Demografia sanitària

Des de l’antiguitat, les grans civilitzacions han tingut la necessitat de conèixer com es distribuïen les poblacions humanes en el seu territori, així com la seva dimensió, estructura i evolució per preservar la seva permanència, controlar el règim econòmic i social, i la seva capacitat militar i laboral. Les fonts demogràfiques més freqüents són les següents: el cens i el padró continu.

El cens és la font fonamental de la demografia estàtica.

Els censos s’han realitzat des de la més remota antiguitat. En algunes civilitzacions amb governs forts i centralitzats (sumeris, assiris, l’imperi romà, Xina…) amb una finalitat de control d’impostos, de reclutament militar o de repartiment de les terres.

Per a que un cens sigui acceptable ha de tenir les següents característiques:

• Universalitat: s’han d’incloure tots els habitants sense repetir les dades.
• Individualització de la informació: cada persona ha de tenir la seva informació completament separada de la resta.
• Simultaneïtat: ha de realitzar-se en el mateix període de temps per a tota la població censada. Per això, encara que les dades es recullin en moments diferents, es respon als qüestionaris, que són la forma més habitual de fer-los, amb les dades corresponents a un mateix moment (moment censal).
• Obligatorietat i secret: el cens és un document estadístic i no administratiu. No s’ha de confondre amb el padró municipal.

A banda de les dades específiques de població, a la majoria de països s’afegeixen altres dades d’interès sanitari o econòmic, com ara: superfície de les cases, equipament sanitari, mitjans de transport utilitzats, connexió a Internet… Se segueix la norma de no incloure les dades que no vagin a ser explotades, a causa del fet que una major complexitat dels qüestionaris censals comporta majors despeses i més possibilitat d’errors en la complementació i manipulació de les dades.

La periodicitat del cens en els països desenvolupats és de 10 anys. El cens de 2001 va estar basat íntegrament en enquestes a la població i va tenir un cost de 165,3 milions d’euros. El cens de 2011 únicament es va entrevistar entorn del 12% de la població i el pressupost va baixar a uns 85 milions d’euros. El darrer cens és de 2021 i, per primera vegada, es tracta d’un cens basat en registres administratius (sobre dades econòmiques, formatives, sanitàries…), sent el Padró continu l’element principal sobre el qual es va desenvolupar tot el Projecte censal i el seu cost està estimat en 3,2 milions d’euros.

Aquest canvi de tendència no està motivat únicament per una reducció dels costos econòmics de l’elaboració del cens. Hi ha dues raons més, molt fonamentades:

• La primera és el problema a què s’enfronta l’enquesta d’un cens clàssic: la falta de col·laboració de moltes llars. Aquesta manca de col·laboració implica que les enquestes tinguin biaixos perquè la població que contesta els qüestionaris no representa correctament al conjunt de la població.
• La segona raó és que es disposen d’un bon nombre d’enquestes sociodemogràfiques a llars que són d’una excel·lent qualitat (com les de l’EPA o l’ECH) i faciliten informació similar a la censal i amb una major periodicitat.

Les modificacions en el cens de 2021 obren un ventall de grans avantatges:

• S’obre la porta a la difusió d’informació amb una periodicitat inferior als 10 anys.
• Augmenta la qualitat i objectivitat de la informació que ja no dependrà de la resposta dels informants (disminuirà, per tant, el biaix de les enquestes).
• Permet incorporar noves variables amb una major flexibilitat.
• Es redueix el temps necessari per a la publicació de dades.
• Desapareixen els problemes de logística relacionats amb la gestió i contractació de milers d’enquestadors…

Per complementar el cens de 2021 es passarà “L’enquesta de Característiques Essencials de la Població i dels Habitatges 2021” (ECEPOV-2021), que recollirà la informació, tant quantitativa com qualitativa, que no pot ser subministrada amb els registres administratius.

Una part d’aquesta informació ve exigida pel Reglament europeu dels censos i es tracta d’algunes variables sobre habitatges i edificis. En concret:

• Règim de tinença.
• Superfície útil.
• Sistema de subministrament d’aigua.
• Instal·lació de banys.
• Tipus de calefacció.

