Salut i malaltia. Les malalties infantils

Els infants van adquirint uns hàbits que faciliten l’evolució fins a un grau d’autonomia que els permet ser éssers independents. És molt important, en tot aquest procés, tenir cura de la salut, amb l’educació, i s’ha de potenciar, des de la infància, uns estils de vida saludables que permetin tenir una qualitat de vida més bona i més benestar en el futur.

Però, malgrat tots els esforços que es facin en matèria d’educació i prevenció, no sempre hi ha una eficàcia absoluta i cal assumir que és impossible evitar l’aparició de malalties. D’una banda, les mesures preventives no sempre s’apliquen −o bé es fa d’una manera incorrecta− i de l’altra, és impossible immunitzar la gent contra totes les malalties o aconseguir eradicar-les. Per tant, és consubstancial amb la vida i, d’una manera especial, la vida durant la infància.

Tot i que són els equips sanitaris els qui han de diagnosticar i tractar totes les malalties, els educadors i educadores han de conèixer alguns aspectes relacionats amb l’origen i els símptomes de les malalties més freqüents, com també les pautes d’actuació, per dur a terme una tasca eficient.

Hi ha diferents concepcions de la salut, segons el corrent de pensament, l’enfocament i la perspectiva que se li atribueixi. Com, per exemple, si es mira des d’una perspectiva social, assistencial, religiosa, holística, etc.

El concepte social de salut és simplista i pragmàtic, ja que la salut s’entén com l’absència de malaltia; podríem dir que és una concepció de la salut molt organicista. El corrent de pensament organicista té una visió de la salut enfocada únicament i exclusivament al bon funcionament físic de l’organisme humà, sense tenir presents altres dimensions que constitueixen l’home i que també poden fer-lo gaudir de salut o bé emmalaltir, com per exemple la dimensió psíquica. Així, l’ansietat, la depressió, l’estrès… també són considerats trastorns de la salut. Un infant que hagi estat abandonat o maltractat pels seus pares o tutors pot tenir bona salut física, però en canvi no podem dir que la seva salut psíquica sigui bona, fet que manifestarà amb tristesa generalitzada, depressió, aïllament, apatia…

Els aspectes físics són, per exemple, un bon i correcte estat del creixement i desenvolupament físic −pes, talla…− en el nen segons els paràmetres de normalitat de creixement establerts per a la seva edat i sexe.

Els aspectes socials també influeixen considerablement en la salut infantil, com per exemple els que fan referència a la cobertura de necessitats bàsiques com són la higiene, l’alimentació, l’habitatge, l’escola, el lleure, l’assistència sanitària, una situació sociofamiliar favorable, etc.

Òbviament totes i cadascuna d’aquestes dimensions −social, física i psíquica− estan interrelacionades entre si, de manera que qualsevol alteració en l’equilibri d’alguna pot repercutir en la resta i posar en situació de risc i comprometre la salut de l’infant.

Una de les conclusions més significatives que podem extreure és que la salut és un procés d’equilibri dinàmic entre el medi intern i l’extern de l’ésser humà.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 1978 en la Declaració d’Alma-Ata a l’antiga URSS, va fer una conferència internacional de salut en la qual es va elaborar el concepte de salut.

La concepció de salut de l’OMS és un concepte molt pretensiós i malauradament inviable en l’actualitat, ja que se’n pot fer una crítica considerable, i és que si “la salut és l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia”, no podem parlar llavors de salut en la població, perquè un estat d’aquestes característiques és molt difícil d’aconseguir lamentablement. Si s’aconseguís quedaria restringit a un sector molt petit de la població, i tot i així la seva durada seria efímera perquè tard o d’hora els privilegiats de gaudir d’aquest estat òptim de salut el perdrien, i deixarien de tenir bona salut.

És realment molt difícil aconseguir aquest equilibri de benestar complet entre les esferes física, mental i social. Segons aquesta concepció de l’OMS, un nen d’un país pobre o sector de població marginal, encara que gaudís de bona salut física i psíquica, no tindria salut, ja que des del punt de vista social pateix mancances considerables i, per tant, no podríem parlar d’aquest estat de benestar complet. O bé, per posar altres exemples, nens amb trastorns i/o malformacions genètiques com una síndrome de Down, un nen diabètic, hiperactiu, asmàtic, al·lèrgic, o simplement nens amb problemes de visió, auditius, manca d’una extremitat de naixement o accident, trastorns de conducta, etc., tampoc tindrien bona salut tal com la concep l’OMS.

D’altra banda, les concepcions de la salut d’algunes creences religioses i/o espirituals van molt més enllà i entenen la salut com una cosa més espiritual i personal, tot i que hi hagi un trastorn o malaltia física que sí que comportarà unes limitacions i patiment determinats per a la persona que tingui aquell trastorn, però que sobretot entenen la salut com una manera personal d’acceptar el trastorn o limitació física i “viure”-hi.

Aquestes concepcions de la salut tracten d’aportar-nos una visió més profunda i enriquidora, fonamentada en el creixement espiritual, en què allò que realment importa és com visqui la persona el seu problema de salut o limitació física, ja que la malaltia i el patiment són inherents a l’home i es fan presents d’una manera o altra i en qualsevol moment de la vida. Així, doncs, el que realment importa és com la persona accepta el seu problema de salut i hi fa front dins de les seves limitacions com a ésser humà, implicant-se de manera activa i participativa i continuant endavant.

Pel que fa a la malaltia, trobem múltiples definicions, la majoria de les quals són molt simplistes i tenen amb un enfocament exclusivament biologista-organicista, és a dir, basades en el mal funcionament o deteriorament de l’organisme físic.

Alguns d’aquests conceptes ens diuen que la malaltia és una alteració més o menys greu de la salut del cos animal o vegetal, o que es tracta d’un fenomen natural, caracteritzat per un trastorn o alteració en l’estructura o en el funcionament del nostre organisme.

D’altres arriben a ser molt més atrevides i defineixen la malaltia com la vida en condicions anormals; però llavors caldria preguntar-se i reflexionar sobre el gran dubte: què és la normalitat?, qui la defineix?, qui estableix els paràmetres de normalitat?

Un nen diagnosticat de diabetis mellitus tipus I que porta una dieta equilibrada i correcta i un tractament farmacològic amb insulina controlat no pot portar una vida normalitzada com qualsevol altre dels seus iguals? Evidentment la resposta és afirmativa, tot i que aquest nen no es trobi dins de la “normalitat” i segons aquestes definicions es consideri un nen malalt.

Des de les ciències de la salut també podem trobar diferents definicions del concepte malaltia, totes amb el comú denominador clinicoassistencial d’alteració orgànica manifestada per uns símptomes i que requereix un tractament farmacològic o reparador mitjançant cirurgia per tal de curar la malaltia, encara que de vegades hi hagi processos patològics que malauradament no tinguin cura.

Algunes d’aquestes definicions són les següents:

• La malaltia és un fenomen biològic inherent a les espècies animals, que es tradueix en un conjunt de signes objectivables −mesurables− al llarg de tot el procés, i símptomes subjectius que afecten la persona i el seu entorn.
• La malaltia és una alteració de la salut, que comporta una sèrie de característiques precises, com són les causes que la provoquen (etiologia), els signes objectivables que es poden mesurar mitjançant les tècniques, instruments i aparells electromèdics, els símptomes manifestats pel pacient, la síndrome (conjunt de signes i símptomes), l’evolució del procés patològic, el tractament terapèutic i el pronòstic (predicció futura de la malaltia).

