Riscos i perills en la infància

L’OMS defineix el concepte d’accident com l’esdeveniment fortuït independent de la voluntat humana, provocat per una força exterior, que actua ràpidament i que manifesta un dany físic o mental.

Quan aquests esdeveniments afecten els infants, els anomenem accidents infantils.

La definició proposada per l’OMS s’ha confegit a partir d’alguns elements i factors observables que es poden donar en el transcurs d’un accident. Encara que, actualment, hi ha autors que la consideren imprecisa, pensem que ens pot ajudar a elaborar una primera aproximació al concepte d’accident a partir dels elements que menciona:

• Fortuïtat. Aquest component fa referència al factor sorpresa, a allò d’inesperat que no hem sabut preveure i que de sobte provoca, tant per a la persona que pateix l’accident com per a qui l’observa, una reacció d’alarma.
• Involuntarietat. En la mesura que no ha estat un esdeveniment buscat ni desitjat per la persona. Podríem dir que es produeix per la manca de previsió de les possibles conseqüències de les accions que duem a terme.
• Factors externs. Fan referència als elements aliens a la persona i que poden incidir per diverses raons: descuit (no veure una vorera o un clot al terra), desconeixement (ingerir substàncies nocives: medicaments…) o error en la manipulació (ingesta d’aliments mal conservats, talls…), oblit (deixar la planxa encesa, l’aixeta oberta…) i manca de previsió de les conseqüències, o bé, negligència, quan sabem l’existència de risc o perill però no hem pres cap mesura per evitar-lo.
• Rapidesa. La majoria d’accidents es produeixen en un espai tan curt de temps (es poden produir en mil·lèsimes de segon) que sovint ens queda la sensació que era una cosa inevitable, que no s’hi hauria pogut fer res.
• Dany físic o psíquic. És la conseqüència de l’accident. La gravetat d’aquest no va tan lligat a l’aparatositat mateixa com al tipus de lesió o impacte que produeix. En l’aspecte físic pot anar des d’un dolor que en qüestions de segons pot desaparèixer fins a perdre-hi la vida, i en l’aspecte psíquic pot anar d’un petit ensurt al desenvolupament d’un procés traumàtic que pot deixar seqüeles de per vida.

La fortuïtat i la involuntarietat són factors que no justifiquen l’existència dels accidents.

Recordeu que els accidents són la primera causa de mortalitat infantil al nostre país.

Per què es produeixen els accidents infantils? Els factors més importants que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar per què es produeixen els accidents infantils són els següents:

• Les característiques de l’infant.
• El medi o entorn.
• La manca de previsió dels adults que en tenen cura.

Els perills o riscos que poden afectar els infants no depenen únicament dels factors que els són externs sinó, també, d’algunes particularitats pròpies de l’infant, com ara la dotació genètica o biològica de què disposa en néixer, la curiositat per conèixer el medi que l’envolta, els mètodes d’aprenentatge que aplica per descobrir l’entorn i la dificultat que manifesta per integrar i analitzar la multitud d’estímuls que ens poden advertir d’un perill.

1. La genètica i la biologia

Els éssers humans, a diferència d’altres éssers vius, no portem codificat dins el codi genètic, de manera detallada, quines situacions, accions o objectes poden comportar perill per al nostre benestar i, fins i tot, per a la nostra vida, fet que suposa un risc per a la salut i la supervivència.

Malgrat que no tenim aquesta codificació detallada, sí que es pot observar que el nadó, des del mateix moment del naixement, és capaç de reaccionar davant de determinats estímuls (sorolls forts, llums molt intenses…) amb unes conductes concretes (estirant els braços, tancant els ulls…): són els reflexos.

Els reflexos són innats, però, en general, la funció que tenen és la de mantenir el bon funcionament dels diferents òrgans del cos (parpelleig, batec del cor…) i facilitar la supervivència, com en el cas del reflex de succió, que els permeten ingerir l’aliment que necessita. També poden fer el següent:

• Assenyalar que hi ha alguna necessitat per cobrir: amb el plor (pot significar gana, fred, calor, malestar, etc. i reclama l’atenció de l’adult que en té cura perquè atengui el seu reclam).
• Indicar necessitat de protegir-se: són els anomenats reflexos de protecció, que el nadó ja manifesta en el seu primer mes de vida. Per exemple: si li cau un mocador de roba a la cara i li tapa els ulls, el nas o la boca, el nadó mourà el cap d’un costat a l’altre i estirarà els braços per apartar-lo de tal manera que pugui respirar i veure-hi. O, si veu que un objecte es dirigeix directament a sobre d’ell gira el cap amb la intenció d’esquivar-lo; en canvi, si intueix que aquest objecte no xocarà amb ell sinó que passarà a prop es quedarà mirant com s’acosta sense immutar-se.

Els reflexos que l’ésser humà disposa en néixer evolucionaran de maneres diferents: alguns els mantindrà tota la vida, d’altres desapareixeran i uns quants, a còpia d’anar-los executant, es convertiran en habilitats (per exemple: el reflex d’aprehensió deixarà de ser-ho i es convertirà en una habilitat que li permetrà agafar i manipular objectes).

Els infants, en néixer, disposen d’una sèrie de reflexos que els doten per a la vida, però el grau d’indefensió i vulnerabilitat és molt elevat i necessiten l’atenció i la cura permanent de l’adult per sobreviure.

L’infant es troba en un procés de maduració i d’aprenentatge, no disposa ni de coneixements, ni d’habilitats psicomotores, ni d’experiència, ni de prou capacitat cognitiva per entendre el risc potencial que impliquen determinades activitats o elements del medi que l’envolta. És amb la intervenció i suport de l’adult que, gradualment, anirà adquirint consciència de perill i, paral·lelament, capacitat de prevenció.

2. La curiositat

Les limitacions pròpies de l’edat, lligades a la curiositat natural per conèixer i experimentar amb tot allò que l’envolta constitueixen un factor que explica la facilitat amb què es poden produir els accidents infantils. Sobretot, si es té en compte que l’infant, en els primers anys de vida, utilitza com a “tècniques” d’experimentació la succió i la manipulació. És freqüent que s’ho posi tot a la boca i que intenti tocar o agafar tot allò que li provoqui curiositat: objectes lluents, lluminosos o que reflecteixen imatges en moviment i de colors vius.

3. Els tipus d’aprenentatge que aplica l’infant

Els infants adquireixen el coneixement de l’entorn que els envolta bàsicament per dos tipus d’aprenentatge: per asssaig-error manipulant els objectes que troben al seu abast o per imitació mitjançant l’atenta observació de tot allò que fan les persones, adultes o no, al seu voltant.

• Aprenentatge per assaig-error. Aquest tipus d’aprenentatge va molt lligat a la curiositat i la manipulació. És necessari perquè ajuda a adquirir experiències i afavoreix l’aprenentatge per descobriment i potencia el raonament lògic. Com el seu nom indica, és anar provant i destriant allò que li provoca plaer del que no. El risc o perill que comporta aquest tipus d’aprenentatge rau en els tipus de materials o situacions que poden comportar en ser manipulats.

• Aprenentatge per imitació. Consisteix a fer allò que veiem fer als altres. L’infant imita tot el que fa l’adult o altres infants més grans. Té un fort desig de ser gran. Els adults som els referents de l’infant i no és estrany que vulgui agafar el llibre que la mare o el pare han deixat a la prestatgeria o pelar una poma amb el ganivet, etc. És important que l’adult actuï adequadament en presència del nen i eviti fer accions que puguin comportar risc −com per exemple travessar un semàfor en vermell−, ja que poden ser objecte d’imitació.

4. Dificultats per integrar diferents estímuls al mateix temps

El nen o la nena tenen dificultats per integrar al mateix temps diferents estímuls sensorials i, per aquesta raó, és difícil que pugui tenir una visió de conjunt d’alguns fenòmens que es donen al seu voltant. L’infant només pot concentrar l’atenció en un o dos detalls d’una situació complexa, com pot donar-se en el cas dels accidents, i en conseqüència és probable que faci una valoració inadequada de la possibilitat de perill o de risc que corre.

Les societats occidentals actuals, com ara la nostra, estan plenes de riscos i perills, ja que no estan pensades des del punt de vista de l’infant.

La tecnificació i la tecnologia existent estan pensades per facilitar la comoditat i el treball de l’adult, per fer el que anomenem la vida més fàcil, com ara vehicles, electrodomèstics, canviadors, l’electricitat, etc. La possibilitat de patir lesions o accidents quant al medi és molt alta. Es podria dir que no hi ha lloc que sigui totalment segur: ni la casa, ni el carrer, ni el parc, ni l’escola… no estan exempts de perills.

Els perills o riscos que podem trobar en el medi poden ser de caràcter permanent o inherent a aquest, però, sovint, són les mateixes persones les que amb accions o conductes impròpies poden alterar-ne la seguretat.

1. Riscos permanents: hi ha espais i objectes en què el risc d’accident hi és present d’una manera constant. Aquests riscos i perills els podem classificar segons les mesures que puguem prendre per evitar-los:

a) Riscos difícils d’evitar: són aquells que formen part de l’estructura o composició de l’entorn que no es poden modificar o canviar. Són inherents al medi. Per exemple terrenys pedregosos o abruptes, arenosos, aquàtics, asfaltats…

b) Riscos evitables: són els que, amb les mesures de seguretat adequades poden deixar de ser un perill. Per exemple protegir els endolls, guardar els productes tòxics en llocs inaccessibles per als infants, aplanar una porció de terreny amb petites irregularitats, arreglar instal·lacions velles.

La majoria dels accidents infantils fins als 3 anys ocorren a la llar i són conseqüència de la manca de previsió de l’adult, que tendeix a pensar que aquest és l’espai més segur per a l’infant. I sovint tendeix a identificar i/o valorar el perill un cop ja s’ha produït l’accident.

2. El factor humà: tant de l’adult com de l’infant que, amb les seves accions o conductes, poden alterar el nivell de seguretat. En aquests casos el medi en si mateix té un nivell de seguretat força alt, no hi ha un perill permanent, però allò que fem nosaltres o fan els nens pot donar lloc a situacions de risc més o menys importants.

a) Canvi d’un espai segur a un espai menys segur: per exemple, imagineu-vos que aquesta persona ha anat a la cuina i ha posat el dinar al foc; mentre aquest es cou, va al menjador i agafa el nadó que està plorant per consolar-lo. El treu del bressol i l’agafa a pes de braços. No s’acaba de calmar i la persona que l’atén recorda que ha d’anar a vigilar el dinar. En lloc de deixar el nadó al bressol decideix anar amb ell a la cuina. Amb el nadó al braç destapa l’olla i el mateix baf provoca una lleu cremada al nadó. En aquest cas el nadó era al bressol, que és un espai segur, i l’han dut a la cuina on s’està fent el dinar, un espai menys segur i que a causa de la conducta de la persona que el cuida el nadó pateix una cremada lleu. L’acció s’ha desencadenat perquè s’ha prioritzat el fet de calmar el nadó abans de pensar en la seva seguretat. A vegades, moltes lesions o accidents es produeixen perquè anteposem altres prioritats per davant de la seguretat. Cal entendre que si aquesta persona hagués prioritzat la seguretat, de ben segur hauria deixat el nadó al bressol, i en un no-res hauria retirat l’olla del foc i hauria pogut acabar de consolar el nadó amb tranquil·litat.

L’infant quan comença a desplaçar-se a través de la seva acció també pot anar d’espais segurs a uns altres de menys segurs, o bé, alterar-ne la seguretat inicial. Per exemple: un infant està jugant a la seva habitació amb joguines adequades, ordenades i amb baix nivell de riscos i es desplaça al bany, on comença a jugar amb una ampolla de sabó que es vessa i l’infant en tasta el gust.

b) Portar un element insegur a un espai força segur: es produeix quan desplaça un objecte que pot causar dany (tisores, bosses de plàstic, objectes petits: botons…) a l’espai on es troba l’infant. De vegades és el mateix adult que, per manca de previsió, afavoreix el risc d’accident.

Els adults, al llarg del nostre procés d’aprenentatge, ja hem après a conviure amb els riscos i perills del nostre entorn, i com a conseqüència hem desenvolupat estratègies, mecanismes i rutines que apliquem sense gairebé adonar-nos-en.

Els mecanismes i rutines són aprenentatges d’ús quotidià que apliquem de manera automàtica, o sigui, com diem col·loquialment, sense pensar. Aquests aprenentatges són necessaris perquè ens permeten dur a terme determinades accions sense haver de reflexionar prèviament quina és la seqüència de petites accions que comporta i les conseqüències que es poden donar. Hi ha una manca de consciència explícita de risc o perill.

Per tant, que un infant aprengui què és un risc o perill dependrà tant del procés de creixement i maduració com dels aprenentatges que vagi adquirint al llarg de la vida. Mentrestant, l’adult és qui ha de vetllar per la seva seguretat i el seu desenvolupament global i integral i anticipar-se als riscos i perills que poden provocar dany a l’infant.

Paral·lelament a l’acció protectora, l’adult també ha d’educar progressivament l’infant en matèria de seguretat, perquè aprengui a autoprotegir-se.

La quantitat de riscos i perills als quals està exposat l’infant són múltiples. Classificar-los no és una tasca gens fàcil, ja que la causa, el lloc i les conseqüències poden ser molt diversos.

Una possible classificació és la següent:

• Segons l’edat de l’infant.
• Segons l’espai on l’infant es pot desenvolupar en la vida quotidiana.

Cada edat de l’infant comporta uns riscos o perills que tenen relació amb el ritme de desenvolupament i el grau de maduresa que va adquirint.

Fins als 3 mesos les situacions de risc són passives pel que fa a l’infant, ja que no les provoca. Els accidents vénen per causes que li són externes, ja sigui per un comportament inadequat de l’adult o per incidències de l’entorn.

Els reflexos de protecció del nadó no són suficients perquè encara no coordina adequadament els moviments o no té la força necessària per retirar-se objectes de la cara o treure un pèl o fil de la boca, etc. Alguns d’aquests reflexos l’ajudaran a evitar lesions a mesura que desenvolupi els sistemes sensoriomotor i psicomotor que estan en procés de maduració. La seguretat del nadó, malgrat que disposi dels anomenats reflexos de protecció, depèn totalment de l’adult.

Els nadons poden ser víctimes d’accident per:

1. Manipulació inadequada del nadó: quan agafem un nadó cal que recordem que en aquesta etapa no domina els moviments del cap i, en agafar-lo, pot adoptar qualsevol posició i desnucar-se amb facilitat. En aquesta part del cos, concretament al crani, té dues fontanel·les o separacions entre els ossos, i quan toquem aquesta zona notem que està tendra; cal tenir-ne una cura especial, ja que les lesions poden ser irreparables. En general, els ossos són fràgils i, per tant, el risc de fractures és elevat si se’ls manipula amb una força excessiva.

2. Caigudes: ja sigui perquè cau l’adult que el porta o el deixa en un lloc poc estable i sense protecció (damunt del llit, del sofà, del canviador… o el bressol està mal subjectat, etc.), les conseqüències de les caigudes poden anar des de l’ensurt fins a traumatismes severs.

3. Caigudes d’algun objecte sobre el nadó: sovint per estimular el nadó acostumem a penjar objectes com ara mòbils a la barana del bressol o al sostre de l’habitació o quadres a la paret on hi ha arrambat el bressol, etc. que fortuïtament poden caure-li a sobre i provocar-li lesions de diversa consideració.

4. Cremades: es poden produir per motius diferents; a la boca i la gola quan s’ingereixen aliments excessivament calents (biberons), a la pell per haver-lo banyat amb aigua a més 37º. També per haver-lo exposat massa hores al sol sense la protecció adequada o bé per tenir-lo en espais inadequats com la cuina, sobretot si s’està cuinant o manipulant objectes o aliments mol calents que puguin esquitxar-lo. Penseu que té la pell extremadament sensible i que pot patir cremades molt greus.

5. Ofegaments: les causes també poden ser molt diverses. Hi ha pediatres que recomanen posar el nadó de boca terrosa o de costat al bressol per evitar aquests accidents, ja que es poden ofegar per una regurgitació (més col·loquialment, glopada), però també hi ha el risc que li caiguin objectes a la cara que podrien obstruir-li les vies respiratòries (bosses de plàstic, excés de roba al bressol…). D’altra banda, també es pot ennuegar en ingerir aliments poc triturats o objectes petits (botons, cabells, pèl de ninos, peces de roba fetes de llana d’angora…). També cal recordar que l’alletament s’ha de fer amb la posició correcta, de tal manera que la mama no li tapi el nas. Cal advertir a les mares que, per molt cansades que estiguin, no han de donar el pit estirades al llit, sobretot si hi ha risc d’adormir-se.

6. Accidents de trànsit: les lesions solen produir-se perquè el nadó va a pes de braços, en lloc de traslladar-lo en el bressol, o bé perquè el bressol està mal instal·lat i no se subjecta correctament. És important seguir al peu de la lletra les instruccions del fabricant per instal·lar correctament el bressol i vigilar sobretot que està homologat, ja que és el signe que ens indica que s’ha provat i és prou segur. Només amb la repercussió d’una frenada brusca o d’una col·lisió, el nadó ja en té prou per patir danys físics importants o perdre la vida.

7. Consumir aliments en mal estat o mal manipulats o mal preparats: pot ser font de greus repercussions per a la salut de l’infant. Són accidents que poden provocar-li lesions al sistema digestiu o malalties que poden arribar a ser importants i afectar-li el creixement i desenvolupament. Per exemple: preparar biberons amb poca o massa quantitat de llet per l’edat que té, o amb aigua directament de l’aixeta sense bullir-la prèviament, donar-li suc de taronges poc fresques, guardar la llet en un armari humit, no esterilitzar correctament els biberons i tetines, etc.

Entre els 3 i els 6 mesos l’infant adquireix el control dels moviments del cap i comença a moure’s amb més facilitat i energia, braceja i mou les cames amb molta més força i, sobretot, li agrada ficar-s’ho tot a la boca ja que és la seva manera de relacionar-se amb els objectes i amb el món que l’envolta. Els agafa, els xucla, els mira, els manipula i els pica o sacseja. Recordeu que encara no es pot desplaçar per si mateix.

Els accidents més freqüents en aquesta etapa són:

1. Caigudes: l’infant ha guanyat en mobilitat i, per tant, és més fàcil que pugui caure del canviador, de damunt el llit, etc., ja no tant perquè siguin inestables com per la mobilitat implícita que pot comportar el fet de bracejar i moure les cames i els peus amb més força o girar-se de sobte. En aquests espais no ens podem refiar gens del nadó i, per tant, no es pot deixar sol, ni treure-li l’ull de sobre. Per exemple, és freqüent que al cap d’una estona de deixar-lo al bressol el trobem que és als peus o que hi està entravessat.

2. Caigudes d’objectes sobre el nadó: gràcies a la maduració del sistema psicomotor, que el dota de més coordinació en els moviments del cap, mans, i guanya en força, és capaç de retirar un mocador o el llençol si li tapa la cara. Però les lesions que li poden produir si són pesants són les mateixes que en l’etapa anterior.

3. Cops, talls o ferides: cal valorar la qualitat del material i el tipus d’objectes que es deixen a l’abast de l’infant perquè els pugui manipular. Si són excessivament durs en colpejar-los o sacsejar-los, es pot fer nyanyos, o blaus al cos; si són molt fràgils o punxants o tallants, es poden trencar o clavar i provocar-li esgarrinxades, talls o ferides de diversa consideració.

4. Ofegaments: la seva capacitat manipulativa també s’ha anat incrementant i és capaç d’agafar objectes que, de ben segur, aniran a parar a la boca. Per aquest motiu, el risc d’empassar-se objectes petits és més alt. Pel que fa a deixar-lo sol dins de la banyera, encara que només hi hagi un dit d’aigua, és perillós pel risc d’ofegar-se, ja que el nadó s’atabala i no és capaç de reaccionar traient el cap de dins l’aigua.

