Prevenció del risc d'incendi i explosió

D’entre els riscos i accidents més freqüents i amb més repercussions econòmiques i socials a les indústries modernes, destaquen els incendis i les explosions per damunt de qualsevol altre tipus de sinistre (terratrèmols, inundacions, forts vents, etc.).

Increment de danys

Les estadístiques indiquen que cada any augmenten els danys derivats d’un incendi per l’efecte de la calor, les flames i pels efectes dels gasos tòxics, calents i corrosius.

El perill d’incendi és present en totes les activitats industrials i provoca lesions, pèrdues de vides humanes i abundants danys materials.

Combustió

Reacció química d’oxidació d’un combustible amb l’oxigen de l’aire amb què provoca el despreniment d’energia en forma de calor que provoca el foc.

Un incendi és un foc sense control, una combustió descontrolada i destructiva que es produeix com a conseqüència de l’aparició conjunta i simultània d’una sèrie de factors (combustible, comburent i energia d’activació) que provoquen una situació de risc.

A l’ambient que ens envolta podem trobar fàcilment una sèrie de factors que, degudament conjuntats, explicarien l’aparició i el progrés de l’incendi.

L’aparició simultània i conjunta d’aquests factors desencadena una situació de risc. És una situació potencial que es pot materialitzar en qualsevol moment. Si aquest risc es materialitza, pot donar lloc a l’anomenada cadena de l’incendi: inici, propagació, i uns danys o conseqüències que podran ser humanes o materials.

Contra aquest risc i les seves conseqüències, podem actuar mitjançantdues tècniques ben diferenciades: la prevenció i la protecció.

La prevenció és una tècnica encaminada a reduir la possibilitat que s’iniciï un incendi i evitar que es produeixi la combustió actuant sobre els factors desencadenants.

La tècnica de protecció ens proporcionarà el sistema d’actuació per evitar la propagació i reduir les conseqüències que es derivin de l’incendi.

Les principals tècniques que poden evitar la propagació del foc i minimitzar les seves conseqüències són la protecció estructural, els sistemes de detecció i alarma, les mesures d’extinció d’incendis i els procediments d’evacuació.

Les tècniques de protecció no evitaran que es produeixi l’incendi, però sí que eliminaran o minimitzaran les seves conseqüències.

Origen químic de l'incendi

Per poder dominar i controlar el foc o per arribar a evitar que un incendi es produeixi i poder-lo extingir amb prou rapidesa, és convenient conèixer el seu significat i actuació.

Reaccions redox

En les reaccions redox el cos oxidant actua sobre el reductor per transferència d’electrons: redueix l’oxidant i oxida el reductor.

El foc és un conjunt de reaccions químiques d’oxidació-reducció molt exotèrmiques amb gran despreniment de calor, radicació lluminosa, fums i gasos de combustió. Hi participa una substànciacombustible (reductor) i una altra de comburent (oxidant), que generalment és l’oxigen. Per a la creació d’un foc s’han de donar unes condicions energètiques favorables o energia d’activació mitjançant els denominatsfocus d’ignició.

El clor i l’àcid nítric poden produir una combustió sense la presència de l’oxigen.

L’inici o origen d’un incendi és degut a processos de transformació química com són l’oxidació, la reducció i la combustió.

L’oxidació és la combinació d’una substància amb l’oxigen. També es pot definir com la pèrdua d’electrons per part de l’element oxidant.

La reducció és la combinació química de l’hidrogen amb una substància. Es defineix com el guany d’electrons per part de l’element o agent oxidant.

Quan el procés d’oxidació és ràpid es produeix la unió de l’element combustible amb l’oxigen amb un gran despreniment de calor. Si el procés va acompanyat d’un augment considerable de la temperatura es denomina combustió.

Els incendis són transformacions químiques de combustió incontrolada en què intervenen quatre factors. Quan aquests factors es donen conjuntament es produeix l’incendi. N’hi ha prou d’aïllar-ne o suprimir-ne un per eliminar el risc d’incendi.

Els quatre factors són el combustible, el comburent, la calor (o energia d’activació) i la reacció en cadena. Aquests quatre elements formen el denominat tetràedre del foc. Els tres primers -combustible, comburent i energia d’activaciórepresenten el triangle del foc.

El combustible és la substància capaç de cremar. És qualsevol sòlid, líquid o gas que pot ser oxidat. Actua com a agent reductor.

El comburent és l’agent oxidant. Habitualment és l’oxigen, que té una gran afinitat entre la majoria de matèries orgàniques.

L’energia d’activació és la calor; és a dir, la temperatura mínima necessària perquè es produeixi la combustió. És proporcionada des de l’exterior per un focus d’ignició.

L’aire que respirem conté un 21% d’oxigen (O2).

La unió dels tres factors defineix el denominat triangle del foc (figura). El foc no es pot arribar a materialitzar sense l’acció conjunta dels tres elements definits. Cada un d’aquests factors es representa en un costat del triangle.

La fusta

La fusta es pot cremar quan es donen els tres factors que defineixen el triangle del foc simultàniament: la fusta com a agent combustible, l’oxigen contingut a l’aire com a comburent i un focus d’ignició que augmenta prou la temperatura perquè s’iniciï el foc.

Figura Triangle del foc

La combustió s’ha definit com un procés d’oxidació ràpid amb despreniment de calor. Part de l’energia despresa en la reacció es dissipa a l’aire i genera els efectes tèrmics típics d’un incendi i la resta escalfa els combustibles propers i dóna l’energia d’activació necessària perquè continuï el procés.

El foc no continua

Les mesures de prevenció i protecció contra incendis s’han d’encaminar cap a l’eliminació d’un dels quatre factors, cosa que garanteix que el foc no pugui continuar.

La reacció en cadena representa el quart factor que és necessari perquè el procés d’incendi es mantingui i avanci. No influeix en l’inici del foc, ja que per a això només calen els tres factors definits en el triangle del foc.

Amb el quart factor, el triangle del foc es transforma en el tetràedre del foc (figura).

Figura Tetràedre del foc

El foc no s’originarà sense la presència conjunta dels tres primers factors (combustible, comburent i energia d’activació) i no es propagarà ni mantindrà sense la presència del quart factor, la reacció en cadena.

Tipus de foc

La classificació del tipus de foc és de summa importància en la selecció del tipus d’extintor més adequat en cada cas.

Els tipus de foc es classifiquen en funció del tipus de combustible (vegeu taula) o en funció del tipus de radiació lluminosa que produeix en ser cremat (flama o incandescència).

Taula: Classes de foc
Combustible Classe
Combustibles sòlids A
Combustibles líquids B
Combustibles gasosos C
Combustibles metàl·lics o especials D
Olis i greixos vegetals i animals utilitzats
per cuinar
F

Vegeu les icones corresponents a figura:

Figura Simbologia de les classes de foc

Els focs de classe A són els produïts per combustibles sòlids com fusta, carbó, plàstics, papers, teixits i en general materials amb contingut de carboni. Es caracteritzen perquè retenen l’oxigen a l’interior i deixen residus en forma de brases o cendra. Són els denominatsfocs profunds.

Els focs de classe B són produïts per substàncies líquides inflamables com gasolina, petroli, gasoil, olis, pintura, querosè, etc. La seva combustió es produeix a la superfície perquè està en contacte amb l’oxigen. No deixen residus en la seva combustió.

Els focs de classe C són produïts per substàncies gasoses com propà, butà, metà, gas ciutat, etc. Cremen a gran velocitat sense deixar residus en la seva combustió.

Els focs de classe D són els focs produïts per combustibles metàl·lics com magnesi, urani, alumini en pols, a més d’alguns compostos químics reactius, entre d’altres.

Els focs de classe F són els focs derivats de la utilització d’ingredients per cuinar (olis i greixos vegetals o animals) en els aparells de cuina.

Focs de classe E

Antigament s’incloïa un cinquè tipus de foc, la classe E, que corresponia als focs elèctrics. El combustible és sòlid i encara que les condicions de comportament i actuació canvien amb el corrent elèctric, s’entén que l’origen del foc (corrent elèctric) és diferent del tipus de combustible que crema (conductes, caixes de derivació, etc.).

La classificació en funció del tipus de radiació lluminosa produïda (flama o incandescència) correspon a la velocitat de propagació ràpida o lenta, respectivament.

Taula: . Tipus de combustió, velocitat de propagació i radiació
Tipus de combustió Velocitat de propagació Radiació lluminosa
Oxidació lenta V < 1 m/s Incandescència
Combustió simple V < 1 m/s Flama oberta
Combustió deflagrant 1 m/s < V < VSO Flama amb flaix
Detonació VSO < V Flaix i ones de pressió
Explosió VSO « V Ones de xoc

Els factors que defineixen el procés de combustió influeixen en la velocitat de propagació. Els més importants són la superfície de contacte entre el combustible i el comburent, la seva concentració i l’existència de catalitzadors, inhibidors i contaminants.

Catalitzador

Substància afegida als reactius per accelerar o retardar la velocitat de reacció sense que s’arribin a modificar els productes.

