Fiscalitat i documentació bàsica

L’empresa empra tota una sèrie de documents en les relacions que té amb els socis, altres empreses i els organismes de l’Estat. La documentació bàsica s’utilitzarà en les operacions mercantils amb proveïdors i clients, i amb la Hisenda pública per a la liquidació i el pagament d’impostos.

La documentació mercantil utilitzada per l’empresa serveix per comunicar-se amb la resta dels agents econòmics (proveïdors, clients, Administració pública) i com a sistema de prova de la realització de les seves transaccions amb l’exterior.

Cada document mercantil reflecteix les diferents circumstàncies de la transacció que conté.

L’empresa, quan es relaciona amb els proveïdors, els clients o els bancs, utilitza tota una sèrie de documents anomenats mercantils. L’operació més utilitzada per l’empresa en el tràfic mercantil és la compravenda.

Les fases bàsiques del procés de la compravenda són:

1. El comprador fa la comanda.
2. El proveïdor lliura la mercaderia.
3. El proveïdor comunica la quantitat a pagar.
4. El client paga la factura.
5. El client rep un justificant del pagament.

Com a conseqüència d’aquest procés, apareixen uns documents mercantils. Els més utilitzats són:

• Comanda.
• Albarà.
• Factura.
• Rebut.
• Lletra de canvi.
• Xec.
• Pagaré.

El departament de compres és l’encarregat de gestionar i controlar les comandes i el responsable d’aconseguir les millors condicions de compra per a l’empresa. Les comandes es poden fer amb un imprès del comprador, un imprès del venedor, una carta comercial de comanda, telèfon, fax, NIF, Internet.

En la figura teniu un exemple de model de comanda. La comanda no és un model oficial i, per tant, l’empresa pot utilitzar el model que cregui més adient en funció de les característiques de l’entorn, les mercaderies que compri i de les seves necessitats.

Cada model de comanda ha d’incloure com a mínim les dades següents:

• Dades del comprador.
• Dades del venedor.
• Productes demanats (quantitat i tipus d’article).
• Número de referència de la comanda.

Exemple de comanda

L’empresa KLIPPAN, que es dedica a la compravenda de mobiliari d’oficina, fa una comanda de taules al seu proveïdor, l’empresa IRAN.

Dades de KLIPPAN:

• NIF: A-574938750
• Adreça: carrer Maura, 7, 08003 Barcelona
• Telèfon: 93.456.33.45

Dades d’IRAN:

• NIF: A-89335353
• Adreça: carrer Roure, 23, 08009 Barcelona
• Telèfon: 93.345.34.78

Comanda:

• 10 taules PILBO a 120 euros/taula
• 15 taules RIAN a 100 euros/taula
• IVA tipus 21%

El pagament es farà a 30 dies. Els costos de transport són a càrrec del venedor. Es lliurarà a l’adreça que consti com a domicili social de l’empresa. Data de la comanda: 13.02.XX. Data de lliurament: 27.02.XX. Número de comanda: 4532.

En la figura es mostra el model de comanda i en la figura la comanda que l’empresa KLIPPAN envia al seu proveïdor.

Quan el transportista lliura les mercaderies al comprador, fa entrega d’un document on detalla la quantitat i tipus d’articles. D’aquesta manera, el comprador pot verificar la correspondència entre el que ha demanat i el que li han lliurat. També serveix per indicar el treballador o treballadora que s’ha fet càrrec del gènere lliurat.

L’albarà s’utilitza com a document acreditatiu del lliurament de les existències als clients. Podem trobar diferents tipus d’albarà:

• Valorat. Descriu el gènere lliurat, els preus, descomptes, imports i impostos.
• Sense valorar. Només hi consta la quantitat de gènere i la descripció de la mercaderia.

En la figura teniu un exemple de model d’albarà. No és un model oficial i, en conseqüència, l’empresa pot utilitzar el que cregui més adient en funció de les característiques de les mercaderies que ven.

Cada model d’albarà ha de contenir com a mínim les dades següents:

• Dades del comprador.
• Dades del venedor.
• Productes lliurats (quantitat i tipus d’article).
• Número de referència de l’albarà.
• Signatura del responsable que rep els articles.

Exemple d'albarà

L’empresa KLIPPAN rep de l’empresa IRAN la comanda, que coincideix exactament amb el que havia demanat; el proveïdor lliura també l’albarà (figura).

La factura és el document mercantil més important, ja que serveix de justificant i garantia legal de les compravendes. Els venedors estan obligats a emetre les factures quan fan les compravendes. La llei regula la forma de les factures.

Totes les factures han de recollir com a mínim les dades següents:

• Número. Les factures s’han de numerar de manera correlativa.
• Nom i cognom o raó social de l’emissor, adreça i número d’identificació social.
• Nom i cognom o raó social del receptor, adreça i número d’identificació social.
• Descripció dels béns o serveis objecte de la factura.
• Contraprestació total de la transacció.
• IVA. Base imposable. Tipus. Quota.
• Lloc i data de l’emissió.
• Les societats han d’indicar les dades identificatives del Registre Mercantil.