5. Accidents de trànsit: les circumstàncies i conseqüències amb les quals ens poden trobar són les mateixes que en l’etapa anterior. Cal tenir en compte que, segons el pes i l’alçada, alguns infants començaran a fer ús de les cadiretes com a sistema de retenció infantil.

6. Accidents alimentaris: a partir d’aquesta edat s’amplia el ventall d’aliments que l’infant pot ingerir. Des de les farinetes fins als purés de fruita. Per tant, pot haver-hi accidents causats per la manca d’higiene en la manipulació dels aliments, als estris que utilitzem per preparar-los o servir-los, com també per una conservació i preparació deficitària. Introduir aliments inadequats per a l’edat com ara cereals amb gluten o fruites excessivament fibroses poden desencadenar al·lèrgies i intoleràncies alimentàries en el futur que poden afectar-li seriosament la salut i els hàbits alimentaris.

A partir d’aquesta etapa l’infant és capaç de fer el tomb ell tot sol, també és capaç de mantenir-se assegut sense ajuda de ningú, alhora que manipula un objecte amb les dues mans. La capacitat de mobilitat respecte de les etapes anteriors és immensa, ja que passa de gatejar, a caminar tot sol en alguns casos. L’avenç en mobilitat li permetrà accedir a gairebé tota la casa. La força també augmenta i li facilitarà poder obrir calaixos i armaris, o fer caure objectes estirant les estovalles de la taula.

Els tipus d’accidents possibles que caldrà tenir presents en aquesta etapa són:

1. Caigudes d’objectes damunt l’infant: encara que continuen els riscos que hem esmentat en els apartats anteriors, en aquesta fase s’accentuen perquè l’infant ja és capaç d’aixecar-se i estirar-los per ell mateix i no només al bressol. Ja sigui gatejant o recolzant-se en mobles o a la paret es pot desplaçar per gairebé tota la casa i pot estirar estovalles, cobertors o cortines o obrir armaris i calaixos. Per això, la quantitat d’objectes que poden provocar-li lesions es multiplica i, a més, poden tenir característiques molt diverses (ceràmiques, vidre, llums de taula, etc.), per la qual cosa els accidents o lesions que es poden produir són més greus.

2. Caigudes: l’infant ja té capacitat per girar sobre si mateix, per la qual cosa el risc de caigudes del bressol, del canviador o de damunt del llit és més gran, a més amb el desplaçament i la capacitat de mobilitat intentarà escalar o baixar cadires, sofàs, tauletes de rebedor, el bressol, escales, etc. Malgrat que ja es pugui incorporar i posar-se dret, el sentit de l’equilibri no el té del tot desenvolupat, per això, les caigudes en intentar caminar són moltes.

3. Enganxades: l’infant disposa d’una curiositat immensa que el porta a tafanejar tot allò que no es veu a simple vista: què hi ha dins l’armari o en aquest calaix o al bagul de les joguines. Obrir portes i calaixos pot comportar enganxar-se els dits o les mans amb lesions més o menys importants. També l’atreuen les ranures o petites obertures en les quals pot encabir les mans o els dits, pots, separacions entre els mòduls dels mobles…

4. Cops, talls i ferides: augmenten respecte a l’etapa anterior, ja que, com que es pot desplaçar, l’espai de mobilitat és més gran, i, per tant, la probabilitat de trobar objectes tallants i punxants també. Imagineu-vos que un infant de 9 mesos arriba gatejant a la cuina i obre el calaix dels coberts: si posa les mans a dins, la probabilitat de fer-se alguna punxada amb les forquilles o tallar-se amb el ganivet és molt alta.

5. Ennuegaments i ofegaments: són riscos i perills que encara persisteixen, és més, podríem afirmar que hi ha més possibilitats que es produeixin. La capacitat de desplaçar-se, l’increment de la capacitat motora i manipulativa, entre d’altres, fan que l’infant pugui agafar petits objectes escampats o oblidats per qualsevol racó de la casa i posar-se’ls a la boca i, en conseqüència, es poden ocasionar ennuegaments o obturacions de l’aparell respiratori. L’aigua encara continua essent un element atractiu per a l’infant, però encara no té els reflexos ni la mobilitat prou desenvolupada per evitar d’ofegar-se; per això, caldrà vigilar brolladors, fonts, cubells o piscines sense protecció per evitar la possibilitat d’ofegament.

6. Intoxicacions: es poden produir per la ingesta de productes tòxics, sobretot productes de neteja que s’han descuidat en algun racó de la casa o bé perquè es troben guardats en algun armari que l’infant pot obrir. Pel que fa a les joguines, s’ha d’anar amb especial cura si són petites, perquè se les pot empassar, i si són grosses perquè les pot xuclar. Igual com fa amb les piles ho pot fer amb tot el que troba per terra, perquè la tendència és posar-s’ho tot a la boca, independentment de si està net o brut, de si és comestible o tòxic.

7. Cremades: les situacions més freqüents són les cremades de sol per manca de protecció de la pell; encara que sigui més gran i la pell més soferta, encara continua essent molt delicada i necessita productes que el protegeixin de les conseqüències dels rajos solars. També es pot cremar pel fet de tocar objectes excessivament calents com ara planxes, estufes, calefactors, etc. que troba per casa.

8. Electrocucions: cal que recordem que té els dits prou petits i prims per poder-los encabir dins dels forats dels endolls, i que, de vegades, entre l’endoll i el connector que hi està endollat, hi ha un espai en el qual el nen pot ficar el dit. També cal vigilar que els interruptors no estiguin trencats, ja que l’infant té tendència a obrir i tancar els llums de manera continuada com un joc, perquè aquest fet li suposa un descobriment important.

9. Accidents de trànsit: en aquesta edat l’infant deixarà el bressol de cotxe i s’asseurà en una cadireta especial que ha de complir les garanties de protecció i seguretat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Cal comprovar sempre que està ben subjectada i que no es pot moure o sortir disparada en cas de col·lisió. Molts nens, en el recorregut amb cotxe, s’adormen i és possible que adoptin postures inadequades del coll i del cap que els poden provocar lesions. Cal mirar de posar-li protectors al coll, a fi que quedi recte i eviti les males postures.

10. Accidents alimentaris: poden ser els mateixos que en les etapes anteriors. Compte amb els aliments difícils de mastegar com fruites seques, patates xips, etc. Poden provocar ennuegaments.

A partir de l’any i fins als 3, el creixement i el desenvolupament maduratiu i psicològic de l’infant és espectacular. Guanya en autonomia, en capacitats cognitives, motores, llenguatge, etc. L’adquisició del llenguatge facilita la comprensió dels missatges que l’adult pot fer, ja que pot entendre les advertències que se li poden donar referents a possibles conductes de risc que manifesti; entén les prohibicions si van acompanyades de petites explicacions.

Els accidents més freqüents en aquesta etapa són:

1. Caigudes: pel que fa a la mobilitat, el nen passarà de gatejar o incorporar-se subjectant-se als objectes a caminar, córrer, saltar i enfilar-se tot sol, per la qual cosa els riscos de caigudes augmenten força (escales, cadires, bancs del parc, murs i marges, finestres i balcons, etc.) i l’accés a possibles riscos i perills també. La curiositat i les ganes de saber i conèixer van en augment. Penseu que, en guanyar en mobilitat, l’infant es pot moure per multitud d’espais que no sempre reuneixen unes normes bàsiques de seguretat.

2. Intoxicacions: l’accessibilitat a armaris i prestatgeries o farmacioles augmenta, ja que és capaç d’emprar estris que li facilitin veure allò que vol conèixer (cadiretes, taules petites, caixes, etc.). A més, ja pot beure directament d’una ampolla sense necessitat d’ajuda, fet que facilita que n’ingereixi el contingut (productes de neteja, medicaments…). D’altra banda, l’hàbit de posar-s’ho gairebé tot a la boca persisteix (agafar objectes del terra…), amb la qual cosa el risc d’infeccions encara és elevat.

3. Cremades: encara es mantenen els mateixos riscos de l’etapa anterior, però cal que tinguem present que la capacitat d’imitar l’adult s’ha desenvolupat força, ja que el procés propi de maduració física i psíquica li permet disposar de més coordinació dels moviments i habilitats psicomotrius que li faciliten fer accions semblants a les dels adults o bé que se senti atret pel color vermell de les estufes o brases d’un foc de camp, o bé tingui curiositat pel que s’està coent a la cuina o al forn. Alerta sobretot amb les vitroceràmiques, que és difícil veure si estan enceses o no. És normal que vulgui imitar el que fan les persones grans: planxar, manipular una llar de foc, etc. (en cas que no se li deixi fer, és capaç d’esperar un moment de descuit per provar-ho).

4. Accidents de trànsit: dins el vehicle solen produir-se perquè les cadiretes no són homologades, o estan mal disposades o subjectades. També pot donar-se el cas que l’infant no vagi subjectat, sobretot en trams molt curts. Un altre perill és que les portes no disposin de sistemes de seguretat i l’infant les pugui obrir amb facilitat. Al carrer, quan l’infant comença a caminar, es converteix en un vianant més de la via pública, però desconeix els perills potencials que amaga. Sovint vol caminar sol i fa esforços per desfer-se de la mà de la persona que el porta. Cal vigilar que no s’escapi, ja que el risc de ser atropellat és elevat.

5. Ennuegament per aliments: se solen produir quan s’engoleixen aliments mal mastegats o per manca de coordinació entre la respiració i la deglució de l’aliment. És important treballar hàbits sobre com mastegar els aliments i mantenir un ritme adequat en l’acte de menjar.

6. Ofegaments: l’infant en aquesta etapa, sobretot al final, és capaç de reaccionar si és en una banyera o piscina de plàstic amb poca aigua, però no pot quedar-se sol. Ara bé, la platja, les piscines o basses, rius, fonts, etc. poden convertir-se en riscos potencials molt dramàtics per a la seva vida.

A partir d’aquesta edat el domini motor i corporal és molt ampli; cognitivament és capaç d’interrelacionar diversos estímuls i de comprendre la necessitat d’adquirir aprenentatges que afavoreixen la seguretat.

La necessitat de posar a prova tot aquest potencial físic, i la de descobrir-ne de nous, fan que introdueixi activitats cada cop més complexes i que comporten més risc d’accident.

Els accidents més freqüents en aquesta etapa són:

1. Trànsit: durant aquesta fase, l’infant passarà d’utilitzar la cadireta especial homologada a fer ús de l’alçador i quedarà subjectat pel cinturó de seguretat dels vehicles. Els infants a vegades, per desconeixement o negligència dels adults, van deslligats o asseguts al seient del davant al costat del conductor, i queden en situació de vulnerabilitat en cas de frenada o topada. Cal vetllar perquè l’infant no es quedi sol dins el cotxe jugant deslligat i amb les claus posades: com ja hem dit altres cops, té tendència a imitar l’adult en el seu joc i fàcilment podria voler imitar el fet de conduir o posar en marxa el vehicle com fa l’adult. La manca de dispositius de seguretat a les portes pot induir a fer que l’infant pugui obrir-la mentre està en marxa. Cal complir la normativa de seguretat viària, que exigeix la normativa actualment sobre els vehicles. Fora del vehicle cal que respecti les normes de seguretat viària, evitar travessar els carrers o vies públiques sense mirar, vigilar quan una pilota va a la calçada (risc d’atropellament). En aquestes edats els infants comencen a ser usuaris de la via pública (com a vianants, amb bicicletes, patins, etc.), i el risc d’atropellament o les caigudes poden comportar traumatismes seriosos.

2. Inseguretat en les activitats físiques i esportives: com a conseqüència del creixement i maduració del desenvolupament motor i corporal, la majoria dels infants tenen necessitat de fer activitats físiques i lúdiques (futbol, patins, monopatins, bicicleta, córrer, saltar, escalar murs, etc.) que faciliten les possibilitats d’accidents i comporten lesions traumatològiques.

3. Ofegaments: en aquesta edat, l’infant reacciona traient el cap en el moment que l’aigua obstrueix les vies respiratòries, però cal vigilar-lo constantment i no refiar-se’n, ja que les piscines, fonts, rius, estanys, etc. poden ser un perill per a la seva vida. Segons l’edat prendrem les mesures necessàries. Penseu que hi ha infants que al final d’aquesta etapa ja són capaços d’aguantar-se o nedar tots sols sense ajut de flotadors, suros…; amb tot, la supervisió de l’adult hi ha de ser present perquè ens poden donar ensurts com a conseqüència de rampes, talls de digestió, o nervis perquè un altre infant li faci una juguesca. Les relliscades a la vora de la piscina poden ser perilloses si en caure es colpeja i es fa mal al braç o queda inconscient pel cop. Els trampolins i tobogans poden ser causa d’accidents.

4. Cremades i incendis: a partir dels 3 anys, els avenços en psicomotricitat fina li permeten manipular objectes petits. Això facilita que pugui utilitzar alguns encenedors, rascar llumins, o bé manipular estufes, llars de foc, cuines o altres objectes que poden provocar ignició.

Els accidents infantils es poden produir a qualsevol lloc, tant a casa com a fora, i fins i tot a l’escola bressol o al col·legi.

Per tant, pel que fa als espais, hem de partir de la base que no n’hi ha cap de totalment segur. És més, precisament, a casa és on es produeix el percentatge més elevat d’accidents infantils. Farem una breu prospecció dels espais més freqüents on es pot trobar un infant. Això ens pot ajudar a determinar quins poden ser els riscos i perills potencials que poden desencadenar accidents infantils en cadascun.

La casa habitualment és l’espai on l’infant passa més hores, sobretot abans de començar l’escolarització; viu amb espais i objectes que li poden ocasionar lesions de diversa índole.

Els llocs més perillosos de la casa són la cuina i la cambra de bany, seguits de la saleta, el menjador, les habitacions, inclosa la del mateix infant. Aquests espais, tant per l’estructura com pels objectes que els conformen, poden convertir-se en un alt risc per a la salut dels infants.

En general poden comportar riscos importants:

• Les escales i terres relliscosos poden provocar caigudes amb lesions diferents: cops, traumatismes, commocions, talls, etc.
• Portes: risc d’enganxades i morbiditat dels dits i de les extremitats.
• Finestres i balcons: caigudes amb lesions importants i fins i tot mortalitat. Amb els balcons s’ha de vigilar, a més, la separació dels barrots de la barana, perquè el cap de l’infant no s’hi quedi enganxat.
• Mobles i objectes de decoració mal subjectats que poden caure sobre l’infant.
• Objectes petits mal guardats, monedes, xinxetes, tisores, restes d’objectes trencats: vidres, trossos de ceràmica…, que poden provocar ofegaments, punxades, talls, etc.
• Cortines, especialment els cordons que, en posar-se’ls al voltant del coll, poden produir ofegaments, o desprendre’s en estirar-les si no estan ben subjectades.
• Els endolls: n’hi sol haver de repartits per totes les habitacions de la casa, i comporten risc d’accident per electrocució (morbiditat i fins i tot mortalitat).
• Manipulació d’aliments calents.

1. La cuina

És el lloc de la casa on podem trobar més aparells elèctrics, més concentració de gas (propà o butà), armaris i calaixos amb objectes perillosos, productes tòxics, etc.; per tant, el risc d’electrocucions, asfíxies, intoxicacions, talls i cremades és molt gran. A més, cal tenir una cura especial amb el forn i les vitroceràmiques, ja que poden produir cremades, encara que es toquin quan ja estan apagats; també amb les olles i les paelles, perquè quan s’està cuinant, els mànecs han de situar-se cap a dins de manera que no sobresurtin de la cuina, i si pot ser as fogons interiors. És un espai que s’ha de mantenir sempre ben net, ja que s’hi manipulen els aliments que hem d’ingerir, per evitar els accidents de caràcter alimentari.

2. La cambra de bany

També s’hi poden trobar aparells elèctrics (assecadors, calefactors o estufes…), a més de productes tòxics i objectes petits que poden ser ingerits (sabó, colònies, productes cosmètics, passadors…) i que podrien produir electrocucions, intoxicacions, asfíxia, etc. Però els accidents més freqüents de la cambra de bany amb infants són ofegaments i caigudes per relliscades dins de la banyera o a fora si el terra és moll, ja sigui per l’excés de vapor o perquè ha caigut aigua a terra. Sovint sol ser un espai molt petit, per la qual cosa és fàcil que, en caure, es colpegi amb algun altre element (pica del lavabo, vàter, bidet…), cosa que accentua la gravetat de la caiguda.

3. La saleta i el menjador i l’habitació dels adults

Són espais que estan ocupats per mobles molts dels quals tenen els cantons punxeguts i ocasionen contusions i blaus considerables. També cal vigilar amb les cadires i els sofàs, perquè els infants en poden caure. Les catifes poden provocar caigudes si no estan ben adherides a terra. Els objectes de decoració, figures, gerros, etc. de vidre i porcellana solen ser a l’abast de l’infant, que fàcilment pot trencar en caure o en manipular-los i se’n pot clavar bocins petits o, a vegades, fer-se talls importants. També cal tenir present que, com que és un espai utilitzat pels adults, hi deixem objectes menuts com ara claus, monedes etc. que ens traiem de les butxaques.

Les plantes tant d’interior com d’exterior poden comportar riscos d’accident de caràcter tòxic si són verinoses i/o produir al·lèrgies, o bé punxades i esgarrinxades si tenen punxes o són espinoses. D’altra banda, a causa de la fotosíntesi, les plantes durant el dia consumeixen anhídrid carbònic i desprenen oxigen, la qual cosa és beneficiosa per a la salut de les persones perquè oxigena l’aire que respiren, però durant la nit el procés s’inverteix i desprenen l’anhídrid carbònic i consumeixen oxigen necessari per a la funció respiratòria de l’ésser humà, per la qual cosa no és recomanable posar plantes a les habitacions on s’ha de dormir.

4. L’habitació i els objectes de l’infant

Aquest espai sol patir modificacions pel que fa a mobles i objectes a mesura que l’infant creix. El mobiliari i accessoris del nadó o de l’infant han de ser homologats i han de complir les normes de seguretat que facilita la societat pediàtrica.

L’habitació dels infants ha de disposar del mobiliari necessari i adequat (cantons arrodonits, cadireta i taula de la seva mida, catifes assegurades al terra, etc.), però no ha d’estar sobrecarregada, ja que amb el temps necessitarà espai per jugar-hi i, d’altra banda, caldrà evitar que s’hi acumuli una quantitat excessiva de pols, que pot provocar molèsties respiratòries o al·lèrgies. A l’habitació de l’infant és important que les joguines estiguin endreçades, ha d’aprendre a fer-ne un ús ordenat i no utilitzar-les totes alhora. Evitar escampalls innecessaris també és una manera d’impedir accidents. Cal disposar d’un espai on l’infant pugui agafar o deixar les joguines amb facilitat i no ha de ser costós econòmicament: un parell de capses grans ajustades a la seva mida poden servir.

Hi ha llars en les quals els nounats han de compartir espais i habitació amb germans més grans capaços de jugar i manipular objectes que poden comportar un alt risc per al més petit, fet que requereix estar més alerta.

a) El bressol: es pot emprar fins als 4 o 5 mesos. Un cop l’infant és capaç d’alçar el cap recolzant-se sobre les extremitats anteriors l’hem de retirar, ja que en pot caure. Si el bressol té baranes s’aconsella que siguin regulables i es pugin anar adequant en alçada segons la mida i mobilitat de l’infant. Cal vigilar que la separació màxima entre els barrots sigui d’uns 6 a 7 cm com a molt, a fi d’evitar que el cap o altres parts del cos hi puguin quedar enganxades. Quan l’infant passa al llit normal hem d’assegurar el terra posant-hi alguna cosa, per tal que en cas de caure no es faci mal, o bé col·locar-hi una barana addicional.

b) El canviador: al mercat en podem trobar de mides i formes diferents per tal que s’adaptin a les necessitats dels pares i als condicionants que tingui la casa. Però sempre han d’estar ben subjectats, sense possibilitat de balancejar-se: quan anem a banyar el nadó, prèviament ens assegurarem que disposem de tot el necessari i de col·locar-ho a l’abast per no haver de deixar el nadó sol. En cas d’oblit d’alguna cosa agafarem el nadó, o bé demanarem algú altre que ens porti el que sigui.

c) La gandula: fins que l’infant no s’aguanta assegut és una cadira ideal per passar estones fora del bressol, però ha de disposar dels elements de subjecció adequats. Si té regulació de posicions, s’han de col·locar correctament de manera que el nadó quedi ben posicionat a fi d’evitar males postures i, fins i tot, caigudes.

d) El cotxet, la cadira de passeig i la trona: al mercat en podrem trobar una àmplia gamma de models amb mides, formes i usos, però totes han de ser resistents al pes i adequats a la mida de l’infant, i han de portar les tires de subjecció ben fermades per evitar que en caigui.

e) Les joguines: cal insistir en la importància d’una supervisió continuada, de la necessitat d’evitar que estiguin brutes, estripades o trencades. Si porten piles, han de quedar ben tancades en el seu compartiment, de manera que l’infant no les pugi treure. A l’hora de comprar una joguina, sobretot han de ser homologades per tal d’assegurar-nos que estan fetes amb materials no tòxics i que són prou resistents, que no es desmuntaran o trencaran en peces petites perilloses per a l’infant i la seva salut. També és important que les joguines que ha de manipular l’infant siguin adequades a l’edat i als seus interessos per tal de fomentar i treballar l’estimulació.

Sortir fora de casa és aconsellable des dels primers dies de vida. Un passeig diari d’una hora o una mica més és molt saludable, ja que la llum del sol afavoreix la sintetització de la vitamina D necessària per absorbir el calci en ossos i dents. Però, també, per la font d’estímuls que ofereix (els colors, la llum, la gent, etc.). A mesura que anirà creixent es trobarà amb diferents espais que li oferiran una gran gamma d’activitats, com també la possibilitat de conèixer altres maneres de fer i d’actuar. Cadascun d’aquests medis o espais entranya riscos i perills amb els quals haurà d’aprendre a conviure. Quins són aquests riscos?

1. El parc

Els accidents que es poden donar als parcs infantils poden produir-se per les raons següents:

• pel mal estat de conservació dels materials,
• per aparells lúdics mal fixats al terra,
• per ús d’aparells lúdics inadequats a l’edat,
• per ús inadequat dels aparells (gronxar-se dret…),
• per la presència d’objectes tallants i punxants (vidres, llaunes…),
• per manca de neteja i higiene general del parc (plàstics, papers, deposicions d’animals…),
• per manca d’hàbits i normes a l’hora de jugar amb els aparells (no saber guardar el torn, baralles…).

2. El carrer

És l’espai on es produeixen més accidents després de la llar entre els infants de 3 a 6 anys, principalment de trànsit. Les lesions que es poden produir a conseqüència dels accidents poden donar lloc a seqüeles permanents i fins i tot a la mort de l’infant. Recordem que fins als 8 o 9 anys, l’infant no està preparat per travessar un carrer tot sol. Els motius que expliquen els accidents que s’hi produeixen són:

• Manca del sentit de la lateralitat. És precisament en aquesta etapa que es desenvolupa i és necessària per travessar un carrer de doble direcció.
• No anar agafat de la mà de l’adult.
• Manca de capacitat per relacionar la distància amb la velocitat del vehicle.
• Desconeixement, per part de l’infant dels senyals i normes de circulació.
• Per impulsivitat, l’infant pot sortit corrent darrere una pilota o d’algú sense aturar-se a mirar ni el que es pot trobar ni el que pot passar.
• Jugar a activitats ludicoesportives −com ara anar amb bicicleta, patins i monopatins, sense l’equipament necessari− comporta risc de caigudes, amb contusions, fractures i fins i tot commocions.

3. El medi rural (poble, camp i muntanya)

És un medi que, per les seves característiques (irregularitat del terreny, pedres, sorra, excés de vegetació, pous al descobert, etc.), és causa d’accidents, sobretot si no s’hi està acostumat. És un medi que cal ser explorat abans d’anar-hi amb infants, ja que a vegades els penya-segats, marges, barrancs, etc. no es veuen a causa de la vegetació fins que no hi som a sobre i això perjudica la nostra capacitat de reacció o la de l’infant. D’altra banda, la fauna i la flora també poden comportar danys per a la salut dels infants i adults perquè són verinoses o tòxiques. Les causes més freqüents de sinistralitat infantil en aquest medi són a causa del següent:

• Ús de roba i calçat inadequat, cosa que provoca vermellors i irritacions a la pell, torçades, tendinitis, fractures, dislocacions, sobretot en les extremitats (cames i braços).
• El desconeixement de l’emplaçament escollit i els seus voltants pot ocasionar ensurts importants si són terrenys abruptes, pedregosos, amb vegetació formada per matolls, atzavares, ortigues, i sobretot alerta amb els desnivells que poden amagar (barrancs, penya-segats, pous, coves).
• Manca d’higiene, que pot comportar la presència d’insectes, àcars, deixalles, objectes metàl·lics rovellats, plàstics i papers molt deteriorats… que poden afectar la salut de l’infant.
• Maquinària agrícola. És causa d’accidents fonamentalment en infants que viuen en el medi rural i que freqüentment a casa disposen de tractors, fresadores, cultivadors, serres mecàniques i altres materials per treballar el camp. Sovint es produeixen per descuit o perquè l’infant es trobava a prop quan aquestes eines estaven en funcionament. Cal ser especialment curosos, ja que poden ser causa de morbiditat i mortalitat.

Els tipus de lesions més habituals són cops, caigudes, esgarrinxades, insolacions, cremades del sol o derivades d’incendis, ofegaments (en caure a pous, basses…), mossegades d’animals (tant domèstics com salvatges), picades d’insectes, intoxicacions per ingesta d’insecticides i pesticides, intoxicacions alimentàries produïdes per bolets o plantes tòxiques…

4. La platja i la piscina

Generalment, l’aigua és un element que agrada especialment a l’infant i, de fet, les seves característiques afavoreixen notablement el desenvolupament motor, la flexibilitat i tonicitat muscular, per la qual cosa és molt recomanable que l’infant faci ús d’aquest medi des de ben petit. Però, alerta, també comporta riscos i perills importants si no en tenim cura o no fem la supervisió adequada de les activitats que hi fan. Els accidents més freqüents i les seves causes són:

• Ofegaments: es poden produir perquè no sàpiguen nedar, o perquè portin flotadors o suros mal col·locats o no homologats per la Unió Europea. En cas que el nen sàpiga nedar no ens podem confiar: pot rebre un cop d’una persona que es llança a l’aigua, un ensurt, un rampell… són situacions que poden alterar l’infant i fer que perdi el sentit de la coordinació necessària per nedar. A la platja, cal vigilar l’estat de la mar, ja que hi ha la possibilitat d’arrossegament per corrents o onades.
• Insolació i cremades solars per excés d’hores al sol i manca de protecció solar adequada.
• Cops: es poden produir per relliscades als terres de la piscina, per l’ús indegut de trampolins i atraccions aquàtiques, etc.
• Picades i punxades ocasionades per part d’animals marins, com ara meduses i eriçons.
• Irritacions als ulls: sobretot a les piscines per l’acció del clor que conté l’aigua.
• Fongs: per no fer ús de xancletes o calçat adequat a les dutxes de les piscines.

Les escoles d’educació infantil o llars d’infants on s’imparteixen el primer i segon cicle d’educació infantil tampoc són llocs totalment segurs, malgrat les accions i intervencions de prevenció que s’hi duen a terme.

La tipologia d’accidents infantils que s’hi poden donar són pràcticament els mateixos que a la llar o fora d’aquesta, i la varietat de lesions poden anar de nivells amb poca transcendència fins a situacions d’extrema urgència. Cal remarcar que els índexs globals anuals d’accidents escolars que es produeixen es mouen aproximadament entre el 2% i 5% d’alumnes per any i afortunadament no són d’extrema gravetat. Però no per això deixarem d’estar alerta.

El risc d’accident dins l’entorn escolar no només es dóna en infants sinó que els professionals de l’educació, i d’altres que hi treballen també poden ser víctimes d’accidents; per tant, cal vetllar sempre per la seguretat de totes les persones que desenvolupen alguna tasca o activitat dins els recintes escolars.

Quan parlem d’accidents escolars no només fem referència als que succeeixen dins el recinte escolar i en horari escolar, sinó també als que tenen lloc durant les excursions o les colònies escolars, o que es puguin donar en el trajecte d’un transport escolar, o en l’entorn pròxim al recinte escolar o bé durant activitats esporàdiques o extraescolars.

A les escoles són molts els espais, materials i instal·lacions on l’alumnat pot fer-se mal. Si analitzem cadascun d’aquests espais ho podem comprovar:

A l’aula o classe poden ser causa d’accidents:

1. L’espai o dimensions de què disposi, ja que si és molt ampli pot afavorir la dispersió de materials o corredisses dels infants; en el cas contrari, s’accentua la sensació d’amuntegament, que pot afavorir situacions d’estrès, nerviosisme, enfrontaments a causa de topades i contactes involuntaris.

2. El mobiliari ha de ser supervisat periòdicament i cal que sigui adequat a l’aula i no contingui materials potencialment tòxics o al·lergògens (com ara determinats vernissos o pintures esmaltades, etc.). És important que les taules i cadires siguin adequades a l’edat i que l’infant en faci un bon ús per evitar futures lesions posturals, caigudes i desperfectes. N’hi ha d’haver tantes com alumnes i segons les necessitats que requereixen les activitats que s’hi desenvolupen. Els armaris i prestatges poden ser perillosos per manca de fixació, per excés de pes, pel mal estat que han adquirit amb el pas el temps, perquè no estiguin ben tancats si contenen material perillós o que es pugui trencar amb facilitat, etc.

3. El material didàctic i les joguines poden comportar un alt risc i perill d’accidentalitat si no són adequats a l’edat de l’infant i/o no compleixen amb les condicions de normalitat i seguretat que obliga la normativa vigent. Poden provocar ofegaments per l’aspiració de petits objectes, petites ferides, al·lèrgies, intoxicacions, etc.

La col·locació i distribució dels materials i/o joguines també pot comportar riscos per a l’infant. Els que l’infant ha d’utilitzar quotidianament o freqüentment de manera autònoma han d’estar en llocs fàcilment accessibles i els que són més susceptibles de provocar danys han de desar-se en llocs on l’infant no hi pugui arribar o agafar, ja que li poden caure a sobre i ocasionar-li cops, hematomes, ferides i lesions diverses. Deixar-los escampats per terra pot desencadenar, ensopegades, relliscades, caigudes i generar lesions com hematomes, contusions, esquinços, fractures, etc.

4. Altres: cables pel terra d’ordinadors o materials audiovisuals, calefaccions, radiadors, endolls, finestres, i vidres de les finestres, portes, etc.

5. El bany: la tipologia d’accident que s’hi pot esdevenir és molt semblant a la de qualsevol llar. En aquest espai les condicions higièniques deficients poden comportar malalties i infeccions, sobretot en els materials d’ús comú per als infants (canviadors). Cal evitar que els infants comparteixin material, eines i instruments d’ús individual i personal (tovalloletes, raspalls de dents, cremes, esponges, tovalloles, gots, etc.).

6. La sala de descans: la sala de descans pot comportar riscos per a la salut, si no es vetlla per qüestions com ara l’enllumenat, la sonoritat de la sala, la separació adequada entre els barrots dels bressols, la no-utilització de coixins ni materials que puguin provocar ofegament o asfíxia al nadó, objectes penjants mal subjectats (com ara mòbils, etc.) sobre els bressols, i també la distribució dels diferents bressols a la sala per tal d’evitar caigudes, ensopegades en el moment de posar i treure l’infant del bressol. En el cas dels més grans, les hamaques han de ser baixes i adequades a les mides de cada infant, per evitar possibles traumatismes en cas de caiguda.

7. La cuina: la manca d’higiene general i dels estris culinaris en particular, i el mal funcionament dels electrodomèstics com ara neveres, microones, forns, i sobretot els fogons (alerta especial, pel risc de possibles cremades, si es tracta de cuines vitroceràmiques, ja que un cop apagades encara conserven l’escalfor). Altres: endolls baixos, sense protecció i de fàcil accés per a infants; extractor, perill d’incendis, mala disposició de les olles o cassons que continguin aliments molt calents. De vegades, en aquest espai hi ha un lloc reservat per desar els productes i els estris de neteja que poden ser altament perillosos si no estan tancats o guardats en llocs inaccessibles per als infants.

8. El menjador: aquest espai, a les llars d’infants que es dediquen a primer cicle d’educació infantil no existeix com a tal; sovint el que es fa és condicionar l’aula per prestar aquest servei. Les escoles d’educació infantil i primària ja disposen d’un espai propi dedicat al menjador. Poden ser causa de risc per a la salut: el consum d’aliments en mal estat, l’ús de gots, plats i coberts no aptes per a infants, la higiene abans i després de menjar i la no-aplicació de pautes de comportament adequades.

9. L’aula de psicomotricitat: poden ser causa d’accident els materials defectuosos o amb desperfectes, la manca d’hàbits i normes de comportament inadequat. Normalment en aquesta sala hi pot haver instal·lat un mirall que s’ha de protegir de cops forts o altres riscos que puguin trencar-lo en presència d’infants. Cal tenir en compte que la possibilitat d’ensopegades, traumatismes, etc. pot ser més elevada.

10. El pati: pot ser causa d’accident si l’espai té un terreny irregular, si té marges, si disposa de plantes tòxiques i/o al·lergògenes, el mal estat dels tobogans o joguines. Tot això pot provocar traumatisme, caigudes, rascades, fins i tot cremades.

11. Altres situacions o llocs on es poden produir accidents són: deficiències en la construcció de l’edifici, de les instal·lacions elèctriques, la sala de calderes, escales, finestres i vidres de les finestres, pedres del pati, comportaments agressius dels infants, obres mal protegides a les escoles, activitats fisicoesportives, transport escolar, mala senyalització d’accés a l’escola.

Val a dir que, en les darreres dècades, al nostre país s’ha desenvolupat una extensa normativa pel que fa a edificacions, materials de construcció, instal·lacions, etc. que tenen com a objectiu evitar i/o minimitzar els riscos i perills que poden tenir com a conseqüència accidents infantils. Pel que fa als materials i productes que han d’utilitzar els infants, cal una revisió constant de les instal·lacions, i dels elements i materials que la conformen, tant si van directament destinats a l’alumnat com si no. També s’ha de vetllar per la seguretat de l’espai que envolta l’escola, o sigui, s’ha d’anar més enllà de l’espai físic del centre.

L’OMS entén per salut l’estat de benestar complet de les persones tant físic com mental i social i no només com a absència de malaltia. Ser una persona sana va més enllà de disposar d’unes bones condicions físiques i mentals, també es necessita un entorn social adequat i segur que no atempti contra la pròpia integritat i, a més, afavoreixi relacionar-se, amb un mateix, amb els altres i amb l’entorn, de manera tan positiva com sigui possible.

El concepte de prevenció sorgeix a partir d’aquesta concepció holística de salut. Des d’aquest punt de vista, entendrem per què la prevenció forma part de les competències dels governs, les administracions, els serveis públics o privats entre els quals trobem els centres escolars i, dins d’aquests, els professionals de l’educació; per tant, també el tècnic en educació infantil.

L’infant, igual que els adults, requereix que les seves necessitats siguin ateses adequadament per desenvolupar satisfactòriament tant la dimensió individual com social. Penseu que és bàsic per al seu desenvolupament personal i la seva socialització i integració social.

Són moltes les situacions que comporten riscos i perills per a l’infant i que poden ocasionar lesions de gravetat i conseqüències variables, o sigui, poden anar des d’un petit ensurt fins a la morbiditat i, fins i tot, mortalitat de l’infant.

El tècnic en educació infantil, com a agent de salut, mitjançant la seva tasca educativa ha de:

• Fomentar el dret a l’estat de benestar complet de l’infant.
• Vetllar per la seva salut i seguretat.
• Aplicar les mesures de prevenció adients.
• Actuar adequadament davant les situacions d’urgència i emergència que es puguin donar.

Les societats econòmicament més desenvolupades manifesten una gran preocupació per la salut, ja que l’entenen com un dels puntals importants que fomenta l’estat de benestar de la població, especialment, en la infància.

Històricament, els països, a fi de controlar o evitar epidèmies, han hagut de prendre mesures de caràcter preventiu per preservar la salut de la població, com per exemple: potenciar les condicions higièniques, tractar l’aigua que ha de ser consumida, reconduir les aigües fecals, vacunar la població infantil, establir codis de senyalització i etiquetatge de productes, endegar campanyes contra els accidents de trànsit, etc. Així, la salut s’ha convertit en un tema de responsabilitat pública. Fins i tot parlem de salut pública.

El terme salut pública, segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, fa referència a les condicions que influeixen en la salut de la població i, per tant, és l’única àrea sanitària que no s’adreça a l’atenció de la salut individual sinó de la col·lectiva. El seu treball consisteix a prevenir els riscos que afecten el conjunt de la població i a promoure hàbits de vida saludable entre els membres que la componen.

Les polítiques de salut pública s’han d’elaborar des d’una perspectiva integradora, que ha de preveure tant les qüestions estrictament sanitàries com les de caràcter econòmic i social. Fins i tot, poden repercutir en altres àmbits com el marc legislatiu, judicial, urbanístic, educatiu, etc. amb la finalitat d’assegurar unes condicions òptimes de salut i seguretat per a la totalitat de la població.

Això requereix la participació, implicació i coordinació de les diferents administracions, institucions, serveis, professionals, etc. tant del sector públic com privat que, de manera directa o indirecta, puguin incidir sobre l’àmbit de la salut i de les persones.

Anomenem intervencions directes el conjunt d’accions que es duen a terme sense cap intermediari sobre la població objecte d’intervenció. L’objectiu d’aquests tipus d’intervenció és donar informació, orientació i suport a les persones. En la majoria de casos, afavoreixen una relació bidireccional entre la persona atesa i la institució, servei i/o professional que duu a terme la intervenció. Alguns exemples d’intervencions directes poden ser:

• les campanyes (televisives o no) sobre accidents infantils, de trànsit, alimentació, vacunació, etc.,
• el tècnic en educació infantil que orienta o assessora els pares en matèria de prevenció de riscos,
• les escoles de pares,
• els programes maternoinfantils,
• els cursos de prevenció de riscos laborals…

Les intervencions indirectes són les que arriben a la població mitjançant intermediaris. La població rep l’efecte de les accions d’altres. El tipus de relació que s’hi estableix és per tercers. L’objectiu que pretenen és incidir en els factors vulnerants que poden ocasionar conseqüències no desitjades i perjudicar la salut de les persones. Exemples d’intervencions indirectes serien:

• les normatives referents a urbanisme, arquitectura i construcció dels edificis, materials de construcció, idoneïtat de les joguines…,
• les xarxes d’aigua potable i clavegueram, elèctrica, etc.,
• el control dels nivells de pol·lució i contaminació, conservació dels aliments…,
• el pas restringit a les persones no autoritzades quan hi ha risc o perill d’accident,
• elaboració d’estudis i d’estadístiques referents a diversos temes o aspectes de salut…

Les polítiques de salut pública, mitjançant les intervencions directes o indirectes, pretenen fomentar la salut i la seguretat de la població amb la promoció i la prevenció en matèria de salut.

Els termes salut i seguretat van interrelacionats quan es parla d’accidents o lesions infantils i també requereixen accions polítiques concretes de salut pública per tal d’abordar el tema de manera global i reduir tant les conseqüències no desitjades com el nombre i la freqüència amb què es produeixen.

Els accidents en general, i els infantils en particular, també s’han de tractar dins les intervencions dirigides a la promoció i prevenció de la salut, ja que s’han convertit en una font de preocupació important. Amb la tecnologia i els avenços mèdics, la malaltia ha deixat de ser la primera causa de mortalitat dels infants. Actualment, la principal causa de mortalitat infantil són els accidents.

El concepte prevenir, segons el Gran diccionari de la llengua catalana, admet les tres accepcions següents:

• Advertir algú per endavant d’alguna cosa.
• Preveure una cosa per impedir-la, per evitar-ne els efectes.
• Disposar per endavant l’ànim d’algú en un sentit favorable o desfavorable.

Si analitzem cadascuna de les accepcions ens adonarem del següent:

1. Per advertir necessitem disposar d’una informació per transmetre-la i d’un mitjà adequat perquè arribi.
2. Per impedir o evitar els efectes d’alguna cosa necessitem, a més de la informació, uns recursos, mecanismes o estratègies que ens ho facilitin. O sigui, juntament amb la informació, necessitem eines que ens ajudin a actuar en contra d’aquests efectes.
3. Per disposar l’ànim d’algú en un sentit o un altre s’ha de tenir capacitat d’influència.

Resumint, podríem dir que per prevenir necessitem uns coneixements, una metodologia i una capacitat d’ensenyament aprenentatge.

La prevenció, segons el Diccionari enciclopèdic de medicina d’Enciclopèdia Catalana, es defineix com l’activitat que intenta evitar l’aparició d’alteracions en la salut.

Epidemiològicament es classifica en tres nivells:

1. Prevenció primària encaminada a reduir la incidència de malaltia o d’altres desviacions de la salut com poden ser els accidents en la infància. En aquest nivell hi hauria intervencions com ara l’aprenentatge d’hàbits d’higiene personal, de la llar, com conservar i manipular aliments, aprenentatge dels senyals de trànsit i/o altres que adverteixin d’algun risc o perill, campanyes informatives d’índole diversa (què s’ha de fer en cas d’onada de calor).
2. Prevenció secundària adreçada a reduir la prevalença de malaltia o altres desviacions de la salut. El tècnic en educació infantil hi pot participar, puntualment, i només amb el consentiment o suport explícit del personal mèdic sanitari que tingui competències en el tema concret. Per exemple, administrar medicaments.
3. Prevenció terciària que pretén reduir el nombre o l’impacte de les complicacions i seqüeles. Aquest nivell és exclusiu de l’àmbit mèdic sanitari. En formen part el diagnòstic per determinar el tipus d’afectació o estat real de salut, assignar el tractament o medicació adequats, fer teràpies o cures específiques que requereixin la malaltia o lesió del pacient.

El sector mèdic i sanitari executa els tres nivells de prevenció, però el tècnic en educació infantil, només actua dins el primer nivell.

La prevenció d’accidents la podríem definir com el conjunt d’accions o intervencions educatives que volen potenciar les situacions que eviten o redueixen els accidents, en favor de la seguretat de la persona i el seu entorn.

L’infant, a mesura que creix, ha d’adaptar-se a l’entorn en què viu. Un entorn que amaga riscos i perills, ja que no està pensat exclusivament per a ell. Per tant, haurà d’aprendre, d’una banda, a protegir-se i, de l’altra, a conviure amb elements o factors de risc de manera que no l’afectin.

La prevenció, doncs, té un doble vessant: d’una banda, l’infant haurà d’aprendre a autoprotegir-se i, de l’altra, a protegir l’entorn. De la mateixa manera que aprèn a utilitzar uns objectes perquè són més segurs en detriment dels insegurs, també haurà d’aprendre a cuidar l’entorn. Per exemple, mantenir endreçades les joguines, no xipollejar al lavabo, etc.

A mesura que fa aquest procés anirà desenvolupant la pròpia capacitat de previsió, que li permetrà actuar amb autonomia i seguretat.

Les estadístiques ens mostren que encara som molt lluny de construir una societat segura i lliure d’accidents, especialment en la infància.

Malgrat els esforços que s’han fet i es fan, encara hi ha manca de consciència davant els riscos i perills, tendim a valorar-los com a tals un cop s’ha produït l’accident, més que no pas a anticipar-nos-hi.

Tendim a pensar que si no passa res és que no hi ha perill. És més, encara disculpem les conductes que podrien comportar risc i no han tingut conseqüències negatives. Per exemple, a vegades, als parcs hi ha infants que fan mal ús de les atraccions i els adults ens ho mirem sense intervenir-hi. I en cas que algú ens cridi l’atenció reaccionem dient: “són nens”.

Evidentment són nens i, a vegades, la motivació per trencar o desmuntar objectes no és altra que descobrir què hi ha a dins, si és possible trencar-ho, o simplement és una manera de valorar la pròpia força física, com una qualitat seva particular. Però, s’ha de tolerar?, és justificable aquest comportament? Sincerament, creiem que no. Malgrat que entenem que aquests comportaments poden ser naturals en els infants, creiem que poden aprendre i descobrir la composició dels objectes o les capacitats del propi cos d’una manera més constructiva, amb joguines adients per fer-ho. Un objecte malmès, trencat, o deteriorat pot revertir en contra de l’infant i provocar-li una lesió. Per tant, educar en el respecte al medi ambient i els objectes de l’entorn és vetllar per la seguretat de l’infant.

Del que hem dit es desprèn que la manca de consciència d’accident i, de vegades, la negligència fomenten el risc d’accidents en la infància.

Un altre factor que s’observa darrere d’aquests comportaments és el valor de salut. Entenem que tenir salut és l’estat natural de les persones i sovint no pensem amb quina facilitat es pot perdre, i fins i tot com pot ser de dificultós recuperar-la un cop s’ha perdut. En els accidents aquest canvi pot ser molt brusc.

Les conseqüències d’un accident poden comportar danys físics i psíquics de caràcter permanent o transitori que poden afectar el desenvolupament de l’infant a causa de llargues estades d’hospitalització, recuperació o rehabilitació, que poden afectar la seva assistència a l’escola i provocar endarreriment en l’aprenentatge respecte al grup d’infants de la seva edat, o bé pot necessitar assistència psicològica o psiquiàtrica per superar processos de dol, traumes, pors, etc.

Els estudis epidemiològics sobre accidents infantils, que es desenvolupen en les societats més industrialitzades, observen que la causa principal de mortalitat infantil no és l’atzar o la casualitat sinó la manca de prevenció dels adults que tenen cura dels infants.

Els accidents són la primera causa de mortalitat en infants més grans de 4 anys, la segona entre els 2 i 3 anys i la quarta en edats menors.

Aquestes afirmacions són suficients perquè reflexionem sobre la importància que té saber prevenir, i més nosaltres com a tècnics en educació infantil.

Prevenir els accidents infantils és necessari perquè:

• Millora la qualitat de vida i el benestar de la població.
• Evita experiències que poden tenir conseqüències traumàtiques per als infants i les seves famílies.
• Redueix la morbiditat i la mortalitat en la infància.
• Educa en la responsabilitat pel que fa a la pròpia salut.
• Millora la seguretat de l’infant i dels centres escolars o d’altres espais on es desenvolupa.
• Estalvia costos a la sanitat pública.

La prevenció de riscos i perills és una necessitat social que afecta tant adults com infants. Ha de formar part del procés d’ensenyament aprenentatge al llarg del cicle vital de les persones, ja que els riscos varien segons l’edat i l’entorn; entorn que també és canviant a causa de la innovació i el desenvolupament tecnològic.

La prevenció d’accidents s’ha convertit en una necessitat social, i per abordar-la cal el següent:

• Una voluntat política ferma vers la promoció i prevenció d’accidents que planifiqui, organitzi i inverteixi en el disseny de programes, campanyes i en la millora dels serveis de caràcter social i sanitari.
• Un marc legal i normatiu que regularitzi i obligui a complir les mesures de seguretat que requereixen aspectes tan diversos com espais, edificis, instal·lacions, aparells elèctrics, avís de toxicitat, perillositat, condicions de conservació i manipulació de productes i materials tòxics, capacitat màxima de locals; regulació d’etiquetatges; senyalitzacions d’obres, de trànsit, d’estat de la mar; control de sorolls; informacions meteorològiques; etc.
• Un sector sanitari degudament equipat amb personal qualificat i capacitat per dur la tasca que li pertoqui: des d’atendre directament la població fins a l’elaboració d’estudis i investigació per determinar-ne les causes, assenyalar factors de risc, elaborar i fonamentar mesures i protocols de prevenció d’accidents vers la població, etc.
• La col·laboració i implicació de totes les administracions i institucions, ja sigui vetllant pel compliment de la normativa en matèria de salut i seguretat o planificant i organitzant els serveis, elaborant i executant campanyes informatives, programes, projectes i activitats que arribin a diferents sectors de la població (infants, pares, dones, gent gran…) i de temàtiques generals i concretes d’interès (accidents infantils, laborals, tabaquisme, alcohol i altres addiccions, alimentació equilibrada, prevenció sobre efectes de la climatologia, onades de calor, ús de cadenes, vacunes antigripals, no automedicar-se…).
• La formació adequada de les persones que hi intervenen. Les persones que duen a terme o col·laboren en programes, projectes i/o activitats de promoció i prevenció de la salut han de tenir els coneixements científics i tècnics necessaris que validin les seves actuacions. En el cas dels accidents infantils haurem de conèixer la normativa, els protocols d’actuació que s’han de dur a terme, tenir capacitat de previsió, de valorar i analitzar quins són els possibles agents vulnerants, saber com són els infants, saber aplicar tècniques de primers auxilis, etc. per poder actuar, informar o orientar tant els infants com els pares vers els diferents tipus d’accidents i situacions de risc.
• La participació ciutadana. Si l’objectiu que pretenem és reduir o evitar els accidents, és evident que les nostres actuacions han d’arribar a la gent per tal que prengui consciència de la necessitat de prevenir i apliqui correctament les mesures de prevenció adients segons l’edat de l’infant, l’entorn, etc. Incentivar la motivació i participació de pares i infants en programes, projectes o activitats referents a accidents infantils, prevenció i seguretat que es facin a la llar d’infants o escola (escola de pares, xerrades…) o a fora (programes de salut, maternoinfantils, etc.) formen part de la nostra tasca com a educadors infantils, com també informar les autoritats pertinents del risc o perill de zones o elements vulnerants observats, per tal que puguin ser senyalitzats o arranjats.

La prevenció, educativament parlant, es desenvolupa tant en l’àmbit formal com en l’informal, i cada àmbit requereix planificacions i actuacions diferenciades.

Quan neix l’infant, els primers que vetllen per ell i l’eduquen en la seguretat són els pares. Un cop inicia el procés d’escolarització (obligatòria o no) hi intervindran els educadors. La sistematització i planificació evidentment serà diferent: els pares abordaran i previndran segons el desenvolupament de la vida quotidiana; en canvi, l’actuació dels educadors serà determinada pel currículum i haurà de disposar d’uns objectius determinats que caldrà aconseguir de manera planificada i estructurada i amb caràcter progressiu.

Els àmbits formals i no formals necessiten dissenys transversals per educar per la salut. El desplegament d’aquests tipus de projectes necessita la coordinació dels diferents professionals implicats, per tal d’acordar funcions, actuacions concretes o específiques del camp que els pertoca, fer el seguiment del disseny, etc. És el que s’anomena treball en xarxa. El treball en xarxa permet la interacció entre l’àmbit formal i no formal de les intervencions educatives.

En general podríem definir educació per a la salut com la disciplina que es fonamenta en les ciències de la salut, de l’educació, del comportament i en la sociologia per aconseguir l’adaptació voluntària de comportaments saludables en la població per millorar la salut individual i col·lectiva.

L’educació per a la salut es pot donar tant en l’àmbit formal (escola) com en el no formal (llars d’infants, centres sanitaris, centres cívics…).

L’educació per a la salut és un dels eixos transversals del currículum escolar, ja que s’inicia en l’educació infantil i continua formant part de l’educació primària i secundària.

Els accidents infantils formen part dels continguts de l’educació per a la salut i es treballen transversalment en els diferents cicles i cursos de les diferents etapes.

En l’educació de 0 a 6 anys, el tractament del contingut dels accidents infantils es fa de manera globalitzada a partir dels centres d’interès, racons i/o activitats d’aprenentatge d’hàbits o continguts. O sigui, es treballen integrats en les activitats d’ensenyament aprenentatge que es duen a terme a l’aula i no de manera específica, com en cursos o cicles superiors.

El tècnic en educació infantil ha d’aprendre a desenvolupar o potenciar la seva capacitat de previsió i les seves funcions:

• Facilitar l’adquisició d’hàbits i comportaments saludables. A partir del coneixement de l’estil de vida, cultura, entorn i desenvolupament de l’infant.
• Actuar amb coherència fent palesos els hàbits i els comportaments saludables que es treballen a l’aula.
• Crear un entorn favorable per a la salut tant a l’aula com al centre en general.
• Actuar sobre les possibles causes que poden provocar problemes de salut.
• Fer una detecció precoç dels problemes de salut.
• Preveure les recaigudes.
• Conscienciar l’infant de l’existència de riscos i perills que poden afectar la seva salut.
• Dotar d’hàbits i estratègies l’infant perquè aprengui a conviure amb els possibles riscos i perills que poden sorgir al seu voltant.
• Col·laborar en els simulacres d’emergència que es duguin a terme a l’escola bressol o a l’educació infantil.

En la tasca quotidiana del tècnic en educació infantil, és fonamental vetllar tant per la higiene personal pròpia com per la de l’infant, com també per la dels estris, objectes, materials i espais que utilitza.

Són molts els infants que saben identificar signes de risc o perill, però d’altres requereixen una atenció acurada per les seves característiques: impulsivitat, manca de consciència de perill, o per mancances pròpies a la seva discapacitat sensoriomotriu, etc.

Les situacions d’emergència solen produir-se per sorpresa i provoquen alarma i és molt possible que, davant el neguit i l’angoixa del moment, no sapiguem què cal fer o bé oblidem actuacions que serien necessàries per atendre correctament la situació.

Per superar el desconcert propi d’aquestes situacions, els protocols ens poden ser molt útils.

Un protocol no és més que un disseny sistematitzat i pautat de les actuacions i intervencions davant de situacions determinades; és a dir, ens orienta en el que cal fer i com ho hem de fer de manera detallada i ordenada.

Les llars infantils i escoles d’educació infantil disposen de protocols per determinar com han d’actuar en casos de malaltia i accidents dels infants i emergències.

El disseny de protocols d’actuació per a accidents infantils, emergències i malalties han de partir d’una bona capacitat de previsió i d’anàlisi de les experiències anteriors. Pel que fa als protocols cal tenir present el següent:

• S’han d’elaborar a priori, abans que es donin les situacions de risc o emergència. La serenitat ajuda a reflexionar i concretar actuacions que en moments de nerviosisme ens seria difícil tenir presents.
• Cal que segueixin i compleixin les pautes que dicta la normativa i les instruccions que dóna el Departament d’Educació.
• Han de ser adequats a les característiques del centre i de l’alumnatque hi assisteix.
• Cal que siguin consensuats per l’equip de professionals de l’escola bressol o centre d’educació infantil. Tothom ha d’actuar de la mateixa manera davant les situacions imprevistes. Això dóna seguretat als professionals, als infants i als pares.
• Han de ser revisats periòdicament i modificats si és necessari per adaptar-los a les realitats particulars de cada escola infantil i a la tipologia d’incidents que s’hi donen.
• La seva aplicació ha de ser fruit d’una anàlisi i valoració adequades.

L’actuació que tinguem davant un accident o malaltia d’un infant és important a fi d’evitar conseqüències més greus. Per tant, és important saber valorar-ne la gravetat i saber actuar, quan sigui necessari, amb rapidesa i decisió.

Els protocols estableixen una sèrie de pautes que s’han de complir abans, quan es produeix l’accident o observem símptomes de malaltia i després d’un accident o malaltia. Les més destacables són les següents:

1. Abans

• Cal tenir en un lloc concret i conegut i de fàcil accés per als professionals les fitxes degudament emplenades de cadascun dels infants, amb les dades personals i de salut actualitzades, juntament amb la cartilla de la seguretat social i les vacunes. Són documents que ens poden demanar si anem a urgències.
• En la fitxa també hi han de constar els números de telèfon dels pares per notificar la situació de l’infant o sol·licitar que el vinguin a recollir.
• Cal disposar en un lloc ben visible i a prop del telèfon els números de telèfon del CAP, hospitals, ambulància, taxi i altres serveis d’urgència o emergència que pugem necessitar.

2. Quan es produeix l’accident

• Avisar els pares i informar-los del que ha passat i de l’estat de l’infant.
• Acompanyar l’infant; sempre que sigui possible ho faran els pares, només ho farem nosaltres en cas que els pares no puguin venir a temps o la urgència ho requereixi.
• En cas que el transport es faci des de la llar d’infants s’ha d’efectuar en taxi o amb ambulància, si és greu.

3. Quan detectem símptomes o signes de malaltia

• Avisar els pares, en els primers símptomes, de l’estat de l’infant i demanar-los que el passin a recollir per dur-lo al metge si és necessari.
• En els casos greus (pèrdua del coneixement…) s’actuaria de manera semblant als accidents.
• No s’ha de dispensar cap medicament a l’infant sense haver consultat un metge.

4. Després

• Enregistrar l’accident o malaltia de l’infant que ha requerit ser atès i dir quines mesures s’han adoptat.
• Si la gravetat ho requereix s’ha de comunicar al Departament d’Educació. En els casos de malaltia contagiosa s’han de prendre mesures preventives adequades per protegir els companys (meningitis).

Sortosament, la majoria d’accidents són lleus o molt lleus i comporten lesions que nosaltres mateixos podem atendre perfectament sense conseqüències significatives, però, hi insistim, cal estar preparats per a les situacions que surten de la “normalitat”.

És important tenir en consideració que sempre s’ha de comunicar als pares qualsevol accident, per lleu que sigui, com també canvis de comportament o actitud de l’infant atribuïbles a un possible inici de malaltia, ja que un cop recullen l’infant, són ells els qui s’han de fer càrrec de controlar com evolucionen.

Els accidents no només poden afectar un infant, l’educador o un nombre molt reduït d’aquests, sinó que poden afectar totes les persones que són en aquest moment a l’escola: són les situacions d’emergència.

Les situacions d’emergència són els accidents que poden comportar risc o perill de lesió a un grup nombrós de persones. És el cas d’incendis, inundacions, nevades, terratrèmols, etc.

Les escoles bressol i les d’educació infantil, igual que tots els edificis públics, estan obligats per la llei a establir protocols en casos de situacions d’emergència. El més conegut és el d’incendi, en el qual segurament ha participat la majoria de població mitjançant els simulacres.

Els simulacres serveixen perquè la població aprengui a actuar o comportar-se en cas d’emergència (incendi, terratrèmol…). Als centres escolars se n’ha de fer almenys un a l’any.

Els protocols que s’han de fer es poden agrupar en dos tipus: evacuació i confinament.

• En els d’evacuació, l’emergència requereix que totes les persones que són dins el recinte escolar en surtin.
• En els de confinament, les persones del centre s’hi han de quedar fins que les autoritats pertinents n’autoritzin la sortida.

Amb els simulacres, els infants aprenen a automatitzar les conductes que s’han d’aplicar en casos d’emergència. Cal treballar-los a priori i a posteriori de la seva realització, per evitar l’ensurt a l’infant i perquè entengui el perquè de les diferents accions que s’han de dur a terme.

A l’hora de prevenir qualsevol risc cal que actuem:

• Donant explicacions curtes, senzilles i concretes.
• Explicant-los breument quines són les possibles conseqüències del risc o perill, en lloc de fer grans discursos o renyar-los excessivament.