Selecció d'informació textual i gràfica

La publicitat existeix des dels orígens de la civilització i el comerç. Una frase trobada en un papir egipci, primer suport publicitari, es considera com el primer reclam publicitari del qual es té memòria. Els missatges publicitaris, però, han anat evolucionant al llarg del temps, sobretot amb Gutenberg i la invenció de la impremta.

Per tal que un missatge publicitari acompleixi el seu objectiu en el procés de comunicació, cal que s’adeqüi al mitjà on serà publicat i també a les característiques pròpies del format on apareixerà. És per aquest motiu que heu de conèixer les particularitats del suport paper i del suport digital que utilitza Internet, així com les diferències que suposa la comunicació a través d’un mitjà o de l’altre.

La publicitat té diverses funcions: La funció informativa dóna a conèixer l’existència d’un producte o missatge. Aquesta informació s’ofereix moltes vegades de manera parcial, tendenciosa, ressaltant sempre aspectes positius per sobre de la resta. Però aquesta no és la seva única funció: la publicitat té la missió d’influir en les persones i les nostres decisions, de persuadir-nos per comprar coses, que moltes vegades ni tan sols necessitem. Aquesta persuasió està relacionada amb una funció financera: a més de beneficiar els publicistes i els seus productes, també finança els mitjans on es publica.

Els diferents elements que intervenen en el procés publicitari són els següents:

• Els mitjans publicitaris: són els tipus de mitjans de comunicació que s’encarreguen de transmetre els missatges publicitaris.
• Els suports publicitaris: són els canals de comunicació pels quals es transmeten els missatges publicitaris. Per exemple, les cadenes de ràdio i televisió, les pàgines dels diaris o revistes o les lones per a façanes.

El disseny gràfic publicitari s’ocupa de la vessant estètica de la publicitat, que es realitza a través de les diverses superfícies impreses o digitals. El més important per a l’èxit d’aquest tipus de disseny es fonamenta en la creació d’un missatge fàcil de llegir i recordar, i alhora impactant, en el qual el text i els elements gràfics estiguin en equilibri. Ara bé, tot i que aquest és l’objectiu principal d’un dissenyador gràfic, ha de tenir en compte altres factors durant el seu procés de producció.

El disseny gràfic es remunta a l’origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia. A partir d’aquest moment el professional del disseny gràfic esdevingué un especialista en comunicació visual. El procés de disseny gràfic, per tant, es relaciona amb tots i cadascun dels processos que tenen lloc durant la comunicació. En aquest context, la creació visual és només un d’aquests passos, ja que prèviament al treball estètic s’hauran hagut de definir estratègies de comunicació en relació al producte i mesurar-ne molt bé l’impacte.

Per tal d’oferir un missatge clar, el dissenyador utilitzarà recursos com:

• L’ordre.
• L’equilibri.
• El color.
• L’harmonia.
• El ritme.
• El moviment.
• La proporció.
• La textura.

El dissenyador, al realitzar un projecte ha de transmetre una idea a través d’entendre el producte molt bé conceptualment. Els elements gràfics de què disposa per dur a terme aquesta tasca, són els següents:

• Formes, línies, espais i imatges: es poden incorporar diverses formes geomètriques al disseny. També s’ha de mesurar la direcció i amplada de les línies que hi figuren. Quant a l’espai, s’ha de tenir en compte que és un espai de dues dimensions i que s’hi poden incorporar espais en blanc. La distribució de les diferents imatges i el format d’aquestes serà un element decisiu en el disseny final.
• La tipografia: es refereix a les lletres que formen part d’un projecte de disseny; cal conèixer l’estructura de les lletres per poder-ne triar la correcta entre la multitud de tipus que existeixen.

En el procés de producció, les quatre variables que el dissenyador gràfic ha de tenir en compte quan se li encarrega un producte són les següents:

• L’individu a qui va dirigit el producte.
• La utilitat del producte.
• El context on se situa aquest producte.
• L’economia: és important valorar els aspectes relacionats amb l’estudi de costos, l’optimització de processos i materials de producció.

Dividirem les imatges utilitzades en disseny en dos tipus:

• La fotografia s’utilitza amb freqüència per la identificació icònica, que el consumidor relaciona directament amb la realitat.
• La imatge gràfica aporta un estil determinat. A tall d’exemple, si el dibuix és realista pot exagerar-ne les qualitats; si és clàssic, remarcarà un caràcter artesanal o atemporal. Si, per contra, és abstracte o contemporani, destacarà la modernitat i funcionalitat del producte.

Les principals qüestions que heu de tenir en compte a l’hora de dissenyar un logotip són les següents:

• El logotip ha de ser original, i l’hem de diferenciar ràpidament dels logotips d’altres productes.
• El logotip ha de ser funcional i s’ha d’adaptar a tots els formats i contextos.
• Ha de ser possible traslladar-lo a diferents mides i ha de ser atractiu i llegible en totes elles.
• Ha de ser adaptable per poder-hi treballar amb més o menys colors.
• Ha de respectar els principis del disseny quant a color, forma, composició i claredat.
• Ha de representar de manera adequada el producte.

En la publicitat impresa és necessari no només un bon disseny, sinó també una bona impressió i un format que s’adapti a les necessitats publicitàries.

El paper va introduir-se a Europa de la mà dels àrabs a través de les penínsules Ibèrica i Itàlica des dels segles VIII i IX, però no fou fins a la invenció de la impremta al segle XV que la utilització de tipografies metàl·liques revolucionà la impressió sobre paper, i va donar caràcter industrial a una empresa que fins aquell moment havia estat artesana.

Els principals formats publicitaris i informatius en suport paper són:

• El fullet publicitari: flyers (fulls de mà), díptics, tríptics…
• El cartell.
• El catàleg.
• L’anunci en premsa escrita i revistes.

El fullet informatiu és el mitjà de comunicació gràfica impresa més habitual per donar a conèixer qualsevol acte, producte o servei; per això cal dedicar atenció al disseny perquè resulti atractiu i que la seva publicitat no passi desapercebuda.

Les tres qüestions que haureu de treballar quan elaboreu un fullet publicitari són les següents:

• Contingut del fullet publicitari: és allò que voleu transmetre, contindrà essencialment elements racionals.
• Estructura del fullet publicitari: caldrà que decidiu l’ordre del missatge, el que apareixerà al principi i el que apareixerà al final del document.
• Format del fullet publicitari: també heu de dotar el tríptic de sentit estètic i fer-lo atractiu.

El contingut, caldrà ubicar-lo de forma que es llegeixi d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Una bona recomanació és que utilitzeu un tipus de lletra clara i no la varieu, molts tipus de lletra poden donar una sensació de desordre i poca unitat. La tria està en mans de qui ho dissenya, però cal recordar que el negre és un color que es llegeix molt clarament. I junt amb el negre, el blanc és el millor color de fons. En cas d’utilitzar colors cal pensar en el tipus de sensació que transmeten, que li donaran una intenció afegida.

Pel que fa a la redacció del contingut, caldrà que estigui escrit de forma clara i que sigui sintètic; un excés de text pot fer que el consumidor no hi pari atenció. La informació ha d’estar presentada de manera esquemàtica.

Finalment, cal cercar un equilibri entre la imatge i el text. El contingut ha de ser homogeni en tot el conjunt del material gràfic per tal de donar una imatge corporativa.

Dissenyar un fullet implica estudiar el desplegament, com es llegirà el missatge i que aquest marqui o impacti l’usuari. Els principals tipus de fullets són els següents:

• Flyer: també se’n diu “volant”. Compost d’un sol full i dues cares.
• Díptic: compost d’un full, un plegament i quatre cares.
• Tríptic: compost d’un full, dos plegaments i sis cares. Els tipus de plegaments dels tríptics (figura) poden ser d’allò més diversos i jugar amb les continuïtats de la gràfica de formes diverses, no està aquesta sempre lligada al plegament de la pàgina.

El tríptic consta de tres parts: una portada, la part interior i una contraportada. Seguidament, us proposem alguns elements que podeu incloure en cada part del vostre fullet:

• La portada: en aquesta part hi hauria d’haver una breu presentació de l’entitat, l’activitat, el producte o servei.
  • El nom.
  • Una frase que ho resumeixi.
  • El logotip.
  • Imatges relacionades.
• La part interior: a la part interna hi anirà una explicació més extensa i s’hi descriuran els avantatges del producte o servei, generalment il·lustrats amb fotografies o gràfics. El joc de tres làmines que es despleguen permet anar exposant els arguments gradualment, de manera que l’interès del client pugui anar creixent.
• La contraportada: a la contraportada és important indicar com contactar amb l’empresa o organització.
  • Nom de l’empresa.
  • Adreça.
  • Número de telèfon i fax.
  • Correu electrònic.
  • Accessibilitat i mitjans de transport més propers en cas de tractar-se d’un servei ubicat físicament.
  • Horari d’atenció al públic.
  • Referència del dissenyador o responsable gràfic.
  • Explicació sobre la manera de rebre més informació.
  • Logotip.

En una pestanya a part hi pot haver un retallable que es pot fer servir per a la inscripció, per enviar les dades a l’empresa, o per a algun concurs. En aquest punt, podeu sol·licitar les dades personals per mantenir un registre de clients.

Un altre format publicitari és el cartell (figura). El cartell s’elabora en una làmina de paper, cartró o en altres materials; s’imprimeix amb algun tipus de missatge visual, textos, imatges i tot tipus de recursos gràfics.

Imatge de Library of Congress ([[https://secure.flickr.com/photos/library_of_congress/6629876663]])

Aquest tipus de publicitat serveix per difondre una informació o promocionar un producte, un esdeveniment o un servei. Sovint forma part d’una campanya publicitària més àmplia. Els cartells que són de mida considerablement gran i exposats al carrer s’anomenen tanques publicitàries.

S’utilitzen cartells per a diferents finalitats:

• En marxandatge s’utilitzen per difondre i recolzar campanyes dins de la botiga o gran superfície, com per exemple les rebaixes i promocions. Normalment es fixen a les parets o vidres, sobre peus metàl·lics o pengen del sostre.
• Per distribució, els cartells es situen tant a l’interior d’un local comercial com en el seu exterior o a l’aparador, per tal d’anunciar rebaixes de preus o ofertes. Solen incloure el logotip i els colors corporatius de la cadena de distribució.
• També s’utilizen cartells per a la promoció d’espectacles o esdeveniments culturals com concerts, esdeveniments esportius, dansa o exposicions.

L’objectiu últim que persegueix la publicitat és que el cartell cridi l’atenció. Això es pot aconseguir amb una imatge que cridi l’atenció i que sigui adequada al text, la tria correcta del color de fons, una bona composició o distribució visual dels elements, etc.

La imatge ha de ser una bon resum de la idea o informació que es vol comunicar, molt clara i concisa; no es recomanable utilitzar imatges ambigües ja que poden donar peu a malentesos i es pot perdre l’objectiu inicial del missatge de la publicitat.

Abans d’utilitzar qualsevol imatge, es realitza un estudi de mercat que determina quin és el tipus de disseny gràfic que tindrà un impacte més gran en el públic al qual va dirigit.

Aquest tipus de publicació publicitària ens mostra informació sobre tota una sèrie de productes o serveis que ens pot oferir una marca publicitària o una empresa. El principal desavantatge és el cost, ja que és una publicació relativament extensa i per tant costosa, però és un mitjà pel qual una empresa ens ofereix una informació àmplia sobre els seus serveis o també pot mostrar un ventall ampli dels productes que pot oferir. L’avantatge més obvi és que l’espai no està tan limitat com en altres tipus de formats publicitaris, per tant l’oferta de producte sobre serveis mostrats és molt més diversa.

Amb els catàlegs podeu arribar a crear un format atractiu per la multiplicitat de possibilitats que ens ofereix un format més extens, que cridi l’atenció dels potencials consumidors, en definitiva, com una mena d’aparador en format paper. El tipus de disseny dependrà aquest cop del tipus, la qualitat i la mida del paper, de la possibilitat d’utilitzar moltes imatges i del tipus d’imatges, i de la quantitat i la llargada dels textos. La qualitat del producte final dependrà com sempre de la cura amb què s’hagin tractat els detalls i de la major o menor inversió econòmica.

L’extensió del catàleg és molt variable, però el que és invariable, és que tots es componen d’una portada, el contingut i la contraportada. Com en qualsevol altra publicació, la portada haurà de ser la part més cuidada i que haurà d’oferir el major impacte de la publicació per tal que cridi prou l’atenció perquè el consumidor potencial es decideixi a llegir la resta del catàleg. El mateix, però en menor mesura, passarà amb la contraportada. També és important que totes tres parts guardin una coherència, que siguin clares i ordenades i que tinguin una intenció estètica clara i atractiva.

Tant el text com el disseny gràfic tenen importància en la creació d’anuncis per a premsa i revistes. De vegades, l’empresa que encarrega la publicitat té un manual d’identitat gràfica que garanteix la coherència i l’adequació de la publicitat; a més, una guia d’estil procura que la línia gràfica sigui coherent amb el producte o servei. S’han de triar curosament totes les opcions, que han d’estar documentades amb l’objectiu d’adequar els diversos elements de l’anunci imprès i combinar-los al millor possible per tal que tots els elements de l’anunci mantinguin una línia gràfica.

No es pot parlar en línies generals de com s’ha d’elaborar un anunci per a premsa: no serà pas el mateix fer un anunci de petites dimensions i a dues tintes per a una publicació no gaire important, que poder-ho fer a doble pàgina, alta qualitat i grans dimensions per a una publicació de qualitat. Malgrat tot, si el producte anunciat és el mateix, ha de mantenir una unitat gràfica. El grafista és l’encarregat, mitjançant l’ajuda del manual d’identitat gràfica, d’adaptar la publicitat als diferents mitjans, formats i suports.

Alguns consells vàlids que podeu seguir quan elaboreu anuncis de premsa són:

• Tingueu clar, abans de començar a treballar, tant les imatges com el text que formaran part de la publicitat. La planificació és un factor clau.
• Cal conèixer molt bé les característiques tant del mitjà com del suport, com del format de la publicitat en qüestió.
• Feu moltes proves abans d’arribar a l’anunci definitiu.
• Treballeu sobre els diversos aspectes del treball compositiu, procurant que s’adeqüin a les definicions del manual d’identitat, per tal d’aconseguir una qualitat estètica.

Des del seu origen la premsa diària cedeix espai als anunciants, oferint la possibilitat de contacte amb un tipus de lectors acostumats a la combinació de la informació amb l’anunci. Els diaris tenen credibilitat per al lector, que elegeix un diari determinat per tal d’informar-se de l’actualitat i la publicitat se’n beneficia.

Les formes publicitàries en premsa diària són els anuncis, de diverses mides, les peces gràfiques a l’interior de la revista i els anuncis per paraules.

Les revistes són el mitjà gràfic de qualitat més alta des del punt de vista tècnic i arriben a un nivell més alt d’especialització temàtica. Entre les revistes, els suplements i dominicals tenen una entitat pròpia i competeixen amb la mateixa revista en format, qualitat i com a suport publicitari.

