Resum

La comunicació en una llengua pot tenir lloc mitjançant diferents canals d’expressió i recepció. Les llengües poden parlar-se, escriure’s o signar-se, i podem rebre els senyals corresponents mitjançant l’oïda i/o la vista. Aquests canals es denominen modalitats lingüístiques i són tres:

  • Modalitat parlada
  • Modalitat escrita
  • Modalitat signada

La llengua de signes és una modalitat de comunicació gestovisual en què el senyal es produeix mitjançant el moviment i la posició dels articuladors en el cos o en l’espai sígnic.

Els articuladors de les llengües de signes són les mans, els braços, el tors, el cap i els elements que formen l’expressió facial (les celles, els ulls, el nas, els llavis, les galtes, la llengua, etc.).

La recepció del senyal lingüístic en la llengua de signes és usualment visual, excepte en el cas de les persones amb sordceguesa, on pot ser visual i/o tàctil.

La modalitat signada és el canal d’expressió de les llengües de signes, els sistemes lingüístics emprats per les comunitats de persones sordes i sordcegues d’arreu. Alhora, el canal signat també pot ser el vehicle d’expressió i recepció d’alguns sistemes de comunicació alternatius i augmentatius (SAAC) per a persones que tenen dificultats en la comunicació.

En alguns països, la llengua de signes nacional està reconeguda legalment en la constitució o mitjançant una llei aprovada pel parlament del país.

La llengua de signes catalana, o LSC, és la llengua de signes pròpia de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya i un dels seus principals signes d’identitat.

L’LSC pot ser emprada com a sistema lingüístic alternatiu per persones oïdores amb dificultats en la comunicació i que participen en contextos educatius, socials o professionals amb persones signants.

La recerca sobre les llengües de signes ha posat de manifest diferències interlingüístiques no només en el lèxic, sinó també en la gramàtica i en l’organització del discurs.

Les llengües de signes disposen d’estructures sintàctiques i discursives per expressar continguts abstractes i altament complexos.

L’adquisició d’una llengua de signes per part de persones amb sordesa afavoreix l’aprenentatge de les llengües parlades.

L’ús d’una llengua de signes en l’educació de persones amb sordesa signants assegura la plena accessibilitat a la informació i a la comunicació.

Les llengües de signes no són sistemes de comunicació gestuals sinó que són llengües genuïnes, llengües de ple dret per les funcions que realitzen, per les seves propietats i per la seva organització estructural.

Els paràmetres formatius dels signes en la llengua de signes catalana són: la configuració de la mà, l’orientació, el lloc d’articulació, el moviment i el component no manual.

  1. La configuració de la mà fa referència a la forma que adopten els dits, segons el seu grau de flexió o extensió, i la combinació que en resulta.
  2. L’orientació de la mà comprèn cap on mira el palmell de la mà i cap on es dirigeixen els artells.
  3. El lloc d’articulació identifica la ubicació on se situa la mà (o les mans) o bé el lloc inicial i final, si els articuladors manuals realitzen un moviment de trajectòria.
  4. El moviment fa referència als moviments que realitzen els articuladors manuals (dits, mans, avantbraç i braç): flexió, extensió, rotació, etc. El moviment pot implicar o no un canvi en la localització de l’articulador.
  5. El component no manual inclou la posició que adopten o el moviment que realitzen el tors, el cap i els elements facials (els ulls, les celles, les galtes, els llavis, les dents i la llengua). El component no manual relacionat amb l’expressió facial és fonamental per a l’expressió de funcions gramaticals i per a l’estructura sintàctica i discursiva. Per exemple, la posició de les celles equival a l’entonació en les llengües parlades.

Les paraules en les llengües signades s’anomenen signes.

L’LSC té els tipus de paraules següents: substantiu (o nom), verb, adjectiu, adverbi, determinant, pronom, preposició i conjunció.

L’LSC, a mesura que es va emprant en més i més contextos, amplia el seu vocabulari segons les necessitats dels seus usuaris.

En el procés d’aprenentatge d’una llengua de signes, adquirim el seu vocabulari, però sobretot hem de fixar-nos en els recursos de què disposa per expressar els continguts gramaticals i discursius.

A l’LSC hi ha tres tipus de verbs segons el tipus d’informació morfològica que incloguin: verbs simples, verbs díctics i verbs locatiu-espacials.

  1. Els verbs simples, a banda de la informació de tipus lèxic, no inclouen informació de persona ni de lloc, però sí d’aspecte i sobre la manera com es produeix l’acció. Poden canviar molt poc la seva forma: només poden modificar els paràmetres del moviment i el component no-manual.
  2. Els verbs díctics poden modificar la seva forma (l’orientació de la mà o mans i la direcció i el sentit del moviment) per indicar qui fa l’acció (subjecte) i/o el pacient o el destinatari (l’objecte directe o indirecte).
  3. Els verbs locatius-espacials modifiquen el paràmetre del moviment i del lloc d’articulació per incloure informació de lloc on transcorre l’acció i sobre les característiques del moviment.

Un subtipus de verbs locatius, els verbs locatius amb classificador, a banda de modificar la trajectòria i les característiques del moviment, poden incorporar configuracions manuals classificadores.

L’espai sígnic és l’espai tridimensional al voltant del signant on s’orienten o on se situen els articuladors manuals per a l’expressió de funcions lingüístiques. Aquest espai s’estén, aproximadament, des de la part baixa de la cintura fins a un pam per sobre del cap del signant i la llargària dels braços semiflexionats cap a endavant i cap als costats.

En l’LSC l’espai sígnic està format per tres plans:

  1. El pla horitzontal se situa perpendicular al cos del signant.
  2. El pla frontal s’estén verticalment paral·lel al cos del signant.
  3. El pla vertical s’allarga perpendicularment seguint el cos del signant però en l’eix vertical.

En el pla horitzontal es poden localitzar elements lingüístics segons dos tipus de localitzacions:

  • En la localització descriptiva els elements se situen en forma de mapa fent una reproducció a petita escala de les localitzacions reals dels objectes en relació amb el seu cos.
  • En la localització arbitrària s’atorga a un objecte o entitat un punt en l’espai que no correspon a la seva ubicació física sinó que funciona simplement com un punt de referència pronominal. És a dir, l’espai funciona com un pronom per referir-se a una entitat (persona, animal, etc.) esmentada prèviament i amb qui s’ha associat.

Una característica que diferencia l’estructura de les llengües de signes de l’estructura de les bimodal és l’ús de l’espai sígnic en el primer tipus.

L’ús del pla frontal permet diferenciar entre:

  • Referència específica: mitjançant la direcció o ubicació del díctic a la part baixa del pla frontal s’indica que coneixem i identifiquem l’individu a qui ens referim.
  • Referència inespecífica: mitjançant la direcció o ubicació del díctic a la part alta del pla frontal s’indica que parlem genèricament d’una entitat.

El pla vertical ens permet fer referència, entre d’altres, a nocions temporals al llarg de l’eix principal.

Per indicar els límits temporals d’una situació (si ha començat, si s’està produint, si ha acabat, si es repeteix en el temps, etc.) les llengües empren la categoria gramatical anomenada aspecte.

En l’LSC s’expressen els 9 tipus d’aspecte següents:

  • L’aspecte incoatiu indica que l’acció està a punt de començar. En l’LSC s’expressa morfològicament mitjançant la detenció del moviment del signe.
  • L’aspecte ingressiu assenyala que l’acció tot just ha començat. En l’LSC es pot expressar, entre d’altres recursos, amb la partícula RECENT.
  • L’aspecte duratiu informa que la situació s’està produint, desenvolupant o estenent-se en el temps. En l’LSC s’expressa, fonamentalment, mitjançant la repetició del moviment del signe o bé mitjançant el verb auxiliar CONTINUAR.
  • L’aspecte perfectiu indica que l’acció s’ha finalitzat o completat. En l’LSC s’expressa principalment amb la partícula JA i el verb auxiliar ACABAR.
  • L’aspecte puntual expressa que la situació passa tan ràpidament que ens sembla instantània. En l’LSC s’expressa mitjançant un canvi en el moviment del signe, produint-lo més ràpidament.
  • L’aspecte freqüentatiu manifesta que l’acció es repeteix en el temps com una rutina, un costum, un hàbit establert, etc. A l’LSC s’expressa mitjançant la repetició del moviment del verb i/o el signe COSTUM. També mitjançant expressions temporals que indiquin freqüència com CADA-SETMANA ‘cada setmana’, TRES COPS ANY ‘tres cops a l’any’, etc.
  • L’aspecte iteratiu informa que l’acció es repeteix durant un període de temps sense que sigui un costum, un hàbit, etc. En l’LSC s’expressa fonamentalment mitjançant la repetició del signe amb pauses intercalades.
  • L’aspecte gradual assenyala que la situació té lloc de forma progressiva, observant-se canvis al llarg d’un període de temps en concret. En l’LSC s’expressa realitzant el moviment del signe de forma entretallada, és a dir, amb petites pauses.
  • L’aspecte distributiu indica que l’acció es produeix diverses vegades perquè són diversos els destinataris de l’acció.

El temps s’especifica en l’LSC a l’inici del discurs mitjançant un nom o un adverbi de temps i s’assumeix el mateix temps fins que no s’hi indica un canvi.

L’eix temporal bàsic s’estén transversal al cos del signant. El punt de referència temporal és el moment de la conversa.

L’eix temporal bàsic s’empra per fer referència a:

  • Passat: situat darrere el signant.
  • Present: espai a l’alçada del cos del signant.
  • Futur: espai davant el signant.

Per a l’expressió de situacions hipotètiques o sobre les quals no tenim una certesa absoluta, el signe més freqüent en l’LSC és el verb PODER.

Les llengües de signes tendeixen a establir una ordenació dels constituents pragmàtica basada en l’estructura informativa tema-rema, és a dir, s’especifica primer la qüestió (el tema) sobre la qual a continuació es proporcionarà informació (el rema). El tema se situa a l’inici de l’oració i la marca formal principal és l’elevació de celles.

Els signes negatius en l’LSC tendeixen a situar-se al final de l’oració.

En les preguntes en les LSC, els signes interrogatius se situen al final de l’oració.

L’LSC empra diferents connectors lògicosemàntics per indicar relacions entre les oracions. També fa ús de marcadors i connectors metatextuals per establir relacions entre les parts d’un text i dotar-lo de cohesió.

La dactilologia serveix, fonamentalment, per produir el nom i cognoms en les presentacions personals.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge