Anatomia, fisiologia i patologies de l'aparell digestiu

Anatòmicament i funcionalment, l’aparell digestiu es pot dividir en (vegeu la figura):

• Tub gastrointestinal o tub digestiu: cavitat oral, faringe, esòfag, estómac, intestí prim, intestí gros.
• Òrgans accessoris de la digestió: dents, llengua, glàndules salivals, fetge, vesícula biliar, pàncrees.

Font: Jordi March; ca.viquipedia.org, amb llicència CC

L’aparell digestiu de l’ésser humà és un tub obert a l’exterior que creua l’organisme des de la part cefàlica fins a la part caudal, és una continuació del medi extern i es troba colonitzat principalment per bacteris, però també per altres microorganismes. Així doncs, no és una estructura asèptica.

A l’extrem cefàlic hi ha la boca per on és introduït l’aliment dins l’organisme i, després de l’acte voluntari de la deglució, aquest serà transportat involuntàriament per contraccions musculars a través d’aproximadament nou metres de longitud en direcció a l’altre extrem, l’anus.

Aquest transport es fa en una sola direcció i permet que diferents regions del tub digestiu estiguin especialitzades en diferents funcions, com si fos una cadena d’esmicolar, per tal d’obtenir les peces més petites: els nutrients. D’aquesta manera, poden ser absorbits per les cèl·lules que entapissen el tub digestiu i fer-les passar cap a la sang o la limfa per distribuir-les a totes les cèl·lules de l’organisme.

Situada a la cara, sota les fosses nasals, hi ha la cavitat bucal o oral que es manté tancada pels llavis. La boca és la part inicial del tub digestiu i està formada per dues arcades de dents, situades als maxil·lars superior i inferior, i la llengua. Els maxil·lars s’articulen entre si mitjançant l’articulació temporomandibular i múltiples músculs en permeten l’obertura i el tancament. A la cavitat bucal té lloc la masticació i és on s’ensaliva l’aliment ingerit, però també intervé en la respiració i en la fonació.

La faringe és musculosa i és encara part anatòmica compartida amb l’aparell respiratori. S’inicia al final de la cavitat bucal, on s’uneix amb les coanes de les fosses nasals. S’hi troben estructures importants com les amígdales (teixit limfàtic del sistema immunològic), la desembocadura de les trompes d’Eustaqui provinents de les oïdes i l’epiglotis (cartílag de la laringe que evita el pas de líquids i sòlids a l’aparell respiratori).

L’esòfag és un conducte musculós que propulsa el bol alimentari de la faringe a l’estómac mitjançant moviments ondulatoris anomenats moviments peristàltics que es produeixen relaxant la musculatura de l’esòfag que hi ha davant del bol alimentari i contraient-ne la que queda situada darrere del bol (vegeu la figura).

Font: pazienti.it

En l’última porció de l’esòfag, abans d’arribar a l’estómac, hi ha l’esfínter esofàgic, que es relaxa per deixar passar el bol alimentari a l’estómac. És un mecanisme valvular que impedeix que la pressió de compressió a l’estómac durant la digestió (o fins i tot durant una respiració profunda) pugui fer retornar el contingut gàstric cap a l’esòfag, situació que podria causar una úlcera esofàgica.

L’estómac és una part del tub digestiu dilatada, en forma de bossa, que emmagatzema gran quantitat de bol alimentari. En el seu interior, el bol és transformat en quim mitjançant l’acció dels sucs gàstrics i després es va buidant lentament a una velocitat adequada per tal que l’intestí prim pugui anar digerint i absorbint el quim correctament. Aquest òrgan pot dividir-se en tres porcions principals: el fons, el cos i l’antre. La paret de l’estómac està entapissada per nombroses cèl·lules secretores (vegeu la taula).

A més a més, l’estómac també secreta factor intrínsec necessari per a l’absorció de la vitamina B12, la qual és molt important per la maduració dels glòbuls vermells a la medul·la òssia. Per aquest motiu, les persones a qui els han extirpat quirúrgicament l’estómac (gastrectomia), han de rebre suplements orals d’ambdós components, per evitar l’anèmia perniciosa.

Recentment també s’ha vist que l’estómac secreta l’hormona grelina, que augmenta poc abans dels àpats i disminueix en finalitzar-los. Això podria servir de senyal al cervell per regular la gana.

En general, l’estómac secreta una barreja de secrecions i aigua molt àcida anomenada suc gàstric que representa al voltant dels 2-4 litres al dia.

L’intestí es divideix en dues parts: l’intestí prim i l’intestí gros. L’intestí prim és la porció entre l’esfínter pilòric de l’estómac i la vàlvula ileocecal que s’obre a l’intestí gros. S’anomena prim perquè té el diàmetre més estret que l’intestí gros. Es divideix en tres parts: el duodè (25 cm de longitud), el jejú (2,5 m) i l’ili (3,5 m). Al duodè hi desemboquen la vesícula biliar i el conducte pancreàtic, que secreten bilis i sucs pancreàtics respectivament.

A més a més de la llargada, l’estructura de l’intestí prim permet augmentar la superfície d’absorció per 600 gràcies a plecs transversals (visibles a simple vista), criptes i vellositats (visibles al microscopi òptic) i microvellositats de les cèl·lules epitelials, amb la vora de raspall, que recobreixen la seva llum (visibles únicament al microscopi electrònic) (vegeu la figura).

Font: Profe Josema a flickr.com

Les vellositats són plecs en forma de dit que es dirigeixen cap a la llum de l’intestí i estan recobertes per cèl·lules epitelials, que tenen la vora externa de raspall formant microvellositats. Cada vellositat té una xarxa de capil·lars que recolliran els aminoàcids i els monosacàrids absorbits, i també un vas limfàtic central que recull els lípids (vegeu la figura).

Font: BioPUNT

L’intestí gros és l’últim tros de tub digestiu. Té una longitud aproximada d’un metre i mig, i s’estén des de la vàlvula ileocecal fins l’anus, recorrent la cavitat abdominal des del flanc dret en sentit horari fins a la regió hipogàstrica. Es divideix en cec, còlon ascendent, còlon transvers, còlon descendent, còlon sigmoide, recte i conducte anal.

Al cec s’hi troba una evaginació curta i estreta anomenada apèndix. L’apèndix no té funció digestiva, però conté nombrosos nòduls limfàtics, la qual cosa el fa vulnerable a la inflamació (apendicitis). Si degut a la inflamació l’apèndix es trenca, el material fecal es dispersa per la cavitat abdominal i provoca la inflamació del peritoneu (peritonitis).

Les parets de l’intestí gros no tenen vellositats, però tenen prominències que formen unes bosses o evaginacions que, si hi queden restes orgàniques, poden desenvolupar inflamació (diverticulitis). (Vegeu la figura).

Font: Exploraciones Digestivas Funcionales

A continuació del cec hi ha el còlon ascendent, que va de la fossa ilíaca dreta verticalment cap a l’hipocondri dret. Allà canvia de direcció formant el còlon transvers, creuant la cavitat abdominal de dreta a esquerra fins arribar a l’hipocondri esquerre, on torna a canviar de direcció i descendeix cap a la fossa ilíaca esquerra (còlon descendent).

Acte seguit, el còlon va cap a la línia mitjana del cos fent com una forma de essa (còlon sigmoide), i finalment a l’altura de la tercera vèrtebra sacra baixa a l’ampul·la del recte (aprox. 15 cm) fins al canal anal (de 2,5 a 4 cm de llarg), que desemboca a l’anus. Al canal anal és on es troben els músculs de l’esfínter intern (de contracció involuntària) i de l’esfínter extern (de contracció voluntària).

Entre els òrgans digestius accessoris distingim: les dents, la llengua, les glàndules salivals, el fetge, la vesícula biliar i el pàncrees.

Les dents són estructures calcificades localitzades a la cavitat bucal, són dures i serveixen per mastegar el menjar. Disposades en dos arcs als maxil·lars superiors i inferiors, presenten també diferents morfologies. Les incisives són les més anteriors amb forma de pala i amb l’extrem tallant. A continuació hi ha els canins, més punxeguts per esqueixar el menjar. I després els premolars i molars, més robustos i amb la superfície més gran i rugosa per aixafar i triturar.

La llengua, situada també dins la cavitat oral, és musculosa i coberta de papil·les gustatives. Les papil·les gustatives són receptors organolèptics que permeten la detecció dels diferents gustos dels aliments que, juntament amb els receptors olfactius de les fosses nasals permeten al cervell integrar la informació i crear els sabors. La llengua també intervé en la insalivació de l’aliment, la deglució i l’articulació del llenguatge.

A la cavitat bucal hi desemboquen les glàndules salivals, que són sis: dues glàndules paròtides, dues glàndules submaxil·lars i dues glàndules sublinguals. A més a més, tota la cavitat està entapissada de glàndules salivals simples que contínuament secreten saliva i la mantenen humida. La saliva facilita la deglució i la parla, així que situacions patològiques o fàrmacs que redueixen la secreció salivar dificultaran també aquestes activitats.

D’altra banda, el fetge està situat a la cavitat abdominal, a l’hipocondri dret, sota el diafragma. Pesa aproximadament 1,3 kg i és l’òrgan intern més gran del cos humà. Tot i així, està ple de grans espais capil·lars, fent que la sang estigui en contacte íntim amb els hepatòcits (cèl·lules hepàtiques).

Els productes de la digestió s’absorbeixen per una xarxa de capil·lars sanguinis que envolten l’intestí. Abans de passar a la circulació general, primer passen pel fetge. Ho fan descarregant primer a la vena porta hepàtica, que condueix la sang cap als capil·lars de l’interior del fetge. Un cop la sang ha passat per aquesta segona xarxa de capil·lars, és recollida per la vena hepàtica, que descarrega a la circulació general a nivell de la vena cava inferior (vegeu la figura).

Font: Google.Sites sota llicència CC

El fetge té diverses funcions:

• Producció i secreció de bilis (250-1500 ml cada dia). El fetge conté bilirubina (pigment), sals biliars, fosfolípids (fonamentalment lecitina), colesterol i ions inorgànics. La bilis és produïda pel fetge, emmagatzemada a la vesícula biliar i secretada al duodè durant la digestió. Aquesta particular composició de la bilis permet emulsionar el greix que conté el quim al seu pas pel duodè. El 95% dels àcids biliars alliberats al duodè són absorbits a l’ili, recirculant de sis a deu vegades cada dia, i molt poca quantitat és excretada per les femtes.
• Detoxificació de la sang. El fetge és capaç d’eliminar hormones, fàrmacs i altres molècules actives de la sang mitjançant la seva alteració química, excretant-les amb la bilis o fagocitant-les. Un exemple és l’amoníac produït per l’anabolisme de les proteïnes i pels bacteris de l’intestí. Aquest amoníac és transformat en urea, menys tòxica i que posteriorment serà eliminada pels ronyons. Com aquest exemple, n’hi ha molts altres, d’hormones, fàrmacs i altres compostos que serien tòxics per a l’organisme, i que gràcies a aquesta transformació retornen al tub digestiu mitjançant la bilis per ser expulsats amb la femta, o passen al torrent sanguini en forma menys tòxica, o no tòxica, i amb una composició que permet que siguin expulsats pels ronyons amb l’orina.
• Regulació de la concentració de glucosa en sang. El fetge pot eliminar o afegir glucosa a la sang depenent de les necessitats de l’organisme. Quan hi ha abundants nivells de glucosa en sang, una part pot ser emmagatzemada en forma de glucogen. I al revés, en dejú, el glucogen és degradat a glucosa que s’allibera a la sang per mantenir-ne els nivells. Recordem que uns nivells baixos de glucosa en sang poden perjudicar greument el cervell, òrgan consumidor principal d’aquest hidrat de carboni.
• Metabolisme dels lípids. El fetge també pot eliminar o afegir lípids a la sang. Els triglicèrids són emmagatzemats i posteriorment convertits en cossos cetònics durant el dejuni, la inanició o quan es pateix diabetis. Els nivells alts de cossos cetònics a la sang es poden detectar per l’olor d’acetona a l’alè de la persona afectada, i si són mantinguts durant molt de temps poden produir un desajustament en el pH fisiològic i al sistema nerviós.
• Síntesi de proteïnes. El fetge produeix albúmina plasmàtica, globulines (excepte immunoglobulines i anticossos), així com factors de coagulació (fibrinogen i protrombina) i angiotensinogen. Les globulines tenen moltes funcions com el transport del colesterol, triglicèrids i d’hormones.

Unida i situada sota el fetge trobem la vesícula biliar, que té forma de pera d’uns 7-10 cm. Aquest òrgan emmagatzema i concentra la bilis que contínuament produeix el fetge (uns 35-100 ml). La bilis és un líquid groguenc-verdós que per contracció de la musculatura que envolta la vesícula és expulsat a través del colèdoc cap al duodè quan aquest conté el quim. En canvi, quan el duodè està buit, l’esfínter d’Oddi situat a l’extrem del colèdoc es tanca i no flueix la bilis.

Finalment, situat darrere de l’estómac trobem el pàncrees; òrgan glandular (endocrí i exocrí) de 12-15 cm de longitud. La funció endocrina la realitzen els illots pancreàtics o illots de Langerhans, que segreguen les hormones insulina i glucagó a la sang, mentre que la funció exocrina la realitzen els acins pancreàtics que produeixen i segreguen sucs pancreàtics al duodè. El suc pancreàtic conté aigua, bicarbonat i molts enzims digestius diferents com:

• L’amilasa: per la digestió del midó;
• La tripsina: per la digestió de les proteïnes;
• La lipasa: per la digestió dels triglicèrids.

L’acció conjunta dels sucs pancreàtics i dels enzims de la vora de raspall de les cèl·lules de la paret de l’intestí prim permet la digestió completa de les molècules d’aliment.

El funcionament de l’aparell digestiu inclou diverses fases i processos complexos encadenats per tal d’obtenir dels aliments els nutrients que l’organisme necessita per viure. Aquestes fases són:

1. Ingestió: introducció d’aliments al tracte digestiu.
2. Masticació: esmicolar i predigerir els aliments convertint-los en una massa tova (bol alimentari).
3. Deglució: pas del bol alimentari a les vies digestives evitant-ne el pas a les vies respiratòries.
4. Secreció, digestió i absorció: processos complexos per a l’obtenció de nutrients.
5. Emmagatzematge i eliminació: recuperació d’aigua i minerals, i excreció del material ingerit no absorbit (la femta).

L’alimentació és vital, però es tracta d’un acte voluntari condicionat per factors biològics, socials, econòmics i culturals.

Internament, els nivells de glucosa en sang tenen un efecte estimulant a curt termini, mentre que les reserves de teixit adipós el tenen a llarg termini. Els mecanismes cerebrals desencadenats a l’hipotàlem regulen la sacietat i la gana. Així doncs, la grelina augmentarà la gana mentre que la leptina inhibirà la ingesta. L’estómac, l’intestí i el fetge tenen receptors que detecten la presència o absència de nutrients.

Però, a més a més de la part fisiològica de l’alimentació, hi ha tot un component conductual complex on una olor, una fotografia, un record o un estat emocional (fins i tot avorriment o falta de son) poden activar la sensació de gana. D’altra banda, també trobem signes com l’autoexigència de seguir una dieta sense motiu, menjar veloçment i a soles, la percepció errònia del propi cos o el rebuig al sobrepès, que podrien indicar un trastorn de la conducta alimentària.

Així doncs, al tractar-se d’un procés vital però voluntari cal parar-hi especial atenció per procurar mantenir en equilibri l’estat fisiològic (nutritiu) i l’estat psicològic de l’alimentació.

Dins la boca, les dents esquincen, aixafen i trituren l’aliment, mentre la llengua el barreja amb la saliva excretada per les glàndules salivals. La saliva està formada en un 99,5% per aigua, però també conté sals minerals i enzims especialitzats en la digestió parcial dels glúcids. Així doncs, l’aliment comença a digerir-se i és transformat en bol alimentari.

A l’anar-se esmicolant, l’aliment va alliberant substàncies químiques que es perceben i registren com sabors. Les papil·les gustatives localitzades principalment a la llengua són les estructures sensorials especialitzades en la percepció del gust. Part d’aquestes substàncies químiques ascendeixen cap al nas per les coanes implicant també els receptors olfactius en la percepció del gust (per això quan estem refredats la percepció del gust no és la mateixa). Així doncs, el gust, juntament amb l’olfacte, estimulen la secreció de saliva i sucs gàstrics, preparant l’organisme a realitzar la digestió de l’aliment.

Després de la masticació, s’inicia una activitat voluntària anomenada deglució (acció d’empassar), en què el bol és empès per la llengua cap al fons de la cavitat oral i passa a la faringe. En aquest moment s’eleva la laringe per tal que l’epiglotis cobreixi l’entrada cap a l’aparell respiratori evitant així el pas d’aliment a les vies respiratòries, o sigui, la broncoaspiració. La deglució té tres fases: oral, faríngia i esofàgica, que requereixen la contracció coordinada de 25 parells de músculs. Un cop iniciada la deglució oral ja no es pot detenir perquè les fases faríngies i esofàgiques són involuntàries.

Un cop superada la faringe, el bol alimentari arriba a l’esòfag. Aquest conducte, a diferència de la tràquea de l’aparell respiratori, no té estructures rígides que el mantinguin obert, sinó que és musculós i les seves parets es toquen. Així doncs, calen contraccions peristàltiques en forma d’ona per conduir el bol alimentari cap a l’estómac. L’esòfag, a través de l’esfínter esofàgic, comunica amb la zona de l’estómac anomenada càrdies.

L’estómac és un òrgan buit en forma de jota i és la part del tub digestiu que més es pot distendre (pot multiplicar fins a 30 el seu volum, per això quan està buit, s’observen plecs a les seves parets). Precisament aquesta capacitat de distensió és la que es dona en persones obeses, a les quals, quan els canvis dietètics no funcionen per baixar de pes, se’ls fa una reducció d’estómac. L’estómac té tres parts: la part més cefàlica s’anomena fons, la part central s’anomena cos i per últim hi ha l’antre, on l’esfínter pilòric regula el pas del contingut gàstric cap a l’intestí. Les funcions de l’estómac són emmagatzemar, triturar i barrejar el bol alimentari amb els sucs gàstrics, iniciar la digestió de les proteïnes i propulsar la barreja cap a l’intestí prim en forma d’un material pastós anomenat quim.

Al duodè es fa la digestió química dels glúcids gràcies als sucs pancreàtics i dels lípids gràcies a les sals biliars. L’absorció de glúcids, lípids, aminoàcids, calci i ferro es produeix fonamentalment al duodè i al jejú. Les sals biliars, la vitamina B12, l’aigua i els minerals dissolts s’absorbeixen sobretot a l’ili.

Arribats al final de l’intestí prim, l’aliment que inicialment havia entrat per la boca ara conté gran quantitat de líquids segregats per les glàndules salivals, l’estómac, el pàncrees, el fetge i la vesícula biliar (entre set i nou litres diaris). El quil passa a l’intestí gros, on se n’absorbeix l’aigua (deixant-ne menys de 200 ml), els electròlits i les vitamines. D’aquesta manera es va compactant i es va emmagatzemant al recte formant la femta, que serà excretada finalment a través de l’anus.

La flora microbiana intestinal o microflora que habita al còlon produeix gran quantitat de vitamina K i àcid fòlic, que s’absorbeixen al mateix intestí gros. La microflora intestinal està composta per més de 400 espècies diferents (per exemple, Escherichia coli, Enterobacter aerogenes, Streptococcus faecalis, etc.) i conté un nombre total de deu vegades més cèl·lules que les cèl·lules humanes de l’organisme. En el nostre intestí, la microflora obté nutrients i una llar anaeròbia i de temperatura constant.

A canvi, ens proporcionen nombrosos beneficis, com l’aportació de vitamines B i K, però també àcids grassos de cadena curta que són energia directa per a les cèl·lules de revestiment del còlon i que inverteixen en l’absorció de sodi, bicarbonat, calci, magnesi i ferro del quim i n’eviten la pèrdua a través de les femtes. A més a més, també redueixen la capacitat de dany de les espècies patògenes i són una barrera immunitària de primera línia, i ajuden a reduir la inflamació.

La femta acumulada a l’ampul·la del recte augmenta la pressió a les parets i estimula la relaxació de l’esfínter anal intern i desencadena la necessitat de defecar. En el cas que es contradigui la necessitat de defecar, s’impedeix que aquestes passin al conducte anal i queden al recte o fins i tot retrocedeixen, allargant l’exposició de la mucosa intestinal a les toxines de rebuig i augmentant l’absorció d’aigua de les femtes, el que pot comportar el restrenyiment o fins i tot la retenció i enduriment d’aquestes formant un fecaloma.

Durant la defecació, els músculs rectals es contreuen, augmenta la pressió rectal i es relaxen els esfínters anals interns i externs, permetent l’expulsió de la femta a l’exterior de l’organisme a través de l’anus.

Amb el pas dels anys, l’aparell digestiu perd ritme i tonicitat:

• La força de les contraccions esofàgiques disminueix;
• La capa de revestiment de l’estómac disminueix, provocant més risc d’úlcera gastroduodenal;
• La capacitat de l’estómac i la seva velocitat de buidament disminueixen;
• Disminució dels nivells de lactasa ocasionant intolerància als productes làctics;
• Augmenta la incidència de la síndrome de proliferació bacteriana, que causa dolor, inflor i pèrdua de pes, dificultat d’absorció de vitamina B12, ferro i calci;
• El pàncrees disminueix de volum i presenta teixit cicatricial, però la seva funció no es veu alterada;
• La capacitat de metabolització del fetge disminueix i, per tant, és més fàcil la intoxicació farmacològica;
• Les substàncies tòxiques pel fetge són més nocives en persones grans, ja que la reparació de les cèl·lules hepàtiques és més lenta;
• La producció i el flux de bilis disminueixen, afavorint la formació de càlculs biliars;
• L’estrenyiment és més freqüent per l’alentiment dels moviments peristàltics, la disminució de les contraccions quan el recte és ple, l’ús de fàrmacs i menor activitat física.
• El recte augmenta de mida i per tant de capacitat d’emmagatzematge de les femtes, afavorint la retenció de femtes dures.

Les malalties digestives no transmissibles amb major incidència de mortalitat són els càncers gastrointestinals i la cirrosi hepàtica, mentre que la gastroenteritis i les hepatitis B i C són les principals causes de mort per malaltia transmissible, especialment entre els col·lectius de persones amb delicat estat de salut o nutrició, i estan principalment relacionades amb les pràctiques higièniques bàsiques (rentat de mans) insuficients o descuidades.

El dany en la mucosa (teixit de recobriment) de l’estómac o del duodè es coneix com a gastritis o úlcera gastroduodenal:

• Etiologia. La causa més freqüent és la infecció bacteriana per Helicobacter pylori, present en les femtes, la saliva i la placa dental i, per tant, fàcilment transmesa de persona a persona, sobretot dins la mateixa família, i entre persones que viuen agrupades, com és el cas de les residències de gent gran. Altres causes de la gastritis i l’úlcera gastroduodenal poden ser el propi àcid estomacal o els propis enzims digestius, quan la capa de moc i bicarbonat de l’estómac no és prou eficaç o es debilita per l’acció de fàrmacs antiinflamatoris no esteroidals (AINE).
• Simptomatologia. Pot passar que aquestes lesions a més a més siguin hemorràgiques i per tant la persona afectada pot presentar melenes o hematèmesis, o fins i tot hemorràgies massives que posin la seva vida en perill.
• Diagnòstic. Se sol diagnosticar pels símptomes, una analítica de sang i una anàlisi de les femtes, però a vegades també es recorre a una endoscòpia digestiva alta i a una biòpsia.
• Tractament. El tractament consisteix principalment en eliminar l’agent causal, mesures dietètiques, administració sota prescripció mèdica de fàrmacs antiàcids, tractament antibiòtic si està causada per H. pylori, i si hi ha sang potser també tractament quirúrgic.
• Prevenció. Per evitar la gastritis i les úlceres gastroduodenals és important evitar factors irritants, com aliments de difícil digestió, alcohol, i també l’ús indiscriminat d’analgèsics i antiinflamatoris.

La gastroenteritis és la inflamació de la mucosa gàstrica i intestinal:

• Etiologia. Principalment està causada per microorganismes causants d’infecció (virus i bacteris principalment) però també pot donar-se per la ingestió de fàrmacs o toxines químiques.
• Simptomatologia. Provoca diarrea, nàusees, vòmits i dolor abdominal, especialment intensos en les primeres 48h, arribant a provocar deshidratació i desequilibri electrolític.
• Diagnòstic. Mitjançant la simptomatologia s’arriba al seu diagnòstic, però la causa és més complicada de saber. Cal estudiar els contactes que ha tingut la persona amb menjar (marisc, maionesa, enllaunats) o aigua contaminada, altres persones infectades, l’ús d’antibiòtics o altra medicació.
• Tractament i prevenció. La millor prevenció és un bon rentat de mans abans i després d’anar al bany i abans de menjar, així com la bona cocció dels aliments. La gastroenteritis no sol ser greu en persones adultes sanes, però pot causar deshidratació i desequilibri electrolític i ser fins i tot mortal en persones molt malaltes o dèbils, nens petits i persones grans.

La síndrome de l’intestí irritable és un trastorn digestiu que produeix dolor abdominal recurrent i estrenyiment o diarrea. Afecta el 10-15% de la població:

• Etiologia. La síndrome de l’intestí irritable sol desencadenar-se per diferents substàncies i emocions (per exemple, estrès, ansietat, depressió i por).
• Simptomatologia. Produeix dolor abdominal recurrent, inflamació abdominal, flatulències, i restrenyiment o diarrea.
• Diagnòstic. En la síndrome de l’intestí irritable no apareixen anomalies estructurals i per tant les proves (anàlisi de sang, ecografia, endoscòpia…) surten normals, però la persona presenta els símptomes característics.
• Tractament. Normalment, els canvis en l’alimentació (evitar els aliments desencadenants, més fibra per evitar l’estrenyiment) i la medicació prescrita pel personal mèdic n’alleugeren els símptomes. L’activitat física regular també ajuda al bon funcionament del tub digestiu.

Quatre dels set càncers amb més taxa de mortalitat són càncers gastrointestinals o de l’aparell digestiu: el càncer de còlon (el segon amb més mortalitat 16%, després del de pulmó), el càncer d’estómac, el càncer de fetge i el càncer d’esòfag:

• Etiologia. La causa concreta dels càncers gastrointestinals no es coneix però s’ha vist que estan relacionats amb certs factors de risc:
  • Edat (>50 anys).
  • Pòlips colorectals.
  • Cirrosi hepàtica.
  • Antecedents familiars de càncer gastrointestinal.
  • Alteracions genètiques.
  • Malalties inflamatòries intestinals (com la colitis ulcerosa o la malaltia de Crohn).
  • Dieta rica en greix animal, pobre en fruites i verdures, i baixa en fibra.
  • Inactivitat física i sobrepès.
  • Tabaquisme i alcoholisme.
• Simptomatologia. Els símptomes dels càncers gastrointestinals són diversos i poc específics. Els més comuns són:
  • Molèsties abdominals: dolor, inflor, gasos, sensació de sacietat i còlics
  • Canvis en el ritme intestinal
  • Diarrea, estrenyiment o sensació d’evacuació incompleta
  • Pèrdua de gana
  • Pèrdua de pes
  • Sang a les femtes
  • Anèmia
  • Fatiga o cansament persistent
• Diagnòstic. Se sol efectuar anàlisi de sang per marcadors tumorals, tests de detecció de sang en femta, i proves de diagnòstic per la imatge (radiografies; ecografies com la colonoscòpia, gastroscòpia, ecografia d’alta sensibilitat; ressonància magnètica) i biòpsia del tumor.
• Tractament. Com en altres càncers, s’inicia amb quimioteràpia per reduir el tumor i la possibilitat de disseminació, i es prossegueix amb la cirurgia per l’extirpació del tumor o ablació de la part afectada (per laparoscòpia o cirurgia major), seguit de més quimioteràpia. En cas necessari i possible, es valora el trasplantament.
• Prevenció. Al voltant del 30-50% dels casos es poden prevenir evitant factors de risc controlables com:
  • Consum de tabac
  • Consum d’alcohol
  • Obesitat i sedentarisme
  • Ingesta diària pobra en verdures i fruita fresca

Així com prenent mesures preventives:

• Vacunes de l’hepatitis
• Cribratges per a una detecció precoç

La cirrosi hepàtica es caracteritza per la substitució del teixit hepàtic danyat per teixit conjuntiu fibrós (formant cicatrius i nòduls):

• Etiologia. La cirrosi hepàtica està causada principalment per l’alcoholisme, l’hepatitis B i C.
• Simptomatologia. La cirrosi hepàtica no té símptomes específics, però els més comuns són:
  • Fatiga
  • Pèrdua de gana
  • Pèrdua de pes
  • Edema a les extremitats inferiors i a l’abdomen (ascites)
  • Picor a la pell
  • Envermelliment dels palmells de les mans
  • Coloració groguenca de la pell i l’escleròtica (icterícia)
• Diagnòstic. La cirrosi hepàtica es pot detectar a partir d’una anàlisi de sang rutinària i posteriorment confirmar mitjançant proves de diagnòstic per la imatge com l’elastografia per ressonància magnètica, que permet detectar l’enduriment o rigidesa del fetge. En cas necessari, es fa una biòpsia.
• Tractament. Es tracta la causa de base (l’alcoholisme o l’hepatitis) per endarrerir la progressió de la formació de teixit cicatricial. En cas necessari, es valora la necessitat i possibilitat del trasplantament hepàtic.
• Prevenció. Les mesures preventives per reduir el dany hepàtic són:
  • No beure alcohol;
  • Mantenir una dieta sana amb abundants fruites i verdures, grans integrals i baixa en greixos animals;
  • Reduir el risc d’hepatitis (no compartir agulles i practicar sexe segur).

La pancreatitis és la inflamació del pàncrees:

• Etiologia. La pancreatitis pot ser deguda a càlculs biliars que obstrueixen l’ampul·la de Vater (espai compartit entre el conducte pancreàtic i el colèdoc). També pot ser conseqüència de l’alcoholisme crònic, traumatismes o infeccions víriques, així com també pel consum de fàrmacs (analgèsics i antiinflamatoris, entre altres).
• Simptomatologia. La pancreatitis sol causar dolor intens a la part superior de l’abdomen, sovint acompanyat de nàusees i vòmits. Les femtes poden ser pàl·lides, greixoses i fètides (esteatorrea). Si la inflamació persisteix pot produir danys funcionals i permanents del pàncrees (hemorràgia i necrosi).
• Diagnòstic. Mitjançant anàlisi de sang, ecografia i TAC. També pot ser necessària una colangiografia per avaluar la permeabilitat de les vies biliars.
• Tractament. Repòs, canvis en la dieta (baix contingut en greix), prohibició de l’alcohol, fàrmacs prescrits pel personal mèdic i en algunes ocasions, cirurgia. Cal proporcionar suport emocional al pacient, controlar el balanç hídric, proporcionar comoditat i cures higièniques.