Qualitat de l'aire interior. La síndrome de l'edifici malalt

Un tema d’estudi important de l’ergonomia és el conjunt de factors i circumstàncies que configuren i determinen l’efecte de les condicions ambientals d’edificis amb sistemes de climatització de l’aire en els seus ocupants. El tractament de l’ambient interior alterant els factors termohigromètrics està orientat a la consecució d’aquests dos objectius:

  • Garantir el benestar de les persones.
  • Racionalitzar el consum energètic.

La relació entre els llocs de treball amb sistemes de climatització i l’aparició de molèsties en els ocupants és qüestió que ningú no posa en dubte. En la majoria de casos, la magnitud dels riscos ocasiona molèsties i no provoca danys greus per a la salut, encara que de vegades es produeixen transmissions de malalties d’extremada gravetat. És evident que a més d’aquests efectes sobre el treballador es poden derivar perjudicis per a l’economia de l’empresa.

  • Cada vegada és més gran el nombre de centres de treball que es mantenen hermètics respecte a les condicions ambientals exteriors.
  • Cada vegada és més gran el nombre de centres de treball que es mantenen hermètics respecte a les condicions ambientals exteriors.

El deteriorament de les condicions ambientals pot produir altres efectes adversos, com la disminució de la capacitat funcional del sistema nerviós central i canvis de comportament, que es traduiran en malestar, estrès, absentisme, deterioraments en l’execució de les tasques… en definitiva en una disminució de la productivitat.

A la pràctica l’àmbit d’aplicació d’aquesta matèria se circumscriu al sector de serveis on s’utilitzen normalment espais tancats amb un sistema artificial d’aireig: hospitals, oficines, restaurants, i en general usos propis del sector serveis. La diferència amb els ambients industrials rau en la concentració dels composts presents, ja que en els ambients interiors aquests solen ser del mateix ordre que els que hi ha a l’exterior.

Normalment resulta complicat trobar el verdader origen del malestar o dels trastorns produïts, i això per diversos motius:

Composició de l'aire net

L’aire net té la composició següent:

  • Nitrogen: 78,08%
  • Oxigen: 20,90%
  • Argó: 0,93%
  • Altres gasos: 0,89%
  • Per la pluralitat de factors contaminants que intervenen.

Els efectes dels diferents contaminants

La mala qualitat de l’ambient interior es pot deure a un conjunt de factors de naturalesa variada, fins i tot, de vegades a factors psicosocials. Malgrat que el nivell de cada contaminant sol estar per sota dels nivells màxims d’acceptació, en aquests ambients de treball se solen presentar molts contaminants en petites concentracions. No es coneixen amb exactitud els efectes additius d’aquests contaminants. Fins i tot es poden produir efectes sinèrgics: un contaminant potencia l’acció d’altres.

  • Pel temps d’exposició. En aquest tipus de contaminants l’exposició del treballador no es redueix a la seva jornada laboral, sinó que la durada total de l’exposició és molt més gran, ja que a moltes ciutats la naturalesa dels contaminants i els seus nivells són similars als contaminats dels espais interiors.
  • Per un conjunt d’altres factors de naturalesa variada.

  • L'individu està sotmès gran part de la seva jornada diària als efectes d'uns mateixos contaminants.
  • L'individu està sotmès gran part de la seva jornada diària als efectes d'uns mateixos contaminants.

Efectes de les deficiències en la qualitat de l'ambient interior sobre la salut

Els efectes que una qualitat deficient de l’aire interior poden tenir sobre els treballadors es manifesten mitjançant una simptomatologia variada. Hem d’afegir que fins i tot en edificis amb ventilació natural es poden manifestar problemes d’aquest tipus, ja que pot passar que l’aire net no pugui arribar a totes les zones i així poder renovar adequadament l’aire interior.

Entre els símptomes destaquen els següents:

  • Irritació de la pell i teixits tous, a causa d’una excessiva sensibilització a estímuls produïts pels components de l’aire interior.
  • Maldecap. És una de les malalties més comunes actualment. Es presenta en forma de molèsties periòdiques i intermitents que afecten diverses zones de la cara i cap sota formes variades: cefalees, cefalàlgies, neuràlgies…
  • Sequedat de pell, mucoses i tractament respiratori. La sequedat de l’ambient, per sota del 30% d’humitat relativa pot ocasionar problemes als usuaris de lents de contacte.
  • Processos al·lèrgics en alguns individus. Són modificacions de la reactivitat per contacte amb una substància estranya, anomenada antigen .
  • Malalties infeccioses. Degudes a l’entrada i desenvolupament de bacteris i virus patògens o altres paràsits i a l’alteració conseqüent que aquests produeixen.

Factors que contribueixen a un deficient aire interior

Hi ha diversos factors que contribueixen a crear un ambient amb un deficient aire interior:

  • Projecte inadequat de climatització.
  • Deficient manteniment.
  • Utilització de materials que alliberen substàncies nocives.
  • Contaminació de l’exterior.
  • Utilització de productes que alliberen formaldehid.

Coronavirus SARS-CoV-2, risc laboral

El coronavirus SARS-CoV-2 és un nou tipus de virus que produeix en les persones una malaltia infecciosa anomenada COVID-19. Pertany a una àmplia família de virus, ja coneguda, que pot afectar tant les persones com els animals i que en el cas de les persones causa infeccions respiratòries comunes, com ara el refredat, o d’altres més greus, com la síndrome respiratòria aguda severa (SARS) o la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS).

Aquest nou virus ha entrat de ple a ser considerat risc laboral específic a tenir en compte motivant l’elaboració de plans de contingència, entre d’altres mesures de prevenció dins dels entorns de treball.


L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball té una secció específica de recursos centrada en el COVID-19 Treballs saludables: aturar la pandèmia

Un dels factors que més influeixen en el desenvolupament de la infecció és la quantitat de microorganismes infectants, per la qual cosa la quantitat d’aquests en l’ambient és un paràmetre que cal tenir en compte en el control del risc.