El model de factura és lliure, sempre que hi constin les dades mínimes (vegeu-ne un model en la figura).

Els empresaris estan obligats per la normativa que regula l’impost sobre el valor afegit a portar un llibre de registre de les factures emeses i un altre de les factures rebudes.

Exemple de factura

KLIPPAN, després de rebre els articles, rep la factura del seu proveïdor IRAN (figura). Totes les condicions pactades són respectades. Data de la factura: 01.03.10. Número de la factura: 56743.

Hi ha diferents sistemes de justificar el pagament d’una factura com, per exemple, el justificant del pagament bancari, la constància del pagament en la factura i el rebut.

Segons el que s’acordi entre venedor i comprador, el pagament pot ser al comptat o ajornat. Els clients necessiten un document que justifiqui el pagament del seu deute; el document que fa aquesta funció és el rebut. El rebut és el document mercantil justificatiu del lliurament de diners com a pagament d’una factura o acompte sobre una futura compra.

El rebut consta de diferents parts:

• El rebut consta de diferents parts:

• Capçalera: dades identificatives de l’emissor.
• Número.
• Identificació de qui fa el lliurament.
• Import expressat en lletres.
• Concepte pel qual es reben els diners.
• Lloc i data d’expedició.
• Signatura i segell de qui rep els diners.
• Import expressat en lletres i números.

La figura representa un possible model de rebut. Cada empresa adaptarà el model de rebut a les seves necessitats.

Aquest model de rebut va en un talonari. La part de l’esquerra és la matriu que queda al talonari i la part de la dreta es lliura al pagador.

El venedor pot acordar amb el comprador l’ajornament del pagament de la factura. Un sistema de documentar aquest pagament és la lletra de canvi.

El pagament de la lletra es pot fer a un tercer (prenedor), a qui el lliurador ha transmès la lletra de canvi.

Parts que intervenen en la lletra de canvi:

• El lliurador: és la persona creditora del deute que fa l’emissió de la lletra de canvi perquè el lliurat (deutor) l’accepti i es faci càrrec de pagar-la.
• El lliurat: és el deutor que ha de pagar el deute quan arribi la data del venciment. El lliurat pot acceptar o no l’ordre de pagament. Si l’accepta, quedarà obligat al pagament.
• El prenedor: és la persona que té en poder seu la lletra de canvi i que té el dret de cobrament. El prenedor també rep el nom de tenidor.
• L’endossador: és la persona que endossa una lletra a un tercer.
• L’endossatari: és la persona a favor de la qual s’endossa la lletra de canvi.
• L’avalador: és la persona que respon del pagament de la lletra.

Els tràmits i les gestions més usuals amb una lletra de canvi són els següents:

• Acceptació de la lletra de canvi: declaració del lliurat (deutor) per la qual assumeix l’obligació de pagar a qui tingui la lletra quan es compleixi el venciment. Per aquesta declaració el lliurat es converteix en acceptant.
• Endossament: declaració continguda en la lletra de canvi per la qual el lliurador (endossador) transmet el dret de cobrament a una altra persona (endossatari o prenedor). Aquesta adquireix els mateixos drets que tenia el lliurador. L’endossador respon del pagament davant de tots els que vagin adquirint la lletra amb posterioritat.
• L’aval: és la declaració per la qual una persona avaladora respon del pagament de la lletra de canvi si el lliurat no paga. Després, l’avalador en pot exigir el pagament al lliurat.
• El protest: és un acte notarial que serveix per acreditar que s’ha produït la falta d’acceptació o de pagament de la lletra de canvi.
• Descompte de la lletra de canvi: un banc pot avançar al prenedor de la lletra de canvi el dret de cobrament després de descomptar uns interessos en funció del temps que falta fins al venciment i unes comissions.

La lletra de canvi ha de complir uns requisits, que són els següents:

• La denominació de lletra de canvi en el mateix text del títol i expressat en el mateix idioma emprat en la redacció del document.
• L’ordre de pagar una suma determinada. Si la quantitat expressada en lletres és diferent de la quantitat expressada en nombres, prevaldrà la quantitat que està en lletres.
• Nom, cognom i adreça de qui ha de pagar.
• La data de venciment. Si no hi està indicada, se suposa a la vista.
• Lloc on s’ha d’efectuar el pagament.
• Nom i cognoms de la persona a qui s’ha de fer el pagament.
• Lloc i data d’emissió de la lletra de canvi.
• Signatura de qui emet la lletra de canvi.
• Signatura de qui accepta la lletra de canvi.

La lletra de canvi ha de tenir una forma específica: s’ha d’expedir en un imprès oficial o timbre emès per l’Estat. L’import estarà en proporció a la quantia del dret de cobrament.

La figura representa el model oficial de lletra de canvi. Aquestes lletres són emeses per l’Estat i impreses per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre.

Un client pot pagar un deute amb els diners que té dipositats en el compte corrent d’un banc. El xec serveix perquè el deutor indiqui al banc que pagui a una persona una quantitat de diners.

