La formació

Com afirma el teòric de l’aprenentatge, Michel Fullan, hem d’entendre la importància de la formació i la comunicació permanent com a motor de canvi:

“Fins que arribem a comprendre que la formació i la comunicació permanent és sinònim de canvi, i que tot el que nosaltres coneguem sobre el que és el canvi i com s’esdevé és crític per a qualsevol aproximació a aquesta, continuarem malbaratant recursos, creant falses expectatives i mantenint la confusió i la frustració que envolta la formació i la comunicació permanent.”
Fullan, M. (1982) The meaning of educational change.

L’articulat de la Llei de prevenció de riscos laborals 31/95 fa referència a diferents aspectes relacionats amb la formació de les persones treballadores en matèria de prevenció de riscos:

  • En l’apartat 5 de l’exposició de motius, la Llei diu que la planificació de la prevenció ha de realitzar-se des del primer moment del disseny del projecte empresarial, així com l’avaluació de riscos i les mesures preventives, i especifica que “la informació i la formació dels treballadors dirigides a un millor coneixement de l’abast real dels riscos derivats del treball, com de la manera de prevenir-los i evitarlos”.
  • En l’article 15 LPRL (“Principis de l’acció preventiva”) s’estableixen els principis generals de l’acció preventiva, i concretament en l’apartat i, que diu “donar les instruccions necessàries als treballadors”.
  • En l’article 19 LPRL (“Formació dels treballadors”) estableix que l’empresari haurà de garantir que tot treballador rebi formació, com ha de ser la formació que rebin els treballadors i quan l’han de rebre.
  • Segons l’article 28 LPRL (“Relacions de treball temporal, de durada determinada i en empreses de treball temporal”), els treballadors amb contracte de treball d’algun dels tipus esmentats rebran la formació suficient i adient a les característiques del lloc de treball que s’ha de cobrir, d’acord amb la seva qualificació professional i els riscos a què estigui sotmès.

Vegeu els art. 36 i 37 del RD 39/ 97, pel qual s’aprova el Reglament de serveis de prevenció.

En referència a qui està capacitat per desenvolupar aquestes tasques de formació, el Reglament dels serveis de prevenció faculta els tècnics de nivell intermedi a desenvolupar activitats de formació bàsiques dels treballadors i els tècnics de nivell superior a desenvolupar activitats de formació de caràcter general, a tots els nivells i en les matèries pròpies de la seva especialitat.

El terme formació indica l’acció o efecte de formar-se, aixó com l’educació o ensinistrament en certa matèria o activitat (Gran enciclopèdia Larousse).

Podem definir el terme formació com l’acció de transmetre coneixements o procediments i orientar les actituds, amb la finalitat de fer que l’alumne sigui capaç de reproduir un comportament desitjat.

Així, dintre d’un context laboral, tenim que la formació:

  • És un pilar bàsic de la prevenció de riscos.
  • Ha d’estar integrada en el pla de prevenció de riscos i en el pla estratègic de l’empresa.
  • Ha de ser global, pel que fa a riscos generals de l’empresa, i específica respecte al lloc de treball de cada persona.
  • Ha d’impartir-se a l’inici de la prestació laboral i sempre que es modifiquin les condicions de treball.

Formació de la persona adulta

Únicament la formació continuada, és a dir, la formació que la persona treballadora rep durant la seva vida laboral activa, podrà garantir una actualització periòdica dels continguts, habilitats i actituds, i ajudar-la a desenvolupar el seu treball d’una manera eficaç i segura.

El professor ha de tenir en compte les característiques especials que presenta l’alumne adult davant una situació d’ensenyament-aprenentatge.

Una persona adulta arriba al procés formatiu amb una forta càrrega interpretativa d’aquest, és a dir, amb uns forts prejudicis que l’envolten i que li possibiliten o li neguen el fet d’aprendre. Així, les principals circumstàncies amb què es trobarà el professor són les següents:

  • Disminució de la capacitat d’aprenentatge.
  • Rebuig al canvi d’hàbits de conducta degut al següent:
    • Actitud negativa davant el procés d’ensenyament.
    • Actitud negativa davant un tema en concret.
    • Rebuig envers el professor.
    • Por a un esforç no desitjat.
    • Por de no ser capaç d’assolir els objectius.
  • Expectatives personals dels alumnes.
  • Problemes d’organització, espais, horaris, etc.

Fases del procés de formació

La necessitat de formació dels treballadors d’una empresa és determinada pels processos de treball que han de desenvolupar. Cada procés de treball ha de tenir definit un pla de formació que, un cop executat, qualifiqui el treballador per realitzar-lo correctament.

Qualsevol procés de formació té tres fases clarament definides, que són:

  1. Planificació del procés de formació
  2. Impartició de la formació
  3. Avaluació de la formació

Planificació del procés de formació

En la fase de planificació s’organitzen i estructuren els elements que intervenen en el procés d’ensenyament-aprenentatge. És la fase prèvia a la impartició de les sessions formatives.

Planificar la formació és preveure i estructurar tots els elements implicats en la tasca formativa.

La planificació és, doncs, un procés sistemàtic i formal que s’ocupa de l’anàlisi de necessitats, la determinació dels objectius, els mètodes i tècniques didàctics, l’avaluació i els mitjans materials de l’ensenyament.

Abans d’iniciar un procés d’ensenyament, el professor ha de plantejar-se les següents qüestions:

  • Com és la persona que ha de rebre la formació?
  • Què és el que volem que l’alumne faci en acabar la formació?
  • Quina estratègia és més adient per assolir els objectius fixats?
  • En quin lloc físic s’ha de desenvolupar la formació?
  • Com podem avaluar si s’han assolit els objectius fixats?

Dins d’aquesta fase de la planificació del procés formatiu, podem distingir els següents apartats:

  1. Anàlisi de necessitats.
  2. Informació sobre els alumnes.
  3. Determinació d’objectius.
  4. Continguts.
  5. Metodologia de l’ensenyament.
  6. Espai de l’ensenyament.
  7. Mitjans i recursos didàctics.
  8. Planificació de l’avaluació.

Anàlisi de necessitats

Fer un diagnòstic correcte de les necessitats formatives, facilita les tasques de planificació; ja que:

  • Orienta l’esforç educatiu a les necessitats reals de l’empresa.
  • Permet gestionar adequadament la formació, ja que aquesta s’ajusta a les necessitats formatives de l’empresa.
  • El pla de formació es fonamenta en dades concretes i hi dóna credibilitat davant els agents socials.

L’elaboració d’un programa de formació té l’origen en alguna necessitat concreta i el seu objectiu és cobrir aquestes necessitats formatives.

El punt de partida d’una anàlisi de necessitats és l’avaluació de riscos.

La formació ha de ser sempre la resposta a un problema.

Altres fonts d’informació per a una anàlisi de necessitats correcta poden ser informes d’investigació d’accidents, informes de vigilància de la salut i les demandes dels treballadors implicats, sia directament o sia a través dels seus superiors o representants sindicals.

Una anàlisi de les necessitats formatives ha d’incloure:

  • Anàlisi de les accions formatives que s’han desenvolupat amb anterioritat a l’empresa, incloent-hi les valoracions que els alumnes en van realitzar i les avaluacions finals dels alumnes.
  • Estudi detallat dels accidents, incidents i malalties professionals del sector i de l’empresa (abans i després de la formació).
  • Estudi de les descripcions dels llocs de treball i de les funcions (coneixements, habilitats i actituds) que són necessàries per desenvolupar les tasques estudiades.

Informació sobre els alumnes

El mètode més utilitzat per identificar les característiques dels alumnes és l’enquesta o qüestionari, en la que almenys hi haurà els següents apartats:

Avantatges de l'ús de qüestionaris

Uns dels principals avantatges d’utilitzar qüestionaris són la rapidesa i el poc cost que comporten. Ara bé, cal tenir molta cura en la preparació de les preguntes.

  • Dades d’identificació del treballador i del seu lloc de treball.
  • Experiència professional.
  • Coneixements actuals i necessaris per desenvolupar millor la seva tasca.
  • Àrees d’interès.
  • Tipus de formació (presencial o a distància).
  • Continguts desitjats.
  • Expectatives sobre la formació.
  • Preferències horàries per rebre la formació.

Una altra manera d’obtenir informació sobre les necessitats formatives és la realització d’entrevistes personals amb els treballadors. Aquestes entrevistes poden ser:

Avantatges de les entrevistes

Les entrevistes proporcionen molta informació i resultats fiables. És un mètode llarg i costos i és necessari que l’entrevistador tingui experiència prèvia en aquesta tasca.

  • Entrevistes amb els responsables d’àrea, que ens fan arribar les necessitats detectades entre el seu personal.
  • Entrevistes amb un grup de treballadors escollit, sia aleatòriament, sia per la seva experiència, la tasca desenvolupada, etc.
  • Reunions amb consultors o experts aliens a l’empresa.

Punts febles dels qüestionaris i de les entrevistes

  • El treballador no és sempre conscient de les seves mancances de formació (riscos laborals, utilització dels EPI; per exemple).
  • Alguns treballadors poden pensar que els seus problemes desapareixeran amb l’assistència a un curs de formació (demanen assistir a tot tipus de cursos).
  • Hi ha grans diferències entre els cursos demanats pels treballadors i els objectius marcats per la direcció.

Determinació d'objectius

Podem definir “objectiu” com allò que l’alumne ha d’assolir en acabar el procés de formació.

És important conèixer i fixar els objectius d’una activitat formativa, ja que són els que determinen tres qüestions importants:

  • Els continguts de l’ensenyament.
  • Les tècniques i mètodes que s’han d’emprar en el procés.
  • L’avaluació de l’ensenyament.

El professor ha de fixar els objectius de l’activitat formativa en funció de les necessitats formatives detectades i la seva redacció ha de ser el més clara i concreta possible.

Els objectius han de redactar-se en funció de l’activitat que ha de desenvolupar l’alumne.

Aspectes a tenir en compte per formular correctament els objectius

  1. Parlar dels alumnes, no de l’activitat del professor.
  2. Parlar sobre les realitzacions dels alumnes.
  3. Explicar les condicions de realització de les activitats finals.
  4. Incloure els criteris d’avaluació.

Per altra banda, hi ha diversos tipus d’objectius formatius; segons la seva amplitud i ambint d’activitat.

Els objectius en funció de la seva amplitud poden classificar-se en:

  • Objectius generals. Expressen de manera global els resultats finals que ha d’assolir l’alumne i orienten la planificació del procés d’ensenyament-aprenentatge.
  • Objectius específics. Es defineixen a partir de l’anàlisi i descomposició dels objectius generals en activitats i competències més senzilles. Són fites parcials sobre els comportaments que volem assolir dels alumnes en acabar el procés de formació. Han de ser observables i mesurables per poder ser avaluats.

Objectius per a l'àmbit de coneixements

Com a exemples d’objectius segons l’àmbit de coneixements tenim els següents: conèixer les normes específiques d’actuació davant d’un incendi o el protocol de transvasament de líquids inflamables, etc.

Pel que fa als objectius segons l’àmbit d’activitat, podem parlar de tres tipus d’objectius en tot procés educatiu, que ens marcaran el mètode o tècniques pedagògiques que haurem d’emprar (saber, saber fer i saber estar):

  • Àmbit dels coneixements (saber). Aquí s’inclouen les aptituds intel·lectuals com ara conceptes teòrics, solució de problemes, records, etc.
  • Àmbit de les habilitats (saber fer). En aquest apartat s’inclouen aquelles habilitats de caràcter pràctic que ha de saber realitzar l’alumne. Com a exemple tenim la resolució de problemes, la utilització de màquines i/o aparells, etc.
  • Àmbit actitudinal (saber estar). S’inclouen en aquest apartat les aptituds de caràcter afectiu o emocional, que són determinades pels sentiments d’acceptació o rebuig i l’escala personal de valors de cadascú.

Punts a aclarir per a una formulació correcte dels objectius

  1. Qui? Sempre l’alumne.
  2. Què? El verb actiu.
  3. Com? El mitjà, els recursos, les tècniques, els materials, etc.
  4. Quan? Allò mesurable i qualificable, els nivells mínim i màxim, els errors permesos, etc.

Objectius per a l'àmbit actitudinal

Com a exemples d’objectius segons l’àmbit actitudinal tenim els següents: l’actitud personal favorable per a la prevenció de riscos, utilització dels EPI, etc.

Continguts

Els continguts són la concreció dels objectius, de manera que es concreta allò que l’alumne ha d’aprendre.

