Protocol institucional, normes i simbologia

En aquesta societat, en què les presses semblen sovint males companyes de viatge, acomplir degudament les normes de protocol i cerimonial, en tant que normes jurídiques, pot presentar algunes dificultats d’aplicació. A aquest fet se li suma el caràcter obsolet d’algunes normes, així com el caràcter no coercitiu o sancionador de les mateixes.

Si entenem el protocol com una mena de reglament o una sèrie d’instruccions (fixades per tradició o per conveni) per actuar correctament, llavors la noció de protocol tindrà diversos usos segons el context; és a dir, podem entendre-la com:

• Un document o una norma que estableix els diferents procediments d’actuació. S’hi recullen conductes, accions i tècniques que es consideren adequades en cadascuna de les situacions que s’hagin previst. Per exemple, les forces de seguretat tenen un protocol d’actuació, els bombers en un cas d’incendi, els metges en els hospitals, etc. Ser negligent en alguns d’aquests casos condueix a una sanció punible.
• Els acords establerts entre diversos estats per poder modificar o crear un conjunt de normes que els països signats hauran de respectar.
• Una eina que permet afrontar les crisis que pot tenir una empresa.
• Una eina que permet establir els criteris de comportament adequats en un esdeveniment social de certa formalitat. Aquí anirà associat a l’etiqueta: vestir-se d’una manera determinada, respectar la puntualitat, saludar correctament les diferents autoritats…

D’altra banda, el protocol és un dels àmbits de fixació i expressió de la identitat i imatge corporativa de les entitats, de la seva cultura i del seu sistema de valors. Per tant, es pot formular segons la relació jurídica (o no) de les seves normes:

• Aquelles que tenen un caràcter jurídic stricto sensu, com ara un protocol oficial o un ordre de precedències i rangs.
• Aquelles que no tenen un caràcter jurídic, com ara les modes i les regles ètiques, per bé que la seva utilització al llarg del temps fan que esdevinguin usos i costums i, per tant, els atorga un caràcter jurídic.

En tot cas, el protocol és una eina al servei de la societat i està integrat per una sèrie de normes de caràcter formal que poden ser ètiques, socials o jurídiques, i que s’encaminen a definir el marc d’un acte a través de:

• La presidència: aquell que ocupa el primer lloc en un acte solemne.
• Les precedències: el lloc que correspon a les autoritats o personalitats en un acte.
• Els símbols: elements al·legòrics amb trets associats a una convenció socialment acceptada.
• Les intervencions: exposicions orals dels representants.
• Els comportaments: conjunt de conductes, regles i normes que s’han de conèixer i cumplir

Aquests cinc elements ens serveixen per donar una imatge al més fidel possible del que representen les autoritats i les personalitats que protagonitzen o assisteixen a l’acte, així com del missatge que es pretén transmetre.

Un protocol funciona com una mena d’engranatge constituït per normes de tres tipus (vegeu la figura).

• Quan parlem del caràcter ètic o moral d’un protocol fem referència a aquelles normes que estan exigides per l’acompliment d’un deure moral i que s’inspiren per la caritat o solidaritat cap als altres; per exemple, l’obligació d’utilitzar bones maneres en determinats actes o esdeveniments.
• Quan parlem del caràcter social d’un protocol, o “d’etiqueta” (d’un protocol en sentit molt estricte), fem referència a les regles convencionals variables en el temps i en el lloc. No són vinculants, i el seu incompliment no suposa cap mena d’infracció jurídica; per exemple, l’obligació de vestir jaqué de dia i esmòquing de nit. El seu incompliment pot conduir a “caure en el ridícul” davant dels altres.
• Quan parlem de caràcter jurídic d’un protocol fem referència a aquelles que estan dictades per la comunitat internacional, per l’Estat, per la comunitat autònoma i per l’Administració local, i que esdevenen dret positiu o dret consuetudinari; per exemple, la legislació que regula la precedència de les autoritats. La norma jurídica és un mandat, i per tant és diferent d’un suggeriment o un consell.

En resum, el protocol es nodreix d’aquests tres tipus de normes, però el seu ús està determinat i condicionat pel tipus d’acte. Tenint en compte el volum de normes que s’han promulgat fins al moment, les podem unificar segons l’acte que garanteixen. Així, trobem normes sobre:

• La concessió, la rehabilitació i la transmissió de títols nobiliaris.
• Les recompenses honorífiques: ordes civils i militars, medalles.
• La regulació dels símbols de l’Estat: banderes, escuts i himnes.
• La regulació de tractaments honorífics.
• Les precedències d’autoritats i institucions en els actes públics.
• La celebració d’actes que inclouen la rendició d’honors per part de les Forces Armades.

A banda dels seus trets generals, tot protocol pot ser entès de dues maneres:

• En sentit estricte: fa referència a l’ordenació per rang de les autoritats públiques en un acte oficial. Per tant, esdevé la visualització d’un poder polític establert en un Estat o en un organisme conforme al que estableixen les normes de màxim rang que són les constitucions, en el cas dels estats, i els tractats o cartes, en el cas dels organismes internacionals.
• En sentit ampli: és una tècnica que serveix per organitzar i desenvolupar els actes de caràcter públic i posar-los al servei d’un conjunt d’elements, com poden ser la imatge pública, la reputació, la responsabilitat social, la visibilitat i les relacions amb els diferents entorns, entre d’altres.

Les normes de protocol regulades per llei són d’obligat compliment. Però quina autoritat amb capacitat coactiva disposa dels recursos per imposar l’acompliment d’aquestes normes? i de quina manera ho pot fer? Dins del marc institucional, les normes que regulen el protocol són considerades de dret públic, perquè afecten l’acció dels organismes o l’activitat institucional de l’Estat.

Si estudiem el cas d’Espanya, en primer lloc trobarem, com a exemple de protocol, la Constitució del 1978, on es recullen els pilars fonamentals de l’Estat democràtic, el cap de l’Estat i la divisió dels poders. Per desenvolupar aquests principis es promulguen una sèrie de normes que tracten els elements agrupats amb anterioritat.

Seguidament trobem el Reial decret (RD) 2099/1983, de 4 d’agost, pel qual s’aprova l’Ordenament General de les Precedències a l’Estat, on s’estableix clarament que l’abast d’aquest reglament es limita exclusivament als actes estrictament oficials. Aquest reglament va ser creat per la presidència del Govern, i és de caràcter estatal, independent i jurídic, segons l’article 97 de la Constitució espanyola, i sota l’empara de l’article 24 de la Llei de règim jurídic de l’Administració de l’Estat. Marca els següents ordres de precedència:

• Atorga una valença més gran a les investidures electives i de representació que a les definides per designació.
• Ofereix un major reconeixement a les institucions del món de la cultura.
• Crea la Jefatura de Protocolo del Estado, encarregada d’aplicar les normes del RD.
• Divideix els actes oficials en generals i especials.
• La presidència serà ocupada per l’autoritat que organitza l’acte.
• Dona major prelació a l’autoritat de la pròpia residència.
• Legalitza els usos i els costums.
• Estableix tres rangs d’ordenació: individual o personal, departamental i col·legiat.
• No reconeix la precedència a l’autoritat que es representa (en cas que es faci una substitució).
• Estableix l’ordenament, tant en actes celebrats a Madrid com en les diferents comunitats autònomes.
• Ordena els presidents de les autonomies segons l’antiguitat de la publicació oficial del corresponent Estatut d’Autonomia, i en el seu cas per l’antiguitat dels presidents.
• Acompanyar a Ses Majestats en actes oficials.

Més tard, el Reial decret 1204/1984, de 23 de maig, va aprovar les Reials Ordenances de l’Armada. Ha estat modificat amb el Reial decret 684/2010, de 20 de maig, que regula, entre altres aspectes, els honors militars que rebran les autoritats de l’Estat: qui, com i en quines circumstàncies. El Reial decret 494/1984, de 22 de febrer, va aprovar les Reials Ordenances de l’Exèrcit de l’Aire.

Quant als símbols, també tenim una normativa que explica com i quan s’han d’utilitzar:

• Les banderes. La llei 39/1981, de 28 d’octubre, tracta sobre l’ús de la bandera espanyola, així com d’altres banderes i ensenyes.
• L’himne nacional. Està regulat pel Reial decret 1560/1997, de 10 d’octubre.
• L’escut. Respecte a l’ús de l’escut només hi ha la Llei 33/1981, de 5 d’octubre, que simplement descriu l’escut espanyol i no el seu tractament.

El Reial decret 1368/1987 que fa referència al règim de títols, tractaments i honors de la família reial i dels regents. La seva importància esdevé en l’organització dels actes: tenim el Codi del bon govern ordre APU/516/2005, de 3 de març, que entre altres coses suprimeix els tractaments a tots els membres del Govern i dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat, igualant-los a tots amb un senzill Senyor don o Senyora doña.

També s’hi han d’afegir les normes de les diferents entitats públiques territorials a nivell de comunitats autònomes i entitats locals (diputacions i ajuntaments), que seran només d’aplicació en els seus respectius territoris. Les comunitats autònomes poden dictar normes ordenant les seves pròpies autoritats i òrgans en actes organitzats per elles i als quals no hi assisteixi cap representant de l’Estat, ja que llavors són les normes estatals, per qüestió de rang, les que s’han d’aplicar. De cap de les maneres el contingut dels reglaments aprovats en les comunitats autònomes i en les entitats locals poden contradir la legislació estatal.

Després tenim un conjunt d’institucions com les universitats i les reials acadèmies, entre d’altres, però és evident que les normes que les regulen són d’ús intern i d’aplicació exclusiva en el seu àmbit de competència.

La manera com ha canviat la societat en aquests darrers vint anys, en què una notícia, un acte o un esdeveniment poden ser coneguts en poques hores arreu, ha provocat que les formes protocol·làries augmentin la seva visibilitat i, per tant, s’adaptin o intentin adaptar-se al ritme que les xarxes socials requereixen. Enfront de les normes jurídiques encotillades i en certs casos obsoletes, les normes ètiques i socials procuren adaptar-se als mitjans socials, donant referències del que la societat creu que pot o no estar bé. Així, tenim que l’ètica social s’ha alimentat del protocol per poder donar normes morals que entenguin tant què és el comportament correcte com que no han d’anar lligades necessàriament a una creença religiosa, sinó a un sentiment entès de manera general per a l’ésser humà i a la dignitat que li correspon.

Les regles que regulen el protocol estan establertes per dues de les fonts principals del dret: la llei (d’obligat acompliment per a aquells que les han subscrites) i el costum (amb força moral i social). En els dos casos parlem d’elements persuasius de primer ordre per fer complir aquestes regles. Les dues fonts són igual d’importants, ja que la força de la llei està ratificada per la capacitat i l’autoritat de l’Estat per fer-la complir i, per una altra banda, la tradició i les normes tenen el suport social de la comunitat i el consens en determinades qüestions cerimonials, rituals i simbòliques.

El protocol institucional és un conjunt de normes que regulen el desenvolupament d’actes institucionals organitzats pel Govern i l’Administració de l’Estat (central, autonòmic, regional i local), els organismes internacionals, les monarquies i les empreses privades en què hi participin les institucions.

Les característiques del protocol institucional són:

• Fer referència a un conjunt de normes jurídiques o consuetudinàries, fet que li atorga un caràcter formal.
• Afectar l’àmbit de les cerimònies.
• Manifestar-se en les relacions diplomàtiques, entre estats i organismes internacionals, i dins del mateix Estat, entre les seves institucions, organitzacions públiques i privades i els ciutadans.
• Tenir l’Estat com a únic emissor.
• Ajudar a la gestió de diversos públics, que poden ser:
  • Interns: diferents administracions i ciutadans, individualment o col·lectivament.
  • Externs: altres estats i organismes internacionals.

En definitiva, el protocol institucional és un conjunt de tècniques i eines de les relacions públiques que actuen sobre actes, esdeveniments i cerimònies.