Parts del cos afectades per aire deficient

Hi ha diverses parts del cos afectades per un aire interior deficient: Ulls: sequedat, irritació, coïssor. Nas: congestió, degotejos, picor. Coll: esternuts, inflamació, sequedat… Cap: dolor, marejos, pèrdua de concentració… Pell: sequedat, picors, erupcions… Mucoses: sequedat, coïssor. Pulmó: tos, sequedat, ofec, al·lèrgies…

Factors que influeixen en la contaminació de l'aire interior

Els diversos factors contaminants de l’aire interior es poden agrupar bé per les vies d’entrada a l’edifici o bé per la naturalesa d’aquests. (Podeu veure els criteris de classificació a la taula.) En consideració a les vies d’entrada, l’aire interior es pot veure alterat en la seva composició, bé per contaminació interior -generada pel mateix recinte-, bé per contaminació exterior -provinent de l’aire exterior al recinte.

Taula Classificació dels factors contaminants de l’aire interior
Tipus de classificació Factor contaminant Exemple
Per les vies d’entrada Contaminació interior
Contaminació exterior
Per la seva naturalesa Químics Gasos, fums, vapors, pols, aerosols…
Biològics Éssers vius i subproductes
Físics Soroll, il·luminació, ventilació
Psicosocials Organització de treball: estil de comandament, relacions laborals…

Segons la naturalesa dels contaminants, aquests s’agrupen en químics, biològics, físics i també hi tenen influència els factors psicosocials.

Contaminants interiors i exteriors a l'edifici

La contaminació interior generada al mateix recinte té diferents fonts:

  • El mateix individu: microorganismes patògens que pugui emetre…
  • El mateix procés de treball: gasos de combustió en estufes, laboratoris, fotocopiadores…
  • La utilització de productes que emeten agents contaminants: insecticides, desinfectants, productes de neteja, llustres, etc.
  • La contaminació procedent d’altres zones poc ventilades que es difonen cap a llocs pròxims i els afecten. Un focus contaminant interior solen ser els garatges si no estan hermèticament separats de la resta de l’edifici.
  • Contaminació deguda als materials emprats en la construcció de l’edifici i del mobiliari.
  • La mala cura de les resines utilitzades i els defectes tècnics.
  • Evaporació de composts químics al mobiliari.

Els contaminants exteriors poden entrar en l’interior dels edificis a través de:

Exemples de contaminació exterior

Aquests són alguns exemples de contaminació exterior:

  • Preses d’aire en l’àmbit del carrer amb aire contaminat o que siguin a prop d’altres extraccions d’aire (lavabos, torres de refrigeració…).
  • Gasos procedents de calderes.
  • Gasos procedents d’indústries properes.
  • Productes utilitzats al carrer: asfaltatge, soldadura…
  • Les preses d’aire exterior situades a prop dels focus de contaminació.
  • Les finestres o reixetes de ventilació.
  • Les discontinuïtats en els elements de tancament per efecte de la diferència de pressions (infiltracions).

Les diferents substàncies contaminants presents en l’aire exterior de l’edifici poden alterar la composició de l’aire interior. Està demostrat que en augmentar la concentració en l’aire exterior d’un contaminant, augmenta també la seva concentració a l’interior d’un edifici, encara que més lentament. Passa el mateix quan disminueix.

Classificació dels contaminants per la seva naturalesa

El primer pas per proposar i aplicar les mesures preventives és identificar els possibles contaminants. En els espais interiors hi ha una gran quantitat de contaminants de divers tipus. Aquests es poden classificar en:

  • Contaminants químics.
  • Contaminants físics.
  • Contaminants biològics.

Contaminants químics

Hi ha una gran quantitat de contaminants químics. Els més comuns són els següents:

1) Formaldehid. És una de les matèries primeres que s’usen en la fabricació de plàstics i resines, pintures, adhesius, i d’aglomerats i contraplacats de fusta per a mobles i altres elements. S’empra també en l’elaboració de productes de neteja, i desinfectants. Una formulació inadequada dels plàstics i resines, una mala cura, o la degradació produïda pel pas del temps provoquen l’alliberament d’aquest compost a l’ambient.

El formaldehid és un gas altament irritant dels ulls, nas, coll, pell. Apareixen símptomes de llagrimeig, irritació, picor d’ulls, formigueig al nas, esternuts, sequedat i dolor de coll. A més, sol ocasionar sensibilització. Se sospita també que pot provocar processos cancerosos.

Sensibilització

S’entén per sensibilització l’exposició inicial a un antigen específic -producte o substància- de la qual s’origina una reacció individual adversa, encara que hi sol haver altres persones exposades que no presenten reaccions negatives al mateix producte.

2) Composts orgànics volàtils. Coneguts com a VOC (Volatile Organic Compounds), els compostos orgànics volàtils són compostos orgànics que contenen un o més àtoms de carboni i que s’evaporen amb facilitat a temperatura ambient. Formen un grup heterogeni de compostos i encara que també es generen fora dels edificis (gasolineres, trànsit, etc.), en general, solen ser més abundants en interiors. Solen procedir dels elements de decoració (pintures, vernissos, dissolvents), del mobiliari i equips de treball, del material d’oficines, de productes d’higiene personal i cosmètics, de productes de neteja (ceres, detergents, insecticides, ambientadors) i dels mateixos ocupants.

Emissió de VOC en materials i equips

Hi ha diversos materials que emeten composts orgànics volàtils:

  • Productes de fusta premsada: xilens, toluè, butanol, acetona…
  • Recobriments de fustes: formaldehid, toluè, benzè, butanol, butanona…
  • Teixits: cloroform, formaldehid, tricloroetilè…
  • Sostres / terres: clorur de metilè, n-hexà, acetona, estirè…
  • Equips d’oficina: hidrocarburs alifàtics, xilens, nitropirè, estirè, tricloroetilè…

Entre els seus efectes destaquen els tòxics sobre diferents òrgans i teixits, els irritants per a les mucoses, els olfactius i, en alguns casos, els cancerígens i genotòxics. També marejos, maldecaps.

3) Monòxid de carboni (CO). És un gas tòxic no perceptible pels sentits (no té olor ni color). S’origina per una combustió incompleta de la matèria orgànica.

El CO és un gas asfixiant que s’uneix a l’hemoglobina de la sang i impedeix el transport d’oxigen pels eritròcits a les cèl·lules dels teixits, per la qual cosa les concentracions elevades de CO poden causar la mort per asfíxia.

Quan es troba a l’atmosfera interior d’un edifici sol procedir de la contaminació exterior provocada pel trànsit rodat i al consum de tabac. Alguns dels seus efectes són: maldecaps, disminució de l’agudesa visual, alteracions cardíaques i fins i tot la mort.

4) Diòxid de carboni (CO2). És el component majoritari de les substàncies emeses per les persones: olors, vapor d’aigua, microorganismes, i que en el seu conjunt es denominen bioefluents. Igualment procedeix de la combustió de productes que contenen carboni, com el tabac. És un gas que no té efectes tòxics però que en elevades concentracions produeix maldecaps, atordiments i fins i tot l’asfíxia, en aquest cas per desplaçament de l’oxigen de l’aire.

Tanmateix, la seva abundància es relaciona amb la manca d’oxigen i amb la sensació d’aire viciat. S’empra com a indicador de la qualitat de l’aire en els espais on hi ha molta gent. En aquests casos, quan la seva concentració és més gran de 1.000 ppm (>0,1%), es considera que la ventilació no es fa correctament.

Definició del CO2

El CO2 és un gas incolor, inodor i incombustible que es troba en baixa concentració a l’aire que respirem (entorn d’un 0,03% en volum). El diòxid de carboni es genera quan es crema qualsevol substància que conté carboni. També és un producte de la respiració i de la fermentació. Les plantes absorbeixen diòxid de carboni durant la fotosíntesi.

5) Ozó (O3). La seva presència en ambients interiors és deguda als ozonitzadors, que generen ozó amb finalitats desinfectants i desodoritzants. Altres aparells utilitzats també poden emetre ozó, com ara les fotocopiadores i impressores làsers mal mantingudes, làmpades de llum ultraviolada, netejadors electroestàtics, o a causa del funcionament de qualsevol element que produeixi descàrregues elèctriques d’alta freqüència en l’aire. També pot provenir de l’aire de l’exterior. La seva presència a l’aire exterior es pot deure a la contaminació industrial, al trànsit o a les calefaccions. Es pot produir de manera natural en determinades condicions atmosfèriques (tempestes).

Entre els seus efectes trobem:

L'ozó com a desinfectant

L’ús de l’ozó com a desinfectant i desodoritzant en els espais interiors està en entredit, ja que les concentracions necessàries per a això són bastant superiors als límits d’exposició que es recomanen per a interiors.

  • Alterar la funció pulmonar (disminueix les taxes d’aireig i de la permeabilitat pulmonar), asma, dolor toràcic després de la inspiració, dispnea (dificultat per respirar).
  • Alteracions irritants que afecten els ulls i les membranes mucoses, tos. És suficient una concentració de 0,1 ppm per produir aquests efectes. La resta d’efectes aguts es produeixen a partir de 0,5 ppm.

Partícules inhalables són aquelles que són inhalades a través de la boca i el nas (diàmetre arriba fins 100 µm).

6) Biocides. És el nom amb què es denominen els plaguicides d’ús no agrari. Comprenen productes contra insectes (insecticides), rosegadors (rodenticides) i per impedir el creixement microbià. Són molt irritants quan estan en forma concentrada, però també amb baixes concentracions poden ocasionar irritacions de les mucoses en persones susceptibles, raó que desaconsella usar-los de manera contínua.

7) Radó. Aquest gas radioactiu es genera en la desintegració de l’urani que al seu torn en el seu procés de desintegració emet partícules alfa. El radó i els seus productes de desintegració són procedents exclusivament de fonts naturals. S’origina a partir dels terres i roques de zones granítiques i de fosfats. Als edificis apareix per infiltració des de l’exterior. De vegades pot procedir dels materials de construcció. Les concentracions més altes se solen trobar a les parts més baixes dels edificis depenent de factors constructius utilitzats en l’edificació. En la figura s’especifiquen diverses vies d’entrada del radó a l’interior dels edificis.

Figura Contaminació de radó provinent de l’exterior de l’edifici

Tant el radó com els seus descendents poden provocar deteriorament de teixits i càncer de pulmó, ja que van associats a partícules inhalables que es dipositen als pulmons.

RD 783/2001 sobre radiacions ionitzants

L’RD 783/2001, al títol VII, es refereix a les exposicions a fonts naturals de radiació. Concretament a activitats laborals en què els treballadors, i si escau terceres persones, estiguin exposats a la inhalació de toró o de radó o a la radiació gamma o qualsevol altra exposició en llocs de treball com ara llocs termals, coves, mines… En aquestes activitats l’autoritat competent ha de requerir-ne els titulars perquè facin estudis necessaris a fi de determinar si hi ha un increment significatiu de l’exposició dels treballadors que no es pugui considerar menyspreable.

8) Matèria particulada sòlida (pols) de l’interior dels locals. Està constituïda per partícules orgàniques i inorgàniques que s’introdueixen de l’exterior que es van desprenent dels diversos materials: moquetes i catifes, les parets, les escames de la pell, la brutícia transportada des de l’exterior…

La pols de les oficines conté nivells elevats de fibres minerals artificials (fibra de vidre, llana de roca i mineral…), fibres de cel·lulosa (medi de cultiu per a microorganismes) i partícules inorgàniques. També pot contenir espores i excrements d’àcars, ambdós al·lergènics.

La pols i el treball amb ordinadors

Els problemes que poden provocar les partícules de pols augmenten amb l’ús de pantalles de visualització de dades, ja que la càrrega electroestàtica acumulada en aquestes pot atreure pols a prop de les vies d’entrada de l’aparell respiratori dels treballadors.

No han estat completament establerts els efectes adversos per a la salut però sí que se sap que presenten efectes irritants per a la pell i teixits tous juntament amb els al·lèrgics.

9) Fibres d’amiant. Entre les fibres, les d’amiant o asbest són les pitjors per a la salut quan són inhalades. Produeixen fibrosis i càncer de pulmó, de laringe i mesotelioma, per la qual cosa el seu ús està prohibit.

El risc per inhalació de fibres d’amiant pot ser elevat quan es fan obres de remodelació d’edificis antics i no es duen a terme les mesures de prevenció que preveu el Reglament sobre el treball amb risc d’amiant. Igualment hi ha el risc d’inhalació amb el deteriorament dels materials que contenen les esmentades fibres i que marca la possibilitat que es desprenguin lliurement.

L’RD 396 /2006 prohibeix la utilització de l’amiant.

10) Productes de neteja. La utilització de productes de neteja també contribueix a emetre una sèrie de productes contaminants, alguns dels més freqüents els reflectim a la taula.

Taula Composts en productes de neteja
Producte Compost químic
Aerosols Propà, òxid de nitrogen, clorur de metilè
Desinfectants Fenol, cresol, lleixiu, amoníac, formaldehid…
Netejavidres Hidròxid d’amoni, alcohol…
Ceres (fustes, terres) Naftalè, nitrobencè, fenol,
Desgreixants Tetraclorur de carboni, toluè, xilens, tricloroetilè

11) Tabac. Malgrat que el consum de tabac està prohibit als centres de treball, creiem convenient incloure’l com un contaminant químic més.

En la NTP 521 hi ha una relació d’emissions que es deriven dels materials de construcció.

El fum del tabac

El fum de tabac està constituït per una barreja molt complexa de més de 3.000 composts químics, en estat gasós, com el monòxid de carboni i diversos vapors orgànics, o en forma de partícules, algunes de les quals són altament cancerígenes, com l’hidrocarbur aromàtic policíclic benzopirè. La mida de la majoria d’elles es troba dins de la fracció respirable, la qual cosa les fa més perilloses per a la salut. Altres efectes nocius del fum del tabac són la irritació de les mucoses respiratòries i reaccions al·lèrgiques als alvèols i bronquis.

Entre els contaminants químics, els del fum del tabac solen ser dels més abundants en els ambients interiors. Cal tenir en compte, a més, que els seus efectes els sofreixen els fumadors i els que no ho són.

Contaminants biològics

Els contaminants biològics estan constituïts per éssers vius (fongs, protozous, bacteris, virus, àcars) i subproductes (pol·len, espores, cabells, excrements, matèries fecals i restes d’insectes, etc.) que es poden trobar al lloc de treball i que són capaços de produir malalties infeccioses, processos al·lèrgics, efectes tòxics i irritacions.

El consum de tabac està prohibit als centres de treball per la Llei 28/ 2005.

El primer pas per realitzar una acció preventiva és identificar i conèixer els contaminants biològics.

Perquè els contaminants biològics siguin actius i produeixin malalties, fins i tot tractant-se dels més virulents, s’han de trobar en un nombre prou elevat i s’han de donar unes condicions favorables per al creixement i difusió (aigua, nutrients, temperatura i altres paràmetres ambientals adequats). I és en els ambients interiors on fàcilment es troben aquestes condicions.

Entre els contaminants més freqüents biològics, es troben:

  1. Pol·len. Contenen substàncies que poden causar respostes al·lèrgiques en persones sensibilitzades com ara rinitis al·lèrgiques o asma.
  2. Insectes. Aquests organismes no solen ser un focus important en la contaminació biològica en la majoria d’edificis, si bé ells mateixos juntament amb els seus productes excretors poden ser episodis d’al·lèrgies.
  3. Àcars. Són aràcnids, que fan entre 0,1 i 0,6 mm de longitud, associats generalment a la pols; no obstant això n’hi pot haver fragments a l’aire interior. Les condicions òptimes de creixement són de 25 °C i una humitat relativa del 75%. S’alimenten de les descamacions de la pell per la qual cosa tendeixen a agrupar-los als llocs on s’acumulen aquestes partícules. Els antígens causants de les malalties estan continguts a les partícules fecals, el diàmetre de les quals d’unes 20 micres pot arribar fins als bronquis. Les reaccions més comunes són asmes, rinitis i dermatitis atòpiques.
  4. Virus. Els virus són microorganismes que no poden viure de manera independent fora de les cèl·lules i teixits vius, si bé són responsables d’una gran part dels problemes que es presenten. La grip, el refredat comú. el xarampió i la sida són causats per virus.
  5. Bacteris. Entre les malalties infeccioses més comunes causades per bacteris hi ha: la legionel·losi, causades per Legionella pneumophila, de les quals l’anomenada “malaltia del legionari” és una pneumònia greu, mentre que la febre de Pontiac és menys maligna i produeix símptomes semblants a la grip; la tuberculosi també està produïda per un bacteri.
  6. Fongs. Els fongs es divideixen en dos grups, microfongs i macrofongs, la diferència principal dels quals es basa en la mida de l’espora generada. El seu creixement i desenvolupament depèn dels substrats disponibles i de factors meteorològics com la temperatura, la humitat, la pluja, el vent, etc. Penetren als edificis des de l’exterior, colonitzant els sistemes de climatització encara que també es poden desenvolupar a l’interior. Els més importants a l’Estat espanyol són: Alternaria, Aspergillus i Cladosporium. També hi ha fongs responsables d’algunes malalties infeccioses, com l’aspergil·losi.

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu una relació d’NTP sobre contaminants químics i biològics.

Els principals efectes dels contaminants biològics són: malalties infeccioses, malalties al·lèrgiques i efectes tòxics.

Vies de contacte dels contaminants biològics

Hi ha diverses vies de contacte dels contaminants biològics:

  • Contacte directe. A través de l’aire per persones contaminades. L’afavoreix la proximitat i l’amuntegament.
  • Propagació pels sistemes i conductes de ventilació i climatització.
  • Per entrada de l’aire exterior.

Les altes temperatures i un grau elevat d’humitat faciliten la multiplicació dels microorganismes.

Després d’una exposició a un potencial al·lergen, la reacció de l’organisme intervinguda per la histamina és la causa dels símptomes de les al·lèrgies: asma, esternuts, dermatitis, picor de nas i ulls, congestió, inflamacions… Els principals bioal·lergens procedeixen de fongs, de bacteris, dels àcars de la pols, de descamacions de gats, de fragments i excrements de paneroles i altres insectes i del pol·len.

Exemples de malalties infeccioses

Hi ha moltes malalties infecciones importants: aspergil·losi, pneumònia, malaltia del legionari, criptococosi, histoplasmosi, grip,…

Molts tipus de bacteris i fongs produeixen substàncies tòxiques (endotoxines i micotoxines) que poden provocar una sèrie de reaccions tòxiques i inflamatòries al cos humà.

Endotoximes i micotoxines

Les endotoxines són actives quan la concentració ambiental dels bacteris que les produeixen (de tipus Gram negatiu) és elevada, per exemple, en activitats amb ambients humits: manipulació de fibres vegetals (cotó…) plantes de tractament d’aigües residuals, tractaments de llots, activitats agroalimentàries… Igualment en faciliten el creixement i difusió els humidificadors dels equips d’aire condicionat per manca del manteniment adequat. Entre les micotoxines, produïdes per diferents tipus de fongs, podem distingir les aflatoxines i els tricotecens. Ambdues tenen una especial virulència i les aflatoxines poden originar fins i tot càncer.

Contaminants físics

Altres factors que tenen influència en els ambients interiors de treball són les condicions termohigromètriques -temperatura, humitat, velocitat de l’aire-, el soroll, les vibracions, les radiacions electromagnètiques generades pels equips de treball, la il·luminació deficient…

Mesurament dels contaminants

Igual com en qualsevol altra acció preventiva, hem de partir de la detecció i identificació dels riscos, quantificar-los i valorar-los per implantar mesures correctores a fi d’eliminar-los o reduir-los al mínim tolerable. Assegurar una prevenció eficaç dels riscos necessita que es faci, a més, un seguiment o comprovació que les mesures correctores aplicades han fet efecte i dur a terme una vigilància periòdica de les condicions de treball, la freqüència de les quals ha de quedar establerta.

La identificació dels perills es pot fer a través de:

NTP 607 orienta sobre els passos a seguir per elaborar guies de qualitat de l’aire interior.

  • La recerca de les possibles fonts dels perill que hi pot haver en l’ambient.
  • Les queixes dels treballadors.
  • La informació facilitada pels treballadors i l’empresa.
  • Dades sobre l’absentisme.

L’estimació de determinats riscos típics dels espais interiors no sempre porta implícita la necessitat de realitzar mesuraments. Quan s’hagi de realitzar mesuraments es faran segons que estableixen els articles 3 a 7 de l’RD 39/97, Reglament dels serveis de prevenció.

Estimació dels riscos deguts a contaminants químics

Els instruments de mesura per analitzar els riscos químics han de tenir més sensibilitat que els utilitzats en locals industrials ja que els nivells de concentracions solen ser més baixos que en la indústria. Els mètodes d’anàlisi que s’empri han d’estar normalitzats i ser fiables.

Els equips que se solen utilitzar en els ambients interiors per a l’anàlisi de contaminants químics són els següents:

  • Equips de lectura directa. Per a la lectura directa s’utilitzen monitors continus i tubs colorimètrics (figura 6). Donen resultats en temps real però solen presentar un índex menor de fiabilitat que els de preses de mostres, a més el seu ús és limitat per a un cert nombre de contaminants. És recomanable fer-los servir per descartar contaminants específics o concentracions elevades. Permeten conèixer les fluctuacions en la concentració dels contaminants i calcular valors mitjans.
Figura Tubs colorimètrics i monitor de lectura directa
  • Equips per a la presa de mostres. Els procediments de presa de mostres requereixen prendre les mostres en el lloc de treball i posteriorment fer-ne l’anàlisi en un laboratori. A través d’un equip de captació es transfereix el contaminant a un suport de diferent naturalesa segons el tipus de contaminant. Els captadors poden ser actius o dinàmics i passius.

Tubs colorimètrics i monitors

Els tubs colorimètrics són uns tubs de vidre que contenen a l’interior un producte que reacciona i canvia de color segons la naturalesa del contaminant i la seva concentració. S’usen per mesurar els següents gasos: CO, CO2, O3, SO2, NOx, hidrocarburs, clor, amoníac… Els monitors són equips que presenten més precisió que els tubs. Alguns són disponibles per mesurar diversos gasos.

Estimació dels riscos deguts a contaminants biològics

Els àcars i els seus excrements són molt més nombrosos als habitatges, sobretot quan la humitat relativa és superior al 70%, que en els llocs de treball; el mateix passa amb les descamacions d’animals amb cabells, etc.

L’exposició dels treballadors a aquests contaminants es deu fonamentalment a la seva presència a l’aire, és a dir, que constitueixen bioaerosols. Perquè es formin bioaerosols cal que:

Bioaerosols

Els bioaerosols són contaminants biològics en l’aire, és a dir microorganismes, com ara virus, bacteris, fongs, protozous, algues, així com els seus metabòlits, unitats reproductores i matèria particulada associats amb els microorganismes.

  1. Hi hagi un medi apropiat per a la vida del microorganisme.
  2. Es produeixi un increment significatiu d’aquest.
  3. Els contaminants biològics es disseminin en l’aire.

Segons l’opinió de la majoria dels especialistes no cal fer mostrejos sistemàtics de contaminants biològics com a part del procés d’avaluació de riscos en relació amb la qualitat de l’aire en interiors, en canvi sí que es recomana inspeccionar l’edifici i les instal·lacions per descobrir l’existència de reservoris o llocs de reproducció de microorganismes.

El mètode d’avaluació de riscos ergonòmics del Departament de la Generalitat remet a la guia d’assesorament editada pel Comitè d’Aerosols

Biològics de l’ACGIH que avalua aquests agents biològics en ambients interiors.

Recomanacions del Comitè sobre Bioaerosols de l'ACGIH

El Comitè sobre Bioaerosols de l’ACGIH recomana no incloure la presa de mostres de contaminants biològics en les avaluacions de la qualitat de l’ambient en interiors, llevat que es vulgui confirmar les sospites sobre l’origen de malalties relacionades amb l’edifici o que es descobreixin fonts de contaminació biològica a l’edifici i es vulgui saber si s’estan produint bioaerosols a partir d’aquests.

Procediment general per avaluar la presència de contaminants biològics

Per avaluar la presència de microorganismes de tot tipus, és a dir tant patògens com no patògens, a la pràctica, s’aconsella:

  1. Recórrer l’edifici per realitzar una inspecció visual i olfactiva a fi de descobrir les fonts de contaminació. Les zones humides, que es produeixen a causa d’infiltracions, vessaments, inundacions, condensacions, etc., com també els mateixos humidificadors, safates de condensats, etc. són reservoris i llocs de proliferació apropiats. També la pols acumulada.
  2. En cas que es trobin fonts, cal comprovar si els microorganismes s’han disseminat en l’aire. Per a això prenen mostres d’aire i es determina el tipus i el nombre de microorganismes.