El contingut abarca tres grups:

  • Conceptes: coneixements, informació que han de saber i recordar els alumnes.
  • Procediments: activitats, accions, habilitats que han de desenvolupar els alumnes.
  • Actituds: valors i normes de comportament que han d’assumir els alumnes.

En la preparació dels continguts s’han de seguir els següents passos:

  1. Selecció dels continguts en funció dels objectius que s’han d’assolir.
  2. Organització dels continguts, agrupant-los en funció de les àrees temàtiques de coneixements, temporalitzant-los i ordenant-los, en funció dels mitjans, espais i mètodes d’ensenyament escollits.
  3. Selecció de les activitats d’aprenentatge més adients per assolir cadascun dels objectius.
  4. Organització de les activitats d’aprenentatge en funció dels espais, mitjans i mètodes d’ensenyament escollits.

Metodologia de l'ensenyament

Entenem per metodologia d’ensenyament el conjunt d’estratègies utilitzades pel professor per a impartir les sessions d’aprenentatge. El mètode és el camí que escollim per tal d’assolir els objectius fixats i és una elecció personal del professor.

No hi ha un mètode millor que l’altre, sinó que en funció dels objectius, els continguts, la durada, l’espai físic, el nombre d’alumnes, el professor i les característiques dels alumnes, cada professor determinarà el mètode més adient en cada cas.

Els mètodes docents estan directament relacionats amb els objectius que s’han d’assolir, els mètodes es classifiquen en quatre grans grups:

  • Mètode afirmatiu (objectius bàsicament cognitius). També anomenatexpositiu o didàctic. És la transmissió unidireccional de coneixements del professor a l’alumne mitjançant l’exposició oral. L’activitat és desenvolupada bàsicament pel professor.
  • Mètode demostratiu (objectius bàsicament psicomotrius). Els continguts es transmeten mitjançant demostracions pràctiques del procediment per a realitzar una tasca. L’activitat és desenvolupada en un primer moment pel professor i després la desenvolupa l’alumne.
  • Mètode interrogatiu (objectius cognitius/afectius). A partir dels coneixements i experiències previs de l’alumne, el professor recondueix l’activitat a l’objectiu de l’aprenentatge mitjançant preguntes. És important que el professor domini les tècniques d’animació de grups.
  • Mètode actiu (objectius cognitius/afectius/psicomotrius). L’alumne ha d’arribar a extreure el coneixement per si mateix, a partir de l’activitat desenvolupada (reflexió, anàlisi, associació, etc.), i així assoleix l’objectiu de l’aprenentatge. L’activitat d’aprenentatge recau principalment sobre l’alumne.

Un exemple clar de mètode afirmatiu és la classe magistral.

Quanta informació es reté?

Diversos estudis han demostrat que el percentatge d’informació que reté un alumne en el cas d’una actitud passiva és aquest: el 10% d’allò que llegeix, el 20% d’allò que escolta, el 30% d’allò que veu, el 50% d’allò que veu i escolta al mateix temps. En el cas d’una actitud activa és el 70 % d’allò que comenta i discuteix i el 90 % d’allò que comenta i discuteix si al mateix temps desenvolupa alguna activitat relacionada.

Espai de l'ensenyament

L’elecció correcta de l’espai físic on ha de desenvolupar-se l’activitat de formació no és garantia per si mateixa de l’èxit del procés, però sí que podem evitar que sigui causa del seu fracàs.

El soroll és un element de distorsió de la concentració d’alumnes i professor.

Com ha de ser el lloc per desenvolupar la formació

Les condicions físiques del lloc on s’ha de desenvolupar l’activitat formativa, i que cal tenir en compte, són:

  • Dimensions de la sala, en funció del nombre d’alumnes.
  • Il·luminació suficient.
  • Soroll.
  • Temperatura adient: ha de ser entre 20 ºC i 23ºC.
  • Mobiliari adient d’acord amb els criteris ergonòmics.
  • Mitjans didàctics necessaris.

Mitjans i recursos didàctics

Podem definir els mitjans i recursos didàctics com el conjunt de materials impresos i audiovisuals utilitzats com a ajuda pedagògica pel professor per a la impartició de les classes.

Mitjans didàctics

Hi ha diversos tipus de mitjans didàctics: pissarra, projector de transparències, diapositives, vídeo i televisió, ordinador personal, etc.

La importància que tenen els recursos didàctics està avalada per nombrosos estudis que afirmen que l’ésser humà aprèn en un 83% a través de la vista. El professor ha de tenir en compte aquesta dada a l’hora de dissenyar les classes.

Les principals funcions que han de complir els mitjans i recursos didàctics són:

  • Facilitar la comprensió i l’aprenentatge dels alumnes.
  • Aportar referències visuals i sonores.
  • Servir d’exemple i proposar models.
  • Afavorir la participació de l’alumne.

Planificació de l'avaluació

Un cop fixats els objectius de l’activitat formativa i en funció d’aquests, cal que el professor planifiqui l’avaluació d’aquesta activitat. Aquesta planificació comporta definir:

  • allò que s’ha d’avaluar,
  • el moment en què es farà i
  • les tècniques i instruments d’avaluació escollides.

Impartició de la formació

La impartició de la formació és la segona fase del procés de formació, després de la planificació i abans de l’avaluació. Dit d’una altra manera, és el moment en què es duu a terme tot allò que s’ha planificat anteriorment i es produeix la interacció entre professor i alumnes.

En la impartició de la formació cal distingir tres aspectes importants:

  • Funcions del formador.
  • Motivació dels alumnes.
  • Comunicació entre professor i alumne.

Funcions dels formadors

Entre la planificació i l’avaluació del procés de formació, el formador ha de desenvolupar una sèrie de funcions en la impartició de les sessions formatives que poden agrupar-se en tres apartats:

  • Informació. El professor ha de donar a conèixer als alumnes els objectius que han d’assolir, els mètodes i procediments que han d’utilitzar i ha de desenvolupar, amb els recursos de què disposi, l’activitat formativa. A més a més, ha d’escoltar els alumnes, atenent les seves consultes i donant-hi resposta. També ha d’orientar-los sobre els continguts, tècniques de treball i estudi i tot allò que els pugui ajudar a assolir els objectius fixats.
  • Motivació. El professor ha de saber motivar adientment els alumnes, estimulant-los i animant-los durant el procés d’aprenentatge.
  • Organització i control. El professor ha d’organitzar i controlar el treball dels alumnes, ja que és el responsable del desenvolupament de les sessions formatives.

Motivació dels alumnes

Podem definir la motivació com l’interès d’un individu envers un fi que reconeix com a capaç de satisfer les seves necessitats.

No és suficient saber o saber fer alguna cosa, sinó que és necessari voler fer-la. La motivació d’un alumne és determinant per arribar a un nivell de rendiment i un grau d’aprenentatge adequats per assolir els objectius fixats. Tota motivació pot ser de dos tipus:

  • Extrínseca: la conducta és motivada per causes externes a la tasca (recompensa). És a dir, l’alumne està interessat en el seu propi aprenentatge.
  • Intrínseca: la conducta és motivada per sentiments de satisfacció i autorealització de la persona. Normalment aquesta motivació està associada a una expectativa més gran d’èxit. És a dir, l’interès de l’alumne està en alguna cosa aliena a l’aprenentatge.

Motivar els alumnes és, probablement, la tasca més difícil del formador. Les pautes d’actuació que es presenten tot seguit poden ajudar a motivar els alumnes:

Exemples de motivació

Algunes de les accions per motivar als alumnes és informar-los dels objectius del curs, deixar clar què s’espera d’ells o demostrar la utilitat d’allò que aprendran en la seva feina diària.

  • Crear un clima agradable. Per a això, el professor ha de ser cordial i respectuós, escoltar els alumnes, facilitar l’intercanvi d’informació, etc.
  • Informar dels beneficis que obtindran els alumnes amb l’activitat formativa.
  • L’empatia del professor fa que els alumnes estiguin més predisposats a l’activitat formativa. Per a això, el professor ha de mostrar interès personal per cada alumne, demostrar confiança en el seu treball i facilitar l’intercanvi d’experiències entre ells.
  • La funció didàctica o manera en què el professor exerceix la seva funció docent i utilitza els recursos didàctics és un exemple que pot motivar els alumnes.

L’empatia és la capacitat d’una persona de posar-se al lloc de l’altre.

Comunicació entre professor i alumne

La comunicació implica una idea d’intercanvi i relació: l’emissor envia un missatge al receptor i aquest li comunica que ha comprès el missatge.

El retorn del missatge és l’element que diferencia la comunicació de la informació.

Avaluació del procés formatiu

Finalment, després de planificar i impartir la formaicó, arriba el moment d’avaluar-la. Quan parlem d’avaluació, ens referim a una part del procés formatiu que permet valorar els resultats de l’activitat formativa. La part més coneguda és la de verificar en quina mesura s’han assolit els objectius de l’aprenentatge.

També permet conèixer les opinions dels alumnes sobre el procés formatiu, materials, formador, etc., cosa que permetrà actuar i modificar si cal el pla formatiu.

L’objectiu de l’avaluació és conèixer si els alumnes han assolit els objectius marcats.

Les proves d’avaluació també serveixen perquè l’alumne pugui saber l’evolució del seu grau d’assoliment dels objectius fixats.

En qualsevol avaluació, el què s’avalua és:

  • El grau d’assoliment dels objectius d’aprenentatge.
  • La capacitat didàctica del formador.
  • El domini del tema del formador.
  • La idoneïtat del programa.
  • La qualitat de les infraestructures.
  • La utilitat de l’aprenentatge per al lloc de treball.
  • La rendibilitat de la inversió en formació.

Fases del procés d'avaluació

El procés d’avaluació consta de les següents fases:

  1. Identificació dels objectius de l’avaluació, mitjançant la descripció dels objectius generals i específics.
  2. Definició de l’estratègia d’avaluació, responent les preguntes:
    • Quina informació és necessària per satisfer els objectius marcats?
    • Qui és el responsable de cada activitat en el procés d’avaluació?
    • On s’ha de realitzar la recollida de dades?
    • Quan s’ha de fer l’avaluació?
  3. Seleccionar les tècniques de mesura i tipus de prova que s’ha de realitzar.
  4. Elaborar els instruments d’avaluació.
  5. Aplicar l’avaluació.
  6. Redactar l’informe d’avaluació, on es recullen els suggeriments dels alumnes i les possibles millores que es poden introduir.

Tipus d'avaluacions

L’avaluació ha de ser un procés continu al llarg de tot el procés formatiu. Podem distingir els següents tipus d’avaluacions:

  • Avaluació formativa o contínua. Al llarg de tot el curs, s’ha d’aplicar l’avaluació formativa o contínua, que permet al formador realitzar canvis sobre la marxa si es detecten deficiències en el procés formatiu.
  • Avaluació sumativa o final. Al final del procés, es realitza l’avaluació sumativa o final, que permet conèixer el resultat final del procés.

Tècniques d'avaluació contínua

Per realitzar l’avaluació formativa, el professor necessita saber si els alumnes comprenen i participen en el procés. Per això, cal preguntar als alumnes cada cert temps si tenen algun dubte, sobre els punts més importants, que posin exemples, etc.

També és important realitzar una avaluació inicial o prèvia, que ens permetrà comprovar el veritable abast del procés formatiu.

Tècniques d'avaluació

Segons si els objectius prèviament definits són cognitius, procedimentals o actitudinals, disposem de diferents tècniques d’avaluació.

Per a objectius cognitius o de l’àmbit dels coneixements, els instruments d’avaluació més utilitzats són:

  • Examen. Aquesta prova pot ser oral o escrita.
  • Proves objectives. Poden ser d’alternativa simple (veritat/fals) o d’elecció múltiple.

Les proves objectives també són anomenades de tipus test.

Per a objectius actitudinals, els instruments més utilitzats són:

  • Qüestionaris. Consten de preguntes/qüestions que fan referència a opinions, intencions i comportament del mateix alumne.
  • Escales. Amb els mateixos continguts que els qüestionaris, però estableixen graus de resposta.

Per a objectius procedimentals, els instruments d’avaluació més utilitzats són:

  • Llista de comprovació o check-list. Consisteix en una relació d’operacions que habitualment es responen puntejant cadascuna de les caselles.
  • Escales de qualificació. Són similars a les llistes de comprovació, però amb la diferència que cada categoria es pot valorar mitjançant una escala graduada.

Inserció de les noves tecnologies en la formació de la persona adulta

La introducció de les noves tecnologies en tots els àmbits de la vida fa que en la formació de la persona adulta s’hagin de tenir en compte. El professor ha de tenir en compte que les noves tecnologies poden ser una eina d’aprenentatge molt important, ja que pot motivar l’alumne adult.

Dins d’aquestes noves tecnologies, apareixen dos recursos formatius que hem de tenir en compte:

  • La utilització d’internet.
  • Les plataformes virtuals.

Pel que fa a l’ús d’internet com a eina formativa, cal tenir en compte les següents orientacions:

  • L’ús d’Internet possibilita satisfer les necessitats d’informació tant en continguts, com en metodologies i recursos, cosa que permet afirmar que el principal valor de la Xarxa per a la formació consisteix a ser un sistema de difusió del coneixement i un espai de trobada i col·laboració.
  • La informació es pot transmetre a gran velocitat i a grans distàncies, fet que permet superar barreres geogràfiques, socials, econòmiques i culturals.
  • Pot ajudar a reduir l’aïllament professional.
  • Els recursos formatius poden actualitzar-se ràpidament.
  • Possibilitarà la inserció en futurs llocs de treball.

Per altra banda, la proliferació de plataformes virtuals en la formació d’adults ha suposat un augment dels cursos que utilitzen el web com a espai per a l’aprenentatge en general i també pel que fa a la prevenció de riscos en particular.

L’ús de l’ordinador com a instrument per impartir continguts acadèmics caracteritza tots els àmbits de l’ensenyament. Això és degut, per una banda, a la reducció de preus de les màquines i, per l’altra, als canvis d’estratègia dels centres formatius per adaptar-se a les necessitats dels adults en període de formació.

Una de les principals característiques de les plataformes virtuals és que permeten la creació i gestió de cursos des del Web.

Arrel de la presència de les noves tecnologies en la formació de la persona adulta, van incorporant-se metodologies i recursos d’aprenentatge en la formació en prevenció de riscos laborals que ja són presents en altres àmbits pedagògics, com per exemple la gamificació.

Ludificació o gamificació

És usar elements i la mecànica del joc en contextos aliens per orientar el comportament de les persones a aconseguir determinats objectius. Per exemple, més vinculació dins un grup per promoure un canvi d’actituds o comportaments.

La gamificació és l’ús de mecanismes del joc aplicat en entorns diferents al joc tradicional per tal de potenciar la motivació i/o reforçar conductes apreses. Gamificar en la formació PRL implica utilitzar tècniques psicològiques per aconseguir que els participants de la formació experimentin sensacions positives mentre aprenen conductes preventives adequades.

Alguns dels beneficis de la gamificació, en la formació i sensibilització en prevenció de riscos laborals, són:

  • Augment de la motivació per l’interès real en comportaments segurs en el treball.
  • Propicia un entorn segur perquè redueix la por a equivocar-se o fer el ridícul mentre s’adquireix el coneixement sobre PRL i es posa en pràctica.
  • Possibilita un nou paradigma formatiu –no memorístic– en el qual les persones treballadores prenen un paper actiu, s’involucren, prenen decisions de forma autònoma durant l’aprenentatge.
  • Crea un reforç positiu davant la temàtica de PRL (sovint contemplada com una cosa “avorrida” i “legalista”).

La gamificació es pot materialitzar en diverses formes, com dinàmiques de grup, jocs de taula, teatralització o role playing, entre d’altres. Podem gamificar amb recursos tradicionals (com post-its de colors, retoladors i cartolines) o bé —i cada cop més— amb l’ús de les noves tecnologies: aplicacions de mòbil, webs, jocs digitals, etc.

Zona de confort

Terme usat en psicologia per designar un estat mental de la persona on roman passiu davant els fets experimentats al llarg de la seva vida desenvolupant una forma de viure rutinària sense ensurts ni riscos, tot i que també sense nous interessos ni incentius.

En definitiva, el que és interessant és que obre un gran ventall de possibilitats formatives que es poden aplicar en l’àmbit de la PRL fent que els treballadors participants surtin de la seva zona de confort i se sentin part de l’activitat formativa i del grup i alhora aprenguin comportaments segurs.

La cohesió social i el clima laboral positiu es reforcen amb aquest tipus de formacions gamificades.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats