Els tractaments del protocol en el marc institucional espanyol

Sent el protocol una eina que ajuda a gestionar el públic en els actes cerimonials, actuarà tant en els espais com en els temps, en les autoritats que hi intervenen, en les institucions de l’Estat i sobre les precedències i les ordenacions reglades per normativa, usos i costums. El protocol a Espanya ha experimentat una important evolució i actualització a causa de dues raons importants:

• La democratització del país, en què preval el caràcter institucional enfront del personal, i la presència de les institucions a tot el país.
• La distribució territorial del país. Gràcies a la Constitució del 1978, l’Estat s’estructura en comunitats autònomes, fet que marca unes noves relacions protocol·làries amb noves figures institucionals. A més a més, s’han recuperat institucions locals. Això fa que en el territori espanyol hi hagi un protocol anomenat de l’Administració general (departaments ministerials, comunitats autònomes, entitats locals…).

Així, el protocol espanyol regula quatre blocs:

• Les relacions amb les comunitats autònomes.
• El servei de protocol de la Casa de S. M. el Rei.
• El servei de protocol del Ministeri d’Assumptes Exteriors amb l’ambaixador.
• El Departament de Protocol de la Presidència del Govern, que depèn de la Secretaria General.

El càrrec titular rep el nom de director general. L’actual Departament de Protocol de la Presidència del Govern va ser creat pel Reial decret 2101/83, de 4 d’agost.

Els objectius més importants que marca l’RD 2101/83, del 4 d’agost són:

• Regular les figures institucionals i els seus símbols en temes de precedències i presidències.
• Llençar missatges adequats a través dels actes institucionals.
• Mostrar la imatge del poder i la filosofia en la qual es fonamenten les seves cerimònies.
• Consolidar una imatge positiva, tant en l’àmbit intern com extern, regulant els codis de conducta i les formes adequades de relacionar-se.

Així dons, el protocol configura una projecció, sovint no verbal, de l’organització i de les seves relacions amb l’entorn. Tal com diu Marín Calahorro:

Una paraula, un gest, una errada en l’organització, un descuit o una decisió inapropiada poden provocar des de rialles iròniques fins a un conflicte diplomàtic greu, de manera que en l’ús del protocol s’ha de tenir molta cura i seguir les normes establertes.

Atesa la diversitat d’institucions, autoritats i personalitats rellevants, el protocol espanyol presenta una sèrie de conceptes bàsics referits a les persones i a les institucions que ens ajudaran a entendre millor la dinàmica dels actes protocol·laris que es donen quan alguns d’ells hi intervé o és objectiu del mateix. Aquests conceptes són:

• La noblesa espanyola. Les figures individuals espanyoles es classifiquen en dos grans grups:
  • Els Grans d’Espanya
  • Els nobles titulats
• L’heràldica
• La bandera

Els orígens d’aquesta dignitat el trobem en l’edat mitjana amb els que eren coneguts com a rics homes en terres de Castella i Lleó i com a barons a Catalunya, Navarra i Aragó. Es tractava de nobles que posseïen riqueses, territoris i vassalls.

Però no serà fins Carles I d’Espanya i V d’Alemanya quan aquest títol serà instituït com a tal. L’emperador va atorgar la distinció de Gran d’Espanya amb el tractament de cosins (“primos”) per aclarir el grau de proximitat dels nobles del regne a la seva persona, ja que la resta de la noblesa tenia el tractament de parents. Hi ha qui diu que l’emperador va crear aquest títol més per raons polítiques que no pas familiars.

L’any 1815, gràcies al rei Ferran VII, es regularà jurídicament aquesta distinció amb el Reglament dins del règim de la classe de Grans i les de la seva Diputació.

Durant els regnats dels Borbons de finals del segle XIX i principis del segle XX, el nombre de Grans d’Espanya oscil·lava entre els 300 i els 400 títols. Tenir un títol nobiliari s’havia convertit en un símbol d’ostentació social a causa del seu caràcter històric. El nombre de persones amb alguna Grandesa era de 280, tot i que no era una xifra fixa durant aquest període, ja que hi havia qui posseïa més d’una Grandesa.

Els Grans amb més tradició en la història d’Espanya són el duc de Medina Sidonia, el marquès de Santa Cruz, el duc de l’Infantado, el duc de Medinaceli i el duc d’Alba. L’obtenció de la distinció es podia fer per:

• Naixement, era el més determinant.
• Herència, el primogènit era qui més possibilitats tenia. Les dones només podien accedir al títol si no hi havia homes a la família o si hi havia suficients Grandeses per repartir entre els fills.
• Matrimoni, tots els consorts eren considerats Grans d’Espanya, consideració que desapareixia en morir el titular.
• Declaració Reial, el Rei exercia el privilegi de donar aquest títol.

Al marge de l’herència o la concessió, s’havia de pagar un impost per succeir la Grandesa, haver obtingut reial llicència a l’hora de casar-se. No eren moltes obligacions, però s’havien de complir i no sempre es feia.

La II República va abolir tots els títols nobiliaris, incloent-hi els de Grans d’Espanya, mitjançant l’article 25 de la Constitució del 1931. I no va ser fins al 1947, amb la dictadura de Franco, que es va promulgar una Llei de successió del cap de l’Estat l’article 1 de la qual declarava que Espanya es constituïa en regne i que el cap d’Estat podia reconèixer títols nobiliaris (article 2).

Des del 1978, gràcies a l’article 62 de la Constitució espanyola, els Grans d’Espanya estan dins de la normativa jurídica de l’Estat espanyol, i se li reconeix al rei la potestat de concedir honors i distincions segons les lleis sobre títols nobiliaris.

Avui hi ha 404 títols nobiliaris que exerceixen aquesta dignitat, si bé el nombre de persones és menor, perquè hi ha diverses Grandeses que estan en possessió d’una mateixa persona. A més a més, els fills dels Infants d’Espanya, segons la legislació vigent (RD 1368/1987), reben com a tractament i honors el de Grans d’Espanya.

Els privilegis i les distincions que reben els Grans d’Espanya són els següents:

• Els tractaments. El rei els tracta d’Excel·lentíssims Senyors, d’igual manera que als seus immediats successors, consorts legals i cònjuges vidus mentre romanguin en aquest estat.
• A la Capella Reial seuen en un banc preferent.
• Passaport diplomàtic. L’important privilegi legal del qual van gaudir va ser tenir passaport diplomàtic en els seus viatges, privilegi suprimit el 1984.

Avui dia, ser un Gran d’Espanya és un reconeixement històric. Des del 1999 existeix el Consell de la Grandesa d’Espanya, els òrgans de govern del qual s’escullen cada quatre anys; l’Assemblea, que pot ser tant ordinària com extraordinària, i la Diputació Permanent, i depenen directament del Ministeri de Justícia. A més a més, poden redactar informes no vinculants sobre successions de títols. Els Grans d’Espanya és el grau més alt dins del sistema nobiliari.

La noblesa és una clase social privilegiada formada per nobles. El noble és aquella persona que per distinció i senyorio, per naixement o decisió real se li otorga algún títol que li donar la opció de gaudir de alguns privilegis, passant a formar part d’una classe social privilegiada.

Hem de tenir present que cada Grandesa va unida a un títol, i normalment és el títol ducal. Però en alguns casos, i perquè ha estat voluntat del monarca, poden ser alhora Grands d’Espanya juntament amb altres títols nobiliaris, com ducs o, en casos de títols d’antic llinatge, marquesos i comtes. La gran majoria de títols en la noblesa espanyola no tenen el caràcter de Grans d’Espanya.

A Espanya, els títols amb Grandesa són els següents:

• Duc. Tots els ducs són Grans d’Espanya.
• Marquès. N’hi ha que són Grans d’Espanya i n’hi ha que no.
• Comte. Només alguns són Grans d’Espanya.
• Vescomte. Molt rarament en trobarem algú que sigui Gran d’Espanya.
• Baró. Molt rarament en trobarem algú que sigui Gran d’Espanya.
• Grandesa Personal. La gent que es mereix ser Gran, però que no té títol.

D’altra banda, algunes famílies aristocràtiques utilitzen la partícula nobiliària “de” abans del seu cognom familiar; com per exemple la casa de Savoia o la casa d’Alba.

Les principals cases de Grans d’Espanya són:

• El ducat d’Alba és la major casa nobiliària, amb un total de 46 títols (15 amb Grandesa d’Espanya i 31 d’altres tipologies). La Casa de Alba té els seus orígens en la Corona de Castella, quan el rei Enric IV de Castella va atorgar el ducat d’Alba de Tormes a García Alvarez de Toledo y Carillo de Toledo.
• Ducat de Medinaceli. Primer van ser comtes gràcies al rei Enric II de Castella, l’any 1368, i amb la reina Isabel la Catòlica van passar a ser ducs de Medinaceli. Carles I els va atorgar la Grandesa d’Espanya el 1520.
• Ducat d’Osuna. Títol atorgat el 1562 per Felip II a Pedro Téllez-Girón (polític i militar sevillà). Al segle XIX, aquesta casa nobiliària va ser una de les més importants d’Espanya, reunint vint Grandeses i nombrosos títols.
• Ducat de Villahermosa, creat el 1476 per Joan II d’Aragó a favor del seu fill Alonso d’Aragó.
• Duc d’Albuquerque. Té el seu origen en la Corona de Castella gràcies a Enric IV. El 1521, aquest ducat rebé de Carles I la Grandesa d’Espanya.
• Duc de l’Infantado, concedit pels Reis Catòlics el 1475 a Diego Hurtado de Mendoza, el II marquès de Santillana. El 1520 atorga al ducat la Grandesa d’Espanya.
• Duc de Medina Sidonia, atorgat per Joan II de Castella a Juan Alonso Pérez de Guzmán. És el ducat hereditari més antic del regne d’Espanya, i el 1520 va entrar a formar part dels Grans d’Espanya.

Pel que fa a la precedència, un Gran d’Espanya de qualsevol rang supera un noble que no sigui Gran, fins i tot si el títol sense Grandesa és d’un rang més alt, amb excepció dels membres de la família reial espanyola. Per exemple, un baró (títol de rang inferior) que és Gran té major precedència que un marquès (títol de rang superior) que no és Gran.

Actualment, a Catalunya hi ha 300 famílies que pertanyen a l’aristocràcia. Alguns d’elles ho són des d’abans del 1311, com els Despujol, els Montcada, els Montoliu, els Sentmenat o els Vilallonga.

Avui dia, ser noble i viure en un castell és un estil de vida difícil de mantenir, ja que gestionar aquest patrimoni no és fàcil. Per exemple, Carles Montoliu, baró d’Albí, propietari del castell de Montsonís (Lleida), obre les portes del seu castell al turisme per tal de cobrir les despeses. El marquès de Sant Morí ha transformat el castell de Sant Morí (Girona) en un hotel. El Palau Moxó de Barcelona (plaça de Sant Just) ha estat venut per 7,3 milions d’euros recentment, per no poder mantenir l’immoble.

A Catalunya també trobem altres títols antics i importants, com el ducat de Cardona, el comtat d’Empúries, el marquesat del Pallars o el bescomptat de Rocabertí. La majoria pertanyen actualment a la casa de Medinaceli, perquè en l’època de la unió de les corones de Castella i Aragó molts castellans es van casar amb pubilles catalanes. D’entre tots els nobles que hi ha a Catalunya en destaquen:

• El comte de Godó, Javier Godó i Muntañola, president del Grup Godó i editor de La Vanguardia, que va ser intitolat Gran d’Espanya pel rei Joan Carles I l’any 2008.
• El duc de Santángelo i Gran d’Espanya, Luis María de Gonzaga de Casanova, casat amb l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg Lorena, que presideix el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya i té la seva residència habitual al castell de la Ràpita (Lleida), on hi ha explotacions agrícoles de la família.

Els privilegis de la noblesa són avui una qüestió més formal que de poder, ja que han deixat de tenir la majoria dels privilegis. Alguns nobles són conscients que són un col·lectiu molt debilitat socialment, però tot i la debilitat del títol algunes famílies aristòcrates estan en judicis per defensar els seus títols o aconseguir-ne de nous des que la llei de 27 de juliol del 2005 (retroactiva) va declarar l’herència del títols nobiliaris per al fill primogènit, independentment del seu sexe.

Es pot accedir a un títol nobiliari per:

• Herència (primer titular de la família)
• Títol vitalici (personal i intransferible)
• Consanguinitat (durant tres generacions)
• Funcions o càrrecs
• Privilegi (concedit directament pel Rei per serveis o mèrits)

Amb la mort d’un noble, el seu hereu principal pot sol·licitar al Rei, a través del Ministeri de Justícia, un permís per utilitzar el títol. Si l’hereu principal no fa la petició en el termini de dos anys, altres hereus podran fer-ho. Amb tot, hi ha un límit legal de 40 anys per poder reclamar–lo.

Podem classificar els títols de la noblesa espanyola en tres grans grups:

• 1r grup: la noblesa titulada, amb 5 rangs importants (vegeu la taula).

• 2n grup: el títol de príncep (únic títol), utilitzat pels titulars d’un principat. La legislació actual va posar fi al reconeixement oficial del títol de príncep fora de la família real, però va preveure una disposició que permet al titular d’un principat portar la dignitat convertida en un títol ducal del mateix nom, i per estrany que sembli encara segueix en ús el principat de Belmonte, amb els barons de Belmonte.
• 3r grup: la noblesa no titulada, on hi trobem dos rangs importants, gentilhome (hidalgo, en castellà) i cavaller.

La figura més curiosa en l’heràldica és el gentilhome, que molts teòrics veuen com l’antecessor directe del que avui seria un cap de protocol. El seu element primordial és l’escut, que adopta diferents formes i que en el cas espanyol es diferencia de la resta bàsicament perquè té moltes peces, com ara castells, lleons, barres, arpes o caps de moro. El motiu perquè surtin figures poc heràldiques és pel costum que tenien els homes rics d’unir armes de les seves terres amb les de la seva família.

D’altra banda, l’heràldica espanyola té una legislació que regula les diferents categories existents: reial (Casa Reial), gentilícia (llinatges i nobles), cívica (entitats d’Administració territorial), corporativa (entitats públiques o privades de caràcter civil), eclesiàstica, militar i industrial (marques o productes elaborats per les empreses).

Les parts en què es divideix l’escut són dues:

• El camp de l’escut, que és la superfície interior i on es pinten les peces i figures de blasó.
• Les divisions, que s’anomenen participacions i reparticions, i que són els elements que separen el camp en parts.

L’escut d’Espanya no està regulat en la Constitució espanyola del 1978, i l’única al·lusió constitucional és la que apareix en l’article 4.1, on es descriu la bandera d’Espanya, i el 4.2, que fa referència a les banderes de les comunitats autònomes. La regulació de l’escut es troba en la Llei 33/1981, de 5 d’octubre, on es descriu, i el Reial decret 2964/81, de 18 de desembre, on s’estableix el model oficial i els seus usos. Més tard, l’any 1999, es va aprovar el Manual d’Imatge Institucional de l’Administració General de l’Estat, amb instruccions sobre l’ús i el disseny de l’escut en l’àmbit de l’Administració de l’Estat, els departaments ministerials i altres institucions.

Segons l’article 1 de la Llei 33/1981, l’escut és arrodonit a la base, amb un arc de mig punt invertit, i està quartejat i entrat en punt. L’escut té tres parts diferenciades (vegeu la figura):

• A la part central trobem que està dividit en quatre parts i a la zona central hi ha un cercle. Hi apareixen el castell, el lleó rampant, la quadribarrada i la cadena d’or, una granada i la flor de lis.
• Les columnes que acompanyen la part central tenen escrit “plus” i “ultra” i estan rematades per una corona imperial (dreta) i una reial (esquerra).
• La part superior de l’escut està rematada per una corona reial tancada, i a la part superior hi ha una esfera, que és el símbol de la cristiandat.

Creative Commons

Avui en dia, les armes heràldiques, familiars o personals es reserven per a útils domèstics de luxe, com ara com vaixelles, cristalleries i coberteria, i també en detalls personals com anells i botons. En la documentació particular és freqüent l’ús de les armes personals o familiars, així com en les targetes de visita, el paper de carta o els sobres.

La bandera espanyola es va crear durant el regnat de Carles III i era bicolor. Al llarg de la història ha anat patint modificacions, i avui en dia, segons l’article 4.1 de la Constitució, queda descrita com un símbol que està format per “tres franges horitzontals, vermella, groga i vermella, sent la groga de doble amplada respecte a cadascuna de les vermelles” (vegeu la figura).

L’origen de la bandera catalana o senyera (vegeu la figura) es basa en un escut i ha anat acompanyat d’una llegenda que diu que l’emperador franc Lluís el Pietós (o Carles el Calb, no tothom es posa d’acord) va mullar quatre dits en una greu ferida del comte Guifré el Pelós i els va passar sobre el seu escut d’or. Tota llegenda neix d’algun fet real, i les fonts primàries (aquí l’Arxiu de la Corona d’Aragó) assenyalen que Guifré el Pelós va ser el creador del primer escut.

Creative Commons

És el símbol català més antic de Catalunya i un dels més antics d’Europa. L’escut de les quatre barres vermelles sobre fons groc era l’emblema de la casa dels comtes de Barcelona. Al principi no eren quatre barres, i el seu nombre era indeterminat. Així, en l’espai destinat a contenir-les es posaven tantes faixes com hi cabien. No serà fins al segle XIII quan el nombre de barres va tendir a fixar-se en quatre, apareixent documentat per primera vegada l’any 1150 en un segell del comte Berenguer IV de Barcelona.

El símbol, com és conegut, no és exclusiu de Catalunya. Un privilegi de Jaume I de 1269 va concedir a València l’ús d’un segell propi on apareixien les quatre barres i el castell de l’Almudena. Aquest privilegi es faria extensiu a les illes Balears el 1312. Així, en el cas valencià, les quatre barres apareixen en la bandera de la ciutat des del segle XVI, acompanyades d’una franja blava. La utilització de la mal anomenada quadribarrada (ja que són nou barres) va durar fins al 1716, quan a causa del Decret de Nova Planta es va prohibir, entre moltes altres coses, l’ús dels símbols identitaris i, per tant, de la bandera i l’escut.

La recuperació vindrà amb l’anomenada Guerra del Francès, quan amb l’ocupació del territori català per part de les tropes de Napoleó Bonapart, el 1810, es va tornar a utilitzar oficialment la bandera de les quatre barres, això sí, acompanyant-la de l’àguila imperial napoleònica.

Després de la breu experiència napoleònica, en el darrer terç del segle XIX, el símbol de les barres va ser adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes. Amb la dictadura franquista es van tornar a perdre tots els símbols, i no serà fins a la democràcia actual que s’han pogut recuperar a través de la promulgació primer de la Constitució espanyola del 1978 i posteriorment de l’Estatut d’Autonomia del 1979.

Tots els països tenen una bandera nacional que els identifica i representa. Hi ha moltes ocasions (com fires, congressos, esdeveniments diplomàtics, visites d’autoritats…) en què la bandera nacional ha d’anar acompanyada d’altres banderes de diferents països perquè tots estiguin representats en l’esdeveniment en què participen.

En aquest cas, seguint l’article 6 de la Llei 39/81, de 28 d’octubre, s’ha de col·locar en primer lloc el màstil d’honor, seguit de la resta d’insígnies. Totes han d’estar a la mateixa alçada i tenir la mateixa mida. Un cop ubicada la bandera d’Espanya, la resta s’ordena amb els següents criteris objectius:

• Totes han de ser oficials i nacionals, que representin estats.
• Espanya es pot col·locar de dues maneres diferents quan s’escriu en espanyol que començaria per “E” Espanya, o en anglès que llavors començaria per “S” Spain. Però en la majoria dels casos es col·loquen en ordre alfabètic en espanyol.
• S’han de col·locar en ordre alfabètic en l’idioma del país amfitrió, començant per la pròpia del país.

La funció que té la bandera espanyola és identificar l’individu com a ciutadà membre, perquè és una representació tangible del país i perquè diferencia el grup que representa d’altres grups. Malgrat això, arran de la crisi econòmica hi ha detractors del Govern i de les institucions de l’Estat, i un resultat d’aquest fet és el rebuig als símbols que els representen.

A causa del seu caràcter oficial i del que representa, la bandera espanyola es col·loca, segons els articles 6.1 i 6.2, en “un lloc destacat, visible i d’honor”, tant a l’exterior com a l’interior d’edificis públics de l’Administració central, autonòmica, provincial i local i, a més, serà l’única que s’hissarà en els òrgans constitucionals. La bandera nacional s’ha d’utilitzar en actes oficials per les autoritats corresponents, i també es pot emprar en esdeveniments privats als quals assisteixin autoritats oficials com a representants de la seva institució. Aquest lloc preeminent i de màxim honor és el següent:

• Quan el nombre de les banderes que onegen juntes sigui imparell, la posició serà central.
• Si el nombre de banderes que onegen juntes és parell, de les dues que estan al centre, la de la dreta serà la de la presidència; vist des de l’ull de l’observador serà l’esquerra.

Pel que fa a les banderes autonòmiques, aquestes són representatives de cadascuna de les comunitats autònomes i s’hissaran en tots els edificis públics de la comunitat a la qual correspongui cada bandera, al costat de la bandera espanyola i en els actes oficials. Aquestes ensenyes són aprovades pel Govern i pels parlaments autonòmics seguint la legislació vigent.

En cada comunitat autònoma, en els edificis públics civils s’hissarà la bandera de l’autonomia corresponent juntament amb la d’Espanya, igual que en les diputacions i els ajuntaments. El cas més habitual és col·locar les banderes en un balcó o localització visible. Els criteris que se segueixen per ordenar-les són els següents (vegeu la figura):

• Si hi són les tres banderes: al centre, la bandera nacional (1), a la dreta de la posició de les astes, com si la bandera mirés l’espectador, l’autonòmica (2), i a l’esquerra, la local (3). I si hem de col·locar banderes autonòmiques, ho farem segons l’antiguitat de la constitució de cada comunitat.
• En el cas que es posi la bandera de la UE, l’ordre més corrent és: Espanya (1), comunitat autònoma (2) i Unió Europea (3). Però hi altres interpretacions que col·loquen la de la UE abans de la comunitat. Els dos casos es donen com a correctes.
• En el cas de col·locar diverses banderes autonòmiques per representar algun tipus d’acte, aquestes tindran l’ordre d’antiguitat de la seva autonomia i/o la data de publicació del seu Estatut d’Autonomia en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

Atès que cada comunitat autònoma va veure publicat el seu Estatut d’Autonomia en data i any diferent, en la taula apareixen aquestes dates imprescindibles per ordre de promulgació, de manera que esdevé el llistat que s’utilitza en el cas de tenir diverses banderes autonòmiques amb un mateix joc de màstils. Les primeres banderes han de ser les de les comunitats autònomes que van veure publicats els seus Estatuts en primer lloc en el BOE.

Els ajuntaments tenen banderes oficials que han estat aprovades pels seus respectius plens i formen part de la simbologia de la institució. Com a norma general, en tots aquests reglaments s’afirma que la bandera local és el símbol distintiu de la ciutat, que la representa en tots els actes públics.

La bandera local ha d’onejar en els edificis i establiments municipals i en els actes promoguts per ells, o en aquells en què una autoritat municipal representi l’ajuntament.

Si hi ha banderes locals, sempre es col·loquen després de les banderes de les comunitats autònomes. Si hi ha més d’una bandera local, l’ordre protocol·lari a seguir serà el que els municipis tinguin com a propi. Generalment, per evitar conflictes sobre l’ordre d’importància entre localitats s’utilitza l’ordre alfabètic per a la seva col·locació, després de la bandera de la capital, o segons el nombre d’habitants de cada municipi.

Des del punt de vista protocol·lari, si hi ha diferents banderes locals, depenent de la seva capitalitat, es pot elaborar una llista amb criteris d’ordenació que s’han aplicar a l’hora d’utilitzar diferents tipus d’ensenyes. Dins del territori nacional espanyol, el criteri d’ordenació és el següent:

1. Bandera d’Espanya.
2. Banderes nacionals ordenades segons criteri establert.
3. Banderes de la comunitat autònoma on ens trobem.
4. Banderes de les comunitats autònomes ordenades per dates de publicació dels seus Estatuts d’Autonomia en el BOE.
5. Bandera del municipi on ens trobem.
6. Bandera de la província on ens trobem.
7. Banderes de les capitals autonòmiques, col·locant primer la de la capital autonòmica de la comunitat on ens trobem.
8. Banderes de les capitals de província. Primer es col·locaran les de les capitals de província de la comunitat en què estem, i la resta anirà per la data de publicació dels seus estatuts; en cas que coincideixin dues o més capitals d’una mateixa comunitat, entre si es col·locaran per ordre alfabètic o nombre d’habitants.
9. Banderes dels municipis. Es podran col·locar per ordre alfabètic o col·locar-les per comunitats autònomes seguint la data de publicació dels seus estatuts. En el cas que coincideixin dos o més municipis d’una mateixa comunitat, es col·locaran per ordre alfabètic o nombre d’habitants.

El marc institucional espanyol engloba la Corona i el Govern; així com les administracions de l’estat en l’àmbit estatal, autonòmic i local (diputacions i ajuntaments).

En el protocol espanyol, la normativa reguladora és el Reial decret 2099/1983, de 4 d’agost, amb què s’aprova l’Ordenament general de les precedències de l’Estat.

La principal institució protocol·lària a Espanya és la Monarquia, a la qual la Constitució li dedica el Capítol II. En el seu article 56.1 es diu:

D’acord amb això, quan el Rei assisteix a un acte l’ha de presidir. Però en el cas que hi hagi altres autoritats, l’RD 2099/1983 assenyala com aplicar les normes de presidència en els actes (vegeu la figura):

• Hi ha d’haver una persona que el presideixi i que sigui la responsable de gestionar l’acte mentre s’està desenvolupant. La normativa estableix com a criteri general que tot acte ha d’estar presidit per l’autoritat que l’organitza. Per exemple: quan un acte l’organitza el Govern i el presideix el president del Govern i hi assisteix el cap d’Estat, serà aquest el que el presideix.
• En cas de cedir la presidència, l’organitzador ha d’ocupar el lloc immediat a la presidència. La distribució dels llocs es fa seguint la norma de l’alternança de dreta a esquerra del lloc ocupat per la presidència.

Però aquestes no són les úniques col·locacions, tenim altres tipus de configuracions de taules, si bé s’utilitzen menys; són la taula en forma de U i la taula en forma de T, que distribueix les persones en sentit horitzontal i vertical (vegeu la figura).

Respecte als actes oficials, en trobem de dos tipus:

• De caràcter general. Actes en què hi participen la Corona, el Govern o l’Administració de l’Estat. També s’hi inclouen els actes de les comunitats autònomes quan hi participa alguna d’aquestes institucions.
• Actes propis. Actes en què hi participen persones (representants de les institucions) i institucions de les comunitats autònomes. S’hi aplica la normativa de protocol de la comunitat corresponent.

D’altra banda, el Reial decret 2099/1983, de 4 d’agost, regula també les precedències. Així, trobem que l’ordre dels actes oficials varia segons qui els organitza:

• Per a la Corona, el Govern i/o les administracions de l’Estat, l’RD estableix que l’ordre no es pot alterar sota cap circumstància exceptuant uns casos concrets, però són tants aquests casos que resulta difícil aplicar la norma general.
• Per a les comunitats autònomes o l’Administració local, la presidència es determinarà prelativament d’acord amb l’ordenament general, per la normativa pròpia i/o per la tradició o costum. En definitiva, tres normes jeràrquicament establertes a l’hora d’ordenar els participants: primer l’RD 2099/1983, de 4 d’agost; segon, per normes de protocol pròpies, i tercer, pel costum.

A més, atès que en les precedències parlem de representants i d’institucions, l’RD ha creat tres tipus d’ordenació:

• La individual. Regula l’ordre singular d’autoritats, titulars de càrrecs públics o personalitats.
• El departamental. Regula l’ordenació dels ministeris.
• La col·legial. Regula la prelació entre les institucions i les corporacions quan assisteixin a actes oficials amb presència institucional o corporativa, tenint així caràcter col·lectiu i sense estendre’s als seus respectius membres en particular.

En els actes haurem de tenir present que serà necessari l’ús de la/es bandera/es. Dins del context de protocol oficial, el seu ús està reglamentat per la Llei 39/1981, de 28 d’octubre, que regula els llocs on ha d’onejar i la disposició en els organismes oficials espanyols. Així, tenim que la bandera espanyola ocuparà sempre el lloc més destacat, visible i d’honor en el cas que s’utilitzi amb altres banderes d’Espanya, que no podran tenir la mateixa mida (en l’àmbit internacional, dependrà dels protocols pertinents).

Pel que fa a les maneres de col·locar les banderes, si el nombre és senar, la bandera espanyola ocuparà la posició central, i si és parell ocuparà les dues posicions centrals: la dreta respecte a la presidència o l’esquerra respecte a l’observador (vegeu la figura).

La col·locació de banderes en relació amb els edificis pot ser en l’àmbit exterior i en l’àmbit interior:

• Nivell exterior, tenim tres tipus de col·locació:
  • Entrada principal no centrada. És una línia única de banderes, començant des del costat dret de l’entrada principal (esquerra de l’observador), i el lloc d’honor per a la bandera espanyola és el més proper a la porta.
  • Entrada principal centrada. Filera doble, igual i simètrica. S’inicia dels dos cantons (dret i esquerre) per ordre de protocol de la bandera espanyola.
  • Sobre la porta o balcó principal. Se segueixen els criteris de nombre parell o senar de banderes.
• Nivell interior, tenim dues maneres de posar-les:
  • Sobre suport triple. Els suports tenen dos nivells. El nivell central és el més alt i és on anirà la bandera espanyola; les altres dues, a dreta i a l’esquerra per ordre de precedència.
  • Sobre suports per a actes bilaterals (vegeu la figura) El país convidat es col·locarà entremig de les dues banderes nacionals.

El Rei o la Reina i els hereus són la màxima jerarquia en l’àmbit protocol·lari. Quan algú d’ells assisteix a un acte sempre el presideix, i si hi assisteixen més d’un d’ells, s’ordenen seguint el criteri de l’ordre de successió.

Els membres de la Corona requereixen un tractament especial, tant en la comunicació oral com en l’escrita (vegeu la taula).

El Govern és el màxim representant del poder executiu, seguit pels representants del poder legislatiu i del poder judicial, entesos en aquesta prelació en l’àmbit protocol·lari.

En el poder executiu trobem:

1. El cap de Govern amb una o diverses vicepresidències. En el cas de diverses caldrà parlar de vicepresidència primera, vicepresidència segona, vicepresidència tercera…
2. El Consell de Ministres. L’article 15 de l’RD 2099/1983, de 4 d’agost, determina l’ordre a partir de la creació, sent el ministeri més antic el primer. L’ordre seria: Assumptes Exteriors, Defensa, Economia i Interior. No es pren com a jerarquia la persona que exerceix la representació del ministeri, sinó l’antiguitat de l’organisme. Extensivament, aquesta distribució es dóna en les reunions de càrrecs inferiors al ministre, és a dir, a secretaris d’Estat i a subsecretaris, de manera que el seu ordre està determinat per l’ordre dels ministeris als quals pertanyen.
3. Presidents de les comunitats autònomes, que s’ordenen segons la data de promulgació del seu Estatut d’Autonomia. En el cas de coincidència de l’antiguitat de la publicació oficial de dos o més estatuts, els presidents d’aquests consells de govern s’ordenaran d’acord amb l’antiguitat de la data oficial del nomenament.
4. Expresidents de Govern, ordenats de major a menor antiguitat en la presidència.
5. Ambaixadors estrangers amb representació a Espanya.

Pel que fa el poder legislatiu, tenim dos presidents: el del Congrés dels Diputats i el del Senat. Li segueixen els vicepresidentes de les meses del Congrés i del Senat. I pel que fa al poder judicial, també hi ha dos presidents: el del Tribunal Constitucional i el del Consell del Poder Judicial.

L’article 3.8 del Codi del bon govern (aprovat en el Consell de Ministres del 18 de febrer del 2005) prescriu que els tractaments oficials de caràcter protocol·lari dels membres del Govern i dels alts càrrecs serà Senyor/a, seguit de la denominació del càrrec o rang corresponent.

En missions oficials a l’estranger s’establirà el tractament que correspongui a la normativa del país o organització internacional. Si aquestes autoritats posseeixen alguna condecoració en grau de la Gran Creu en l’àmbit personal, segons la jerarquia que ocupen, no en raó del càrrec que exerceixen, preval per a un el tractament d’“Excm. Sr.” o “Excma. Sra.”, i per als altres el tractament d’Il·lustríssim senyor/senyora (“Il·lm./a. Sr./Sra.”).

L’article 2 de la Constitució espanyola reconeix i garanteix el dret d’autonomia a Espanya. Això ha fet que avui dia al país hi hagi disset comunitats autònomes i dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla) i que les comunitats autònomes hagin creat les seves pròpies normes protocol·làries. De manera que estem parlant de 17 protocols diferents.

Per la seva banda, l’Administració general de l’Estat disposa que en cada comunitat autònoma i ciutat autònoma hi hagi un representant seu, anomenat delegat del Govern, sent el seu tractament d’“Excel·lentíssim Sr./a.”.

Serà d’aplicació la Llei 13/2008, de 5 de novembre, segons la qual el president de la Generalitat, a efectes de precedències i protocol, ocupa la posició primera en els actes oficials als quals assisteix. Li correspon a ell determinar per decret l’ordre de prelació entre els consellers.

A efectes de precedències i protocol, el conseller primer o consellera primera, o el vicepresident o vicepresidenta, si han estat nomenats, tenen una posició preeminent respecte als altres consellers (article 3.1).

Els tractaments més importants són:

• Molt Honorable Senyor/a (M. Hble. Sr./M. Hble. Sra.) (M. H. Sr./M. H. Sra.)
  • expresident/a de la Generalitat de Catalunya
  • expresident/a del Parlament de Catalunya
  • president/a de la Generalitat de Catalunya
  • president/a del Parlament de Catalunya
• Honorable Senyor/a (Hble. Sr./Hble. Sra.) (H. Sr./H. Sra.)
  • conseller/a de la Generalitat de Catalunya
  • cònsol/consolessa
  • exconseller/a de la Generalitat de Catalunya
  • president/a del Consell Consultiu
• Excel·lentíssim/a Senyor/a (Excm. Sr./Excma. Sra.)
  • alcalde/essa de l’Ajuntament de Barcelona
  • delegat/ada del Govern de l’Estat
  • diputat/ada al Congrés
  • eurodiputat/ada
  • expresident/a d’organismes territorials elegits per sufragi que tinguin Barcelona per capital
• Il·lustríssim/a Senyor/a (Il·lm. Sr./Il·lma. Sra.) (Im. Sr./Ima. Sra.)
  • alcalde/essa (llevat del cas de Barcelona)
  • delegat/ada regional o provincial de ministeri
  • diputat/ada de la Diputació de Barcelona
  • fiscal

L’Administració local està representada per les províncies, l’òrgan de representació de les quals és la Diputació. El tractament que reben els presidents de la Diputació és “Il·lm./a. Sr./a.” excepte a Barcelona, on és “Excm./a. Sr./a.”.

Pel que fa als municipis, el cap de govern municipal és l’alcalde/essa. Evidentment, el seu tractament depèn del lloc i del nombre d’habitants. En determinats ajuntaments, per motius històrics, els alcaldes poden utilitzar tractaments protocol·laris molt específics, com ara Excel·lentíssim, Molt Lleial o Molt Humanitari/a.

Per la seva banda, els tinents d’alcaldes i regidors tenen el tractament d’“Il·lm. Sr./a.”.

Els esdeveniments o actes poden tenir naturaleses molt diverses, i per tant el protocol que s’aplicarà en cadascun d’ells serà diferent. Altres organismes socials en què el tractament protocol·lari té un paper important són l’Església, l’Exèrcit i l’àmbit esportiu i social:

• Els actes religiosos se circumscriuen al marc d’una professió religiosa, en què cada religió marcarà les normes que la regulen.
• Els actes militars se circumscriuen a l’àmbit militar, i la seva autoritat és portada a terme per les autoritats militars i tenen normes de protocol pròpies.
• Els actes esportius se circumscriuen al món esportiu i estan regulats per normes i pautes determinades per a cadascuna de les activitats esportives.
• Els actes socials se circumscriuen al món del saber estar i del sentit comú.

Es tracta d’un protocol molt rigorós, està marcat des de fa segles i hi participen el clero i els fidels. Les esglésies que mostren protocols més rígids són la catòlica, la protestant, l’ortodoxa, la islàmica i la jueva, entre d’altres. El 1978, amb la Constitució, es va declarar un estat aconfessional gràcies a l’art. 16.3.

Però a banda d’aquest article no hi ha cap més disposició legal que defineixi el lloc que els representants de l’Església catòlica o d’altres confessions han d’ocupar en els diferents actes públics oficials, de manera que s’aplica el protocol segons el rang de la seva institució.

La religió catòlica té una àmplia i desconeguda jerarquia. Per ordre d’importància, al capdamunt de la comunitat catòlica trobem el Papa. Després hi ha, en el cas de les realitzacions litúrgiques, cardenals, arquebisbes, bisbes, presbiterians, sacerdots i diaques. Però aquestes no són les úniques figures que hi podem trobar; així, en la taula apareix un quadre on tenim els ítems de la precedència, el tractament, les abreviatures i l’etiqueta de les diferents autoritats eclesiàstiques per ordre d’importància dins l’Església catòlica. A més a més, hem de saber que aquest protocol es regeix pels decrets del Concili Vaticà II, on apareix el “Cerimonial dels Bisbes”, tractat que defineix la litúrgia de les celebracions religioses en les quals participa el bisbe.

Quan el Papa anuncia una visita a un país catòlic, les autoritats eclesiàstiques sol·liciten la seva assistència a l’arquebisbat de la ciutat escollida. Des de Roma, acompanyen el Papa el Consell Pontifici de Laics, i el seguici del Sant Pare, format pels ministres de la secretaria de l’Estat Vaticà. També viatja el Nunci Apostòlic i els cardenals espanyols que viuen a Roma. Durant els oficis, i a partir de les normes de protocol, els cardenals apareixen al costat del Sant Pare i es col·loquen per odre de la data de nomenament, quedant més a prop del Papa els més antics.

L’etiqueta que s’ha d’utilitzar en un acte religiós catòlic:

• En les cerimònies, si es porta un llibre o un full per seguir la missa, el paper s’haurà de sostenir amb les mans i no deixar-lo damunt les mans quan s’està assegut.
• Participar activament, contestant amb veu clara i audible. En el cas que hi hagi música, s’aprecia com una bona manera acompanyar-la cantant (fins i tot encara que no se sàpiga entonar, s’estigui afònic o no es tingui veu).
• Evitar en la mesura del possible fer sorolls; no hem de distreure els altres, i es considera incorrecte girar-se per veure qui entra o qui surt o fixar-se en quines persones assisteixen a l’acte. El silenci és essencial per mantenir “una actitud pietosa”. Evidentment, qualsevol aparell electrònic o digital es posa en silenci o en mode avió, o es tanca.
• Ser curós amb la imatge personal i amb la indumentària. Indumentària: en qüestions protocol·làries tenim dos nivells diferents, el protocol que segueixen els membres eclesiàstics i les persones que assisteixen a actes cerimonials:
  • En el cas dels membres eclesiàstics. La peça dels representants eclesiàstics és la sotana, normalment de color negre. Exempcions: el Papa, que va vestit de blanc; els cardenals, que utilitzen una petita faixa i un solideu (petit birret que cobreix el cap, que sol ser de color vermell i que simbolitza la seva fidelitat al Papa), que en els arquebisbes i bisbes és de color porpra tant la faixa com el solideu.
  • En el cas de les persones no eclesiàstiques, cal fer un ús adequat, discret i poc exagerat. S’han d’evitar robes esportives, xancletes, escots i minifaldilles, ja que cap d’aquestes peces és considerada dins de les normes d’etiqueta.
• Caldrà fer correctament la genuflexió en passar davant del sagrari com a símbol d’amor i de respecte. Cal senyar-se i fer el senyal de la creu amb pausa i sense presses.

Respecte als obsequis, quan el Papa visita un país, habitualment aquest li sol fer regals a través dels seus representants, però no és un acte espontani; està tot parlat, discutit i acordat perquè el regal s’ajusti a la figura que representa el Papa, el màxim govern d’un Estat sobirà i Apòstol de Déu.

Les cerimònies litúrgiques que tenen protocol són els sagraments (baptisme, confirmació, reconciliació, comunió, matrimoni, ordre sagrat i ungir els malalts, les benediccions i la Santa Missa, la missa de difunts…). El referent que ens ajuda a la col·locació és el mateix edifici religiós, amb dos espais (que ajuden a la ubicació i que, depenent de la cerimònia que s’hagi de fer, varien els llocs dels convidats):

• El cantó de l’Epístola mirant cap a l’altar és la dreta.
• El cantó de l’Evangeli mirant cap a l’altar és l’esquerra.

Respecte a les postures, no cal estar dempeus i rectes, en posició ferma, però tampoc ens hem de recolzar a les parets o seure al terra. En les cerimònies litúrgiques és important saber quan asseure’s, aturar-se, posar-se de genolls, romandre dempeus…

Respecte a certs elements de la indumentària, no portar barret i/o gorra a l’església, a més a més de venir aconsellat pels bons modals i l’etiqueta, és un acte de reverència a Déu. De manera que els homes s’han de treure el barret dins de l’espai eclesiàstic, mentre que les dones poden mantenir-lo en alguns llocs, com en certs països llatinoamericans, i també poden portar el vel al cap. Hem de pensar que no és el mateix anar vestit per a una boda, on el barret forma part del conjunt, que anar a actes oficials com una missa solemne o una missa castrense.

L’Església anglicana celebra actes religiosos i manté un esquema jeràrquic similar al de l’Església catòlica; la seva estructura és la següent:

• La màxima autoritat és l’arquebisbe de Canterbury i de Cork, i als dos se’ls dona el tractament de “La Seva Gràcia”.
• Als bisbes se’ls tracta de Lord.
• Els canonges reben el tractament de Sir.
• Als sacerdots a nivells dels Reverends és propi de dignitats eclesiàstiques com prelats i graduats d’una ordre religiosa.

L’Església ortodoxa no manté relacions internacionals a través d’agents diplomàtics. El que sí que fa de vegades és organitzar missions particulars amb enviats especials. Avui dia, l’Església ortodoxa d’Orient està fragmentada en vuit patriarcats. En tot cas:

• Al patriarca li donarem el tractament de Sa Beatitud.
• El popa té el tractament de Reverend i/o Monsenyor.

En l’Església evangèlica, el pastor té el tractament de Reverend. L’Església luterana té un caràcter nacional i no té representació diplomàtica, però a diferència de l’ortodoxa sol utilitzar les missions especials. Té la seva pròpia jerarquia i els seus actes religiosos també són molt protocol·laris, i són molt similars als que utilitza l’Església catòlica.

En el cas de la religió jueva, les comunitats jueves tenen una organització territorial, fet que permet que al capdavant de cadascuna de les regions hi hagi un Gran Rabí i per tant no sigui necessària la representació diplomàtica, ja que l’exerceix aquesta figura representativa. El tractament que donarem al Gran Rabí serà el d’Excel·lència, i als rabins els donarem el tractament de Reverend.

En la religió musulmana hi trobem unes normes internes molt rígides. Els seus líders religiosos són l’imam o el xeic, que poden fer actes de culte, però bàsicament són respectats com a fonts de consulta i docents. Per la resta no hi ha jerarquies, ni sacerdoci ni monacat. Qualsevol musulmà pot presidir els actes rituals sempre que sigui una persona de reconeguda honestedat, pietat i saviesa.

La institució militar té unes normes protocol·làries fermes, rígides i clares. El seu protocol és un dels més precisos, ja que tot en aquesta institució és cerimonial, des del moment en què es toca diana amb la trompeta per despertar els soldats fins que sona el toc de silenci per anar a descansar.

El protocol militar determina l’ordre de jerarquització en tots els actes on hi participin. Tot està absolutament reglamentat, des dels uniformes fins a l’aspecte dels mateixos militars; no es deixa res a l’atzar. D’aquesta manera aconsegueix crear una cultura corporativa de la qual formen part les precedències, els cerimonials, les condecoracions i tots els símbols que la identifiquen (himne, bandera, escut…).

La institució militar es fonamenta en un conjunt de principis, com són la disciplina, l’ordre i les tradicions. Aquesta requereix de l’acompliment de totes les normes que marca el protocol militar en qualsevol tipus d’acte que la institució celebri.

La normativa que regula l’àmbit militar és el Reial decret 96/2009, de les Reials Ordenances, on s’estableixen els drets i deures dels militars i el seu comportament. Els elements indispensables del protocol militar:

• Les unitats militars. Són les protagonistes de les parades militars, les desfilades, la rendició d’honors i els actes similars. Solen estar formades pel batalló o grup i la companyia, l’esquadró, la bateria o l’esquadrilla. Quan són dies molt assenyalats, com per exemple el Dia de la Festa Nacional, en comptes del batalló hi pot assistir una entitat superior com és una brigada o una divisió, però de vegades fins i tot es formen unitats especials denominades agrupacions que poden representar no només els tres exèrcits, sinó també la Guàrdia Civil
• La uniformitat. Fa referència a la indumentària que porten, en aquest cas anomenat uniforme.
• Les condecoracions.
• Els guions i els banderins. Els utilitzen els comandaments en les desfilades. No els hem de confondre amb les banderes de la unitat, per bé que són un tipus de bandera que porta la persona que guia o lidera la tropa. Els guions representen la insígnia d’una unitat. Té dues mides:
  • La unitat petita de guions i banderins, utilitzada per les companyies.
  • La mida gran, utilitzada pels batallons, de teles de ras i brodats.
• Les armes. Els oficials poden portar pistola o sabre, i els suboficials i la tropa, l’arma llarga de la seva unitat. El canó es utilitzat per fer les Salves d’Ordenança.
• El foc. Les salves s’utilitzen per rendir honors. El nombre de salves que es disparen depèn del rang o graduació de la persona a qui se li fa l’homenatge. Quan l’homenatge és a les persones que han donat la seva vida per Espanya, es fa una descàrrega de fusells per part d’una de les unitats que participa en l’acte.
• Les veus. S’utilitzen per ordenar els diferents moviments de les tropes. Una de les frases més importants en els honors és “Viva España”. En les cerimònies d’homenatge als caiguts per Espanya, tots els militars presents, fins i tot encara que no estiguin en la formació, canten una oració que es diu “La muerte no es el final”. Cal no confondre aquesta oració amb un himne, perquè no ho és.
• La música. Les agrupacions militars encarregades d’interpretar les marxes, els himnes i les cerimònies que es donin en cada moment.
• Els himnes. Els himnes propis de l’exèrcit no són considerats himnes nacionals. No oblidem que cada sector de l’exèrcit té el seu himne propi i que s’interpreta en les cerimònies militars en les quals participen unitats del sector de terra, del mar o de l’aire.

Els tractaments militars estan relacionats amb la graduació que obté un militar al llarg de la seva carrera (vegeu la taula).

Com a curiositat, en l’Exèrcit, quan s’anomena un càrrec, se li afegeix el possessiu mi davant; per exemple, mi Capitán, mi Coronel. Però això només és per als homes, ja que per a les dones només cal que anomenin el càrrec.

Les precedències de les autoritats militars estan determinades pel Reglament de protocol militar FFMM3-11 Públic, per grau i per antiguitat dels membres de les Forces Militars, i per la successió legal del comandament; de la següent manera:

1. Exèrcit
2. Armada
3. Força Aèria
4. Policia

En les forces militars, el rang i l’antiguitat es distingeixen per mitjà de la figura d’un sol. En canvi, en la Policia Nacional es fa amb estrelles. Les insígnies són barres i llorer, d’una banda, i estrelles i sols, de l’altra.

Les Reials Ordenances (Reial decret 96/2009) també regulen els uniformes, juntament amb l’Ordre ministerial 6/1989, que fa referència als temes d’etiqueta. En el cas de les Reials Ordenances, s’assenyala que segons la importància de l’acte i del cos al qual es pertany, els uniformes a utilitzar poden ser de diari, de gala, d’etiqueta, de gran etiqueta, de treball, d’instrucció o campanya i especials.

A efectes de protocol, els que hem de tenir presents són l’uniforme de diari, de gala, d’etiqueta i de gran etiqueta, i saber que els uniformes permeten distingir el rang dels militars gràcies a les insígnies que portaran penjades. Mentre que en les forces militars i aèries el rang i l’antiguitat es distingeixen a través de sols i estrelles, en l’Armada es fa mitjançant barres. Els uniformes són els següents:

• L’uniforme de diari. És el que s’utilitza per a les activitats normals de servei, comissions, presentacions i comiats, així com en actes militars i socials on no hi hagi una ordre concreta que assenyali que s’ha de portar un altre tipus d’uniforme.
• L’uniforme de gala. Està reservat per a actes de diari assenyalats com de gala en festivitats de les Forces Armades, en actes oficials i en activitats militars de gran significat. Hi ha, però, una excepció, i és quan en algun d’aquest actes hi participi Sa Majestat el Rei, quan es pot ordenar que s’utilitzi un altre tipus d’uniforme.
• Els uniformes d’etiqueta o gran etiqueta. L’etiqueta militar està regulada per l’Ordre Ministerial 6/1989. Aquesta ordre treballa sobre la uniformitat d’etiqueta o gran etiqueta, i s’aplicarà en els actes oficials o socials encara que no siguin d’origen militar. Serà suficient que se li demani al personal civil que vagi d’etiqueta, per bé que si volem ser rígids en les normes protocol·làries haurem de demanar obertament que els militars vagin d’etiqueta. Per tant, l’ordre regula, en definitiva, les normes de com cal anar vestit en una cerimònia de gala.

Una condecoració és una insígnia que es concedeix com un honor i/o una distinció. De manera general, consta d’una peça metàl·lica amb una forma determinada on es graven imatges o inscripcions. Normalment, la insígnia es col·loca penjada al cantó esquerre de la zona davantera de l’uniforme o penjada del coll al costat.

Les condecoracions varien segons la importància de l’acte i de l’uniforme. A més a més, també dependrà que siguin donades per mèrits militars, per funció, per destí, per permanència o per distintiu de títols. Però cal no confondre orde (distinció), condecoració i medalla, per bé que sovint s’utilitzen indistintament.

• L’ordre té els seus orígens en les ordre mililtars, a diferencia de les altres condecoracions es constitueixen con òrgans col·legials i corporatius.Per exemple l’Ordre del Toisón que és una de les ordres de cavalleria més antigues i prestigioses del món.
• Les condecoracions són elements o símbols de distinció entregats a persones o entitats en senyal de reconeixement però al contrari que suceeix a les ordres, els titulars no ingresen en cap entitat corporativa.
• Les medalles són distincions individuals que tenen com finalitat premiar actes meritoris o de valentia.

En funció de la naturalesa de les accions o serveis que es volen recompensar, les condecoracions poden ser (tipologia):

• Condecoracions civils: recompensen accions, actuacions o serveis de caràcter civil. Es poden donar tant a civils com a militars. Entre les més conegudes hi ha el Reial Orde d’Isabel la Catòlica i el Reial Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme.
• Condecoracions militars: recompensen accions, actuacions o serveis de caràcter militar. Es poden donar tant a militars (majoritàriament) com a civils. Exemples: el Reial i Militar Orde de San Fernando, també anomenat Laureada de San Fernando, i la Medalla Militar, la Creu de Guerra.
• Condecoracions mixtes: recompensen accions, actuacions o serveis de caràcter civil o militar. Es donen tant a civils com a militars. Alguns exemples són: l’Orde del Mèrit del Cos de la Guàrdia Civil i la Medalla al Mèrit de la Protecció Civil.

En funció de la persona, institució o entitat que les atorga, poden ser:

• Oficials; lliurades per les autoritats, les institucions o els organismes d’un Estat.
• Privades o semiprivades; l’entitat que les lliura no pot ser de titularitat pública. Les entitats poden ser fundacions, corporacions, empreses…
• Dinàstiques; són els ordes que es troben vinculats a certes famílies o llinatges.

Actualment, quan hi ha un esdeveniment esportiu de llarga durada (olimpíades, campionat mundial o continental) es fa un acte d’inauguració i un de cloenda a la seu principal de l’esdeveniment. A aquests dos actes hi aniran les màximes autoritats civils i esportives. Per tant, han de quedar clarament fixades les precedències, els espai físics (llotja) per a les personalitats i les autoritats, així com la seguretat, els plans d’emergència, les relacions amb els mitjans de comunicació…

Els objectius generals del protocol esportiu són:

• Informar i ajudar els convidats i assistents a l’acte.
• Resoldre dificultats, problemes i situacions que sorgeixin durant la competició.
• Enriquir el desenvolupament de la competició des del punt de vista de l’organització.
• Aplicar les normes, els usos i els costums per facilitar l’èxit.
• Unificar criteris en la seva aplicació, tant en l’àmbit públic com privat, de manera que es pugui arribar a un consens.

Els objectius específics són:

• Que l’acte agradi a tots els participants i assistents.
• Resoldre problemes, dificultats i situacions que vinguin produïdes pel mateix acte o per la consecució de l’activitat.
• Ordenar les diferents actuacions amb flexibilitat, diàleg i negociació, fent respectar al mateix temps les normes de l’activitat esportiva i que l’acte esportiu requereixen.

Els espectacles esportius tenen unes característiques molt especials, ja que a més de les personalitats habituals que podem trobar en un esdeveniment social o d’altre tipus hi assisteixen moltes persones que provenen de l’àmbit privat, com els cossos directius dels diferents equips, els patrocinadors de l’esdeveniment, persones físiques o jurídiques afins al món esportiu i, finalment, les persones dels diferents àmbits de la comunicació.

Aquestes persones poden tenir un rang o una categoria que poden fer difícil la seva ubicació i col·locació a l’hora d’establir les precedències. En ocasions s’han de situar tots dins una mateixa llotja, i altres vegades cap la possibilitat que n’hi hagi dues. Respecte a la configuració de la llotja, la norma a seguir és:

• En el cas de tenir dues llotges al cantó dret haurem de situar-hi les autoritats esportives, i al cantó esquerre la resta d’autoritats i representants.
• En el cas de tenir una llotja gran amb dues zones diferenciades, a la zona inferior central se situen les autoritats esportives i les personalitats més importants i a la zona superior de la llotja, la resta d’autoritats i representants de les empreses, els espònsors i les federacions esportives.

La classificació d’un acte esportiu dependrà dels següents aspectes:

• De si l’estadi o camp esportiu és municipal o propietat d’un club esportiu.
• De si es tracta d’una competició internacional, nacional, regional o local.
• De si hi assisteixin autoritats i càrrecs federatius o només els clubs participants.

Finalment, és important tenir clara l’estructura de l’esport (tant en l’àmbit local com regional-autonòmic, provincial, nacional i internacional) per poder seguir correctament les normes protocol·làries i de jerarquia (vegeu la taula).