Comunicació augmentativa i alternativa a l'educació infantil

En l’etapa d’educació infantil, comunicar-se és molt més que parlar: és compartir emocions, necessitats, idees i descobertes. La llengua, entesa com un conjunt de signes que utilitzem per designar els objectes, les accions i els sentiments, és el principal vehicle d’informació i també l’eina essencial per aprendre i relacionar-nos.

A l’escola infantil, la comunicació es produeix en múltiples situacions quotidianes: quan un infant demana aigua, quan explica una vivència a l’assemblea, quan juga a la cuineta o quan la mestra dona consignes per a una activitat.

Perquè la comunicació sigui efectiva cal assegurar-nos que tots els seus elements hi siguin presents i funcionin adequadament. Els elements bàsics de la comunicació són:

• Emissor: persona que emet el missatge. Exemple: un infant diu “tinc set” o assenyala l’ampolla d’aigua.
• Receptor: persona que rep el missatge. Exemple: la mestra que entén la demanda de l’infant i li dona l’ampolla.
• Missatge: allò que l’emissor vol dir al receptor. Exemple: “Vull aigua” o “Vull jugar al pati”.
• Canal: medi pel qual es transmet el missatge (oral, gestual, visual, tecnològic…). Exemple: l’infant pot parlar, utilitzar un gest (com assenyalar) o fer servir una targeta amb pictogrames.
• Context: conjunt de circumstàncies que envolten la comunicació. Exemple: no és el mateix demanar aigua a l’aula que demanar-la al pati mentre hi ha molt soroll.
• Codi lingüístic: llengua o sistema de comunicació utilitzat i compartit entre emissor i receptor. Exemple: català, castellà, llengua de signes o un sistema augmentatiu i alternatiu de comunicació (SAAC).

En l’etapa d’educació infantil, els infants utilitzen diferents formes de comunicació per expressar necessitats, emocions, idees o descobertes. Podem diferenciar-ne diverses tipologies:

• Comunicació verbal. És l’ús de paraules o signes per a la interacció entre persones. Inclou tant el llenguatge oral com l’escrit. Aquesta pot ser:
  • Oral: a través de la parla, els sons o paraules. En els infants petits, sovint inclou els plors, crits, rialles o balboteigs, que són formes primàries de comunicació emocional. A mesura que creixen, la llengua articulada (paraules, frases) esdevé el principal recurs per relacionar-se amb els altres.
  • Escrita: a través de símbols gràfics (dibuixos, paraules escrites, pictogrames), que es poden introduir progressivament com a suport a la comunicació o com a part del procés d’aprenentatge de la lectoescriptura.

Si classifiquem els tipus de comunicació segons el canal pel qual es transmet el missatge, podem distingir entre:

• Comunicació vocal: Quan es transmet a través de l’aparell bucofonador (la parla).
  Exemple: Un infant que diu “aigua” de manera oral.
• Comunicació no vocal: Quan no es transmet a través de la parla. Inclou la llengua de signes, el braille, l’alfabet dactilològic o els sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC) amb suport gràfic o tecnològic.
  • Exemple: Un infant que mostra una targeta amb un pictograma d’aigua per demanar de beure.

Els tipus de comunicació que es coneixen són:

• Comunicació verbal. És l’ús de paraules o signes per a la interacció entre éssers humans. Es tracta del llenguatge pròpiament dit. La comunicació verbal pot fer-se de dues maneres: oral (a través de signes o paraules) o escrita (per mitjà de la representació gràfica dels signes). Dins les múltiples formes de comunicació oral trobem els crits, els xiulets, el plor, el riure, etc., els quals poden expressar diferents tipus d’emocions i són formes primàries de comunicació. La forma més evolucionada de comunicació verbal-oral és la llengua articulada, els sons estructurats que donen lloc a síl·labes, paraules i oracions mitjançant les quals la majoria dels humans ens relacionem els uns amb els altres. Les formes de comunicació verbal-escrita son molt variades, i hi trobem els ideogrames, els jeroglífics, els alfabets, les sigles, els grafits, els logotips, els pictogrames…

Exemple de diverses formes de comunicació verbal

El signe lingüístic “bicicleta” compta amb el significat, compartit entre tots els membres d’una comunitat, de: “vehicle de propulsió humana que es mou gràcies a la força que es transmet a dues rodes alineades. El ciclista fa una força sobre els pedals que es transmet al pinyó de la roda de darrere mitjançant una cadena circular. La roda anterior és directriu. Les modalitats esportives que es poden practicar amb aquest vehicle s’anomenen ciclisme”.

Podem denominar el signe lingüístic “bicicleta” mitjançant diverses formes de comunicació verbal (vegeu la taula).

Diverses formes de comunicació verbal per al signe lingüístic “bicicleta”

Tipus de comunicació verbal 1	Mitjançant la paraula oral
Tipus de comunicació verbal 2	Mitjançant el signe manual de la llengua de signes catalana
Tipus de comunicació verbal 3	Mitjançant la fotografia
Tipus de comunicació verbal 4	Mitjançant el pictograma ARASAAC

Elaboració pròpia

• Comunicació no verbal. És la composició de signes innats i apresos (moviments oculars i corporals, distància interpersonal, expressions facials, moviments de les mans o to de veu, ritme, volum i ritme) que complementen els missatges emesos.

A més a més, si classifiquem els tipus de comunicació en funció del canal mitjançant el qual es transmet allò que volem comunicar podem diferenciar entre:

• Comunicació vocal. Tipus de comunicació en què el missatge es transmet a través de l’aparell bucofonador, és a dir, la comunicació parlada. En l’exemple de la taula, únicament la paraula oral es podria classificar com a “comunicació vocal”.
• Comunicació no vocal. Tipus de comunicació en què el missatge no es transmet a través de l’aparell bucofonador. Aquest grup engloba tots els tipus de comunicació que no utilitzen la parla: llengües de signes, braille, alfabet dactilològic, sistemes de suport a la comunicació amb ajuda… En l’exemple de la taula, tant els signes manuals de la llengua de signes com les fotografies com els pictogrames ARASAAC es consideren tipus de comunicació no vocal.

La comunicació augmentativa i alternativa fa referència a totes aquelles formes de comunicació diferents del llenguatge oral que s’utilitzen per substituir (alternativa) o complementar i millorar (augmentativa) la parla natural.

En l’etapa d’educació infantil, hi ha infants que, per diverses causes (alteracions motrius, sensorials, cognitives o trastorns del llenguatge), tenen dificultats per utilitzar la parla com a mitjà principal de comunicació. Aquesta situació pot limitar la seva participació en activitats d’aprenentatge, el joc compartit o les interaccions amb companys i persones adultes de referència.

Les psicòlogues Carme Basil i Carme Rosell (UTAC, Universitat de Barcelona) defineixen els SAAC com tots aquells recursos que substitueixen o complementen la parla, millorant l’accés a la comunicació i la participació social dels infants que els utilitzen. Aquests recursos inclouen estratègies, tècniques, materials de baixa i alta tecnologia i organització de l’entorn per facilitar la comunicació i l’autonomia.

Els SAAC parteixen d’un enfocament habilitador, és a dir, busquen adaptar l’entorn i les activitats perquè l’infant tingui més oportunitats per expressar-se i participar.

Aquestes mesures també fomenten:

• La participació en les rutines d’aula (assemblea, esmorzar, racons de joc).
• L’autonomia en activitats quotidianes (menjar, vestir-se, demanar ajuda).
• La interacció amb companys i persones adultes.

Perquè un infant comuniqui, cal crear situacions i espais que el convidin a expressar-se.

Per exemple, en lloc de deixar tots els materials a l’abast, podem guardar-los en capses tancades amb pictogrames a fora. Si l’infant vol pintar, haurà de demanar la capsa corresponent abans d’aconseguir els colors (figura).

Organitzar l’espai perquè l’infant hagi de demanar el material fomenta la comunicació i l’autonomia. Font: Asociación Navarra de Autismo (Patricia Polo).

A l’etapa d’educació infantil hi ha infants que, a causa de diverses condicions, necessiten suports perquè la seva comunicació sigui efectiva. Els sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC) poden ser una eina clau per garantir que tots els infants puguin expressar necessitats, emocions, desitjos i idees, i participar plenament en les activitats de l’aula i del seu entorn.

Parlem de trastorns congènits quan la dificultat de comunicació està present des del naixement. Alguns exemples són:

• Discapacitat intel·lectual, com la síndrome de Down o altres trastorns del desenvolupament.
• Trastorn de l’espectre autista (TEA), amb diferents nivells d’afectació en la interacció social i la comunicació.
• Discapacitat motriu (paràlisi cerebral, lesions cerebrals…) que afecta la coordinació i el moviment dels òrgans implicats en la parla.

En altres casos, les dificultats poden aparèixer després del naixement a causa de malalties o lesions, com ara:

• Traumatismes cranioencefàlics o accidents cerebrals (ictus).
• Malalties neurològiques degeneratives (esclerosi, distròfia muscular, etc.).
• Altres alteracions que dificultin la parla o la comprensió del llenguatge oral.

Hi ha infants que presenten afectacions múltiples (visual, auditiva, motriu, cognitiva…) que dificulten profundament la comunicació. Aquests casos s’anomenen pluridiscapacitat i poden incloure dificultats en la comprensió, l’expressió, la memòria, la percepció o el desenvolupament emocional.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) es manifesta amb intensitats molt variables.

• En alguns infants, la parla pot estar molt reduïda i utilitzen paraules aïllades per expressar frases senceres (holofrases).
  Exemple: diuen “Aigua” per indicar “Vull aigua”.
• En altres infants es poden observar repeticions de paraules o frases (ecolàlies) o dificultats per utilitzar el llenguatge corporal, els gestos i el to de veu.

Tot això pot dificultar la seva participació a l’aula i la relació amb companys i persones adultes de referència.

Dins dels sistemes de signes que s’utilitzen com a SAAC podem trobar els que coneixem com a sistemes de signes sense ajut i els sistemes de signes amb ajut.

Els SAAC anomenats “sense ajuda” impliquen l’ús de sistemes de signes executats únicament mitjançant el cos (signes manuals de la llengua de signes, l’ús de les mans o de la mirada per assenyalar, gestos culturals…) i no requereixen cap suport material extern.

La doctora Carme Basil descriu els sistemes de signes sense ajut com aquells que no requereixen fer ús de cap instrument ni de cap ajuda, material o tècnica, a part del cos de la persona que es comunica, que normalment ho fa per mitjà de les mans i/o la mirada.

Es tracta de SAAC que utilitzen amb freqüència infants amb dificultats expressives i/o comprensives del llenguatge oral (per exemple, infants amb TEA, discapacitat intel·lectual o dificultats motrius de parla). En alguns casos l’objectiu és disposar d’un sistema de comunicació alternatiu a la parla, quan aquesta és inintel·ligible; en d’altres, l’objectiu és complementar i fer més entenedora la comunicació oral sense requerir suports materials (imatges, pictogrames, comunicadors, tauletes…). Cal tenir present que és un SAAC que requereix habilitats motrius suficients (coordinació de mans/ulls), de manera que alguns infants amb afectació motriu severa poden necessitar altres opcions de SAAC.

El sistema de comunicació bimodal, també anomenat comunicació simultània (CS), és un sistema de comunicació augmentatiu que requereix l’ús de signes manuals que acompanyen el discurs oral.

La comunicació simultània possibilita comunicar-se amb dues modalitats alhora: la modalitat parlada (canal oral-auditiu) i la modalitat signada (canal visogestual).

La modalitat parlada s’utilitza per mitjà del canal oral-auditiu (òrgans bucofonadors i oïda). La modalitat signada s’utilitza per mitjà del canal visogestual (mans i vista) (vegeu la figura).

Font: Torres i Santana (2003)

El terme comunicació bimodal o simultània va ser introduït per Hilde Schlesinger el 1978 i fa referència a un sistema que utilitza signes propis de la llengua de signes d’una comunitat mantenint l’estructura de la llengua oral (gairebé cada element oral té el seu signe manual). En les terres de parla catalana, quan es fa ús de la comunicació bimodal o simultània, s’empren signes de la llengua de signes catalana (LSC).

A l’etapa d’infantil, alguns aspectes rellevants de la comunicació bimodal o simultània són:

• Adopta l’estructura sintàctica de l’enunciat oral.
• Els signes manuals s’utilitzen en paral·lel a l’enunciat oral per fer més visual la llengua parlada (útil en consignes d’aula, rutines, assemblea).
• Pot rebre diferents noms i tenir objectius diversos segons la quantitat d’elements signats (només paraules clau, o bé frases senceres).
• La velocitat d’ús s’ajusta a les característiques de l’infant i a la situació comunicativa.

Programa educatiu a partir del bimodal: el programa de comunicació total

El Programa de comunicació simultània i parla signada per a nens no verbals: la comunicació total (Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas, 1974) també proposa etapes d’ensenyament. El vocabulari evoluciona del més proper i quotidià al més abstracte: comença per fer demandes, continua amb noms propis i frases fetes, i avança cap al discurs signat o parla signada. Estableix tres fases (fase signada, fase de comunicació simultània i fase oral). Tot i néixer en context d’entrenament específic, permet dissenyar activitats per a l’aula d’infantil (rutinàries, joc simbòlic, assemblea) integrant signes i parla.

Vocabulari bàsic en Bimodal o Comunicació Simultània (CS)

Quan definim el vocabulari de base per a infants que utilitzen comunicació simultània, pensem en perfils que fan un ús no estricte del sistema, amb parla poc intel·ligible, bona expressió facial i tendència a portar l’adult cap al que volen o assenyalar directament l’objecte.

Els objectius inicials són:

• Augmentar la intencionalitat comunicativa de l’infant (que es reconegui com a comunicador).
• Reforçar els missatges orals per fer-los més comprensibles quan van acompanyats del signe manual.

El vocabulari ha de ser funcional i significatiu per a l’infant i adaptat al seu context (no llistes tancades). A infantil, prioritarem paraules/expressions que permetin cobrir necessitats bàsiques i participar en rutines:

• Expressar demandes o desitjos: objectes (aigua, pilota), accions (més, parar), contacte/atenció.
• Anomenar objectes i/o persones: família, companys, educadores, materials d’aula.
• Informar sobre experiències presents i/o narrar fets del passat (avui, ahir, pati).
• Demanar informació (fer preguntes senzilles: qui?, què?, on?).
• Expressar sentiments (content, trist, por, ràbia).
• Cortesia i salutacions (si us plau, gràcies, de res, hola, adéu, bon dia).

Programes o webs on aprendre vocabulari bàsic en Bimodal o Comunicació Simultània (CS)

• Diccionari multimèdia de signes de Catalunya ‘Mira què dic’. Diccionari multimèdia de LSC en línia. Permet cercar signes per ordre alfabètic, temàtiques (aliments, animals, casa, escola…) o categories gramaticals. Inclou la modalitat “Recordem” per practicar el reconeixement del signe sense àudio. Vegeu la captura a figura i accediu a Mira què dic.

• Programa Multimedia Bimodal-2000. Curs multimèdia per aprendre de manera autònoma signes manuals de LSE, destinat a persones interessades en la comunicació simultània (famílies, docents, educadores, logopedes…). (Vegeu la figura).

Continguts:

1. Introducció: aspectes teòrics compartits (dactilologia, nombre, gènere, temps verbal…).
2. Vocabulari: lèxic de l’LSE organitzat en camps semàntics (útil per programar a infantil).
3. Oracions: unes 200 oracions per comparar estructura LSE i estructura amb bimodal.

• Introducción a la Comunicación Bimodal (JClic). Programa JClic (XTEC) per a iniciació a la comunicació bimodal a primer cicle de primària, útil també per a P5 o com a recurs d’observació a infantil. Treballa animals, menjar i colors amb imatges, signes LSE, paraula escrita i àudio (vegeu la figura). Descàrrega: Bimodal JClic.

Existeixen altres SAAC que no utilitzen els signes manuals de l’LSC i que també són considerats SAAC sense ajuda, ja que només requereixen l’ús del propi cos. Alguns d’aquests sistemes de comunicació són:

• Gestos naturals i/o culturals
• Gestos idiosincràtics
• Paraula complementada (Cued Speech)
• Dactilologia

Gestos naturals i/o culturals

Els infants, independentment de si tenen dificultats de parla, sovint es comuniquen amb els recursos corporals. Amb moviments del cap poden afirmar o negar; amb la mirada o assenyalant indiquen objectes o persones de l’entorn amb finalitat comunicativa. Aquests gestos es construeixen i es consoliden molt aviat i cal mantenir-los i potenciar-los a l’aula.