Els formats publicitaris que ofereixen les revistes són molts: anunci, interior de portada, contraportada, peces gràfiques a l’interior de la revista que es poden separar, inclusió de regals i de mostres de producte.

Us haureu adonat que amb l’àmplia difusió d’Internet entre la població en general la publicitat ha donat també un gir en aquest mitjà, sobretot els darrers anys, i se n’ha beneficiat, creant una sèrie de formats publicitaris que s’hi adapten.

Moltes empreses viuen de la publicitat a Internet que és, a més, molt més mesurable i fàcil d’adequar a cada consumidor.

La publicitat a Internet té com a eina bàsica la pàgina web amb els seus continguts en els formats bàsics següents:

• Anunci de text: anuncis que inclouen text, tenen un títol i un eslògan o una breu descripció del producte, i un enllaç al web; poden ser amb imatge o sense imatge vectorial o fotogràfica.
• Link o enllaç: publicitat a partir d’un text destacat que prement-lo ens porta a la pàgina web del producte, moltes vegades consisteix només en el logotip de la marca.
• Bàner: aquest tipus de publicitat està dissenyat amb l’objectiu de cridar l’atenció i comunicar el missatge desitjat, sense necessàriament mantenir la línia gràfica del lloc.
• Web: el web és el format on es troba la publicitat que pot tenir diversos graus de complexitat: pot contenir animacions flash, només text, pot incloure imatges o vídeo, cercadors… A més, internament pot contenir anuncis de text, bàners…
• Blog: són webs de format simple. N’hi ha de personals o bé de comercials, d’un o de diversos autors. Es poden actualitzar amb temes de manera periòdica. A més, la major part són d’inscripció gratuïta, encara que també n’existeixen de pagament.
• Vídeo: són animacions gravades en formats multimèdia o de pel·lícula, que poden ser de text, amb o sense àudio, d’imatge digital, gràfica i fotogràfica. Els vídeos es poden difondre per Internet ràpidament si són populars, el que s’anomena una campanya viral.
• Animació: es tracta d’una sèrie d’imatges repetitives que donen impressió de moviment.
• Finestra emergent: s’utilitza amb la finalitat de mostrar un avís publicitari de forma intrusiva, mitjançant un element que apareix en una nova finestra, un pop-up (anunci emergent). També existeix el pop-under (anunci latent) amb finestres que s’obren i es multipliquen per sota de la finestra en ús.

La publicitat a Internet té l’objectiu de difondre el producte entre l’usuari connectat mitjançant aquests formats. Tot i que aquests són els formats tradicionals, en podem trobar d’altres relacionats, com ara:

• Videojoc.
• Messenger.
• Descàrrega (download).
• Interacció amb sms des d’Internet, etc.

El codi HTML és una eina que facilita moltíssim la feina del publicista digital, ja que amb el programa adequat de disseny i publicació es poden elaborar els principals formats publicitaris: bàner, blog i web. D’altra banda, és una eina relativament senzilla perquè algú fora de l’àmbit professional aprengui a editar anuncis senzills de text.

L’anunci de text consisteix bàsicament en un requadre, amb el nom del producte o l’empresa i un text breu de descripció i l’adreça web amb l’enllaç a la pàgina, que pot mostrar-se tant als marges laterals, com superior o inferior del web.

A més, Yahoo i Google tenen un sistema propi de publicitat en línia. En aquest, la pàgina web se situa en els cercadors en els llocs adequats pel tema del producte que es vol promocionar. D’aquesta manera, i d’acord amb el nombre de clics dels usuaris, s’estableix l’ingrés en publicitat: cada clic genera un nou usuari als cercadors arreu del món i de manera seqüencial. Us adonareu fàcilment que Internet ha esdevingut realment una revolució per al sector publicitari si penseu que qualsevol lloc web és potencialment comercial: amb aquest precedent, l’abast publicitari és enorme.

Si teniu en compte el procediment, és fàcil arribar a la conclusió que per al publicista és molt important situar el seu anunci en una pàgina visitada freqüentment. Aquesta freqüència es pot mesurar gràcies al PageRank, que és un valor numèric que representa la importància d’una pàgina web a Internet. Per tal que aquest índex sigui elevat, cal que la pàgina en qüestió sigui molt visitada, una manera és arribar des de l’enllaç en altres pàgines.

Hi han dues tècniques relacionades amb el posicionament de les pàgines web als cercadors:

• El posicionament en cercadors o SEO (en anglès, Search Engine Optimization): és el procés de millorar la visibilitat d’un lloc web als diferents cercadors. Això es pot fer sobretot a partir de l’optimització de l’estructura, la navegació i els continguts del mateix amb l’objectiu que desperti interès i sigui molt visitat.
• El màrqueting de cercadors web o SEM (en anglès, Search Engine Marketing): també cerca millorar les pàgines web als motors de cerca, aquest cop a partir d’enllaços patrocinats, que fan que el web aparegui a l’inici dels resultats de cerca en forma d’anunci.

Els enllaços patrocinats han revolucionat la publicitat en línia i alhora l’han fet més accessible econòmicament. Gràcies al sistema de cost per clic, qualsevol negoci pot fer publicitat a Internet i pagar tan sols quan n’aconsegueixi beneficis. El cost per clic és un mecanisme de compra en què l’anunciant no paga en funció de l’audiència potencial, sinó en funció de l’usuari que interacciona amb l’anunci, prement l’enllaç i així demostrant un interès.

Quan parlem de disseny de continguts, fem referència a tota una sèrie de decisions que s’han de tenir en compte a l’hora de dissenyar un recurs. El disseny dels continguts d’un material és la part que s’encarrega de determinar qüestions com què és el que s’exposarà en el recurs, quins temes s’elegiran, l’estructura, el tipus de presentació dels continguts, els esquemes o les imatges, tenint en compte una unitat del disseny i uns criteris depenent del material. Un expert en continguts és algú que coneix a fons l’àrea del tema i pot ajudar l’equip a seleccionar i trobar materials.

Qüestions bàsiques que s’han de tenir en compte en el disseny de continguts són la claredat, l’adaptabilitat i l’originalitat. Els continguts han d’estar ben definits i sense errors, i la redacció ha de ser clara. D’altra banda, els professionals del sector sempre tenen present els costos del material, tant humans com materials, com tècnics, als quals s’han d’adaptar segons la demanda.

Si aneu enrere en el temps i us fixeu en els suports de continguts, comprovareu de seguida que el paper ha estat el gran protagonista fins a la dècada dels anys noranta en l’aprenentatge, per damunt d’altres tipus de suports que han anat quedant al marge de l’ús comú, com és el cas de la microfitxa, el microfilm, la banda magnètica, el vinil, la casset, etc. Però el text, l’àudio i la imatge en format electrònic actualment van prenent protagonisme enfront d’aquesta superioritat de la presència del suport paper.

Els documents electrònics, com a format de continguts, han provocat canvis en els costums de lectura, els quals, si no en fem una anàlisi, és probable que us passin desapercebuts en primera instància.

El desavantatge que presenta, d’altra banda, és la necessitat de fer servir aparells per a la seva lectura, i el desconeixement dels mecanismes d’ús d’aquests aparells per gran part dels usuaris potencials, que provoca l’allunyament d’aquest tipus de tecnologies sobretot pel que fa als usuaris d’edat més avançada.

A més, els continguts de la versió en paper i de la versió digital són diferents, ens ofereixen un valor afegit, ja que en la versió en línia els temes tenen la possibilitat d’anar-se actualitzant i, per tant, canviant, adequant-se i millorant respecte els de la versió en paper, com pot ser el cas dels diaris digitals. D’altra banda els enllaços continus, el que s’anomena hipertext, fan que la lectura sigui molt més completa i s’introdueixen elements multimèdia simultàniament. L’inconvenient és que un lector digital poc experimentat pot perdre’s en aquesta gran quantitat de continguts. Aquest problema es minimitza amb la introducció de recursos com les marques de lectura o BookMarks, índexs i cercadors a les pàgines.

Imatge de Mike Litch NotionsCapital.com ([[http://www.flickr.com/photos/notionscapital/3302295439/]])

Cal afegir que la revolució digital ha propiciat l’aparició de nous suports d’accés i noves formes de consum (figura): llegir les noticies al mòbil, veure una pel·lícula en una consola de joc, escoltar la ràdio a l’Ipod o veure la televisió a l’Ipad. Però malgrat aquests canvis tan radicals en l’accés i consum dels continguts, potser el canvi veritablement important ha estat en la manera d’elaborar-los: el consumidor passa a l’era digital de ser un element passiu a decidir sobre els continguts que necessita o són del seu gust de forma activa.

Tanmateix, el canvi en els continguts i en l’organització s’ha produït en tots el àmbits: a Internet, l’anunciant ja no planteja el seu negoci en relació al nombre de pàgines, freqüència de la publicació, etc. La informació es produeix i es processa contínuament, i cal parar atenció a la qualitat de la informació i els formats. Qüestions importants en aquest sentit són les següents:

• La velocitat de càrrega d’una pàgina: té a veure amb el tipus de gràfics, el so i la compressió.
• Els colors i el tipus de fons: aquests han de ser agradables i estar combinats de manera coherent, i no poden interferir amb els continguts. El fons ha d’afavorir la lectura i ressaltar-la.
• La qualitat dels gràfics i l’adequació amb la resta de continguts: pot fer un pàgina atractiva i que s’organitzi d’una manera eficient. La presentació dels diferents elements en una pàgina ha d’afavorir la localització dels elements importants.
• Els enllaços i la navegació: els enllaços han de portar a pàgines de confiança i han d’estar clarament senyalitzats.

Hi ha certes característiques que ha de complir la part textual dels continguts, tant a nivell de redacció com d’estructuració, per tal que estigui ben elaborada. Les podem dividir principalment en tres:

• Coherència.
• Adequació.
• Cohesió.

Al voltant d’aquest el text es pot ramificar en altres temes que d’alguna manera s’hauran de relacionar amb el principal. Els temes secundaris serviran per donar consistència a l’eix temàtic principal i el complementaran.

Dins del text, sigui en suport paper o digital, hi trobem informació que el complementa en qualsevol format (dibuix, fotografia, gràfic, vídeo, àudio…). Anomenarem aquests elements que complementen el text elements paratextuals. Aquests elements estaran relacionats amb el text d’alguna manera, exemplificant, comentant, il·lustrant… i és important que tinguin un títol.

El text tindrà, a més, una estructura o una altra depenent de l’organització al voltant del tema central.

Quan el tema apareix al principi el text, l’anomenarem estructura anticlimàtica perquè no es produeix una tensió: el motiu central es desvetlla al principi. En canvi quan el text es desenvolupa al voltant d’una tensió creixent, fins desvetllar el tema central a la seva fi, direm que té una estructura climàtica.

Si el tema apareix només al principi, es desenvolupa en altres temes secundaris i és reprèn el tema central a la fi del text, direm que té una estructura temàtica circular. Si, en canvi, el tema apareix al llarg de tot el text, l’estructura és lineal.

Segons el context on trobem el text, el podrem classificar bàsicament en els següents tipus de textos:

• Text periodístic: és el que domina a la premsa i en altres mitjans informatius, i a voltes també a la publicitat.
• Text acadèmic: text de caire científic en què domina el rigor. És publicat per institucions educatives o científiques en general.
• Text literari: en aquest tipus de textos, el que domina per sobre de tot és la funció estètica de la llengua.
• Text administratiu: aquest tipus de text és el publicat per les administracions públiques.

D’altra banda els textos també es poden dividir formalment segons la intencionalitat:

• Conversacional: la intenció d’aquest tipus de text és, com el seu nom indica, reproduir les característiques d’una conversa informal. S’utilitza el registre de la llengua escrita i no es tracta de textos organitzats per una estructura interna.
• Expositiu: l’objectiu d’aquest tipus de text és informar, analitzar, comparar i relacionar. En aquest tipus de text hi predominen oracions enunciatives i es recorre a l’exemplificació i l’ús de formes impersonals. Segueix l’esquema clàssic de presentació, desenvolupament i conclusió.
• Instructiu: ens orienta sobre com s’han de fer les coses o com s’han de dur a terme processos. Predominen l’imperatiu i el condicional, a més del present.
• Descriptiu: intenta definir algun aspecte de la realitat. Pot formar part d’altres tipus de textos.
• Argumentatiu: l’objectiu d’aquest tipus de text és convèncer el receptor i demostrar o justificar alguna cosa. És un discurs de tipus valoratiu que presenta unes hipòtesis i les defensa mitjançant arguments fins arribar a una conclusió.
• Narratiu: ens explica fets i accions mitjançant l’estructura de presentació, nus i desenllaç.
• Predictiu: presenta hipòtesis sobre esdeveniments futurs mitjançant una argumentació vàlida que deriva en conclusions.
• Retòric: té una intenció principalment estètica per tal d’atreure l’atenció del lector i provocar-ne una reacció emocional.

Segons el registre lingüístic podem dividir els textos en:

• Científic: busca la precisió i el rigor dels continguts. Ho fa a partir de la coherència lògica i la precisió, i utilitza gran quantitat de tecnicismes.
• Literari: textos que contenen elements retòrics i recursos estilístics per tal d’arribar a una elaboració estètica.
• Estàndard: textos que prescindeixen dels trets distintius dialectals i funcionen com a model lingüístic.
• Col·loquial: registre poc elaborat, extret de la llengua oral.
• Vulgar: registre que transgredeix les normatives i es caracteritza per una pobresa de vocabulari.
• Argot: registre amb lèxic propi d’un sector social reduït, com minories ètniques o subcultures urbanes.

Per tal d’aconseguir la cohesió s’empren una sèrie de recursos estilístics, dels quals en destacarem alguns dels més importants:

• La connectivitat del discurs: per tal de lligar les diferents parts d’un discurs, utilitzem els connectors. Aquests serveixen tant per enllaçar diferents frases relacionades com paràgrafs dins d’un mateix text. Exemples de connectors són: per tant, seguidament, així doncs, per contra…
• L’expressió referencial: per mantenir la cohesió d’un text necessitem elements que facin referència a altres del mateix text. Existeixen tres principals tipus d’elements referencials:
  • Anàfora: consisteix en la repetició d’una seqüència de paraules al començament de les frases per tal d’emfasitzar-les. És un recurs molt utilitzat en l’àmbit publicitari.
  • Dixi: és la referència als elements extratextuals de la situació comunicativa. Pot ser personal (a partir de pronoms i pronoms febles o possessius), temporal (a partir de temps verbals, adverbis i altres formes temporals) o espacial (a partir de pronoms i adverbis demostratius i de pronoms neutres).
  • Impersonalització: consisteix a distanciar-se del text utilitzant recursos com les oracions impersonals, construccions genèriques o d’infinitiu, o oracions en forma passiva.

Un altre tipus de recurs important per tal d’aconseguir la cohesió d’un text és la disposició textual i tipogràfica. L’objectiu principal és emfasitzar la comprensió del text. Selecciona i jerarquitza la informació. Els recursos més utilitzats són els següents:

• Els marcadors d’enumeració (guionets).
• Els marcadors alfabètics (a, b, c…).
• Els marcadors numèrics (1, 2, 3, 4).
• Els parèntesis explicatius.
• Dos punts per introduir una citació o una enumeració.
• Lletra negreta i cursiva.
• Lletra de diferent grandària i font tipogràfica, que s’utilitza per donar èmfasi als conceptes importants.

Per tal d’adequar el contingut del material publicitari que elaboreu al vostre objectiu, caldrà que conegueu almenys les característiques bàsiques dels principals tipus de textos per tal de poder adaptar el missatge del material publicitari en qüestió de manera òptima a l’objectiu i el sector de població més adient.

L’estratègia principal d’un text publicitari és la proposta única de venda o USP (Unique Selling Proposition). Es tracta d’una tècnica que pretén distingir un producte de la resta atorgant-li una determinada qualitat no necessàriament intrínseca, que el fa únic i necessari per al consumidor.

Existeixen una gran quantitat de teories sobre la publicitat, però la teoria AIDA, malgrat la seva antiguitat de més d’un segle, continua d’actualitat: segons aquesta teoria l’èxit d’una campanya publicitària està en cridar l’Atenció, despertar l’Interès pel producte, tot seguit despertar el Desig d’adquisició i, finalment, despertar la re-Acció, traduït en la compra del producte.

El text publicitari utilitza recursos gràfics, tipogràfics i lingüístics. Aquests darrers formen molt sovint el nucli del missatge a través de l’eslògan.

'You are what you buy' o 'Ets el que compres', és un exemple d'un eslògan curt, precís i impactant, en aquest cas acompanyat d'una imatge igualment adequada a l'eslògan. Imatge de Kate Boydell (http://www.flickr.com/photos/62719770@N00/2958731247/).

Les principals característiques que compleixen els eslògans publicitaris són les següents:

• Descriuen els principals beneficis del producte.
• Destaquen el valor afegit del producte respecte els de la resta del mercat.
• La informació és simple, concisa, directa i apropiada.
• Que sigui enginyós o divertit pot servir d’ajuda.
• Fa que el producte adquireixi una personalitat pròpia.
• Ha de fer despertar el desig en el consumidor.
• El més important és que incorpori algun element que el faci difícil d’oblidar.

Val a dir que per tal de seduir el consumidor potencial, els textos publicitaris recorren en moltes ocasions a la manipulació, a la distorsió de la informació. Tot i que existeix una reglamentació que protegeix els consumidors de la publicitat enganyosa, és convenient conèixer els recursos que utilitza la publicitat.

Malgrat tot, el text publicitari pretén en tot moment provocar actituds favorables respecte del producte, que ha de ser clarament i fàcilment identificable. El missatge principal ha de ser, així mateix, clarament distingible.

La seducció publicitària és un dels recursos discursius més utilitzats en publicitat. Té a veure amb un enfocament irracional, que interacciona directament amb el desig de les persones. A diferència de la persuasió, l’objectiu últim de la seducció és estimular el desig d’una manera inconscient.

És freqüent, de la mateixa manera, que un text publicitari utilitzi l’impacte, a través de l’humor o de la bellesa, per fer arribar el seu missatge. Però un dels recursos que més empra són les figures retòriques, entre les quals podem trobar les següents:

• Hipèrbole: exageració. La hipèrbole es pot manifestar per escrit o també visualment. Busca provocar una reacció apassionada en el públic: Únic al món.
• Al·literació: repetició de determinats sons per tal d’imitar sons de la natura, com el so de vent amb la “s”, o bé crear un cert efecte. Per exemple: Mi mamá me mima.
• Asíndeton: supressió de conjuncions. Aquesta supressió té l’objectiu de donar un cert ritme: Bell, gran, fort.
• Hipèrbaton: canvi de l’ordre gramatical natural. En la publicitat es donen aquest tipus de transgressions gramaticals com una mena de llicència per cridar l’atenció: Una solución quiero.
• Comparació: es pot fer una comparació entre diversos elements metafòricament, o també comparar amb altres productes o per realçar alguna qualitat del producte. La comparació és molt útil en publicitat, atès que sempre es busquen referents per comparar les ofertes: Cuidar la línia pot ser tan natural, com dedicar-te una mica més de temps, menjar sa, i beure aigua cada dia.
• Metàfora: la metàfora és una de les figures retòriques més utilitzades en publicitat per la capacitat d’evocar significats de manera senzilla però impactant. S’assembla a la comparació, però no sempre apareixen els dos termes, el real i l’irreal: Un tractament que allisa el temps.

També tenen molta importància en el text publicitari l’humor, les rimes, els jocs de paraules i les ambigüitats.

El dissenyador és qui s’encarrega de decidir sobre l’aspecte visual de la publicitat: busca les tipografies i els colors amb l’objectiu d’aconseguir l’eficàcia en la comunicació, l’impacte i la capacitat de persuasió. El missatge publicitari final es pot difondre per diversos mitjans que condicionen la seva creació i format final, però la intenció sempre és la mateixa: la captació de l’atenció d’un receptor, informar ràpidament i convèncer l’usuari potencial de la necessitat del consum d’un producte.

Cal afegir que, per a què el text publicitari funcioni, s’ha d’elaborar una estratègia clara. Per tal de fer-ho, cal conèixer molt bé tant el producte que s’ha de vendre com els consumidors potencials d’aquest producte. A partir d’aquestes premisses, en tota estratègia publicitària s’ha d’aconseguir que tant la campanya com el missatge siguin consistents i sòlids, i estiguin d’acord amb els gustos, valors, interessos i expectatives del públic destinatari. Per tal d’aconseguir-ho, el vocabulari ha de ser l’adequat, i la redacció impecable.

Pel que fa al contingut, quan es redacta un anunci publicitari no s’han de descriure tan sols els beneficis i les característiques d’un anunci o servei, sinó que el que s’intenta és que provoqui tant interès que sigui recordat. Per aquesta finalitat, cada producte publicitari representa un repte per a l’equip creatiu i cada campanya requereix un tractament totalment diferent. És per aquest motiu que no existeixen fórmules per a la publicitat, sinó que en cada cas s’ha d’optar per resolucions diferents, que s’adaptin a la singularitat de cada cas.

Per finalitzar, heu de tenir en compte que la comprensió de la publicitat va unida a la seva ràpida interpretació i lectura, en el cas dels textos publicitaris. En la selecció dels colors per als textos de la publicitat, sempre s´ha de tenir en compte la facilitat de lectura: el negre sobre el blanc és la combinació ideal. Els textos impresos en colors pàl·lids (groc) seran molt difícils de llegir, per falta de contrast. També pot passar quan els títols en colors estan sobreimpresos en fons de color si els colors no són molt contrastats.

El llenguatge d’un text informatiu ha de ser sobretot formal i pretendre l’objectivitat, mitjançant un estil precís i correcte:

• Precís: ha de ser clar; per damunt de tot s’han d’evitar les dobles interpretacions: metàfores, refranys, llicències poètiques queden fora de lloc en aquesta tipologia textual. El missatge ha de quedar clar per a qui el llegeix. L’objectiu del text és informar, s’ha d’evitar qualsevol missatge confús.
• Correcte: ha de ser acurat tant ortogràficament com morfosintàcticament.

A més, aquesta tipologia de textos es caracteritza per l’ús denotatiu del llenguatge, que no pot donar peu a ambigüitats ni dobles interpretacions. S’intenta evitar, així, les expressions afectives, emotives o estètiques. Els textos informatius ens ofereixen informació sobre un tema o un fet succeït o que ha de passar. L’objectivitat és un aspecte clau, que manté la informació com a objectiu principal. No cal dir que tot allò que s’explica ha de ser real.

La coherència i la cohesió són fonamentals, el text s’ha de desenvolupar en una relació lògica amb el fet que s’ha plantejat.

Els principals tipus de textos informatius són els següents:

• La notícia.
• La crònica.
• El reportatge.

La notícia és un article informatiu en què s’explica un fet o un esdeveniment d’actualitat de la manera més objectiva o neutral possible.

Podem resumir el que ha de contenir una notícia ben escrita amb allò que en anglès anomenen The 6 W: Why, When, Who, What, Where, hoW ( Les 6 “W”: “Per què”, “Quan”, “Qui”, “Què”, “On” i “Com”).

Una notícia es pot dividir en les parts següents:

• El titular: ha de despertar l’interès per la notícia. Si al lector no li interessa el titular, segurament no llegirà la notícia.
• El subtítol: presenta el més important de la notícia, que no s’ha pogut incloure al titular, però, per raons d’espai.
• L’entrada: ha d’incloure la informació clau de la notícia, les 6 “W”.
• El cos de la notícia: presenta la resta d’informació, per ordre d’importància.

Les dades s’haurien de distribuir en el decurs de la notícia segons el grau d’interès. Aquest tipus d’esquema informatiu és conegut com a piràmide invertida i s’utilitza perquè d’aquesta manera el lector pot informar-se ràpidament del més important; així, en cas que el lector no segueixi llegint el text sencer, amb la lectura inicial s’haurà informat dels aspectes més importants. En cas que el lector llegeixi tot el text, s’assabentarà, a més, dels detalls.

Altres tipus de textos que podem trobar en la premsa informativa són els següents:

• La crònica: és un text informatiu, en què a més d’informar s’afegeixen comentaris i valoracions personals. Està escrit per un especialista en la matèria que es tracta o un professional de la recerca periodística que reflecteix el seu propi estil.
• El reportatge: és un treball periodístic que consisteix en desenvolupar i documentar de manera àmplia un tema determinat, que no sempre ha de ser d’estricta actualitat.

Pot estar compost per unitats independents entre elles. Per exemple: una entrevista, un fet anecdòtic, un conjunt d’imatges…

• La crítica: és una anàlisi per part d’un especialista en alguna matèria relacionada amb les arts, sobre llibres, cinema, teatre o qualsevol manifestació artística en general.
• L’article d’opinió: text que expressa el punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat. Pot estar elaborat per col·laboradors ocasionals i té un caràcter personal.
• La columna: és un tipus d’article on un col·laborador del mitjà de premsa expressa el seu punt de vista sobre un tema d’actualitat. Generalment parteix d’una notícia sobre la qual avalua les causes i les conseqüències, aportant elements crítics al lector. La principal diferència amb l’article és que sol estar expressat en un estil més literari, amb un tipus d’escriptura més lliure.
• L’editorial: és un text que resumeix les principals notícies d’actualitat i expressa l’opinió d’una publicació periodística concreta sobre els successos i esdeveniments que s’hi exposen. En aquest tipus de text es mostra el punt de vista i la línia ideològica de la publicació de manera col·lectiva.

Des de fa segles hem consumit un tipus de lectura determinat, la de textos en paper, els llibres. La lectura en format paper ha implicat des de sempre, a més d’un malbaratament de la matèria primera, la cel·lulosa, que implica la destrucció progressiva del medi ambient, una lectura unidireccional i lineal. Els llibres i diferents formats de lectura en suport paper s’estructuren d’una forma dirigida, molt concreta i tancada.

Existeixen experiments de lectura no lineal en format paper, però fins a la introducció del text digital han estat experiments anecdòtics.

Els textos publicats a Internet o en altres mitjans digitals es basen en l’hipertext, és a dir, en la possibilitat de seguir diversos enllaços (links) i elegir com continuar la lectura, o passar directament a un altre mitjà. Per exemple, el lector pot estar llegint una notícia en un diari digital i abans d’arribar al final, seguir un enllaç que el condueixi a una altra notícia o un altre mitjà, com per exemple, a la mateixa notícia en un canal d’imatges en format vídeo digital, com ara Youtube. La informació en el text digital pot estar àmpliament complementada, i el lector pot jerarquitzar la lectura segons els seus propis interessos.

El text digital, a més, va més enllà de les paraules, atès que inclou elements multimèdia (àudio, vídeo, animacions, etc.) que complementen la lectura. Amb l’hipertext, el lector llegeix el que li interessa i en l’ordre que li interessa, fins al punt que aquesta experiència pot no tenir fi, i desorientar a molts lectors. Per això el sistema de navegació hipertextual està dotat d’una sèrie d’elements que en permeten organitzar la lectura, com ara índexs, mapes, botons per anar endarrere i endavant, cercadors i marques de lectura (bookmarks).

Així doncs, la característica principal del text digital és que afegeix un valor a la lectura impresa. La complementarietat dels mitjans i la interactivitat constant amb el lector converteixen la lectura en una experiència única, personal i activa.

Pel que fa als recursos lingüístics, podem considerar el llenguatge administratiu i comercial com un registre relativament especialitzat, que combina el registre estàndard amb termes específics en els àmbits de l’administració i del comerç, i l’economia. Les característiques bàsiques dels textos que s’elaboren amb aquest registre són:

• La funcionalitat: els missatges busquen per sobre de tot la precisió i rigor, a banda de l’eficàcia comunicativa.
• La formalitat i la impersonalitat: els textos han de tenir un enfocament objectiu i fora de cap to col·loquial.

Les formes lingüístiques emprades en aquest tipus de textos, en són específiques, sobretot pel que fa al vocabulari, però també en són algunes construccions i els tractaments formals i abreujaments. Les normes administratives determinen un seguit d’expressions de protocol que cal emprar per adreçar-se a les persones que ocupen càrrecs de rellevància social o administratius. Actualment aquests tractaments s’han anat simplificant força.

Finalment, els temps verbals més utilitzats són el condicional, els temps de subjuntiu i l’imperatiu. 
L’estil del llenguatg eadministratiu català segueix una sèrie de normes d’àmbit internacional i d’altres de pròpies, gràcies a la recuperació de la tradició administrativa autòctona.

Els principals textos administratius són els següents:

• La sol·licitud o la instància.
• La convocatòria de reunió convocant.
• L’acta de reunió.
• La denúncia.
• El certificat.
• El contracte.

Els principals textos comercials són:

• La carta comercial.
• El currículum.
• L’avís.
• La invitació.
• La factura.
• El rebut.
• La reclamació o la queixa.

Després de la Segona Guerra Mundial, les empreses anunciants van començar a associar la necessitat de relacionar la creació publicitària amb els estudis de mercat per optimitzar la relació entre les necessitats comunicatives amb les estratègies adequades a aquestes necessitats.

És un factor clau a recordar, que un anunci rarament va dirigit al públic en general, sinó que normalment va dirigit només a un determinat grup de persones que l’anunciant creu que poden ser consumidors del seu producte. D’aquest grup de persones se’n diu públic objectiu (en anglès es fa servir el terme d’origen militar target). Aquest concepte s’utilitza habitualment en publicitat per designar el destinatari ideal d’una determinada campanya, producte o servei. És un concepte que prové del màrqueting.

La publicitat que veiem als mitjans és el resultat d’una feina interdisciplinar que segueix un procés a través de diferents fases, des que el client que el necessita arriba a l’agència fins que la gent veu o escolta la publicitat. En aquest procés hi trobarem moltes tasques diferents com la de director d’estratègia, director de comptes, creatiu, productor, dissenyador gràfic… Aquests professionals, per tal d’adequar la seva feina, utilitzen recursos per trobar quin és el públic objectiu al qual caldrà que vagi dirigit l’anunci.

La segmentació es fa servir també per determinar on i quan col·locar els anuncis. Si ens centrem en la televisió, descobrirem que el tipus d’anuncis que veiem estan curosament escollits segons el mitjà en què s’insereixen. L’anunciant col·loca el seu anunci quan pensa que entre els espectadors d’un determinat mitjà o franja s’hi pot trobar el seu públic objectiu.

En el procés de segmentació és important també classificar la població entre consumidors i consumidors potencials; o trobar el concepte, la individualitat que s’intentarà atribuir al producte per fer-lo excepcional davant el consumidor i així diferenciar-lo de la resta de productes.

Avui dia, tant en publicitat com en altres mitjans de premsa escrita, la tecnologia i l’explotació de les bases de dades tenen un paper molt important. La segmentació adequada del públic i el tractament adequat de la publicitat seran aspectes fonamentals per desenvolupar els formats idonis per cobrir les necessitats de cadascú. Aquest fet aportarà la màxima rendibilitat a l’anunciant i potenciarà un fenomen publicitari anomenat insight.

És per aquest motiu que a l’hora de dissenyar la publicitat, conèixer les actituds, preferències i gustos del públic destinatari de les campanyes i els diferents mitjans de comunicació ens fa més fàcil contactar-los i arribar-hi amb el missatge adequat, afavorint l’insight i optimitzant el retorn de la inversió. Analitzar el comportament del consumidor d’un públic destinatari específic és molt important a l’hora de decidir com encarar la promoció.

En el moment de definir el públic destinatari també és necessari aclarir les característiques demogràfiques, tals com sexe i edat. Una vegada conegut el públic destinatari, caldrà examinar les seves característiques i esbrinar què els mou a actuar com ho fan i, per tant, què els mou a la compra. El desconeixement del públic objectiu de la publicitat portarà a malbaratar recursos econòmics.

D’altra banda, l’accés a una diversitat creixent de mitjans i suports implica que el consumidor ha de repartir més el seu temps de consum entre els continguts. És així com apareix el terme de share multimedia diari per mesurar el consum de mitjans d’uns consumidors cada cop més fragmentats i poc fidels. Els consumidors passen d’un mitjà a l’altre i fins i tot arriben a fer-ne un consum simultani.

La tècnica per conèixer millor l’usuari i el seu comportament a Internet és estudiar la manera d’actuar: quines són les paraules clau utilitzades en les cerques, l’historial de navegació, les compres anteriors, consultes a fitxes de productes o l’origen de la visita (cercadors, campanyes publicitàries…). També és important el moment de la visita així com la seva freqüència. Les variables de l’entorn com l’adreça IP, el país d’origen, la zona horària, també són estudiades. Com a conseqüència, els principals problemes que han anat sorgint des que s’implementen aquestes tècniques estan relacionats amb la privacitat de l’usuari. Tot i que els publicistes assegurin que no emmagatzemen dades personals, molts usuaris se senten desprotegits.

Els primers programes de correcció assistida per ordinador van començar sent magatzems d’informació en una base de dades senzilla dotada d’un motor de recerca. Aquests sistemes estan dotats d’una sèrie d’eines annexes que recolzen les funcions originals per millorar el seu rendiment, convertint-se en un sistema integrat de mòduls: gestors de terminologia, alineadors, motors de recerca, editors de traducció i gestors de projectes de traducció. En definitiva, podem dir que ha proliferat un nou sector d’activitat dedicat al llenguatge.

Els correctors funcionen, a grans trets, amb un gestor de terminologia que permet d’organitzar un altre tipus de recursos lingüístics, els diccionaris. Aquestes eines constitueixen gestors de recursos lingüístics que poden ser reutilitzats per a diferents projectes o per a altres eines diferents a les del seu entorn de creació.

Aquestes eines són sistemes d’informació que permeten l’emmagatzematge, la navegació, l’extracció i la creació de recursos lingüístics. Algunes pàgines útils en aquest sentit que podríeu consultar, són les següents:

• Diec2: pàgina de consulta de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. dlc.iec.cat
• Corrector de Softcatalà: és un corrector senzill i eficaç. S’hi pot enganxar el text i en fa la correcció ortogràfica. S’ha d’anar amb compte perquè no fa correcció sintàctica ni gramatical, però és un bon recurs per assegurar una primera correcció si tenim molts dubtes lingüístics en un sol text. www.softcatala.org/corrector_ortogràfic
• Optimot: és un portal de consultes gestionat per la Generalitat que aglutina en un sol cercador els diccionaris normatius catalans. També hi podrem resoldre dubtes lingüístics i és un bon traductor castellà-català. Aquest recurs serà essencial per resoldre dubtes de textos mitjanament tècnics. www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp
• Enciclopèdia.cat: és el cercador de la Gran Enciclopèdia Catalana. És la font de consulta essencial dels topònims i els noms propis. És el complement ideal de l’Optimot. www.enciclopedia.cat
• Termcat: és el cercador dels termes específics de qualsevol àmbit. També recull tots els neologismes que encara no apareixen als diccionaris normatius. És el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. www.termcat.cat

Aquestes cinc eines són només un tast del món de la correcció que podeu trobar a Internet si voleu dur a terme vosaltres mateixos la correcció dels continguts que publiqueu.

Des de fa uns quants anys, la presència d’eines de traducció automatitzada a Internet ha anat augmentant considerablement.

La major part d’eines de traducció que es troben a la xarxa presenten dos serveis bàsics: la traducció de pàgines web i la traducció de text. La diversitat d’oferta de llengües varia bastant d’una pàgina a l’altra.

De tots els recursos, però, n’hi ha uns quants que destaquen per sobre de la resta perquè us ofereixen també la possibilitat de traduir documents:

• Internostrum: traductor desenvolupat per la Universitat d’Alacant que ofereix la possibilitat de traduir documents en els formats text net (.txt), HTML i RTF. www.internostrum.com
• Apertium: també creat per la Universitat d’Alacant, però com a plataforma de codi font obert. A més dels formats que admet l’Internostrum, també pot traduir documents del Writer de l’OpenOffice (.odt). www.apertium.org
• Opentrad: traductor també en codi obert, impulsat pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç espanyol que admet documents de text net, HTML i RTF. www.opentrad.com
• Traductor de Google: el traductor de Google, a banda d’incorporar el català a les llengües de treball, també permet la traducció de documents. En aquest cas, la traducció no es fa directament sobre el document, sinó que el sistema extreu el text del document i el tradueix conservant el format del text. Té problemes amb els documents gràficament complexos, però permet traduccions de gran diversitat de llengües. També existeix l’opció de traducció directa, la traducció apareix mentre l’usuari escriu. I finalment, en el cas de la traducció a l’anglès, us permet escoltar la traducció. translate.google.es

A la publicitat hi podem trobar tant imatges gràfiques com fotogràfiques:

• La fotografia s’utilitza amb freqüència per a la identificació icònica, que el consumidor relaciona directament amb la realitat.
• La imatge gràfica aporta un estil determinat. A tall d’exemple, si el dibuix és realista pot exagerar-ne les qualitats; si és clàssic, remarcarà un caràcter conservador; si és abstracte o contemporani, destacarà la modernitat i funcionalitat del producte.

En la vostra tasca de selecció de la informació que voleu incloure al material publicitari en el procés d’elaboració, és importantíssim que tingueu en compte que a més dels gràfics i les imatges de creació pròpia que hi vulgueu incloure, també existeix un ampli ventall de llocs web a Internet que ens ofereixen la possibilitat de trobar imatges que els autors han decidit que podeu utilitzar, moltes vegades sense haver de pagar-ne drets d’autor, és a dir, de manera gratuïta.

Dividirem aquesta recerca d’imatges a la xarxa en tres tipus de cercadors.

En aquesta tipologia hi podríem incloure els grans cercadors d’imatges no especialitzats que de ben segur heu utilitzat ja algun cop.

També cal recordar que en aquest tipus de cercadors tan generals hi trobareu barrejades fotografies i il·lustracions:

• Cercador d’imatges de Google. images.google.es
• Cercador d’imatges de Yahoo. es.images.search.yahoo.com
• Corbis.www.corbisimages.com
• PicSearch.www.picsearch.com

El més àmpliament utilitzat entre els anteriors és, naturalment, Google, seguit de Yahoo, tots dos molt generals. En el cas de Corbis es tracta d’un cercador d’imatges de pagament; en darrer lloc, Image Search és un metacercador d’imatges on es pot afinar la cerca per temes, de manera més acurada.

Els clip art en format electrònic permeten una gran quantitat de manipulacions que no són possibles en altres formats, es poden editar: tenen l’avantatge que poden ser transformats amb programes de disseny gràfic. Aquests es poden trobar en gran quantitat de formats, tant en mapes de bits com en gràfics vectorials. Els següents llocs són cercadors on podeu trobar imatges clip art:

• Open Clip Art: cercador de clip art molt interessant perquè totes les imatges es troben en domini públic i són, per tant, gratuïtes. openclipart.org
• ClipArt Connection: cercador de clip art, funciona per subscripció. clipartconnection.com
• Clip Art Review: directori de webs de clip art. www.webplaces.com/html/clipart.htm
• GoGraph: banc d’imatges multilingüe de clip art. www.gograph.com

A part dels anteriors cercadors, a la xarxa hi podem trobar una sèrie de bancs d’imatges utilitzats pels aficionats a la fotografia per compartir la seva obra. Les imatges d’aquests llocs no són sempre lliures d’autoria, així que ens haurem de fixar en les particularitats de la llicència de cadascuna de les imatges.

Dos dels llocs més coneguts amb aquestes característiques són:

• Flickr www.flickr.com
• Picasa picasaweb.google.com

Finalment, a la xarxa hi trobem una gran multiplicitat de cercadors en què podem fer una cerca centrada en diferents temes. Exemples d’aquests tipus de cercadors d’imatges especialitzats són els següents:

• Banque d’images pedagogiques (BIPS): cercador sobre més de 1.500 imatges lliures de drets. bips.cndp.fr
• Fototeca de la UNESCO: fotografies classificades per temes. photobank.unesco.org
• Fondation Berger (CH). Trésors d’Art du Monde: col·lecció de diapositives d’art amb la possibilitat de veure detalls ampliats. També tenen enregistraments sonors.www.bergerfoundation.ch
• FreeFoto: una de les més grans col·leccions de fotografies lliures de drets per a usos no-comercials. www.freefoto.com/index.jsp

La maquetació és una activitat pròpia del disseny editorial que s’encarrega d’organitzar en un espai els continguts escrits, visuals i també audiovisuals, tant en mitjans impresos com digitals.

L’autoedició, publicació d’escriptori, o en anglès desktop publishing (DTP), és el procés de composició de pàgines mitjançant programes informàtics. Ha substituït l’edició tradicional gràcies als grans avenços que les noves tecnologies informàtiques han introduït en totes les fases de l’edició: composició, compaginació, tractament d’imatges, confecció d’imatges de línia, correcció d’estil i tipogràfica, impressió, etc.

Posem per cas l’exemple d’un diari: la maquetació ha de seguir els objectius i línies gràfiques i editorials del format, com l’ordenació jeràrquica dels articles. Les pautes gràfiques bàsiques són la claredat en la lectura i la incorporació equilibrada dels anuncis publicitaris.

L’autoedició es basa en el concepte WYSIWYG (what you see is what you get o “el que veus és el que obtens”). La tecnologia WYSIWYG permet anar veient el resultat de la feina a mida que s’està treballant i editar sense utilitzar llenguatges de codi en moltes fases del procés. A més la major part d’aquest tipus de programes inclouen funcions com la creació d’índexs, composició de taules, retoc tipogràfic automatitzat i efectes gràfics especials que es poden reproduir tant en fotolit, com en planxa o impressió.

En l’autoedició, comparant amb l’edició mecànica, es pot prescindir de les galerades, es poden elaborar índexs sense fer una lectura en paper, es poden inserir il·lustracions directament i es poden automatitzar o simplificar moltes altres tasques de l’edició professional.

Existeixen tota una sèrie d’aplicacions informàtiques de maquetació i edició en el mercat. Els programes de maquetació i edició que podeu trobar més freqüentment són els següents:

• PageMaker.
• QuarkXPress.
• Adobe InDesign.
• Adobe FrameMaker.
• RagTime, Microsoft Publisher.
• Corel Ventura.
• Apple Pages.
• Serif Page Plus.
• I finalment, el programa de codi obert Scribus.

Aquest tipus de programes permeten crear múltiples alternatives de disseny per a una maqueta particular, o guardar tots els documents d’un encàrrec en un arxiu únic. La major part de programes de maquetació permet treballar en dos modes: un per a documents impresos i l’altre per a pàgines web. Com que és possible combinar els modes d’impressió i web en el mateix projecte, es pot reutilitzar el disseny d’impressió per a la xarxa.

El principal avantatge d’aquest tipus de programes ha estat el de proporcionar a l’usuari eines de compaginació i disseny intuïtives, especialment pel que fa a imatges i gràfics i a la gestió fiable del color.

Amb aquestes aplicacions és possible crear revistes, premsa, cartells, calendaris, tríptics, etc. Un cop creats i guardats els documents, es poden modificar amb qualsevol editor de text, i es poden transformar en documents PDF per tal d’imprimir-los posteriorment. Molts programes de maquetació també permeten exportar el document a format EPS (postscript encapsulat, normalment dirigit a impremta) o bé com a imatge en diferents formats.

El primer que com a dissenyadors gràfics us heu de plantejar al treballar amb la retícula, que és la base que suporta els diferents elements gràfics en el programa de maquetació, és quin objectiu gràfic desitgeu. La retícula quedarà així condicionada a les característiques del document que esteu elaborant. A més, tant la quantitat de gràfics com la tipografia (figura) també seran condicionants.

Imatge de M_AKE IT YELLOW ([[http://www.flickr.com/photos/eroesle/5403729994]])

El dissenyador pot fer moltes eleccions sobre la retícula, però també està limitat pel tipus d’enquadernació quan es tracta de disseny per a suport paper.

Amb els programes de maquetació podeu, a més, utilitzar pàgines mestres o pàgines maqueta, que són una mena de plantilles que eviten haver de dissenyar la maqueta bàsica de cada pàgina cada cop al crear un document. A més de millorar la funció de les plantilles, l’avantatge de les pàgines mestres és que es componen d’elements dinàmics que es poden actualitzar quan és necessari. També és possible elegir una opció de pàgines enfrontades per utilitzar pàgines mestres dobles.