En totes les classificacions que podem trobar sobre protocol s’hi inclouen quatre elements recurrents:

• L’autoritat: atribut del poder públic que exerceix jurisdicció pròpia. La diferència entre autoritat i personalitat se centra en l’exercici del càrrec públic per designació o per elecció en el cas de l’autoritat, i pel caràcter personal en funció dels mèrits o representació en el cas de la personalitat
• L’acte: funció, solemnitat, celebració, commemoració, cerimònia.
• Precedència: el lloc que els correspon a les autoritats o personalitats en un acte.
• Presidència: el que ocupa el primer lloc en un acte solemne.

A més a més, quan parlem de protocol cal distingir entre:

• Cerimònia: l’acte públic o privat, celebrat amb solemnitat i segons unes normes establertes. En són exemples: un acte religiós, la coronació d’un rei, la presa de possessió d’un ministre…
• Cerimonial: allò que fa referència a l’ús de les cerimònies. Per tant, és un conjunt de formalitats que es requereixen per la realització de qualsevol acte públic o solemne. Cerimonial es confon sovint amb cerimònia; per exemple, en la litúrgia de l’Església catòlica, la Santa Missa és una cerimònia en la qual s’aplica un cerimonial específic en funció de la data, l’oficiant i la funcionalitat.

Entre la normativa que compon el protocol institucional —per poder regular actes, esdeveniments i cerimònies d’Estat i d’organismes internacionals— trobem les que versen sobre:

• Els símbols i diferents elements representatius de l’Estat (banderes, escuts i himnes).
• Les relacions amb les precedències d’autoritats i/o institucions en actes públics.
• L’atenció als tractaments protocol·laris, tant honorífics com nobiliaris.
• Les celebracions d’actes.
• Les condecoracions i distincions honorífiques concedides per l’Administració, els organismes internacionals o nacionals i/o per una entitat privada. *

Des de sempre, la comunicació simbòlica ha estat un dels mecanismes més importants en les relacions humanes. En el cas del protocol, els elements simbòlics i de representació formen part dels estats, de les institucions públiques i privades, de les empreses… Els símbols més habituals que podem trobar són la bandera, els títols nobiliaris, l’escut, l’himne i les condecoracions.

La vexil·lologia és la ciència que estudia les banderes, centrant-se en una anàlisi morfològica, de disseny (colors, formes) i d’usos (històrics). Els colors utilitzats en les banderes tenen un significat i una representació respecte de la història i cultura del país o grup que representa. Per exemple, la bandera belga té tres colors: el color negre representa l’escut propi, l’or (groc) representa el rei i el vermell els ullals i la llengua del lleó.

La bandera és una insígnia feta de roba que s’hissa en una asta, fet que la converteix en el senyal, la identitat i el símbol d’una nació, ciutat, institució o empresa. Les banderes, tal com avui les coneixem, estan presents en qualsevol part del món, tenint una clara funció comunicativa de codi de missatges i/o de territori.

Des d’un punt de vista sociològic, el més important dels símbols és la capacitat que tenen de dir alguna cosa important i pràcticament impossible de comunicar per altres vies o d’una altra manera. El que representen els símbols són objectes de valor sentimental, ideològic, emocional i religiós. D’aquesta manera, l’actitud de la persona cap a ells no és indiferent per la càrrega afectiva, que provoca sentiments, opinions i actituds. Així, les banderes representen països, institucions, entitats supranacionals (ONU, UE, Lliga àrab, OTAN…), determinades institucions públiques o privades, partits o associacions, i comuniquen la seva identitat.

L’ús de banderes és habitual en esdeveniments oficials i/o en institucions públiques, ja que obliga a complir una legislació i uns criteris que s’estableixen legalment. Però en el cas del sector privat la situació canvia, ja que les escenografies actuals permeten enviar missatges sense la necessitat d’utilitzar banderes, per bé que el professional de protocol ha de conèixer la normativa per a la utilització de les mateixes, atès que en qualsevol moment es pot trobar en la situació s’haver de col·locar-les en un esdeveniment o acte.

Els dissenys de les banderes es classifiquen segons el seu format (vegeu la figura).

• Rectangular: quan la longitud és més gran que l’amplada (és la més habitual per a banderes nacionals).
• Quadrada 1×1: quan la longitud és igual que l’amplada.
• Corneta: quadrada acabada amb dues puntes.
• Gallardet: tira estreta que disminueix en amplada fins a acabar en punta. Altres formes que presenta el gallardet són la trapezoïdal i la triangular.
• Farpada en forma de corneta: és una bandera de forma rectangular acabada en dues puntes.
• Farpada en punta doble: és una bandera en forma rectangular amb acabat en tres puntes.
• Grímpola: bandera triangular allargada.
• Pendó: bandera rectangular més ampla que llarga.

Analitzant els documents històrics es pot observar com la concessió dels títols nobiliaris està basada en un poder sobirà (reis, i també papes) que els provenien de quatre drets nobiliaris d’èpoques romanes:

• El ius imperii, entès com el dret d’imperi o de govern.
• El ius gladii, entès com el dret d’espasa, referit a la potestat de sentenciar a mort.
• El ius majestatis.
• El ius honorum, el dret d’ocupar càrrecs públics i d’administrar justícia als ciutadans. Donava el dret a premiar virtuts i mèrits, amb títols nobiliaris o de cavalleria, pertanyents al patrimoni de la seva dinastia.

L’únic que pot atorgar títols nobiliaris és el monarca, ja que li és un dret inherent, inseparable, imprescriptible i inalienable a la seva persona. És una dignitat que pot ser atorgada tant a un ciutadà del país on governa el sobirà com a un estranger, ja que reconeix una trajectòria meritòria en qualsevol dels àmbits de la vida. Per tant, encara que atorgar títols nobiliaris tingui els orígens en època feudal, els monarques tenen encara avui la potestat de fer-ho.

Al voltant dels títols nobiliaris trobem la següent terminologia important:

• Dignitat: càrrec honorífic i d’autoritat.
• Títol: renom o distintiu amb el qual es reconeix algú per les seves qualitats o les seves accions.
• Tractament: administrativament va lligat a un càrrec o categoria professional, que pot ser civil, militar i/o religiós.

El reconeixement del títol implica reconèixer la dignitat corresponent. La major part dels títols són respectats i acceptats per tots els països, per bé que n’hi ha que no són comuns al conegut com sistema nobiliari, és a dir, a com es regeixen els títols. Els títols es poden classificar o distingir segons:

• Les maneres com espot adquirir un títol:
  • Per concessió: s’atorga el títol a la persona que es considera meritòria del mateix per diversos motius o mèrits.
  • Per herència: via successòria.
  • Per matrimoni: el títol s’exerceix com a consort d’una persona amb títol.
• El seu caràcter temporal:
  • Vitalici: títols que s’utilitzen fins a la mort del que el posseeix.
  • Perpetu: aquell utilitzat pel seu posseïdor i que després passa als seus hereus.
• La seva naturalesa:
  • Concedits: donats per una Lletra Patent de concessió; són títols nobiliaris creats ex novo.
  • Renovats: reivindicats per aquelles persones que es consideren meritòries de tenir-lo, ja sigui perquè hi ha una manca d’hereu o perquè està en mans d’una persona que no l’hauria de tenir.
  • Reconeguts: concedits en un país estranger i que són reconeguts en el país on es desitja fer-ne ús. El reconeixement equival a una confirmació i autentificació del títol, i quan s’obté passen a ser títols confirmats.

Per la seva banda, la noblesa es pot classificar segons el seu origen en:

• De privilegi: noblesa que ve concedida en funció d’uns mèrits obtinguts o prestats; pot ser tant vitalícia com perpètua.
• Heretada o de sang: noblesa que s’ha obtingut per successió.
• Titulada: aquella els títols de la qual comporten un reconeixement; per exemple, a Anglaterra trobem títols com els de Knight (cavaller), Sir o Milady.
• No titulada: es considera noblesa simple, traduïda en el cognom; no comporta títol.

Actualment, Europa compta amb les següents cases reials: l’espanyola, la britànica, la sueca, la danesa, la belga i l’holandesa, a les quals hem de sumar els principats de Mònaco i Liechtenstein i el Gran Ducat de Luxemburg. De totes aquestes monarquies, el 50% són catòliques: Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein. Als Països Baixos, Suècia, Noruega i Dinamarca són luteranes. En els casos de Noruega i Dinamarca, el monarca és la màxima expressió de l’autoritat religiosa. Finalment, la reina d’Anglaterra és el governador suprem de l’Església anglicana.

Els diferents títols nobiliaris europeus són, de major a menor (vegeu la taula).

També trobem títols nobiliaris en altres societats, per exemple:

• Al món àrab: on els emirs, els xeics, els califes, els maliks i els soldans configuren els títols nobiliaris més importants d’aquesta cultura.
• A Etiòpia: els kandeké.
• A l’Índia: els paixàs i els maharajàs.
• Al Vaticà: el Papa.
• Al Japó: l’emperador, el príncep imperial.

Una de les corts que manté més rigidesa en les seves normes protocol·làries és la britànica. Per exemple, en el funeral de la princesa Diana de Gal·les, la reina Isabel només va permetre una inclinació de cap davant el fèretre. A la banda contrària hi ha les nòrdiques i la hispànica, que s’han flexibilitzat i permeten, per exemple, matrimonis d’hereus europeus amb joves no pertanyents a la noblesa. Les cases reials de Dinamarca, Espanya, Noruega, els Països Baixos i Mònaco permeten mostrar emocions en públic: princeses europees com la noruega Mette-Marit, l’holandesa Máxima Zorreguieta o la danesa Mary Donaldson s’expressen obertament amb els seus fills o amb les seves parelles.

Les normes protocol·làries de les cases reials europees es focalitzen en com ha d’actuar un bon amfitrió davant les visites d’Estat o les audiències oficials. Però no és l’únic element; entre altres aspectes regulen:

• La manera de parlar o conversar i de mantenir la distància correcta.
• El comportament en els actes d’etiqueta.
• Les fórmules de cortesia envers les visites d’altres mandataris o persones de caràcter públic pel seu càrrec.
• L’etiqueta en els actes de gala i el vestuari adequat.

Què fer o no fer quan ens trobem davant d’un membre de la reialesa? Hi ha normes protocol·làries comunes, tot i que cada monarquia pot assenyalar les seves pròpies; són aquestes:

1. Quan el sobirà es trobi davant un grup que el rep, el grup ha saludar amb una reverència (les dones han de doblegar el genoll esquerre i inclinar-se –la mesura de la inclinació depèn de cada persona–, i els homes s’han ajupir lleugerament.
2. Als sobirans no se’ls parla ni se’ls fan preguntes fins que no ens dirigeixin la paraula, i en el cas de dirigir-s’hi sempre caldrà que utilitzem el tractament de Sa Majestat. Mai podrem anomenar-los pel seu nom de pila, senyor/a o rei/reina.
3. Als reis mai se’ls fa esperar; ben al contrari, és la resta de gent qui els ha d’esperar. Quan facin la seva entrada s’entén que l’acte o esdeveniment ha començat (no abans).
4. Hem de guardar, com ells, un profund sentit de la privadesa i un fort autocontrol.
5. És inicialment prohibit fotografiar els reis quan mengen. És per aquest motiu que, quan hi ha un banquet oficial de gala, només es permeten imatges en el moment en què fan el brindis.
6. Els sobirans sempre guarden les distàncies; per tant, no podrem fer apropaments tret que ens donin ells el permís per fer-ho.
7. No passar per davant dels monarques ni dir-los “amb permís”. De tota manera, la seguretat que els acompanya us impedirà l’apropament.
8. Si ja és de mala educació mirar fixament una persona, en el cas d’estar davant dels monarques encara ho és més.
9. Amb els nobles no podem fer encaixades de mans, abraçades o petons, és totalment prohibit. Amb la reverència és més que suficient. La premissa és: quan menys contacte físic, millor.
10. No es pot coincidir amb el color del vestit que escollirà la reina. Normalment, des de protocol s’avisa els assistents del color que portarà.
11. En dirigir-se als prínceps, el tractament és “S’Altesa Reial“.
12. Si sona l’himne és obligatori posar-se dempeus.
13. Els homes han d’utilitzar corbata. Només s’excusa la mateixa si l’acte es fa al camp.
14. Respecte al passaport, els monarques utilitzen passaports diplomàtics, i en el document no es col·loca cap mena de títol.

Els membres de la reialesa han de pensar sempre en com actuaran, com es comportaran, de quina manera cuidaran els seus gestos i el seu vocabulari i quan han de parlar o callar, mostrant una educació impol·luta. Per tant, el tracte que se’ls ha de dispensar no pot ser inferior al que ells mostren.

En ple segle XXI això ens pot semblar totalment obsolet, però el protocol no ho és, i la seva flexibilització és important. Els professionals del protocol han de saber què i com aplicar-ho davant els casos particulars de la reialesa; en concret, tindran en compte:

• La precedència; cada casa reial pot tenir les seves normes. Per exemple, a la casa reial anglesa l’esposa del príncep Guillem, la duquessa de Cambridge, quan no està acompanyada del seu marit ha de fer reverència a les princeses de naixement d’Anglaterra: la princesa reial Anna, que ocupa el desè lloc en la llista de successió; les princeses Beatriu i Eugènia de York, que ocupen el cinquè i sisè lloc, i la princesa Alexandra, que és la darrera de la llista.
• Els privilegis:
  • El privilegi de blanc: tal com indica el seu nom, és un privilegi que es va concedir a les reines catòliques i a les consorts dels monarques catòlics, que consisteix a poder vestir de blanc en una audiència papal; la resta de dones han d’anar vestides de negre, independentment del seu estatus social.
  • La finalització d’un banquet. Durant un banquet (ja sigui dinar o sopar), quan el monarca amfitrió dóna per finalitzada la celebració els convidats han de donar també per acabat l’àpat, sense que la quantitat de menjar que quedi al plat sigui important. Per aquest motiu és important que els convidats vagin observant el ritme que duen els amfitrions per poder menjar a la par.
• Els tractaments. Per escriure els títols correctament, a nivell de protocol hi ha dues maneres:
  • Tractament més nom i cognoms, càrrec o títol.
  • Càrrec o títol, tractament més nom i cognoms.

Aquests són, de manera general, els principals tractaments per dirigir-nos a persones de la reialesa (vegeu la taula).

L’origen de l’escut és militar, ja que servia per distingir les diferents tropes. Més tard va servir per distingir la noblesa i la reialesa; després, els pobles, les ciutats, les famílies, els grups d’artesans, els gremis i finalment els països.

És l’element primordial de l’heràldica, un conjunt de normes que ens permeten descriure els escuts d’armes. L’heràldica constitueix una forma de comunicació per símbols, formes i colors que indiquen quin és el prestigi, el poder i el rang de qui l’exerceix.

L’escut és una peça que adopta diferents formes. Es treballa sobre una superfície que s’anomena el camp, on es representen els símbols, les figures o les peces separades per una o dues línies, que reben el nom de particions i reparticions. En certs països hi havia el costum, i encara es pot apreciar gràcies al patrimoni que ha sobreviscut, d’exhibir els escuts en diferents llocs: a les portes dels habitatges, com a símbol de distinció, a les banderes i, en el seu moment, a les gualdrapes dels cavalls, entre d’altres. Els trets que ens permeten tant caracteritzar un escut com classificar-lo són:

• Els materials: inicialment eren de fusta, i els més il·lustres estaven fabricats amb metalls com l’or i la plata. N’hi ha d’altres fets amb esmalts o brodats.
• Els colors: vermell, negre, blau, verd i violeta són els principals, però se’n poden trobar d’altres.
• Les formes: poden anar de les més simples a les més recarregades (amb o sense escotadura); en destaquen les següents (vegeu la figura):
  • De torneig o estàndard. És el més simple, i consisteix en un quadrilàter de set parts d’ample per vuit d’alçada.
  • Francès. N’hi ha dos, un d’antic i un de modern. L’antic té una punta inferior en ogiva i una part arrodonida enmig dels flancs. El modern és molt similar a l’estàndard, però els seus angles inferiors arrodonits amb un quart de cercle i la punta formada per la unió de dos quarts de cercle el fan diferent.
  • Suís. Presenta tres puntes a la part superior.
  • Anglès. És angulat per la part superior, prolongant-se en les cantonades horitzontals.
  • Espanyol i portuguès. Tenen una vorera inferior arrodonida en la punta.
• Les representacions o figures que incorporen; les més habituals són:
  • Les naturals, que poden anar referides tant a plantes com a elements de l’univers, animals o parts del cos humà, entre d’altres. En són exemples: lleons, àligues, estrelles, roures i torsos.
  • Les artificials, referides a les construccions realitzades per l’home, des dels objectes més grans fins als més petits, com per exemple castells, palaus, vaixells, creus, corones, balances…
  • Les al·legòriques, en què la mitologia hi té molt a dir; hi trobem dracs, centaures, sirenes…
• Les entitats que representen (institucions, organismes, persones…); els escuts poden ser:
  • Simples: quan representen una sola persona.
  • Compostos: quan representen diverses persones o entitats combinades entre si o unides.
• Les persones representades, siguin físiques o morals; hi ha escuts de:
  • Sobirania: propis de monarques i dinasties reials.
  • Pretensió: adoptats pels nobles pretendents al tron, com si aquest ja fos seu.
  • Concessió: atorgats per un sobirà a un súbdit benemèrit.
  • Patronat: el sobirà permet afegir a l’escut que ja tenen altres peces que denoten que el grup queda sota la protecció del monarca.
  • Dignitat: consisteixen en els accessoris o ornaments d’una determinada categoria de rang superior.
  • Ciutat: propis de les ciutats, viles i pobles.
  • Província: propis tant de les províncies com de les regions.
  • Nacionals: són el que simbolitzen i representen un país.
  • Corporació o comunitat: són els que es corresponen bàsicament a les associacions o grups de persones que formen una comunitat.
  • Família: són els que es poden heretar dins de la mateixa família.

L’himne simbolitza la personalitat d’un poble, i és un element diferenciador entre els països. Inicialment els himnes no van ser escrits amb aquest objectiu, i va ser a partir del segle XVIII que van adoptar aquesta funció. Si els símbols, en general, posseeixen la plasticitat i la força necessàries per comunicar idees, els himnes encaixen a la perfecció en aquest criteri. La majoria dels himnes nacionals són marxes militars o poemes lírics, normalment breus i amb relativa simplicitat (poca complexitat musical), i els més antics del món són els següents: els Països Baixos (1568-1573), el Regne Unit (1745). Espanya (1761), Dinamarca (1778) i els Estats Units (1780).

L’himne té com a element imprescindible la música en qualsevol forma: instrumental, coral, solista… I té, a més a més, un valor psicològic: un sentiment de solidaritat nacional, ja que és conegut per part d’una població, ni que sigui taral·lejant-lo, fet que produeix una identificació dels seus membres amb una comunitat política determinada (amb independència del seu reconeixement constitucional). Per tant, té un valor ideològic i simbòlic en la història dels pobles.

La funció dels himnes pot ser de dos tipus:

• Representativa: de dimensió externa; esdevé un senyal d’identitat, una forma d’autorepresentació de cada estat o comunitat. Forma part important de la mitologia de l’Estat i permet que aquest s’identifiqui enfront d’altres estats o comunitats.
• Integradora: de dimensió interna; facilita l’aproximació de governants i governats, i per aquest motiu la identitat nacional surt reforçada amb la seva utilització. A més a més, té un caràcter comunitari o congregacional, ja que normalment es canta en cor o s’escolta en grup, amb la qual cosa esdevé una eina integradora espiritual que uniformitza el pensament.

Alguns himnes nacionals es canten en fires o festes, i d’altres han establert una forta relació amb esdeveniments esportius (com als jocs olímpics o al futbol). En alguns països l’himne és tocat tots els dies, i alguns fins i tot determinats canals de televisió l’utilitzen per iniciar o finalitzar les seves programacions. En alguns països els himnes no tenen lletra, i en d’altres hi ha himnes no oficials. En general, pel que fa els himnes cal tenir en compte les següents característiques:

• En la interpretació de l’himne tenim dues versions, per bé que generalment s’interpreta la primera estrofa:
  • La versió íntegra: quan es fa homenatge a la bandera i quan hi assisteixen caps d’Estat.
  • La versió breu: quan a l’acte oficial assisteix el president del Govern, quan es tracta d’actes esportius i d’actes que així ho disposin.
• Els himnes s’interpreten quan:
  • S’hissa o s’abaixa la bandera de l’asta.
  • En tots els actes presidits pel cap d’Estat o l’autoritat civil.
  • En tots els actes que requereixin d’una solemnitat.
• Les normes protocol·làries per escoltar els himnes són:
  • Si s’està assegut cal posar-se dempeus i deixar el braços solts.
  • Tenir una actitud de respecte.
  • El cap descobert, si es porta barret o gorra.
  • No moure’s del lloc on ens trobem.
  • Cantar-lo en el cas que tingui lletra.
  • No aplaudir la interpretació de cap himne.
  • Quan s’està tocant l’himne ningú pot entrar o sortir del recinte.
• La precedència a l’hora de tocar un himne és la següent:
  • L’ordre preferent utilitzat és l’alfabètic, però podem tenir el que se’n diu un lloc d’honor, és a dir, un lloc que ocupa l’amfitrió de la cerimònia.
  • Quan els himnes en el llistat siguin molts, s’utilitzarà la versió breu utilitzada per cada delegació o s’entonarà només l’himne del país amfitrió.
  • De vegades assisteixen personalitats estrangeres que no són importants per a l’esdeveniment però que hi han estat convidades. En aquest cas no és necessari incloure l’himne de la persona convidada.

Respecte a les condecoracions, segons els historiadors, les primeres apareixen a l’Antic Egipte com a reconeixement d’un fet a una persona o un grup de persones. Els faraons donaven com a recompensa als seus herois collarets de metall preciosos dels quals penjaven figures amb forma de lleons, abelles o mosques, entre d’altres. Els grecs obsequiaven els generals victoriosos amb obsequis i inscripcions, tant en els monuments com en les medalles amb les quals perpetuaven les seves victòries. Un dels símbols que més reconeix el valor militar i que després va passar a un valor civil de dignatari va ser el llorer. El mateix feien els romans amb el seus militars i civils. Les legions romanes tenien cadascuna un emblema, normalment en forma d’àliga, que era portat pel més valent de la legió. També existia el vexillum, que era una banda de color púrpura i que també representava la valentia.

En el cas de les antigues corones europees, es lliuraven riqueses i dignitats als ordes de cavalleria com un reconeixement de les gestes realitzades. La implantació en els estats del sistema de condecoracions va tenir lloc quan es van abolir els costosos regals que es feien als governants. Concretament, l’origen més proper de les condecoracions és de l’època de les croades, que és quan es crearen els ordes militars. Aquests ordes agrupaven diferents nobles i cavallers europeus units pels valors i els ideals de la cavalleria medieval.

Amb la arribada de l’Estat modern i una nova visió de l’exèrcit i el final de les croades va néixer un nou concepte que serà conegut amb el nom d’ordes de mèrit, sent el primer l’orde militar de Sant Lluís, del 5 d’abril del 1663. Aquest orde dividia els oficials militars i, per primer cop, atorgava una pensió a cadascun dels membres que el rebia. Amb l’arribada de Napoleó aquests criteris es van voler modificar, fent que no només el rebessin la noblesa i els oficials, sinó tot aquell que en fos digne, però no va arribar a quallar. El 1756, un altre monarca francès, Lluís XV, creava l’orde del mèrit militar, premiant el valor dels oficials. Aquest fet va ser copiat per altres corones, com l’austrohongaresa, rebent el nom de l’orde de Maria Teresa; la polonesa, anomenada de Sant Estanislau (1765), o la russa, que la va anomenar de Sant Jordi (1769).

