Gestió dels accidents de treball: investigació, sinistralitat i costos

Podeu consultar les sigles que surten en el contingut, en el “Glossari” del mòdul.

Els accidents de treball comporten una inestimable informació que cal que l’empresa utilitzi a fons per evitar futurs sinistres, millorar els sistemes de prevenció d’accidents de treball i, en definitiva, reduir la sinistralitat laboral dins l’organització empresarial. Per aquest motiu, cal analitzar i aprofundir sobre els elements o factors generadors d’accidents, les implicacions i responsabilitats; així com mantenir-ne un registre i control estadístic. Aquest mètode d’anàlisi és el procés d’investigació d’accidents de treball.

Per altra banda, també és important reflexionar sobre els costos de la prevenció, fet que implica conèixer els conceptes elementals de la comptabilitat a l’empresa, els models tradicionals de control, els tipus de costos i els mètodes més destacats per calcular-los. Tots ells, elements que formen part de la gestió econòmica de la seguretat, i que és important visualitzar-los per tal de conscienciar l’empresa perquè afavoreixi la seva inversió.

Investigació d'accidents de treball

La investigació dels accidents és una actuació preventiva i arrenca paradoxalment amb l’existència prèvia d’un accident de treball. Té la seva raó de ser a partir d’un error dels sistemes de seguretat, que s’han mostrat insuficients o ineficaços per evitar l’aparició d’un accident. Aquesta actuació té com a principal justificació que s’aprofiti la experiència que pot donar quan l’error s’actualitza.

La seva importància resideix en la mateixa objectivitat de les dades i en un fet consumat. Un accident succeït ens indica l’existència real d’un risc que no s’ha detectat prèviament. El registre d’aquests casos i el seu tractament estadístic proporcionen dades sobre com, on, quan i quants accidents es produeixen, però no informen sobre el perquè passen (causes dels accidents).

És evident que conèixer el perquè passen els accidents és una dada molt interessant per a tot tècnic prevencionista, ja que només coneixent les causes dels accidents es podran aplicar les mesures correctores pertinents encaminades a evitar que es repeteixin.

Perquè la investigació dels accidents sigui eficaç, és necessari tenir presents una sèrie de normes i una metodologia.

Per què s'han d'investigar els accidents i/o incidents?

  • Perquè del que ha passat n’extraurem un aprenentatge.
  • Determinarem els riscos.
  • Previndrem futurs accidents.
  • Solucionarem problemes abans que resultin en pèrdues.
  • Podrem determinar les causes reals de les pèrdues.
  • Demostrarem preocupació per la sinistralitat davant dels empleats.

La investigació d’accidents es defineix com la tècnica utilitzada per analitzar en profunditat un accident laboral ocorregut, a fi de conèixer el desenvolupament dels esdeveniments i determinar per què ha passat.

La investigació d’accidents té com a objectiu deduir les causes que generen els accidents a través d’un coneixement previ dels fets ocorreguts, a fi de poder dissenyar i implantar mesures correctores encaminades tant a eliminar les causes per evitar la repetició del mateix accident o similars, com a aprofitar l’experiència per millorar la prevenció a l’empresa.

També és objecte d’aquest procediment el registre i control de la sinistralitat.

Causes dels accidents de treball

La causa d’un accident és tota condició que intervé en la gènesi o el desenvolupament d’un accident.

En un accident, hi ha diferents tipus de causes:

  • Causes immediates: considerem com a tals els actes insegurs i les condicions perilloses, és a dir, totes les causes que participen en l’accident d’una manera evident i visible.
    • Actes insegurs o factor humà: comportaments imprudents de treballadors o caps que introdueixen un risc que pot ser la causa de l’accident.
    • Condició perillosa o factor tècnic: errades en materials, instal·lacions, normativa o disseny del procés de treball que introdueixen un risc, que pot ser la causa de l’accident.
  • Causes bàsiques: considerem com a tals els actors personals i factors de treball, és a dir, totes les causes que estan al darrere de les causes immediates i fan que aquestes causes immediates apareguin. Ens remeten sempre a alguna cosa que falta o falla en l’organització del treball.

Exemples de causes

Un acte insegur és per exemple retirar les proteccions d’un equip de treball. Una condició perillosa és la utilització d’equips de treball inadequats. Un exemple de causa bàsica és la falta d’instruccions de treball.

Implicacions i responsabilitats

Quan hi ha un accident a la seva secció o àrea, el comandament directe és l’encarregat d’actuar i donar les instruccions corresponents per mantenir la situació sota control i evitar danys majors. Quan l’accident impliqui cures importants o baixes, haurà d’informar del que ha ocorregut al responsable de la seva secció al més aviat possible.

També el comandament directe és el responsable de realitzar la investigació dels accidents especificats en l’abast d’aquest procediment, esdevinguts a la seva àrea o secció, i d’enviar els resultats de la investigació a la direcció. En el cas que els accidents siguin de certa importància o que li surtin dificultats en la investigació de les causes o en el disseny de les mesures que s’han d’implantar, haurà de recórrer a l’assessorament i cooperació del responsable de la unitat funcional, del coordinador de prevenció o d’un especialista.

Els directors de les unitats funcionals hauran de participar en la investigació quan els accidents siguin greus o poguessin haver-ho estat; a la vegada hauran de controlar que als llocs de treball s’apliquen les mesures preventives acordades arran dels accidents investigats en el termini establert.

El coordinador de prevenció / servei de prevenció és l’encarregat d’assessorar i ajudar en les investigacions sempre que, en una investigació de la línia, l’investigador així ho requereixi. Tanmateix, realitzarà la investigació d’aquells supòsits que, per la seva complexitat, gravetat, etc., requereixin una investigació especialitzada. També ha de recopilar els registres dels accidents i elaborar estadístiques de la sinistralitat.

La direcció de l’empresa /administració ha de notificar l’accident a l’autoritat competent i assegurar-se que les mesures adoptades es compleixen.

Tots els treballadors de l’empresa hauran de col·laborar i testificar en la investigació d’accidents sempre que puguin aportar dades d’interès sobre el succés.

Selecció dels accidents que s'han d'investigar

L’art. 16.3 de la Llei de prevenció de riscos laborals (LPRL) obliga l’empresari a “investigar els fets que hagin produït un dany per a la salut dels treballadors a fi de detectar les causes d’aquests fets”.

L’obligació de l’empresari s’estén a la investigació de tots aquells accidents amb conseqüències lesives per als treballadors afectats. Això serà suficient si l’objectiu de l’empresa és complir formalment el text de l’articulat de la Llei.

Investigar els accidents de treballs és obligació de l’empresari.

Ara bé, si l’empresa persegueix millorar la prevenció, no n’hi haurà prou amb una lectura àmplia de la LRPL, que té una vocació prevencionista com es dedueix ja des de la seva exposició de motius.

La investigació permetrà identificar...

… quines eren les situacions de risc desconegudes o infravalorades fins al moment d’implantar mesures correctores per al seu control.

S’investigaran i registraran:

  • Tots els accidents que hagin causat un dany als treballadors.
  • Tots els accidents amb pèrdues materials significatives o que impliquin aturada de procés.
  • Els accidents/incidents que, potencialment o canviant alguna condició, podrien haver tingut conseqüències greus, com conats d’incendis, caigudes lliures de càrregues, etc.
  • Altres que, a judici del comandament directe, sigui convenient investigar.

Desenvolupament de la investigació d'accidents de treball

La investigació s’efectuarà immediatament després de l’accident, una vegada s’ha controlat la situació, en un termini no superior a 48 hores. Es persegueix reconstruir la situació que existia quan va succeir l’accident, tenint en compte tots aquells factors que directament o indirectament van intervenir-hi i van materialitzar-lo; tant en l’àmbit de les condicions materials i de l’entorn ambiental, com dels aspectes humans i organitzatius.

Això ha de permetre arribar a la deducció rigorosa de les causes que han provocat l’accident, és a dir, conèixer per què s’ha produït, per tal d’eliminar-les.

Tots els comandaments de les diverses unitats funcionals on s’hagin produït els accidents hauran d’estar informats sobre les mesures que s’hauran d’adoptar com a resultat de la investigació.

Les experiències dels accidents de treball seran aprofitades en el conjunt de l’empresa per millorar la prevenció. En aquest sentit, els resultats de les investigacions hauran de ser difosos als comandaments i al personal afectat pels riscos en qüestió.

S’haurà d’emplenar el formulari d’investigació d’accidents i incidents de manera clara i detallada per evitar posteriors dubtes o interpretacions. Cadascun dels apartats del formulari ha de ser emplenat pel servei o la persona indicada: recursos humans, el comandament directe, coordinador de prevenció, etc.

Es consideren sis etapes fonamentals en el procés d’investigació d’un accident de treball:

  1. Obtenció de dades.
  2. Integració de les dades.
  3. Determinació de les causes.
  4. Anàlisi causal.
  5. Ordenació de les causes.
  6. Emissió de l’informe d’investigació.

Obtenció de dades

En aquesta fase es persegueix reconstruir in situ quines circumstàncies van donar lloc a la materialització de l’accident. Això exigeix buscar totes les dades sobre el tipus d’accident, temps, llocs, condicions de l’agent material o condicions materials del lloc de treball, mètodes de treball i altres dades complementàries que es jutgin d’interès per descriure totalment l’accident.

En la investigació d’accidents hem d’evitar buscar responsabilitats i culpables, ja que serien judicis prematurs que no pertoquen al tècnic i podrien condicionar desfavorablement el desenvolupament de la investigació.

Per obtenir les dades, caldrà:

  • Acceptar només fets provats. S’han de recollir fets concrets i objectius i no suposicions, interpretacions ni judicis de valor, ja que es busquen causes i no responsables. L’investigador X ha manifestat a l’investigador clarament les persones amb les quals s’entrevista, abans d’iniciar la investigació.

S’ha d’evitar fer judicis de valor durant la presa de dades de la investigació.

  • Preguntar a les diferents persones que poden aportar dades (accidentat, caps, tècnics, etc.) de manera individual, a fi d’evitar influències. En una fase avançada de la investigació pot ser útil reunir aquestes persones quan sigui necessari aclarir versions no coincidents.

Consells per realitzar una entrevista

  1. Entrevistar individualment i en privat.
  2. Entrevistar ràpidament un cop succeït l’accident.
  3. Escollir l’àrea adequada.
  4. Fer que la persona se senti segura durant l’entrevista.
  5. Fer preguntes obertes ja que d’aquesta manera obtindrem més informació.
  6. Resumir el que s’ha escoltat i s’ha dit en l’entrevista..
  7. Prendre notes i repassar-les amb l’entrevistat.
  8. Fomentar entrevistes de seguiment si fos necessari.
  • Reconstruir l’accident in situ. Per saber perfectament què ha succeït, és important conèixer la disposició dels llocs i l’organització de l’espai de treball.
  • Preocupar-se de tots els aspectes que hagin pogut intervenir-hi. Per a això, s’han d’analitzar totes aquelles qüestions relatives tant a les condicions materials del treball (instal·lacions, equips, mesures de treball, etc.) com a les organitzatives (mètodes i procediment de treball, etc.) del comportament humà (qualificació professional, aptitud, formació, etc.) i de l’entorn mediambiental (neteja, il·luminació, etc.).

Integració de les dades

Una vegada recopilada la màxima informació possible sobre el cas, s’ha de procedir al tractament i la valoració global d’aquesta informació atenent la seva fiabilitat i la lògica amb el context total, cosa que permet arribar a la comprensió del desenvolupament de l’accident.

Durant la fase d’integració de les dades es busca la resposta fidedigna a la pregunta: què ha succeït?

Determinació de les causes

Podeu veure un model d’investigació d’accidents i incidents de l’INSST, en la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit.

L’objectiu de la determinació de les causes és l’anàlisi dels fets per obtenir les causes de l’accident com a resposta a la pregunta: per què va succeir?

La determinació de les causes sempre ens donarà com a resultat motius demostrats i mai basats en simples suposicions. Això ens porta al mateix objectiu de la investigació d’accidents, que com s’ha dit consisteix en la determinació fidedigna de les causes reals.

De l’anàlisi precedent sorgeix un nombre de causes relativament elevat. Per això convé seleccionar les causes que realment tenen una participació decisiva en l’accident (causes principals) i diferenciar-les d’altres causes que, si bé han incidit més o menys en l’accident, no han estat decisives (causes secundàries).

L’objectiu d’aquesta etapa de selecció de causes es fixa en l’obtenció de les causes principals de l’accident per poder-lo eliminar.

Per discernir si una causa és principal o no, podem ajudar-nos dels següents criteris:

  • Són causes principals aquelles sobre les quals podem actuar per eliminar-les dintre del context de possibilitats sociològiques, tecnològiques i econòmiques.
  • No es poden considerar com a causes principals aquelles sobre les quals sigui inviable actuar, tot i que han pogut tenir una incidència important en l’esdeveniment.
  • Les causes principals s’han de poder eliminar individualment i, en conseqüència, eviten l’accident o les seves conseqüències en tots els altres casos o almenys en un tant per cent elevat.

Les causes que provoquen el desencadenament dels successos finals que materialitzen l’accident se solen denominar causes immediates, i en canvi, les causes que són a l’origen del procés causal se solen denominar causes primàries o bàsiques. Normalment aquestes causes són degudes a errors de disseny o errors de gestió. És important actuar sobre aquestes causes que són a l’origen de moltes de les situacions anòmales que es produeixen.

Anàlisi causal

A fi de facilitar l’obtenció de les causes de l’accident, és convenient analitzar-ne les diferents fases i diferenciar les primàries (que són l’origen de l’accident) d’aquestes causes desencadenants de l’accident i que d’alguna manera permeten la lesió.

En la determinació de les causes de l’accident s’ha de tenir present que rares vegades un accident s’explica per l’aparició d’una sola o unes poques causes que el motivin; al contrari, tots els accidents tenen diverses causes que solen estar lligades entre si.

Per això, en la investigació de tot accident, s’ha d’aprofundir en l’anàlisi causal, identificant les causes de diferent tipologia que intervenen en la seva materialització i no considerant-les com a fets independents, sinó que s’han de considerar i analitzar en la seva interrelació, ja que tan sols la interrelació entre elles és el que en molts casos aporta la clau que permet interpretar l’accident.

Un accident és la conseqüència lògica d’un encadenament de causes.

Ordenació de les causes

Encara que l’objectiu primer de la investigació d’accidents és conèixer-ne les causes, tot el procés de la investigació ha de concloure en una sèrie de propostes que, a criteri de l’investigador, haurien evitat l’accident.

Per això és important ordenar les diferents causes que van possibilitar la materialització de l’accident amb la finalitat d’adaptar un ordre de prioritat en l’establiment de les mesures correctores que s’han de prendre per evitar l’aparició d’accidents futurs, similars a l’estudiat, i d’altres en els quals intervenen els mateixos factors.

Que succeeixi un accident és una desgracia. Que es repeteixi un accident és un fracàs.

Causes immediates i causes bàsiques

Algunes causes immediates poden ser proteccions retirades, bassals al terra, eines inadequades o defectuoses… Entre les causes bàsiques podem trobar les inherents a la persona, com per exemple, la poca agudesa visual o la poca força física, o les inherents a l’organització i planificació a l’empresa, com per exemple, mal disseny de les instal·lacions, errors en les compres, manteniment deficient, mala formació del personal…

Les causes bàsiques que hi ha a l’origen dels accidents normalment són errades de gestió; evidentment, però, s’ha d’actuar prioritàriament sobre el grup de causes principals. Hem de recordar que en la teoria és suficient l’acció sobre una d’elles, si bé per a una major fiabilitat preventiva, en molts casos es pot recórrer (i s’ha de fer) a més d’una a banda de la principal.

Emissió de l'informe d'investigació

Serà responsabilitat del prevencionista emetre l’informe de la investigació de l’accident on es recolliran totes les fases esmentades anteriorment, amb la relació de quines han estat les causes immediates, i quines són les causes bàsiques que han facilitat l’actualització d’un risc no detectat.

Arbre causal

L’arbre causal és una aplicació de l’arbre de fracassos (fault tree), sistema general d’anàlisi que permet diagnosticar els motius de qualsevol error ocorregut, enllaçant, segons relacions lògiques, les diverses causes que van conduir al fracàs final.

Estudiar un accident quan s’accepta el principi que les seves causes poden ser nombroses, d’àmbits diferents i a més interrelacionades, representa una activitat analítica de certa complexitat i, per això, convé disposar d’un mètode, és a dir, d’un procés establert que defineixi, o almenys orienti, quina feina s’ha de realitzar i en quin ordre.

La utilització del mètode de l’arbre de causes que es basa en la concepció pluricausal de l’accident és una eina de gran ajuda per a tot aquell que necessiti i persegueixi aprofundir en l’anàlisi causal.

L’arbre de causes és un mètode per analitzar les causes d’un accident i és constituït per un ordinograma, en el qual es reflecteix gràficament la reconstrucció de la cadena d’antecedents de l’accident i s’indiquen les relacions i connexions cronològiques i lògiques existents entre ells. Tot això facilita enormement la detecció de causes, incloses aquelles aparentment ocultes i/o no directament lligades al succés i que el procés metodològic ens ajuda a descobrir i relacionar.

El desenvolupament del mètode de l’arbre de causes parteix del mal produït o de l’accident últim que origina la investigació i de la formulació de les següents preguntes:

  1. Què va ocórrer perquè aquest fet es produís?
  2. Va ser necessari?
  3. Va ser suficient? En cas negatiu, quines altres coses van haver de succeir?

Aquestes preguntes fan aparèixer dos tipus de relacions lògiques entre els fets: l’encadenament i la conjunció.

Encadenament i conjunció

L’encadenament ens indica que un fet té una sola causa. A és causa necessària i suficient perquè el fet B tingui lloc (figura).

Figura Exemple d’encadenament

Una variant de l’encadenament és la disjunció: dos o més fets tenen una sola causa. A és causa suficient i necessària perquè els fets B1 i B2 tinguin lloc. Es tracta d’un fet que succeeix a causa de dos antecedents, que necessàriament han de passar tots dos perquè desemboqui en el fet esmentat (figura).

Figura Exemple de disjunció

Mentre que hi ha conjunció perquè un fet té diverses causes. Cadascuna de les causes A1 i A2 són necessàries perquè succeeixi el fet B, però amb una de sola no és suficient; només la coincidència de les dues donarà lloc al fet B (figura).

Figura Exemple de conjunció

També aquí hi ha la variant de la disjunció. Dues causes A1 i A2 són necessàries i suficients perquè succeeixin els fets B1, B2 i B3 (figura).

Figura Exemple de disjunció

En l’arbre de causes s’organitzaran els fets recollits enllaçant-los entre ells. Una vegada fet això, ens mostra de manera visual el conjunt de causes que han motivat l’accident. Aquesta visió gràfica representa un gran avantatge davant d’un informe escrit, per això hem de valorar aquest mètode com un bon instrument de comunicació, de lectura fàcil i la difusió del qual ajudarà l’empresa en la conscienciació d’aplicació de mesures de prevenció.

Quant a la representació gràfica de l’arbre de causes, pot utilitzar-se qualsevol tipus de diagrama convencional. El més utilitzat per representar els fets són les circumferències. Dins de cada cercle es posa un text restrictiu o més freqüentment un número de referència que es correspongui amb la llista de fets annexada al diagrama. Les relacions causals lògiques s’indiquen amb línies que uneixen els fets coordinats.

L’arbre es comença a construir partint de l’últim fet ocorregut, que és l’accident (per exemple, fractura de pelvis), i a partir d’aquí ens repetirem les preguntes següents:

  • Quin és el fet causant de l’accident?
  • És l’única causa?
  • Hi ha altres causes?

Una vegada respostes aquestes preguntes, continuem la construcció repetint-nos el mateix i així successivament. En conseqüència, el dibuix del diagrama representatiu s’inicia des de la dreta del paper i l’arbre va estenent les seves branques cap a l’esquerra del document.

Ara bé, el diagrama es llegirà d’esquerra a dreta, vigilant que els encadenaments no deixin buits inexplicables i que és homogeni.

Accions preventives

L’objectiu de la investigació i anàlisi de l’accident és interposar mesures correctores perquè l’accident/incident no es torni a repetir. Amb la investigació al davant i l’arbre de causes degudament confeccionat, podrem tenir prou criteri per proposar accions correctores; de fet, si analitzem cadascuna de les causes que han produït l’accident i tan sols n’eliminem una, el resultat serà l’eliminació del risc i, per tant, l’accident no es podrà tornar a repetir. Per tant, cadascuna de les causes és, en potència, una possibilitat d’actuació.

Des de la reflexió triarem quins són els fets que un cop tractats ens poden portar a propostes d’acció raonables i efectives.

En la selecció de les mesures que s’han d’emprendre, s’hauran de considerar els següents criteris, amb la finalitat de garantir-ne l’eficàcia i l’operativitat:

  1. Estabilitat i durabilitat. Els efectes no poden desaparèixer ni disminuir amb el pas del temps.
  2. El no-desplaçament del risc. La supressió d’un risc en un lloc no pot generar-ne d’altres en aquest mateix lloc de treball o en d’altres.
  3. Abast. Totes les mesures tenen efectes limitats. Les mesures encaminades a la correcció dels factors desencadenants de l’accident tendeixen a suprimir els efectes però no les situacions perilloses. En canvi, les mesures que apunten a la correcció dels factors que són a l’origen de l’accident tendeixen a suprimir l’existència de la situació pròpiament dita. Cal, doncs, aplicar mesures generalitzades que abastin el major nombre possible de llocs de treball i de persones, i que puguin ser respectades amb facilitat.
  4. Cost per a l’empresa. Entre diverses mesures que garanteixin un nivell d’eficàcia preventiva similar, és obvi que s’implantarà aquella el cost de la qual sigui assumible per l’empresa.
  5. Cost per a l’operari. S’ha d’evitar implementar mesures preventives que suposin un increment de càrrega física del treballador, o que pugui comportar una disminució de l’afirmació de la personalitat del treballador al seu lloc de treball, etc.
  6. Terminis d’execució. Per evitar que un accident es pugui repetir, cal aplicar mesures sense dilacions. Ara bé, entre les mesures que es proposin, algunes són aplicables immediatament i d’altres s’han d’aplicar amb certs terminis d’execució. S’hauran d’aplicar totes aquelles intervencions que garanteixin el control del risc o de les seves conseqüències de manera immediata, i planificar amb terminis d’execució aquelles mesures que serien òptimes per al control total del risc.
  7. Responsables de la implantació de les mesures per tal de fer-ne un seguiment posterior.

Les mesures preventives han de ser efectives, l’eficàcia de les quals s’ha de controlar en el temps.

Seguiment de les accions preventives

Si no es fes el seguiment i control de les mesures preventives implementades, la investigació de l’accident quedaria lògicament incompleta. Per tant, caldrà:

  1. Supervisar el compliment dels terminis d’execució de les mesures que cal implantar, i el compliment estricte de la planificació que es va determinar al seu moment.
  2. Controlar l’eficàcia de totes les mesures implantades tot i constatar que les actuacions preses han eliminat el risc, o si no ha desaparegut, n’asseguren el control i/o en última instància limiten l’aparició i gravetat de les conseqüències.
  3. Constatar el compliment i seguiment de les directrius marcades en els processos de treball.

Registre i control estadístic dels accidents

Anualment es registraran els accidents amb lesió ocorreguts en un full de registre d’accidents, en el qual s’indicarà:

  • Nom de l’accidentat.
  • Període de baixa (si hi ha hagut baixa).
  • Data de l’accident.
  • Departament en el qual va succeir l’accident.
  • Forma de l’accident: succés que directament va donar per resultat la lesió (codificat).
  • Naturalesa de la lesió: tipus de lesió física produïda (codificat).
  • Ubicació de la lesió: part del cos directament afectada per la lesió (codificat).
  • Agent material: objecte, substància o instal·lació que va provocar l’accident.
  • Condició perillosa: causa tècnica de l’accident (codificat).

Control estadístic

Trobareu més informació sobre el control estadístic dels accidents de treball en la web de l’Observatori del Treball: tinyurl.com/uvvoeft.

El recull exhaustiu de totes les dades ens permetrà controlar estadísticament la sinistralitat i controlar-ne l’evolució, detectant si els canvis experimentats són deguts a una fluctuació aleatòria o a un nou factor de risc que pot haver modificat les condicions de seguretat.

Per fer-ho, es calcularan els índex mensuals de freqüència i incidència per als accidents amb baixa i per als accidents totals (amb baixa i sense).

Hi ha diversos índexs de sinistralitat que serveixen per fer el seguiment de l’accidentalitat. Aquests índexs es poden classificar en dos grups: segons si es produeixen accidents amb lesions o amb danys materials.

Índexs d'accidents amb lesions

La valoració estadística dels accidents de treball amb lesions dins l’empresa és una informació molt valuosa, ja que ens dóna uns indicadors que poden ser comparables amb els indicadors per sectors econòmics d’activitat del país i que publica anualment el Ministeri de Treball i/o el Departament de Treball.

En aquest càlcul estadístic, es valoren diversos índexs: freqüència, gravetat, incidència i durada mitjana de la incapacitat. Aquesta informació ens demostrarà si el nivell de sinistralitat que hi ha hagut a l’empresa dins un període concret està per sota dels nivells del mateix sector productiu.

L’índex de freqüència és la relació entre el nombre d’accidents registrats en un determinat període de temps i el total d’hores per home treballades durant aquest període:

Nombre d'accidents amb baixa llevat els accidents 'in itinere'

Aquest índex representa el nombre d’accidents assumits per cada milió d’hores treballades. És corrent calcular aquest risc per cada secció o cèl·lula de treball.

Heu de tenir present que per al càlcul de l’índex, el nombre d’hores treballades és el nombre d’hores amb exposició al risc:

L’índex de gravetat és la relació entre el nombre de jornades perdudes pels accidents durant un període i el total d’hores per home treballades durant aquest període:

Aquest índex representa el nombre de jornades perdudes per cada mil hores d’exposició al risc. Les jornades perdudes inclouen la suma de les incapacitats temporals i incapacitats permanents d’acord amb el barem que es mostra en la taula.

Taula: Còmput oficial de les jornades perdudes
Naturalesa de la lesió Percentatge d’incapacitat JP
Mort 100 6.000
Incapacitat permanent absoluta 100 6.000
Incapacitat permanent total 75 4.500
Pèrdua d’un braç per sobre del colze 75 4.500
Pèrdua d’un braç pel colze o per sota 60 3.600
Pèrdua de la mà 50 3.000
Pèrdua o invalidesa del polze 10 600
Un dit qualsevol 5 300
2 dits 12,5 750
3 dits 20 1.200
4 dits 30 1.800
Polze i un dit 20 1.200
Polze i dos dits 25 1.500
Polze i 3 dits 33,5 2.000
Polze i 4 dits 40 2.400
Cama per sobre del genoll 75 4.500
Cama pel genoll o per sota 50 3.000
Peu 40 2.400
Dit gros o de dos o més del peu 5 300
Un ull 30 1.800
Ceguesa total 100 6.000
Una oïda 10 600
Sordesa total 50 3.000

L’índex d’incidència és la relació que hi ha entre el nombre d’accidents registrats en un període i la mitjana del nombre de persones exposades al risc considerat. El període de temps que s’utilitza és un any. Aquest índex representa el nombre d’accidents ocorreguts per cada mil persones exposades:

A través de l’índex de durada mitjana de la incapacitat s’indica la mitjana del temps de la incapacitat a conseqüència dels accidents:

Índexs d'accidents amb danys materials

El departament de prevenció de l’empresa també calcularà els índexs d’accidents amb danys materials per poder elaborar els informes estadístics evolutius que permetran corregir errors del sistema de seguretat i millorar la gestió de la prevenció de l’empresa.

Les fórmules per fer el càlcul d’accidents amb danys materials són les següents:

I la fórmula per fer el càlcul dels incidents és la següent:

Els accidents que només provoquen danys materials s’anomenen accidents en blanc.

Incident

Un incident és una situació no desitjada que no produeix cap dany, però que sota altres circumstàncies podia haver produït lesions a persones o danys a la propietat.

Les conclusions i els resultats obtinguts seran inclosos en els informes periòdics de seguiment del sistema per tal que la direcció de l’empresa en tingui coneixement i pugui determinar les accions que estimi oportunes. Els tipus d’anàlisi que es poden realitzar són els següents:

  1. Per l’hora en què va succeir els fets (entre 1a i 2a: -%, etc.)
  2. Per l’edat dels afectats (entre 19 i 24: -%, etc.)
  3. Pel tipus de lesió (fractura: -%; esquinç: -%, etc.)
  4. Per la localització de la lesió (cap: -%; ulls: -%, etc.)
  5. Per l’agent causant de la lesió (eines: -%; materials: -%, etc.)
  6. Pel tipus de treball realitzat (manteniment: -%; emmagatzematge: -%, etc.)
  7. Per les causes immediates (actes insegurs i condicions insegures)
  8. Per les causes bàsiques (factores personals i de treball: A1 -%; B1 -%, etc.)

Amb les anàlisis realitzades es podran emetre els corresponents informes estadístics de percentatges. Com a conseqüència d’aquestes anàlisis, el departament de prevenció es plantejarà noves mesures correctores que tendiran a corregir els errors detectats en el sistema.

Mesures correctores

Hi ha diversos tipus de mesures correctores: formació, revisió de normes i instruccions, campanyes d’informació, correccions en compres, revisió dels programes de manteniment, etc.

Costos de la prevenció

Per poder valorar la contribució potencial a la prevenció que pot representar el cost dels accidents per a les empreses i el seu impacte en la productivitat i en els resultats de l’empresa, s’han d’analitzar aquests costos. Per fer-ho, és necessari treballar amb els costos ocults i quantificar en la mesura que sigui possible la repercussió econòmica que poden arribar a tenir.

Per afrontar els accidents des d’una perspectiva dels costos, cal que, des del punt de vista empresarial, s’entengui que la prevenció d’accidents no és només una preocupació per complir amb la normativa, sinó també un element més que ajudarà a assolir el seu objectiu de competitivitat.

Conceptes elementals de la comptabilitat de l'empresa

Per comprendre el concepte de cost, abans és necessari analitzar, ni que sigui de manera simplificada, quina és l’estructura utilitzada per l’empresa per calcular el seu benefici econòmic. Això implica familiaritzar-se amb alguns elements bàsics de la gestió econòmica; com ara: comptabilitat, balanç comptable i compte de resultats.

Què és la comptabilitat?

La comptabilitat és un dels instruments bàsics de la gestió econòmica de les empreses. El sistema comptable recull, classifica i sintetitza les activitats i els fets econòmics de l’empresa i els expressa en unitats monetàries, en la mesura que aquestes activitats i aquests fets es poden quantificar. El document que s’utilitza per presentar i poder analitzar la situació de l’empresa és el balanç.

Què és un balanç comptable?

El balanç és el document comptable que ens presenta la situació de l’empresa en un moment determinat. Aquesta situació es valorarà en unitats monetàries.

El balanç comptable també es pot definir com la representació comptable del patrimoni d’una empresa. Com a exemples dels elements que formen el patrimoni tenim els següents:

El patrimoni és el conjunt de béns, drets i obligacions de l’empresa.

  • Béns: tot el que és propietat de l’empresa (terrenys, edificis, maquinària, vehicles, mobiliari, gèneres al magatzem, etc.).
  • Drets: són quantitats que es deuen a l’empresa (factures pendents de cobrament, etc.).
  • Obligacions: són quantitats que l’empresa ha de pagar (préstecs amb entitats financeres, factures per compres realitzades i no pagades, etc.).

El balanç es representa dividit en dues parts, anomenades actiu i passiu. El passiu descriu els recursos de què disposa l’empresa, classificats en funció del seu origen o procedència, mentre que l’actiu descriu com s’han utilitzat aquests mateixos recursos. En el balanç els recursos i la seva aplicació sempre es refereixen a una mateixa data. En la figura podem veure la relació entre aquest elements.

Figura Equivalència entre els termes

Cal tenir en compte que en un balanç sempre s’ha de complir:

Balanç actiu i passiu

Empreses industrials i comercials

En empreses industrials parlarem de matèries primeres, productes semielaborats, subproductes o residus i productes finals, mentre que en empreses comercials es parla de mercaderies.

Per liquiditat entenem la facilitat que té un bé de transformar-se en diner.

Totes les partides i quantitats que trobarem anotades en l’actiu descriuen com s’han utilitzat els recursos de l’empresa: compra d’edificis, maquinàries, instal·lacions, mobiliaris, existències que tinguem al magatzem -matèries primeres, productes semielaborats o productes acabats o simplement mercaderies pendents de vendre. Hi trobarem també les factures pendents de cobrar i els diners que es pugui tenir en efectiu o dipositats en alguna entitat d’estalvi.

L’estructura de l’actiu dins el balanç segueix el criteri de liquiditat, i normalment les partides queden ordenades de menys a més liquiditat.

L’actiu està format pel conjunt de béns i drets propietat de l’empresa. mentre que les partides del passiu descriuen l’origen dels recursos de l’empresa.

Els recursos de l’empresa poden ser aportats per tercers en forma de diner (per exemple préstecs bancaris), per tercers en forma de materials o mercaderies (proveïdors), o pels propietaris (capital social), i també per obligacions derivades de l’activitat habitual de l’empresa (creditors per serveis).

El passiu s’ordena en funció del grau d’exigibilitat, de menys a més exigibilitat. Les aportacions dels propietaris i els recursos generats per l’activitat formarien part del no exigible; i després tindríem l’exigible a llarg termini i un últim bloc d’exigible a curt termini.

Tipus de deutes

Quan un deute s’ha de tornar a més de 12 mesos parlem d’exigible a llarg termini, i quan s’ha de tornar a menys de 12 mesos parlem d’exigible a curt termini.

Quan es representa el patrimoni de l’empresa en forma de balanç, els diferents elements que formen aquest patrimoni es presenten agrupats en masses patrimonials que representen partides amb semblants característiques pel que fa a la liquiditat. Un exemple d’estructura de balanç simplificat, però amb les masses patrimonials i alguns exemples de partides, es pot veure en la taula.

Taula: Esquema del balanç
Actiu Passiu
Actiu fix
Immobilitzat immaterial
• Patents
Immobilitzat material
• Edificis
• Elements de transports
• Maquinària
• Mobiliari
• (-AAIM)•
Actiu circulant
Existències
• Matèries primeres
• Productes acabats
Realitzable
• Clients
• Efectes comercials a cobrar
Disponible
• Caixa
• Bancs c/c
Passiu fix o no exigible
Fons propis
• Capital social
• Reserves
• Pèrdues i guanys (resultats pendents)
Exigible a llarg termini
• Préstecs a llarg termini
Passiu circulant
Exigible a curt termini
• Proveïdors
• Efectes comercials a pagar
• Deutes c/t amb entitats financeres
Total Actiu = Total passiu
AAIM: amortització acumulada de l'immobilitzat material

El compte de resultats

L’estructura més habitual que presenta un compte de resultats comença anotant tots els ingressos obtinguts per l’empresa, agrupats segons la seva procedència, i a continuació relaciona totes les despeses suportades per l’empresa en el mateix exercici econòmic agrupades també per conceptes.

De la diferència entre els ingressos i les despeses s’obté el benefici o pèrdua de l’exercici econòmic.

El compte de resultats és un informe que ens indica els resultats de l’empresa (benefici o pèrdues) en un exercici econòmic.

Amortització

Els imports recollits en el compte de resultats són anuals, però l’empresa utilitza béns com per exemple maquinària per aconseguir aquests beneficis. Aquesta inversió s’utilitzarà durant diversos anys: l’amortització representa la part del valor d’aquella inversió que s’assigna com a despesa en aquest exercici econòmic. L’amortització representa una forma d’autofinançament de l’empresa, ja que els imports recollits no es paguen. Seguint amb l’exemple, la màquina es va pagar quan es va fer la inversió inicial

Hem comentat que el compte de resultats té com a finalitat informar del resultat de l’empresa atès que compara els ingressos realitzats en un determinat període i les mateixes despeses assignades a aquest mateix període.

Un dels objectius principals de tota empresa és maximitzar els seus beneficis. Les empreses intentaran aconseguir aquest objectiu mitjançant la minimització dels seus costos -de les seves despeses.

Quan parlem de costos parlem de despeses associades a la producció dels béns o serveis venuts en el mateix període.

La importància que té el factor mà d’obra (despeses de personal, Seguretat Social) en aquest bloc dels costos fa necessari considerar la repercussió que tenen en aquesta partida els possibles accidents que puguin patir els treballadors.

Tanmateix, un accident pot representar també una interrupció més o menys important en el procés productiu de l’empresa amb les consegüents repercussions pel que fa a l’incompliment de terminis a servir comandes o simplement la impossibilitat de servir-les i, en conseqüència, la pèrdua del client. La repercussió en el nostre compte de resultats es traduirà, doncs, en menys ingressos per vendes de productes, i per tant un efecte negatiu en els resultats de l’empresa.

Una estructura simplificada del compte de resultats pot ser la que es mostra en la taula.

Taula: Estructura compte de resultats
Ingressos
Ingressos d’explotació:
• Vendes
• Subvencions
Ingressos financers:
• Interessos compte bancari
• Descomptes per pagaments immmediats
Despeses
Despeses d’explotació:
• Compres de matèries primeres
• Compres de mercaderies
• Lloguers
• Reparacions
• Serveis professionals
• Assegurances
• Publicitat
• Transports
• Impostos
• Salaris
• Seguretat Social
• Amortització (local, maquinàries, vehicles, etc.)
Despeses financeres:
• Interessos de préstecs
• Despeses descompte d’efectes
• Despeses per transferències
Resultats
Resultat d’explotació = ingressos d’explotació - despeses d’explotació
Resultat financer = ingressos financers - despeses financeres
Resultat ordinari = resultat d’explotació + resultat financer


Benefici social de les inversions en prevenció:

Arribats a aquest punt, podríem fer consideracions en relació amb el benefici social que poden representar, per als treballadors de l’empresa, les inversions en prevenció; però encara són més difícils de poder quantificar i, per tant, més difícils d’argumentar quant a resultats.

Aquests exemples utilitzats ens han de servir per intentar visualitzar les conseqüències que empresarialment pot generar qualsevol accident/incident que es pugui produir, per petit que sigui. A més, les possibles inversions en prevenció que pugui haver de decidir l’empresari se solen fer sota un criteri de rendibilitat. Per tant, s’ha d’establir algun mecanisme per poder valorar els efectes d’aquestes inversions, per poder comparar la repercussió que tindran aquestes inversions en el compte de resultats de l’empresa.

Els costos

Cost d'oportunitat

En economia, el cost d’oportunitat és la quantitat d’altres béns o serveis als quals s’ha renunciat per poder aconseguir l’escollit.

En termes econòmics, el cost dels factors productius és el preu que s’ha pagat en el mercat en el moment actual. Comptablement, no es tenen en compte els costos d’oportunitat. La comptabilitat recull fets concrets que es poden justificar documentalment, per exemple amb factures, contractes, etc.

Quan parlem de costos a curt termini, fem referència a dos tipus de factors:

  • Els costos variables: la seva quantitat variarà en funció del volum de producció que es vol aconseguir.
  • Els costos fixos: la seva quantitat no es pot variar sense modificacions importants. Fan referència a l’estructura productiva de l’empresa, per exemple, maquinària, edificis, instal·lacions, etc. Els imports suportats per l’empresa són independents dels volums de producció reals realitzats.

Exemples de cost fix i cost variable

Cost fix: una empresa ha signat un contracte de lloguer d’un local comercial que comença el mes de maig, però per problemàtiques diverses no pot iniciar la seva activitat fins al mes de setembre. El cost de pagar el lloguer és fix, perquè independentment de la utilització que en faci, estigui tancat o iniciï la seva activitat, ha de fer front al pagament d’aquest lloguer. La despesa, el pagament del lloguer, s’ha de realitzar.
Cost variable: si fabriquem un producte qualsevol, la quantitat de matèria primera que es necessitarà estarà en funció del nombre d’unitats finals que vulguem fabricar.

Quan parlem de costos totals (CT), fem referència a la suma dels costos fixos (CF) més els costos variables (CV):

Models tradicionals de control

Existeix la necessitat de dur a terme un control de tots els costos que es poden generar com a conseqüència d’un accident/incident per la repercussió que poden tenir en la gestió de l’empresa i la seva supervivència atesa la creixent competitivitat dels mercats. Així, distingirem entre:

  • El control total de pèrdues
  • El model Du Pont

Historia del control total de pèrdues

El control total de pèrdues es va iniciar com a model l’any 1969. El va desenvolupar l’Internacional Loss Control Institute (ILCI) de Geòrgia (EUA) l’any 1974, i el va introduir a Espanya l’Associació per a la Prevenció d’Accidents (APA) a partir de 1975.

El control total de pèrdues és un conjunt d’eines de gestió per a la gerència. El seu principi fonamental és que la gestió preventiva ha de prioritzar el control sobre les causes últimes dels danys o causes bàsiques i no s’ha de prioritzar l’actuació sobre els resultats, els efectes generats o les causes immediates.

La funció estratègica d’aquest mètode es basa a intentar englobar totes les pèrdues, per tots els conceptes, que es produeixen en una organització.

S’inclou la prevenció d’accidents en la seva totalitat com un tipus de pèrdua específica, i es controlen, no només les lesions i malalties professionals, sinó també els danys a les màquines i instal·lacions, els materials, els danys al medi ambient, la seguretat del producte, etc.

L’excessiva complexitat administrativa és el que dificulta la seva implantació en empreses de poca estructura organitzativa. Es tracta d’utilitzar a l’empresa metodologies que permetin minimitzar els riscos mitjançant unes accions dutes a terme des de l’estructura de gestió de l’organització en el sentit més ampli.

Origen del model Du Pont

El model Du Pont va sorgir com a mètode de gestió de la pràctica, i a partir d’aquesta es va confeccionar el cos metodologicoteòric, que recull elements de la teoria de l’excel·lència. Aquest model primer es va homogeneïtzar en totes les fàbriques i després es va transformar en un producte servei que s’oferia mitjançant la seva consultoria, DuPont de Nemours, Safety and Environmental Management Services (SEMS).

El principi fonamental del model Du POnt és que tot accident es pot prevenir; si hi ha cap accident és que s’ha produït un error en la gestió. El resultat d’aquest plantejament porta al fet que no es vendrà cap producte de la companyia que no es pugui fabricar, utilitzar ni eliminar de manera segura: en definitiva, el seu principi diu “si no ho podem fer de manera segura, no ho fem”.

Per al personal de l’organització, la seguretat es converteix en el principi rector de totes les decisions. En tots els centres de l’organització es fan reunions regulars sobre la prevenció de riscos.

Els deu punts en els quals es basa el model Du Pont són els següents:

  1. Es poden prevenir tots els accidents i totes les malalties professionals.
  2. La direcció de l’empresa és directament responsable de la prevenció de les lesions i malalties professionals.
  3. La seguretat és una condició intrínseca lligada al treball; cada treballador ha d’assumir la seva responsabilitat de treballar amb seguretat.
  4. La formació i l’aprenentatge constitueixen un element essencial per a l’existència de llocs de treball segurs.
  5. A l’empresa s’han de realitzar auditories de seguretat.
  6. S’han de corregir amb urgència totes les deficiències observades, sia mitjançant la modificació d’equips i instal·lacions, amb el canvi de mètodes de treball, o amb la formació dels treballadors, impulsant comportaments segurs.
  7. És essencial investigar totes les operacions insegures i tots els incidents capaços de produir lesions importants.
  8. La seguretat fora del treball és tan important com la seguretat en el treball.
  9. L’ordre i la neteja són fonamentals.
  10. Les persones són instruments clau per a l’èxit de tot programa de seguretat i higiene en el treball: les actuacions de la direcció han de ser complementades pels suggeriments dels treballadors.

Tipus i identificació dels costos

La relació del tipus de costos que es poden identificar en un accident dependrà de cada situació. Cada accident concret tindrà les seves pròpies característiques. Així, algun dels tipus de costos que enumerarem a continuació podrà ser més o menys rellevant:

  • Pèrdues productives
  • Pèrdues per danys en treballadors
  • Costos socials i legals
  • Repercussió en el mercat
  • Equips i materials

Els costos socials i legals fan referència al pagament de quotes a la Seguretat Social i altres entitats asseguradores o de previsió social que pot tenir contractada l’empresa. En aquest bloc també es poden incloure aquells complements que es puguin haver pactat en els convenis col·lectius: part proporcional de pagues extraordinàries, compensació de retribucions per dies de baixa, salaris de la persona substituta, etc.

Els recàrrecs per manca de condicions de seguretat i pagaments a advocats o gestors també formen part, juntament amb les sancions per infraccions legals i reglamentàries en la matèria, dels costos des d’un punt de vista legal.

A l’hora de classificar els costos, podem diferenciar entre costos directes i costos indirectes o ocults (figura). Els costos indirectes (ocults) que s’originen pels accidents de treball són, per definició, aquells que no es manifesten de manera evident i que, per tant, no es comptabilitzen.

Recordeu que per poder comptabilitzar un concepte cal un suport documental.

Figura Classificació dels costos

Els costos totals dels accidents són la suma dels costos directes i dels costos indirectes o ocults.

Costos directes

Els costos directes són aquells que l’empresa coneix o pot conèixer amb un mínim d’esforç, perquè són quantitats que es produeixen com a conseqüència de l’accident/incident. No té excessiva dificultat tècnica el fet de saber el volum d’aquests costos directes, ja que només s’han d’identificar i sumar.

Els costos directes es classifiquen en costos variables, que estan en funció del nivell d’accidentabilitat, i els costos fixos, que no estan en funció del nombre d’accidents/incidents. Tanmateix, podem subdividir aquests costos fixos en costos fixos obligatoris i costos fixos opcionals o voluntaris.

Certes despeses com per exemple les despeses de renovació de la farmaciola per caducitat seran costos directes fixos per a l’empresa, encara que no hi hagi cap accident/incident. El principal cost directe, no obstant això, és el de les assegurances.

El problema apareix quan s’ha de quantificar l’import dels costos indirectes o ocults. Aquests costos són assumits per l’empresari quasi de manera inconscient, són costos que afecten l’activitat empresarial però que no es comptabilitzen perquè no tenen un suport documental.

Quantificació difícil del cost ocult

Analitzem una situació de cost ocult en un accident on quedi afectat lleument un treballador. El temps de treball pagat als companys però perdut per la interrupció del treball en anar a ajudar-lo difícilment es comptabilitzarà, però, no obstant això, representa una pèrdua per a l’empresa: és un exemple de cost ocult.

Exemples de costos ocults

Exemples de costos ocults per al treballador accidentat poden ser: el de deixar de rebre el salari en estar de baixa, el suport i temps de dedicació per part de la família, etc.

Costos indirectes (i els mètodes per descobrir-los)

Formularis per al registre i quantificació

En les NTP 273 i NTP 540 s’estableixen formularis que permetran el registre i quantificació dels diferents costos directes.

Per quantificar el volum dels costos ocults que suporten les empreses (és a dir, aquells que no es manifesten de manera evident i no estan comptabilitzats) s’han desenvolupat diferents mètodes. Es poden agrupar en dos tipus principals: els estimatius i els puntuals:

  • La utilització dels mètodes puntuals consisteix a calcular tots els costos associats a aquell accident. Aquesta valoració la farà l’empresa després de l’accident/incident i després de fer la corresponent investigació.
  • Els mètodes estimatius intenten trobar una fórmula que permeti calcular els costos ocults sense haver de realitzar un estudi exhaustiu de les circumstàncies i conseqüències d’aquell accident/incident, utilitzant només dades que siguin fàcils d’aconseguir.

Ambdós mètodes tenen en compte només el cost ocult que representa l’accident/incident per a l’empresa, però no els costos ocults que representen per al treballador perjudicat el fet d’haver patit aquest accident.


Mètodes puntuals:

Una empresa que vulgui saber l’import d’aquests costos ocults haurà de realitzar un càlcul detallat de cada accident/incident, fins a arribar amb el temps a desenvolupar un paràmetre propi, és a dir, arribar a desenvolupar un mètode indirecte per calcular els costos. Cada accident genera els seus propis costos indirectes i aquests són, per tant, variables, però realitzant l’anàlisi de molts accidents s’arriba a considerar un seguit de variables que apareixen en major o menor mesura. Entre aquestes variables, tenim:

  1. Els costos salarials. Es tindran en compte aquells que fan referència al temps de treball efectivament pagat però no treballat, tant pel treballador accidentat com pels companys, caps, etc., com a conseqüència de l’accident.
  2. Els costos de les màquines i producció. Considerem en aquest apartat les pèrdues de matèries primeres, productes en curs de fabricació, productes acabats, neteja de les màquines i instal·lacions sempre que no hi hagi assegurança. Si l’empresa té contractada una assegurança, l’import de les primes pagades és un cost directe i visible, té la seva justificació documental, però si com a conseqüència de l’accident es produeix un increment de les primes que ha de satisfer a l’asseguradora, la diferència s’hauria de comptabilitzar en aquest apartat.
  3. Els costos d’administració. En aquest bloc s’inclouen els costos de gestió del personal encarregat de realitzar la investigació de l’accident, l’elaboració dels corresponents informes, prendre les declaracions, etc. Els comandaments intermedis poden haver de reorganitzar la producció, contractar nou personal i formar-lo o recol·locar algun treballador d’un altre departament, que també implicarà facilitar-li una certa formació. Es pot donar el cas que s’hagi de destinar personal de l’empresa per parlar, declarar les circumstàncies de l’accident amb autoritats externes, inspecció, o bé amb companyies d’assegurances. Tot això implica temps destinat a unes activitats que no són les habituals del lloc de treball. També el temps de treball del personal mèdic s’ha d’adaptar en funció del nombre d’accidents que pateix l’empresa i, per tant, representa un cost indirecte.
  4. Pèrdues de producció. És constatable que després d’un accident i en el supòsit d’haver de substituir el treballador accidentat per un de nou, li cal un període d’aprenentatge que implicarà per a l’empresa una reducció en la productivitat. Quan el treballador accidentat es reincorpora al lloc de treball també li caldrà un període d’adaptació, que té també com a conseqüència una productivitat més baixa. En relació amb els companys de l’accidentat, després d’un accident augmenta la sensació d’inseguretat, que es tradueix també en menys producció. En alguns casos, per equilibrar la producció i els compromisos, caldrà realitzar hores extraordinàries que en principi no estaven previstes.
  5. Altres costos no coberts per les assegurances. Aquests tipus de costos són materials de primers auxilis, transport (ambulància o taxi), increments de tarifes d’assegurances, costos per judicis, honoraris d’experts per preparar el judicis i beneficis socials a què poden tenir dret les víctimes durant les baixes.
  6. Clima social de l’empresa i empitjorament de les relacions laborals. En funció del tipus d’accident que s’hagi produït, pot repercutir en més demandes salarials, reivindicacions sindicals, vagues i sobretot més baixa motivació per part dels treballadors, que afecta evidentment el rendiment del personal de l’empresa.
  7. Costos comercials. En aquest bloc es poden incloure les penalitzacions per incompliment dels terminis de lliurament dels productes i eventuals pèrdues de clients com a conseqüència del deteriorament de la imatge de l’empresa en el mercat.

Per poder valorar correctament tots aquests factors, l’empresa ha de generar un sistema de control intern que faciliti l’obtenció d’informació. Algunes variables com, per exemple, quantificar les hores de treball perdudes pels companys de l’accidentat, són molt difícils de valorar, i per això es proposen en diferents mètodes estimacions per defecte sobre la base d’uns mínims (NTP 472, Gil Fisa, 1991).


Mètodes estimatius:

Des dels anys trenta s’han estat realitzant esforços per saber l’impacte dels accidents laborals. H. W. Heinrich va ser el precursor d’aquests estudis i va establir la relació que hi havia entre un tipus de costos que va anomenar directes (perquè eren fàcils d’identificar) i uns altres tipus de costos anomenats indirectes -que són els que l’empresari moltes vegades no té en compte.

L’estudi de diferents casos va permetre a H.W.Heinrich establir una relació lineal entre els dos tipus de costos. Va proposar la següent fórmula per calcular els costos indirectes (Ci) sobre la base dels costos directes (Cd):

A proposta de l’autor, la constant b variarà en funció de l’empresa o sector al qual pertanyi, atès que és el resultat de l’observació empírica detallada. Per tant, no ens trobem davant d’un paràmetre universal (ni per sectors, ni per èpoques, ni per països). Una vegada tenim aquest paràmetre, es poden estimar els costos totals dels accidents sense necessitat de fer una anàlisi molt detallada de cada cas.

A partir de l’estudi de casos, H. W. Heinrich va calcular per a la indústria americana els costos indirectes que es podien estimar en quatre vegades els costos directes:

D’aquesta manera, els costos totals (Ct) dels accidents es calculen en cinc vegades els costos directes.

La següent fórmula expressa els costos totals com una suma dels costos directes més els costos indirectes:

La principal revisió metodològica del plantejament fet per Heinrich la va fer Simonds als anys cinquanta. Aquest autor va classificar els accidents en quatre graus de severitat i va observar que per cada nivell de severitat hi ha una proporció diferent de costos assegurats en relació amb els costos que no estan assegurats. Va proposar quatre situacions pel que fa als accidents:

Valors del paràmetre 'b' en altres indústries

Altres autors han estudiat el valor del paràmetre b per a diverses indústries i sectors, i han proposat valors diferents entre el 0,5 fins al 54. Per exemple, en el sector de la construcció Hinze (1991) proposa una relació de 20 a 1.

  • Accident amb baixa.
  • Accident sense baixa però amb assistència mèdica.
  • Accident sense baixa i sense assistència mèdica.
  • Accident sense lesions que podia haver causat danys.

Per a cada tipus de severitat, el multiplicador que s’havia d’aplicar seria diferent.

on Ct és el cost total, Cta són els costos assegurats, Cfna són els costos fixos no assegurats i Cna són els costos no assegurats.

Per a cada tipus d’accident s’obté un cost mitjà, agafant com a base una mostra representativa dels accidents i de l’estudi dels costos assegurats i no assegurats.

Finalment, obtenim la fórmula del cost total:

on ni és el nombre d’accidents de cada tipus i ai és el cost mitjà no assegurat de cada tipus.

Els mètodes utilitzats per Heinrich i Simonds són mètodes estimatius que a més tenen l’inconvenient que s’ha de considerar en quin moment es van definir i del context nacional i institucional en el qual es van calcular. L’entorn institucional és una variable central a l’hora de calcular els costos per a l’empresa, atès que a tots els països no es produeix la mateixa externalització de costos o la mateixa manera de registrar els accidents.

Però una empresa que vulgui saber quin cost tenen els accidents també ha de considerar que darrere de cada accident mortal hi ha un seguit d’accidents amb lesions i darrere d’aquests una sèrie d’accidents sense lesions i també incidents. Diferents teòrics han parlat d’aquesta evident relació. Tant la piràmide de Pearson, com la de Bird o la de Heinrich posen en evidència que abans que passi un accident és probable que es produeixin situacions que ens avisin que hem de millorar alguna cosa per evitar aquests accidents.

L’objectiu de les actuacions en matèria de prevenció de riscos ens ha de fer vetllar per la salut dels treballadors; per tant, els incidents, siguin del tipus que siguin, s’han d’investigar per corregir aquelles situacions de risc que poden portar a l’accident laboral.

Formulari per calcular els costos dels accidents

Quan es fa la valoració del costos no es comptabilitzen totes les despeses que es generen com a conseqüència d’un accident ni es recullen la totalitat dels costos reals que s’han produït; bàsicament per la dificultat que hi ha a poder-los quantificar, amb la consegüent repercussió que té en els resultats de l’empresa.

Els principals elements que cal considerar per poder quantificar els factors són:

  1. Costos de personal: hores perdudes pel treballador accidentat, hores perdudes pels companys, hores perdudes pels comandaments intermedis, etc.
  2. Costos en béns materials: siguin del tipus que siguin, en edificis, instal·lacions, maquinàries, eines, matèries primeres, productes en curs de fabricació, etc.
  3. Costos legals: derivats de la responsabilitat administrativa, civil i en matèria de seguretat social principalment.
  4. Altres costos: transport de l’accidentat, temps perdut per atendre l’accidentat, etc.

A partir dels criteris enunciats anteriorment, l’Institut navarrès de Salut Laboral ha confeccionat un formulari que permet analitzar i calcular els costos derivats d’un accident. En la figura es reproduirà aquest qüestionari, però hem de tenir en compte que n’hi ha altres models.

En funció de la seva estructura, cada empresa pot generar el seu model per quantificar els efectes econòmics que li representa el fet de produir-se un accident.

Figura Model per quantificar els costos d’un accident

Per emplenar correctament aquest qüestionari, cal tenir en compte alguns factors, com els que s’exposen a continuació:

Conveni col·lectiu

Un conveni col·lectiu és un acord subscrit entre un o més empresaris, d’una banda, i una o més agrupacions de treballadors, de l’altra, per fixar les normes que han de regular les condicions de treball en un àmbit determinat, com també els drets i obligacions de les parts.

  1. Apartat costos de personal:
    1. Hores perdudes per l’accidentat. En el cost per hora s’haurà de tenir en compte el salari brut anual segons la categoria o grup professional a què pertanyi el treballador. S’haurà de buscar aquesta informació en el conveni col·lectiu de l’empresa, o acords pactats en el seu contracte de treball. En el conveni col·lectiu també trobaren les hores anuals treballades. Aquest cost horari ha d’incloure també la quantitat que ha de pagar l’empresa a la Seguretat Social per aquest treballador, que es calcularà de la manera següent:
    2. Hores perdudes pels companys i pels comandaments. El càlcul del cost per hora es farà considerant els mateixos conceptes que per al treballador accidentat.
    3. Millores voluntàries per incapacitat temporal. Quan es produeix un accident laboral, les quantitat pagades per les entitats gestores o col·laboradores de la Seguretat Social representen el 75% de la base reguladora. Per conveni col·lectiu es pot pactar que l’empresa complementi aquesta quantitat fins al 100%; per tant, en aquest apartat s’inclou el 25% de diferència. I aquest import/dia es calcula de la manera següent: \
    4. Cotització a la Seguretat Social (empresa). S’ha de continuar cotitzant a la Seguretat Social pel treballador incapacitat des del dia en què es va produir l’accident; aquesta cotització va a càrrec de l’empresa.
  2. Apartat cost dels danys materials:
    1. Edificis i instal·lacions:
      • Pel servei intern.Es tindrà en compte també el temps dedicat pel servei intern, calculant el cost horari exactament igual que per al treballador accidentat, és a dir, tenir en compte el salari brut anual en funció del grup de cotització consultant el conveni col·lectiu més la Seguretat Social, dividit tot per les hores anuals treballades.
      • Materials. La valoració es farà segons les factures. No es tenen en compte si hi ha una assegurança que se’n fa càrrec.
      • Reparacions serveis externs. S’ha de justificar l’import amb la factura.
    2. Maquinària, eines i equips de treball. Tractament semblant al donat en edificis i instal·lacions.
    3. Matèries primeres, productes acabats, o semielaborats. El cost unitari el definirà l’empresa segons el seu sistema de valoració o càlcul de costos que realitzi.
    4. Pèrdues de producció. Es calcularan els beneficis esperats i no obtinguts; són ingressos perduts per l’empresa.
    5. Aturada de les màquines. L’empresa, en funció del seu sistema de valoració, assignarà l’import que representa aturar les màquines. Normalment es té en compte si l’aturada és total o parcial, etc.
    6. Maquinària, eines i equips de treball. S’inclou el cost econòmic que té per a l’empresa el fet d’aconseguir el mateix nivell de producció.
      • Hores extraordinàries. Es calcularà així: nre. hores cost horari.
      • Contractació del substitut. Es calcularà així: salaris pagats + despeses de selecció de personal + despeses de formació del substitut.
      • Contractació i subcontractació d’obres i serveis. L’import corresponent a les factures realment pagades.
  3. Altres costos:
    1. Responsabilitat administrativa, import de les sancions. Poden ser sancions administratives, paralitzacions del treball, suspensió o tancament del centre de treball, restriccions per contractar amb l’administració.
    2. Responsabilitat en matèria de Seguretat Social. Recàrrecs de prestacions, augments o disminucions de les quotes de cotització per accidents de treball i malalties professionals.
    3. Responsabilitat civil, indemnitzacions. Responsabilitat civil derivada del delicte, responsabilitat civil contractual o extracontractural.
    4. Altres costos. Desplaçaments i trasllat de l’accidentat, despeses d’ambulància, taxis, despeses del material sanitari, despeses de neteja, pèrdues d’imatge i de mercat, penalitzacions en servir les comandes, pèrdues d’energia com a conseqüència de l’accident, honoraris dels advocats, etc.

Gestió econòmica de la seguretat. Problemes de visualització

Com podem argumentar una inversió en seguretat? Quines barreres o objeccions podem trobar? El fet d’intentar promocionar les inversions en prevenció de riscos, per millorar els resultats econòmics de l’empresa, resulta difícil d’aplicar i, de fet, on més s’apliquen aquests arguments és en empreses que tinguin riscos d’accidents importants. És a dir, que la repercussió d’un accident pot generar increments de les quotes que l’empresa paga per assegurances industrials: com més accidentabilitat, més quota.

La pràctica actual de gestió empresarial indica que, encara que es visualitzin clarament l’origen, tant dels costos indirectes com dels directes, la resposta empresarial no és necessàriament invertir més en prevenció.

La visualització de l’origen dels costos pot aportar arguments per decidir altre tipus d’accions: per exemple, la supressió d’un determinat departament o procés productiu de l’empresa que sigui l’origen dels costos per accidents. Això podria arribar a justificar una desconcentració productiva o outsourcing i fins i tot el worldsourcing, situació que actualment s’està donant en certs sectors productius.

'Outsourcing' i 'Worldsourcing'

L’outsourcing consisteix a adquirir a altres empreses els productes finals, semielaborats o serveis que formen part de l’activitat principal de l’empresa. Mentre que el worldsourcing és una actuació semblant a l’outsourcing, però on la possibilitat d’adquisició de productes o serveis s’obre al mercat mundial.

Perquè les empreses visualitzin les quantitats invertides o pressupostades en inversions de seguretat, només cal sumar les partides que formaran aquestes inversions. O, dit d’una altra manera, només cal sumar les quantitats que es destinaran a inversions de seguretat. Ara bé, s’ha d’entendre que aquestes inversions en seguretat han de tenir un efecte positiu en altres aspectes de l’activitat normal de l’empresa (més productivitat, millor imatge de l’empresa) que en definitiva poden portar a guanyar més mercat, i això només es pot fer amb un esforç important per arribar a comptabilitzar tots els costos que genera l’accident/incident.

Per visualitzar una aplicació pràctica dels aspectes econòmics de la PRL, consulteu la NTP 472 de l’INSST.

Els costos de la inversió es poden arribar a compensar amb els beneficis futurs d’aquesta inversió, cosa que podem calcular amb aquest fórmula:


Costos de seguretat = costos de la prevenció + costos derivats dels accidents - beneficis aportats en productivitat derivats de les inversions.

Hi ha altres motius per fer un inversió en seguretat:

  • Cultura d’empresa: una empresa pot tenir com un dels seus valors el treball segur i es pot marcar com a objectiu una reducció dels seus índexs d’accidentabilitat o reduir l’absentisme; per tant, no visualitzarà les inversions realitzades en seguretat com una càrrega.
  • Qualitat: per a aquelles empreses que estiguin aplicant mètodes de gestió basats en la qualitat total i, per tant, hagin assumit que la qualitat és rendible, aquesta qualitat es reflecteix també en la satisfacció dels treballadors. La salut i la seguretat són elements que considerarà considerar i, per tant, les inversions en seguretat estan justificades.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats