Gestió i polítiques de tresoreria

En l’activitat empresarial, hi ha un corrent de compravenda de productes i prestacions de serveis, entre altres. Això origina un doble corrent monetari d’entrada i sortida de diners de manera constant, que facilita les relacions empresarials amb els diferents agents: clients, proveïdors, bancs, administracions públiques, etc.

Les empreses poden estar en situació de beneficis i tenir problemes de liquiditat, i viceversa.

És bàsic distingir entre els conceptes de salut econòmica (capacitat de generar beneficis) i salut financera (capacitat de pagament a curt termini) en una empresa.

A continuació us presentem la definició d’alguns conceptes bàsics:

• Ingressos. Operacions o activitats que incrementen el valor patrimonial de l’empresa (vendes, ingressos financers, etc.), però no quan aquest increment de patrimoni és degut, per exemple, a augments de capital, ja que és un increment de patrimoni però no un ingrés.
• Despeses. Operacions o activitats que disminueixen el valor patrimonial de l’empresa (consum de mercaderies, serveis exteriors, despeses de personal, etc.).
• Cobraments. Entrada de diners. Augmenta la tresoreria.
• Pagaments. Sortida de diners. Disminueix la tresoreria. Equival a l’extinció de l’obligació de pagament.
• Beneficis o pèrdues. Ingressos – despeses.
• Flux de caixa o de tresoreria. Entrada i sortida d’efectiu en un període determinat. També s’anomena flux d’efectiu.

En la taula es recullen els conceptes del Compte de pèrdues i guanys respecte al balanç.

A tall de resum, direm que els pagaments s’originen per l’existència d’una despesa o un deute, mentre que una despesa no genera de manera necessària un pagament (per exemple, dotació per provisió d’insolvències, dotació d’amortització).

Tenir prou liquiditat és necessari per assolir el nivell de creixement i desenvolupament que vol l’empresa. La capacitat de l’empresa en l’obtenció de liquiditat a partir dels seus recursos actuals, i l’accés al finançament de manera racional, li permet complir les obligacions de pagament a tercers.

La liquiditat depèn d’aquests punts:

• El temps requerit per convertir els actius en diners.
• La incertesa en el temps, i el valor de realització o conversió dels actius en diners. És a dir, el grau de seguretat en la possibilitat que tenen de convertir-se en diners.

La manca de liquiditat sol provocar retards en el compliment de les obligacions de pagament, augment de costos (interessos, penalitzacions, embargaments), un possible concurs de creditors i fins i tot tancament del negoci.

Hi ha el risc de concurs de creditors quan les entitats de crèdit deixen d’ajudar les empreses en les seves necessitats de tresoreria (no concessió o no ampliació de la pòlissa de crèdit, de préstecs, de descompte d’efectes comercials, de descoberts puntuals, etc.).

La tresoreria és un element de la liquiditat, i la liquiditat, al seu torn, un element de solvència.

La tresoreria està formada pels diners de caixa, més el saldos en les entitats financeres, més les inversions líquides (en actius lliures de risc i venciment inferior a 3 mesos). En la taula es mostra un exemple de tresoreria en sentit ampli i en sentit estricte.

Per ordre de liquiditat, els actius amb més liquiditat són:

• els diners en efectiu,
• els diners en dipòsits bancaris a la vista, que també tenen liquiditat absoluta (el titular del compte pot anar a l’entitat en qualsevol moment i retirar diners o ho pot fer també mitjançant un caixer automàtic), i finalment
• les inversions en actius líquids a curt termini sense riscos o amb riscos molt poc significatius.

La solvència (solvència a llarg termini) és la capacitat de l’empresa per fer front als pagaments a curt i llarg termini. És a dir, una empresa no és solvent quan els seus actius no són suficients per apuntalar els seus passius.

Cal diferenciar entre el concepte de solvència i el de liquiditat. Tot negoci solvent no té forçosament liquiditat, ja que hi poden haver problemes puntuals de liquiditat. I un negoci amb liquiditat no vol dir que a llarg termini sigui solvent.

Les modalitats de pagament segons el temps que transcorre des que es confecciona la factura fins que es cobra són pagament al comptat i pagament ajornat o al venciment.

• Pagament al comptat. Abonament de la quantitat corresponent de manera simultània i immediata en el moment en què es fa l’operació (per exemple, en el moment del lliurament d’un bé o de la prestació d’un servei), o en el moment del lliurament de la factura, o fins i tot en un breu interval després del lliurament de la factura, com ara un pagament a 10 dies.
• Pagament a crèdit, ajornat o al venciment. Pagament que no es fa de manera immediata en el moment en què es contreu l’obligació, sinó en el moment en què s’acaba el termini d’una obligació o un deute. Permet a un comprador satisfer les seves necessitats actuals encara que no disposi de liquiditat. La concessió de crèdit es basa en la confiança, ja que les operacions a crèdit són promeses de pagament en una data posterior. Aquestes promeses, quan són escrites, es documenten, per exemple, en lletres de canvi, rebuts normalitzats, pagarés, o reconeixements de deute. El pagament de la factura es pot abonar en un sol pagament o fraccionar en diversos pagaments o un pagament parcial; en aquest cas, una part del deute és al comptat i la resta, ajornat.

A continuació us presentem una recopilació de les principals eines financeres del pagament al comptat:

• Diners en efectiu. El pagament amb diners en efectiu (euros) és cada vegada menys usual, ja que han anat creixent de manera continuada diferents mitjans de pagament en els últims anys. S’utilitza principalment en el petit comerç, i en les empreses en general per als pagaments de petits imports (taxis, missatgeries, etc.). Vegeu en la taula les principals avantatges i inconvenients de realitzar un pagament amb diners en efectiu.

• Xec. És un document utilitzat com a mitjà de pagament pel qual una persona ordena a una entitat bancària que pagui una determinada quantitat de diners a una altra persona o empresa a càrrec del seu compte bancari.
• Transferència bancària. És l’operació per la qual una persona o entitat (l’ordenant) dóna instruccions a la seva entitat bancària perquè enviï, amb càrrec a un compte seu, una determinada quantitat de diners al compte d’una altra persona o empresa (el beneficiari). Dit d’una altra manera, fer una transferència és passar diners d’un compte a un altre, sia de la mateixa entitat o bé a una altra entitat. Les transferències que tenen lloc dins de la mateixa entitat se solen denominar traspassos.
• Targetes. Són mitjans de pagament emesos per una entitat financera o un comerç. Per la comoditat, facilitat d’ús, àmplia acceptació i seguretat que implica no haver de treballar amb diners en efectiu, les targetes s’han convertit en un mitjà de pagament d’una gran rellevància en els darrers anys. Entre els diferents tipus de targetes, assenyalarem les targetes de crèdit i les targetes de dèbit.
  1. Targeta de dèbit. Permet una disposició del saldo del compte, i el càrrec és immediat en el compte de l’usuari titular de la targeta, però si no hi ha prou saldo o sobrepassa el màxim estipulat en el contracte, l’operació no es fa.
  2. Targeta de crèdit. S’utilitzen per fer les compres a crèdit i el pagament diferit (posteriorment), per exemple, a una quantitat fixa al mes, fins a l’amortització de l’import degut; per tant, és un finançament instantani i flexible.
• Pagaments en línia. Per Internet es poden fer pagaments a les administracions (taxes, impostos, etc.), per exemple, amb la targeta de crèdit o amb càrrec al compte corrent, a les empreses per e-TPV (terminal punt de venda virtual), que permet les vendes per Internet amb un sistema de pagaments segur.
• Domiciliació bancària. És un mitjà de pagament consistent a donar l’ordre a una entitat de crèdit (banc, caixa d’estalvis, etc.) que atengui periòdicament, fins un altre avís, tots els rebuts originats per serveis i subministraments d’índole diversa que una tercera persona (empresa, Administració, etc.) passi al cobrament contra el nostre compte bancari.

Tot seguit us presentem una recopilació de les principals eines financeres del pagament ajornat:

• Rebut normalitzat. S’utilitza per als pagaments que es domicilien en una entitat bancària. Per a la domiciliació cal l’autorització escrita del titular del compte pel qual, a partir d’aquest moment, es faran els pagaments carregant l’import al compte bancari.
• Lletra de canvi. És un document de crèdit mitjançant el qual una persona ordena a una altra pagar una suma concreta de diners en una determinada data.
• Pagaré. És un títol de crèdit, amb determinades formalitats, que conté la promesa pura i simple de pagar una determinada quantitat de diners a una persona en una data establerta en el moment de l’emissió.

El departament de tresoreria és el responsable d’instrumentar i operar els procediments i polítiques de control necessaris per gestionar i protegir de manera òptima els fons monetaris (diners) de l’empresa.

La gestió de tresoreria tradicional s’acostumava a considerar com la gestió de liquiditat immediata, és a dir, cobrar, pagar i negociar amb les entitats financeres, mentre que actualment la gestió de tresoreria o cash management és un concepte molt més ampli que engloba la gestió de tresoreria tradicional i que, a més, integra la gestió de l’actiu corrent, en què considera el vessant financer de la gestió de vendes i cobraments a clients, i la gestió de compres i pagaments a proveïdors. Consisteix a considerar la funció de tresoreria com un centre de fluxos monetaris, amb independència de l’activitat econòmica pròpia de l’empresa.

En la figura es mostra una representació gràfica dels fluxos f’informació de la tresoreria.

L’objectiu general de la gestió de tresoreria és aconseguir el grau de liquiditat necessari al cost mínim, seguint aquests passos:

• Gestionar les fonts de finançament en la quantitat necessària i a un cost mínim.
• Obtenir i optimitzar els fons necessaris en el moment precís i amb la màxima rapidesa (cobraments: terminis, impagats, ajornaments, mitjans de cobrament).
• Gestionar adequadament els cobraments i pagaments.
• Localitzar les puntes de tresoreria i optimitzar els excedents de tresoreria maximitzant el rendiment dels instruments monetaris adequats.
• Evitar descoberts (saldos negatius “en números vermells”), i assegurar la liquiditat en el moment i lloc adequats de la quantitat necessària de diners, per complir els deutes i obligacions contrets.
• Controlar i minimitzar els costos financers (banca per Internet, anàlisi exhaustiva del negoci bancari, treballar amb pocs bancs, negociar un paquet global).
• Coordinar els departaments que hi ha implicats. La tresoreria és clau perquè està relacionada directament amb la resta d’àrees, ja que els cobraments i pagaments són l’última etapa de cada operació (compra, venda, nòmines, etc.).

Les principals funcions del tresorer són:

• Supervisar la posició de tresoreria de l’empresa i adoptar les mesures necessàries segons les estratègies i polítiques de l’empresa.
• Calcular les previsions de tresoreria. Planificar la liquiditat.
• Elaborar informes de tresoreria sobre evolució de cobraments, previsió de pagaments i possibles riscos de tresoreria.
• Determinar la posició bancària data valor.
• Comprovar l’arqueig de caixa i la conciliació bancària. Controlar els moviments de caixa i els comptes bancaris i resoldre incidències.
• Determinar i supervisar el compliment de les condicions de cobraments dels deutors i de pagaments dels creditors eficientment.
• Elegir els mitjans de pagament i de cobrament que cal utilitzar. Determinar els terminis de pagament i cobrament que ha de fer l’empresa segons les operacions.
• Fixar la cobertura de riscos (tipus d’interès i tipus de canvi).

Els tipus de riscos bàsics associats a la tresoreria són previsibles i no previsibles:

• Previsibles:
  • Liquiditat. A causa dels períodes de cobrament i pagament a curt termini.
  • Disponibilitat. A causa d’entrades o sortides de diners per finançament, inversions i desinversions, que es refereixen a qüestions de més llarg termini.
  • Finançament. Motivat per limitacions i restriccions en les fonts de finançament.
• No previsibles:
  • De crèdit. Ingressos previstos que no es materialitzen (impagats).
  • Tipus d’interès. Són difícils de preveure, les variacions dels tipus d’interès, que poden afectar els productes bancaris negociats (increment en les despeses d’interessos o reducció d’ingressos per interessos).
  • Tipus de canvi en divises. Fluctuacions dels preus de les diferents monedes (dòlar, lliura esterlina, etc.).

Ingressar un instrument de pagament no significa disposar des d’aquest moment dels diners, sinó que cal esperar el resultat de cobrament i la data valor. És molt important el valor dels diners en el temps, i per tant, lògicament, reduir el float.

Una venda al comptat no equival a la mateixa quantitat de diners que una venda amb pagament ajornat a 60 dies, ja que si el client paga al comptat disposem de diners avui (i aquests diners es poden invertir i se’n pot obtenir un rendiment), mentre que si és diferit, a més del risc latent, no disposem d’aquests diners, ja que financem el client, i això ens pot obligar a haver-nos d’endeutar. Fins i tot si hi ha inflació depreciarà l’import.

Us podeu endeutar amb recursos aliens a curt i llarg termini, sabent per endavant el cost dels recursos que ens carrega el banc. I amb recursos propis que tenen un cost intern que és la rendibilitat que ens exigiran els accionistes.

Si sabem el cost dels recursos, podrem establir una política:

• De descompte per pagament immediat. Basat en un percentatge (%) coherent que concedim als clients o el que rebem dels proveïdors.
• D’existències. Quin és el volum òptim d’estocs? S’ha d’aconseguir un equilibri entre el nivell de servei (lliurament dels articles en la quantitat i en el moment volguts), la quantitat d’estocs que cal mantenir i els costos logístics i financers que implica la possessió d’un estoc, ja que com més nivell d’existències, més diners invertits, més necessitat d’espai en el magatzem, etc.
• De volum de deutes. Hem d’analitzar quin volum de deutes podem cobrar abans o pagar més endavant sense intervenir en les variables de màrqueting i sense perdre l’ètica empresarial.

La Llei 16/2009, de 13 de novembre, de serveis de pagament, fixa una valoració concreta per a les operacions, és a dir, estableix les condicions mínimes de valoració que han d’aplicar les entitats financeres, distingint entre operacions de càrrec i d’abonament. Aquesta llei nova posa fi a un dels inconvenients que afecta més els saldos dels comptes corrents: els possibles descoberts provocats per la diferència entre la data comptable (data de l’apunt de l’operació en el compte) i la data valor (data en què els diners abonats comença a generar interessos o en què els diners carregats deixen de produir).

Els ingressos en efectiu tenen la data valor del mateix dia de la recepció i són disponibles per al beneficiari de manera immediata. Les transferències s’abonen en el compte, com a màxim, al final del dia hàbil següent en què l’entitat financera beneficiària ha rebut els diners, i amb disponibilitat immediata per al client a partir d’aquest moment.

Sabeu que vendre no vol dir cobrar i que cobrar no significa disposar de diners a l’instant. Quan confeccioneu i envieu un xec a un proveïdor no vol dir que heu pagat, ja que fins que el vostre banc no deu el xec en data valor continueu disposant dels diners.

Hi ha dos tipus de float: comercial i financer.

1. Float comercial. És el període que transcorre des que la factura (de compra o venda) ha vençut fins que es produeix el cobrament o pagament. S’ha d’aconseguir que aquest float sigui mínim des del punt de vista de cobrament. (Alguns autors interpreten el float comercial com el període que va des del lliurament del producte al client fins al cobrament teòric.)

Aquest període sol comprendre:

1. La data del venciment pactat.
2. La instrumentació del cobrament.
3. La data del cobrament teòric.

Si el cobrament és en efectiu, aquest cicle es redueix a la percepció dels diners.

El float comercial pot diferir molt per les causes següents:

• Segons l’instrument de pagament utilitzat (per exemple, el xec genera molt float a favor del client, ja que encara que sigui pagador a la vista la iniciativa la té el client).
• Retard en el pagament per part del client.
• Gestió inadequada dels comptes a cobrar.

2. Float financer. És el període de temps que transcorre des del lliurament del document de cobrament fins a la disponibilitat real dels diners. Aquest retard tècnic depèn del mitjà de pagament escollit. La manca de control d’aquest float pot ocasionar descoberts, i per tant, més costos financers, o obtenir excedents de recursos financers, que originen un cost d’oportunitat.

Aquest període comprèn:

1. La data de cobrament teòric.
2. L’ingrés de l’esmentat cobrament en compte.
3. La data real de disponibilitat, per part del venedor. Data valor.

El float financer pot diferir molt per les causes següents:

• Els processos administratius interns.
• Les relacions amb les entitats de crèdit.
• L’elecció dels mitjans de cobrament més efectius (transferència, xec bancari, lletra de canvi, rebut domiciliat, efectiu).

En la figura es mostra una representació gràfica del desfasament entre el venciment teòric i el real.

La gestió de tresoreria es basa de manera predominant en dos conceptes bàsics, el cobrament i el pagament, els circuits d’aquests conceptes i el control i gestió de les condicions bancàries. Té l’objectiu d’assegurar la liquiditat de l’empresa, rendibilitzar-ne els excedents monetaris, disminuir-ne les necessitats de finançament a curt termini i reduir-ne tant com sigui possible els costos financers.

La venda que no es cobra ocasiona una pèrdua pel total del cost del producte venut, més els costos administratius, financers, etc. Per tant, no sempre és correcte dir que com més vengui una empresa, més benefici obté.

Si es ven més a crèdit, també es necessita més finançament. Possiblement hi haurà problemes per aconseguir més finançament, i si s’aconsegueix potser serà a un cost superior a l’actual. Potser l’empresa ha concentrat l’esforç en l’àrea comercial, però ha descuidat el cobrament de les seves vendes.

Un problema de liquiditat pot ser conseqüència d’un problema de rendibilitat (resultats negatius) encara que no sigui necessàriament l’únic. Podeu tenir rendibilitat econòmica però problemes de liquiditat. Si hi ha problemes seriosos de tresoreria, d’aconseguir finançar l’actiu corrent (clients, existències, etc.), això pot portar l’empresa a una situació d’insolvència, de suspensió de pagaments i fins i tot al cessament de l’activitat empresarial.

Cada dia de retard en el pagament de la factura vençuda comporta a l’empresa creditora un deteriorament de la seva situació financera, que fa augmentar les despeses administratives i financeres, i lògicament disminueixen els resultats de l’empresa.

Els quatre punts clau del cobrament de les vendes eficaces són els següents:

1. Cobrar puntualment.
2. Reduir o evitar els impagats i endarreriments en el cobrament.
3. Reduir els dies de concessió de pagament als clients per minimitzar les despeses financeres.
4. Fixar el termini de cobrament de manera clara i precisa per evitar confusions i excuses del client.

En la taula es mostra com especificar correctament les expressions en les factures emeses.

És recomanable especificar en la factura, no solament el termini, sinó la data exacta del venciment previst.

La Llei 15/2010, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, estableix mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, i en destaquen les següents:

• 30 dies de termini màxim de les administracions públiques per pagar els proveïdors.
• 60 dies (després de la data de recepció de les mercaderies o prestació dels serveis) com a termini màxim per part d’empreses per als pagaments a proveïdors. Aquest termini de pagament no pot ser ampliat per acord entre les parts, a fi d’evitar possibles pràctiques abusives de grans empreses sobre petits proveïdors, que donen lloc a augments injustificats del termini de pagament. Nul·litat de les clàusules abusives relatives a la data de pagament.
• S’estableix un règim especial per a productes agroalimentaris: 30 dies com a màxim en productes d’alimentació frescos i peribles, i 60 dies com a màxim en els productes d’alimentació que no siguin frescos o peribles a partir de la data del lliurament de les mercaderies.
• Els proveïdors han de fer arribar la factura o sol·licitud de pagament equivalent als clients, abans que es compleixin 30 dies des de la data de recepció efectiva de les mercaderies o prestació dels serveis.
• La recepció de la factura per mitjans electrònics produeix els efectes d’inici del còmput de termini de pagament, sempre que estigui garantida la identitat i autenticitat del firmant, la integritat de la factura i la recepció per la part interessada.
• Les societats han de publicar de manera expressa les informacions sobre terminis de pagament als seus proveïdors en la memòria dels seus comptes anuals.

Aquestes normes noves s’aplicaran (excepte en el cas dels productes d’alimentació frescos i peribles) a partir de l’1 de gener del 2013, i es preveu fins a aquesta data un règim transitori de reducció progressiva dels terminis, que ja va entrar en vigor l’1 de gener del 2011.

Els aspectes bàsics que s’han de preveure en la política de cobraments són:

• Crèdit necessari
• Límit de risc concedit
• Descompte per pagament immediat
• Mitjans de recobrament en cas d’impagament
• Circuit de cobrament
• Fixar un dia al mes com a dia de pagament

Crèdit necessari

Es calcula multiplicant el volum de compres anual pel termini de pagament concedit dividit per 360 dies. Si el client és nou heu d’estimar juntament amb el comercial les compres anuals previstes.

Límit de risc concedit

El crèdit necessari serveix com a referència per atorgar un límit de crèdit, però s’ha de tenir en compte si és client nou o antic, la seva solvència, la reputació i serietat mercantil, els resultats empresarials. Es pot corregir el límit de risc utilitzant diversos mètodes; per exemple, aplicant índexs correctors per abaixar el límit de crèdit com a símbol de prudència.

Descompte per pagament immediat

L’empresa venedora pot oferir un tipus de descompte que ha de ser com a màxim igual al cost del seu finançament, ja que si és més gran li resultarà més avantatjós esperar que es compleixi l’ajornament donat al venedor i finançar mentrestant pel banc.

El comptat estricte es dóna quan coincideix el cobrament amb el lliurament de la mercaderia o servei fet. Si dieu comptat comercial, però, pot implicar a la pràctica un retard considerable, i per tant el cost financer real del descompte s’eleva a taxes molt altes.

El descompte per pagament immediat és una política interessant perquè redueix el risc de pagament ajornat.

Heu d’oferir un descompte de pagament immediat segons un tipus d’interès anual i sobre la base del temps d’anticipació del pagament real pel que fa al teòric.

La fórmula per calcular el cost anualitzat o de la rendibilitat anual del descompte de pagament immediat és:

Mitjans de recobrament en cas d’impagament

Un dels motius freqüents d’impagaments és l’eventual situació d’insolvència de l’empresa. En determinades ocasions, el client morós demana la continuació del servei o l’enviament de noves mercaderies amb la promesa de pagament un cop resolta la situació transitòria de manca de tresoreria.

Entre els mitjans de recobrament assenyalarem els següents:

• Per mitjà d’una entitat asseguradora (per exemple, Crèdit i Caució), que en els seus contractes sol especificar que l’empresa afectada per impagaments en les vendes a crèdit rebrà un 80% de la pèrdua que hagi tingut. També assumeix l’anàlisi preventiva del risc, fixant la classificació creditícia de cada client, els hàbits de pagament, etc., i en contrapartida lògicament l’empresa li ha de pagar una prima d’assegurances que sol ser anual.
• Mitjançant un procés monitori. És un tipus de judici que té com a avantatge principal pressionar el morós perquè faci el pagament, ja que normalment no interessa arribar a judici, i no es necessita ni advocat ni procurador. És un procés àgil, senzill i econòmic quan no hi ha oposició del deutor. La quantitat que es reclama no ha de ser superior a 250.000 euros.
• Per empreses especialitzades en el cobrament de deutes i gestió de cobrament d’impagats, com ara El Cobrador del Frac o El Rey del Cobro.

Circuit de cobrament

És el temps que transcorre des de la recepció del producte al client fins que l’empresa disposa realment de l’import de la venda (vegeu la figura).

Aquest procés beneficia el comprador, si el venedor no carrega cap tipus de cost (interessos) pel temps que cal finançar. Si compreu un producte i pagueu a 60 dies, disposes des d’aquest moment d’un producte que el pots vendre i cobrar avui, i per tant disposar d’uns diners extres (import de cost del producte + import de marge venda) durant 60 dies. En cas contrari passa que si vens un producte i cobres a 60 dies significa que finances al client durant 60 dies.

Fixar un dia al mes com a dia de pagament

Permet organitzar millor les tasques administratives, i també una bona planificació financera, ja que facilita el control sobre el saldos bancaris i l’elaboració del pressupost de tresoreria. A més, allarga el període de cobrament.

Convé tenir la iniciativa en el pagament i escollir un instrument de pagament que impliqui la realització del pagament al més tard possible en condicions operatives favorables sempre dins dels límits legals, i també definir les formes de pagament (xec, transferència, pagaré, etc.) i el termini (al comptat, 30 dies, etc.). Es pot establir, per exemple, un dia de pagament fix per canalitzar-ho tot en un dia i tenir un control millor dels pagaments i la tresoreria global.

Si l’empresa té excedents monetaris que no es necessiten de manera immediata, pot utilitzar el descompte per pagament immediat, sempre que els proveïdors ofereixin una bona rendibilitat. A la taula es mostra el procés administratiu dels pagaments.

Els moviments de tresoreria són canalitzats principalment per mitjà de comptes bancaris, amb saldos en dipòsit o saldos crediticis. Unes relacions òptimes per al tresorer es basen a obtenir la màxima rendibilitat possible en els saldos dipositats i aconseguir el cost més baix possible per les seves necessitats de liquiditat, ja que els productes financers es caracteritzen pel dinamisme, i el que avui és òptim demà no ho és, el que avui costa 8 euros demà pot augmentar o disminuir el cost.

Per això, el tresorer:

• Ha d’establir criteris per a la selecció d’entitats i treballar amb un nombre reduït d’aquestes entitats, per mitjà de les dades proporcionades pel pressupost de tresoreria, i ha de fomentar la competència entre entitats per comparar ofertes.
• Ha de conèixer perfectament les necessitats financeres a curt termini (pòlisses de crèdits, préstecs, descomptes, etc.) i de serveis (ingressos, pagament de nòmines, etc.), i també els límits que cal negociar sobre preus i serveis o garanties com a mínim un cop l’any.
• Ha d’estudiar i comparar les condicions dels mitjans de pagament, crèdits tous, dipòsits, descoberts en compte, interessos, comissions, etc.
• Ha de planificar i fer una negociació integral de les necessitats de l’empresa.
• Ha d’exigir un nivell mínim de qualitat, i en cas de no respectar les condicions pactades per escrit, demanar compensacions.

Les relacions bancàries s’han de gestionar de la mateixa manera que es gestionen les relacions establertes amb els nostres proveïdors.

El banc és un subministrador estratègic de productes i serveis financers amb el qual en condicions normals tindrem una relació que es perllongarà, però no és una relació amb el mateix poder de negociació.

Aquesta gestió s’ha de basar en el compliment d’una sèrie d’etapes que es repeteixen de manera cíclica i pot respondre a una evolució concreta.

Les principals fases en les relacions bancàries són:

1. Identificació i previsió de necessitats financeres.
2. Selecció del nombre i tipus d’entitats (avantatges i inconvenients de treballar amb una entitat, dues o diverses).
3. Negociació i condicions.
4. Control i seguiment.
5. Avaluació qualitativa i quantitativa.

Una aplicació informàtica per a la gestió de tresoreria ha de complir els objectius següents:

• Gestionar el risc de liquiditat, que permeti saber amb anticipació la posició diària de tresoreria de l’empresa, i també els moviments de cobraments i pagaments que donen lloc a aquesta posició, per adoptar les mesures necessàries segons les estratègies i polítiques de l’empresa.
• Aconseguir el nivell òptim de tresoreria, mitjançant el control i estalvi de costos, supervisant l’aplicació correcta de les condicions pactades (comissions i valoració per moviments de fons) i de rendibilitat (tipus d’interès i comissions per liquidació dels comptes).
• Dur a terme la conciliació bancària automàtica (quadern 43 AEB), portar estadístiques diverses (antiguitat dels apunts pendents de conciliar, imports pendents de conciliar, etc.).
• Elaborar la cobertura de riscos financers (tipus d’interès i tipus de canvi).
• Aplicar els procediments de seguretat, protecció i integritat de la informació emmagatzemada.

Les aplicacions informàtiques ajuden a una gestió més eficaç del tresorer; alguns dels avantatges que té són aquests:

• Actualització més gran del volum d’informació.
• Estalvi de costos.
• Possibilitat de simulació de diferents escenaris per optimitzar la liquiditat, decidint els trasllats de fons i l’assignació dels cobraments i pagaments que es produeixin per rendibilitzar al màxim els excedents i finançar els dèficits al cost més baix possible.

Les empreses tenen dos cicles interns: un cicle a llarg termini, referent al procés de renovació de l’actiu no corrent (edificis, instal·lacions, maquinària, etc.), la durada del qual pot variar notablement, a causa de l’adaptació de l’empresa a les oscil·lacions del sistema macroeconòmic imperant; i un cicle a curt termini, d’explotació o de l’exercici, relatiu al període d’immobilització i liquidació de l’actiu corrent (existències, clients, bancs, etc.). La durada d’aquests períodes presenta un cert grau de regularitat al llarg de la vida de l’empresa.

Aquest cicle de l’exercici o cicle d’explotació, en l’activitat de l’empresa, succeeix contínuament, fins a tornar a repetir-se. Si l’empresa és capaç de generar riquesa en el seu cicle d’activitat, obtindrà més benefici al cap de l’any com més vegades el pugui repetir.

Suposeu que hi ha una empresa que compra un article per 6 euros i el ven a 10 euros (sense analitzar cap altre cost); obtindrà una rendibilitat de 4 euros cada vegada que repeteixi el seu cicle econòmic de compra–venda–cobrament. Per això, si fa aquesta operació 5 vegades l’any, obtindrà un resultat total de 20 euros. Si només l’aconsegueix repetir dues vegades, el seu resultat serà de 8 euros.

Això significa, i sempre que l’activitat desenvolupada sigui rendible, que qualsevol empresa intentarà repetir el màxim nombre de vegades l’any el seu cicle econòmic, és a dir, intentarà fer rodar tantes vegades com li sigui possible cada euro que inverteix en l’empresa. D’aquesta manera necessitarà invertir el mínim capital possible en el negoci.

Finalment, cal assenyalar que, segons el tipus d’explotació (agrícola, ramadera, industrial, comercial, de serveis, etc.), el cicle d’explotació sol variar considerablement. A la pràctica, dins de la mateixa empresa hi ha articles el cicle dels quals és més curt (ràpid) que el d’altres articles; per això sempre heu de calcular el terme mitjà, és a dir, el cicle de l’exercici mitjà.

El cicle llarg comença amb la captació de diners i la inversió d’aquests diners en actiu no corrent fins que l’empresa torna a recuperar els diners destinats a inversions d’actiu no corrent (immobilitzat). Els béns de l’actiu no corrent es van desgastant per l’ús, per obsolescència, etc. L’amortització tècnica anual que s’incorpora en el cost dels productes permet recuperar cada exercici part de la inversió quan es cobra l’import de les vendes i recuperar la inversió total després de diversos anys.

Aquest cicle és més llarg que el cicle de l’exercici o d’explotació, i permet a l’empresa recuperar aquesta inversió per diferents mecanismes (per exemple, les amortitzacions tècniques).

És a dir, des de la inversió inicial en el cicle productiu (compra de matèries primeres i altres subministraments, passant pel procés de producció) i l’emmagatzematge fins al moment en què es recupera la inversió mitjançant la venda de mercaderies i el cobrament posterior.

Si l’empresa no és de transformació sinó comercial, el cicle de l’exercici és el temps que passa, de terme mitjà, des que l’empresa comença el cicle de la seva activitat, comprant mercaderies, fins que comercialitza i ven el producte i en cobra l’import.

L’empresa, en la seva activitat habitual, ha de fer inversions constants, per tornar a recuperar-les mitjançant el cicle de l’exercici o cicle diners–mercaderies–diners, que fa referència al flux circular d’una activitat d’explotació. Les empreses inverteixen en matèries primeres, que posteriorment transformen, venen i cobren, i cal reinvertir aquests diners en l’empresa per començar un nou cicle d’explotació.

El cicle de l’exercici difereix amb cada tipus d’empresa i també pot variar dins de la mateixa empresa, com a conseqüència de canvis estructurals, o motivat pels diferents graus d’eficiència en les gestions de compra, venda i cobrament.

Totes les empreses han de fer una bona gestió del cicle de l’exercici per reduir o escurçar al màxim possible el temps de durada de la inversió, per minimitzar les seves necessitats de finançament i evitar tensions financeres.

El cicle de l’exercici (figura) es mesura en temps: mesos, dies.

Aquest cicle en les empreses comercials es divideix en les fases o subperíodes següents:

• PMv = termini de venda. És l’interval que va des que entren les mercaderies al magatzem fins que es venen als clients.
• PMc = termini de cobrament. És el temps que triguem a pagar els clients.

En les empreses d’activitats industrials o de transformació, el període mitjà de maduració econòmic (PMMe) és:

• PMa = termini d’emmagatzematge de les matèries primeres. Inici del procés. És el temps transcorregut des de la recepció de la matèria primera fins que s’utilitza o incorpora a la fabricació o transformació.
• PMf = termini de fabricació. És el temps transcorregut des que les matèries primeres entren en el procés de fabricació fins que es transformen en productes acabats.
• PMv = termini d’emmagatzematge dels productes acabats o termini de venda. És l’interval que va des que s’enllesteixen els productes acabats fins que es venen als clients.
• PMc = termini de cobrament. És el temps que triguem a pagar els clients.

El PMMe s’obté fent la suma dels subperíodes mitjans anteriors, és a dir:

En el cicle de l’exercici es pot comprovar l’existència d’un termini entre l’adquisició de les mercaderies i el cobrament als clients. Això implica que durant aquest cicle de l’exercici l’empresa necessita una quantitat de diners per fer front als pagaments que es produeixin en l’interval de temps que transcorre des de la inversió inicial fins a la recuperació d’aquesta inversió per mitjà del cobrament.

A la pràctica l’empresa no té per què finançar tot el cicle de maduració, ja que, de la mateixa manera que l’empresa “finança els seus clients” concedint un crèdit mitjançant el cobrament ajornat, l’empresa és client dels seus proveïdors, els quals també ofereixen “finançament a l’empresa” mitjançant el termini ajornat. Aquest finançament de l’empresa és molt important perquè el cost que té és nul, excepte si ens carreguen interessos per l’ajornament.

Un altre factor que cal tenir en compte és quan l’empresa disposa de recursos financers i el proveïdor li concedeix un descompte per pagament immediat, de manera que, en aquest cas, l’empresa ha de valorar si li interessa el pagament al comptat o bé el pagament ajornat.

La diferència entre ambdós cicles queda reflectida en l’esquema que es mostra a la figura.

El període mitjà de maduració econòmic (PMMe) és un concepte exclusivament econòmic perquè no considera el fet que els proveïdors concedeixen un aplaçament en els pagaments. Per aconseguir el període mitjà de maduració financer (PMMf) només cal restar al PMMe el període mitjà de pagament als proveïdors.

Les empreses utilitzen generalment els dies com a unitat de temps per mesurar el cicle de maduració i de caixa. Els interessa especialment els dies del cicle de caixa, ja que és el temps real en què han de resistir el finançament. En la taula es mostra el càlcul de cicle de caixa.

Sovint passa que les empreses no disposen de prou dades sobre els temps en què les seves existències s’estan als magatzems, o sobre la mitjana dels terminis de cobrament i pagament en què hem dividit el cicle de maduració.

Un mètode molt estès, fàcil i eficaç és per mitjà de ràtios (mètode de les rotacions), agafant les dades pràcticament de la comptabilitat. La manera d’operar que tenen consisteix a dividir el moviment anual de la inversió pel saldo mitjà de la inversió corresponent, i dividir 365 pel resultat obtingut perquè les dades calculades estiguin expressades en dies.

El subperíodes o terminis que integren el cicle de maduració en les empreses de transformació o industrials són els següents:

• Càlcul del període mitjà d’aprovisionament

Na = rotació. Nombre de vegades que es renova (buida) de mitjana el magatzem de matèries primeres en un any.

PMa = mitjana de temps que dura cada rotació. Nombre de dies de mitjana que s’estaran al magatzem les matèries primeres.

Per calcular el consum de qualsevol material, es pot aplicar la fórmula següent:

La mitjana d’existències = (saldo inicial + saldo final) / 2.

• Càlcul del període mitjà de fabricació

Nf = rotació. Nombre de vegades que es renova la mitjana d’estocs dels productes que es fabriquen en un any.

PMf = mitjana de temps que dura cada rotació. Nombre de dies de mitjana que dura la fabricació.

• Càlcul del període mitjà d’emmagatzematge dels productes acabats o període mitjà de venda

Nv = rotació. Nombre de vegades que es renova la mitjana d’estocs dels productes acabats en un any.

PMv = mitjana de temps que dura cada rotació. Nombre de dies de mitjana que triga a fer-se la venda.

Com més petits siguin els valors d’aquestes tres primeres ràtios, millor, ja que l’empresa necessitarà menys finançament.

• Càlcul del període mitjà de cobrament a clients

Nc = rotació. Nombre de vegades que es renova durant l’exercici la mitjana del deute dels clients.

PMc = mitjana de temps que dura cada rotació. Nombre de dies de mitjana que triga l’empresa en el cobrament dels deutes dels clients.

Com més petit sigui el termini mitjà de cobrament, millor, ja que l’empresa reduirà el risc i el finançament.

• Càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors

Np = rotació. Nombre de vegades que es renova durant l’exercici la mitjana del deute als proveïdors.

PMp = mitjana de temps que dura cada rotació. Nombre de dies de mitjana que triga l’empresa en el pagament dels seus deutes als proveïdors.

Com més gran sigui el termini mitjà de pagament, millor, ja que els proveïdors financen l’empresa durant més temps.

Les vendes ha d’incloure l’IVA perquè el termini sigui homogeni i comparable, ja que afecta la tresoreria i el finançament, perquè els saldos de clients i efectes a cobrar porten incorporat l’IVA; succeeix el mateix amb les compres, ja que els saldos de proveïdors i efectes a pagar també porten incorporat l’IVA. També es pot deduir l’IVA dels clients i dels proveïdors i posar en el numerador de les ràtios respectives les compres i vendes netes. En els exemples d’aquest material no hem considerat l’IVA per facilitar els càlculs.

Classificació per costos de fabricació

La majoria d’empreses utilitzen dades de costos per obtenir dades correctes per calcular el període mitjà de maduració, i una de les classificacions pot ser la següent:

Compres de matèries primeres

+ Existències inicials de matèries primeres - existències finals de matèries primeres

= Consum de matèries primeres

+ Mà d’obra directe en el procés de producció + despeses generals de fabricació

= Cost de la producció del període

+ Existències inicials de productes en curs - existències finals de productes en curs

= Cost de la producció acabada

+ Existències inicials de productes acabats - existències finals de productes acabats

= Cost de la producció venuda

En aquesta classificació només hem calculat el cost de producció, que és el que ens interessa, ja que lògicament el cost de l’empresa es més ampli (costos de distribució i comercialització, despeses financeres, etc.).

En les empreses comercials, com que no fabriquen, els tres subperíodes primers es converteixen en un de sol, anomenat termini mitjà d’emmagatzematge de mercaderies o termini mitjà de venda; per tant, en total tindran període mitjà de venda, període mitjà de cobrament a clients i període mitjà de pagament a proveïdors.

• Càlcul del període mitjà d’emmagatzematge de mercaderies o període mitjà de venda

Nm = rotació. Nombre de vegades que es renova la mitjana d’estocs de les mercaderies.

PMm = mitjana de temps que dura cada rotació. Nombre de dies de mitjana que triga a fer-se la venda.

Cal destacar que les empreses comercials, mitjançant el càlcul del cicle de caixa en diferents períodes, poden fer una anàlisi de la seva evolució, comprovant la gestió en el cobrament, la negociació financera amb els proveïdors o la gestió comercial en el termini de venda, i si l’empresa és industrial també pot comprovar la gestió de compra i de producció.

Entre els avantatges de l’empresa de tenir un cicle de caixa curt o de reduir el cicle per a un mateix nivell de facturació assenyalarem els següents:

• Reducció de PMa + PMf + MPv: disminució dels recursos financers immobilitzats en magatzems de matèries primeres, productes en curs, productes acabats o mercaderies.
• Reducció de PMm: disminució dels recursos financers immobilitzats en els magatzems de mercaderies (empreses comercials).
• Reducció de PMc: menys necessitat de capitals immobilitzats en crèdits sobre tercers (agilització del cobrament a clients).
• Ampliació de PMp: aconseguir dins de la legalitat i de les condicions pactades amb els proveïdors el termini màxim de pagament sense costos financers.

Aquesta reducció del període mitjà de maduració en el seu conjunt implica principalment una reducció de l’actiu corrent de l’empresa, és a dir, menys necessitat de finançament, de manera que incrementa la rendibilitat de l’empresa, i també hi haurà més probabilitat de poder fer front als pagaments.

És un instrument fonamental que permet conèixer l’estructura patrimonial i determinar si l’empresa pot fer front als pagaments a curt termini. És un bon indicador de la posició de liquiditat de l’empresa i de la seva solvència a curt termini.

El ritme de cobrament depèn de la rapidesa a convertir les existències i el realitzable en diners, és a dir, del temps que l’empresa triga a recuperar la inversió en el seu cicle de l’exercici (període mitjà de maduració). Si aquest ritme de cobraments és inferior al ritme en el pagament dels deutes a curt termini, és convenient disposar d’un fons de maniobra que ens permeti cobrir els desajustos i poder seguir atenent els pagaments. Per exemple, si l’empresa té 50.000 euros en l’actiu corrent, això no significa que disposa des d’aquest moment dels diners disponibles per pagar 50.000 euros de deute.

El fons de maniobra (figura) és pot expressar de dues formes i amb interpretació del mateix de forma diferent, des del punt de vista dinàmic i des del punt de vista estàtic, però el resultat matemàtic no canvia.

• Fons de maniobra econòmic. Punt de vista dinàmic

És la part (excedent) de l’actiu corrent que queda a disposició de l’empresa una vegada cobertes les obligacions de pagament a curt termini (passiu corrent). És a dir, és la part de l’actiu corrent que es finança amb capitals permanents.

• Fons de maniobra financer. Punt de vista estàtic

És l’excedent dels capitals permanents sobre l’actiu no corrent. És a dir, l’excés de finançament a llarg termini que queda a disposició de l’empresa una vegada cobertes les inversions a llarg termini (immobilitzat).

• Fons de maniobra positiu. FM > 0

Actiu corrent > passiu corrent.

Capitals permanents > actiu no corrent.

És una situació d’equilibri financer; significa que els capitals permanents financen íntegrament l’actiu no corrent i que l’actiu corrent té capacitat per fer front a les obligacions de pagament del passiu corrent.

Si el fons de maniobra és positiu, vol dir que teòricament l’empresa és capaç d’atendre els compromisos de pagament a curt termini.

• Fons de maniobra zero. FM = 0

Actiu corrent = passiu corrent.

Capitals permanents = actiu no corrent.

Significa que tot l’actiu corrent està finançat amb recursos a curt termini (passiu corrent). I lògicament, tot l’actiu no corrent està finançat amb els recursos a llarg termini (patrimoni net i passiu no corrent).

Si el fons de maniobra és nul, l’empresa s’arrisca a no poder fer front a les obligacions de pagament a curt termini si hi ha algun retard a materialitzar en diners alguna partida de l’actiu corrent (per exemple, clients).

• Fons de maniobra negatiu. FM < 0

Actiu corrent < passiu corrent.

Capitals permanents < actiu no corrent.

És una situació teòrica de desequilibri financer, ja que una part de l’actiu no corrent es finança amb el passiu corrent (és a dir, amb deutes a curt termini) i, per tant, hi ha el perill de no poder fer front a les obligacions de pagament.

Generalment, un fons de maniobra negatiu és un senyal de necessitats urgents d’augmentar l’actiu corrent per poder fer front a les obligacions de pagament, mitjançant l’endeutament a llarg termini, la conversió del deute o part del deute a curt termini en llarg termini, la realització d’una ampliació de capital, etc.

Hi ha empreses de distribució detallistes (Carrefour, Eroski) o d’assegurances, i altres com Inditex o El Corte Inglés, en què el fons de maniobra negatiu és una situació normal, ja que, per exemple, els proveïdors cobren més tard que el temps que triguen a pagar els clients, que normalment és al comptat. O bé les existències s’estan al magatzem pocs dies, i es cobren abans de pagar-les. En definitiva, heu de considerar el tipus de sector, la mida de l’empresa, etc.

També hi ha empreses que tenen un fons de maniobra positiu, però això no vol dir necessàriament que la seva estructura del balanç sigui l’òptima, ja que pot ser que els terminis de cobrament siguin molt inferiors als terminis de pagament, per exemple, i això els ocasionarà problemes per fer front als deutes.

No sempre és fàcil, ràpid i econòmic convertir l’actiu corrent en liquiditat per poder fer front a les seves obligacions a curt termini, ja que si no es venen ràpid les existències del magatzem no es podran convertir en diners.

Heu de buscar un equilibri entre la rendibilitat i el risc. Si el fons de maniobra és molt positiu, significa una pèrdua de rendibilitat ja que disposa de recursos ociosos, possibles costos de finançament, etc.

Probablement, l’empresa està destinant part dels recursos a llarg termini a finançar clients, existències, etc., que aporten una nul·la o molt poca rendibilitat a l’empresa, i per tant, està perdent oportunitats de negoci, en lloc de destinar aquests recursos, per exemple, a finançar nous projectes d’inversió.

Una ràtio equival a una raó, índex, quocient o relació entre dos comptes, dues magnituds o dues masses determinats.

Perquè les ràtios es puguin comparar han de complir uns criteris:

• Comparativa de ràtios en el temps: les dades economicofinanceres que es relacionen han de correspondre a un mateix moment o període (per exemple, de diversos mesos o anys consecutius), perquè es pugui apreciar i entendre el comportament que tenen, i també predir-ne el comportament futur.
• Comparativa de ràtios entre empreses: una comparació correcta ha de ser entre empreses de la mateixa mida i del mateix sector, per evitar errors valoratius.
• Hi ha d’haver una relació econòmica i financera entre les dades que s’han de comparar.
• Les unitats de mesura en què s’expressen les quantitats de dues dades que s’han de relacionar han de ser consistents l’una amb l’altra.

Les comparacions de ràtios en el temps es fam amb:

• Ràtios de l’empresa en diferents moments, per saber l’evolució de les seves partides i si compleixen els objectius previstos (dades històriques basades en dades de mesos, anys passats, i dades futures basades en dades provisionals sobre el futur).
• Ràtios similars d’altres empreses del sector o de la competència.

Amb l’anàlisi del període mitjà de maduració, del fons de maniobra, del pressupost de tresoreria i de les ràtios de tresoreria, l’empresa disposa d’una informació bàsica per avaluar i controlar la gestió de tresoreria.

Els factors principals que cal considerar en aquests indicadors són la qualitat dels actius corrents (la convertibilitat en efectiu) i l’estacionalitat de les vendes, és a dir, com influeixen en la cartera de cobraments.

La comparació entre la quantitat de riquesa disponible (actiu corrent) i els deutes que caldrà atendre a curt termini (passiu corrent) proporciona una mesura de liquiditat. Depèn del grau de realització dels elements de l’actiu, és a dir, si són a prop de la conversió en liquiditat (drets de cobrament que vencen a curt termini, existències que s’hagin de vendre, etc.), i del grau d’exigibilitat del passiu, és a dir, del venciment dels deutes i la necessitat de tornar-los.

L’empresa ha de saber a cada moment fins a quina data podrà fer front als pagaments previstos amb tots els recursos disponibles. Una eina que hi pot ajudar és l’anàlisi de la liquiditat per mitjà de l’evolució tant passada com prevista de les principals ràtios de tresoreria.

Els indicadors o ràtios de tresoreria permeten conèixer el grau de liquiditat i, per tant, la capacitat de l’empresa per fer front a les obligacions a curt termini. Com més grans siguin els quocients, més grans seran les possibilitats de cancel·lar els deutes.

Per fer una interpretació correcta d’aquestes ràtios, és necessari estudiar de manera específica la composició i realitat de cadascun dels comptes que conformen aquests indicadors.

L’ús d’aquests indicadors donen una aproximació a la liquiditat de l’empresa, però com que són estàtics, el diagnòstic no és gaire vàlid. Això fa que s’hagi de complementar amb el pressupost de tresoreria i el flux real dels diners.

Les ràtios més utilitzades per diagnosticar la situació de liquiditat d’una empresa són les següents:

• Ràtio de disponibilitat o ràtio de tresoreria immediata.
• Ràtio de tresoreria o prova àcida.
• Ràtio de solvència tècnica.

Indica la capacitat de l’empresa per fer front als deutes a curt termini, únicament amb la seva tresoreria o disponible.

És difícil estimar un valor ideal per a aquesta ràtio ja que el disponible acostuma a fluctuar al llarg de l’any i, per tant, heu de procurar prendre un valor mitjà. No obstant això, es podeu indicar que si el valor de la ràtio és baix es poden tenir problemes per atendre els pagaments i aquesta liquiditat temporal pot situar també l’empresa en una posició de desprestigi respecte a proveïdors i creditors, els quals perdran confiança en l’empresa. Després, lògicament, assegurar els fons a curt termini és absolutament necessari a l’empresa.

En canvi, si la ràtio de disponibilitat augmenta molt, hi pot haver disponibles ociosos i, per tant, perdre rendibilitat d’aquests disponibles. Com a valor mitjà òptim per a aquesta ràtio podeu indicar el de 0,3. La forquilla oscil·la entre 0,1 i 0,3. Això significa que els diners disponibles de què ha de disposar l’empresa han d’estar a l’entorn del 30% dels deutes. Per sobre de la forquilla 0,3-0,5 es pot produir un excés de liquiditat.

Ara bé, tots aquests valors són valors orientatius i depenen, per exemple, del tipus de sector.

Una informació bàsica complementària a aquesta ràtio és conèixer:

• Els probables cobraments i pagaments en un termini curt (per exemple, 30 dies).
• La disponibilitat de crèdits bancaris o l’ampliació d’aquests crèdits.

Indica la capacitat de l’empresa per fer front als deutes a curt termini, tenint en compte l’actiu corrent i sense incloure-hi les existències.

Per no tenir problemes de liquiditat, el valor d’aquesta ràtio s’ha de situar entre 0,8 i 1, aproximadament.

Si la ràtio de tresoreria és més petita que 0,8, l’empresa corre el risc de no poder fer front als pagaments pel fet de no tenir prou actius líquids per atendre els pagaments. Si és molt superior a 1, indica la possibilitat que tingui un excés d’actius líquids i, per tant, que estigui perdent rendibilitat d’aquests actius.

Si aquesta ràtio és escassa es pot millorar la situació de tresoreria ajustant la política financera relativa a compres i vendes (quantitats i terminis en cobraments i pagaments).

Anomenada també ràtio de liquiditat general, ràtio de fons de maniobra o distància al concurs de creditors. Mesura la solvència a curt termini.

Aquesta ràtio ha de tenir valors propers a 2 perquè l’empresa no tingui problemes en la devolució dels deutes, ja que qualsevol incidència en el cobrament, en el pagament o en la venda de mercaderies pot posar l’empresa en posició de no poder fer front a les obligacions financeres. Potser podeu pensar que amb una ràtio de liquiditat general dins de valors a l’entorn d’1,5 ja s’atendran sense problemes els deutes a curt termini. No obstant això, la possible morositat de part de la clientela i les dificultats a vendre totes les existències a curt termini aconsellen que el fons de maniobra sigui positiu i, per tant, que l’actiu corrent sigui superior al passiu corrent en un marge suficient des d’una perspectiva conservadora.

Si el valor és massa alt (valors superiors a 2) pot significar actius corrents ociosos i, per tant, una rendibilitat total més baixa, encara que la capacitat de pagament sigui elevada.

En el supòsit que aquesta ràtio sigui més petita que 1 indica que l’empresa pot tenir més probabilitats d’anar al concurs voluntari de creditors, excepte, per exemple, les empreses que cobren al comptat i paguen a crèdit (empreses de distribució, empreses d’assegurances, etc.).

Hi ha diferents ràtios o indicadors financers de solvència a llarg termini, entre els quals destacarem els que detallem a continuació:

• Ràtio de garantia estructural.
• Ràtio d’endeutament total.

La ràtio de garantia estructural s’anomena també ràtio de solvència total o liquiditat a llarg termini.

La ràtio de garantia estructural és la relació entre l’actiu total i els deutes totals, i significa la garantia que l’empresa ofereix als seus creditors. El valor d’aquesta ràtio ha de ser superior a 1.

Els valors inferiors al normal, significa que l’empresa està massa vinculada als seus creditors, amb el perill de no poder fer front als pagaments. Si són més elevats, significa que l’empresa no va al crèdit o ho fa de manera escassa, potser perquè el seu patrimoni net és excessiu.

L’indicador d’endeutament total o ràtio d’endeutament patrimonial mesura la proporció dels deutes que té l’empresa tant a llarg termini com a curt termini en relació amb als seus recursos (patrimoni net).

El valor òptim d’aquesta ràtio d’endeutament total se situa en la forquilla entre 0,4 i 0,6 (40% - 60%). Si el valor d’aquesta ràtio és inferior a 0,4 (40%), el grau d’endeutament és més baix, i l’empresa pot estar incorrent en un excés de capitals ociosos, amb la consegüent pèrdua de rendibilitat dels seus recursos.

En canvi, si la ràtio d’endeutament dóna un resultat més gran que el 60%, significa que l’empresa té un volum excessiu de deute.

En principi, com més gran sigui la ràtio d’endeutament total, més gran és la dependència de l’empresa pel que fa als subministradors de capital, i més compromesa és la seva situació financera.

Un endeutament elevat pot desestabilitzar l’empresa, ja que com més endeutament, més risc d’impagament, i pot ser que l’hagin de portar a concurs voluntari de creditors. A més, les entitats creditícies pot ser que no concedeixin més crèdits i préstecs, o fins i tot, en cas de concedir ajuda financera, fer-ho a costa d’una taxa més alta de finançament (tipus d’interès més elevat).

L’ideal és que el gruix del finançament es trobi a llarg termini, i es pot donar el cas que el passiu no corrent iguali en quantia el patrimoni net, de manera que la ràtio d’endeutament de l’empresa se situï en 1.

D’altra banda, l’ideal és que el passiu corrent es trobi per sota del 50% del patrimoni net, de manera que la ràtio d’endeutament a curt termini se situï com a màxim per sota de 0,5.