El xec ha de complir els requisits formals següents:

• La denominació de xec en el títol.
• El nom de qui ha de pagar o lliurat, que necessàriament haurà de ser un banc o entitat financera.
• Quantitat a pagar, que pot aparèixer expressada en euros o en moneda estrangera convertible admesa a cotització oficial. Si la quantitat expressada en lletres i la quantitat expressada en nombres no coincideixen, prevaldrà la quantitat escrita en lletres.
• Lloc de pagament.
• Data i lloc d’emissió.
• Signatura del lliurador.

El banc o caixa pagarà el xec sempre que hi hagi fons en el compte del lliurador. Si no hi ha saldo suficient, el banc pot pagar parcialment amb el lí-

mit del saldo existent en el compte bancari. Els diferents tipus de xecs que hi ha són els següents:

• Xec conformat: el banc garanteix l’autenticitat de la signatura del lliurador i l’existència de fons en la quantia indicada en el xec.
• Xec barrat: el xec només pot ser abonat en el compte del beneficiari del xec.
• Xec nominatiu a favor d’una persona determinada: s’identifica el beneficiari amb el seu nom i cognom.
• Xec emès al portador: qualsevol persona pot cobrar el xec.

En la figura podeu observar un model de xec. Cada entitat bancària emet els seus propis xecs.

Un client que vulgui pagar un deute amb càrrec en un compte corrent en una data futura amb la seguretat que fins llavors no se’n farà el càrrec pot lliurar al proveïdor un pagaré.

El pagaré és un títol valor similar a la lletra de canvi. El creditor lliura la lletra de canvi i el deutor lliura el pagaré. Els pagarés poden ser al portador o endossables; és a dir, que es poden transmetre a un tercer i ser emesos per particulars, empreses o l’Estat.

Les parts que intervenen en el pagaré són les següents:

• El lliurat: és qui es compromet a pagar la suma de diners a la vista o en una data futura fixa o determinable. La figura del lliurat coincideix amb la del lliurador, que és aquell que emet el pagaré.
• El beneficiari o tenidor: és aquell a l’ordre de qui s’ha de fer el pagament de la suma de diners estipulada en el pagaré.
• L’avalador: és la persona que garanteix el pagament del pagaré.

El pagaré ha de tenir els requisits següents (figura):

• La denominació de pagaré.
• El venciment o la data en la qual s’haurà d’abonar.
• L’import de la quantitat a abonar.
• El lloc en el qual cal efectuar el pagament.
• El nom de la persona a la qual cal efectuar el pagament.
• El lloc i la data de lliurament.
• La signatura del deutor.

Els estats necessiten recaptar diners per poder finançar els serveis que donen als seus ciutadans. La forma més important d’aconseguir ingressos és obligar particulars i empreses a pagar impostos.

Els impostos són els tributs mitjançant els quals les administracions públiques aconsegueixen la major part dels seus ingressos. Els impostos que tenen més incidència en l’empresa i que tractarem són:

• Impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).
• Impost sobre societats (IS).
• Impost sobre el valor afegit (IVA).
• Impost sobre activitats econòmiques (IAE).

Els impostos directes són impostos que graven l’obtenció d’una renda per part d’una persona concreta, ja sigui una persona física o una persona jurídica. En tenim quatre de diferents: l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF); l’impost sobre societats; l’impost sobre el patrimoni i l’impost sobre successions i donacions.

El més conegut dels impostos del sistema tributari espanyol és l’impost sobre la renda de les persones físiques.

El fet imposable de l’IRPF és l’obtenció de renda per part del subjecte passiu. Alguns empresaris estan obligats a pagar pels seus beneficis empresarials a través de l’IRPF. Les rendes subjectes a aquest impost són:

• Rendiments del treball personal.
• Rendiments del capital immobiliari.
• Rendiments del capital mobiliari.
• Rendiments d’activitats econòmiques.
• Guanys i pèrdues patrimonials.

Es consideren subjectes passius de l’impost les persones físiques que tenen la seva residència habitual al territori espanyol. L’IRPF grava la totalitat de la renda obtinguda pel subjecte passiu, amb independència del lloc on s’hagi produït. Per tant, es grava la renda mundial del contribuent, independentment que sigui espanyol o estranger. Les empreses subjectes a l’IRPF són:

• L’empresari o empresària individual.
• La societat civil privada.
• La societat civil pública.

El període impositiu coincideix amb l’any natural. En cas de mort del contribuent, el període impositiu finalitza el dia de la mort.

• Rendiments del treball: són tots aquells rendiments íntegres -dineraris o en espècie- fruit del treball personal -sia mitjançant relació laboral o estatutària- que no puguin ser considerats com a rendiments d’activitats econòmiques.
• Rendiments del capital immobiliari: són tots aquells rendiments procedents de la propietat d’immoble que es derivin de lloguers.
• Rendiments del capital mobiliari: són tots aquells rendiments procedents d’elements patrimonials mobiliaris com interessos de comptes corrents, dividends de participacions en empreses, etc.
• Rendiments d’activitats econòmiques: són tots aquells rendiments que procedeixen del treball personal i/o del capital, sempre que suposin l’ordenació pròpia dels mitjans de producció i dels recursos humans, amb la finalitat de produir o distribuir un bé o servei.
• Guanys i pèrdues patrimonials: són totes les variacions del valor del patrimoni del subjecte passiu que produeixin una alteració en la composició d’aquest com a conseqüència d’una transmissió onerosa o lucrativa o de la incorporació de béns o drets al patrimoni del contribuent. En termes generals, s’integren a la base de l’estalvi les que provenen de la transmissió d’elements patrimonials.

La majoria de les empreses que tenen forma de societat tributen pels beneficis que obtenen per l’impost sobre societats.

L’impost sobre societats és l’equivalent a l’impost de la renda de les persones físiques per a les empreses.

Com es desprèn de la seva definició, l’impost sobre societats grava l’obtenció de renda pel subjecte passiu, sigui quina sigui la seva font o origen.

Com que aquest impost grava la renda de les societats i altres entitats jurídiques, el seu fet imposable és l’obtenció de renda per part d’aquests subjectes, sigui quin sigui el seu origen. A més la renda és gravada tant si s’obté en diners com en espècie.

Els subjectes passius de l’impost sobre societats són les persones jurídiques, excepte les societats civils i les comunitats de béns. No han de presentar declaració de l’impost sobre societats les administracions públiques i algunes fundacions.

Tributaran per aquest impost totes les persones jurídiques excepte les societats civils residents en territori espanyol, independentment del lloc on obtinguin les seves rendes, a més d’altres entitats reconegudes en l’article 7 de la llei de l’impost de societats.

També tributaran per l’impost de societats les empreses estrangeres que hagin obtingut rendes dins del territori espanyol.

La llei fixa tota una sèrie de persones jurídiques exemptes de tributar totalment o parcialment.

La base imposable es calcula a partir del resultat comptable, és a dir, com a diferència entre els ingressos i les despeses registrats en els llibres de comptabilitat de l’empresa. S’aplica uns ajustos al resultat comptable perquè els criteris de reconeixement d’ingressos i despeses són diferents de l’impost sobre societats i de les normes comptables.

• Quota íntegra. La quota íntegra resulta d’aplicar a la base imposable el tipus de l’impost sobre societats.

• Quota líquida. La quota líquida resulta de restar determinades deduccions a la quota íntegra.

• Quota diferencial. La quota diferencial resulta de restar les retencions, els pagaments a compte i els pagaments fraccionats a la quota líquida. És la quantitat de diners que l’empresa ha de pagar quan fa la declaració; si és negativa, la Hisenda pública li tornarà diners. El càlcul de la quota diferencial s’obté de la manera següent:

Per al càlcul de la liquidació de l’impost sobre societats, s’han de fer les operacions següents:

On els ajustaments extracomptables poden ser:

• Diferències permanents
• Diferències temporànies (per la diferent valoració comptable i fiscal d’un actiu, passiu o instrument de patrimoni propi, si tenen incidència en la càrrega fiscal futura)

En la figura podem apreciar l’esquema general de l’impost de societats, des que l’empresa recull tota la informació comptable fins que es determina, si és el cas, la quota a ingressar en l’Administració tributària.

Els tipus impositius són els següents:

• Tipus general:25% (nova creació 15%).
  • Cooperatives de Crèdit, Caixes Rurals, Mútues d’assegurances generals, Mutualitats de previsió social, Societats de garantia recíproca, Societats de reafermament de SGR, Entitats parcialment exemptes, Partits polítics, Comunitats titulars de muntanyes veïnals en mà comú:25%.
• Tipus reduït 23%: A partir d’1 de gener de 2023: Empreses amb xifra de negocis del període impositiu immediat anterior inferior a 1 milió d’euros.
• Tipus especials:
  • Entitats de Crèdit i entitats que es dediquen a l’exploració, investigació i explotació de d’hidrocarburs (Llei 34/1998):30%.
  • Cooperatives fiscalment protegides:20%.
  • Entitats sense ànim de lucre(Llei 49/2002):10%.
  • Entitats acollides al règim Econòmic i Fiscal de les Canàries:4%.
  • Societats i Fons d’Inversió, Fons d’actius bancaris, SICAV i Fons de regulació del mercat hipotecari:1%.

La política fiscal d’un país és un instrument que permet als seus governants influir en diversos aspectes per incentivar l’economia del país. En aquest sentit, les bonificacions que regula la llei de l’impost de societats són uns incentius econòmics que l’Administració promou per tal que les empreses afavoreixin l’economia del país.

Així es creen bonificacions:

• Bonificacions perquè les empreses inverteixin en determinades zones, com es el cas de Ceuta i Melilla.
• Bonificacions a cooperatives especialment protegides.
• Bonificacions per prestació de serveis públics locals.

En la mateixa línia d’incentivar o protegir uns sectors determinats trobem les deduccions.

La llei també té en compte i preveu la possibilitat que el subjecte passiu hagi de tributar pel mateix concepte més d’una vegada, tant en l’àmbit intern del país com respecte a d’altres estats. És el que s’anomena deduccions per doble imposició.

Els primers 20 dies naturals d’abril, octubre i desembre les empreses han d’efectuar un pagament fraccionat a compte de la liquidació del període impositiu de l’impost.

Hi ha dues fórmules per fer els càlculs del pagament fraccionat: A) El pagament fraccionat es calcula aplicant el 18% sobre la quota íntegra de l’últim període impositiu corresponents als mesos d’abril, octubre o desembre minorada per les deduccions i bonificacions a què tingui dret el subjecte passiu i per les retencions i ingressos a compte.

B) El pagament fraccionat es calcula sobre la BI del període dels 3, 9 o 11 primers mesos de cada any natural deduint les bonificacions, les retencions i ingressos a compte practicats, així com els pagaments fraccionats efectuats

Amb l’aplicació de la reforma per al 2008, els subjectes passius poden escollir el mètode de càlcul i fer el pagament per qualsevol de les dues fórmules anteriors, amb independència que siguin considerats o no grans empreses, i de l’opció que prèviament hagin pogut exercitar, com es feia abans de la reforma.

L’impost sobre successions i donacions és un impost que no té tan sols relació amb l’herència. Recull tres figures impositives ben diferenciades:

• La transmissió de béns o drets per herència o qualsevol mena de títol successori.
• L’adquisició de béns per donacions o de manera gratuïta i en actes in- ter vivos.
• La percepció de quantitats per contractes d’assegurances de vida.

1) El fet imposable. Està format pels béns o drets que formen l’herència o la donació subjecta a tributació. També pot estar format per les quantitats percebudes a partir de contractes d’assegurances de vida.

El termini de presentació de l’impost en el cas d’herències o de llegats és de sis mesos, a comptar des de la data de la defunció. El termini de presentació de l’impost a les donacions és d’un mes des de la data de l’acte.

2) El subjecte passiu. En les adquisicions mortis causa seran els beneficiaris; en les donacions i transmissions lucratives inter vivos són qui rep el bé o el dret; i, en les assegurances de vida, els beneficiaris.

3) La base imposable. En el cas de les successions és el resultat de minorar a tots els béns i drets del difunt les despeses efectuades amb motiu de la mort i les deduccions practicables. Es calcula segons la fórmula descrita.

La base imposable en el cas de donacions és el valor net dels béns i drets adquirits. S’obté de minorar al valor real dels béns i drets adquirits, les càrregues i deutes que siguin deduïbles.

4) La base liquidable. És el resultat d’aplicar a la base imposable les reduccions establertes en la Llei de l’impost.

5) La quota íntegra i la quota líquida. La quota íntegra es calcula a partir de la base liquidable, a la qual s’aplica l’escala de l’impost que sigui vigent. Per calcular la quota liquida es tenen en compte dos factors:

• La quantia del patrimoni preexistent.
• El tipus de parentiu que tingui la persona que hereta amb el difunt.

A partir d’aquestes dades s’aplica sobre la quota íntegra el coeficient multiplicador que correspongui.

Els impostos indirectes són els impostos que recauen sobre el consum, sia el consum d’un bé en particular o el consum de béns en general.

L’impost indirecte més important per a les empreses és l’impost sobre el valor afegit (IVA); darrere seu hi ha l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.

Són també importants en el trànsit mercantil els impostos municipals i un conjunt d’impostos especials que graven el consum en particular d’uns béns determinats.

Una de les condicions per a l’entrada d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986 va ser la introducció en el sistema fiscal de l’impost sobre el valor afegit (IVA).

Aquest tribut és neutral per a l’empresa, perquè no li suposa ni un ingrés ni una despesa. L’empresa paga l’impost quan compra béns i serveis i cobra l’impost quan ven béns i serveis. Cada trimestre paga a la Hisenda pública la diferència entre les quotes d’IVA repercutit i les quotes d’IVA suportat.

Les característiques de l’impost sobre el valor afegit són les següents:

• És general perquè grava totes les fases del procés de producció i distribució de béns i serveis i, a més, perquè afecta tots els sectors econòmics.
• És indirecte perquè grava el consum. L’IVA és un impost sobre el consum, ja que afecta els particulars no pel que posseeixen ni pels ingressos que obtenen, sinó pel que gasten consumint.
• No té en compte la situació personal o familiar de la persona.
• És neutral perquè no suposa cap despesa ni ingrés per a l’empresari. L’empresari suporta un IVA per totes les adquisicions de béns i serveis.Quan l’empresari ven els productes, repercuteix un IVA.
• Està harmonitzat en l’àmbit comunitari. La normativa que regula l’IVA és similar a tota la Unió Europea.

El territori d’aplicació de l’impost és tot l’Estat espanyol, excepte les Canàries, Ceuta i Melilla.

Paguem l’impost a la persona que ens ven el producte o que ens presta el servei. Aquesta persona únicament fa de recaptador de l’impost o d’intermediari ja que després estarà obligada a ingressar l’import de l’impost que li hem pagat a la Hisenda pública, com es pot apreciar en l’esquema de la figura.

Cal assenyalar que la persona que ens ven el producte o que ens presta el servei també ha suportat algun IVA quan ha comprat les matèries per elaborar el producte o per poder prestar el servei.

Les normes comunitàries prohibeixen l’existència de tributs sobre el total de negocis diferents de l’IVA, és a dir, està prohibida l’existència de tributs que es puguin recaptar en totes les fases del procés de producció i distribució dels productes, i només es grava el producte quan es consumeix.

No totes les transaccions estan subjectes a l’impost sobre el valor afegit. Les transaccions subjectes a l’impost són:

• Els lliuraments de béns i les prestacions de serveis fets en l’àmbit d’aplicació de l’impost per empresaris o professionals a títol onerós, amb caràcter habitual ocasional, en el desenvolupament de la seva activitat empresarial o professional.
• Les adquisicions dins la Unió Europea.
• Les importacions de béns.

Hi ha diverses situacions en què es té una exempció fiscal de l’impost sobre el valor afegit, és a dir, que no hi ha l’obligació de pagar aquest impost. Poden ser de dos tipus:

• Limitades: el subjecte passiu no pot repercutir l’impost ni deduir-se les quotes d’IVA suportades en les adquisicions. Per exemple:
  • Serveis mèdics i sanitaris.
  • Serveis socials.
  • Educació.
  • Assegurances i operacions financeres.
  • Operacions immobiliàries (segones i posteriors adquisicions).

  L’exempció fiscal és la situació en la qual no hi ha l’obligació de pagar un determinat impost.

• Plenes: el subjecte passiu no pot repercutir l’IVA, però es pot deduir les quotes suportades en les adquisicions.

La base imposable de l’impost sobre el valor afegit és l’import total de la contraprestació de les operacions subjectes. Està formada pels elements següents:

• Despeses generals com comissions, transports i assegurances.
• Tributs.
• Envasos i embalatges.

Els tipus impositius -és a dir, el percentatge que s’aplica sobre la base imponible per calcular la quota en l’impost sobre el valor afegitsón:

La llei d’IVA distingeix tres tipus (llei 37/1992, de 28 de desembre, i posteriors modificacions): en termes generals, quan més bàsica es una necessitat, menor IVA s’aplica.

Els tipus d’IVA vigents són:

• Tipus general: 21%. És el tipus que s’aplica per defecte.
• Tipus reduït: 10%. Aquest tipus s’aplica en els casos següents:
  • Lliurament de béns: productes alimentaris, aigua, materials per a activitats agrícoles, forestals i ramaderes, medicaments per a ús veterinari, aparells i material sanitari.
  • Prestació de serveis: transport de viatgers; hostaleria i restaurants, activitats agrícoles, forestals i ramaderes; neteja urbana; assistència social; fires i exposicions comercials; certes obres de construcció; rehabilitació d’habitatges; entrada a espectacles culturals i esportius de caràcter aficionat,…
• Tipus superreduït: 4%. Aplicable fonamentalment a aliments de primera necessitat (formatges, fruites, llegums, llet, pa), llibres, diaris i revistes, , especialitats farmacèutiques per a ús humà, pròtesis i vehicles per a minusvàlids, habitatges de protecció oficial, i serveis de reparacions i adaptació de vehicles de minusvàlids.

L’empresari està obligat a portar uns llibres on registrarà les operacions subjectes a l’IVA. Els llibres registre de l’IVA són:

• Llibre registre de factures rebudes.
• Llibre registre de béns d’inversió.
• Llibre registre de factures emeses.

Llibres registre a través de la Seu electrònica de l’Agència Tributària: L’obligació de portar els Llibres registre de factures expedides, rebudes, béns d’inversió i de determinades operacions intracomunitàries, s’ha de complir per a determinats col·lectius de subjectes passius per via electrònica, a través de la Seu electrònica de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

Aquest sistema d’administració dels Llibres registre és conegut com a «Subministrament Immediat d’Informació», i el col·lectiu obligat està integrat d’acord amb el previst a l’article 62.6 del RIVA:

• Amb caràcter obligatori:pels subjectes passius que tinguin període de liquidació de l’IVA mensual:
  • Inscrits en el REDONI’M (Registre de Devolució Mensual d’IVA).
  • Grans Empreses (facturació superior a 6.010.121,04 €).
  • Grups d’IVA.
• Amb caràcter voluntari:per aquells subjectes passius que, no estant obligats, i decideixin acollir-se a aquesta opció. Per a això, podran exercir-la en qualsevol moment en la declaració censal, quedant inclosos des del primer període de liquidació que s’iniciï posteriorment a l’exercici.

Aquells subjectes passius que hagin optat voluntàriament al SII, mantindran el seu període de liquidació trimestral.

Cada trimestre l’empresari calcula el total de l’IVA repercutit i el total de l’IVA suportat amb la informació dels llibres de l’IVA. Quan l’IVA repercutit és superior al suportat, paga la diferència a Hisenda. Quan l’IVA suportat és superior al repercutit, la diferència es compensa. Al final de l’any si l’empresa té saldo a favor seu, pot demanar-ne a Hisenda la devolució o bé compensar els trimestres següents. En la figura teniu un model de liquidació trimestral de l’IVA.

L’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (ITPAJD) és un impost puntual que s’estructura en tres blocs ben diferenciats.

• Les transmissions patrimonials oneroses. La llei de l’impost considera que queden subjectes a tributació les transmissions següents:
  • Les transmissions oneroses per actes inter viusde tot tipus de béns i de drets que integren el patrimoni de les persones físiques o jurídiques.
  • La constitució de drets reals, crèdits, fiances, arrendaments, pensions i concessions administratives, excepte quan aquestes últimes tinguin per objecte la cessió del dret a utilitzar immobles o instal·lacions en ports i aeroports.

• Les operacions societàries. És un impost que grava totes les operacions referides a les societats i equipara a societats les comunitats de béns i les societats civils particulars constituïdes per desenvolupar activitats empresarials, els contractes de compte en participació i la copropietat de vaixell.
• Els actes jurídics documentats. Es refereix als documents notarials, mercantils, administratius i judicials.

1) El fet imposable. Si ens fixem en cadascun dels tres blocs que formen l’ITPAJD, podrem observar de manera individual el seu fet imposable:

a) En les transmissions patrimonials oneroses:

• Les transmissions amb contraprestació, efectuades entre persones vives, de tota classe de béns o drets que integrin el patrimoni d’una persona física.
• La constitució i l’ampliació de drets reals com el dret d’ús i habitació, o el dret de superfície, entre altres.
• La constitució i l’ampliació de préstecs, fiances, arrendaments i pensions.
• Les concessions administratives, excepte que tinguin per objecte la cessió del dret a utilitzar immobles o instal·lacions en ports o aeroports (cas en què tributen per l’IVA).
• Els actes que s’equiparen a les transmissions, com són els excessos d’adjudicació declarats o les actes de notorietat.

b) En les operacions societàries: la constitució d’una societat, l’augment i la disminució de capital, la fusió de societats, l’escissió de societats, les aportacions dels socis per reposar pèrdues de la societat, la dissolució de la societat amb liquidació i la reducció de capital amb repartiment als socis.

c) En els d’actes jurídics documentats està en relació amb els tres tipus de documents diferents que engloba:

• En els documents notarials, les escriptures i les actes notarials sempre que tinguin un contingut avaluable i puguin ser inscrits en algun registre oficial.
• En els documents mercantils, les lletres de canvi i els pagarés sempre que facin la funció de gir i que no hi consti la clàusula “no a l’ordre”.
• En els documents judicials, les anotacions preventives d’embargament i de demanda que es practiquin als registres, quan tinguin per objecte

2) El subjecte passiu. És la persona a favor de la qual es realitza l’acte o la transmissió i qui està obligat a realitzar el pagament.

3) La base imposable. Per analitzar-la també ens haurem de fixar en els tres blocs que formen l’impost:

• La base imposable de les transmissions patrimonials oneroses estarà determinada pel valor real dels béns transmesos i seran deduïbles les despeses que disminueixin aquell valor, però en cap cas els deutes que hi recaiguin.

• La base imposable de les operacions societàries serà l’import nominal, en el cas de modificacions de capital de la societat; o el valor net de l’aportació, en el cas d’aportacions dels socis per reposar deutes.
• La base imposable estarà formada, en els documents notarials, pel valor declarat a l’escriptura, i en els documents mercantils, per la quantitat girada. En els documents judicials, pel valor del dret o l’interès que s’anota.

4) La base liquidable. El deute tributari o base liquidable d’aquest impost estarà constituït per la base imposable multiplicada pel tipus de gravamen que es pot aplicar en cada cas.

Deute tributari= base imposable % tipus de gravamen

Els impostos especials són tributs indirectes que graven el consum d’un seguit de productes.

Així tenim l’impost sobre l’alcohol i begudes alcohòliques, que inclou: la cervesa; el vi i les begudes fermentades; l’impost sobre els hidrocarburs; l’impost sobre l’electricitat, l’impost sobre la matriculació de vehicles, l’impost del tabac i altres impostos mediambientals..

L’àmbit d’aplicació dels impostos especials és tot el territori de l’Estat, excepte les illes Canàries, Ceuta i Melilla on alguns casos, com els hidrocarburs i el tabac, no estan gravats.

1) El fet imposable. Constitueix el fet imposable la fabricació i la importació d’alcohol i begudes alcohòliques, els hidrocarburs, l’electricitat i la matriculació de vehicles.

Les pèrdues que es produeixin per raons de força major o fortuïta no estaran subjectes a tributació sempre que siguin comprovades per l’Agència Tributària.

Algunes operacions de fabricació i importació dels productes estaran exemptes d’aquests impostos en determinades situacions, com ara el lliurament a les Forces Armades de qualsevol Estat membre de l’OTAN, tret d’Espanya; les que estiguin d’acord amb relacions diplomàtiques, etc.