D’una banda, trobem els gestos naturals utilitzats com a SAAC, principalment l’ús dels díctics: assenyalar objectes reals i/o persones de l’entorn amb qualsevol part del cos (dit, mà, braç…) o amb la mirada, amb finalitats comunicatives (vegeu la figura). A infantil, és molt habitual durant les rutines (demanar aigua, triar un joc, indicar “més” o “ja n’hi ha prou”).

De l’altra, trobem els gestos culturals, que varien segons la comunitat i el context. Alguns exemples freqüents a l’escola:

• Afirmar o negar amb moviments del cap.
• Polze amunt/avall per expressar acord o desacord.
• Salutacions i convencions socials: dir hola o adéu amb la mà, aplaudir per expressar satisfacció, fer el gest de “no ho sé” aixecant espatlles, etc.

Gestos idiosincràtics

Els gestos idiosincràtics són menys freqüents i propis de cada infant o del seu entorn familiar/aula. Tenen significat compartit amb les persones que conviuen amb l’infant, però no són universals. Són acords locals que funcionen molt bé en el dia a dia.

Exemples a infantil: tocar-se el nas per dir que té fred; tocar-se l’orella per indicar calor; fer un so específic per dir sí i un altre per no; mirada cap a l’armari per demanar un material; moviments de llengua per indicar set, etc. En infants amb pluridiscapacitat o amb afectacions motrius greus, aquests gestos poden ser oculars (mirar a dalt = sí / a un costat = no) o microgestos molt subtils.

Paraula complementada (Cued Speech)

La paraula complementada és un sistema sense ajuda que acompanya la parla amb posicions de la mà prop de la boca i configuracions dels dits per desambiguar sons que, només amb lectura labial, es poden confondre. *Aplicació a infantil:* útil en contextos d’adquisició de vocabulari, consignes i discriminació fonològica (p. ex., diferenciar /p/ i /b/ quan es modela la paraula), especialment amb infants amb pèrdua auditiva o dificultats fonològiques. Requereix modelatge sistemàtic i coherència per part de l’adult.

Dactilologia

La dactilologia és l’alfabet manual que representa lletra a lletra les paraules. S’utilitza com a recurs puntual per:

• Representar noms propis (d’infants, familiars) quan encara no hi ha paraula oral clara o per reforçar-la.
• Introduir lletres o so inicial d’objectes en activitats de prelectoescriptura.
• Especificar paraules sense pictograma o sense signe establert.

A l’aula d’infantil, la dactilologia s’ha d’usar de manera funcional i lúdica (assemblea, jocs de nom, racons), sense sobrecàrrega, i preferentment combinada amb altres suports (imatge, pictograma, parla).

Orígens de La paraula complementada (‘Cued Speech’)

El Cued Speech és un SAAC creat el 1967 pel Dr. Orin Cornett (Universitat Gallaudet, Washington). Combina la lectura labial i la representació manual de fonemes per fer la parla més visible. És un sistema de signes elementals amb finalitat educativa o terapèutica per a persones amb pèrdua auditiva, i també s’ha utilitzat en altres perfils, sempre com a complement de la lectura labial.

La paraula complementada (PC) consisteix a acompanyar cada síl·laba expressada oralment amb un senyal manual. Per a cada síl·laba es combinen, simultàniament a la producció oral, vuit configuracions de mà (kinemes) en tres (castellà) o quatre (català) posicions respecte del rostre.

La PC en català

La proposta de PC per a la fonètica catalana és compatible amb les de castellà i anglès, per facilitar l’ús transversal del sistema. Les vuit configuracions manuals identifiquen sons consonàntics, mentre que els sons vocàlics ([a], [ə], [e], [o], [ε], [], [i], [u]) es corresponen amb quatre posicions de la mà en relació amb el rostre. Així, com mostren figura i figura, a la PC en català intervenen simultàniament:

• Quatre posicions de la mà per als sons vocàlics (taula).

Posicions de la mà en relació amb el rostre per expressar els sons vocàlics

Posició	Sons vocàlics	Localització
Lateral de la cara	[a], [ə]	A l’alçada de la boca i a una distància màxima de 10 cm del rostre
Boca	[e], [o]	Comissura dels llavis
Barbeta	[ε], []	Barbeta, sota la boca
Coll	[i], [u]	De 3 a 5 cm per sota la barbeta (laringea)

• Vuit configuracions de la mà per als sons consonàntics (taula).

Posicions per expressar els sons consonàntics

Sons consonàntics	Dit que assenyala el punt de posició
[p], [d], []	índex
[k], [], [z], [v]	mitjà
[], [s], []	mitjà
[b], [n]	mitjà
[m], [f], [t]	mitjà
[l], [w], []	índex
[g], [r], []	índex
[j], []	índex

La PC en castellà

L’ús de la PC en castellà és molt similar al català. Manté les vuit configuracions manuals per a consonants i tres posicions per a vocals (no hi ha posició “boca” perquè no existeix la vocal neutra):

• Tres posicions per a vocals: lateral de la cara (/a/), barbeta (/e/ i /o/) i coll (/u/ i /i/).
• Vuit configuracions de mà per a consonants.

Dactilologia

La dactilologia, o mètode Rochester, té origen a Espanya (s. XVI). És un sistema que utilitza posicions de la mà i dits per representar lletres de l’alfabet manual, lletrejant lletra a lletra les paraules orals o escrites.

És un sistema lent perquè cal produir cada lletra, i la seva adquisició és tardana (es treballa en paral·lel a l’alfabet escrit). A infantil, es recomana un ús puntual i funcional (noms, inicials, paraules sense pictograma) en contextos lúdics i significatius.

També s’ha descrit un recurs híbrid (exclusiu de context escolar) que combina la filosofia de la paraula complementada amb els 27 kinemes de la dactilologia: per diferenciar sons orals ambiguos, es lletreja simultàniament prop de la cara mentre es pronuncia la paraula.

L’equip del CREDA Jordi Perelló (Marta Vinardell) ha elaborat una adaptació de la dactilologia per treballar l’entonació de paraules accentuades: es mou la configuració de la lletra amunt/esquerra o dreta segons accent obert/tancat, facilitant la representació del so vocàlic accentuat i el reconeixement de paraules amb accent (vegeu la figura).

Font: CREDA Jordi Perelló

Aquest recurs dactilològic també pot donar suport al reconeixement de signes de puntuació, vocals neutres, majúscules, etc.

La dactilologia al palmell de la mà

Algunes persones amb sordceguesa utilitzen dactilologia al palmell, que consisteix a lletrejar lletra a lletra posant cada kinema sobre el palmell de la mà de l’interlocutor. Vegeu la figura (ASOCIDE).

Els SAAC amb ajuda requereixen materials i recursos diferents del cos de l’infant. Dit d’una altra manera, la producció o la indicació del signe es fa mitjançant algun suport físic o alguna ajuda tècnica. Habitualment impliquen l’ús d’objectes reals o de sistemes de símbols gràfics (fotografies, dibuixos, pictogrames, paraules, lletres) a través de productes de suport a la comunicació (plafons en paper o plastificats —incloent-hi plafons transparents de mirada tipus ETRAN—, llibretes de comunicació, comunicadors de missatge enregistrat, tauletes amb aplicacions de SAAC, ordinadors…).

Per accedir als plafons o llibretes, als plafons de mirada, als ordinadors o a les tauletes, es poden utilitzar diversos productes de suport per a l’accés: punters (de mà o cefàlics), teclats i ratolins adaptats, seguiment ocular o de cap, commutadors (de mà, peu o cap), o bé escaneig assistit per l’adult (partner-assisted scanning).

Els símbols gràfics van des de sistemes molt concrets (objectes reals i tangibles, dibuixos o fotografies de l’entorn de l’infant) fins a sistemes progressivament més abstractes (pictogrames, paraules i frases escrites). La selecció s’adapta a l’edat i a les habilitats motrius, cognitives i lingüístiques de cada infant.

Exemples pràctics a educació infantil

• Rutines d’aula: plafó de pictogrames per triar el *bon dia*, l’encarregat/da, el temps o l’activitat de racons.
• Esmorzar/menjador: llibretes o tires de pictogrames per demanar aigua, pa, fruita, “més” o “ja n’hi ha prou”.
• Joc simbòlic: capses amb pictograma a l’exterior perquè l’infant indiqui què vol abans d’obrir-les.
• Assemblea: tauleta amb app de SAAC per explicar una vivència (avui, ahir, demà) combinant imatge + paraula.
• Contes i seqüències: plafons de frases model (jo vull…, jo sento…, vaig anar…) per afavorir l’estructura.
• Accés alternatiu: commutador per passar diapositives d’un conte projectat o per reproduir missatges enregistrats.

Estratègies d’accés (selecció segons perfil)

• Assenyalament directe (dit o punter) → quan hi ha control fi de mà/braç.
• Mirada (plafó transparent o dispositiu eye-tracking) → quan no hi ha praxi manual funcional.
• Punter cefàlic → quan hi ha millor control de cap que de mà.
• Commutador + escaneig → per seleccionar entre opcions que il·lumina o llegeix l’adult (partner-assisted).
• Codis sí/no clars i consistents → per confirmar la selecció (mirada amunt/avall, targetes verdes/vermelles, etc.).

Mitjançant aquest sistema, els infants fan ús d’objectes reals, parts d’objectes, miniatures o simulacions d’objectes reals. Aquests elements representen la globalitat de l’objecte o de l’activitat i s’utilitzen com a signes per a la comunicació.

En la majoria dels casos, l’ús d’aquests signes tangibles pretén ajudar l’infant a expressar necessitats bàsiques, anticipar esdeveniments o estructurar les rutines diàries.

Exemples d’aula: donar a la persona educadora l’envàs d’un iogurt per indicar que vol berenar; portar la gerra/ampolla per demanar aigua; donar el barret o l’abric per indicar sortir al pati; portar la tovallola per anar al bany; triar la miniatura de fruita que vol per esmorzar.

Aquests signes acostumen a ser permanents, manipulables i discriminables pel tacte, fet que els converteix en el sistema menys abstracte dins dels SAAC.

Aquest SAAC és adequat per a aquells infants que, després d’una avaluació, es considera que tindrien dificultats per utilitzar signes gràfics més abstractes (com fotografies o pictogrames). Concretament, es recomana per a infants amb TEA, discapacitat intel·lectual amb afectació cognitiva greu, dificultats importants de comprensió del llenguatge, i per a infants amb problemes de visió associats a dèficit cognitiu i/o motriu.

• Consistència: un objecte = una activitat (p. ex., *cullera* → esmorzar; *sabatilla* → psicomotricitat).
• Ubicació accessible: col·locar els objectes en panells o cistelles a la seva alçada per demanar/anticipar.
• Transicions: utilitzar l’objecte per anticipar (*ara toca…*) i verbalitzar la rutina (objecte + paraula/gest).
• Generalització: quan l’infant el domina, introduir la fotografia, després el pictograma, mantenint en paral·lel l’objecte per no perdre comprensió.
• Adaptacions sensorials: textures/volums contrastats per a infants amb baixa visió o cerca tàctil.

Els signes gràfics són configuracions visuals (impreses o digitals) que representen paraules i/o conceptes i que s’utilitzen sovint amb infants que encara no estan alfabetitzats o que presenten dificultats en el desenvolupament del llenguatge.

Aquests sistemes permeten una gran flexibilitat d’ús: es poden utilitzar des d’un nivell molt bàsic (primeres demandes, rutines) fins a un ús més complex (frases, explicacions), i acomoden el progrés de l’infant cap a formes de comunicació més autònomes i riques.

Aquest SAAC és especialment útil amb infants que encara no han accedit a la lectura o que tenen dificultats d’ús funcional de la lectura i l’escriptura, on el signe gràfic actua com a suport cognitiu per evocar o representar una paraula o idea.

La selecció del sistema de signes gràfics adequat es farà després d’una avaluació (vegeu la Unitat 3, “Estratègies d’ús i seguiment dels SAAC”, del mòdul “Suport a la comunicació”) considerant: capacitat cognitiva, edat, discriminació visual, context i nombre d’interlocutors, etc. Un mateix infant pot combinar fotografies, dibuixos, pictogrames i símbols més abstractes. En general, com més abstracte és el signe, més possibilitats expressives; com més realista i detallista, menys capacitat de generalització.

Imatges (fotografies)

Són els signes gràfics més icònics i sovint més fàcils d’aprendre. A infantil s’utilitzen com a primer suport (joguines de l’aula, aliments, estris personals). Perquè siguin funcionals, cal cuidar color, forma, mida, contrast figura-fons, i context (imatges clares i pròximes a l’entorn de l’infant).

Atenció a la generalització: les fotografies poden ser massa concretes. Si un infant utilitza la foto d’un cotxe de joguina específic, pot costar-li usar-la per parlar de “cotxes” en general o de “anar en cotxe”. Quan sigui possible, introduirem pictogrames més abstractes i generalitzables en paral·lel.

Sistemes pictogràfics

Segons la Dra. Carme Basil, els pictogrames són dibuixos lineals més simples i neutres que una fotografia, icònics i fàcils de memoritzar. Van néixer per facilitar la comunicació i avui disposem de programes i apps que permeten crear plafons i comunicadors (p. ex. The Grid, Plaphoons, Boardmaker).

Imatge + paraula escrita

Tant amb fotografies com amb pictogrames, es recomana afegir la paraula escrita (a dalt o a baix) per unificar el vocabulari entre adults i infants i reforçar la lectura. Si la imatge s’assenyala amb el dit, és preferible col·locar la paraula a la part superior per no tapar-la en el moment de seleccionar.

Sistemes pictogràfics més utilitzats (territori espanyol)

• SPC (Sistema Pictogràfic de Comunicació)
• ARASAAC
• Widgit Literacy Symbols (WLS)

• Consistència visual: mateix estil d’imatge i mida adequada (targetes grans al principi).
• Organització: plafons per rutines (assemblea, temps, encarregats), menjador, racons i transicions.
• Modelatge: adults que apunten i verbalitzen (Aided Language Stimulation) de manera sistemàtica.
• Generalització: passar de foto → pictograma → paraula mantenint temporalment dues representacions.
• Accessibilitat: col·locar els suports a alçada d’infant, amb contrastos i pictos clars; preparar duplicats per diferents espais (aula, passadís, pati).

El SPC va ser creat per Mayer-Johnson l’any 1981 i és un dels sistemes pictogràfics (de pagament) més utilitzats. Els símbols són dibuixos de línies simples (negres sobre fons blanc) i incorporen la paraula escrita sobre el dibuix. Compta amb un vocabulari aproximat de 3.000 símbols per a la comunicació quotidiana. A la figura es mostra l’estil clàssic i el SPC thinline.

Aquest sistema és adequat per a infants d’educació infantil que encara no estan alfabetitzats però tenen capacitat de comprensió simbòlica (p. ex., infants amb TEA, discapacitat intel·lectual, trastorn del llenguatge o afectació motriu que dificulta la parla).

Es pot adquirir la llicència d’ús a Symbols & Photos.

Imatge extreta de Mayer-Johnson

Orientacions TEI (SPC)

• Rutines: plafons per *bon dia*, *temps*, *encarregats*, *racons*.
• Modelatge: adult assenyala + parla (Aided Language Stimulation).
• Coherència: mantenir mateix estil per facilitar la generalització.
• Transició: combinar SPC + paraula per impulsar lectoescriptura.

1. Avaluació i objectius

• Defineix QUÈ vols que l’infant aconsegueixi amb el plafó:
  • Demanar (aigua, més, ajuda…)
  • Participar en rutines (assemblea, racons, esmorzar…)
  • Expressar emocions i regular-se
  • Explicar (avui/ahir, on, amb qui)

Observa com accedeix (dit, punter, mirada, sí/no) i el temps d’atenció.

2. Vocabulari funcional (nucli + perifèric)

• Nucli (molt freqüent): jo, vull, més, no, sí, aquí, ara, ajuda.
• Perifèric (del teu context): materials d’aula, aliments, llocs, rutines, noms propis.
• Comença amb 12–20 ítems útils en situacions reals (menjador, assemblea…).

3. Disseny del plafó

• Mida de cel·la (aprox. costat):
  • Inici: 5–6 cm (graella 3×4)
  • Mitjà: 4–5 cm (graella 4×5)
  • Avançat: 3–4 cm (graella 5×6) + tira de frase
• Llegibilitat: fons clar, contorn net i paraula escrita a dalt del símbol.
• Organització:
  • Per funció (demandes, emocions, regulació…) o per context (assemblea, menjador…).
  • Mantén un sol sistema per plafó (SPC/PCS). Si combines, fes-ho explícit i coherent.
• Ubicació: a alçada d’infant i duplicat als espais clau (pati, menjador, racons).

4. Implementació a l’aula

• Presenta el plafó en una rutina estable (p. ex., esmorzar).
• Modela frases curtes: “jo (assenyala) vull (assenyala) aigua (assenyala)”.
• Confirma amb sí/no consistents (mirada, targetes verd/vermell, gest del cap…).
• Dona 5–10 s de temps d’espera abans d’ajudar.
• Ofereix feedback natural: repeteix, amplia i reconeix els intents.
• Generalitza la mateixa estructura a altres moments (assemblea, pati, racons).
• Afegeix tira de frase a la part baixa (si escau) per construir enunciats.
• Dades ràpides: registra 2–3 interaccions/dia (què, on, ajuda requerida).

ARASAAC és un sistema de pictogrames desenvolupat pel Portal Aragonés de Comunicación Aumentativa y Alternativa. És gratuït i de lliure disposició amb llicència Creative Commons. Exemple a la figura.

Imatge extreta d'ARASAAC

El portal ofereix pictogrames en blanc i negre i en color, fotografies, vídeos de signes manuals (LSE) i eines per crear plafons amb graelles de diferents mides. Els recursos es poden descarregar gratuïtament a ARASAAC i permeten guardar a la cistella i descarregar de cop.

Orientacions TEI (ARASAAC)

• Accés ràpid a gran varietat d’imatges → ideal per a racons i projectes.
• Versió color per categories (aliments, joc, higiene…) i B/N per imprimir econòmicament.
• Personalització: afegir paraula escrita (majúscula o lletra de pal segons criteri d’aula).

Els WLS (Widgit Literacy Symbols) van néixer com a suport a l’aprenentatge de la lectoescriptura. Presenten una estructura esquemàtica senzilla, amb vocabulari ampli i marcadors gramaticals (p. ex., *sí*, *per què?*, *potser*, *probablement*). Alguns símbols són més icònics que d’altres.

Orientacions TEI (WLS)

• Frases model: “jo vull…”, “jo sento…”, “anem a…”, per estructurar l’enunciat.
• Suport gramatical: útil per començar a organitzar l’oració (articles, preposicions).
• Progressió: pictograma + paraula → només paraula quan hi hagi comprensió estable.

Existeixen altres sistemes en desús al nostre entorn, com els pictogrames PIC (Maharaj, 1980, Canadà), encara utilitzats en alguns països nòrdics i a Portugal. Són dibuixos estilitzats en blanc sobre fons negre, amb la paraula escrita, útils per a baixa visió, però amb vocabulari reduït (uns 563 pictogrames), la qual cosa obliga a combinar-los amb altres sistemes.

• Avaluació prèvia: tenint en compte comprensió, discriminació visual, atenció i context.
• Consistència: evitar barrejar sistemes en un mateix plafó; si cal combinar, fer-ho explícitament.
• Paraula escrita: afegir-la sempre que sigui possible per alinear vocabulari i impulsar lectura.
• Accessibilitat: mida gran al principi, contrast alt, ubicació a alçada d’infant i duplicats en espais clau.
• Generalització: avançar de foto → pictograma → paraula, mantenint temporalment dues representacions.
• Modelatge sistemàtic: l’adult assenyala i diu; oferir temps d’espera perquè l’infant respongui.

En infantil prioritzem suports simples, visibles i resistents. L’objectiu és comunicar en rutines reals (esmorzar, assemblea, joc lliure, pati).

a) Plafons i llibretes de comunicació

• Què són: graelles amb fotografies/pictogrames i paraula.
• Per a què: demanar (*més, aigua, ajuda*), participar (*vull anar al lavabo*), expressar-se (*content, trist*).
• Elaboració: Per fer els plafons o llibretes, comença triant 12–20 paraules útils (nucli + del teu context); dissenya una graella amb caselles de 5–6 cm, contrast alt i una imatge per casella; afegeix una tira de frase amb JO – VULL – MÉS – NO – SÍ – AJUDA; plastifica el material i posa velcro per poder canviar pictogrames; i, finalment, col·loca els suports a alçada d’infant i duplica’ls als espais clau (aula, menjador, pati).
• Modelatge: l’adult assenyala mentre parla i deixa 5–10 s d’espera.

b) Mini-suports portàtils

• Clauer de pictogrames (5–8 bàsics) per a sortides/pati.
• Tira sí/no o targetes verd/vermell per confirmar respostes.

c) ETRAN (només si cal)

• Placa transparent per mirada o encercament assistit quan el nen/a no pot assenyalar.
• Ús bàsic a infantil: eleccions de 2–4 opcions i sí/no.

Imatges cedides per UTAC

a) Botons de veu (1 o 2 missatges)

• Graven una frase curta (“VULL MÉS”, “EM TOCA A MI”).
• Ideals per torns, cançons seqüenciades i participació en assemblea.

b) Tauletes amb apps AAC (símbols)

• Permeten graelles dinàmiques amb veu sintetitzada.
• Personalització ràpida (afegir fotos pròpies) i bloqueig de pantalla (mode guiat).
• Compatibilitat amb ARASAAC/SPC/Widgit o banc d’imatges propi.
• Bones pràctiques: funda robusta, polsera/arnès, neteja diària i bateria carregada.

c) Text a veu (TTS) senzill

• Per a l’adult: escrius una paraula curta i la tauleta la llegeix (ajuda a confirmar el missatge).

• Plafó visible a cada rutina (esmorzar, racons, pati, lavabo).
• Paraula escrita sobre la imatge (lletra de pal/majúscula).
• Modelatge diari + temps d’espera + confirmació sí/no.
• Dades breus: 2–3 usos al dia (què, on, ajuda) per ajustar vocabulari.
• Revisió setmanal: afegeix/elimina pictogrames segons ús real.

Els productes d’accés ajuden els infants a assenyalar pictogrames, paraules o lletres en plafons, llibretes, tauletes o ordinadors. Com a TEI, el teu paper és triar el millor accés, muntar-lo bé, modelar l’ús i mantenir-lo.

• Si pot tocar amb el dit → selecció directa (plafó/tauleta) amb caselles grans i contrast alt.
• Si el moviment és imprecís → trackball o touchpad gran (+ cobertor o base antilliscant).
• Si no coordina dits però mou el cap → headtracker o punter de cap.
• Si només pot fer una acció voluntària (prémer/bufar) → commutador + escaneig.
• Si manté mirada estable i no pot usar mans/cap → eyetracking (accés amb la mirada).
• Si escriu o lletreja → teclat ampliat o teclat en pantalla amb predicció.

Commutadors (polsadors)

• Què són: botons o sensors (mà, peu, barbeta, buf…) per activar escaneig o jugar a causa–efecte.
• Què fa l’adult? (TEI): prova posicions (dreta/esquerra/taula/cadira), ajusta sensibilitat i tempo d’escaneig, ensenya sí/no i torn de paraula.

Ratolins i alternatives

• Trackball (bola gran), touchpad (superfície tàctil) i joystick (palanca).
• Què fa l’adult? (TEI): regula velocitat del cursor, prepara superfície estable, ofereix clic assistit (programa o polsador).

Imatges cedides per UTAC

Imatges cedides per UTAC

Accés amb cap (headtracker)

• Què és: la càmera llegeix els moviments del cap i mou el cursor.
• Què fa l’adult? (TEI): col·loca marcador reflectant si cal, evita reflexos, fa calibratge curt al matí, activa un botó pausa.

Imatges cedides per UTAC

Accés amb la mirada (eyetracking)

• Què és: el sistema segueix la mirada per seleccionar.
• Què fa l’adult? (TEI): distància 50–70 cm, pantalla sense reflexos, calibratge senzill, ajusta temps de fixació (p. ex. 0,5–1 s), planifica pauses.

Imatges cedides per UTAC

Emuladors de teclat (teclat en pantalla)

• Què és: un teclat virtual amb escaneig o ratolí.
• Què fa l’adult? (TEI): activa predicció de paraules, tria pantalla gran i contrast, practica lletreig funcional (nom, jo vull…, m’agrada…).

Teclats adaptats

• Què hi ha: tecles grans, contrast groc/negre, cobertor anti-cops, disposició QWERTY o ABC.
• Què fa l’adult? (TEI): escull contrast alt, fixa cobertor, posa base antilliscant i ajusta alçada perquè el canell descansi.

Imatges cedides per UTAC

Imatges cedides per UTAC

Muntatge i subjecció

• Què hi ha: braços articulats, faristols, suports de pitet, taula en U per a cadira.
• Què fa l’adult? (TEI): ajusta alçada i angle, comprova cargols i velcros, assegura portabilitat entre espais.

Imatges cedides per UTAC

Imatges cedides per UTAC

Un microprotocol per garantir que plafons, llibretes, commutadors, tauletes i comunicadors estiguin sempre segurs, nets i a punt. Evita lesions, avaries i pèrdues de participació. Pensa en 3 moments: abans, durant i després de l’activitat, i una revisió setmanal.

• Abans: postura còmoda i estable, llum sense reflexos, volum adequat, cables recollits, ancoratges ferms (braços, velcros, fundes), bateria carregada. Si hi ha eyetracking, fes calibratge ràpid; si és tauleta, activa mode guiat.
• Durant: observa fatiga i frustració; dona pauses i temps d’espera. Modela i confirma amb sí/no. Si l’accés falla, aplica pla B (plafó en paper o gestos). Evita menjar/beure sobre els dispositius; mans netes abans de compartir.
• Després: apaga o bloqueja, desconnecta perifèrics, neteja amb microfibra lleugerament humida (sense alcohol a pantalles; sabó neutre si cal), carrega dispositius, desa en funda i lloc assignat. Anota incidències (què ha fallat/què ha funcionat).
• Setmanalment: revisa cargols, suports, velcros; comprova carregadors i cables; fes còpia de seguretat (configuracions d’apps, plantilles); actualitza plafons/llibretes amb les paraules noves de l’aula; desinfecció suau si són d’ús compartit. (Privadesa: no guardis fotos/veu d’infants sense autorització; mantén blocatge amb codi.)

Un registre mínim i una coordinació regular garanteixen que tothom (aula, especialistes i família) treballi de la mateixa manera i que l’infant no perdi oportunitats de comunicar. Amb 2–3 dades diàries podem veure què funciona, on falla i com ajustar l’accés i el vocabulari; comparteix el resum setmanal amb l’equip i acorda canvis (respectant la privacitat).

• Full ràpid d’accés (diari): què s’ha fet, amb quin accés, temps útil, ajuda necessària i incidències.
• Coordinació amb logopeda/UTAC per ajustar accés i vocabulari funcional.
• Formació família: com encendre, col·locar, pausar i netejar l’ajuda.