Al segle XIX es crea una de les condecoracions més prestigioses, la Legió d’Honor, que va suposar un nou concepte, ja que hi podien accedir tots els rangs, atès que només importava l’acte del mèrit. A principis del segle XX, l’establiment del sistema comunista a Rússia va posar fi a totes les condecoracions precedents al país, fet que va provocar nous dissenys i conceptes que van ser seguits per altres països afins. L’Alemanya nazi va utilitzar dissenys i simbologia a mode de paper propagandístic.

Avui en dia la majoria dels països tenen la seves condecoracions i ordes que premien una gran diversitat d’actes en tots els àmbits, tant civils com militars. El panorama de les condecoracions i ordes que podem trobar a nivell internacional el podem classificar de la següent manera:

• Els ordes al mèrit, en les seves dues vessants:
  • Civil: l’orde del mèrit civil, la medalla del mèrit turístic i la medalla del treball.
  • Militar: aquelles que s’atorguen en temps de guerra o en temps de pau.
• Els ordes dinàstics: és a dir, els vinculats a una casa reial i que no han estat transferits a l’Estat. Els ordes més importants encara existents són l’orde del Toisó d’Or i l’orde de la Garrotera. Aquests ordes tenen un fort ressò dins de les normes protocol·làries.
  • El Toisó d’Or: es tracta d’una peça en forma d’eslavó que va unida a un xai; es posa amb una cinta de color vermell i penja d’un collaret format amb baules. Està inspirat en la mitologia grega. Va ser creat el 1429 pel duc Felip de Borgonya. La finalitat de l’orde era propagar el catolicisme. El toisó, a Espanya, forma part de la Corona, després del matrimoni de Felip el Formós i la infanta Joana, la Boja. Avui pertany a la Corona d’Espanya, sent el seu sobirà qui exerceix la presidència. També tenen el toisó monarques i caps d’estat com el rei Gustau de Suècia o la reina Isabel II del Regne Unit. La seva concessió és vitalícia i no hereditària: un cop mort el titular, s’ha de restituir el toisó a la cancelleria de l’orde.
  • El Molt Noble Orde de la Garrotera (The Most Noble Order of the Garter): va ser fundat pel rei Eduard III l’any 1348. L’orde està format pel Gran Mestre Sobirà, sempre el rei o la reina sobirans del Regne Unit.

Finalment, són condecoracions no oficials (no atorguen prerrogatives) totes aquelles que concedeix el sector privat: insígnies, medalles, collarets, recompenses honorífiques…

En la societat actual, la presència de les institucions està cada vegada més present en tot tipus d’actes, amb la repercussió mediàtica que això pot produir. Per aquest motiu, les normes que regeixen el protocol institucional, així com les normes de comportament a seguir en tot tipus d’esdeveniments al voltant de les institucions, són molt complexes.

El marc institucional espanyol, com també el d’altres països, no escapa als temes protocol·laris, que de vegades donen una imatge positiva i d’altres menys positiva de totes les seves accions.

Sent el protocol una eina que ajuda a gestionar el públic en els actes cerimonials, actuarà tant en els espais com en els temps, en les autoritats que hi intervenen, en les institucions de l’Estat i sobre les precedències i les ordenacions reglades per normativa, usos i costums. El protocol a Espanya ha experimentat una important evolució i actualització a causa de dues raons importants:

• La democratització del país, en què preval el caràcter institucional enfront del personal, i la presència de les institucions a tot el país.
• La distribució territorial del país. Gràcies a la Constitució del 1978, l’Estat s’estructura en comunitats autònomes, fet que marca unes noves relacions protocol·làries amb noves figures institucionals. A més a més, s’han recuperat institucions locals. Això fa que en el territori espanyol hi hagi un protocol anomenat de l’Administració general (departaments ministerials, comunitats autònomes, entitats locals…).

Així, el protocol espanyol regula quatre blocs:

• Les relacions amb les comunitats autònomes.
• El servei de protocol de la Casa de S. M. el Rei.
• El servei de protocol del Ministeri d’Assumptes Exteriors amb l’ambaixador.
• El Departament de Protocol de la Presidència del Govern, que depèn de la Secretaria General.

El càrrec titular rep el nom de director general. L’actual Departament de Protocol de la Presidència del Govern va ser creat pel Reial decret 2101/83, de 4 d’agost.

Els objectius més importants que marca l’RD 2101/83, del 4 d’agost són:

• Regular les figures institucionals i els seus símbols en temes de precedències i presidències.
• Llençar missatges adequats a través dels actes institucionals.
• Mostrar la imatge del poder i la filosofia en la qual es fonamenten les seves cerimònies.
• Consolidar una imatge positiva, tant en l’àmbit intern com extern, regulant els codis de conducta i les formes adequades de relacionar-se.

Així dons, el protocol configura una projecció, sovint no verbal, de l’organització i de les seves relacions amb l’entorn. Tal com diu Marín Calahorro:

Una paraula, un gest, una errada en l’organització, un descuit o una decisió inapropiada poden provocar des de rialles iròniques fins a un conflicte diplomàtic greu, de manera que en l’ús del protocol s’ha de tenir molta cura i seguir les normes establertes.

Atesa la diversitat d’institucions, autoritats i personalitats rellevants, el protocol espanyol presenta una sèrie de conceptes bàsics referits a les persones i a les institucions que ens ajudaran a entendre millor la dinàmica dels actes protocol·laris que es donen quan alguns d’ells hi intervé o és objectiu del mateix. Aquests conceptes són:

• La noblesa espanyola. Les figures individuals espanyoles es classifiquen en dos grans grups:
  • Els Grans d’Espanya
  • Els nobles titulats
• L’heràldica
• La bandera

Els orígens d’aquesta dignitat el trobem en l’edat mitjana amb els que eren coneguts com a rics homes en terres de Castella i Lleó i com a barons a Catalunya, Navarra i Aragó. Es tractava de nobles que posseïen riqueses, territoris i vassalls.

Però no serà fins Carles I d’Espanya i V d’Alemanya quan aquest títol serà instituït com a tal. L’emperador va atorgar la distinció de Gran d’Espanya amb el tractament de cosins (“primos”) per aclarir el grau de proximitat dels nobles del regne a la seva persona, ja que la resta de la noblesa tenia el tractament de parents. Hi ha qui diu que l’emperador va crear aquest títol més per raons polítiques que no pas familiars.

L’any 1815, gràcies al rei Ferran VII, es regularà jurídicament aquesta distinció amb el Reglament dins del règim de la classe de Grans i les de la seva Diputació.

Durant els regnats dels Borbons de finals del segle XIX i principis del segle XX, el nombre de Grans d’Espanya oscil·lava entre els 300 i els 400 títols. Tenir un títol nobiliari s’havia convertit en un símbol d’ostentació social a causa del seu caràcter històric. El nombre de persones amb alguna Grandesa era de 280, tot i que no era una xifra fixa durant aquest període, ja que hi havia qui posseïa més d’una Grandesa.

Els Grans amb més tradició en la història d’Espanya són el duc de Medina Sidonia, el marquès de Santa Cruz, el duc de l’Infantado, el duc de Medinaceli i el duc d’Alba. L’obtenció de la distinció es podia fer per:

• Naixement, era el més determinant.
• Herència, el primogènit era qui més possibilitats tenia. Les dones només podien accedir al títol si no hi havia homes a la família o si hi havia suficients Grandeses per repartir entre els fills.
• Matrimoni, tots els consorts eren considerats Grans d’Espanya, consideració que desapareixia en morir el titular.
• Declaració Reial, el Rei exercia el privilegi de donar aquest títol.

Al marge de l’herència o la concessió, s’havia de pagar un impost per succeir la Grandesa, haver obtingut reial llicència a l’hora de casar-se. No eren moltes obligacions, però s’havien de complir i no sempre es feia.

La II República va abolir tots els títols nobiliaris, incloent-hi els de Grans d’Espanya, mitjançant l’article 25 de la Constitució del 1931. I no va ser fins al 1947, amb la dictadura de Franco, que es va promulgar una Llei de successió del cap de l’Estat l’article 1 de la qual declarava que Espanya es constituïa en regne i que el cap d’Estat podia reconèixer títols nobiliaris (article 2).

Des del 1978, gràcies a l’article 62 de la Constitució espanyola, els Grans d’Espanya estan dins de la normativa jurídica de l’Estat espanyol, i se li reconeix al rei la potestat de concedir honors i distincions segons les lleis sobre títols nobiliaris.

Avui hi ha 404 títols nobiliaris que exerceixen aquesta dignitat, si bé el nombre de persones és menor, perquè hi ha diverses Grandeses que estan en possessió d’una mateixa persona. A més a més, els fills dels Infants d’Espanya, segons la legislació vigent (RD 1368/1987), reben com a tractament i honors el de Grans d’Espanya.

Els privilegis i les distincions que reben els Grans d’Espanya són els següents:

• Els tractaments. El rei els tracta d’Excel·lentíssims Senyors, d’igual manera que als seus immediats successors, consorts legals i cònjuges vidus mentre romanguin en aquest estat.
• A la Capella Reial seuen en un banc preferent.
• Passaport diplomàtic. L’important privilegi legal del qual van gaudir va ser tenir passaport diplomàtic en els seus viatges, privilegi suprimit el 1984.

Avui dia, ser un Gran d’Espanya és un reconeixement històric. Des del 1999 existeix el Consell de la Grandesa d’Espanya, els òrgans de govern del qual s’escullen cada quatre anys; l’Assemblea, que pot ser tant ordinària com extraordinària, i la Diputació Permanent, i depenen directament del Ministeri de Justícia. A més a més, poden redactar informes no vinculants sobre successions de títols. Els Grans d’Espanya és el grau més alt dins del sistema nobiliari.

La noblesa és una clase social privilegiada formada per nobles. El noble és aquella persona que per distinció i senyorio, per naixement o decisió real se li otorga algún títol que li donar la opció de gaudir de alguns privilegis, passant a formar part d’una classe social privilegiada.

Hem de tenir present que cada Grandesa va unida a un títol, i normalment és el títol ducal. Però en alguns casos, i perquè ha estat voluntat del monarca, poden ser alhora Grands d’Espanya juntament amb altres títols nobiliaris, com ducs o, en casos de títols d’antic llinatge, marquesos i comtes. La gran majoria de títols en la noblesa espanyola no tenen el caràcter de Grans d’Espanya.

A Espanya, els títols amb Grandesa són els següents:

• Duc. Tots els ducs són Grans d’Espanya.
• Marquès. N’hi ha que són Grans d’Espanya i n’hi ha que no.
• Comte. Només alguns són Grans d’Espanya.
• Vescomte. Molt rarament en trobarem algú que sigui Gran d’Espanya.
• Baró. Molt rarament en trobarem algú que sigui Gran d’Espanya.
• Grandesa Personal. La gent que es mereix ser Gran, però que no té títol.

D’altra banda, algunes famílies aristocràtiques utilitzen la partícula nobiliària “de” abans del seu cognom familiar; com per exemple la casa de Savoia o la casa d’Alba.

Les principals cases de Grans d’Espanya són:

• El ducat d’Alba és la major casa nobiliària, amb un total de 46 títols (15 amb Grandesa d’Espanya i 31 d’altres tipologies). La Casa de Alba té els seus orígens en la Corona de Castella, quan el rei Enric IV de Castella va atorgar el ducat d’Alba de Tormes a García Alvarez de Toledo y Carillo de Toledo.
• Ducat de Medinaceli. Primer van ser comtes gràcies al rei Enric II de Castella, l’any 1368, i amb la reina Isabel la Catòlica van passar a ser ducs de Medinaceli. Carles I els va atorgar la Grandesa d’Espanya el 1520.
• Ducat d’Osuna. Títol atorgat el 1562 per Felip II a Pedro Téllez-Girón (polític i militar sevillà). Al segle XIX, aquesta casa nobiliària va ser una de les més importants d’Espanya, reunint vint Grandeses i nombrosos títols.
• Ducat de Villahermosa, creat el 1476 per Joan II d’Aragó a favor del seu fill Alonso d’Aragó.
• Duc d’Albuquerque. Té el seu origen en la Corona de Castella gràcies a Enric IV. El 1521, aquest ducat rebé de Carles I la Grandesa d’Espanya.
• Duc de l’Infantado, concedit pels Reis Catòlics el 1475 a Diego Hurtado de Mendoza, el II marquès de Santillana. El 1520 atorga al ducat la Grandesa d’Espanya.
• Duc de Medina Sidonia, atorgat per Joan II de Castella a Juan Alonso Pérez de Guzmán. És el ducat hereditari més antic del regne d’Espanya, i el 1520 va entrar a formar part dels Grans d’Espanya.

Pel que fa a la precedència, un Gran d’Espanya de qualsevol rang supera un noble que no sigui Gran, fins i tot si el títol sense Grandesa és d’un rang més alt, amb excepció dels membres de la família reial espanyola. Per exemple, un baró (títol de rang inferior) que és Gran té major precedència que un marquès (títol de rang superior) que no és Gran.

Actualment, a Catalunya hi ha 300 famílies que pertanyen a l’aristocràcia. Alguns d’elles ho són des d’abans del 1311, com els Despujol, els Montcada, els Montoliu, els Sentmenat o els Vilallonga.

Avui dia, ser noble i viure en un castell és un estil de vida difícil de mantenir, ja que gestionar aquest patrimoni no és fàcil. Per exemple, Carles Montoliu, baró d’Albí, propietari del castell de Montsonís (Lleida), obre les portes del seu castell al turisme per tal de cobrir les despeses. El marquès de Sant Morí ha transformat el castell de Sant Morí (Girona) en un hotel. El Palau Moxó de Barcelona (plaça de Sant Just) ha estat venut per 7,3 milions d’euros recentment, per no poder mantenir l’immoble.

A Catalunya també trobem altres títols antics i importants, com el ducat de Cardona, el comtat d’Empúries, el marquesat del Pallars o el bescomptat de Rocabertí. La majoria pertanyen actualment a la casa de Medinaceli, perquè en l’època de la unió de les corones de Castella i Aragó molts castellans es van casar amb pubilles catalanes. D’entre tots els nobles que hi ha a Catalunya en destaquen:

• El comte de Godó, Javier Godó i Muntañola, president del Grup Godó i editor de La Vanguardia, que va ser intitolat Gran d’Espanya pel rei Joan Carles I l’any 2008.
• El duc de Santángelo i Gran d’Espanya, Luis María de Gonzaga de Casanova, casat amb l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg Lorena, que presideix el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya i té la seva residència habitual al castell de la Ràpita (Lleida), on hi ha explotacions agrícoles de la família.

Els privilegis de la noblesa són avui una qüestió més formal que de poder, ja que han deixat de tenir la majoria dels privilegis. Alguns nobles són conscients que són un col·lectiu molt debilitat socialment, però tot i la debilitat del títol algunes famílies aristòcrates estan en judicis per defensar els seus títols o aconseguir-ne de nous des que la llei de 27 de juliol del 2005 (retroactiva) va declarar l’herència del títols nobiliaris per al fill primogènit, independentment del seu sexe.

Es pot accedir a un títol nobiliari per:

• Herència (primer titular de la família)
• Títol vitalici (personal i intransferible)
• Consanguinitat (durant tres generacions)
• Funcions o càrrecs
• Privilegi (concedit directament pel Rei per serveis o mèrits)

Amb la mort d’un noble, el seu hereu principal pot sol·licitar al Rei, a través del Ministeri de Justícia, un permís per utilitzar el títol. Si l’hereu principal no fa la petició en el termini de dos anys, altres hereus podran fer-ho. Amb tot, hi ha un límit legal de 40 anys per poder reclamar—lo.

Podem classificar els títols de la noblesa espanyola en tres grans grups:

• 1r grup: la noblesa titulada, amb 5 rangs importants (vegeu la taula).

• 2n grup: el títol de príncep (únic títol), utilitzat pels titulars d’un principat. La legislació actual va posar fi al reconeixement oficial del títol de príncep fora de la família real, però va preveure una disposició que permet al titular d’un principat portar la dignitat convertida en un títol ducal del mateix nom, i per estrany que sembli encara segueix en ús el principat de Belmonte, amb els barons de Belmonte.
• 3r grup: la noblesa no titulada, on hi trobem dos rangs importants, gentilhome (hidalgo, en castellà) i cavaller.

La figura més curiosa en l’heràldica és el gentilhome, que molts teòrics veuen com l’antecessor directe del que avui seria un cap de protocol. El seu element primordial és l’escut, que adopta diferents formes i que en el cas espanyol es diferencia de la resta bàsicament perquè té moltes peces, com ara castells, lleons, barres, arpes o caps de moro. El motiu perquè surtin figures poc heràldiques és pel costum que tenien els homes rics d’unir armes de les seves terres amb les de la seva família.

D’altra banda, l’heràldica espanyola té una legislació que regula les diferents categories existents: reial (Casa Reial), gentilícia (llinatges i nobles), cívica (entitats d’Administració territorial), corporativa (entitats públiques o privades de caràcter civil), eclesiàstica, militar i industrial (marques o productes elaborats per les empreses).

Les parts en què es divideix l’escut són dues:

• El camp de l’escut, que és la superfície interior i on es pinten les peces i figures de blasó.
• Les divisions, que s’anomenen participacions i reparticions, i que són els elements que separen el camp en parts.

L’escut d’Espanya no està regulat en la Constitució espanyola del 1978, i l’única al·lusió constitucional és la que apareix en l’article 4.1, on es descriu la bandera d’Espanya, i el 4.2, que fa referència a les banderes de les comunitats autònomes. La regulació de l’escut es troba en la Llei 33/1981, de 5 d’octubre, on es descriu, i el Reial decret 2964/81, de 18 de desembre, on s’estableix el model oficial i els seus usos. Més tard, l’any 1999, es va aprovar el Manual d’Imatge Institucional de l’Administració General de l’Estat, amb instruccions sobre l’ús i el disseny de l’escut en l’àmbit de l’Administració de l’Estat, els departaments ministerials i altres institucions.

Segons l’article 1 de la Llei 33/1981, l’escut és arrodonit a la base, amb un arc de mig punt invertit, i està quartejat i entrat en punt. L’escut té tres parts diferenciades (vegeu la figura):

• A la part central trobem que està dividit en quatre parts i a la zona central hi ha un cercle. Hi apareixen el castell, el lleó rampant, la quadribarrada i la cadena d’or, una granada i la flor de lis.
• Les columnes que acompanyen la part central tenen escrit “plus” i “ultra” i estan rematades per una corona imperial (dreta) i una reial (esquerra).
• La part superior de l’escut està rematada per una corona reial tancada, i a la part superior hi ha una esfera, que és el símbol de la cristiandat.

Creative Commons

Avui en dia, les armes heràldiques, familiars o personals es reserven per a útils domèstics de luxe, com ara com vaixelles, cristalleries i coberteria, i també en detalls personals com anells i botons. En la documentació particular és freqüent l’ús de les armes personals o familiars, així com en les targetes de visita, el paper de carta o els sobres.

La bandera espanyola es va crear durant el regnat de Carles III i era bicolor. Al llarg de la història ha anat patint modificacions, i avui en dia, segons l’article 4.1 de la Constitució, queda descrita com un símbol que està format per “tres franges horitzontals, vermella, groga i vermella, sent la groga de doble amplada respecte a cadascuna de les vermelles” (vegeu la figura).

L’origen de la bandera catalana o senyera (vegeu la figura) es basa en un escut i ha anat acompanyat d’una llegenda que diu que l’emperador franc Lluís el Pietós (o Carles el Calb, no tothom es posa d’acord) va mullar quatre dits en una greu ferida del comte Guifré el Pelós i els va passar sobre el seu escut d’or. Tota llegenda neix d’algun fet real, i les fonts primàries (aquí l’Arxiu de la Corona d’Aragó) assenyalen que Guifré el Pelós va ser el creador del primer escut.

Creative Commons

És el símbol català més antic de Catalunya i un dels més antics d’Europa. L’escut de les quatre barres vermelles sobre fons groc era l’emblema de la casa dels comtes de Barcelona. Al principi no eren quatre barres, i el seu nombre era indeterminat. Així, en l’espai destinat a contenir-les es posaven tantes faixes com hi cabien. No serà fins al segle XIII quan el nombre de barres va tendir a fixar-se en quatre, apareixent documentat per primera vegada l’any 1150 en un segell del comte Berenguer IV de Barcelona.

El símbol, com és conegut, no és exclusiu de Catalunya. Un privilegi de Jaume I de 1269 va concedir a València l’ús d’un segell propi on apareixien les quatre barres i el castell de l’Almudena. Aquest privilegi es faria extensiu a les illes Balears el 1312. Així, en el cas valencià, les quatre barres apareixen en la bandera de la ciutat des del segle XVI, acompanyades d’una franja blava. La utilització de la mal anomenada quadribarrada (ja que són nou barres) va durar fins al 1716, quan a causa del Decret de Nova Planta es va prohibir, entre moltes altres coses, l’ús dels símbols identitaris i, per tant, de la bandera i l’escut.

La recuperació vindrà amb l’anomenada Guerra del Francès, quan amb l’ocupació del territori català per part de les tropes de Napoleó Bonapart, el 1810, es va tornar a utilitzar oficialment la bandera de les quatre barres, això sí, acompanyant-la de l’àguila imperial napoleònica.

Després de la breu experiència napoleònica, en el darrer terç del segle XIX, el símbol de les barres va ser adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes. Amb la dictadura franquista es van tornar a perdre tots els símbols, i no serà fins a la democràcia actual que s’han pogut recuperar a través de la promulgació primer de la Constitució espanyola del 1978 i posteriorment de l’Estatut d’Autonomia del 1979.

Tots els països tenen una bandera nacional que els identifica i representa. Hi ha moltes ocasions (com fires, congressos, esdeveniments diplomàtics, visites d’autoritats…) en què la bandera nacional ha d’anar acompanyada d’altres banderes de diferents països perquè tots estiguin representats en l’esdeveniment en què participen.

En aquest cas, seguint l’article 6 de la Llei 39/81, de 28 d’octubre, s’ha de col·locar en primer lloc el màstil d’honor, seguit de la resta d’insígnies. Totes han d’estar a la mateixa alçada i tenir la mateixa mida. Un cop ubicada la bandera d’Espanya, la resta s’ordena amb els següents criteris objectius:

• Totes han de ser oficials i nacionals, que representin estats.
• Espanya es pot col·locar de dues maneres diferents quan s’escriu en espanyol que començaria per “E” Espanya, o en anglès que llavors començaria per “S” Spain. Però en la majoria dels casos es col·loquen en ordre alfabètic en espanyol.
• S’han de col·locar en ordre alfabètic en l’idioma del país amfitrió, començant per la pròpia del país.

La funció que té la bandera espanyola és identificar l’individu com a ciutadà membre, perquè és una representació tangible del país i perquè diferencia el grup que representa d’altres grups. Malgrat això, arran de la crisi econòmica hi ha detractors del Govern i de les institucions de l’Estat, i un resultat d’aquest fet és el rebuig als símbols que els representen.

A causa del seu caràcter oficial i del que representa, la bandera espanyola es col·loca, segons els articles 6.1 i 6.2, en “un lloc destacat, visible i d’honor”, tant a l’exterior com a l’interior d’edificis públics de l’Administració central, autonòmica, provincial i local i, a més, serà l’única que s’hissarà en els òrgans constitucionals. La bandera nacional s’ha d’utilitzar en actes oficials per les autoritats corresponents, i també es pot emprar en esdeveniments privats als quals assisteixin autoritats oficials com a representants de la seva institució. Aquest lloc preeminent i de màxim honor és el següent:

• Quan el nombre de les banderes que onegen juntes sigui imparell, la posició serà central.
• Si el nombre de banderes que onegen juntes és parell, de les dues que estan al centre, la de la dreta serà la de la presidència; vist des de l’ull de l’observador serà l’esquerra.

Pel que fa a les banderes autonòmiques, aquestes són representatives de cadascuna de les comunitats autònomes i s’hissaran en tots els edificis públics de la comunitat a la qual correspongui cada bandera, al costat de la bandera espanyola i en els actes oficials. Aquestes ensenyes són aprovades pel Govern i pels parlaments autonòmics seguint la legislació vigent.

En cada comunitat autònoma, en els edificis públics civils s’hissarà la bandera de l’autonomia corresponent juntament amb la d’Espanya, igual que en les diputacions i els ajuntaments. El cas més habitual és col·locar les banderes en un balcó o localització visible. Els criteris que se segueixen per ordenar-les són els següents (vegeu la figura):

• Si hi són les tres banderes: al centre, la bandera nacional (1), a la dreta de la posició de les astes, com si la bandera mirés l’espectador, l’autonòmica (2), i a l’esquerra, la local (3). I si hem de col·locar banderes autonòmiques, ho farem segons l’antiguitat de la constitució de cada comunitat.
• En el cas que es posi la bandera de la UE, l’ordre més corrent és: Espanya (1), comunitat autònoma (2) i Unió Europea (3). Però hi altres interpretacions que col·loquen la de la UE abans de la comunitat. Els dos casos es donen com a correctes.
• En el cas de col·locar diverses banderes autonòmiques per representar algun tipus d’acte, aquestes tindran l’ordre d’antiguitat de la seva autonomia i/o la data de publicació del seu Estatut d’Autonomia en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

Atès que cada comunitat autònoma va veure publicat el seu Estatut d’Autonomia en data i any diferent, en la taula apareixen aquestes dates imprescindibles per ordre de promulgació, de manera que esdevé el llistat que s’utilitza en el cas de tenir diverses banderes autonòmiques amb un mateix joc de màstils. Les primeres banderes han de ser les de les comunitats autònomes que van veure publicats els seus Estatuts en primer lloc en el BOE.

Els ajuntaments tenen banderes oficials que han estat aprovades pels seus respectius plens i formen part de la simbologia de la institució. Com a norma general, en tots aquests reglaments s’afirma que la bandera local és el símbol distintiu de la ciutat, que la representa en tots els actes públics.

La bandera local ha d’onejar en els edificis i establiments municipals i en els actes promoguts per ells, o en aquells en què una autoritat municipal representi l’ajuntament.

Si hi ha banderes locals, sempre es col·loquen després de les banderes de les comunitats autònomes. Si hi ha més d’una bandera local, l’ordre protocol·lari a seguir serà el que els municipis tinguin com a propi. Generalment, per evitar conflictes sobre l’ordre d’importància entre localitats s’utilitza l’ordre alfabètic per a la seva col·locació, després de la bandera de la capital, o segons el nombre d’habitants de cada municipi.

Des del punt de vista protocol·lari, si hi ha diferents banderes locals, depenent de la seva capitalitat, es pot elaborar una llista amb criteris d’ordenació que s’han aplicar a l’hora d’utilitzar diferents tipus d’ensenyes. Dins del territori nacional espanyol, el criteri d’ordenació és el següent:

1. Bandera d’Espanya.
2. Banderes nacionals ordenades segons criteri establert.
3. Banderes de la comunitat autònoma on ens trobem.
4. Banderes de les comunitats autònomes ordenades per dates de publicació dels seus Estatuts d’Autonomia en el BOE.
5. Bandera del municipi on ens trobem.
6. Bandera de la província on ens trobem.
7. Banderes de les capitals autonòmiques, col·locant primer la de la capital autonòmica de la comunitat on ens trobem.
8. Banderes de les capitals de província. Primer es col·locaran les de les capitals de província de la comunitat en què estem, i la resta anirà per la data de publicació dels seus estatuts; en cas que coincideixin dues o més capitals d’una mateixa comunitat, entre si es col·locaran per ordre alfabètic o nombre d’habitants.
9. Banderes dels municipis. Es podran col·locar per ordre alfabètic o col·locar-les per comunitats autònomes seguint la data de publicació dels seus estatuts. En el cas que coincideixin dos o més municipis d’una mateixa comunitat, es col·locaran per ordre alfabètic o nombre d’habitants.

El marc institucional espanyol engloba la Corona i el Govern; així com les administracions de l’estat en l’àmbit estatal, autonòmic i local (diputacions i ajuntaments).

En el protocol espanyol, la normativa reguladora és el Reial decret 2099/1983, de 4 d’agost, amb què s’aprova l’Ordenament general de les precedències de l’Estat.

La principal institució protocol·lària a Espanya és la Monarquia, a la qual la Constitució li dedica el Capítol II. En el seu article 56.1 es diu:

D’acord amb això, quan el Rei assisteix a un acte l’ha de presidir. Però en el cas que hi hagi altres autoritats, l’RD 2099/1983 assenyala com aplicar les normes de presidència en els actes (vegeu la figura):

• Hi ha d’haver una persona que el presideixi i que sigui la responsable de gestionar l’acte mentre s’està desenvolupant. La normativa estableix com a criteri general que tot acte ha d’estar presidit per l’autoritat que l’organitza. Per exemple: quan un acte l’organitza el Govern i el presideix el president del Govern i hi assisteix el cap d’Estat, serà aquest el que el presideix.
• En cas de cedir la presidència, l’organitzador ha d’ocupar el lloc immediat a la presidència. La distribució dels llocs es fa seguint la norma de l’alternança de dreta a esquerra del lloc ocupat per la presidència.

Però aquestes no són les úniques col·locacions, tenim altres tipus de configuracions de taules, si bé s’utilitzen menys; són la taula en forma de U i la taula en forma de T, que distribueix les persones en sentit horitzontal i vertical (vegeu la figura).

Respecte als actes oficials, en trobem de dos tipus:

• De caràcter general. Actes en què hi participen la Corona, el Govern o l’Administració de l’Estat. També s’hi inclouen els actes de les comunitats autònomes quan hi participa alguna d’aquestes institucions.
• Actes propis. Actes en què hi participen persones (representants de les institucions) i institucions de les comunitats autònomes. S’hi aplica la normativa de protocol de la comunitat corresponent.

D’altra banda, el Reial decret 2099/1983, de 4 d’agost, regula també les precedències. Així, trobem que l’ordre dels actes oficials varia segons qui els organitza:

• Per a la Corona, el Govern i/o les administracions de l’Estat, l’RD estableix que l’ordre no es pot alterar sota cap circumstància exceptuant uns casos concrets, però són tants aquests casos que resulta difícil aplicar la norma general.
• Per a les comunitats autònomes o l’Administració local, la presidència es determinarà prelativament d’acord amb l’ordenament general, per la normativa pròpia i/o per la tradició o costum. En definitiva, tres normes jeràrquicament establertes a l’hora d’ordenar els participants: primer l’RD 2099/1983, de 4 d’agost; segon, per normes de protocol pròpies, i tercer, pel costum.

A més, atès que en les precedències parlem de representants i d’institucions, l’RD ha creat tres tipus d’ordenació:

• La individual. Regula l’ordre singular d’autoritats, titulars de càrrecs públics o personalitats.
• El departamental. Regula l’ordenació dels ministeris.
• La col·legial. Regula la prelació entre les institucions i les corporacions quan assisteixin a actes oficials amb presència institucional o corporativa, tenint així caràcter col·lectiu i sense estendre’s als seus respectius membres en particular.

En els actes haurem de tenir present que serà necessari l’ús de la/es bandera/es. Dins del context de protocol oficial, el seu ús està reglamentat per la Llei 39/1981, de 28 d’octubre, que regula els llocs on ha d’onejar i la disposició en els organismes oficials espanyols. Així, tenim que la bandera espanyola ocuparà sempre el lloc més destacat, visible i d’honor en el cas que s’utilitzi amb altres banderes d’Espanya, que no podran tenir la mateixa mida (en l’àmbit internacional, dependrà dels protocols pertinents).

Pel que fa a les maneres de col·locar les banderes, si el nombre és senar, la bandera espanyola ocuparà la posició central, i si és parell ocuparà les dues posicions centrals: la dreta respecte a la presidència o l’esquerra respecte a l’observador (vegeu la figura).

La col·locació de banderes en relació amb els edificis pot ser en l’àmbit exterior i en l’àmbit interior:

• Nivell exterior, tenim tres tipus de col·locació:
  • Entrada principal no centrada. És una línia única de banderes, començant des del costat dret de l’entrada principal (esquerra de l’observador), i el lloc d’honor per a la bandera espanyola és el més proper a la porta.
  • Entrada principal centrada. Filera doble, igual i simètrica. S’inicia dels dos cantons (dret i esquerre) per ordre de protocol de la bandera espanyola.
  • Sobre la porta o balcó principal. Se segueixen els criteris de nombre parell o senar de banderes.
• Nivell interior, tenim dues maneres de posar-les:
  • Sobre suport triple. Els suports tenen dos nivells. El nivell central és el més alt i és on anirà la bandera espanyola; les altres dues, a dreta i a l’esquerra per ordre de precedència.
  • Sobre suports per a actes bilaterals (vegeu la figura) El país convidat es col·locarà entremig de les dues banderes nacionals.

El Rei o la Reina i els hereus són la màxima jerarquia en l’àmbit protocol·lari. Quan algú d’ells assisteix a un acte sempre el presideix, i si hi assisteixen més d’un d’ells, s’ordenen seguint el criteri de l’ordre de successió.

Els membres de la Corona requereixen un tractament especial, tant en la comunicació oral com en l’escrita (vegeu la taula).

El Govern és el màxim representant del poder executiu, seguit pels representants del poder legislatiu i del poder judicial, entesos en aquesta prelació en l’àmbit protocol·lari.

En el poder executiu trobem:

1. El cap de Govern amb una o diverses vicepresidències. En el cas de diverses caldrà parlar de vicepresidència primera, vicepresidència segona, vicepresidència tercera…
2. El Consell de Ministres. L’article 15 de l’RD 2099/1983, de 4 d’agost, determina l’ordre a partir de la creació, sent el ministeri més antic el primer. L’ordre seria: Assumptes Exteriors, Defensa, Economia i Interior. No es pren com a jerarquia la persona que exerceix la representació del ministeri, sinó l’antiguitat de l’organisme. Extensivament, aquesta distribució es dóna en les reunions de càrrecs inferiors al ministre, és a dir, a secretaris d’Estat i a subsecretaris, de manera que el seu ordre està determinat per l’ordre dels ministeris als quals pertanyen.
3. Presidents de les comunitats autònomes, que s’ordenen segons la data de promulgació del seu Estatut d’Autonomia. En el cas de coincidència de l’antiguitat de la publicació oficial de dos o més estatuts, els presidents d’aquests consells de govern s’ordenaran d’acord amb l’antiguitat de la data oficial del nomenament.
4. Expresidents de Govern, ordenats de major a menor antiguitat en la presidència.
5. Ambaixadors estrangers amb representació a Espanya.

Pel que fa el poder legislatiu, tenim dos presidents: el del Congrés dels Diputats i el del Senat. Li segueixen els vicepresidentes de les meses del Congrés i del Senat. I pel que fa al poder judicial, també hi ha dos presidents: el del Tribunal Constitucional i el del Consell del Poder Judicial.

L’article 3.8 del Codi del bon govern (aprovat en el Consell de Ministres del 18 de febrer del 2005) prescriu que els tractaments oficials de caràcter protocol·lari dels membres del Govern i dels alts càrrecs serà Senyor/a, seguit de la denominació del càrrec o rang corresponent.

En missions oficials a l’estranger s’establirà el tractament que correspongui a la normativa del país o organització internacional. Si aquestes autoritats posseeixen alguna condecoració en grau de la Gran Creu en l’àmbit personal, segons la jerarquia que ocupen, no en raó del càrrec que exerceixen, preval per a un el tractament d’“Excm. Sr.” o “Excma. Sra.”, i per als altres el tractament d’Il·lustríssim senyor/senyora (“Il·lm./a. Sr./Sra.”).

L’article 2 de la Constitució espanyola reconeix i garanteix el dret d’autonomia a Espanya. Això ha fet que avui dia al país hi hagi disset comunitats autònomes i dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla) i que les comunitats autònomes hagin creat les seves pròpies normes protocol·làries. De manera que estem parlant de 17 protocols diferents.

Per la seva banda, l’Administració general de l’Estat disposa que en cada comunitat autònoma i ciutat autònoma hi hagi un representant seu, anomenat delegat del Govern, sent el seu tractament d’“Excel·lentíssim Sr./a.”.

Serà d’aplicació la Llei 13/2008, de 5 de novembre, segons la qual el president de la Generalitat, a efectes de precedències i protocol, ocupa la posició primera en els actes oficials als quals assisteix. Li correspon a ell determinar per decret l’ordre de prelació entre els consellers.

A efectes de precedències i protocol, el conseller primer o consellera primera, o el vicepresident o vicepresidenta, si han estat nomenats, tenen una posició preeminent respecte als altres consellers (article 3.1).

Els tractaments més importants són:

• Molt Honorable Senyor/a (M. Hble. Sr./M. Hble. Sra.) (M. H. Sr./M. H. Sra.)
  • expresident/a de la Generalitat de Catalunya
  • expresident/a del Parlament de Catalunya
  • president/a de la Generalitat de Catalunya
  • president/a del Parlament de Catalunya
• Honorable Senyor/a (Hble. Sr./Hble. Sra.) (H. Sr./H. Sra.)
  • conseller/a de la Generalitat de Catalunya
  • cònsol/consolessa
  • exconseller/a de la Generalitat de Catalunya
  • president/a del Consell Consultiu
• Excel·lentíssim/a Senyor/a (Excm. Sr./Excma. Sra.)
  • alcalde/essa de l’Ajuntament de Barcelona
  • delegat/ada del Govern de l’Estat
  • diputat/ada al Congrés
  • eurodiputat/ada
  • expresident/a d’organismes territorials elegits per sufragi que tinguin Barcelona per capital
• Il·lustríssim/a Senyor/a (Il·lm. Sr./Il·lma. Sra.) (Im. Sr./Ima. Sra.)
  • alcalde/essa (llevat del cas de Barcelona)
  • delegat/ada regional o provincial de ministeri
  • diputat/ada de la Diputació de Barcelona
  • fiscal

L’Administració local està representada per les províncies, l’òrgan de representació de les quals és la Diputació. El tractament que reben els presidents de la Diputació és “Il·lm./a. Sr./a.” excepte a Barcelona, on és “Excm./a. Sr./a.”.

Pel que fa als municipis, el cap de govern municipal és l’alcalde/essa. Evidentment, el seu tractament depèn del lloc i del nombre d’habitants. En determinats ajuntaments, per motius històrics, els alcaldes poden utilitzar tractaments protocol·laris molt específics, com ara Excel·lentíssim, Molt Lleial o Molt Humanitari/a.

Per la seva banda, els tinents d’alcaldes i regidors tenen el tractament d’“Il·lm. Sr./a.”.

Els esdeveniments o actes poden tenir naturaleses molt diverses, i per tant el protocol que s’aplicarà en cadascun d’ells serà diferent. Altres organismes socials en què el tractament protocol·lari té un paper important són l’Església, l’Exèrcit i l’àmbit esportiu i social:

• Els actes religiosos se circumscriuen al marc d’una professió religiosa, en què cada religió marcarà les normes que la regulen.
• Els actes militars se circumscriuen a l’àmbit militar, i la seva autoritat és portada a terme per les autoritats militars i tenen normes de protocol pròpies.
• Els actes esportius se circumscriuen al món esportiu i estan regulats per normes i pautes determinades per a cadascuna de les activitats esportives.
• Els actes socials se circumscriuen al món del saber estar i del sentit comú.

Es tracta d’un protocol molt rigorós, està marcat des de fa segles i hi participen el clero i els fidels. Les esglésies que mostren protocols més rígids són la catòlica, la protestant, l’ortodoxa, la islàmica i la jueva, entre d’altres. El 1978, amb la Constitució, es va declarar un estat aconfessional gràcies a l’art. 16.3.

Però a banda d’aquest article no hi ha cap més disposició legal que defineixi el lloc que els representants de l’Església catòlica o d’altres confessions han d’ocupar en els diferents actes públics oficials, de manera que s’aplica el protocol segons el rang de la seva institució.

La religió catòlica té una àmplia i desconeguda jerarquia. Per ordre d’importància, al capdamunt de la comunitat catòlica trobem el Papa. Després hi ha, en el cas de les realitzacions litúrgiques, cardenals, arquebisbes, bisbes, presbiterians, sacerdots i diaques. Però aquestes no són les úniques figures que hi podem trobar; així, en la taula apareix un quadre on tenim els ítems de la precedència, el tractament, les abreviatures i l’etiqueta de les diferents autoritats eclesiàstiques per ordre d’importància dins l’Església catòlica. A més a més, hem de saber que aquest protocol es regeix pels decrets del Concili Vaticà II, on apareix el “Cerimonial dels Bisbes”, tractat que defineix la litúrgia de les celebracions religioses en les quals participa el bisbe.

Quan el Papa anuncia una visita a un país catòlic, les autoritats eclesiàstiques sol·liciten la seva assistència a l’arquebisbat de la ciutat escollida. Des de Roma, acompanyen el Papa el Consell Pontifici de Laics, i el seguici del Sant Pare, format pels ministres de la secretaria de l’Estat Vaticà. També viatja el Nunci Apostòlic i els cardenals espanyols que viuen a Roma. Durant els oficis, i a partir de les normes de protocol, els cardenals apareixen al costat del Sant Pare i es col·loquen per odre de la data de nomenament, quedant més a prop del Papa els més antics.

L’etiqueta que s’ha d’utilitzar en un acte religiós catòlic:

• En les cerimònies, si es porta un llibre o un full per seguir la missa, el paper s’haurà de sostenir amb les mans i no deixar-lo damunt les mans quan s’està assegut.
• Participar activament, contestant amb veu clara i audible. En el cas que hi hagi música, s’aprecia com una bona manera acompanyar-la cantant (fins i tot encara que no se sàpiga entonar, s’estigui afònic o no es tingui veu).
• Evitar en la mesura del possible fer sorolls; no hem de distreure els altres, i es considera incorrecte girar-se per veure qui entra o qui surt o fixar-se en quines persones assisteixen a l’acte. El silenci és essencial per mantenir “una actitud pietosa”. Evidentment, qualsevol aparell electrònic o digital es posa en silenci o en mode avió, o es tanca.
• Ser curós amb la imatge personal i amb la indumentària. Indumentària: en qüestions protocol·làries tenim dos nivells diferents, el protocol que segueixen els membres eclesiàstics i les persones que assisteixen a actes cerimonials:
  • En el cas dels membres eclesiàstics. La peça dels representants eclesiàstics és la sotana, normalment de color negre. Exempcions: el Papa, que va vestit de blanc; els cardenals, que utilitzen una petita faixa i un solideu (petit birret que cobreix el cap, que sol ser de color vermell i que simbolitza la seva fidelitat al Papa), que en els arquebisbes i bisbes és de color porpra tant la faixa com el solideu.
  • En el cas de les persones no eclesiàstiques, cal fer un ús adequat, discret i poc exagerat. S’han d’evitar robes esportives, xancletes, escots i minifaldilles, ja que cap d’aquestes peces és considerada dins de les normes d’etiqueta.
• Caldrà fer correctament la genuflexió en passar davant del sagrari com a símbol d’amor i de respecte. Cal senyar-se i fer el senyal de la creu amb pausa i sense presses.

Respecte als obsequis, quan el Papa visita un país, habitualment aquest li sol fer regals a través dels seus representants, però no és un acte espontani; està tot parlat, discutit i acordat perquè el regal s’ajusti a la figura que representa el Papa, el màxim govern d’un Estat sobirà i Apòstol de Déu.

Les cerimònies litúrgiques que tenen protocol són els sagraments (baptisme, confirmació, reconciliació, comunió, matrimoni, ordre sagrat i ungir els malalts, les benediccions i la Santa Missa, la missa de difunts…). El referent que ens ajuda a la col·locació és el mateix edifici religiós, amb dos espais (que ajuden a la ubicació i que, depenent de la cerimònia que s’hagi de fer, varien els llocs dels convidats):

• El cantó de l’Epístola mirant cap a l’altar és la dreta.
• El cantó de l’Evangeli mirant cap a l’altar és l’esquerra.

Respecte a les postures, no cal estar dempeus i rectes, en posició ferma, però tampoc ens hem de recolzar a les parets o seure al terra. En les cerimònies litúrgiques és important saber quan asseure’s, aturar-se, posar-se de genolls, romandre dempeus…

Respecte a certs elements de la indumentària, no portar barret i/o gorra a l’església, a més a més de venir aconsellat pels bons modals i l’etiqueta, és un acte de reverència a Déu. De manera que els homes s’han de treure el barret dins de l’espai eclesiàstic, mentre que les dones poden mantenir-lo en alguns llocs, com en certs països llatinoamericans, i també poden portar el vel al cap. Hem de pensar que no és el mateix anar vestit per a una boda, on el barret forma part del conjunt, que anar a actes oficials com una missa solemne o una missa castrense.

L’Església anglicana celebra actes religiosos i manté un esquema jeràrquic similar al de l’Església catòlica; la seva estructura és la següent:

• La màxima autoritat és l’arquebisbe de Canterbury i de Cork, i als dos se’ls dona el tractament de “La Seva Gràcia”.
• Als bisbes se’ls tracta de Lord.
• Els canonges reben el tractament de Sir.
• Als sacerdots a nivells dels Reverends és propi de dignitats eclesiàstiques com prelats i graduats d’una ordre religiosa.

L’Església ortodoxa no manté relacions internacionals a través d’agents diplomàtics. El que sí que fa de vegades és organitzar missions particulars amb enviats especials. Avui dia, l’Església ortodoxa d’Orient està fragmentada en vuit patriarcats. En tot cas:

• Al patriarca li donarem el tractament de Sa Beatitud.
• El popa té el tractament de Reverend i/o Monsenyor.

En l’Església evangèlica, el pastor té el tractament de Reverend. L’Església luterana té un caràcter nacional i no té representació diplomàtica, però a diferència de l’ortodoxa sol utilitzar les missions especials. Té la seva pròpia jerarquia i els seus actes religiosos també són molt protocol·laris, i són molt similars als que utilitza l’Església catòlica.

En el cas de la religió jueva, les comunitats jueves tenen una organització territorial, fet que permet que al capdavant de cadascuna de les regions hi hagi un Gran Rabí i per tant no sigui necessària la representació diplomàtica, ja que l’exerceix aquesta figura representativa. El tractament que donarem al Gran Rabí serà el d’Excel·lència, i als rabins els donarem el tractament de Reverend.

En la religió musulmana hi trobem unes normes internes molt rígides. Els seus líders religiosos són l’imam o el xeic, que poden fer actes de culte, però bàsicament són respectats com a fonts de consulta i docents. Per la resta no hi ha jerarquies, ni sacerdoci ni monacat. Qualsevol musulmà pot presidir els actes rituals sempre que sigui una persona de reconeguda honestedat, pietat i saviesa.

La institució militar té unes normes protocol·làries fermes, rígides i clares. El seu protocol és un dels més precisos, ja que tot en aquesta institució és cerimonial, des del moment en què es toca diana amb la trompeta per despertar els soldats fins que sona el toc de silenci per anar a descansar.

El protocol militar determina l’ordre de jerarquització en tots els actes on hi participin. Tot està absolutament reglamentat, des dels uniformes fins a l’aspecte dels mateixos militars; no es deixa res a l’atzar. D’aquesta manera aconsegueix crear una cultura corporativa de la qual formen part les precedències, els cerimonials, les condecoracions i tots els símbols que la identifiquen (himne, bandera, escut…).

La institució militar es fonamenta en un conjunt de principis, com són la disciplina, l’ordre i les tradicions. Aquesta requereix de l’acompliment de totes les normes que marca el protocol militar en qualsevol tipus d’acte que la institució celebri.

La normativa que regula l’àmbit militar és el Reial decret 96/2009, de les Reials Ordenances, on s’estableixen els drets i deures dels militars i el seu comportament. Els elements indispensables del protocol militar:

• Les unitats militars. Són les protagonistes de les parades militars, les desfilades, la rendició d’honors i els actes similars. Solen estar formades pel batalló o grup i la companyia, l’esquadró, la bateria o l’esquadrilla. Quan són dies molt assenyalats, com per exemple el Dia de la Festa Nacional, en comptes del batalló hi pot assistir una entitat superior com és una brigada o una divisió, però de vegades fins i tot es formen unitats especials denominades agrupacions que poden representar no només els tres exèrcits, sinó també la Guàrdia Civil
• La uniformitat. Fa referència a la indumentària que porten, en aquest cas anomenat uniforme.
• Les condecoracions.
• Els guions i els banderins. Els utilitzen els comandaments en les desfilades. No els hem de confondre amb les banderes de la unitat, per bé que són un tipus de bandera que porta la persona que guia o lidera la tropa. Els guions representen la insígnia d’una unitat. Té dues mides:
  • La unitat petita de guions i banderins, utilitzada per les companyies.
  • La mida gran, utilitzada pels batallons, de teles de ras i brodats.
• Les armes. Els oficials poden portar pistola o sabre, i els suboficials i la tropa, l’arma llarga de la seva unitat. El canó es utilitzat per fer les Salves d’Ordenança.
• El foc. Les salves s’utilitzen per rendir honors. El nombre de salves que es disparen depèn del rang o graduació de la persona a qui se li fa l’homenatge. Quan l’homenatge és a les persones que han donat la seva vida per Espanya, es fa una descàrrega de fusells per part d’una de les unitats que participa en l’acte.
• Les veus. S’utilitzen per ordenar els diferents moviments de les tropes. Una de les frases més importants en els honors és “Viva España”. En les cerimònies d’homenatge als caiguts per Espanya, tots els militars presents, fins i tot encara que no estiguin en la formació, canten una oració que es diu “La muerte no es el final”. Cal no confondre aquesta oració amb un himne, perquè no ho és.
• La música. Les agrupacions militars encarregades d’interpretar les marxes, els himnes i les cerimònies que es donin en cada moment.
• Els himnes. Els himnes propis de l’exèrcit no són considerats himnes nacionals. No oblidem que cada sector de l’exèrcit té el seu himne propi i que s’interpreta en les cerimònies militars en les quals participen unitats del sector de terra, del mar o de l’aire.

Els tractaments militars estan relacionats amb la graduació que obté un militar al llarg de la seva carrera (vegeu la taula).

Com a curiositat, en l’Exèrcit, quan s’anomena un càrrec, se li afegeix el possessiu mi davant; per exemple, mi Capitán, mi Coronel. Però això només és per als homes, ja que per a les dones només cal que anomenin el càrrec.

Les precedències de les autoritats militars estan determinades pel Reglament de protocol militar FFMM3-11 Públic, per grau i per antiguitat dels membres de les Forces Militars, i per la successió legal del comandament; de la següent manera:

1. Exèrcit
2. Armada
3. Força Aèria
4. Policia

En les forces militars, el rang i l’antiguitat es distingeixen per mitjà de la figura d’un sol. En canvi, en la Policia Nacional es fa amb estrelles. Les insígnies són barres i llorer, d’una banda, i estrelles i sols, de l’altra.

Les Reials Ordenances (Reial decret 96/2009) també regulen els uniformes, juntament amb l’Ordre ministerial 6/1989, que fa referència als temes d’etiqueta. En el cas de les Reials Ordenances, s’assenyala que segons la importància de l’acte i del cos al qual es pertany, els uniformes a utilitzar poden ser de diari, de gala, d’etiqueta, de gran etiqueta, de treball, d’instrucció o campanya i especials.

A efectes de protocol, els que hem de tenir presents són l’uniforme de diari, de gala, d’etiqueta i de gran etiqueta, i saber que els uniformes permeten distingir el rang dels militars gràcies a les insígnies que portaran penjades. Mentre que en les forces militars i aèries el rang i l’antiguitat es distingeixen a través de sols i estrelles, en l’Armada es fa mitjançant barres. Els uniformes són els següents:

• L’uniforme de diari. És el que s’utilitza per a les activitats normals de servei, comissions, presentacions i comiats, així com en actes militars i socials on no hi hagi una ordre concreta que assenyali que s’ha de portar un altre tipus d’uniforme.
• L’uniforme de gala. Està reservat per a actes de diari assenyalats com de gala en festivitats de les Forces Armades, en actes oficials i en activitats militars de gran significat. Hi ha, però, una excepció, i és quan en algun d’aquest actes hi participi Sa Majestat el Rei, quan es pot ordenar que s’utilitzi un altre tipus d’uniforme.
• Els uniformes d’etiqueta o gran etiqueta. L’etiqueta militar està regulada per l’Ordre Ministerial 6/1989. Aquesta ordre treballa sobre la uniformitat d’etiqueta o gran etiqueta, i s’aplicarà en els actes oficials o socials encara que no siguin d’origen militar. Serà suficient que se li demani al personal civil que vagi d’etiqueta, per bé que si volem ser rígids en les normes protocol·làries haurem de demanar obertament que els militars vagin d’etiqueta. Per tant, l’ordre regula, en definitiva, les normes de com cal anar vestit en una cerimònia de gala.

Una condecoració és una insígnia que es concedeix com un honor i/o una distinció. De manera general, consta d’una peça metàl·lica amb una forma determinada on es graven imatges o inscripcions. Normalment, la insígnia es col·loca penjada al cantó esquerre de la zona davantera de l’uniforme o penjada del coll al costat.

Les condecoracions varien segons la importància de l’acte i de l’uniforme. A més a més, també dependrà que siguin donades per mèrits militars, per funció, per destí, per permanència o per distintiu de títols. Però cal no confondre orde (distinció), condecoració i medalla, per bé que sovint s’utilitzen indistintament.

• L’ordre té els seus orígens en les ordre mililtars, a diferencia de les altres condecoracions es constitueixen con òrgans col·legials i corporatius.Per exemple l’Ordre del Toisón que és una de les ordres de cavalleria més antigues i prestigioses del món.
• Les condecoracions són elements o símbols de distinció entregats a persones o entitats en senyal de reconeixement però al contrari que suceeix a les ordres, els titulars no ingresen en cap entitat corporativa.
• Les medalles són distincions individuals que tenen com finalitat premiar actes meritoris o de valentia.

En funció de la naturalesa de les accions o serveis que es volen recompensar, les condecoracions poden ser (tipologia):

• Condecoracions civils: recompensen accions, actuacions o serveis de caràcter civil. Es poden donar tant a civils com a militars. Entre les més conegudes hi ha el Reial Orde d’Isabel la Catòlica i el Reial Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme.
• Condecoracions militars: recompensen accions, actuacions o serveis de caràcter militar. Es poden donar tant a militars (majoritàriament) com a civils. Exemples: el Reial i Militar Orde de San Fernando, també anomenat Laureada de San Fernando, i la Medalla Militar, la Creu de Guerra.
• Condecoracions mixtes: recompensen accions, actuacions o serveis de caràcter civil o militar. Es donen tant a civils com a militars. Alguns exemples són: l’Orde del Mèrit del Cos de la Guàrdia Civil i la Medalla al Mèrit de la Protecció Civil.

En funció de la persona, institució o entitat que les atorga, poden ser:

• Oficials; lliurades per les autoritats, les institucions o els organismes d’un Estat.
• Privades o semiprivades; l’entitat que les lliura no pot ser de titularitat pública. Les entitats poden ser fundacions, corporacions, empreses…
• Dinàstiques; són els ordes que es troben vinculats a certes famílies o llinatges.

Actualment, quan hi ha un esdeveniment esportiu de llarga durada (olimpíades, campionat mundial o continental) es fa un acte d’inauguració i un de cloenda a la seu principal de l’esdeveniment. A aquests dos actes hi aniran les màximes autoritats civils i esportives. Per tant, han de quedar clarament fixades les precedències, els espai físics (llotja) per a les personalitats i les autoritats, així com la seguretat, els plans d’emergència, les relacions amb els mitjans de comunicació…

Els objectius generals del protocol esportiu són:

• Informar i ajudar els convidats i assistents a l’acte.
• Resoldre dificultats, problemes i situacions que sorgeixin durant la competició.
• Enriquir el desenvolupament de la competició des del punt de vista de l’organització.
• Aplicar les normes, els usos i els costums per facilitar l’èxit.
• Unificar criteris en la seva aplicació, tant en l’àmbit públic com privat, de manera que es pugui arribar a un consens.

Els objectius específics són:

• Que l’acte agradi a tots els participants i assistents.
• Resoldre problemes, dificultats i situacions que vinguin produïdes pel mateix acte o per la consecució de l’activitat.
• Ordenar les diferents actuacions amb flexibilitat, diàleg i negociació, fent respectar al mateix temps les normes de l’activitat esportiva i que l’acte esportiu requereixen.

Els espectacles esportius tenen unes característiques molt especials, ja que a més de les personalitats habituals que podem trobar en un esdeveniment social o d’altre tipus hi assisteixen moltes persones que provenen de l’àmbit privat, com els cossos directius dels diferents equips, els patrocinadors de l’esdeveniment, persones físiques o jurídiques afins al món esportiu i, finalment, les persones dels diferents àmbits de la comunicació.

Aquestes persones poden tenir un rang o una categoria que poden fer difícil la seva ubicació i col·locació a l’hora d’establir les precedències. En ocasions s’han de situar tots dins una mateixa llotja, i altres vegades cap la possibilitat que n’hi hagi dues. Respecte a la configuració de la llotja, la norma a seguir és:

• En el cas de tenir dues llotges al cantó dret haurem de situar-hi les autoritats esportives, i al cantó esquerre la resta d’autoritats i representants.
• En el cas de tenir una llotja gran amb dues zones diferenciades, a la zona inferior central se situen les autoritats esportives i les personalitats més importants i a la zona superior de la llotja, la resta d’autoritats i representants de les empreses, els espònsors i les federacions esportives.

La classificació d’un acte esportiu dependrà dels següents aspectes:

• De si l’estadi o camp esportiu és municipal o propietat d’un club esportiu.
• De si es tracta d’una competició internacional, nacional, regional o local.
• De si hi assisteixin autoritats i càrrecs federatius o només els clubs participants.

Finalment, és important tenir clara l’estructura de l’esport (tant en l’àmbit local com regional-autonòmic, provincial, nacional i internacional) per poder seguir correctament les normes protocol·làries i de jerarquia (vegeu la taula).