Intervenció primerenca

La finalitat de l’atenció primerenca és potenciar la capacitat del desenvolupament de l’infant amb trastorns o risc de patir-los, a través d’accions optimitzadores i compensatòries que millorin la seva autonomia personal, tot possibilitant-ne la integració en el seu entorn social, familiar i escolar.

Els objectius de l’atenció primerenca, definits en el Llibre Blanc, són:

• Reduir els efectes d’una deficiència o dèficit sobre el conjunt global del desenvolupament del nen o nena.
• Optimitzar, en la mesura del possible, el curs del desenvolupament de l’infant.
• Introduir els mecanismes necessaris de compensació, d’eliminació de barreres i adaptació a necessitats específiques.
• Evitar o reduir l’aparició d’efectes i dèficits secundaris o associats produïts per un trastorn o situació d’alt risc.
• Atendre i cobrir les necessitats i demandes de la família i de l’entorn on viu l’infant.
• Considerar l’infant com a subjecte actiu de la intervenció.

També cal considerar l’objectiu d’apoderar a les famílies i els infants per poder avançar en el seu desenvolupament i autonomia personal.

A la vista dels objectius, l’objecte d’intervenció és l’infant, però també la família i l’entorn. Aquests objectius, que es posen en pràctica als diferents programes d’intervenció, tendeixen a fer que el progrés de l’infant creixi: d’entrada fent que les relacions pares-fills siguin més riques, tot seguit pel fet de proporcionar recolzament i assessorament adequat i, en darrera instància, perquè s’afavoreix el desenvolupament a través d’estímuls adequats.

El conjunt de la intervenció es duu a terme en l’entorn natural de l’infant, respectant-ne les rutines i la vida quotidiana. Aquesta intervenció en el seu conjunt té com a doble finalitat que l’infant guanyi el màxim de independència i aturar el deteriorament progressiu de certs nivells de desenvolupament, tot evitant al mateix temps que es produeixin alteracions més greus.

Tota actuació en atenció primerenca té com a punt de partença la planificació, que haurà de ser realitzada pels equips multidisciplinaris i interdisciplinaris de manera coordinada.

En l’àmbit de l’atenció primerenca, la planificació no es fa únicament des del centre educatiu, sinó que és necessari que hi hagi una comunicació continua entre els diferents professionals –els metges, els fisioterapeutes, els psicòlegs, els mestres, els treballadors socials, els educadors infantils, logopedes…– que posen en joc la seva formació i experiència en una intervenció concreta durant un període de temps concret.

És de vital importància que els educadors infantils siguin capaços de coordinar-se –posar en comú tots els mitjans i esforços de què es disposa per realitzar una acció conjunta a través d’una gestió ordenada– amb els diferents serveis i els diferents professionals, tot integrant-se en els equips multidisciplinaris, ja que és un aspecte clau per a la detecció precoç i l’atenció primerenca de les dificultats de desenvolupament.

Totes les intervencions adreçades a l’infant s’han de dur a terme tenint en compte els serveis educatius (escoles, llars d’infants…), els serveis d’atenció sanitària (centres d’atenció primària o CAP, hospitals…) i els serveis socials (serveis d’atenció a la infància, treballadors socials…), la qual cosa demana una coordinació interinstitucional.

Com a professionals de l’educació heu de estar alerta de totes les situacions i factors de risc que puguin donar-se, ja que els infants en situació de risc es poden veure afectats de manera desfavorable pel propi procés. Hi ha un conjunt de fets que, ja siguin de caràcter biològic, assistencial, social o mediambientals, us poden indicar o, si més no, fer-vos sospitar que hi ha algun problema i que es tracta d’una situació de risc per l’infant.

Tot i que no hi ha un sistema estàndard d’indicadors, sí que s’han definit uns factors de risc que poden facilitar-ne la detecció: es tracta dels factors de risc biològic i els factors de risc social. També us podeu recolzar en la classificació dels trastorns i les alteracions del desenvolupament. A més, hi ha un conjunt d’indicadors estandaritzats en funció de patologies concretes, com ja heu vist a les unitats anteriors.

Quan un infant es troba en risc biològic presenta normalment més d’un factor, i en funció dels factors que presenti el ris es classificarà com a risc neurològic, sensorial-visual i sensorial-auditiu (vegeu taula).

Els infants en risc social acostumen a prevenir d’entorns socioeconòmics complexos i desfavorits, o a trobar-se ja en una situació de desempar que, tant en un cas com en l’altre, posen de manifest el caràcter inadequat d’unes condicions de criança que fan perillar el desenvolupament integral de l’infant. Entre els factors que determinen la situació de risc social cal destacar:

• Una acusada deprivació econòmica.
• Un embaràs accidental traumatitzant.
• Una convivència conflictiva en el nucli familiar
• Una separació traumatitzant en el nucli familiar.
• Pares amb un QI baix i/o un entorn no estimulant.
• Patir malalties greus o haver sofert una pèrdua greu.
• Presència d’alcoholisme i/o drogoaddicció a l’entorn familiar.
• Prostitució.
• Delinqüència i/o empresonament.
• Mares adolescents.
• Sospita de maltractaments.
• Nens acollits en llars infantils.
• Famílies que no complimenten els controls de salut reiteradament.

Quan un infant presenta un trastorn de desenvolupament o el risc de patir-lo, no es limita a presentar un únic factor, i sovint trobareu que hi ha una combinació de factors, en especial en aquells grups socials en què es combinen també amb els factors biològics.

La taula que segueix (taula) resumeix els factors de risc biològic:

Els educadors infantils sou responsables d’infants de 0 a 6 anys. Aquesta edat suposa un repte a l’hora de determinar quan us trobeu davant d’un fet normal o d’un fet patològic. És important doncs, conèixer la normalitat de l’infant i tenir presents quins són els trastorns o les alteracions que afecten a la vida quotidiana, com, per exemple, els trastorns d’alimentació, els de joc, els del llenguatge, i els trastorn del son (insomni, angoixa nocturna, rituals obsessius a l’hora d’anar a dormir).

Els infants són moguts, miren aquí, corren cap allà… per tant l’activitat és una característica que els defineix. No obstant podeu trobar-vos amb infants que mostren un excés d’activitat o, dit amb altres paraules, hiperactivitat. La hiperactivitat es caracteritza, perquè l’infant canvia constantment d’activitat, es mou o fa activitats sense preveure el perill, fins al punt que pot mostrar una mobilitat excessiva mentre està dormit i en fase de son. Aquesta hiperactivitat acaba obrint la porta a problemes de retenció i memòria.

D’altra banda us podeu trobar amb infants que mostren una inestabilitat psicomotora o, a partir dels tres anys, un trastorn de la mobilitat. El fet de caure sovint fa que els infants tinguin inseguretat, i un tret característic és que no es relacionen amb els altres ni manifesten interès per investigar el que hi ha al seu voltant, ni pels jocs que impliquen desplaçament. Tot això pot comportar aïllament. L’aïllament, és un trastorn de la conducta que els educadors heu d’observar i que pot ser degut a que l’infant té poques habilitats socials, o bé d’una manca de motivació o de capacitat per adaptar-se a situacions noves.

Si alguna cosa caracteritza els infants és el joc. Els encanta jugar i s’engresquen en un tres i no res. Quan un infant gairebé no juga o es concentra d’una manera excessiva en el joc, us ha posar en alerta i reflexionar.

Pel que fa als trastorns alimentaris s’ha de fer especial menció als trastorns de comportament basats en la ingestió de matèries que no formen part de la dieta normal (paper, cabells, pedres, fusta…), trastorn que es coneix amb el nom de pica. Tot i que és normal que els infants petits s’ho fiquin tot a la boca, a partir dels tres anys ja no ho haurien de fer o aquest comportament hauria de tenir poca incidència. Si la pica persisteix al llarg dels dos anys es considera un trastorn patològic. Acostuma a ser característic d’infants amb trastorns afectius, psicosis, o que pateixen retards cognitius…

A cada edat es donen una sèrie de fets que corresponen al procés habitual de desenvolupament. Només cal tenir-los presents per adonar-se si alguna situació esperada no es produeix. Com a bons professionals heu de vetllar per la detecció d’aquests signes de desenvolupament, que no sempre es donen, i estar alerta pel que fa a la presència d’altres senyals.

Els àmbits d’atenció primerenca a Catalunya estan repartits entre el Departament de Salut, el Departament de Dret Social i el Departament d’Educació i Formació Professional. La seva interconnexió es realitza a través de la coordinació i el desenvolupament de programes conjunts, suportats per un marc legislatiu estatal i autonòmic.

En el moment en què es produeix la detecció d’una situació de risc o la constatació d’un trastorn, bé sigui per professionals de la salut, professionals docents o dels serveis socials, el que s’ha de fer és una derivació a l’organisme corresponent perquè posi en marxa les accions necessàries a fi que aquell infant pugui rebre l’estimulació primerenca el més aviat possible.

El pas immediat és coordinar des del servei d’atenció primerenca (CDIAP) tot l’entorn de l’infant, l’escola o a la llar d’infants, el metge… Habitualment es fa mitjançant un procés d’acompanyament, a través d’un professional que serà el referent de la família i l’encarregat de posar-se en contacte amb la resta de professionals que atenen l’infant. El resultat és una correcta coordinació a l’hora de fer les derivacions, així com en la comunicació i la informació.

Aquesta coordinació i una bona comunicació són fonamentals quan l’infant arriba a l’escola infantil, ja que afavoreixen el desenvolupament positivament, a l’hora que es reforça el procés terapèutic i es dona un impuls positiu al procés de socialització, l’aprenentatge i l’autonomia personal de l’infant dins de les seves pròpies possibilitats.

Els centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca (CDIAP) són serveis autònoms de caràcter interdisciplinari l’objectiu dels quals és l’atenció a la població infantil de 0-6 anys que presenta trastorns en el seu desenvolupament o es troba en una situació de risc de patir-los.

Hi ha una sèrie de fases de la intervenció en atenció primerenca que són comunes a aquests centres i que es poden resumir en els punts següents:

• Acollida al servei establint els drets i deures de totes les parts implicades.
• Valoració inicial de les necessitats de l’infant i la seva família.
• Exploració de l’infant i el seu entorn immediat com la família, família extensa i d’altres agents vinculats a l’infant.
• Disseny d’un pla terapéutic per als diferents serveis que intervinguin en el cas.
• Intervenció des dels serveis que es considerin adequats: psicologia, treball social, estimulació, logopèdia, fisioteràpia, psicomotricitat i psicoteràpia.
• Exercir funcions d’informació, orientació, formació i suport a la família.
• Orientar sobre recursos externs beneficiosos per al desenvolupament de l’infant i que facilitin el més alt nivell d’integració.
• Participar activament en la coordinació entre institucions duent a terme una intervenció interdisciplinària.

Els centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca són un recurs públic a Catalunya que depenen del Departament de Drets Socials i Inclusió, i són serveis especialitzats en l’atenció als menors de 6 anys que poden patir o tenen el risc de patir un trastorn de desenvolupament.

A Catalunya aquest és un servei públic i gratuït que està integrat a la xarxa bàsica de serveis socials. L’eficàcia del servei es basa en una intervenció multidisciplinària a través de programes individualitzats que s’ajusten a les necessitats i possibilitats de l’infant, tot tenint en compte la família i l’entorn en què viu. La intervenció es fa seguint les fases pròpies de tota intervenció primerenca. Podeu consultar la informació publicada al web del Departament sobre els Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP).

La família és la primera en adonar-se que alguna cosa no va prou bé, que el seu fill/a no fa les mateixes coses que els altres infants de la seva edat… Per tant, és habitual que la primera via de detecció es doni dins de la família.

Totes les famílies experimenten angoixa quan reben el diagnòstic que un dels seus fills té dificultats. Aquesta angoixa pot variar al llarg del procés terapèutic i de les diferents etapes de la seva vida, com ara el moment del diagnòstic, l’evolució de la situació, el tractament, les proves mèdiques o les decisions educatives.

Les reaccions dels pares davant les dificultats d’un fill són molt diverses i depenen de factors com l’edat del nen, el moment en què s’identifica el problema i les característiques personals i familiars dels progenitors.

