Resum

Estudiem en aquesta unitat els factors ambientals. Exposem algunes metodologies d’avaluació d’aquests juntament amb les mesures preventives idònies a cada tipus de risc.

S’entén per ambient tot allò que embolica o envolta el treballador en el seu lloc de treball. Concretament nosaltres en aquesta unitat tractem del soroll, de les condicions termohigromètriques, de les condicions de ventilació i renovació d’aire en els espais interiors i de la il·luminació, tant natural com artificial.

Comencem tractant el soroll ambiental que es genera en els espais i locals de treball, és clar, però des del punt de vista ergonòmic. Un so és una vibració mecànica transmesa per ones en un medi elàstic (l’aire en general), capaç de ser percebut per l’òrgan auditiu humà. El soroll és l’apreciació subjectiva (agradable, desagradable, molesta…) que es fa d’un so. Un mateix so pot ser considerat com a agradable o desagradable per diferents persones o fins i tot per una mateixa persona en diferents moments o situacions.

L’ergoacústica estudia el soroll com un factor de risc que interactua amb la resta de factors del lloc de treball per aconseguir més cotes de confort i eficàcia en el treball. El soroll és una ona sonora que es propaga per l’aire perquè s’ha produït una variació de pressió en relació amb la pressió atmosfèrica: és el que es diu pressió acústica. La pressió ens indica la intensitat del soroll, es mesura en decibels. La freqüència és el nombre de variacions de pressió en un segon, i es mesura en hertzs. La freqüència determina el to: baixes freqüències, tons greus; altes freqüències, tons aguts.

Les sensacions produïdes per la gran varietat de sons que percep el treballador estan en funció de moltes variables, com ara: factors del mateix soroll, factors de la tasca que es fa, factors individuals i altres factors ambientals.

Els efectes del soroll sobre el treballador es classifiquen en efectes auditius patològics i efectes extraauditius. Entre els primers, que impliquen la pèrdua de la capacitat auditiva, s’hi inclou la hipoacúsia tant per conducció com per percepció. La pèrdua conductiva d’audició es pot deure a la ruptura del timpà o a la dislocació dels ossos de l’orella mitjana. La hipoacúsia per percepció o lesió neurològica origina un dany a les cèl·lules de l’òrgan de Corti. És un procés degeneratiu irreversible i permanent.

Els efectes extraauditius es classifiquen en efectes pseudofisiològics i efectes subjectius. Els efectes pseudofisiològics inclouen reaccions motrius com ara contraccions musculars; efectes vegetatius com ara variacions en la freqüència cardíaca, vasoconstricció perifèrica, augment de la pressió sanguínia, disminució de la freqüència respiratòria… La valoració dels efectes subjectius i la determinació dels límits de tolerància és una qüestió difícil, precisament perquè es tracta d’efectes que depenen de valoracions personals de situacions en les quals intervenen gran quantitat de factors. L’avaluació subjectiva del soroll es fa mitjançant qüestionaris i escales d’autovaloració.

En l’àmbit laboral, els efectes més estudiats del soroll sobre el comportament han estat els que afecten el rendiment i el comportament social, especialment, en la comunicació. També s’ha estudiat la relació entre soroll i accidentabilitat, si bé els resultats no són inequívocs.

Per fer l’avaluació del soroll des del punt de vista ergonòmic, i aplicar posteriorment les mesures preventives adequades, exposem les metodologies següents:

El mètode de l’índex de Wisner. S’aplica per valorar les molèsties produïdes per un soroll en funció de l’activitat. Els límits d’aplicabilitat del mètode a determinades tasques estan fixats segons les freqüències centrals en vuitenes i la pressió acústica corresponent a les esmentades freqüències.

El mètode noise rating(corbes NR). El mètode ens facilita unes corbes que estableixen per a cada banda de vuitena els límits acceptables que l’espectre de soroll no ha de superar per aconseguir el confort dels ocupants d’un espai de treball.

El mètode de la valoració estimada de disconfort sonor que ha elaborat el Departament de Treball de la Generalitat. Es recomana aplicar-lo si el nombre de queixes dels treballadors supera un cert percentatge. S’han de considerar una sèrie àmplia de factors relacionats, tots, amb el lloc de treball, tant de naturalesa sonor com d’una altra índole.

Mètode de nivell d’interferència verbal –NIV– que s’aplica per calcular la distància correcta de comunicació verbal entre interlocutors depenent del nivell d’intensitat sonora.

Tractem també en el primer nucli d’activitat de les condicions termohigromètriques. La normativa aplicable està regulada en l’RD 486/1997. Els límits de temperatura per als treballs sedentaris en espais tancats entre els 17 ºC i 27 ºC i per als treballs de tipus lleuger de 14 ºC a 25 ºC. La humitat relativa ha de ser entre el 30% i el 70%, encara que quan hi hagi perill d’electricitat estàtica en un local prescriu un mínim de 50% d’humitat relativa. Per a la velocitat de l’aire s’estableixen els límits màxims següents:

  • 0,25 m/segon per a feines sedentàries en ambients no calorosos;
  • 0,5 m/segon per a feines sedentàries en ambients calorosos; i
  • 0,75 m/segon per a feines no sedentàries en ambients calorosos.

La renovació mínima de l’aire dels locals de treball serà de 30 m d’aire net per hora i treballador, en el cas de feines sedentàries en ambients no calorosos ni contaminats i de 50 m en els casos restants.

Normalment es procedeix a l’avaluació ergonòmica de les condicions termohigromètriques a partir de suggeriments o queixes dels afectats. També es poden considerar una sèrie de símptomes que ho aconsellin, com ara problemes respiratoris, malestar general, elevat absentisme…

Una vegada analitzats els paràmetres ambientals es diagnostica la situació partint de les categories següents:

Situació de confort. Si la intervenció s’ha iniciat a instàncies de queixa es requereix fer una anàlisi personalitzada.

Situació de disconfort. Es poden manifestar tant en situacions de desequilibris tèrmics del local com per percepcions sentides, normalment en determinades parts del cos.

Situació d’estrès tèrmic per temperatures excessives o per treballar en la proximitat d’importants fonts de calor: forn alt, colades, etc.

Quan es vulgui saber si les condicions ambientals són confortables o, al contrari, poden produir molèsties o incomoditat als treballadors, és convenient utilitzar un mètode d’avaluació. Per als locals tancats, es poden seguir els tres mètodes ergonòmics següents:

  • Mètode de la temperatura efectiva
  • Mètode de Fanger
  • Mètode del Department de Treball de la Generalitat. Valoració estimada del disconfort termohigromètric

La valoració estimada del disconfort termohigromètric considera els paràmetres següents: nivell d’activitat física o consum energètic requerit, temperatura seca, velocitat d’aire en m/segon i humitat relativa.

En cas que s’identifiqui una situació ergonòmica no tolerable en la temperatura seca o en la velocitat de l’aire no es pot seguir amb la valoració del risc.

Si es detectés un disconfort moderat o greu el mateix mètode recomana fer una anàlisi comparativa amb el mètode Fanger. En supòsits de treballadors especialment sensibles a aquests factors es recomana fer un estudi de valoració amb facultatius de la medicina del treball.

El nucli d’activitat següent està dedicat a la qualitat de l’aire en locals interiors, entenent per aquests aquells que apliquen sistemes de tractament artificial de l’aire. Aquests espais de treball solen estar configurats de manera hermètica respecte a l’aportament d’aire exterior per la qual cosa si no estan ben dissenyats i no s’aplica un programa de manteniment adequat en els sistemes de climatització es pot afavorir la contaminació de l’aire intern. Els efectes sobre els treballadors d’una contaminació de l’ambient depenen del tipus de contaminant però poden anar des de provocar sensacions de disconfort i malestar fins a generar greus malalties infeccioses.

Els diversos factors contaminants es poden agrupar bé per les vies d’entrada a l’edifici (focus contaminant exterior provinent de l’aire exterior al recinte o interior que és la contaminació generada pel mateix recinte) o bé per la naturalesa dels contaminants (contaminants químics, contaminants físics i contaminants biològics).

Entre els contaminants químics més usuals es troben el formaldehid, el monòxid i diòxid de carboni, els composts orgànics volàtils, el radó, diversos biocides, l’ozó… Entre els del tipus biològic se solen trobar éssers vius (fongs, protozous, bacteris, virus, àcars) i subproductes (pol·len, espores, cabells, excrements, matèries fecals i restes d’insectes, etc.). Altres factors físics que tenen influència en els ambients interiors de treball són les condicions termohigromètriques –temperatura, humitat, velocitat de l’aire–, el soroll, les vibracions, les radiacions electromagnètiques generades pels equips de treball, la il·luminació deficient…

Per a la identificació i avaluació dels diferents tipus de contaminants l’ergonomia utilitza les mateixes tècniques de mesurament directe i de captació de mostres que s’utilitzen en la Higiene, si bé els instruments de mesurament requereixen tenir més índexs de precisió tota vegada que les dosis dels contaminants presents en els espais tancats solen ser molt menors que les que es presenten en zones de processos industrials i de transformació de productes.

És requisit legal que s’aportin almenys els volums mínims establerts d’aire exterior per aconseguir mantenir uns paràmetres de qualitat acceptables. Per tant en la ventilació mecànica, una part, almenys, ha d’estar constituïda per aire captat de l’exterior. Si no es compleix aquesta exigència se solen derivar una sèrie de problemes relacionats amb la ventilació des de nivells saturats de diòxid de carboni fins a contaminació biològica per recirculació constant de microorganismes. Hem de tenir en compte que molts problemes també poden aparèixer en edificis amb ventilació natural, sobretot si es troben ubicats en una zona contaminada.

És fonamental estimar el volum d’aire exterior que entra en els espais amb sistemes de ventilació mecànica, i per això se solen emprar dos sistemes:

  • A partir del cabal de l’aire impulsat i calculant posteriorment la proporció d’aire exterior.
  • A partir de la velocitat de renovació de l’aire del local, procediment vàlid tant si la ventilació és natural com mecànica.

Una vegada obtingut el cabal total d’aire exterior, caldrà dividir-lo pel nombre de treballadors o ocupants, ja que els valors establerts per l’RD 486/97 són per a cabal d’aire net subministrat per treballador.

Hi ha una sèrie de mesures a aplicar per controlar i mantenir la qualitat de l’aire interior que agrupem en els apartats següents:

  1. Accions en el disseny i ubicació del sistema.
  2. Accions sobre els materials.
  3. Accions sobre el focus emissor del contaminant.
  4. Accions sobre el medi.
  5. Actuacions sobre els treballadors.

Finalitzem el segon nucli d’activitat amb una breu exposició sobre la síndrome de l’edifici malalt. Exposem el concepte d’aquesta figura que va aparèixer al començament dels anys vuitanta del segle passat i remetem per al seu estudi a les NTP corresponents i a la bibliografia específica, no sense abans comentar els símptomes en els afectats, i les característiques comunes a aquest tipus d’edificis.

El tercer nucli d’activitat el dediquem a la il·luminació i al color. Un sistema d’il·luminació adequat té una importància decisiva tant per al desenvolupament del treball com per a la salut visual del treballador. Una deficient il·luminació pot ser origen d’increment dels riscs susceptibles de produir accidents, pot disminuir la producció i fa aparèixer molt abans la fatiga visual amb les seves manifestacions somàtiques associades. Especials repercussions negatives produeixen els enlluernaments en el treball.

S’han d’instaurar i complir un procediment de gestió del sistema d’il·luminació, tenint una importància capital sobre això les operacions de neteja dels focus i pantalles així com la substitució de les lluminàries que hagin perdut un cert nivell de la seva eficàcia. L’RD 486/97 estableix els nivells adequats d’intensitat lluminosa segons tipus de tasques i proporciona unes referències que s’han de complir per mantenir tant l’equilibri dels nivells d’il·luminació com els de luminàncies. La Guia tècnica del Decret citat ens proporciona el procediment a seguir per fer els mesuraments dels diferents nivells d’il·luminació tant en els plans de treball com en les superfícies de passada.

És recomanable aprofitar la llum solar en el treball però lamentablement la seva utilització és limitada ja que comporta limitacions pròpies de la seva naturalesa (canvis permanents de direcció, diferent intensitat d’il·luminació segons condicions atmosfèriques i posició del sol i a més hi ha zones que requereixen la utilització de la llum artificial).

Els nivells d’il·luminació natural es poden mesurar mitjançant dos procediments, bé pel factor de dia o per l’índex d’envidriament.

El primer es basa en l’elemental principi que en qualsevol punt d’un local el nivell d’il·luminació és proporcional al nivell d’il·luminació que hi hagi a l’exterior. El segon relaciona la superfície total envidriada d’un local que rep llum solar exterior i la superfície en planta d’aquest. Aquest índex sol variar entre 10 i 50, essent preferibles índexs més elevats com més precisió exigeixin les tasques a realitzar.

La il·luminació natural es pot aconseguir a partir de dues posicions de la superfície envidriada: bé lateralment, a través de finestres o bé zenitalment a través dels sostres. La llum lateral és adequada per a locals de baixa alçària, entre 2,5 a 3 m. Aquest tipus d’il·luminació no és adequat per als llocs allunyats de les entrades de llum. La llum zenital és aconsellable per a locals d’alçària superior a 4,5 m, encara que es pot completar amb llum lateral en locals de poca profunditat. En locals entre 3 a 4 m d’alçària l’opció entre llum zenital i lateral dependrà del fons, amplada i forma constructiva i lògica de la naturalesa de les tasques realitzades.

Respecte a la llum artificial els dos sistemes d’il·luminació més estesos són la il·luminació per incandescència i per fluorescència, si bé aquesta última adopta varietat de formes. La incandescència es produeix en circular un corrent per un filament que s’escalfa i es posa incandescent. L’esmentat filament emet llum i calor. La fluorescència es basa en la propietat d’algunes substàncies que absorbeixen radiacions d’una determinada longitud d’ona i emeten al seu torn radiacions visibles d’ona diferent. Així funciona la làmpada fluorescent, on la llum produïda emet una gran potència de radiació ultraviolada (no visible) però la capa fluorescent que recobreix tota la paret de l’interior del tub transforma la radiació ultraviolada en altres radiacions visibles de més longitud d’ona.

Depenent del tipus de tasca que calgui fer i de les condicions espacials a il·luminar serà més adequat un tipus d’il·luminació o un altre. També difereixen pel que fa a l’eficàcia energètica, a la pèrdua d’eficàcia i a la seva durada. Així resulta que les làmpades incandescents tenen menys durada, la seva temperatura de color és menor i el rendiment lluminós és baix, ja que presenten molta pèrdua per calor. Són adequades per completar ocasionalment la llum natural, per al realçament d’objectes, per a la senyalització i per il·luminar objectes molt localitzats. Normalment en l’àmbit laboral s’utilitzen els focus fluorescents pels avantatges comparatius que presenten respecte als incandescents.

Hi ha llocs de treball que només requeriran un sistema d’il·luminació general uniforme a tot el local, d’altres exigiran sistemes d’il·luminació localitzada que reforci la il·luminació general. La il·luminació general és el sistema que s’utilitza per il·luminar un espai sense tenir en compte necessitats particulars. Resulta un sistema adequat quan els llocs de treball requereixen nivells similars d’il·luminació: oficines, tallers, sales de muntatge i embalatges…

La il·luminació general amb il·luminació localitzada consisteix a col·locar focus lluminosos a prop del pla de treball per reforçar la il·luminació general. Se sol utilitzar si l’activitat requereix nivells d’il·luminació de 1.000 luxs o superiors, quan cal que la llum incideixi des d’un angle determinat per millorar la visió de formes i textures, quan sigui insuficient la il·luminació general per a una tasca específica, quan hi hagi efectes estroboscòpics i per a llocs exercits per treballadors que ho requereixin per les seves característiques personals.

Un altre sistema d’il·luminació és la general localitzada, que consisteix a fer una distribució fixa de les lluminàries de sostre o d’un altre tipus, però adaptades a cada un dels llocs de treball, havent de procurar que cap zona no quedi a les fosques o amb un nivell d’il·luminació significativament inferior.

La llum visible està composta per una sèrie de radiacions de diferents longituds d’ona, a cada una de les quals li correspon un dels diferents colors de l’espectre visible. La temperatura de color mesura la quantitat d’energia calorífica que cal aportar a un objecte perquè emeti en cert color. La temperatura de color s’expressa en l’escala Kelvin. És important que els espais de treball estiguin il·luminats utilitzant làmpades que emetin una aparença de color –o aspecte de color– concorde al nivell d’il·luminació i a les tasques específiques. El rendiment cromàtic, també anomenat índex de reproducció cromàtic, mesura la capacitat de reproducció cromàtica dels objectes il·luminats amb una font de llum. Aquest rendiment oscil·la entre 0 i 100.

L’elecció dels colors al centre de treball té una importància vital en moltes operacions com aquelles que requereixin identificar objectes en moviment o que s’hagin de manipular, en les vies de circulació i en parts de maquinària en moviment… Els colors provoquen determinats efectes psicològics en els individus que els contemplen, així alguns colors condicionen la resposta immediata de l’individu i faciliten una certa predisposició d’acció. És important que predominin els colors suaus i neutres, encara que s’hagués d’evitar caure en la monotonia cromàtica i aplicar colors vius puntualment per senyalitzar, decorar… Com a regla general la intensitat d’un color haurà de ser inversament proporcional a la part que ocupa en el camp normal de la visió, tant en l’espai com en el temps.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge