Trastorns del sistema endocrí

Hi ha una relació entre el sistema de comunicació i el d’integració; estan coordinats pel sistema neuroendocrí. És a dir, hi ha una coordinació entrellaçada a través de l’hipotàlem que és l’element de connexió més important entre els nervis i el sistema hormonal.

El sistema endocrí està format per les glàndules endocrines que produeixen hormones. S’encarrega del bon funcionament de l’organisme fent que cada òrgan acompleixi la seva tasca en el moment oportú. Cada una de les glàndules que l’integren actua abocant a la sang, en escassa quantitat, unes substàncies anomenades hormones que, d’aquesta manera, podran arribar als òrgans sobre els quals han d’actuar (anomenats òrgans diana) amb gran especificitat.

Aquests missatgers químics són les substàncies denominades hormones. Les cèl·lules i conjunts de cèl·lules que es dediquen a l’elaboració de certes secrecions s’anomenen glàndules. Aquestes glàndules poden ser de dos tipus:

• Glàndules Exocrines, que elaboren secrecions que no són hormones i que secreten els seus productes a l’exterior o a cavitats de l’interior del cos, generalment al tub digestiu. Entre aquestes tenim les digestives, les sudorípares, les lacrimals…
• Glàndules Endocrines, que produeixen hormones que vessen els seus productes, les hormones, directament a la sang i no tenen conducte de sortida. Entre aquestes tenim la hipòfisi, tiroide, paratiroides, suprarenals…

Pel que fa a l’activitat hormonal, tant les hormones com els neurotransmissors interactuen amb receptors de membrana, o receptors interns de les cèl·lules, i produeixen una resposta determinada.

Les hormones que actuen en quantitats molt petites i com a missatgers químics tenen funcions diverses (acció sobre el metabolisme, sobre creixement, sobre dinamisme d’òrgans, control equilibri homeostàtic).

La vida mitjana de les hormones és molt variable, però en general és curta; per exemple l’ADH un cop alliberada, dura uns 10 o 20 minuts… En general, són inactivades pel fetge i els seus catabòlits s’eliminen per l’orina.

Pel que fa als tipus d’hormones, la seva estructura química també és variada; des de derivats d’aminoàcids, com la tiroxina, a proteïnes, com l’oxitocina o vasopressina, o lipídiques, derivats d’àcids grassos (aldosterona, cortisol, andrògens, estrògens, tiroide…):

• Les hormones proteiques no penetren al citoplasma cel·lular, sinó que s’uneixen a receptors específics de la membrana de les cèl·lules diana i el complex estimula un seguit de reaccions. En són exemple la insulina, la tiroxina i parathormona.
• Les hormones lipídiques (esteroides) poden traspassar la membrana cel·lular i entrar al citoplasma, on reaccionen amb receptors específics. En són exemple les hormones sexuals.

Cal dir que la resposta a una hormona depèn tant de l’hormona com de la cèl·lula diana, per exemple: insulina en el fetge estimula síntesi de glicogen; o en els adipòcits, síntesi de triglicèrids.

Els efectes poden també ser variables, com síntesi de productes, canvis de permeabilitat de membrana, estímul del transport d’una substància cap a dins i fora, contracció muscular o alteració de la velocitat de reaccions metabòliques.

La resposta de la cèl·lula diana pot dependre de la concentració d’hormona, de la quantitat de receptors hormonals o de les influències que poden exercir altres hormones.

El control de la secreció hormonal consisteix a regular la secreció evitant la sobreproducció o el dèficit d’una hormona determinada, mitjançant:

• Senyals de sistema nerviós com l’adrenalina.
• Canvis químics a la sang com la concentració de Calci en la secreció paratiroide.
• Altres hormones, com per exemple les hormones tropes o tròpiques, com les gonadotropines FSH i LH.

El control o regulació del nivell hormonal en sang depèn de mecanismes homeostàtics molt especialitzats:

• Hi ha un mecanisme principal que és la retroalimentació o feedback negativa on la presència de l’hormona en sang o del producte resultant de la seva acció produeix una disminució de la síntesi de la mateixa hormona. Això és el que funciona en la majoria d’hormones.
• El mecanisme de retroalimentació positiva o feedback positiu és molt poc freqüent i el que fa és amplificar els canvis homeostàtics en lloc d’oposar-se a ells. Com a exemple el cas de l’oxitocina, a més presència en sang, més síntesi i més efecte.

A escala general, podem trobar diversos trastorns relacionats amb les hormones:

1. Trastorns de la síntesi de les hormones: poden ser trastorns congènits o adquirits. A vegades pot ser degut al dèficit d’aportació de substàncies necessàries per a la síntesi de l’hormona, per exemple en el cas del iode per la síntesi de les hormones tiroidals. Altres trastorns poden ser deguts a la destrucció de la glàndula, a la presència de tumors o a la producció ectòpica, entre altres.
2. Trastorns de la secreció: seria el cas que la glàndula produeix correctament les hormones, però no arriba a la sang en la concentració adequada, produint-se un dèficit funcional. Per exemple, en alguns casos de diabetis s’observa un dèficit d’insulina en sang, però una producció correcta en cèl·lules pancreàtiques.
3. Trastorns del transport hormonal: un bon nombre d’hormones és transportat en sang, unides a proteïnes plasmàtiques. Qualsevol variació en la síntesi o estructura d’aquestes proteïnes ocasiona alteracions de la concentració de les hormones en sang.
4. Trastorns de l’acció de les hormones:
   • Absència de la transformació d’una prehormona en hormona. Per exemple, l’absència de l’enzim testosterona 5-α-reductasa impedeix la transformació de la testosterona en el seu metabòlit actiu i, per tant, provoca alteracions funcionals com retard en el desenvolupament sexual masculí.
   • Defectes dels receptors. Existeixen trastorns en els quals el nivell de l’hormona en sang és l’adequat, però aquesta no penetra als òrgans diana on ha de fer les funcions.
5. Trastorns del sistema de regulació: L’eix hipotalàmic hipofisiari regula la secreció d’hormones tiroidals, suprarenals i gonadals. Altres hormones com l’hormona del creixement (GH) o la prolactina es regulen per elles mateixes. Per exemple, les hormones tiroidals T3 i T4 són sintetitzades quan la glàndula tiroide detecta nivells elevats de les hormones hipotalàmiques TRH (hormona alliberadora de tirotropina).

En general, per classificar les malalties de les glàndules endocrines, es consideren tres grans elements:

• Glàndula endocrina (l’afectada): hipotàlem, hipòfisi, tiroide, paratiroide, suprarenals, pàncrees i les gònades (ovaris i testicles).
• Etiologia: primària, quan la causa es troba a la mateixa glàndula, o secundària quan la causa està a l’eix hipotalàmic-hipofisiari que regula producció de les glàndules.
• Producció hormonal: massa secreció hormonal (anomenat funcionament “hiper”) o molt poca secreció hormonal (anomenat funcionament “hipo”).

L’hipotàlem i la hipòfisi són intracranials i estan units entre sí; s’anomenen eix hipotalamohipofític (vegeu la figura). L’hipotàlem està a la base del cervell. No és pròpiament una glàndula, perquè està format per neurones (que produeixen i secreten substàncies hormonals), i perquè no té la capacitat d’emmagatzemar hormones de reserva. Fa de pont entre el sistema nerviós i l’endocrí. A través de l’hipotàlem les estructures del sistema nerviós coordinen l’activitat endocrina.

Adaptat de https://discourse.forosaluddigital.cl/tos

L’hipotàlem sintetitza dos tipus de substàncies hormonals:

• la majoria regulen l’activitat de la hipòfisi. S’anomenen factors hormonals. Fan l’acció sobre la hipòfisi (hi arriben directament, no a través de la circulació sanguínia general).
• dues hormones són sintetitzades per l’hipotàlem i alliberades per la neurohipòfisi. Aquestes fan la funció directament sobre teixits. Són l’hormona antidiurètica i l’oxitocina.

La hipòfisi o glàndula pituïtària està situada a l’interior d’una concavitat (sella turca) de l’os esfenoides. Es divideix en dues parts:

• Hipòfisi anterior (adenohipòfisi): cèl·lules glandulars.
• Hipòfisi posterior (neurohipòfisi): formada per les terminacions de les cèl·lules nervioses, els cossos de les quals estan a l’hipotàlem.

Les hormones secretades per l’adenohipòfisi són sintetitzades per la mateixa adenohipòfisi, sota la regulació de les hormones hipotalàmiques. Les hormones secretades per la neurohipòfisi són sintetitzades per l’hipotàlem (la neurohipòfisi només fa de magatzem).

Hormones secretades per l’adenohipòfisi:

• Gonadotropines: (acció sobre les gònades): en les dones se secreten en quantitats oscil·lants en cicles de 28 dies: hormona estimulant del fol·licle (FSH) i hormona luteïnitzant (LH).
• Melanocitoestimulant (MSH); acció sobre les cèl·lules pigmentàries cutànies.
• Prolactina (PRL): acció sobre la glàndula mamària en període de lactància: estimulació i manteniment de la lactància.
• Hormona estimulant de la tiroide (TSH o tirotropina): estimula la síntesi i la secreció de tiroxina i triiodotironina.
• Adrenocorticotropina (ACTH): fa que l’escorça suprarenal secreti les hormones corticosuprarenals (glucocorticoides, mineralocorticoides).
• Somatotropina o hormona del creixement (STH o GH): és una proteïna. Afavoreix el creixement de totes les cèl·lules; té acció anabòlica. Actua sobre totes les cèl·lules de l’organisme.

Hormones secretades per la neurohipòfisi:

• Oxitocina: produeix contracció de l’úter en el moment del part, accelerant-lo i actua sobre la mama en la lactància, fent que s’expulsi llet quan hi ha l’estímul de la succió.
• ADH (Antidiürètica) o vasopressina: actua sobre el ronyó; fa que el tub col·lector de les nefrones sigui més permeable a l’aigua i n’absorbeixi més. Augmenta la permeabilitat dels tubs col·lectors a l’aigua, permetent que en reabsorbeixin.

Algunes patologies de l’hipotàlem i la hipòfisi:

• Nanisme hipofisial. Dèficit de nivells d’hormona del creixement que porten a un defecte del creixement corporal. El desenvolupament és proporcionat, però l’estatura és menor. Pot ser degut a l’alteració de les cèl·lules hipofisiàries (no secreció d’hGH) o a l’alteració dels receptors perifèrics d’hGH.
• Gegantisme i Acromegàlia. Són patologies similars. En les dues hi ha la presència d’un tumor hipofisial que produeix quantitats excessives de hGH la diferència està en l’edat en què s’inicia la malaltia:
  • En el gegantisme l’excés d’hGH es produeix abans de la pubertat; provoca un creixement exagerat de la longitud dels ossos (per tant, estatura superior) i també dels teixits tous i les vísceres.
  • En l’acromegàlia el trastorn comença en l’edat adulta, quan el creixement ja ha acabat. Porta a un creixement del gruix dels ossos (especialment els de la cara i també altres), dels teixits tous i de les vísceres (visceromegàlia). S’observa creixement exagerat de la cara les mans i els peus (tres casos per milió d’habitants). Pot ser degut a un tumor benigne d’hipòfisi que elabora hormones en quantitats elevades o a l’alteració en la secreció de GRF (per l’hipotàlem o en alguns casos per tumors ectòpics, que també secretin GRF: pàncrees, carcinoide, pulmonar…).
• Diabetis insípida. Patologia relacionada amb alteracions de l’ADH. Poc freqüent. Deguda a un dèficit en la síntesi, l’alliberament o l’acció de l’ADH. Pot ser deguda a una secreció disminuïda d’ADH (neurogènica) o bé a la falta de resposta de les cèl·lules del túbul renal (nefrogènica). Comença de forma sobtada. Provoca poliúria (volums superiors a 2,5 l d’orina al dia; generalment no passa dels 6 l, pot arribar a 9 l o més) i polidípsia, boca seca. Es produeix orina en molta quantitat, molt diluïda, però amb quantitat total normal dels soluts (els mateixos soluts en més aigua). Es diu diabetis perquè hi ha una producció d’orina excessiva; es diu insípida (sense gust) per diferenciar-la de la mellitus (dolça com la mel).

La tiroide està situada a la base del coll. Consta de dos lòbuls laterals, als costats de la tràquea (forma de papallona). Produeix les hormones tiroidals: tetraiodetironina (tiroxina o T4) i la triiodetironina (T3): actuen afavorint el metabolisme energètic i la síntesi de proteïnes.

També produeix la tirocalcitonina (o calcitonina) que actua regulant la calcèmia. Per poder fer la síntesi de les hormones tiroidals cal la captació de iode (ingesta de 150-200 µg/dia amb la dieta).

La T3 i la T4 circulen per la sang, majoritàriament unides a proteïnes transportadores, una petita part circula lliure, que és la que és activa; pel que fa a la T4, només circula lliure un 0,03%; pel que fa a la T3, circula lliure un 0,3%.

Actuen sobre totes les cèl·lules de l’organisme. Totes dues fan els mateixos efectes: incrementen les reaccions metabòliques (augmenten el metabolisme basal), quan tenim fred, actua la T4 i T3 per produir calor. Augmenten la glucòlisi i tenen efecte hiperglucemiant. Augmenten la lipòlisi.

Augmenten la captació d’Aa pels teixits, per afavorir la síntesi de proteïnes. Acceleren la freqüència i la força de contracció cardíaca. També estimulen l’activitat neuromuscular i la sudoració

Pel que fa a la seva regulació, l’hipotàlem secreta TRH (tiroliberina) de forma gairebé constant. Quan la hipòfisi detecta la presència de TRH es produeix un augment de secreció de TSH. La presència de TSH en les cèl·lules tiroidals, s’estimula la síntesi i la secreció de T3 i T4; a més la TSH també estimula el creixement de la glàndula tiroide. La T4 inhibeix, per un mecanisme de retroalimentació negativa, la secreció de TRH en l’hipotàlem i de TSH en la hipòfisi. A més, el fred activa la secreció de TRH i TSH.

Patologies relacionades amb la tiroide:

• Goll simple. Augment de la glàndula tiroide; goll simple: augment de la glàndula que no va acompanyat d’hipertiroïdisme, hipotiroïdisme ni processos neoplàsics. Generalment, és degut a la secreció insuficient d’hormones tiroides, que fa que hi hagi una secreció major de TSH; aquesta TSH causa hipertròfia a la glàndula; aquesta hipertròfia aconsegueix que la secreció d’hormones sigui normal. També pot ser causat per una manca de iode a la dieta; (en alguns casos pot ser causat per una ingesta excessiva de iode), de fàrmacs, per defectes congènits en la síntesi d’hormones tiroides…
• Hipotiroïdisme. Situació clínica caracteritzada per una producció insuficient d’hormones tiroidals, bé deguda a una falta de secreció, o bé deguda a una falta en l’estimulació per la TSH. Apareix cansament, restrenyiment, debilitat muscular, intolerància al fred, augment de pes, alentiment mental, bradicàrdia, pell seca… (més freqüent en dones). Pot ser primari (la tiroide no funciona) o secundari (la hipòfisi no funciona) o terciari (l’hipotàlem no funciona).
• Hipertiroïdisme. Hipersecreció de la glàndula tiroide (augment dels valors d’hormones T3 i T4). L’hipertiroïdisme és una forma de tirotoxicosi. La tirotoxicosi és una síndrome clínica causada per l’exposició dels teixits a quantitats excessives d’hormones tiroidals. En la tirotoxicosi apareixen: pèrdua de pes, malgrat tenir gana; un augment del metabolisme basal, sudoració excessiva, calor, nerviosisme, irritabilitat, hiperactivitat, taquicàrdia, fatiga, dificultat per conciliar el són, astènia, tremolors, goll moderat. L’Hipertiroïdisme pot ser:
  1. Primari, si hi ha una hiperfunció tiroidal.
  2. Secundari, quan hi ha una hiperfunció hipofisiària. És a causa d’un excés en la producció de TSH. No és gaire freqüent. Generalment, és degut a la presència d’un adenoma hipofisiari.
  3. Terciari, a causa d’una elevada producció hipotalàmica de TRH.

Per la seva banda, les paratiroides són dos parells de glàndules situades per darrere de la tiroide. Secreten l’hormona paratiroidal o parathormona. La regulació de la secreció depèn de la calcèmia. Calcèmia baixa afavoreix la secreció de parathormona. (i al revés). Regula la concentració de calci en sang amb ajuda de la calcitonina. Té un efecte hipercalcemiant. Els valors alts s’anomenen: hiperparatiroïdisme. Els valors baixos s’anomenen: hipoparatiroïdisme.

Finalment, les glàndules suprarenals són dues glàndules de forma piramidal, de 4 g, situades com un caputxó sobre el pol superior de cadascun dels ronyons. A la part més externa hi ha la càpsula. Després l’escorça, (80-90% de la glàndula) que té tres capes de cèl·lules (fa hormones esteroides):

• La glomerular, on es fa principalment aldosterona.
• La fasciculada, on es fan principalment els glucocorticoides (cortisol).
• La reticular, que fa els andrògens, principalment la deshidroepiandrosterona.

En la medul·la de les glàndules suprarenals hi ha cèl·lules que sintetitzen catecolamines (principalment adrenalina i també i noradrenalina i dopamina).

Les glàndules suprarenals actuen com dos òrgans diferents: l’escorça i la medul·la. La síntesi de les hormones de l’escorça es fa a partir del colesterol (que hi arriba, via sanguínia, procedent de la dieta o de la síntesi hepàtica). S’anomenen hormones corticosuprarenals. Dins aquestes hi distingim: els mineralocorticoides, els glucocorticoides i els andrògens suprarenals. Les hormones esteroidals no s’emmagatzemen a les glàndules sinó que s’alliberen a la sang a mesura que es van sintetitzant. Circulen unides a proteïnes transportadores.

Patologies relacionades amb les glàndules suprarenals:

• Malaltia d’Addison. És una insuficiència suprarenal primària crònica. L’escorça suprarenal no produeix hormones, especialment cortisol. La malaltia es manifesta amb cansament, i també amb hiperpigmentació. Com que no es produeixen glucocorticoides, apareix una hipoglucèmia. Com que no es produeixen glucocorticoides, apareix una hipoglucèmia. I ja que no se secreten mineralocorticoides, es perden Na+, Cl- i aigua per l’orina. Disminueix el volum de LEC i apareix hipotensió. Es pot produir hiperkalèmia i acidosi. El tractament es fa amb teràpia hormonal substitutiva. S’administren hormones corticosuprarenals, tota la vida. Aquesta disfunció pot ser (entre altres):
  • malaltia autoimmune,
  • una destrucció de la glàndula per la tuberculosi, o bé
  • deguda a un tumor o una metàstasi.
• Síndrome de Cushing (hipercortisolisme). Conjunt de trastorns que es manifesten quan es produeix una presència elevada de cortisol. Pot ser primari, per una hiperfunció de les glàndules suprarenals (un tumor suprarenal…) o secundària a una hiperfunció de la hipòfisi (un tumor hipofisial que secreti ACTH, més freqüent que la primària). Alguns tumors (com al pulmó) poden produir ACTH de forma ectòpica. Però la causa més freqüent és l’administració excessiva de glucocorticoides (dexametasona, prednisolona, prednisona), que s’utilitzen en el tractament de les al·lèrgies, les inflamacions i l’asma.

El pàncrees està format per dos tipus de cèl·lules amb funcions diferents:

• Cèl·lules que produeixen les secrecions exocrines (el suc pancreàtic) les quals són secretades al duodè i intervenen en la digestió. Aquestes cèl·lules formen el pàncrees exocrí.
• Cèl·lules que produeixen les secrecions endocrines, amb destí al torrent sanguini i, que constitueixen uns illots cel·lulars o illots de Langerhans. Aquestes cèl·lules constitueixen el pàncrees endocrí.

Dins del pàncrees endocrí, en els illots, hi distingim tres tipus de cèl·lules:

1. Cèl·lules alfa: encarregades de secretar glucagó.
2. Cèl·lules beta: secreten insulina.
3. Cèl·lules delta: amb la funció de secretar somatostatina.

Les estretes relacions entre les diferents cèl·lules dels illots permeten la regulació directa de la secreció d’hormones. D’aquesta manera la insulina inhibeix la secreció de glucagó, i la somatostatina inhibeix la secreció d’insulina i glucagó.

El glucagó és sintetitzat i alliberat per les cèl·lules alfa i, al contrari de la insulina, eleva el nivell de glucosa en sang (hormona hiperglucemiant). Els seus principals teixits diana són el fetge i músculs. El principal estímul per alliberar glucagó són els nivells baixos de glucosa en el plasma (hipoglucèmia), de manera que la insulina i el glucagó actuen en un sentit contrari o antagònic.

La insulina és secretada per les cèl·lules beta directament a la sang i la seva funció és baixar el nivell de glucosa en sang (hormona hipoglucemiant). El principal element regulador en la secreció d’insulina són els nivells de glucosa en el plasma (glucèmia). La glucosa actua directament sobre les cèl·lules beta i estimula la secreció d’insulina.

La somatostatina, és una hormona produïda per les cèl·lules delta del pàncrees, concretament als illots de Langerhans. Intervé indirectament en la regulació de la glucèmia, i inhibeix la secreció d’insulina i glucagó. La secreció de la somatostatina està regulada pels alts nivells de glucosa, aminoàcids i de glucagó.

Patologies relacionades amb el pàncrees:

• Diabetis. És una malaltia crònica que es caracteritza per un augment dels nivells de sucre (glucosa) en la sang. Això és a causa que el pàncrees no produeix insulina o el cos no la utilitza de forma correcta. Hi ha diferents tipus de diabetis i les més freqüents són el tipus 1, el tipus 2 i la gestacional.

L’hipotàlem sintetitza i secreta el factor alliberador de gonadotropines (LH-RH), mitjançant l’hormona anomenada gonadoliberina. Aquest factor estimula l’adenohipòfisi perquè secreti l’hormona fol·licle estimulant (FSH), i l’hormona luteïnitzant (LH) o gonadotropines. Aquestes s’aboquen a la sang i arriben fins a les gònades, on actuen. La secreció d’aquestes hormones és pulsàtil.

En el cas de l’home:

L’hormona fol·licle estimulant (FSH) o folitropina, afavoreix la funció de les cèl·lules de Sertoli (cèl·lules epitelials dels conductes seminífers, que participen en la nutrició dels espermatozoides). Mentre que l’LH afavoreix el desenvolupament de les cèl·lules de Leydig, i la secreció de testosterona per part d’aquestes. FSH i LH són necessàries per a la formació d’espermatozoides en els tubs seminífers.

La testosterona (i la dehidroepiandrosterona, i l’androstenediona) i els seus metabòlits tenen efectes virilitzants:

• Participa en el desenvolupament dels òrgans sexuals masculins.
• Estimula l’espermatogènesi i la maduració testicular.
• És responsable del creixement i la funcionalitat de la pròstata.
• Estimula el desenvolupament muscular i esquelètic.
• Estimula el desenvolupament dels caràcters sexuals masculins secundaris (distribució del pèl, del greix, augment de la massa muscular, timbre de veu…

La testosterona actua també inhibint la secreció de les hormones LH-RH, LH i FSH de l’eix hipotàlem-hipofisiari (retroalimentació negativa de la secreció).

En el cas de la dona:

La LH i la FSH presenten una secreció pulsàtil en la dona. Hi ha pics durant el dia (cada 90-120 minuts en la fase fol·licular, i cada 3-4 hores en la lútea). També hi ha una secreció variada durant els 28 dies del cicle.

Els valors d’FSH són més alts al final de la fase lútea i principi de la fase fol·licular (al final i al principi del cicle ovàric) i també en el moment de l’ovulació. L’FSH estimula el creixement i la maduració del fol·licle i estimula la producció d’estrògens a l’ovari. Aquests estrògens afavoriran també la maduració del fol·licle (retroalimentació positiva).

L’LH té valors més alts al final de la fase fol·licular (mig del cicle), fent un pic al voltant de l’ovulació (major que el pic de la FSH); té valors més baixos durant la fase lútea. L’LH actua induint la luteïnització (la transformació de les del fol·licle en cos luti), la ruptura del fol·licle i l’ovulació i la formació del cos luti. El cos luti secretarà progesterona. La progesterona actua inhibint la síntesi de gonadotropines (LH i FSH).

Els estrògens (estradiol):

• Participen en el desenvolupament i manteniment dels òrgans sexuals femenins i dels caràcters sexuals femenins secundaris.
• Afavoreixen la proliferació de l’endometri (fase).
• Augmenten el contingut de glucogen de la mucosa vaginal, i fa que el coll uterí secreti una mucosa. (per afavorir el pas d’espermatozous).
• Redueixen els nivells de colesterol-LDL i augmenten els de colesterol-HDL
• També disminueixen la reabsorció òssia (perquè antagonitzen l’acció de la paratirina).

Els progestàgens (progesterona): transformen l’endometri (que ja ha estat modificat pels estrògens), per afavorir la implantació de l’oòcit fecundat.