Cap pare ni mare està completament preparat per afrontar les dificultats d’un fill. Sovint la família es troba desorientada, desinformada i la perspectiva de la discapacitat la posa en una situació de crisis. Aquest fet genera emocions com desil·lusió, preocupació, angoixa i culpa, que sovint impregnen la vida familiar. Per aquest motiu, les famílies passen per diferents fases en el procés d’acceptació:

• Incredulitat i negació
• Sentiments de culpa
• Racionalitzacions
• Idealitzacions
• Sentiments hostils: ira i desesperança
• Mecanismes maníacs

Aquestes vivències són part del procés d’acceptació de la realitat. Per poder superar la desil·lusió i viure el dol, les famílies han d’afrontar la tristesa i la pena associades.

La nostra tasca, entre d’altres, consisteix a proporcionar suport precoç per ajudar les famílies a gestionar aquest dol ja que la família és una peça clau en el desenvolupament de l’infant i per aquesta raó ha de rebre una major atenció i la informació necessària a fi de posar a l’abast de l’infant totes les possibilitats.

Alguns estudis demostren que moltes famílies amb fills amb dificultats presenten alts nivells d’estrès. Aquest estrès té a veure amb:

• La possible incertesa de la patologia.
• L’evolució disharmònica en algunes patologies dels infants. En ocasions, amb un diagnòstic poc clar
• L’absència de marcadors biològics (per exemple, infants amb trastorn de l’espectre autista, TEA).
• El desconeixement de l’evolució del trastorn (patologies poc conegudes).

En la vostra tasca com a educadors, és essencial tenir present els aspectes següents:

• Promoure la reflexió i conscienciar sobre la importància dels factors emocionals en el desenvolupament, l’aprenentatge i l’ensenyament.
• Detectar i acompanyar les famílies en el procés de reconeixement i acceptació de les dificultats dels seus fills.
• Reconèixer el paper fonamental dels educadors en la vida dels infants, especialment en la primera infància.
• Comprendre que els infants es defineixen com a individus a través de les seves relacions, i els educadors tenen un paper clau en aquest procés.
• Aprofitar la posició privilegiada dels educadors, que acompanyen infants i famílies diàriament durant moments crucials del desenvolupament.
• Observar atentament tant els infants com les seves famílies per entendre millor les dificultats.
• Acceptar la subjectivitat inherent a la tasca d’observar les famílies.
• Reconèixer i gestionar les emocions que sorgeixen en observar i treballar amb grups.

També cal ser conscients dels desafiaments que poden sorgir:

• Els canvis i estils familiars actuals, que poden fer més complexa la comprensió de les dinàmiques.
• Les dificultats dels nens, que en alguns casos poden ser un reflex de dificultats familiars.
• El vincle emocional dels pares amb la seva vàlua com a progenitors, que pot generar resistències o emocions intenses quan parlem amb ells sobre els seus fills.
• El risc professional de creure que tenim la raó absoluta, sense tenir en compte la perspectiva de les famílies.
• La influència del món intern dels educadors, ja que les seves experiències passades també poden condicionar les seves percepcions.
• La complexitat d’ajudar emocionalment, que implica comprendre el patiment de l’altre i evitar projectar-hi les nostres pròpies emocions o experiències.

En qualsevol relació, es generen sentiments que influiran en la tasca d’ajudar. Per això, és fonamental que els educadors desenvolupin la capacitat de gestionar aquestes dinàmiques emocionals amb sensibilitat i empatia.

Un bon recolzament psicosocial, una aproximació dels recursos del seu entorn i un tractament global facilitarà el benestar personal i familiar. És important, per tant, un acompanyament i una atenció individualitzada pel que fa tant a l’infant com a la família, facilitar-los un espai segur on puguin expressar les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors. Conèixer què pensa, què els manca… facilitarà als professionals saber quines són les eines que han de posar al seu abast per poder superar la situació d’angoixa, per la perspectiva d’un desenvolupament diferent i donar-los una visió adequada sobre la manera en què s’ha d’abordar una situació del tot inesperada.

D’altra banda, podran acceptar al fill o filla, estimar-lo tal com és i defensar-lo davant de qualsevol situació de diferencia o desigualtat, a la vegada els permetrà desenvolupar recursos propis per assolir i adaptar-se a la nova situació.

L’etapa d’educació infantil en el nostre sistema educatiu està adreçada a infants de 0 a 6 anys. Com heu anat veient, en aquesta edat es produeix el desenvolupament més important de l’ésser humà i és un període determinant pel desenvolupament físic, psicomotriu, cognitiu i de la personalitat.

El curriculum de l’etapa d’educació infantil estableix que els infants hauran de desenvolupar unes competències específiques entorn dels eixos següents:

• Un infant que creix amb autonomia i confiança.
• Un infant que es comunica amb diferents llenguatges.
• Un infant que descobreix l’entorn amb curiositat.
• Un infant que forma part de la diversitat del món que l’envolta.

Si el coneixement del desenvolupament de l’infant es lliga amb els objectius d’aquesta etapa de l’educació, es pot afirmar que l’escola infantil és un agent fonamental en la detecció d’infants que es troben en risc o en situació de risc. L’observació i l’avaluació de les habilitats motores, el llenguatge, les dificultats en la percepció, els problemes d’atenció, les limitacions cognitiva, les dificultats de socialització o els problemes emocionals són dificultats que a la vegada són signes també d’alerta d’aquests comportaments i capacitats bàsiques.

Si detecten o sospiten de la presència de determinats signes d’alerta en un infant, els educadors han de comunicar-ho a l’equip docent i a la direcció, a fi de prendre les mesures oportunes i es comuniqui a la família i es procedeixi a la possible derivació a pediatria o a d’altres serveis, com els EAP i CDIAP, que puguin corroborar o arribar a un diagnòstic de les alteracions detectades.

Davant d’una sospita, és important tenir en compte les següents pautes:

• Compartir la preocupació sobre l’infant que s’atén i expressar verbalment les inquietuds és el primer pas per iniciar el procés de detecció a l’escola.
• És necessari crear un espai mental per reflexionar sobre l’infant i la seva situació.
• Perquè aquest espai mental sigui efectiu, cal disposar també d’un espai físic adequat i de temps suficient per fer-ho possible.
• Les preocupacions i la sobrecàrrega de feina sovint condueixen a comentaris ràpids i superficials, que serveixen més per alleujar tensions que per reflexionar i abordar adequadament les inquietuds.

Aquest espai de reflexió ha de comptar amb dos tipus de recursos:

1. Recursos humans: el suport que es pugui oferir des de l’escola, com ara el coordinador, algun assessor extern o el CDIAP, és essencial. És fonamental que l’educador disposi no només d’assessorament tècnic, sinó també de suport emocional. Gestionar les ansietats de l’educador pot evitar accions precipitades o innecessàries; és clau reflexionar abans d’actuar per prendre decisions adequades.
2. Recursos tècnics: l’educador hauria de recopilar i tenir a l’abast una informació detallada sobre l’infant, que inclogui aspectes del seu entorn familiar, relacions i comportament.

Aquest enfocament permet abordar les sospites de manera més reflexiva i estructurada, garantint que les accions que es prenguin siguin el més adequades possible.

Com a professionals heu de defugir la banalització de la situació i tenir força cura amb l’observació de certs signes d’alerta. Segons el Llibre blanc de l’estimulació primerenca s’haurien d’evitar:

• El reduccionisme: es tendeix a interpretar de manera incorrecta certs comportaments atípics, atribuint-los a factors físics –o biològics– aïllats o bé a deficiències o a inadequacions educatives dels pares.
• Resistència o por a dur a terme un procés de diagnòstic o terapèutic per evitar “etiquetar”.
• El desconeixement o l’oblit de l’existència de problemes de relació o d’interacció precoços i la negació del patiment psicològic de l’infant.

Si es produeixen aquests factors i no es detecten, poden fer que s’agreugin les disfuncions que pot patir l’infant, en no rebre l’ajut terapèutic que necessiten. També és cert que hi ha trastorns que passen desapercebuts a la primera infància com són els trastorns generalitzats del desenvolupament, les disfuncions interactives en la relació entre pares o fills, el retard mental lleu i els trastorns d’expressió somàtica.

Es pot dir que els principals objectius de l’escola en l’atenció de les famílies i els infants amb necessitats educatives són els següents:

• Detectar precoçment els factors de risc biològic, psicològic i sociofamiliar que poden afectar el desenvolupament normal de l’infant.
• Detectar precoçment els senyals d’alerta o qualsevol alteració en el desenvolupament.
• Instaurar les mesures terapèutiques individualitzades que permetin obtenir el màxim de les seves competències, i assolir el màxim nivell de desenvolupament personal i d’inclusió educativa i social.
• Obtenir una millora de la seva qualitat de vida i la de la família.
• Aconseguir que aquestes activitats es facin d’acord amb criteris de qualitat en termes d’efectivitat, benefici i satisfacció de les persones afectades.

Una de les competències dels serveis educatius és l’actuació en el recolzament de l’infant i la família. L’educador infantil, per tant, ha de tenir unes actituds i habilitats personals de cooperació i tolerància, a més d’una bona formació en els diferents àmbits socials, de salut i educació, i en especial en habilitats socials, en intervenció familiar i en treball en equip.

Aquests coneixements i unes adequades capacitats facilitaran un procés d’integració adequat de l’infant a l’escola infantil ja que les actuacions es plantegen des del punt de vista educatiu i no tan sols assistencial, la qual cosa:

• Permetrà realitzar una educació compensatòria.
• Suposarà una prevenció de l’aparició de possibles seqüeles.
• Facilitarà la integració dels infants amb discapacitat.

Pel que fa a l’escola i a la família, cal duur a terme actuacions conjuntes, en les quals les famílies participin en el projecte educatiu: han de conèixer les activitats, els mètodes i els objectius proposats. Aquesta comunicació entre els pares i l’escola optimitzarà el desenvolupament de l’infant, ja que d’una banda els pares aprenen a reconèixer les necessitats del seu fill o filla, i a donar les respostes adequades. També els permet percebre quins són els guanys que l’infant ha assolit.

L’escola a través de programes conjunts amb la família i els equips d’atenció posen en joc l’actuació educativa de les famílies i dels docents de manera global, tot fent assequible la comprensió del procés a la família i augmentant les possibilitats de millora en la qualitat de vida dels infants.

Recordeu que, en general, duur a terme qualsevol intervenció implica una sèrie de procediments que cal considerar. Primerament implica voler transformar o canviar alguna cosa. L’acció per arribar a aquestes transformacions o canvis es realitza per mitjà d’una intenció i, més específicament, de la intenció d’assolir millores.

Una intervenció es realitza amb la intenció de millorar quan, mitjançant una sèrie d’accions o procediments parteix d’un estat inicial inadequat i assoleix l’estat final volgut.

Per tal d’aclarir-vos la idea de millorar la qualitat de vida com a finalitat de la intervenció socioeducativa, val la pena resumir l’exposició que J. Vilar, J. Planella i M. Galcerán (2003) fan de l’anàlisi de la potencialitat de la persona que s’educa i l’establiment de respostes adequades per l’educador. Aquests autors enumeren tres grans orientacions que poden assumir les intervencions en cas que siguin producte d’un handicap social, físic, psíquic o sensorial:

• Una orientació compensatòria, que té per objectiu neutralitzar els efectes inhibidors de la deprivació social o d’una dificultat evolutiva, pel que fa a l’habilitat que haurien de tenir però que no tenen o d’aprenentatges que haurien d’haver assolit.
• Una orientació estimuladora que té per objectiu possibilitar l’aparició d’habilitats, capacitats i aprenentatges que la pressió ambiental probablement impedirà que arribin a aparèixer.
• Una orientació de rehabilitació que té com a objectiu recuperar habilitats, capacitats d’aprenentatge que ja estaven assolides però que estan temporalment o definitivament perdudes.

Encara que aquestes orientacions es donen pràcticament a totes les intervencions, allò que els autors volen constatar és el fet que en el disseny i la posada en pràctica d’aquestes accions predomini una orientació sobre la resta.