La ventilació

La ventilació té per objecte subministrar aire net per mitjans naturals o mecànics, que aporti l’oxigen necessari per a la respiració, dilueixi els contaminants i contribueixi a assolir unes condicions de temperatura i humitat adequades als locals tancats. Aquest aire pot ser o no tractat des del punt de vista termohigromètric.

Els objectius d’un sistema de ventilació i climatització són:

  • Reduir la contaminació dels espais interiors mitjançant la dilució que comporta aportar aire nou i mantenir la qualitat de l’aire interior.
  • Crear un clima interior confortable modificant les condicions termohigromètriques.

La ventilació pot ser natural o mecànica. La ventilació natural és la que té lloc a través de les finestres, portes o fins i tot les escletxes i esquerdes de l’edifici, i ocorre gràcies a les diferències de pressió o de temperatura entre l’interior i l’exterior dels edificis. En la ventilació mecànica o forçada la renovació de l’aire interior es fa per mitjans mecànics amb independència de les condicions ambientals exteriors. En la figura s’il·lustra un exemple de ventilació mixta amb entrada natural i sortida natural i forçada, on l’aire interior és extret parcialment per un extractor.

Figura Sistema de ventilació mixta

Ventilació mecànica

La ventilació mecànica o forçada requereix un sistema de conductes que transporti l’aire de ventilació

  • barreja d’aire exterior i aire recirculatfins als recintes que cal ventilar i ventiladors que l’impulsin. Per subministrar aire tractat, net i amb una temperatura i humitat determinades, normalment s’utilitza un mateix sistema -sistema de ventilació-climatització- encara que altres vegades el sistema de climatització de l’aire és independent del de ventilació.

Ventilació general o per dilució

En el camp de la prevenció de riscos, se sol denominar ventilació general o ventilació per dilució el subministrament d’aire net i extracció de l’aire contaminat per diluir els contaminants i realitzar el control dels riscos higiènics, d’incendi i d’explosió.

Les condicions de ventilació dels locals de treball està regulada en l’RD 486/97, que estableix 30 m3 o 50 m3 de volum d’aire exterior per hora i treballador segons activitat desenvolupada.

Normativa sobre ventilació

En locals de sistemes d’aire tractat artificialment s’aplica el Real Decret 1027/2007, de 20 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis.

El Real Decret 314/2006, de 17 de març, pel qual s’aprova el Codi Tècnic de l’edificació, regula les exigències que han de complir els edificis a les seves instal·lacions d’aire condicionat.

La Directiva 2002/91/CE, que persegueix l’aplicació d’una legislació comuna per calcular l’eficiència energètica dels edificis de la Unió Europea.

Normes UNE relatives a la ventilació

Aquestes són algunes normes UNE relatives a la ventilació:

  • UNE 100. Aparcaments
  • UNE 100.011 Climatització
  • UNE 100.040 Vies evacuació
  • UNE 100.230 Ventiladors
  • UNE 100.165 Climatització

Problemes relacionats amb la ventilació

Les irregularitats més freqüents que es troben en els sistemes artificials de ventilació són les següents:

  • Un disseny incorrecte del sistema de ventilació per a l’ús que finalment es dóna a l’edifici pot ocasionar que hi hagi zones a les quals no arribi aire net.
  • Ús d’edificis hermètics climatitzats artificialment els mecanismes dels quals faciliten el medi adequat per a la proliferació i difusió de contaminants biològics: humidificadors, torres de refrigeració, condensadors evaporatius, conduccions, filtres d’aire…
  • Programes de manteniment i neteja inadequats o que no es du a terme. És d’enorme importància que el manteniment i neteja de les instal·lacions de ventilació i climatització sigui apropiat. El codi tècnic de l’edificaicó i les eves instruccions tècnciques complementàries estableixen els mínims a complir pel que fa al tipus d’operacions de manteniment i neteja i la seva periodicitat.
  • Cabals de ventilació insuficients, entrada d’aire exterior insuficient. Normalment succeeix això per estalviar energia necessària per elevar la temperatura de l’aire.
  • Dispersió dels contaminants quan es recicla l’aire i no es disposa d’elements de neteja adequats i quan les pressions entre els locals no són adequades. Un exemple és un local que genera un contaminant es troba a pressió positiva respecte als adjacents.
  • El mateix sistema pot produir corrents d’aire molestos o excessius i soroll provocat pels diferents aparells.

Hem de tenir en compte que molts d’aquests problemes també poden aparèixer en edificis amb ventilació natural, sobretot si es troba ubicat en una zona contaminada.

La contaminació microbiològica

Els requisits necessaris perquè es produeixi la contaminació biològica són:

  • Focus de contaminació o lloc on els éssers es puguin desenvolupar. Exemples: sistemes de filtració: acumulen partícules o no les retenen, unitats de climatització, torres de refrigeració, humidificador i materials emprats en la fabricació i aïllament dels conductes.
  • Multiplicació abundant del nombre de microorganismes per l’existència de nutrients i de condicions ambientals adequades: temperatura mitjana-alta i alta humitat.
  • Dispersió en el medi facilitada pel mateix sistema de ventilació.

Estimació de la ventilació

La determinació del cabal d’aire exterior que s’ha de subministrar per a la ventilació dels locals tancats de treball es pot fer de dues maneres:

  • En ventilació mecànica, a partir del cabal de l’aire impulsat i calculant posteriorment la proporció d’aire exterior.

Calculem el cabal d'aire exterior

El cabal d’aire impulsat per un difusor o reixeta, Qs, està constituït per un percentatge (%) d’aire exterior i la resta, fins i tot el 100%, per aire recirculat.

El cabal d’aire, Qe, s’obté mitjançant la fórmula adjunta.

On,

  • Qe és el cabal d’aire exterior en metres cúbics per hora.
  • Qs és el cabal d’aire d’impulsió en metres cúbics per hora.

Per tant, mesurant el cabal de l’aire d’impulsió i coneixent el percentatge d’aire exterior, es pot determinar el cabal d’aire exterior.