L’ECEPOV-2021 ampliarà i completarà la qualitat i quantitat d’informació censal relacionada amb:

• Mobilitat quotidiana: temps, nombre de desplaçaments, mitjà de transport utilitzat…
• Segona generació d’immigrants.
• Canvis de residència.
• Relacions de parentesc detallades entre els membres de la llar.
• Coneixement de llengües. Freqüència i lloc d’ús d’aquestes. Llengua que va parlar en primer lloc.
• Presència de nens petits en centres escolars i llar d’infants.
• Participació en tasques domèstiques.
• Cura de menors o persones dependents.
• Nivell de familiarització amb les noves tecnologies.
• Característiques detallades de l’habitatge: instal·lacions (calefacció, sistema de subministrament d’aigua, cambra de bany o dutxa, refrigeració, problemes d’aïllament, Internet), nombre d’habitacions, distribució de l’habitatge, separació de residus, servei domèstic remunerat, ajudes externes, disponibilitat de vehicles, problemes en l’entorn o informació sobre segon habitatge.
• Característiques detallades dels edificis (any de construcció, estat de conservació, accessibilitat, ascensor, gas per canonada, evacuació aigües residuals, aigua calenta central o dispositius d’energia renovables.

El cost de l’ECEPOV-2021 s’estima en 5,5 milions d’euros i les dades obtingudes es publicaran com un producte independent del Cens.

A finals de 2022 està prevista la publicació dels resultats preliminars del Cens 2021 i com indica l’Institut Nacional d’Estadística (INE), aquest serà l’últim cens decennal, ja que es donarà pas a una explotació continua d’un registre de població actualitzat que obrirà la porta a noves estadístiques longitudinals de població i llars.

Després del cens, el padró continu és la segona font per obtenir dades demogràfiques.

Els ajuntaments remetran les variacions mensuals de les seves dades a l’INE, que són aprovades per reial decret a proposta de l’Institut Nacional d’Estadística i constitueixen les xifres oficials de població de l’Estat espanyol.

Les dades d’inscripció obligatòria del padró continu són:

• Nom i els cognoms.
• Sexe.
• Domicili habitual.
• Nacionalitat.
• Lloc i data de naixement.
• Número de document nacional d’identitat.
• Titulació acadèmica.
• Qualsevol altra dada que pugui ser necessària per a l’elaboració del cens electoral.

El padró continu permet tenir un coneixement precís i actualitzat de les característiques bàsiques de la població que resideix a l’Estat espanyol.

La data d’inici del padró continu és l’1 de gener de 1998 i tot i que la periodicitat d’actualització és mensual, l’aprovació oficial és anual, amb data de referència de l’1 de gener de cada any.

Les fonts d’informació sanitària que tenim disponible en el web són:

• Institut Nacional d’Estadística (INE). Per accedir al web de l’INE haurem de posar www.ine.es en el nostre navegador, i per accedir a les dades sanitàries que conté haurem d’anar a Sociedad → Salud. A partir d’aquí ja tindrem accés a diferents dades relacionades amb la salut, tant a l’àmbit estatal com per CCAA.
• Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Per accedir a la informació relacionada amb la salut que conté l’IDESCAT haurem de posar www.idescat.cat en el nostre navegador i anar a l’apartat Dades/Demografia i societat/Salut.

Es poden fer servir aquestes eines web per obtenir dades epidemiològiques amb què es podrà fer una explotació estadística i així poder conèixer els diferents indicadors de salut de la nostra població.

La demografia estudia les poblacions humanes i tracta la seva dimensió, estructura, evolució i característiques generals, des d’un punt de vista quantitatiu, aportant les dades i els mètodes per a l’estudi de la salut pública.

Bàsicament es poden distingir dos tipus de demografia:

• Demografia estàtica: estudia l’estructura de la població en un moment donat. S’anomenen estudis d’estructura els que mostren quantes, com i on viuen les persones en un moment determinat. Així, la demografia estàtica estudia les poblacions en un moment concret. En funció dels individus que les componen, la seva distribució per sexes i edats, el nivell d’instrucció, l’activitat econòmica i d’altres factors que varien en la població, són objecte d’estudi d’aquesta part de la demografia.
• Demografia dinàmica: estudia l’evolució de les poblacions al llarg del temps i dels factors que influeixen sobre aquesta. Aquesta part de la demografia, té per objecte d’estudi, les entrades (naixements, immigracions), sortides (morts, emigracions) i canvis qualitatius de la població (nivell cultural, socioeconòmic, d’edat…).

Els objectes concrets d’estudi de la demografia estàtica són:

• La població d’estudi: són els individus d’una zona geogràfica ben delimitada (país, estat, província, municipi…), també pot ser un grup humà de localització canviant però amb una definició concreta de pertinença a ell (tribu nòmada).
• Les característiques d’interès demogràfic, que són:
  • Sexe.
  • Edat.
  • Estat civil.
  • Lloc de naixement.
  • Nacionalitat.
  • Llengua parlada.
  • Nivell d’instrucció.
  • Característiques econòmiques.
  • Dades de fecunditat femenina.

Amb aquests paràmetres es poden realitzar estudis per determinar l’estructura i preveure l’evolució de la població.

Hi ha diferents maneres d’estudiar quina és l’estructura d’una població. Les més importants són:

• Taules: on s’ordenen en columnes les variables d’ús més freqüent, com l’edat, el sexe, l’activitat econòmica, nivell d’estudis…
• Piràmide poblacional: representació gràfica que representa l’estructura segons sexe i edat d’una població.
• Índexs demogràfics: dades que permeten fer una descripció de les poblacions i estudiar la seva evolució.

En analitzar la informació que ens dona representar l’estructura poblacional amb aquest model, podem obtenir diferents tipus de piràmides: progressiva, regressiva, estacionària o desequilibrada.

És la que caracteritza a economies subdesenvolupades o en vies de desenvolupament. La població sol tenir molts fills i, a la vegada, en tenir una baixa esperança de vida es veurà com es presenta una menor densitat de població a mesura que anem escalant per l’edat de la piràmide (vegeu la figura).

Font: Institut nacional d'estadística (cens de 1900)

Aquesta mena de piràmide és l’oposada a la progressiva i és la característica dels països desenvolupats, amb una taxa de natalitat molt baixa i, en tenir una esperança de vida més elevada, la densitat de població s’incrementa a mesura que anem escalant en la piràmide (vegeu la figura).

Font: Institut nacional d'estadística (cens a 1 de gener de 2005)

És la que caracteritza els països en desenvolupament; en ell s’aprecia un equilibri en la distribució de la seva població, en la qual s’observa que comença a controlar la mortalitat (l’esperança de vida augmenta), però la natalitat continua sent molt elevada (vegeu la figura).

Font: Institut nacional d'estadística (cens de 1950)

Aquest tipus de piràmide és característica de països on ha succeït algun fenomen que ha alterat l’estructura demogràfica, de manera que ha generat desproporcions significatives de població, ja sigui per grup d’edat, per sexe o en ambdues variables. Alguns exemples de poblacions amb aquest tipus de piràmide són les que han patit una guerra i es troben en període de postguerra (s’observa una pèrdua d’una gran part de la població masculina jove), poblacions que han patit onades migratòries on nens i dones han hagut d’abandonar el país per alguna raó en concret (durant les guerres), entre altres situacions (vegeu la figura).

Font: Nacions Unides

Els índexs o indicadors demogràfics són una altra forma d’expressar les dades sobre l’estructura poblacional en els estudis de demografia estàtica. Els principals són:

• Índex de Friz (IF). Representa la proporció de població en el grup de 0 a 19 anys en relació amb la de 30 a 49 anys, que es pren com base 100. Si aquest índex és superior a 160, la població es considera jove, si es troba entre 60 i 160, madura, i si és inferior a 60, envellida.
• Índex de Sundbarg (IS). Prenent com a base la població de 15 a 49 anys, Sundbarg compara gràficament els percentatges que, en relació amb aquest grup (que és = a 100), signifiquen els grups de 0 a 14 anys i de majors de 50. Si el percentatge dels menors de 15 anys supera el dels majors de 50, la població té un caràcter progressiu; si s’igualen, és estacionària i si el grup de majors de 50 anys supera al de menors de 15, és una població regressiva.
• Índex de Burgdöfer (IB). Compara els percentatges de població en els grups de 5 a 14 anys i de 45 a 64. Si el primer és major, la població és jove; si són semblants, és madura, i si és menor està envellida.
• Índex d’envelliment (IE). És un indicador sintètic del grau d’envelliment de la població. S’obté dividint el conjunt de població major de 65 anys entre els nens per sota dels 15.
• Índex dependència de la gent gran (ID). Aquest índex té una rellevància econòmica i social. Amb aquest indicador, les persones que suposadament no són autònomes per raons demogràfiques (>65 anys), es relacionen amb les persones que suposadament han de sostenir-les amb la seva activitat. La fórmula per calcular-lo és:
  • 
  • El resultat indica el nombre de persones majors de 65 anys que hi ha per cada 100 persones entre 15 i 64.
• Índex d’estructura de població activa (IEPA). És un indicador que mostra el grau d’envelliment d’aquest sector de la població. S’obté dividint la població entre 40 i 64 anys (les 25 generacions més velles en actiu) entre la població entre 15 a 39 anys (les 25 generacions més joves en actiu). La fórmula per calcular-lo és:
  • 
  • El resultat indicarà el nombre de persones que tenen previst que abandonin l’activitat laboral (jubilacions o prejubilacions) per cada 100 que entraran en el mercat laboral.
• Índex de reemplaçament de la població en edat activa (IR). És el quocient format pels que estan a punt de sortir de l’edat activa (60-64 anys) entre els que estan a punt d’entrar al món laboral (15 i 19 anys). És un índex que està subjecte a múltiples fluctuacions i és molt inestable.

La demografia dinàmica tracta els canvis o l’evolució que pateix una població al llarg del temps. Bàsicament, aquests canvis evolutius demogràfics venen determinats per tres fenòmens:

• la natalitat,
• la mortalitat i
• els fenòmens migratoris.

Abans de fer una definició de natalitat, cal tenir clar el concepte nascut viu. L’ONU defineix nascut viu a tot aquell producte de la concepció que una vegada expulsat o extret completament del cos de la mare, independentment de la durada de l’embaràs, respiri o doni qualsevol altre senyal de vida, tal com palpitacions del cor, pols del cordó umbilical o moviments efectius dels músculs de contracció voluntària, tant si ha tallat el cordó umbilical, o estigui o no despresa la placenta.

A partir d’aquí, entenem natalitat com el conjunt de nascuts vius en una comunitat en un període de temps determinat.

La fórmula per calcular la taxa bruta de natalitat (TBN) és:

S’ha de considerar que en Espanya nascut viu és una descripció que no coincideix amb nascut amb personalitat jurídica (és necessari que visquin 24 hores); els nascuts vius, però que no sobrepassen les 24 hores es consideren avortaments.

Les taxes de natalitat es corresponen de forma inversa amb el desenvolupament socioeconòmic dels països, corresponent les taxes més altes a països africans i asiàtics poc desenvolupats (40 – 50‰), i les més baixes a països desenvolupats occidentals (menys del 15‰).

Aquestes taxes mesuren la fecunditat de la població, relacionant els naixements amb la població femenina en edat fèrtil.

Taxa global de fecunditat (TGF). Aquesta taxa és més precisa que la TBN, ja que indica quina és la proporció de naixements en funció de les dones en edat fèrtil. La fórmula per calcular-la és:

• 
• Se sol disgregar per edats de la mare en set grups quinquennals compresos en aquesta edat.

Índex Sintètic de Fecunditat (ISF). Resulta de la suma de les taxes de fecunditat per grup quinquennal de dones (valor resultant, sense multiplicar-les per mil) i es multiplica per 5. D’aquesta forma obtenim el terme mitjà de fills que té cada dona en arribar als 50 anys. A Catalunya ens trobem un ISF, l’any 2004, proper a 1,40 i, l’any 2021 (darrera actualització del padró continu de l’idescat), és d’1,20.

Els factors que influeixen sobre la natalitat són molts:

• Nivell econòmic i cultural: que proporciona accés a mètodes anticonceptius que permeten limitar la família que es desitja.
• Edat femenina de la nupcialitat: major en els països desenvolupats i això comporta una menor fertilitat.
• Grau d’envelliment de les poblacions, a causa d’una major esperança de vida, migracions…
• Polítiques molt restrictives de control de la natalitat: Índia i la Xina.
• Factors de tipus religiós: els països musulmans i catòlics tenen majors taxes de natalitat.

Segons l’ONU, la mort es defineix com el cessament de les funcions vitals amb posterioritat al naixement. Entenem per mortalitat el conjunt de defuncions durant un període de temps. Es sol expressar en forma de taxa.

La fórmula per calcular la taxa bruta de mortalitat (TBM) és:

S’ha de tenir en compte que l’arribada a una determinada edat, les expectatives de vida decreixen independentment del grau d’assistència sanitària. Per això, sent aquesta taxa en països subdesenvolupats molt elevada, baixa en augmentar el desenvolupament fins a assolir una xifra propera al 10‰.

Els indicadors o taxes sectorials es realitzen pel mateix sistema de les taxes, però corresponents a grups d’edats específics, dividits pel nombre d’individus d’aquell grup. Algunes tenen un gran interès social, econòmic i sanitari.

Així, per analitzar l’efecte que té la distribució de la mortalitat per edat de la població es recorre a diferents índexs o taxes sectorials, ja que ens donen més informació. Aquests índexs són:

• Índex de Swaroop (IS). Aquesta taxa s’utilitza en demografia i epidemiologia per comparar la mortalitat entre poblacions amb diferent estructura per edats. La fórmula per calcular-lo és:
  

Com major sigui el grau de desenvolupament d’un país, més s’aproparà a 100, independentment de la TBM. Els països centreamericans tenen índexs propers al 30%, mentre els europeus oscil·len el 90%, quan les seves TBM són similars, al voltant del 10 – 15‰.

• Taxa de mortalitat infantil (TMI). Aquesta taxa és molt important, per ser un dels millors indicadors de desenvolupament econòmic i de benestar social d’un país, sent més fiable, moltes vegades, que les dades econòmiques pures, que generalment no tenen en compte el repartiment de la riquesa. A centre Àfrica s’assoleixen taxes de 200‰, mentre que a Europa es troba en el rang del 10 al 12‰. A Catalunya, l’any 2020, era de 2,46‰. La fórmula per calcular-la és:
  
• Taxa de mortalitat materna (TMM). Igual que en el cas anterior, en aquells països en què hi ha molt poca inversió sanitària, en general i la majoria dels parts es produeixen en les cases i sense una supervisió sanitària professional, aquesta taxa serà elevada. A Catalunya, l’any 2020, la taxa era 3,42‰. La fórmula per calcular-la és:
  

Les migracions són els moviments de les persones que comporten canvis en el seu domicili habitual. Són un factor molt important en la dinàmica de les poblacions i plantegen molts problemes sociosanitaris. Es divideixen d’acord amb diversos criteris:

• Durada: diàries, de cap de setmana, plurianuals i definitives.
• Distància: interurbanes, interprovincials, nacionals i internacionals.
• Causa: lligades a l’oci, al treball, a una guerra…
• Grau de llibertat: voluntàries i forçades.

Cada migració pot compartir un o més d’un d’aquests quatre criteris. A banda, i de manera general, es poden distingir dos grans grups de migracions:

• Internacionals: desplaçament de grans masses de població que tenen com a causa la cerca de millors condicions de vida o de treball i són voluntàries. En els darrers anys, també s’estan produint migracions internacionals de caràcter forçat causades per guerres o persecucions.
• Interiors o nacionals: es produeixen dins d’un mateix país, com a resultat dels canvis en l’estructura socioeconòmica i productiva. Això provoca:
  • Migracions del camp a les ciutats: despoblació rural.
  • Migracions de ciutats petites a ciutats majors.

En el darrers anys, s’està produint una tendència inversa, la descentralització: la ciutat gran s’estén en les àrees rurals properes donant lloc al fenomen de la suburbanització.

Aquest indicador està molt directament relacionat amb les condicions socioeconòmiques de cada país. Els països desenvolupats tenen una major esperança de vida que els països subdesenvolupats, gràcies als avenços mèdics i l’evolució de les tecnologies. Malgrat això, hi ha altres factors que influencien directament en l’esperança de vida de les persones, com l’alimentació equilibrada, la contaminació ambiental, l’estrès, els hàbits tòxics o l’activitat física.

No hem de confondre l’esperança de vida amb la qualitat de vida dels anys viscuts, on els ritmes de vida en els països occidentals també comporten dificultats en les persones més longeves, com els alts nivells d’estrès, la contaminació de les ciutats, les malalties mentals o l’alt consum d’alcohol. També hi ha una variable que està íntimament relacionada amb l’edat; ens referim a les malalties pròpies de la vellesa: com més longeva és una població, més probabilitat té d’emmalaltir i de morir.

Segons l’OMS, l’esperança de vida al món se situa en els 72 anys, 74,2 en les dones i 69,8 en els homes. A Espanya, l’esperança de vida en néixer és de 83,58, 86,22 en les dones i 80,86 en els homes. A Catalunya, l’esperança de vida en néixer és de 84,01 anys, 86,71 en les dones i 81,18 en els homes. És de les més elevades d’Europa.

Si aprofundim una mica en les causes d’aquesta esperança de vida tan elevada a Catalunya, podem afirmar que el secret és:

• Dieta mediterrània, basada en aliments rics en fibra i antioxidants, l’ús de greixos vegetals (oli oliva verge extra) i en un consum ric en llegums i de peixos sobre la carn. Aquesta dieta ajuda a prevenir malalties cròniques com el sobrepès, la diabetis, alguns tipus de càncer i les malalties cardiovascular.
• Estil de vida actiu.
• Baixos nivells d’estrès.
• Un contacte directe i freqüent amb la natura.