que els usuaris finals accedeixin als diferents serveis de telecomunicacions:

• Serveis d’enllaç mitjançant cable: serveis de telefonia disponible al públic (STDP) i serveis de telecomunicacions de banda ampla (TBA).
• Serveis d’enllaç per mitjans radioelèctrics: operadors de serveis d’accés sense fils (SAI) i serveis de radiodifusió i televisió (RTV) tant terrestre com per satèl·lit.

Els operadors que ofereixen els seus serveis de telecomunicacions despleguen les seves xarxes mitjançant una infraestructura pròpia, però tenen l’obligació d’accedir als usuaris finals a través de la infraestructura comuna de l’edifici.

D’aquesta manera es garanteix un servei de qualitat i es facilita el manteniment de la instal·lació.

L’aplicació d’aquesta normativa, comporta els avantatges següents:

• Accés dels usuaris a les tecnologies de la informació.
• Llibertat d’opció entre diferents operadors.
• Igualtat d’oportunitats entre operadors (es poden compartir infraestructures).
• Delimitació de responsabilitats en cas d’avaries. La normativa també estableix a qui correspon la propietat de cadascuna de les parts de la instal·lació i, per tant, a qui correspon fer les reparacions oportunes en cas d’avaries. Pel que fa a la part d’RTV (radiotelevisió), la propietat és la que es mostra en la taula.
• Garantia de qualitat.
• Millora mediambiental.

Cada persona que intervé en la instal·lació d’una ICT té ben definides les seves responsabilitats: arquitecte, projectista, director d’obra i instal·lador de telecomunicacions.

En un edifici amb una ICT cal instal·lar, com a mínim, dos tipus de xarxes diferents:

• Xarxa de recepció i distribució del senyal de ràdio i TV. Permet accedir als serveis de TV terrestre i satèl·lit.
• Xarxes d’accés als serveis de telefonia disponible al públic (STDP) i telecomunicacions de banda ampla (TBA) entre les que distingim:
  • Xarxa de cables de parells o xarxa de cables de parells trenats. Permeten l’accés al servei de telefonia bàsica.
  • Xarxa de cables de fibra òptica. Permet l’accés als serveis de banda ampla ultraràpida, oferts pels operadors de fibra òptica.
  • Xarxa de cables coaxials. Permet l’accés als serveis oferts pels operadors de cable.

Aquestes xarxes estan formades per diferents mitjans de transmissió (cable coaxial, parells/parells trenats i fibra òptica) i elements de connexió (regletes, derivadors, connectors, etc.) que distribueixen el senyal per tot l’edifici fins al domicili de l’usuari final.

La xarxa d’un edifici està dividida en les parts i punts de connexió que es detallen en la figura.

Les diferents parts que formen la xarxa d’un edifici són:

• Xarxa d’alimentació, formada pels cables de l’operador.
• Xarxa de distribució, que distribueix els cables de la xarxa de l’edifici per totes les plantes.
• Xarxa de dispersió, que distribueix en cada planta els cables fins al domicili de cada usuari d’una planta.
• Xarxa interior d’usuari, que distribueix els cables fins a les preses d’usuari dins de cada domicili.

Com a punts de connexió de les diferents parts de la xarxa, hi ha definits quatre punts de connexió:

• Punt d’interconnexió, on es connecten les xarxes dels operadors amb la xarxa de l’edifici.
• Punt de distribució, que són els components que permeten la connexió de la xarxa de l’edifici amb la xarxa de cada planta que arriba als domicilis.
• Punt d’accés a l’usuari (PAU), que són els dispositius que permeten distribuir el senyal a l’interior del domicili.
• Base d’accés terminal (BAT), que és la presa d’usuari on el client connecta els seus equips.

La figura mostra els elements que formen la infraestructura de telecomunicacions d’un edifici.

Aquesta infraestructura està formada per diferents arquetes, recintes i registres, on s’allotgen els equips de tractament i distribució dels senyals i es realitzen les connexions necessàries per distribuir el senyal a través de l’edifici fins arribar a l’habitatge de l’usuari final.

Per interconnectar els diferents elements de la infraestructura s’utilitzen les canalitzacions, formades per tubs, safates o canals, per l’interior de les quals discorren els cables i els mitjans de transmissió requerits.

Les dimensions dels recintes, registres i canals i el nombre de tubs o les dimensions de les canals depenen, en general, del nombre d’habitatges, locals comercials o oficines de l’edifici.

Cada element de la xarxa s’instal·la en un lloc diferent de la infraestructura: la taula resumeix on s’instal·la cadascun d’aquests elements.