El cabal d’aire impulsat es mesura de manera indirecta mesurant la velocitat de sortida de l’aire, o de manera directa mesurant el cabal. En tots dos casos, s’utilitzen anemòmetres, però, en el segon, porten a més campanes que es col·loquen sobre les boques de sortida d’aire i donen directament el cabal.

  • A partir de la velocitat de renovació de l’aire del local, procediment vàlid tant si la ventilació és natural com a mecànica.

Una vegada obtingut el cabal total d’aire exterior, caldrà dividir-lo pel nombre de treballadors o ocupants, ja que els valors establerts per l’RD 486/97 són per a cabal d’aire net subministrat per treballador.

Valoració estimada del disconfort derivat de la qualitat de l'aire interior

El Departament de Treball de la Generalitat proposa una metodologia per estimar del disconfort derivat de la qualitat de l’aire interior. Aquesta metodologia no s’aplica al llocs de treball amb contaminació específica com laboratoris, granges d’animals…

  • És necessari implantar un programa de manteniment i revisió del sistema de climatització.
  • És necessari implantar un programa de manteniment i revisió del sistema de climatització.

El mètode del Departament de Treball s’aplica en aquells llocs on un percentatge superior al 20% dels treballadors perceben la qualitat de l’aire interior com a inacceptable just després d’haver entrat al recinte. En aquests casos cal conèixer les fonts dels contaminants ambientals.

El mètode del Departament de Treball considera els paràmetres següents:

  • Materials de construcció i de decoració.
  • Característiques i qualitat del sistema de calefacció, ventilació i aire condicionat.
  • Tipus d’activitat desenvolupada a l’interior de l’edifici i substàncies usades a l’activitat.
  • Nivell d’ocupants.
  • Grau de manteniment de l’edifici.

A continuació s’han d’identificar els tipus de contaminants presents, concretament:

  • Contaminants químics.
  • Olors.
  • Contaminants biològics.

Es determina la repercussió que poden tenir per a les persones exposades, aspecte que es precisa quantitativament a través de les taules que el mateix mètode incorpora. Hi ha també uns criteris correctors per tenir en compte. Valorats tots els factors d’1 a 4 punts, i sumats els factors que prèviament han estat agrupats als quatre blocs següents: Contaminants químics, Olors, Contaminants biològics i Qualitat d’aire deficient; es comparen amb unes taules que ens indiquen el grau d’intensitat de cada un dels blocs. Tenint en compte aquesta intensitat juntament amb el temps d’exposició el mètode ens ofereix l’estimació del risc de cada un dels quatre blocs.

Mesures de control de la qualitat d'aire interior

Les accions preventives a realitzar en les fases de disseny i aplicació del sistema, com també als seus diferents components, són diverses. A més s’ha d’actuar incidint en la formació i informació dels treballadors.

Podem destacar les accions següents:

1) Accions en el disseny i ubicació del sistema. La primera actuació sorgeix en la fase de disseny, ubicació i instal·lació del sistema concorde al nombre de treballadors i a les tasques que van realitzar, al clima de la zona, a la qualitat de l’aire exterior de la zona on està ubicat…

El procediment bake out es realitza una vegada acabada la instal·lació i decoració de l’edifici i abans de la seva ocupació. Consisteix a augmentar la temperatura per facilitar al màxim l’emissió de contaminants químics i posteriorment eliminar-los per ventilació. Aquest procediment sol durar diversos dies. La pràctica revela resultats variables segons els materials i el procediment adequat.

S’han d’evitar, en la mesura possible, totes les fonts de contaminació exterior, per a això les preses d’aire, amb les seves reixetes adequades, han d’estar localitzades en zones altes (terrasses i terrats). Les preses han de ser oposades a les zones d’expulsió i s’ha de tenir en compte la direcció dels vents de la zona. No han de ser a prop de la sortida de l’aire del garatge, ni de les torres de refrigeració. Referent a això cal afegir que l’aire extret dels locals on hi ha les fotocopiadores, les cuines, els lavabos, laboratoris, sales de fumadors, garatges, etc., no es pot recircular, sinó que s’ha d’expulsar a l’exterior.

2) Accions sobre els materials. Cal seleccionar bé les característiques de materials, productes i equips perquè no siguin per si mateixos focus contaminants químics. S’hauria de saber la composició química d’aquells i les taxes d’emissió dels contaminants i les seves conseqüències per a la salut. S’han de substituir productes i elements contaminants.

S’ha de fer atenció per segellar esquerdes i entrades no desitjades dels locals.

Exemples de materials contaminants

Aquests són alguns exemples de materials contaminants:

  • Humidificadors de gotes d’aigua per vapor.
  • Materials de construcció, decoració, aïllaments i mobles espatllats, defectuosos, o de mala qualitat per altres que no emetin contaminants.
  • Material d’oficina, com per exemple correctors, coles retoladors…, d’equips i accessoris capaços d’acumular pols, per altres que no contaminin o no afavoreixin la contaminació.
  • Contaminants adhesius i materials que tinguin grans superfícies d’emissió.

3) Accions sobre el focus emissor del contaminant. S’han de tenir en compte les accions següents:

  • Extracció localitzada del contaminant, neteja de brutícies quan es produeixi…
  • Eliminació de les humitats degudes a filtracions, a goteres i a filtracions. Les que resulten de les condensacions als conductes d’aire es poden evitar si s’aïllen bé els conductes.
  • Eliminació de moquetes i entelats. No solament són fonts de contaminació que alliberen VOC, fibres i altres substàncies que els constitueixen, sinó que a mésabsorbeixen contaminants d’altres procedències i els tornen a emetre.
  • Efectuar operacions d’aïllament entre el contaminant i el receptor.

El mobiliari emet més quantitat de contaminants després de les primeres setmanes de la seva fabricació.

4) Accions sobre el medi. S’han de tenir en compte les accions següents:

Accions d'aïllament

Aquestes són algunes accions d’aïllament:

  • Recobrir la fusta premsada per reduir l’emissió de formaldehid.
  • Utilitzar productes segellants.
  • Les fotocopiadores s’han d’ubicar en locals especials dotats de sistemes d’extracció localitzada d’aire.
  • L’aire d’extracció no s’ha de recircular.
  • Utilitzar en la mesura possible la ventilació general per dilució, procurant que l’aire exterior sigui net i en quantitat suficient.
  • Mantenir a l’edifici una lleugera pressió positiva respecte a l’atmosfera circumdant.
  • És molt recomanable instal·lar un prefiltre per a partícules gruixudes.

S’ha de mantenir sempre el cabal de ventilació exigit per l’RD 486/ 97. Per això s’han de tenir en compte les taxes d’ocupació dels diferents locals. S’ha d’evitar l’excés d’ocupació.

No s’ha de superar el nombre de persones per a qui s’ha dissenyat el sistema de ventilació.

  • Controlar l’equilibrat del sistema: per cada difusor ha d’entrar la quantitat d’aire establerta segons el grau d’ocupació del local.
  • Instaurar un programa de manteniment adequat del sistema: controlar les operacions d’inspecció, neteja, calibratge dels diferents elements i substitució. En les operacions de neteja de l’aire s’ha de vigilar freqüentment l’estat dels filtres.

5) Actuacions sobre els treballadors. S’han de tenir en compte les accions següents:

Ús d'ionitzadors

De vegades per a l’eliminació de partícules de l’aire dels recintes tancats s’empren ionitzadors. Aquests generen ions negatius que fan que les partícules siguin atretes per les parets, terres, mobles, cortines. El seu inconvenient és que poden produir ozó amb l’aire.

  • Realització de les operacions de neteja i manteniment fora de l’horari laboral normal. Després cal ventilar adequadament.
  • Els operaris del servei de manteniment han de portar els EPI apropiats per fer la seva feina.
  • Trasllats de persones sensibles a altres llocs o canvis de lloc de treball en cas necessari.

La síndrome de l'edifici malalt

La síndrome de l’edifici malalt (SEE) és una manifestació col·lectiva patològica d’una part dels ocupants d’alguns edificis.

L’OMS, el 1982, va definir el SEE com “fenomen que es presenta en certs espais interiors no industrials i que produeix, en almenys un 20% dels ocupants, un conjunt de símptomes com ara sequedat i irritació de mucoses, maldecap, fatiga mental i hipersensibilitats inespecífiques, sense que les seves causes estiguin perfectament definides.”

Les NTP 289, 290 i 380 tracten específicament la síndrome de l’edifici malalt.

  • A començament de la dècada del 70 del segle anterior es va començar a utilitzar el terme "edifici malalt" per descriure la situació en la qual els ocupants d'una determinada àrea de treball presentaven símptomes que podran associar-se temporalment a la seva permanència en aquest lloc.
  • A començament de la dècada del 70 del segle anterior es va començar a utilitzar el terme "edifici malalt" per descriure la situació en la qual els ocupants d'una determinada àrea de treball presentaven símptomes que podran associar-se temporalment a la seva permanència en aquest lloc.

Entre les característiques comunes als edificis malalts tenim:

  • És característic del SEE que els símptomes desapareguin en abandonar l’edifici.
  • El SEE es dóna amb més freqüència entre els ocupants d’edificis amb sistemes de ventilació mecànica o d’aire condicionat, però també pot afectar els ocupants d’edificis ventilats de manera natural.
  • Practiquen l’estalvi energètic i es mantenen relativament calents amb un ambient tèrmic homogeni.
  • El SEE no sol tenir una única causa. L’OMS assenyala una sèrie d’elements que es repeteixen en el seu conjunt o de manera aïllada als edificis malalts o edificis on s’ha donat el SEE:
    • Ventilació mecànica i climatització.
    • Superfícies interiors (parets, terres) recobertes amb material tèxtil.
    • Materials i construcció de mala qualitat.
    • Hermeticitat i manca de finestres practicables.

No s’ha de confondre la síndrome de l’edifici malalt amb altres patologies. En concret, no és la síndrome de l’edifici malalt:

  • Les malalties relacionades amb els edificis els símptomes i síndromes específiques de les quals tenen una patologia precisa (infecció, asma, intoxicació…) i que no apareixen progressivament i triguen més temps a desaparèixer. La salut a curt termini estarà normalment amenaçada.
  • La histèria col·lectiva.
  • La síndrome de multisensibilitat química o intolerància ambiental idiopàtica, encara que en les seves etapes inicials s’hi pugui trobar un SEE.

La simptomatologia és molt variada i es caracteritza per la presència d’un o diversos símptomes inespecífics, de la pell, mucoses, sistema respiratori i/o sistema nerviós central, units a la permanència a l’interior d’un edifici. Els símptomes més significatius inclouen:

Símptomes oculars i nasals del SEE

Els símptomes oculars de la síndrome de l’edifici malalt inclouen coïssor, enrogiment i irritació, el que provoca, per exemple, que els individus implicats no poden fer servir lents de contacte. Els símptomes nasals inclouen congestió, coïssor i abundant secreció nasal, mentre que els que fan referència al coll inclouen sensació de sequedat.

  • irritació de les membranes mucoses dels ulls, nas i coll,
  • ronquera, respiració dificultosa, refredats,
  • eritemes,
  • maldecap,
  • fatiga mental,
  • nàusees, marejos i vertígens,
  • hipersensibilitats inespecífiques.

Les causes específiques són desconegudes, si bé s’accepta que és conseqüència d’un entrada insuficient d’aire fresc en l’ambient tancat. Però cal assenyalar que hi ha poques proves sobre la validesa d’aquesta hipòtesi i els trastorns no sempre es correlacionen amb el grau de ventilació.

Factors de risc del SEE

Hi ha molts factors de risc que contribueixen a la síndrome de l’edifici malalt: contaminants ambientals, olors, soroll, vibracions, ambient tèrmic, humitat, ventilació, factors psicosocials.

Concretament, l’àrea de les superfícies amb materials llanosos, superfícies empaperades i la quantitat i proporció al·lergènica de pols del terra s’han relacionat amb la incidència de trastorns.

Els bioaerosols no s’hi han associat de forma concloent, però s’han publicat treballs en els quals se suggereix que les correlacions entre la síndrome i els processos de refredament i humidificació eren degudes a la contaminació microbiana, i en d’altres s’associa la síndrome amb el desenvolupament de fongs poc freqüents.

SEE i sistema de ventilació

L’origen d’una deficient qualitat de l’aire interior pot ser diferent per a diferents edificis, podent ser de vegades el mateix sistema de ventilació.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats