Anatomia i patologia de la cavitat bucal

L’anatomia és la ciència que tracta l’estructura dels éssers vius. Es basa en l’examen descriptiu de l’ésser humà i fa una anàlisi de la topografia, la ubicació, la disposició i la relació entre si de les diferents estructures. Comprendre com és l’anatomia inclou el coneixement de la funció de les diferents estructures. Per això la fisiologia es va desenvolupar al mateix temps que l’anatomia.

Per poder estudiar i situar les diferents estructures i poder relacionar-les entre si, l’anatomia compta amb una terminologia pròpia que en facilita la comunicació i la comprensió. Els termes anatòmics permeten anomenar, definir, situar i orientar les diferents parts. Descriure amb precisió i claredat qualsevol part del cos humà és indispensable.

L’estudi i la descripció del cos humà es realitza en una posició concreta, la posició anatòmica. La posició anatòmica es defineix com a cos humà, viu, dempeus, amb els membres superiors penjant al llarg del cos, els palmells de les mans mirant cap endavant, les puntes dels peus dirigides cap endavant i la mirada recta i horitzontal.

En aquesta posició es poden considerar tres plans en l’espai, si es visualitza l’estructura des cara (vegeu la figura):

• Pla frontal o coronal: d’esquerra a dreta de forma vertical.
• Pla transversal o axial: horitzontal.
• Pla medià o sagital: va de davant cap enrere, de forma vertical.

La terminologia dental es basa fonamentalment en dos d’aquests plans de referència (vegeu figura):

• Pla mitjà (o sagital bucal o línia mitjana): divideix la boca en dues meitats simètriques, dreta i esquerra.
• Pla horitzontal interdental: separa l’arcada dental superior de l’arcada dental inferior.

Aquests plans permeten donar nom a diferents estructures. Les zones properes al pla sagital o línia mitjana són les medials o internes i les zones allunyades són les laterals o externes. Les estructures que queden davant del pla frontal es diuen anteriors o ventrals, i les que queden per darrere reben el nom de posteriors o dorsals. Les estructures que queden per sobre del pla transversal són cranials o superiors i les que queden per sota, caudals o inferiors.

La boca és un orifici que constitueix la primera part de l’aparell digestiu. Té funcions com tallar, triturar els aliments i formar el bol alimentari amb l’ajuda de les glàndules salivals. La boca té forma de ferradura oberta cap a la part del darrere i està delimitada en la part anterior pels llavis i en la posterior per l’istme de la gola.

Morfològicament a la boca es distingeixen dues parts separades pels arcs dentals, que fan de paret interna del vestíbul i de paret externa de la cavitat oral (vegeu figura i figura).

• Vestíbul oral o bucal
• Cavitat oral o bucal

El vestíbul bucal forma la part externa de la boca, té forma de ferradura i està limitat per dues parets: la paret interna, constituïda per la superfície externa de l’arc dental, i la paret externa. La part anterior de la paret externa la formen els llavis, dos replegaments musculomembranosos, un de superior i un d’inferior, entre els quals hi ha la fenedura bucal. Al costat dels als llavis, la paret externa la formen les galtes, que també són formacions musculomembranoses.

Les dues parets del vestíbul (inferior i superior) continuen donant forma als solcs gingivolabials, que en la seva part anterior i mitjana presenten petits plecs anomenats fre del llavi (figura).

La cavitat bucal és la porció interna de la boca delimitada externament i pel davant pels arcs dentals, per la part posterior comunica amb la faringe. A la part superior hi trobem la volta del paladar i, a la part inferior, el sòl de la boca. Vegeu figura:

La volta del paladar forma la paret superior de la cavitat bucal i s’hi distingeixen dues parts: el paladar dur o volta del paladar, que ocupa els dos terços anteriors, i el paladar tou o vel del paladar, que ocupa el terç posterior.

• El paladar dur està constituït per les apòfisis palatines de l’os maxil·lar superior i per la porció horitzontal de l’os palatí. Aquesta estructura separa la cavitat bucal de les fosses nasals. Aquestes estructures òssies estan recobertes per mucosa que presenta plecs horitzontals més marcats en la part anterior que permeten allotjar les glàndules salivals palatines que es troben entre la mucosa i l’estructura òssia.
• El paladar tou es disposa a continuació del paladar dur. És la porció mòbil del paladar i està format fonamentalment per musculatura recoberta de mucosa, i també entre la musculatura i la mucosa s’hi allotgen glàndules salivals palatines. En la part posterior es perllonga a l’úvula i als costats pels pilars del vel del paladar. En aquests pilars del vel del paladar hi ha unes depressions on s’allotgen les amígdales palatines dreta i esquerra que són de teixit limfoide.

El sòl de la boca estructuralment està constituït fonamentalment per múscul amb funcions accessòries en la masticació, està recobert per mucosa i entre la mucosa i el múscul es disposen les glàndules salivals.

Llengua

La llengua és un òrgan eminentment muscular cobert per mucosa. Entre el múscul i la mucosa hi ha les papil·les linguals receptores del sentit del gust. Ocupa la major part de l’espai de la cavitat bucal, reposa en el sòl de la boca i adapta la seva forma al contorn de l’arc dental. A part de la funció gustativa intervé en la deglució i la masticació dels aliments i en la fonació.

La llengua s’origina en la part posterior de l’os hioide. En el primer tram es dirigeix cap amunt, i es coneix com la base o arrel lingual, i després segueix horitzontalment fins arribar a la part més anterior de la cavitat bucal. Aquesta porció és el dors lingual i en arribar a la part més anterior s’estreny i forma l’àpex o vèrtex lingual.

A la porció horitzontal de la llengua es distingeixen dues parts: una cara superior separada de la primera part per una formació disposada en V oberta cap al davant i constituïda per les papil·les linguals, i una cara inferior que reposa al sòl de la boca. La capa mucosa que recobreix aquesta cara inferior s’engruixeix en la seva part mitjana formant el fre lingual. Separen la cara superior i la cara inferior de la llengua les vores linguals que conflueixen en el vèrtex lingual.

Immerses en les estructures de la mucosa lingual hi ha les papil·les linguals, receptors gustatius que per la seva diferent morfologia i funció gustativa es poden classificar en diferents tipus disposats en diferents llocs de la boca (vegeu figura).

Tipus de papil·les:

• Caliciformes: tenen forma de calze, se situen sobre la V lingual. Són les menys nombroses, n’hi ha entre 6 i 12.
• Fungiformes: són abundants en el vèrtex lingual i a les vores. Tenen una forma semiesfèrica com un bolet, i són petites i vermelles.
• Filiformes: són les més nombroses, es troben paral·leles a la V lingual i són petites i primes.
• Foliàcies: es troben en les vores linguals abundants en el nounat i van desapareixent en l’edat adulta.

Les papil·les gustatives contenen receptors del gust, també anomenats botons gustatius, que són quimioreceptors i permeten percebre les quatre sensacions gustatives fonamentals: dolç, amarg, àcid i salat.

Les glàndules salivals s’encarreguen de produir la saliva. La saliva és un líquid amb múltiples funcions com lubricar la mucosa oral, facilitar la masticació i la deglució. La saliva conté enzims que duen a terme la fase inicial de la digestió de l’aliment i actua com a defensa contra les infeccions.

Formen unitats anatòmiques perfectament distingibles. El seu parènquima està dividit en lòbuls i tenen dues zones: secretora i excretora. La zona secretora pot ser serosa, mucinosa o seromucosa, i pot tenir cèl·lules mioepitelials que ajuden a impulsar la secreció cap als conductes. La zona excretora és activa, ja que modifica la saliva que passa pels primers conductes fins als terminals que desemboquen a la cavitat oral. Secreten saliva en resposta a estímuls. Vegeu l’estructura d’una glàndula salival a figura:

Les glàndules salivals es classifiquen segons la seva mida:

• Glàndules salivals majors: són les més grans, són parells i n’hi ha de tres tipus:
  • Glàndula paròtide: és serosa, és a dir, líquida. És la més voluminosa i se situa darrere la branca ascendent de la mandíbula (a les galtes). El seu conducte excretor, anomenat conducte de Stenon, desemboca a la mucosa oral a l’altura del primer o segon molar.
  • Glàndula submaxil·lar o submandibular: és seromucosa, és a dir, produeix saliva mixta serosa i mucosa. Per la seva mida mitjana és la que forma més quantitat de saliva (60%). Se situa a la superfície interna de la mandíbula. El seu conducte excretor s’anomena conducte de Warthon i desemboca a ambdós costats del fre lingual.
  • Glàndula sublingual: produeix saliva mucosa. És la més petita i se situa al terra de la boca. El seu conducte excretor anomenat conducte de Bartholin, finalitza a ambdós costats del fre lingual per fora del conducte de Warthon.
• Glàndules salivals menors: són glàndules microscòpiques seromucoses, mucinoses o seroses que secreten saliva de manera contínua. Se situen disperses per tota la mucosa oral, com ara llavis, paladar, galtes i llengua.

Les estructures òssies facials estan íntimament lligades als ossos de la base del crani amb les quals s’articulen en unions fixes o sinartrosis.

Els ossos que formen la cara són catorze, sis dels quals són parells i els altres dos restants són imparells:

• 2 maxil·lars superiors
• 2 palatins
• 2 malars o zigomàtics
• 2 unguis o lacrimals
• 2 ossos propis del nas
• 2 cornets inferiors
• 1 vòmer
• 1 maxil·lar inferior o mandíbula

El maxil·lar superior i inferior destaquen com a ossos centrals en l’estructura facial, ja que els dos maxil·lars superiors s’articulen amb els ossos restants i formen el massís facial superior. El maxil·lar inferior o mandíbula constitueix per ell mateix el massís facial inferior i única part mòbil de l’esquelet facial. A més, els maxil·lars són l’estructura que configura les fosses del crani: les cavitats orbitàries, les fosses nasals i la boca, entre d’altres.

Les estructures òssies pròpies de la cavitat bucal són el maxil·lar superior, la mandíbula o maxil·lar inferior i l’os palatí.

El maxil·lar superior és l’os central de la cara i articula els ossos restants de la part superior de la cara, així com els ossos anteriors de la base del crani. Està format per teixit ossi compacte i alberga les dents superiors que constitueixen l’arcada dental superior. Les dents superiors s’implanten en les cavitats alveolars de la vora inferior del maxil·lar. Vegeu-ho a figura:

D'esquerra a dreta: vista lateral, vista inferior i vista superior

L’os palatí és un os parell, n’hi ha un de dret i un d’esquerre. Té forma d’ela (L) i es diferencien dues porcions: horitzontal i vertical. En la seva porció horitzontal els dos ossos palatins tenen forma quadrada. La cara superior constitueix el sòl de les fosses nasals i la cara inferior és la porció posterior de la volta palatina. Les cares horitzontals dels ossos palatins estan unides entre si per la vora interna i s’uneixen al maxil·lar superior per la vora anterior (vegeu figura).

El maxil·lar inferior (vegeu figura) constitueix l’armadura òssia del massís facial inferior. És un os únic i mòbil gràcies a l’articulació amb altres ossos del crani. Morfològicament s’hi distingeix un element central, el cos, i unes prolongacions laterals, les branques.

El cos té forma de ferradura oberta cap enrere, amb dues cares i dues vores. A la cara externa, en la seva part mitjana, presenta una depressió anomenada símfisi mentoniana i a la vora superior es disposen les diferents cavitats alveolars que constitueixen els alvèols dentals inferiors, on s’implanten les dents inferiors. A la zona d’implantació de les dents premolars hi ha un orifici, el forat mentonià, per on passen els nervis i vasos mentonians.

Les branques són dues làmines irregulars disposades a banda i banda del cos amb una direcció inclinada de baix cap a dalt i d’endavant cap enrere. A la seva cara externa s’insereix el múscul masseter mentre que a la cara interna hi ha l’orifici superior del conducte dental, per on entren a l’interior de l’os els nervis i els vasos dentals inferiors. La vora superior de cada branca presenta dues apòfisis: l’apòfisi coronoide (anterior), on s’insereix el múscul temporal, i el còndil mandibular (posterior).

Vista lateral i frontal

L’articulació temporomandibular és l’articulació de la mandíbula. N’hi ha dues, una al costat dret i l’altra al costat esquerre, que funcionen de manera sincrònica. El nom prové dels dos ossos que la formen: a la part superior, l’os temporal, i a la part inferior, el maxil·lar inferior o mandíbula (vegeu figura).

És l’única articulació mòbil del cap que permet executar els moviments masticatoris d’obertura i tancament de la boca, protrusió, retrusió i lateralitat. Es tracta d’una diartrosi bicondília. L’articulació es produeix entre el còndil temporal i el còndil de la mandíbula. Entre els còndils hi ha un coixinet de teixit fibrocartilaginós anomenat menisc. Entre els còndils i el menisc i ha unes cavitats anomenades cavitats sinovials i envoltant l’articulació hi ha una càpsula articular fibrosa.

A més, hi ha una relació d’interdependència entre l’articulació temporomandibular i la relació interdental de les dents dels dos maxil·lars, de manera que qualsevol trastorn patològic o funcional en alguna d’aquestes estructures pot alterar el funcionament dels elements constitutius. En ocasions se l’anomena articulació temporomandibulodental. Els odontòlegs l’anomenen de manera abreujada ATM.

Al cap hi ha una gran quantitat de músculs que s’encarreguen de produir els moviments. Aquests moviments són el resultat de la contracció i/o relaxació d’un o més músculs. Hi ha quatre grans grups musculars: facials, linguals, faringis i masticatoris.

Els músculs facials són els que permeten l’expressió facial, els linguals donen forma i mobilitat a la llengua, els faringis i del vel del paladar intervenen en la parla i en la deglució, i els masticatoris són els responsables de la mobilitat de la mandíbula.

Hi ha dos grups de músculs masticatoris: principals, que són elevadors de la mandíbula que van des del crani fins a la mandíbula, i accessoris, que van des de l’os hioide fins a la mandíbula i intervenen fonamentalment en el descens mandibular.

Els principals o elevadors (vegeu figura) inclouen:

• Temporal
• Masseter
• Pterigoide extern
• Pterigoide intern

Entre els accessoris destaquen:

• Milohioidal
• Ventre anterior del múscul digàstric

El sistema nerviós que innerva el cap està format per dotze parells de nervis anomenats parells cranials. S’originen en el tronc encefàlic sobre el bulb raquidi. Alguns són d’especial rellevància en odontologia ja que estan relacionats amb la cavitat bucal:

• Parell V o nervi trigemin: innerva els músculs implicats en la masticació i rep la sensibilitat de la cara i les dents.
• Parell VII o nervi facial: està relacionat amb el gust.
• Parell IX o glossofaringi: innerva llengua i faringe.
• Parell XII o nervi hipoglòs: és responsable dels moviments de la llengua.

Els grans vasos que irriguen el cap són les artèries caròtides primitives, que es ramifiquen i aporten la sang arterial a aquesta regió del cos. D’entre aquestes ramificacions hi ha l’artèria maxil·lar interna, que aporta la irrigació als maxil·lars inferior i superior. El retorn venós va reunint les branques procedents de les estructures bucals fins a la vena jugular, que porta la sang venosa de retorn. Vegeu amb detall la figura:

Els sins paranasals, també anomenats sins nasals o sins facials, són espais plens d’aire i revestits de mucosa que comuniquen amb la cavitat nasal. Es troben dins dels ossos del crani i la cara.

Hi ha diferents tipus de sins paranasals, anomenats segons el nom de l’os on es troben (vegeu figura):

• Si maxil·lar o antre maxil·lar: és el més gran dels sins paranasals, es troba al maxil·lar superior.
• Si frontal: situat a l’os frontal sobre els ulls.
• Si etmoidal: situat a dins de l’os etmoide.
• Si esfenoidal: situat a l’os esfenoide.

Font: Wikipedia

Els sins paranasals tenen diverses funcions:

• Disminució del pes relatiu de la part frontal del crani
• Augment de la ressonància de la veu
• Protecció contra cops a la cara
• Aïllament d’estructures sensibles com arrels dentals i els ulls de les fluctuacions ràpides de la temperatura a la cavitat nasal
• Humidificació i calefacció d’aire inhalat lentament a la zona del nas

El si maxil·lar o antre de Highmore és una de les cavitats que conformen els sins paranasals a la cara, és la cavitat més gran i té forma piramidal. Es localitza en l’os maxil·lar superior, un a cada costat de la cara, i està recobert de mucosa que, quan s’inflama o infecta, causa sinusitis. Els sins maxil·lars estan innervats per branques del nervi maxil·lar. Els sins maxil·lars han adquirit rellevància en odontologia en els procediments d’implantologia.

Les dents són òrgans molt importants en el sistema estomatognàtic, tenen una coloració blanquinosa i una especial duresa. Se situen a la boca en les cavitats alveolars ubicades en les vores lliures d’ambdós maxil·lars, i constitueixen una unitat morfològica integrada en la unitat funcional del sistema masticatori.

Les dents estan constituïdes per una part visible i una part no visible, inserida a l’os: la corona i la porció radicular. Entre la porció radicular i la corona hi ha el coll de la dent, també anomenat línia cervical (vegeu figura).

La constitució anatòmica de les dents és conforme a la seva funció. Per tant, mai és a l’atzar, tot i que està influïda per factors genètics i també per factors ambientals.

Qualsevol estructura del cos compta amb un element de suport (os i/o múscul) i un element noble (que realitza la funció principal de l’òrgan). A aquest element noble hi arriben les vies de conducció dels nutrients (vasos sanguinis) i les vies de control de funcionament (nervis). Si ens fixem en qualsevol peça dental, aquesta es troba inserida en l’os alveolar. La peça dental és l’element noble, ja que realitza la funció principal, la masticatòria, i l’os alveolar és l’element de suport. A la dent arriben els nutrients per mitjà de vasos sanguinis i el control funcional a través dels nervis.

Les dents com a unitats integrades en el sistema dental tenen les següents funcions:

• Masticatòria: tenen un paper important en l’inici de la digestió dels aliments ja que són les responsables de tallar i triturar els aliments i formar amb l’ajuda de la saliva el bol alimentari.
• Fonètica: s’integren en l’aparell ressonador de la fonació i tenen un paper important en la dicció.
• Estètica: el desenvolupament correcte, la disposició i la conservació en la cavitat bucal determinen la morfogènesi facial.

La dent està constituïda per diferents teixits, cadascun dels quals té característiques i funcions pròpies. Hi ha teixits que formen la dent, anomenats dentals, i d’altres que l’envolten i li proporcionen subjecció i protecció, els peridentals.

Els teixits dentals són l’esmalt, el complex dentinopulpar (que comprèn la dentina i la polpa) i el ciment, que recobreix l’arrel. Els teixits peridentals engloben el lligament periodontal, l’os alveolar i la geniva.

Alguns d’aquests teixits són teixits durs (esmalt, dentina i ciment) perquè han patit un procés de mineralització i tenen un contingut elevat de cristalls d’hidroxiapatita i la polpa, que és un teixit tou que no es mineralitza (vegeu figura).

Font: Wikipedia

Teixits dentals

L’esmalt és el teixit més dur de l’organisme i protegeix la resta de la corona dentària i intervé en la masticació. És un teixit calcificat, amb un 95% de substàncies inorgàniques (sals de calci i fòsfor), un 2% de matèria orgànica i un 3% d’aigua. Les sals inorgàniques de calci i fòsfor formen els anomenats cristalls hexagonals d’hidroxiapatita, que són el principal component de l’esmalt. Aquests cristalls s’agrupen entre si i donen lloc als prismes de l’esmalt, que són unes estructures allargades que van des de la superfície de la dent fins al límit amb la dentina. Que la superfície de la dent tingui un aspecte amb crestes i cràters es deu a les terminacions dels prismes. L’esmalt no té cèl·lules un cop s’ha format completament, d’aquí la seva incapacitat per defensar-se d’agressors externs i per reparar-se.

El complex dentinopolpar està constituït per dos teixits relacionats entre si estructuralment i funcional: la dentina i la polpa.

La dentina és el teixit dur compost en un 70% de substància inorgànica, un 18% de substància orgànica i un 12% per aigua. El teixit dentinal té un color blanc groguenc o blavós depenent de la calcificació. No té cèl·lules i és sensible a agents físics i químics. En la seva constitució hi ha uns conductes que travessen la dentina des del seu límit amb la polpa fins a la seva unió amb l’esmalt, són els túbuls dentals, que contenen prolongacions citoplasmàtiques de les cèl·lules anomenades odontoblàstiques disposades a la polpa i encarregades de formar la dentina; també dins d’aquest túbuls hi ha fibres nervioses que li donen la sensibilitat esmentada.

La polpa és el teixit tou (no calcificat) de l’interior de la dent. A la corona ocupa l’anomenada cambra pulpar i en l’arrel el conducte radicular. Aquest teixit tou és teixit connectiu, molt ric en cèl·lules, entre les quals hi ha les odontoblàstiques, responsables del creixement i el manteniment de la dentina com a teixit viu. A més de les cèl·lules, a la polpa també hi ha substància fonamental, fibres de col·lagen i reticulars i vasos sanguinis i nervis que aporten una gran sensibilitat al complex pulpodental. Les funcions de la polpa es resumeixen en la formació i la reparació de la dentina, la nutrició vascular i la innervació de la dent.

El ciment és el teixit mineralitzat que recobreix externament l’arrel de la dent. Està compost per un 65% de substància inorgànica, un 23% de matèria orgànica i un 12% per aigua. Al ciment hi arriben feixos de fibres de Sharpey procedents de l’os alveolar, amb la finalitat de proporcionar subjecció a la dent. El ciment està en íntima relació amb la cavitat alveolar.

Teixits peridentals

L’os alveolar és la part de l’os maxil·lar que envolta les arrels de les dents proporcionant-los el suport adequat. És un teixit calcificat amb una estructura rica en cèl·lules i molt ordenada, a diferència del ciment, que és més desorganitzat. Forma els alvèols dentals, cavitats on es troben ancorades les arrels dentals, i per això la seva forma s’adapta a la de les arrels que conté. En les dents multiradiculars les cavitats alveolars tenen dos o més espais separats per septes ossis.

A l’espai comprès entre l’arrel dental i l’os alveolar hi ha el lligament periodontal. Està constituït per teixit connectiu amb fibres de col·lagen disposades en feixos, vasos sanguinis i nervis i és l’element de connexió de la dent amb l’os. Una part de les fibres s’inclou tant en el ciment com en l’os alveolar i s’anomenen fibres de Sarphey. Les funcions del lligament periodontal són: mantenir la dent a l’alvèol, facilitar que la dent suporti les pressions que s’exerceixen sobre ella i fer de receptor sensorial, ja que la innervació que té contribueix a les sensacions que es produeixen en les dents.

La geniva és el teixit tou que envolta la dent. Es divideix en geniva lliure i geniva inserida.

• La geniva lliure o marginal forma amb el coll de la dent un solc (el solc gingival), ja que no es troba adherida a la dent. En els espais interproximals té forma de piràmide i s’anomena papil·la interdental.
• La geniva inserida s’anomena així quan passa a inserir-se, primer a la dent i, després, a l’os alveolar.

La geniva es distingeix de la mucosa oral pel brusc canvi en la coloració, delimitat per l’anomenada línia mucogingival. La geniva és rosada i la mucosa oral es presenta més rogenca, ja que conté més vasos sanguinis (vegeu figura).

Les característiques externes generals de les dents són el color, el volum i la forma. En la descripció morfològica d’una dent es distingeixen quatre parts: la corona, la línia cervical, la porció radicular i la cavitat pulpar atenent a la seva disposició a la boca.

El color de la corona dental és blanc o blanc groguenc. La porció cervical, el coll, sempre és més fosca que la resta de la dent. En un individu el color varia segons la dent; les incisives són més blanques que les molars i les dents més fosques són les canines.

El volum varia segons la dent i l’individu. Les dones acostumen a tenir les dents més petites que els homes.

La forma és diferent segons la dent, però també per a una mateixa dent hi ha diferències de forma entre unes persones i unes altres.

Corona

La corona és la part de la dent que no està inclosa en l’os maxil·lar i, per tant, és visible a la boca. Està formada per l’esmalt i una porció de la dentina.

Els mateixos plans que permeten definir qualsevol òrgan o estructura del cos també permeten definir les diferents cares d’una dent. Tot i això, la terminologia que s’utilitza és especifica per a l’odontologia.

En les dents es distingeixen quatre cares:

• Cara vestibular o labial, orientada cap a l’exterior de la boca, com les galtes, els llavis.
• Cara lingual o palatina, orientada cap a l’interior de la boca, llengua o paladar.
• Cara interproximal, que posa en contacte les dents entre si. S’anomenen mesials les més pròximes a la línia mitjana i distals les més allunyades.
• Cara oclusiva, utilitzada per a la trituració dels aliments. També anomenada vora incisiva en el seu equivalent als incisius.

Vegeu les cares de les dents a figura:

La corona presenta diferències morfològiques i irregularitats que varien en la seva disposició, nombre i presència segons la dent. Són formacions que permeten diferenciar les peces dentals.

Alguns d’aquests elements arquitectònics són:

• Cúspides: es presenten en les dents que tenen superfície oclusiva i són prominències arrodonides. El nombre de cúspides varia segons la dent.
• Mamellons: són les prominències arrodonides en les dents amb vores incisives.
• Tubercles: són protuberàncies similars a les cúspides, de mida més petita i que poden disposar-se en qualsevol de les superfícies de la corona.
• Solcs: són depressions o línies de separació de les elevacions de la corona com cúspides, mamellons o tubercles. No travessen l’esmalt.
• Fosses: són excavacions més profundes que els solcs situades en les confluències d’aquest. El seu fons es troba a l’esmalt.
• Depressions: són cavitats àmplies i poc profundes que poden o no estar delimitades.
• Forats: són fosses que arriben a la dentina. Alguns autors les anomenen punts.
• Fissures: són solcs que arriben a la dentina.
• Arestes: determinen les diferents facetes d’una cúspide.
• Crestes o revores marginals: són prominències allargades de l’esmalt que es localitzen en les superfícies de la dent on es fa més força al mastegar. Normalment són a les vores mesials i distals de les superfícies oclusives de les dents posteriors i en la superfície lingual de les dents anteriors. La seva funció és protegir el punt de contacte.

Línia cervical

La línia cervical també s’anomena unió cimentoadamantina i és el límit de separació entre l’esmalt i el ciment. És una línia corbada que separa l’arrel de la corona i que acostuma a coincidir amb el límit de la geniva. La curvatura que presenta no és uniforme en totes les dents ni tan sols en les diferents superfícies d’una mateixa dent.

Porció radicular

La porció radicular és la part de la dent inclosa en la cavitat alveolar dels ossos maxil·lars. Estructuralment està constituïda per ciment i la porció més apical de la dentina.

A l’arrel morfològicament es distingeixen les parts següents:

• Tronc radicular: és la part comuna de l’arrel en les dents multiradiculars.
• Arrels: són tota la porció radicular en les dents uniradiculars i les parts independents de la porció radicular en les dents multiradiculars.
• Àpex: és la porció més distal de les arrels, es localitza en la zona més profunda de la cavitat alveolar. Pot presentar una curvatura.
• Espais interadiculars: són els espais entre les arrels de les dents multiradiculars.
• Forat apical: és l’orifici o grup d’orificis situat a l’àpex dental pel qual penetren els vasos sanguinis i nervis que van a la polpa.
• Canal radicular: és la depressió extensa en les arrels on es troba la polpa.

L’ésser humà presenta dues denticions durant la seva vida. La dentició temporal i la dentició permanent. Es diu que l’ésser humà és difiodont.

Les dents que conformen la dentició s’ubiquen en les cavitats alveolars del maxil·lar i constitueixen les arcades dentals. Distingim dues arcades, la superior i la inferior i alhora cada una es divideixen en dues hemiarcades, dreta i esquerra.

Totes les dents de la dentició humana presenten trets semblants:

• Totes les superfícies dentals són arrodonides.
• Les dents homòlogues d’arcs dentals antagònics no coincideixen totalment ni en la seva forma ni en la seva mida. Aquesta característica es coneix com a anisognatisme.
• Totes les dents són asimètriques. Si fem un tall de dalt a baix en una dent, la meitat proximal i la meitat distal no coincideixen.

Dentició temporal

Les dents temporals comencen a formar-se ja a les 6 o 7 setmanes de vida intrauterina, es van desenvolupant dins els ossos maxil·lars i normalment comencen a fer la seva erupció en la boca del nen cap als sis mesos d’una manera esglaonada. Normalment cap als tres anys ja han erupcionat totes les dents temporals, també anomenades decídues, caduques o de llet.

Cada una de les dents temporals erupciona a una determinada edat, encara que hi pot haver variacions d’entre sis mesos i un any que es consideren dins la normalitat. La seqüència adequada en l’erupció i la posició adequada de cada una de les dents en l’arcada és molt important per al desenvolupament de la cara del nen.

La dentició temporal està constituïda per tres grups dentals: incisives, canines i molars. Les dents temporals són un total de vint dents, deu de les quals es troben a l’arcada superior i deu a l’arcada inferior. En cada arcada hi ha dues incisives centrals, dues incisives laterals, dues canines i quatre molars, dues a la dreta i dues a l’esquerra. Vegeu imatge de la figura.

La dentició temporal presenta diastemes fisiològics, que són espais entre les peces dentals. Aquests diastemes es fan més evidents en els darrers períodes d’aquesta dentició, perquè l’arc dental creix per poder allotjar les dents permanents que iniciaran l’erupció.

L’ordre d’erupció de les dents de llet és el següent: incisives centrals, incisives laterals, primeres molars, canines i segones molars.

La corona de les dents temporals presenta certes diferències en relació amb la de les dents definitives; tenen un color més blavós que les definitives ja que la calcificació d’aquestes dents és més petita. També les dents temporals són més voluminoses i més amples que llargues (bulboses).

Dentició permanent o definitiva

Les dents definitives constitueixen el segon conjunt de dents. Des dels sis anys es van formant progressivament fins als disset - vint-i-un anys. Està constituïda per 32 dents, 16 de les quals es troben en el maxil·lar superior i 16 en el maxil·lar inferior. La dentició definitiva està constituïda per quatre grups dentals (grup d’incisives, grup de canines, grup de premolars i grup de molars).

Consta de les següents dents (vegeu figura):

• 4 incisives maxil·lars i 4 de mandibulars
• 2 canines maxil·lars i 2 de mandibulars
• 4 premolars maxil·lars i 4 de mandibulars
• 6 molars maxil·lars i 6 de mandibulars

Aquesta doble dentició presenta en la seva evolució tres períodes diferenciats, degut a l’erupció i reabsorció progressiva de les dues denticions:

• Període primari, que coincideix amb la dentició temporal dels sis mesos als sis anys.
• Període mixt durant el qual a la cavitat oral hi ha dents de la dentició temporal i dents de la dentició permanent. Va dels sis als dotze anys.
• Període definitiu en el qual les arcades dentals estan formades per dentició permanent. Va dels dotze anys cap endavant.

La primera dent permanent acostuma a aparèixer a la boca al voltant dels sis anys i són les primeres molars permanents just al darrere de les molars de llet. Durant un temps la boca està en un període de transició de la dentició de llet a la permanent. És a dir, hi ha una dentició mixta fins que l’última dent de llet es perd.

L’erupció de la dentició definitiva segueix la cronologia següent: als sis anys apareixen les primeres molars; als set, les incisives centrals; als vuit les laterals; entre nou i onze anys, per aquest ordre, la primera premolar, la segona premolar i la canina; als dotze anys, la segona molar; i, finalment, entre els divuit i vint-i-cinc anys, la tercera molar o el queixal del seny.

Les dents s’allotgen en les cavitats alveolars dels maxil·lars superior i inferior i arquitectònicament són diferents segons el lloc que ocupen en els maxil·lars. També és diferent la seva funció. La dentició humana per la seva morfologia és heterodonta, perquè presenta dents amb diferent forma: unes són planes (haplodontes) i d’altres amples (lofodontes).

Hi ha dos grans grups dentals (vegeu la figura):

• Grup anterior, format per les dents incisives i les canines.
• Grup posterior, format per les dents premolars i les molars.

Grup d’incisives

Forma part del grup dental anterior i està format per vuit peces dentals tant a la dentició temporal com a la permanent. Presenta dues dents a cada hemiarcada: una dent central i una altra de lateral, que ocupen la porció anterior de cada arc dental. Són dents haplodontes per la forma plana de les corones (vegeu la figura).

Funcionalment són les primeres dents que tenen contacte amb els aliments i la seva funció mastegadora consisteix a premsar i tallar els aliments. Actuen també com a elements passius en l’articulació del so.

Morfològicament en les incisives permanents destaca en la corona la presència de la vora incisiva amb tres mamellons que de seguida desapareixen. La superfície vestibular és convexa amb dos solcs; la superfície palatina (en superiors) o lingual (en inferiors) és convexa en el terç cervical i còncava en els dos terços incisius; les superfícies mesial i distal són convexes. Són dents uniradiculars, és a dir, tenen una única arrel de forma cònica.

Tipus d’incisives:

• Incisiva central superior. Erupciona als set anys. Toca amb la incisiva central i la meitat mesial del lateral inferior. L’arrel és curta perquè el sòl nasal li impedeix créixer.
• Incisiva lateral superior. Erupciona als vuit anys i toca amb la meitat distal de la incisiva lateral i la meitat mesial de la canina inferior. És una peça més prima que la central superior i amb l’arrel més llarga.
• Incisiva central inferior. Erupciona als set anys i toca amb els 2/3 mesials de la incisiva central superior. És la més petita de les dents, també la més regular i presenta una arrel llarga.
• Incisiva lateral inferior. Erupciona als vuit anys i toca amb el terç distal de la incisiva central i la meitat mesial de la lateral superior. És més gran que la central.

Els incisius temporals morfològicament són similars als definitius, de dimensions més petites i aspecte més bulbós.

Grup de canines

Formen part del grup dental anterior i està format per quatre peces dentals tant a la dentició temporal com a la permanent, amb una dent en cada hemiarcada. Estan col·locades en l’arc immediatament per darrere de les incisives laterals. Vegeu la figura:

Morfològicament són dents uniradiculars d’arrel llarga i potent. No presenten diferències importants entre la canina inferior i la superior de la mateixa dentició, només la superior és més robusta i els seus trets morfològics més marcats. La vora incisiva presenta una cúspide punxeguda. Funcionalment estan destinades a esquinçar els aliments i contribueixen enormement al manteniment de l’estètica facial.

• Canina superior. Erupciona als onze o dotze anys. Toca amb la meitat distal de la canina i la quarta mesial de la primera premolar inferior.
• Canina inferior. Erupciona dels deu als dotze anys. Toca amb el quart distal de la incisiva lateral superior i amb la meitat mesial de la canina.

Grup de premolars

No es troba en la dentició temporal, només en la dentició permanent, on forma part del grup dental posterior. Està format per vuit peces dentals. Hi ha dues premolars en cada hemiarcada, col·locades a continuació de les canines i per davant de les molars. Vegeu la figura:

Morfològicament en aquestes dents és important l’aparició d’una nova superfície, la cara oclusiva. Aquesta cara oclusiva o trituradora presenta dues cúspides: vestibular i lingual o palatina (segons si és la dent inferior o superior). Per aquest motiu als premolars se’ls anomena dents bicúspides. Les cúspides estan separades per un solc central en direcció mesiodistal que està disposat entre dues fosses. La superfície lingual o palatina és més petita i curta que la vestibular. Poden ser uniradiculars o biradiculars segons el premolar. Funcionalment les dents premolars ajuden a triturar els aliments.

• 1a premolar superior. Erupciona entre els nou i onze anys. Toca amb la meitat distal de la 1a premolar i la meitat mesial de la 2a premolar inferior. Té dues arrels, una de vestibular i una altra de palatina.
• 2a premolar superior. Erupciona entre els deu i els dotze anys. Toca amb la meitat distal de la 2a premolar i el quart mesial de 1a molar inferior. És més curta i aguda que la primera premolar però sense diferències substancials. Té una sola arrel.
• 1a premolar inferior. La seva erupció es produeix entre els nou i els dotze anys. Toca amb la meitat distal de la canina i la meitat mesial de la 1a premolar superior. La corona és més petita que la de les dues superiors. Només té una arrel.
• 2a premolar inferior. Erupciona dels deu als dotze anys. Toca amb la meitat distal de la 1a premolar i la meitat mesial de la 2a premolar superior. És uniradicular. A vegades pot ser tricúspide i presentar una cúspide vestibular i dos linguals en disposició mesial i distal.

Grup de molars

Forma part del grup dental posterior tant en la dentició temporal com en la permanent, encara que el nombre de peces és diferent en una i altra dentició. En la dentició temporal són vuit peces, en la dentició permanent, dotze. Mostren un sensible augment de la mida respecte a les altres dents. En la dentició temporal, hi ha dues molars per hemiarcada, mentre que en la dentició permanent són tres per hemiarcada. Vegeu la figura:

Funcionalment són similars a les premolars: ajuden a triturar els aliments per formar el bol alimentari, però amb més eficiència que les premolars.

Morfològicament la cara oclusiva es fa més complexa i presenta quatre o més cúspides separades per solcs i fosses que es disposen en diferents posicions d’aquesta superfície. Són dents multiradiculars. Les molars inferiors tenen dues arrels, en canvi, les molars superiors tenen tres arrels.

• 1a molar superior. La seva calcificació comença en la vida intrauterina i erupciona als sis anys. També s’anomena queixal dels sis anys. Toca amb les tres quartes parts distals de la 1a molar inferior i el primer quart mesial de la 2a molar inferior. És la peça masticatòria per excel·lència. Presenta tres arrels, dues de vestibulars i una de palatina.
• 2a molar superior. Erupciona als dotze anys. Toca amb les tres quartes parts distals de la 2a molar i el quart mesial de la 3a molar inferior. És molt similar a la primera molar, potser més petita que la primera.
• 3a molar superior. És la més irregular de totes les peces, pel que fa a la seva data d’erupció, encara que es considera que va dels divuit als vint-i-cinc anys. Toca amb les tres quartes parts distals de la 3a molar inferior. Normalment és tricúspide. Pot presentar 1, 2 o 3 arrels o es presenten fusionades.
• 1a molar inferior. Com la superior, erupciona als sis anys. Toca amb la meitat distal de la 2a premolar i les tres quartes parts mesials de la 1a molar superior. La seva cara oclusiva té cinc cúspides i presenta dues arrels, una de mesial i una altra de distal.
• 2a molar inferior. Erupciona als dotze anys. Toca amb el quart distal de la 1a molar i les tres quartes parts mesials de la 2a molar superior. Té dues arrels però amb tendència a fusionar-se.
• 3a molar inferior. Com la superior, és irregular en la seva data d’erupció, encara que també es considera que es produeix entre els divuit i vint-i-cinc anys. Toca amb el quart distal de la 2a molar i amb la 3a molar superior. Pot presentar quatre o cinc cúspides i un nombre d’arrels variat que generalment es fusionen.

El sistema estomatognàtic és molt ampli i implica moltes malalties: qualsevol problema que afecti la boca pot dificultar les seves funcions com menjar, parlar, etc. És important el coneixement d’aquestes patologies per saber com diagnosticar-les, tractar-les i també prevenir-les.

Entre les malalties més freqüents de la cavitat oral cal destacar: càries, gingivitis i periodontitis, herpes labial, candidiasi oral, adenopaties o neoplàsies benignes o malignes.

La càries constitueix actualment la malaltia crònica més freqüent en l’ésser humà. És una malaltia progressiva que avança desde la superfície cap a l’interior fins arribar a un estat de destrucció total de la dent en que la única solució és l’extracció de la peça dental.

La càries és una malaltia que pot afectar l’esmalt, la dentina i el ciment dental. Les lesions són el resultat de la desmineralització de l’esmalt i el ciment i posteriorment de la dentina provocada per reaccions químiques i microbiològiques que condueixen a la destrucció total d’aquests teixits i posteriorment avança a la destrucció pulpar i total de la dent i inclús pot arribar a tenir repercussions sistèmiques de tipus infecciós.

En el seu origen intervenen diversos factors que actuen de manera simultània. Es considera per tant una malaltia multifactorial. Els factors són l’hoste (dent i saliva), la microbiota i la dieta. És necessària la interacció dels tres durant un període de temps suficient perquè es desenvolupi la lesió.

Ho van demostrar Keyes i els seus col·laboradors cap al 1960 amb la trilogia etiològica (vegeu figura), que afirmava que calien tres factors presents alhora perquè es desenvolupés la malaltia de la càries.

L’hoste és la persona que pateix la malaltia i concretament la dent és l’òrgan afectat per la malaltia. S’ha de tenir en compte la saliva, que és un dels factors de protecció més importants contra la càries.

La placa bacteriana és el conjunt de dos factors: la placa dental i els bacteris.

Els bacteris són uns microorganismes, requisit imprescindible per a l’inici i el progrés de la càries. La cavitat oral està permanentment colonitzada per una microbiota fonamentalment bacteriana resident que s’organitza en ecosistemes i en què es troben espècies que ocasionalment poden actuar com a patògenes. Les infeccions acostumen a ser mixtes i es produeixen quan s’altera l’equilibri entre l’hoste i el paràsit, de manera que canvis anatòmics, la debilitat del sistemes defensius de l’hoste o les condicions físiques que alteren la població microbiana, poden facilitar l’acció dels microorganismes més agressius o l’acció d’altres que en les noves condicions troben l’oportunitat i els nutrients per desenvolupar-se. Diversos bacteris han demostrat la seva capacitat i característiques metabòliques determinants per produir càries, entre els quals destaquen els gèneres Streptococcus, Lactobacillus, Actinomyces i sobretot les espècies Streptococcus mutans Lactobacillus casei.

La placa dental o matriu és el conjunt de productes químics procedents de residus alimentaris i de la saliva que formen una pel·lícula sobre les dents i que permeten que els bacteris s’adhereixen íntimament a la superfície de les dents i puguin produir la seva acció destructora, ja que són capaços de transformar els hidrats de carboni procedents dels aliments en àcids. Això produeix la destrucció dels components inorgànics de la dent ocasionant una desmineralització progressiva de la dent que en va destruint els teixits durs.

La càries evoluciona en diferents fases:

• Primer afecta teixits durs, esmalt i ciment. Aquest últim en les càries d’arrel.
• Més endavant avança cap a la dentina i posteriorment fins a la polpa o el nervi.
• Pot continuar avançant pel canal de l’arrel fins afectar el lligament periodontal, l’os on està ancorada la dent i els teixits tous del voltant.

La càries és inicialment un procés que transcorre sense dolor. El dolor apareix quan hi ha afectació de la polpa o el nervi. D’aquí la importància de no esperar que es manifesti el dolor per visitar l’odontòleg.

Inicialment es poden observar unes taques blanques o punts foscos o zones de color blanc-guix en la dent afectada. Altres vegades es produeix certa sensibilitat a aliments o begudes fredes o calentes o també amb aliments dolços. De vegades, si la càries evoluciona molt lentament es pot arribar a estadis avançats amb afectació de la polpa i sense que hagi ocasionat mai dolor.

El diagnòstic de la càries el realitza l’odontòleg amb l’exploració de la cavitat bucal. En els procés d’exploració observa els canvis que es produeixen en les superfícies de les dents que en les zones amb lesió poden perdre la continuïtat i la duresa del teixit, i també canvis en el color en les zones afectades de la dent amb taques que poden ser fosques o blanquinoses. En altres ocasions l’exploració i diagnòstic s’han de fer amb tècniques radiogràfiques.

Actualment se sap que la càries és una malaltia infecciosa crònica que s’estableix en el pacient molt abans de produir manifestacions clíniques en forma de lesions visibles en les dents. Això fa necessari un diagnòstic que permeti identificar les persones amb alt risc de patir la malaltia, però que encara no presenten lesions detectables. Aquest diagnòstic es pot fer amb proves complementàries conegudes com a test d’activitat de la càries i que són tests microbiològics i altres proves de la saliva.

El tractament de la càries depèn de la fase evolutiva en què es trobi. La càries superficial o incipient que no té afectació en la polpa es tracta realitzant obturacions o restauracions de compòsit o amalgama segons el cas. Les càries profundes, amb afectació del nervi, es tracten amb endodòncies. Quan la càries avança i arriba a estadis molt avançats afecta la polpa dental i la situació es complica, la simptomatologia s’aguditza i normalment apareix dolor, tot i que no sempre és així. El tractament es complica. Aquestes càries profundes amb afectació de la polpa es tracten amb endodòncies, procediment en el qual es neteja tot el teixit afectat de l’interior del conducte pulpar. Aquest procediment també s’anomena desvitalització i consisteix a netejar meticulosament tot el conducte on s’allotja la polpa dental.

En altres ocasions la destrucció de la dent és tan gran que ja no és possible realitzar l’endodòncia. En aquests casos s’ha de recórrer a l’exodòncia, que és l’extracció de la dent afectada.

La prevenció de la càries es basa en tres línies d’actuació:

• Augmentar la resistència de la dent enfront de la càries:
  • Aplicació de fluor
  • Aplicació de segelladors de fissures
• Evitar les causes que provoquen la càries:
  • Control adequat de la dieta
  • Control dels microorganismes causals
• Realitzar un tractament primerenc de les càries incipients.

Les càries es poden classificar segons diferents criteris.

• Segons la profunditat i el teixit afectat:
  • Càries d’esmalt o adamantines: només afecten l’esmalt.
  • Càries d’esmalt i dentina: afecten l’esmalt i la dentina.
  • Càries dentinals: afecten el complex dentinopulpar.
• Segons l’evolució:
  • Càries d’evolució ràpida: tenen una gran capacitat lesiva i són freqüents en els nens.
  • Càries d’evolució lenta: tenen un color més enfosquit.
  • Càries detingudes: són de color negrós i consistència dura.
• Segons la localització:
  • Càries de solcs, fosses i fissures: són les més comunes de totes i apareixen en aquestes localitzacions.
  • Càries de cares lliures: no són tan freqüents i apareixen en persones amb una gran predisposició a patir càries.
  • Càries de superfícies proximals: les lesions apareixen en el punt de contacte entre les dents, són difícils de detectar i moltes vegades es diagnostiquen amb mètodes radiogràfics.
  • Càries de coll: l’inici de la càries és en el límit amelocimentari, en el terç cervical de la dent.
  • Càries d’arrel: l’inici de la càries es produeix a la superfície radicular normalment quan hi ha una retracció gingival en pacients amb malaltia periodontal.
• Segons el tractament que cal realitzar. Classificació de Black:
  • Càries de classe I: apareixen en les cares oclusives de les dents premolars i molars o en el cíngol de les dents anteriors.
  • Càries de classe II: es troben en les cares proximals de molars i premolars.
  • Càries de classe III: es troben en les cares proximals de dents anteriors fins a l’angle incisiu.
  • Càries de classe IV: es troben en les cares proximals de dents anteriors fins a la vora incisiva.
  • Càries de classe V: es troben al terç gingival de les dents anteriors i posteriors en les cares vestibulars i linguals o palatines.

Les malalties periodontals són un grup de malalties infeccioses que s’anomenen col·loquialment piorrees. D’etiologia bacteriana, afecten els teixits que suporten i protegeixen les dents. Donen lloc a l’aparició de lesions inflamatòries en la gingivitis i destructives en la periodontitis.

La classificació de les malalties periodontals i periimplantàries durant el 2018 es va adaptar als nous temps i coneixements. La classificació més àmpliament utilitzada era de 1999. L’any 2018, després de gairebé dues dècades, es va renovar la classificació incorporant-hi importants novetats. En aquesta nova classificació es cataloga la periodontitis en estadis i graus.

Aquesta nova classificació és important perquè compta amb un ampli consens mundial. Les dues organitzacions científiques més importants del món en l’àmbit periodontal, la Federació Europea de Periodòncia (EFP) i l’Acadèmia Americana de Periodòncia (AAP), van organitzar una reunió per a desenvolupar i aprovar aquesta nova classificació que s’ha d’implementar a tot el món.

La gingivitis es troba dins el grup de malalties periodontals. És una malaltia generalment bacteriana que provoca inflamació i sagnat de les genives (vegeu figura).

Font: Wikipedia

Etiologia

Segons la causa que origina la gingivitis, es classifica en:

• Induïda per placa dental: l’existència d’irritants microbians derivats de la placa dental, matèria alba i càlcul dental ocasiona canvis morfològics en la geniva.
• No induïda per placa dental.
  • D’origen bacterià específic: lesions associades a bacteris com Neisseria gonorrhoeae, Treponema palidum, espècies estreptocòcciques, etc.
  • D’origen viral: infeccions per l’herpes virus.
  • D’origen fúngic: per exemple, ocasionades per espècies de càndida.
  • D’origen genètic.

Aspectes que augmenten el risc de patir gingivitis:

• Mala higiene dental
• Diabetis no controlada
• Malposicions dentals
• Ús de pròtesis mal ajustades
• Ús de medicaments com la fenitoïna o els anticonceptius orals

Simptomatologia

Hi ha diversos tipus de gingivitis, tots amb les mateixes manifestacions clíniques:

• Genives inflamades
• Hemorràgia de les genives
• Genives vermell brillant
• Genives sensibles al tacte
• Aparició d’úlceres bucals

Quan aquesta malaltia evoluciona a un estat crònic provoca bosses periodontals, mobilitat dental, hemorràgia excessiva i espontània, i pèrdua de l’os alveolar que sosté les dents, amb la gran possibilitat de perdre peces dentals. Un tipus de gingivitis especialment destructiva és la denominada gingivitis ulceronecrotitzant aguda (GUNA). En aquesta el pacient presenta un alè putrefacte, un teixit gingival necrosat i hemorràgies espontànies greus.

Diagnòstic

L’odontòleg fa el diagnòstic a partir de l’exploració minuciosa. També pot ser útil el diagnòstic radiogràfic, per veure si la inflamació s’ha estès a les estructures de suport.

Tractament

L’objectiu del tractament és reduir la inflamació. Per això serà convenient una higiene dental i seguir algunes recomanacions segons el cas: fer un ús adequat del raspall dental i d’altres elements d’higiene personal (seda dental, glopeig de col·lutoris) i substituir les pròtesis desajustades, etc.

Pronòstic

La gingivitis pot reaparèixer o evolucionar a estadis més avançats cap a periodontitis.

Prevenció

Una higiene oral adequada és la millor manera de prevenir la gingivitis.

La periodontitis pot ser l’evolució natural de la gingivitis no tractada que manté la inflamació i infecció de la geniva i inicia la inflamació del lligament periodontal, amb la pèrdua d’inserció col·làgena, amb recessió gingival i pèrdua d’os si no es tracta. Avança des dels teixits més superficials fins als més profunds. És una afectació particularment greu ja que en graus avançats quan s’arriba a la pèrdua de la base de recolzament de la dent implica la pèrdua irreparable de la dent.

La periodontitis és la causa principal de la caiguda de les dents en els adults a partir de 35 anys. No és una malaltia infantil, però s’incrementa durant els anys d’adolescència.

Etiologia

En l’origen de la malaltia periodontal, hi intervenen múltiples factors (hormones, medicaments, malalties generals, etc.), però la malaltia periodontal més freqüent és la produïda per l’acumulació de placa bacteriana i tosca a la superfície de les dents. La placa bacteriana està formada pels bacteris i la placa dental que conté els residus d’aliments i components de la saliva. Aquests bacteris alteren la configuració normal de la geniva, la debiliten i penetren cap a l’interior provocant la inflamació.

La infecció i inflamació bacterianes es disseminen des de les genives fins als lligaments i l’os que serveixen de suport a les dents, perquè també es produeix una alteració dels factors que normalment limiten la resposta inflamatòria de l’organisme, que és excessiva, condueix a la pèrdua de suport, fa que les dents s’afluixin i finalment caiguin. La tosca també hi col·labora perquè, a més de ser suport per als bacteris, irrita la geniva i incrementa la inflamació.

La placa i la tosca s’acumulen a la base de les dents. La inflamació arran d’aquesta acumulació fa que entre la geniva i les dents es formin bosses periodontals. Aquestes bosses s’omplen de tosca i de bacteris que alliberen toxines i produeixen ràpidament la destrucció de l’os alveolar. Així comença la mobilitat i migració dental que acaba amb la pèrdua de la dent. Com que la placa conté bacteris, és probable que hi hagi infecció i també hi pot haver un abscés dental. Això també augmenta la taxa de la destrucció òssia.

Simptomatologia

Inicialment els símptomes s’assemblen als de la gingivitis:

• Mal alè
• Genives amb un color vermell brillant o vermell porpra
• Genives amb aspecte brillant
• Hemorràgia fàcil de les genives (presència de sang al raspall de dents, encara que el raspallat es faci amb suavitat)
• Genives sensibles al tacte, però sense dolor
• Dents fluixes
• Genives inflamades

Diagnòstic

L’odontòleg examina la boca i les dents. Les genives queden toves, inflamades i de color vermell porpra (les genives sanes són rosades i fermes). Els dipòsits de placa i la tosca es poden veure a la base de les dents i les bosses de les genives poden estar engrandides. En la majoria de casos, les genives no fan mal o se senten lleument sensibles, llevat que també hi hagi un abscés dental. Les dents poden estar fluixes i les genives retretes, exposant la base de les dents.

Les radiografies dentals revelen la pèrdua de l’os de suport, i també poden mostrar la presència de dipòsits de placa sota les genives.

Tractament

El tractament és complex i requereix la col·laboració del pacient, que ha d’entendre que el fet que la malaltia progressi o s’aturi depèn en bona part d’ell mateix.

Inicialment el tractament consisteix a reduir la inflamació, eliminar les bosses a les genives i tractar qualsevol causa subjacent de la malaltia periodontal. També és convenient reparar les superfícies aspres de les dents o els aparells dentals. Després es fa una neteja dental completa. Aquesta pot involucrar l’ús de diversos instruments o aparells per afluixar i remoure la placa i la tosca de les dents. S’avaluen els resultats d’aquesta primera fase del tractament, i si la situació no millora s’inicia el tractament quirúrgic per eliminar la placa bacteriana i obrir i netejar les bosses profundes de les genives. Una vegada controlada la malaltia és important fer revisions i manteniment periòdics i la higiene personal amb l’ús de raspallat i de fil dental apropiats.

Pronòstic

Per a algunes persones, que se li tregui la placa dental de les genives inflamades pot ser incòmode. L’hemorràgia i la sensibilitat de les genives han de desaparèixer al cap d’una o dues setmanes de tractament.

La periodontitis es pot complicar amb la infecció o abscessos del teixit tou, infecció dels ossos dels maxil·lars i reactivació de la periodontitis.

Prevenció

El millor mètode de prevenció és una bona higiene oral. Això inclou l’ús de fil dental i raspallat meticulós i una neteja dental professional amb regularitat. La prevenció i el tractament de la gingivitis redueixen el risc de desenvolupament de la periodontitis.

El bruxisme és l’hàbit involuntari de serrar les dents o carrisquejar de dents sense propòsits funcionals. Afecta entre un 10% i un 20% de la població i pot comportar mal de cap i dolor dels músculs de mandíbula, coll i oïda. També pot ocasionar desgast de les dents i ser molt molest per a les altres persones. Afecta adults i nens i ambdós sexes de manera semblant.

Etiologia

Les persones poden estrènyer i cruixir les dents inconscientment. Això pot succeir durant el dia i la nit. El bruxisme durant els períodes de son sovint és el problema més important, ja que és més difícil de controlar. Normalment el desencadenant són estats d’ansietat i estrès.

El bruxisme es classifica segons el moment en què es presenta, la seva intensitat i la manera de moure les dents.

Segons la manera moure les dents pot tractar-se de pressió o de fregament. Tots dos tipus de bruxisme poden ser simultanis en un mateix pacient i els signes en les peces dentals poden aparèixer o no segons la intensitat i durada dels episodis. A més, se solen confondre amb altres lesions no carioses provocades, per exemple, per un raspallat traumàtic.

• Bruxisme cèntric (pressió): danya el coll de les dents, i els premolars són les peces més comunament danyades. S’acompanya de cefalees de tipus tensional.
• Bruxisme excèntric (fregament): fa malbé la vora incisiva i oclusiva de les dents, generant atricions en diferent grau. Els moviments de la mandíbula segueixen un patró definit que es relaciona amb el desgast en les peces, que afecta, sobretot, les dents incisives.

Segons el moment en què es presenta, hi ha el bruxisme del son i el de vigília.

• Bruxisme durant el son (abans anomenat bruxisme nocturn): té lloc durant el son. Generalment el pacient no és conscient del problema, i qui ho sent és el company de llit o ho veu el dentista quan observa la destrucció de l’esmalt i la dentina. En un cicle de son de 8 hores els episodis de fregament voregen de 17 a 38 minuts de mitjana per nit.
• Bruxisme de vigília (abans bruxisme diürn): té lloc mentre estem desperts, generalment de manera inconscient associada a períodes d’estrès.

El bruxisme té diversos graus d’afectació.

• Grau I (hàbit incipient): la presentació no és agressiva, la seva reproducció és per un curt període de temps i de vegades de manera ocasional; pot ser inconscient per al pacient, i és reversible ja que apareix i s’esvaeix per si sol.
• Grau II (hàbit establert): en aquest grau l’ansietat es troba present, la reproducció està condicionada als factors facilitadors, la presentació és inconscient per al pacient i desapareix quan el subjecte ho torna conscient. En aquesta etapa hi pot haver lesions en les estructures dentofacials, per la qual cosa es requereix un tractament integral per assegurar-ne l’eliminació. L’hàbit grau II pot ser reversible. Si no és tractat pot desenvolupar-se en un hàbit grau III.
• Grau III (hàbit poderós): la reproducció és constant. La presentació es troba enfortida i ben establerta, és excessiva i irresistible per al subjecte que la pateix, tot i ser conscient. Les lesions en les estructures dentofacials són de magnitud considerable i en alguns casos permanents. L’hàbit poderós és difícil de gestionar i els resultats del tractament poden ser insatisfactoris.

Simptomatologia

El cruiximent de dents pot exercir pressió sobre músculs, teixits i altres estructures al voltant de la mandíbula. També pot causar problemes de l’articulació temporomandibular. Els símptomes poden abraçar un espectre ampli:

• Ansietat, estrès i tensió
• Depressió
• Dolor d’oïda, que és un dolor referit
• Trastorns alimentaris
• Mal de cap
• Sensibilitat muscular, especialment al matí
• Sensibilitat a les coses calentes, fredes o dolços a les dents
• Insomni
• Dolor o inflamació de la mandíbula
• Desgast de les dents
• Molèsties per als companys amb qui dormen, ja que els afecta el son

Diagnòstic

Normalment es fa a partir de l’exploració dental, que detecta el desgast de les dents. També és important, si el pacient no n’és conscient, interrogar els familiars.

Tractament

Els objectius del tractament són reduir el dolor, prevenir el dany dental permanent i disminuir el carrisqueig de dents.

Alguns consells de cura personal poden ajudar a alleujar el dolor:

• Aplicar gel o calor humida als músculs de la mandíbula inflamats. Qualsevol de les dues opcions pot servir.
• Evitar menjar aliments durs, com nous, dolços o filet.
• Evitar mastegar xiclet.
• Prendre molta aigua cada dia.
• Dormir bé.
• Aprendre exercicis d’estirament fisioterapèutics per ajudar a recuperar l’acció dels músculs i articulacions a cada costat del cap per tornar a la normalitat.
• Fer massatges als músculs del coll, espatlles i cara, i buscar acuradament nòduls petits i dolorosos, denominats punts desencadenants, que poden causar dolor al llarg del cap i la cara.
• Relaxar els músculs facials i mandibulars durant tot el dia. L’objectiu és fer de la relaxació facial un hàbit.
• Tractar de reduir l’estrès diari i aprendre tècniques de relaxació.

Prevenció

Per evitar mal a les dents, sovint s’utilitzen protectors bucals anomenats fèrules de descàrrega. La fèrula pot ajudar a protegir les dents de la pressió i eliminar el dolor de la mandíbula. Hi ha molts tipus de fèrules. Algunes encaixen en les dents superiors i d’altres en les inferiors. També poden estar dissenyades per mantenir la mandíbula en una posició més relaxada.

Les injeccions de bòtox als músculs de la mandíbula també han demostrat tenir èxit per controlar la pressió o el carrisqueig dents. Hi ha molts mètodes per intentar que les persones abandonin el comportament de serrar les dents. Aquests mètodes són més efectius durant el dia. En algunes persones, només la relaxació i la modificació de comportaments diürns són suficients per reduir el bruxisme nocturn.

Pronòstic

El bruxisme no és un trastorn perillós, però pot causar lesions dentals permanents.

L’articulació temporomandibular (ATM) és la que relaciona la mandíbula amb el crani i permet l’obertura i tancament de la boca i tots els altres moviments relacionats amb menjar, gesticular o parlar. La funció d’aquesta articulació es pot veure alterada per molts factors com l’estrès, les malposicions de les dents o els hàbits poc recomanables com menjar xiclet, mossegar un llapis o prémer les dents, entre d’altres.

En la síndrome de disfunció mastegadora es pot dir que la mandíbula “penja” i queda subjectada a la resta de la cara pels músculs de la masticació.

Quan les dents no estan posicionades correctament, l’arcada superior no encaixa adequadament amb l’arcada inferior. Això obliga a desviar la mandíbula perquè les arcades dentals s’ajustin i les articulacions es forcen.

Hi ha tot un seguit de circumstàncies que afavoreixen l’aparició d’aquesta síndrome:

• Hàbit no recomanable d’ús de l’aparell masticatori per a funcions inadequades com mossegar-se les ungles, mastegar xiclet, etc.
• Bruxisme.

Aquestes circumstàncies o la seva combinació poden conduir a l’aparició de lesions en l’ATM que produeixen soroll en l’articulació, dolor i/o bloqueig de l’articulació.

Símptomes

• Dolor localitzat generalment davant de l’orella que pot irradiar. Aquest dolor respon malament als analgèsics.
• Clics que es produeixen en una o les dues articulacions just a l’obrir o tancar la boca.
• Bloqueig intermitent en l’obertura de la boca: la persona presenta certa dificultat per obrir la boca, com si hi hagués un topall.

Si la malaltia progressa es poden lesionar els lligaments que impedeixen obrir la boca més de la meitat del que seria normal. Si no es tracta, pot evolucionar cap a una artrosi.

Prevenció

És important l’estat i la posició de les dents. Si falten dents, és recomanable substituir-les, i també corregir les alteracions de les posicions de les dents i evitar els hàbits nocius que sobrecarreguen l’aparell masticatori.

Tractament

• Medicaments per a reduir el dolor, relaxants musculars, antiinflamatoris i ansiolítics
• Fisioteràpia
• Fèrula oclusiva o fèrula de relaxació (de dia o només de nit)
• Psicoteràpia amb tècniques de relaxació
• Tractament quirúrgic per artroscòpia

Els traumatismes dentals són considerats una urgència dins l’assistència de la consulta dental i han de ser tractats immediatament.

La terapèutica traumatològica és una de les parts de l’odontologia que està en contínua revisió i actualització. L’Associació Americana d’Endodoncistes dona les pautes recomanades en guies clíniques que ha desenvolupat per al tractament de les lesions dentals traumàtiques. Les noves tecnologies i una millor comprensió del procés inflamatori han derivat en un tractament més conservador dels traumatismes dentals. És molt important educar la població i millorar els seus coneixements, especialment en les persones que tenen més risc de patir un traumatisme dental.

Etiologia

L’estil de vida modern, la pràctica d’esports i els accidents de trànsit són les causes més freqüents de l’augment dels traumatismes dentals, sense oblidar infants maltractats i situacions de violència. Les lesions de les dents durant el primer any de vida són poc freqüents, però a mesura que el nen camina, corre i practica algun esport de contacte, la freqüència dels accidents va en augment. La prevalença d’edat se situa entre els vuit i els dotze anys. Els incisius centrals i laterals superiors són els més castigats, seguits pels incisius inferiors.

En els traumatismes dentals freqüentment es veu afectada la polpa, amb el consegüent risc de desenvolupar una infecció odontògena propiciada per la patologia que es produeix a nivell de la polpa i periapical.

Les lesions traumàtiques es classifiquen en:

• Lesions traumàtiques dels teixits durs i la polpa (vegeu figura)
  • Infracció de l’esmalt: fractura incompleta de l’esmalt sense pèrdua d’estructura dental.
  • Fractura d’esmalt: fractura limitada a l’esmalt amb pèrdua d’estructura dental.
  • Fractura amelocimentària: fractura limitada a esmalt i dentina amb pèrdua d’estructura dental però sense afectació del teixit pulpar.
  • Fractura complicada de la corona: fractura de l’esmalt, dentina i polpa amb pèrdua d’estructura i exposició del teixit de la polpa.
  • Fractura coronoradicular sense afectació de polpa: afecta esmalt, dentina i ciment.
  • Fractura coronoradicular amb afectació de polpa: afecta esmalt, dentina i ciment, polpa i pèrdua d’estructura dental.
  • Fractura radicular: afecta ciment, dentina i polpa i es classifica segons el desplaçament de la corona.
  • Fractura alveolar: fractura de l’os alveolar.

• Lesions en els teixits periodontals (vegeu figura)
  • Concussió: traumatisme de les estructures de suport de la dent sense increment de la mobilitat o desplaçament de la dent, però amb dolor a la percussió.
  • Subluxació: traumatisme de les estructures de suport de la dent amb increment de la mobilitat sense desplaçament de la dent i amb dolor a la percussió i hemorràgia.
  • Extrusió: desplaçament parcial de la dent dins del seu alvèol.
  • Luxació lateral: desplaçament de la dent en un pla diferent de l’axial. S’acompanya de fractura de la taula vestibular, de la taula palatina/lingual o d’esclat de l’os alveolar.
  • Luxació intrusiva: desplaçament de la dent cap a l’os alveolar amb fractura de la cavitat alveolar.
  • Avulsió: la dent està completament fora de l’alvèol.

Diagnòstic

Un pacient que ha patit un traumatisme dental, sigui adult, nen o adolescent, s’ha de sotmetre a una exploració clínica i radiografies bucals per al diagnòstic i l’avaluació del dany sofert. Moltes vegades es requereixen controls a llarg termini, ja que es poden produir complicacions i patologia passat un temps.

Tractament

Normalment inclou tractament antibiòtic, analgèsic i l’ús d’antisèptics tòpics com la clorhexidina sobre les lesions de la geniva.

El tractament dels traumatismes dentals depèn del tipus de trauma sofert, i també és diferent en la dentició temporal o en la dentició permanent, ja que es valora la proximitat de l’arrel de la dent temporal lesionada amb el germen dental permanent. En infants, a més, es valoren factors com la maduresa del pacient i el temps que falta per al recanvi de la dent lesionada. El tractament de les lesions traumàtiques de les dents requereix una àmplia gamma de procediments terapèutics, de manera que moltes vegades s’ha de fer de manera multidisciplinària.

Després del tractament, les recomanacions per al pacient són:

• Dieta tova durant una setmana.
• Bona higiene oral, amb raspallat suau després de cada àpat i glopeig amb clorhexidina al 0,1% durant la primera setmana dos cops al dia.

Pronòstic

Per al pronòstic de les dents traumatitzades és de vital importància efectuar al més aviat possible el tractament adequat després del trauma. Es recomana educar la població en el sentit que en aquest tipus d’accidents sempre s’ha de recórrer a l’odontoestomatòleg, i no només quan hi ha dolor o s’ha perdut l’estètica.

Prevenció

En persones amb activitats de risc és recomanable l’ús de protectors durant l’activitat.

Les discromies dentals en dents vitals i no vitals són una important font de preocupació per als pacients. També s’anomenen discoloració dental, que es fa servir com a sinònim d’alteració cromàtica de les dents per designar les alteracions del color dental de diferent etiologia. Aquest terme presenta similitud amb un terme usat amb més freqüència en l’actualitat en la literatura anglosaxona odontològica especialitzada per referir-se a les alteracions cromàtiques de les dents: discolorations.

Etiologia

Les causes que ocasionen pèrdues o canvis de color en les dents són múltiples i variades. S’estableixen dos grans grups:

• Discoloracions intrínseques
• Discoloracions extrínseques

Les discoloracions intrínseques es donen quan el canvi de color s’origina per un procés en la pròpia dent. Les seves causes poden ser locals o generals. Les causes locals poden ser traumatismes, hemorràgies durant el tractament dental, presència de restes necròtiques en la cambra pulpar, càries dental. L’ús de materials dentals com l’amalgama de plata poden produir canvis de color en les dents que són difícilment esmenables amb els blanquejaments dentals.

Les causes generals són múltiples:

• Diverses malalties sistèmiques: anomalies hepàtiques, malalties hemolítiques, alteracions metabòliques com la porfíria, síndromes hipotiroïdòtica o hipertiroïdòtica.
• Anomalies estructurals: displàsies genètiques i displàsies ambientals.
• Discromies per envelliment. Acostumen a estar associades a la presència de coloracions groguenques en les dents i transparències en l’esmalt d’antigues restauracions.
• Substàncies químiques
  • Fluorosi: apareix per una ingesta excessiva de fluorurs durant la formació i calcificació de l’esmalt en el període comprès entre el tercer mes de gestació i els vuit anys que ocasiona una calcificació incorrecta de les dents. La fluorosi simple es caracteritza per una pigmentació marró sobre la superfície de l’esmalt. La fluorosi amb porositat presenta un to més fosc i respon pitjor als blanquejaments.
  • Tetraciclines: la coloració per tetraciclines va ser descrita ja als anys 1950. Les dents presenten una susceptibilitat més gran a la coloració per aquest antibiòtic durant la formació de la dentina des del segon trimestre de gestació fins aproximadament els vuit anys. L’efecte de les tetraciclines és inhibir la calcificació i la severitat de la coloració depenent del moment, del temps d’administració del medicament i la dosi administrada.
    • Grau I: canvi de color mínim. Color groc, marró o gris clar.
    • Grau II: coloració més fosca que l’anterior. El color va del groc fosc al marró amb tendència al gris.
    • Grau III: coloració gris o blavosa.
    • Grau IV: coloració més fosca que la III. Les coloracions de grau IV no responen als tractaments de blanquejament convencionals mentre que les de grau I i II hi responen de manera favorable.

Les discoloracions extrínseques es donen quan la causa de la modificació del color radica en l’exterior de la dent. Les originen diverses causes:

• Hàbits. L’hàbit de fumar cigarretes o en pipa produeix un canvi de color que es localitza fonamentalment a la zona cervical de les dents i en les superfícies linguals dentàries. També la ingesta excessiva de cafè o te pot ocasionar canvis de color. També passa amb el consum de marihuana.
• Alimentació. Algunes fruites i el vi tenen en la seva composició química tanins que poden interaccionar amb les proteïnes de la placa dental i provocar canvis de color en les dents.
• Àmbit professional. Per exemple, treballadors del sector metal·lúrgic en contacte amb metalls com ferro, plom o níquel poden presentar coloracions grises en els colls de les dents.
• Microbià. Una higiene dental pobra pot ocasionar l’aparició d’un dipòsit blanc sobre les dents coneguda com a saburra o matèria alba. També alguns bacteris poden ocasionar, en el terç cervical de les cares vestibular de dents incisives i canines superiors, canvis de color de tonalitats verdoses, vermelloses o negres.

Tractament

Consisteix en la realització de blanqueig dental fonamentalment en les dents anteriors, que són les que causen més problemes estètics en els pacients. Els resultats no sempre són òptims, ja que depenen de diversos factors com l’edat del pacient, el grau de tinció o el tipus de tinció. Les tincions que afecten la dentina són més difícils de blanquejar ja que els agents blanquejadors han de passar primer per l’esmalt. En un 20-30% dels casos pot haver-hi una regressió del color i els millors resultats s’obtenen en pacients de mitjana edat.

Alguns dels agents utilitzats per realitzar blanqueig dental són peròxid d’hidrogen, perborat sòdic, Pyrozone, Endoperox, àcid clorhídric o peròxid de calamina.

En tots els tipus de càncer alguna de les cèl·lules del cos comença a dividir-se sense control. Normalment en el cos humà les cèl·lules creixen i es divideixen per formar noves cèl·lules a mesura que el cos les necessita. En el càncer aquest procés ordenat es descontrola i apareixen noves cèl·lules quan no es necessiten. Aquestes cèl·lules noves es divideixen sense parar i formen masses anomenades tumors. Els tumors són malignes si s’estenen a altres teixits i es propaguen a zones allunyades via sanguínia o limfàtica. A diferència de les tumoracions malignes, les benignes, després d’extirpades, no tornen a créixer ni s’escampen a d’altres teixits.

Etiologia

El càncer a la cavitat oral pot aparèixer com una lesió primària, i també per extensió de lesions canceroses en estructures properes o per metàstasi d’un lloc llunyà. Freqüentment es localitza als llavis o a la llengua, encara que també pot aparèixer en el sòl de la boca i a la mucosa de les galtes, les genives i el paladar.

Hi ha factors de risc que poden col·laborar en l’aparició de la malaltia. El tabaquisme s’ha demostrat que està associat a prop del 75% de càncers de boca. Tant el fum com l’escalfor de les cigarretes irriten les mucoses de manera crònica. També mastegar alguns productes pot col·laborar en l’aparició del càncer. L’alcoholisme, el cànnabis i el virus del papil·loma humà també.

Simptomatologia

De vegades l’etapa precancerosa pot ocasionar dolor. Altres lesions són asimptomàtiques durant llargs períodes de temps i després d’aquesta etapa de calma poden aparèixer lesions ulceroses i sagnants. Les lesions acostumen a ser petites, moltes vegades blanques (leucoplàsia), però també poden ser fosques o descolorides. A més, segons la localització i a mesura que la lesió es fa gran, pot ocasionar altres alteracions, com dificultat en la parla, masticació, deglució, etc. Normalment el càncer oral és de tipus carcinoma de cèl·lules escamoses i pot aparèixer a la llengua, el llavi o qualsevol altra àrea de la boca.

Diagnòstic

Per al diagnòstic es fa una exploració minuciosa i detallada de la lesió i les zones adjacents, també de tota la cadena ganglionar. Si en una exploració es detecta una lesió que no es cura en una setmana o deu dies, és necessari fer una biòpsia. Si els tumors són detectats en estadis inicials el pronòstic és molt més favorable. Desgraciadament un 66% del casos es detecta en estadis avançats.

Tractament

Normalment es fa un tractament quirúrgic per extirpar el tumor, associat o no a la teràpia amb radiacions. Pot ser necessària també una cirurgia posterior per restaurar la zona, que pot incloure trasplantament d’os i pell.

A banda de les ja esmentades, hi ha moltes patologies que afecten la cavitat oral i les estructures annexes. Aquestes patologies es poden agrupar segons l’estructura que es veu afectada:

Patologia dels llavis

Els llavis tenen una estructura complexa: muscular, mucosa, cutània, glàndules salivals menors i vasos i nervis que fan que la patologia sigui molt variada. Algunes de les més destacables són:

• Mucocele: s’origina a partir de les glàndules salivals del llavi.
• Leucoplàsia: s’origina a la comissura labial.
• Quilitis: a causa d’automossegada del llavi en malalties com el Parkinson o per exposició perllongada al sol.

Patologia de la llengua

La llengua pot patir patologies de diversa etiologia:

• Traumàtiques.
• Infeccioses, com la candidiasi oral.
• Inflamatòries, com el granuloma piogènic, una reacció inflamatòria a una infecció inespecífica.
• Liquen pla: malaltia benigna d’etiologia desconeguda que pot afectar altres estructures mucoses de la cavitat oral.
• Tumorals, com la leucoeritroplàsia o el carcinoma escamós freqüent a les vores linguals.

Patologia de les genives

A banda de la gingivitis, les genives són susceptibles de patir altres malalties. Els factors predisposants de la majoria de malalties gingivals són el tabac, l’alcohol, la mala higiene, els traumatismes repetits i la immunodepressió.

Algunes de les patologies són la hiperplàsia gingival per cefalosporines en pacients trasplantats de ronyó i l’epúlide, que és una tumoració de caràcter inflamatori crònic.

Infeccions cervicofacials

Les infeccions cervicofacials actualment continuen sent una patologia freqüent. El seu origen acostuma a localitzar-se a nivell dental. Les infeccions odontogèniques abracen des de quadres clínics molt localitzats fins a processos disseminats amb risc de complicacions severes. Les característiques clíniques de cada infecció depenen de la dent que les origina, la fase evolutiva, la localització i l’extensió.

• Flegmó: nom col·loquial per a l’abscés.
• Abscés: afectació dels espais interdentals per infecció bacteriana acompanyada de pus. En ocasions també ocasiona trisme.
• Fístula: connexió o canal anormal entre dues estructures, normalment a causa d’una infecció. Moltes vegades la fístula és la via de sortida de pus a l’exterior.
• Quist: cavitat o bossa de teixit tancada que pot estar plena d’aire, líquid, pus o algun altre material.

Patologies dels maxil·lars

Els maxil·lars poden patir una àmplia varietat de lesions i malalties. Les més destacables són els processos infecciosos, els trastorns de l’erupció dental, els tumors i els quists maxil·lars i les deformitats congènites o adquirides.

Patologia de les glàndules salivals

Les glàndules salivals estan distribuïdes per tota la cavitat bucal i exposades a diferents patologies de tipus local (obstructiva, inflamatòria, tumoral o traumàtica) i de tipus sistèmic.

Per la seva freqüència destaquen la sialolitiasi de predomini submaxil·lar, que és la formació de càlculs, i la patologia tumoral. De les neoplàsies salivals al voltant del 80% afecten la paròtide i majoritàriament són benignes.