La velocitat de propagació depèn de la facilitat del combustible per poder desprendre vapors que alimentin el foc en el seu avançament. Els diferents tipus de combustió i les seves velocitats de propagació es descriuen a continuació.

En l’oxidació lenta la velocitat de propagació és tan petita que no es produeix un augment considerable de la temperatura. La calor produïda es dissipa al medi ambient com succeeix amb la coloració groga del paper o l’oxidació del ferro.

En l’oxidació simple la velocitat de propagació és inferior a 1 m/s. La calor que es produeix s’empra, en part, per activar la mescla combustible-comburent i iniciar la reacció en cadena.

Els sòlids cremaran mitjançant una oxidació lenta, els líquids inflamables i els gasos combustibles ho faran gairebé sempre amb velocitats de propagació superiors a 1 m/s.

En la combustió deflagrant la velocitat de propagació és major que 1 m/s i inferior a la velocitat del so.

En ladetonació la velocitat és superior a la del so al medi. Es generen ones de pressió que provoquen una ona de xoc anomenadafront de detonació.

En l’explosió tota la massa entra instantàniament en combustió i genera grans velocitats de propagació.

La combustió es realitza sempre entre els vapors que es desprenen del combustible i del comburent. Tots dos es mesclen i l’acció de l’energia d’activació dóna lloc a la flama i al despreniment d’energia i, per tant, a la reacció en cadena.

En canvi, en la combustió incandescent o sense flama no es produeixen reaccions en cadena, per la qual cosa aquest tipus de combustions es poden representar amb el clàssic triangle del foc.

Factors d'un incendi

Els quatre factors són el combustible, el comburent, la calor (o energia d’activació) i la reacció en cadena. Aquests quatre elements formen el denominat tetràedre del foc. Conèixer-los és fonamental en la prevenció i extinció d’un incendi.

Combustible

El combustible és tota substància capaç de cremar o experimentar combustió en tota la seva massa. Poden ser sòlids, líquids, gasos o fins i tot metalls.

Els materials, perquè siguin combustibles, han de poder reaccionar amb l’oxigen ràpidament, produir calor i radiació lluminosa en la seva combustió.

No tots els combustibles reaccionen amb la mateixa facilitat amb l’oxigen, per la qual cosa la perillositat del combustible dependrà d’algunes de les seves característiques com la temperatura d’autoignició, la potència calorífica o la temperatura d’inflamació; a més, es consideren el límit d’inflamabilitat (inferior i superior) i la temperatura d’ebullició per als líquids igasos liquats.

  • Temperatura d’autoignició (ta). És la mínima temperatura a la qual una substància sòlida, líquida o gasosa, en contacte directe amb l’aire, crema espontàniament sense la necessitat de cap aportació energètica.
  • Potència calorífica (Pc). És la calor que es desprèn per unitat de substància en el procés de combustió. S’expressa en megacalories per quilogram de substància.
  • Temperatura d’inflamabilitat (ti). És la temperatura mínima a partir de la qual una substància desprèn vapors en quantitat suficient per generar una mescla inflamable (vegeu la taula).

Temperatura d'inflamabilitat

Perquè s’iniciï la combustió el material combustible ha d’estar en forma de gas o vapor, ja que és en aquest estat en el qual pot reaccionar amb l’oxigen. Per això és important la temperatura d’inflamabilitat (ti).

Taula: Temperatura d’inflamabilitat de diversos productes
Substància T d’inflamabilitat
Alcohol 13 °C
Gasolina -38 °C
Petroli, dièsel 50 °C
  • Límits d’inflamabilitat. Determina la proporció de gas combustible mesclat amb oxigen perquè es pugui inflamar. La proporció és determinada per quantitats màximes i mínimes (taula) que defineixen els límits d’inflamabilitat superior (LIS) i inferior (LII).
Taula: Límits d’inflamabilitat
Gas LII LIS
Gas natural 5% 15,4%
Gas d’alcohol 1,9% 3,3%
Gas de gasolina 1,4% 7,4%

La gasolina emprada als automòbils no es pot inflamar directament, el que s’inflama són els vapors que desprèn.

  • Temperatura d’ebullició (te). És la temperatura a la qual la pressió de vapor de la substància és igual a l’atmosfèrica.

Els sòlids necessiten gran energia d’activació per escalfar-los i que es generin els vapors necessaris per a la combustió. Els líquids inflamables en necessiten menys i els gasos combustibles són els que tenen més facilitat per iniciar la combustió, perquè no han de passar a l’estat gasós com els sòlids i els líquids.

Comburent

El comburent és tota aquella mescla de gasos en què l’oxigen es troba en la proporció suficient i necessària perquè es produeixi la combustió.

El percentatge d’oxigen que és necessari que sigui en una mescla perquè es produeixi la combustió varia en funció de les substàncies (taula) que es presenten en la mescla.

Taula: Comburent, CO2 i N2
Substància CO2 - aire N2 - aire
Acetona 15,5 13,5
Butà 14,5 12
Gasolina 14 11,5
Hidrogen 6 5

Altres elements o productes químics poden actuar de la mateixa manera que l’oxigen sense que la seva presència sigui necessària per produir la reacció de combustió.

El comburent habitual és l’aire amb un contingut d’un 21% d’oxigen (O2).

Energia d'activació

L’energia d’activació (EA) es defineix com la calor que s’ha de sub-A ministrar a la mescla combustible-comburent perquè adquireixi la temperatura adequada de combustió.

És l’energia mínima que s’ha d’aportar perquè s’iniciï la reacció de combustió. L’energia d’activació (EA) aportada provoca el despreniment de vapors, que es poden combinar amb l’oxigen (O2) de l’aire i provocar la combustió.

L’energia d’activació (EA) és subministrada pels denominats focus d’ignició i la quantia necessària depèn de factors com el combustible, la temperatura, la pressió i la humitat, entre d’altres.

Un focus d’ignició molt comú és l’electricitat estàtica.

Els combustibles sòlids requereixen més energia d’activació que els líquids i aquests, al seu torn, més que els gasos. Els focus d’ignició encarregats de subministrar l’aportació energètica poden ser molt variats: tèrmics, elèctrics, mecànics o químics com flames, guspires elèctriques, fricció d’elements mecànics o aportació tèrmica per escalfament en reaccions fortament exotèrmiques.

En la taula es mostren alguns valors de l’energia d’activació mínima perquè la mescla d’aquests productes amb l’oxigen adquireixi la temperatura adequada de combustió.

Taula: Energia d’activació per a alguns productes
Substància EA (mJ)
Metà 0,28
n-heptà 0,24
Benzè 0,21
Hidrogen 0,019

L’energia d’activació s’expressa en mil·lijoules (mJ).

Reacció en cadena

La reacció en cadena és la causant del progrés de la reacció entre el combustible i el comburent.

La reacció en cadena es produeix quan la calor a la qual està sotmesa el combustible és prou energètica per seguir desprenent vapor i aquest reacciona amb l’oxigen. En cas contrari, la reacció en cadena s’anul·la i el foc s’extingeix.

Cadena de l'incendi

Els factors combustible, comburent, calor (o energia d’activació) i reacció en cadena, juntament amb l’ambient que els envolta, generen la denominada cadena de l’incendi. Aquesta cadena té en compte la seqüència dels esdeveniments en tres fases: ignició, propagació i conseqüències.

Ignició

L’ignició és l’efecte pel qual una substància combustible s’encén o una substància incombustible es posa vermella.

L’ignició és l’efecte pel qual una substància combustible s’encén o una substància incombustible es posa vermella.

Dóna lloc a la inflamació del combustible i es produeix per la presència de combustible, comburent i de l’energia aportada pel focus d’ignició.

En les corbes d’estudi de l’evolució de l’incendi (temps-temperatura) s’observa com, una vegada iniciat i assegurat el procés de combustió, es té un temps d’uns quants minuts a partir del qual s’activa la combustió i es duplica la velocitat de la flama.

Propagació

La propagació és el procés mitjançant el qual s’intercanvia energia en forma de calor entre cossos diferents, o entre diferents parts d’un mateix cos que estan a temperatura diferent. Mostra l’evolució de l’incendi en el temps i l’espai.

La propagació a l’espai fa referència a l’espai d’avanç de la flama d’uns materials combustibles a uns altres que estan inicialment separats per mecanismes de transferència de calor com la conducció, la convecció o la radiació.

La conducció és l’intercanvi d’energia en forma de calor que es produeix entre dues substàncies en contacte. La substància més calenta transmet la calor a la més freda.

La convecció és la transmissió de la calor pel moviment de fluids en contacte a diferent temperatura. L’increment de la temperatura provoca la disminució de la densitat i un desplaçament cap a la superfície, mentre que el líquid més fred descendeix. És aplicable a gasos.

La radiació és la transmissió de calor per ones electromagnètiques a través de l’aire des de la font calorífica a la substància combustible sense la necessitat d’estar en contacte directe.

La propagació del foc es produeix per la transmissió de la calor generada en l’ignició. En la figura es presenta l’evolució d’un incendi segons lesvariables temps-temperatura. Es distingeixen tres fases.

  • Fase 1. En la primera fase s’inicia el procés de combustió sense l’apreciació aparent de fums, ni flama o calor apreciable.
  • Fase 2. Es caracteritza per una presència més gran de fum, el qual ja és perfectament visible. És una fase més curta que la primera i pot durar minuts o hores.
  • Fase 3. Comencen a aparèixer les flames acompanyades o no per fum. També apareixen els gasos i líquids inflamables procedents dels materials combustibles.
Figura Etapes en la propagació del foc

La propagació d’un incendi també es pot produir de dues maneres diferents: propagació vertical i propagació horitzontal.

  • Propagació vertical. Es produeix a un nivell diferent del nivell on es va iniciar el foc. En aquesta propagació influeixen els corrents de convecció produïts com a conseqüència del moviment dels fums per les diferències de temperatura.
  • Propagació horitzontal. Es produeix al mateix nivell que l’inici del foc i depèn gairebé exclusivament de la resistència de les parets i portes.

Propagació vertical

Els forats de les escales i de l’ascensor i la propagació entre plantes, per l’efecte xemeneia, són factors que n’afavoreixen l’avanç.

Fum

Un dels factors que impliquen pitjors conseqüències humanes és el fum, ja que arriba a produir intoxicacions, asfíxia, desorientació i cremades per les altes temperatures que pot arribar a assolir. A més, limita la visió, dificulta la respiració i empitjora les condicions d’extinció i evacuació dels empleats.

Conseqüències

Les conseqüències són els danys humans i materials produïts pel foc. Els principals efectes d’un incendi sobre els ocupants de l’immoble són l’asfíxia, el pànic, la desorientació i les cremades. A més, l’incendi pot provocar la destrucció de l’immoble.

Monòxid de carboni

La inhalació de monòxid de carboni (CO) producte de la reacció de combustió genera més morts que el contacte directe amb les flames.

  • Asfíxia. La combustió redueix el nivell d’oxigen de l’ambient per la producció de monòxid de carboni (CO). El CO és un gas tòxic, inodor i insípid que difícilment pot ser detectat per les persones. En respirar-lo es mescla amb la sang, impedeix que hi hagi oxigen i provoca la mort cel·lular, dany cerebral, cardíac i fins i tot la mort. L’asfíxia pot donar-se per la producció d’altres gasos com l’amoníac, el clorur d’hidrogen, l’àcid sulfhídric o àcid cianhídric. Per evitar la inhalació de gasos tòxics, és recomanable respirar al nivell del terra, protegir-se el nas i la boca amb un mocador humit i gatejar seguint el camí d’evacuació establert.
  • Pànic. És una reacció emocional incontrolable provocada per la por de no poder escapar del foc. El bloqueig mental provocat pel pànic pot provocar sortides en massa de l’edifici amb possibilitat d’aixafaments o atrapaments o gent que es llanci de l’edifici (caiguda d’altura).
  • Cremades. Per contacte directe amb la flama, gasos de combustió a elevada temperatura o per la calor radiada pel foc.

Per evitar les situacions de pànic, les vies d’evacuació han d’estar protegides, senyalitzades i il·luminades i els ocupants de l’immoble n’han d’estar informats.

Prevenció d'incendis

Les mesures preventives han d’anar encaminades a l’eliminació del combustible, comburent, focus d’ignició i/o reacció en cadena.

Les principals mesures preventives van encaminades a actuar sobre alguns dels quatre factors que defineixen el tetràedre del foc i que és necessari que es donin simultàniament perquè l’incendi progressi en el temps. Tanmateix, s’actua fonamentalment sobre el combustible i els focus d’ignició per evitar l’aparició del foc.

Es consideren mesures preventives totes aquelles accions encaminades a evitar l’inici de l’incendi o eliminar la possibilitat que es doni.

Accions sobre el combustible

Les accions preventives que es poden realitzar davant del combustible són diverses i totes influeixen en les seves propietats:

  • Refrigeració per disminuir la seva evaporació i mantenir la temperatura del combustible per sota del seu punt d’inflamació.
  • Dilució.
  • Recobriment ignífug de la seva superfície i eliminació superficial del comburent.
  • Ventilació per evitar la concentració de vapors.

Acció sobre el comburent

L’acció sobre el comburent només serà possible quan s’utilitzin atmosferes inertes.

L’acció sobre el comburent és l’acció preventiva més difícil per la presència inevitable de l’oxigen a l’aire. S’empren atmosferes inertes formades per nitrogen, anhídric carbònic o vapor d’aigua, amb continguts d’oxigen molt baixos.

Acció sobre els focs d'ignició

Les mesures preventives aplicables als focus d’ignició tracten d’eliminar l’energia d’activació tenint present les diverses varietats de focus d’ignició que es poden presentar:

  • Tèrmics. Degut a forns, calderes, estufa, soldadura, etc.
  • Elèctrics. Per curtcircuits, electricitat estàtica, espurnes d’interruptors, etc.
  • Mecànics. Per espurnes produïdes amb eines, friccions mecàniques, moviment de materials, etc.
  • Químics. Per reaccions exotèrmiques.

Mesures de protecció contra incendis

Les mesures de protecció contra incendis actuen sobre la propagació per minimitzar o eliminar les possibles conseqüències d’un incendi, però no impedeixen que comenci. Tracten d’evitar els danys en l’ésser humà i a les instal·lacions.

Hi ha diverses mesures de protecció encaminades a limitar la propagació d’un incendi i es classifiquen en mesures de protecció estructural, detecció i alarma.

Protecció estructural

Un dels quatre factors que hem definit en el tetràedre del foc és el material combustible. Eliminar-lo provocarà l’absència de l’incendi o la seva extinció, però se sap que en la majoria dels casos el material combustible forma part de la mateixa instal·lació (continent) i dels elements integrants (contingut) i no és possible eliminar-lo.

La selecció de materials de construcció i estructurals s’ha de realitzar pensant en la seva reacció i resistència al foc.

  • Porta EI2-120-C5
  • Porta EI2-120-C5

Els materials constructius són aquells que no tenen funcions estructurals a l’edifici i s’empren com a revestiment o aïllament tèrmic i/o acústic, com les moquetes, el parquet o la pintura.

Els materials estructurals són els emprats per la seva funció sostenidora i compartimentadora de l’edifici.

La protecció estructural empra materials ignífugs i estructurals resistents al foc a fi d’evitar-ne la propagació o retardar-la.

Aquests materials es caracteritzen perquè necessiten elevades temperatures i temps llargs per iniciar la seva combustió. Són coneguts perquè tenen bona reacció al foc i s’empren en la protecció estructural.

La reacció al foc mesura el comportament davant del foc dels materials de construcció. Es determina mitjançant una sèrie d’assajos normalitzats segons la norma UNE-EN 13501-1:2009+A1 que es classifiquen, segons el Codi tècnic d’edificació, RD 314/2006, en les euroclasses següents:

  • A1: No combustibles. Sense contribució en grau màxim.
  • A2: No combustible. Sense contribució en grau menor.
  • B: Combustible. Contribució molt limitada al foc.
  • C: Combustible. Contribució limitada al foc.
  • D: Combustible. Contribució mitjana al foc.
  • E: Combustible. Contribució alta al foc.
  • F: Sense classificar.

Aquesta classificació, però, no és definitiva. Depèn de l’ús que finalment tindrà (sostres, terres) i la forma que finalment adoptarà el material.

Les sigles anteriors han de portar uns subíndexs que ho indiquin:

  • Materials per a parets i sostres: sense subíndexs
  • Materials per a terres: subíndex FL (de la paraula anglesa floor)
  • Productes lineals per a aïllaments de canonades: subíndex L (line)

A part, la majoria de materials, juntament amb aquesta codificació, porta una altra classificació addicional obligatòria en la majoria dels casos que dóna informació sobre l’opacitat dels fums, i les gotes que es desprenen en un temps determinat.

  • Opacitat dels fums s (smoke): s’estableix en funció de la quantitat i la velocitat d’emissió dels fums. Segons aquest concepte, els materials es classifiquen en:
  • s1: baixa opacitat de fums.
  • s2: mitjana opacitat de fums.
  • s3: alta opacitat de fums.

Aquesta classificació no és obligatòria en les classes A1, E i F.

  • Caiguda de gotes o partícules inflamables d (drop): amb classificació:
  • d0: nul·la caiguda de gotes o partícules inflamables
  • d1: mitjana caiguda de gotes o partícules inflamables
  • d2: alta caiguda de gotes o partícules inflamables

Un material no combustible és aquell que no crema quan s’exposa a 650 kcal.

Revestiment o impregnació

La ignifugació d’un material es realitza per revestiment o impregnació de la substància que s’ha de protegir amb derivats de bor i fòsfor o per compostos orgànics clorats o bromats. Aquest recobriment fa el material menys inflamable.

Fusta i acer

La fusta és més estable mecànicament a temperatures elevades que l’acer, malgrat la combustió exterior que pugui arribar a patir. Els acers s’han de recobrir mitjançant tractaments ignifugants per aïllar-los i incrementar la seva resistència.

Els materials ignífugs són materials als quals s’ha aplicat un tractament per impregnació o revestiment per eliminar o disminuir la combustibilitat.

La resistència al foc estableix el comportament dels elements constructius davant del foc, concretament el temps durant el qual l’element ha de mantenir les condicions, segons l’ús que en fem. Les característiques que s’assagen i els mètodes per dur-los a terme s’han establert en la norma UNE-EN 13501-2:2009 + A1:2010.

Els paràmetres que s’estudien són:

  • R: estabilitat al foc o capacitat portant (resistance). És la capacitat d’un element constructiu de suportar, durant un període de temps i sense pèrdua de l’estabilitat estructural, l’exposició al foc en una o més cares, sota accions mecàniques definides.
  • E: integritat al pas de les flames i gasos calents (integrity).És la capacitat que té un element constructiu, de suportar l’exposició al foc únicament en una cara, sense que existeixi transmissió de calor a la cara no exposada al degut al pas de flames o de gasos calents.
  • I: aïllament tèrmic (insulation). És l’aptitud de l’element constructiu de suportar l’exposició al foc en un únic costat, sense que es produeixi la transmissió de l’incendi degut a una transferència de calor significativa des del costat exposat al no exposat.

Estabilitat al foc

L’estabilitat al foc es mesura en funció dels minuts que el material pot mantenir les seves propietats mecàniques a tracció a elevada temperatura. Exemple: EF 60 minuts.

Amb la nova classificació, des de l’entrada en vigor del Codi tècnic d’edificació (CTE), RD 314/2006, de 17 de març, tots els materials han de portar la classificació Euroclasses. Les classes, pel que fa a la resistència al foc, s’indiquen d’aquesta manera:

Per a elements portants:

  • R: determina el temps durant el qual el material manté l’estabilitat o la capacitat portant.
  • RE: determina el temps durant el qual es compleixen les condicions d’estabilitat i d’integritat al pas de les flames i dels gasos calents.
  • REI: determina el temps durant el qual es compleix l’estabilitat, la integritat i l’aïllament tèrmic.

Per a elements no portants:

  • EI: determina el temps durant el qual el material manté la integritat i l’aïllament tèrmic.
  • E: determina el temps durant el qual el material manté la integritat.

La manera d’indicar aquesta classificació és mitjançant les sigles R, RE, REI, EI i E i entre parèntesis s’indica el temps en minuts, per la qual cosa compleix la característica assajada: R(t),RE(t) ,REI(t), EI(t), E(t). L’escala de temps en minuts està normalitzada i és: 10,15, 20,30,45, 60,90,120, 180, 240 i 260; per exemple: REI (15), RE (20), EI (45),E(60).

Es poden determinar altres paràmetres de resistència al foc per a casos concrets:

  • W: radiació.
  • S: estanqueïtat davant del fum.
  • M: acció mecànica.
  • C: tancament automàtic.
  • G: resistència al foc de sutge.
  • K: aptitud de protecció davant del foc.
  • PoHP: continuïtat d’alimentació elèctrica o de la transmissió de senyal.
  • D: Durada de l’estabilitat a temperatura constant.
  • DH: Durada de l’estabilitat considerant la corba normalitzada temps-temperatura.
  • F: Funcionalitat dels extractors mecànics de fums i calor.
  • B: Funcionalitat dels extractors passius de fums i calor.

El RD 842/2013 estableix la classificació dels productes de construcción i dels elements constructius en funció de les seves propietats de reacción i de resistència al foc.

En funció de les propietats descrites s’empren com a elements de protecció estructural els murs tallafocs, els dics de contenció i els murs cortina.

Murs tallafocs. S’empren materials constructius resistents al foc per protegir parets i tancaments.

Dics de contenció. S’empren per emmagatzemar líquids inflamables a l’interior de dipòsits que eviten, en cas de fuga, el seu vessament.

Murs cortina. S’empren per evitar la propagació horitzontal de fums calents a la part superior dels locals. Els murs cortina són envans d’entre 100 i 150 cm penjats sobre el sostre.

A més, per evitar la propagació del foc s’han de seleccionar materials constructius resistents al foc en el disseny de l’estructura, en els tancaments i en els acabats.

Estructura. L’estructura dels edificis ha de poder suportar el pes i no perdre la seva funció de sosteniment en cas d’incendi.

Tancaments. Els constitueixen les parets, portes, finestres i tots els elements que separen unes zones de les altres. Han de mantenir les seves propietats durant el temps necessari per poder evacuar l’edifici en cas d’incendi.

Acabats. Són els elements decoratius i de confort com recobriments i enrajolats de sostres i terres. S’han de seleccionar per evitar l’emissió de gasos tòxics i la propagació de les flames i la calor.

Detecció

La detecció són el conjunt de mesures i procediments encaminats a detectar el foc quan comença, abans que s’iniciï la propagació a gran escala i quan és més fàcil extingir-lo.

Els sistemes de detecció es classifiquen en dos tipus: detecció humana idetecció automàtica. Els primers es basen en la capacitat visual i olfactiva dels empleats o grups de vigilància, mentre que els segons empren procediments automàtics que supleixen els humans.

Detectors fixos

La detecció automàtica la realitzen detectors fixos que han d’estar perfectament distribuïts per detectar el foc a qualsevol lloc de l’empresa. El mal disseny en la seva distribució pot tenir conseqüències greus quan la detecció humana és inviable.

Detecció humana

La detecció humana del foc la realitza personal de manera visual o olfactiva sense utilitzar mitjans de detecció mecànics.

La detecció del foc la realitza el personal i avisa de la seva existència mitjançant els polsadors manuals d’alarma. La norma UNE 23007 descriu les distàncies a les quals s’han d’instal·lar els botons manuals i les característiques dels seus senyals acústics.

Té gran quantitat d’inconvenients, per la qual cosa s’està substituint per procediments automàtics de detecció.

Detecció automàtica

Requisits en sistemes de detecció i alarma

La norma bàsica d’edificació (NBE) i el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis descriuen els requisits que han de tenir els sistemes de detecció i alarma segons les especificacions de la norma UNE 23007.

Els detectors automàtics són dispositius que supleixen l’acció humana en la detecció i que es basen en la capacitat de mesurar alguna característica pròpia del foc com és la calor, el fum, els gasos despresos o la flama.

En la materialització d’un incendi es produeixen inicialment el despreniment d’ions o radicals lliures del procés de piròlisi del combustible. Seguidament es produeixen els primers fums, la generació de flama i finalmentl’increment de la temperatura.

Els detectors poden ser sensibles en cada una de les etapes en funció de la seva naturalesa. Així, es distingeixen els següents:

Detectors de calor. Són sensibles a l’increment de temperatura.

Detectors de fum. Poden detectar els productes de la combustió com són els radicals lliures o els ions procedents del procés de piròlisi.

Detectors de gasos. Són capaços de detectar gasos inflamables d’atmosferes explosives.

Detectors de flama. Són sensibles a la radiació infraroja o ultraviolada.

  • D'esquerra a dreta, detector de fum i detector de calor
  • D'esquerra a dreta, detector de fum i detector de calor

Els sistemes de detecció i alarma estan formats per quatre elements:

  1. Detector. És un dispositiu format per un sensor que avalua contínuament un fenomen físic o químic relacionat amb el procés de combustió. Quan es detecta un incendi emet un senyal. El detector pot ser manual, accionat pel personal que percep l’incendi, o automàtic.
  2. Equip de control i senyalització. És l’aparell connectat als detectors i botons que rep els senyals d’alarma i estima la seva condició d’alarma. Remet el senyal als dispositius d’alarma i sistemes de protecció contra incendis.
  3. Dispositius d’alarma. Són dispositius emissors de senyals acústics o òptics per avisar del perill d’incendi.
  4. Sistemes de protecció contra incendis. Són els elements d’extinció automàtica, extracció i control de fums o sistemes que anul·len el funcionament d’aparells que poden propagar el foc o tancaments.

Alarma

L’alarma és la comunicació de la situació d’emergència a tots els ocupants de l’immoble per iniciar l’evacuació i/o extinció de l’incendi.

El sistema de comunicació d’alarma pot ser sonor i/o lluminós. El primer empra la megafonia per avisar els empleats. El segon s’empra quan el nivell sonor a l’immoble és superior als 60 dB.

Evacuació

L’evacuació és l’acció de desallotjar un local en el qual s’ha donat l’alarma d’incendi o d’una altra emergència.

Sistemes d'extinció d'incendis

Els diferents procediments d’extinció d’incendis es basen en l’eliminació d’alguns dels factors que intervenen en la generació del foc: combustible, comburent, energia d’activació o reacció en cadena.

Eliminació del combustible o inanició. En alguns casos no serà possible, però en d’altres pot ser molt fàcil, com tancar la canonada que alimenta el gas propà (combustible).

Sufocació. Consisteix a apartar oxigen del combustible per evitar la reacció de combustió.

Inhibició. Consisteix a eliminar la reacció en cadena.

Refrigeració. Per la disminució de la temperatura.

Procediments d'extinció d'incendis

Els procediments d’extinció d’incendis inclouen els procediments següents: inanició, sufocació, inhibició i refrigeració.

Inanició

La inanició és l’eliminació del combustible o la seva separació del foc per impedir que aquest es propagui. En petits focs, com pot ser un objecte cremant, aquest es pot separar de la resta de materials combustibles i deixar que cremi de manera que no es propagui a la resta.

Sufocació

La sufocació actua sobre el comburent impedint que accedeixi al combustible i extingint el foc quan aquell s’acaba. Es poden emprar l’escuma, la pols seca o la injecció de gasos inerts.

L’escuma és una mescla d’aigua, aire i un escumogen que en aplicar-se sobre un líquid inflamable genera una capa aïllant que evita la formació de vapors i la propagació del foc.

La pols seca està formada per bicarbonat de sodi, potassi o fosfat i és capaç de generar una capa protectora sobre el combustible que evita el seu contacte amb l’oxigen i la propagació del foc.

Pols seca

La pols seca no és tòxica, però en grans concentracions pot produir trastorns respiratoris i limitar la visibilitat.

La injecció de gasos inerts com el nitrogen o el diòxid de carboni desplaça l’oxigen i li impedeix l’accés al combustible.

Refredament o refrigeració

El refredament produeix la disminució de la temperatura del material combustible per sota de la seva temperatura d’inflamació. L’aigua és un dels més emprats per la seva elevada calor específica, alta calor latent de vaporització, conductivitat tèrmica i abundància. Tanmateix, presenta l’inconvenient de produir vapors d’aigua o generar vapors tòxics i gasos inflamables que poden donar lloc a deflagracions o produir cremades.

Inhibició

La inhibició actua sobre el quart factor, la reacció en cadena. Empra clor, fluor o brom, que reaccionen amb els radicals i eviten la transmissió de la calor des de la flama fins al combustible.

Equips d'extinció d'incendis

Els sistemes d’extinció d’incendis es classifiquen en funció de la proporció del foc en sistemes destinats a controlar conats d’incendi o a fer front aincendis de grans proporcions.

Sistemes per controlar conats d’incendis

Són els sistemes que permeten controlar petits incendis al personal de manera senzilla i ràpida amb l’ús d’extintors portàtils i/o carros extintors.

Sistemes per controlar incendis de grans proporcions

Són incendis avançats que requereixen procediments d’extinció més energètics, d’entre els quals es distingeixen els següents: boca d’incendi equipada (BIE), columna hidrant, columna seca i els sistemes d’extinció automàtica com els ruixadors.

Sistemes per controlar conats d'incendi

Són els equips d’extinció portàtils i els carros extintors. Estudiarem els elements que integren un extintor portàtil, els diferents agents extintors i les normes d’utilització.

Els extintors portàtils són recipients portadors d’agents extintors com l’aigua i el diòxid de carboni (CO2) formats per un sistema de compressió que permet projectar-lo amb prou pressió sobre el foc.

Són emprats per extingir focs en les seves fases inicials (conat) i cada agent extintor és adequat per a un tipus de foc.

  • Extintor portàtil
  • Extintor portàtil

Es classifiquen en funció de l’agent extintor contingut i en funció del sistema de pressió emprat per impulsar l’agent.

El mètode de compressió emprat per impulsar l’agent extintor pot ser pel següent:

  • La compressió prèvia de l’agent extintor dins el recipient.
  • L’ús d’un gas secundari que permet impulsar l’agent extintor. S’emmagatzema en un dipòsit auxiliar.
  • Gas produït en una reacció química.

En la figura es representa un extintor portàtil de tipus A. La d’impulsió s’aconsegueix per mitjà d’un gas inert com el nitrogen o l’anhídrid carbònic, afegit al recipient durant la seva fabricació o recàrrega.

Figura Extintor de tipus A
  • Dipòsit principal (1). És el recipient que conté l’agent extintor, impulsor i la resta d’elements que el formen.
  • Agent extintor o càrrega (2). És el volum de l’agent extintor (aigua, CO,2 escuma, etc.) contingut en el dipòsit principal.
  • Agent impulsor (3). És l’encarregat de projectar l’agent extintor sobre el foc que s’ha d’extingir. Pot ser un gas inert com el nitrogen o l’anhídrid carbònic, afegit al recipient durant la seva fabricació o recàrrega.
  • Manòmetre (4). Instrument de mesurament que permet conèixer la pressió interna del dipòsit.
  • Tub sonda de sortida (5). Canalització per la qual surt l’agent extintor a pressió cap a la mànega (9).
  • Palanca de descàrrega (6). Mecanisme d’accionament que permet la sortida de l’agent extintor.
  • Passador de seguretat (8). Passador amb anella precintat que ha de ser extret per poder accionar la palanca de descàrrega (6).
  • Mànega (9). Conducte que posa en contacte el dipòsit amb la boca de descàrrega.
  • Boca de descàrrega (10). Element de sortida final que permet direccionar l’agent extintor sobre el foc.

Els agents extintors emprats poden ser l’aigua, l’escuma, la pols química o l’anhídric carbònic (CO2).

Aigua

L’aigua o aigua amb additius actua per refredament i per sufocació i evita el contacte del combustible amb l’oxigen quan s’evapora.

Es pot projectar de forma polvoritzada o per raig. La primera refreda més, mentre que la segona permet assolir distàncies més llargues.

S’empra en focs de la classe A i de la classe B. L’agent impulsor es deu a la pressió incorporada durant la seva fabricació o per l’acció d’un gas contingut en una ampolla auxiliar.

Anhídrid carbònic (CO2)

L’anhídrid carbònic (CO2) es presenta liquat a elevada pressió dins del recipient que el conté i extingeix el foc per sufocació en desplaçar l’oxigen del combustible.

S’utilitza en focs de la classe A i B i en focs deguts a fenòmens elèctrics.

Escuma

L’escuma és una mescla d’aigua, aire i un producte escumogen capaç de generar escuma que actua per sufocació i refredament. La sufocació es produeix per la seva baixa densitat, que evita el contacte dels líquids inflamables amb l’oxigen en flotar-hi al damunt. El refredament es deu al seu elevat contingut en aigua.

S’empra en focs de la classe A i B i l’agent impulsor és un gas auxiliar.

Pols química seca

La pols química seca és una mescla de sals metàl·liques formades per bicarbonat de sodi, potassi o fosfat que actua per sufocació i inhibició. La sufocació es produeix per la formació d’una capa protectora sobre el combustible que evita el seu contacte amb l’oxigen. La inhibició evita la propagació del foc en trencar la reacció en cadena.

En funció de la composició de la pols química emprada, es diferencien diferents tipus d’extintors amb diferents propietats. Es poden emprar en focs de la classe A, B, C o D segons la composició. L’agent impulsor es deu a un gas auxiliar o a la pressió incorporada.

Existeixen extintors especials compostos d’aigua més additius per combatre els foc de classe F. Els extintors de pols i els de CO2 no s’haurien d’utilitzar sobre focs d’aquesta classe.

Sistemes per controlar incendis de grans proporcions

Els incendis avançats requereixen procediments d’extinció més energètics que els oferts pels extintors portàtils, d’entre els quals es distingeixen la boca d’incendi equipada (BIE), la columna hidrant, la columna seca i elssistemes d’extinció automàtica com els ruixadors.

Es caracteritzen perquè són sistemes fixos formats per una instal·lació de canonades que connecten amb cada un dels sistemes d’extinció definits. Empren aigua, encara que també poden utilitzar escuma, CO2, pols seca i altres agents extintors.

Boques d'incendi equipades (BIE)

  • Boca d'incendi equipada
  • Boca d'incendi equipada

Les boques d’incendi equipades (BIE) són instal·lacions compostes per una mànega enrotllada allotjada en un armari encastat i connectada a una font de proveïment que garanteixi la sortida d’aigua polvoritzada o a raig.

Estan formades per la mateixa BIE (mànega, broquet i vàlvula) i una xarxa de canonada d’aigua o font de proveïment.

  • Simbologia de la BIE
  • Simbologia de la BIE

Figura Boca d’incendis equipada

El conjunt està format per una mànega de 25 o 45 mil·límetres de diàmetre (BIE convencional) o de 12 mil·límetres de diàmetre (BIE d’alta pressió) unit al broquet que permet la sortida de l’aigua a raig o polvoritzada. A més, disposa d’un manòmetre per prendre la indicació de la pressió, que s’ha de mantenir per sobre de 2 bars.

Les BIE s’instal·len a prop de les sortides i la distància entre elles ha de permetre arribar a totes les zones intermèdies tenint en compte la seva longitud i la distància assolida pel raig d’aigua, que sol ser de 5 metres, amb un màxim de 50 metres entre BIE.

Hidrants d'incendis

  • Simbologia d'hidrants d'incendi/-15
  • Simbologia d'hidrants d'incendi

Els hidrants d’incendis són preses d’aigua connectades a la xarxa que generalment usen els bombers i que es troben a l’exterior de l’edifici. Estan formades per una o diverses connexions per a mànegues.

  • Els hidrants han de resistir les glaçades i les accions mecàniques per garantir el seu correcte funcionament./-15
  • Els hidrants han de resistir les glaçades i les accions mecàniques per garantir el seu correcte funcionament.

En funció del seu diàmetre, se’n distingeixen dos tipus: de 80 i 100 mil·límetres. Poden estar enterrats al nivell del terra i tapats amb només una sortida de 100 mil·límetres o dues de 70 mil·límetres. El segon tipus és una columna de tres sortides.

La distància entre els hidrants ha de ser inferior a 200 metres i distar 100 metres de l’empresa que s’ha de protegir. Han de ser accessibles als bombers i/o mitjans d’extinció de l’empresa i garantir el funcionament de dos hidrants alhora durant dues hores.

Columna seca

La columna seca és una conducció buida que connecta la presa principal ubicada a la façana i accessible als bombers amb cada una de les plantes de l’edifici.

La conducció té sortides a cada un dels pisos per facilitar el cabal necessari a prop del foc. La presa principal ubicada a la façana ha de ser en una caixa metàl·lica pintada de blanc amb la inscripció “ÚS EXCLUSIU DE BOMBERS” amb lletres vermelles.

  • Caixa metàl·lica d'una columna seca
  • Caixa metàl·lica d'una columna seca

Ruixadors automàtics

Els ruixadors o splinkers són dispositius fixos d’extinció automàtica instal·lats al sostre del local que s’ha de protegir i connectats a una font d’alimentació d’aigua mitjançant canalitzacions ramificades. S’obren automàticament després de detectar el foc i expulsen aigua en forma de dutxa cobrint àrees d’entre 9 i 10 metres quadrats. El conjunt està format per sistemes de detecció, alarma i extinció.

L’obertura dels ruixadors és individual i es realitza mitjançant dispositius activats per la temperatura generada en l’incendi. Es produeix per la ruptura d’un petit recipient amb líquid dilatable o per fusió d’una làmina metàl·lica.

En la taula podem veure una classificació de ruixadors segons el color de l’ampolla de vidre.

  • Ruixadors automàtics
  • Ruixadors automàtics

Taula: Temperatura de tret de diferents ruixadors automàtics
Temperatura de tret Classificació de la temperatura Color de l’ampolla
59 a 77 °C Ordinària Taronja o vermell
79 a 107 °C Intermèdia Groc o verd
121 a 149 °C Alta Blau
163 a 191 °C Molt alta Morat
204 a 246 °C Extraalta Negre
Instal·lacions fixes i automàtiques d'extinció amb aigua nebulitzada

El sistema de polvorització d’aigua nebulitzada és una instal·lació fixa encarregada de projectar aigua finament polvoritzada (o una mescla d’aquesta amb altres agents) sobre la superfície o instal·lació que s’ha de protegir. La polvorització de l’aigua intensifica el nivell de refredament perquè empra una superfície més gran de gota i facilita la seva evaporació.

Consum d'aigua

El consum d’aigua en els sistemes d’extinció amb aigua nebulitzada és mínim i el dany posterior per inundació és menor que en altres sistemes.

A més, l’evaporació de l’aigua és capaç de disminuir la concentració de comburent (oxigen), cosa que permet la seva sufocació ràpida, evacuar fums i refrigerar de manera excel·lent.

S’empra en la protecció de màquines eines, transformadors, garatges automatitzats, turbines de gas, etc.

Instal·lacions fixes i automàtiques d'extinció mitjançant gas

Les instal·lacions fixes i automàtiques d’extinció mitjançant gas són sistemes d’extinció que empren gasos naturals inerts en l’extinció d’incendis que requereixin ser sufocats ràpidament sense generar residus o danyar les instal·lacions.

La descàrrega del gas inert a la zona de l’incendi es realitza automàticament després de detectar-lo: anul·la el funcionament de ventiladors o equips d’aire condicionat i tanca comportes de ventilació i entrades al recinte per evitar la fuga del gas extintor i l’entrada d’aire.

Són utilitzats en àrees on es tenen equips o instal·lacions d’alt valor econòmic i s’empren combustibles líquids o un altre tipus de materials amb el mateix comportament en presència del foc.

Instal·lacions fixes i automàtiques d'extinció amb pols

Els sistemes automàtics d’extinció mitjançant pols són sistemes fixos per a la protecció general o local que empra un sistema de canalitzacions amb broquets terminals situats als llocs amb risc d’incendi i un dipòsit de subministrament de l’agent extintor.

S’empra en laboratoris, hangars d’avions, plantes químiques i en tots aquells locals en els quals s’emmagatzemen líquids inflamables o estacions de transformacions de gas.

Instal·lacions fixes d’extinció per aerosols condensats

L’aerosol condensat és un mitja d’extinció compost per partícules sòlides finament dividides. En l’aplicació de calor o energia elèctrica, el compost formant aerosol sòlid es converteix en un aerosol gasós de ràpida expansió, tenint un grau d’eficàcia realment alt.S’empra en la protecció activa d’arxius, magatzems, maquinària, subestacions, etc.

Els sistemes fixos d’extinció per aerosols condensats, estan compostos per:

  • Dispositius d’accionament.
  • Equips de control de funcionament.
  • Unitats generadores d’aerosol.
Mantes ignífugues

Són làmines de material flexible que tenen la funció d’extingir per sufocació petits focs. Les mantes ignífugues s’han de mantenir adequadament envasades fins el seu ús amb la finalitat de protegir-les de condicions ambientals adverses.

El seu emplaçament permetrà que siguin fàcilment visibles i accessibles i estaran situades pròximes als punts on es cregui que hi hagi una major probabilitat d’utilitzar-les

Manteniment d'equips i instal·lacions contra incendis

Les instal·lacions i elements de protecció per a la lluita contra incendis i explosions solen estar inactius durant llargs períodes de temps fins que no són utilitzats. La seva eficàcia només es pot garantir amb un bon programa de manteniment que asseguri el correcte funcionament dels mitjans de detecció, alarma i extinció, a més de l’enllumenat d’emergència i la senyalització.

El pla de manteniment de les instal·lacions i equips de protecció contra incendis és el conjunt d’accions desenvolupades pel fabricant o instal·lador de l’equip i pel personal titular de la instal·lació a fi de garantir-ne el correcte funcionament en cas d’incendi.

El Reial decret 513/2017, pel s’aprova el Reglament d’Instal·lacions de Protecció contra Incendis (més conegut com a RIPCI) estableix les proves que s’han de realitzar i la freqüència d’aquestes. A més, defineix les operacions de manteniment que ha realitzar el fabricant o instal·lador autoritzat de l’equip o sistema i les operacions que poden ser realitzades pel titular de la instal·lació

Consulteu l’Annex II manteniment mínim de les instal·lacions de protecció contra incendis. (Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis del Reial decret 513/2017, de 22 de maig. Per això vegeu la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

Article 17. Reglament d'instal·lacions de protecció contra incendis. Reial decret 513/2017, de 22 de maig

“Las empresas mantenedoras adquirirán las siguientes obligaciones en relación con los equipos o sistemas, cuyo mantenimiento les sea encomendado:

  1. Realizar las actividades de mantenimiento exigidas en este Reglamento a los equipos o sistemas, de acuerdo con los plazos reglamentarios, utilizando recambios y piezas originales, siempre y cuando afecten a la certificación del producto.
  2. Corregir, a petición del titular de la instalación, las deficiencias o averías que se produzcan en los equipos o sistemas, cuyo mantenimiento tiene encomendado.
  3. Entregar un informe técnico al titular, en el que se relacionen los equipos o sistemas que no ofrezcan garantía de correcto funcionamiento, presenten deficiencias, que no puedan ser corregidas durante el mantenimiento, que no cumplan con las disposiciones vigentes que les sean aplicables o no sean adecuados al riesgo de incendio del edificio, sector o área de incendio destinada a proteger.
  4. Conservar, al menos durante cinco años, la documentación justificativa de las operaciones de reparación y mantenimiento que realicen, sus fechas de ejecución, resultados e incidencias, elementos sustituidos y cuanto se considere digno de mención para conocer el estado de operatividad del equipo o sistema cuya conservación se realice.
  5. Emitir un certificado del mantenimiento periódico efectuado, en el que conste o se haga referencia a los equipos y sistemas objeto del mantenimiento, anexando copia de las listas de comprobación utilizadas, durante las operaciones y comprobaciones ejecutadas, con las anotaciones realizadas y los resultados obtenidos.
  6. Comunicar al titular de los equipos o sistemas las fechas en que corresponde efectuar las operaciones de mantenimiento periódicas establecidas en este Reglamento.
  7. En el caso de extintores de incendio, la empresa mantenedora colocará en todo extintor que haya mantenido, fuera de la etiqueta del fabricante del mismo, una etiqueta con su número de identificación, nombre, dirección, fecha en la que se ha realizado la operación, fecha en que debe realizarse la próxima revisión. Asimismo, las empresas mantenedoras de extintores de incendio llevarán un registro en el que figurarán los extintores y las operaciones realizadas a los mismos.”

Pla d'emergència, evacuació i confinament

El pla d’emergència contra incendis descriu els principis bàsics i les pautes de planificació i organització humana que s’han de seguir en el transcurs de l’emergència perquè les seves conseqüències econòmiques i humanes siguin les mínimes possibles.

El pla d’emergències és un instrument que pretén preveure la possibilitat que es doni un incendi, prevenir-lo amb mitjans materials i humans i definir la coordinació de tots els mitjans en cas que s’iniciï per eliminar-lo ràpidament.

Formació i informació

Les petites empreses que per mida o per activitat no estan obligades a tenir un pla d’autoprotecció han de garantir com a mínim la formació i informació dels treballadors i garantir l’equipament necessari per a la seva seguretat.

Els objectius bàsics del pla es resumeixen en quatre aspectes:

  1. Conèixer l’edifici, les seves instal·lacions (continent i contingut), els mitjans de protecció i les zones de més perill.
  2. Disposar de personal format capaç d’actuar en cas d’incendi.
  3. Informar i formar els ocupants de l’edifici sobre l’actuació davant d’un senyal d’alarma o emergència.
  4. Mantenir els equips de prevenció i extinció en correcte estat de funcionament.

L’article 20 de l’LPRL defineix les obligacions de l’empresari en matèria d’emergències.

Article 20 de la Llei de prevenció de riscos laborals

“El empresario, teniendo en cuenta el tamaño y la actividad de la empresa, así como la posible presencia de personas ajenas a la misma, deberá analizar las posibles situaciones de emergencia y adoptar las medidas necesarias en materia de primeros auxilios, lucha contra incendios y evacuación de los trabajadores, designando para ello al personal encargado de poner en práctica estas medidas y comprobando periódicamente, en su caso, su correcto funcionamiento. El citado personal deberá poseer la formación necesaria, ser suficiente en número y disponer del material adecuado, en función de las circunstancias antes señaladas.

Para la aplicación de las medidas adoptadas, el empresario deberá organizar las relaciones que sean necesarias con servicios externos a la empresa, en particular en materia de primeros auxilios, asistencia médica de urgencia, salvamento y lucha contra incendios, de forma que quede garantizada la rapidez y eficacia de las mismas.”

Plans d'actuació

Els plans d’actuació que han de seguir les empreses en cas d’emergència es classifiquen en funció de la seva gravetat.

Es distingeixen quatre tipus de pla d’actuació:

  1. Conat d’emergència. És la situació que pot ser controlada amb els mitjans tècnics i humans disponibles al lloc de treball.
  2. Emergència parcial. Els mitjans disponibles al lloc de l’esdeveniment són insuficients per anul·lar la situació d’emergència. S’ha de sol·licitar ajuda a un grup de lluita de l’empresa més preparat.
  3. Emergència general. Els mitjans tècnics i humans disponibles a l’empresa són insuficients per eliminar la situació d’emergència i s’ha de demanar ajuda exterior.
  4. Evacuació. La situació d’emergència és extrema i obliga a desallotjar de manera total o parcialment les zones afectades.

El manual d’autoprotecció consta de quatre documents que descriuen les quatre etapes necessàries per a la seva implantació: avaluació del risc, mitjans de protecció, pla d’emergència i implantació.

Document 1. Avaluació del risc

El document d’avaluació del risc consta de tres parts: la identificació, l’avaluació i la localització del risc a les instal·lacions de l’edifici.

Identificació. La identificació consisteix a descriure les situacions de perill i els seus factors de risc en cada una de les àrees. Es defineixen aspectes com els següents:

  • L’emplaçament de l’establiment, el seu entorn i les activitats que s’hi desenvolupen.
  • Els accessos a l’establiment: es descriuen la possibilitat d’accés dels cossos de bombers i la ubicació dels mitjans extintors.
  • Característiques de l’edifici quant a la resistència al foc dels elements estructurals, les vies d’evacuació i el nombre màxim de persones que s’ha d’evacuar en cas d’emergència.

Avaluació. És la valoració dels riscos considerats en funció de l’activitat industrial, la perillositat dels productes i instal·lacions, el grau d’ocupació, l’altura i superfície de l’edifici. El risc es classifica en alt, mitjà o baix en funció del compliment de la normativa vigent.

Com a procediment d’avaluació es pot emprar el mètode Gretener si es vol analitzar la seguretat contra incendis o el mètode de l’arbre d’errors si és necessari conèixer la fiabilitat de les instal·lacions o equips.

Pla de situació i emplaçament. Document en què es presenta gràficament la situació i avaluació dels riscos realitzats. En format paper i a escala adequada.

Són necessàries tres còpies, una per a la direcció de l’empresa, una altra per als bombers i una tercera per dipositar-la a l’entrada principal de l’edifici amb la indicació “Ús exclusiu de bombers”.

Document 2. Mitjans de protecció

És el document que registra els mitjans humans i tècnics disponibles en la lluita contra incendis, juntament amb plànols de l’edifici, on se’n representen la localització i les vies d’evacuació existents.

Inventari de mitjans tècnics. Document en el qual s’indiquen les instal·lacions de detecció i alarma, els equips de lluita contra el foc, l’enllumenat d’emergència i els mitjans de socors.

Per a cada un dels mitjans tècnics descrits s’indiquen les característiques, la ubicació, l’estat de manteniment, etc.

Inventari de mitjans humans. En aquest document s’indiquen els mitjans humans disponibles a cada àrea de l’empresa tenint en compte els torns de treball, els dies festius i les vacances.

Plànols de l’edifici. És un document en el qual es representa de forma gràfica la localització dels mitjans de protecció i les vies d’evacuació. Són necessàries tres còpies repartides de la mateixa manera que els plànols de situació i emplaçament de les zones de risc.

Els plànols de l’edifici, a més del que s’ha indicat, han de contenir informació sobre la resistència al foc i la compartimentació de l’edifici, els sistemes d’extinció fixos i portàtils, manuals i automàtics, la situació dels interruptors generals de subministrament elèctric i de gas, la senyalització i enllumenat d’emergència, la situació dels magatzems de matèries inflamables i l’ocupació per zones.

Document 3. Pla d’emergència

És el document que indica les actuacions que han de realitzar en cas d’emergència els mitjans humans i els recursos tècnics disponibles. El pla d’emergència ha de respondre les preguntes què es farà?, qui?, quan?, com? i on es farà?

En el pla d’emergència s’han de definir els tipus d’emergència, les accions que s’han de realitzar i els equips humans disponibles.

  • Tipus d’emergència. En funció de la gravetat es classifiquen en conat d’emergència, emergència parcial, emergència general i evacuació.
  • Accions. Cada una de les emergències requereix mitjans tècnics i humans diferents en funció de la seva gravetat. Les accions han d’estar centralitzades en un lloc de control on s’estableixen els criteris d’actuació dels equips d’intervenció. La principal acció és donar l’alerta ràpidament perquè els equips de primera intervenció actuïn ràpidament i eficaçment, a més d’informar la resta dels equips, els ocupants i mitjans externs.
  • Equips humans disponibles.Els constitueixen grups de persones formades i organitzades en la prevenció i actuació en cas d’incendi o qualsevol altre tipus d’emergència. Es distingeixen els equips de primers auxilis (EPA), els equips de primera intervenció (EPI) i els equips de segona intervenció (ESI).
    • Equips de primers auxilis (EPA). Conjunt de persones l’objectiu de les quals és prestar els primers auxilis durant l’emergència, estabilitzant els accidentats més greus i preparant la seva evacuació.
    • Equips de primera intervenció (EPI). Grup de persones amb coneixements del foc, mètodes d’extinció i pla d’emergència. D’entre les seves funcions destaca la de combatre els conats d’incendi amb extintors portàtils a la seva àrea d’actuació i ajudar els components de l’ESI.
    • Equips de segona intervenció (ESI). Actuen en qualsevol àmbit de l’establiment i són els responsables de la màxima capacitat extintora. Han d’estar formats en l’extinció d’incendis i dominar els mitjans de primera intervenció (extintors portàtils) i els de segona intervenció (formats per mànegues).

Document 4. Implantació

La implantació del pla d’emergència exigeix documentar la temporització de les accions que s’han de dur a terme, la definició de responsabilitats i l’organització dels mitjans tècnics i humans disponibles. A més preveu els simulacres que s’han de fer anualment per detectar errors del pla.

Responsabilitats. És responsabilitat de l’empresari la implantació del pla d’emergència, però el personal participarà en la seva implantació.

Organització. Requereix l’organització de les accions necessàries que s’han de dur a terme per implantar i mantenir el pla d’emergències. L’organització pot ser dirigida per un comitè d’emergència o per un cap d’emergència.

Mitjans tècnics. Hi ha d’haver un programa de manteniment d’instal·lacions, mesures de prevenció i protecció segons la normativa.

Mitjans humans. Han d’estar perfectament informats sobre el pla d’emergència mitjançant reunions informatives periòdiques en les quals s’informa de les precaucions que s’han de prendre per evitar les causes que originen emergències, com informar quan es detecti una emergència, la seva forma de transmissió i què fer davant d’una situació d’aquest tipus. També s’informarà els visitants i es programaran cursos i activitats de reciclatge per als equips d’emergència.

Simulacres. Permet detectar errors del pla d’emergència o de les accions realitzades en la seva posada en marxa. S’han de realitzar una vegada a l’any i els principals objectius són conèixer els temps d’evacuació de l’immoble, habituar-hi els ocupants i provar els mitjans de comunicació d’alarma, senyalització i extinció.

La temporització de les accions que s’han de realitzar es fa segons el programa d’implantació en el qual s’ha de generar tota la informació inclosa en els quatre documents descrits.

Pla d'evacuació

El pla d’evacuació s’encarrega de descriure el procés de desallotjament total o parcial d’una instal·lació quan es produeix un incendi o un altre tipus d’emergència que suposi un perill per als seus ocupants.

L’objectiu bàsic de l’evacuació és traslladar el personal a llocs segurs:

  • Són necessàries dues o més vies d’evacuació en direccions oposades, senyalitzades i amb l’enllumenat d’emergència.
  • Les portes d’emergències i les vies d’evacuació han d’estar lliures d’obstacles per no entorpir l’evacuació.
  • Dues vies d’evacuació que convergeixin en una única via de sortida han de tenir l’amplada mínima de la suma de les anteriors. L’amplada en la direcció d’evacuació ha de ser constant o creixent; l’amplada de les portes no es pot reduir i s’han d’obrir cap a fora.
  • Les distàncies màximes d’evacuació dels diferents treballs no poden superar els 25 metres.
  • Les vies d’evacuació han d’estar perfectament senyalitzades.
  • Els operaris han de conèixer la situació de les sortides d’emergència, el punt de reunió i la informació necessària per efectuar l’evacuació en condicions de seguretat.

L’actuació realitzada pels operaris ha de seguir les següents premisses:

  • Amb calma i serenitat. És necessari que l’operari hagi realitzat un simulacre abans.
  • S’han de dirigir a la sortida més pròxima al seu lloc de treball caminant ràpidament, però sense córrer.
  • Durant l’evacuació cap operari no tornarà cap enrere en el seu recorregut.
  • En les situacions en les quals hi hagi fum, és recomanable tapar-se la boca i el nas amb un drap humit i fer el trajecte d’evacuació ajupit o fins i tot gatejant.

Risc d'explosió

En algunes indústries és necessari no només adoptar mesures preventives contra el risc d’incendi, sinó que a més és convenient prendre mesures contra el risc d’explosió.

El terme explosió prové del llatí explosionem, o ‘acció d’expulsar sorollosament’.

Les explosions són reaccions de combustió extremadament ràpides amb expulsió de gasos. Poden ser causades per explosius com la dinamita o per la concentració de gasos, vapors i pols combustibles amb l’aire.

Els efectes de les explosions es classifiquen en mecànics i tèrmics. Els primers són capaços de destruir qualsevol estructura en el seu radi d’acció, mentre que els segons poden iniciar un incendi com a conseqüència de l’expulsió de gasos calents.

Perquè es produeixi una explosió són necessaris dos factors: l’existència d’una mescla explosiva i un focus calorífic. Sobre aquests dos factors s’ha d’actuar per eliminar el risc d’explosió, sia substituint el material explosiu per un altre que no ho sigui o fent desaparèixer els focus calorífics als llocs on es tenen materials explosius.

Els focus calorífics poden ser flames, espurnes de màquines o d’instal·lacions elèctriques.

Es pot actuar també sobre un tercer factor, l’aire, element necessari perquè es produeixi l’explosió. Per a això seria suficient crear atmosferes inertes als llocs amb elevat perill d’explosió.

A més, les explosions es poden iniciar per la ruptura de recipients de pressió com calderes de vapor o ampolles de gas comprimit, per la qual cosa les mesures de prevenció i protecció també han d’anar encaminades a dissenys robustos i mesures de ventilació adequades.

El risc d’explosió pot donar-se en gasos, sòlids i líquids inflamables:

  • Gasos. Inclouen gasos liquats del petroli, gasos industrials, gas natural i gas ciutat. Són el que més risc d’explosió presenten, molt per sobre dels sòlids i els líquids.
    Els gasos com l’acetilè, el monòxid de carboni, l’èter i el metà són utilitzats sovint a les indústries i la seva mescla amb l’aire incrementen el risc d’explosió. Perquè la mescla sigui explosiva, els gasos o vapors (combustibles) han d’estar en proporcions determinades: per a l’acetilè, el risc d’explosió se situa en proporcions de 2,5% a 80% d’acetilè i la resta d’aire.
  • Sòlids. En funció de la seva composició química, de la mida de les partícules, la pressió, concentració i l’existència d’aire, juntament amb un focus calorífic causat per sobreescalfaments locals com espurnes o electricitat estàtica, són suficients per a l’inici de l’explosió.
  • Líquids inflamables. Cremen amb facilitat i el risc associat a l’explosió es produeix sobretot en recipients i reactors en indústries químiques, farmacèutiques i petroquímiques.

El 15% de tots els focs i explosions són deguts a líquids inflamables.

Els principals procediments de protecció contra les explosions es classifiquen en tres accions encaminades a limitar la concentració de la mescla explosiva, els possibles focus d’ignició i el seu aïllament del medi.

S’han d’aïllar els productes explosius en locals amb parets especials i elements resistents al foc i s’han de limitar les atmosferes inflamables per ventilació mitjançant extractors; és poc recomanable utilitzar la ventilació de tir natural. Finalment, els possibles focus d’ignició s’agrupen en flames, brases, espurnes i superfícies calentes. Algunes accions han d’anar encaminades a evitar que es fumi als llocs d’alta concentració de productes explosius o a utilitzar altres focus d’ignició o a eliminar flames nues (cremadors, calefacció, etc.), entre altres mesures.

Gasos liquats. Prevenció, control de fugues i actuació en cas de sinistre

Els gasos liquats del petroli (GLP) són una energia emprada en l’àmbit industrial i domèstic que requereix mitjans especials de seguretat pel seu elevat nivell de risc. Estan formats per una mescla de propà i butà que a temperatura ambient són gasos però que es poden condensar i liquar per emmagatzemar-los.

Els gasos liquats són substàncies fàcilment inflamables perquè tenen punts d’ignició i ebullició baixos. S’emmagatzemen en recipients a pressió especialment construïts per contenir-los. Són metàl·lics (acer, acer inoxidable, coure, alumini, etc.) i com a mínim disposen de dues vàlvules: una d’ompliment i una altra de buidatge.

Per conèixer les tècniques preventives, el control de fugues i l’actuació en cas de sinistre, estudiarem les seves instal·lacions, el seu manteniment i les mesures de seguretat necessàries per garantir el seu correcte ús.

Emmagatzematge

L’emmagatzematge dels gasos liquats del petroli es realitza en recipients ubicats en dipòsits enterrats, semienterrats i superficials.

Per ampliar informació visiteu la pàgina web de l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT). Nota tècnica 430: Gasos liquats: evaporació de fugues i vessaments; NTP 337: Control de fugues en emmagatzematges de gasos liquats tòxics (I). Per això, vegeu la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

  • Dipòsits enterrats. Per sota del nivell del terra, a 30 o 50 centímetres de la superfície.
  • Dipòsits semienterrats. Es troben en fosses per sota del nivell del terra però sense estar completament enterrats.
  • Dipòsits de superfície. Situats a l’aire lliure.

Les condicions d’emmagatzematge dels gasos liquats estan relacionades amb les característiques dels productes. Les principals condicions de seguretat són: la limitació de les quantitats emmagatzemades, la compartició, la separació per distància i la segregació de productes incompatibles.

Les accions que s’han de realitzar després d’avaluar els seus riscos van encaminades a mantenir actius quatre aspectes importants:

  1. La seguretat en el disseny i projecte de les instal·lacions. En l’etapa de disseny s’ha de seleccionar la infraestructura més adequada per disminuir el risc de les instal·lacions, materials i procediments operatius des del principi.
  2. Prevenció activa. Dels accidents deguts a fugues, vessaments, incendis, control de focus d’ignició i altres accidents deguts a l’emmagatzematge o a la manipulació dels gasos liquats.
  3. Detecció de fugues quan s’inicien.
  4. Pla d’emergència. Per permetre l’eficaç aplicació dels mitjans disponibles, l’evacuació de les zones afectades i la demanda d’ajuda exterior quan sigui necessària.

Protecció contra el foc

S’empren extintors de pols química seca i instal·lacions fixes d’extinció en funció del tipus d’instal·lació. A més, s’han d’incloure cartells informatius del tipus “Gas inflamable” i “Prohibit fumar i encendre foc”.

A més, les instal·lacions de més capacitat (fins a 2.000 m3) han de contenir una llanterna portàtil, tres mantes antigàs i tres cascos amb pantalla d’aproximació. En alguns casos s’ha de disposar de dispositius d’alarma acústica d’accionament manual o automaticomanual.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats