Patologies més freqüents, característiques i necessitats de les persones grans

Les persones grans poden presentar la simptomatologia d’una malaltia que es pot confondre amb les característiques de la mateixa etapa de l’envelliment, o fins i tot amb una altra patologia. Això és a causa dels canvis que es produeixen en aquesta etapa, com són: més dificultat en la mobilitat, més fragilitat en els ossos, menys capacitat visual, entre d’altres.

Per aquest motiu, una persona pot presentar algunes d’aquestes situacions produïdes per una malaltia i es poden atribuir a les característiques pròpies de la vellesa. És important, doncs, fer un diagnòstic acurat, com també un seguiment de la persona per evitar la detecció tardana d’una patologia.

Hi ha malalties que presenten una simptomatologia similar, com per exemple la síndrome confusional aguda (també anomenada delírium) amb la demència. Cal dir que la persona amb demència té un alt risc de patir la síndrome. A la taula es poden observar les principals diferències entre la síndrome confusional aguda i la demència.

Les síndromes geriàtriques són un conjunt de complicacions que es donen de forma freqüent en les persones grans, les quals poden afectar de forma negativa l’autonomia de la persona. Per tant, es fa necessària una atenció adequada i un tractament específic, ja que en aquesta etapa de la vida una complicació d’una síndrome geriàtrica pot portar a la mort.

La incontinència urinària és una pèrdua involuntària d’orina. Es pot donar sovint en l’etapa de l’envelliment, tot i que no es presenta únicament en aquesta etapa de la vida. Sovint es fa difícil detectar el problema, ja que a moltes persones se’ls fa complicat afrontar la situació per vergonya.

En la persona gran les causes no són únicament per problemes en l’aparell urinari, també es pot donar per afectacions en diferents òrgans o sistemes del cos. Les conseqüències poden ser força negatives en l’aspecte psicoemocional de la persona, com també en la seva autonomia i en la seva salut física (higiene i complicacions posteriors).

Vegeu el següent vídeo, que explica la incontinència urinària en primera persona:

L’úlcera per pressió és la lesió de la pell i dels teixits subjacents causada per la pressió de l’os contra la pell (falta de reg sanguini) en una superfície de suport (com per exemple, el llit, la cadira…). La gent gran pot tenir úlceres per pressió a causa de diferents patologies o complicacions, i les seves conseqüències poden afectar la qualitat de vida i tenir efectes molt negatius en la seva salut.

Per la prevenció de les úlceres per pressió cal, entre d’altres, portar a terme les mesures següents:

• Fer una higiene adequada de la pell.
• Fer canvis posturals constants.
• Observar la pell diàriament.
• No deixar els bolquers gaire temps humits.
• Tenir cura que no hi hagi arrugues a la roba, protectors, llençols…

L’origen de la immobilitat en les persones grans pot ser per diferents motius:

• Contraure malalties que poden causar aquesta síndrome, com l’artritis o la malaltia de Parkinson.
• Tenir problemes fisiològics com la pèrdua de capacitat sensorial, visual i auditiva, o el dolor.
• Tenir dificultats amb el pas del temps per fer moviments i a causa d’això la persona ho va deixant de fer.
• Després d’un enllitament per una operació o una malaltia.
• Por de caigudes que generen inseguretat i fan que la persona es mogui cada cop menys, també la por de les persones que l’atenen.
• Barreres arquitectòniques en el domicili que afecten la mobilitat de la persona.

La immobilitat afecta greument l’autonomia de la persona i tot el seu organisme (pèrdua de massa i força muscular, problemes urinaris, problemes respiratoris…).

Les caigudes són accidents que succeeixen freqüentment en persones grans, poden arribar a afectar de forma greu la salut de la persona. Hi ha diferents circumstàncies que poden comportar una caiguda, com per exemple: la pèrdua de força muscular, els trastorns de l’equilibri, la pèrdua de visió, certs medicaments i les barreres arquitectòniques.

El restrenyiment es basa en deposicions dures, disminució de la freqüència i un esforç excessiu per evacuar. En les persones grans, les causes del restrenyiment poden ser, entre d’altres:

• Immobilitat.
• Alguns fàrmacs.
• Una alimentació poc adequada.
• Algunes malalties com la diabetis.
• Poca ingesta d’aigua.

En l’etapa de la vellesa, es dona un canvi en els patrons del son; però alguns dels trastorns del son tenen una causa patològica, per tant, es poden diagnosticar i tractar. Algunes de les situacions en què es poden trobar aquestes persones són:

• Despertar-se durant la nit.
• Tenir menys hores de son reparador.
• Tenir menys quantitat de son profund.
• Durant el dia sentir més cansament i somnolència.

En els darrers anys hi ha hagut una millora en sanitat, cosa que ha repercutit en l’esperança de vida. Uns hàbits saludables també ajuden a millorar la qualitat de vida de la persona. Aquests hàbits, com l’alimentació, l’activitat física, entre altres, ajuden a prevenir algunes malalties. Les persones grans també poden adquirir aquests hàbits en cas de no tenir-los incorporats, cal informar i portar a terme accions per poder potenciar un canvi en les actituds.

La malaltia no va associada a fer-se gran, es donen una sèrie de canvis on cal una adaptació de la persona en aquesta nova etapa, però sí que hi ha una debilitat del sistema immunològic, cosa que fa més susceptibles els òrgans del cos.

La diabetis que afecta més la població gran és la de tipus 2. Aquesta malaltia crònica es caracteritza per un augment de sucre a la sang (augment de la glicèmia o hiperglucèmia). Això és degut a una dificultat per produir o utilitzar de forma correcta la insulina del mateix cos.

Els factors de risc de la diabetis de tipus 2:

• Augment de la longevitat de la població.
• El colesterol alt.
• Hipertensió.
• Malaltia cardiovascular.
• Hàbits saludables.
• Obesitat.
• Situació familiar de malaltia renal.

Pel que fa al diagnòstic els valors normals de glucosa en la sang són entre 70 i 100 mg/dl. Amb una analítica es pot observar el nivell de sucre en la sang i, per tant, pot indicar si la persona pateix diabetis. Quan una persona té la malaltia, presenta els següents valors:

• Sense haver ingerit cap aliment, en dejú, igual o superior a 126 mg/dl.
• Durant el dia, a qualsevol hora, nivells iguals o més alts a 200 mg/dl.

Alguns símptomes de la diabetis són:

• Cansament.
• Set habitual.
• Major quantitat i freqüència d’orina.
• Lentitud en la curació de les infeccions.
• Dolor de peus o mans.
• Rampes a les cames.
• Inflor de cames.
• Alteració de la funció renal.

Amb la gent gran, aquests símptomes sovint passen desapercebuts perquè s’associen a l’edat. Per tant, es fa necessari un control o una analítica, sobretot si hi ha antecedents familiars. La malaltia pot tenir conseqüències en alguns òrgans del cos, per exemple més risc de patir malalties dels ronyons, artèries, del cervell i del cor.

Per prevenir-ho s’ha de seguir un tractament adequat; la persona haurà de mantenir una dieta adequada per la diabetis, fer l’exercici físic indicat per a aquesta malaltia i la seva situació individual. Aquestes mesures poden retardar que la persona s’hagi de medicar, fàrmacs o insulina.

Algunes de les complicacions més importants de la diabetis són les següents:

• Els problemes a la pell: picor, infeccions i reducció de la sensibilitat, sobretot als peus, com el peu diabètic. La menor sensibilitat pot afectar que la persona no s’adoni de llagues, cosa que es pot agreujar i provocar una úlcera. Les úlceres del peu diabètic alteren la qualitat de la vida de la persona, es requereix un període llarg de tractament, unes cures constants i un bon seguiment de la situació. En cas que la duració de la cura sigui molt llarga hi pot arribar a haver una amputació.
• Problemes en la visió: cal un control constant per prevenir problemes derivats de la diabetis. El glaucoma, augment de la pressió de l’ull, és una de les complicacions que es dona més, juntament amb les cataractes. En casos molt greus la malaltia també pot causar ceguera.

La demència té més prevalença en l’envelliment, però no totes les persones grans en tenen, també es donen casos de gent més jove. La quantitat de persones amb demències va augmentant considerablement en els darrers anys, fet que causa la necessitat de més serveis i recursos per a ells i per a les seves famílies.

Tenir una malaltia que comporti una demència implica una pèrdua progressiva d’autonomia en les activitats de la vida diària. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) diu que és una de les principals causes de dependència entre les persones grans a tot el món i que l’Alzheimer és la forma més comuna, en un 60-70% dels casos.

En l’Alzheimer es dona una pèrdua en la memòria i en altres habilitats cognitives, com també té una afectació en les capacitats emocionals i conductuals, i això afecta la vida quotidiana de la persona. És una malaltia progressiva. En un primer moment potser no es detecta, ja que comença amb la dificultat per memoritzar coses noves i per recordar situacions i fets recents. Amb el pas del temps van apareixent alguns problemes com: desorientació en l’espai i en el temps, menys fluïdesa en la parla i menys coordinació de moviments. En l’etapa avançada, la persona depèn totalment dels seus cuidadors, i el desenllaç és la mort, causada per complicacions que provoca la mateixa malaltia, com per exemple una pneumònia.

Els factors de risc de patir demència són:

• Edat: amb l’edat augmenta la probabilitat de patir demència, sobretot a partir dels seixanta-cinc anys.
• Hàbits saludables: com fer activitat física, intel·lectual, dieta saludable, no patir obesitat, no fumar i el consum d’alcohol moderat ajuden a reduir el risc de patir demència.
• Factors genètics: no és una malaltia que s’hereti, però sí que hi ha certs gens que la poden fer desenvolupar (conjuntament amb altres factors de risc com ara uns hàbits poc saludables).
• Manca de relacions socials: l’aïllament social comporta menys activitat mental, i aquest fet pot repercutir en el desenvolupament de la malaltia.

Per al diagnòstic de la demència s’observen els símptomes, els antecedents i es fa una exploració física; també es poden fer preguntes a les persones properes del possible malalt. Es porten a terme diferents proves: exploracions del cervell, anàlisis de sang, control de les capacitats cognitives i neuropsicològiques, revisió psiquiàtrica, entre d’altres.

La demència és progressiva, per tant, hi ha unes fases d’evolució de la malaltia, no es dona un temps concret per passar d’una etapa a una altra, ja que hi ha moltes variables que hi influeixen. A cada persona l’afecta de manera diferent, i això és degut a diferents factors, com ara: la personalitat, la manera d’afrontar la malaltia, els recursos, el suport de l’entorn, entre d’altres. Les fases també varien segons les característiques de la malaltia que provoca aquest estat de demència.

Hi ha diferents classificacions de l’evolució de la malaltia, però ens centrarem en les tres etapes que estableix l’Organització Mundial de la Salut (OMS):

1. Etapa primerenca: sovint passa desapercebuda, ja que l’inici és gradual. Els símptomes més comuns són:
   • Tendència a l’oblit
   • Pèrdua de la noció del temps
   • Desubicació espacial, fins i tot en llocs coneguts
2. Etapa intermèdia: a mesura que la demència evoluciona cap a l’etapa intermèdia, els signes i símptomes es tornen més evidents i més limitadors. Els símptomes més comuns són:
   • Comencen a oblidar esdeveniments recents, així com els noms de les persones
   • Es troben desubicades a casa seva
   • Tenen cada vegada més dificultats per comunicar-se
   • Comencen a necessitar ajuda amb la neteja i cura personal
   • Pateixen canvis de comportament, per exemple, donen voltes per la casa o repeteixen les mateixes preguntes
3. Etapa tardana: en l’última etapa de la malaltia, la dependència i la inactivitat són gairebé totals. Les alteracions de la memòria són greus i els símptomes i signes físics es fan més evidents. Els símptomes més comuns són:
   • Dificultats per caminar
   • Alteracions del comportament que poden desembocar en agressions
   • Una creixent desubicació en el temps i en l’espai
   • Dificultats per reconèixer familiars i amics
   • Una necessitat cada cop més gran d’ajuda per a la cura personal

Cal conèixer les fases per determinar un millor tractament per a la persona. L’objectiu del tractament es basa a retardar el desenvolupament de la malaltia; això es fa a partir de programes individualitzats (suport, orientació, informació i ajuda) i quan és necessari també amb medicació. Les actuacions consisteixen en:

• Estimulació cognitiva; mantenir i afavorir les funcions cognitives a partir de diferents exercicis i activitats: lectura, cançons, citar el nom d’objectes o d’aliments, explicar situacions…
• Modificacions/adaptacions de l’entorn de la persona: mesures a la llar per evitar accidents, senyalització identificadora d’objectes i llocs, com per exemple col·locar un cartell en el bany per identificar-lo o una imatge en un calaix per saber on es guarden les estovalles de la taula.
• Simplificació de tasques (manteniment de les activitats de la vida diària): l’objectiu és facilitar l’execució de les tasques. Per això cal un entorn amb poques coses, únicament deixar a l’abast de la persona el que necessitarà, deixar els objectes sempre al mateix lloc, seguir unes rutines, donar el temps que necessiti per a la realització d’una tasca i oferir poques possibilitats a l’hora d’escollir (per exemple: triar la roba per posar-se només entre dues peces de roba) entre altres actuacions.
• Comunicació adequada amb les persones amb demència: parlar a poc a poc, donar temps a la resposta, utilitzar vocabulari conegut per la persona, potenciar que s’expressin en funció de temes que els interessin…

Algunes de les principals complicacions de les persones que pateixen demència són:

• Caigudes i accidents: el risc de patir un accident o una caiguda és més elevat que en persones que no pateixen demència, això és degut a les alteracions de mobilitat, l’equilibri, la deambulació, com també per alguns medicaments i a problemes en els sentits (vista i oïda). Per prevenir aquestes situacions cal portar a terme unes mesures, com ara:
  • Bona il·luminació: sobretot en llocs específics de la llar.
  • Evitar superfícies que siguin lliscants. Treure catifes, són causants de moltes caigudes.
  • No col·locar objectes que obstaculitzin el pas, com tauletes, cadires i gerros.
  • Precaucions en l’ús del gas, productes químics, aparells elèctrics, entre altres.
  • Acompanyament en les sortides de la casa: passeigs, visites mèdiques i altres assumptes personals.
• Problemes amb la hidratació i l’alimentació: les persones amb demència perden la sensació de tenir set; per tant, s’obliden de beure i això pot provocar deshidratació. També es poden oblidar de menjar, desnutrició, o s’alimenten únicament d’alguns aliments, mala nutrició. Per evitar aquestes situacions s’han de prendre unes mesures de prevenció, com ara:
  • Suport per a una dieta adequada a la persona.
  • Assegurar-se que ingereix líquids o gelatines (en cas de dificultat per empassar-se líquids).
  • Mantenir uns horaris regulars en els àpats.
  • Realitzar un control de pes.

En les darreres fases de la malaltia, apareixen problemes de deglució o disfàgia; les funcions del cos es veuen afectades pel deteriorament cognitiu cada cop més present:

• Úlceres per pressió i infeccions: apareixen per diferents factors, com són: la manca d’higiene i la falta de mobilitat, pel que fa a aquesta última es va deteriorant fins al punt que la persona queda enllitada. Les persones amb demència es van oblidant de fer i que han de fer diferents activitats de la vida diària, finalment no recorden les activitats bàsiques de la vida diària, com la cura d’un mateix. Per a la prevenció d’úlceres per pressió i infeccions cal seguir una sèrie de pautes, entre d’altres:
  • Examinar la persona cada dia.
  • Realització de canvis posturals si passa moltes hores asseguda o enllitada.
  • Una higiene adequada a la persona amb demència.
  • Control de la micció/ficció.
  • Canvi dels bolquers sovint (en cas d’incontinència).
  • Utilitzar diferents recursos i materials com: coixins antiescares, matalassos adequats, proteccions…

En l’envelliment es produeix un desgast de les articulacions, cosa que pot portar a patir artrosi, de tipus reumàtic. Sovint es donen més casos en la població femenina que en la masculina. Quan apareix aquest problema la persona pateix rigidesa, dolor i problemes en el moviment. Pot afectar qualsevol articulació, però les més sensibles són els genolls, els malucs, les mans i la columna vertebral, per tant, hi ha una afectació lumbar i cervical.

La malaltia és una afectació degenerativa que perjudica el cartílag, el coixinet que està entre els ossos de l’articulació, el qual fa la funció de no fricció i de facilitador del moviment de l’articulació, en el transcurs de la malaltia va desapareixent, provocant un fregament dels ossos.

Els factors de risc de l’artrosi són:

• L’envelliment, pel desgast de les articulacions.
• Antecedents familiars, es dona un factor genètic important, entre un 40 i un 65%.
• L’obesitat, per la càrrega en diferents punts del cos (malucs, columna lumbar i genolls) provocant-ne un deteriorament.
• Per lesió, ús elevat d’aquestes estructures del cos per la professió o per activitat física alta.
• Menopausa, a causa de la reducció dels nivells d’estrògens.

Es fa un examen de les articulacions afectades i s’observen els símptomes que presenta la persona, cal una avaluació clínica i exploració física per fer el diagnòstic. Les radiografies ajuden a veure l’estat de l’artrosi o indiquen que hi ha un altre problema, l’ecografia articular permet veure si hi ha líquid en l’articulació i la ressonància magnètica és útil en alguns casos concrets.

Els símptomes que es donen en l’artrosi són els següents:

• Dolor articular: símptoma principal de la malaltia. Quan la persona està en moviment s’accentua el dolor.
• Deformitat: pot donar-se en persones que pateixen artrosi, sobretot en genolls i mans.
• Inflamació i rigidesa: la inflamació es dona freqüentment en el genoll i a les mans, hi ha episodis en què és més present que en altres.
• Cruiximent d’ossos: pot causar força dolor quan es fan moviments.

L’objectiu del tractament és reduir el dolor i millorar la funcionalitat de la persona. Per aconseguir això s’han de prendre algunes mesures, com per exemple:

• Control de pes: el pes és molt important, en cas de patir obesitat la persona potencia la sobrecàrrega en les articulacions afectades fent que hi hagi més dolor.
• Exercici físic específic: cada persona necessita fer una activitat física concreta, individualitzada pel seu cas, segons les condicions físiques i les indicacions d’un professional.
• Tractament farmacològic: l’objectiu és endarrerir o fer més lent el procés degeneratiu de la malaltia i apaivagar els seus símptomes, com el dolor articular i la inflamació. Els fàrmacs no eviten que l’artrosi sigui degenerativa.
• Tractament quirúrgic: en casos d’implantació de pròtesis o per temes de deformitat.
• Ús de calçat adequat: pot ajudar a reduir els símptomes de la malaltia. Cada persona necessitarà un calçat específic segons les seves característiques: alçada, pes, forma de posar el peu a terra, manera de caminar…

Algunes de les principals complicacions de l’artrosi són:

• Inestabilitat.
• Caigudes.
• Insomni a causa del dolor.
• Estat de depressió causat per la malaltia, la pèrdua d’autonomia i la qualitat de vida.
• Infecció en l’articulació.
• Pinçament en un nervi (artrosi en la columna vertebral).

Les malalties cardiovasculars afecten el cor o els vasos sanguinis (artèries i venes). Cada any causen més de 120.000.000 de morts a tot el món (és la causa de mort principal a gran part del món). Les més freqüents són:

• Hipertensió arterial.
• Arterioesclerosi (engruiximent i enduriment de les parets de les artèries, així com una disminució de la seva elasticitat).
• Cardiopatia isquèmica: angina de pit i infart de miocardi.
• Accident cerebrovascular o ictus.

Hi ha un seguit de factors de risc que poden afavorir el desenvolupament de malalties cardiovasculars. Quan alguns d’ells es donen en la mateixa persona aquesta té un alt risc de patir-ne alguna. Si bé és cert que hi ha una sèrie de factors de risc que no són modificables, com els antecedents familiars, l’edat o el sexe de la persona, en general, hi ha un sèrie de factors que podem tenir en compte i canviar-los, per tal de prevenir la situació o per evitar-ne complicacions; són, entre altres:

• Tensió arterial alta.
• Sobrepès, obesitat.
• Colesterol alt en sang.
• Diabetis.
• Consum de tabac o alcohol.
• Alts nivells d’estrès.
• Mala alimentació, dieta inadequada.
• Sedentarisme (manca d’activitat física).

Pel que fa als símptomes, la malaltia cardiovascular no en sol donar en un principi; quan ja apareixen solen ser en forma d’ictus o d’atac de cor. Els símptomes varien d’un tipus de problema cardíac a un altre, o bé si els pateix una dona o un home.

Per exemple, els símptomes de l’ictus són els següents:

• Debilitat, problemes de moviment i entumiment.
• Problemes en la comprensió del llenguatge o en l’expressió.
• Dificultats en la parla o en el somriure (boca torçada).
• Alteracions en els sentits, com pot ser en el tacte o en la pèrdua sobtada de visió.
• Pèrdua de noció del temps.
• Sensació de confusió, desorientació, dificultat en la memòria.
• Problemes en la coordinació de moviments (equilibri).

Hi ha diferents proves que ajuden en el pronòstic i diagnòstic d’aquest tipus de malalties; entre d’altres: l’ergometria (prova d’esforç), electrocardiograma (registre gràfic de l’activitat elèctrica del cor), ecocardiograma (registre del moviment del cor per mitjà d’ultrasons).

El següent vídeo ens parla de la insuficiència cardíaca a partir d’un testimoni:

L’objectiu del tractament es basa en la recuperació de la zona afectada i evitar, tant com es pugui, un altre episodi de la malaltia. El tractament consisteix en:

• Intervenció quirúrgica.
• Adequar els hàbits de vida (canvis en l’estil de vida).
• Tractament farmacològic.
• Rehabilitació per al tractament de les seqüeles.

Les complicacions d’aquestes malalties es basen en ingressos hospitalaris freqüents, pèrdua d’autonomia i de qualitat de vida, problemes respiratoris greus, insuficiència cardíaca, accident cerebrovascular, aturada cardíaca, atac cardíac, entre d’altres.

Després de l’Alzheimer, el Parkinson és la malaltia neurodegenerativa més freqüent. Es tracta d’un trastorn degeneratiu del sistema nerviós central. L’envelliment és el principal factor de risc i amb l’augment de l’esperança de vida també augmenta el nombre de persones que el pateixen.

Hi ha diversos factors de risc que poden influir en el fet de patir la malaltia, com poden ser:

• L’edat: el risc de patir Parkinson augmenta amb l’edat.
• La genètica: hi ha un factor genètic que pot condicionar contraure la malaltia.
• Factors ambientals: està exposat a toxines o a diferents situacions ambientals perjudicials.

En el Parkinson es donen uns símptomes motors, com són:

• Dificultat en la realització d’activitats de motricitat fina (cosir, cordar-se els botons de la jaqueta…).
• Tremolors en estat de repòs.
• Rigidesa muscular.
• Lentitud en els moviments.
• Inestabilitat postural, alteracions en l’equilibri i en la marxa.

Pel que fa a símptomes no motors, poden donar-se, entre d’altres:

• Depressió.
• Ansietat.
• Apatia.
• Cansament.
• Dolor.
• Problemes cognitius (deteriorament).
• Incontinència.
• Problemes en la comunicació.
• Alteracions del son.
• Alteracions en l’atenció i la concentració.

Pel que fa al diagnòstic de la malaltia, es fa mitjançant la història clínica de la persona, un examen físic, una revisió dels signes i símptomes que presenta i un examen neurològic. De vegades s’han de descartar altres malalties, ja que els primers símptomes que pateix la persona es poden associar al fet d’envellir, per tant, es poden realitzar algunes proves complementàries.

La malaltia de Parkinson no té cura, l’objectiu del tractament és frenar la progressió de la malaltia, controlar els símptomes que presenta la persona i minimitzar els efectes secundaris dels fàrmacs. Alguns dels tractaments que se segueixen en aquesta malaltia són els següents:

• Tractament farmacològic.
• Activitats de rehabilitació: exercici físic per mantenir el to muscular i les funcions motores.
• Tractament de logopèdia.
• Massatges.
• Intervenció quirúrgica: indicada en pocs casos; s’actua sobre la part afectada del cervell.

Hi ha diferents complicacions que es poden donar amb la malaltia, com ara:

• Infeccions.
• Dificultat en el pensament.
• Depressió.
• Problemes nutricionals. Problemes en l’alimentació (mastegar, empassar).
• Caigudes i les seves conseqüències.
• Trastorns del son.
• Incontinència urinària i/o fecal.
• Estrenyiment.
• Úlceres per pressió.
• Bloqueigs de la marxa.
• Pneumònia per aspiració i bronquitis (problemes de deglució).

La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim que es manifesta amb símptomes psíquics i físics. La persona veu afectada de manera significativa la seva vida diària i la qualitat de vida, ja que repercuteix en l’esfera mental, física i social de l’individu. Per a la seva valoració i tractament cal valorar l’entorn de la persona.

En els darrers anys ha augmentat el nombre de persones grans que pateixen depressió, això és degut a diferents factors, com són:

• Factors psicobiològics de la depressió.
• La solitud.
• Problemes d’adaptació després de la jubilació.
• Pèrdua d’autonomia.
• A causa d’altres malalties, com poden ser la diabetis, el Parkinson o les cardiopaties.
• Pèrdua de persones properes (familiars, amics).
• Situacions econòmiques no gaire favorables.
• Pèrdua de rols dintre de la família.
• Canvi de llar de la persona (possible ingrés en una residència i procés d’adaptació en el canvi).

Alguns dels símptomes d’aquesta malaltia són:

• Apatia.
• Sentiment de sentir-se buit.
• Cansament.
• Sensació d’irritabilitat i ansietat.
• Pèrdua d’interès per les coses i les aficions.
• Trastorns del son.
• Trastorns de la gana.
• Baixa autoestima.
• Esforç per recordar coses i per concentrar-se.

Per diagnosticar la malaltia es fa una valoració dels símptomes que presenta la persona, com també del temps durant el qual perduren i si presenta algun trastorn, com per exemple trastorn del son. S’estudia la història clínica de la persona, es té en compte si pateix alguna malaltia que pugui comportar depressió.

Pel que fa al tractament de la depressió s’ha de tenir en compte que afecta tots els àmbits de la persona; els diferents professionals haurien d’actuar conjuntament per combatre aquesta malaltia. Algunes de les intervencions són la psicoteràpia per a un tractament integral de la situació i els fàrmacs antidepressius.

Algunes de les complicacions que comporta la depressió en la gent gran són:

• Trastorns del son.
• Trastorns de la gana.
• Aïllament social.
• Suïcidi o intent de suïcidi.
• Possibilitat elevada de recaigudes.

La grip és una malaltia respiratòria contagiosa causada pel virus de la influença. Hi ha persones que estan en alt risc de patir aquesta malaltia, com també de presentar complicacions, per exemple: una pneumònia. Un d’aquests col·lectius amb més risc és la població de més de seixanta-cinc anys.

Els factors de risc de la malaltia són, entre d’altres:

• Edat: persones de més de seixanta-cinc anys; els infants també són un col·lectiu en risc.
• Dones embarassades: més possibilitats de patir la grip, com també les complicacions d’aquesta malaltia.
• Malalties cròniques: respiratòries, metabòliques i cardiovasculars.
• Ocupació laboral: àmbit educatiu, sanitat, serveis a la persona, entre d’altres.
• Sistema immunològic afectat: com per exemple una situació de cansament, d’estrès o d’ansietat.
• Situació de mala higiene: com per exemple personal o del lloc de residència.
• Serveis o centres: espais on hi ha molta gent, com per exemple centres residencials.
• Persones que pateixen obesitat mòrbida.
• Problemes de malnutrició.

Els símptomes que pot comportar la grip són els següents:

• Mal de cap.
• Congestió nasal.
• Mucositat.
• Dificultat per respirar.
• Tos (sobretot seca).
• Febre alta.
• Malestar general, debilitat.
• Dolor muscular.
• Dolor a les articulacions.
• Cansament.
• Nàusees i vòmits.
• Diarrees.

El diagnòstic de la grip és clínic, no es necessiten proves de laboratori, tot i que en persones de risc, com la gent gran, es pot portar a terme un diagnòstic microbiològic.

El tractament consta de medicació per fer front a la malaltia un cop ja instaurada en la persona, de vacunació (sobretot indicada per a persones en risc, com gent gran) i el seguiment de les següents mesures:

• Ambient humit (humidificador).
• Dieta adequada per mantenir de forma correcta el sistema immunitari.
• Hidratació (ingerir força líquid).
• Rentar-se les mans per mantenir unes condicions higièniques adequades (prevenció del contagi de la grip).
• Ventilació correcta de les habitacions.
• Evitar el corrent d’aire.

La grip pot presentar diferents complicacions, afectacions en les vies respiratòries o en altres òrgans, com també agreujament de les malalties cròniques que ja pateix la persona. En una persona gran una complicació de la malaltia li pot suposar la mort. Les complicacions poden afectar:

• Les vies respiratòries: bronquitis, sinusitis, otitis, pneumònies i bronquiolitis.
• Les malalties cròniques (empitjorament): asma, malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i problemes cardíacs.
• Malalties neurològiques i neuromusculars: epilèpsia, esclerosi múltiple…

Per tal d’identificar les necessitats d’atenció i suport integral de les persones es fa necessari una valoració de la dependència. El SEVAD (Servei de Valoració de la Dependència) té com a objectiu el reconeixement de la situació de la dependència, emet les valoracions funcionals i fa un informe de grau i nivell de dependència. Es porta a terme un treball interdisciplinari amb professionals de diferents àmbits:

• Teràpia ocupacional.
• Treball social.
• Psicologia.
• Medicina.
• Infermeria.
• Fisioteràpia.

Per fer el reconeixement de la situació de dependència, es fa una entrevista personal, una visita al centre de residència de la persona o al seu domicili i un informe de valoració. L’elaboració del PIA (Programa individual d’atenció) concreta les prestacions econòmiques i en forma de serveis de les persones que tenen la resolució del grau de dependència.

Un cop la persona disposa del PIA s’accedeix a la Cartera de serveis socials, on hi ha uns serveis socials especialitzats per a persones amb dependència.

També hi ha la possibilitat de fer una revisió del grau de dependència; això en els casos en què la situació millora o empitjora o bé quan el diagnòstic anterior és erroni.

Les persones grans, tot i tenir unes característiques comunes de l’etapa de l’envelliment, conformen un grup molt heterogeni, per tant, s’ha de tenir en compte que tota necessitat ha de ser individualitzada per cada cas concret*. Les necessitats de la persona venen condicionades per la societat on resideix; n’hi ha unes que són universals, però la manera de satisfer-les depèn de cada cultura.

Cal prestar atenció a la tipologia de necessitats (fisiològiques, de seguretat, d’amor i pertinença, de reconeixement, d’autorealització…) i a la seva satisfacció, per tal que la persona pugui mantenir una bona qualitat de vida; per tant, cal valorar la situació de la persona i oferir la resposta més adequada.

La persona gran té unes necessitats d’acord amb les activitats de la vida diària bàsiques, com són l’alimentació, la higiene, la cura, la mobilitat… Tota persona quan envelleix necessita un suport per mantenir o alentir el procés de pèrdua d’autonomia, per tant, necessita una intervenció educativa que ajudi la persona a seguir fent les activitats o una ajuda assistencial, quan ja no les pot portar a terme per ella mateixa.

Els canvis que pateix la gent gran fan que s’hagi de modificar la dieta, ja que el que la persona necessita nutricionalment varia. Aquest canvi en l’alimentació pot ajudar a tenir un envelliment més òptim i saludable. L’activitat física, el procés digestiu (alentiment), el canvi en l’aparell bucodental, entre altres, seran situacions que portaran a una variació de les necessitats alimentàries de la persona gran.

Les necessitats de seguretat es basen en la seguretat física de la persona, en la seva salut, en la familiar, en els recursos, entre d’altres. S’ha de promoure la seguretat de la persona, tant per la seva autonomia com per la seva qualitat de vida.

La gent gran pateix una pèrdua en les seves habilitats físiques, sensorials i psíquiques, d’aquesta manera es fa necessària una modificació de l’entorn i una optimització de les capacitats de les persones oferint els recursos i els suports necessaris.

Es fa necessari potenciar un espai on no hi hagi perills, ni possibilitats de caigudes, com també oferir una seguretat més emocional i afectiva a la persona que resideix sola. Això es pot portar a terme oferint una adaptació a la llar a les necessitats de la persona, com també un canvi en el mobiliari i un recurs de suport emocional i de contacte amb la seva xarxa social i familiar.

Dintre de les necessitats d’amor i pertinença trobem els vincles socials, l’amor, l’afecte, l’afiliació o la pertinença a un grup social concret, entre d’altres. Les persones grans presenten unes necessitats emocionals, viuen un moment de canvis en molts aspectes de la seva vida i aquest fet els pot portar a un estat emocional poc òptim.

Per tant, cal mantenir els vincles socials en la persona gran o potenciar-ne de nous, com també orientar-se cap a les relacions familiars, en el camp de la comunicació i suports. La gent gran pot perdre el contacte amb la seva xarxa social i familiar per diversos motius, com són la pèrdua de persones properes, el poc contacte amb l’entorn per problemes de mobilitat (no pot sortir tant de casa seva) o per desvinculació familiar (canvi en les relacions i en les estructures familiars), en aquest cas es faria necessari mantenir els vincles existents i augmentar-los tenint en compte les possibilitats de l’entorn de la persona.

També la persona pot viure la seva situació de manera negativa emocionalment, pot sentir que no té els suports emocionals necessaris en aquest període de canvis.

Les necessitats de reconeixement es basen en el respecte de la persona, en el seu autoconcepte, l’autoconfiança, les fites personals, entre d’altres. La persona gran ha de sentir-se valorada dins de la societat i mantenir una autonomia suficient per tenir una autoestima adequada i una bona qualitat de vida.

La gent gran viu alguns canvis, tant físics, com socials com relacionals que els fan afrontar nous reptes: la jubilació, el canvi de rols, una modificació en l’estil de vida i en les activitats… Això fa que algunes persones perdin confiança en elles mateixes, sentin que ja no tenen la mateixa competència davant de les coses o que ja no tenen fites personals importants ni aporten res a la societat. Per tant, es fa necessari treballar aquestes necessitats de reconeixement per un bon envelliment actiu de la persona.

Les necessitats d’autorealització van lligades a un envelliment actiu adequat, la participació de la persona és essencial per a la seva autorealització personal. Per tant, la gent gran viu amb més autonomia, satisfacció i qualitat de vida si porta a terme diferents accions, com activitats de tipus solidari, si realitza algun tipus de formació, pren part en alguna organització, centre o servei de la comunitat…

L’envelliment de les persones amb diversitat funcional és un fet que s’ha de tenir en compte, sobretot pel tema de la resposta de la societat, necessitat de serveis i recursos específics i formació centrada en el treball a realitzar pels professionals.

La gent gran que presenta discapacitat adquirida durant la infància o des del naixement viu un envelliment diferent de la resta de persones grans. El procés d’envelliment es pot iniciar abans dels seixanta anys, i això suposa un seguit de recursos específics per a les noves necessitats. Aquest fet és força actual, ja que amb les millores mèdiques, una més bona alimentació i uns hàbits més saludables s’ha augmentat l’esperança de vida de les persones amb diversitat funcional.

En la Primera Conferència Nacional de Consens sobre l’Ancià Maltractat (Declaració d’Almeria, 1995) es defineix el maltractament a les persones grans com qualsevol acte o omissió sofert per una persona gran que vulneri la integritat física, psíquica, sexual, econòmica, el principi d’autonomia o un dret fonamental de l’individu, que sigui percebut per aquest o constatat objectivament amb independència de la intencionalitat i el medi on succeeixi.

En la Declaració de Toronto per a la Prevenció Global del Maltractament vers les Persones Grans (2002) es defineix el maltractament a la gent gran com l’acció única o repetida o la manca de la resposta apropiada que succeeixi dintre de qualsevol relació on hi hagi una expectativa de confiança i que ocasioni dany o angoixa a una persona gran.

El maltractament, generalment, es dona dintre de l’àmbit familiar i en institucions. Per tant, les persones que el cometen són les que han d’atendre i tenir cura de la persona gran.

Els factors de risc d’aquestes persones són:

• Aïllament social.
• Situació econòmica i precària.
• Edatisme: actitud discriminatòria envers una persona a conseqüència de la seva edat.
• Dependència física, psíquica o mental.
• Desvinculació familiar.

La negligència és l’omissió de les atencions cap a la persona gran. No es compleixen les obligacions i deures, ni s’atenen les seves necessitats bàsiques, com d’alimentació, d’higiene, de seguretat… Alguns elements d’avís d’aquest tipus de maltractament són:

• Roba bruta
• Habitatge brut i/o amb males condicions
• Mala olor corporal
• Persona malnodrida
• Falta d’ulleres, de pròtesis auditives, dentals quan es fan necessàries
• Infeccions
• Persona deshidratada

Aquest tipus de maltractament consisteix a abandonar la persona gran a una institució, residència, hospital, a casa seva… Alguns elements d’alerta d’aquest tipus de maltractament són:

• Persona gran que no rep visites.
• Cap contacte familiar.
• Poca o nul·la informació de la persona.
• Ningú porta a terme les gestions dels tràmits ni les visites mèdiques de la persona gran.
• Persones que moren soles en el seu domicili sense que cap familiar n’informi.

La vulneració dels drets és un tipus de maltractament que comporta no reconèixer els drets fonamentals d’una persona, o privar-la d’aquests drets, com poden ser: el dret a decidir, el respecte, la privacitat, la participació, la dignitat i la confidencialitat. Alguns elements d’avís d’aquest tipus de maltractament són:

• La persona no té respectada la seva llibertat ni intimitat.
• La seva correspondència és revisada i censurada.
• No es tenen en compte els seus desitjos ni les seves decisions.
• La persona pateix tractes discriminatoris.
• Pateix aïllament.
• Hi ha evidències que està patint assetjament immobiliari.

El maltractament físic són accions que causen un dany o lesió física de manera intencionada, ús de la força física que pot donar lloc a cops, cremades, sacsejades, ferides… Alguns elements d’alerta d’aquest tipus de maltractament són:

• Talls.
• Esgarrapades.
• Contusions.
• Caigudes reiterades.
• Fractures múltiples.
• Marques de subjecció.

El maltractament psicològic o emocional es basa, a través d’actes o paraules, en causar intencionadament por, angoixa, amenaces, insults, humiliació, ridiculització, infantilització, invalidació… Alguns elements d’alerta d’aquest tipus de maltractament són:

• Eludeix el contacte físic.
• Eludeix el contacte visual.
• Mostra inseguretat i por.
• Presenta angoixa.
• Mostra ansietat i depressió.
• Intent de suïcidi.
• Baixa autoestima.
• Canvi de caràcter.

El maltractament sexual és qualsevol comportament o contacte sexual sense consentiment o amb una persona que és incapaç de donar-lo. Pot haver-hi: assetjament, nu forçat, fotografies, violació… Alguns elements d’alerta d’aquest tipus de maltractament són:

• Lesions físiques que puguin advertir d’un abús sexual.
• Ferides en les àrees genitals o mamàries.
• Canvi en el comportament sexual de la persona.
• Rebuig del contacte físic.
• Infeccions genitals.
• Roba interior estripada o tacada.

El maltractament econòmic implica l’ús no autoritzat, il·legal, de recursos o propietats d’una persona gran, com també robatoris, fraus, control de les finances, falsificacions de signatures, xantatges, modificacions d’un testament de forma obligada, entre d’altres.

Alguns elements d’alerta d’aquest tipus de maltractament:

• Pèrdua de diners de forma sobtada.
• Desaparició de joies i altres objectes de valor.
• Despeses dubtoses.
• Demandes no justificades d’incapacitació.
• Canvi de nom de propietats. Pèrdua de patrimoni.
• Canvis en els testaments o en la transmissió de poders.
• Retirades de diners no justificables a les despeses de la persona gran.
• Canvi en el nivell de vida de la persona.

Visualitzeu el vídeo Prevenint el maltractament a la gent gran de TV3 a la carta.

El maltractament a les persones grans es pot donar en diversos espais i pot ser causat per diferents agents, com poden ser familiars, professionals, cuidadors o per normes, legislacions o estructures organitzatives de la nostra societat en d’altres. Hi ha diferents àmbits on pot aparèixer el maltractament a les persones grans: l’estructural, l’institucional i el familiar.

L’àmbit estructural és el maltractament que es dona en diferents estructures de la nostra societat, mitjançant normes econòmiques, socials, culturals i legals.

L’àmbit institucional fa referència als maltractaments que es donen en les diferents institucions; com poden ser en centres residencials, centres de dia, casals, centres sociosanitaris… Els causants d’aquest tipus de maltractament poden ser els mateixos professionals, familiars, persones que resideixen en el mateix lloc o amics.

Finalment, en l’àmbit familiar trobem el tipus de maltractament que es dona en l’espai domiciliari; pot ser provocat per persones de l’entorn proper, per familiars o per cuidadors.