Finalment, algunes de les definicions inclouen no només la dimensió física, sinó que també tenen present l’entorn de la persona i com pot acceptar i viure la seva malaltia. Inclouen el concepte de procés −com un camí que cal fer−, de variació respecte a l’estat anterior a la malaltia, i d’adaptació per part de l’individu a la nova situació i circumstàncies. Són les següents:

• La malaltia és un desordre, una ruptura, un procés autoreparador −amb èxit total o parcial−, una realitat objectiva-subjectiva que afecta la persona i el seu entorn i que demana una manera de viure conscient de la pròpia limitació i en la qual es tendeix a restablir la salut.
• La malaltia és un desequilibri físic, mental i/o social, amb manifestacions objectives i subjectives que fan disminuir la capacitat de la persona per dur a terme les activitats quotidianes habituals i el seu projecte personal, i que l’obliguen a sol·licitar l’ajuda dels serveis assistencials i dels professionals de la salut.

Així, doncs, podem treure les conclusions següents:

• La salut no és un estat biològic i social estàtic, sinó dinàmic, variable i que requereix una adaptació constant de la persona.
• Entenem la salut i la malaltia com un procés constant d’adaptació i variació als canvis.
• El concepte de salut i malaltia és variable, relatiu i dinàmic segons el context sociocultural i la concepció que en té la persona.
• El concepte de salut és dinàmic, històric i canvia segons les condicions i la història de vida personal. Antigament la malaltia era considerada un càstig diví vers els éssers humans.
• Els aspectes que intervenen en la salut-malaltia són objectius, subjectius, físics, psíquics i socioculturals.
• És fonamental que la persona sigui conscient de les seves pròpies capacitats i/o limitacions, tant en situacions de salut com de malaltia.
• La manera d’afrontar la persona qualsevol situació i/o experiència de salut-malaltia ha de ser des de l’acceptació i conscienciació, per tal d’afrontar-la de la manera més saludable i positiva possible.

La Constitució espanyola del 1978 regula els drets fonamentals dels ciutadans espanyols, drets fonamentals com el dret a la vida, a la igualtat, a la dignitat, al respecte, a la llibertat, a la intimitat, a la no-discriminació de cap tipus −ideològica, política, sexual, religiosa…−, a la seguretat, a la justícia, a l’educació i la salut, entre d’altres. Ens centrarem en el dret a la salut i a l’educació, i també en la seva anàlisi i les seves implicacions socials, polítiques, econòmiques i culturals.

Tal com diu l’articulat de la Constitució espanyola, es reconeix el “dret a la protecció de la salut” i no el dret a la salut. Per què cal remarcar això?, doncs perquè tal com hem vist en parlar de la salut i la malaltia, es tracta de dos fenòmens inseparables i indissociables que estaran presents l’un o l’altre en diferents moments al llarg de la vida, tant és així que els poders públics no es poden comprometre a garantir la salut dels ciutadans espanyols per llei, ja que el fet innegable d’emmalaltir suposaria la vulneració d’un dret del ciutadà, del dret a la salut, un dret constitucional, i per tant, cada vegada que un ciutadà emmalaltís, els poders públics haurien d’indemnitzar la vulneració d’aquest dret, un dret impossible de garantir. És per aquest fet que la redacció clarament explícita el reconeixement del dret a la protecció de la salut i no del dret a la salut, perquè els poders públics sí que poden garantir la protecció de la salut de la població posant-los a l’abast tots els recursos i instruments necessaris per promoure i restablir la salut i també prevenir, tractar i curar la malaltia. Aquesta és una de les grans directrius que marca la diferència de l’actual sistema de salut respecte al model anterior −predecessor a l’establiment de la Constitució espanyola de 1978−, en el qual no es parlava de promoció ni de prevenció, sinó que únicament s’actuava un cop havia aparegut la malaltia en la persona, intentant resoldre el seu problema de salut −mitjançant tractament farmacològic, ingrés hospitalari i/o intervenció quirúrgica− i poca cosa més…

L’actual model de salut, òbviament, un cop apareguda la malaltia també la tracta farmacològicament, ingressa la persona malalta en un centre assistencial si el procés ho requereix, i quan no hi ha una altra alternativa al tractament, la intervé quirúrgicament per tal de restablir-li la salut en la mesura que es pugui, malgrat que, malauradament, molts cops això no és factible, ja que molts processos patològics són irreversibles i poden acabar amb la vida de la persona malalta sense que els avenços de la medicina puguin impedir-ho, com, per exemple, el càncer. Però l’actual model de salut va molt més enllà i també actua no només un cop ha aparegut la malaltia, sinó que fa èmfasi especialment en els temes de promoció de la salut i prevenció de la malaltia. Per diverses raons, les dues mesures més importants són les següents:

• La primera, i molt lícita, vol aconseguir una millor salut de la població, la qual cosa repercutirà directament en una qualitat de vida més bona dels ciutadans.
• I l’altra es basa en què una actuació preventiva pot evitar l’aparició de moltes malalties que generen patiment i dolor a la persona, i sobretot, generen una forta despesa sanitària, o sia, una gran despesa econòmica per als poders públics que gestionen els diners recaptats als contribuents −és a dir, a tots nosaltres− amb impostos.

La promoció de la salut es desenvolupa amb campanyes publicitàries informatives i formatives de gran difusió, utilitzant gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació −ràdio, cinema, televisió, premsa, música, Internet, tríptics, fullets…− que van adreçades als diferents grups de població −infants, adolescents, adults i gent gran−, amb l’objectiu d’influir els ciutadans perquè adquireixin i practiquin estils i hàbits de vida saludables per tal de millorar la salut i qualitat de vida i conscienciar-los. Alguns exemples són les campanyes que informen de l’increment de l’obesitat infantil i les seves repercussions per al nen, i assessoren sobre els aliments recomanats i poc recomanats per fer-hi front, les campanyes de sexe segur per evitar malalties de transmissió sexual i embarassos no desitjats, les campanyes de violència de gènere i maltractaments, les del consum de drogues i els seus efectes devastadors, les campanyes per prevenir addiccions al tabac i l’alcohol entre els joves i adults, campanyes per promoure l’esport i exercici físic, campanyes per a una alimentació sana i equilibrada mitjançant la dieta mediterrània, campanyes de prevenció d’accidents infantils a la llar, de prevenció d’accidents de circulació, de prevenció del colesterol, i un llarguíssim etcètera.

Els programes d’educació per a la salut cada vegada són més nombrosos en la nostra societat atesa la seva necessitat, bona acceptació i resultat entre els diferents col·lectius als quals van adreçats. Alguns exemples són el Pla de salut del Servei Català de Salut, de durada triennal i que dissenya les línies estratègiques d’actuació a Catalunya pel que fa als problemes de salut detectats; el Programa del nen dut a terme en els centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut i del Servei Català de Salut; el programa Vida als Anys per a la gent gran creat pel Departament de Salut i el de Benestar i Família; el programa Salut a l’Escola elaborat pel Departament d’Educació…, entre d’altres. Com podem observar, aquests programes s’executen en diferents àmbits i col·lectius, que van des de la infància fins a la vellesa, i des dels centres assistencials sanitaris d’atenció primària fins a residències sociosanitàries, institucions d’acollida, escoles, etc.

És competència dels poders públics, és a dir, de les diferents administracions públiques −Departament de Salut, de Benestar i Família, d’Educació, de Salut Pública i Medi Ambient, diputacions, ajuntaments i altres organismes− organitzar i tutelar la salut pública −responsable de la canalització d’aigües residuals, potabilització i sanejament d’aigües, recollida, gestió i control dels residus, control de la contaminació atmosfèrica i mediambiental, tractament i manipulació de mercaderies per al consum humà, inspecció, control i vigilància de la fabricació, conservació i manipulació de productes alimentaris, dels productes farmacèutics, de la prevenció de malalties infectocontagioses en la població, etc.− mitjançant mesures preventives higienicosanitàries, com poden ser, per exemple, el sanejament i potabilització de les aigües destinades al consum humà, les campanyes de vacunació, etc., com també mitjançant les prestacions i serveis necessaris per donar cobertura a les necessitats i/o problemes de salut-malaltia de la població, amb l’atenció d’emergències, l’atenció primària, hospitalària, sociosanitària, domiciliària, rehabilitadora…

L’educació per a la salut va adreçada als diferents grups de població −infància, adolescència, maduresa i vellesa−, amb l’objectiu fonamental que adquireixin de manera lliure i voluntària estils i hàbits de vida saludables, és a dir, programes orientats a protegir, prevenir, promocionar i millorar la salut, per tal d’evitar, tant com es pugui, situacions i conductes que puguin suposar un risc per a la salut del mateix individu, i també per a la salut de la població en general.

Els instruments de què disposa l’educació per a la salut són programes educatius dissenyats específicament i conjuntament per equips multidisciplinaris en els quals participen professionals de les ciències de l’educació i de la salut. Aquests programes s’apliquen a la població en les diferents etapes de la vida; afortunadament, avui la gran majoria es troben inclosos en les programacions curriculars del sistema educatiu reglat, i s’implementen ja des de l’escola infantil, ensenyaments obligatoris, postobligatoris, universitat… Però altres programes s’executen en la formació no reglada −formació d’adults−, i també, com no podia ser d’una altra manera, alguns van destinats a la població que no es troba en aquestes situacions esmentades. En aquest darrer cas, el format pot ser molt divers, hi ha programes de salut dissenyats en forma de campanyes publicitàries, per exemple, per tal de fer l’educació per a la salut extensible a tota la població en general i a les diferents etapes evolutives en particular.

L’educació per a la salut potencia el rol de la salut com un bé social i comunitari, que afecta tot el conjunt de la societat i abasta tots els seus àmbits −cultural, laboral, sanitari, socioeconòmic i polític−, de tal manera que s’ha de considerar una tasca pròpia i prioritària de la societat en conjunt, que ha de fomentar que totes les persones es conscienciïn i actuïn com a agents de salut, ja que òbviament la salut no queda relegada únicament i exclusivament als professionals de la salut, ni la seva educació als docents.

La prevenció de la salut fa partícips com a protagonistes actius en el procés preventiu els diferents agents socials mitjançant la seva implicació, responsabilitat i participació activa, dels quals depenen en gran manera les possibilitats d’èxit o fracàs de la intervenció preventiva. Aquests agents socials són la població destinatària, el sistema sanitari, institucions de titularitat pública o privada i els governs i administracions públiques.

L’execució dels diferents programes d’educació per a la salut requereix la intervenció d’equips multidisciplinaris, i aquesta intervenció necessita lògicament una planificació prèvia per realment assolir els objectius plantejats, i per tal que la implantació del programa tingui tant d’èxit i sigui tan beneficiosa com sigui possible.

La planificació de la intervenció en educació per a la salut integra, d’una banda, aspectes d’investigació epidemiològica per identificar els problemes de salut de la comunitat, la seva distribució i factors de risc i, de l’altra, un estudi del perfil comunitari, és a dir, de les característiques socioeconòmiques, l’organització social, les estructures urbana i laboral i els aspectes culturals. Tot això permet fer una descripció exhaustiva de l’hàbitat humà, com també de la interrelació entre tots els elements que interactuen i que, en definitiva, constitueixen els determinants de la salut d’aquella comunitat.

Planificar és aplicar un procés metodològic per decidir què cal fer, com fer-ho i com poder avaluar-ho, per tal de saber si s’han assolit els objectius previstos, és a dir, si s’han satisfet les demandes i problemes de salut.

La metodologia del procés de planificació consta de set etapes:

1. Identificació del problema de salut: anàlisi de la situació problema/demanda.
2. Establiment de les prioritats: a què caldrà donar resposta en primer lloc?
3. Definició d’objectius: les pretensions del programa. Què es vol aconseguir?
4. Determinació de les activitats i elecció de la metodologia de la intervenció: de quina manera es durà a terme?
5. Previsió dels recursos necessaris: humans i materials, quantes persones i materials seran necessaris?
6. Execució: posada en marxa del programa.
7. Avaluació de la intervenció i assoliment dels objectius proposats: s’han donat respostes adients a les demandes?, s’ha aconseguit el que es pretenia inicialment?

Per desenvolupar aquesta metodologia cal establir una definició clara del rol de cadascun dels membres de la comunitat i dels professionals que hi intervindran, i definir les seves funcions i limitacions. Aquest fet permet consolidar el treball en equip i proporciona un augment de coneixements a tots els membres integrants de l’equip multidisciplinari.

Les actuacions preventives presenten limitacions, ja que són accions molt concretes, encaminades a grups específics de la població, susceptibles d’emmalaltir pels seus estils i conductes, i/o adreçades a la prevenció de malalties específiques; per tant, són actuacions més individualitzades i particulars, mentre que les actuacions que fan referència a la promoció de la salut són més globalitzades i universals −afecten més població− per tal d’assolir un nivell més alt de qualitat de vida que sigui tan saludable com es pugui dins de les pròpies limitacions de l’ésser i l’organisme humà. Les actuacions de promoció de la salut tenen un caire més educatiu i formatiu.

La promoció de la salut s’ocupa de conscienciar la població per tal d’influenciar en els factors determinants de la salut, i ho fa reforçant i potenciant els estils de vida saludables, i modificant a la vegada els factors i les conductes nocius o de risc per a la salut.

L’educació per a la salut mitjançant la promoció adreçada a la població infantil possibilita l’adquisició d’hàbits i estils de vida saludables, i n’assegura la normalització entre els infants, ja que tots formen part de les activitats bàsiques de la vida quotidiana.

A l’escola bressol es treballen temes de vital importància per contribuir a l’assoliment de l’autonomia en la vida adulta, com ara la higiene personal, el descans i l’exercici, l’alimentació, la prevenció d’accidents, el joc i el lleure, l’afectivitat i l’autoestima, entre d’altres. El fet de treballar aquests temes d’interès fomenta així mateix la interiorització i adquisició de valors com el respecte pel propi cos i la responsabilitat personal i social en el desenvolupament integral de l’individu.

La família en primera instància, l’escola, el sistema sanitari i els mitjans de comunicació són els principals agents de salut, atesa la seva transcendència i incidència en l’educació per a la salut com a contextos principals en què interactua l’infant.

L’escola infantil i els educadors infantils tenen un rol actiu fonamental en la intervenció directa amb els infants, ja que la seva incidència en l’adopció de conductes saludables per part dels nens és essencial perquè representen el model que cal seguir, models d’imitació en l’aprenentatge efectuat pels infants, aprenentatge que en aquestes etapes es produeix fonamentalment per imitació i sobretot mitjançant recursos didàctics bàsics com el joc.

Però tot i que els educadors tenen una tasca fonamental d’intervenció educativa amb el nen, la seva tasca encara abasta més enllà, ja que també ha de ser una funció informativa i formativa vers els pares i altres familiars de l’infant.

L’educador haurà de facilitar als pares informació més específica sobre l’etapa evolutiva del nen, el seu seguiment i evolució i orientació i assessorament sobre pautes d’actuació amb relació a les seves demandes i necessitats. És cada cop més habitual i freqüent que des de l’escola infantil es posin en marxa iniciatives i projectes com l’escola de pares, xerrades d’interès i espai per compartir inquietuds i experiències entre els mateixos pares.

L’educació per a la salut dins de l’escola infantil ha de treballar a bastament temes de salut pròpiament, i també tots els que hi puguin tenir relació. A continuació esmentem alguns dels més importants:

• El creixement i el desenvolupament infantil.
• Les necessitats bàsiques: alimentació, higiene, descans i socialització.
• L’adquisició d’hàbits saludables per a l’autonomia personal.
• La prevenció, detecció i actuació davant dels signes d’alerta i situacions d’emergència.
• Un projecte de centre que impliqui tots els professionals en l’educació per a la salut.
• La interacció de la salut en les diferents dimensions humanes: aspectes físics, psíquics, socials i mediambientals.
• El foment de la participació activa dels infants en l’educació per a la salut. El desenvolupament de l’autoimatge positiva i el respecte pel propi cos.
• La prevenció i promoció de la salut en l’escola.

Les malalties més freqüents en la infància són les anomenades malalties transmissibles o malalties infectocontagioses (vegeu taula). Es tracta d’un procés patològic causat per l’acció de gèrmens o de les seves toxines.

La malaltia es manifesta per la simptomatologia específica, precedida d’un període d’incubació de l’agent infecciós i d’una fase de contagi. La transmissió és per formes de vida més simples, els anomenats microorganismes patògens, únicament observables amb un microscopi. La ciència que els estudia és la microbiologia. Les malalties transmissibles infantils més freqüents són causades pels microorganismes patògens següents: els bacteris, els virus, els fongs i els paràsits.

En la nostra societat, tanmateix, com passa en d’altres, la majoria d’aquestes malalties s’han eradicat gràcies a les campanyes de vacunació sistemàtica que s’han dut a terme en la població infantil.

No obstant això, tornen a aparèixer molt sovint brots d’algunes d’aquestes malalties a causa dels viatges i moviments migratoris, per la qual cosa continua essent una necessitat imperiosa aplicar exhaustivament els programes de vacunacions sistemàtiques a la nostra població infantil, per tal de prevenir-ne la reaparició.

Un microorganisme o microbi és un organisme tan petit que és invisible a l’ull humà, només es poden observar amb el microscopi. Són arreu en la natura, també el cos humà és ple de microorganismes que no són perjudicials, o fins i tot són beneficiosos. Hi ha molts tipus de microbis que poden produir malalties (patògens).

Els microorganismes patògens es classifiquen segons l’estructura i morfologia que tinguin en bacteris, virus, fongs i paràsits.

1. Els bacteris. Són microorganismes d’estructura molt simplificada i mida microscòpica. S’automultipliquen dins de les cèl·lules i poden eliminar toxines (proteïnes produïdes per bacteris patògens).

La seva morfologia pot ser diversa, entre d’altres trobem els bacteris amb forma esfèrica, que reben el nom de cocs, i els de forma cilíndrica, que s’anomenen bacils. Alguns bacteris són patògens (que produeixen malaltia) i d’altres formen part de la flora habitual del cos humà sense provocar malaltia.

2. Els virus. Són microorganismes infecciosos de mida petita, que es caracteritzen perquè són paràsits obligats, és a dir, paràsits que necessiten cèl·lules hoste d’un ésser viu per replicar-se.

Les cèl·lules hoste on es replica el virus s’anomenen permissives i s’encarreguen d’alliberar el virus per la resta de l’organisme humà o animal.

3. Els fongs. Són organismes immòbils amb algunes excepcions. Poden créixer com a cèl·lules úniques, com és el cas dels llevats, o com a colònies filamentoses multicel·lulars, com en el cas de les floridures. Abunden a l’aire i a la terra, poden causar malalties infeccioses com enverinaments per ingesta de bolets o malalties parasitàries com la candidosi, que provoca lesions en la pell i mucoses de l’ésser humà.

4. Els paràsits. Són animals o vegetals que viuen sobre o dins d’un altre −hoste−, del qual es nodreixen per associació biològica.

Entre els paràsits que produeixen malaltia, es distingeixen:

• Protozous: éssers unicel·lulars, constituïts per una única cèl·lula. De les infeccions produïdes per protozous, la Giardia lamblia és una de les més importants i freqüents. Es tracta d’un paràsit intestinal. Quan hi ha més d’un cas d’infecció en un centre, pot obligar a tancar el centre educatiu com a mesura de prevenció per tal d’evitar que la infecció es propagui entre la resta de nens.
• Paràsits pluricel·lulars: són éssers macroscòpics (que es poden observar a simple vista) que causen infestació; com per exemple els helmints, que són cucs amb forma arrodonida i/o plana −els que es coneixen col·loquialment amb el nom de cucs de terra−, les puces, els polls, les tènies…

La transmissió, segons com sigui, pot ser de manera directa o indirecta:

1. Transmissió directa. La transmissió directa s’efectua per relació de contacte immediat, sense cap tipus d’interferència. El contagi pot ser provocat per mossegades, esgarrapades o per contacte físic, com per exemple per contacte sexual, lesions en la pell i mucoses, via placentària, etc.
2. Transmissió indirecta. Parlem de transmissió indirecta quan hi ha una separació en el temps i l’espai, entre la font d’infecció i el subjecte susceptible de ser infectat, entre la persona malalta i la persona que serà contagiada i que posteriorment desenvoluparà la malaltia infectocontagiosa.

Es transmet el contagi per elements com l’aigua (hepatitis A, gastroenteritis…), l’aire (refredat comú, grip…), el terra (cucs intestinals), els aliments (salmonel·losi), materials contaminats (hepatitis B), vaixella, joguines, xeringues, banys, etc.

Les portes o vies d’entrada principals en el contagi de la malaltia infecciosa són la pell i mucoses (bucal, nasal, rectal, vaginal…), mitjançant lesions o microlesions que s’hi puguin produir, com també l’aparell respiratori i el digestiu.

El període d’incubació és el temps que ha transcorregut entre la invasió de l’organisme per un microorganisme patogen i l’inici dels símptomes com a manifestació de la malaltia contreta. Durant aquest període de temps els microorganismes creixen i es multipliquen per tot l’organisme hoste fins a desenvolupar la malaltia. Aquest temps transcorregut, anomenat període d’incubació, és diferent i varia per a cada tipus de malaltia, i pot tenir una durada d’hores, dies i fins i tot mesos.

Podríem dir que la malaltia és la fase o període d’estat en què es manifesten les causes orgàniques produïdes per la infecció en l’organisme de l’individu contagiat, l’etapa en la qual els signes específics de la malaltia es fan evidents. Poden presentar-se signes locals relacionats amb l’òrgan afectat, i símptomes generals que afectin tot l’organisme, com per exemple febre, mal de cap, diarrea, vòmits i signes cutanis com l’exantema, entre d’altres.

La convalescència és l’interval de temps transcorregut entre la desaparició dels símptomes −regressió de la malaltia− i el restabliment de l’energia normal de l’organisme; és a dir, fins que s’ha superat el període d’astènia.

La convalescència és el període o fase de recuperació, de restabliment de la salut de la persona malalta, des que s’ha superat la fase més aguda o crítica de la malaltia fins a la recuperació total de la persona, que és quan torna a fer vida normal. En el cas dels infants seria quan tornen a tenir ganes de jugar, menjar i dormir amb normalitat absoluta.

Les malalties bacterianes poden afectar diferents aparells de l’organisme humà, com per exemple l’aparell respiratori, com és el cas de les malalties de la diftèria i la tos ferina. Així doncs, entre les malalties transmissibles més freqüents causades per bacteris, destaquen la diftèria, l’otitis, la conjuntivitis, la meningitis i la tos ferina.

1. Etiologia: l’agent causant és el Corynebacterium difteriae. Pot provocar la mort de la persona; actualment té una incidència nul·la entre la població infantil de la nostra societat gràcies a les campanyes de vacunació infantil (immunitzacions actives).

2. Via d’entrada: el bacteri envaeix l’organisme sa per les vies respiratòries altes, és a dir, per la boca i el nas, que actuen com a portes d’entrada comunicant el medi extern amb l’intern.

3. Període d’incubació: és molt variable.

4. Contagi: la transmissió de la malaltia s’efectua per contacte directe de persona a persona. La persona sana es contagia per les persones infectades pel bacteri i per les gotes de Pflügge emeses en parlar, tossir o esternudar.

5. Clínica/simptomatologia: la diftèria es manifesta en l’individu que la pateix amb rinorrea (flux abundant de secreció nasal i sagnat), dolor en empassar, inflamació ganglionar submaxil·lar, ronquera, afonies, tos forta i obstrucció de les vies respiratòries que dificulta la respiració.

6. Tractament: un cop la persona ha adquirit i desenvolupat la malaltia, el tractament que s’administra per fer-hi front és farmacològic amb antibiòtics.

La millor manera d’evitar la malaltia és amb una prevenció efectiva consistent en l’administració d’una vacuna, que s’encarrega de potenciar les defenses de l’organisme humà davant la malaltia en cas que entri en contacte amb el bacteri.

És la malaltia més freqüent en l’edat infantil després de les infeccions respiratòries. La infecció de l’orella pot anar acompanyada de secreció de líquid serós o purulent(consisteix en una secreció de líquid causat o format per pus.

1. Epidemiologia: l’otitis és més freqüent en els nens més petits; afecta sobretot nens que tenen entre 6 i 36 mesos, en un percentatge del 15% al 20%. Els brots són més comuns a la primavera i estiu i les nenes hi són més propenses que els nens.
2. Etiologia: la inflamació és causada per diferents bacteris: streptococcus pneumoniae, haemophilus influenzae i staphylococcus aureus.
3. Simptomatologia/clínica: cursa amb febre, supuració de l’orella, i hipoacúsia. En el lactant produeix nerviosisme, inquietud, plor amb facilitat i dificultat a l’hora de consolar-lo, tendència a rascar-se l’orella i desinterès per l’aliment.
4. Tractament: el tractament és farmacològic amb antibioticoteràpia, antitèrmics i analgèsia.

1. Etiologia: pot ser variada; pot ser produïda per infeccions bacterianes o víriques, per al·lèrgies o traumatismes. La conjuntivitis infecciosa acostuma a ser molt contagiosa i, per tant, és transmet molt fàcilment i de pressa entre els infants.

Les conjuntivitis bacterianes són produïdes pels bacteris Clamydias, gonococs, estafilococs i estreptococs. Les vies de transmissió poden ser per via directa en tossir o esternudar, o bé per contagi indirecte per mans, lents de contacte, mocadors, tovalloles, etc.

En els nounats el contagi es produeix pel canal de part i requereix tractament immediat per evitar que tinguin ceguesa.

2. Simptomatologia/clínica: es manifesta per envermelliment de la conjuntiva, pruïja, inflamació de les parpelles, molèsties a l’ull com si hi hagués un cos estrany, fotofòbia i secreció purulenta.

3. Tractament: el tractament consisteix en una acurada i repetida neteja dels ulls amb sèrum fisiològic i/o aigua, i també tractament farmacològic amb pomades i col·liris (gotes oftàlmiques).

La meningitis pot ser d’origen bacterià o víric; la d’origen víric acostuma a ser generalment de tipus benigne, per la qual cosa només tractarem la meningitis de tipus bacteriana.

La meningitis bacteriana constitueix una de les malalties transmissibles més importants en la infància per la seva mortalitat, complicacions i risc de seqüeles en l’infant. En el 90% de casos té incidència en nens d’1 mes a 5 anys, i la meitat en més petits d’1 any, a causa principalment de la manca de defenses en l’organisme infantil, atesa la immaduresa del seu sistema immunitari respecte a certs agents patògens i altres riscos addicionals, com per exemple la llar d’infants, el domicili, etc.

El sexe masculí està més afectat per aquesta malaltia, que pot produir-se en qualsevol època de l’any, encara que majoritàriament apareix a l’hivern i la primavera.

En els darrers anys n’ha disminuït la incidència i gravetat gràcies a les teràpies antiinfeccioses i a les vacunes, tot i que continua essent un problema important de salut en la població infantil.

1. Etiologia: els agents causants són el meningococ Haemophilus, i el neumococ Escherichia coli, etc. La infecció arriba al sistema nerviós central per disseminació de la sang des d’altres àrees de localització del microorganisme patogen, com per exemple la faringe o l’orella.

2. Període d’incubació: pot oscil·lar entre 5 i 10 dies.

3. Clínica/simptomatologia: la malaltia s’inicia de manera brusca i dramàtica, amb xoc (insuficiència del sistema circulatori), disminució ràpida del nivell de consciència i freqüentment amb la mort en 24 hores de l’individu. L’inici pot anar precedit o no de cefalea (mal de cap), febre, vòmits, rigidesa al clatell, rebuig als aliments, irritabilitat i plor agut.

4. Contagi: directe de persona a persona per via respiratòria.

5. Tractament: administració de fàrmacs com antibiòtics i penicil·lines.

6. Prevenció: es fa amb immunització activa, o sigui, administració de vacunes. Són eficaces a partir dels 2 mesos d’edat, encara que actualment algunes de les vacunes dels diferents tipus de meningitis es troben en fase d’investigació i experimentació. Si apareix la malaltia, cal posar en tractament totes les persones que tinguin o hagin tingut contacte amb el nen malalt, com per exemple familiars, nens de l’escola bressol, classe, educadors…

Entre les malalties transmissibles que es donen amb més incidència en la població infantil i les que tenen els virus com a microorganismes patògens responsables, cal destacar les següents: la parotiditis epidèmica, més coneguda popularment com a galteres, el xarampió, la varicel·la, la nasofaringitis o refredat comú, la bronquitis, l’asma bronquial i la pneumònia.

1. Etiologia: l’agent causant és el virus de la parotiditis anomenat paramixovirus.

2. Període d’incubació: habitualment dura entre 16 i 25 dies.

3. Contagi: el virus es transmet per contacte directe mitjançant secrecions respiratòries, i per contacte indirecte per qualsevol objecte, mobiliari o material. La fase activa de contagi té una durada des d’1 dia abans a 9 dies després de l’inici de la simptomatologia.

4. Immunitat: s’aconsegueix la immunitat permanent en contreure la malaltia, la qual cosa implica que un cop l’individu l’ha patit, no la tornarà a agafar. També es pot aconseguir la immunitat activa per l’administració de la vacuna, continguda en la vacuna triple vírica que s’administra als 15 mesos d’edat.

5. Clínica/simptomatologia: la parotiditis es manifesta amb febre, dolor muscular, pèrdua de la gana, malestar general, cefalea, dolor i tumefacció de les glàndules tiroides. En l’actualitat, la parotiditis és una malaltia amb poca incidència en la població infantil gràcies a la vacunació sistemàtica.

6. Tractament: el tractament és farmacològic, els símptomes de la febre es tracten amb antitèrmics i el dolor amb analgèsia.

1. Etiologia: està produït pel virus del xarampió i aquest es transmet per via aèria o bé per contacte directe. La porta d’entrada a l’organisme hoste són la laringe i faringe o les mucoses conjuntives.

2. Període d’incubació: entre 7 a 15 dies des de la infestació. L’erupció cutània o exantema i la resta de la clínica apareixen al cap de 15 dies aproximadament.

3. Simptomatologia/clínica: cursa amb febre, rinorrea (flux abundant de secreció nasal), tos, erupció cutània envermellida que s’inicia per la cara i s’estén posteriorment per la resta del cos fins a produir les lesions maculopapuloses sense pruïja.

4. Tractament: no hi ha tractament específic llevat de les mesures higienicodietètiques, com per exemple una bona ventilació, repòs, llum atenuada, bona higiene personal, alimentació líquida i tova, i tractament farmacològic dels símptomes com la febre amb antitèrmics i/o xarops.

5. Prevenció: la millor prevenció és la vacunació sistemàtica de la població infantil, específicament l’anomenada vacuna triple vírica, que és la mateixa que fa front a la parotiditis i a la rubèola, la primera dosi de la qual s’administra entre els 12 i 15 mesos de vida. Amb la vacuna o bé un cop s’ha patit la malaltia, s’adquireix la immunitat permanent. Com que és molt fàcil de transmetre i de contagiar, caldrà que el nen afectat no es reincorpori a l’escola fins que no hagi passat completament el període de convalescència.

1. Etiologia: està causada pel virus de la varicel·la zòster.

Les vies de transmissió són mitjançant el contacte directe de nen a nen amb les erupcions cutànies que produeix la mateixa malaltia, ja que les vesícules contenen un líquid que conté el virus. Una altra via de transmissió és l’aèria per les secrecions respiratòries, i la fase activa de contagi comença un dia abans que aparegui l’erupció cutània, i dura fins a 5 dies aproximadament després que surtin les vesícules a la pell.

2. Període d’incubació: entre 10 i 15 dies, tot i que es pot perllongar uns dies més fins a la manifestació de l’exantema.

3. Simptomatologia/clínica: es manifesta clínicament amb febre sobtada, debilitat i fatiga, acompanyades de l’exantema, que comença a la cara i el pit i s’estén a la resta del cos, per acabar amb la cicatrització de les vesícules amb una crosta; també apareix pruïja intensa que provoca que, per culpa de rascar-se, se sobreinfectin les vesícules i deixin cicatrius a la pell.

4. Immunització: la immunització més eficaç fins avui és la vacuna sistemàtica de la varicel·la.

La prevenció consisteix a evitar el contacte directe i a aïllar a casa el nen que pateix la malaltia, com també a extremar les mesures higienicopreventives de les persones de l’entorn de l’afectat.

5. Tractament: el tractament va encaminat a reduir la simptomatologia, i consisteix a administrar fàrmacs antitèrmics per fer baixar la temperatura corporal i fàrmacs antihistamínics per tal de reduir la pruïja.

1. Epidemiologia: els refredats es repeteixen cada any en forma d’epidèmies; la població infantil és la més sensible al contagi i la més afectada.

Els refredats es propaguen sobretot en els nens quan comencen a anar a l’escola bressol, amb una mitjana de més de 6 processos any/nen.

Les infeccions poden presentar-se en qualsevol època de l’any, tot i que són més freqüents a l’hivern. El període d’incubació és d’1 a 3 dies, i la malaltia té una evolució de 5 a 7 dies. El refredat comú es transmet per les gotes de Pflügge que contenen el virus, que és disseminat i propagat per la tos i els esternuts que escampen les microgotes de Pflügge per l’aire.

2. Etiologia: pot estar produïda per diversos agents vírics. Per exemple:

• Rinovirus en nens molt petits.
• Coronavirus en infants més grans.
• Virus de la grip en totes les edats.

3. Clínica/simptomatologia: cursa amb febre, secreció nasal aquosa, obstrucció i dificultat respiratòria, tos seca, molèsties a la gola, disfàgia, malestar general i, a vegades, inflamació dels ganglis del coll.

4. Tractament: el tractament és farmacològic, els símptomes de la febre es tracten amb antitèrmics com el paracetamol i s’utilitza sèrum fisiològic per desobstruir el nas.

1. Epidemiologia: pot aparèixer des del primer mes de vida fins als 2 anys, però té més incidència entre els 5-6 mesos.

2. Període d’incubació: uns set dies aproximadament.

3. Etiologia: és d’origen viral, i els virus que la provoquen poden ser virus sincitial i parainfluenza, mycoplasmai/oadenovirus.

4. Simptomatologia/clínica: es manifesta amb rinorrea, tos, febre, sibilàncies i manca de gana.

El contagi és per via directa, ja que el virus és a les microgotes de l’alè i es transmet en tossir o esternudar.

5. Tractament: es tracten els símptomes, acompanyats d’una bona aportació de líquids per fluïdificar les mucositats i fàrmacs broncodilatadors.

1. Etiologia: segons l’agent causal, es classifiquen en diversos tipus.

• Pneumònies bacterianes: neumococ, estafilococ, Haemophilus influenzae.
• Pneumònies virals: són més freqüents que les bacterianes i destaca la produïda pel virus respiratori sincitial.
• Pneumònies per fongs i paràsits i/o substàncies tòxiques: per inhalació de talc, broncoaspiració…

2. Simptomatologia/clínica: cursa la pneumònia amb febre superior o igual a 39ºC, calfreds en nens més grans, convulsions en els més petits, vòmits, diarrees, erupció cutània, tos persistent i expectoració espessa.

3. Tractament: el tractament consisteix a administrar fàrmacs, bàsicament antibioticoteràpia, repòs, antitèrmics, antitussígens i ingesta elevada de líquids.

Són les malalties produïdes per protozous i paràsits pluricel·lulars. El contagi és divers però, en general, sol ser pel contacte directe amb aigua o aliments contaminats.

En l’etapa infantil, les més comunes són la Giardia lamblia i la pediculosi (polls).

• Etiologia: és causada per un paràsit intestinal anomenat Giardia lamblia i la via de transmissió és oral mitjançant la ingesta d’aigua o aliments contaminats, com també per contacte directe de nen a nen.
• Període d’incubació: entre 1 i 4 setmanes.
• Simptomatologia/clínica: en la majoria dels casos no presenta símptomes i quan apareixen són diarrea líquida, nàusees, anorèxia i molèsties abdominals.

Per prevenir-la cal recórrer a mesures higièniques personals com rentar-se les mans abans i després d’ingerir aliments, el bany, netejar els aliments que es consumeixen crus com les fruites i verdures, i el tractament farmacològic antiparasitari per eliminar el paràsit.

• Etiologia: és causada per un paràsit anomenat poll. Són uns insectes que viuen exclusivament en l’ésser humà, tenen de 2 a 4 mm de longitud i s’alimenten de sang que xuclen de la pell del cap quan piquen a les persones. Es reprodueixen ràpidament; cada femella posa d’uns cent a tres cents ous, anomenats llémenes, que són de color blanc i estan enganxats a la base del cabell i la via de transmissió és el contagi directe i per l’ús de raspalls, pintes, gorres i bufandes.
• Període d’incubació: entre 7 i 10 dies.
• Simptomatologia/clínica: en la majoria dels casos hi ha una picor intensa i irritació a la base dels cabells.

La prevenció consisteix en mesures higièniques personals com rentar-se els cabells, revisar periòdicament els caps dels nens i nenes, no compartir estris de neteja personal i, en cas d’infestació, fer un tractament farmacològic antiparasitari (no abans).

Hem cregut adient reflectir unes altres malalties, amb etiologia diversa o bé desconeguda, que tenen certa incidència dins de l’etapa infantil. En alguns casos no es coneixen els factors causants i els mecanismes pels quals es produeixen. Aquest fet incideix tant a l’hora de tractar-les com de prevenir-les. A l’escola infantil incorporem en el currículum educatiu l’educació per la salut, desenvolupant hàbits d’alimentació, higiene i descans per col·laborar en la detecció i diagnòstic de possibles malalties no transmissibles.

Té una prevalença del 12% en la població infantil, i és una malaltia que va augmentant considerablement en la població i que es dóna amb més incidència en les societats industrialitzades a causa de la contaminació mediambiental, que afecta majoritàriament els sectors de població infantil i de la gent gran; els primers per la immaduresa del seu sistema immunitari, entre altres causes, i el de la gent gran pel deteriorament de l’aparell respiratori i/o del sistema encarregat de les defenses orgàniques.

• Etiologia: la crisi asmàtica es pot produir per factors endògens com els heretats genèticament o bé per al·lèrgies desencadenades pel mateix organisme, i/o per factors exògens com el clima, la pol·lució, pressió atmosfèrica, ansietat, por, aliments, àcars, pols, fongs, pol·len…
• Simptomatologia/clínica: tos, sibilàncies, flegmes, dispnea, fatiga, angoixa, sudoració, pell freda, pal·lidesa, etc.; les crisis són agudes i predominen durant la nit.
• Tractament: el tractament farmacològic són broncodilatadors. Les mesures higienicopreventives de l’entorn inclouen disminuir la pols (presència d’àcars), eliminar els fums, utilitzar humidificadors…

Amb el diagnòstic i un tractament correcte, s’evitarà que es produeixi una alteració en l’absorció intestinal dels nutrients, i per tant, una malnutrició.

Així, doncs, la diarrea consisteix en una pèrdua excessiva d’aigua, sals i minerals per les femtes, i pot ocasionar altres problemes greus de salut com la deshidratació i desnutrició en els infants, molt més greu com més intens sigui el procés i més petit sigui el nen.

1. Etiologia: pot ser diversa. Per exemple:

• Agents bacterians: salmonel·la, Eschericchia coli i Campylobacter jejuni…
• Agents virals: Rotavirus. És més freqüent en els mesos d’hivern i en nens i nenes que tenen entre 6 mesos a 4-5 anys. Cursa amb febre, símptomes catarrals i diarrea.
• Agents parasitaris: Giardia lamblia; a aquest paràsit li agraden molt les llars d’infants.
• Infeccions no entèriques: associades a altres infeccions com otitis, amigdalitis, etc.
• Transgressió alimentària: per sensibilitat a la introducció de nous aliments en la dieta.
• Antibioticoteràpia: després d’una ingesta perllongada d’antibiòtics orals.

2. Simptomatologia/clínica: cursa amb vòmits, nàusees, diarrea, dolor abdominal i febre.

3. Tractament: es tracta amb dieta astringent, ingesta elevada de líquids per evitar la deshidratació, realimentació i antibioticoteràpia.

El coneixement de la manifestació de les malalties més habituals en la infància, com també l’actuació més immediata i la prevenció d’aquestes, és una tasca fonamental per a l’educador infantil, ja que té la responsabilitat i l’obligació professional de detectar i comunicar immediatament qualsevol signe d’alerta, com per exemple la febre. La febre indica que alguna cosa no va bé en l’organisme de l’infant, que la temperatura corporal li ha augmentat per una possible infecció de microorganismes patògens, i llavors ha d’actuar immediatament i comunicar als pares el fet per tal que acudeixin a la consulta del pediatre, professional que diagnosticarà i tractarà la malaltia sense demora.

Amb aquesta actuació immediata de l’educador infantil quant a la detecció de signes d’alerta i comunicació als pares, s’assoleixen dos objectius fonamentals referents a la salut del nen. L’un és la protecció de la salut del nen que presenta el signe de malaltia per tal que el problema de salut es tracti de manera ràpida i sense postergació, amb la qual cosa el resultat del tractament sempre serà més efectiu i eficaç. L’altre objectiu és la prevenció de la malaltia (taula) entre la resta de nens del centre educatiu, ja que si eliminem el possible focus d’infecció contribuïm a evitar o a reduir els efectes de la propagació de la malaltia infecciosa.

El nen malalt no podrà reincorporar-se a la seva activitat quotidiana −l’escola− fins que no hagi superat el període de convalescència, és a dir, fins que no estigui totalment restablert, per tal d’evitar el contagi entre els companys.

La manera que té el cos humà de fer front als continus i repetits atacs dels agents infecciosos causants de diferents i múltiples malalties en l’ésser humà és mitjançant el sistema immunitari −conjunt de mecanismes fisiològics per combatre les infeccions−, que és el responsable directe de protegir i mantenir la nostra salut; així doncs, es tracta d’un conjunt de fenòmens mitjançant els quals l’organisme es defensa de les substàncies alienes o agents nocius −patògens− causants de la malaltia. Aquest sistema en equilibri dinàmic és l’encarregat de mantenir la integritat de l’organisme i de donar resposta als elements estranys que l’envolten i que posen en perill la seva existència.

Els mecanismes protectors de l’organisme són un conjunt de sistemes de defensa que actuen interrelacionats, són els anomenats mecanismes inespecífics i els específics. Entre els primers, hi ha la pell, les membranes mucoses, la defensa cel·lular i humoral i els específics estan constituïts pels anticossos i les vacunes.

1. La pell i les membranes mucoses: L’epidermis és la capa cel·lular més prima i superficial de la pell, està formada per teixit epitelial i actua com a barrera protectora davant la invasió de bacteris, fongs i/o paràsits.

Les membranes mucoses són les conjuntives dels ulls, la mucosa bucal, respiratòria, gastrointestinal i genitourinària, que tenen acció de defensa i barrera protectora.

Altres barreres protectores són de caràcter químic i serveixen per mantenir l’esterilitat de l’organisme, com el nivell de pH de les secrecions gàstriques i la flora bacteriana natural de l’organisme −resident habitual de la pell−, que evita el creixement de fongs i bacteris patògens en l’anomenada població de la pell, la flora vaginal, intestinal, cutània, etc.

2. La defensa cel·lular: està formada per fagòcits i limfòcits. Si els microorganismes aconsegueixen traspassar les barreres protectores anteriors, apareix una inflamació com a resposta a la invasió i es produeix el procés de la fagocitosi, en el qual també actuen els limfòcits.

La fagocitosi té lloc dins del fagòcit, i es poden donar tres resultats diferents segons la virulència de l’agent infecciós, que són:

• Que el microorganisme invasor resulti completament destruït i per tant no aparegui la malaltia.
• Que el microorganisme quedi en situació d’estat latent −endormiscat durant un temps−, però que, al cap d’un temps, es desperti i es desenvolupi fins a produir la malaltia.
• Una altra situació seria que el microorganisme es multipliqués. Aquest cas és el més greu, ja que provoca l’aparició immediata de la malaltia en la persona.

3. La defensa humoral: és la defensa mitjançant els líquids orgànics del mateix individu, com la sang, la saliva, la suor, les secrecions lacrimals…, els quals estan constituïts per substàncies amb activitat bactericida amb la qual s’enfronten als gèrmens.

4. Els anticossos: les defenses específiques tenen la capacitat de reconèixer un antigen determinat i actuar-hi selectivament en contra. Els antígens són substàncies nocives que penetren en l’organisme i provoquen una resposta immunitària específica, que fa crear els anticossos corresponents. El sistema immunològic específic actua creant els anticossos, que són molècules de naturalesa proteica.

Aquest tipus de defensa és molt útil en el primer contacte amb el germen i molt més en contactes posteriors i deixa una memòria d’aquell germen registrada en el sistema immunitari. Alguns exemples d’aquesta espècie de vacuna natural són les produïdes per virus com el de l’hepatitis, tètanus, ràbia, xarampió, rubèola, etc. La persona que ja ha estat en contacte amb aquests virus i que el seu organisme hi ha creat anticossos en contra, és com si hagués quedat vacunada de manera natural, la qual cosa no implica necessàriament que no pugui tornar a contreure més endavant alguna d’aquestes malalties, però en tot cas si les hagués de contreure, apareixerien i es manifestarien de manera molt més atenuada.

5. Les vacunes: l’administració d’una vacuna a un nen pretén despertar la producció d’anticossos enfront d’aquell germen, anticossos que perduren i que el fan immune a una malaltia determinada.

Es considera que un nen és immune a una malaltia quan té prou nivell d’anticossos per impedir que la tingui. Els nivells d’anticossos són duradors, però disminueixen amb el temps, per tant, en el cas d’algunes vacunes cal administrar dosis successives o de record en intervals de temps per tal de mantenir aquests nivells d’anticossos.

Les vacunes sistemàtiques són les que s’inclouen en el calendari de vacunacions d’una comunitat determinada i que s’apliquen de manera universal a tota la població, en aquest cas a tota la població infantil, per tal de prevenir algunes malalties.

A l’Estat espanyol, les diferents comunitats autònomes tenen transferides les competències en matèria de sanitat, la qual cosa permet que cadascuna gestioni el seu programa de vacunacions infantils: el Ministeri de Sanitat i Consum coordina aquest programa i l’avalua de manera global.

L’Associació Espanyola de Pediatria ha elaborat un únic calendari de vacunacions amb l’objectiu d’establir criteris d’unanimitat i unificació a la resta de l’Estat espanyol.

Cada comunitat autònoma determina el calendari de vacunació per a la seva població infantil. En el cas de Catalunya, el calendari és l’establert en el Decret 54/2007, que recull la figura.

L’educador infantil, com a màxim responsable en el compliment de les mesures higienicopreventives al centre on treballa, haurà de vetllar perquè es respectin i es desenvolupin aquestes mesures higienicopreventives, que són les següents:

1. La higiene personal i de l’entorn: la higiene corporal acurada i òptima del mateix educador infantil, la dels nens de l’escola bressol, la higiene ambiental dels espais, objectes, materials i estris de la llar d’infants, ludoteca, o centre d’acollida…

2. La immunització activa: el compliment del programa calendari oficial de vacunacions sistemàtiques per part del nen, que l’educador infantil podrà comprovar i del qual podrà fer el seguiment mitjançant la petició als pares del llibre de vacunacions expedit per les institucions sanitàries encarregades d’administrar-les.

Alguns pares decideixen no administrar les vacunes sistemàtiques als seus fills per raons de caràcter ideològic, religiós o de creences. En aquests casos ens trobem davant d’un conflicte eticolegal, ja que d’una banda es confronta el dret a la llibertat ideològica dels pares recollit en la nostra Constitució −pel qual els pares, com a tutors legals o representants, poden decidir que el seu fill no rebi les vacunacions−, però d’una altra es troba confrontat el dret a la protecció de la salut de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, i quan el fet de decidir lliurement no rebre les vacunes pot afectar la salut de terceres persones, és a dir, la salut pública, la resta de la població infantil, llavors passa per davant de manera prioritària el dret comunitari al dret individual.

L’actitud dels educadors infantils ha de ser sempre de respecte vers les conviccions personals dels pares, però a la vegada ha de protegir la integritat física i la salut del grup d’infants que atén a l’escola bressol per tal de prevenir malalties infectocontagioses dins del centre educatiu, i això passa inexcusablement pel control i seguiment del llibre de vacunacions de cadascun dels nens del centre.

3. L’alimentació: cal conèixer i conscienciar-se de la importància que té una bona alimentació, equilibrada, rica i variada, amb els diferents grups d’aliments −glúcids, lípids, proteïnes i vitamines− en les proporcions adequades segons els requeriments dietètics i nutricionals diaris, i de les seves repercussions en l’organisme humà, específicament en el sistema immunitari del nen, en el qual tenen especial rellevància les proteïnes, vitamines, fruites i verdures que estimulen la immunitat natural contra les infeccions.

L’educador infantil haurà de vetllar pel compliment d’aquests requeriments nutricionals supervisant i controlant els menús diaris i setmanals que oferirà l’escola bressol, i aplicant de manera exhaustiva les mesures higièniques pel que fa a la preparació i manipulació dels aliments.

4. Mesures d’aïllament: fan referència a l’aïllament del focus d’infecció tenint en compte la gran transmissibilitat i contagi de cada malaltia amb tractament i sense; per això és important que els educadors detectin immediatament els signes d’alerta com a indicadors de possible malaltia en el nen, per tal d’aïllar-lo de la resta del grup classe i evitar que la malaltia infectocontagiosa es propagui.

Aquestes mesures d’aïllament a l’escola bressol han de basar-se en el procediment següent: quan es detecta un signe d’alerta, com per exemple febre, s’avisa immediatament els pares per tal que vinguin a recollir el nen al centre, de manera que sigui ràpidament i degudament tractat pels professionals de la salut i no es reincorpori al centre fins que estigui restablert del tot.

El rol de l’educador infantil no és resoldre el problema de salut que es manifesti en el nen, ja que això és competència dels professionals de la salut −professionals de la infermeria i de la medicina−, sinó el de contribuir a la prevenció detectant aviat els signes d’alerta −simptomatologia− com a indicadors de la malaltia que s’està incubant. Per tant, molts cops depèn de la bona i ràpida actuació de l’educador que es pugui efectuar un diagnòstic i tractament diligent −amb la promptitud que cal− per part dels professionals de la salut i d’aquesta manera pal·liar o minimitzar els efectes nocius que pugui tenir la malaltia en l’infant.

És fonamental observar detalladament els indicadors que els nens manifesten respecte de la seva salut. Aquests indicadors poden ser expressats no només amb evidències físiques −febre, diarrea, vòmits…−, sinó també amb altres formes de comunicació no verbal com les conductuals −per exemple, estats anímics com la tristesa, manca d’activitat i energia, nerviosisme, inquietud, insomni, inapetència, etc.−, que són altres maneres de comunicar-nos i de fer-nos saber que alguna cosa no va bé. Un educador ha d’adquirir i disposar de les conductes i actituds següents:

• Observar minuciosament el nen per tal de detectar possibles símptomes de malaltia. Amb l’observació directa de l’estat i coloració de la pell i mucoses −erupcions cutànies, exantemes, taques, vesícules, envermelliment…−, control de la temperatura corporal −febre−, observar si es produeixen esternuts, mucositat −refredat comú, grip−, irritabilitat, manca de gana −anorèxia−, vòmits, diarrees, etc.
• Avisar immediatament els pares o tutors legals perquè s’encarreguin del nen malalt i consultin el pediatre.
• Col·laborar amb el personal assistencial sanitari i els pares comunicant-los els símptomes detectats. L’educador infantil mai administrarà de manera lliure medicaments pel seu compte, sinó únicament els prescrits pel pediatre i amb l’autorització que toqui −consentiment per escrit− dels pares o tutors legals.
• Procurar animar i distreure el nen a causa de la seva susceptibilitat induïda per la malaltia, i sobretot oferir afecte sense caure en la desmesura.
• Estimular la gana (excepte si hi ha una dieta especial prescrita pel pediatre) amb menjars que li agradin, sempre que sigui possible i segons la malaltia.