2) El subjecte passiu. Tindran la condició de subjecte passiu els dipositaris autoritzats, els importadors, els operadors registrats i els receptors autoritzats.

3) Base imposable i tipus de gravamen. Cada un dels productes previstos en els impostos especials té el seu propi sistema de càlcul de base imposable i cada any s’especifiquen els tipus de gravamen que s’han d’aplicar.

Amb relació als impostos municipals, podem distingir entre les figures impositives de caràcter obligatorii altres impostos de caràcter potestatiu.Pel que fa a aquests últims, la llei dóna llibertat al municipi per cobrar o no.

Entre els primers, els impostos de caràcter obligatori, tenim: l’impost sobre béns immobles (IBI), que grava la propietat de béns rústics o urbans en aquell municipi; l’impost sobre activitats econòmiques (IAE), que grava l’exercici d’una activitat econòmica empresarial en el municipi; i l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), que grava la titularitat de vehicles. Del segon tipus, dels impostos de caràcter potestatiu, tenim: l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, que grava la realització de qualsevol construcció, instal·lació o obra; l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, que grava l’increment del valor que tenen els terrenys urbans i es posa de manifest quan es produeix la transmissió.

Els ajuntaments necessiten recaptar impostos per finançar els serveis que donen a la població. Els impostos més importants són l’impost sobre activitats econòmiques (figura) i l’impost sobre béns immobles.

L’impost sobre les activitats econòmiques (IAE) és un impost directe que grava les activitats econòmiques empresarials, professionals i artístiques. Malgrat ser un impost estatal, està cedit als municipis en la gestió censal i/o en la inspecció.

Són subjectes passius les persones físiques o jurídiques que realitzin les activitats gravades amb l’impost.

La quota tributària està formada per la quota municipal, la quota provincial o la quota nacional i resultarà d’aplicar les diferents tarifes al tipus d’activitat amb la minoració de les bonificacions.

El període impositiu coincideix amb l’any natural.

Encara que no totes les empreses estan obligades a liquidar l’impost sí que ho estan a fer la declaració censal. Quan una empresa inicia les seves activitats ha de donar-se d’alta en el cens d’activitats econòmiques amb el Model 036 o 037 segons el tipus d’empresa de què es tracti.

L’impost sobre els béns immobles és un impost directe que grava la persona titular d’un bé immoble pel fet de ser la persona propietària, sense necessitat que obtingui cap renda de l’immoble gravat. Hi ha alguna excepció prevista en la llei.

El fet imposable de l’impost sobre els béns immobles (IBI) està constituït per la propietat de béns immobles de naturalesa rústica o urbana o per la titularitat de drets d’usdefruit o concessió sobre la propietat.

El subjecte passiu de l’impost serà el que consti com a titular del bé, però en cas de transmissió, el nou propietari pagarà l’impost a partir de l’any següent a la transmissió.

La base imposable està constituïda pel valor cadastral del bé, que en cap cas no pot ser superior al preu de mercat.

La base liquidable es calcula minorant la base imposable amb les reduccions que hi puguin correspondre. I la quota que s’ha d’ingressar serà la resultant d’aplicar a la base liquidable el tipus de gravamen.

L’impost sobre la circulació de vehicles de tracció mecànica és un impost directe que té per objecte tots els vehicles de tracció mecànica aptes per circular per les vies públiques.

Són subjectes passius els titulars propietaris de vehicles donats d’alta al municipi tant si són persones físiques com jurídiques.

La quota s’obté a partir de l’aplicació de les tarifes establertes en la llei, d’acord amb la potència, les places o els quilograms de càrrega.

El període impositiu coincideix amb l’any natural.

L’impost sobre les construccions, instal·lacions i obres és un impost directe que grava la realització d’obres en el municipiper a les quals s’exigeixi la llicència corresponent.

Els subjectes passius són les persones físiques o jurídiques que siguin propietàries de les construccions, instal·lacions o obres.

La base imposable estarà formada pel cost real de les obres, i la quota serà el resultat d’aplicar a la base imposable el tipus de gravamen.

L’impost sobre l’increment del valor dels terrenys és un impost directe que grava l’increment de valor que experimenten els terrenys urbans,po- sat de manifest com a conseqüència de la transmissió de la propietat.

Són subjectes passius en les transmissions lucratives: l’adquirent, i en lestransmissions oneroses: el transmetentdel terreny urbà.

La base imposable estarà constituïda per l’increment real del valor dels terrenys urbans però mesurat per un percentatge que fixa l’Ajuntament on està ubicat el terreny.

Juntament amb els impostos municipals, s’ha de tenir en consideració la importància de les categories tributàries restants, de caràcter municipal, com són les taxes i les contribucions especials.

• Respecte de les taxes, el TRLRHL en l’article 57 reconeix a les entitats municipals la possibilitat de fixar-les per a la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic municipal.

• Les contribucions especialses poden fixar per a la realització d’obres o l’establiment o ampliació de serveis municipals.

En l’àmbit provincial, les diputacions provincials també poden obtenir ingressos de les taxes i de les contribucions especials.